Amor particular

PRÒLEG - He decidit marxar d'Anoharra perquè no hi tinc ja cap lligam. Hi ha un moment en que impulsat per l'avorriment, la proximitat de la mort, o la simple constatació que un ja no és res, que ja no importa a ningú, ni tan sols al seu propi fill, el millor que pot fer és desaparèixer. De manera discreta, callada, resignada.
I ho faig també perquè he descobert que ara, quan ja tot em sembla indiferent, quan res m'importa realment, quan el proïsme és un estrany per a mi, un record llunyà, confós, ha aparegut projectat des de la meva joventut amb una claredat meridiana, refermant-se en el meu subconscient cada vegada amb més força, fins el punt de resultar una obsessió malaltissa.
Manies de vell - em dic a mi mateix una i altra vegada - Però quan hi penso, quan la obsessió m'envaeix, em dic que no, que potser és la última cosa que em queda per fer a la vida i que val la pena provar-ho.
Al cap i a la fi, res no em lliga enlloc, ningú em trobarà a faltar si me'n vaig en silenci, sense deixar cap rastre.
Ni tan sols crec que es molestin molt de temps en intentar trobar-me. Segurament el just per tranquil·litzar la seva consciència i quedar bé davant tothom, amb la secreta esperança, però, de no aconseguir-ho, de treure's de sobre de manera anticipada i imprevista, un problema.
Per tant, no n'he dit res a ningú dels meus plans.
De fet, no tinc a qui explicar-ho. Potser en Damià és l'única persona a qui li podia haver consultat. L'única d'entre el reduït cercle de gent amb la que més o menys tracto i que entra dins d'aquest ventall de possibilitats. Però tot i així, estic convençut que ell tampoc compartiria la meva decisió.
El conec bé en Damià, que havia estat capellà fins als quaranta anys i se n'havia sortit en conèixer la Ramona, la dona que li havia donat dos fills i molt d'amor.
I no és pas que hagués perdut la fe - en Damià seguia sent un home molt religiós - però l'estimava molt a aquella bona dona i sempre deia que Déu el comprendria en el moment de passar contes. Que ell ho entendria.
El meu Déu - afegia convençut - no el que s'han inventat aquesta colla de sapastres. El meu Déu és bo i just. Com Alà, com tots els déus abans de caure en les mans perverses i fanàtiques del homes, que en nom de la seva veritat, no la dels déus, cometen tota classe de excessos i barbaritats injustificables, amb una obscena perversió del llenguatge que no ha pas canviat gaire al llarg dels segles.
No! no ho pot comprendre en Damià. A més sóc perfectament conscient que si el poso al corrent dels meus plans, abans d'anar-me'n, intentarà que faci marxa enrera, que ho deixi estar. Se que s'inventarà mil raons que a mi no m'interessen per tal que em quedi. No és per tant massa raonable dir-li res. Quan un ha estat capellà, no deixa mai de ser-ho del tot, la obsessió de reconduir l'ovella al ramat es manté tan arrelada, que no es perd ni tan sols fora de l'exercici sacerdotal, a més, en Damià, en el moment de penjar els hàbits havia deixat d'exercir, però només com a clergue en actiu de manera oficial, doncs tota la seva vida havia continuat dirigida cap a l'apostolat i era admirable, doncs o feia amb un convenciment, un desinterès cap a ell envers els altres i una convicció que s'encomanava. De fet, com deia ell mateix, només intento ser coherent amb la meva fe i el missatge de Jesús i, aquest missatge es universal des de fa mes de dos mil anys.

En vista d'aquestes perspectives, he decidit no acomiadar-me personalment d'ell, encara seria capaç de fer-me desistir del meu propòsit i com el conec i em conec, millor no propiciar-ho. Això si, abans de marxar, una breu nota dipositada a la seva bústia l'avisarà de les meves intencions, demanant-li n'informi a qui cregui oportú fer-ho i insistint-l'hi que no em busquin, doncs es tracta d'una decisió irrevocable, sense punt de tornada.

Un dilluns al matí a primera hora, com faig cada dia, em llevo per anar a caminar. M'afaito, em dutxo i un cop vestit i equipat pel viatge, dono una última ullada al que ha estat la meva hisenda durant mes de quaranta anys.
Per uns moments, penso en emportar-me'n algun record. Perquè?, em pregunto, ja duc al cap els que m'interessen i la resta ja està bé on està, deixo un estadi per passar a un altre, allí nous records que encara no ho saben m'estan esperant, deixem doncs els vells al seu lloc, d'on no es mouran.
Surto de casa, tanco la porta i me'n vaig a caminar, encara que aquest dia la caminada serà molt més llarga.
Sense senda de retorn...



1
-------------------------------------------------


El matí és fresc.
Son quarts de sis i comença a clarejar. El vent del nord em deixa un rastre tremolós a la pell. El jersei que porto a la motxilla canvia de lloc per abrigar-me. La sensació de fred desapareix. El Racó d'en Quintana m'acull com cada dia per prendre un tallat sense saber que el d'avui n'és l'últim.
No rebo cap comentari sobre la meva indumentària per part dels habituals, ni tenen per què fer-lo, la gent ja no fa preguntes, i menys encara als vells.
Em bec el tallat pausadament, sense cap pressa i, en abandonar-los somric pensant com explicaran a la policia que m'han vist com gairebé cada dia, però que res del meu aspecte els ha sorprès.
Diran que hi anava sovint a la mateixa hora a prendre el tallat, que potser l'única diferència eren les sabates de muntanya - poc habituals a l'estiu - i la motxilla (això si és que se n'han adonat). I que de fet, ja res els sorprenia.

Defugint la carretera, per seguretat personal i a més per no resultar tan visible, en arribar a Can Pagès les meves cames s'endinsen pels camins de pedres i terra que em portaran al Torrent de Colobrers. Vorejo la casa reconvertida en restaurant. Mentre els gossos em borden m'endinso camí avall. Baixo pel talús lliscós i humit. La remor de l'aigua del torrent m'acompanya mentre el sol comença a introduir-se dins del bosc, obrint-lo, avisant-lo que un nou dia comença, que ha arribat l'hora en que l'activitat quotidiana de la natura es té de posar en marxa, amb una dinàmica antiga i exacte que porta repetint-se milions d'anys, sense que res alteri el seu ordre natural.
Els ocells comencen a cercar aliment mentre intercanvien missatges amb els seus cants i una munió de sorolls inconnexes per a mi, comença a envair la tranquil·litat i placidesa del bosc.
Camino sense pressa.
És curiós, però em sembla una cosa extraordinària aconseguir fer un acte tan senzill com caminar sense cap tipus d'ànsia. Tan sols caminar per caminar, observar-ho tot, tafanejar el paisatge, descobrir-lo com si fos nou, malgrat haver-lo gaudit moltes vegades. Veure néixer el dia és contemplar una posada de llarg de la natura, un ritual aparentment igual cada dia, però sempre diferent. És com mirar atentament un quadre, et dones compte que te mil i una lectures visuals, sempre diferents.
Sembla fàcil això de caminar per caminar, però que difícil és fer-ho a ciutat. No te n'adones i ja estàs corrent, o fent nosa a algú que t'apressa, i sense tenir-ne cap necessitat comences a neguitejar per tot, a córrer per tot, i tot plegat per a no res. En canvi aquí, el sentit de la pressa, del temps, s'esvaeix. La mateixa calma de la natura es contagia, i el ritme decau per si sol, pausat, reposat, adient a l'entorn.
Arribo a l'alçada de la font de la Tosca.
L'aigua baixa en centenars de regalims per entre l'herba i les pedres. El sol, en entrar-hi crea un petit arc de Sant Martí. Una lleugera boirina producte de la evaporació li dona un to irreal al paisatge.
Continuo torrent amunt i observo l'aigua com baixa tranquil·la, com fa la ziga-zaga cercant el camí més fàcil, saltant per sobre les pedres mentre forma petites cascades. Ningú l'hi ha dit a l'aigua del torrent que te de saltar, sortejar les pedres i anar fent camí fins arribar a un riu més gran que acabarà deixant-la a la mar, ella simplement ho fa.
Es veu neta, encara que millor no beure'n, no crec que estigui del tot en condicions de potabilitat.
O potser si?.
Penso que és millor no arriscar-se, ves tu a saber que hi han abocat una mica més amunt, no oblidem que a dalt del pla de la Bruguera hi ha un polígon industrial.
Ja n'agafaré de la font d'Aiguafreda un xic més amunt, sembla que és de fiar, atès que normalment hi ha bastant de gent omplint les seves garrafes i, la gent, la bona gent hi entén d'aquestes coses.
Em fixo també amb els ponts de fusta que travessen el torrent constantment, unint el camí que fa la ziga zaga al contrari. No fa gaire que els han posat, la veritat és que feia falta, atès que quan baixava més aigua del compte t'havies de mullar per poder travessar el torrent i de vegades fins i tot - si en baixava molta - no podies arribar fins dalt de tot.

Observo també els plataners centenaris, de tres i quatre branques que ombregen el camí. I l'aigua que brolla per tot arreu. El sol fet de sentir el seu soroll em refresca.
Contemplo els diminuts afluents com s'esmunyen seguint la llei de la gravetat i salvant infinitat de petits obstacles - grans per a ells - arriben al torrent que incrementa el seu volum mica en mica, fins arribar al Ripoll, que a la seva vegada arribarà al Llobregat i aquest al mar.
Inevitablement, em venen al cap aquells versos tan sabuts de Jorge Manrique, "coplas por la muerte de mi padre", que no repetiré ara precisament per això i, a més no els recordo del tot, perquè ens hem d'enganyar.
Reconec que mai he tingut la capacitat de memoritzar versos, paràgrafs determinats d'una novel·la o fins i tot diàlegs concrets d'una pel·lícula. Si ni tan sols me'n recordo dels acudits que m'acaben d'explicar suara, encara que m'hagin fet gràcia.
I no és com us podríeu pensar un problema d'edat per l'envelliment de les neurones, simplement, sempre ha estat així. Vaig néixer despistat i desmemoriat, potser perquè el meu cap es a tot arreu menys on hauria d'estar, sempre somiant, imaginant i faulant sense tocar de peus al terra.
No és fet que em preocupi massa, ni abans ni ara, penso que és un estat natural de la part masculina de la espècie humana, nens grans que es passen tota la vida somiant.
Potser aquest no tocar de peus al terra és més pràctic que el pragmatisme militant de la part femenina de l'espècie, excessivament conscient de tot i en tot moment. Pendent sempre de mil i un detalls als que els homes no solem donar-hi importància.
No ho se, així soc i així he estat i no es ara hora de canviar de comportaments ni manera de pensar.

*

2
-------------------------------------------------------

Continuo torrent amunt, mentre deixo enrera els plataners una petita vall apareix davant meu, al fons a ma dreta hi ha una cova. El camí continua cap l'esquerra, vorejant-la, però el deixo i m'hi acosto fins arribar a l'entrada, abans però, travesso el torrent per sobre unes pedres situades a l'ús i noto la frescor de l'aire humit que en surt de dins. La foscor de la cova m'atreu com un imant ho fa al ferro.
M'assec sobre una pedra plana. No a descansar, si més no pel plaer d'aturar-me, de sentir la frescor de l'ombra humitejada per l'aigua i l'aire del corredor que genera la seva estructura. Pausadament, trec una cigarreta del paquet, l'encenc i aspiro profundament, voluptuosament diria jo, com si fos el primer del dia, el que sap més bé. Expel·leixo el fum amb delectació, estiro les cames i deixo vagar la mirada pel voltant.
Hi ha un home gran com jo assegut sobre una de les grans pedres. Du un caliquenyo a la boca. Ens saludem.
M'adono que em mira d'una manera estranya, però no diu res, de moment, doncs al cap d'uns minuts en aixecar-se es planta davant meu i em pregunta:
- Buenos dias. ¿No va usted demasiado lejos para su edad?
Em sorprèn.
Com ho sap?
Qui carall és aquest home que ha endevinat els meus plans?, o potser està sonat i fa a tothom que es troba comentaris d'aquest tipus?
Decideixo esbrinar-ho. Reconec que ha aconseguit intrigar-me amb les seves paraules.
- Perdone - li dic - Però, ¿como sabe usted que voy muy lejos?
L'home torna a asseure's, encén el caliquenyo i em mira.
Em remeto a l'apreciació anterior, te un punt d'estranya la seva manera de fixar els seus ulls en mi. Resta així uns instants fins que amb una veu greu i ronca em diu:
- Verá. Me llamo Manuel, pero todos me conocen como el "tio Manolo" y dicen también que adivino cosas. Que puedo ver más allá de donde ven los demás. Por eso estoy aquí, porqué una vez más hoy he presentido cosas extrañas.
Sabe - afegeix - nunca he entendido porqué yo, siendo como soy un hombre ignorante, un simple trabajador, puedo tener esos poderes que me permiten adivinar cosas que aún no han sucedido, però que luego pasan, eso se lo puedo asegurar - afegeix amb gest compungit -
S'atura un moment, dona una llarga calada al caliquenyo i continua:
De hecho, no es algo que pueda saber por mi mismo cuando quiero. Simplemente sucede cuando sucede, veo a alguien, le miro, me mira y puedo ver lo que va a pdsar, o a veces como hoy, siento la necesidad de ir a un sitio determinado porquè se que va a suceder algo.
Asi és este raro poder que me ha sido dado, sencillo o complicado, depende de cómo se mire. Aunque para mi, ha sido más bién un mal sueño que una bendición, pero no no puedo hacer nada por evitarlo. Debe ser un designio del Señor - afegeix amb un gest de resignació.
Jo no dic res, l'escolto entre curiós i fascinat.
L'home continua explicant-se...
- Y hoy me ha sucedido también con usted...
...tenia que venir aquí y encontrarme con alguien, y he sabido que era usted nada mas verlo, y también he sabido que huia, que habia escogido un camino sin retorno, y he visto también un niño, un niño de diez o doce años, extraño, muy extraño, que le dará una de las pistas de su viaje, y..., una mujer también, pero no la que usted busca...
...porqué en realidad usted no busca a una mujer en concreto, lo que usted persigue es una ilusión, o más bién busca desesperadamente recuperar las ilusiones perdidas, los recuerdos de su juventud.
¿Me equivoco? - pregunta, davant el meu astorament -
- No! contesto de manera mecànica acompanyant el gest amb el cap.
- Quizá igual que yo, no sabe porqué hace lo que hace, o sabe lo que sabe. Simplemente ha decidido hacerlo, sin pensar en las consecuencias y por eso está ahora aquí hablando conmigo. Lo importante no es el motivo, sinó la necesidad de huir, de huir hacia delante, aunque pueda parecer una quimera, olvidar la dura realidad y refugiarse en un sueño...
...un sueño imposible pero al que uno necesita agarrarse para...
Es queda uns moments dubitatiu...
No me haga demasiado caso, son cosas de un viejo cansado. De todos modos, tenga cuidado. No será facil, nada fácil. Lo siento, pero no puedo decirle más, solo desearle suerte.
Quizà - afegeix - el niño o la mujer puedan darle más pistas , yo ya le he dicho todo lo que sé.
Sinceramente, no se nada más.

No se que contestar-li, em sobta tant quan em diu, que resto mut, callat al seu costat.
Mentre, ell ja no em mira i frueix del caliquenyo com si cada pipada en fos la última. Sembla com si un cop m'hagués dit el que pertocava un sobtat desinterès el desconnectés de l'entorn.
Passa una estona de silenci compartit, fins que finalment em decideixo a preguntar:
- Y usted, ¿Como és que sabe todas estas cosas de los de más?. Se lo digo porquè no tengo la sensación de que me esté tomando el pelo. Sabe, parece un buen hombre y aparte, noto sinceridad en sus palabras, pero comprenda que me han sorprendido sus comentarios.
L'home, apura la enèsima calada del seu caliquenyo i em mira. Noto una profunda tristesa en els seus ulls. Se'ls veu cansats, esgotats de contemplar la vida passada, present i futura, com si aquesta suposada capacitat de veure més enllà el superes, que més que un do fos per ell un llast pesat i feixuc.
Durant una bona estona no diu res, només fixa en mi la seva mirada. Certifico que és una mirada inquietant. Finalment, quan ell ho decideix, trenca el seu silenci i continua:
- No lo sé y ojalá lo supiera. Simplemente me viene sin yo proponérmelo. Cuando empezó a manifestarse, solo tenia once años. Fué entonces cuando sucedió por primera vez...
...Un dia por la noche supe de la muerte de mi padre. Tenia que habérselo contado a alguien y hubiesen podido ayudarle. Pero tuve miedo, mucho miedo. Incluso llegué a sentirme culpable.
Después, cuando sucedió al dia siguiente, pensé que habia sido por mi culpa. Porqué yo lo habia deseado la noche anterior cuando me pegó. Però de esa manera que se desean las cosas cuando estas lleno de miedo o de rabia. De miedo o de rabia de los inocentes, sin quererlo de verdad.
¿Me entiende?
Assenteixo.
Si que l'entenc.
El meu pare tan sols em va pegar una vegada, però malgrat haver passat tan de temps, encara ho puc recordar perfectament, com si hagués passat suara.
Va ser un dia al vespre.
Recordo que fou a Blanes on havíem anat de vacances com cada estiu. Només tenia nou anys. Dic nou, no vuit o deu, perquè aquests fets es recorden com marcats a ferro al cervell per tota una vida, recordo també i és cert que havia arribat més tard del compte, però jugant amb uns amics a la platja, el temps se m'havia esvaït.
En arribar a l'apartament, en barallar-nos per el meu retard, li vaig dir "maricón", que de fet, en aquella època ni tan sols sabia ben be que carall volia dir. Per mi era una beneiteria, però ell estava sortit de polleguera. Ho va fer amb el cinturó i cosa rara en ell de manera acarnissada. Suposo que ara vist des de la perspectiva del pas del temps, algun problema devia tenir que jo desconeixia i jo en vaig pagar les conseqüències.
No ho sé, però sí ho puc recordar perfectament, com si fos ara mateix. Hi ha coses que no s'obliden facilment, quan et peguen sense motiu aparent - per a tu - i a més en una edat que ho fa la persona que tu trobes mes semblant a un déu, abans d'adonar-te'n que només es un pobre home. Com tu, com jo, com tots.
Le comprendo perfectamente - li dic - como la mayoria de la gente, supongo, tuve una experiencia muy parecida de pequeño.
Me temo que todos acabamos siendo vulgarmente y exactamente iguales en nuestras experiencias.
L'home assenteix, es treu el caliquenyo de la boca i continua...
Yo no habia hecho nada malo, solo llegar un poco más tarde de lo normal. Pero me pegó, y no fueron los golpes lo que me dolió. Sinó el hecho que me pegara.
Era la primera vez que lo hacia y yo no entendia nada.
Solo recuerdo que estaba muy asustado. Era un niño y mi padre no me habia pegado nunca. Mi madre le dijo algo de que si habia bebido, que yo no tenia ninguna culpa, y luego se pelearon los dos y también pegó a mi madre.
Y le odiè, le juro que en aquel momento le odié profundamente, porqué nos habia hecho daño a mi madre y a mi.
Y deseé su muerte.
S'atura de nou.
És evident que l'afecta recordar-ho, però de seguida continua:
- No se, son recuerdos vagos que se pierden ...
Luego...
Torna a interrompre's, com si li fes mal recordar. Jo resto callat, no vull apressar-lo. Si decideix continuar ja ho farà i, si calla, hi te tot el dret.
El caliquenyo se l'hi ha apagat. L'encén, és com un ritual, primer eixuga la punta, torna a cargolar-la ben cargolada i a continuació encén un llumí amb la mà dreta, acosta la flama al caliquenyo deixant que s'escalfi i, finalment se'l posa a la boca i l'acaba d'encendre, cada vegada igual, la tercera des que estem parlant.
Complert el ritual, continua el seu relat:
- Luego pasó lo de la Escuela. Ahí si que avisé.
Estaba en cama con fiebre y se lo dije a mi madre y a una vecina, la Señora Angustias. Para que me hicieran caso, les expliqué la premonición que tuve con mi padre, pero no quisieron escucharme.
Murieron dos niños ahogados en el rio. Pablo y Antonio, compañeros mios de la escuela y, uno de ellos, Pablo, muy amigo, amigo de verdad, era al ùnico que le habia contado algo de lo que me pasaba y me pareció que lo entendia. Aún hoy en dia me angustio solo de pensar que pasaría por sus cabezas mientra se ahogaban, intentando desesperadament salir a flote mientras el remolino los arrastraba hacia el fondo del rio para siempre.
Al enterarse por la Angustias de mis premoniciones, las mujeres mas viejas del pueblo dijeron que yo era el diablo. Que provocaba cosas malas, que yo era malo, y empezaron a prohibir a sus hijos que jugaran conmigo.
Ya ve usted, yo solo era un niño que tenia presentimientos y, ni tan solo sabia exactamente en aquella època que era eso, y me quedé sin amigos.
Todos me evitaban presionados por sus padres, hasta que la señorita Remedios sugirió a mi madre que no me llevara a la Escuela, que yo era pernicioso para mis compañeros y el cura empezó a hacerme preguntas muy raras sobre cosas que yo no entendia.
Mi vida en el pueblo comenzó a resultar insoportable Entonces mi madre decidió que debíamos irnos de Zahara de los Atunes y nos venimos a vivir a Santa Coloma de Gramenet. Tenia allí una prima que le habia encontrado trabajo, y a la vista de la situación, no se lo pensó dos veces. Con los cuatro bártulos más imprescindibles, cogimos el tren y nos vinimos.
Durante un par de años vivimos allí. Luego, ella conoció a otro hombre que era de su mismo pueblo. Total, que se reajuntaron y nos trasladamos a Anoharra, donde el tenia el trabajo.
De vez en cuando volvia a tener premoniciones. Mi madre no entendia nada de lo que me pasaba. Era ignorante como yo, pero me protegia, como hacen todas las madres con sus hijos.
La gente es muy mala hijo mio - me decia compungida - y tu eres bueno, yo se que eres bueno - insistía - mientras las lágrimas brotavan incontenidas de sus ojos.
Torna a interrompre's, com si li costes parlar-ne, o no vulgues recordar aquella part del seu passat.
Malgrat la seva propia recança continua:
- Luego, aquel hombre al que me llevó aconsejada por mi padrastro. Era un señor muy raro que me hizo muchas preguntas. Observándome curioso. Però no era como el cura, aquel hombre sabia lo que me pasaba, lo entendia, era un sabio y una buena persona, de esas que ayudan a los demás porqué si, solo porqué saben que deben de hacerlo y sin pedir nada a cambio.
Finalmente le dijo a mi madre y a él que no habia nada raro en mi. Simplemente tenia el don de adivinar cosas, que no era nada extraordinario aunque si poco usual y les advirtió que sobre todo no lo dijeran a nadie.
La gente es muy ignorante y podria hacerle mucho daño - insistió, mientras su mano acariciaba mi cabeza -
El "Tio Manolo" torna a callar, se'l veu cansat.
No l'apresso i espero pacientment, respectant els seus silencis...
- Lo siento, no quiero darle mas la lata con mis recuerdos, y usted debe irse. Recuerde que le estan esperando - afegeix - Siga el camino que ha decidido y mantenga los ojos bién abiertos. Le sucederán algunas cosas extrañas que le sorprenderán, pero nada que no esté previsto, que no deba acontecer...
S'atura de nou i entenc que la nostra trobada a acabat.
M'aixeco, ens acomiadem sense cap més paraula, només intercanviem un senzill adiós i una forta apressada de mans.
Continuo torrent amunt.
Uns metres més enllà, en donar-me la volta observo al "tio Manolo" dins la cova. De fet, el veig a retallat a contrallum com una espècie d'ombra estranya, fantasmagòrica.
S'ha tornat a asseure.
Allí resta tot sol, acompanyat només del seu caliquenyo, la remor de l'aigua i el cant dels ocells.

Reprenc el viatge camí amunt fins arribar a la font d'Aiguafreda. Allí omplo la cantimplora, mentre la faig petar amb un parell de jubilats que estan omplint garrafes.
Parlem de qüestions quotidianes, sense més, d'aquelles converses que no comprometen en res, però ajuden a comprendre's les persones, les unes i les altres, amb aquest do que tenim els humans que és la comunicació. Finalment, al cap d'una estona continuo la meva marxa.
En arribar al pla de la Bruguera, abans de fer cap a Castellar del Vallès, continuo pel bosc seguint el camí marcat. Observo el fum fugisser i voluble que surt de les xemeneies de la fàbrica de vidre, que d'estar sola fa uns anys ha passat a restar envoltada de naus industrials. Allí on s'havia dit que hi volien construir el nou camp d'aviació d'Anoharra i l'únic que hi havien fet era unes pistes de terra per els ultra lleugers.
Mentre estic absort amb aquestes cabòries, un d'aquests engendres sorollosos aterra gairebé davant meu. Me'l miro, no n'havia vist mai un tant a la vora, i penso que més que un estri volador, s'assembla més aviat a un mosquit gegant.
No hi pujaria ni boig - em dic - Tot plegat son quatre filferros, dos llençols i un motoret de vespino. Això sí, de soroll en fa molt, i d'aconseguir aixecar-se i aterrar també n'és miraculosament capaç.
Miracles de la ciència - penso - Jo que encara no he arribat a comprendre com es pot aixecar un avió a reacció. Perquè es veu la televisió. O una cosa aparentment tan simple com el fet de poder parlar per telèfon. Reconec que em resulta del tot inversemblant el que acabo de contemplar.
Continuo caminant.
Em creuo amb una parella que fa footing.
Em saluden.
Els hi torno la salutació i els observo mentre s'allunyen entre suades i esbufecs, tot escoltant música a través dels auriculars del seu aparell de radio.
No acabaré d'entendre mai com es pot córrer pel bosc escoltant música, quan aquest és lloc de caminar pausadament, sense presses, gaudint del paisatge, fruint-lo, olorant-lo, escoltant-lo. Penso que es una més de les moltes modes passatgeres de la societat actual, sempre corrent per no res i sovint per no arribar enlloc.
Aquesta obsessió per la estètica física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos, no te cap sentit, és una batalla perduda des del començament.
Em somric i em dic que ja s'els hi passarà.
Altres modes noves vindran tan o més inversemblants que aquesta a les que sempre ni haurà que s'hi apuntaran. Sempre n'hi ha d'emetents a apuntar-se a la última moda que se'ls hi presenta per absurda que sigui, la qüestió es estar al dia. Moltes vegades amb un autèntic i contagiós entusiasme de modes sovint d'un més que dubtós gust.
Recordo quan en Damià - encara ara no ho entenc i ja se que no te res a veure amb l'assumpte de les modes - li va donar per anar a caçar mussols. Un amic seu li va encomanar la dèria i un dia - tant i tant em va insistir - vaig anar-hi jo també.
Per fer aquesta tasca s'hi te d'anar de nit, a més aquella que vàrem anar-hi amb en Damià i el seu amic, plovia, i ja ens tens a tots tres amagats sota una pila de canyes, amb un reclam especial suposadament per atraure els mussols, tota la nit fent l'ídem i tot plegat l'ùnic que agafarem fou una bona calipandria, doncs de mussol no en vàrem veure ni un.
Pels voltants de les sis del matí quan ja començava a clarejar i en vista de l'èxit, capcot's tornarem cadascun a casa seva, i jo juraria que encara ara alguna nit puc sentir el riure dels mussols mentre se'n foten de nosaltres.
No hi vàrem tornar més i suposo que us semblarà lògic.

Continuo caminant mentre somric en recordar aquell atziac de nit. Però com sempre dins la desgràcia, a les situacions, sempre hi ha una part positiva i, cada vegada que en Damià em venia amb alguna proposta una xic agosarada, em limitava a recordar-li la nit dels mussols i ja no insistia més en l'assumpte. Remugava interiorment, però s'oblidava de la nova proposta.
La set em fa aturar-me.
Agafo la cantimplora i bec.
L'aigua fresca que he agafat de la font d'Aiguafreda m'entra per la gola i baixa lentament pel meu cos, refrescant-me.
Em sento be.
Guardo la cantimplora a la motxilla i encenc una cigarreta. Frueixo la primera calada amb delectació mentre reprenc el camí.
De sobte, perdo el món de vista. Tot s'enfosqueix al meu voltant i sento que caic, lentament, fins perdre del tot el coneixement.


*


3
---------------------------------------------------------

Em desperto.
No se quan de temps he estat inconscient. Mica en mica recobro el sentit, la noció de tot.
Ja recordo qui i on soc i on vaig.
Faig una espècie de revisió ràpida del meu cos, sembla que no m'he fet res, un pi jove m'ha protegit de la caiguda. Ell ha quedat una mica malmès però. M'aixeco poc a poc, res no em fa mal i tot sembla al seu lloc. Potser l'aigua era massa fresca i amb la suada que portava a sobre m'ha fet algun tipus de reacció que ha provocat el sobtat desmai.
Em trec el jersei i el torno a guardar dins la motxilla.
Aleshores em pregunto on ha anat a parar la cigarreta.
Dono una ullada ràpida i ansiosa al meu entorn, però no aconsegueixo localitzar-la.
Que estrany! em dic, mig enterbolit encara pels efectes del desmai.
Malgrat regirar-ho tot en un cercle de tres o quatre metres quadrats, no aconsegueixo trobar-la. Potser s'ha apagat sola i el vent se l'ha endut - em dic - O resta amagada sota qualsevol pedra.
Estava fumant? - em pregunto - Abans de.... Abans de desmaiar-me.
En veure que no fumeja per enlloc, m'oblido de l'assumpte.
La puta mania de fumar una cigarreta rera l'altre - em dic - Ni tan sols saps si l'havies encès o no?
Ja refet del tot, menjo un parell de galetes i una presa de xocolata mig desfeta per la calor. Poc a poc torno a sentir-me bé. Sí! deu haver estat el contrast de la temperatura amb la fredor de l'aigua - em dic a mi mateix per tal de tranquil·litzar-me -
Miro el rellotge. Son les onze menys cinc. No podria precisar a quina hora he tingut el defalliment, però calculo que ben bé he estat sense sentit gairebé mitja hora.
Em sorprenc.
No se si és normal tant de temps de desmai, però tampoc se ben bé del tot quina hora era en el moment de perdre el coneixement. Ho deixo estar.
Estic bé que és el que importa. Penso que tindré de menjar més sovint i beure amb mesura, potser es tracte d'un viatge massa llarg per a mi - em dic - ja m'ho ha advertit suara el tio Manolo. Per uns moments dubto sobre tornar enrere i deixar-ho estar. No ho pots fer - em dic intentant convencem - Ja no pots fer marxa enrera, tens de seguir fins el final. Si ara ja no et tenien per res, de tornar a casa amb la cua entre les cames, a sobre se'n riurien de tu.
Ja me'ls puc imaginar...

"Que on anava a la meva edat.
Que si havia perdut el senderi.
Que sembla mentida.
Que quin poc enteniment,
etc.etc."

Davant del panorama que intueixo se'm presentaria, penso que és millor continuar, al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa.
Reprenc el camí sense presses.
Abans d'arribar a Castellar del Vallès, travesso la carretera i pel mig del polígon de Can Carner baixo cap la llera del riu Ripoll. El paisatge és desolador, em recorda una dona de gran bellesa, malmesa pel pas dels anys i els excessos de tots tipus. Malgrat tot, encara conserva un cert encant. Baixa molt poca aigua d'un color gris fosc que fa molta pudor. La vegetació - herbotes - omple la llera del riu.
Deu haver-hi molt de tot i res de bo en aquest projecte de riu, que s'arrossega mig moribund fins desembocar en un altre tan o més malalt que ell - em dic -
Deixo enrera les restes del que havia estat la fàbrica de can Tolrà i, vorejant el riu continuo cap a Sant Feliu del Racó. Castellar del Vallés queda enrera, la silueta de l'Església presideix el poble que desapareix de la meva vista en travessar per sota la fàbrica de pells de "Can Clols". Un pagès em saluda des del seu tros, oblidant-se per un moment dels tomàquets que està collint. Li torno la salutació. El sol continua escalfant de valent i em poso la gorra. M'aturo a les Arenes a esmorzar. La casa on hi havia el bar l'han enderrocada, encara es poden veure al terra les restes de les runes que no varen recollir.
Em pregunto on esmorzaran els ciclistes que durant tants d'anys hi feien parada i fonda, al anar o al tornar. Era el lloc idoni a mig camí entre Castellar i Sant Llorenç. S'hi aturaven a esmorzar de pujada i a descansar i refrescar-se de baixada. De fet, no és que m'importi molt, ja resoldran el seu problema cercant un altre lloc. Malgrat tot em sap greu, cada vegada que enderroquen una casa o qualsevol edifici conegut des de la infància, és com si et robessin una part del teu passat.
I no ho dic perquè si. La casa on vaig néixer a Sant Feliu de Codines ja no hi és, les dues primeres escoles on vaig anar, la Casa de la Caritat i a cal Senyor Vall tampoc. Els Campos on vaig anar per primera vegada al cinema, també ha desaparegut substituït per una pila de pisos, o el camp de futbol de la Creu Alta o les Corts. Tots aquests edificis pertanyien als meus records d'infantesa i en enderrocar-los es com si me'ls haguessin pres, com si una part dels meus records mica en mica s'esfumessin per no tornar mai més, fins caure en el peu de l'oblit del que ara per un instant els acabo de rescatar.
Recordo també quan era un marrec que veníem a les Arenes d'excursió amb els meus pares:
El Santiago, el meu pare tenia una moto amb sidecar i ens hi passàvem tot el diumenge, en aquell temps en que es podia fer foc al bosc per menjar-se la carn a la brasa i, curiosament no hi havia ni un sol incendi, tot i la munió de gent que feia el mateix per a tot arreu.
També jugàvem a futbol i ens banyàvem al riu que baixava net i cabalós. No com ara que a no ser que plogui muntanya amunt, ni tan sols baixa gota d'aigua i la llera resta seca vorejada de pedres i herbotes i malauradament quan n'hi baixa fa mal i ho destrossa tot.
Eren temps dels primers sis-cents i vallesana, de penúries i escassesa, d'innocència. Temps - cal dir-ho també - d'ignorància. Però jo era raonablement feliç, perquè els nens de totes les èpoques sempre son raonablement feliços.
Observo la llera del riu.
Algun que altre bassal sobreviu obstinat a l'efecte del sol. Mentre, contemplo una sargantana que llisca apressada sobre les pedres calentes. Cerca refugi. Podria trepitjar-la i hauria acabat el seu viatge, però no ho faig, no en tinc cap necessitat, encara no he arribat a aquest punt de crueltat. La deixo doncs, mentre un pinçà pica nerviós quelcom d'aliment que jo no he vist. El tinc a quatre passes, però ell m'ignora com si sabés que no penso fer-li cap mal, sabedor que només el miro amb la mateixa tafaneria que ell ho pot fer amb mi, amb la petita complicitat de dues espècies que és contemplen entre si, sense necessitat de molestar-se, ni de marcar-se el territori.
Gairebé podria agafar-lo, però no ho faig. És millor deixar-lo tranquil. Al cap d'un moment, aixeca el vol i desapareix bosc endins. Vola, simplement vola, com els meus somnis fugissers. Però no com el meu cos vell i feixuc, que escadusser es nega de vegades a seguir les ordres del meu cervell.
Acabo de menjar.
Bec un altre glop. El sol escalfa i decideixo que ja és hora de reprendre el camí. Penso que un cop superada la preocupació inicial del meu fill - el Damià ja l'haurà avisat - deu fer ja una bona estona que han començat a buscar-me. Fins i tot és possible que ja hagin donat part a la Policia o als Mossos d'Esquadra.
M'és ben igual. No em trobaran.
No es poden ni imaginar cap on vaig i perdran inútilment el temps, tot i que suposo que es limitaran a fer una recerca rutinària per les rodalies d'Anoharra i poca cosa més.
Altra feina tenen els de la Policia que entretenir-se a buscar un vell, amb la de problemes molt més importants i urgents que tenen cada dia. No poden perdre el temps, atès si d'alguna cosa en sobra i amb escreix som la gent gran.
Sí! estic segur que en Damià els haurà avisat, però com no en sap res de la historia que em porta allà on vaig, només els pot informar que estic bé i que he decidit marxar de casa per propia voluntat.
De poca ajuda els servirà.
Suposo que en Damià ho haurà entès, em coneix i per tant, sap perfectament que si he pres aquesta decisió, és perquè realment necessitava fer-ho, que no ha estat res improvisat, si més no producte d'una profunda reflexió. Que no es tracte de cap desvari mental.
Sap que el cap el tinc ben clar.


*

4
----------------------------------------------------------

En arribar a Sant Llorenç Savall evito el poble i em desvio per la riba del riu Ripoll. A l'entrada a ma dreta hi viu la Maria Teresa, una cosina llunyana més o menys de la meva edat, només faltaria que em veiés en passar per davant casa seva.
A més, estic convençut que ho faria, doncs és d'aquelles que es passa tot el sant dia tafanejant el carrer amb l'excusa d'escombrar, treure la pols, o netejar els vidres per enèsima vegada que de tant fer-ho els deu tenir ja gastats. Evito doncs un problema gairebé segur i continuo riu amunt, la millor manera de no tenir problemes, és evitar-los, si pots, hi és clar, i aquest era perfectament evitable.
Em dic que si tot va bé faré nit abans d'arribar a Gallifa. El sac de dormir serà més que suficient per descansar. Les nits son càlides a l'estiu, i si més no, ja trobaré pel camí alguna masia abandonada que em servirà d'aixopluc.
Em repeteixo una i altre vegada que no tinc cap pressa. Si el lloc on dormir el trobo a les sis o a les set, allí em quedaré i l'endemà al mati ja continuaré. No tens cap pressa, em repeteixo insistentment.
Estic de sort.
Pels voltants de quarts de nou, quan ja començo a desconfiar de trobar un lloc que m'aculli, un parell o tres quilòmetres abans d'arribar a Gallifa, les restes abandonades del que devia haver estat una important masia, apareixen com a salvació de les meves angunies. La observo. Malgrat l'estrall del temps, una bona part d'ella encara s'aguanta dempeus, m'adono que no soc pas el primer ni l'últim que hi fa nit. Les restes varies de deixalles urbanes delaten que deu ésser un lloc habitual de pas per excursionistes i rodamóns, que com jo s'hi aturen a cercar aixopluc.
Em trec la motxilla i dono una tranquil·la ullada al meu voltant. Malgrat l'evidència del seu abandonament devia haver estat una masia important anys ençà en el seu moment d'apogeu.
Consta de dues plantes i unes golfes al us. La porta principal aguanta sencera. A dalt al bell mig de l'arc de pedres, una data, 1902. Un safareig gran, cobert, i un parell de graners que semblen de més recent construcció a la part esquerra, la completen. L'era és a la dreta, encara s'hi poden veure els pals i una mica de palla enganxada - podrida - del que havien estar un parell de pallers, restes de quan encara hi havia activitat agrícola.
Una mica més enllà hi ha un pou i un parell de bancs de pedra, bastant deteriorats. A dintre encara hi queden algunes restes de mobiliari, poca cosa però. Un parell de cadires, un quadre horrorós, una taula de fusta, dues cassoles, una paella, i un parell de matalassos que ni tan sols se si pertanyen a la masia, o els hi ha deixat algun rodamón més o menys habitual, per assegurar-se la minsa comoditat dels desarrelats.
Ves tu a saber que en fou dels seus últims habitants que, segurament cansats de barallar-se amb la terra i el temps, llençaren la tovallola i emigraren a ciutat.
Que en devia haver estat d'ells?
Haurien tornat alguna altra vegada?.
Segurament no, encara que de tant en tant haurien somiat en fer-ho, en veure que la ciutat no era com es pensaven.
S'hi haurien adaptat a ciutat? O bé aquesta, fagocitaria, els hauria engolit?
Quants com ells ho havien deixat tot, empesos per la fam i la misèria, per les dificultats i se n'havien anat a la gran urbs convençuts que allí trobarien la solució als seus problemes.
Innocents!, la ciutat és una trampa que s'ho empassa tot i et vomita quan ja no en vol res més de tu. Però això no se sap fins que un si troba, fins que gairebé sempre és massa tard, quan ja no estàs preparat per tornar enrera, als inicis, on va començar tot, en els temps en que els homes i les dones vivien prop de la natura, estirant dels seus recursos pel bo i el dolent que ella mateixa en si comporta.
El crit d'un mussol em distreu dels meus pensaments. No el veig, però se que hi és. Deu estar preparant la vetlla.
Quina feina més beneita la dels mussols, llevat dels que van a caçar-los. Serens de la natura. Guardians de l'ordre de la foscor. Espectadors de la son dels altres, amb aquells ulls tan enormes, que de veure-ho tot, no veuen gairebé res, que miren sense veure-hi i contemplen sense mirar. I així nit rera nit, complint amb un estúpid ritual que ni tan sols saben qui els hi va implantar, quan, ni exactament perquè.
Només nosaltres, els humans, som els únics conscients dels nostres propis deures i obligacions. Llàstima que no siguem també conseqüents en complir-los. Francament ens aniria bastant més bé, però no! normalment en solem fer mal ús de la nostra consciència, i som pitjors que la majoria dels animals.

Un tro, continuació d'un llampec que no he vist, acompanyat d'unes grosses gotes d'aigua, fan que cerqui refugi. Sembla que la tempesta és seriosa i és qüestió d'afanyar-se a buscar aixopluc. Aviat caurà la nit i aquest lloc no és ni més ni menys pitjor que qualsevol altre. Per tant, cerco una part sencera de la masia, i deixant la motxilla a banda trec el sac de dormir.
Malgrat la pluja, no refresca massa. Podria menjar alguna cosa, però no és que tingui molta gana tampoc. Estic envoltat per un cert estat de nerviosisme que supera les necessitats més peremptòries, i degudament sobrealimentat per passar amb qualsevol cosa o simplement sense res.
Trenco el son sota la fresa de la tempesta, que mica en mica es va allunyant. Al cap d'uns deu minuts para de ploure. M'aixeco i surto a l'era. L'olor a herba i terra mullada m'envaeix. És una olor extraordinària que ja no recordava, com tantes coses. Tinc set, això si. Encara tinc aigua ja no tant fresca de la font d'Aiguafreda. En bec un glop. Entra bé i contemplo com un cop escampada la tempesta, la tardana posta de sol s'ofereix esplèndida i nova per a mi.
Ho havia oblidat.
Encari que us sembli mentida, de vegades és possible oblidar la bellesa de la naturalesa quan t'allunyes tant d'ella. Malauradament, no podia contemplar la posta de sol des d'Anoharra, el pis no estava ben orientat en aquest sentit i l'únic que podia contemplar era un tros de cel confós sobre meu.
La miro embadalit i em fascina que una cosa tan senzilla i quotidiana com una simple posta de sol, pugui arribar a ser tan bonica. Veig com aquest es va amagant lentament, irisant l'horitzó de boires allargades d'una munió de colors grocs, liles i rogencs, fins desaparèixer rera la carena. Morint per tornar a néixer, com ho ha fet cada dia durant els segles dels segles.
Penso que estic gaudint d'un petit privilegi. Contemplar una posta de sol, un acte que succeeix cada dia des de l'inici dels temps i, caic en aquella fotesa que sens escapa sovint a la gent de ciutat. L'extraordinari espectacle de la natura dins la seva senzillesa i quotidianeitat.

Mentre bado com un pixapins qualsevol, la nit cau sobre meu, i comença aquell estrany espectacle de sorolls desconeguts per un urbà. Sorolls que durant milions d'anys han format part del paisatge nocturn de la natura, del bosc. L'esgotament fa efecte ràpid i en pocs moments la son s'apodera de mi, emportant-se maldecaps i preocupacions. Deu ser la son dels justos, dels innocents, dels ignorants.
Mentre, la nit continua fent sense mi, aliena a tanta insignificança.


*

5
--------------------------------------------------------


Bon dia!
La veu que em desperta em sorprèn.
Tardo uns instants a reaccionar fins que en obrir els ulls mig endormiscat, contemplo dret davant meu un nen d'uns deu u onze anys. No és un nen normal, el seu cap és orfe de cabells, la pell pàl·lida, està molt prim i l'expressió dels seus ulls gris clar és molt estranya. Aleshores recordo la premonició del "tio Manolo", ell em va parlar d'un nen més o menys d'aquesta edat i estrany, i aquest ho és.
Per uns moments dubto entre si estic despert o adormit encara, m'aixeco i intento despertar-me del tot. No és cap somni, tinc els ulls ben oberts i el nen resta davant meu esperant el contesti.
- Bon dia! Que hi fas aquí? - pregunto - tot i que ja m'imagino la resposta.
- No ho sé - Contesta -
- He estat enviat fins ací. Ella m'ho ha dit.
- Ella? - Pregunto encuriosit -
- Qui és ella?
- Qui és ella? - Insisteixo davant el seu pertinaç silenci -
- Doncs ella - respon el nen - La veu que de vegades em parla sense paraules. M'ha dit que et trobaria aquí i que tenia de donar-te un missatge.
- Un missatge? - Pregunto sorprès i intrigat alhora -
- ¿Quin? Que em tens de dir?
El nen s'asseu al terra, creua les cames i em mira d'aquella manera que miren els nens i els purs d'esperit. Jo l'imito i m'assec davant seu, òbviament amb molta menys lleugeresa que ell i, espero a que parli...
Tarda uns instants, però finalment ho fa.
- La veu m'ha dit:
Hi ha un home gran, molt més gran que tu. Quan et llevis pel matí, ves a la vella masia i allí tel trobaràs. Digues-li que s'esperi a que arribi una altra persona, va més feixuga que tu i trigarà una mica. Ja saps qui és, tu parla amb l'home fins que ella arribi.
El nen calla de sobte. La seva mirada es distreu en veure un ratolí que cerca quelcom d'aliment aliè a la nostra presència, oblidant les mínimes precaucions de supervivència. Al igual que el nen, el contemplo. Potser som els primers humans que veu. En un moment donat, aixeca els ulls i ens mira, però no fa cap gest de fugir, més aviat és un gest de sorpresa, de curiositat.
S'oblida de nosaltres i comença a rossegar un tros de galeta que dec haver llençat sense adonar-me'n i, de la mateixa manera que ell deixa de fer-nos cas, el nen i jo ho fem amb ell.
Torna a mirar-me i em pregunta:
- A tu no et parla la veu sense paraules?
Somric. Quina manera més senzilla de definir-ho. En anar a contestar-li, una veu greu, cansada, ens alerta a tots dos des de fora la masia...
Nen! On ets?
Se que ets per aquí, no t'amaguis.
Au va! surt.
El marrec i jo ens aixequem i sortim fora, cap on sona la veu.
És una dona gran, molt gran, es veu gabanyada. S'ajuda amb un bastó i el seu caminar és lent i feixuc. No es sorprèn gens en veurem. De fet ja deu saber qui soc i que hi faig aquí - el nen m'ha dit que ella m'informaria de tot -
Ens hi atansem, mentre ho fem em fixo amb els seus ulls. Son negres com el carbó i brillen amb una estranya força malgrat la seva avançada edat, els cabells d'un blanc groguenc i la cara solcada per mil i una arrugues.
En veure'ns, s'asseu en una pedra gran que hi ha al costat del que devia haver estat un galliner, agafa aire i parla...
- Bon dia! - em diu la dona - ¿T'ho ha dit el nen?
- Sí! - contesto neguitós - m'ha dit que vostè em tenia de dir alguna cosa, posar-me al corrent. De fet, una altra persona em va dir ahir que em trobaria un nen estrany i una dona que m'informarien, que em dirien....
M'interrompeix.
- No soc jo la dona. La trobaràs més endavant. L'home del caliquenyo ja t'ho ha explicat, primer el nen i després la dona. Quan a mi, l'únic que puc dir-te puc dir-te que tens d'emportar-te el noi. Només em te a mi, i jo - Somriu, i és un somriure d'alleujament - ja he estat cridada i no puc deixar-lo sol.
- Se que tu cuidaràs d'ell - afegeix - És un bon jan, i molt més espavilat del que et puguis pensar, ja veuràs com et serà de gran ajuda.
Ara soc jo qui l'interrompeix, esperava una altra resposta, no aquest tipus de missatge, i menys encara l'encàrrec que comportava. Intento matisar molt les meves paraules abans de dir res. No vull ofendre al nen ni la iaia.
- Perdoni'm - li dic - però...
No em deixa seguir, sembla com si hagués endevinat els meus pensaments.
- No pateixis, no et serà cap destorb, ans el contrari, t'asseguro que el necessites. A més, així te d'ésser i així serà. Ho ha dit la veu i el que ella diu es te de fer.

La dona es cansa en parlar i no vull pas que ho faci més del necessari, prefereixo que guardi les escasses forces que li queden per explicar-me quan més millor.
D'acord - li dic - faré el que vostè hem digui, però:
¿Vol que l'acompanyem a casa seva?. ¿No deu viure molt lluny d'aquí?.
La dona somriu mentre s'aixeca poc a poc.
- Aneu-vos-en tots dos - ens diu - jo em quedaré una estona aquí, aquest cos feixuc i escadusser ja no aguanta gaire i es cansa de seguida. El nen ja sap que ha de fer i, aquest és un lloc tan bo com un altre per esperar. Saps - somriu mentre la seva mirada es perd en la llunyania - de petita hi venia molt a jugar amb els fills dels masovers. Jugàvem a cuita amagar entre el blat de moro, a la xerranca i a d'altres jocs, Quan ens cansàvem collíem flors de mil colors i herba per fer rams. Ajudàvem també a munyir les vaques, i dur-les a pasturar. A l'estiu quan el blat ja estava a punt per a ser segat, venien els homes de la màquina de batre que el recollien i feien els pallers. Després amb els de les altres masies, celebràvem una festa en acabar la collita del blat. Menjàvem, ballàvem, tontejavem i per sobre de tot ens divertíem - sospira - Ai! Eren altres temps...
Els seus ulls es perden en un punt indeterminat com si pogués contemplar aquells instants de la seva llunyana infantesa.
Continua...
Tinc molts bons records d'aquesta masia. Ja m'està bé aquí, i tu - adreçant-se al nen - fes-me un petó molt fort i ves-te'n amb aquest senyor. Ell cuidarà de tu i, tu ho tens de fer d'ell. Ja saps on aneu, portat bé, escolta la veu i fes el que ella et digui. Entesos!
El nen s'hi acosta i l'abraça. No hi ha llàgrimes, però si molta tendresa. Ambdós saben que no es tornaran a veure, però ho accepten amb resignació, com un fet natural. La dona l'aparta una mica tot agafant-lo per les espatlles i el mira fixament als ulls.
- Quedem que ja saps que tens de fer - insisteix mentre amb suavitat es desempallega d'ell.
El nen assenteix amb el cap, seriós, la responsabilitat li ha canviat fins i tot la mirada i l'expressió de la cara. Em mira i amb un gest dels ulls m'indica que és hora de marxar. Jo me'l miro també i contesto el seu gest.
És curiós, però de cop, em sembla molt més gran.
Recullo les meves pertinences i agafant el nen de la mà, ens acomiadem de la dona per última vegada. Aquesta torna a asseure's sobre la pedra mentre ens mira en silenci.
Ens diu adéu.
La seva figura es va empetitint a mida que ens anem allunyant de les restes de la masia, fins que en trencar pel camí, bosc endins, desapareix del tot.
No la tornarem a veure mai més i tots dos ho sabem.


