18 jun. 2009

AMOR PARTICULAR


PRÒLEG - He decidit marxar d'Anoharra perquè no hi tinc ja cap lligam. Hi ha un moment en que impulsat per l'avorriment, la proximitat de la mort, o la simple constatació que un ja no és res, que ja no importa a ningú, ni tan sols al seu propi fill, el millor que pot fer és desaparèixer. De manera discreta, callada, resignada.
I ho faig també perquè he descobert que ara, quan ja tot em sembla indiferent, quan res m'importa realment, quan el proïsme és un estrany per a mi, un record llunyà, confós, ha aparegut projectat des de la meva joventut amb una claredat meridiana, refermant-se en el meu subconscient cada vegada amb més força, fins el punt de resultar una obsessió malaltissa.
Manies de vell - em dic a mi mateix una i altra vegada - Però quan hi penso, quan la obsessió m'envaeix, em dic que no, que potser és la última cosa que em queda per fer a la vida i que val la pena provar-ho.
Al cap i a la fi, res no em lliga enlloc, ningú em trobarà a faltar si me'n vaig en silenci, sense deixar cap rastre.
Ni tan sols crec que es molestin molt de temps en intentar trobar-me. Segurament el just per tranquil·litzar la seva consciència i quedar bé davant tothom, amb la secreta esperança, però, de no aconseguir-ho, de treure's de sobre de manera anticipada i imprevista, un problema.
Per tant, no n'he dit res a ningú dels meus plans.
De fet, no tinc a qui explicar-ho. Potser en Damià és l'única persona a qui li podia haver consultat. L'única d'entre el reduït cercle de gent amb la que més o menys tracto i que entra dins d'aquest ventall de possibilitats. Però tot i així, estic convençut que ell tampoc compartiria la meva decisió.
El conec bé en Damià, que havia estat capellà fins als quaranta anys i se n'havia sortit en conèixer la Ramona, la dona que li havia donat dos fills i molt d'amor.
I no és pas que hagués perdut la fe - en Damià seguia sent un home molt religiós - però l'estimava molt a aquella bona dona i sempre deia que Déu el comprendria en el moment de passar contes. Que ell ho entendria.
El meu Déu - afegia convençut - no el que s'han inventat aquesta colla de sapastres. El meu Déu és bo i just. Com Alà, com tots els déus abans de caure en les mans perverses i fanàtiques del homes, que en nom de la seva veritat, no la dels déus, cometen tota classe de excessos i barbaritats injustificables, amb una obscena perversió del llenguatge que no ha pas canviat gaire al llarg dels segles.
No! no ho pot comprendre en Damià. A més sóc perfectament conscient que si el poso al corrent dels meus plans, abans d'anar-me'n, intentarà que faci marxa enrera, que ho deixi estar. Se que s'inventarà mil raons que a mi no m'interessen per tal que em quedi. No és per tant massa raonable dir-li res. Quan un ha estat capellà, no deixa mai de ser-ho del tot, la obsessió de reconduir l'ovella al ramat es manté tan arrelada, que no es perd ni tan sols fora de l'exercici sacerdotal, a més, en Damià, en el moment de penjar els hàbits havia deixat d'exercir, però només com a clergue en actiu de manera oficial, doncs tota la seva vida havia continuat dirigida cap a l'apostolat i era admirable, doncs o feia amb un convenciment, un desinterès cap a ell envers els altres i una convicció que s'encomanava. De fet, com deia ell mateix, només intento ser coherent amb la meva fe i el missatge de Jesús i, aquest missatge es universal des de fa mes de dos mil anys.

En vista d'aquestes perspectives, he decidit no acomiadar-me personalment d'ell, encara seria capaç de fer-me desistir del meu propòsit i com el conec i em conec, millor no propiciar-ho. Això si, abans de marxar, una breu nota dipositada a la seva bústia l'avisarà de les meves intencions, demanant-li n'informi a qui cregui oportú fer-ho i insistint-l'hi que no em busquin, doncs es tracta d'una decisió irrevocable, sense punt de tornada.

Un dilluns al matí a primera hora, com faig cada dia, em llevo per anar a caminar. M'afaito, em dutxo i un cop vestit i equipat pel viatge, dono una última ullada al que ha estat la meva hisenda durant mes de quaranta anys.
Per uns moments, penso en emportar-me'n algun record. Perquè?, em pregunto, ja duc al cap els que m'interessen i la resta ja està bé on està, deixo un estadi per passar a un altre, allí nous records que encara no ho saben m'estan esperant, deixem doncs els vells al seu lloc, d'on no es mouran.
Surto de casa, tanco la porta i me'n vaig a caminar, encara que aquest dia la caminada serà molt més llarga.
Sense senda de retorn...



1
-------------------------------------------------


El matí és fresc.
Son quarts de sis i comença a clarejar. El vent del nord em deixa un rastre tremolós a la pell. El jersei que porto a la motxilla canvia de lloc per abrigar-me. La sensació de fred desapareix. El Racó d'en Quintana m'acull com cada dia per prendre un tallat sense saber que el d'avui n'és l'últim.
No rebo cap comentari sobre la meva indumentària per part dels habituals, ni tenen per què fer-lo, la gent ja no fa preguntes, i menys encara als vells.
Em bec el tallat pausadament, sense cap pressa i, en abandonar-los somric pensant com explicaran a la policia que m'han vist com gairebé cada dia, però que res del meu aspecte els ha sorprès.
Diran que hi anava sovint a la mateixa hora a prendre el tallat, que potser l'única diferència eren les sabates de muntanya - poc habituals a l'estiu - i la motxilla (això si és que se n'han adonat). I que de fet, ja res els sorprenia.

Defugint la carretera, per seguretat personal i a més per no resultar tan visible, en arribar a Can Pagès les meves cames s'endinsen pels camins de pedres i terra que em portaran al Torrent de Colobrers. Vorejo la casa reconvertida en restaurant. Mentre els gossos em borden m'endinso camí avall. Baixo pel talús lliscós i humit. La remor de l'aigua del torrent m'acompanya mentre el sol comença a introduir-se dins del bosc, obrint-lo, avisant-lo que un nou dia comença, que ha arribat l'hora en que l'activitat quotidiana de la natura es té de posar en marxa, amb una dinàmica antiga i exacte que porta repetint-se milions d'anys, sense que res alteri el seu ordre natural.
Els ocells comencen a cercar aliment mentre intercanvien missatges amb els seus cants i una munió de sorolls inconnexes per a mi, comença a envair la tranquil·litat i placidesa del bosc.
Camino sense pressa.
És curiós, però em sembla una cosa extraordinària aconseguir fer un acte tan senzill com caminar sense cap tipus d'ànsia. Tan sols caminar per caminar, observar-ho tot, tafanejar el paisatge, descobrir-lo com si fos nou, malgrat haver-lo gaudit moltes vegades. Veure néixer el dia és contemplar una posada de llarg de la natura, un ritual aparentment igual cada dia, però sempre diferent. És com mirar atentament un quadre, et dones compte que te mil i una lectures visuals, sempre diferents.
Sembla fàcil això de caminar per caminar, però que difícil és fer-ho a ciutat. No te n'adones i ja estàs corrent, o fent nosa a algú que t'apressa, i sense tenir-ne cap necessitat comences a neguitejar per tot, a córrer per tot, i tot plegat per a no res. En canvi aquí, el sentit de la pressa, del temps, s'esvaeix. La mateixa calma de la natura es contagia, i el ritme decau per si sol, pausat, reposat, adient a l'entorn.
Arribo a l'alçada de la font de la Tosca.
L'aigua baixa en centenars de regalims per entre l'herba i les pedres. El sol, en entrar-hi crea un petit arc de Sant Martí. Una lleugera boirina producte de la evaporació li dona un to irreal al paisatge.
Continuo torrent amunt i observo l'aigua com baixa tranquil·la, com fa la ziga-zaga cercant el camí més fàcil, saltant per sobre les pedres mentre forma petites cascades. Ningú l'hi ha dit a l'aigua del torrent que te de saltar, sortejar les pedres i anar fent camí fins arribar a un riu més gran que acabarà deixant-la a la mar, ella simplement ho fa.
Es veu neta, encara que millor no beure'n, no crec que estigui del tot en condicions de potabilitat.
O potser si?.
Penso que és millor no arriscar-se, ves tu a saber que hi han abocat una mica més amunt, no oblidem que a dalt del pla de la Bruguera hi ha un polígon industrial.
Ja n'agafaré de la font d'Aiguafreda un xic més amunt, sembla que és de fiar, atès que normalment hi ha bastant de gent omplint les seves garrafes i, la gent, la bona gent hi entén d'aquestes coses.
Em fixo també amb els ponts de fusta que travessen el torrent constantment, unint el camí que fa la ziga zaga al contrari. No fa gaire que els han posat, la veritat és que feia falta, atès que quan baixava més aigua del compte t'havies de mullar per poder travessar el torrent i de vegades fins i tot - si en baixava molta - no podies arribar fins dalt de tot.

Observo també els plataners centenaris, de tres i quatre branques que ombregen el camí. I l'aigua que brolla per tot arreu. El sol fet de sentir el seu soroll em refresca.
Contemplo els diminuts afluents com s'esmunyen seguint la llei de la gravetat i salvant infinitat de petits obstacles - grans per a ells - arriben al torrent que incrementa el seu volum mica en mica, fins arribar al Ripoll, que a la seva vegada arribarà al Llobregat i aquest al mar.
Inevitablement, em venen al cap aquells versos tan sabuts de Jorge Manrique, "coplas por la muerte de mi padre", que no repetiré ara precisament per això i, a més no els recordo del tot, perquè ens hem d'enganyar.
Reconec que mai he tingut la capacitat de memoritzar versos, paràgrafs determinats d'una novel·la o fins i tot diàlegs concrets d'una pel·lícula. Si ni tan sols me'n recordo dels acudits que m'acaben d'explicar suara, encara que m'hagin fet gràcia.
I no és com us podríeu pensar un problema d'edat per l'envelliment de les neurones, simplement, sempre ha estat així. Vaig néixer despistat i desmemoriat, potser perquè el meu cap es a tot arreu menys on hauria d'estar, sempre somiant, imaginant i faulant sense tocar de peus al terra.
No és fet que em preocupi massa, ni abans ni ara, penso que és un estat natural de la part masculina de la espècie humana, nens grans que es passen tota la vida somiant.
Potser aquest no tocar de peus al terra és més pràctic que el pragmatisme militant de la part femenina de l'espècie, excessivament conscient de tot i en tot moment. Pendent sempre de mil i un detalls als que els homes no solem donar-hi importància.
No ho se, així soc i així he estat i no es ara hora de canviar de comportaments ni manera de pensar.