*


6
---------------------------------------------------------

Mentre caminem en silenci pel bosc penso com en un moment se m'ha complicat la situació.
Que en faig jo d'aquest marrec?.
Si ja és difícil de dut a terme la decisió que he pres, el nen encara ho enreda més tot. Jo estava més o menys preparat per fer aquest viatge tot sol, però només en un dia han passat moltes coses, tot i que entenc no puc deixar-lo sol - em dic - penso que no se'n sortiria, a més a més la iaia ha dit que ell sap que te de fer. Potser doncs, serà millor esperar, veure quins esdeveniments es produeixen, simplement estar a l'aguait i deixar que tot vagi succeint. El "tio Manolo" em va dir que passarien coses i que estès emetent. Decideixo per tant fer-li cas, malgrat que tot em resulta molt estrany i confós. Sigui pel viatge que he començat o pels esdeveniments que s'han anat produint, estan passant moltes coses lluny de la placidesa que em prometia en començar ahir al matí. Res del que creia ha succeït, ans al contrari tot està anat a l'inrevés del que em pensava.
Continuem caminant pel bosc. Sembla que els arbres s'apartin obedients al nostre pas. El nen camina decidit, sense dubtar ni un sol moment, és evident que sap perfectament el camí. De sobte s'atura.
Un esquirol ha cridat la seva atenció, el tenim uns metres davant nostre rossegant una pinya. Ho fa amb la mateixa concentració d'un infant davant qualsevol cosa que desperti el seu interès. Penso que l'animaló s'ha adonat de la nostra presencia, però ens ignora. O bé és més important per ell el seu botí que no pas nosaltres.
- No t'hi acostis massa - adverteixo al nen -
Aquest em mira i somriu amb un cert aire de suficiència, però d'aquella manera que no fa mal, que ve de la satisfacció de l'infant de demostrar que sap coses. És un somriure que ve a dir-me que ja no és un nen petit i sap de que va.
- Ja ho sé que mosseguen. Ho vaig aprendre la primera vegada en acariciar-ne un, però es que son molt bonics i m'agrada contemplar-los - em diu mentre s'hi acosta una mica més -
El deixo fer, mentre m'ajupo al seu costat i al igual que ell tafanejo.
L'esquirol, més que per por de ser atacat, diria jo que per defensar el seu aliment, surt esperitat amb un pinyó entre les seves mans, desapareixent rera uns arbusts, bosc endins.
El nen s'aixeca i jo l'imito.
Continuem caminant una estona fins que en arribar a una cruïlla de camins, senyala el de l'esquerra.
- Es per aquí, ja hi som.
- Ja hi som?, On? - pregunto -
A casa de la iaia. Allí ens hi ha deixat menjar preparat per uns quants dies i també llaunes i beure.
Estic molt sorprès i encuriosit.
En primer lloc per la fermesa i serenitat del nen, i després per saber com era que vivien tots dos sols, al bell mig del bosc.
No se si serà prudent fer masses preguntes, sobre tot tenint en compte que si no hi son, vol dir que els seus pares segurament estan morts.
- Vàrem tenir un accident a l'autovia, abans d'arribar als Hostalets de Balenyà, un dia que tornàvem de Seva amb la furgoneta de vendre roba al mercat, el meu pare es va adormir i en envair la calçada contraria un tràiler ens va envestir.
- Els meus pares son venedors ambulants - aclareix -
- No et preocupis - afegeix - estan bé.
- Doncs, la veritat és que ho estic de preocupat. Com ho saps que els teus pares estan bé? - li dic -
Aixeca el cap. Els seus ulls tenen una brillantor estranya, i em diu: M'ho ha dit la veu, la que t'he dit abans, la que parla sense paraules.
- Però - insisteixo - Des quan la sents aquesta veu?
- Des de l'accident. Em parla sovint i m'explica coses que encara no han passat. La iaia diu que això és normal, que no em tinc de preocupar. Que tal com ha vingut se n'anirà, que tampoc es que parli a tothom, més aviat als que més ho necessiten.
Observo que ha dit "la iaia diu", i coneixent la seva manera de parlar, dedueixo que encara és viva. Però tot i així no he resolt el problema que representa ell, el nen que ara s'endinsa cap la masia amb mi al darrera, a la recerca de les provisions i la motxilla.
Recollim quan ha preparat la iaia, i amb las motxilles curulles sortim al porxo.
Aquest ens acull ombrívol, fresc.
Mentre m'assec, ell porta una cantimplora d'aigua que ha omplert del pou. Després omple la meva també. Bevem pausadament, a glops, com si ens en quedes molt poca.
Encenc una cigarreta.
Fumo poc a poc, aspirant amb fruïció una a una les calades.
El fum puja lentament, fugisser, creant inversemblants escultures volàtils.
La veu del nen em treu del meu estat somniós, tornant-me a la realitat.
Tindríem de marxar - em diu - Encara ens queda molt de camí per davant i hauríem de fer nit passat Sant Feliu de Codines.
M'aixeco i ell fa el mateix.
Abans però, deixa anar una mirada rera seu, com acomiadant-se silenciós del que ha estat la seva casa durant un temps.
No parla de la iaia i jo tampoc li dic res.
Començo a aprendre a respectar els seus silencis.
El dia és calorós, però una brisa suau refresca i fa més lleuger el caminar.

Passem per Gallifa gairebé de puntetes i continuem cap a Sant Feliu de Codines. Caminem sense pressa, però no ens entretenim tampoc. El nen ho observa tot amb atenció, com si cerques alguna senyal, un indici, però sembla molt segur del seu camí.
Pels voltants de quarts de tres ens aturem a menjar.

Hem trobat una font de rajolí escàs però fresc, o potser no l'hem trobada i ell sabia on era, però si està bé i l'ombra dels roures ens alleuja de la calor. Obre la motxilla, i en surten truita de patates, olives, secallona i un crostó de pa. De postres fruita i galetes. Trobo a faltar un bon cafè, és un plaer que de moment tindré d'esperar a gaudir-ne.

Encenc una altra cigarreta.
El nen em mira però no diu res.
De fet no cal, la seva mirada sempre és el reflexa del seu pensament. Atès que es ja el segon cop, decideixo acabar d'una vegada amb aquest assumpte.
- Ja veig que reproves que fumi, i se també que no és bo. Però que vols que et digui?. D'ací a un més compliré setanta dos anys, i és una edat en que penso que em puc permetre aquesta i d'altres llicencies, no se quan de temps em queda i prefereixo gaudir-lo - entre d'altres coses - amb aquests petits plaers quotidians.
Si és que hi ha mal - afegeixo - ja està fet, seria també una collonada deixar de fumar ara a l'edat que tinc.
A més tampoc és que fumi tant.
Torna a desconcertar-me.
- No saps quan de temps et queda, tu ho has dit, però jo no t'he comentat res, simplement se que fumar no és bo i lamento si has notat reprovació en la meva mirada, no era pas aquesta la meva intenció, tot i que pot ser que ella m'hagi traït.
Me'l miro mentre li dic:
- No necessites justificar-te pel que tu pensis i menys amb mi, i agraeixo el teu interès per la meva salut, però se perfectament que és bo i que no ho és. No cal ser un adult per entendre aquestes coses.
Tu mateix - postil·la - amb un aparent deix d'indiferència.
Somric i m'aixeco mentre li dono una clatellada amistosa.
Ell també somriu.
Recollim les pertinences i guardem les restes del menjar dins una bossa de plàstic, ja les llençarem quan arribem a Sant Feliu de Codines, el poble on vaig néixer, o abans pel camí si trobem algun bidó de deixalla.
Reprenem el camí, el sol escalfa de valent per l'ombra dels arbres ens protegeix dels seus raigs, mes avall quan enfilem la carretera, l'ombra dels plataners ens protegirà també.


*

7
--------------------------------------------------------

Pels voltants de les sis arribem a Sant Feliu de Codines. Entrem al poble vorejant el cementiri.
Observo que on hi havia el camp de futbol hi han construït cases d'aquestes adossades. No sé pas on hauran fet el nou camp, com no sigui a la part de dalt on les escoles, no hi ha gairebé cap lloc més assequible. No és precisament Sant Feliu un poble planer, ans el contrari es costerut com mil dimonis.
Continuem endinsant-nos-hi deixant enrera la Font dels Albes i enfilem el carrer de la Quintana cap a la plaça, allí hi estan celebrant una festa per a la quitxalla.
Gairebé mig poble hi deu ser present, les rialles i els crits omplen el punt neuràlgic de la vila. Mentre, els nanos han muntat parades per vendre menjar i begudes. Estan recollint diners per un nou casal, mentre una emissora de radio local emet música de festa i gatzara adient al cas.
Una nena d'uns sis o set anys ens dona un tros de coca. L'acceptem i a canvi diposito un donatiu a la seva guardiola. Se'n va corrents i contenta cap la seva mare, tot ensenyant-li el premi aconseguit.
Ens asseiem una estona a gaudir de l'ambient. S'hi està be observant la canalla com juguen. Un podria passar-s'hi hores i hores veient-los córrer esvalotats amunt i avall, riallers i feliços, embriagant-se i contagiant-se de la seva alegria.
Però tenim de continuar, son ja passades les set i el capvespre aviat ens atraparà. Pugem per la baixada de Can Rovira i en arribar a dalt a la carretera, el cafè de Can Talet em crida. Ens hi asseiem.
Hi ha molt poca gent atès que gairebé tots són a la plaça.
Demano un cafè. La flaira que emana de la cafetera em provoca un petit plaer. El nen es pren una taronjada. Ningú ens fa cas, potser la calvície del nen crida l'atenció del cambrer, però Sant Feliu de Codines és lloc de pas, de cultures creuades i ja estan fets a tot des de fa molts anys.
En ser lloc de estiueig, ja han vist de sempre una mica de tot i és dificil que es sorprenguin per alguna cosa, llevat que sigui molt especial.
Recordo quan de petit hi venia a passar les vacances d'estiu a casa dels meus avis. Fou l'època de màxim esplendor de la petita vila, d'apogeu econòmic i social.
El número de estiuejants era important, a aquests, els del poble els hi deien els senyors i, si bé és cert que n'hi havia d'un elevat nivell econòmic, la resta, la gran majoria eren petits burgesos. Classe mitja de sis-cents, o vuit-cents cinquanta, i algun 1430 com a molt.
Un cas apart seria can Rodó, la mansió dels avis de l'exministre franquista, davant mateix de casa dels meus avis, on vaig néixer.
Aquests estiuejants solien anar-hi pel clima. Sec, bo per l'asma. Sa, lluny de l'aire contaminat de la gran ciutat. Després, amb el pas dels anys, l'augment del nivell de vida i els canvis d'hàbits socials, la platja els va arrossegar i ara han minvat bastant. Malgrat tot, encara tenen els seus fidels que no hi falten i hi fan cap any rera any.
Allí vaig passar-hi molt bons estius.
Eren aquelles èpoques de la infantesa en que de fet, t'ho passes be a qualsevol lloc. Però en el meu cas havia estat aquí, en aquest petit poblet del Vallès Oriental i, ara m'agradava recordar-ho, assegut a Can Talet i prenent el millor cafè del món, segons afirmava convençut el seu propietari.
Davant mateix on estic hi havia un poste de benzina, d'aquells d'abans de maneta, impossible d'entendre que hi fos avui en dia, pel perill que representaria, tot i que menys tenen actualment, doncs no n'hi ha cap.
Els records s'acumulen en el meu conscient.
Fins i tot em podria reconèixer en uns nanos que baixaven carretera avall corrents, esvalotats, aliens a tot i ocupats tan sols en divertir-se.
Mentre vaig rememorant la infantesa, prenc el cafè i miro de reüll els pocs parroquians per veure si en reconec algun o ell ho fa amb mi. Però els rostres se'm fan estranys, totalment desconeguts. Ha passat massa temps.
Pago les consumicions, ens aixequem i continuem el nostre camí.
En arribar al Cim de les Àligues contemplo el paisatge. Des d'allí dalt, la visió dels Cingles de Bertí, Sant Miquel del Fai, Bigues i Riells, és superba. La mirada és perd en l'horitzó que esdevé llunyà, gairebé inabastable.
Les conseqüències de l'incendi de fa uns anys es noten. Malgrat tot, la vegetació ho ha tornat a omplir tot de verd, i els roures han resistit l'embat de les flames. No així els pins que han estat arrencats en la seva gran majoria. Però amb el canvi s'ha guanyat en visió del paisatge. La carretera que baixa des de Sant Feliu fins a Riells és ara perfectament visible.
Una lleugera boirina comença a envoltar-ho tot mentre el sol comença a decaure, son ja las vuit tocades i el nen m'apressa.
- No t'encallis que encara ens queda un bon tros de camí - em diu -
El camí fa pujada i començo a estar un xic cansat.
A la nostra esquerra ens queda el petit polígon industrial, el deixem i arribem al pla de la Botera.
Continuem carretera amunt fins arribar a l'alçada del club de golf, el sobrepassem també i en arribar al trencall, agafem la carretera de la dreta que ens conduirà cap Sant Quirze de Safaja. Podriem continuar tot recte cap a Castellterçol, però el nen insisteix en desviar-nos. Al cap i a la fi tampoc ho fem molt i anem sobrats de temps. Agafem un camí a ma dreta i al cap d'un quart d'hora trobem una masia abandonada, on decidim passar-hi la nit. La observem, sembla en bastant bon estat, dipositem les pertinences a l'interior, recullo quatre branques allí mateix i encenc un foc al pati, al costat del porxo.
Ens hi asseiem tots dos al seu voltant mentre trèiem el menjar de les motxilles. Els entrepans ja estan una mica secs. Decidim fer torrades, sempre seran una xic més comestibles.
No se que te previst el nen en l'assumpte de la intendència, però em temo que és un aspecte a tractar i que em correspon a mi. Jo puc passar amb qualsevol cosa, però ell necessita menjar calent i bona alimentació. D'aquest assumpte en parlaré amb ell demà al matí, no tinc ni idea de que li agrada i que no i tenint en conte que la mainada ja de per si son consagrats amb el menjar, almenys donar-li allò que li agradi.
S'hi està be a la vora del foc, no per la seva escalfor que no és pas necessària, però és tan bonic. El foc sempre fa companyia. Observo les flames com es mouen, semblem ballarines d'un ritual ancestral, que improvisen constantment sense repetir-se, inventant a casa instant noves formes.
El nen te gana, en un tres i no res és cruspeix les torrades i el tall.
- Tens més gana oi? - li pregunto -
- No, ja m'està bé. El que si trobo a faltar és un bon got de llet, però ja me'l beuré demà. Somric, i ell m'acompanya.
- Saps, tindràs de perdonar-me, però dins dels meus esquemes, no hi entrava cuidar d'un marrec com tu, espero que et sabràs espavilar, i ...
M'interrompeixo, no se si serà prudent preguntar-li, ell, en veurem aturat, em diu:
- Que em vols preguntar?
Dubto, però finalment la insistència de la seva mirada em decideix a fer-li la pregunta.
- D'acord! Veuràs. Em preguntava com havíeu anat a parar a la masia la teva iaia i tu, després..., bé, després de l'accident. Si et resulta violent, o et porta mals records, oblida la pregunta. Soc tafaner de mena, ho sento! Oblida-ho si no en vols parlar.
- No! - contesta - Tens dret a saber-ho, no et preocupis que ja ho tinc superat. Veuràs...
- L'accident fou per a mi un cop terrible, crec que vaig créixer de cop a partir d'aquella situació. Tot anava tan bé, i de sobte en un moment l'univers que t'envolta s'ensorra i ja res és igual.
- Estàvem la iaia i jo, tots dos sols al hospital de Granollers. La resta de la gent havia marxat, aleshores va ser la primera vegada que vaig sentir la veu. Va dir-me que els meus pares estaven bé i que la iaia em cuidaria, després, es va esvair.
En un primer moment em va sobtar.
No estàs bé - vaig dir-me - deu ser l'angoixa que t'envolta, o potser tens febre. Però l'endemà al matí en llevar-me després d'una nit plena de malsons, vaig adonar-me que no tenia cabells.
Espantat, els meus crits alertaren a la iaia que entrà corrents a la meva habitació, em va abraçar mentre intentava consolar-me.
Aleshores li vaig explicar que m'havia passat el dia abans a l'Hospital, i davant la meva sorpresa va dir-me que a ella també li havia parlat la veu, que era natural i no tenia de preocupar-me, només escoltar-la.
Ho havia fet aquest mateix mati a primera hora quan resava les seves oracions, i a més el missatge que aquesta li havia donat era molt clar. Teníem d'anar a la masia a les afores de Gallifa, allí teníem d'esperar i més endavant ja ens diria que havíem de fer.
Estic corglaçat.
Que està succeint?
¿No es un mal son tot quant m'està passant?
¿No despertaré a casa meva en qualsevol moment?, suat, però alleujat, com en tots els malsons que he tingut al llarg de la meva vida, d'aquells que de tan reals com son fins i tot ho semblen.
Desesperat, en posar la ma al foc, em cremo. No! No és un somni. Tot quan m'està passant es real, però dins d'una estranya irrealitat. El dolor que sento producte de la cremada no és te en un somni.
- Que fas? - pregunta el nen preocupat pel meu gest -
- Perdona'm - Li dic mentre em refrego la ma lleugerament cremada - Per uns moments he pensat que tot quan m'està passant és només producte d'un malson - Però ja veig que no. La cremada m'ha demostrat que és una situació estranya, però ben real.
- Estranya? - Em pregunta sorprès el nen -
Me'l miro i somric.
- Home! Normal tot quan m'ha passat des d'ahir al matí penso que no ho és. Però si tu consideres que si...
Deixem-ho estar, prou problemes tinc per a sobre discutir-me amb tu, que a més no t'ho mereixes.
Oblida quan ha passat i no em facis cas - li dic somrient per tranquil·litzar-lo - Han estat masses emocions en un sol dia.
Val més que ens n'anem a dormir.
No tens son? - pregunto -
- Si? - contesta - I a més, estic esgotat.
Busquem un racó protegit dins la casa, el nen s'embolcalla dins el sac i crec que s'adorm de seguida, jo surto a fora a fumar la darrera cigarreta.
El silenci de la nit m'envolta, em sento petit i perquè no dir-ho espantat i desconcertat, apago curosament la burilla i entro a dins. Malgrat tot pot més el cansament que els meus neguits.
M'adormo a l'instant.


*


8
-----------------------------------------------------------


Un soroll estrany em desperta.
En mirar el rellotge aquest m'indica les set en punt.
M'aixeco i amb precaucions surto al pati.
Somric.
Una parella de senglars s'està cruspint les restes del nostre sopar. En veurem, o millor dit en sentir-me, surten corrents desapareixent esperitats enmig dels arbusts.
Curiós el comportament dels animals, només ataquen en cas d'extrema necessitat o si van ferits, de no ser així, pocs tractes volen amb els humans i, no és pas por, si més no, jo diria que simplement tenen molt més enteniment que nosaltres.
Miro al cel.
Serè, no hi ha ni una sola boira, segur doncs que farà un bon dia. Calorós sembla per la temperatura que ara ja hi ha. Respiro l'aire net que entra oxigenant-me els pulmons, recullo el sac de dormir i encenc una cigarreta, aspiro profundament mentre entro dins a veure que fa el nen. Encara dorm i se'l veu tranquil. El deixo. Ahir va ser un dia de moltes emocions, descansar li anirà bé.
En fer inventari de la intendència observo que necessitem líquids. Només tenim aigua i prou. Quan es llevi el nen reprendrem el camí i a Sant Quirze comprarem llet, refrescs i el que faci falta. Desconec encara els seus gustos, però si se que necessita sens falta.
Mentrestant, aprofito per estirar les cames i donar un tomb pels voltants de la Masia. El bosc és una amalgama de roures i pins, està bastant net, si no fos per les bardisses. Tampoc sembla massa trepitjat, és excessivament a la vora de la carretera per que si aturi qualsevol automobilista, llevat que tingui necessitats peremptòries, d'aquelles que no poden esperar i en aquests moments no està un per buscar bolets - em dic - Un conill salta vora meu, o potser és una llebre? No ho sé, però va lleuger el malparit. Desapareix de la meva vista en un tres i no res.
Ara entenc que costin tant de caçar, i recordo l'oncle Joan Casanovas quan anàvem al bosc a caçar-los amb la seva escopeta, però mai li havia vist disparar cap tret, deia que anaven molt lleugers hi no hi havia manera de encertar-los, però jo sempre he pensat que li sabia greu, que no valia la pena matar-los, que al bosc tot estava al seu lloc i no era bo trencar el seu ordre natural. La cacera era només una excusa per caminar, xerrar i contemplar la natura.
Recullo uns quants bolets, barreja però, no crec que trenqui cap ordre, si fos així estaríem ben arreglats. Tot plegat agafo quatre rabasoles, dos rossinyols, i uns quants camasecs. No és una collita per sentir-se'n molt orgullós, però animarà una mica l'esmorzar.
En tornar, el nen ja s'ha despertat. S'està estirant mandrós.
Em mira.
- Hola, bon dia! Que portes?
- No res - contesto - quatre bolets que he recollit, tot plegat poca cosa. T'agraden?
- Sí - em diu -
Mentre, encenc el foc i poso els bolets a coure's a la brasa aprofitant un tros de filat que he agafat d'un atrotinat galliner. Fan bona olor - tot i que no hi ha res com tenir gana - penso -
Ens els mengem acompanyats de restes de pa - bastant sec per cert - però que torrat passa un xic més bé.
Desprès d'esmorzar i mentre recollim les nostres pertinences, afronto un aspecte que em te preocupat.
- Escolta'm - li dic al nen - m'agradaria parlar amb tu d'un assumpte que em te bastant desconcertat.
Em mira, amb aquella mirada que de tan adulta corprèn, mentre em diu:
- Digues, que vols saber?
- Veuràs, em te preocupat la manera com reacciones davant la mort. No sé si és una posició d'auto defensa per tal de no reconèixer la pèrdua de la gent estimada, o el fet de sentir la veu et dona una protecció natural, un sentit orientalista de la vida i la mort que et fa - o, almenys és la sensació que transmets, d'estar tranquil i seré davant tot quan t'ha succeït.
Continuo:
- Saps, penso que ets massa jove per reaccionar d'una manera tan freda, tan, tan...
M'interrompeixo, no em surt la paraula escaient. Però ell si que la té.
- Tan resignada, potser?
- No és ben be la paraula que jo cercava, però més o menys va per aquí. Se suposa que tindries que estar trist, desesperat, angoixat. Però ho acceptes amb la fredor d'una persona adulta, i en dir adulta, vull dir-ho en tot el seu sentit.
El nen torna a somriure d'aquella manera tan personal que te, i em diu:
No et sorprenguis. La veu m'ha parlat de moltes coses, de la vida, de la mort, de l'altre vida, i m'ha reconfortat. Ja se que a la meva edat tindria de pensar només en jugar, divertir-me, passar-m'ho bé. Però els esdeveniments dels últims temps, i el fet d'entrar en contacte amb la veu, ho ha capgirat tot.
Continua mentre s'aixeca i és carrega la motxilla a l'esquena, amb una clara indicació que hem de reprendre el viatge.
- Ja no soc un nen, mal que em pesi. Soc un adult amb cos de nen. I...
S'atura uns moments, i torna a asseure's, però continua de seguida...
- Saps, el concepte vida, mort, vell, jove, em resulta molt relatiu. He après, o potser m'ha semblat entendre que l'important és el present, escoltar la veu, seguir les seves instruccions. Ella decidirà per mi, i quan se'n vagi - que ho farà - tindré d'aprendre a espavilar-me tot sol, i suposo que m'envairan les mateixes pors i dubtes que a tothom.
Continua parlant...
- Es tan estrany tot. Com t'ho diria. És com si el meu cervell estes ocupat per una altra intel·ligència. Penso coses i dic paraules que desconec, com si ella ho fes tot per mi, però hi confio, se que és pel meu bé. Per això estic tranquil. Si ella diu que tots estan bé, simplement m'ho crec i tinc la certesa que tard o d'hora ens retrobarem.
- Ho entens?
Assenteixo mentre li dic:
- No és que ho comprengui massa, però ho entenc i penso de tant de bo fos possible amb la fe que ho creus tu. De vegades aquesta obsessió per la mort que tenim els humans vulgars i corrents, arriba a ser malaltissa. Saps, soc des de fa molts anys gnòstic convençut, però amb un cert sentit religiós, encara que no d'un déu determinat i si be és cert que no entenc que tota aquesta posada en escena dels humans sigui tot plegat per a no res, no aconsegueixo creure en una altra vida, amb Déu, els àngels, i totes aquestes endergues.
Però per altra banda, tot aquest esforç de milers d'anys de creativitat o de simple supervivència de la nostra espècie, és preceptiu que tingui alguna raó d'ésser. De no ser així, la veritat és que un no entén res. Seria una mica com aquella dita castellana que diu: "tanto remar para acabar en la orilla".
No entenc - honestament - tot aquest esforç durant milers d'anys per no res.
On és?,
Que és l'ànima?
Perquè si no estem sols, si algú ens està vigilant, no ens parla?
Tant li costa de posar-se en contacte amb mi com ho ha fet amb tu?, el "tio Manolo" o la teva iaia. I qui carall és?, cony! Crec que tenim dret a saber-ho, ens donaria tanta força, tanta esperança...
El nen somriu mentre em diu:
- No et preocupis pel que desconeixes i possiblement no podràs saber mai. Saps, entenc perfectament la teva frustració i impotència, però jo, després de tot quan m'ha passat últimament, crec que potser no cal fer-se tantes preguntes. Tot passa quan toca, i en acabar aquest viatge, uns el continuaran i d'altres també o potser no, no ho se. De fet no se gran cosa, no puc dialogar amb la veu. Simplement ella em parla i jo escolto. Només soc un nen - afegeix amb gest compungit -
M'aixeco, em desconcerta la seva senzillesa i penso que de fet, te raó. Tot passa, les coses passen, limitem-nos doncs a esperar que es vagin desenvolupant els esdeveniments i deixem-nos de donar tanta importància a una cosa tan senzilla com és una simple vida humana. Potser hem d'arribar a entendre que el nostre pas per ací baix és molt curt i donar importància a les coses que realment en tenen, obviant les foteses materials i bolcant-nos amb allò que és veritablement important, que de fet es resumeix amb dos sols conceptes: estimar i ser estimat, respectar i ser respectat.
Possiblement és millor fer com el nen, deixar que tot vagi passant, continuar el camí, arribar a port i allí trobar la dona que m'ha dit el "tío Manolo" que pot ser o no, la Laia.
Ves tu a saber.
Estic raonablement desconcertat. Per tant, deixem doncs que els esdeveniments marquin la pauta a seguir, i continuem el camí.
El nen s'aixeca també. Apaguem les restes del foc i carreguem les motxilles a l'esquena.
Miro enlaire.
Ni un núvol taca la blavor intensa del cel, confirmo l'apreciació que farà calor, el sol ja comença a escalfar de valent. Em somric. Tan pendent que estava sempre dels del temps de TV3 per veure quin dia tindríem l'endemà i ara no els necessito per a res. Aquest sentit del temps tampoc te cap importància per a mi, de fet, faci el que faci, he decidit continuar endavant, cosa que per cert ja feia abans.
I és que aquesta obsessió per l'estat del temps, reconec que no l'he acabat d'entendre mai del tot, o és que potser la vida quotidiana de l'endemà dependrà de quan diguin en Mauri o en Picó. La vida continua plogui o no i a sobre, els hotelers de Girona es queixen que s'els hi esvalota el personal si anuncien mal temps, que no puja gent, vaja i, a lo millor erren i els hi fa un dia esplèndid mentre els restauradors se'n recorden de tota la seva família. Potser s'hauria de canviar i suprimir aquest espai de diaris, ràdios i televisions i, qui vulgui saber el temps que truqui a informació del temps o es connecti a internet. Al cap i a la fi, si s'ha de fer la feina, plogui o nevi es fa igualment.


*

9
----------------------------------------------------------

La carretera baixa suau i ondulada cap a Sant Quirze de Safaja, veiem el càmping L'Illa al fons, vora la riera, sota el Restaurant El Revolt, on havia anat tantes vegades a esmorzar amb en Sidro i en Guiteras i el Toni que ens acompanyava mentre la seva dona trafiquejava per la cuina.
Gran dona la Nuri, recordo que un dia després de molt de temps de conèixer-nos em va explicar tota la seva vida, la mort d'una filla en un estúpid accident, una casa que se'ls va cremar poc temps després. Ho varen perdre tot, i tornaren a començar de zero i, aquelles coses que no em va dir, no calien, es sobreentenien.
Hi ha coses que no fa falta que te les diguin, el dolor es por transmetre amb la mirada, sobretot si és d'una dona que ha perdut una filla, una gran dona.
Abans d'arribar al pont hi ha una corba molt pronunciada.
Hi anàvem sovint des de Sant Feliu a banyar-nos de marrecs amb les bicicletes, encara recordo aquella galeta que m'hi vaig fotre un estiu fa ja molt de temps.
El genoll dret se'm va pelar, però aquella bona dona estrangera de la casa del revolt següent, abans d'arribar al pont, me'l va curar. Mentre ho feia em va explicar que havien vingut aquí per la seva filla que patia d'asma, un metge els hi havia aconsellat aquest clima, sec i sa, ja feia tres anys que hi venien a passar els mesos d'estiu.
Era molt amable la senyora, i la seva filla, una noia d'uns disset o divuit anys rossa i pàl·lida, també. Somreia, i era un somriure fràgil, delicat com el d'una nina porcellana, i em deia paraules que jo no entenia doncs no parlava català ni gairebé castellà.
La senyora em va explicar que venien de Suïssa, però que els pares del seu marit eren de Badalona.
Jo no en vaig dir res de l'accident a la meva iaia. Si fins i tot la senyora em va cosir el pantaló per tal que no es notés.
Abandono tots aquests records mentre arribem al pont i tombem a l'esquerra. Just un quilòmetre i arribem al poble de Sant Quirze. Deixem les primeres cases i el trencall de l'Ajuntament. El poble resta a dalt de tot. A ma dreta, pujant amunt ens aturem a la botiga de queviures de Can Sosa. Fem provisió de llet, sucs, sucre, embotits i el més necessari per el nostre manteniment.
Continuem carretera amunt fins arribar a l'enllaç de la carretera que ens durà a Castellterçol. En arribar-hi a la cruïlla, voldria dir-li al nen que l'última torre, la que dona a les dues carreteres, havia estat d'en Kubala. Però que en deu saber ell d'en "Laszy"?.
Estic convençut que no l'interessarà gens.
Els meus records son els meus, no els seus. Als vells ens sembla que només son importants els nostres. I tot plegat no son res més que això, quatre retalls d'una vida que enyorem i poca cosa més. Malgrat que per nosaltres si que en son d'importants. Molt.
"Recordo la primera vegada que vaig veure en Kubala.
Succeí un més d’Abril a Caldes de Montbui.
Era un divendres per la tarda, estava ennuvuladot i plovisquejava, passejava per l’acera davant la parada dels cotxes de línia del Sagalés mentre feia temps esperant els meus amics per anar a jugar a futbol.
En aquella època els jugadors del Barça feien la concentració a un dels balnearis del Caldes, coneguda arreu per les seves aigües termals.
De sobte, em va cridar molt l’atenció una parella que hi havia a l’altra banda de la carretera. En adreçar-me al meu avi Francesc que era l’encarregat del Sagalés, li vaig dir:
- Avi! Avi! Aquell senyor tan alt i tan ros i la senyora que porta l’abric de pells que hi ha al seu costat, qui son?
El meu avi en agafar-me per l’esquena em va dir:
- Mira, aquest Senyor és en Kubala, un futbolista que ha vingut de l’estranger de fora, hi l’ha fitxat el Barça, ella és la seva senyora i, diuen que és un dels millors jugadors del món.
Em vaig quedar bocabadat, tenia davant meu un dels millor futbolistes del món i, a més era del Barça.
Era com un somni. Una bestreta del regal de reis.
Vaig escapolir-me del meu avi i travessant la carretera vaig acostar-me a ell i la seva senyora, que en veure’m m'acaricià el cap; jo, emocionat tant sols va encertar a dir-li:
Hola!
I vaig tornar a marxar corrents, però des d’aquell dia vaig sentir una profunda admiració per aquell extraordinari futbolista i millor persona que era i ha estat en Ladislao Kubala"

Torno a guardar en un racó del cervell els records infantils i em centro en el present. Seguint el rastre gairebé sense aigua de la riera, arribem a Castellterçol.
Deixem la vila enrera.
El sol escalfa de valent, mentre arribem fins la Fàbrega l'ombra dels arbres ens protegeix, però la llarguíssima recta fins arribar a Moià se'ns fa eterna. Allí ens hi aturem.
Comprem pa de motlle a Cal Bou - ens durarà més, li dic - Continuem fins la Plaça Major i pujant pel carrer de les Joies arribem a la Plaça de Sant Sebastià on hi ha l'Ajuntament.
És un recorregut curt però molt bonic, tot l'entorn està molt ben conservat amb un aspecte medieval, llevat dels llums de disseny que hi han posat últimament. Fins i tot observo que han arreglat la plaça Major i la veritat és que l'han deixada molt bonica.
Abandonem Moià i continuant carretera amunt ens adrecem cap a Santa Maria de l'Estany. La carretera puja fins a Montvi de Dalt en pocs revolts. Des d'allí tenim el Moianés als nostres peus. Veiem el poble i Collsuspina. La vista se'ns perd fins el cim de la Pullosa. Darrera la carretera baixa ondulada fins arribar a Malla, a la plana de Vic.
Arribem a Montvi de Baix.
La carretera fa una curta baixada per tornar a pujar fins el pla. Observem els camps de blat que ja estan a punt per a ser segats, la mar d'espigues grogues com l'or oneja suaument seguint els impulsos del vent i les roselles li donen el punt de contrast amb la seva vermellor.
Ja no és com abans, la tasca de set o vuit homes d'un més, ha estat substituïda per una màquina recollidora que ho fa tot en un o dos dies. Tria el gra de la palla, fa les bales rodones o quadrades - depèn - i tot en un tres i no res.


*

10
-----------------------------------------------------------

Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre.
Però aquesta seria ja una altra historia.
Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien fora
O així és com ho veia jo en aquell temps
La primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany.
Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares.
Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. Venint d'Anoharra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.
Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.
Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi.
Per un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoharra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.
L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.
L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.
Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.
Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansalada
La tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués.
Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.
Que no ho veus que es una criatura - li deia -
Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.
Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur.
Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber mols anys després.
Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.
La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -
Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans.
En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves.
Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.
A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits.
Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.
A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.
El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.
El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir.
Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més.
Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.
Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai.
Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo.
Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.
En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr. Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -
En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.
Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia.
Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció.
Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.
Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.
Després de dinar. L'oncle em va dir:
- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.
- Però si fa sol - fou la meva contesta -
- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.
- Si! però son molt lluny.
Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -
- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.
No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?
Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.
- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.
A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.
I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.
No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.
Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.
La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.
Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.
En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.
- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.
- Cargols? Aneu a collir cargols?
- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.
- Que no n'has vist mai?
- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?
En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.
- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?
- No!
- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?
- Si, i és clar. Anem.
Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt.
En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats.
La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.
Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també.
S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià.
No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre.
De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.
Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros".
Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades.
Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats.
L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.
Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir.
Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.
Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible.
Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre.
Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.

Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny.
Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre.
Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.
Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.
Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.
I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

*

11
-----------------------------------------------------------------------------------

La veu del nen em treu dels meus records.
- En que estàs pensant? - em pregunta -
Li explico.
El noi no en sap res de tot això, és lògic, son masses anys de diferència. Ell ja ha nascut veient les noves màquines i segurament, quan sigui vell, i n'hi hagin d'altres molt més modernes, és farà les mateixes reflexions que jo. És la vida i la seva evolució que no s'atura. Malgrat tot, escolta amb més atenció que interès les meves explicacions.
Ja estem arribant a Santa Maria de l'Estany.
Deixem enrera les masies de l'Auberg i Cal Rei. A la nostre dreta hi ha una creu de pedra que contempla impassible els pas dels anys i la vida.
M'aturo a llegir la placa, que diu així:

"Creu del Terme de Santa Maria de l'Estany. Segle XIV. Restaurada l'any 1965 per JM. Vilardell"

No si qui deuria ser aquest JM. Vilardell. Segurament un vilatà enamorat del seu poble que ara constava datat a la mateixa creu que havia restaurat, per molt de temps amb la seva sort unida a la d'ella.
Continuem per la carretera on hi havia hagut el llac - l'estany, vaja - ara ocupat per camps de blat i trapadella. Deien, deien... Perquè jo no ho he vist mai, que fins i tot s'hi podien trobar petxines, de quan estava ple d'aigua i el mar arribava fins allí.
Ens aturem a la font a beure i proveir-nos d'aigua. Uns jubilats la fan petar amb un pagès que ha aparcat el tractor el bell mig de la carretera. Ningú es queixarà, no hi ha pressa. La cadència es una altra, molt diferent de la de ciutat.
Xerrem amb ells de qüestions de la vida quotidiana, intranscendents però necessàries la majoria de les vegades per comunicar-se amb desconeguts i trencar el gel.
No fan preguntes, no tenen perquè.
Son gent de camp, senzilla, sabia, afable i acollidora.
Un cop refets física i anímicament, ens atansem cap al poble.
Puc veure com lentament s'acosta i destaca d'ell el campanar romànic, sota el qual, l'església i el claustre restaurat ofereixen un conjunt harmònic de bellesa. La resta...
De sobte, esclato a riure com un beneit.
- Que et passa? - em pregunta el nen sorprès -
No puc parar de riure, fins i tot em salten les llàgrimes.
Finalment aconsegueixo calmar-me una mica i li explico:
- Calla, calla! Suara quan m'has preguntat, d'entre les moltes situacions d'aquell estiu que vaig passar les vacances aquí, m'he recordat d'una cosa que em va passar només arribar i que no t'he explicat abans.
- Doncs devia ser molt divertit - em comenta el nen, ara tafaner -
Li explico:

"Veuràs, era una nit del més d'agost, devien ser quarts de nou. Jo, acabava d'arribar d'Anoharra, i el Franciscu, en Josep i la Dolors la seva germana petita, que foren els primers amb qui vaig fer amistat, van dir-me que si no anava a cagar al costat de l'Església, no podia ser amic d'ells, que era una prova a superar que tothom nouvingut tenia de dur a terme..
No s'enfadarà el mossèn? - fou la meva pregunta -
- Cony! - resposta del Franciscu - per això ho fem, perquè s'emprenyi com una mona i ens digui de tot.
- Au va, no siguis cagacalces - afegí -
Resumint - li dic entre riallades - que ho vaig fer. Aleshores com no tenia paper per eixugar-me, el malparit del Franciscu em va dir:
- Fes-ho amb aquestes herbes d'aquí, jo sempre m'hi eixugo.
I així ho vaig fer.
I, saps quines herbes eren?
- No! contesta el nen, però començo a imaginar-m'ho.
- Doncs eren ortigues.
I si no t'han picat mai, no tens ni idea de la coentor que fan.
- I tu que vas fer? - Pregunta encuriosit -
- Doncs posar el cul en remull en un canal que hi havia al costat per refrescar-lo. Per cert amb el temps just per sortir esperitat, doncs en anar el mossèn a fer la seva passejada habitual, ens va enganxar, i no es tractava pas d'entretenir-se, que gastava molt mal humor i no s'estava pas d'endergues.
Però et juro que fins i tot ara, només de pensar-hi, em sembla que em torna la coïssor de les ortigues i em venen ganes de refrescar-me.
Ara és ell qui riu, suposo que imaginant-se l'escena"


*

12
------------------------------------------------------------------------------------

Mentre continuem rient, arribem a l'entrada del poble.
No ha canviat gaire des que vaig estar-hi per última vegada. Al fons a l'esquerra hi han fet uns quants blocs de cases d'aquestes aparellades, cap al fons a la dreta sembla que també hi ha set o vuit torres noves. També observo un petit complexe esportiu amb pistes de tennis.
De fet, no m'atreviria a precisar-ho, son records llunyans, de fa molts anys, i ja se sap que els records solen trair la memòria.
Em pregunto que en deu haver estat del "Franciscu", en Josep o la Dolors, companys d'aquell estiu feliç, ple de descobriments per a mi que venia de ciutat, i no en sabia res de la natura.
Absort una altra volta en recordar aquell estiu, m'adono que hem arribat a la plaça del poble i estem davant l'església. El nen ja no em diu res, ha entès que els records s'amunteguen l'un sobre l'altre i manté un discret silenci.
Finalment però, m'estira del braç...
- Escolta! Hi ha un home que ens està mirant, potser et coneix.
- On és? - pregunto encuriosit -
- Allí! Assegut en aquell banc de pedra, te el braç aixecat i ens fa el gest que ens hi acostem.
Intrigats, ens hi atansem asseient-nos al seu costat.
- Bona tarda! - li dic intentant esbrinar els trets del seu rostre - Però no em resulta gens familiar.
- Bona tarda! Contesta ell, i afegeix:
- Deveu estar cansats.
Son molts quilòmetres i necessiteu menjar calent i un bon llit. Us anirà bé per continuar, encara us queda un bon tros fins que arribeu a la Vall d'en Bas.
Déus! En mirar-me el nen, aquest no sembla sorprès, però jo - malgrat tot - sí.
- Perdoni'm - pregunta estúpida per la meva part - com ho sap d'on venim i on anem?
- Igual que a ell, la iaia o el Senyor del caliquenyo, una veu m'ho ha dit. Tenia d'esperar-vos aquí i acollir-vos. És tot el que se, que tenia d'esperar-vos i us reconeixeria només arribar, encara que de fet pocs forasters hi tenim per aquí i menys encara que vinguin caminant. A banda, ja no em sorprenc tampoc pres res i em limito a complimentar l'encàrrec que m'han donat, és la meva obligació.
Continuo insistint.
- Perdoni, però, ¿li parla sovint la veu?
L'home somriu.
- No gaire! aquesta ha estat la tercera vegada i de la primera en fa ja molt de temps. però encara ho puc recordar perfectament. Fou a principis del noranta dos, després de setmana santa. Vaig acollir uns nois que fugien de la Guardia Civil, eren patriotes de Terra Lliure que fugien d'una operació preventiva que s'estava efectuant contra ells per culpa de les Olimpíades.
No havien fet res - deien - atès que ja s'havien pràcticament dissolt i estaven inoperants, però no es sentien segurs i volien travessar cap a França, almenys una temporada fins que s'acabessin les olimpíades i tot tornés a la normalitat.
Els vaig tenir amagats dos o tres dies perquè es refessin i després se'n varen anar.
Mai més els he tornat a veure, i espero que aconseguissin travessar la frontera. Semblaven bona gent.
De fet, ho devien ser - afegeix - doncs la veu al cap d'uns dies em va dir que estaven be. I en emmudir, fins ahir no l'he tornat a sentir.
- I ara - continua - val més que anem cap a casa meva, allí us podreu rentar, menjar calent i descansar fins demà al matí.
Seguim l'home.
La seva casa és a les afores del poble, a un quart d'hora - més o menys - Viu sol. Mentre mengem un bon plat de mongetes amb botifarra, porró inclòs, ens explica que la seva dona fa ja deu anys que no és amb ell. Que en no tenir fills ni familiars propers, vivia sol.
- M'espavilo prou be - afirma convençut - la veritat és que tampoc em preocupo massa de la feina de la casa - somriu com disculpant-se - la veritat és que em limito a fer allò més just per que tot el meu entorn doni l'aparença d'un cert ordre.
El nen no diu res, menja i escolta respectuós.
Li pregunto a l'home pels meus amics d'aquell estiu.
On son?, Que se n'ha fet d'ells?
Em diu que el "Franciscu" viu a Centelles i és dedica a buscar tòfones. Li va molt bé - postil·la - però fa molts anys que ni s'acosta per aquí, la Dolors, es va casar amb un noi de Manresa i viuen a Santpedor. Fa temps que no en sé res d'ells, però....
I en Josep - s'atura -.
En Josep es va matar amb la "Montesa" un dia que tornava a les tantes de la matinada de la festa major de Santa Maria d'Oló, al revolt de la font del Castell. És va empassar la corba i en saltar pel dret, espetegà contra les pedres de la llera del riu. Tenia vint-i-dos anys i fou una mort molt sentida al poble.
Li agraeixo quan m'ha dit. Penso que de vegades és millor no preguntar, sobre tot si ha passat un espai raonable de temps. Però forma part de la vida, del nostre paisatge.
Un cop m'ha informat, te una certa curiositat per saber, no per que he fugit - que ho entén - si més no, que em porta fins a la Vall d'en Bas. Crec que li tinc d'explicar. Ha estat molt amable i te dret a saber-ho.
A banda, penso que el nen també n'hi te.
Davant d'un cafè acabat de fer que fumeja, perfumat amb un xic d'anís, els meus records d'adolescència es barregen llunyans i propers alhora...
"Va succeir un estiu, fa ja molt de temps. Jo tenia setze anys acabats de complir, i amb els meus pares havíem anat a de vacances al poble de "el Mallol", al costat de Sant Privat d'en Bas.
Allí hi vaig conèixer una mossa de Girona. S'estava amb la seva tieta, doncs els seus pares havien tingut un accident i, en estar ingressats tots dos, l'havien enviada allí.
És deia Laia, i a mi em semblava la noia més bonica del món. Només va durar un mes, però ens varen enamorar. D'aquella manera que només pot passar quan tens setze anys.
El dia abans de tornar a casa, ens vàrem prometre escriure'ns, i així va ser durant gairebé un any. Regularment rebia les seves cartes que contestava tot seguit. Però de cop no em va arribar cap més carta d'ella. Jo, estava angoixat, l'estimava o això em semblava, i em delia en veure que no rebia correspondència.
Finalment al cap d'uns mesos, una carta molt senzilla, només quatre ratlles, em deia que havia conegut un noi de Banyoles i que s'havien fet nóvios.
Afegia que no m'escriuria mai més, i que jo fes el mateix.
Em demanava que la perdonés, doncs ho sentia molt, i insistia que no era una situació que hagués buscat, si més no, s'havia produït i no ho havia pogut evitar.
Però a la carta hi havia una postdata.
La Laia em proposava que al cap de cinquanta anys cada un de nosaltres deixaria una carta dins el forat del roure que hi havia a la plaça de l'església, explicant com l'hi havia anat durant tots aquests anys, indicant-hi l'adreça actual.
Enfilats en aquest roure ens vàrem fer el primer petó i després en aquell forat que hi havia, guardarem un cabell de cadascun embolicat en una fulla.
Potser us semblarà una bajanada, però jo me'n vaig recordar, i en anar-hi i deixar la meva carta on havíem quedat al cap d'aquest temps, la d'ella no hi era.
Al cap de mig any vaig tornar-hi i tot seguia igual.
No se'n devia haver recordat, o ves tu a saber"
I això es tot.
El fet de voler anar a El Mallol, potser no és res més que una excusa, una manera de justificar una fugida. La frustració del pas dels anys.
Agafar-se a un somni com a única esperança, davant d'una realitat que no em complau. Penso que potser si estic allí, un dia ella vindrà i tornarem a trobar-nos.
No ho sé, tot es molt confós. Però ara ja estic decidit i no em penso aturar.
Callo i mels miro.
Resten tots dos en silenci, molt seriosos.
- No em feu massa cas - els dic - Son dèries de vell, bajanades.
L'home s'acaba de beure el cafè, em mira i amb veu greu em diu: Doncs a mi no em sembla cap bajanada. Tots n'hem tingut un d'amor particular, un que ens ha marcat per sempre i que mai podrem oblidar, que ens acompanya al llarg de la nostre vida, malgrat que l'hàgim continuat amb una altra persona a qui també hem estat capaços d'estimar. Suposo que això és el que el fa diferent. En el fons no és res més que una idealització utòpica molt lluny de la rutina de la quotidianeitat, de la convivència real en parella, t'ho dic per experiència, tot i que vaig arribar a estimar molt la meva dona.
Segurament si t'haguessis acabat casant amb la Laia, hauríeu acabat malament o distanciats i avorrits l'un de l'altre, com sol passar amb la majoria dels matrimonis, la utopia es el més oposat a aquesta convivència, però de vegades val la pena lluitar-hi, al cap i a la fi, moltes coses, grans o petites, s'han aconseguit precisament gràcies a ella, la utopia.
I afegeix: Si no estaves bé a Anoharra, trobo legítim que fessis aquest viatge. Sovint, la vida és tot allò que no hem fet i, decidir-se, prendre una determinació, mai és una bajanada, almenys per qui ho fa. Pensa que allí segur que no l'hauries trobada i ara en canvi, no ho saps, almenys has buscat la oportunitat d'aconseguir-ho.
Li agraeixo les seves paraules d'ànim, que reforcen el meu convenciment. Ens acabem els cafès i ens disposem a dormir.
Una última cigarreta però, serveix per acomiadar-nos de l'home que ens ha acollit. Tenim pensat sortir aviat i no volem molestar-lo, a més, és millor així, a ningú li agrada acomiadar-se en el moment de la partida i aquesta nit ja ens hem dit quan pertocava. L'endemà ens espera per continuar el camí, que mica en mica ens acosta a la fi del viatge.


*

13
------------------------------------------------------------------------------------

A primera hora del matí abandonem Santa Maria de l'Estany. L'home ens ha preparat entrepans i hem omplert la bota de vi. Dorm. No el despertem, ja m'està be així, ja ens vàrem acomiadar ahir a la nit i ara val més marxar en silenci, deu ser el seu desig, doncs si no ja s'hauria llevat. Ha refrescat, però el dia es presenta seré. Farà calor.
Caminem per la carretera.
No hi ha a penes trànsit a aquesta hora, caminem xino xano. Per aquí era on hi baixàvem esperitats el "Franciscu", en Josep i jo amb els triangles, que no eren res més que això, un simple triangle de fusta amb dos coixinets darrera, un altre davant, i nosaltres a tota pastilla baixada avall. La carretera era nostra en tota la seva amplada. Eren temps de molt poc trànsit, tant poc, que el teníem perfectament controlat. El cotxe de línia del Sagalés, el camió de la Farinera de Tardienta, dos o tres automòbils concrets i puntuals, i poca cosa més. Encara no entenc com no ens havíem matat de la manera que hi baixàvem. La canalla, o morts o curats - deia la padrina - i les padrines en saben molt d'aquestes coses.

Abandono els meus records mentre arribem al pla. El sol comença a escalfar i cerquem l'ombra dels pins per esquivar-lo. Continuem caminant fins el trencall de la comarcal que ens durà a Vic. Hi ha un bon tros, gairebé ens portarà tot el dia arribar a la capital de la Plana. Sabedors d'aquest fet, ens ho agafem amb calma. El paisatge deixa de ser feréstec a mida que anem acostant-nos a la plana de Vic, hi sovintegen els camps conreats de blat i ordi.
Abans d'arribar a Santa Eulàlia de Riuprimer dinem al costat d'una font que ens ofereix ombra i aigua fresca. El nen te una traça especial en trobar fonts, sembla que sàpiga on son.
Després de menjar, reposem una estona tot fen la becaina per refer energies. Frescos, reprenem el camí i travessem Santa Eulàlia avançada ja la tarda.
El poble resta tranquil, gairebé ningú volta pels carrers. La majoria deuen treballar a Vic - em dic -
Continuem el nostre caminar i deixem enrera el poble. Sentfores ens veu passar en un tres i no res i deixant-lo enrera ens endinsem a Vic. Trobem un alberg per rodamóns on unes monges ens acullen sense fer preguntes. Allí hi sopem i fem nit. Malgrat tot, els hi explico que anem a veure la meva filla a Vinyoles d'Orís. No vull despertar sospites i que avisin als mossos d'esquadra. Anar amb un nen petit pot cridar l'atenció.
Per resultar més convincent els dic que som del Centre Excursionista de Catalunya i ens agrada caminar. És bo pel nen - els hi remarco - Així aprèn a conèixer i estimar la natura, els arbres, els animals. És el millor aprenentatge, que sigui conscient que no tot son hotels de cinc estrelles.
En fi - afegeixo - Tot allò que els marrecs de ciutat desconeixen i és bo que sàpiguen.
Les monges somriuen. Sembla que s'ho han cregut.
En marxar l'endemà a primera hora, deixo un generós donatiu. S'ho mereixen, i a més ho necessiten molt més que jo.
El nen està sorprès, em mira i diu:
- Em pensava que no tenies diners.
Somric mentre intercanvio una mirada de complicitat amb ell.
- Porto tots els estalvis a sobre. Uns quants en efectiu i la resta en un xec. No et preocupis pels diners, en tenim de sobres, però he pres la determinació de fer aquest viatge d'una manera determinada i així ho penso fer, caigui qui caigui i peti qui peti.
Somriu mentre em pregunta:
- Escolta'm! De que treballaves, abans..., abans de jubilar-te.
- Ui! De moltes coses - li dic - Però cap de molt interessant.
- Però de que? - insisteix -
M'aturo. Estem arribant a Manlleu. Ens asseiem i li explico:
Veuràs! Com la majoria de la gent de la meva generació, als dotze anys ja treballava, ajudava a la meva mare amb les coses de la botiga de comestibles que tenien els meus pares, anant a comprar, fent encàrrecs, vaja, una mica de tot. No te cap mèrit, malgrat que tots els de la meva edat presumeixen del mateix. Començar a treballar als dotze anys o molt abans, de fet, és un disbarat, a part d'il·legal, però abans anava així, que vols que t'hi digui.
- I després? - inquireix tafaner -
Després, als catorze i ja dins la llei, vaig entrar a treballar en una oficina del Banc d'Anoharra, fins que en tornar del servei militar i, en trobar feina d'administratiu a Cerdanyola, vaig deixar el Banc i allí m'hi vaig estar deu anys. Era una empresa de confecció i m'hi trobava bé. Mentrestant, em vaig casar, amb la lògica conseqüència de tenir un fill i totes aquestes coses que comporta el matrimoni.
Després em va sortir una feina - també de administratiu - a Barcelona, on hi vaig estar deu anys més. I a partir d'aquí tot va canviar.
L'empresa no anava gaire bé, em van dir que, vistes les circumstàncies de manca de comandes, podria triar entre anar a vendre, o a l'atur.
I ja em tens als quaranta cinc anys a donar voltes per mitja Espanya fent de venedor. Però mira, em va anar força bé, vaig descobrir que viatjar era molt més divertit que estar tancat vuit o nou hores diàries dins d'una oficina.
A més, guanyava més diners i tenia absoluta llibertat i, per sobre de tot, tenia molt de temps per pensar, per analitzar el que fins aquell moment havia estat la meva vida.
I es clar, en aquest estat és quan un comença a barrinar i a agafar una certa consciència del que ha estat la seva vida passada, present, i futura, i arriba a la conclusió que només importa el present.
Suposo que a ningú li agrada - honestament - enfrontar-se amb el seu passat, i li espanta fer-ho amb el futur. Per tant, es tracte de viure el present amb la màxima dignitat possible que suposo que és una de les maneres de construir el teu propi futur.
Tot m'anava doncs força bé, però un dijous, una trucada a Valladolid em va avisar que tenia ingressada d'urgències la meva dona. Un infart em vaig assabentar després.
Resumint i, per no allargar-ho, en arribar a Anoharra ja havia mort. Vaig ser-hi just a temps per anar al Tanatori i veure-la per última vegada. Saps, no semblava morta, em donava la sensació que estava adormida, que en qualsevol moment despertaria i tot hauria estat un mal son....
Callo - els records m'han emocionat -
Continuo:
- No tenia cap ganes de seguir treballant, em trobava molt sol, desvalgut; tot el meu esquema s'havia esmerçat de cop, ja no tenia cap motiu per continuar i tot m'era ben bé igual.
- Malgrat que el meu fill intentava distreure'm, no acabava de trobar-me i vaig decidir concentrar-me en la rutina de la feina com a única manera d'oblidar.
Al cap d'una setmana ja tornava a estar a la carretera i mica en mica vaig anar reprenen el pols a la quotidianeitat. Als seixanta i cinc anys justos vaig jubilar-me i, ja ho veus, fins ara.
I això es el que hi ha.
La historia d'una vida vulgar i anònima, com la de la majoria de la gent. Una vida tot plegat per no res. Tant per no res, que si no hagués existit ni tant sols s'hauria notat.
Torno a callar. Em miro al nen. Resta seriós mentre em diu:
- Depèn. Ja m'hauria agradat a mi tenir tan de temps els meus pares, o a un d'ells com el teu fill t'ha tingut a tu.
Penso que te raó.
De fet, la vida és vulgar i anònima en si mateixa. Potser em queixo amb escreix, i segurament no hi tinc cap dret.
¿Quanta gent ho ha passat molt més malament que jo?, que al cap i a la fi, mai m'ha faltat res important.
¿Quants ni han com jo? que han acceptat entrar en aquest joc estúpid que és la vida, entenent que només és tracte d'això, d'un simple joc, que te un plantejament inicial no demanat, un desenvolupament confós i un final cert i sabut.
Que res és important i tot ho pot ser alhora, que no cal fer-se masses preguntes, simplement deixar que tot vagi passant i limitar-se a contemplar el paisatge, com si no anés amb un, com si fossis - i de fet ho ets - un simple i efímer figurant d'una inacabable obra de teatre.
Saps! Penso que tens raó, sovint ens queixem per vici, per petites coses.
Potser ens exigim massa, o aspirem molt a més de quan ens està permès.
No ho sé, però és que hi ha vides i vides, i maneres de viure-les. Hi ha gent que ha aconseguit viure de veritat, intensament. No és aquest el meu cas, però així ha estat i ja no puc fer-hi res.
El nen resta callat, la historia de la meva vida ens ha deixat un regust agredolç a tots dos, he recordat coses que potser no convenia, que no tocaven, guarides com estaven en un racó oblidat de la ment.
Ens aixequem capcots i continuem el nostre camí.

En arribar a Manlleu, travessem el pont i fem drecera per l'Avinguda de Catalunya que ens deixa pràcticament a les afores. Continuem i al cap d'una hora ja som a Torelló.
Decideixo - d'acord amb el nen - que comprarem queviures en arribar a Sant Vicenç de Torelló. Allí, a Can Jolis hi comprem pa i coca. Ells mateixos ens indiquen on proveir-nos de la resta.
Un cop reposada la intendència, sortim del poble i ens asseiem sota uns pins. Aprofitem per descansar, s'està ennuvolant i sembla que tingui ganes de ploure.
Comença a llampegar. L'aire és fresc i humit, el cel cada vegada està més negre, la tempesta és a punt de descarregar.
- Val més que comencem a buscar aixopluc - li dic al nen - s'està complicant el temps i no tardarà gaire a ploure.
Hi està d'acord, sobre tot en veure que comencen a caure petites gotes que avisen del que ens espera.
Reprenem el camí, arribem a Sant Pere de Torelló, i a la sortida del poble comencen a caure les primeres gotes grosses, d'aquelles que espeteguen al terra dibuixant petits sortidors, que solen precedir de vegades alguna que altre calamarsada, però de moment es queda només amb això, un bon xàfec que a part de començar a deixar-nos xops, escampa per l'atmosfera l'olor a terra mullada.
Ens refugiem al Bar Xicra, que és l'últim del poble, demanem uns entrepans mentre esperem que escampi.
És una tempesta d'estiu, no crec que duri massa.
Segur que d'ací a mitja hora tornarà a sortir el sol i podrem continuar - li dic al nen -
Mal dia per anar d'excursió - comenta la noia que atén la barra amb ganes de xerrar - Es jove i bonica. Malgrat la meva edat m'adono que te un bon cos, el cabell curt, castany i, un somriure amable.
- Aneu molt lluny? - pregunta tafanera -
- No! - li contesto - fins a Les Presses, allí hi tinc un germà, fa temps que no ens veiem i aprofitant les vacances del nen, hi anem xino xano.
Repeteixo la historia del nen, la natura, etc. sembla que qualla, igual que amb les monges d'ahir. La noia somriu i és mira al nen, noto una mirada de complicitat entre ells que no acabo d'entendre, no hi dono importància, deu ser el seu instint maternal que es manifesta. Mentre, entren d'altres parroquians i la noia ens deixa per atendre'ls.
El nen em diu sorneguer i un xic emprenyat:
- La gent és deu pensar que soc un beneit jo, que no he sortir mai de ciutat, que soc incapaç de diferenciar un pi d'un roure, o una vaca d'una mula - i afegeix - A veure si t'imagines una altre historia una mica més versemblant, que al final aquesta no colarà.
- Tens raó - li contesto - Però alguna cosa tinc d'explicar per no cridar l'atenció.
Que vols?
Que els digui la veritat.
Que soc un vell sonat que te tractes amb gent que parla amb els fantasmes?
- No son fantasmes - Em corregeix empipat -
- Ah no! doncs explica-m'ho, perquè no ho entenc i em considero bastant racional, potser massa.
- No és pot explicar, es te de comprendre per un mateix. Ja ho faràs tu també, més tard o més d'hora.
Ara si que no l'entenc gens.
- Perdona'm però.
Que és el que tinc de comprendre?
- Tot! - contesta enigmàtic -
- Tot? Tot què? - pregunto intrigat -
- Tot! - insisteix sorrut - I no et capfiquis, ja ho entendràs quan toqui.
Em sembla una conversa sense cap sentit, malgrat tot quan diu el nen en te, però decideixo deixar-ho. M'ha dit que ja ho comprendré. Doncs bé, ja arribarà el moment.

Mentrestant ha parat de ploure.
Les boires han escampat del tot i el sol ha tornat a ser l'amo i senyor del paisatge. Decidim que és hora ja de reprendre el nostre camí, si volem fer nit abans d'arribar a Joanetes, val més que no ens entretinguem massa o la nit ens enxamparà sense tenir cobert assegurat. Ens acomiadem de la noia del bar i continuem la marxa.


*

14
-----------------------------------------------------------------------------------


Sortim de Sant Pere de Torelló pels voltants de les quatre de la tarda. A ma dreta observo una petita central elèctrica. Recordo vagament la historia d'un alcalde una mica peculiar i una sèrie de problemes en ell que s'hi varen produir fa uns anys. Malgrat tot no aconsegueixo recordar-ne el seu nom.
També, ara no recordo si a Sant Pere o a Sant Vicenç, era on tenien amagada la Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot.
Cony! - em dic - Per ser dos pobles tant petits si que hi passen coses. Després parlen de la tranquil·litat de pagès.
La carretera zigzagueja cap el pla seguint el curs del riu Ges. Deixem enrera la Font de la Figuera, orgull de la vila. Mentre, a la nostra dreta els pollancres perfectament alineats semblen quadrar-se davant el nostre pas.
Comencem a pujar i baixar lentament, però sempre amunt fins arribar al petit nucli de Sant Andreu de la Vola. Si fóssim a la tardor, valdria la pena desviar-se fins la fageda de Grabolosa, però en aquesta època de l'any tot i la seva bellesa no està en el seu millor moment.
La carretera des de Sant Pere de Torelló a Joanetes és una continua ziga zaga durant gairebé vint-i-cinc quilòmetres. Anem fent drecera per escurçar-la cercant l'ombra dels roures que ens protegeixen del sol, que lliure de boires torna a escalfar de valent. Els efectes de la tempesta a penes es noten, la xafogor ha assecat el terra i només algun que altre bassal és testimoni humit de l'aiguat de fa una estona.
- Tindrem de fer nit abans d'arribar a Joanetes - li dic al nen - El camí és llarg i tu potser no perquè ets jove, però a mi les cames ja em comencen a fer figa. A més, les mateixes ganes que tinc d'arribar-hi fan que retardi el moment.
Estic en aquell punt en que per una banda voldria haver arribat, però per l'altre m'entra el pànic del moment de fer-ho.
- És el mal de les il·lusions - afegeixo - quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t'havies imaginat.
Somriu, va a dir-me alguna cosa quan un soroll a la carretera molt a prop nostre ens alerta. Primer és una fressa continuada, de frenada violenta, després un cop sec, una botzina que sona insistent, sense aturar-se, omplint el bosc amb el seu soroll que presagia molt de dolent i res de bo.
Anem corrents cap on s'ha sentit la fressa. Una furgoneta blanca s'ha sortit de la carretera en una corba i ha anat a parar contra un roure. Està bastant malmesa. El vidre davanter està trencat, i del motor en surt fum. Mentre ens hi atansem, veiem que al costat, tombat al terra hi ha un noi. Sembla inconscient. Mentre el nen s'hi acosta, trec les claus del contacte, no fos que a més s'encengués el vehicle i s'esgarrés del tot l'assumpte. La botzina deixa de sonar.
En arribar a la seva alçada observem al noi. No sembla que tingui cap ferida aparent. Resta immòbil. M'ajupo, i en anar a prendre-li el pols, obre els ulls atordit.
- Estàs bé? - li pregunto -
Tarda uns segons a contestar-me, mentre surt del seu estat d'atordiment.
- Em sembla que si - Contesta amb veu tremolosa - He perdut el control i en no portar el cinturó de seguretat, només recordo haver sortit per la finestra i unes mates que se m'acostaven. Després, suposo que he perdut el coneixement i ja no recordo res més.
- Doncs has estat de sort - li dic - Et podies haver fet molt de mal.
Vols una mica d'aigua?.
Accepta l'oferiment, beu l'aigua i s'aixeca palpant-se per certificar que està bé. Sembla que no s'ho cregui.
Es mira astorat la seva furgoneta tot fent-se'n creus.
S'hi atansa a la recerca del mòbil, es a terra, l'agafa però s'adona que no te cobertura. El guarda a la butxaca i amb cara de circumstancies ens diu:
- Tindré d'esperar que vingui algun altre cotxe, o anar a peu fins a Sant Pere. Ah! - afegeix - Gràcies per tot, em sembla que he tornat a néixer.
- On aneu? - pregunta -
- Fins al Mallol, a la Vall d'en Bas - li contesto - Però no tenim pas pressa. Anem xino xano.
- Continueu el vostre camí - ens diu - Ja heu fet quan podíeu per mi, i no vull destorbar-vos.
Ens acomiadem d'ell i seguim la nostra senda. El nen resta callat, sorrut, se'l veu neguitós.
- Que et passa? - li pregunto -
- Res! - respon - Coses meves. No em facis cas.
El deixo estar.
Tots tenim els nostres moments difícils. Potser l'accident del noi li ha recordat el que va patir juntament amb els seus pares. Prefereixo deixar-lo estar, respectar el seu silenci.
Ja se l'hi passarà.

Pels voltants de les nou trobem una masia abandonada molt a la vora de la carretera. El seu estat és gairebé de ruïna total, però una estança encara és manté dempeus. Comprovo que te suficient solidesa per acollir-nos i allí decidim quedar-nos a passar-hi la nit.
És la última del nostre periple, demà arribarem al final del viatge i passarà el que tingui de passar.
Penso que ni tan sols som amos del nostre propi destí, que la vida va fent aliena a nosaltres i a tot allò que pugem planificar, tal com deia el malaurat John Lennon.
Sopem qualque cosa, pot més el cansament que la gana. Després, la nit cau sobre nosaltres i ens deixem embolcallar per ella.


*






15
------------------------------------------------------------------------------------


Desperto molt aviat.
Tot just comença a clarejar el dia, però és degut a que he tingut un malson d'aquells tan angoixants. Estic suat i tinc la gola seca. M'aixeco i bec un glop d'aigua mentre intento mantenir el somni fresc en la meva memòria.
Amb el pas dels anys he après a fer-ho així, doncs si no el memoritzes de seguida, al cap de pocs segons s'esborra del tot i no aconsegueixes recordar absolutament res.
Ha estat un somni molt estrany:

"Jo, arribava a "El Mallol" tot sol, sense el nen. Al poble no hi havia ningú, semblava abandonat. Anava caminant pel carrer i tots els sorolls em retornaven. Era un soroll estrany, de buit, de mort.
Malgrat no haver-hi ningú, tenia aquella sensació tan rara de ser observat per infinitat d'ulls. Em girava una i altra vegada però no, no hi havia ningú.
Imaginacions teves - em deia fins i tot en somnis -
Aleshores les rialles d'uns nens cap a la meva esquerra em sobtaven. Apressat, m'hi acostava, i allí, enfilada dalt del vell roure podia veure una nena de catorze o quinze anys.
A baix, un vailet més o menys de la mateixa edat li estava tirant pedres tot fent broma, sense tocar-la. Reien tots dos engrescats. Tot plegat jocs de canalla.
De sobte, la nena en intentar aixecar-se, lliscava i queia de cap al terra. El soroll de l'impacte era terrible. Un cop sec, dur, esgarrifós.
El noi la mirava sense dir res i jo tampoc. La noia restava quieta, immòbil. Del seu cap començava a brollar sang que s'escampava pel terra formant un bassal cada vegada més gran. Era una sang fosca, espessa, estranya.
Finalment, el noi reaccionava i sortia corrents demanant auxili. Jo, continuava allí quiet, sense fer ni intentar res, com si estes clavat al terra.
La noia continuava allí immòbil, mentre la sang continuava rajant inundant el terra.
Els minuts passaven i no venia ningú a ajudar-la, jo continuava quiet, sense saber que fer, només la mirava esglaiat.
De sobte, la noia s'aixecava de cop. Em mirava, reia i se n'anava corrents com si tot plegat no hagués estat res"

I en aquest moment m'he despertat...
Estic trasbalsat. No entenc res
¿I si és tracta d'un missatge de la veu que m'avisa d'alguna cosa i jo no el se entendre?.
Tindrà a veure amb mi i la Laia?.
No aconsegueixo recordar el rostre d'ella i tampoc el del nen. Però.
En tenien de rostre?.
No ho sé - Em dic - És tot quan puc recordar.
Decideixo treure-m'ho del cap.
Ha estat un mal son i prou - em dic una i altra vegada - i no te res a veure amb tu, ni amb la Laia. Només ha estat un maleït mal son, com d'altres que has tingut en moments puntuals, i no els hi has donat cap importància.
No et capfiquis - em dic per tranquil·litzar-me - Masses emocions en pocs dies. Això es tot.
No t'encaparris - m'insisteixo - i surto fora de la estança a respirar l'aire fresc del matí. Encenc una cigarreta mentre intento oblidar el malson i calmar-me.

El cel està molt ennuvolat. No crec que tardi gaire a ploure. El vent és fresc, humit. De fet, ja ha plogut per la nit, el bosc és moll i el meu nas capta l'olor de la terra mullada. De les fulles dels arbres encara roinejen les ultimes gotes, que fan "plop" en un bassal que tinc just al meu costat. El nen dorm.
El deixo que descansi, és millor que esperem a continuar quan hagi escampat, no anem preparats per protegir-nos de la pluja, una de les coses en que no vàrem caure cap dels dos és a agafar paraigües o impermeable.
Al cap d'una estona comença a caure aigua de valent, fins i tot acompanyada de calamarsa. L'estança, malgrat el seu estat de deteriorament, encara te suficient estructura dempeus que ens protegeix de mullar-nos. Llampega. Un tro sec, fort, desperta el nen.
- Carai com trona! - Exclama mig endormiscat encara - mentre es frega els ulls.
- Sí! - contesto - Val més esperar a que escampi, no tinc ganes de mullar-me i arribar a la vall d'en Bas xop com un peix.
Hi està d'acord.
Fem un bon esmorzar, calculo que arribarem a mitja tarda al nostre destí, així no caldrà aturar-nos a dinar.
Un cop satisfeta la gana, mentre esperem que acabi d'escampar, matem el temps recollint les pertinences. Continua plovent, tot i que ha baixat la intensitat i ja no pedrega.
Al cap d'un quart d'hora comença a escampar. El sol, una mica espantat encara, treu el nas per veure el panorama. Sembla que li agrada i si queda. El vent del nord s'emporta les quatre boires que queden en un tres i no res, deixant l'astre rei a càrrec del bosc.
Reprenem la marxa. Més o menys d'ací a tres hores calculo que arribarem a Joanetes, les cames comencen a pesar-me, més producte dels nervis i l'ansietat que no pas del propi cansament. El somni de la nit anterior i la conversa amb el nen m'obsessionen. Potser estic rebent missatges i no els se interpretar? - em torno a preguntar -
No! em dic.
Encara se entendre un somni i diferenciar-lo si una possible veu em parla sense paraules com diu el nen. Tot i que, de fet, em dic que tampoc se com es rep aquest tipus de missatge.
Continuem caminant.
Suposo que el nen n'és conscient del meu estat d'encaparrament, però no diu res, camina al meu costat mentre pugem cap el Coll de Bracons. La carretera està envoltada de masses rocoses. Hi predominen els roures per sobre d'altres espècies d'arbres.
Observo que a la nostra esquena queda la plana de Vic, perfectament visible entres dues carenes. Creuem el port, i des de dalt de tot ja podem entreveure la Vall d'en Bas. Unes quantes piles de troncs a la nostra esquerra esperen ser recollits i transformats ves tu a saber en que.
A partir d'ací la carretera baixa suau. Revolt rera revolt, ara a la dreta i després a l'esquerra, travessant torrents que baixen de dalt la muntanya, tot seguint les passes del ase.
L'ase! És una excusa com una altra per trencar el gel i deixar-li veure que no estic tan preocupat com és pensa, a més, xerrar ens anirà be i farà més curt el tros que ens queda de camí.
- Escolta'm - li dic -
- ¿T'has preguntat mai perquè les carreteres secundaries tenen tants revolts, sovint innecessaris, sobretot en els temps actuals?
Se'm queda mirant un xic sorneguer i em diu:
- Que intentes, ¿Demostrar-me que no estàs preocupat?
Cony de marrec! - penso - M'ha clissat.
Malgrat tot continuo:
- En part si, però he pensat que si xerràvem ens distrauríem i de passada el camí se'ns faria més curt. Els últims quilòmetres quan arribes on sigui es fan eterns. Imaginat doncs els nostres.
- Si no vols - Afegeixo amb un to un xic ofès - callo fins que arribem a El Mallol.
Somriu.
- Explica'm això dels revolts i l'ase. La veritat es que no en tinc ni idea.
- D'acord - contesto condescendent -
- Veuràs - li explico - Anys enrere, abans de la guerra, no hi havia els avenços d'ara. Aleshores, quan tenien de fer una carretera nova, el sistema que feien servir era molt simple:
Agafaven un ase i el deixaven anar. Aquest, amb la ximplesa i el sentit pràctic dels animals, cercava sempre el camí més fàcil vorejant la muntanya, i ells, es limitaven a seguir-lo mentre marcaven la futura carretera, així de senzill. Entens ara el perquè de tants revolts?
El nen em mira i riu.
T'estàs fent gran, ja expliques batalletes d'avi.
- És veritat - insisteixo - i no son batalletes. Son coses que han passat - li adverteixo - Tu, quan siguis gran faràs exactament el mateix. Recorda-te'n en aquells moments de les meves paraules d'avui.
S'atura i em mira. El to dels seus ulls és greu.
- Jo sempre seré un nen. Mai arribaré a ser gran.
Ric mentre li dic.
- Doncs tindràs de ser artista. És la única manera de continuar sent un nen malgrat tenir un cos d'adult. Si no ja em diràs com t'ho penses fer.
- Deixem-ho estar - contesta -
- Ja ho entendràs, t'ho he dit abans. Val més que continuem el camí, ja ens falta poc per arribar.

*


16
-----------------------------------------------------------------------------------



A mida que ens anem acostant a la Vall d'en Bas el paisatge canvia, la carretera baixa suau i cada revolt que deixem enrera ens hi apropa lentament. Observo que aquí encara no han collit el blat i la ginesta resta florida.
El paisatge és verd, molt verd, com si fóssim a la primavera malgrat ser ja a finals de Juny. Trobem a ma esquerra un baixant d'aigua fresca. Aprofitem per beure i de passada omplir les cantimplores.
Pels voltants de les quatre de la tarda arribem a Joanetes.
M'han deixat preocupat les últimes paraules del nen. Reconec que de vegades no entenc ven be el sentit de quan em diu. La resta del camí fins arribar ací l'hem fet gairebé sense intercanviar una sola paraula, callats tots dos, com si el pes d'arribar al final del viatge ens hagués posat un nus a la gola.
Intento oblidar la nostre conversa i el que ens espera i em concentro en el paisatge que tinc davant meu. La Vall d'en Bas se'ns ofereix generosa. Deixem Joanetes i seguint la carretera ens endinsem dins d'ella. A la nostre dreta queda el veïnat de Can Trona i un xic més enllà Els Hostalets d'en Bas.
Tindré d'anar-hi un dia a saludar en Lluís, el forner, és un bon jan, hi havia passat bones estones xerrant amb ell i el seu germà mentre couien el pa, fet de manera artesana en aquell vell obrador amb el forn de llenya.
Agafem la carretera interior i continuem travessant-la.
Els camps estan sembrats de blat de moro en la seva majoria, i la resta de patates i blat. Algun que altre hort a la vora de les masies canvia el paisatge i una lleugera boirina li dona un aire fantàstic, irreal, mentre els raigs del sol la travessen, irisant-ho tot.
Tenim ja El Mallol a la vista recollit a la faldilla del pujol. El campanar a dalt de tot i les quatre cases envoltant-lo. Em dona la sensació que segueix exactament igual que anys enrera, en aquell estiu tan especial. Que el temps no ha passat, com si s'hagués aturat per oferir-se'm igual com jo ho recordava.
Abans però, ens aturem al bar de la cooperativa agrícola a prendre un cafè i taronjada pel nen. Gairebé hi som. En Quim encara es recorda de mi malgrat haver passat tant de temps. Sembla que no tinguem ganes d'acabar d'arribar-hi, o potser soc jo qui se sent rar?, qui te por d'arribar al final ara que és tan a la vora. Noto al nen nerviós, excitat.
La veritat és que jo ho estic també.
Sortim del bar, el poble ens queda pràcticament a un quilòmetre i poc més.
Caminem poc a poc.
Finalment arribem al trencall de Sant Privat i tombem a l'esquerra. El camí veïnal puja suau fins l'entrada del poble de El Mallol que ens espera tranquil, indolent, aliè a nosaltres. El voregem i agafem el revolt que tombant a la dreta s'hi enfila. Pugem pel dret, passem per davant de la casa del Veguer i continuant amunt arribem a la plaça d'en Francesc Verntallat - la plaça de l'església - Allí hi ha el vell roure tal com el recordava, aliè al pas del temps i als canvis dels homes. Sota seu, gaudint de l'ombra, asseguda en el mur de pedra al costat del mosaic de la Vall, hi ha una dona.
Estic segur que és ella, la dona que em va dir el "Tío Manolo". Ara si apressem el pas tots dos neguitosos.
A mida que ens hi anem atansant la observo. Els seus trets no em recorden pas la Laia. És molt més jove. Com a molt deu tenir uns cinquanta i escaig anys, i no!, estic segur que no és ella. Somriu.
És un somriure afable, tendre, acollidor.
Arribem a la seva alçada.
La dona s'aixeca i parla:
- Benvinguts! Us esperava més aviat.
- Plovia - li dic - I hem esperat que escampés.
El nen, impulsivament s'hi abraça i jo faig el mateix. Restem tots tres així una bona estona sense dir res, fins que la dona, desempallegant-se suaument de nosaltres ens diu:
- Anem cap a casa, deveu tenir ganes de menjar calent. M'equivoco?
Assentim tots dos.
El nen s'agafa de la seva ma i jo els segueixo. Baixem carrer avall i ens dirigim a la primera casa de la dreta. És una casa antiga, gairebé sota l'Església, però sembla confortable. El camí de terra ens porta fins l'entrada on un nesprer rodeja el graner, i una parra enramada ombreja part del pati.
Entrem a dins.
El terra es vermell, d'aquelles rajoles poroses. Les parets i el sostre estan emblanquinats, llevat de les bigues pintades de color marró. La decoració és austera, com s'escau a pagès. Sento l'enrenou de les gallines que trafiquen per la part del darrera, i olor, olor a natura, olor de fems, de brou, d'humit, de camp.

Després de menjar parlem del viatge, de tot quan ens ha passat. La dona escolta i somriu. És bonica, no físicament - i no és pas que sigui lletja - Com us ho diria? És d'aquell tipus de dona que a un li resultaria molt fàcil d'estimar.
- Estareu be aquí - ens diu - Tenim tot el temps per a nosaltres.
M'aixeco i surto al pati a fumar-me una cigarreta.
M'assec.
Aspiro l'aire pausadament. Puc sentir totes les olors del mon.
Veig el galliner amb el sostre d'uralita, les gallines que es passegen amunt i avall, uns ànecs que en perfecta fila índia segueixen sa mare. Dos gats mandregen a l'ombra i un parell de pardals cerquen quelcom de menjar pel terra.
Em sento bé.
Aleshores escolto una conversa entre la dona i el nen que em deixa corprès, glaçat.
- No li has dit res, oi? - Sento que pregunta la dona al nen -
- No! - contesta aquest -
Pensava que se n'adonaria. Sobretot quan l'accident de la furgoneta, o després quan li he dit que jo sempre seria un nen, que mai arribaria a gran, però no ha estat així.
I afegeix:
- No li podia dir que la Laia ja feia anys que no hi era, que quan l'accident a l'Autovia els meus pares no, i jo si. Que la iaia només era un enllaç i que ell, allà al pla de la Bruguera...
M'entens?
És ell qui se'n te d'adonar. Així ho va dir la veu.
- Sí! - contesta ella.
- Deixa-ho estar. Temps hi haurà per que hi caigui...
... molt de temps - postil·la -


I aleshores, de sobte, ho comprenc tot.




EPÍLEG
-----------------------------------------------------------------------------------




Llenço la cigarreta al terra.
La trepitjo, agafo aire i entro a la casa.
La dona i el nen em miren.
Dec pagar amb la cara.
M'assec a la taula i parlo:
- Així que estem morts, veritat?
- Sí! - contesta ella -
- Ha costat, eh? - comenta el nen sorneguer -
Mel miro somrient mentre li dic:
- Tu calla sapastre, que mort i tot encara et puc fotre una bona plantofada.
No riem, però si és cert que somriem tots tres.
Ara ha arribat l'hora de les preguntes.
En tinc moltes i espero que ells em donin algunes respostes.
- Quan?
- Abans d'arribar a Castellar del Vallés, quan et vas desmaiar al pla de la Bruguera. Un infart.
- Vaja. I tu? - adreçant-me al nen - Quan l'accident suposo, oi?
- Sí! Anava al darrera i en no portar el cinturó de seguretat vaig sortir llençat, anant a espetegar contra un arbre. Commoció cerebral, d'ací el cap pelat. No sé però perquè no m'ha tornat a créixer. Encara que, ara que hi caic, a tu tampoc t'ha crescut la barba des que ens vàrem trobar a la masia.
- Tens raó - li dic - Potser part del procés biològic s'atura. Jo que sé. Si no m'ho expliqueu vosaltres, vaig apanyat.
- I tu? - pregunto a la dona -
- Jo vaig caure mentre netejava els vidres. Des d'un cinquè pis. Allò que en podríem dir una mort ben beneita.
Continuo preguntant.
Hi ha tantes coses a saber.
- Però. A vosaltres ja us ha parlat la veu, i a mi encara no. Què en sabeu d'això?
Poca cosa - em diu ella - Ja ho farà quan s'escaigui.
Començo a neguitejar.
D'acord. Però:
¿On som exactament?.
¿Quan de temps hi estarem?.
¿Continuaren envellint?.
¿Hi estarem per sempre?.
La dona s'aixeca, agafa l'ampolla de l'aigua i ens serveix a tots tres. Beu pausadament i després parla:
- Et diré el que sé d'una banda, i el que suposo de l'altra i després tu mateix en treus les conseqüències.
Veuràs...
- Estem "vivint" - i no és una redundància - en un mon paral·lel exactament igual que l'anterior. Però pel que sé, amb dues diferencies fonamentals. Una, que estem ubicats en un àmbit determinat, del que un cop situats allí, sembla que no en podem sortir - fa una pausa - tot i que d'això no n'estic del tot segura - I dos: Que tenim molt més estat de consciència. Dit d'una altra manera. Estem dins d'una presó de luxe i som més bones persones.
M'he explicat?
- Sí! - contesto - Però, perquè?. I quan de temps?
- Bona pregunta però de difícil resposta - em diu ella -
Intentaré contestar-te al revés.
Quan de temps? - em preguntes -
Molt, pel que tinc entès, però no el puc mesurar. I quan a perquè, he arribat a la conclusió que és tracte d'una segona oportunitat, com si fóssim en una espècie de purgatori, perquè ho entenguis amb termes quotidians.
- Aleshores, ¿hi ha un cel i un infern? - pregunto desconcertat -
- No! No hi ha infern, al cap i a la fi en venim d'allí. I quan al cel, no t'ho sabria dir. Potser ja hi som.
Continuo fent preguntes, una rera l'altre.
- Quan de temps fa que esteu en aquest estat?
- Més o menys mig any - contesta la dona.
- Una setmana - postil·la el nen - Com aquell que diu, acabo d'arribar.
Segueixo donant voltes a tot. Intento pair la nova situació i se m'acut una suposició que els hi exposo a tots dos:
- Dedueixo doncs, que la veu o qui li ordena, ajunta parelles de la gent que és va morint. Però no ho acabo d'entendre. Seria més raonable que a mi - per exemple - m'hagués ajuntat amb la meva esposa. I tu - referint-se a la dona - si eres casada o vídua, amb el teu marit.
Aquest aspecte no l'acabo de comprendre.
- Ni ho comprendràs - m'avisa la dona -
Jo de tu no em faria masses preguntes.
Oi que te les feies que estaves viu i no aconseguies treure'n l'entrellat?.
Tot allò d'on venim, qui som, on anem, etc. que portem tres milions d'anys preguntant-nos sense saber-ne la resposta. Doncs continua exactament igual, només amb la diferència que ara, almenys, ja saps una cosa que sempre ens ha preocupat a tots els humans.
Després de la mort no hi ha el no res.
O potser estem instal·lats en ell. No ho sé. Però no si està tant malament, tampoc.
Assenteixo.
Te raó.
Serà millor esperar. Veure com es van desenvolupant els esdeveniments i intentar adaptar-me a la nova situació. Son bona gent tots dos i serà fàcil conviure amb ells.
És evident que al poble hi deu haver-hi més persones en la nostra situació.
Aleshores caic amb tota la gent que m'he trobat al llarg del meu viatge des del pla de la Bruguera.
El pagès que collia tomàquets. La gent de Sant Feliu de Codines. L'home de Santa Maria de l'Estany. Les monges de Vic. El Forn de Sant Vicenç. El Bar de Sant Pere de Torelló. L'home de l'accident, el bar de la Vall d'en Bas, etc.
Tots estaven morts com jo.

I ara - em dic - no cal fer res, només deixar passar el temps, com ho hem fet sempre, sense saber res de res, però amb l'esperança d'un nou lloc on viure en pau i harmonia i qui sigui, tard o d'hora, decidirà el nostre destí.
Durant una bona estona resto callat intentant assumir el nou estat. La dona i el nen respecten el meu silenci. Ells ja hi han passat per aquest procés i ho comprenen.
Finalment la dona pren la paraula i em diu:
- Saps. En aquest poc temps que porto aquí, hi he estat donant moltes voltes i no crec que tothom que es mori passi a aquest nou estat.
- Que vols dir? - pregunto - ¿Que hi ha com una mena de tria, de selecció?
- Sí! - contesta -
I afegeix:
Jo diria que a aquest mon paral·lel, només hi venim a parar la gent que hem tingut en la vida anterior la capacitat de somiar. De fer-nos preguntes. De creure que som quelcom més que un dels molts animals que habiten el planeta.
Saps que hi ha molta gent que és limita a viure d'una manera rutinària. Menjar, beure, dormir, treballar, etc. I no es fa preguntes. No te estat de consciència.
Aquests - postil·la - no crec que facin el traspàs, de fet es podria dir que ja estaven morts en vida i els seus cossos enlloc de duplicar-se, segurament es podreixen en qualssevol cementiri pels temps dels temps.
Tu! - afegeix - Et devies fer moltes preguntes. Et preocupava des de sempre la mort. El teu estat de consciència estava emetent i et revelaves davant la teva insignificança, doncs bé, potser aquí en tens la resposta. És molt possible que restis aquí per sempre. Com nosaltres. Com tota la gent que t'has trobat pel camí.
Malgrat les paraules aclaridores de la dona continuo encara instal·lat en un mar de dubtes.
- Però - pregunto - I les ràdios, diaris i televisions? Quines noticies donen? De que parlen?
La dona somriu tot fent un gest de complicitat, mentre amb la ma senyala l'entorn del menjador.
No n'hi ha rés d'això. En alguns aspectes hem tornat a l'inici, al principi de tot. T'ho he dit abans. Som en una presó de luxe, però presó al cap i a la fi. I no sabem perquè, per qui, ni per quan de temps.
- Però - insisteixo - ¿no n'heu parlat amb la veu de tots els vostres dubtes?
- No! - contesta la dona - ella parla i nosaltres escoltem. La cosa va així - de moment - afegeix -
- Vaja! Doncs no m'heu aclarit masses coses - els hi dic a ambdós -
- És quan hi ha - contesta la dona somrient - Al cap i a la fi no tens cap dret a queixar-te. En aquests moments podries estar immers en un somni infinit. Tu mateix, tria. Que prefereixes?
Te raó. Viu o mort, estic en un estat de consciència, però la incertesa - en el fons - continua sent la mateixa que abans.
Continuo sense saber res de res.
- I perquè aquí a El Mallol? - pregunto -
Jo, ho comprenc, hi volia venir. Bé, de fet ja hi estava de camí, però, vosaltres?
La dona beu un altre glop d'aigua i respon:
No sé el nen. Suposo que ha anat de torna, ell ens ho dirà - si és que ho sap - Quan a mi, el Mallol era la meva Itaca particular. El lloc on desitjava estar, on havia passat les millors vacances de la meva vida, on havia conegut l'amor per primera vegada.
Ja ho veus, més o menys com tu.
Tots tenim la nostra Itaca particular i, suposo que aquí n'hem coincidit uns quants.
El nen no diu res.
Escolta la nostra conversa, tot i que observant-li l'expressió de la seva cara és evident que ell no n'havia sentit parlar mai del poble.
I així ho confirma:
- Doncs com has dit tu - referint-se a mi - jo dec ser això, la torna. Que hi farem.
M'aixeco.
Sento la imperiosa necessitat de respirar l'aire de l'exterior. Surto al porxo i encenc una cigarreta. Espero que hi hagin estancs.
Recordo que a Sant Esteve d'en Bas n'hi havia un de ben curiós. Era estanc, botiga de queviures, sabateria, ceràmica i tres-centes mil endergues més. L'atenia una senyora molt simpàtica que cofoia explicava la historia de la seva botiga.
Recordo també que feia cantonada. Davant s'hi podia aparcar, i un xic més amunt en un carrer empinat i empedrat hi havia un forner. Espero tenir-hi permès l'accés, al cap i a la fi, un cop mort, no crec que el tabac sigui molt perillós. I si no és així, serà un bon moment per deixar de fumar.
Cony! Si m'hi puc passar tota una eternitat.
Estic tant desassossegat, que desvariejo.
Necessito centrar-me i assimilar el meu nou estat, o bé despertar d'una vegada. Encara no tinc clar que tota aquesta història no sigui res més que un malson del que despertaré neguitós, suat i alleujat en qualsevol moment.
Intento recapitular tot quan m'ha succeït.
Estic mort, però a la vegada continuo viu en una altra dimensió o estat.
Per sempre?
No ho crec.
Malgrat estimar la vida i més en aquestes condicions de seguretat, viure eternament se'm fa molt feixuc.
Té d'haver-hi una explicació molt més senzilla i raonable.
Raonable? - em pregunto somrient - ja no hi ha res que tingui el sentit que tenia abans, abans de... de morir-me.
Ara tot és possible, ja no hi ha cap aspecte per inversemblant que sigui que no pugui contemplar. Possiblement estigui instal·lat en una espècie de purgatori a l'espera d'un nou estat.
El nen ha sortit i s'asseu al meu costat.
- És complicat tot aquest enrenou. Oi?
- Sí! - contesto - Necessito asserenar-me. Parlar amb l'altre gent del poble. Potser algú que hi porti més temps sabrà també més coses que no pas vosaltres.
- Com ho veus?
Rera nostre, la veu de la dona contesta a les meves preguntes.
- Ja ho he fet.
No saben ni més ni menys que cap de nosaltres, tot i que n'hi ha que hi porten ja bastant de temps.
Vaja - em dic - serà qüestió d'agafar-s'ho amb calma.
Sí! serà millor - postil·la - I afegeix:
Veuràs. No soc massa cultivada, però si el suficient per adonar-me'n que nosaltres hem adequat les lleis físiques d'espai temps als nostres coneixements i possibilitats. Tot allò que no aconseguim assolir o comprendre ho considerem impossible. I ja veus que no és així.
¿Quantes dimensions poden haver-hi abans d'arribar a la anterior?
¿Havíem estat ja en una altra?
¿En quantes més estarem?
Les possibilitats son infinites - afegeix -
- Només saben que ja no som allí. La historia ha tornat a començar. A continuar - millor dit - I l'únic avantatge que tenim és que en sabem una miqueta més. Som més conscients de tot el nostre entorn i la nova existència. Demà, com cada dijous ens reunirem tots el veïns a la plaça de l'Església. Es tracta de presentar els nouvingut's i de intercanviar experiències. Les poques respostes que puguis cercar les trobaràs allí.
I ara, potser que deixeu de conversar i treballeu una mica. L'hort us està esperant, s'han de collir patates i cebes. Ah! i un parell d'enciams, també.

Mentre anem cap a l'hort, el nen que sembla estar més animat, fa veure que rondina.
- Vaja rotllo! Molt canvi de vida. Molt nou estat, però en aquest també toca treballar. No se pas que hi guanyo en el canvi...
Una veu l'interrompeix:
- Hola! Sou nous oi?
Qui ens parla es una nena més o menys de la mateixa edat que el meu sorprès acompanyant, que de cop, davant la seva presencia es posa vermell com un perdigot.
- Sí! contestem ambdós a l'hora. Hem arribat avui.
Ah! - contesta ella - I pregunta:
- Ja ho sabeu?
- Sí!
- Jo ja fa gairebé un any que vaig arribar. Abans vivia a Girona amb els meus pares. Ara estem tots tres aquí. La casa on vivíem era molt vella i en ensorrar-se per la nit - s'interrompeix - Bé, ens va caure a sobre.
- On aneu? A l'hort? Pregunta canviant de tema.
- Sí senyoreta - li contesto - Vols venir amb nosaltres?
Es fa el ronso.
- Si m'hi voleu.
I és clar que si - afegeix engrescat el nen -
Mel miro somrient, podem estar en un altre estat, però res no ha canviat. Ell se n'adona i somriu també.
Marxem tots tres cap a l'hort mentre la tarda va caient rera nostre.


Tot doncs, continua igual?




Anoharra, a 22 de Març de 2001

El Gegant del Pi

PRÒLEG - Palau de la Generalitat 10.09.2030-11 AM. -- Ens trobem al Palau de la Generalitat de Catalunya i, més concretament al despatx del Molt Honorable President. Aquest està trametent paperassa mentre espera la visita del Conseller de Presidència.
El Senyor Pujol està un xic encuriosit, doncs el Conseller Trias li ha dit que necessita parlar urgentment amb ell per un assumpte d'interès nacional i, com que en Trias no és un home donat als actes alarmistes injustificats, deu tenir poderoses raons per voler parlar-li amb tanta urgència.
Mentre el President està en aquestes cabòries, el Conseller truca a la porta.
- Passi Trias, passi, l'estava esperant.
El Conseller s'endinsa al despatx, a requeriment del President s'asseu a la cadira que hi ha davant seu.
- Bé, Trias, que em volia explicar que era tan important i urgent alhora?
L'altre, es remou en el seu seient, se'l veu nerviós, cosa molt estranya en ell.
Abans de començar, gargamalleja.
Veurà Senyor President.......
A mida que va parlant, la cara del President canvia de color, el somriure afable amb que l'havia rebut, havia donat pas a una expressió molt seriosa, que denotava un evident estat de preocupació.
En acabar el Conseller, el President, en passar-se la mà pels cabells i deixant les ulleres sobre la taula, se'l mira fixament.
- N'està segur del que m'ha estat explicant.
L'altre li aguanta la mirada.
- Sí, Senyor President, malauradament, la informació que li acabo de donar és totalment correcte, les dades així ho confirmen i li puc ben assegurar que no hi ha lloc per el més mínim dubte.
Ho sento, m'hauria agradat molt més donar-li un altre tipus de noticia, però, la realitat dels fets s'imposa als meus desitjos personals.
El President, es torna a posar les ulleres.
- Però. Vostè n'és conscient del que ens ve a sobre?
- Sí, Senyor, en sóc perfectament conscient, mal que em pesi, però els fets son els fets i no podem fer res per canviar-ho.
El President es queda dubitatiu.
El Conseller el deixa que s'ho rumií.
Al cap d'una estona aquest li diu:
- D'acord acceptem-ho, però, escolti'm, els efectes quan es començaran a fer palesos?, vull dir, d'una manera evident.
- Tenim temps, però no massa, si no en trobem la causa, és començarà a notar d'una manera seriosa d'ací a trenta o quaranta anys.
El President es posa les mans al cap amb un gest característic d'ell. La notícia te la magnitud suficient com per preocupar-se.
- Que Déu ens agafi confessats - exclama -
I afegeix:
- Miri Trias, de moment no direm res, al cap i a la fi, no és tan sols un problema nostre, de fet, a qui afectarà seriosament és als nostres successors.
Ja sé que tard o d'hora caldrà assabentar a tota la població d'aquesta catàstrofe, però encara tenim temps i, amb una mica de sort, és possible que abans és trobi la solució, o almenys, que és pugui descobrir quines son les causes d'aquest desastre.
El Conseller es remou inquiet en el seu seient, és nota que se sent incòmode, que no li agrada gens la resposta del President.
- Miri, a curt termini, la veritat és que ho veig bastant difícil, però malgrat tot, no creu vostè que es tindria d'assabentar-ne a la població?, que almenys ho sàpiguen.
- No! De moment no. Pensi que si els científics s'han equivocat, faríem el més espantós dels ridículs i, si no és així, si malauradament tenen raó, de què els hem d'avisar, si no en sabem la causa?
Faci'm cas, val més que deixem passar el temps, això sí, estigui'm molt a sobre del resultat de les investigacions que es vagin succeint i, posi'm al corrent a la més mínima novetat que li arribi.
El Conseller respira resignat.
- Vostè mana, Senyor President.
- Ja ho sé, a veure si no ho oblida i, sobre tot, que això no transcendeixi, només ho podem saber vostè i jo. Ah!, i a la gent que ha intervingut i, els que intervindran en aquest assumpte, me'ls arregla ben arreglats perquè callin.
Avisi'ls que si se'n van de la llengua, que es preparin.
- Sí, Senyor President.
El Conseller Trias, s'aixeca i, recollint el seu portafolis surt del despatx del President amb cara de preocupació.


*















UN
Palau de la Generalitat 10.09.2060-8.PM
------------------------------------------------------------


El molt Honorable President de la Generalitat, en Jordi Pujol i Vidal-Quadras, està molt preocupat.
I no és per menys, manca poc més d'un any per a les eleccions i, la notícia que te de comunicar als seus futurs votants, és d'aquelles que no desitja donar de cap de les maneres.
Però, els esdeveniments s'havien precipitat i, últimament hi havia ja massa veus que s'aixecaven irades demanant explicacions.
El problema començava a ésser massa evident i, si no és volia veure perjudicat, el millor que podia fer era donar la notícia.
Al cap i a la fi, la culpa tampoc era seva, això havia estat un problema heretat del seu pare. Si aquest, quan és va detectar la qüestió, hagués actuat ràpidament, enfrontant-s'hi amb fermesa, potser s'hauria pogut trobar una solució.
Però el seu pare, sempre anteposava les solucions polítiques a la realitat i, ara ell, en rebia les conseqüències.