*

2
-------------------------------------------------------

Continuo torrent amunt, mentre deixo enrera els plataners una petita vall apareix davant meu, al fons a ma dreta hi ha una cova. El camí continua cap l'esquerra, vorejant-la, però el deixo i m'hi acosto fins arribar a l'entrada, abans però, travesso el torrent per sobre unes pedres situades a l'ús i noto la frescor de l'aire humit que en surt de dins. La foscor de la cova m'atreu com un imant ho fa al ferro.
M'assec sobre una pedra plana. No a descansar, si més no pel plaer d'aturar-me, de sentir la frescor de l'ombra humitejada per l'aigua i l'aire del corredor que genera la seva estructura. Pausadament, trec una cigarreta del paquet, l'encenc i aspiro profundament, voluptuosament diria jo, com si fos el primer del dia, el que sap més bé. Expel·leixo el fum amb delectació, estiro les cames i deixo vagar la mirada pel voltant.
Hi ha un home gran com jo assegut sobre una de les grans pedres. Du un caliquenyo a la boca. Ens saludem.
M'adono que em mira d'una manera estranya, però no diu res, de moment, doncs al cap d'uns minuts en aixecar-se es planta davant meu i em pregunta:
- Buenos dias. ¿No va usted demasiado lejos para su edad?
Em sorprèn.
Com ho sap?
Qui carall és aquest home que ha endevinat els meus plans?, o potser està sonat i fa a tothom que es troba comentaris d'aquest tipus?
Decideixo esbrinar-ho. Reconec que ha aconseguit intrigar-me amb les seves paraules.
- Perdone - li dic - Però, ¿como sabe usted que voy muy lejos?
L'home torna a asseure's, encén el caliquenyo i em mira.
Em remeto a l'apreciació anterior, te un punt d'estranya la seva manera de fixar els seus ulls en mi. Resta així uns instants fins que amb una veu greu i ronca em diu:
- Verá. Me llamo Manuel, pero todos me conocen como el "tio Manolo" y dicen también que adivino cosas. Que puedo ver más allá de donde ven los demás. Por eso estoy aquí, porqué una vez más hoy he presentido cosas extrañas.
Sabe - afegeix - nunca he entendido porqué yo, siendo como soy un hombre ignorante, un simple trabajador, puedo tener esos poderes que me permiten adivinar cosas que aún no han sucedido, però que luego pasan, eso se lo puedo asegurar - afegeix amb gest compungit -
S'atura un moment, dona una llarga calada al caliquenyo i continua:
De hecho, no es algo que pueda saber por mi mismo cuando quiero. Simplemente sucede cuando sucede, veo a alguien, le miro, me mira y puedo ver lo que va a pdsar, o a veces como hoy, siento la necesidad de ir a un sitio determinado porquè se que va a suceder algo.
Asi és este raro poder que me ha sido dado, sencillo o complicado, depende de cómo se mire. Aunque para mi, ha sido más bién un mal sueño que una bendición, pero no no puedo hacer nada por evitarlo. Debe ser un designio del Señor - afegeix amb un gest de resignació.
Jo no dic res, l'escolto entre curiós i fascinat.
L'home continua explicant-se...
- Y hoy me ha sucedido también con usted...
...tenia que venir aquí y encontrarme con alguien, y he sabido que era usted nada mas verlo, y también he sabido que huia, que habia escogido un camino sin retorno, y he visto también un niño, un niño de diez o doce años, extraño, muy extraño, que le dará una de las pistas de su viaje, y..., una mujer también, pero no la que usted busca...
...porqué en realidad usted no busca a una mujer en concreto, lo que usted persigue es una ilusión, o más bién busca desesperadamente recuperar las ilusiones perdidas, los recuerdos de su juventud.
¿Me equivoco? - pregunta, davant el meu astorament -
- No! contesto de manera mecànica acompanyant el gest amb el cap.
- Quizá igual que yo, no sabe porqué hace lo que hace, o sabe lo que sabe. Simplemente ha decidido hacerlo, sin pensar en las consecuencias y por eso está ahora aquí hablando conmigo. Lo importante no es el motivo, sinó la necesidad de huir, de huir hacia delante, aunque pueda parecer una quimera, olvidar la dura realidad y refugiarse en un sueño...
...un sueño imposible pero al que uno necesita agarrarse para...
Es queda uns moments dubitatiu...
No me haga demasiado caso, son cosas de un viejo cansado. De todos modos, tenga cuidado. No será facil, nada fácil. Lo siento, pero no puedo decirle más, solo desearle suerte.
Quizà - afegeix - el niño o la mujer puedan darle más pistas , yo ya le he dicho todo lo que sé.
Sinceramente, no se nada más.

No se que contestar-li, em sobta tant quan em diu, que resto mut, callat al seu costat.
Mentre, ell ja no em mira i frueix del caliquenyo com si cada pipada en fos la última. Sembla com si un cop m'hagués dit el que pertocava un sobtat desinterès el desconnectés de l'entorn.
Passa una estona de silenci compartit, fins que finalment em decideixo a preguntar:
- Y usted, ¿Como és que sabe todas estas cosas de los de más?. Se lo digo porquè no tengo la sensación de que me esté tomando el pelo. Sabe, parece un buen hombre y aparte, noto sinceridad en sus palabras, pero comprenda que me han sorprendido sus comentarios.
L'home, apura la enèsima calada del seu caliquenyo i em mira. Noto una profunda tristesa en els seus ulls. Se'ls veu cansats, esgotats de contemplar la vida passada, present i futura, com si aquesta suposada capacitat de veure més enllà el superes, que més que un do fos per ell un llast pesat i feixuc.
Durant una bona estona no diu res, només fixa en mi la seva mirada. Certifico que és una mirada inquietant. Finalment, quan ell ho decideix, trenca el seu silenci i continua:
- No lo sé y ojalá lo supiera. Simplemente me viene sin yo proponérmelo. Cuando empezó a manifestarse, solo tenia once años. Fué entonces cuando sucedió por primera vez...
...Un dia por la noche supe de la muerte de mi padre. Tenia que habérselo contado a alguien y hubiesen podido ayudarle. Pero tuve miedo, mucho miedo. Incluso llegué a sentirme culpable.
Después, cuando sucedió al dia siguiente, pensé que habia sido por mi culpa. Porqué yo lo habia deseado la noche anterior cuando me pegó. Però de esa manera que se desean las cosas cuando estas lleno de miedo o de rabia. De miedo o de rabia de los inocentes, sin quererlo de verdad.
¿Me entiende?
Assenteixo.
Si que l'entenc.
El meu pare tan sols em va pegar una vegada, però malgrat haver passat tan de temps, encara ho puc recordar perfectament, com si hagués passat suara.
Va ser un dia al vespre.
Recordo que fou a Blanes on havíem anat de vacances com cada estiu. Només tenia nou anys. Dic nou, no vuit o deu, perquè aquests fets es recorden com marcats a ferro al cervell per tota una vida, recordo també i és cert que havia arribat més tard del compte, però jugant amb uns amics a la platja, el temps se m'havia esvaït.
En arribar a l'apartament, en barallar-nos per el meu retard, li vaig dir "maricón", que de fet, en aquella època ni tan sols sabia ben be que carall volia dir. Per mi era una beneiteria, però ell estava sortit de polleguera. Ho va fer amb el cinturó i cosa rara en ell de manera acarnissada. Suposo que ara vist des de la perspectiva del pas del temps, algun problema devia tenir que jo desconeixia i jo en vaig pagar les conseqüències.
No ho sé, però sí ho puc recordar perfectament, com si fos ara mateix. Hi ha coses que no s'obliden facilment, quan et peguen sense motiu aparent - per a tu - i a més en una edat que ho fa la persona que tu trobes mes semblant a un déu, abans d'adonar-te'n que només es un pobre home. Com tu, com jo, com tots.
Le comprendo perfectamente - li dic - como la mayoria de la gente, supongo, tuve una experiencia muy parecida de pequeño.
Me temo que todos acabamos siendo vulgarmente y exactamente iguales en nuestras experiencias.
L'home assenteix, es treu el caliquenyo de la boca i continua...
Yo no habia hecho nada malo, solo llegar un poco más tarde de lo normal. Pero me pegó, y no fueron los golpes lo que me dolió. Sinó el hecho que me pegara.
Era la primera vez que lo hacia y yo no entendia nada.
Solo recuerdo que estaba muy asustado. Era un niño y mi padre no me habia pegado nunca. Mi madre le dijo algo de que si habia bebido, que yo no tenia ninguna culpa, y luego se pelearon los dos y también pegó a mi madre.
Y le odiè, le juro que en aquel momento le odié profundamente, porqué nos habia hecho daño a mi madre y a mi.
Y deseé su muerte.
S'atura de nou.
És evident que l'afecta recordar-ho, però de seguida continua:
- No se, son recuerdos vagos que se pierden ...
Luego...
Torna a interrompre's, com si li fes mal recordar. Jo resto callat, no vull apressar-lo. Si decideix continuar ja ho farà i, si calla, hi te tot el dret.
El caliquenyo se l'hi ha apagat. L'encén, és com un ritual, primer eixuga la punta, torna a cargolar-la ben cargolada i a continuació encén un llumí amb la mà dreta, acosta la flama al caliquenyo deixant que s'escalfi i, finalment se'l posa a la boca i l'acaba d'encendre, cada vegada igual, la tercera des que estem parlant.
Complert el ritual, continua el seu relat:
- Luego pasó lo de la Escuela. Ahí si que avisé.
Estaba en cama con fiebre y se lo dije a mi madre y a una vecina, la Señora Angustias. Para que me hicieran caso, les expliqué la premonición que tuve con mi padre, pero no quisieron escucharme.
Murieron dos niños ahogados en el rio. Pablo y Antonio, compañeros mios de la escuela y, uno de ellos, Pablo, muy amigo, amigo de verdad, era al ùnico que le habia contado algo de lo que me pasaba y me pareció que lo entendia. Aún hoy en dia me angustio solo de pensar que pasaría por sus cabezas mientra se ahogaban, intentando desesperadament salir a flote mientras el remolino los arrastraba hacia el fondo del rio para siempre.
Al enterarse por la Angustias de mis premoniciones, las mujeres mas viejas del pueblo dijeron que yo era el diablo. Que provocaba cosas malas, que yo era malo, y empezaron a prohibir a sus hijos que jugaran conmigo.
Ya ve usted, yo solo era un niño que tenia presentimientos y, ni tan solo sabia exactamente en aquella època que era eso, y me quedé sin amigos.
Todos me evitaban presionados por sus padres, hasta que la señorita Remedios sugirió a mi madre que no me llevara a la Escuela, que yo era pernicioso para mis compañeros y el cura empezó a hacerme preguntas muy raras sobre cosas que yo no entendia.
Mi vida en el pueblo comenzó a resultar insoportable Entonces mi madre decidió que debíamos irnos de Zahara de los Atunes y nos venimos a vivir a Santa Coloma de Gramenet. Tenia allí una prima que le habia encontrado trabajo, y a la vista de la situación, no se lo pensó dos veces. Con los cuatro bártulos más imprescindibles, cogimos el tren y nos vinimos.
Durante un par de años vivimos allí. Luego, ella conoció a otro hombre que era de su mismo pueblo. Total, que se reajuntaron y nos trasladamos a Anoharra, donde el tenia el trabajo.
De vez en cuando volvia a tener premoniciones. Mi madre no entendia nada de lo que me pasaba. Era ignorante como yo, pero me protegia, como hacen todas las madres con sus hijos.
La gente es muy mala hijo mio - me decia compungida - y tu eres bueno, yo se que eres bueno - insistía - mientras las lágrimas brotavan incontenidas de sus ojos.
Torna a interrompre's, com si li costes parlar-ne, o no vulgues recordar aquella part del seu passat.
Malgrat la seva propia recança continua:
- Luego, aquel hombre al que me llevó aconsejada por mi padrastro. Era un señor muy raro que me hizo muchas preguntas. Observándome curioso. Però no era como el cura, aquel hombre sabia lo que me pasaba, lo entendia, era un sabio y una buena persona, de esas que ayudan a los demás porqué si, solo porqué saben que deben de hacerlo y sin pedir nada a cambio.
Finalmente le dijo a mi madre y a él que no habia nada raro en mi. Simplemente tenia el don de adivinar cosas, que no era nada extraordinario aunque si poco usual y les advirtió que sobre todo no lo dijeran a nadie.
La gente es muy ignorante y podria hacerle mucho daño - insistió, mientras su mano acariciaba mi cabeza -
El "Tio Manolo" torna a callar, se'l veu cansat.
No l'apresso i espero pacientment, respectant els seus silencis...
- Lo siento, no quiero darle mas la lata con mis recuerdos, y usted debe irse. Recuerde que le estan esperando - afegeix - Siga el camino que ha decidido y mantenga los ojos bién abiertos. Le sucederán algunas cosas extrañas que le sorprenderán, pero nada que no esté previsto, que no deba acontecer...
S'atura de nou i entenc que la nostra trobada a acabat.
M'aixeco, ens acomiadem sense cap més paraula, només intercanviem un senzill adiós i una forta apressada de mans.
Continuo torrent amunt.
Uns metres més enllà, en donar-me la volta observo al "tio Manolo" dins la cova. De fet, el veig a retallat a contrallum com una espècie d'ombra estranya, fantasmagòrica.
S'ha tornat a asseure.
Allí resta tot sol, acompanyat només del seu caliquenyo, la remor de l'aigua i el cant dels ocells.