*

Uns cops a la porta del seu despatx, el distreuen de les seves cabòries.
- Passi, Passi, li diu al seu Conseller.
Aquest entra i s'asseu davant seu.
El President se'l mira.
El Conseller de la Presidència, el Senyor Miquel Trias i Maragall, és el seu home de confiança, el coneix bé, sap que pot contar en ell, que faria el que calgués per ajudar-lo i, de passada, exactament el mateix per tal de prendre-li el lloc, si s'esqueia.
Però de moment és necessiten l'un a l'altre, i ambdós ho saben. Sobretot ara que les enquestes no els son del tot favorables; els hi va a tots dos el càrrec, i aquest fet uneix als pitjors enemics.
L'altre, no diu res, espera que el President l'autoritzi a parlar.
Aquest, es posa les ulleres i li diu:
- Digui'm Trias, ja ho te tot a punt?

*

El Conseller, en repapar-se a la butaca mentre encén un ligth cigarret, se'l mira. Sap que li molesta, però, que carai - es diu - és un fumador empedreït de tota la vida, i de passada li fa un xic la guitza.
Ara que gairebé ja no és pot fumar enlloc, fer-ho al despatx del President, te un cert aire de reivindicació i, perquè no dir-ho, una bona dosi de morbositat.
Després de fer la primera calada, expulsa el fum directament cap a ell mentre li diu:
- Tot està a punt, d'ací a una hora està previst que faci el discurs de la diada a tot el País. Els de ITV3 ja són aquí des de fa una estona, els dic que entrin?
El President aparta el fum amb la mà, ho fa amb un gest de rebuig ostensible, a fi i efecte que l'altre se n'adoni.
- Sí!, faci'ls passar, que procurin afanyar-se, no vull presses d'última hora, a veure si aconseguim tenir-ho tot preparat una estona abans.
- Sí, Senyor President.
El Conseller és dirigeix a la Secretaria, per tal que avisi als de la Tele que ja poden passar.
Al cap d'uns moments entren al despatx, el President els saluda cordialment - de fet, son empleats seus -
Comencen a preparar-ho tot per la transmissió. Un cop estan a punt i, fetes les proves de llum i de só, amb el President prèviament maquillat i pentinat, a les nou en punt del vespre el seu rostre apareix a totes les pantalles que estan connectades a ITV3 o al Canal ITV33.
Com cada any, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, el President es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria.
Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'inter-visió, sorpresos del seu contingut.
Escoltem-ho, que val la pena fer-ho.



















"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit!
Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu -
Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria.
Bé, a mida de resum, en primer lloc voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil•litat necessària de no tenir de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen con nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua.
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou.
Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quan més aviat millor, pel bé de tots.
Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs.
Veureu:
Fa uns anys, és va descobrir un fet molt greu, és va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta a la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per veure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua:
I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció de espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobre tot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que esta convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seus discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -
..."el pa amb tomàquet".
Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu a broma, que això es molt seriós. Sembla ser que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altre pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua i continua:
Lamento profundament haver de donar aquesta noticia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, es qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, és disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom."








NOTA:


Espai destinat a pair la noticia per part dels ciutadans que viuen i treballen, o estan aturats a Catalunya.



















DOS
-----------------------------------------------------------------


No cal ni dir l'enrenou que és va formar tot seguit, arran del discurs del President.
L'endemà al matí. Premsa, radio i Intervisió, no parlaven de res més, a part dels comentaris de la gent del carrer.
Dit d'una altre manera, tothom n'anava ple.
A la resta de la Península la conyeta va ser el plat del dia.
Òbviament, Andorra, les Illes Balears, País Valencià, Val d'Aran, la Catalunya Nord i, els nacionalistes de l'Alguer, deixaren de consumir pa amb tomàquet a l'acte, i, els restauradors fora de Catalunya, retiraren ràpidament de les seves cartes qualsevol plat que tingues la més mínima connotació del Principat.
Estàvem assistint a l'acte de defunció de la dieta Mediterrània.
La primera mostra la teníem a Valladolid, on els del "mesón del pan con tomate" se'n va anar de vacances indeterminades.
No cal ni dir, que els mitjans informatius de tot el planeta, donaven la noticia amb una raonable dosi de sornegueria; mai, s'havia fent tanta publicitat del pa amb tomàquet, com en les últimes vint-i-quatre hores i, mai tants diaris, ràdios i Intervisions s'afanyaven a explicar als seus com és preparava aquest senzill plat autòcton, que curiosament, quan més se'n parlava, més restava ferit de mort.

*

Mentre es produïa aquest enrenou, al Principat, l'oposició en ple, no cal ni dir que, el primer que va fer, això sí, en el sant nom dels interessos dels ciutadans, i, per tant futurs votants, fou demanar responsabilitats al Govern i, per afegit, la dimissió del President i els seus consellers i, a continuació sol•licitar un ple extraordinari al Parlament a fi de tractar en profunditat l'assumpte que ens ocupa.
El President, va obviar l'assumpte de la dimissió (no toca, els va dir) i quant al ple, els va donar llargues. Això si, va quedar amb els caps de l'oposició a primera hora de la tarda del mateix dia, per parlar-ne al seu despatx.

*

Van anar-hi tots.
El President ja els estava esperant, els va convidar a seure i tot seguit va anar per feina.
És va asseure amb parsimònia i, dirigint la seva mirada cap a ells, encetà el seu parlament:
- Mireu, en relació a l'assumpte del pa amb tomàquet, vals més que no aixequeu gaire la veu, ni en feu massa mullader. El meu pare, abans de deixar el càrrec, igual que ara jo, es va reunir amb els representants de cadascun dels partits i, els va posar al corrent d'aquest assumpte, preveient l'afer actual. O sigui que aquí ningú es pot fer l'orni, doncs se suposa que n'heu d'estar informats i, si no és així, pitjor per a vosaltres.
Observa un a un als seus interlocutors, per tal de veure l'efecte de les seves paraules.
Resten callats, és evident que els te sota control i, ja amb el convenciment de que la situació li és favorable, continua amb el seu parlament...
- Hi ha documents sonors que certifiquen aquesta conversa amb tos els ets i uts, per tant, com diria el meu pare, procurem ser constructius, mirant entre tots de trobar una solució, deixant-nos de baralles internes i de pressionar al Govern, que sabeu no ens portaran enlloc.

*

- Aleshores, que ens proposa? Pregunta en Jordi Ribó i Oranich, de Iniciativa per Catalunya, que a aquestes alçades del segle, comptava ja amb tretze escissions, apart de dues ramificacions d'última hora.
Perdó, ens informen que ara mateix s'acaba de produir la catorzena.
El President, se'l mira per sobre de les seves ulleres.
- Veureu, en primer lloc, hem disposat un pla de xoc, per tal d'examinar a tots i cadascun dels barons del País, des de 10 fins a 120 anys, per veure si algun d'ells, està en condicions de reproduir-se. I, un cop complerta aquesta tasca, si no ens dona algun resultat positiu, haurem de tractar de cercar una altra solució.
- De fet, no ens hem plantejat encara adoptar nadons d'altres llocs i, menys encara de cercar sementals fora del Principat. La raça minvaria encara més del que ja ho esta fent actualment, i a més, correríem el perill de desaparèixer com a poble.
Una veu l'interrompeix.
- Això mai!, President.
Qui així parla, es l'únic representant del Pi, (refundació), L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, morenet ell, fill del fundador del Partidet.
El President, el fulmina amb la mirada.
- Miri, vostè val més que calli, no és que sigui precisament un exemple de puresa de raça.
L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, s'indigna.
- President, aquestes paraules que acaba de pronunciar son un acte de racisme imperdonables en el màxim responsable de la Generalitat de Catalunya.
Li exigeixo que rectifiqui immediatament.
Aquest, s'aixeca i traient-se les ulleres, se'l mira, L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, es va empetitint.
I és que hi ha mirades que acolloneixen i, la del President n'és una d'elles.
- Escolti'm, deixis de punyetes, sap vostè perfectament que no soc pas racista i, li recordo que era el seu pare qui parlava del poble català, de la raça, i de totes aquestes endergues.
A més, miri, la veritat és que era també per fer-li una mica la guitza. Se que això el molesta i, no em faci emprenyar, perquè li tornaré a passar el vídeo del seu pare, quan se suposava que a l'any dos mil i escaig, havia d'ésser el President de la Generalitat de Catalunya.
L'al•ludit calla, més li val, aquell maleït vídeo el perseguirà tota la seva vida.
Mentre, el secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Senyor Mohamed Carod i Rahola clama al cel.
En canvi, el Senyor Bobo i Pequeño del PP no esta gens preocupat, ell viu a Madrit, i no n'és pas consumidor d'aquest plat vulgar i camperol. A més, la seva avançada edat, fa que no es preocupi gaire per l'assumpte de la reproducció.
Amb aquestes cabòries estan, quan el Conseller Trias interrompeix la reunió.
El President se'l mira amb cara de contrarietat, és evident que no li ha agradat gens la seva entrada.
- Que li passa ara? No veu que estem ocupats?
En Trias, amb cara de poker aguanta l'envestida i impertorbable li diu:
- Perdoni, President, però em veig en l'obligació d'informar-li, que el Barça ha estat eliminat un altre cop de la lliga Europea de Campions.
Aquest se'l mira amb cara d'estupefacció.
- No foti! M'està dient que l'Andorra ens ha eliminat.
- Sí, President, i per 5 a 0, a més ens han expulsat a dos jugadors. L'únic català que hi havia al camp, en Mohamed Pérez Babangida, estava de suplent i no ha jugat ni un sol minut. Això si, hem fet dos pals i l'àrbitre ha estat molt parcial.
El President es rapa els cabells.
- Valguem Déu, això si que es greu, i, escolti, en Nuñes Van Gaal que hi diu?
- No ho sé, estava plorant tota l'estona, i no ha dit ni mu.
- Vaja, recordi'm que després l'he de trucar.
- Sí, President.
- Bé, gràcies Trias, però ara, si ens permet, hem de continuar.
L'al•ludit fa una reverencia tot dient:
Com vostè mani Senyor President, mentre abandona el despatx amb un mig somriure als llavis, doncs no cal oblidar que secretament el seu cor és periquito.
El molt Honorable s'aixeca, és evident que la noticia l'ha afectat, però a banda, li va molt bé per donar per acabada l'entrevista amb l'oposició.
- Senyors, crec que ja els hi he dit tot el que calia, ara, facin el favor de no tirar més llenya al foc, i col•laborin en apaivagar els ànims de la gent del carrer.
Ah! I no pateixin, que a mida que avanci la nostra investigació, ja els tindré al corrent dels avenços que és vagin produint.
- Fa una pausa -
- Per cert, avisin al cap de l'oposició dels Socialistes de tot el que hem parlat, com que està tant atrafegat amb les primàries, ja veig que no ha pogut venir.
- Bona tarda a tothom!

*

Un cop han sortit tots del despatx, torna a entrar el Conseller Trias.
El President s'asseu, convidant a aquest a fer el mateix.
- Trias, ho tenim tot controlat - ja li ho vaig dir - Amb una oposició com aquesta, no hem de patir per res. Vostè, de totes maneres, continuï estant a l'aguait, i mantingui'm informat de tot el que passa, no vull tenir cap sorpresa.
- Entesos?
El Conseller li assegura reiteradament que vetllarà pels seus interessos, i se'n va a preparar un comunicat per a la premsa.


*






TRES
-----------------------------------------------------------------


La Doctora Recasens està treballant al seu despatx quan la secretaria li comunica que te una trucada urgent.
- Doctora! Doctora! El President al video-telèfon.
Torça el gest, espera i tem la trucada, però òbviament s'hi posa de seguida i, composant el somriure més amable que és capaç d'aconseguir, connecta el video-telèfon.
- Bon dia! Senyor President, digui'm, que desitja?
- Bon dia! - fa una pausa - Doctora Recasens, Catalunya la necessita, ens hauríem de veure aquesta tarda al voltant de les sis al Palau. És molt important.
- Com vostè mani, Senyor President, a les sis en punt estaré allí, ja sap que em té a la seva disposició pel que faci falta.
- Gràcies, no esperava menys de vostè.
Fa una lleugera pausa.
- Suposo que ja sap per què la faig venir, oi?
La Doctora Recasens, vacil•la uns instants, però tot seguit contesta:
- Sí, Senyor President, no es preocupi, intentaré estar a l'alçada de les circumstancies.
- Molt bé, fins després doncs, bon dia!
La Doctora, penja el video-telèfon amb cara de preocupació, mentre, la seva secretaria la mira amb una rialla burleta als llavis, com dient-li, "t'ha tocat la grossa nena", però una mirada no precisament amable que rep, li retalla el somriure de cop i ja no gosa fer ni el més mínim comentari sobre l'assumpte.

*

No cal ni dir, que a l'hora convinguda la Doctora Recasens és a la porta del despatx del President.
No ha d'esperar ni un minut, al moment la Secretaria la fa passar.
El President ja l'està esperant, la convida a seure i després d'un lleuger preàmbul, va directament al moll de l'os.
- Bé, Doctora Recasens, Suposo que ja s'haurà imaginat el motiu pel que l'he fet venir amb tanta urgència.
L'al•ludida es belluga un xic neguitosa al seu seient.
- La veritat es que sí, President, ja li he comentat quan m'ha trucat, encara que reconec que no esperava ser jo l'escollida per desenvolupar aquesta tasca, hi ha gent molt més....
El President la interrompeix:
- Escolti, deixi's de falses modèsties. Si l'he fet venir a vostè, es perquè se que és la persona idònia i per això es ara aquí, per tant, anem per feina, ja sap el que vull. Necessito que siguin investigats tots i cadascun dels barons del Principat, sense cap excepció. Es vital tenir dades de primera mà, per tal de saber la magnitud de la tragèdia. - la mira directament als ulls - Ja sé que es una tasca molt complexa, però es té de fer ja. ¿Quan temps creu que necessitarà?
La Doctora es pren uns segons abans de contestar, la resposta és molt cautelosa, sobretot tenint en compte la dificultat i complexitat que suposa l'encàrrec que li acaben d'encomanar.
- Veurà, tot depèn de la gent amb la que pugui comptar per fer la tasca, en la mesura que disposi de més personal. O dit d'una altra manera; si vostè em dona la gent que jo crec que necessito, es plausible que en un termini de sis a vuit mesos, pugui complir amb l'encàrrec, o almenys gran part d'ell, encara que ja li avanço que no serà gens fàcil.
- Ja ho sé. Però miri, aquest assumpte te prioritat absoluta. Per tant, disposi vostè mateixa de tot el que li faci falta. Això sí, vull que em tingui constantment al corrent dels resultats de les seves investigacions i a la més mínima novetat, si obté algun resultat positiu, per minso que sigui, o vull saber de seguida. Entesos?
- Sí, Senyor President, suposo que he de començar ja.
- Suposa bé. Parli ara mateix amb el Conseller de Sanitat. Ja li he donat les instruccions per tal que es posi a la seva disposició pel que faci falta.
Somriu maliciosament i després continua...
- No li ha fet massa gràcia, però tothom ha coincidit en que vostè era la persona més indicada per dur a terme aquesta tasca d'investigació. No em falli i li ben asseguro que tindrà la seva recompensa i, sobretot, insisteixo en que em mantingui al corrent de l'avenç de la seva recerca.
El President s'aixeca donant per acabada la conversa, tot dient-li:
- Vinga!, i ara posis a treballar.
La Doctora, s'aixeca també i després de donar la mà al President, s'acomiada i abandona el despatx.
Mentre baixa per les escales, va rumiant en tot el què li ha vingut a sobre, i tot per haver acceptat d'iniciar les investigacions tres anys abans, i entre d'altres col•legues, ser partícip del descobriment de les causes de las quals ara en tenia d'investigar l'efecte.
Ho va fer per ajudar-se a superar el trauma de la seva separació, precisament de la persona que ara anava a veure, el Conseller de Sanitat, o sigui el seu exmarit, el Senyor Comamala i Verdalet, que per cert - somriu irònicament - devia estar content com unes castanyoles, en saber que s'havia de posar a les ordres de la seva odiada exesposa. I, mai millor dit això d'odiada, perquè la veritat és que el seu matrimoni havia acabat gairebé a mastegots.
Però d'aquests lamentables fets en feia ja més de tres anys, i almenys ella, malgrat tot, ja no li guardava rancúnia.
Esperem que ell tampoc, - és diu - mentre truca a la porta del seu despatx.
- Passa, Marina, passa, t'estava esperant, - li diu amb un somriure amable que presagia enteniment immediat -
Ella somriu també, i va per feina.
- Bé, ja saps a que he vingut...
I, tot i que l'havia anat a veure amb una certa prevenció, el seu exmarit es posa a la seva disposició pel que fes falta, i més.
L'interès del País i, sobretot, les ordres concretes que li devia haver donat el President, simplifiquen molt les coses, així que la Doctora es posa seguidament en marxa, i, al cap de tres dies, ella i el seu equip comencen les investigacions pertinents.


*















QUATRE
----------------------------------------------------------------


Durant gairebé sis mesos, La Doctora i el seu equip recorren el País de Nord a Sud, i d'Est a Oest, i no és pas gens fàcil la seva tasca.
Si la cosa hagués tingut a veure amb dones, no hi hauria hagut cap problema, però tractant-se d'homes ja és més complicat; car, en general, la majoria hi col•laboren, encara que de mala gana, puig estan convençuts que ells son fèrtils, i pateixen una enorme decepció en veure que no és així.
Els psicòlegs han de fer una munió d'hores extres, per tal de mental•litzar-los que aquest fet no és la fi del món, i a més d'un se li ha de fer l'extracció per la força, amb la col•laboració dels mossos d'esquadra.
En fi, com ja us podreu imaginar, tot plegat és un petit gran drama.
Malgrat tot això, els resultats son desesperants.
No hi ha ni un sol baró en tot el Principat, que reuneixi les condicions de quantitat i qualitat mínimes d'espermatozoides, per tal de garantir la seva capacitat reproductora.
Puntualment, la Doctora va informant al President, malgrat l'absència de dades positives, i aquest, a mesura que van passant els dies està més i més decebut.
Però per fi, el dia dotze de març, l'Honorable rep la noticia que està esperant amb candeletes des de l'inici de les investigacions.

*

- N'està segura Doctora?.
- Sí, Senyor President, ens ha costat, i hem tingut una bona dosi de sort, però hem aconseguit trobar un ciutadà en plena capacitat reproductiva, i quan dic plena, pensi que ho afirmo amb tots els ets i uts.
El President respira a fons.
Ja era hora - és diu -
- I, escolti, on l'ha trobat?
- A Santa Maria de L'Escorpí.
Es sorprèn en no conèixer el poble.
- Santa Maria de L'Escorpí, m'ha dit?
- Sí, President, ho ha entès bé.
- No em sona gens i, miri que és difícil que jo no conegui un poble de Catalunya.
On carall és?
- Deixi'm que li expliqui, és un pel complicat.
- Digui, digui, l'escolto atentament.

*

La doctora comença la seva explicació...
- Veurà, quan ja havíem recorregut tot el territori de cap a peus, ens vàrem adonar que ens havíem deixat Os de Civis. Sap on és?
- Sí, a Lleida, tocant a Andorra. Hi vaig inaugurar un verti-port no fa pas gaire, és que..., bé, en Duran i Roca hi te una torreta, i, ja sap com son aquests d'Unió, si no hi tens algun detallet de tant en tant, se't queixen que els tens marginats.
La Doctora somriu.
Aquests tota la vida estarien igual.
- Exacte - li diu - Doncs bé, vàrem anar-hi, però el resultats van ésser com a tot arreu, negatius. Aleshores, sortint d'allí, amb el meu equip, decidirem d'anar fins Andorra per tal de parlar amb el cap del Govern, l'Agostinho Andrades da Silva i Campdessús, a fi de comprovar-ne l'estat de la població autòctona. Però com pràcticament ja no en queden, no és aquest el seu problema, i la veritat és que no estan massa preocupats per l'assumpte. Els portuguesos se'ls hi reprodueixen com conills i ja han donat el tema per perdut.
- Resumint, decidirem tornar cap a casa, quan el Doctor Clapés es va adonar que s'havia deixat la maleta a Os de Civis. En tornar cap allí, a mig camí se'ns va avariar el transportador.
En aturar-nos i mentre el Doctor intentava arreglar-lo, al fons hi vàrem veure un campanar al bell mig d'una petita vall, envoltat per tres o quatre cases de pagès.
Suposo que de no haver tingut l'avaria no l'hauríem vist, però l'atzar va jugar a favor nostre.
No constava que allí hi hagués cap vila, per petita que fos. Fins i tot ho vàrem comprovar directament connectant amb el Departament d'Inauguracions de Carreteres i Verti-Ports, que ens va donar un informe negatiu.
- Per tant, decidirem investigar-ho, ja que érem allí i mentre esperàvem que ens arreglessin el transportador, tampoc teníem rés més a fer.
Vàrem baixar muntanya avall fins arribar al petit nucli, allí hi havia tant sols un home. Vivia al poble des que va néixer i, pràcticament, mai havia sortit del seu entorn.
La dificultat d'accés al nucli havia propiciat el seu l'aïllament i, els deu o dotze veïns que anys enrere habitaven la vila, o estaven morts o bé se n'havien anat a viure a ciutat, per tant, ell romania allí sol, des que és varen morir el seu pare i el seu oncle.
La Doctora fa una pausa per agafar aire.
El President la apressa.
- Continuï, si us plau, que em té intrigat.
- Ara continuo.
- Bé, li vàrem intentar fer entendre el que volíem d'ell, però la veritat és que no ho va comprendre massa, així que no vaig tenir mes remei, pel bé del País, de practicar-li una masturbació, a fi i efecte d'extreure'n el semen per analitzar-lo. L'home no sabia de que anava tot això, però sembla que li va agradar, i ara, escolti'm bé. No està contaminat, la seva capacitat reproductiva es del 100%
- Sí!, crida el President. N'està segura, miri que això és molt important.
- Ja ho sé, President, però li puc ben assegurar que no ho està, entre d'altres coses, perquè a Santa Maria de L'Escorpí, des de fa vuitanta o noranta anys, està prohibit menjar pa amb tomàquet o qualsevol altre plat que tingui a veure amb aquest producte de l'horta.
La cara del President expressa sorpresa, qui podia prohibir alguna cosa al País, a part d'ell?
- Prohibit! - li diu - Per què?
- Veurà, pels voltants de l'any 1970, més o menys, l'avi d'aquest home, un dia del més de juny estava segant el blat. I com és solia fer en aquella època, la seva neta li anava a portar el dinar al tros i, de menjar, és clar, allò tan clàssic, escudella i carn d'olla, a més de pa amb tomàquet, amb un xic de secallona.
Sembla ser que dins del pa amb tomàquet si havia introduït un escorpí, que en adonar-se'n que estava a punt d'ésser cruspit, reaccionà picant l'esmentat avi.
Malgrat la picada, de manera miraculosa va sobreviure, i l'home, en considerar que el fet era un miracle de la patrona del poblet, la Mare de Déu de L'Escorpí, en senyal d'agraïment va ordenar als quatre veïns que quedaven encara a la vila, que, a partir d'aquell moment, mai més ningú del poble mengés pa amb tomàquet, ni rés que s'hi assemblés.
El President, que fins ara ha estat escoltant atentament el relat dels fets, la interrompeix.
- I van seguir les instruccions?
- Fil per randa, President.
Sospira alleujat.
- Verge Santa, aleshores estem salvats. Miri Doctora agafi aquest home i emporti-se'l cap aquí, és el que necessitem, i urgent, que la gent la tenim molt sollevada.
- Ja m'ho imagino Senyor President, però pensi que ell no està acostumat a tractar amb la gent, no ha sortit mai d'allí, i el xoc, sobretot des del punt de vista psicològic, podria ser molt fort.
No creu que .......
El President la interrompeix enèrgic.
- Escolti, ara no es el moment.
No estem per subtilitats, vostè el porta, que jo ja em cuitaré de la resta.
La Doctora renega per dins, però amb veu totalment impersonal contesta:
- El que vostè mani President, però...
- Ni però ni rés - l'interrompeix aquest de manera enèrgica.
- Demà a les deu els vull a tots dos a l'Hospital General.
- Bon Dia!
I tot seguit penja el video-telèfon.





*



NOTA:

Espai destinar a la Doctora Recasens, a fi i efecte que pugui comptar fins a deu, i no enviar al seu interlocutor a fer punyetes.

















CINC
-----------------------------------------------------------------


La Doctora, malgrat tot va remugant.
Sí, Senyor President, a les seves ordres, Senyor President, que el bombin Senyor President, - es va dient - però no te més remei que complir les instruccions que li han donat. Per tant, agafa el transportador i és dirigeix cap a Santa Maria de L'Escorpí a veure en Joan, que així es diu l'home.
Mentre hi va, rumia com li pot fer entendre a aquell homenot en estat gairebé pur, el que és pretén d'ell, i per més voltes que li dona a l'assumpte no en trobava pas la manera.
Ja improvisaré - és diu - i amb aquests dubtes rondant-li pel cap arriba al poblet.
Aterra el transportador i baixa.
En Joan està assegut al porxo de casa seva tot pelant una gallina, en veure-la, aixeca els ulls sense immutar-se per la presència de la Doctora i la saluda amb naturalitat.
- Bon dia tingui, ja torna a ser aquí?, Que em vol fer més proves?
Ella somriu, fins i tot en estat mig salvatge, els homes sempre estant pensant en el mateix.
S'hi acosta i tot asseient-se al seu costat li diu:
- Sí i no Joan, veuràs, hauríem de parlar, encara que el que t'he d'explicar es un pel complicat, per tant, t'agrairia que m'escoltessis amb tota l'atenció de la que siguis capaç.
Ell, deixa la gallina sobre el tamboret que té al seu costat i, tot eixugant-se les mans als pantalons la mira.
- L'escolto Senyora, però abans, ¿vol alguna cosa de menjar?, ¿o potser s'estima més un traguet de vi? - s'atura - Ai! Perdoni'm, potser vostè no en beu de vi, com que és tan fina, tan bonica i tant de ciutat, - es posa vermell - Ho sento, no tinc traça ni sé com parlar als forasters, i menys encara a les forasteres.
La Doctora somriu.
- No et preocupis Joan, de moment no tinc set, i si en tinc, no et pateixis que ja t'ho diré, però ara escolta bé quan et diré.
S'aixeca i comença a parlar.
Mentre, les gallines picotegen al seu voltant, completament alienes a l'assumpte que ha portat a la Doctora fins allí.
Pacientment, i de manera entenedora li explica al Joan tot el procés de la reproducció humana, en un curset accelerat d'informació prematrimonial.
Aquest obre una boca de pam, sorprès i estranyat per tot el que està escoltant.
Ella interrompeix la seva explicació.
- Ho entens? Encara que sigui per sobre.
En Joan es rasca el clatell.
- Home, més o menys sí, alguna cosa ja la sabia, però no acabo ben bé d'entendre que té a veure tot això amb mi i vostè.
La Doctora se'l mira somrient.
- No, home, no es tracta d'això, veuràs, l'únic home en tot Catalunya que pot fer tot això que t'he dit, i aconseguir que les dones es quedin embarassades, i per tant puguin tenir fills, ets tu, i et dic això, perquè vegis si n'és d'important que vinguis amb mi a Barcelona,
Pensa que el President et vol conèixer personalment, i que el futur del País depèn de la decisió que tu prenguis.
El mira al ulls i li pregunta:
- Com ho veus?
Ell, es queda rumiant una estona, necessita pair tot el que la Doctora li acaba d'explicar, ella ho comprèn i espera pacientment la seva resposta.
Tarda una mica encara, però arriba.
En Joan s'aixeca i li diu:
- Miri, hi ha una cosa que no acabo d'entendre.
- Què? - Pregunta ella -
És què, no se com dir-ho.
- Doncs, dient-ho i ja està, que es el que no veus clar?
- Jo, bé - vacil•la, però finalment arrenca - Jo hauré d'anar per tots el pobles a fer això amb les senyores? Vol dir que els seus marits no s'enfadaran?
La Doctora esclata a riure, tant sols d'imaginar-se la escena que en Joan li està pintant.
- Ai Joan, no et preocupis, no es tracta d'això, tu l'únic que hauràs de fer, més ben dit, ho farem nosaltres, és donar el teu líquid - el semen - i la resta ja és cosa dels metges, que mitjançant la inseminació artificial, faran la feina.
Saps, ja en teníem de semen guardat, però fa uns mesos què se'ns va acabar, i per això hem recorregut a tu, ets l'última esperança que tenim per sobreviure com a Poble.
En Joan posa cara de estranyat en sentir les explicacions de la Doctora.
- Sap, ara sí que no entenc res de res, això de la inseminació artificial, que carall és?
A aquest pas no acabarem mai - es diu la Doctora - Intenta explicar-li:
- Mira Joan, la inseminació artificial és..., i el posa al corrent del procés de la manera mes senzilla possible, a fi que ell ho entengui. En acabar, sembla que ho ha aconseguit.
- Ho entens ara?
- Sí, més o menys, però. Ara permeti'm una pregunta, si no hi vull anar-hi de bones maneres. ¿em vindran a buscar per la força, oi?
Se'l mira, no el pot enganyar dient-li el contrari del que ell ja ha intuït.
- Sí!, Joan, al nostre mon, malauradament les coses son així, la situació és molt complicada, hi ha molt de nervis i no s'estaran de punyetes. Crec que és millor que vinguis amb mi, et prometo que intentaré protegir-te fins on pugui, entenc que viure a ciutat no serà gens fàcil per tu, i menys encara en les circumstancies que t'envoltaran, hi ha masses coses que no saps, i que et poden fer més mal que bé, però pensa que em tindràs sempre al teu costat.
En Joan aixeca els ulls i es mira la Doctora.
- Ja entenc tot el que em vol dir - fa una pausa - Ah!, perdoni'm. ¿I com es diu vostè de nom?.
- Marina, t'agrada?
- Sí, És bonic, com vostè - li diu tot posant-se vermell com un perdigot -
- Miri Marina. Ja que he d'anar-hi, procuri que no m'atabalin gaire, jo sóc home de pagès, i de poques paraules. Tot el que m'ha explicat, per mi, és un enrenou molt gran.
- Ho entenc Joan, mira, parlaré amb el President perquè durant la teva estada a Barcelona, et pugui allotjar a casa meva. Visc sola, i lluny de ciutat, allí almenys estaràs tranquil i allunyat de tot el batibull.
El que ja no et puc garantir, és el fet d'aconseguir aïllar-te dels mitjans informatius. La teva estada, portarà molt d'enrenou, i aquests faran mans i mànigues per retratar-te i entrevistar-te. Però vaja, no et preocupis que faré per tu tot el que podré.
- Gràcies, confiaré en vostè - li diu - Quan vulgui podem marxar, val més que no els fem esperar, no sigui que s'enfadin - s'atura - Ah! Vostè que sembla que mana, hauria de fer venir algú aquí perquè em cuidés el tros, l'hort i el bestiar.
Oi que ho aconseguirà?
És que sinó, quan jo torni no en quedarà res, i miri, ja sé que no és gran cosa, però es tot el que tinc, i m'agradaria conservar-ho.
- Ja ho pots donar per fet, me n'encarregaré personalment, i, ara, abans de marxar, si vols recollir una mica de roba o algun efecte personal, ja ho pots fer, no tinc ni idea de quant de temps estaràs allí, però com a mínim, pots comptar tres o quatre setmanes.
Agafa el que vulguis, que jo ja t'esperaré.
- Poca cosa tinc, de seguida estaré - contesta ell -
En entrar dins de la casa, no tarda ni cinc minuts a sortir amb una bossa on porta les seves quatre pertinences.
- Ja estic, quan vulgui podem marxar.

*

Pugen al transportador i es dirigeixen directament cap a l'Hospital General de Catalunya, on ja els estan esperant el President, els seus Consellers, i una acurada selecció dels millors especialistes en el tema que ens ocupa.
No cal ni dir, que l'expectació és enorme i, malgrat això, l'Honorable ha aconseguit allunyar-ne els representants dels mitjans informatius. Òbviament, prohibint la seva entrada a l'Hospital i, a canvi, prometent donar informació un cop acabi la primera revisió d'en Joan.


*







SIS
----------------------------------------------------------------


El transportador aterra sense novetat al verti-port de l'edifici de vuitanta pisos d'alçada. No cal ni dir que és la nineta dels ulls del President, la última edificació emblemàtica de la Generalitat, la seva obra magna.
De línia futurista, consisteix bàsicament en una enorme torre octagonal totalment de cristall, bío climatitzada. Proveïda amb els últims avenços en material clínic de tot tipus, hi treballen més de dues mil cinc-centes persones.
Disposa cinquanta Verti-Ports, un ampli aparcament per vehicles convencionals i, una zona lúdica molt complerta fa més agradable l'espera als familiars dels malalts.
A part de l'exterior de l'enorme edifici, hi ha deu plantes soterrades destinades a la recerca, encara que de moment no es fan servir, ja que el pressupost s'ha esmunyit en la part exterior, aparcaments i zona lúdica, i és clar, no hi ha prou diners per la investigació.
Malgrat aquest petit inconvenient, està considerat un dels edificis més moderns d'Europa. El President Pujol el coneix bé, al cap i a la fi, l'ha inaugurat deu o dotze vegades.

*

I avui, rodejat de tot el seu seguici és al verti-port principal, a dalt de tot de l'edifici, contemplant la finca, i esperant la Doctora Recasens i el seu preuat acompanyant, que és el salconduit que necessita per tal de tornar a guanyar les eleccions.
Aquesta Doctora, si no li falla, aconseguirà que ell, en Jordi Pujol i Vidal Quadras, President de la Generalitat de Catalunya, passi a la historia com el més gran salvador del seu país, i d'ací a molts anys, els llibres, les enciclopèdies, els historiadors, i tota la informació informatitzada, parlarà d'ell com d'un heroi, com d'un home, d'un gran Governant que, en moments molt difícils per al País, havia aconseguit solucionar el problema del pa amb tomàquet, i fins i tot li farien més d'un monument en el seu honor a les principals ciutats i vil•les del Principat.
- President, ja son aquí, li comunica el Conseller, veient que està distret. Tan ho està amb les seves fantasies de glòria eterna, que ni s'ha adonat que la Doctora i en Joan ja han aterrat.
S'acosta a ells, i li dona efusivament la mà a la Doctora i després al Joan, que s'ho mira tot amb aire embadalit.
- La felicito Doctora, ha fet una gran tasca, i a vostè - dirigint-se al Joan - no es preocupi que el País, i jo personalment, sabrem agrair-li amb escreix l'immens favor que està a punt de fer-nos. Vostè serà el nou heroi d'aquest país, un nou Gegant del Pi, que salvarà el Principat de manera desinteressada amb el seu tronc - s'aturà torbat - Bé, tampoc es això, però li ben asseguro que li sabrem recompensar com és mereix.
En Joan, estofat, li dona les gràcies sota l'atent mirada de la Doctora, i tot seguit baixen fins a la planta seixanta, on li practiquen una exhaustiva revisió. Un cop acabada i prèvia extracció de mostres del seu semen, comproven que les investigacions de la Doctora Recasens eren correctes.
En Joan, és el donant perfecte, entre d'altres coses perquè n'és l'únic.
Un cop acomplerts tots aquests tràmits, els metges consideren, i així ho fan saber al President, que com l'home pot estar atabalat per tot l'enrenou, el més aconsellable seria que es prengués un descans, i que, el dilluns tornessin a fer-li més extraccions; havien de confirmar també, la qualitat del producte i dosificar-lo una mica, no dos que se'ls assequés, si l'apressaven massa des del primer moment.
El President hi està d'acord, no és qüestió tampoc de fer-ho tot de cop, l'efecte primordial, de fet, ja s'ha aconseguit, i ara, es tracta de donar-ho a conèixer als mitjans informatius, sense donar masses dades, però fent saber que tenen un donant, i, que tant sols és qüestió de temps.
Però de moment, la solució a la primera part del problema, ja s'ha assolit.
Abandona la sala de consultes i es dirigeix cap on estan en Joan i la Doctora, i li diu a aquest:
- Bé Joan, acabo de parlar amb els metges i tot està bé, però m'han dit que per evitar-te trasbalsos, és millor que ajornem les investigacions fins dilluns, i, com que no vull que et vegis assetjat pels periodistes, crec que seria millor que aquest cap de setmana el passis a casa meva. Allí estaràs apartat d'ells i de la xafarderia de la gent.
En Joan, es mira recelós al seu interlocutor, i, a continuació dirigeix la seva mirada pidolant cap la Doctora.
Ella, capta el silenciós missatge i tot seguit s'adreça al President:
- Em permet una objecció, Senyor President.
- Digui'm Doctora.
La Doctora respira a fons, i agafa el brau per les banyes.
Veurà, crec que seria millor que en Joan passés el cap de setmana a un altre lloc, li vaig prometre que no em separaria d'ell, i, crec que, a casa meva, a Santpedor, estarà més tranquil i aïllat de tot l'enrenou.
Fa una pausa, i continua:
- Vostè sap que visc al ben mig de la muntanya, i allí ningú el molestarà, i, de passada, ell estarà més en el seu entorn natural - i afegeix - pensi que no ha estat mai a una ciutat de la grandària de Barcelona, i menys encara a un Hospital com aquest.
Amb tots els respectes, a casa seva no crec que sigui el lloc mes oportú.
El President li dirigeix una mirada maliciosa.
- D'acord Doctora, però, no se'l quedi tot per a vostè, deixi'n una mica per la resta de ciutadans.
La Doctora, el fulmina amb la mirada, però no diu res, no fa falta, ell se n'adona, i es disculpa tot seguit.
- Perdoni'm, era una brometa i, de mal gust pel que veig. Te raó, emporti-se'l a casa seva i dilluns a les vuit del matí, us vull aquí sens falta, i, sobretot, vagi en compte, com la premsa o qualsevol altre medi informatiu sospiti on està allotjat, haurem de canviar el plans i confinar-lo a l'Hospital les vint-i-quatre hores del dia. Au va, aneu-vos a Santpedor i, fins dilluns.
Que tingueu un bon cap de setmana.

*

En marxar el President i tot el seu seguici. Mentrestant, la Doctora i en Joan es dirigiren cap el transportador per anar-se'n a Santpedor.
Aquest s'enlaira suaument i agafa poca alçada a fi i efecte que en Joan pugui gaudir del paisatge. Mentre sobrevolen el Vallés, ell des de dalt, s'ho mira tot amb cara d'embadalit.
- Que mires amb tanta atenció? - li pregunta la Doctora encuriosida -
- Oh! Allà baix si que n'hi ha de cases, ¿tanta gent i viu?
- Més n'hi havia abans - contesta ella - vàrem arribar a ser gairebé vuit milions, però ara, em prou feines en som quatre. i, amb una mitjana d'edat de cent vint anys.
De tu depèn que moltes d'aquestes cases buides es tornin a omplir de mainada.
En Joan, esta corprès, i un xic atabalat per la responsabilitat que ha adquirit sense proposar-s'ho. Tota la seva vida tranquil•la i previsible ha donat un tom de cent vuitanta graus en només vint-i-quatre hores.
- I, ¿de tota aquesta buidor en té la culpa el pa amb tomàquet?
- Sí! N'estem ben segurs, els bioquímics ho han certificat, i no hi ha ni el més mínim dubte. De moment, és tot el que sabem, la causa. La solució haurà d'esperar, encara que suposo que tard o d'hora ja la trobaran.
- Doncs, vol que li digui una cosa Doctora? Tant de bo que el meu avi no hagués prohibit de menjar-lo.
Ella, se'l mira sorpresa.
- Perquè ho dius això, Joan?
- Doncs, perquè ara estaria jo tranquil•lament al poble, i no en mig d'aquest embolic que ni en va ni em ve.
- No et preocupis Joan, ja t'he dit que cuitaré de tu, però això sí, has de fer cas del que jo et digui, perquè si et localitzessin els periodistes, després si que tindrem raons. Aquest es el motiu que vinguis amb mi a Santpedor. - s'atura -
Mira, ja estem arribant.

*

El transportador planeja sobre la casa de la Doctora, és una Masia antiga, de més de cent cinquanta anys, que ella havia fet restaurar.
Esta ubicada a dalt d'un turó, a la dreta hi ha una piscina i una pista de frontó, i a l'esquerra, un prat rodejat per tanques blanques amb un petit estany al ben mig.
Darrera la Masia, s'obre un bosc de pins que es perd fins la següent carena.
Llevat del frontó i la piscina, no hi ha cap signe de modernitat, si exceptuem, és clar, el verti-port situat al final del prat, i que no desentona gaire ni trenca l'estètica del conjunt de l'edificació.
Mentre estan a punt d'aterrar, pensa que li havia anat molt bé gaudir de la tranquil•litat de la Masia, sobre tot arran de la separació del seu marit; allí havia aconseguit recuperar l'estat emocional adequat, i gran part de la seva auto estima, que aquell carallot li havia fet arribar a perdre.
Aterra el transportador, i en baixar li diu en Joan:
- Aquest és el meu refugi.
Que et sembla la meva casa?
Ell es rasca el clatell amb la mà dreta.
- És molt bonica i molt gran, però veig que vostè també viu sola, no es veu cap més masia per les rodalies.
Somriu mentre li contesta.
- Això es el millor de tot. Tranquil•litat absoluta, ja t'he dit que vivia al camp. Mira, m'agrada la soledat, i ací a dalt d'aquest turó tinc tota la que necessito.
- Saps. La ciutat i la feina m'atabalen bastant, i, el fet de venir aquí, em dona la possibilitat de relaxar-me i aïllar-me de tot l'enrenou.


*
















SET
-----------------------------------------------------------------


En Joan ho mira i remira tot com si fos un vailet petit, tot és tant nou i diferent per ell. La Doctora li explica que la piscina no és una bassa per abeurar, i perquè es fa servir un frontó.
Però, no és tant sols això, ja que en Joan està totalment encorat en el seu passat, i desconeix tots els avenços actuals.
En realitat, i per dir-ho curt i ras, els seus coneixements, començaven i acabaven amb la ràdio que tenia a casa seva i que havia portat un dia l'avi des de Girona, però, com que no tenien corrent, no havien pogut escoltar-la mai.
La Doctora, conscient d'aquestes mancances, que no eren pas culpa seva, sinó del seu entorn, li diu:
- Mira Joan, hi ha moltes coses que desconeixes de la manera de viure actual, i, no cal tampoc que les sàpigues totes alhora, mica en mica t'aniré posant al corrent, car no vull que m'agafis un empatx. Ara, t'ensenyaré la teva habitació i la cambra de bany.
Veuràs, nosaltres tenim el costum de dutxar-nos cada dia, i tu ho tindries de fer també, es bo tenir el cos net - se'l queda mirant - Ja sé que tu li tens per dintre, però també convé que li tinguis per fora.
En Joan la mira estranyat.
- Vol dir que m'he de banyar?
- Sí, això mateix.
- I - insinua - no ho puc fer a la bassa?, és molt bonica i, l'aigua és blava, el meu avi em va explicar que l'aigua del mar era molt blava, que hi havia un munt de peixos, i vaixells molt grans que hi suraven i anaven cap a Mallorca.
Ella somriu davant la seva candidesa.
- No, Joan, la bassa que tu dius i que nosaltres n'anomenen piscina, és per banyar-se quan ja estàs net, per nedar i refrescar-se a l'estiu, però dutxar-se és una altra cosa, vine, t'acompanyaré a la cambra de bany i ho veuràs.
- No ho entenc - diu ell - si ja estàs net, perquè et tens de tornar a banyar? Quines costums mes estranyes que teniu a ciutat.
Se'l mira, de fet, en Joan és com un nen, al que li tens d'anar explicant el perquè de totes les coses, no te per què saber-ho tot, el seu món és reduït i molt concret, amb les coses més elementals, i ella entén que tindrà feina per fer-li entrar de mica en mica, tot aquest coneixement que, per una persona adulta dels seus temps, és lògic i natural.
L'acompanya cap la cambra de bany.
- Veus, aquí és on t'has de dutxar, et tens de treure tota la roba i prement aquest sensor sortirà l'aigua tèbia, si gires el comandament cap a la dreta sortirà més calenta i si ho fas cap a l'esquerra, mes freda. Continua explicant-li perquè serveix el gel, les tovalloles, etc.etc.

*

- El que no tinc són fulles d'afaitar, però trobo que t'escau bé la barba, t'afavoreix força.
- Vol dir que li agrado?
Ella es somriu.
- Afavorir no és el mateix que agradar Joan, vol dir que et queda bé.
Ho entens?
Dubta una mica, però finalment li diu:
- Sí, ho entenc.
- Molt bé, doncs, ara et deixo, quan acabis la roba la poses dins d'aquest calaix d'ací, que ja te'n portaré de neta, el meu exmarit és mes o menys de la teva mida i suposo que t'anirà bé.
Ell la mira estranyat.
- Tenia marit i ara ja no en té, que li va passar, és que és va morir?
Marina, per uns moments es rebota davant la tosca franquesa de la pregunta que li havia fet, però no li diu res.
Ell no sap ni té perquè saber-ho, i dins de la seva simplicitat, s'ha limitat a fer un raonament totalment lògic, des del seu punt de vista.
- Deixem-ho per ara, en un altra moment ja t'ho explicaré, ja en parlarem, ara dutxat.
El semblant d'en Joan s'entristeix, ha notat la crispació que la seva observació ha reflectit a la cara d'ella.
- S'ha enfadat, oi?
- No! No m'he enfadat, no puc enfadar-me amb tu, au va, dutxa't d'una vegada i, recorda que et tens d'assecar amb la tovallola.
El deixa per anar a la seva habitació a buscar roba neta.

*

Mentre regira per l'armari, es somriu; com la podia fer enfadar un home que estava en estat pur, incapaç de mentir o de fingir, no! No l'havia fet enfadar, el que passava és que en parlar del seu exmarit, havia recordat altres èpoques compartides amb ell, aquí a la masia.
Ella si que era capaç de mentir, li havia promès que cuidaria d'ell, i que no li passaria res, quan sabia perfectament que això no li podia garantir de cap de les maneres, entre d'altres coses, perquè no depenia tant sols d'ella, que a més, li havia dit que li agradava la soledat i, la realitat, era que no suportava el fet de viure sola en aquesta casa tan gran.
Una dona amb trenta set anys, no pot estar tant sols pendent de la feina, necessita també d'altres coses, i sobretot d'afecte.
Acaba de triar la roba, i després d'encendre un ligth-cigarret, torna cap a la cambra de bany.
- Ja estàs?
- Encara no, s'està molt bé aquí, és com si fos a sota d'un saltant, va cridar en Joan, envoltat pel vapor que desprenia l'aigua calenta.
- D'acord, et deixo la roba sobre la tauleta, emprova-te-la, crec que t'anirà bé, si em necessites estaré a la cuina preparant el sopar.
Encara tarda una bona estona a sortir, en fer-ho va directament cap la cuina on esta la Marina trafiquejant amb el sopar.
- Hum! Fa bona olor, que és?
- Ous ferrats amb bacó, suposo que per tu, el fet de preparar el sopar serà d'allò més normal, però tens de pensar que per a mi és un àpat extraordinari.
Normalment, entre setmana menjo preparats químics de manteniment orgànic, però els caps de setmana o bé els dies especials, m'agrada preparar-me jo mateixa el menjar, i com que tinc accés directe al departament d'abastament ecològic, em puc permetre el luxe de menjar productes totalment naturals.
Saps, estem experimentant amb aquests preparats de cara a un futur proper, per si hi haguessin problemes d'abastament. Però avui ho menjarem tot natural i de primera qualitat.
- Ah! Exclama en Joan, - i afegeix - Avui es un dia especial?
- Doncs sí, - contesta ella - la veritat es que feia molt de temps que no hi portava a ningú a sopar aquí, i tu ets especial, l'home que salvarà Catalunya, et sembla poc això?
Ell, la mira embadalit i un xic astorat.
- Ah! No, jo tan sols sóc un pobre pagès, no pretenc salvar a ningú, de fet, el que voldria és tornar a casa meva, al poble. Allí si que em sento especial, tots els animals em coneixen, i fins i tot, la terra i els arbres també, aquell és el meu lloc natural, on m'hi sento bé, perquè soc una part d'aquella terra, de la meva terra. Aquí, no sóc més que un estrany que no entén gairebé res del seu entorn, ni del que està passant.
La Marina, calla i se'l mira, la simplicitat i la lògica d'en Joan, la tenen fascinada.
- Això que has dit és molt bonic, escolta - és va quedar donant-li voltes a una idea que se li acabava de ocórrer.
- Tu saps llegir, Joan?
Ell encongeix les espatlles i a continuació li contesta:
- En se una mica, me'n va ensenyar la padrina, tenia un llibre que es deia l'Atlántida, és veu que el va escriure un capella que era molt conegut arreu.
La Marina, no sortia de la seva sorpresa, davant el comentari d'en Joan.
- I te'l vas llegir tot?
- Sí! encara que la veritat és que moltes paraules no les vaig acabar d'entendre, eren molt estranyes per mi. La padrina em va dir que era català antic, que abans la gent parlava així.
Encara recordo com començava.
Ella se'n feia creus en sentir-lo.
- De veritat?, escolta, perquè no me'n recites un tros, el que dius que et saps del principi.
En Joan es posa vermell.
- Què et passa? Que potser et fa vergonya?
- Sí!, contesta ell capcot.
- Doncs, no n'has pas de tenir. Au va, que estic segura que ho faràs molt bé.
Animat per les paraules d'ella, agafa aire i comença a desgranar els versos:


"Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d'Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
Flameja en l'un bandera genovesa,
i en l'altre ronca,
assedegat de pressa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells"

- Ja està! diu torbat.
Ella l'ha escoltat atentament, sorpresa pel fet que recordés els poemes, i a més els recités força bé.
- Això és fantàstic - diu entusiasmada - i, escolta, en saps molts més de trossos?
- Sí, bastants, és que - es posa un xic vermell altra vegada -, és l'únic llibre que tenia, i és clar...
L'interrompeix.
- No et preocupis, que això no fa cap mal, ans el contrari, però, ja saps que aquest llibre té gairebé dos-cents anys?
- Tants!
- Sí! i, ara escolta'm; com que veig que t'agrada llegir, i tenint en compte que entre visita i visita a l'hospital, et quedaran moltes hores lliures, que et sembla si et deixo altres llibres. Tu te'ls llegeixes i em dius si t'agraden o no, i si has entès el que l'autor vol dir-nos. Et servirà d'exercici, a més et distraurà i de passada també t'anirà bé per entrar en el coneixement dels autors i de les histories que ells han recreat. Tot allò que no entenguis o no tinguis prou clar, m'ho dius i jo intentaré explicar-t'ho. D'acord?
En Joan es queda rumiant...
- Ja, però, és què...
- Que no et sedueix l'idea?
- Sí, no hi tinc pas res en contra, però es que el que ara tinc, és gana.
Ella esclata a riure.
- Tens raó, perdona'm, ja no hi pensava amb el sopar, jo, com no en tinc pràcticament mai de gana, i acostumada a estar sola, ja me n'havia oblidat.
Rescalfa els ous i el bacó al microones, i s'acomoden a la tauleta de la cuina per sopar.
Mentre ell menja la Marina l'observa dissimuladament; ho fa molt de presa, amb autèntica voracitat, i ja veu que no en tindrà ni per començar del que li ha preparat. És clar que ella no es pas un bon exemple, els seus àpats son molt minsos.
- Te'n faig més de sopar?
- Sí, gràcies, és que - no sabia com dir-li -
- Ni havia molt poc, es això el que em vols dir, oi?
- Sí!
- No et preocupis, ara mateix te'n faré més.
Mentre li prepara un parell d'ous i més bacó, pensa que no és que en Joan fos molt ortodox en la seva manera de menjar, però es diu que de fet, és lògic, venint d'on venia, i que ara, tampoc és el moment ni la circumstancia mes escaient per a corregir els seus modals.
En deixar el plat a la taula, li diu:
- T'agrada? És què, veuràs, no tinc massa costum de preparar menjar, jo em faig qualsevol cosa.
Ell, que encara esta refregant el pa amb el suc del bacó, li contesta:
- Hum! Tot està molt bo, però, aquesta espècie de cansalada com es diu?
- Ah! És diu bacó, és una paraula anglesa, però com que està curada al seu estil, ens hem acostumat a anomenar-la pel seu nom en anglès, mira, tot plegat, bajanades de la gent de ciutat.
- Doncs, encara que sigui de fora, està molt bo - va dir en Joan, que continua sucant el pa de motlle al plat.
Veu un glop d'aigua i és queda mirant el pa.
- Sí, li dic una cosa, oi que no s'enfadarà?
Somriu, el veig a venir.
- No! No m'enfadaré i si em tractes de tu, encara menys; A veure, quin problema tens amb el pa de motlle?
- Doncs, és que..., no és que estigui malament, però el pa aquest quadrat, no m'agrada gaire. Hauries de provar el que em faig jo, allò si que es pa de veritat. Vindrà, - perdó - vindràs un dia a casa meva a provar-lo? - es posa vermell -
I afegeix.
- Vull dir quan s'acabi tot això.
- Sí, Joan, vindré a casa teva, tu em faràs el menjar, i jo serè la teva convidada. T'asseguro que hi vindré amb molt de gust.
- Convidada especial - afegeix ell -
- No Joan, jo no soc pas especial, tant sols una Doctora que intenta fer bé la seva feina, però no en tinc res d'especial.
- Per mi sí, a part de la meva mare i la padrina, ets l'única dona que he conegut, i m'agrada molt estar aquí amb tu.
- Bah! Deixa't estar de bajanades, el mon n'està ple de dones, i de més joves i més maques que jo.
- Jo penso que no, les noies que hi havia a l'hospital no eren tan boniques, ni tan amables.
No li agrada a la Marina per on va la conversa i canvia de tema.
- És igual, deixem-ho estar per ara, tant sols intento ser amable amb tu, crec que és el mínim que puc fer, després de l'enrenou en què t'he ficat.
- Tens mes gana?
- No! ja està bé, gràcies!

*

Després de les postres, la Marina en desparar la taula, aprofita per ensenyar-li en Joan tots els electrodomèstics de que disposa a la cuina, més que res, per si necessita fer-los servir. Després prepara cafè i amb la tassa a la ma, s'asseuen tots dos al porxo, fa una nit tranquil•la, el cel esta seré i la lluna plena il•lumina la Masia i el seu entorn.
En Joan, mira cap el cel.
- Què estàs mirant?
Abaixa els ulls.
- Oh! El cel, Saps, s'està bé aquí, però malgrat que està molt serè, no es veuen gaires estrelles.
- Ah! Això és a causa de la contaminació, hi son, encara que des d'aquí no les podem veure, és fa com una boira que impedeix la seva visió; de vegades, si plou o fa molt de vent, queda l'atmosfera neta i aleshores se'n veuen moltes més.
En Joan sospirar, i, és un sospir que delata el seu enyorament.
- Al Poble sí que se'n veuen, n'hi ha un munt, a l'estiu en cauen moltes, és molt bonic, saps, t'estires al terra i tens tot el cel a sobre teu, sembla que et tingui de caure al damunt, i després et sents molt petit. El més d'agost és molt bonic, es quan en cauen més.
Ella assenteix amb el cap.
- Ja ho he vist alguna vegada, si que ho és de bonic.
- Ara vinc, que et vaig a mirar el que t'he dit dels llibres.
Se'n va cap el menjador i fa una tria acurada de les novel•les que te de capçalera. Son antigues, però pensa que per en Joan, serà millor que no pas una cosa molt actual, al cap i a la fi, un clàssic sempre és un clàssic, i li resultarà més fàcil de pair que no pas una novel•la contemporània.
Les va mirant mentre les apila; quants records pot portar un vell llibre, és com retrobar un amic després de molts anys. La Marina, aconsegueix recordar gairebé en totes, fins i tot quan, i on, les havia llegit. "Tot esperant Godot" a Llançà, un estiu de molt joveneta, no havia entès res, però els diàlegs d'en Vladimir i Estragó, havien exercit sempre sobre ella, una estranya fascinació. "El Castell" a Blanes, aquell estiu en que havia conegut a un noi de Saragossa, i és volia fer la intel•lectual llegint a Kafka, pensant-se que ell ho era, i l'únic que volia el manyo era anar-se'n al llit amb ella, i quan més aviat millor. I aquesta - va dir - És va emocionar en tenir-la entre les seves mans un altre vegada, i després de tant de temps - "L'Agulla Daurada" quin tip de plorar s'havia fet, emocionada per la narració tan poètica i esfereïdora a la vegada, de la Montserrat Roig , - sospira - En fi - es diu - un munt de records apilats, que ja són part de les meves vivències. Esperem que hagi encertat i li agradin al Joan.
Les aplega, n'hi han vuit. És més que suficient per ara - pensa - I amb elles sota el braç, torna cap el porxo.
- Té, et deixo aquests, i tels vas llegint, quan n'acabis un, em dius que et sembla, però no cal que corris, prefereixo que vagis poc a poc, que no tenim pas pressa, d'acord?
Ell assenteix mentre els agafava.
- Molt bé, i ara, és hora d'anar-nos-en a dormir. Ah! Si necessites qualsevol cosa, ja saps on és la nevera i el lavabo. Bona nit!
- Bona nit! Contesta ell, mentre s'aixeca també amb els llibres sota el braç.
Santpedor acluca els ulls, amb la sensació que li queda alguna feina important per fer.

*





VUIT
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al mati, en despertar-se, la Marina té una sensació estranya. Obre els ulls i es troba en Joan dret a la capçalera del seu llit.
- Bon dia!, diu ell, amb tot l'aire d'haver estat descobert en una malifeta.
- Bon dia - respon ella - mentre es tapa amb el llençol.
- Que hi fas aquí?
- Res, et mirava mentre dormies, és que jo sempre hem llevo molt aviat, i no sabia que fer. Ja m'he llegit un bon tros d'un dels llibres que em vares deixar ahir.
- Ja! Sí que t'has afanyat, contesta ella un pel torbada.
La Marina, te el costum de dormir nua, d'ací el seu astorament en trobar-se en Joan al peu del seu llit. Mentre segueix tapant-se amb el llençol, li diu:
- Escolta Joan, ara parlarem del llibre, però tu no pots entrar a l'habitació d'una dona així com així. No és correcte, o sia que ves-te'n cap el menjador, que em vesteixo i esmorzarem. D'acord?
Ell assenteix, però no es belluga del seu lloc.
En això que ella mirà el seu rellotge. Son les onze del mati. Ostres - és diu - si que he dormit. Menys mal que avui és festa - pensa - Ja és ben estrany que se li hagin enganxat els llençols. Normalment es desperta cada dia a les vuit en punt.
Finalment, en Joan se'n va, no sense abans disculpar-se per haver entrar en la seva cambra, i quan ja en surt és gira exclamant:
- Ets el més bonic que he vist mai, tens un dormir preciós, i se'n va corrents.
Ella s'aixeca i començà a vestir-se; és sent incòmoda, el seu cor batega més de pressa del compte, li diu que no és reprimeixi. Ja la nit anterior, quan estaven al porxo i, mentre el mirava, pensava que en Joan era guapo, per fora i per dintre. Immers en una rusticitat encantadora, i ella, ja feia temps que estava sola, massa sola - és diu - necessita d'amor i estimació.
Però això és el que li diu el cor.
El cap, la fa dubtar. No t'enredis Marina, - és diu - ell no es d'aquest ambient, ni aconseguiria adaptar-se, li faràs més mal que bé, i és, en alguns aspectes, una persona molt fràgil, no pel seu tarannà, si més no per l'entorn en el que ha viscut tota la seva vida.
Has de procurar guardar les distancies i quan tot això acabi, que ell se'n torni al seu món. Tu seguiràs dins del teu, que les persones som animals de costums i, fora del nostre niu patim d'una enorme fragilitat.
Mentre sospesa la qüestió, acaba de vestir-se i és dirigeix cap el menjador.
En Joan l'està esperant mentre fa veure que fulleja el llibre, però és evident que dissimula. Alguna cosa passa pel seu cap.
- Hola! Li diu, ja estic, vols que parlem del llibre, o t'estimes més esmorzar.
Ell la mira, respira a fons i amb veu ronca, li diu:
"No es pot negar al cos, allò que per la seva pròpia raó reclama"
Ella és queda parada. Sorpresa. I, fins i tot és posa un xic vermella.
Intentar obviar la qüestió.
- Ja veig que estàs llegint "la bassa de pedra", t'agrada?
Ell la mira fixament.
- No has contestat al que t'he dit.
Marina no contesta, simplement pren una decisió, s'asseu al seu costat, i apartant-li el llibre de les mans l'abraça.
Ella és la mestra i dicta el camí a seguir.
En Joan n'és l'aprenent, fascinat pel nou món de la carn, que a partir d'aquells moments s'obre als seus ulls i als seus sentits.
Del menjador passen a l'habitació, i el rellotge els retroba una hora llarga més tard, estirats tots dos al llit, nus, esgotats i satisfets.

*

En Joan es gira i els seus llavis és retroben amb els d'ella.
- Gràcies Marina, ha estat molt bonic.
Ella somriu satisfeta.
- No em donis les gràcies, ha passat el que havia de passar, però t'agrairia que això nostre, de moment no ho diguis a ningú.
Ell és posa seriós.
- Ja! T'avergonyeixes de mi, oi?
- No Joan, no és això, però donada la situació actual, si ho sabia el President, o gent del seu entorn, no crec que els hi fes gaire gràcia i et podien apartar de mi. Pensa que ets tot el que tenen, i ja m'ha costat prou que poguessis venir aquí. Una situació com aquesta podria complicar-ho tot - afegeix -
El semblant d'en Joan canvia, però a ella li dona la sensació que ha comprés les seves explicacions.
D'acord, ja no diré res, però és que voldria que tothom sabés el que ha succeït. No m'havia passat mai, i és una sensació molt bonica.
- Ja ho sé, però ara no som el teu poble, i aquí les coses van d'una altra manera, ho entens?
- Sí, ja ho entenc, saps Marina, em sembla que t'estimo, des del primer moment en que et vaig veure, però és que jo no hi entenc gens d'aquestes coses, he estat massa temps sol, però faré tot el que tu diguis.
- I afegeix -
- I tu? No m'has dit si m'estimes.
Ella s'aixeca i donant-se la volta se'l mira fixament als ulls.
- Escolta bé el que et diré.
Quan una dona com jo se'n va al llit amb un home com tu, o se l'estima o és una malnascuda, i jo no en sóc pas de malnascuda, d'això en pots estar ben cert.
Ell li acaricia els llavis.
- Però aquests llavis encara no m'han dit si m'estimes.
Ella, l'abraça i la seva boca busca la seva orella mentre li xiuxiueja.
- T'estimo carallot.
T'estimo molt més del que et puguis arribar a imaginar mai. I continuen fent una orgia d'amor fins l'infinit.



*





NOU
-----------------------------------------------------------------


La resta del dia l'apuren ràpidament, amb la intensitat pròpia de dues persones que acaben de descobrir que s'estimen.
I és una llàstima que aquest punt de bogeria es trenqui, car es un estat foll, però gairebé perfecte, encara que ja se sap que és impossible de mantenir-lo massa temps, puig aleshores tothom seria feliç, i, això , de moment, encara no s'ha inventat.
Després de sopar, el capvespre els sorprèn al porxo, la Marina, li explica en Joan la seva vida, i ell, l'escolta amb molta atenció.
- Veuràs - li diu - Jo m'estimava al Manel, i mentre sortíem però cadascun estava a casa seva, tot anava d'allò més bé. Les complicacions van sortir en començar a viure junts, tot va canviar; ell, era molt possessiu, i va començar a menysprear-me, a més, per acabar-ho de complicar tot, com que no podíem tenir fills, vàrem anar al ginecòleg, que ens va dir que el problema provenia d'ell, vaja, que era estèril - es va somriure - ara ja sabem per què.
Continua, mentre li acaricia els cabells.
I per complicar-ho encara més tot, a l'Hospital en aquells moments, jo estava per sobre d'ell. Com pots comprendre, es va ferir tant el seu ego estúpid, que vàrem acabant desembocant en una relació impossible de mantenir.
Un dia, per acabar-ho d'espatllar, em va posar la mà a sobre, i aquí si que no vaig aguantar ni un minut més, a part que m'hi vaig tornar. Immediatament el vaig fer fora de casa, i a partir d'aquí, ja vàrem iniciar el procés de separació que va ésser llarg i dolorós.
No m'hagués cregut mai que dues persones que s'havien estimat i compartir moltes coses junts, es poguessin arribar a odiar tant, i a fer-se tant de mal, però així son les coses quan es torcen.
En arribar a aquest punt del relat, la Marina s'interrompeix.
- Bé, no vull atabalar-te més amb la meva trista història, de fet, és vulgar i malauradament succeeix amb massa freqüència, deixem-ho aquí.
- Com vulguis, li contesta ell, respectant la seva intimitat.
- Gràcies, per cert, i canviant de tema, què et sembla el llibre que estàs llegint?
- Bé, està molt bé, encara que hi ha coses que no entenc del tot, això que la Península Ibérica es separi d'Europa i suri mar avall, la veritat es que no ho acabo d'entendre.
- És que es una metàfora, Joan.
- Pitjor m'ho poses, - li diu ell somrient -
Ella somriu també, i tot acariciant-lo, li diu:
- Tens raó, perdona'm. Veuràs, l'autor vol dir-nos que en aquell moment en que va escriure la novel•la, la Península Ibérica , o sigui Espanya i Portugal, no tenien per què anar junts, ni política ni econòmicament amb la resta d'Europa, que el seu destí natural era tractar amb Sud-América, per això s'inventa una separació física, i de fet, el temps li ha acabat donant la raó.
Els Estats Units d'Europa, eren la crònica d'un fracàs anunciat, els europeus han estat des de sempre mals companys de viatge per a nosaltres, no et pots aliar amb un grup d'Estats en plena decadència, plens de prejudicis de tots tipus i embrutits per la corrupció, d'això ja en teníem prou aquí. I es clar, es varen instal•lar dins d'un complex burocràtic i d'interessos partidistes tan gran que els va acabar devorant, i va succeir el que molts ja havien previst i anunciat d'antuvi. Tot se'n va anar en orris, davant l'estupefacció d'aquells milers de buròcrates idiotitzats, que no entenien absolutament rés de tot el que els havia passat.
Fa una pausa, i es queda rumiant.
- Deixem-ho estar per ara, saps, em sembla que m'he equivocat donant-te aquesta novel•la. Veuràs, el que volia que aprenguessis d'ella, és el comportament dels personatges, en José, la Joana, en Pedro i en Joaquim, la Maria...
continua...
- Ah! I dos cavalls, que per ell sol és tot un altre tipus de símbol, igual que el gos. El que m'interessava és que comprenguessis la solidaritat que és desprèn d'aquests personatges, com s'estimen i s'ajuden els uns als altres, en uns moments de gran desconcert per a tothom. La senzillesa de la Maria, Pedro i el seu secret, el gos, que significa el destí, tot això és el que volia que entenguessis de la novel•la. - Va fer una pausa -
- Saps què, te'n deixaré una altra més senzilla, crec que la comprendràs més bé, parla també de gent, i d'una guerra que va passar fa molts anys, però insisteixo en el que t'acabo de dir, oblida't una mica de l'entorn i els fets i centrat en els personatges, en com es comporten i com reaccionen davant dels esdeveniments, intenta de posar-te dintre d'ells, de la seves reaccions i apreciaràs la lectura, a través de les seves vivències personals.
En Joan va assentint, i en acabar l'explicació d'ella, pregunta:
- I, com és diu aquest llibre?
- Incerta Glòria, estic segura que t'agradarà, que aprendràs a apreciar en Soleràs, en Pere i la Trini, amb tota la gent que els envolta, i comprendràs com n'era de dura i cruel la guerra en aquells temps.
Ell, l'escolta amb l'atenció d'un nen, però alguna cosa li passa pel cap, fins que finalment li diu:
- Hi ha una cosa que no entenc, qui és Dos Cavalls?
Ella és somriu.
- Tens raó, això tu no ho pots saber. Veuràs, es un model de cotxe de fa més de cent anys, molt popular per cert, encara ara no s'ha aconseguit entendre com amb aquell petit motoret amb quatre xapes a sobre podia funcionar, però es veu que ho feia.
És que - fa una pausa - no sempre hi ha hagut transportadors com ara. La gent anaven en cotxes d'aquests tipus i de més sofisticats i omplien carreteres, autovies i autopistes, provocant uns embussos considerables. Afortunadament, en part ho hem superat, llevat dels caps de setmana, en els que continuem pràcticament igual què abans, però pel cel; de fet, solucionem els problemes per una banda, però per l'altra continuem caient en els mateixos errors de sempre, no tenim cura.
S'atura en la seva explicació:
- Em sembla que t'estic atabalant una mica, et voldria explicar tantes coses alhora, que no sé pas si ho podràs pair tot.
En Joan que si està amatent a tota la informació que rep, ho nega amb el cap, però de fet, s'ha quedat en el tema inicial dels cotxes, així que li diu a la Marina:
- Ja ho entenc ja, es que estava pensant que, al poble no n'hi havia pas de cotxes. Una vegada van venir uns senyors amb unes motos i res més. Ah! Sí, una altra vegada un avió petit es va estimbar a la muntanya de Contagalls, però afortunadament no és varen fer gaire mal.
El que si recordo és que un dels homes, el que estava més gras, tota l'estona anava dient: Colló!, Colló!, Colló!, i no s'havia adonat que en xocar i sortir de l'avió, havia perdut els pantalons i anava amb calçotets.
Ella, esclata a riure en escoltar la seva historia i, a més, de la manera que ell ho explica.
- Ja, ja, ja! Perdona'm - li diu en veure que ell és mosqueja - De vegades oblido que visc en un món molt diferent, però ja veig que en el teu de tant en tant també hi passen coses.
Ell assenteix.
- Sí, però molt de tant en tant, però tu no et preocupis, que jo ja aniré aprenent-ho tot de mica en mica.
Se'l va mira.
- No! Joan, no vull que pretenguis canviar ni entendre masses coses del meu món, et prefereixo tal com ets, no hi gran cosa que necessites aprendre, i, una cosa és que sàpigues coses a través dels llibres, que sempre va bé i es bo, però tan sols és important això, que les sàpigues.
Saps. No vull que canviïs la teva manera de ser, perdries una gran part de l'encant que tens ara, pensa que nosaltres anem sobresaturats d'informació, i tu no saps de que va tot això. Estic segura que veus un informatiu a la ITV3 i no entens pràcticament res del que estan dient, tot son sigles, i més que informatius, semblen sopes de lletres.
Ell assenteix.
- Com tu diguis, ja em llegiré aquest que m'has donat, i l'altre el deixaré per més endavant.
L'avisador de l'Inter-vídeo els interrompeix, algú vol parlar amb la Marina, aquesta si adreça i el connecta. És el seu exmarit.
- Hola Marina, com estàs?
- Jo molt bé, i tu? - contesta tot torçant el gest, per preguntar-li a continuació: Que vols a aquestes hores?
- No res, tan sols recordar-te que demà a les nou heu d'estar tots dos a l'Hospital, tu i el salvador de la Pàtria.
- Que n'estàs gelós? - Li diu ella somrient -
Ell, encaixa la indirecta, però contraataca tot seguit.
- En tinc motius potser? Tens els ulls burletes i, això em recorda altres temps, vés en compte i no li facis agafar falses il•lusions a aquest camperol. Saps de sobres que quan aquesta historia s'acabi, cadascun a casa seva, tu necessites un home d'un altre nivell, de mes alçada.
Ella torça el gest, i li etziba:
- Tens quelcom més a dir?, o ja has acabat, es tard i no tinc ganes d'escoltar més bajanades.
- No! Que siguis puntual, i que vagis en compte, ja saps que t'aprecio.
- Ja ho veig, i encara me'n recordo com m'apreciaves. Però estigues tranquil i no cal que pateixis per mi, se cuidar-me sola.
- Bona nit!
- Bona nit! - respon l'altre -
Marina, apaga l'aparell i en girar-se és troba en Joan que esta allí dret, darrera seu, i és evident pel seu gest d'enuig, que ha escoltat la conversa que ha mantingut amb el seu exmarit.
Va a dir-li alguna cosa, però ell s'hi avança:
- És veritat això que ha dit ell?
- No li facis cas Joan, està gelós, això es tot el que li passa. Els homes sou molt estranys, deixeu a les vostres dones, però no voleu que vagin amb d'altres homes, i en canvi, vosaltres us penseu que teniu tot el dret per fer-ho. Si vols que et digui la veritat, no acabo d'entendre com cony sou.
Ell insisteix.
- Ha dit que tenies els ulls burletes, que volia dir amb això?
Se'l mira i en acostar-se a ell li diu:
- Em coneix bé, molt bé, i ha volgut dir que s'ha adonat que soc feliç i estic enamorada. Però no et preocupis que no dirà rés a ningú, de moment no li interessa, més endavant si en pot fer algun ús partidari, ja en parlarem.
Però no és un assumpte que et tingui de preocupar. De moment, tant tu com jo li fem molta falta.
Fa una pausa i tot agafant-lo pel braç, li diu:
- Escolta, ara hauríem d'anar a dormir, ja has sentit que demà a les nou en punt hem de ser a l'Hospital, i els dilluns a primera hora els passadissos aeris estan impossibles.

*

La nit els agafa fent l'amor com si fos la primera vegada. De fet, gairebé ho és i al principi sempre és així, hi ha una sublimació de la carn en detriment de l'esperit.
I malament si no fos d'aquesta manera, perquè voldria dir que l'ordre natural de les coses estaria capgirat.


*















DEU
----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí a les nou en punt son a l'Hospital General de Catalunya. Ja els estan esperant i tot és qüestió de seguir amb els tràmits previstos. De fet, no és gens complicat. Tan sols és tracta d'extreure el semen estipulat, i guardar-lo congelat (desprès de l'oportuna revisió) per fer-ne l'ús pertinent.
Un cop complimentat aquest punt i al cap més o menys d'una hora, és dirigeixen al Palau de la Generalitat, tenen instruccions d'anar a veure al President, que ja els està esperant al seu despatx.
Els rep somrient i molt amable - massa - pensa la Marina.
Aquest, s'aixeca i tot donant-los la mà a tots dos els convida a seure.
- Que, com va tot? - dirigint-se en Joan - Us han tractat bé?
- Sí! molt bé. Gràcies - contesta aquest un xic torbat -
- Bé, escolti'm - dirigint-se a la Doctora - segui, segui, que vull parlar amb vostè. En Joan seria millor que esperés fora, després ja li explicarà el motiu de la nostra conversa, però el que li he de comentar m'estimaria més fer-ho primer a soles amb vostè. Ho entens, Joan? Son qüestions burocràtiques - afegeix -
L'al•ludit es mira la Doctora i davant el gest d'aquesta surt fora del despatx.

*

- Bé, ja estem sols - li diu la Marina, tot posant-se en guàrdia - i afegeix...
- Que em te de dir que en Joan no pot sentir?
El President fa una pausa d'aquelles teatrals que tant li agraden.
- Veurà Doctora, com vostè sap molt bé, manca poc menys d'un més per les eleccions, i malgrat que ja hem divulgat la noticia de la troballa d'en Joan, a més dels esforços que estem fent per solucionar el problema - va fer una altra pausa - gràcies a la col•laboració de tots dos, no acaben d'arrencar en les expectatives de vot.
El pulsòmetre interactiu ens dona tan sols dos o tres punts d'avantatge sobre els nostres rivals més directes, i això vol dir que necessitem un revulsiu per acabar d'arrencar del tot.
La Marina es remou a la cadira, el veu a venir, però no sap exactament per on li sortirà.
- I que hi tenim a veure nosaltres amb aquest revulsiu?
El President somriu.
És llesta la Doctora aquesta - es diu -
- Bé, jo havia pensat de fer sortir en Joan al programa Penjats de Tele. N'he parlat amb en Toni Bores i el seu equip i ja estan ensinistrats de que li han de preguntar, i com han de parlar de la importància de la meva - rectifica amb un somriure - bé, de la nostra gestió, i de la de vostè i el seu equip, en la troballa d'aquest home.
Beu un glop d'aigua i continua...
Tenint en compte que és un programa de màxima audiència, ens pot donar l'impuls que necessitem per acabar d'arrencar una munió de vots que desequilibrin i ens donin una majoria confortable.
En mirar-se a la Doctora, la expressió irada dels seus ulls li diu molt més que les paraules que encara no havia pronunciat, i abans que obri boca, afegeix...
- Entenc perfectament la seva recança, però li asseguro que és molt important.
Que li sembla?
- No és així com vàrem quedar President.
Li vaig insistir des del primer moment que podia ser molt perjudicial per en Joan el contacte amb els mitjans informatius, i li recordo una vegada més, que ell be d'un entorn molt diferent.
Tot aquest enrenou mediàtic, el podria afectar psicològicament.
El President comença a jugar amb les seves ulleres, se'l nota incòmode davant l'oposició de la Doctora, però tossut com és insisteix de nou.
- Ho sé, Doctora, ho sé, però tan sols és tracta d'una aparició dins d'un programa de ITV3, i després ja li tornaré, és molt important per mi i pel partir, i... miri - afegí - és una ordre.

*

La Marina respira a fons abans de contestar-li.
- Podria haver començat per aquí - és diu - però d'una manera políticament correcta li contesta...
- Com vostè mani President, però que consti que no hi estic d'acord, i si li passa alguna cosa en Joan, vostè en serà l'únic responsable.
- Vol dir que no s'ho agafa massa a pit, Doctora Recasens? - contraataca aquest amb una clara dosi de sornegueria -
Aquesta es rebota, fins i tot s'aixeca de la cadira i atansant-se al seu interlocutor amb cara de pocs amics i els ulls flamejants - li diu -
- Insinua alguna cosa President?
En veure-la tan abraonada, aquest s'aixeca també i intenta conciliar l'efecte de les seves paraules.
- No! Déu me'n guardi, miri, crec que o jo no m'he explicat bé, o vostè a mal interpretat les meves paraules, no es preocupi, tots plegats estem una mica nerviosos amb aquest assumpte, però deixem-ho estar, expliqui-li en Joan en el que volem d'ell i li fa entendre que és important. La resta corre del meu compte.
Es torna a posar les ulleres, la qual cosa vol dir que l'entrevista s'ha acabat. Manca tant sols l'última petició - per dir-ho d'una manera elegant -
- Ah! Per cert, l'entrevista serà aquesta nit pels voltants de les onze, no ho oblidi. Vinga, vagi i expliqui-li, no vull que hi hagi cap problema, tot ha de sortir bé, entesos?
- Sí! President, contesta la Doctora mentre s'acomiada tot sortint dels despatx.
En Joan l'està esperant al pati dels tarongers, ella, l'agafa pel braç se l'emporta cap un racó. Allí li explica el que el President en vol d'ell.
Ho fa sense deixar-se res del que li ha dit el President, sap que no és bo amagar-li les coses i que si l'enganyava seria perjudicial per a ella.
Amb les persones com en Joan no es pot anar amb embuts ni amb mitges veritats, val més anar directe al gra, surt més a compte.
- Com ho veus?, - li pregunta en acabar d'explicar-li els plans dels President
Ell es queda un xic rancuniós, es nota que ja en comença a estar una mica fart que el facin anar amunt i avall com una baldufa, i sense consultar-li res, donant-ho tot per fet i consumat en el moment de demanar el seu parer.
Si no fos per tot el que ha passat amb la Marina, ja els hauria engegat a fer punyetes. I el primer de tots al President.
- No ho sé - contesta tot fent-se el ronso -
I afegeix...
- Vols dir que no m'atabalaran molt aquests de la Intervisió? Jo no estic acostumat a parlar davant de tanta gent.
Ella somriu, i l'arrossega cap a fora. Mentre abandonen el pati dels tarongers, tot baixant les escales li diu. Mira Joan, potser si que ets pots atabalar una mica al començament, però tu has d'estar tranquil, ells tenen experiència i a les preguntes que et faran ja sabràs el que has de contestar, i si no ho veus clar, jo estaré al teu costat, a punt de donar-te un cop de mà. Mira, tot aquest muntatge és per fer propaganda per al President - ja t'ho he dit - emparant-se en la teva persona i en el que representa. - s'atura un moment dubitativa - Perquè, - continuà - això de les eleccions, més o menys deus saber de que va, oi?
Ell assenteix. Amb el gest del nen que és sap la resposta a la pregunta del mestre.
- Sí! La gent posa un paper dins d'una caixa per dir qui vol que mani, i ja està.
Una vegada van venir al poble, quan encara hi vivia gent. Després, en marxar tothom, ja no van tornar mai més, i això que aquell senyor que parlava tan bé, ens va prometre que portaria el corrent i una carretera fins el poble, però se'n va anar i nosaltres espera que t'esperaràs i ni corrent ni carretera, suposo que per això no va tornar mai més, com que no va complir la seva promesa, li devia fer vergonya haver quedat com un mentider.
- Ai Joan, - l'interrompeix Helena somrient - te'n faries creus de les coses que es prometen per les eleccions i que després no és compleixen. Però aquesta es una altra història. I... tornant al assumpte que parlàvem, això es exactament el que volen de tu, que amb la teva presència aconsegueixis que molta gent voti a favor del President.
Fa una pausa, i en vista que ell no diu res, afegeix...
- Tu mateix, decideix que vols fer, és la teva decisió, no vull que et sentis obligat en cap sentit, però...
En Joan, s'ho rumia una estona, i mentre, estan ja al ben mig de la Plaça de Sant Jaume. Aleshores s'atura i mirant a la Joana fixament als ulls li diu.
- Escolta, ja tornem al mateix d'abans, ho he de fer, m'agradi o no, oi?
Ella li aguanta la mirada.
Què ràpid capta les coses - es diu - i en tornar-lo a agafar pel braç, mentre segueixen carrer Fernando avall, li diu...
- Doncs, mira, sí. Seria millor que sí, i no cal que et preocupis, ja parlaré amb en Toni Bores, a fi que et tracti amb cura, el posaré al corrent fel teu cas, encara que m'imagino que ja ho deu estar, i no et preocupis que tot anirà bé.
En Joan assenteix.
- D'acord, ja li pots dir al President que sí, que hi aniré, però a canvi, vull.., mira, la carretera tant si val, però, el corrent si que m'aniria bé, car, almenys podria escoltar la ràdio de l'avi. Oi que li diràs que me'l posin?
La Marina l'escolta atentament.
Ha après força bé la filosofia de la vida d'en Joan.
- D'acord, ja n'hi parlaré, però tens de tenir present, i a més ja ho has vist al teu poble, que en campanya electoral, es prometen coses que després no es poden complir, la gent ja ho sap i no en fa massa cas. Entesos?
Ell assenteix.
- Ja ho sé, però tu li dius, d'acord?
- No pateixis, ja t'he dit que li diré i no et preocupis que jo estaré al teu costat tota la estona.

*

La Doctora truca des del quantic-mòbil al President, comunicant-li l'acceptació per part d'en Joan d'anar al programa, i aquest no va amaga la seva satisfacció.
Molt bé Doctora, és important, sap. I no es preocupi que el tractaran bé, i, quan a vostè, tota aquesta tasca que està fent, pensi que li tinc molt en compte, i considerant que un cop passades les eleccions, el Conseller de Sanitat deixarà el càrrec, vostè reuneix les aptituds més idònies per substituir-lo, a més, amb convé, car he promès en el programa que augmentaria la quota femenina del Govern del 22 al 23,005%, i miri, amb la incorporació seva ja ho tinc cobert.
Fa una pausa, per donar temps a la Doctora a pair la seva proposta, i a continuació afegeix...
- Bé, espero que aquesta noticia l'afalagui i encoratgi per continuar amb la seva tasca.
La Doctora, tarda uns segons a contestar, si és pensava que per aquí l'agafaria, anava molt errat però en aquells moments li convé donar una resposta políticament correcte, i li dona.
- Gràcies, Senyor President, és vostè molt amable i generós, però, es que jo...
L'altre l'interrompeix.
- Deixi's de falses modèsties, ara no és el moment, i estic convençut que ho farà molt més bé que el seu predecessor, i, no ho dic per que sigui qui és, però, faci'm cas; a la vida i més en la nostre feina, cal ser ambiciós, i en el instant oportú, ni abans ni després, és molt important ser en el lloc escaient, i li ben asseguro que vostè ara està en el lloc idoni, i en el moment oportú, no ho deixi escapolir.
- Fa una altra pausa -
- Vinga, aneu ja cap a ITV3, que els Penjats de Tele ja us estan esperant, i ho repeteixo. Gràcies per la seva col•laboració Doctora.
Aquesta, després d'agafar aire i deixar-lo anar pel nas, li contesta:
- De res, President, ho faig per vostè i pel bé del País, i... - s'interrompeix deliberadament - Ah! Per cert, en Joan m'ha demanat a canvi de la seva col•laboració, si li podíem fer arribar el corrent al poble.
Remuga abans de donar la contesta.
- Miri, ja m'ho estudiaré, deixi-ho de la meva mà, que d'aquest assumpte me'n ocuparé personalment.
- Moltes gràcies President, li comunicaré en Joan, li asseguro que estarà molt content i agraït.
- Passi-ho bé.
En tallar la comunicació, la Marina s'adreça al Joan.
- Ho veus, ja està tot arreglat, el President es farà càrrec personalment del teu encàrrec, estàs tranquil ara?
Ell somriu sorneguer.
"Ho he fet per vostè i pel País. Si President, a les seves ordres President".
No sabia que fossis una llepafils.
Ja veig que aquí no hi ha manera que la gent sigui una mica sincera quan diu les coses.
Els de ciutat sou molt falsos - postil•la -

*

Els ulls de Marina s'inflamem irats, tant que en Joan fins i tot s'encongeix.
- Joan! Joan! No em fotis emprenyar, saps de sobra que tot això m'agrada menys que a tu, però ja li he donat prou canya al President, i de tant en tant, no costa res ser un xic amable. Al cap i a la fi, es tractava de la teva carretera i del teu corrent. I, ja que et poses així, perquè no li demanaves tu, en comptes de fer-me servir de mitjancera?
- En Joan posa aquella cara de penediment que a ella li fa tanta gràcia.
- Au va, no posis aquesta cara, que no ho deia del tot en serio, mira, ara anirem cap els estudis de ITV3 i parlarem amb en Toni, així el coneixeràs i veuràs que és un bon noi.

*

Al cap d'una estona son ja allí, en Toni i el seu equip els estan esperant i, durant la resta de la tarda es dediquen a la preparació del programa.
Marina és sorprèn, doncs, sota la aparença de frescor i improvisació que donen en Toni i la seva gent, hi ha una feina meticulosa, professional i molt acurada, que no deixa res a l'atzar.
En Joan no li costa gaire entendre la mecànica i un cop consideren que tot està ja a punt, i després de visitar les instal•lacions de ITV3 son obsequiats amb un refrigeri.













ONZE
-----------------------------------------------------------------


L'entrevista, malgrat les aprensions de la Doctora, surt força bé.
En Toni Bores i els seus companys és comporten amb en Joan, de fet, és limiten a fer la tasca que s'els hi ha encarregat, potenciar la figura del President a fi i efecte que aparegués com l'artífex de tot el procés, i de fet, una part de tot això hi ha.
Les intervencions d'en Joan son mínimes, i dintre dels paràmetres que havien pactat anteriorment amb en Toni i el seu equip de guionistes.
El programa queda molt bonic i la gent encantada. En acabar, el President truca personalment per tal de felicitar-los i després se'n van tots a sopar a un conegut restaurant de Sitges.
Mentre departeixen la sobretaula, Marina pensa que tots plegats son bon gent, que al igual que ella estan a les ordres del poder, però discrepant en privat de molts dels tics que els imposaven, ara aquests i demà uns altres. Doncs en això del poder tots son exactament iguals.
Escoltem la seva conversa...
- Que vols que et digui - li diu en Toni a la Marina - mani qui mani, estarem igual, sempre ni ha un que mana i els altres ens toca obeir, i si et surts de la ratlla, ja ets fora, i, almenys nosaltres discrepem subtilment i amb sentit de l'humor, que Deu n'hi do, tal com estan les coses. Pensa que de tant en tant, els hi colem més d'un gol i ni tant sols se n'adonen.
- Ja ho sé Toni, però saps, en Joan ve d'un altre mon, i no les tinc totes, em preocupa el fet que hagi sortit la seva imatge al vostre programa, tu saps que teniu molta audiència i molta gent el pot reconèixer, no se si serà bo per ell.
En Toni somriu ufanós per l'afalagament, i tot acostant-se a Marina, li diu...
- T'agrada, oi?
Ella se'l mira de reüll.
- Que has dit?
- El que ha entès perfectament, saps, és nota d'una hora lluny, de la manera com us mireu, i d'altres petits detalls. Sóc comunicador i periodista. Part de la meva feina consisteix en detectar aquest tipus de coses, però, no pateixis que no penso dir res, tant sols és un comentari en un moment de confiances mútues.
La Marina és sincera.
- Tens raó, però, és que és tan pur, tan autèntic. És incapaç de mentir, i veu les coses amb una extraordinària claredat. Pensa que al President el va calar des del primer moment - i afegeix - Mira Toni, ja fa uns quants anys que tu i jo ens coneixem i no et puc enganyar, és el que necessito, perquè representa tot el contrari del tipus de gent que conec, com el meu exmarit, per exemple, o com molts dels que pul•lulen per aquí; és dolç, tendre i honest, a veure, digue'm quants en coneixes tu, que tinguin aquestes característiques?
En Toni és somriu.
- Dona, a part de jo, em sembla que cap més.
- No siguis carallot, ho entens oi?
- Sí, i es clar que ho entenc, però vés en compte, el President és juga molt en aquesta aposta, i tota aquesta història no sap ningú com s'acabarà. No et pensis que a la gent li fa massa gràcia el fet que el pare dels seus fills sigui un estrany vingut de les quimbambas. Ja saps com som els homes, i ja cal que el vigilis bé, perquè saps que ni han que matarien per aconseguir una entrevista amb el teu amic.
Ella assenteix.
- Ja ho sé, perquè et penses que el vull tenir aïllat de tot aquest entorn malaltís?
- Ho entenc, però insisteixo, vés en compte.
- Hi aniré, i gràcies per tot.
En acabar el sopar, cadascú se'n va anar a casa seva, ells, agafen el transportador amb direcció a Santpedor, la nit és clara, i mentre s'enlairen poden abastar Barcelona i tota la seva àrea Metropolitana. Milers de llums adornen aquell immens pessebre. En Joan se'n fa creus d'aquella munió de llums.
- Escolta Marina! Tota la gent que viu aquí baix, m'ha vist per la ITV3?
Ella se'l mira.
- Ai! Que el noi se'ns està tornant presumit.
És posa vermell com un perdigot.
- No és això, però com que has dit que aquest programa el veia tanta gent, ara m'ha vingut al cap la idea.
- D'acord, tan sols era una broma, però encara que tots no, si es cert que t'ha vist molta gent, però això no et te de preocupar, has fet bé la teva feina, i ells també.
S'interrompeix per dir-li:
Mira, ja estem arribant.
Aterren al verti-port i se'n van a dormir tot seguit, és tard i l'endemà la Marina te feina, i això vol dir llevar-se aviat.












DOTZE
-----------------------------------------------------------------


A les set del matí, la Marina ja és de peus a terra, un cop dutxada i vestida torna a l'habitació.
En Joan ja està despert.
- Bon dia!, me'n vaig a l'hospital, tan sols tardaré un parell d'hores, si t'avorreixes, mira la Tele, escolta música, llegeix o fes el que et sembli, però sobretot, no obris la porta a ningú, ni agafis l'Inter-vídeo. Ah! I si tens gana, ja saps que a la nevera hi ha de tot, entesos?
En Joan, li contesta sorneguer...
- Sí! ja em portaré bé, i encara que el llop m'ensenyi la poteta blanca, no pateixis que no li obriré la porta. Ho sento - afegeix en veure l'expressió de la Marina - però es que, de vegades em tractes com si fos una criatura.
Ella, somrient, s'asseu al seu costat i li fa un petó.
- És que, veuràs, en certa manera ho ets, però això no t'ha de preocupar, m'agrades molt tal com ets -
S'aixeca tot arreglant-se el vestit.
- Bé, me'n vaig, que encara arribaré tard.
I tot llençant-li un petó amb la mà, se'n va cap l'Hospital...

*

Tarda una mica més del que tenia previst a tornar, hi ha una dada que és bastant preocupant.
El número de espermatozoides d'en Joan ha minvat un 5% des de l'última vegada. No és en principi greu, doncs la quantitat és més que suficient, així com la qualitat, però resulta un xic estrany.
- N'estàs segura - li pregunta a la Doctora Alcaraz -
- Sí! - afirma aquesta convençuda - completament segura, ho he estat comprovant tot el matí.
La Doctora Alcaraz és una bona amiga de la Marina, i a més, molt competent, per tant, aquesta dona per certes les dades de la seva companya.
Malgrat tot, la Doctora Alcaraz denotant una certa dosi de preocupació, li diu...
- Escolta'm Marina, segur que els hàbits alimentaris d'en Joan no han canviat gens des que és aquí? - i afegeix - ja sé que fa pocs dies, però hauries d'esbrinar que és exactament el que menjava al seu poble, i que aquí no té, o al contrari, potser la causa estigui en el que menja aquí, algun canvi hi ha d'haver - fa una pausa - Ha menjat natural? o, preparats orgànics?
La Marina no necessita rumiar gaire la resposta.
- No! tan sols menjar natural, ja saps que els preparats de moment està en fase d'experimentació, i tant sols en mengem uns quants per provar-lo, encara que és clar que no deuen ésser tan naturals com els que ell és menja al seu poble, això segur, però no et preocupis, ja ho investigaré, encara que estic d'acord amb tu. És molt estrany.
- T'agrairia que ho esbrinessis i em tinguessis al corrent, qualsevol detall per petit o intranscendent que et sembli, intenta aclarir-ho, perquè, o algun aliment no li va bé o ni manca algun, i pensa que si ens falles aquest amic teu, després si que la hauríem feta bona.
S'acomiaden ambdues, i la Marina amb les anàlisis a la bossa, torna cap a Santpedor un xic preocupada.

*

En arribar, veu amb sorpresa que al jardí hi ha aparcat el transportador d'un conegut rotatiu, massa conegut - és diu remugant - mentre torça el gest.
Baixa decidida i es dirigeix cap a la casa. En Joan està assegut al porxo xerrant amb una periodista que ella coneix molt bé.
S'adreça directament cap aquesta amb cara de pocs amics, per no dir cap.
- Que hi fas aquí? Li etziba secament.
L'altra sense immutar-se la repassa de dalt a baix.
- Doncs mira, ja ho pots veure, parlar amb en Joan, ha estat molt amable.
La Marina està enfurismada, i és en Joan a qui li toca el rebre.
- No t'he dit que no parlessis amb ningú?
Ell, en abaixar el cap avergonyit, contesta...
- És que m'ha dit que era amiga teva.
- Amiga meva? No tinc tractes amb segons quin tipus de gent que és val de qualsevol argúcia, per tal d'envair la intimitat de les persones.
L'altre s'aixeca esperitada.
- Eh! Para el carro maca, només el volia entrevistar, saps, a mi em paguen per fer aquest tipus de feina, que és tan digne com la teva.
La Marina s'hi atansa, els ulls li flamegen.
- Mira nena, també paguen a les meuques, i la seva feina és tan o més digna que la teva.
En Joan en veure el caire que agafa la conversa, s'aixeca per intentar posar pau.
- Un moment! No hi ha per tant tampoc, tan sols em volia preguntar coses per el seu diari, com els d'inter-visió.
- Molt bé, replica encara enfurismada la Marina adreçant-se a la Mariangel Alcàsser (que així es diu la periodista) pregunta el que vulguis, però vés en compte amb que publiques després, no sigui que tinguis problemes amb qui ja saps.
L'altre li replica.
- Mira maca, qui jo ja sé i tu també, és el que m'ha insinuat, com sempre molt amablement, que li fes l'entrevista. Noia, està que no dorm amb les enquestes, i vol aprofitar al màxim l'efecte mediàtic d'aquest paio, per tant, per aquest cantó pots estar ben tranquil•la. - fa una pausa mentre un somriure maliciós es dibuixa als seus llavis - Algunes coses que he deduït pel meu compte, no les publicaré (de moment) no toca, com diria ell, però m'ho reservo per més endavant, o sigui que calladeta estaràs mes mona. M'entens?
La Marina està que bufa, però es conte, no li convé posar-se-la més en contra del que ja la te, i l'amenaça és molt clara.
- Molt bé, doncs fes-li l'entrevista i fot el camp.
- No, si ja me n'anava, no et preocupis que te'l deixo per tu soleta, però ves en compte, no t'ho mengis tot de cop que ja tens una edat i se't podria posar malament. Adéu!
Si les mirades matessin, en aquell moment, la nòmina de periodistes hauria minvat en un dels seus efectius, però afortunadament per la Mariangel Alcàsser no era així i pot sortir cap el seu transportador sana i estàlvia.
Un cop s'enlaira, en Joan tot aixecant-se és dirigeix a la Marina.
- Escolta'm, crec que es hora que parlem amb calma sobre la nostra situació.
Ella es posar en guàrdia.
- Que vols dir? de què hem de parlar?
En Joan es rasca el clatell.
- Doncs, vull dir que..., no cal que em protegeixis tant. Només era una simple entrevista, m'ha dit que era amiga teva i del President, que era pel seu diari, igual que els de Penjats de Tele - fa una pausa mentre l'observa - no veig que hagi fet rés de mal, i si és que ho he fet, doncs mira, sóc una persona i també tinc dret a equivocar-me, però el que no pot ser, és que em vulguis sobreprotegir constantment, ho entens?
Ella s'hi atansa mirant-lo fixament als ulls.
- T'entenc Joan, però és què..., veuràs, tu gairebé no en saps res d'aquest món, i, oi que si jo anés al teu poble, tu intentaries protegir-me dels perills que em poguessin assetjar?
En Joan assenteix, i ella continuà...
- Bé, doncs jo, intento fer el mateix aquí, i no és pas que et vulgui controlar per caprici, malauradament és necessari fer-ho, per tant tens d'intentar comprendre-ho - va fer una pausa i anà directament al tema que la preocupava -
- I ara, canviant de tema, hauríem de parlar d'un altre assumpte, seu, si et plau.
Un cop asseguts tots dos, la Marina treu els papers que ha recollit de l'Hospital.
- Veus, aquestes anàlisis que hem fet dels teus espermatozoides, diuen que la teva capacitat reproductiva ha minvat un 5% des de l'última vegada, i segons la Doctora Alcaraz, deu tenir a veure amb el tipus d'alimentació d'ací, o dit d'una altra manera, del que no estàs menjant ara i si ho feies al poble, per tant, hauríem de fer una llista el més ajustada possible, dels aliments que consumies allí. D'acord?
En Joan s'aixeca mentre rumia el seu menú alimentari, que de fet no és que fos massa extens.
- Oh! Allí menjava el que tenia, pollastre, ous, pa, mongetes i cigrons, verdures, bolets, algun conill si es deixava atrapar, ah! I tòfones!
- Tòfones! Exclama sorpresa la Marina.
- Sí!, són molt bones i el Roset les troba totes, és molt millor que el gossos, i surt molt més econòmic.
La Marina està intrigada.
- Perdona'm, però, qui és el Roset?
- Ah! - somriure - és un porc que tinc, son els millors per trobar-les, no se'ls n'escapa ni una, l'únic que he de fer és posar-li el morrió, si no, se les menja totes; saps, els porcs son molt farts, no en tenen mai prou.
- I, escolta'm, en menjaves moltes de tòfones?
- Sí! gairebé cada dia - afegeix - és què m'agraden molt, la padrina deia que donaven força, des de petit que n'he menjat sempre.
La Marina es queda rumiant, te d'ésser això, doncs la resta, més o menys sa, era el mateix que consumia ací. Decideix consultar-ho als seus col•legues l'endemà al matí. Potser sí que seran les tòfones - es diu -
Canvia el terç dels seus pensaments i tot adreçant-se en Joan, li diu...
- Escolta! I, a part de parlar amb aquella païa, que has mentre jo era fora?
- Oh! He continuat amb la novel•la que em vas deixar, ja estic acabant, i això que te moltes pàgines.
- I, t'agrada?
- Sí! molt, els personatges - tu em vas dir que m'hi fixés -, m'agraden molt, sobretot la Trini, i en Soleràs, encara que trobo que cap al final l'historia decau una mica, la primera part es més distreta, però després es molt trista, potser perquè la gent va perdre aquella guerra, però quan parlen de Barcelona, tot està envoltat d'una enorme grisor i tristor - fa una pausa - No sé, quan l'acabi ja et diré el que em sembla. Ah! - afegeix - m'oblidava de la Carlana, és un personatge fascinant i misteriós.
La Marina se'l mira, ja ha entès el sentit que volia que li trobés a la novel•la.
S'aixeca tot dient-li...
- Molt bé, i ara, que et sembla si dinem, que ja és va fen tard.
En Joan sospira satisfet.
- Ja era hora, no sé què us passa als de ciutat, que mai teniu pressa per menjar.
- Ai Joan, ens passa que anem molt tips, però ja veig que tu no, que et bé de gust?
Tu mateixa, fes el que vulguis, a mi m'agrada tot.