Reprenc el viatge camí amunt fins arribar a la font d'Aiguafreda. Allí omplo la cantimplora, mentre la faig petar amb un parell de jubilats que estan omplint garrafes.
Parlem de qüestions quotidianes, sense més, d'aquelles converses que no comprometen en res, però ajuden a comprendre's les persones, les unes i les altres, amb aquest do que tenim els humans que és la comunicació. Finalment, al cap d'una estona continuo la meva marxa.
En arribar al pla de la Bruguera, abans de fer cap a Castellar del Vallès, continuo pel bosc seguint el camí marcat. Observo el fum fugisser i voluble que surt de les xemeneies de la fàbrica de vidre, que d'estar sola fa uns anys ha passat a restar envoltada de naus industrials. Allí on s'havia dit que hi volien construir el nou camp d'aviació d'Anoharra i l'únic que hi havien fet era unes pistes de terra per els ultra lleugers.
Mentre estic absort amb aquestes cabòries, un d'aquests engendres sorollosos aterra gairebé davant meu. Me'l miro, no n'havia vist mai un tant a la vora, i penso que més que un estri volador, s'assembla més aviat a un mosquit gegant.
No hi pujaria ni boig - em dic - Tot plegat son quatre filferros, dos llençols i un motoret de vespino. Això sí, de soroll en fa molt, i d'aconseguir aixecar-se i aterrar també n'és miraculosament capaç.
Miracles de la ciència - penso - Jo que encara no he arribat a comprendre com es pot aixecar un avió a reacció. Perquè es veu la televisió. O una cosa aparentment tan simple com el fet de poder parlar per telèfon. Reconec que em resulta del tot inversemblant el que acabo de contemplar.
Continuo caminant.
Em creuo amb una parella que fa footing.
Em saluden.
Els hi torno la salutació i els observo mentre s'allunyen entre suades i esbufecs, tot escoltant música a través dels auriculars del seu aparell de radio.
No acabaré d'entendre mai com es pot córrer pel bosc escoltant música, quan aquest és lloc de caminar pausadament, sense presses, gaudint del paisatge, fruint-lo, olorant-lo, escoltant-lo. Penso que es una més de les moltes modes passatgeres de la societat actual, sempre corrent per no res i sovint per no arribar enlloc.
Aquesta obsessió per la estètica física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos, no te cap sentit, és una batalla perduda des del començament.
Em somric i em dic que ja s'els hi passarà.
Altres modes noves vindran tan o més inversemblants que aquesta a les que sempre ni haurà que s'hi apuntaran. Sempre n'hi ha d'emetents a apuntar-se a la última moda que se'ls hi presenta per absurda que sigui, la qüestió es estar al dia. Moltes vegades amb un autèntic i contagiós entusiasme de modes sovint d'un més que dubtós gust.
Recordo quan en Damià - encara ara no ho entenc i ja se que no te res a veure amb l'assumpte de les modes - li va donar per anar a caçar mussols. Un amic seu li va encomanar la dèria i un dia - tant i tant em va insistir - vaig anar-hi jo també.
Per fer aquesta tasca s'hi te d'anar de nit, a més aquella que vàrem anar-hi amb en Damià i el seu amic, plovia, i ja ens tens a tots tres amagats sota una pila de canyes, amb un reclam especial suposadament per atraure els mussols, tota la nit fent l'ídem i tot plegat l'ùnic que agafarem fou una bona calipandria, doncs de mussol no en vàrem veure ni un.
Pels voltants de les sis del matí quan ja començava a clarejar i en vista de l'èxit, capcot's tornarem cadascun a casa seva, i jo juraria que encara ara alguna nit puc sentir el riure dels mussols mentre se'n foten de nosaltres.
No hi vàrem tornar més i suposo que us semblarà lògic.

Continuo caminant mentre somric en recordar aquell atziac de nit. Però com sempre dins la desgràcia, a les situacions, sempre hi ha una part positiva i, cada vegada que en Damià em venia amb alguna proposta una xic agosarada, em limitava a recordar-li la nit dels mussols i ja no insistia més en l'assumpte. Remugava interiorment, però s'oblidava de la nova proposta.
La set em fa aturar-me.
Agafo la cantimplora i bec.
L'aigua fresca que he agafat de la font d'Aiguafreda m'entra per la gola i baixa lentament pel meu cos, refrescant-me.
Em sento be.
Guardo la cantimplora a la motxilla i encenc una cigarreta. Frueixo la primera calada amb delectació mentre reprenc el camí.
De sobte, perdo el món de vista. Tot s'enfosqueix al meu voltant i sento que caic, lentament, fins perdre del tot el coneixement.


*


3
---------------------------------------------------------

Em desperto.
No se quan de temps he estat inconscient. Mica en mica recobro el sentit, la noció de tot.
Ja recordo qui i on soc i on vaig.
Faig una espècie de revisió ràpida del meu cos, sembla que no m'he fet res, un pi jove m'ha protegit de la caiguda. Ell ha quedat una mica malmès però. M'aixeco poc a poc, res no em fa mal i tot sembla al seu lloc. Potser l'aigua era massa fresca i amb la suada que portava a sobre m'ha fet algun tipus de reacció que ha provocat el sobtat desmai.
Em trec el jersei i el torno a guardar dins la motxilla.
Aleshores em pregunto on ha anat a parar la cigarreta.
Dono una ullada ràpida i ansiosa al meu entorn, però no aconsegueixo localitzar-la.
Que estrany! em dic, mig enterbolit encara pels efectes del desmai.
Malgrat regirar-ho tot en un cercle de tres o quatre metres quadrats, no aconsegueixo trobar-la. Potser s'ha apagat sola i el vent se l'ha endut - em dic - O resta amagada sota qualsevol pedra.
Estava fumant? - em pregunto - Abans de.... Abans de desmaiar-me.
En veure que no fumeja per enlloc, m'oblido de l'assumpte.
La puta mania de fumar una cigarreta rera l'altre - em dic - Ni tan sols saps si l'havies encès o no?
Ja refet del tot, menjo un parell de galetes i una presa de xocolata mig desfeta per la calor. Poc a poc torno a sentir-me bé. Sí! deu haver estat el contrast de la temperatura amb la fredor de l'aigua - em dic a mi mateix per tal de tranquil·litzar-me -
Miro el rellotge. Son les onze menys cinc. No podria precisar a quina hora he tingut el defalliment, però calculo que ben bé he estat sense sentit gairebé mitja hora.
Em sorprenc.
No se si és normal tant de temps de desmai, però tampoc se ben bé del tot quina hora era en el moment de perdre el coneixement. Ho deixo estar.
Estic bé que és el que importa. Penso que tindré de menjar més sovint i beure amb mesura, potser es tracte d'un viatge massa llarg per a mi - em dic - ja m'ho ha advertit suara el tio Manolo. Per uns moments dubto sobre tornar enrere i deixar-ho estar. No ho pots fer - em dic intentant convencem - Ja no pots fer marxa enrera, tens de seguir fins el final. Si ara ja no et tenien per res, de tornar a casa amb la cua entre les cames, a sobre se'n riurien de tu.
Ja me'ls puc imaginar...

"Que on anava a la meva edat.
Que si havia perdut el senderi.
Que sembla mentida.
Que quin poc enteniment,
etc.etc."

Davant del panorama que intueixo se'm presentaria, penso que és millor continuar, al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa.
Reprenc el camí sense presses.
Abans d'arribar a Castellar del Vallès, travesso la carretera i pel mig del polígon de Can Carner baixo cap la llera del riu Ripoll. El paisatge és desolador, em recorda una dona de gran bellesa, malmesa pel pas dels anys i els excessos de tots tipus. Malgrat tot, encara conserva un cert encant. Baixa molt poca aigua d'un color gris fosc que fa molta pudor. La vegetació - herbotes - omple la llera del riu.
Deu haver-hi molt de tot i res de bo en aquest projecte de riu, que s'arrossega mig moribund fins desembocar en un altre tan o més malalt que ell - em dic -
Deixo enrera les restes del que havia estat la fàbrica de can Tolrà i, vorejant el riu continuo cap a Sant Feliu del Racó. Castellar del Vallés queda enrera, la silueta de l'Església presideix el poble que desapareix de la meva vista en travessar per sota la fàbrica de pells de "Can Clols". Un pagès em saluda des del seu tros, oblidant-se per un moment dels tomàquets que està collint. Li torno la salutació. El sol continua escalfant de valent i em poso la gorra. M'aturo a les Arenes a esmorzar. La casa on hi havia el bar l'han enderrocada, encara es poden veure al terra les restes de les runes que no varen recollir.
Em pregunto on esmorzaran els ciclistes que durant tants d'anys hi feien parada i fonda, al anar o al tornar. Era el lloc idoni a mig camí entre Castellar i Sant Llorenç. S'hi aturaven a esmorzar de pujada i a descansar i refrescar-se de baixada. De fet, no és que m'importi molt, ja resoldran el seu problema cercant un altre lloc. Malgrat tot em sap greu, cada vegada que enderroquen una casa o qualsevol edifici conegut des de la infància, és com si et robessin una part del teu passat.
I no ho dic perquè si. La casa on vaig néixer a Sant Feliu de Codines ja no hi és, les dues primeres escoles on vaig anar, la Casa de la Caritat i a cal Senyor Vall tampoc. Els Campos on vaig anar per primera vegada al cinema, també ha desaparegut substituït per una pila de pisos, o el camp de futbol de la Creu Alta o les Corts. Tots aquests edificis pertanyien als meus records d'infantesa i en enderrocar-los es com si me'ls haguessin pres, com si una part dels meus records mica en mica s'esfumessin per no tornar mai més, fins caure en el peu de l'oblit del que ara per un instant els acabo de rescatar.
Recordo també quan era un marrec que veníem a les Arenes d'excursió amb els meus pares:
El Santiago, el meu pare tenia una moto amb sidecar i ens hi passàvem tot el diumenge, en aquell temps en que es podia fer foc al bosc per menjar-se la carn a la brasa i, curiosament no hi havia ni un sol incendi, tot i la munió de gent que feia el mateix per a tot arreu.
També jugàvem a futbol i ens banyàvem al riu que baixava net i cabalós. No com ara que a no ser que plogui muntanya amunt, ni tan sols baixa gota d'aigua i la llera resta seca vorejada de pedres i herbotes i malauradament quan n'hi baixa fa mal i ho destrossa tot.
Eren temps dels primers sis-cents i vallesana, de penúries i escassesa, d'innocència. Temps - cal dir-ho també - d'ignorància. Però jo era raonablement feliç, perquè els nens de totes les èpoques sempre son raonablement feliços.
Observo la llera del riu.
Algun que altre bassal sobreviu obstinat a l'efecte del sol. Mentre, contemplo una sargantana que llisca apressada sobre les pedres calentes. Cerca refugi. Podria trepitjar-la i hauria acabat el seu viatge, però no ho faig, no en tinc cap necessitat, encara no he arribat a aquest punt de crueltat. La deixo doncs, mentre un pinçà pica nerviós quelcom d'aliment que jo no he vist. El tinc a quatre passes, però ell m'ignora com si sabés que no penso fer-li cap mal, sabedor que només el miro amb la mateixa tafaneria que ell ho pot fer amb mi, amb la petita complicitat de dues espècies que és contemplen entre si, sense necessitat de molestar-se, ni de marcar-se el territori.
Gairebé podria agafar-lo, però no ho faig. És millor deixar-lo tranquil. Al cap d'un moment, aixeca el vol i desapareix bosc endins. Vola, simplement vola, com els meus somnis fugissers. Però no com el meu cos vell i feixuc, que escadusser es nega de vegades a seguir les ordres del meu cervell.
Acabo de menjar.
Bec un altre glop. El sol escalfa i decideixo que ja és hora de reprendre el camí. Penso que un cop superada la preocupació inicial del meu fill - el Damià ja l'haurà avisat - deu fer ja una bona estona que han començat a buscar-me. Fins i tot és possible que ja hagin donat part a la Policia o als Mossos d'Esquadra.
M'és ben igual. No em trobaran.
No es poden ni imaginar cap on vaig i perdran inútilment el temps, tot i que suposo que es limitaran a fer una recerca rutinària per les rodalies d'Anoharra i poca cosa més.
Altra feina tenen els de la Policia que entretenir-se a buscar un vell, amb la de problemes molt més importants i urgents que tenen cada dia. No poden perdre el temps, atès si d'alguna cosa en sobra i amb escreix som la gent gran.
Sí! estic segur que en Damià els haurà avisat, però com no en sap res de la historia que em porta allà on vaig, només els pot informar que estic bé i que he decidit marxar de casa per propia voluntat.
De poca ajuda els servirà.
Suposo que en Damià ho haurà entès, em coneix i per tant, sap perfectament que si he pres aquesta decisió, és perquè realment necessitava fer-ho, que no ha estat res improvisat, si més no producte d'una profunda reflexió. Que no es tracte de cap desvari mental.
Sap que el cap el tinc ben clar.