*
Desprès de dinar, fan l'amor fins a mitja tarda, fins que esgotats s'adormen.
Pels voltants de les set l'Inter-vídeo es posa en marxa. És l'ex de la Marina.
- Hola! Com estàs? - li pregunta - intentant veure si ella encara està molesta arran del comentari del dia anterior.
- Doncs mira, anant fent, que vols?
Va per feina, atacant l'assumpte que el preocupa.
- M'ha trucat la Doctora Alcaraz.
- I?
- Bé, m'ha explicat les variacions en els anàlisis d'en Joan, i la veritat és que estic bastant preocupat. Com ho veus?
Marina, s'ho rumia abans de donar la resposta, però decideix compartir las seves suposicions amb el seu ex, al cap i a la fi , es tracte d'una conversa professional.
- No ho sé, però he descobert una dada que podria ser clau, encara que m'estimaria més comentar-ho amb calma demà al matí. Més que una certesa es un pressentiment, o una intuïció, com vulguis dir-li. Però no es un tema que m'agradi comentar-lo ara i per l'Inter-vídeo.
- És important, n'ets conscient, oi? Insisteix ell.
- És clar, però per aquesta mateixa raó, no em vull precipitar.
Es produeix un silenci, fins que ell respon.
- D'acord, espero que sigui important, t'espero demà a les nou al meu despatx.
- Allí estaré. I la seva imatge s'esvaeix de l'aparell en tallar-se la comunicació.
- Escolta - pregunta en Joan, em sembla que en saps més del que li has dit. Son les tòfones? Oi?
- Crec que sí, però s'ha d'investigar i fer les proves pertinents. Amb aquestes coses, fins que no se n'està del tot cert no és pot aventurar res.
Imagina't per un moment que diem que és això, i després resulta que no hi té res a veure Per tant, fem-ho ben fet, demà anirem al seu despatx i després a l'Hospital ho investigarem a fons.
- D'acord, però si tens raó, voldrà dir que ja no us serveixo i podré tornar a casa meva de seguida.
La Marina s'asseu al seu costat i agafant-lo per les espatlles mentre el mira fixament als ulls li diu:
- Em pensava que en tenies ganes de tornar, però no tantes, ja entenc que no acabis d'adaptar-te aquí?, però, tan malament et tracto?
Ell somriu de mala gana, però és un somriure tristoi.
- I és clar que em tractes bé, molt, i m'agrades molt, però m'estimaria més tornar al meu ambient, encara que no tot sol, ara ja m'he acostumat a tu, i no sabria pas viure sense la teva presència.
- Gràcies, ets molt amable, però, perquè no et quedes aquí?, un cop passat l'efecte, seràs un ciutadà normal, i no caldrà que et guardi de meuques com la d'abans, a part, que de moment estem fent cabòries, es té de confirmar tot plegat i veure quina incidència té amb un baró normal.
- Potser no son les tòfones, ja t'he dit abans que s'ha d'investigar a fons.
I afegeix.
Deixat de suposicions i cagadubtes, anem a donar un passeig que ens anirà bé a tots dos.


*





TRETZE
-----------------------------------------------------------------


En sortir de la casa, la tarda comença a caure, l'ombra dels arbres s'allargassa dins del paisatge, mentre els núvols reflecteixen una gamma infinita de colors amb Montserrat al fons. Un conill salta per davant d'ells, mentre els ocells és retiren cap els seus nius amb la seva cridòria habitual.
Caminen agafats de la mà, mentre el bosc s'obre al seu davant.
- Mira! Un rovelló - exclama en Joan -
La Marina se'l mira, ja havia oblidat aquesta historia d'anar a caçar bolets, com altres coses d'abans.
- T'agraden els bolets?
- Molt - contesta ell - a tu no?
- No gaire, fa molts anys que no en menjo, però si ho vols els podem collir, per aquí n'hi ha molts, ja no ve ningú a caçar-los; abans, la gent hi tenia molta afecció, però ja no els interessen, no sé que carall passa, però cada vegada ens anem tornant més còmodes. Això de caminar pel bosc i ajupir-se, ja no s'escau, ens hem acostumat a que ens ho donin tot ben mastegat.
En un moment i tot passejant, n'agafen un parell de dotzenes que la Marina guarda embolcallant-los en el seu mocador.
Al cap d'una estona arriben al rierol, que baixa net i transparent, la remor de l'aigua en xocar amb les pedres, produeix un suau murmuri, i una olor a herba mullada s'escampa per l'aire.
S'asseuen a la riba mentre la Marina juga amb els dits dins l'aigua.
- Està freda, posa-hi la mà.
- No gràcies, ja sé que està molt freda, a aquesta època de l'any, cada vegada desglaça més aviat.
Ella somriu tot dient-li...
- Ai Joan!, si no fos perquè fa una munió d'anys que diem el mateix, et contestaria que és degut al canvi climàtic i al rescalfament de la terra. Però no, simplement aquesta tardor és molt càlida. Si ho recordes, l'any passat va fer molt de fred, a casa hi havia unes candeles com feia anys que no és veia.
Anaven parlant de coses intranscendents, però la Marina n'era conscient que el cap d'en Joan estava en un altre lloc, semblava que ni tan sols l'estès escoltant.
Se'l mira.
- Restes molt callat Joan, i ja m'imagino que et passa pel cap. Mira, encara no en sabem res de com acabarà tot aquest assumpte, ni si durarà molt o poc de temps, així que, mentrestant, val més que aprofitem l'estat actual de les coses i després ja veurem que passa; la vida es això Joan, aprofitar i esprémer cada moment com si fos l'últim, ahir ja ha passat i demà encara no ha arribat, avui és el que compta.
Ell alça el cap i mirant-la fixament als ulls li pregunta...
- Tu no vindràs amb mi al poble, veritat?
Ella sospira.
Noi, ets d'idees fixes - es diu -
Tarda una mica a contestar-li. Està pensant que li pot dir, la veritat és que tampoc te del tot clar el que pensa fer. Finalment i després de tornar a sospirar, li diu...
- Honestament, no ho sé Joan, el canvi és molt fort, i necessito pensar-ho amb calma.
- Doncs ja ho pots anar fent, perquè no crec que em quedi massa temps aquí.
- Per què?, des del moment que vas esmentar allò de les tòfones, ja t'has pensat que havien trobat la solució, i encara no ho sabem, fins demà que comencin a fer les proves, no tindrem dades fiables i per tant, tenen de passar, com a mínim, tres setmanes o un més per que n'estem del tot certs.
Ell posa cara de circumstancies, mentre, la Marina en aixecar-se li diu...
- Au va! Tornem cap a casa, ja s'està fent fosc i demà ens espera un dia distret.
Ell, s'aixeca també i reprenen el camí cap la Masia. Mentre, la nit els va caient lentament a sobre.
Després d'un sopar lleuger se'n van a dormir, en Joan encara està un pel musti, però la Marina ja sap el que cal fer. Una dona enamorada és capaç de fer passar el mal humor al seu company, i aquella nit ho aconsegueix amb escreix.
Se'ls fa molt tard jugant amb els seus cossos, fins que a la fi, esgotats, la son els venç.



*














CATORZE
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí, a les nou en punt, son al despatx del Conseller de Sanitat.
Aquest, ja els està esperant juntament al la Doctora Alcaraz, i tots junts se'n van a la planta seixanta.
Abans de començar a fer-li les proves en Joan, el Conseller s'adreça a la Marina.
- Escolta'm, de moment no he dit res a ningú, tal i com et vaig prometre ahir, però em preocupen varies coses.
- Quines?
- Doncs, mira, si es confirmés que son les tòfones la solució que fa mesos que estem cercant, m'amoïna l'ús que es pugui fer d'aquesta informació. Pot haver-hi acaparadors de tòfones intentant fer el negoci de la seva vida, o se'n pot fer un mal ús per part del poder fàctic. Imaginat que uns pocs privilegiats les prenguessin només per ells, i el País, en un futur immediat, s'omplis de Pujols, Nuñes, Trias, Coloms, Maragalls, etc. Tan sols d'imaginar-m'ho se'm posa la pell de gallina, potser seria millor un país ple de Joans.
- Gràcies, es vostè molt amable, - diu l'al•ludit afalagat -
El Conseller somriu abans de continuar...
- Mira Marina, hauríem d'aconseguir que aquest assumpte no se'ns escapi de les mans.
- D'acord, contesta ella, però no t'avancis als esdeveniments i no donis per consumats uns fets que estan per veure. El primer que cal fer és proves a alguns ciutadans escollits i veure com es desenvolupen amb tractament de tòfona i sense, i a partir d'ací, no tindrem més remei que informar-ne al President, i que sigui ell qui decideixi que cal fer.
El Conseller assenteix amb el cap i afegeix.
- Hi estic totalment d'acord, demà mateix començarem a fer les proves comparatives, ja he aconseguit una provisió de tòfones per fer l'experiment. Ningú sospitarà res. Ho he fet amb molta discreció, i a nom d'un Restaurant d'un amic meu, son gent d'absoluta confiança. De fet, el propietari i el seu germà bessó seran els nostres conillets d'índies.
La Marina l'interrompeix.
- N'estàs segur que seran discrets?
- Del tot, ja t'he dit que son d'absoluta confiança.
- Molt bé, doncs quan més aviat comencem millor.
- Demà mateix, ja he quedat amb ells, ara bé, vosaltres continueu igual, com si no passes res, i quan tingui els resultats del experiment, i quedi demostrat que l'efecte de les tòfones és positiu, serà el moment d'informar-ne al President.
- Si no t'importa Marina, m'agradaria atribuir-me el mèrit del descobriment. Ja saps que aviat hi haurà gabinet nou, i m'agradaria continuar en el meu càrrec.
A tu t'és ben bé igual, però per mi ja saps que és molt important.
Ella se'l mira amb una certa sornegueria interior, però fent cara de bona i comprensiva dona, li contesta...
- No pateixis que ja et deixaré penjar la medalla.
- Gràcies! No esperava menys de tu. Malgrat tot, ara som més amics que abans, i mira, avui per mi i demà per tu, ja saps com va això.
- No et preocupis - li respon dibuixant el millor dels seus somriures mentre pensa - estúpid - si sabessis que el President ja m'ha ofert el teu càrrec, no estaries tan amable amb mi, ni tant pilota amb ell. Però ja ho sabràs al seu moment. Tu fes la feina, i després i segons com vagin les coses, ja t'ho trobaràs.

*













QUINZE
-----------------------------------------------------------------


Un cop efectuades les extraccions habituals al Joan, retornen cap a Santpedor, però abans i en sobrevolar la muntanya de Montserrat, ell, la vol veure més a prop.
Marina, el complau i mentre planegen per la muntanya, li explica l'historia del monestir i de la mare de Déu.
Ell l'escolta amb atenció.
Desprès de vorejar tota la muntanya i satisfeta la petició d'en Joan, enfoquen el transbordador cap a Santpedor.
En arribar a la Masia, en Joan continua un xic enfurismat, malgrat que ella es desfà en atencions per tal de distreure'l.
- Segueixes preocupat, oi?
- No! contesta ell secament.
Ella el reprèn.
- Joan, que se't nota quan dius mentides.
- Doncs sí, i ja saps perquè.
S'hi acosta i en abraçar-lo li diu.
- Escolta beneit, t'estimo, ho entens, però necessito fer-me a la idea de venir a viure amb tu a Santa Maria. Estic acostumada a un tipus de vida i a unes comoditats que allà no tindré, i no et pensis que és tan fàcil per mi. Ja has vist com visc aquí i no es pas per menysprear-te, però digue'm on hi ha més qualitat de vida.
Insisteix en els seus raonaments.
- El que vull dir-te, és que podríem quedar-nos aquí a la Masia, i si et be de gust tenir un hort o bestiar, per la meva part no hi ha cap problema, pots estar ben tranquil que et donaré totes les facilitats.
- No és això Marina, és que la terra tira i aquí mai tindríem la tranquil•litat d'allí. Mira, si véns, ompliré d'arbres la carena perquè mai més ningú no trobi el poble i estarem allí per sempre més, lluny de tota aquesta munió de gent i màquines que tampoc ens fan cap falta.
Ella respira a fons.
- D'acord, tu guanyes.
- De veritat, vindràs amb mi?
- Sí, tu ets més important que tot això, i si la meva àvia va viure en aquestes condicions, jo ho podré fer també, em costarà al principi, però ja m'hi adaptaré.
S'abracen i els seus llavis es busquen una vegada més. Després de jugar una bona estona a la piscina el llit els retroba fent l'amor.


*












SETZE
-----------------------------------------------------------------


Els dies que venen a continuació, son com una espècie de transició anodina entre els anteriors i els posteriors, de tranquil•litat absoluta.
El seu exmarit i la Doctora Alcaraz van fent les proves amb els dos germans, i els resultats, lentament, donen la raó a la tesi de la Marina.
Semblava doncs que l'efecte de la tòfona era la solució al problema que tant els havia preocupat a tots.
Un dijous al matí la Marina està al despatx amb el Conseller, i li pregunta a aquest.
- Quan li penses comunicar al President?
- Bona pregunta.
- Ja, però ara el que vull sentir, és una bona resposta.
- Bé, - fa una pausa - doncs mira, no li penso dir fins que no n'estigui segur del tot, m'estimo més esperar un parell de dies i acabar de confirmar la hipòtesi.
No vull equivocar-me, m'hi jugo molt, ja ho saps.
- D'acord, però jo t'ho dic, perquè manquen tan sols quinze dies per les eleccions i... bé, pensa que, si el President pogués donar aquesta noticia al País, després tindria tots els números per guanyar-les sens cap dubte i - somriu sorneguera - això seria molt bo per tu.
T'hi va el càrrec.
- Ja ho sé, però imagina't que alguna cosa falla, el ridícul seria espantós, necessito estar-ne cert del tot.
- Tu mateix, ja ets prou gran per saber que et convé, encara que jo, si fos de tu, ja li començaria a insinuar.
Ell sembla dubtar, però en realitat entre el que ja pensava i les paraules de Marina en realitat te molt clar que ha de fer.
- Tens raó, demà faré les últimes comprovacions amb la Doctora Alcaraz i si tot continua en la mateixa línia d'avenç, li faré saber al President.
La Marina somriu.
- Així m'agrada. Que tinguis molta sort, pensa que aquest mana molt, i si sospita, tan sols si sospita que l'hem volgut enganyar amagant-li informació, ja hem begut oli. Ja saps que és molt mal pensat i es pot creure que ho fem vés tu a saber per què.
I afegeix...
- Per cert, t'has fixat amb un detall?
- Quin?
- Que tan sols una periodista, i perquè ell la va enviar, ha estat a la Masia, quan tu saps perfectament que en circumstancies normals, hi hauria cua al voltant de la casa i no n'ha vingut ni un.
No ho trobes estrany?
- Tractant-se d'ell no,
Segur que ha donat les instruccions oportunes, ja saps que li agrada i a més, presumeix de tenir-ho tot absolutament controlar, i cony, la veritat és que li té.
- Raó de més, Manel, fes les coses ben fetes i quan ho sàpigues segur li dius.

*

Mentre ella i el seu ex parlen del President, aquest te, o millor dit, està a punt de tenir una complicació, amb la que, malgrat tot el seu control de la situació no hi compta.



*














DISSET
-----------------------------------------------------------------


La seva secretaria li dona l'avís.
- Senyor President, el cap de l'oposició el Senyor Serra-Sala, sol•licita entrevistar-se urgentment amb vostè.
Fa un gest de contrarietat.
- Que li passa a aquest, ara?
- No ho sé, Senyor, però diu que és molt urgent, que no pot esperar.
Remuga mentre li diu:
- És que ara, ... bé, faci'l passar.


Al cap d'un moment entra per la porta el cap de l'oposició, el Sr. Raimon Serra-Sala, i sense esperar ni tan sols a ser convidat, s'asseu a la butaca que te davant seu.
El president amb to burleta li diu...
- Segui, segui, que deu estar cansat d'esperar que em jubili.
- President, deixi's de conyes que té un problema, i molt més greu del que és pensa.
Aquest, talla el seu somriure i tot traient-se les ulleres, li diu...
- Miri, si el problema és vostè, estic molt tranquil, però ja que és aquí, l'escoltaré, a veure que és això tan important i urgent que m'ha de comunicar.
- Deixis de bromades - li contesta l'altre - Vostè escolti aquest video-missatge que porto aquí, i a veure si després està tant d'orgues.
Diposita l'aparell esmentat sobre la taula del President i el posa en marxa. La gravació comença a llençar el seu missatge...
A la pantalla hi apareix la data, 20.04.2069, i això, el President i qualsevol altra persona, sap que no és pot manipular. Aquest torça el gest, i es remou en el seu seient inquiet, però decideix esperar a què comenci a emetre's la gravació.
La veu i la imatge son del Doctor Serra, que s'adreça a ell.
" - Bon dia! President, ha pres ja alguna decisió sobre el meu informe de la setmana passada.
- Encara no, n'he de parlar amb en Trias.
L'altre dona la sensació d'incomodar-se.
- Vostè no necessita consultar-ho a ningú, no fotem.
- Això no es veritat, però no és el cas, ara.
El Doctor insisteix...
- Escolti'm, President, s'ha d'informar a la població sobre aquest assumpte, i se'ls d'assabentar ja, i prohibir immediatament el consum del pa amb tomàquet. No és pot esperar ni un segon més, per al bé del País i de la seva supervivència.
- No es precipiti Serra, aquest és un assumpte greu, i ja decidirem com i quan és te d'assabentar-ne la gent, al cap i a la fi, el mal ja està fet.
El Doctor, torna a insistir, cada vegada més irritat.
- Ja ho sé, però almenys tallem-ho de soca-rel.
- No es posi pesat, ja li he dit que jo..., bé, que nosaltres ho decidirem. Vostè no es posi nerviós i continuï la seva recerca.
- No estic nerviós, simplement vull que entengui la gravetat de la situació i no l'anteposi als seus interessos polítics.
El President, que ja començava a perdre la paciència, el talla en sec...
- Doctor Serra, ja ni ha prou, ja li he dit que no es posi pesat, quan sigui el moment oportú....."
La discussió continuava, però en Serra-Sala atura l'aparell.
Es produeix un dens silenci, el President està blanc com un paper de fumar. Ara és en Serra-Sala qui somriu satisfet.
- Vol que continuï, o ja en te prou?
El President, en aixecar-se diposita les ulleres sobre la taula.
Els seus ulls petits i murris brillen amenaçadors, i inquisitorialment pregunta al seu interlocutor.
- D'on ha tret aquesta gravació?
- No en té de fer res, però quan no es paguen els serveis com cal, aquestes coses solen passar.
- Ets un mal parit - li etziba -
- O potser ho és vostè - contesta impertorbable l'altre - però jo tinc la gravació i, encara que la seva televisió pública no l'emetrà, qualsevol cadena privada del nostre país o del veí, s'afanyarà a programar-lo a prime-time, pagant el que sigui, i a partir d'aquí, adéu Molt Honorable.
M'excitaaaaaa!

*

El President és torna a asseure i avisa a la seva secretaria per l'intercomunicador.
- Rosa, que ningú ens molesti, no em passi cap trucada, sigui qui sigui, entesos?
- Sí Senyor - marro, és diu, encara que s'ho guarda per ella - no és el moment més escaient per fer cap tipus de brometa, li podia costar molt cara, i no li feia cap il•lusió anar de secretaria a l'ajuntament de Gósol.

*

Un cop totalment aïllats, el President es posa un altre cop les ulleres i li diu al seu interlocutor:
- A veure, què és el que vols exactament?
L'altre en repapar-se a la cadira, li deixa anar...
- Molt fàcil, en primer lloc, que digui la veritat al País. Que vostè ho sabia feia ja més d'un any, i no va dir res per interessos purament partidistes. I, en segon..
El President el talla.
- Ho puc negar tot, les converses es poden manipular, no seria la primera vegada, sap que davant d'un jutge aquesta gravació no seria considerada com a prova, i malgrat que reconec que en un principi em podria fer mal, no dubtis ni un moment que acabaré aconseguint que és torni en contra vostra - somriu sorrut - No seria pas la primera vegada que us passa.
L'altre ja s'esperava la resposta, i l'ataca per on sap que més mal li pot fer.
Ja!, però el que no podrà evitar, és negar-se a fer-se la prova d'espermatozoides - somriu en veure la seva cara - segur que vostè no te tan agreujat el problema.
Quan fa que no menja pa amb tomàquet?
Un any potser?
Pensi que estic disposat a portar aquest assumpte al Parlament i on faci falta, per més que s'entossudeixi en refusar l'autenticitat del vídeo, no és podrà negar - sense despertar sospites - a fer-se la prova, i aquí l'enganxaré, i ja sap per on.
El President respira a fons, està atrapat, el malparit d'en Serra l'ha traït, i ara, necessita desesperadament guanyar temps.
- D'acord, deixa'm vint-i-quatre hores per rumiar-ho, i et diré que penso fer, però mentrestant, t'agrairia, per al teu bé, que restessis quiet, sense fer soroll mediàtic, M'entens?
L'al•ludit és remou en el seu seient; entre sorprès i indignat.
- Què potser m'està amenaçant?
- No! tan sols t'aviso, saps que t'aprecio, i em sabria greu que et passes res de mal.
- No sóc tan innocent com es pugui pensar, si a mi em succeís algun accident estrany, hi ha gent que ja sap que ha de fer. No ho oblidi, espero la seva decisió abans de vint-i-quatre hores.
Bon dia!

*

El cap de l'oposició abandona el despatx del President acompanyat d'un somriure d'orella a orella que deixa més que preocupada a la Rosa, la secretaria del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.


*













DIVUIT
-----------------------------------------------------------------


Totalment aliens als esdeveniments d'última hora, la Marina i en Joan, un cop fora del despatx de l'ex d'ella, han aprofitat per anar a donar un tomb pel parc temàtic Joan Clos.
Després de dinar i comprar quatre bajanades, tornen cap a Santpedor.
El cel està ennuvolat i amenaça pluja. Els llampecs cada vegada més freqüents, així ho anuncien, i ben aviat el vidre del transportador comença a omplir-se de grosses gotes d'aigua.
- Vaja! Ja tenim la tempesta aquí.
- Això no es rés - comenta en Joan - a Santa Maria si que fa unes tempestes que t'hi cagues... - s'interrompeix - Ai! Perdó.
La Marina esclata a riure en veure la seva expressió d'astorament.
- Tranquil, a mi també se m'escapen renecs més d'una vegada, es bo per descarregar adrenalina. I canviant de tema. Com vas amb la nova novel•la? No me'n has dit res?
- Ah! Bé, escriu estrany aquest senyor Sartre, però hi ha una cosa que m'ha interessat molt d'ella. La noia la Françoise, li diu a ell quan son allí al bosc, que la felicitat es només un instant, un moment en que tot esta bé, al seu lloc, en que tot encaixa, i això pot durar segons o mil•lèsimes tan sols, m'ha fet rumiar, perquè és més o menys el que m'estaves dient tu l'altre dia. Ella en diu moments perfectes.
Ara, a part d'això i algun detall més, no acabo d'entendre el llenguatge del senyor aquest. Potser en aquella època era més freqüent, no ho sé; en canvi, m'agraden les coses mes planeres, com aquell llibre de contes del Senyor Candel, ni ha un de molt bonic, és tracta d'un enllustrabotes - vaig haver de mirar el diccionari - no sabia que abans hi haguessin senyors que netegessin les sabates dels altres.
Ella l'interromp.
- No el recordo aquest conte?
- Sí dona, es aquell d'un enllustrabotes que treballa a Barcelona davant de l'Estació de França, encara que ell es de Múrcia. Enyora molt el seu poble, no li agrada viure, o millor dit, malviure a ciutat, però no te de diners per tornar, i massa orgull per demanar-lo als amics. Un dia, s'assabenta pel diari que als emigrants que venen amb el tren, com que ja n'hi ha més del compte, la policia els retorna al seu lloc d'origen sense fer-los pagar el bitllet, i a l'home se li obre el mon de cop, se'n va a Cornellà, i puja al tren vestit de camperol, amb una maleta vella lligada amb cordill, on hi guarda les seves quatre pertinences, (de fet és amb la que va arribar a Barcelona un any abans) i, com que ja sap el que l'espera, es deixa veure, no sigui que no se'n adonin de la seva presencia. Un dels policies repara en ell, i en preguntar-li d'on bé, ell, més content que un gínjol, li diu "de Múrcia, de Cartagena senyor policia" i així és com aconsegueix retornar sense pagar ni cinc al seu poble.

*

La Marina somriu tot acariciant-li la galta.
- Tens raó, és molt bonic aquest conte, l'havia oblidat.
- Mira, es senzill, per això m'ha agradat, les coses senzilles son gairebé sempre les mes boniques.
- Estàs xerraire avui, que et passa?
- Estic molt content, sembla que tot això s'acaba i tu em vares prometre que vindries amb mi, per tant tinc motius per estar content.
El somriure s'esborra de la cara de la Marina. No et precipitis Joan - li diu - gaudim ara d'aquests moments, i quan arribi l'hora es farà el que es tingui de fer.
Arriben a Santpedor pels voltants de les cinc de la tarda, la Marina es sorprèn.
El transportador del President està aparcat al verti-port de casa seva i ell mateix, acompanyat del seu exmarit, els estan esperant.
Quina sorpresa!,
Alguna cosa greu deu haver passat perquè aquest parell estiguin aquí. A veure que volen - es diu mentre baixen -


*







DINOU
-----------------------------------------------------------------


No han tingut temps ni de posar els peus al terra, quan el President va per feina.
- Bona tarda a tots dos, perdoneu les presses, però Doctora, - dirigint-se a la Marina - hem de parlar, és molt urgent.
- Ja m'ho imagino - contesta ella - passeu dintre si us plau, però no entenc que és tan urgent.
- Ara ho sabrà - contestà apressant-la a entrar el President -
En asseure's, el President els posa al corrent de la conversa que havia mantingut amb el cap de l'oposició.
En acabar, la Marina li pregunta.
- Va anar així, President?
Aquest assenteix.
- Malauradament sí, Doctora, veurà, ara ja no importen les excuses, però una noticia d'aquesta mena, no és fàcil de donar a la gent, i cal esperar el moment oportú.
Ella el rebat de manera àcida.
- Ja! I el moment oportú és quan s'acosten les eleccions, oi?
- Deixi's d'ironies, ara no toquen. Escolti'm, el Doctor Comamala m'ha posat al corrent de l'assumpte de les tòfones, sembla clar que en son la solució, i no es preocupi que no els hi retrauré ara que no m'ho comuniquessin de seguida, de fet, fa uns dies que ho sé, i entenc que se'n volguessin assegurar, però ara necessito de la seva col•laboració. En Serra-Sala, m'amenaça amb obligar a fer-me la prova d'espermatozoides, i està disposat a portar l'assumpte al Parlament, i és clar, ja fa molt de temps que no menjo pa amb tomàquet, i..., bé, fa un parell de dies que menjo tòfones.
- I? pregunta intrigada la Doctora sense saber ben bé on vol anar a parar.
El President és remou en el seu seient, se'l nota incòmode, no està acostumat a demanar favors, i es nota la manca de pràctica.
- Doncs, que vostè i el Doctor, han de fer públic l'efecte de les tòfones, i dir que des de fa més d'un més, jo personalment he fet de conillet d'índies, per tal de comprovar-ne el resultat. No cal exagerar, tan sols és podria comentar que ho he fet pel bé del País. D'aquesta manera justificaré una part de l'assumpte, i quant el tema del vídeo ja se'n cuitarà (si és que surt a la llum) de desmentir-ho en Trias. En aquest sentit aquest tema no em preocupa gens ni mica.
Aixeca el cap i mira a la Doctora als ulls.
- Com ho veu?
- President, és que potser m'hi puc negar?
Ell somriu.
- Vostè mateixa, i consti que no l'estic amenaçant, sé quan he de demanar un favor i és el que estic fent ara, i, li ben asseguro que els acostumo a agrair amb escreix.
Es mira al seu ex i en Joan, ambdós assenten amb el cap.
- D'acord, compti amb la nostra col•laboració.
- Gràcies Doctora, no esperava menys de vostè.
S'aixeca, ja ha aconseguit el seu objectiu, però falta arrodonir la feina, i d'això en sap un munt, toca ara la part afectiva.
- Miri Doctora, encara que no s'ho cregui, he intentat ésser un bon President per tots el catalans, igual que el meu pare- Però sap, no sempre s'encerta a prendre la decisió més oportuna, i la veritat es que em va espantar tot aquest assumpte. Ara, però, reconec que no ho vaig enfocar bé, encara que de totes maneres l'important és que amb la seva col•laboració i la d'en Joan, s'ha trobat la solució.
En fer un ostensible gest d'anar-se'n, els altres s'aixequen.
- Bé, anem-nos Doctor, no els vull robar més temps de lleure, ah! I gràcies un altre cop.
- Drets al jardí, agafats de la ma, ambdós veuen com s'enlaira el transportador Presidencial.
- No n'hi ha un pam de net - comenta en Joan -
- I que ho diguis, però que volies que fes, o mes ben dit, podia prendre un altre decisió, no en saps de la missa ni la meitat. Anem a connectar ITV3, no crec que tardin massa en donar les primeres informacions. Serà la noticia del dia.
*

En asseure's al sofà, durant una bona estona no estan massa pendents de la Televisió, i en acabar de jugar, la Marina s'aixeca i portà un parell de ligth Colas de la nevera.
Mentre les beuen, tallen la programació habitual, per tal de donar pas a un informatiu d'última hora.
Surt el rostre conegut i amable de l'Andreu Francino. Sembla contrariat. Potser la gent no ho nota, però la Marina si sap quan dona una noticia a contracor, i aquesta n'era una d'elles.
Fent el seu gest característic amb els papers, comença a donar la informació que ells ja saben.
"Interrompem la nostra programació habitual per donar una noticia d'abast general de gran importància pel nostre País.
A continuació, fa una estudiada pausa escènica, per tal de generar expectació i l'atenció dels televidents.
Fonts de la Generalitat ens han informat que el Conseller de Sanitat i el seu equip, han trobat per fi, la solució al problema del pa amb tomàquet, el senyor Comamala, ens ha confirmat que el mateix President, ha fet voluntàriament de conillet d'índies, a fi i efecte de comprovar personalment, i per el bé del País, l'efecte del producte que ha resolt aquest greu problema, i sempre segons el Senyor Comamala, han estat espectaculars. El nivell d'espermatozoides del President, després de gairebé un més de tractament, es quasi normal.
Quant al producte miraculós, el Doctor Comamala ha comunicat a aquesta redacció, que de moment, i per tal d'evitar especulacions, no ens podia dir encara quin era, però que ja s'estaven prenent les mesures oportunes per tal de posar-lo a l'abast de tots el ciutadans que ho desitgin.
- Fa una altre pausa -
I fins ara es tot, continuarem informant quan tinguem més dades del Conseller.
Bona tarda"

*

En Joan està satisfet.
- Ho veus, tot arreglat, ja no em necessiten per res.
- Es cert, però ara tampoc et molestarà ningú, Joan - li diu ella amb to suplicant - I afegeix...
- Perquè no ens quedem aquí? Que es que no hi estàs bé?
Ell, torça el gest contrariat.
- Em sembla que aquest tema ja el vàrem tractar en el seu moment, i ja et vaig dir que en pensava, ara, em sabria molt de greu que et tornessis enrera.
- Però - insisteix la Marina - tan important és per tu viure al poble?
- Ja t'ho he dit un munt de vegades, és la meva terra, el meu paisatge, on he viscut sempre, allí em sento jo mateix, i en can vi aquí soc un estrany, em costa d'entendre moltes coses, crec que és més fàcil que t'adaptis tu allí, que a l'inrevés.
Ella conscient que està a punt de perdre quelcom més que una batalla, li diu:
- És que jo t'entenc Joan, però estic molt ben acostumada a la bona vida, a la comoditat que representa tot el meu entorn, no és tan fàcil renunciar-hi.
- Pensa-ho, demà voldria acomiadar-me del President i del Conseller.
- D'acord, m'ho pensaré.

*

Aquella nit, la Marina fa l'amor d'una manera brutal, desesperada, com si es deixes trossos de la seva vida en l'acte, i després no aconsegueix aclucar els ulls fins ben entrada la matinada.
















VINT
-----------------------------------------------------------------


El cap de l'oposició, en Serra-Sala, està desesperat. Camina amunt i avall pel seu despatx com si fos un gat engabiat, i mentrestant, no para de renegar.
- Ja ens ha tornat a fotre, crida als seus companys de partit, i a més, encara passarà per heroi davant de la gent. Tot el tema de la video-gravació se'ns ha desinflat, se'ns ha esmunyit d'entre les mans.
- No se de que t'estranyes - li diu el seu company Obiols - aquesta habilitat l'ha heretat del seu pare, ja t'hi hauries d'haver acostumat, no hi manera de fotre aquest home, amb mi en tens la prova fefaent, porto tota la meva vida, i el meu pare igual, i no hi ha hagut manera d'enganxar-lo mai. Et penses que ja el tens atrapat i a última hora s'escapoleix.
- Però, es que aquesta vegada el tenia ben agafat.
- Doncs mira - contesta sorneguer en Obiols - per allà on et pensaves que el tenies agafat, és precisament per on se t'ha escapolit.
- No m'ho recordis, perquè a més tindré d'anar a disculpar-me i de passada - oficialment - felicitar-lo. Quins nassos te la cosa.
- Raimon, pren-ho amb calma, no hi ha res a fer, hem perdut una vegada més i ja està. Ara es tracta de sortir-nos-en el més bé possible.
- Ja ho sé - contesta amb gest compungit en Serra-Sala, però, és que ja n'estic tip d'això, tota la vida igual, i no hi ha manera.
- Doncs mira - replica en Obiols - no tens més remei que trucar-lo i felicitar-lo. Com a cap de la oposició és la teva obligació.
- D'acord, però ja ho faré demà.
- No! ha de ser ara, és important fer aviat segons quines coses, encara que et dolgui.
- Tens raó, ara mateix el truco.

*

La veu de la Rosa l'atén amablement, com sempre.
Qui sap, es diu la noia, vés a saber qui manarà més endavant, i la feina és la feina.
- Hola, Senyor Serra-Sala, que vol? Parlar amb el President potser?
- Sí! M'hi vol passar, si us plau.
Al cap d'un moment, la veu i figura somrient del President apareixen a la pantalla.
- Digue'm, Raimon, digue'm, t'escolto atentament.
- President - s'atura - li costava molt el que ha de dir, però no te més remei que fer-ho. El primer pas ja esta donat, tan sols ha de continuar. De fet, l'altre ja sap que li te de dir, per tant, respira a fons, i continua:
- Miri, el trucava per tal de felicitar-lo. Amb el seu sacrifici i decisió en l'assumpte del pa amb tomàquet ha fet un gran servei al País i als seus ciutadans.
L'altre està d'un cofoi que fa fàstic.
- Moltes gràcies Raimon, li agraeixo sincerament la seva felicitació, se que ho diu de tot cor.
L'altre, mentre es va empassant gripaus, continua. Veurà President, quan la nostra conversa de l'altre dia, li agrairia que ho oblidés tot, va ésser un lamentable error per la meva part, algú em va aconsellar malament, per tant, li agrairia que acceptés les meves disculpes més sinceres.
- No et preocupis, Raimon, son coses que ens poden passar a tots, mira, jo tenia una informació d'un assumpte de la compra amb diners il•legals d'un Casino de joc a Andorra, que si be, no l'implicava a tu directament, si que ho feia amb gent propera del teu partit, i ara resulta que l'he perduda. Ja se sap, però no oblidis tampoc que qualsevol dia, si és necessari la puc retrobar, les coses van i venen. M'entens, oi?
- Sí! President, no es preocupi que en prenc bona nota - contesta impertorbable -
- Així m'agrada, vols alguna cosa més? És que estic reunit amb el Conseller Comamala, i precisament estàvem parlant de la planificació d'aquest assumpte, si no t'importa.
- Faltaria més, President. Bon dia!
En tallar-se la comunicació, aquest continua la conversa que mantenia amb el seu Conseller.
- Miri Comamala, he decidit crear un departament dins del de Sanitat, per tal de controlar el tema de las tòfones, hem d'intentar entre tots que no hi hagi cap tipus d'especulació. Al front hi posarem la Doctora Alcaraz, ja se que hi hauria de posar la Doctora Recasens, però em temo que la tenim molt ocupada amb en Joan, i no estaria per la feina. I, dit això, el departament s'anomenarà DECOIDETO, o sigui, Departament de Control i Desenvolupament de Tòfones, a fi i efecte que el consum estigui garantit a tothom que en demani, i a un preu polític. No vull aldarulls, ni especulacions de capo tipus. Com ho veu?
- Em sembla bé, President.
- Doncs, demà mateix presentaré el projecte al Parlament, i espero. Bé, tinc la certesa que l'oposició, començant per els Socialistes, no hi posarà cap problema, ans el contrari, ens convé a tot plegats reconduir bé aquest assumpte.
- Pot comptar-hi President, en un assumpte d'interès Nacional. Tothom en serà plenament conscient i responsable.
Al President se'l nota satisfet, tot va segons els seus càlculs més optimistes, l'angoixa dels dies anteriors ja ha passat. Acomiada el Conseller i és comunica amb la seva secretaria.
- Rosa, no em passi cap trucada, tinc molta feina a resoldre, entesos?
- Sí! Senyor President.

*

El Senyor Pujol es torna a asseure a la seva taula i quan es disposa a començar a despatxar la paperassa, de sobte, un intens dolor envaeix les seves parts baixes. En tocar-se, nota que el volum dels seus testicles ha augmentat considerablement, en un principi no hi dona massa importància, deu ser l'efecte de les tòfones - és diu - hauré de descarregar la ploma. Això funciona de meravella, un gran invent aquest de les tòfones, i a més es pot dir que pràcticament son autòctones.
Però l'assumpte es va complicant, i al cap d'un parell d'hores, el dolor és ja insuportable. El President comença a preocupar-se. Alguna cosa va malament.
Preocupat, truca al Conseller.
- Doctor, hauria de venir ja, crec que tinc un greu problema.
- Que li passa, President? Pregunta el Conseller, intrigat pel to de veu d'aquest.
- Val més que vingui i ho veurà, però, si us plau, afanyi's, és molt urgent.
- No es preocupi, ara mateix vinc.

*

Al cap de deu minuts és ja al seu despatx. La Rosa el fa passar de seguida, intrigada, doncs, és evident que alguna cosa no anava del tot bé. El Conseller que feia un parell d'hores que havia marxat somrient, ara venia amb cara de preocupació i fuetejat, a veure el President.
En entrar al despatx, aquest pregunta al President.
- Quin problema te que sigui tan urgent?
Aquest, resta dret, entre d'altres coses, perquè no es pot pas asseure.
- Miri Comamala, és que - dubta - doncs, que se m'han inflat molt les parts. Primer no hi he donat importància, l'efecte tòfona, he pensat, però cada vegada s'inflen més i em fan mes mal, m'ho hauria de mirar.
El Conseller ja s'imagina per on anaven els trets.
- Perdoni'm President, però, que n'ha menjat moltes de tòfones?
- Em sembla que més del compte pel que veig, oi?
- Crec que sí, però quantes? I des de quant?
El President fent cara d'avergonyit, - li diu - Tres o quatre cada dia, o potser més, i des de fa cinc o sis dies, quan vostè extraoficialment m'ho va dir.
És greu?
- No ho sé exactament, no tenim experiència. No gosa dir-li, però finalment s'atreveix.
- Perdoni President, l'importaria abaixar-se els pantalons, necessito inspeccionar-lo per tal de saber que li passa.
- Si no hi ha mes remei - contesta aquest resignat -
- Es necessari, si no, no gosaria demanar-li una cosa així.
- D'acord, doncs. I, en abaixar-se els pantalons, de sobte, és produeix una espècie d'explosió.
- Ai! Quin mal, què ha estat això?
El Doctor Comamala, mentre s'agenolla intentant contenir el riure, inspecciona les parts del President i amb la màxima seriositat de la que és capaç, dictamina.
- President, lamento comunicar-li que l'explosió que ha sentit, eren les seves parts.
- Collons! No foti.
- Sí! Senyor, això exactament, els collons. Ara no li farà mal, però prepari's, li administraré un calmant i el faré ingressar a urgències.
El President, està preocupat, i no és per menys, aquest afer no el podia saber ningú, fora del Doctor i algú de la seva confiança.
- Dallò, escolti, sobretot, que no ho sàpiga ningú, tan sols vostè i la persona de confiança que designi, perquè, com s'escampi aquest fet, seria la riota de tothom, i ja em puc imaginar les fisconades de l'oposició, i la gent del carrer. M'ha entès perfectament, oi?
- Sí!, President.
- Doncs, anem-nos cap l'Hospital, que ja em comença a fer mal.

*

El Conseller l'acompanya personalment amb el seu transportador, no és qüestió de fer molt d'aldarull, els assumptes d'estat, es tenen de tractar amb molta discreció i delicadesa.
I mai millor dit, tractant-se del lloc on els assumptes d'estat del President han estat seriosament afectats.


VINT-I-UN
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí, el President no va al Parlament, una lleugera indisposició, res greu. Demà o passat ja estarà bé, comunica als Parlamentaris el Conseller Trias.
Ningú hi dona excessiva importància, de fet, ja tenia una edat, i hom sabia que la seva salut no era òptima.
Afortunadament, la bona traça del Doctor Comamala, amb l'ajut d'un cirurgià d'absoluta confiança, van solucionar el problema, que no era tan greu com semblava en principi, encara que, ara si que la capacitat reproductiva del President, se n'havia anat en orris.
Malgrat tot, l'experiència servirà per alertar a la població per tal que no faci excessos - li comenta el President al Doctor - és important avisar que no es pot consumir més d'un quart de tòfona al dia, ja que d'incrementar-lo, els efectes podrien ser contraproduents, i vostè i jo sabem més bé que ningú que es així.

*

Al cap d'un parell de dies, ja estava en condicions de caminar normalment, encara que un pel precàries per anar al Parlament, lloc que tampoc es que visites amb molta assiduïtat. És va aprovar la llei de distribució de tòfones sense la seva presència, i tots contents, menys el President a qui les ferides en començar a cicatritzar li feien molt de mal.
Malgrat el que podia esperar-se, un cop donada la noticia que era la tòfona la cura miraculosa, no na haver-hi l'expectació i demanda que en un principi es podien imaginar. De fet, tampoc és que, a aquelles alçades del segle XXI, la gent - sobre tot els joves - tingués cap obsessió per tenir descendència. Doncs, si considerem que un pis mitjà costava al voltant de dos milions d'Euro-Pujols, i que, difícilment fins al voltant dels 35 anys era possible trobar feina. La veritat és que el personal estava per altres histories i maldecaps, com sempre, molt diferents als que preocupaven als polítics.
Mentrestant, la Marina i en Joan, als que no hem oblidat, son a Santpedor. A mig matí, continuen donant voltes al seu assumpte domiciliari, quan una trucada els distreu de la seva conversa. És el President.
- Bon dia! Què, com anem?
- Bé, contesten ambdós, i vostè? Ens em assabentat que estava indisposat, ja està bé? Pregunta la Marina.
- Sí, mes o menys, coses de l'edat i la responsabilitat, ja se sap, la càrrega política pot arribar a ser molt feixuga, però tot es a fi de bé.
Va per feina, com en ell és habitual.
- D'allò, escolteu, m'agradaria convidar-vos a dinar, per agrair-vos la vostra ajuda i col•laboració, puig han estat inestimables, no voldria molestar-vos, però crec que és la meva obligació i us ben asseguro que en aquest cas, tant la meva esposa com jo, ho fem de bon grat. Us va bé avui a les tres?
No s'ho rumien gaire, ni poden.
Sí, President - contesten ambdós alhora.
- D'acord, doncs fins ara. Bon dia! Un altra cop.
En tallar-se la comunicació, esclaten a riure, saben quina era la causa real de la suposada malaltia del President, el Conseller els ho havia dit - a vosaltres no us ho puc amagar - però sobretot, no ho digueu a ningú, que m'hi va la pell.
- No pateixis Manel, serem una tomba, li havia dit entre singlots de tant riure la Marina. I així, dius que li van explotar els ous?
- Sí! tal com t'ho he explicat va passar, era una situació terrible, doncs, jo no me'n podia riure, però per dintre et juro que m'estava petant.
Un cop aconsegueixen refer-se de tot plegat, enriallats encara, es donen un bany a la piscina, i després agafen el transportador per anar a dinar amb el President i la seva esposa.




VINT-I-DOS
-----------------------------------------------------------------


A l'hora prevista son a Palau. El President i la primera Dama ja els estan esperant. Els reben amb un somriure d'aquells d'orella a orella.
- Benvinguts, passeu, passeu, com si fóssiu a casa vostra - diu el President -
De fet ho es, i de tots, pensa la Marina, però s'ho guarda per ella, limitant-se a agrair el gest, i estirant pel braç en Joan, l'arrossega cap el menjador.
Un cop allí i atenent a les indicacions de la Primera Dama, s'acomoden a la taula.
El dinar, transcorre amb normalitat, ple de frases fetes i agraïments mutus, no cal ni dir que les tòfones presideixen la taula, encara que com és obvi, el President ni les toca.
Un cop dinats, i mentre prenen cafè, el Senyor Pujol li pregunta en Joan.
- I ara, què penseu fer, tornar al poble o quedar-vos per aquí?
En Joan, respira a fons abans de contestar.
- Veurà President, jo voldria anar al poble, però ella és vol quedar a Santpedor, i així portem ja dies donant-li voltes a l'assumpte. De fet, encara no sabem que farem exactament, però tenim de prendre una determinació.
El President en aixecar-se crida la Marina.
- Acompanyi'm al meu despatx, voldria parlar un moment amb vostè a soles.
L'agafa pel braç i se l'emporta, ella el segueix expectant.
Un cop dins, la convida a seure.
- Escolta'm Marina - li diu - em permets que et tracti de tu?
- Sí, es clar, contesta ella un pel sorpresa.
- Molt bé, doncs mira, si vols escoltar el consell d'un vell, però un xic coneixedor de la vida, vés-te'n al poble amb ell. Allí estareu molt més tranquils que no pas aquí, al cap i a la fi, amb el transportador esteu a poc més de mitja hora de qualsevol lloc, i mentrestant, ja trobaràs la manera al cap d'un temps de fer-lo tornar a casa teva, si et convé, es clar. Pensa que no trobaràs un altre home com ell, i seria una llàstima que el perdessis per una tossuderia. Mira, tu fes el que et sembli, però aquest es el meu consell. Com ho veus?
No va ha de rumiar molt per donar-li la resposta.
- Té raó, President, li faré cas.
S'aixeca de la butaca, i tornant a agafar-la pel braç li diu: Doncs, vinga, anem cap el menjador, ja saps el que has de fer.
En acabar de prendre's el cafè, li prometen al President i la seva esposa que els hi faran saber d'ells, i després de desitjar-li molta sort a les properes eleccions, s'acomiaden.
El seu nou mon particular els està esperant.

VINT-I-TRES
-----------------------------------------------------------------

Vuit mesos desprès

La Marina es desperta.
Ell, dorm al seu costat tranquil i reposat com ho és gairebé sempre. La primera llum del dia entra per la finestra. Son encara uns raigs de sol tebis, però que avancen el calor posterior.
Un gall tardaner avisa que és hora de llevar-se, i malgrat el to idíl•lic del paisatge descrit, la Marina no es troba gens bé. De sobte, un fort dolor la alerta.
- Joan! Desperta't, ja és l'hora, el noi ja és aquí i està empenyent de debò, deu tenir pressa per sortir.
- Ja? Contesta ell mig adormit encara.
- Ja! Corre, vesteix-te que les contraccions son cada vegada més freqüents.
Es vesteixen corrents i surten ràpidament cap el verti-port.
- Ho veus Joan, hem fet bé de venir a Santpedor uns dies abans del naixement. Em sembla que el noi va ràpid, ara imagina't que fóssim a Santa Maria, no crec que hi haguéssim arribat a temps.
- Calla! I no xerris tant, que s'avançarà el part.
- D'acord, ja callo, però saps que tinc raó.
- Sí, però afanya't, que ja m'estic posant nerviós.
- Coi! Ni que l'haguessis de tenir tu.

*

Continuen xerrant, més que res producte de l'estat nerviós de pares primerencs, que no pas d'altra cosa, i així arriben al transportador. Ella, puja amb penes i treballs, i arrenquen direcció cap l'Hospital per tenir el seu primer fill.
Santpedor, els veu enlairar-se mentre l'aparell s'allunya ràpidament amb direcció a Barcelona; el dia es va aixecant, i el sol lentament omple mica en mica de llum i color la comarca del Bages. Al fons, la Muntanya de Montserrat sorgeix com cada dia darrera la foscor de la nit, i a dalt del Monestir, la Moreneta somriu satisfeta.
Tot està bé!