*

4
----------------------------------------------------------

En arribar a Sant Llorenç Savall evito el poble i em desvio per la riba del riu Ripoll. A l'entrada a ma dreta hi viu la Maria Teresa, una cosina llunyana més o menys de la meva edat, només faltaria que em veiés en passar per davant casa seva.
A més, estic convençut que ho faria, doncs és d'aquelles que es passa tot el sant dia tafanejant el carrer amb l'excusa d'escombrar, treure la pols, o netejar els vidres per enèsima vegada que de tant fer-ho els deu tenir ja gastats. Evito doncs un problema gairebé segur i continuo riu amunt, la millor manera de no tenir problemes, és evitar-los, si pots, hi és clar, i aquest era perfectament evitable.
Em dic que si tot va bé faré nit abans d'arribar a Gallifa. El sac de dormir serà més que suficient per descansar. Les nits son càlides a l'estiu, i si més no, ja trobaré pel camí alguna masia abandonada que em servirà d'aixopluc.
Em repeteixo una i altre vegada que no tinc cap pressa. Si el lloc on dormir el trobo a les sis o a les set, allí em quedaré i l'endemà al mati ja continuaré. No tens cap pressa, em repeteixo insistentment.
Estic de sort.
Pels voltants de quarts de nou, quan ja començo a desconfiar de trobar un lloc que m'aculli, un parell o tres quilòmetres abans d'arribar a Gallifa, les restes abandonades del que devia haver estat una important masia, apareixen com a salvació de les meves angunies. La observo. Malgrat l'estrall del temps, una bona part d'ella encara s'aguanta dempeus, m'adono que no soc pas el primer ni l'últim que hi fa nit. Les restes varies de deixalles urbanes delaten que deu ésser un lloc habitual de pas per excursionistes i rodamóns, que com jo s'hi aturen a cercar aixopluc.
Em trec la motxilla i dono una tranquil·la ullada al meu voltant. Malgrat l'evidència del seu abandonament devia haver estat una masia important anys ençà en el seu moment d'apogeu.
Consta de dues plantes i unes golfes al us. La porta principal aguanta sencera. A dalt al bell mig de l'arc de pedres, una data, 1902. Un safareig gran, cobert, i un parell de graners que semblen de més recent construcció a la part esquerra, la completen. L'era és a la dreta, encara s'hi poden veure els pals i una mica de palla enganxada - podrida - del que havien estar un parell de pallers, restes de quan encara hi havia activitat agrícola.
Una mica més enllà hi ha un pou i un parell de bancs de pedra, bastant deteriorats. A dintre encara hi queden algunes restes de mobiliari, poca cosa però. Un parell de cadires, un quadre horrorós, una taula de fusta, dues cassoles, una paella, i un parell de matalassos que ni tan sols se si pertanyen a la masia, o els hi ha deixat algun rodamón més o menys habitual, per assegurar-se la minsa comoditat dels desarrelats.
Ves tu a saber que en fou dels seus últims habitants que, segurament cansats de barallar-se amb la terra i el temps, llençaren la tovallola i emigraren a ciutat.
Que en devia haver estat d'ells?
Haurien tornat alguna altra vegada?.
Segurament no, encara que de tant en tant haurien somiat en fer-ho, en veure que la ciutat no era com es pensaven.
S'hi haurien adaptat a ciutat? O bé aquesta, fagocitaria, els hauria engolit?
Quants com ells ho havien deixat tot, empesos per la fam i la misèria, per les dificultats i se n'havien anat a la gran urbs convençuts que allí trobarien la solució als seus problemes.
Innocents!, la ciutat és una trampa que s'ho empassa tot i et vomita quan ja no en vol res més de tu. Però això no se sap fins que un si troba, fins que gairebé sempre és massa tard, quan ja no estàs preparat per tornar enrera, als inicis, on va començar tot, en els temps en que els homes i les dones vivien prop de la natura, estirant dels seus recursos pel bo i el dolent que ella mateixa en si comporta.
El crit d'un mussol em distreu dels meus pensaments. No el veig, però se que hi és. Deu estar preparant la vetlla.
Quina feina més beneita la dels mussols, llevat dels que van a caçar-los. Serens de la natura. Guardians de l'ordre de la foscor. Espectadors de la son dels altres, amb aquells ulls tan enormes, que de veure-ho tot, no veuen gairebé res, que miren sense veure-hi i contemplen sense mirar. I així nit rera nit, complint amb un estúpid ritual que ni tan sols saben qui els hi va implantar, quan, ni exactament perquè.
Només nosaltres, els humans, som els únics conscients dels nostres propis deures i obligacions. Llàstima que no siguem també conseqüents en complir-los. Francament ens aniria bastant més bé, però no! normalment en solem fer mal ús de la nostra consciència, i som pitjors que la majoria dels animals.

Un tro, continuació d'un llampec que no he vist, acompanyat d'unes grosses gotes d'aigua, fan que cerqui refugi. Sembla que la tempesta és seriosa i és qüestió d'afanyar-se a buscar aixopluc. Aviat caurà la nit i aquest lloc no és ni més ni menys pitjor que qualsevol altre. Per tant, cerco una part sencera de la masia, i deixant la motxilla a banda trec el sac de dormir.
Malgrat la pluja, no refresca massa. Podria menjar alguna cosa, però no és que tingui molta gana tampoc. Estic envoltat per un cert estat de nerviosisme que supera les necessitats més peremptòries, i degudament sobrealimentat per passar amb qualsevol cosa o simplement sense res.
Trenco el son sota la fresa de la tempesta, que mica en mica es va allunyant. Al cap d'uns deu minuts para de ploure. M'aixeco i surto a l'era. L'olor a herba i terra mullada m'envaeix. És una olor extraordinària que ja no recordava, com tantes coses. Tinc set, això si. Encara tinc aigua ja no tant fresca de la font d'Aiguafreda. En bec un glop. Entra bé i contemplo com un cop escampada la tempesta, la tardana posta de sol s'ofereix esplèndida i nova per a mi.
Ho havia oblidat.
Encari que us sembli mentida, de vegades és possible oblidar la bellesa de la naturalesa quan t'allunyes tant d'ella. Malauradament, no podia contemplar la posta de sol des d'Anoharra, el pis no estava ben orientat en aquest sentit i l'únic que podia contemplar era un tros de cel confós sobre meu.
La miro embadalit i em fascina que una cosa tan senzilla i quotidiana com una simple posta de sol, pugui arribar a ser tan bonica. Veig com aquest es va amagant lentament, irisant l'horitzó de boires allargades d'una munió de colors grocs, liles i rogencs, fins desaparèixer rera la carena. Morint per tornar a néixer, com ho ha fet cada dia durant els segles dels segles.
Penso que estic gaudint d'un petit privilegi. Contemplar una posta de sol, un acte que succeeix cada dia des de l'inici dels temps i, caic en aquella fotesa que sens escapa sovint a la gent de ciutat. L'extraordinari espectacle de la natura dins la seva senzillesa i quotidianeitat.

Mentre bado com un pixapins qualsevol, la nit cau sobre meu, i comença aquell estrany espectacle de sorolls desconeguts per un urbà. Sorolls que durant milions d'anys han format part del paisatge nocturn de la natura, del bosc. L'esgotament fa efecte ràpid i en pocs moments la son s'apodera de mi, emportant-se maldecaps i preocupacions. Deu ser la son dels justos, dels innocents, dels ignorants.
Mentre, la nit continua fent sense mi, aliena a tanta insignificança.


*

5
--------------------------------------------------------


Bon dia!
La veu que em desperta em sorprèn.
Tardo uns instants a reaccionar fins que en obrir els ulls mig endormiscat, contemplo dret davant meu un nen d'uns deu u onze anys. No és un nen normal, el seu cap és orfe de cabells, la pell pàl·lida, està molt prim i l'expressió dels seus ulls gris clar és molt estranya. Aleshores recordo la premonició del "tio Manolo", ell em va parlar d'un nen més o menys d'aquesta edat i estrany, i aquest ho és.
Per uns moments dubto entre si estic despert o adormit encara, m'aixeco i intento despertar-me del tot. No és cap somni, tinc els ulls ben oberts i el nen resta davant meu esperant el contesti.
- Bon dia! Que hi fas aquí? - pregunto - tot i que ja m'imagino la resposta.
- No ho sé - Contesta -
- He estat enviat fins ací. Ella m'ho ha dit.
- Ella? - Pregunto encuriosit -
- Qui és ella?
- Qui és ella? - Insisteixo davant el seu pertinaç silenci -
- Doncs ella - respon el nen - La veu que de vegades em parla sense paraules. M'ha dit que et trobaria aquí i que tenia de donar-te un missatge.
- Un missatge? - Pregunto sorprès i intrigat alhora -
- ¿Quin? Que em tens de dir?
El nen s'asseu al terra, creua les cames i em mira d'aquella manera que miren els nens i els purs d'esperit. Jo l'imito i m'assec davant seu, òbviament amb molta menys lleugeresa que ell i, espero a que parli...
Tarda uns instants, però finalment ho fa.
- La veu m'ha dit:
Hi ha un home gran, molt més gran que tu. Quan et llevis pel matí, ves a la vella masia i allí tel trobaràs. Digues-li que s'esperi a que arribi una altra persona, va més feixuga que tu i trigarà una mica. Ja saps qui és, tu parla amb l'home fins que ella arribi.
El nen calla de sobte. La seva mirada es distreu en veure un ratolí que cerca quelcom d'aliment aliè a la nostra presència, oblidant les mínimes precaucions de supervivència. Al igual que el nen, el contemplo. Potser som els primers humans que veu. En un moment donat, aixeca els ulls i ens mira, però no fa cap gest de fugir, més aviat és un gest de sorpresa, de curiositat.
S'oblida de nosaltres i comença a rossegar un tros de galeta que dec haver llençat sense adonar-me'n i, de la mateixa manera que ell deixa de fer-nos cas, el nen i jo ho fem amb ell.
Torna a mirar-me i em pregunta:
- A tu no et parla la veu sense paraules?
Somric. Quina manera més senzilla de definir-ho. En anar a contestar-li, una veu greu, cansada, ens alerta a tots dos des de fora la masia...
Nen! On ets?
Se que ets per aquí, no t'amaguis.
Au va! surt.
El marrec i jo ens aixequem i sortim fora, cap on sona la veu.
És una dona gran, molt gran, es veu gabanyada. S'ajuda amb un bastó i el seu caminar és lent i feixuc. No es sorprèn gens en veurem. De fet ja deu saber qui soc i que hi faig aquí - el nen m'ha dit que ella m'informaria de tot -
Ens hi atansem, mentre ho fem em fixo amb els seus ulls. Son negres com el carbó i brillen amb una estranya força malgrat la seva avançada edat, els cabells d'un blanc groguenc i la cara solcada per mil i una arrugues.
En veure'ns, s'asseu en una pedra gran que hi ha al costat del que devia haver estat un galliner, agafa aire i parla...
- Bon dia! - em diu la dona - ¿T'ho ha dit el nen?
- Sí! - contesto neguitós - m'ha dit que vostè em tenia de dir alguna cosa, posar-me al corrent. De fet, una altra persona em va dir ahir que em trobaria un nen estrany i una dona que m'informarien, que em dirien....
M'interrompeix.
- No soc jo la dona. La trobaràs més endavant. L'home del caliquenyo ja t'ho ha explicat, primer el nen i després la dona. Quan a mi, l'únic que puc dir-te puc dir-te que tens d'emportar-te el noi. Només em te a mi, i jo - Somriu, i és un somriure d'alleujament - ja he estat cridada i no puc deixar-lo sol.
- Se que tu cuidaràs d'ell - afegeix - És un bon jan, i molt més espavilat del que et puguis pensar, ja veuràs com et serà de gran ajuda.
Ara soc jo qui l'interrompeix, esperava una altra resposta, no aquest tipus de missatge, i menys encara l'encàrrec que comportava. Intento matisar molt les meves paraules abans de dir res. No vull ofendre al nen ni la iaia.
- Perdoni'm - li dic - però...
No em deixa seguir, sembla com si hagués endevinat els meus pensaments.
- No pateixis, no et serà cap destorb, ans el contrari, t'asseguro que el necessites. A més, així te d'ésser i així serà. Ho ha dit la veu i el que ella diu es te de fer.

La dona es cansa en parlar i no vull pas que ho faci més del necessari, prefereixo que guardi les escasses forces que li queden per explicar-me quan més millor.
D'acord - li dic - faré el que vostè hem digui, però:
¿Vol que l'acompanyem a casa seva?. ¿No deu viure molt lluny d'aquí?.
La dona somriu mentre s'aixeca poc a poc.
- Aneu-vos-en tots dos - ens diu - jo em quedaré una estona aquí, aquest cos feixuc i escadusser ja no aguanta gaire i es cansa de seguida. El nen ja sap que ha de fer i, aquest és un lloc tan bo com un altre per esperar. Saps - somriu mentre la seva mirada es perd en la llunyania - de petita hi venia molt a jugar amb els fills dels masovers. Jugàvem a cuita amagar entre el blat de moro, a la xerranca i a d'altres jocs, Quan ens cansàvem collíem flors de mil colors i herba per fer rams. Ajudàvem també a munyir les vaques, i dur-les a pasturar. A l'estiu quan el blat ja estava a punt per a ser segat, venien els homes de la màquina de batre que el recollien i feien els pallers. Després amb els de les altres masies, celebràvem una festa en acabar la collita del blat. Menjàvem, ballàvem, tontejavem i per sobre de tot ens divertíem - sospira - Ai! Eren altres temps...
Els seus ulls es perden en un punt indeterminat com si pogués contemplar aquells instants de la seva llunyana infantesa.
Continua...
Tinc molts bons records d'aquesta masia. Ja m'està bé aquí, i tu - adreçant-se al nen - fes-me un petó molt fort i ves-te'n amb aquest senyor. Ell cuidarà de tu i, tu ho tens de fer d'ell. Ja saps on aneu, portat bé, escolta la veu i fes el que ella et digui. Entesos!
El nen s'hi acosta i l'abraça. No hi ha llàgrimes, però si molta tendresa. Ambdós saben que no es tornaran a veure, però ho accepten amb resignació, com un fet natural. La dona l'aparta una mica tot agafant-lo per les espatlles i el mira fixament als ulls.
- Quedem que ja saps que tens de fer - insisteix mentre amb suavitat es desempallega d'ell.
El nen assenteix amb el cap, seriós, la responsabilitat li ha canviat fins i tot la mirada i l'expressió de la cara. Em mira i amb un gest dels ulls m'indica que és hora de marxar. Jo me'l miro també i contesto el seu gest.
És curiós, però de cop, em sembla molt més gran.
Recullo les meves pertinences i agafant el nen de la mà, ens acomiadem de la dona per última vegada. Aquesta torna a asseure's sobre la pedra mentre ens mira en silenci.
Ens diu adéu.
La seva figura es va empetitint a mida que ens anem allunyant de les restes de la masia, fins que en trencar pel camí, bosc endins, desapareix del tot.
No la tornarem a veure mai més i tots dos ho sabem.


*


6
---------------------------------------------------------

Mentre caminem en silenci pel bosc penso com en un moment se m'ha complicat la situació.
Que en faig jo d'aquest marrec?.
Si ja és difícil de dut a terme la decisió que he pres, el nen encara ho enreda més tot. Jo estava més o menys preparat per fer aquest viatge tot sol, però només en un dia han passat moltes coses, tot i que entenc no puc deixar-lo sol - em dic - penso que no se'n sortiria, a més a més la iaia ha dit que ell sap que te de fer. Potser doncs, serà millor esperar, veure quins esdeveniments es produeixen, simplement estar a l'aguait i deixar que tot vagi succeint. El "tio Manolo" em va dir que passarien coses i que estès emetent. Decideixo per tant fer-li cas, malgrat que tot em resulta molt estrany i confós. Sigui pel viatge que he començat o pels esdeveniments que s'han anat produint, estan passant moltes coses lluny de la placidesa que em prometia en començar ahir al matí. Res del que creia ha succeït, ans al contrari tot està anat a l'inrevés del que em pensava.
Continuem caminant pel bosc. Sembla que els arbres s'apartin obedients al nostre pas. El nen camina decidit, sense dubtar ni un sol moment, és evident que sap perfectament el camí. De sobte s'atura.
Un esquirol ha cridat la seva atenció, el tenim uns metres davant nostre rossegant una pinya. Ho fa amb la mateixa concentració d'un infant davant qualsevol cosa que desperti el seu interès. Penso que l'animaló s'ha adonat de la nostra presencia, però ens ignora. O bé és més important per ell el seu botí que no pas nosaltres.
- No t'hi acostis massa - adverteixo al nen -
Aquest em mira i somriu amb un cert aire de suficiència, però d'aquella manera que no fa mal, que ve de la satisfacció de l'infant de demostrar que sap coses. És un somriure que ve a dir-me que ja no és un nen petit i sap de que va.
- Ja ho sé que mosseguen. Ho vaig aprendre la primera vegada en acariciar-ne un, però es que son molt bonics i m'agrada contemplar-los - em diu mentre s'hi acosta una mica més -
El deixo fer, mentre m'ajupo al seu costat i al igual que ell tafanejo.
L'esquirol, més que per por de ser atacat, diria jo que per defensar el seu aliment, surt esperitat amb un pinyó entre les seves mans, desapareixent rera uns arbusts, bosc endins.
El nen s'aixeca i jo l'imito.
Continuem caminant una estona fins que en arribar a una cruïlla de camins, senyala el de l'esquerra.
- Es per aquí, ja hi som.
- Ja hi som?, On? - pregunto -
A casa de la iaia. Allí ens hi ha deixat menjar preparat per uns quants dies i també llaunes i beure.
Estic molt sorprès i encuriosit.
En primer lloc per la fermesa i serenitat del nen, i després per saber com era que vivien tots dos sols, al bell mig del bosc.
No se si serà prudent fer masses preguntes, sobre tot tenint en compte que si no hi son, vol dir que els seus pares segurament estan morts.
- Vàrem tenir un accident a l'autovia, abans d'arribar als Hostalets de Balenyà, un dia que tornàvem de Seva amb la furgoneta de vendre roba al mercat, el meu pare es va adormir i en envair la calçada contraria un tràiler ens va envestir.
- Els meus pares son venedors ambulants - aclareix -
- No et preocupis - afegeix - estan bé.
- Doncs, la veritat és que ho estic de preocupat. Com ho saps que els teus pares estan bé? - li dic -
Aixeca el cap. Els seus ulls tenen una brillantor estranya, i em diu: M'ho ha dit la veu, la que t'he dit abans, la que parla sense paraules.
- Però - insisteixo - Des quan la sents aquesta veu?
- Des de l'accident. Em parla sovint i m'explica coses que encara no han passat. La iaia diu que això és normal, que no em tinc de preocupar. Que tal com ha vingut se n'anirà, que tampoc es que parli a tothom, més aviat als que més ho necessiten.
Observo que ha dit "la iaia diu", i coneixent la seva manera de parlar, dedueixo que encara és viva. Però tot i així no he resolt el problema que representa ell, el nen que ara s'endinsa cap la masia amb mi al darrera, a la recerca de les provisions i la motxilla.
Recollim quan ha preparat la iaia, i amb las motxilles curulles sortim al porxo.
Aquest ens acull ombrívol, fresc.
Mentre m'assec, ell porta una cantimplora d'aigua que ha omplert del pou. Després omple la meva també. Bevem pausadament, a glops, com si ens en quedes molt poca.
Encenc una cigarreta.
Fumo poc a poc, aspirant amb fruïció una a una les calades.
El fum puja lentament, fugisser, creant inversemblants escultures volàtils.
La veu del nen em treu del meu estat somniós, tornant-me a la realitat.
Tindríem de marxar - em diu - Encara ens queda molt de camí per davant i hauríem de fer nit passat Sant Feliu de Codines.
M'aixeco i ell fa el mateix.
Abans però, deixa anar una mirada rera seu, com acomiadant-se silenciós del que ha estat la seva casa durant un temps.
No parla de la iaia i jo tampoc li dic res.
Començo a aprendre a respectar els seus silencis.
El dia és calorós, però una brisa suau refresca i fa més lleuger el caminar.

Passem per Gallifa gairebé de puntetes i continuem cap a Sant Feliu de Codines. Caminem sense pressa, però no ens entretenim tampoc. El nen ho observa tot amb atenció, com si cerques alguna senyal, un indici, però sembla molt segur del seu camí.
Pels voltants de quarts de tres ens aturem a menjar.

Hem trobat una font de rajolí escàs però fresc, o potser no l'hem trobada i ell sabia on era, però si està bé i l'ombra dels roures ens alleuja de la calor. Obre la motxilla, i en surten truita de patates, olives, secallona i un crostó de pa. De postres fruita i galetes. Trobo a faltar un bon cafè, és un plaer que de moment tindré d'esperar a gaudir-ne.

Encenc una altra cigarreta.
El nen em mira però no diu res.
De fet no cal, la seva mirada sempre és el reflexa del seu pensament. Atès que es ja el segon cop, decideixo acabar d'una vegada amb aquest assumpte.
- Ja veig que reproves que fumi, i se també que no és bo. Però que vols que et digui?. D'ací a un més compliré setanta dos anys, i és una edat en que penso que em puc permetre aquesta i d'altres llicencies, no se quan de temps em queda i prefereixo gaudir-lo - entre d'altres coses - amb aquests petits plaers quotidians.
Si és que hi ha mal - afegeixo - ja està fet, seria també una collonada deixar de fumar ara a l'edat que tinc.
A més tampoc és que fumi tant.
Torna a desconcertar-me.
- No saps quan de temps et queda, tu ho has dit, però jo no t'he comentat res, simplement se que fumar no és bo i lamento si has notat reprovació en la meva mirada, no era pas aquesta la meva intenció, tot i que pot ser que ella m'hagi traït.
Me'l miro mentre li dic:
- No necessites justificar-te pel que tu pensis i menys amb mi, i agraeixo el teu interès per la meva salut, però se perfectament que és bo i que no ho és. No cal ser un adult per entendre aquestes coses.
Tu mateix - postil·la - amb un aparent deix d'indiferència.
Somric i m'aixeco mentre li dono una clatellada amistosa.
Ell també somriu.
Recollim les pertinences i guardem les restes del menjar dins una bossa de plàstic, ja les llençarem quan arribem a Sant Feliu de Codines, el poble on vaig néixer, o abans pel camí si trobem algun bidó de deixalla.
Reprenem el camí, el sol escalfa de valent per l'ombra dels arbres ens protegeix dels seus raigs, mes avall quan enfilem la carretera, l'ombra dels plataners ens protegirà també.