EPÍLEG
-----------------------------------------------------------------


Ens trobem a Santa Maria de L'Escorpí, i el dia d'avui és important per al poble. Complint la promesa que els hi va fer al Joan i la Marina, el President de la Generalitat havia fet arribar la llum al poble, i també els havia construït un verti-port, a part, és clar de la mesquita, i avui, el President de la Generalitat de Catalunya, el molt honorable Jordi Pujol i Vidal-Quadras, acompanyat de la seva esposa i les mes altes autoritats del País, te previst d'inaugurar-ho tot plegat, incloent-hi el monument a la tòfona, que havia dissenyat en Ricardito Mariscal Jr.
I ara, suposo què us estareu preguntant perquè s'inaugurava també una mesquita. Molt bé, bona pregunta.
Veureu, el matrimoni Terricabras, o sigui en Joan i la Marina, (perquè, mireu, per aquelles coses que solen passar, durant tota la novel•la no s'ha fet esment del cognom d'en Joan - un lapsus com un altre -) Doncs bé, ara ja ho sabeu, és diu Joan Terricabras i Pla.
Anem al tema. Com us estava dient, en Joan i la Marina, havien adoptat dos nens marroquins, però posats a fer-ho bé, varen incloure en el mateix lot, als seus pares i l'avi, car, no quedava seriós deixar-lo tot sol allà al Marroc. I un cop aposentats tots al poble, és varen trobar amb el fet que, a nivell electoral, els marroquins eren majoria, així que convocaren un ple a l'era, que era el lloc de reunió, i ho van resoldre ràpidament.
A l'Avi l'anomenaren alcalde vitalici, puig, era el que tenia més anys i menys feina a fer. Però encara quedava per resoldre el tema de la religió, i després de parlar-ho, decidiren construir una mesquita a l'era, just al costat de l'església romànica.
No és que fos molt gran, perquè cabre, el que es diu cabre, hi cabien 8 o 10 persones, o sigui, que anava la cosa justeta, però als interessats ja els hi estava bé, i així convivien pacíficament i amb bona harmonia ambdues exaltacions als Déus.
I un cop feta l'exposició dels últims esdeveniments, ja podem tornar a l'inici de l'Epíleg.
Som doncs, a Santa Maria de l'Escorpí. Tots els seus habitants, equipats convenientment amb la roba dels diumenges, estan esperant l'arribada del seguici Presidencial; Mentre arriben en Joan i la Marina estan discutint.
Escoltem-los.
- Que et dic que no, Marina, que això no ho vull aquí a l'era, es molt lleig, tan sols de pensat que m'ho trobaré als nassos cada dia al matí, ja em poso neguitós.
- Noi, que vols que t'hi digui, son coses del disseny modern. - se'l queda mirant -
- Mira, fem una cosa, i no tornem a començar. Ara vindrà el President i tota la tropa, deixa'ls que ho inaugurin tot, que s'omplin la boca amb la seva xerrameca i que fotin el camp, i si el monument a la tòfona no t'agrada, el tapem amb palla, i en fem un paller, que a mi m'agraden molt. Entesos?
En Joan assenteix amb un gest de resignació.
- Sí!, Senyora, el que digui la Senyora, la senyora sempre te raó, es farà com tu diguis.
Mira, ja son aquí.
En la llunyania, però acostant-se ràpidament, com en una nova versió d'Apocalypse Now, i sense Wagner de fons, apareixen trenta i escaig transportadors, amb el presidencial davant de tot.
El poble en ple de Santa Maria de l'Escorpí, o sia, tres catalans i cinc marroquins, és col•loca en posició per tal de rebre a tan digníssimes autoritats. Les senyeres de Catalunya i el Marroc, onegen al vent, i el conjunt queda preciós.
El verti-port es fa petit, i part del seguici es veu obligat a aparcar a l'era, al costat del monument a la tòfona que resta tapat amb uns llençols, a l'espera de ser inaugurat oficialment.
Un cop aterrats i aposentats en uns bancs que en Joan ha preparat per l'acte, el President puja a la tarima i enceta el seu discurs.
"Ciutadans de Santa Maria de l'Escorpí, autoritats i d'altres convidats. Avui som ací per diversos motius, encara que, tots ells, un per un, com a President de la Generalitat, i espero que a vosaltres també, com a ciutadans d'aquest país, ens han d'omplir de goig i satisfacció.
Primera pausa destinada a rebre aplaudiments.
Un cop satisfeta la petita vanitat, continua amb el seu discurs.
En primer lloc, vull dir-vos que em sento molt satisfet de poder inaugurar una mesquita, que resum la convivència i l'esperit obert i integrador, que des de Conveniència i Desunió sempre hem mantingut, i que és reflecteix en la pau i harmonia en què viuen els habitants d'aquest poble, exemple per a generacions futures d'integració modèlica.
En segon lloc, i tal hi com li vaig prometre al seu dia en Joan, ja teniu llum i verti-port al poble. - dirigeix la seva mirada complaent i un xic reprovatoria cap a la Marina -
- Sí, Doctora, ja se que vostè en dubtava que això s'arribes a fer, però ja li vaig dir que els polítics, de vegades també complim les nostres promeses, i aquí en te la mostra.
Aplaudiments generals per la gracieta, Doctora Recasens inclosa.
Continua...
- I en tercer lloc, i per acabar, també estem aquí per inaugurar el monument a la tòfona, com a reconeixement al molt que ha tingut a veure aquest tubèrcul tan nostrat, en el ressorgiment del nostre País, i també en el seu futur desenvolupament cap el segle XXII.
Fa l'enèsima pausa - prevista - i els aplaudiments omplen la petita vall una vegada més.
- Gràcies! Moltes gràcies a tots. I ara, sense més preàmbuls, procedim doncs a inaugurar el complex."

*

Tot plegat, queda molt bonic i hi ha també pastes i cava per celebrar-ho. El President està exultant, i de manera oficial, el monument a la tòfona agrada molt a tothom.
Un cop acabat el refrigeri, se'n van autoritats i acompanyants cap a la ciutat Comtal, i per fi, Santa Maria de l'Escorpí aconsegueix recuperar la seva natural pau i tranquil•litat.
Mentre els transportadors es perden en la llunyania, la Marina i en Joan, ella amb el nen en braços, els veuen empetitir-se mica en mica, quan de repent, un soroll estrepitós els sobta.
No se sabrà mai, si l'autor de trencadissa, va ser en Jamal o la Salima, però la qüestió es que enjogassats per l'era, és varen carregar el monument a la tòfona, que potser havia quedat lleugerament tocat en aparcar-hi tants transportadors vora seu. En resum, que va caure en fallar la seva base, i com que era de material d'aquest modern, és va esmicolar en mil trossos.
Tots s'ho miren amb una certa indiferència, i en Joan, fins i tot respira a fons alleujat. Ah! I òbviament, ningú renya als nens.
Ho apilen tot en un racó de l'era, i allí és queda el monument, descompost i sense tòfona.
Déu existeix - pensa en Joan -
Alà és gran - es diu l'avi -
I així, un cop les dues religions coincideixen plenament en la valoració de l'art conceptual, Santa Maria de l'Escorpí torna definitivament a la calma.
Desprès de la gresca, ara toca treballar, s'acosta l'hivern i és qüestió de preparar-se bé, que hi ha mainada i no poden pas passar fred.


*








Anoharra, a 22 d'agost de 2000

El Darrer home

O. Cala Canyelles (Roses) estiu del 2152 (D.C.) - L'home s'aixeca de la taula, apura un got d'aigua i s'acosta a la calaixera que te rere seu, l'obre i agafa un manuscrit que hi ha dins. Un munt de records i vivències li passen pel cap en el moment de tenir-lo a les seves mans, l'ha llegit tantes vegades que gairebé se'l sap de memòria, tot i què no és ell ara qui te de submergir-se en les seves pàgines, ha arribat el moment que ho faci la persona per a qui li van donar l'encàrrec, fa ja bastant de temps.
Surt al porxo, el sol l'obliga a aclucar els ulls, fa servir el palmell de la ma de visera per apaivagar l’impacta de la llum i dona una ullada al seu entorn. A primera hora del matí l'astre escalfa ja de valent, lluny de la tebiesa de la primavera, ara apressa deslliurat de la tramuntana que estranyament absent, el deixa que campi amb tota la seva força.
Una lleugera calitja esborrona el paisatge donant-li un punt de irrealitat, però es el seu, el de sempre, igual i diferent alhora, un quadre cromàtic que canvia constantment malgrat ser exactament el mateix. La mar, després de les primeres verdors costaneres, te aquell punt de blau intens tan peculiar del Cap de Creus, salpebrat de minúscules espurnes blanques de les onades en trencar-se.
Aspira l'aire a fons, baixa les escales i s'acosta a la platja, allí, la seva filla aliena als seus pensaments està prenent el sol. La mira mentre pensa en tots els esdeveniments que els han portat fins al dia d'avui i somriu, sense poder evitar però, un cert deix de tristesa.
Ara - es diu - tots és molt més planer, però de no haver estat per Abraham, difícilment haurien aconseguit superar el repte de sobreviure, d'arribar fins on som al dia d'avui. Ell fou en gran manera l'artífex de l'estat actual i ara ha arribat el moment de complir allò que li vaig prometre abans de morir.
- Sort! - crida -
La noia es dona la volta en sentir la seva veu, s'aixeca de la sorra, agafa la tovallola i tot somrient s'hi acosta.
- Bon dia pare, que vols?
Somriu mentre li diu:
- Tinc una cosa per a tu.
L'expressió de la noia és de sorpresa.
- És veritat, ho havia oblidat, això que ahir en varem parlar, però avui m'he llevat i feia un dia tan bonic que després d'esmorzar he vingut a la platja, m'hi trobava tant bé que no hi he pensat gens en que era el meu aniversari.
- I que és el que tens per a mi? Un regal? - pregunta tafanera tot i que ja s'ho imagina.
- No ben bé, de fet és molt més que un simple regal, és tracte d'un manuscrit que Abraham em va deixar per a tu, em va dir que te'l dones quan fessis divuit anys, pensava que era el moment escaient per que el poguessis llegir en ple estat de consciència.
Aquí ho explica tot, tu ja vas escoltar de més petita una gran part de la seva historia, però aquí hi és sencera, des d'abans que comences tot fins al final. Es tracte d'una espècie de diari novel·lat que va començar a escriure a l'illa i continuà en arribar aquí. Aquesta va ser la seva última voluntat i l'he respectada.
Ara és teu. Llegeix-lo.
La noia s'aixeca, agafa el manuscrit i l'apressa contra el seu pit, la imatge de Abraham es projecta en la seva ment, llunyana i fresca alhora.
Abraham, que s'anomenava a ell mateix el darrer home fins que la va trobar a ella, o millor dit ella el va trobar a ell aquell llunyà dia d'un més de Novembre en aquesta mateixa platja. Una gran part de la seva infància i adolescència estava molt lligada a aquell home, amic, company i conseller, mai oblidat, però en aquest moment present un altre cop amb molta més força.
No diu res al seu pare de tots els pensaments que se li amunteguen de cop, prou que els sap ell que també l'ha trobat molt a faltar, com en Jean Claude, la Nicole o la resta dels habitants del seu entorn. L'empremta d'Abraham està fortament arrelada i viva encara per molt de temps en la seva petita comunitat.
Només doncs, es limita a dir-li:
- Gràcies pare, me'l llegiré de seguida.
Pugen tots dos cap la casa, ell entra dins, prefereix deixar-la sola. La noia s'asseu al porxo, nota que la criatura que porta a la panxa es belluga nerviosa, una cama es dibuixa perfectament a través de la pell, l'acaricia i somriu, aquest serà el seu tercer fill, però no l'últim.
Encara pot recordar com si fos ara mateix les paraules d'Abraham aquell dia que estaven al passeig de Roses amb la Nicole:

"Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta petita comunitat.
Cada vegada que es mori algú, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida.
Aquesta és la vostra responsabilitat."

Ja n'hi ha dotze Abraham - es diu - i aquest que ara s'està bellugant el que en farà tretze, ja veus que hem fet cas dels teus consells.
S'aixeca i entra dins la casa, en asseure's al sofà la criatura sembla que s'està més quieta.
Obre el manuscrit, dins hi ha un sobre a la seva atenció. Nerviosa l'estripa, agafa el foli i el comença a llegir:


Estimada Sort:

Quan vaig decidir continuar la narració d'aquesta historia tot just arribar a Roses on després de molts anys vaig trobar-hi el meu sojorn, encara no et coneixia, després en fer-ho aquell matí de Novembre a la platja, fou quan vaig prendre la decisió de continuar-la i també que en el moment que jo considerés fos el més oportú, llegissis aquest manuscrit.
Ara, quan arribi a les teves mans i llegeixis aquestes paraules, voldrà dir que farà temps que jo estaré mort i el teu pare haurà considerat que és el moment adequat d'acord amb les instruccions que en el seu dia li vaig donar.
Li vaig demanar aquest favor, doncs per l'estimació profunda que sento per tu, volia que tinguessis ple estat de consciència en el moment d'assabentar-te de tota la veritat, d'aquelles coses que a mitges durant el temps que vaig gaudir de la teva presencia, més o menys t'havia anat explicant, però moltes d'altres que considerant la teva joventut conscientment i penso que pel teu bé, vaig decidir ometre.
He intentat ser el màxim d'honest possible en narrar-te tots els fets que és varen esdevenir abans i després i penso que conscientment no he omès res. Només he volgut explicar-te la veritat, no tan sols la meva, si més no la aproximació màxima als fets terribles que és varen precipitar com una cascada, ara fa ja més, bastant més de cent anys.
Espero la teva condescendència envers la meva persona per la decisió que vaig prendre en aquells moments de desconsol i ensuperbiment.
Ara que ets major d'edat i ja ets capaç de comprendre fins on pot portar de vegades la vida a les persones i, com tindràs de començar a prendre decisions què, encara que petites, veuràs que és molt difícil d'encertar, penso que podràs comprendre-ho tot molt més be.
Pensa que si prendre qualsevol decisió sovint ja és difícil, per quotidiana que pugui ser, la que jo em vaig veure obligat a decidir en uns moments tan difícils i complicats per la humanitat com aquells, era la més difícil de totes i, vaig errar, Sort, ho sé ara i ho sabia o ho tenia d'haver sabut en el seu moment.
I em vaig equivocar Sort, però ja era tard, massa tard quan en vaig ser plenament conscient.
No vull dir-te res més.
Només et demano que llegeixis el manuscrit i decideix per tu mateixa. Com hereva d'un futur incert que ets, intenta fer sempre el que creguis que és correcte, calcula el risc de les teves decisions i no t'oblidis mai de pensar en els altres i en tu mateixa també.
Espero i desitjo que tal com t'he aconsellat tinguis fills i els eduquis en la llibertat i el respecte que els teus pares t'han ensenyat i desitjo que us en sortiu d'aquest atzucac en que sense ser-ne en absolut responsables, resteu encara immersos.

Fins sempre,
Abraham.

PRIMERA
PART




Algú desperta
de tant en tant la fera.
Maleït sigui!


1. Illa de Batan, (Mar de Filipines) 2.143 (D.C.)
---------------------------------------------------------------


Jo Abraham, el darrer home, he sobreviscut al nou ordre, en part gràcies a que ell així ho va decidir fa ja molt de temps i, ara, a punt de complir cent setanta anys, continuo viu per expiar el terrible error que en aquell moment crucial per a la historia de la humanitat, vaig cometre.
He decidit que així sia, atès que seria massa fàcil haver acabat en aquells moments amb la meva vida.
Podia haver-ho fet cent anys enrere o en qualsevol moment d'aquest llarg i feixuc període i descansar per fi en pau, però m'he negat a fer ús d'aquesta prerrogativa que no m'ha estat atorgada, però que malgrat tot és de la meva única potestat, atès que ja que no podem triar el fet d'arribar, si tenim el dret moral almenys, a escollir el moment en que creiem que és l'hora de marxar.
Malgrat aquesta facultat, no ho he fet, perquè aquest ha estat el càstig que jo mateix m'he imposat. M'he constituït en el meu propi jutge i la condemna ha estat el pitjor dels càstigs possibles: sobreviure en ple estat de consciència al que vaig fer fa ja més de cent anys, sense cap possibilitat d'indult, llevat del que marqués pel seu compte el destí o l'atzar de la naturalesa.
Jo Abraham, el darrer home per gràcia de Kranza, el poder suprem dins del nou ordre, l'home més poderós de la terra, de fet l’únic home amb poder dins de tot el planeta, fins ara, moment en que quan ja havia començat a perdre l'esperança pensant que no ho arribaria a veure, un fet previsible i llargament esperat m'ha permès contemplar com es desactivava tot el sistema que cent anys enrere malauradament vaig ajudar a crear.
Un fet que ha tornat a deixar-ho tot al seu lloc, com estava abans del nou ordre, abans que, seguint les ordres perverses de Kranza, jo Abraham, el darrer home, posés en marxa el sistema per canviar totalment l'empremta de la espècie humana sobre el planeta.
Per això segueixo encara aquí, mal que ara li pesi a Kranza. Sense mi no ho hauria aconseguit, tot i què a la seva manera va tenir una certa condescendència al deixar-me viure, o potser seria millor dir sobreviure, voluntàriament sol i aïllat de tot i de tots durant més de cent anys en aquesta petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacífic.
I li pesa a Kranza donat que només jo vaig ser capaç malgrat ajudar-lo, de retreure-l'hi quan anava a fer. Soc, cent anys després d'aquells terribles esdeveniments, la veu de la seva consciència, la única que li pot recordar tot el mal que va fer, tot i què haig de reconèixer també que m'agradi o no, en soc tant o més culpable que ell mateix.
Jo Abraham, el darrer home, he estat un segle presoner de mi mateix, del meu cos i dels remordiments de la meva consciència, maleint l'OMU, Kranza i el nou ordre que vaig ajudar a crear de manera totalment conscient, amb l'ensuperbiment que dona la inconsciència no reconeguda fins que és massa tard, quan de res val ja lamentar-se, quan com sempre ens penedim tard i malament dels errors comesos, en el moment en que son ja irreparables.
I ara que en certa manera he pagat, o acabaré de pagar tot el disbarat que vaig ajudar a perpetrar, tot aquell anorreament obscè, que si bé es cert que no hauria pogut evitar, almenys no hauria col·laborat en la seva execució.
Ara, encara que tard, tinc almenys la oportunitat de no tornar a cometre el mateix error, de deixar-ho tot com està.
I a fe que ho penso fer.
Juro que no dubtaré gens.





*














2.
------------------------------------------------------------------


Les ones em banyen els peus mentre els grans de sorra s'incrusten dins els dits. Puc passar-m'hi hores contemplant el seu anar i venir, com festegen amb l'arena en un acte d'amor mai acabat de realitzar, suau de vegades i violent d'altres, però sempre fidels a la seva interminable cita. Llarg prometatge aquest, origen de la vida, d'ací la nostra fascinació per la mar, l'úter matern, l'origen de la nostra espècie, allí on fa uns quants milions d'anys va començar tot i on potser hauria estat molt millor que no hagués succeït res. De tots els errors de la naturalesa, nosaltres som el més gran i a mes a mes inútil, i a la vegada el millor de tots, el seu millor encert, el depredador per excel·lència, capaç de pensar, d'emocionar-se, de riure o plorar, de matar per matar, d'anorrear, d'estimar, de ser generós o gasiu, de donar-ho o prendre-ho tot, la única espècie capaç de canviar el seu destí per a bé o per a mal.
En un moment donat seguint el ritu atàvic marcat per la lluna, la marea comença a pujar i, primer els peus, després els turmells i finalment els genolls es submergeixen sota l'aigua.
Puc esperar mentre contemplo com torna a baixar lentament la marea, els genolls primer, els turmells després i finalment els peus tornen a aflorar, entumits pel llarg contacte amb l'aigua.
Mentre, el sol decau lentament acostant-se a la ratlla virtual de l'horitzó, on s'acabaven o començaven els somnis, quan encara n'hi havien, abans que Kranza decidís instaurar el nou ordre.

Ja és gairebé de nit, estic envoltat només pels sorolls i silencis de la natura, terriblement familiars tots i cadascun d'ells després de cent anys compartint-los.
Sopo.
Com qualsevol "Robinson Crusoe" tinc el meu hort on hi cultivo patates, tomàquets i algun que altre vegetal. No és que sigui molt dotat per això de fer de pagès, però a base de fracassos me n'he anat sortint. Unes quantes gallines i un parell de galls que em vaig emportar de casa em donen ous i menjar de tant en tant si em fa falta. A banda disposo de tot quan puc aprofitar dels recursos naturals que em dona l'illa, tinc plàtans a dojo, cocos, i jo mateix em fabrico el meu kava. Puc agafar el peixos amb la mà o sota la sorra sense cap problema. He après a reconèixer tot allò que és comestible i no tinc doncs cap problema d'abastament, almenys d'allò més elemental, el demés, si no ho necessito, vol dir que em sobrava abans i no em fa cap falta ara.
Després de sopar com tinc per costum cada dia des que vaig arribar a l'illa, dono un últim passeig per la platja. Caminar, caminar constantment ha estat com una obsessió sobre tot els últims vint anys, per tal de no embogir. Camino, doncs penso, penso, doncs tinc el cap clar i no embogeixo, camino, doncs faig exercici i així estic instal·lat en un cercle viciós sens fi, però que m'ha permès conservar la lucidesa suficient per esperar fins que arribi l'hora de partir.
Ja no hi ha sorpreses enlloc, ni descobriments nous, tot m'és perfectament conegut. Cada pedra, roca, gra de sorra, herba, mata, arbre o animal del meu entorn forma ja una part integrada d'un paisatge rutinari. Podria donar la volta sencera a l'illa amb els ulls clucs i no em perdria, podria reconèixer cadascun dels arbres, pedres i matolls i ubicar-los en el seu lloc exacte.
Puc endevinar el temps o qualsevol canvi climatològic, amb un percentatge d'encert que meravellaria al més expert meteoròleg.
Malgrat aquesta monotonia durant tants anys, he arribat a apreciar aquest tros de roca perduda en mig del Pacífic, conscient de la senzilla complexitat de la naturalesa, de les seves imperfeccions gairebé perfectes. Ha estat una presó de luxe, una cel·la per a privilegiats, però una cel·la al cap i a la fi, on he purgat durant un segle els meus pecats, sempre amb la secreta encara que molt vana esperança, d'aconseguir redimir-me.
Si almenys hagués tingut l'Agnès fent-me costat. No si val! - em dic - no hi és, ja va ser-hi i no ho va resistir, a més, si encara hi fos ella, estic totalment convençut que jo no hauria comès les atrocitats que vaig fer en aquells dies terribles.
D'això és de les poques coses que n'estic totalment segur.
L'he trobada a faltar molt durant aquests anys. Ella m'hauria aconsellat bé, amb el seu senzill sentit comú, hauria aconseguit que desistís de participar en la bogeria de Kranza, encara que m'hagués costat la vida, però almenys l'hauria perdut amb una dignitat que em va faltar en aquells moments.
Però Agnès no va resistir la soledat.
I no em refereixo a la de l'illa, si més no a la soledat espiritual, a la soledat de veure com tot el seu esquema del món s'havia ensorrat sense que ella pugues fer res per evitar-ho. La seva sensibilitat femenina no va resistir el fort cop que tot allò li va representar. Només l'home és l’únic animal capaç de sobreviure tot plegat per a no res.
Estic divagant com sempre, immers en cabòries que no em porten enlloc mentre parlo en veu alta per no sentir-me tant sol i la meva veu ressona per l'illa integrada ja en el paisatge de sorolls inconnexes.
¿Quantes paraules deuen flotar per l'espai després de cents anys tot sol parlant en veu alta?
¿Com no m'he tornar boig encara? desprès d'un segle sol, absolutament sol.
O potser ja ho estic?.
No hi ha cap boig que reconegui ser-ho, és com els alcohòlics o els drogoaddictes, no en trobaràs mai cap que et reconegui la seva addició, sempre es busquen alguna excusa per justificar-se.
- Ho tinc tot controlat - es ja un clàssic, el primer que et diuen.
Controlat?
No controlem res, ni la nostra consciència, ni tant sols les reaccions més primàries i viscerals o els propis sentiments.
Somric:
Penso en que la capacitat de supervivència de la espècie humana és gairebé infinita, que no hi ha creença per ferma que sigui, que faci sentir ganes d'anar-se'n d'aquí a ningú. Ens aferrem a la vida com a un clau roent, malgrat el passat que arrosseguem, el present que tenim i el futur amb final cert i sabut.
I és trist, atès que normalment mai passa res, ni millora ni empitjora i, de fer-ho, sol ser gairebé sempre en el segon dels casos..
Però tot i això, sempre hi ha algú o alguns disposats a sobreviure sota les condicions més adverses amb l'ànim de continuar endavant, de sortir-se'n, per complicat que sigui el seu atzucac.
No va tenir en compte aquest aspecte Kranza, per això va fer el que va fer, des del fred, cec i obscè punt de vista del poder. Però se que aviat el tornaré a veure, he tingut més que un pressentiment, gairebé la certesa que serà aviat, molt aviat i, l'he tingut perquè he arribat a una conclusió a la que suposo ell hi haurà arribat també. I es per això se que d'un moment a l'altre em farà venir a buscar i se també aquesta vegada, quina serà la meva contesta.
*

3.
------------------------------------------------------------------


Hi ha lluna plena, res de nou tampoc, només és part del cicle rutinari de la natura. El cel mig clareja absent de boires i li dona a la nit aquell to tan irreal, de clarors i foscors barrejades, amb aquell to blanc blavós que ho confon tot.
Penso que fa temps:
Temps!
Quina paraula més estúpida i a la vegada absurda per a la natura i fins i tot per a nosaltres mateixos.
Temps!
No en sap res la naturalesa d'aquesta paraula inventada per mesurar la nostra ridícula nimietat, aquestes ganes de controlar-ho tot, sense gairebé aconseguir fer-ho amb res. Com puc parlar-li de temps a una roca que porta milions d'anys exactament al mateix lloc, suportant impertorbable les anades i vingudes de les ones, els vents, la pluja, o qualsevol malvestat que li pugi fer la natura o els homes.
Temps! Se'n riuria de mi si poguéssim parlar, millor dit, se'n burlaria directament de la meva ridícula pretensió de voler controlar un espai tan curt comparat amb el d'ella, que impassible, contempla el pas dels anys un rere l'altre, sabedora que el més savi, el més intel·ligent, el més valent dels homes no la sobreviurà, que ella continuarà aquí immòbil durant molts segles veient passar la vida amb la total indiferència que li dona la seva superioritat.
Suposo que si pogués somriuria satisfeta, cofoia del seu poder de supervivència envers els homes o les altres espècies animals. Però les pedres no somriuen, només udolen quan el vent d'alguna tempesta tropical les colpeja amb excés, aleshores es queixen a ningú, sabedores que és un senyal inútil al que hi sobreviuran una i altra vegada, malgrat les erosioni deixant-les plenes de cicatrius que mai ningú els hi curarà.
No! No somriuen les pedres, això només ho fan els bojos i els nens, els purs d'esperit. La resta només son rictus sardònics, falsos somriures, pura fanfàrria.
Continuo caminant per la platja absort en els meus pensaments. Els peus s'ensorren en la sorra humida deixant petjades que la marea esborrarà, que jo tornaré a deixar un altre cop i ella tornarà a esborrar, és un ritual que fa molts anys que dura i que tard o d'hora jo també acabaré perdent, en aquest llarg joc de fer i desfer.
He agafat la costum de contar les passes cada nit, sempre la meitat dels anys que porto a l'illa a l'anada i l'altre meitat a la tornada.
Ja se que pot semblar, que de fet és una bajanada, però son subrutines que un es va creant per donar un xic d'interès a l'avorriment compulsiu en el que dia a dia va caient.
Estic ja de tornada de la meva passejada, quant en arribar a la passa seixanta vuit, un soroll diferent als habituals i molt llunyà, però gens desconegut, entra per les meves orelles alertades pel brunzit que s'acosta, lentament, però cada vegada més a prop.
M'aturo.
A mida que el soroll augmenta, fixo la mirada en l'horitzó fins que finalment, com un punt en l'infinit, puc veure la silueta d'una planejadora que s'acosta a l'illa retallada en el contorn de la lluna.
Al cap d'uns instants aterra a la platja, fixa la base, obre la escotilla i de dins en surt un Stairc que em saluda de manera rutinària.
Els Stairc pertanyen a la guàrdia personal de Kranza, a part dels Stairc A son els més dotats intel·lectualment dins del projecte del nou ordre. Son part de la meva creació, de fet els primers que vaig generar seguint les instruccions del president de la República de França, el meu país.
Volia una guàrdia personal de confiança, fora de qualsevol dubte quan a la seva seguretat, atès que arran d'un parell d'ensurts no es refiava gens ni mica dels humans, encara que pertanyessin a un cos especial i molt preparats per desenvolupar la seva tasca. Eren humans i per tant cometien errors, i en aquest cas, un error podia significar-ho tot per a ell.
Els Stairc foren qui posteriorment varen cridar l'atenció de Kranza sobre el meu treball i el motiu que em fes venir a buscar. Eren la primera creació a gran escala d'Abraham, el pare de la clonació moderna, d'aquest petit déu en que en uns moments de vanitat estúpida em vaig creure que m'havia convertit. Però l'Stairc no ho sap tot això, només sap el que hem volgut que sàpiga, amb això ja en te prou, com tots els neohumans que varem crear després, cadascun dins de les funcions per la que fou específicament dissenyat.
- Kranza el vol veure - son les seves lacòniques paraules - Haurà d'acompanyar-me - Agafi el que necessiti - afegeix amb el mateix to impersonal - Disposa del temps que faci falta, però s'hauria d'afanyar. Kranza l'espera.
Dono una simbòlica i potser última ullada al meu entorn, no hi ha res específic o suficientment important que em vulgui emportar i si em fa falta quelcom ja tornaré a buscar-ho si puc o em deixen, però em temo que la meva relació amb la petita illa s'acabarà de manera definitiva quan s'envoli la planejadora.
Sense intercanviar cap més paraula, amb el que porto posat, pujo rere d'ell. Al cap d'uns moments un cop ha prefixat la ruta, abandonem l'illa que ha estat el meu refugi, presó i estança durant els últims cent anys.
La veig allunyar-se ràpidament sense cap sensació especial, és una etapa de la meva vida que ja s'ha acabat penso que definitivament. No ha estat ni millor ni pitjor que les altres, ha estat i prou, ara en començarà un altra que també s'acabarà fins arribar a l'última, a la definitiva, on hi ha el no res o bé tot és infinit.
Només em fixo en l'arena de la platja on vaig enterrar Agnès i li dic adéu, em temo que per última vegada, si és que realment i ha alguna última vegada per acomiadar-se de la persona que més has estimat i estimes encara.


*














4.
------------------------------------------------------------------


Vaig conèixer Kranza quan era ja un alt funcionari de l'OMU (Organització Mundial Unida) Ell n'havia estat un dels més ferms valedors un cop es va decidir constituir-la després de la desaparició dels Estats.
La idea no era dolenta en un principi, atès que donat el desori imperant algú tenia d'intentar almenys posar un cert ordre al desgavell en que la espècie humana a tot el món estava immers.
De fet, entre aquesta desaparició dels estats i la creació de l'OMU, durant un període de dos anys només hi havia hagut a tot el planeta el caos i l'anarquia més absoluta. Tot l'avenç de centenars d'anys s'havia esmerçat i tot un planeta se n'havia anat en orris en arribar el desordre.
Aquesta caiguda de l'ordre establert esdevinguda a mitjans del segle XXI, començà pels Estats Units d'Amèrica.
Malgrat que algunes veus havien avisat del perill que s'acostava, de la possibilitat real que acabés passant el que finalment havia acabat succeint, lamentablement no foren escoltades. La supèrbia dels governants els feu sords a aquests senyals més que evidents, què mica en mica ja s'anaven manifestant i, com molts d'aquests que havien avisat es temien, finalment va esdevenir.
Per a una millor comprensió dels fets per part de qui ho pugui llegir d'ací a uns anys, intentaré resumir breument com funcionava a meitats del segle XXI el sistema capitalista i el seu entorn econòmic i social:
Tot el sistema d'aquesta societat estava basat en dos conceptes fonamentals, ocupació i consum. La gent treballava, guanyava diners i se'ls gastava i, en aquest cercle vital, es generava una mútua compensació que en línies generals se suposava que produïa un cert estat de benestar.
Aquest teòric estat de benestar volia dir: tenir un pis o una casa hipotecada durant trenta anys, dos o tres cotxes, una munió d'electrodomèstics, anar de vacances, portar els fills a bones escoles i arribar a la jubilació amb una paga raonable per envellir amb una certa dignitat.
Això comportava una espècie de nova esclavitud, atès que en estar compromès de per vida el sou que es percebia, es creava una forta dependència del lloc de treball i era per tant la millor manera per part del capital, d'evitar excessives desviacions ideològiques que anessin en contra seva, ajudat també per una evident laxitud dels ideals i reivindicacions per part de la classe obrera, sobretot cap a finals del segle XX i principis del XXI.
Amb la panxa plena i el sou hipotecat no hi ha revolucionaris, era la frase que ells preferien i, menys encara ideologies, afegien satisfets de la domesticació i estupidització que havien aconseguit de la classe obrera en general, ajudats per la programació televisiva, que semblava i de fet era dissenyada per col·laborar fins assolir aquest pervers fi.
Però aquesta, malgrat les observacions esmentades, seria la teoria, a la pràctica és veritat que hi havia un cert estat de benestar, però també moltes injustícies i problemes de subsistència per una gran part de la població. El nivell de pobres en aquests països civilitzats era elevat i la solidaritat dels ciutadans bastant minsa.
Resumint-ho, els pocs rics que hi havia ho eren molt, la classe mitjana que era la més predominant anava fent amb penes i treballs i els pobres eren molt pobres, amb l'agreujant que cada vegada d'aquests últims n'hi havia més.
El concepte de societat també s'havia deteriorat, oblidada la escala de valors, només importava el diner i la capacitat que en si comportava. La competitivitat i triomfar a qualsevol preu per sobre de qui fos era el més important i valorat. Però la majoria no ho aconseguien i hi havia molts fracassats que frustrats i decebuts es quedaven a mig camí, o més enrere encara.
La violència anava en augment de dia en dia, davant la passivitat de les forces d'ordre públic i, l'home com a concepte de mascle dominador, havia entrat en una profunda crisi que havia acabat generant un augment brutal de la violència de gènere.
El fort flux d'immigració que havia arribat a Europa des de finals del segle XX i sobre tot a principis del següent era a la llarga una bomba de rellotgeria que a mig termini era palès seria de conseqüències fàcilment imaginables.
No calia ser molt pessimista, només que un hom estes una mica emetent per adonar-se que estàvem davant d'una societat decadent, en estat de descomposició i amb totes les llums de les alarmes enceses, parpellejant sense que ningú de la classe dirigent fer res per evitar-ho.
Arran dels primers indicis palesos d'aquesta decadència pels voltants de l'any 2020, quan la crisi de la comunitat europea, aquesta arrossegà en un efecte dominó les de la resta del món.
La economia europea començà a trontollar, el cost social era ja impossible d'aguantar pels Estats, l'augment de la longevitat dels jubilats, els ajuts als nouvinguts i la manca de previsió a llarg termini, havien esmerçat les reserves ja a precari.
La xifra d'atur en qüestió de poc temps augmentà considerablement i ja no es va refer, els aturats volien les feines que fins aquell moment feien els immigrants i que ells havien rebutjat abans per considerar-les de baix nivell i mal pagades. Els altres defensaven amb ungles i dents els seus llocs de treball durament aconseguits.
Hi hagueren aldarulls i bastant més que aixó, el racisme latent, aquell que segons les estadístiques no existia, aflorà amb virulència, sobre tot a Espanya, Portugal, Itàlia i en part també a França.
La revolta social, previsible feia ja temps, va esclatar i, de no ser per la decidida intervenció de França i Alemanya, en una ràpida operació de derivació mà d'obra del sud cap els països de l'est que estaven encara en època de creixement, la situació hauria empitjorat encara molt més, però finalment aconseguiren tornar-ho tot mes o menys al seu lloc, encara què el daltabaix definitiu era qüestió de temps, atès que una població bàsicament urbana amb un 25 % d'atur era un polvorí que podia tornar a explotar en qualsevol moment.
A part d'aquesta delicada situació, a les urbs i poblacions mitjanes, hi havia una enorme dependència de la majoria de ciutadans quan a la supervivència alimentaria, atès que qualsevol producte comestible, des d'una simple verdura, a pa, carn, peix, begudes o d'altres, era necessari adquirir-la en algun punt de venda, cada vegada més centrats a les afores d'aquestes urbs.
Estranya concepció de societat que per una banda demanava a la gent que tingués sentit ecològic i agafes el cotxe el mínim i per altra ubicava tos els punts de venda a les afores que obligaven precisament a fer el contrari, a necessitar imperiosament d'agafar els seus automòbils per abastir-se.
Gairebé tot es tenia de comprar a les grans o petites àrees comercials, era l'entramat que s'havia teixit en detriment del petit i tradicional comerç que després d'una llarga agonia llargament anunciada i no solucionada per la classe política, havia acabat pràcticament desapareixent.
En ensorrar-se, s'havia perdut bastant més que un determinat tipus de teixit social que havia estat bàsic en el desenvolupament dels països del primer món i s'havia desenvolupat una nova societat aparentment opulenta però amb peus de fang, mentre l'anterior ferida de mort, agonitzava. Era tota una manera de veure i viure la vida que se n'havia anat en orris d'una manera irreversible.
Aquest sistema tan complexa era dons d'una enorme fragilitat. En qualsevol moment en que es trenques una de les baules de la cadena, tot quedaria esmerçat i la població que en la seva majoria habitava grans àrees urbanes restaria indefensa i abandonada sense a penes recursos a part del propi instint de supervivència.
Aquest teòric estat del benestar del que us estic parlant, afectava només a un trenta per cent de la població mundial, bàsicament Amèrica del Nord, Europa, Japó i part de l'emergent Xina que en realitat, era ja la primera potència econòmica mundial, tot i que no havia encara - prudentment - fet exercici del seu liderat, potser també per la seva enorme complexitat com a país i la incongruència barreja d'un estat que era comunista i capitalista alhora.
La resta de la humanitat malvivia enmig de malalties i misèria, governada per sàtrapes entestats només en enriquir-se a costa dels seus soferts ciutadans, explotats també per aquest primer món que els venia els seus productes a preus abusius i posava traves aranzelàries als d'ells, fossin els que fossin, llevat de petroli gas o diamants, que controlaven directament aquests països explotadors a traves de les companyies multinacionals.
La única ajuda que tenien era la que podien rebre de les organitzacions no governamentals de tots tipus, que en una abnegada tasca, pal·liaven tan com podien les seves cada vegada més apressants mancances, tot i que per més que fessin no era mai suficient.
Els altres, els ciutadans dels països benestants, és limitaven a ajudar amb diners aquestes organitzacions per tranquil·litzar la seva mala consciència, sense intentar arribar al moll de l'ós, aparentant una obscena indiferència, sense voler admetre la seva part de responsabilitat en aquesta expoliació reiterativa i sistemàtica que els seus governs havien practicat durant més de cent cinquanta anys.
La situació era doncs d'una enorme injustícia social i econòmica per a la majoria dels pobles de la terra i, era previsible deduir que en qualsevol moment tot se'n podia anar en orris.
Aquests estats que es creien tan poderosos, amb tots els seus exercits, policies, espionatge i serveis secrets, estaven indefensos davant d'un terrorisme nou que els superava, que era de fet, l'autèntica gran potencia mundial. Una potencia fanàtica incontrolable, preparada econòmicament i amb suport logístic, capaç de castigar en qualsevol moment i al lloc on volguessin a aquests en teoria poderosos estats allí on els hi feia més mal, la indefensa població civil. Hi ho feien de la manera que feia més mal, amb atemptats suïcides, que els feia totalment imprevisibles i impossibles d'evitar.
Un alt càrrec militar em va confessar una vegada en un sopar, que no es podia guanyar mai a un enemic que estava a disposat a donar la vida per la seva causa, quan era precisament la vida el que més apreciaven les seves possibles víctimes.
I tenia molta raó.



5.
---------------------------------------------------------------


A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més.
Aquestes guerres que varen començar arran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.
L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a ’Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.
En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.
Tot el complexa sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.
En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.
Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.
A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria.
La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder.
Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació
Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar. La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada.
En uns minuts la plana major del fins ara poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.
La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades.
Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta.


*



















6.
-------------------------------------------------------------


No en va quedar res d'aquella societat aparentment civilitzada, sense llum, aigua, telèfon, mitjans de comunicació, ni serveis mínims de cap tipus, la situació esdevingué insostenible. La fina capa de civilització que tant havia costat d'aconseguir desaparegué esborrada per la necessitat peremptòria de sobreviure. Tota una idea de civilització s'havia dissipat en poc més d'un any de manera irreversible. La majoria de governants d'altres països que no aconseguiren fugir a temps, foren assassinats per la turba, els exercits esmerçats en mil branques cadascuna fent la guerra pel seu compte i talment com als Estats Units tot fou arrasat.
Tornàvem doncs a estar instal·lats en la barbàrie de la edat mitjana. Bandes i bandes assolaven els països a la recerca de menjar per sobreviure. No es respectava res, ni dones, gent gran o nens, tot quedà assolat i la gent a la desesperada, intentava sobreviure a costa de que i qui fos. A Europa, que encara s'estava refent de la crisi de l'any 2020, dintre del caos, hi havia encara un cert ordre, un mínim de dignitat, però la fam feia estralls i la situació anava empitjorant a mida que s'acabaven els aliments, fent previsible que més tard o més d'hora s'arribaria a la mateixa situació de barbàrie que a altres llocs del planeta. Aleshores fou quan els pocs dirigents supervivents d'una sèrie de països es reuniren a Paris i decidiren fundar l'OMU, amb la intenció de posar una mica d'ordre a tot aquest desori.
L'OMU tenia la seva seu a les afores de Paris, darrera mateix del Palau de Versalles, en una base militar subterrània desconeguda per la gran majoria de la població. Edificada en temps de la guerra freda pels voltants dels anys seixanta del segle passat, era de solida construcció i el lloc idoni per guarir-se. Allí, des de aquell residu de la vella Europa, fortament protegit, s'intentava cercar la manera de restablir l'antic ordre, però els esdeveniments cada vegada més caòtics portaren als seus responsables a cercar un tipus de solució molt diferent. Per aquest motiu fou que em vingueren a buscar a mi.
No sabia en aquell moment com havien aconseguit localitzar-me, atès que feia ja més d'un any que m'havia esborrat d'aquest món en descomposició per refugiar-me en aquesta illa al bell mig del Pacífic, lluny de qualsevol ruta comercial.
Em va acompanyar Agnès - la meva companya - no teníem fills ni cap parent proper, a més, quan varem anar-nos-en, la situació no era encara desesperada, tot i què jo si intuïa com acabaria i vaig intentar anticipar-me als lamentables i previsibles esdeveniments que malauradament - doncs hauria preferit que no fos així - es varen confirmar posteriorment.
Agnès, pobra, no s'hi va arribar a acostumar a tot aquest canvi i simplement, decebuda i desesperançada, és va deixar morir al poc temps d'arribar a l'illa. Lentament, es va fondre ensorrada per la tristesa i el desengany. El seu esperit de lluita havia desaparegut, com si de sobte, s'hagués adonat que aquell esforç de tants anys no havia servit per a res, que tot havia estat una tasca totalment inútil. Lluitar contra les maltempsades desgasta i més en el cas d'ella que era fràgil física i psíquicament.
Agnès era una dona d'una enorme sensibilitat, humanista convençuda, que creia en l'ésser humà com a portador de idees positives, capaç d'estimar, de fer el bé, de dialogar amb els altres, de ser generós, solidari. Ella mateixa havia estat cooperant en mil i una causes perdudes arreu del món i era a més a més una lluitadora aferrissada dels drets dels pobles oprimits. Era per tant, no solament una activista intel·lectual si més no activa, compromesa i, quan tot començà a ensorrar-se, el seu esperit altruista no ho va resistir.
No es podia creure, fer-se a l'idea que tots els seus esquemes se n'havien anat en orris en un espai tan curt de temps. Diguéssim que es va tancar en el seu món interior per no veure la caiguda del real, negant-se a acceptar la evidencia tot i que en el seu conscient no la podia negar.
Encara no se com vaig aconseguir emportar-me-la a l'illa, atès que ella, amb el seu tarannà, el mes natural seria que s'hagués quedat fins l'últim moment, ajudant on fos i a qui fos, arriscant fins i tot la seva vida.
Com acabo de dir, decebuda, es va esborrar d'aquest mon, d'aquesta societat descomposta i, poc després simplement en no poder-ho pair, es va deixar morir. Un dia al matí ja no es va despertar, el seu cosa estava ja fred quan en tornar de passejar la vaig tocar tement-me el pitjor, el fet irreparable de la seva pèrdua. Allí a la platja la vaig enterrar, vora mar com ella volia, sense oracions, creu ni cap signe visible, ni tan sols unes pedres que poguessin servir de referència. Fou el seu últim desig.
Només tu i l'arena sabreu on soc - em va dir - així vull que sigui. I així va ser. Els drets dels morts s'han de respectar, és l'últim desig i el més important.
Fou uns dies després que una nau em va venir a buscar, l'Stairc es va limitar a informar-me que Kranza em volia veure. No podia discutir l'ordre ni tenia ànims per fer-ho, a més tampoc es que em sorprengués massa la seva arribada, només era una qüestió de temps. No sabia aleshores que cent anys menys tard tornaria a buscar-me, potser la meva reacció hauria estat una altra, però no ho sabia, ni volia, ni ho podia saber en aquell moment. Vaig limitar-me doncs a pujar a la planejadora i anar amb ell al quarter general de L'OMU.