*

7
--------------------------------------------------------

Pels voltants de les sis arribem a Sant Feliu de Codines. Entrem al poble vorejant el cementiri.
Observo que on hi havia el camp de futbol hi han construït cases d'aquestes adossades. No sé pas on hauran fet el nou camp, com no sigui a la part de dalt on les escoles, no hi ha gairebé cap lloc més assequible. No és precisament Sant Feliu un poble planer, ans el contrari es costerut com mil dimonis.
Continuem endinsant-nos-hi deixant enrera la Font dels Albes i enfilem el carrer de la Quintana cap a la plaça, allí hi estan celebrant una festa per a la quitxalla.
Gairebé mig poble hi deu ser present, les rialles i els crits omplen el punt neuràlgic de la vila. Mentre, els nanos han muntat parades per vendre menjar i begudes. Estan recollint diners per un nou casal, mentre una emissora de radio local emet música de festa i gatzara adient al cas.
Una nena d'uns sis o set anys ens dona un tros de coca. L'acceptem i a canvi diposito un donatiu a la seva guardiola. Se'n va corrents i contenta cap la seva mare, tot ensenyant-li el premi aconseguit.
Ens asseiem una estona a gaudir de l'ambient. S'hi està be observant la canalla com juguen. Un podria passar-s'hi hores i hores veient-los córrer esvalotats amunt i avall, riallers i feliços, embriagant-se i contagiant-se de la seva alegria.
Però tenim de continuar, son ja passades les set i el capvespre aviat ens atraparà. Pugem per la baixada de Can Rovira i en arribar a dalt a la carretera, el cafè de Can Talet em crida. Ens hi asseiem.
Hi ha molt poca gent atès que gairebé tots són a la plaça.
Demano un cafè. La flaira que emana de la cafetera em provoca un petit plaer. El nen es pren una taronjada. Ningú ens fa cas, potser la calvície del nen crida l'atenció del cambrer, però Sant Feliu de Codines és lloc de pas, de cultures creuades i ja estan fets a tot des de fa molts anys.
En ser lloc de estiueig, ja han vist de sempre una mica de tot i és dificil que es sorprenguin per alguna cosa, llevat que sigui molt especial.
Recordo quan de petit hi venia a passar les vacances d'estiu a casa dels meus avis. Fou l'època de màxim esplendor de la petita vila, d'apogeu econòmic i social.
El número de estiuejants era important, a aquests, els del poble els hi deien els senyors i, si bé és cert que n'hi havia d'un elevat nivell econòmic, la resta, la gran majoria eren petits burgesos. Classe mitja de sis-cents, o vuit-cents cinquanta, i algun 1430 com a molt.
Un cas apart seria can Rodó, la mansió dels avis de l'exministre franquista, davant mateix de casa dels meus avis, on vaig néixer.
Aquests estiuejants solien anar-hi pel clima. Sec, bo per l'asma. Sa, lluny de l'aire contaminat de la gran ciutat. Després, amb el pas dels anys, l'augment del nivell de vida i els canvis d'hàbits socials, la platja els va arrossegar i ara han minvat bastant. Malgrat tot, encara tenen els seus fidels que no hi falten i hi fan cap any rera any.
Allí vaig passar-hi molt bons estius.
Eren aquelles èpoques de la infantesa en que de fet, t'ho passes be a qualsevol lloc. Però en el meu cas havia estat aquí, en aquest petit poblet del Vallès Oriental i, ara m'agradava recordar-ho, assegut a Can Talet i prenent el millor cafè del món, segons afirmava convençut el seu propietari.
Davant mateix on estic hi havia un poste de benzina, d'aquells d'abans de maneta, impossible d'entendre que hi fos avui en dia, pel perill que representaria, tot i que menys tenen actualment, doncs no n'hi ha cap.
Els records s'acumulen en el meu conscient.
Fins i tot em podria reconèixer en uns nanos que baixaven carretera avall corrents, esvalotats, aliens a tot i ocupats tan sols en divertir-se.
Mentre vaig rememorant la infantesa, prenc el cafè i miro de reüll els pocs parroquians per veure si en reconec algun o ell ho fa amb mi. Però els rostres se'm fan estranys, totalment desconeguts. Ha passat massa temps.
Pago les consumicions, ens aixequem i continuem el nostre camí.
En arribar al Cim de les Àligues contemplo el paisatge. Des d'allí dalt, la visió dels Cingles de Bertí, Sant Miquel del Fai, Bigues i Riells, és superba. La mirada és perd en l'horitzó que esdevé llunyà, gairebé inabastable.
Les conseqüències de l'incendi de fa uns anys es noten. Malgrat tot, la vegetació ho ha tornat a omplir tot de verd, i els roures han resistit l'embat de les flames. No així els pins que han estat arrencats en la seva gran majoria. Però amb el canvi s'ha guanyat en visió del paisatge. La carretera que baixa des de Sant Feliu fins a Riells és ara perfectament visible.
Una lleugera boirina comença a envoltar-ho tot mentre el sol comença a decaure, son ja las vuit tocades i el nen m'apressa.
- No t'encallis que encara ens queda un bon tros de camí - em diu -
El camí fa pujada i començo a estar un xic cansat.
A la nostra esquerra ens queda el petit polígon industrial, el deixem i arribem al pla de la Botera.
Continuem carretera amunt fins arribar a l'alçada del club de golf, el sobrepassem també i en arribar al trencall, agafem la carretera de la dreta que ens conduirà cap Sant Quirze de Safaja. Podriem continuar tot recte cap a Castellterçol, però el nen insisteix en desviar-nos. Al cap i a la fi tampoc ho fem molt i anem sobrats de temps. Agafem un camí a ma dreta i al cap d'un quart d'hora trobem una masia abandonada, on decidim passar-hi la nit. La observem, sembla en bastant bon estat, dipositem les pertinences a l'interior, recullo quatre branques allí mateix i encenc un foc al pati, al costat del porxo.
Ens hi asseiem tots dos al seu voltant mentre trèiem el menjar de les motxilles. Els entrepans ja estan una mica secs. Decidim fer torrades, sempre seran una xic més comestibles.
No se que te previst el nen en l'assumpte de la intendència, però em temo que és un aspecte a tractar i que em correspon a mi. Jo puc passar amb qualsevol cosa, però ell necessita menjar calent i bona alimentació. D'aquest assumpte en parlaré amb ell demà al matí, no tinc ni idea de que li agrada i que no i tenint en conte que la mainada ja de per si son consagrats amb el menjar, almenys donar-li allò que li agradi.
S'hi està be a la vora del foc, no per la seva escalfor que no és pas necessària, però és tan bonic. El foc sempre fa companyia. Observo les flames com es mouen, semblem ballarines d'un ritual ancestral, que improvisen constantment sense repetir-se, inventant a casa instant noves formes.
El nen te gana, en un tres i no res és cruspeix les torrades i el tall.
- Tens més gana oi? - li pregunto -
- No, ja m'està bé. El que si trobo a faltar és un bon got de llet, però ja me'l beuré demà. Somric, i ell m'acompanya.
- Saps, tindràs de perdonar-me, però dins dels meus esquemes, no hi entrava cuidar d'un marrec com tu, espero que et sabràs espavilar, i ...
M'interrompeixo, no se si serà prudent preguntar-li, ell, en veurem aturat, em diu:
- Que em vols preguntar?
Dubto, però finalment la insistència de la seva mirada em decideix a fer-li la pregunta.
- D'acord! Veuràs. Em preguntava com havíeu anat a parar a la masia la teva iaia i tu, després..., bé, després de l'accident. Si et resulta violent, o et porta mals records, oblida la pregunta. Soc tafaner de mena, ho sento! Oblida-ho si no en vols parlar.
- No! - contesta - Tens dret a saber-ho, no et preocupis que ja ho tinc superat. Veuràs...
- L'accident fou per a mi un cop terrible, crec que vaig créixer de cop a partir d'aquella situació. Tot anava tan bé, i de sobte en un moment l'univers que t'envolta s'ensorra i ja res és igual.
- Estàvem la iaia i jo, tots dos sols al hospital de Granollers. La resta de la gent havia marxat, aleshores va ser la primera vegada que vaig sentir la veu. Va dir-me que els meus pares estaven bé i que la iaia em cuidaria, després, es va esvair.
En un primer moment em va sobtar.
No estàs bé - vaig dir-me - deu ser l'angoixa que t'envolta, o potser tens febre. Però l'endemà al matí en llevar-me després d'una nit plena de malsons, vaig adonar-me que no tenia cabells.
Espantat, els meus crits alertaren a la iaia que entrà corrents a la meva habitació, em va abraçar mentre intentava consolar-me.
Aleshores li vaig explicar que m'havia passat el dia abans a l'Hospital, i davant la meva sorpresa va dir-me que a ella també li havia parlat la veu, que era natural i no tenia de preocupar-me, només escoltar-la.
Ho havia fet aquest mateix mati a primera hora quan resava les seves oracions, i a més el missatge que aquesta li havia donat era molt clar. Teníem d'anar a la masia a les afores de Gallifa, allí teníem d'esperar i més endavant ja ens diria que havíem de fer.
Estic corglaçat.
Que està succeint?
¿No es un mal son tot quant m'està passant?
¿No despertaré a casa meva en qualsevol moment?, suat, però alleujat, com en tots els malsons que he tingut al llarg de la meva vida, d'aquells que de tan reals com son fins i tot ho semblen.
Desesperat, en posar la ma al foc, em cremo. No! No és un somni. Tot quan m'està passant es real, però dins d'una estranya irrealitat. El dolor que sento producte de la cremada no és te en un somni.
- Que fas? - pregunta el nen preocupat pel meu gest -
- Perdona'm - Li dic mentre em refrego la ma lleugerament cremada - Per uns moments he pensat que tot quan m'està passant és només producte d'un malson - Però ja veig que no. La cremada m'ha demostrat que és una situació estranya, però ben real.
- Estranya? - Em pregunta sorprès el nen -
Me'l miro i somric.
- Home! Normal tot quan m'ha passat des d'ahir al matí penso que no ho és. Però si tu consideres que si...
Deixem-ho estar, prou problemes tinc per a sobre discutir-me amb tu, que a més no t'ho mereixes.
Oblida quan ha passat i no em facis cas - li dic somrient per tranquil·litzar-lo - Han estat masses emocions en un sol dia.
Val més que ens n'anem a dormir.
No tens son? - pregunto -
- Si? - contesta - I a més, estic esgotat.
Busquem un racó protegit dins la casa, el nen s'embolcalla dins el sac i crec que s'adorm de seguida, jo surto a fora a fumar la darrera cigarreta.
El silenci de la nit m'envolta, em sento petit i perquè no dir-ho espantat i desconcertat, apago curosament la burilla i entro a dins. Malgrat tot pot més el cansament que els meus neguits.
M'adormo a l'instant.