*
7. Quarter General de l'OMU a Versalles - 2047 D.C.
------------------------------------------------------------------


La planejadora es posa suaument al verti-port. Absort en els meus pensaments ni tant sols m'he n'he adonat, l'Stairc em treu de la meva abstracció.
- Ja hem arribat, tinc instruccions de portar-lo a presència de Kranza.
Baixem, ell m'indica que som a l'entrada del refugi militar, darrera mateix del palau de Versalles. Si hi vinguéssim cent vegades, les cent em donaria exactament la mateixa informació, en canvi, ni s'adona o simplement no considera important que estigui ocupat per centenars de famolencs, dins i fora d'un palau deteriorat, malmès per l'enfuriment d'aquests últims supervivents que un cop acabades les reserves, a la desesperada, s'han dedicat a destrossar-ho tot, intentant entrar-hi sabedors que allí hi havia aliments.
Blindats, filferrades i soldats fortament armats, fan gairebé impossible accedir al refugi, alguns cadàvers grotescament caiguts sobre els filferros així ho demostren als que inútilment esperen fora que els soldats els donin algunes restes del seu menjar.
Un dels vells símbols de l'Europa culta estava sent destruït. Com devien estar tots els altres?
M'estimo més no imaginar-ho.
Perquè? ¿Som com som i hem acabat tenint el que ens mereixem? o ¿és que potser s'arregla tot donant la culpa als governants? - tot i que la tenen i molt - La culpa d'aquest desastre és de tots, governants i governats, sempre hi ha una certa complicitat en les actituds d'uns i altres davant la manera de resoldre les qüestions, tan si son d'estat com quotidianes i, de la actual situació tots en som culpables, encara que la culpa de molts sigui per omissió.
¿O és que Hitler, Mussolini o Franco estaven sols en el moment de governar? Aquest últim ho va fer durant més de trenta anys i no hauria aguantat tant de temps en el poder sense tenir mols lleials amics i col·laboracionistes entre el poble que el varen perpetuar fins la seva fi natural. La fi més terrible pels oprimits, incapaços d'alterar la historia, acomodant-s'hi, transigint i consentint en la majoria dels casos.
Quan un dictador mor de vell al llit, el poble sencer en te una gran part de culpa, els hi agradi o no, ho vulguin reconèixer o no. Així ho crec i així ho manifesto. Siguem dons seriosos a l'hora de criticar actes dels governants i admetem també la nostra part de culpa com a ciutadans en la majoria dels casos.
És curiós. Tants segles esperant una fi de la raça humana majestuosa, apocalíptica i, finalment la tindríem d'allò més vulgar, gairebé miserable, segurament com s'escau a la nostra petita mesquinesa, no ja dins de l'univers, si més no en l'àmbit del nostre petit planeta.
Quan difícil ha estat aixecar tota una civilització de progrés, cultura i benestar després de més de tres mil anys d'esforços i quan fàcilment es pot esmerçar tot - em dic - mentre un soldat armat ens fa passar a l'interior del refugi.
Un intens tràfec d'homes i dones amunt i avall, m'indica que allí és on hi ha el centre de operacions de l'OMU. Ens endinsem en una enorme sala plena de taules i ordinadors, més de dos-cents diria que n'hi ha a simple vista. Aquesta, dona pas a una molt més petita on a penes hi ha una vintena de persones connectades, això si, totes als seus ordinadors. Deixem aquesta sala i agafem un ascensor fins la planta - 3. En sortir, l'Stairc s'identifica a un oficial que dona el vist i plau per que passem.
Després d'un llarg passadís lluny de la activitat de la sala superior on a penes hi ha ningú, agafem un altre ascensor que vertiginós ens baixa fins la planta -10, l'Stairc torna a identificar-se i després de més comprovacions, em deixa amb el vigilant i se'n torna cap l'ascensor.
L'oficial em fa un gest perquè el segueixi.
Camino rere seu.
Davant nostre hi ha un passadís llarg tènuement il·luminat que ens condueix fins a una única porta que hi ha al fons. Introdueix una tarja làser i la porta s'obre automàticament davant la nostra presencia. Ell espera fora fent-me la indicació que passi dins. Entro dins d'una sala i la porta torna a tancar-se rere meu.
L'estança està desproveïda de mobles, les parets absolutament llises i buides, ni tant sols hi ha una cadira o un banc per asseure's. No és allò que en podríem dir una sala confortable i acollidora, tot i que reconec que no estan els temps per subtilitats d'aquest tipus i potser aquest no és tampoc el lloc més escaient per analitzar-ne la decoració.
Espero al bell mig a que em donin instruccions.
Al cap d'un parell de minuts, una porta dissimulada en la paret s'obre a la meva esquerra, m'hi acosto i entro. Hi ha un altre passadís, aquest més ample i no tant llarg, al fons s'obre una altra porta, entro i em trobo en un despatx petit de poc més cinquanta metres quadrats. Allí m'estan esperant Kranza i dos homes més.
- Benvingut al que queda de civilització, son les paraules de Kranza abans de presentar-me els seus acompanyants. Segui si li plau.
M'assec davant d'ells i espero.
Kranza parla:
- Tot i que em consta que em coneix, permeti'm que em presenti, em dic Kranza i soc el màxim responsable escollit per l'OMU per dur a terme un projecte en el que necessitem de la seva valuosa col·laboració, Ah! permeti'm també que li presenti als meus acompanyants, els Senyors Kraziec i Lombardi, màxims responsables del departament de recerca i desenvolupament de genètica aplicada.
Un cop fet el compliment de la presentació, Kranza continua desgranant el seu soliloqui:
- Vostè possiblement no els coneix, tot i que en deu haver sentit parlar, ells son qui m'han parlat d'Abraham, el pare de la clonació, l'home que necessitem per dur a terme el canvi social més gran que s'ha fet i es farà mai a la historia de la humanitat.
Els noms dels qui entenc seran els meus futurs col·laboradors em sonen i possiblement ens hem trobat en alguna convenció anys ençà en algun lloc o altre, però físicament no els recordo. Reconec que la meva manera de treballar sempre ha estat bastant al meu aire i no m'he cuidat massa d'allò que se'n diu relacions públiques. Esquerp, és, com em diuen molts dels meus col·legues.
Ho sento, però detesto perdre el temps en qüestions simplement protocol·làries, crec que no es aquesta la funció d'un investigador, tot i que aquest tipus d'actes son importants per aconseguir col·laboracions econòmiques de mecenes o grans multinacionals.
Després de saludar-los, pregunto:
- Com m'heu localitzat?
Kranza somriu.
- Molt fàcil, fa més de vint anys que tothom porta un "xip" incorporat al néixer, posteriorment s'ha anat instal·lant als mes grans, per tant no hi ha hagut cap problema.
Els altres entenc que no - aclareix davant la meva expressió de sorpresa - però una persona com vostè ho tindria de saber - afegeix irònic -
Doncs no, no ho sabia, ja he dit que sempre he anat una mica pel meu compte i, a aquest tipus de qüestions no hi he donat mai importància, potser si que ho sabia o ho tenia de saber, però la veritat és que en aquest precís moment no ho recordo.
De totes maneres, no dic res, no cal, callo doncs i deixo que parli passant per alt el seu to irònic, més o menys m'imagino per on vol anar, però m'estimo més que ho digui ell o algun dels seus acompanyants. Necessito sentir-ho per tenir plena consciència de quan voler fer.
Kranza s'aixeca, comença a passejar amunt i avall per la petita habitació, les mans al darrere i un gest seriós al rostre. De sobte, s'atura i adreçant-se'm em diu:
- Miri Abraham, em deixaré de preàmbuls farfallosos i aniré directe a l'assumpte que ens interessa i que l'ha portat fins aquí. Tal com li vaig comentar en la nostra conversa, necessitem la seva col·laboració i els seus coneixements per clonar una nova espècie de neohumans de diferents tipus - ja s'ho pot imaginar - d'acord amb les necessitats mes peremptòries. Hem pres la decisió de ple acord amb una sèrie de governants reunits aquí i creiem que no hi ha més remei que arribar a una solució final, ja que no trobem altre manera de resoldre el caos imperant. L'agreujament d'aquesta situació cada dia que passa, no ens dona cap més opció i ens obliga a prendre molt al nostre pesar una dura i transcendental decisió.
Fa una pausa teatral com si realment ho estes de preocupat, però no me'l crec, ho sento, no me'l puc creure, els sentiments i els governants son incompatibles i tot i que de vegades es bo que així sia, no crec que en aquest cas sigui el més convenient. Aliè a les meves reflexions, Kranza continua exposant els plans de l'OMU per als seus ciutadans:
- Per aixó, malgrat tot quan comporta i els escrúpols de consciència que ens pugui crear, de mutu i total acord em pres la difícil però irrevocable resolució d'anorrear de soc arrel l'espècie humana a tot el planeta.
Continuo callat, no moc ni un muscle de la cara en sentir la seva obscena afirmació.
- No es sorprèn? - em pregunta -
- En absolut - li dic -
No hi ha ja res a la vida que em sorprengui. La decisió que heu pres malgrat la repugnància que em provoca, puc arribar a considerar-la raonable, de fet, serà estalviar un inútil patiment previ a la mort, a uns quants centenars de milions de persones que no estan preparades i no tenen cap possibilitat de sobreviure en les actuals circumstàncies.
Reflexiono en veu alta en dir-li a continuació:
- Tot i que posats a fer, aquesta decisió es podria haver pres fa ja molt de temps, atès que el vuitanta per cent de la humanitat sobreviu fa ja molts anys en unes circumstancies deplorables, molt similars per cert a las que ara pateix el mal denominat mon civilitzat i, fins ara, ningú s'havia plantejat aquesta decisió definitiva.
- Com ho penseu fer?
- Gas letal N.E.C. es la seva lacònica i freda resposta. Només afecta a persones i animals - aclareix - ho tenim tot planificat i els suficients medis aeris i terrestres per fer-ho. L'efecte és immediat - afegeix - al cap d'un parell de d'hores el gas es dissolt en l'atmosfera que torna a ser perfectament respirable.
Ho tenim tot preparat d'acord amb una sèrie de caps d'estat arreu del món que han sobreviscut a la revolta. Ja li he dit i vull que ho entengui que aquesta és una decisió que no solament ha estat consensuada, tots i estem plenament d'acord en que és la única possible. Cada un d'ells decidirà qui te de sobreviure i prendre les mesures oportunes per guarir-los en un lloc segur.
- I després? - pregunto -
- Després és quan el necessitem a vostè. Necessitem clonar els neohumans que li he dit en grans quantitats i de diferents tipus. Hi haurà molta feina a fer, però bàsicament ja tenim decidits els models que necessitem amb més prioritat.
- Es veu capacitat per fer-ho?
Dubto, però només uns segons, no hi ha tampoc possibilitat d'elecció i no soc un heroi, menys encara un heroi per a no res. A més, és evident que estan decidits a dur a cap la seva macabra tasca i, de no col·laborar-hi jo, ho faran sense mi, malgrat necessitar-me. Però els hi faig falta, molta falta, si no, no m'haurien vingut a buscar ni és molestaria Kranza en donar-me tantes explicacions. Soc l’únic que pot dur a terme aquesta feina amb total eficàcia, ho sé jo i ho saben ells, si no, no em tractaria amb tanta amabilitat, estranya venint d'un tipus com ell.
No em penso la resposta, ja he pres la decisió.
- Sí! contesto lacònicament.
Kranza somriu alleujat.
- Sabia que ens entendríem - diu - tindrem d'anar per feina, la situació és cada vegada més insostenible, fins i tot se'ns fa cada cop més difícil garantir l'ordre en aquest mateix refugi, tenim soldats aquí amb famílies fora i l'ambient comença a ser perillosament tens, en qualsevol moment pot haver-hi una revolta que no ens veiem capaços de controlar. Ho sento, però no ens podem prendre el luxe de perdre més temps
I afegeix:
- Vostè va demostrar teòricament que és pot generar vida clonada a supravelocitat i aturar-la quan es vulgui a voluntat. Ja sabem que podem programar el cervell, controlar tots i cadascun dels seus actes, ja ha vist els Stairc que hem fabricat seguint les seves instruccions, d'acord amb el protocol que va deixar a la Universitat Villepin abans d'auto exiliar-se a l'illa de Batan. Però el que més ens interessa, el que en principi només vostè pot fer possible, és crear una nova raça a diferents nivells en qüestió de cinc o sis mesos.
Somriu conciliador mentre m'agafa per l'esquena i a continuació insisteix:
- Perdoni la meva iteració, però.
- N'està segur que és capaç d'aconseguir-ho?
Respiro a fons abans de contestar, aquesta teoria meva, ell no ho sap, però ja ha estat experimentada amb èxit fa tres anys, es tracta de crear vida accelerant el procés cel·lular i aturant-lo quan es considera oportú, després el procés d'envelliment continua o s'atura a voluntat.
Podem crear criatures d'una edat i característiques determinades i mantenir-los exactament en el mateix estat durant gairebé trenta o quaranta anys, després tenim un procés de degradació molt ràpid que encara no hem pogut controlar i descobrir perquè tot se'ns escapa de les mans, però el que ell vol ja ho tenim assolit, la programació de la ment a voluntat segons convé als seus interessos no és nova, com ell mateix ha dit, ja fa temps que s'hi està treballant i amb uns resultats molt esperançadors.
El que ell i ells volen és la part que només jo, l'aprenent de déu he desenvolupat, la capacitat de crear en poc de temps milers de neohumans de diferents tipus que siguin fiables.
Ara, malgrat quan em pugues passar, juro que diria que no, que m'hi negaria en rodó, però cent anys enrere era molt més jove i vanitós, acabava de perdre l'Agnès, res m'importava doncs i no oblidem que m'estaven oferint el poder absolut, la oportunitat de desenvolupar a l'engròs la meva teoria, el fet de canviar i modelar al meu gust el curs de la historia.
La possibilitat de crear una espècie perfecte, de superar la pròpia obra mestre dels déus, de ser fins i tot millor que ells mateixos.
No dubto gens.
- Puc i ho penso fer - responc amb fermesa - pot estar ben tranquil per aquesta part.
Kranza somriu alleujat, penso que tenia els seus dubtes sobre la meva capacitat tot i les bones referències que l'havien fet anar a buscar-me.
- Perfecte. Comptava amb vostè.
S'asseu.
- Ho tenim tot preparat, fins i tot la supervivència alimentaria de les noves espècies i els supervivents a base de comprimits energètics, un grup d'especialistes hi ha estat treballant des de fa mesos, en aquest sentit no te d'haver-hi cap problema. De refugis ens en sobren, cada país es cuidarà de salvaguardar els seus supervivents, així com de garantir la seva alimentació.
S'atura un moment, els meus acompanyants i jo no diem res, l'escoltem en silenci esperant que continuï.
Ho fa:
- S'ha considerat oportú que els escollits no surtin a l'exterior fins que els neohumans escombriaires hagin fet la seva feina, l’impacta visual serà molt menys brutal si el seu entorn habitual està net de cadàvers, tot i que estaran en tractament psicològic, doncs la visió de les ciutats buides pot continuar representant per ells un impacte psicològic molt fort.
Hem pensat també que seria millor concentrar-los en noves poblacions, per evitar records que els puguin trastocar, però per mes que vulguem controlar-los no podrem evitar la seva mobilitat, deduint que tard o d'hora qui més qui menys voldrà tornar al seu lloc d'origen.
Fa un gest de falsa comprensió mentre afegeix:
No els ho podem prohibir, però si s'intentarà aconsellar-los per tal que no ho facin.
Pel seu bé - postil·la -


*


















8.
------------------------------------------------------------------------------------


Acabada la seva cínica exposició Kranza s'aixeca, els ulls li brillen. Ja he vist d'altres vegades aquesta perillosa brillantor en la mirada dels homes, és el poder i la seva bogeria, el messianisme histriònic d'un simple home petit que te el poder a les seves mans i està decidit a usar-lo si fa falta, contra tot i contra tots, tot plegat per satisfer la seva ridícula vanitat, per demostrar que te la pitjor de les armes, la més destructiva de totes, el poder absolut en mans d'un simple ésser humà.
Comença a passejar amunt i avall per l'habitació, les mans al darrera, el cap amunt, la barbeta desafiant. Més que parlar-nos a mi o als altres, dona la sensació que ho fa per un auditori invisible que l'està escoltant. Potser per primera vegada a la seva rutinària i vulgar vida de funcionari, se sent poderós, ell, que no era - segons em vaig assabentar després - poc més que un simple sotssecretari de política exterior, que havia tingut la única habilitat d'estar en el lloc oportú i en el moment idoni, atès el desgavell imperant en aquells moments.
I el Kranza messiànic parla al seu virtual auditori:
- Ha arribat l'hora de començar a crear un nou món i nosaltres, els escollits, en serem els seus artífexs. Aquesta decisió és la més gran que mai ningú ha pres al llarg de la historia, però es la correcta, el que s'ha de fer i a nosaltres ens ha tocat prendre-la per molt dolorosa que ens pugui semblar.
Els ulls se l'hi il·luminen quan parla, està pensant en anorrear el que queda de la humanitat i intenta justificar-ho amb paraules com grandesa, obligació, deure de governant, sacrifici, etc.
Està intentat crear un ordre nou però està emprant el mateix llenguatge cínic i miserable del vell.
Però en aquells moments jo no ho veia tot aixó, només em sentia sol per la pèrdua de Agnès i fascinat per la possibilitat de la tasca que m'havien encomanat, les paraules de Kranza fins i tot, reconec que les trobava adients i lúcides.
Quedi clar que no estic intentant justificar-me, simplement vull que entengueu que de vegades, una decisió important com aquesta, depèn molt d'un determinat estat d'ànim i cap on vulguis anar en el moment de prendre-la.
I dic que no intento justificar-me, perquè, sobretot ara, amb el pas dels anys i per més que ho intentés, per més cinisme que hi poses a l'hora de fer-ho, encara que intentes disfressar-lo del més fals dels pragmatismes, simplement no podria. La decisió que es va prendre en aquell moment i en la que hi vaig col·laborar era massa greu com per intentar després defugir-ne les responsabilitats i no he arribat encara a aquest punt de degradació humana, malgrat és massa habitual intentar tergiversar els fets de cara a la historia posterior, al cap i a la fi és quan queda pels historiadors del futur.
No és por justificar, sota cap concepte, allò que es injustificable i, eliminar de soc arrel pràcticament tota la espècie humana de la capa de la terra, per mes raonaments del tipus que sigui que es vulguin adduir, no admet cap tipus de justificació.
Quan Kranza va considerar que la exposició dels terribles fets que anàvem a perpetrar era suficient, es deixà de retòriques i ens instà per que immediatament comencéssim a treballar en el projecte. La data prevista per l'anorreament per ell i els seus aliats era molt propera i no volien perdre més temps que l'imprescindible en dur a terme la seva macabra feina.
Després de passar la nit al refugi, l'endemà a primera hora del matí uns Stairc ens traslladaren al laboratori central. El nostre projecte havia estat batejat eufemísticament amb el malnom "d'Operació Primavera" què tenia el seu que. Als polítics i militars els hi agrada batejar les seves sinistres anorreacions amb noms eufemístics, com si un nom pugues canviar la sinistra finalitat dels seus plans. "Operació Primavera", per la majoria dels humans en seria la última de primavera, de fet, ja mai més hi haurien primaveres, ni estius, ni hiverns ni tardors, ni res.
El Laboratori l'havien instal·lat en una antiga base militar a les afores de Tolosa. Fortament vigilada per un grup de Stairc, era pràcticament impossible que algú hi entrés o sortís sense ser detectat. Estava dotat de la tecnologia més avançada en genètica, gràcies a la ingent tasca duta a terme pels doctors Kraziec i Lombardi, atès que tal com estava tot, varen tenir de regirar desenes de laboratoris arreu del mon, la majoria dels Estats Units, molts d'ells arrasats per les turbes, aprofitant quan era útil, amb risc fins i tot de les seves vides - de vegades - i gràcies també a la col·laboració d'algunes forces especials de l’exèrcit, que no havien abandonat la seva responsabilitat aconseguiren transportar quan necessitaven fins allí.
La seva estructura constava de tres plantes superiors i quinze més de subterrànies. Eren totalment autosuficients, atès disposaven d'energia solar pròpia i tot un complex sistema de refrigeració autònoma que d'una manera molt enginyosa estalviava molt de combustible. Era un edifici que es retroalimentava constantment amb una despesa mínima.
Construïda a mitjans dels seixanta, quan la por a un atac nuclear per part del bloc soviètic propicià aquest tipus de refugis que sovintejaven per tot Europa i Estats Units, era el lloc idoni per dur a terme les nostres activitats.
El personal era mínim un cop baixaves a la segona planta. Cada una d'elles era independent i a la nostra no hi tenien accés ningú més que una cinquantena de persones entre científics i ajudants, més deu guàrdies de seguretat nomenats expressament per Kranza. Les altres nou plantes restaven buides, a la espera que comencéssim la nostra feina i les omplíssim de neohumans.
Com es sol fer en aquest tipus de decisions, tot fou planificat d'una manera totalment freda, asèptica. Ells demanaven i nosaltres, el meu equip i jo, produíem. El primer de tot fou generar neohumans escombriaires, se'n necessitaven molts per recollir i enterrar a tot el món els centenars de milers de cadàvers que es produirien després del letal atac amb el gas N.E.C.
A la base només ens dedicàvem a fabricar els prototips experimentals en tirades de cent unitats, després, un cop comprovats i verificats, donàvem les instruccions pertinents als dotze laboratoris que hi havia escampats pels diversos països involucrats en la decisió final, per que els anessin reproduint segons les necessitats de la zona.
No va haver-hi cap problema que no tingués solució, tot resultà excessivament fàcil. Passats cinc mesos disposàvem d'un primer grup de neohumans a cada laboratori, perfectament preparats per a la sinistra tasca per la que se'ls havia creat.



*





9.
------------------------------------------------------------------------------------


Un matí de primavera, d'aquella primavera que seria la última per a la majoria de la humanitat era assegut al petit despatx de Kranza. M'havia fet avisar que volia parlar amb urgència amb mi. Allí el tenia davant meu.
Somreia, sàdicament satisfet quan jo ja començava a tenir els primers i seriosos dubtes d'arribar a la solució final projectada per ell i els seus socis de govern. Cada vegada estava més convençut que podien haver-hi altres solucions no tan dràstiques i igualment viables encara que representes molt més esforç dur-les a cap i fos a més llarg termini. Se'm feia un nus a la gola i a l'estómac només de pensar en la fi sobtada de tota aquella gent innocent, que a part de no ser responsable de la situació en que els havien abocat sense cap possibilitat de defensar-se, vençuts i aniquilats des del seu propi desconeixement dels fets, per un grapat de messiànics il·luminats.
Però Kranza no ho pensava tot això, només tenia una idea fixa al cap i prou.
- Abraham! Estic molt content amb la seva feina i la del seu equip, els felicito, ho han fet molt bé.
- Gràcies - vaig limitar-me a dir-li en veu baixa -
- Que li passa? - va preguntar - el noto estrany.
Sabia a que m'exposava, però malgrat tot li vaig comunicar els meus dubtes ètics.
- Veurà, amb tots els respectes, tinc dubtes morals sobre quan és vol dur a terme. Soc científic i se suposa que m'hauria de dedicar a fer bé la meva feina i deixar-me de fer preguntes, però abans que això, no soc més que un ésser humà amb les seves pors i els seus dubtes. Esteu parlant d'eliminar a milions de persones, de fet pràcticament a tota la humanitat i em pregunto si és absolutament necessari, si no hi ha cap altra opció abans de anorrear tota la espècie, d'esborrar en uns minuts terribles una empremta de mes de tres milions d'anys.
Kranza somriu comprensiu, posa la seva mà a la meva esquena com si volgués protegir-me, mentre em diu:
Ai Abraham! Vostè és un científic, però jo abans que tot soc un governant, aquesta diferencia comporta una enorme desavinença en la visió que puguem tenir ambdós dels grans fets, de les grans decisions. Sap, els governants no podem tenir dubtes, la nostra missió està per sobra la consciència i la ètica que puguin tenir la resta dels mortals, tenim la obligació de fer el millor pels nostres governats i la decisió que hem pres, per molt dolorosa que a vostè li pugui semblar, li puc ben assegurar que és la més adequada. La historia ens acabarà donant la raó.
S'aixeca i comença a passejar mentre continua parlant, les mans a l'esquena, la barbeta desafiant. Penso que els de la seva mena son tots iguals.
Continua amb el seu discurs:
- Miri, si no ho fem ara, els ciutadans mica en mica s'aniran destruint entre ells, obligats per la fam i la misèria, de fet, ja en moren centenars de milers cada dia que passa i, el que volem fer, en el fons, és evitar-los un patiment incruent, inútil, que tard o d'hora els durà al mateix lloc. Se que no és una decisió fàcil, però ja l'hem pres i no pensem tornar enrere, un governant no en pot tenir d'escrúpols de consciència - ja li he dit - i el nou ordre de neohumans que estem creant, serà perfecte, superior amb escreix a la pròpia obra de la natura. Nosaltres crearem una nova societat sense escletxes de cap tipus, on tothom serà feliç, on cadascun dels neohumans serà conscient de les seves possibilitats i límits.
Una humanitat sense guerres, policies, criminals ni exercits, només nosaltres, un reduït grup que ho controlarà tot per si hi hagués alguna desviació i vostè en serà, de fet ja ho és, l'artífex, el creador omnipotent, el pare dels neohumans.
S'atura davant meu, penetrant-me amb la seva mirada inquisidora.
- Ho entén?
- Sí, però!
M'interromp irat -
- No hi ha però que valgui, es una missió per a la que uns quants hem estat triats i la durem a terme, pensi-ho bé, i digui'm si desitja salvar algun familiar o conegut proper, el dia 23 d'abril, començarem a escampar el gas N.E.C. per tot l'orb. Queden només deu dies per que comenci una nova era, una nova civilització. La civilització perfecte.
- Pensi-ho, li dono dos dies.
No tenia cap familiar proper, ni amics en especial i, si no podia salvar-los a tots, no volia fer-ho amb ningú, per tant no vaig esperar als dos dies.
Perquè?
Crec que esperava la meva resposta immediata, quan li vaig dir:
- Miri, no tinc ningú proper actualment per qui pugui tenir un interès especial, la meva dona és morta. Ja te la meva resposta, no cal esperar dos dies per a res.
- D'acord.
Desitja alguna cosa en especial, no sé, una companyia femenina potser?, demani el que vulgui, li ho concediré, estic en deute amb vostè, a més s'ho ha guanyat a pols.
M'aixeco i el miro fixament.
- Quants en sobreviuran?
Ara es ell qui em mira abans de parlar:
- Els justos i imprescindibles, vostè entre ells, per suposat. Es una decisió dura, però te d'ésser així.
Torno a asseure'm i li dic:
- D'acord, li proposaré un tracte.
Em mira sorprès i interessat mentre em pregunta:
- Quin?
- Viure cent anys més a canvi que jo torni a l'illa amb plenes garanties de supervivència.
He aconseguit intrigar-lo i sorprendre'l alhora.
- Com ho pot aconseguir això?
Somric.
- És el meu secret, de fet només li ofereixo a vostè i penso aplicar-me'l a mi. Donar-se tants anys de vida per a mi no és difícil, en canvi treure-se-la, és molt fàcil, sempre si és a temps, de fet el suïcidi és l’únic acte de llibertat real de que disposem els humans.
Noto que Kranza dubta, no acaba d'entendre'm.
Insisteixo:
- S'adona que en qüestió de cent o cent vint anys només quedarem vostè i jo, que amb la esterilització difícilment es reproduiran els supervivents i, si vol que li sigui sincer, si jo fos dels que quedin m'ho pensaria molt abans de portar un fill a un món com el que quedarà després del nostre acte. Vostè sol quedarà com a responsable del nou ordre, jo penso tornar a l'illa atès què...
M’interromp tot dient-me:
- Però, ¿perquè vol tornar tot sol a una illa perduda en mig del Pacífic per viure-hi més de cent anys? No ho veu que no ho suportarà, es tornarà boig o es suïcidarà.
Veig que segueix sense entendre res, ni crec que m'hagi escoltat, ell només te una idea al cap i tot el demés no l'importa gens.
Insisteixo a veure si almenys ho comprèn.
- Veurà, he decidit viure quants més anys pugui per purgar el meu pecat i de passada el vostre, per ser conscient, terriblement conscient fins l'últim instant de la meva llarga vida, del mal irreparable que durem a terme. És per això que vull anar-hi sol, no puc obligar a ningú per més que l'estimés, a compartir aquesta soledat durant tants anys. Agnès m'estimava i malgrat tot no ho va resistir, no vull tornar a passar per aquell tràngol, aquest serà un calvari només per a mi sol.
Kranza resta callat, tot i que no crec que l'hagin impressionat massa els meus raonaments, encara què almenys ara si sembla haver-me escoltat.
Davant el seu silenci li dic:
- Ho accepta?
Tarda uns instants a contestar, fins que finalment em diu:
- D'acord! Ho farem a la seva manera, però sàpiga que si mai canvia d'opinió, si desisteix de seguir a l'illa, només té d'avisar-nos i vindrem a buscar-lo.
Ens acomiadem amb una apressada de mans.
Bé, de fet, soc jo qui apresso la seva mà, ell la deixa penjant, com inert, fins i tot diria que te un tacte viscós, repel·lent i, no m'he refiat mai gens ni mica de la gent que et dona la ma d'aquesta manera, tot i que en aquest cas, estava convençut que podia confiar-hi, més que res - ja m'ho havia dit - perquè tard o d'hora em podia tornar a necessitar.
Me'n torno al laboratori de Tolosa a esperar que arribi el dia escollit per Kranza i els seus acòlits per anorrear l'espècie humana. És molt proper i el compte enrere ja ha començat. Kraziec i Lombardi no semblen massa preocupats tot i que sabent-ho, atès que els hi he ofert la possibilitat, rebutgen allargar-se la vida.
Estem a punt de cometre el crim més gran que mai s'ha fet i es farà en tota la historia de la humanitat - comenta Lombardi - no vull viure més que el que dicti la natura.
I afegeix:
Que els déus i els homes ens perdonin, espero que algun dia en un futur proper algú pugui rebutjar aquests fets terribles que perpetrarem. Almenys - afegeix irònic - aquesta vegada no es farà en nom dels déus.


*




















10 .
------------------------------------------------------------------------------------


El dia 23 d'abril de l'any 2048, tot s'esdevingué com havia estat matemàticament preparat. A les 9 hores del matí, el gas N.E.C. començà a ser escampat letalment per tot el planeta acabant amb qualsevol ombra de vida animal, llevat de les espècies que, com una mena d'arca de Noé, s'havien protegit en cada un dels centres estratègics decidits per l'OMU.
El gas s'escampava amb una enorme facilitat, degut a que en contacte amb l'atmosfera es reproduïa sistemàticament, de tal manera que la simple exposició d'un quilòmetre quadrat, s'expandia en un radi de cinc o sis-cents quilòmetres en pocs minuts, de manera que l'efecte era gairebé instantani. Entre la inhalació i la mort sense patiment - tot un detall - a penes passaven dos o tres minuts, els afectats patien una paràlisi respiratòria sobtada que els fulminava a l'acte. De fet, ni se n'assabentaven que anaven d'un estadi provisional a un altre de definitiu, atès que el gas era totalment inodor.
Per las característiques que us he explicat, era relativament fàcil contaminar amplies zones i, haig de reconèixer que els militars quan es tracte de matar saben fer bé la seva macabra feina, tot i que el que no sabien, allò que diguéssim se li havia oblidat a l'OMU d'informar-los, és que a ells també els afectaria l'efecte mortífer del gas. Vaja, que serien botxins i víctimes alhora.
Se'ls havia dit que era relaxant, per calmar els ànims de la gent i ja se sap que els militars no solen fer preguntes, es limitaren doncs a obeir sense saber que mentre anorreaven als altres, ells s'immolaven també, que les màscares de les que els havien proveït no servien per a res i, que al cap d'un parell de minuts d'haver complert la seva ultima ordre, caurien fulminats com la resta, de manera que víctimes i botxins es barrejaven per primera vegada anorreats tots per la bogeria del poder en mans de l'ésser humà.
Aquesta macabra i letal tasca, es va dur a terme a tot el planeta en el termini d'un més. No vaig voler-ho veure, però només d'imaginar-me la situació, m'esglaiava. Ciutats con Paris, Barcelona, Moscou, Londres, Roma, Nova York o Tokio, quedaren totalment assolades, convertides en enormes cementiris testimonis silenciosos de l'estultícia del poder messiànic de l'ésser humà.
Milers de morts a les cases, als cotxes, al camp, pels carrers, agafats d'improvís, passant d'un estadi a l'altre sense pràcticament adonar-se'n, no sent res més, com gairebé sempre al llarg de la historia, víctimes innocents de la bogeria d'uns quants il·luminats. Tot el que quedava de la civilització antiga, havia estat esborrat de la superfície del planeta, no s'havia respectat absolutament a ningú, llevat dels pocs escollits per Kranza i els seus aliats.
Un cop acabada la sinistra feina, a tot el món, no quedaven vius més de dos o tres mil éssers humans, llevat dels que - sempre n'hi ha - per motius inversemblants, haguessin pogut sobreviure als efectes letals del gas N.E.C. en algun lloc o altre.
Començà a continuació una frenètica creació a gran escala de neohumans de tots tipus. Els escombriaires primer, per netejar-ho tot en una tasca immensa, per la que estaven especialment dissenyats. A continuació els logístics, els de manteniment, etc. etc. Era com una reproducció programada genèticament del món anterior, però sense la part més vital i important, l'ànima.
L'activitat era frenètica, però disposàvem dels mitjans que feien falta per dur a terme la nostra tasca i, val a dir que la férem bé i a temps. De fet, a la nostra espècie ens resulta més fàcil organitzar-nos per fer el mal que no pas el bé, deu formar part de la nostra programació genètica.
Diverses zones amb fosses comunes preparades amb antelació acolliren els milers i milers de cadàvers. Valls senceres quedaren cobertes de restes humanes, tapades després amb voladures controlades, cementiris naturals d'adob per a un futur incert.
El temps, aquest estrany concepte encunyat per l'espècie humana, no importava gens als neohumans, no era un aspecte que tinguessin programat, es limitaren per tant a fer les feines per les que si estaven dissenyats sense preocupar-se quan tardaven a dur-les a cap.
Un any mes tard, acabada la seva tasca poblaven part de la terra, amb la seva varietat d'espècies adequades a les necessitats específiques objecte de la seva programació. Eren andrògins i no tenien possibilitat natural de reproduir-se, però tot això com moltes altres coses, ells no ho sabien, només eren conscients de quan se'ls havia programat genèticament.
Segons un ufanós Kranza, la raça perfecte poblava per fi la capa de la terra, o això es creia ell, per a mi no eren més que humanoids dissenyats als laboratoris i que de tan perfectes com deia ell, ni tan sols eren capaços d'equivocar-se en res, o de prendre alguna determinació per pròpia iniciativa, eren robots humanitzats físicament i poca cosa mes. Però per a ell, per Kranza, el nou ordre havia començat.


*





11.
------------------------------------------------------------------------------------


A mitjans de Juliol era al despatx de Kranza assegut davant seu. Somreia satisfet, el seu somni de convertir-se en l'home més poderós de la humanitat, s'havia complert, només que, de fet aquesta humanitat s'havia vist reduïda a dos o tres mil persones. Qualsevol alcalde d'una població mitjana abans dels fets, tenia molt més poder que ell.
Havia complert la meva promesa de donar-li una llarga vida i ell m'estava comunicant que havia decidit compensar-m'ho complint la seva paraula. Em parlava dels supervivents que malgrat el tractament psicològic que havien rebut, en gran part dels casos havien optat pel suïcidi. L’impacta visual, la consciència de quan havia passat, havia afectat fortament a la majoria que un cop passat tot i en tenir plena comprensió del fets, no ho pogueren superar i, els que no optaren per una decisió tan dràstica, simplement estaven immersos en un profund estat depressiu que tard o d'hora acabaria amb ells també, aspecte que ja li havia vaticinat a Kranza, però que no semblava el preocupés excessivament.
No hi havia cap constància d'embarassos en aquest espai de temps, tot i que no es descartava que més endavant se'n pugues donar algun, aspecte que jo tampoc considerava gaire probable donades les circumstàncies i l'estat psicològic dels supervivents.
¿Qui mitjanament sensat gosaria portar un fill a aquest món prefabricat?
Honestament, penso que ningú amb el mínim estat de consciència i responsabilitat com a pares davant l'incert futur que els hi esperaria als seus fills. Però a Kranza no l'afectaven tots aquests aspectes, crec que ni tan sols el preocupaven, l’únic que l'interessava era la seva pròpia supervivència i la capacitat d'ostentar el poder absolut i això ja ho havia assolit. Un poder edificat sobre milions de cadàvers d'innocents.
- Sap - em deia - lamento que ens deixi, però li vaig donar la meva paraula i, encara que vostè en algun moment en pogués dubtar, volia i la he acomplert, a més - no ens enganyem - no se si mai el podré tornar a necessitar, doncs malgrat que ha creat un eficient equip, vostè n'és l'ànima i em serà molt mes útil viu que mort.
- Quan vol marxar?
- La setmana que bé.
- Ja!
- Sí! Aquí ja no hi tinc res més a fer. Només tinc que donar unes quantes instruccions a Kraziec i Lombardi i ja me'n puc anar, de fet ja saben que tenen de fer.
- D'acord, li donaré un comunicador solar, si vol tornar o te algun problema, només te de posar-se en contacte amb mi i vindrem a buscar-lo.
- Que tingui sort.
Vaig acomiadar-me primer d'ell i desprès dels meus col·laboradors Kraziec i Lombardi. Aquests, varen insistir que em quedés amb ells, però la meva decisió estava presa i era irrevocable.
No podia suportar estar ni un minut més enmig d'aquella bogeria, la sola visió dels neohumans que jo mateix havia creat m'esgarrifava la pell i em produïa una sensació d'angoixa terrible.
Semblaven humans, però no ho eren.
No s'equivocaven ni eren contradictoris, eren incapaços d'improvisar, de plorar, de riure, de patir o estimar. Eren el pitjor dels monstres, el més semblant a un déu, la criatura perfecte, i jo, Abraham n'era en una gran part el responsable.
Vaig sentir una enorme repugnància de mi mateix, no podia dormir a la nit, els malsons eren constants i la imatge d'Agnès apareixia acusadora contra quan havia perpetrat.
Però ho vaig superar, ja estava fet i no es tractava de penedir-se. Fer-ho, penedir-se, no val per a res, és abans que es tindria de penedir un i aleshores no faria moltes coses. Després, l’únic que hi ha a fer és lamentar-ho, purgar-ho i procurar no tornar a caure en el mateix error.
Sempre és exactament igual, primer comets l'error i després te'n penedeixes i, és que hi ha aspectes de la espècie humana que per anys que passin no canvien mai. Malgrat la modernitat, la tecnologia, el nivell de vida, nosaltres a penes hem evolucionat com a espècie, son homínids i poca cosa més i encara ens falta molt per arribar a considerar-nos éssers humans amb tots els ets i uts, si es que alguna vegada finalment arribarem a ser-ho.

Me'n vaig tornar a l'illa acompanyat per un Stairc.


*









12.
Quarter General de l'OMU - Versalles (Paris) 2.143 D.C.
------------------------------------------------------------------------------------


Abstret en els meus pensaments, m'adono que la planejadora es a punt d'aterrar al verti-port François Mitterand, antigament anomenat Charles de Gaulle. De fet s'havien limitat a canviar un ego per un altre encara més superior. Ves tu ara a saber quin dels dos mandataris havia estat més indigne amb la seva pàtria, quin d'ells l'havia traït més i ara resten citats als llibres d'història, de la historia que han escrit els seus, lloats i vanagloriats com herois o prohoms en el pitjor dels casos i només eren homes, pobres homes, units aixó si, per un insaciable afany de protagonisme, units ambdós per la ridícula pretensió de passar a la historia, com si aixó servis per alguna cosa, apart d'omplir en vida la seva immensa vanitat.
L'Stairc em fa el gest que puc abandonar la nau, fora, somrient m'espera Kranza tot sol. M'ha rebut allí doncs ha anat a inspeccionar les obres d'acondicionament que s'hi estan duent a terme.
Després d'una cordial salutació per part d'ell, pugem a un transportador i ens dirigim cap a Versalles. L'edifici monumental està totalment reconstruït, de fet, sembla acabat de fer. El daurat de les portes i reixes brilla amb el reflexa del sol i els jardins tornen a estar cuidats, amb l'herba perfectament retallada i plens de flors.
Ha recuperat tot el seu apogeu de finals del segle vint, allí en aquell reducte de bellesa del segle divuit, ha instal·lat L'OMU el seu definitiu quarter general.
Pot semblar un escarni als temps passats per part del nou ordre, però segurament és el reconeixement a un tipus de bellesa que els neohumans son incapaços de crear i menys encara admirar, només l'espècie humana en estat pur, creatiu, és capaç de construir un edifici com aquest.
El transportador aterra al verti-port, darrera l'edifici. Agafem un coixí d'aire que ens porta fins l'entrada del seu despatx.
Ha envellit malament - penso - ell deu considerar més o menys el mateix de mi. Torna a saludar-me efusivament, jo ara també, al cap i a la fi han passat gairebé cent anys de la nostra última trobada.
- El veig bé - menteix -
Somric i menteixo també al contestar-li més o menys el mateix, però en mirar-nos tos dos, la expressió dels nostres ulls no enganya.
Sortim als jardins, es bona època per passejar-hi i podem parlar mentre ho fem - em diu - La temperatura és agradable, la primavera els ha omplert de nou de flors de tots tipus i la variada gamma de verds irisa el paisatge.
Caminem poc a poc sense dir res, fins que finalment, Kranza parla:
- Sap Abraham, l'he fet venir a buscar perquè tenim un problema.
- Un problema? Quin?
Respira profundament, suposo que per un tipus com ell, ebri de poder, reconèixer el seu error, la seva manca de planificació no li deu ser fàcil, però malgrat tot, s'empassa l'orgull i continua parlant:
Ho havíem d'haver previst, de fet, ja ho sabíem, però varem anar demorant l'assumpte per qüestions que ara no venen al cas, però la realitat és que en aquest moment, només quedem dos humans a tota la capa de la terra, vostè i jo.
- I? pregunto - sense deixar de sorprendrem pel fet que el poder, sempre parla en singular a l'hora d'apuntar-se al carro de l'èxit i en plural quan les coses no li han anat del tot bé.
- Veurà!
Tindria de clonar uns quants humans o bé neohumans especials capaços d'administrar L'OMU quan jo falti, els que tenim no ens serveixen per aquesta funció, només fan tot allò pel que han estat programats, però no son capaços de coordinar, de manar o prendre decisions, de fer que tot funcioni com un rellotge.
S'atura i em mira mentre afegeix:
- Miri, tenim una societat perfecte, no solament en aparença, ho és realment, després m'agradaria que m'acompanyes perquè ho pogués comprovar personalment. Anirem a donar una volta per Paris i ho comprendrà.
Torna a aturar-se, vol rematar la feina, convencem per que l'ajudi.
- Però per que tot funcioni fa falta algú que coordini, que sigui capaç de prendre decisions, en definitiva, que pensi.
M'entén?
Somric.
- Perquè somriu? - pregunta -
Jo diria que més que un somriure, ha estat un rictus i, ho ha estat perquè ara veig que reconeix que us vareu, o ens varem equivocar, que potser no feia falta eliminar de cop tota la humanitat.
Al cap i a la fi ja s'havia superat més d'una edat mitjana, més d'una època de barbàrie i, a la curta o a la llarga, la nostra espècie sempre se n'havia sortit d'aquestes èpoques fosques i a més avançant cap endavant.
Vosaltres vareu jugar a ser déus, amb la obsessió de crear un nou ordre, amb la complicitat de científics com jo i ho vareu eliminar-ho tot de soc arrel i, ara us adoneu que necessiteu de l'espècie humana per que tot això, aquest mon feliç però fals que heu creat, rutlli.
Heu jugat a ser omnipotents i us heu equivocat, l’únic que heu aconseguit és crear un enorme Parc Temàtic virtual que no s'aguanta per enlloc, un parc ple d'éssers aparentment humans però sense ànima, un parc habitat només per "zombis"
No diu res, capcot escolta els meus retrets.
- Necessiteu gent que pensi, que dubti, que erri, que estimi i que pateixi, que es rebel·li. I ara em demaneu que cloni aquest tipus d'ésser que no vull crear, un espècimen humà en estat pur, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, les seves incongruències i les seves pors, capaç del millor i del pitjor.
I em veniu a buscar a mi, quan ja havia perdut tota esperança de redimir-me per que porti aquesta tasca a terme, com una Penélope, desfer quan havia fet i tornar a començar, però aquesta vegada començar com cal, pel principi i acabar la feina.
Kranza no diu res, passeja al meu costat escoltant atentament la meva perorata, fins que m'interromp:
- No hi estic del tot d'acord amb els seus raonaments, nosaltres no ens varem equivocar, varem fer el que teníem de fer, malgrat que ens dolgués, es tractava d'una qüestió d'estat. I afegeix:
És el drama del poder, que de vegades tens de prendre decisions molt doloroses, que no son enteses per tothom, però no et pot tremolar el pols i ho has de fer.
No hi estic gens d'acord en tot quan m'està dient i li replico: Aquesta és la fal·làcia que us heu inventat els governants per justificar els vostres errors i deliris de grandesa, amb paraules tan altisonants com deure moral, qüestió d'estat i altres expressions a quina més grandiloqüent.
Tot plegat son només que paraules, paraules i paraules, demagògia pura i prou. Aquesta és la autèntica veritat per més que la vulgueu disfressar. Aquest llenguatge tan pompós com buit de contingut me'l se de memòria, és gairebé tan vell com l'ésser humà i el seu mesquí i miserable afany de poder.
Sabeu, el problema resideix en que no hi ha cap humà que estigui preparat per manar als altres, per tenir el poder a les seves mans, ni abans, ni ara, ni mai, aquest és l'error que ens ha portat on estem, la causa de totes les guerres, la maleïda distorsió del poder sobre la ment, sobre la raó i el seny dels que realment son savis, prudents i justos. Per això gairebé mai els veureu ostentant el poder, el deixen en mans de mediocritats com vos o tants d'altres al llarg de la història.
Això si, juntament amb aquesta mediocritat te d'haver-hi un afany desmesurat de poder i pocs escrúpols i, em temo que vos reuniu amb escreix aquestes diguem-ne qualitats.
Aquestes excuses que empreu com religió, geopolítica o raons d'estat, ah! i sempre amb el cinisme de fer-ho pel bé dels ciutadans i en el nom dels déus, que d'existir li ben asseguro que ja ens haurien aniquilat faria uns quants milers d'anys, cansats de les malvestats i barbaritats que en el seu nom fem constantment.
Per tant, tot això ara ja no val, perquè jo, Abraham, soc l’únic ciutadà que ha sobreviscut, contra Kranza l'únic i últim representant del poder. i no penso passar per l'adreçador ara que m'heu fet venir a buscar a la desesperada i em demaneu que torni a clonar humans normals i corrents.
Jo us diré la veritat perquè no ho vareu voler fer abans. Pensàveu que us podrien prendre el vostre lloc de privilegi, que cent cinquanta anys era molt de temps i aconseguiríeu controlar-ho tot sense cap ajuda i que finalment sempre em teníeu a mi per traure-us de l'atzucac en que ara resteu atrapat.
Doncs ho sento molt, però vull què us quedi molt clar que no ho penso fer.
- Perquè - m’interromp irritat - mentre s'aixeca i comença a passejar neguitós amunt i avall pel petit despatx.
- Perquè tot tornaria a començar i ja n'hi ha prou, per més perfectes que intentéssim crear-los, tornarien a caure una i altra vegada en els mateixos errors i incongruències que els seus avantpassats. Honestament, crec que ho tindríem de deixar tot com està, vostè i jo morirem i amb nosaltres aquesta absurda civilització que hem creat.
Sap que els neohumans son incapaços d'auto generarse, que s'aniran extingint fins que sobre la capa de la terra no en quedi cap vestigi, només la naturalesa que per si sola farà el que tingui de fer.
I li dic aixó, perquè he tingut un segle per pensar-hi fins a obsessionar-me i és a la conclusió definitiva a la que he arribat.
Si te de ser, si te de tornar a començar tot de nou, o en algun lloc potser ja ha començat, que sigui cosa de la pròpia naturalesa, perquè tot allò que puguem fer nosaltres, fins i tot amb la més bona de les intencions, naixerà contaminat, ho sé jo i ho sap vostè també.
Kranza resta pensatiu, ara si m'ha escoltat, s'atura, es torna a asseure mes calmat i mirant-me als ulls em diu:
- Sap, em costa admetre-ho, però reconec que te raó, jo també he tingut un segle per reflexionar i soc conscient que quan vostè i jo morim la espècie humana haurà desaparegut de la capa de la terra.
Fa temps que ho sé, molt de temps, però em resisteixo a abandonar, és la meva obra i voldria que em sobrevisqués. És per això que l'he fet venir a buscar, però em temo que no ha servit per a res, potser si que és millor que sigui així, que amb la nostra desaparició s'acabi definitivament tot.
Somric amargament.
Sap, en realitat nosaltres fa ja més de cent anys que estem morts, des del dia 23 d'abril de 2.048. Aquell dia es va acabar tot per la humanitat i per a nosaltres també.
En veure que no hi te res a fer, insisteix que anem a París a veure la ciutat i els seus nous habitants.
- Cregui'm que val la pena - em diu - es sorprendrà de quan hem aconseguit.
M'hi nego en rodó.
- Ja se que em trobaré - li dic - homes, dones, avis i nens comportant-se com a humans, fent les seves mateixes tasques, passejant, anant en cotxe, però tot serà fals, horrorosament fals.
No puc - li dic - no ho suportaria.
Cada un dels neohumans que veuria comportant-se com un teòric humà, em recordaria el de veritat, el que ja no hi és i ha estat suplantat per aquest monstre que nosaltres hem creat.
Ho sento, deixem-ho estar, serà millor que me'n vagi, aquí no hi tinc ja cap lligam, prefereixo seguir amb la meva vida solitària, lluny de tot i de tots.
- I que haig de fer? - pregunta Kranza derrotat.
Res!
Res?
Res!


*









SEGONA
PART









Clarors, desficis
qui pot tornar els estímuls
de l'esperança







13.
- Roses (Alt Empordà) 2144 D.C.
------------------------------------------------------------------------------------


Ha passat gairebé un any des que vaig mantenir l'última conversa amb Kranza. En sortir del Quarter General de l'OMU vaig prendre la decisió de no quedar-me a l'illa del Pacífic que havia estat el meu refugi i presó durant un segle. La veritat és que se'm feia molt feixuc tornar-hi, era una part molt llarga de la meva vida que vaig considerar s'havia acabat, a més, era conscient que allí seria incapaç de resistir-hi el temps que em podia quedar de vida. La presencia d'Agnès m'envoltava per tot arreu, com si en qualsevol moment se m'aparegués recriminant-me quan vaig fer.
M'hi vaig estar doncs just el temps de decidir on anava. Necessitava trobar un altre lloc més proper que malgrat estar buit com arreu, tingués aquell petit alè de vida necessari per viure-hi, lluny dels records que m'envaïen constantment. I no em refereixo a vida real, era conscient que aixó ja s'havia acabat per a mi, llevat de les espècies animals que havien sobreviscut, però necessitava estar envoltat de cases, carrers, places, habitar en una espècie de refugi del passat per habitar-lo sol, però acompanyat almenys pel que havia estat abans, com si l'hàlit dels absents en certa manera em fes una companyia etèria. Tenir la sensació que en qualsevol moment tot aquell paisatge solitari podia tornat a omplir-se de gent apressada amunt i avall, que recuperaria de nou el ritme quotidià que en el seu moment havia tingut. En definitiva, pensar que passejava per una vila adormida que podia despertar en qualsevol moment del seu somni etern.
Després de donar-hi moltes voltes, finalment vaig prendre la decisió d'instal·lar-me en una petita població de la Costa Brava catalana, concretament a la vila de Roses.
Allí m'hi va portar un Stairc després de passar per l'illa a recollir-me amb les quatre pertinences que em volia endur, la resta es quedà allí per sempre més, al costat de la meva Agnès.
El fet de decidir quedar-me a Roses fou per diversos motius, un d'ells el clima mediterrani, suau a l'hivern i no excessivament calorós a l'estiu. També perquè va ser aquí on hi arribaren els primers colonitzadors: fenicis, grecs i romans. En certa manera fou aquí on començà la mundialització, el lliure comerç, en definitiva l'expansió de la espècie humana lluny del seu territori d'origen i un dels primers contactes entre diferents cultures, així com l’iniciï del mestissatge físic i cultural.
La vila de Roses està ubicada a Catalunya, a la província de Girona i en la comarca anomenada l'Alt Empordà, relativament a la vora de París. Vaig triar Roses com ho podia haver fet amb una altra de les rodalies o de qualsevol altre lloc, però com una mena de premonició, en el moment de mirar el mapa, vaig decidir instal·lar-me aquí. Crec que la elecció ha estat la correcta, atès que disposo de prou recursos naturals per sobreviure sense gaires dificultats, més el que jo mateix sigui capaç de generar. A banda, l'Stairc em va deixar un parell de caixes de comprimits energètics per si els podia necessitar, tot i que no els penso fer servir de no ser una cas de necessitat extrema. Cent anys a l'illa han servit entre d'altres coses per habituar-me a dependre dels recursos naturals del meu entorn. Roses reuneix doncs les condicions mínimes per quedar-m'hi a viure fins que arribi la meva hora.
I aquí estic des d'aleshores, deixant passar els dies i les nits, sense esperar res, sense desitjar res, només que passi el temps. Torno a dormir bé, com feia molt que no ho aconseguia, és com si hagués recuperat una mena de pau interior. Ho agraeixo, han estat molts anys d'insomnis i nits eternes.
He decidit continuar una mena de diari on narraré els fets des del principi. El vaig començar a escriure a mà a l'illa, però en un moment de depressió vaig decidir deixar-lo. Malgrat tot en no destruir-lo ha vingut fins ací amb la resta de pertinences.
He dit explícitament: una mena de diari perquè serà bastant novel·lat. Però quina és la diferencia? llevat que en el diari es data cada dia uns fets o pensaments íntims que s'expliquen a continuació i aquí no hi haurà dates, llevat de les més rellevants. A més, que hi ha més autèntic que un diari personal? honest, sense fabular, només fets i sentiments expressats en el seu sentit més pur. Quan un escriu un diari personal, és com si li expliques les seves vivències a un desconegut que en aquest cas possiblement no deixa de ser ell mateix i, no se perquè però de sempre ha estat molt més fàcil confessar-se a un desconegut que no pas a gent que t'és molt més propera.
Els diaris personals son potser les úniques histories del entorn de la literatura realment vàlides, atès que son retalls d'una vida, de les vivències d'una persona que s'expressa dins la intimitat que li dona el foli en blanc que en principi mai ningú hauria de llegir, per això, llevat d'honroses excepcions difícilment es solien publicar, entre d'altres coses, perquè molts d'ells explícitament així han estat pensats com a vàlvula d'escapament de petites o grans circumstàncies que malgrat necessitar ser explicades a un mateix, no es volia que veiessin la llum. Segurament perquè l'única manera de sincerar-se, de despullar-se de veritat és en la intimitat d'aquestes pàgines tancades a pany i forrellat sota una utòpica clau.
En el fons però, sempre hi deu haver la sensació que algú les acabarà tafanejant i, en el meu cas més aviat es tracte d'un desig que realment algú ho pugui llegir.
Disposo d'una màquina d'escriure, una Lexicon 80, relíquia de la casa Ol