*


8
-----------------------------------------------------------


Un soroll estrany em desperta.
En mirar el rellotge aquest m'indica les set en punt.
M'aixeco i amb precaucions surto al pati.
Somric.
Una parella de senglars s'està cruspint les restes del nostre sopar. En veurem, o millor dit en sentir-me, surten corrents desapareixent esperitats enmig dels arbusts.
Curiós el comportament dels animals, només ataquen en cas d'extrema necessitat o si van ferits, de no ser així, pocs tractes volen amb els humans i, no és pas por, si més no, jo diria que simplement tenen molt més enteniment que nosaltres.
Miro al cel.
Serè, no hi ha ni una sola boira, segur doncs que farà un bon dia. Calorós sembla per la temperatura que ara ja hi ha. Respiro l'aire net que entra oxigenant-me els pulmons, recullo el sac de dormir i encenc una cigarreta, aspiro profundament mentre entro dins a veure que fa el nen. Encara dorm i se'l veu tranquil. El deixo. Ahir va ser un dia de moltes emocions, descansar li anirà bé.
En fer inventari de la intendència observo que necessitem líquids. Només tenim aigua i prou. Quan es llevi el nen reprendrem el camí i a Sant Quirze comprarem llet, refrescs i el que faci falta. Desconec encara els seus gustos, però si se que necessita sens falta.
Mentrestant, aprofito per estirar les cames i donar un tomb pels voltants de la Masia. El bosc és una amalgama de roures i pins, està bastant net, si no fos per les bardisses. Tampoc sembla massa trepitjat, és excessivament a la vora de la carretera per que si aturi qualsevol automobilista, llevat que tingui necessitats peremptòries, d'aquelles que no poden esperar i en aquests moments no està un per buscar bolets - em dic - Un conill salta vora meu, o potser és una llebre? No ho sé, però va lleuger el malparit. Desapareix de la meva vista en un tres i no res.
Ara entenc que costin tant de caçar, i recordo l'oncle Joan Casanovas quan anàvem al bosc a caçar-los amb la seva escopeta, però mai li havia vist disparar cap tret, deia que anaven molt lleugers hi no hi havia manera de encertar-los, però jo sempre he pensat que li sabia greu, que no valia la pena matar-los, que al bosc tot estava al seu lloc i no era bo trencar el seu ordre natural. La cacera era només una excusa per caminar, xerrar i contemplar la natura.
Recullo uns quants bolets, barreja però, no crec que trenqui cap ordre, si fos així estaríem ben arreglats. Tot plegat agafo quatre rabasoles, dos rossinyols, i uns quants camasecs. No és una collita per sentir-se'n molt orgullós, però animarà una mica l'esmorzar.
En tornar, el nen ja s'ha despertat. S'està estirant mandrós.
Em mira.
- Hola, bon dia! Que portes?
- No res - contesto - quatre bolets que he recollit, tot plegat poca cosa. T'agraden?
- Sí - em diu -
Mentre, encenc el foc i poso els bolets a coure's a la brasa aprofitant un tros de filat que he agafat d'un atrotinat galliner. Fan bona olor - tot i que no hi ha res com tenir gana - penso -
Ens els mengem acompanyats de restes de pa - bastant sec per cert - però que torrat passa un xic més bé.
Desprès d'esmorzar i mentre recollim les nostres pertinences, afronto un aspecte que em te preocupat.
- Escolta'm - li dic al nen - m'agradaria parlar amb tu d'un assumpte que em te bastant desconcertat.
Em mira, amb aquella mirada que de tan adulta corprèn, mentre em diu:
- Digues, que vols saber?
- Veuràs, em te preocupat la manera com reacciones davant la mort. No sé si és una posició d'auto defensa per tal de no reconèixer la pèrdua de la gent estimada, o el fet de sentir la veu et dona una protecció natural, un sentit orientalista de la vida i la mort que et fa - o, almenys és la sensació que transmets, d'estar tranquil i seré davant tot quan t'ha succeït.
Continuo:
- Saps, penso que ets massa jove per reaccionar d'una manera tan freda, tan, tan...
M'interrompeixo, no em surt la paraula escaient. Però ell si que la té.
- Tan resignada, potser?
- No és ben be la paraula que jo cercava, però més o menys va per aquí. Se suposa que tindries que estar trist, desesperat, angoixat. Però ho acceptes amb la fredor d'una persona adulta, i en dir adulta, vull dir-ho en tot el seu sentit.
El nen torna a somriure d'aquella manera tan personal que te, i em diu:
No et sorprenguis. La veu m'ha parlat de moltes coses, de la vida, de la mort, de l'altre vida, i m'ha reconfortat. Ja se que a la meva edat tindria de pensar només en jugar, divertir-me, passar-m'ho bé. Però els esdeveniments dels últims temps, i el fet d'entrar en contacte amb la veu, ho ha capgirat tot.
Continua mentre s'aixeca i és carrega la motxilla a l'esquena, amb una clara indicació que hem de reprendre el viatge.
- Ja no soc un nen, mal que em pesi. Soc un adult amb cos de nen. I...
S'atura uns moments, i torna a asseure's, però continua de seguida...
- Saps, el concepte vida, mort, vell, jove, em resulta molt relatiu. He après, o potser m'ha semblat entendre que l'important és el present, escoltar la veu, seguir les seves instruccions. Ella decidirà per mi, i quan se'n vagi - que ho farà - tindré d'aprendre a espavilar-me tot sol, i suposo que m'envairan les mateixes pors i dubtes que a tothom.
Continua parlant...
- Es tan estrany tot. Com t'ho diria. És com si el meu cervell estes ocupat per una altra intel·ligència. Penso coses i dic paraules que desconec, com si ella ho fes tot per mi, però hi confio, se que és pel meu bé. Per això estic tranquil. Si ella diu que tots estan bé, simplement m'ho crec i tinc la certesa que tard o d'hora ens retrobarem.
- Ho entens?
Assenteixo mentre li dic:
- No és que ho comprengui massa, però ho entenc i penso de tant de bo fos possible amb la fe que ho creus tu. De vegades aquesta obsessió per la mort que tenim els humans vulgars i corrents, arriba a ser malaltissa. Saps, soc des de fa molts anys gnòstic convençut, però amb un cert sentit religiós, encara que no d'un déu determinat i si be és cert que no entenc que tota aquesta posada en escena dels humans sigui tot plegat per a no res, no aconsegueixo creure en una altra vida, amb Déu, els àngels, i totes aquestes endergues.
Però per altra banda, tot aquest esforç de milers d'anys de creativitat o de simple supervivència de la nostra espècie, és preceptiu que tingui alguna raó d'ésser. De no ser així, la veritat és que un no entén res. Seria una mica com aquella dita castellana que diu: "tanto remar para acabar en la orilla".
No entenc - honestament - tot aquest esforç durant milers d'anys per no res.
On és?,
Que és l'ànima?
Perquè si no estem sols, si algú ens està vigilant, no ens parla?
Tant li costa de posar-se en contacte amb mi com ho ha fet amb tu?, el "tio Manolo" o la teva iaia. I qui carall és?, cony! Crec que tenim dret a saber-ho, ens donaria tanta força, tanta esperança...
El nen somriu mentre em diu:
- No et preocupis pel que desconeixes i possiblement no podràs saber mai. Saps, entenc perfectament la teva frustració i impotència, però jo, després de tot quan m'ha passat últimament, crec que potser no cal fer-se tantes preguntes. Tot passa quan toca, i en acabar aquest viatge, uns el continuaran i d'altres també o potser no, no ho se. De fet no se gran cosa, no puc dialogar amb la veu. Simplement ella em parla i jo escolto. Només soc un nen - afegeix amb gest compungit -
M'aixeco, em desconcerta la seva senzillesa i penso que de fet, te raó. Tot passa, les coses passen, limitem-nos doncs a esperar que es vagin desenvolupant els esdeveniments i deixem-nos de donar tanta importància a una cosa tan senzilla com és una simple vida humana. Potser hem d'arribar a entendre que el nostre pas per ací baix és molt curt i donar importància a les coses que realment en tenen, obviant les foteses materials i bolcant-nos amb allò que és veritablement important, que de fet es resumeix amb dos sols conceptes: estimar i ser estimat, respectar i ser respectat.
Possiblement és millor fer com el nen, deixar que tot vagi passant, continuar el camí, arribar a port i allí trobar la dona que m'ha dit el "tío Manolo" que pot ser o no, la Laia.
Ves tu a saber.
Estic raonablement desconcertat. Per tant, deixem doncs que els esdeveniments marquin la pauta a seguir, i continuem el camí.
El nen s'aixeca també. Apaguem les restes del foc i carreguem les motxilles a l'esquena.
Miro enlaire.
Ni un núvol taca la blavor intensa del cel, confirmo l'apreciació que farà calor, el sol ja comença a escalfar de valent. Em somric. Tan pendent que estava sempre dels del temps de TV3 per veure quin dia tindríem l'endemà i ara no els necessito per a res. Aquest sentit del temps tampoc te cap importància per a mi, de fet, faci el que faci, he decidit continuar endavant, cosa que per cert ja feia abans.
I és que aquesta obsessió per l'estat del temps, reconec que no l'he acabat d'entendre mai del tot, o és que potser la vida quotidiana de l'endemà dependrà de quan diguin en Mauri o en Picó. La vida continua plogui o no i a sobre, els hotelers de Girona es queixen que s'els hi esvalota el personal si anuncien mal temps, que no puja gent, vaja i, a lo millor erren i els hi fa un dia esplèndid mentre els restauradors se'n recorden de tota la seva família. Potser s'hauria de canviar i suprimir aquest espai de diaris, ràdios i televisions i, qui vulgui saber el temps que truqui a informació del temps o es connecti a internet. Al cap i a la fi, si s'ha de fer la feina, plogui o nevi es fa igualment.


*

9
----------------------------------------------------------

La carretera baixa suau i ondulada cap a Sant Quirze de Safaja, veiem el càmping L'Illa al fons, vora la riera, sota el Restaurant El Revolt, on havia anat tantes vegades a esmorzar amb en Sidro i en Guiteras i el Toni que ens acompanyava mentre la seva dona trafiquejava per la cuina.
Gran dona la Nuri, recordo que un dia després de molt de temps de conèixer-nos em va explicar tota la seva vida, la mort d'una filla en un estúpid accident, una casa que se'ls va cremar poc temps després. Ho varen perdre tot, i tornaren a començar de zero i, aquelles coses que no em va dir, no calien, es sobreentenien.
Hi ha coses que no fa falta que te les diguin, el dolor es por transmetre amb la mirada, sobretot si és d'una dona que ha perdut una filla, una gran dona.
Abans d'arribar al pont hi ha una corba molt pronunciada.
Hi anàvem sovint des de Sant Feliu a banyar-nos de marrecs amb les bicicletes, encara recordo aquella galeta que m'hi vaig fotre un estiu fa ja molt de temps.
El genoll dret se'm va pelar, però aquella bona dona estrangera de la casa del revolt següent, abans d'arribar al pont, me'l va curar. Mentre ho feia em va explicar que havien vingut aquí per la seva filla que patia d'asma, un metge els hi havia aconsellat aquest clima, sec i sa, ja feia tres anys que hi venien a passar els mesos d'estiu.
Era molt amable la senyora, i la seva filla, una noia d'uns disset o divuit anys rossa i pàl·lida, també. Somreia, i era un somriure fràgil, delicat com el d'una nina porcellana, i em deia paraules que jo no entenia doncs no parlava català ni gairebé castellà.
La senyora em va explicar que venien de Suïssa, però que els pares del seu marit eren de Badalona.
Jo no en vaig dir res de l'accident a la meva iaia. Si fins i tot la senyora em va cosir el pantaló per tal que no es notés.
Abandono tots aquests records mentre arribem al pont i tombem a l'esquerra. Just un quilòmetre i arribem al poble de Sant Quirze. Deixem les primeres cases i el trencall de l'Ajuntament. El poble resta a dalt de tot. A ma dreta, pujant amunt ens aturem a la botiga de queviures de Can Sosa. Fem provisió de llet, sucs, sucre, embotits i el més necessari per el nostre manteniment.
Continuem carretera amunt fins arribar a l'enllaç de la carretera que ens durà a Castellterçol. En arribar-hi a la cruïlla, voldria dir-li al nen que l'última torre, la que dona a les dues carreteres, havia estat d'en Kubala. Però que en deu saber ell d'en "Laszy"?.
Estic convençut que no l'interessarà gens.
Els meus records son els meus, no els seus. Als vells ens sembla que només son importants els nostres. I tot plegat no son res més que això, quatre retalls d'una vida que enyorem i poca cosa més. Malgrat que per nosaltres si que en son d'importants. Molt.
"Recordo la primera vegada que vaig veure en Kubala.
Succeí un més d’Abril a Caldes de Montbui.
Era un divendres per la tarda, estava ennuvuladot i plovisquejava, passejava per l’acera davant la parada dels cotxes de línia del Sagalés mentre feia temps esperant els meus amics per anar a jugar a futbol.
En aquella època els jugadors del Barça feien la concentració a un dels balnearis del Caldes, coneguda arreu per les seves aigües termals.
De sobte, em va cridar molt l’atenció una parella que hi havia a l’altra banda de la carretera. En adreçar-me al meu avi Francesc que era l’encarregat del Sagalés, li vaig dir:
- Avi! Avi! Aquell senyor tan alt i tan ros i la senyora que porta l’abric de pells que hi ha al seu costat, qui son?
El meu avi en agafar-me per l’esquena em va dir:
- Mira, aquest Senyor és en Kubala, un futbolista que ha vingut de l’estranger de fora, hi l’ha fitxat el Barça, ella és la seva senyora i, diuen que és un dels millors jugadors del món.
Em vaig quedar bocabadat, tenia davant meu un dels millor futbolistes del món i, a més era del Barça.
Era com un somni. Una bestreta del regal de reis.
Vaig escapolir-me del meu avi i travessant la carretera vaig acostar-me a ell i la seva senyora, que en veure’m m'acaricià el cap; jo, emocionat tant sols va encertar a dir-li:
Hola!
I vaig tornar a marxar corrents, però des d’aquell dia vaig sentir una profunda admiració per aquell extraordinari futbolista i millor persona que era i ha estat en Ladislao Kubala"

Torno a guardar en un racó del cervell els records infantils i em centro en el present. Seguint el rastre gairebé sense aigua de la riera, arribem a Castellterçol.
Deixem la vila enrera.
El sol escalfa de valent, mentre arribem fins la Fàbrega l'ombra dels arbres ens protegeix, però la llarguíssima recta fins arribar a Moià se'ns fa eterna. Allí ens hi aturem.
Comprem pa de motlle a Cal Bou - ens durarà més, li dic - Continuem fins la Plaça Major i pujant pel carrer de les Joies arribem a la Plaça de Sant Sebastià on hi ha l'Ajuntament.
És un recorregut curt però molt bonic, tot l'entorn està molt ben conservat amb un aspecte medieval, llevat dels llums de disseny que hi han posat últimament. Fins i tot observo que han arreglat la plaça Major i la veritat és que l'han deixada molt bonica.
Abandonem Moià i continuant carretera amunt ens adrecem cap a Santa Maria de l'Estany. La carretera puja fins a Montvi de Dalt en pocs revolts. Des d'allí tenim el Moianés als nostres peus. Veiem el poble i Collsuspina. La vista se'ns perd fins el cim de la Pullosa. Darrera la carretera baixa ondulada fins arribar a Malla, a la plana de Vic.
Arribem a Montvi de Baix.
La carretera fa una curta baixada per tornar a pujar fins el pla. Observem els camps de blat que ja estan a punt per a ser segats, la mar d'espigues grogues com l'or oneja suaument seguint els impulsos del vent i les roselles li donen el punt de contrast amb la seva vermellor.
Ja no és com abans, la tasca de set o vuit homes d'un més, ha estat substituïda per una màquina recollidora que ho fa tot en un o dos dies. Tria el gra de la palla, fa les bales rodones o quadrades - depèn - i tot en un tres i no res.


*

10
-----------------------------------------------------------

Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre.
Però aquesta seria ja una altra historia.
Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien fora
O així és com ho veia jo en aquell temps
La primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany.
Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares.
Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. Venint d'Anoharra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.
Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.
Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi.
Per un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoharra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.
L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.
L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.
Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.
Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansalada
La tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués.
Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.
Que no ho veus que es una criatura - li deia -
Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.
Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur.
Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber mols anys després.
Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.
La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -
Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans.
En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves.
Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.
A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits.
Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.
A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.
El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.
El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir.
Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més.
Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.
Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai.
Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo.
Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.
En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr. Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -
En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.
Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia.
Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció.
Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.
Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.
Després de dinar. L'oncle em va dir:
- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.
- Però si fa sol - fou la meva contesta -
- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.
- Si! però son molt lluny.
Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -
- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.
No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?
Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.
- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.
A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.
I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.
No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.
Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.
La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.
Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.
En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.
- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.
- Cargols? Aneu a collir cargols?
- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.
- Que no n'has vist mai?
- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?
En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.
- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?
- No!
- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?
- Si, i és clar. Anem.
Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt.
En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats.
La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.
Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també.
S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià.
No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre.
De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.
Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros".
Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades.
Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats.
L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.
Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir.
Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.
Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible.
Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre.
Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.

Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny.
Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre.
Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.
Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.
Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.
I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

*

11
-----------------------------------------------------------------------------------

La veu del nen em treu dels meus records.
- En que estàs pensant? - em pregunta -
Li explico.
El noi no en sap res de tot això, és lògic, son masses anys de diferència. Ell ja ha nascut veient les noves màquines i segurament, quan sigui vell, i n'hi hagin d'altres molt més modernes, és farà les mateixes reflexions que jo. És la vida i la seva evolució que no s'atura. Malgrat tot, escolta amb més atenció que interès les meves explicacions.
Ja estem arribant a Santa Maria de l'Estany.
Deixem enrera les masies de l'Auberg i Cal Rei. A la nostre dreta hi ha una creu de pedra que contempla impassible els pas dels anys i la vida.
M'aturo a llegir la placa, que diu així:

"Creu del Terme de Santa Maria de l'Estany. Segle XIV. Restaurada l'any 1965 per JM. Vilardell"

No si qui deuria ser aquest JM. Vilardell. Segurament un vilatà enamorat del seu poble que ara constava datat a la mateixa creu que havia restaurat, per molt de temps amb la seva sort unida a la d'ella.
Continuem per la carretera on hi havia hagut el llac - l'estany, vaja - ara ocupat per camps de blat i trapadella. Deien, deien... Perquè jo no ho he vist mai, que fins i tot s'hi podien trobar petxines, de quan estava ple d'aigua i el mar arribava fins allí.
Ens aturem a la font a beure i proveir-nos d'aigua. Uns jubilats la fan petar amb un pagès que ha aparcat el tractor el bell mig de la carretera. Ningú es queixarà, no hi ha pressa. La cadència es una altra, molt diferent de la de ciutat.
Xerrem amb ells de qüestions de la vida quotidiana, intranscendents però necessàries la majoria de les vegades per comunicar-se amb desconeguts i trencar el gel.
No fan preguntes, no tenen perquè.
Son gent de camp, senzilla, sabia, afable i acollidora.
Un cop refets física i anímicament, ens atansem cap al poble.
Puc veure com lentament s'acosta i destaca d'ell el campanar romànic, sota el qual, l'església i el claustre restaurat ofereixen un conjunt harmònic de bellesa. La resta...
De sobte, esclato a riure com un beneit.
- Que et passa? - em pregunta el nen sorprès -
No puc parar de riure, fins i tot em salten les llàgrimes.
Finalment aconsegueixo calmar-me una mica i li explico:
- Calla, calla! Suara quan m'has preguntat, d'entre les moltes situacions d'aquell estiu que vaig passar les vacances aquí, m'he recordat d'una cosa que em va passar només arribar i que no t'he explicat abans.
- Doncs devia ser molt divertit - em comenta el nen, ara tafaner -
Li explico:

"Veuràs, era una nit del més d'agost, devien ser quarts de nou. Jo, acabava d'arribar d'Anoharra, i el Franciscu, en Josep i la Dolors la seva germana petita, que foren els primers amb qui vaig fer amistat, van dir-me que si no anava a cagar al costat de l'Església, no podia ser amic d'ells, que era una prova a superar que tothom nouvingut tenia de dur a terme..
No s'enfadarà el mossèn? - fou la meva pregunta -
- Cony! - resposta del Franciscu - per això ho fem, perquè s'emprenyi com una mona i ens digui de tot.
- Au va, no siguis cagacalces - afegí -
Resumint - li dic entre riallades - que ho vaig fer. Aleshores com no tenia paper per eixugar-me, el malparit del Franciscu em va dir:
- Fes-ho amb aquestes herbes d'aquí, jo sempre m'hi eixugo.
I així ho vaig fer.
I, saps quines herbes eren?
- No! contesta el nen, però començo a imaginar-m'ho.
- Doncs eren ortigues.
I si no t'han picat mai, no tens ni idea de la coentor que fan.
- I tu que vas fer? - Pregunta encuriosit -
- Doncs posar el cul en remull en un canal que hi havia al costat per refrescar-lo. Per cert amb el temps just per sortir esperitat, doncs en anar el mossèn a fer la seva passejada habitual, ens va enganxar, i no es tractava pas d'entretenir-se, que gastava molt mal humor i no s'estava pas d'endergues.
Però et juro que fins i tot ara, només de pensar-hi, em sembla que em torna la coïssor de les ortigues i em venen ganes de refrescar-me.
Ara és ell qui riu, suposo que imaginant-se l'escena"


*

12
------------------------------------------------------------------------------------

Mentre continuem rient, arribem a l'entrada del poble.
No ha canviat gaire des que vaig estar-hi per última vegada. Al fons a l'esquerra hi han fet uns quants blocs de cases d'aquestes aparellades, cap al fons a la dreta sembla que també hi ha set o vuit torres noves. També observo un petit complexe esportiu amb pistes de tennis.
De fet, no m'atreviria a precisar-ho, son records llunyans, de fa molts anys, i ja se sap que els records solen trair la memòria.
Em pregunto que en deu haver estat del "Franciscu", en Josep o la Dolors, companys d'aquell estiu feliç, ple de descobriments per a mi que venia de ciutat, i no en sabia res de la natura.
Absort una altra volta en recordar aquell estiu, m'adono que hem arribat a la plaça del poble i estem davant l'església. El nen ja no em diu res, ha entès que els records s'amunteguen l'un sobre l'altre i manté un discret silenci.
Finalment però, m'estira del braç...
- Escolta! Hi ha un home que ens està mirant, potser et coneix.
- On és? - pregunto encuriosit -
- Allí! Assegut en aquell banc de pedra, te el braç aixecat i ens fa el gest que ens hi acostem.
Intrigats, ens hi atansem asseient-nos al seu costat.
- Bona tarda! - li dic intentant esbrinar els trets del seu rostre - Però no em resulta gens familiar.
- Bona tarda! Contesta ell, i afegeix:
- Deveu estar cansats.
Son molts quilòmetres i necessiteu menjar calent i un bon llit. Us anirà bé per continuar, encara us queda un bon tros fins que arribeu a la Vall d'en Bas.
Déus! En mirar-me el nen, aquest no sembla sorprès, però jo - malgrat tot - sí.
- Perdoni'm - pregunta estúpida per la meva part - com ho sap d'on venim i on anem?
- Igual que a ell, la iaia o el Senyor del caliquenyo, una veu m'ho ha dit. Tenia d'esperar-vos aquí i acollir-vos. És tot el que se, que tenia d'esperar-vos i us reconeixeria només arribar, encara que de fet pocs forasters hi tenim per aquí i menys encara que vinguin caminant. A banda, ja no em sorprenc tampoc pres res i em limito a complimentar l'encàrrec que m'han donat, és la meva obligació.
Continuo insistint.
- Perdoni, però, ¿li parla sovint la veu?
L'home somriu.
- No gaire! aquesta ha estat la tercera vegada i de la primera en fa ja molt de temps. però encara ho puc recordar perfectament. Fou a principis del noranta dos, després de setmana santa. Vaig acollir uns nois que fugien de la Guardia Civil, eren patriotes de Terra Lliure que fugien d'una operació preventiva que s'estava efectuant contra ells per culpa de les Olimpíades.
No havien fet res - deien - atès que ja s'havien pràcticament dissolt i estaven inoperants, però no es sentien segurs i volien travessar cap a França, almenys una temporada fins que s'acabessin les olimpíades i tot tornés a la normalitat.
Els vaig tenir amagats dos o tres dies perquè es refessin i després se'n varen anar.
Mai més els he tornat a veure, i espero que aconseguissin travessar la frontera. Semblaven bona gent.
De fet, ho devien ser - afegeix - doncs la veu al cap d'uns dies em va dir que estaven be. I en emmudir, fins ahir no l'he tornat a sentir.
- I ara - continua - val més que anem cap a casa meva, allí us podreu rentar, menjar calent i descansar fins demà al matí.
Seguim l'home.
La seva casa és a les afores del poble, a un quart d'hora - més o menys - Viu sol. Mentre mengem un bon plat de mongetes amb botifarra, porró inclòs, ens explica que la seva dona fa ja deu anys que no és amb ell. Que en no tenir fills ni familiars propers, vivia sol.
- M'espavilo prou be - afirma convençut - la veritat és que tampoc em preocupo massa de la feina de la casa - somriu com disculpant-se - la veritat és que em limito a fer allò més just per que tot el meu entorn doni l'aparença d'un cert ordre.
El nen no diu res, menja i escolta respectuós.
Li pregunto a l'home pels meus amics d'aquell estiu.
On son?, Que se n'ha fet d'ells?
Em diu que el "Franciscu" viu a Centelles i és dedica a buscar tòfones. Li va molt bé - postil·la - però fa molts anys que ni s'acosta per aquí, la Dolors, es va casar amb un noi de Manresa i viuen a Santpedor. Fa temps que no en sé res d'ells, però....
I en Josep - s'atura -.
En Josep es va matar amb la "Montesa" un dia que tornava a les tantes de la matinada de la festa major de Santa Maria d'Oló, al revolt de la font del Castell. És va empassar la corba i en saltar pel dret, espetegà contra les pedres de la llera del riu. Tenia vint-i-dos anys i fou una mort molt sentida al poble.
Li agraeixo quan m'ha dit. Penso que de vegades és millor no preguntar, sobre tot si ha passat un espai raonable de temps. Però forma part de la vida, del nostre paisatge.
Un cop m'ha informat, te una certa curiositat per saber, no per que he fugit - que ho entén - si més no, que em porta fins a la Vall d'en Bas. Crec que li tinc d'explicar. Ha estat molt amable i te dret a saber-ho.
A banda, penso que el nen també n'hi te.
Davant d'un cafè acabat de fer que fumeja, perfumat amb un xic d'anís, els meus records d'adolescència es barregen llunyans i propers alhora...
"Va succeir un estiu, fa ja molt de temps. Jo tenia setze anys acabats de complir, i amb els meus pares havíem anat a de vacances al poble de "el Mallol", al costat de Sant Privat d'en Bas.
Allí hi vaig conèixer una mossa de Girona. S'estava amb la seva tieta, doncs els seus pares havien tingut un accident i, en estar ingressats tots dos, l'havien enviada allí.
És deia Laia, i a mi em semblava la noia més bonica del món. Només va durar un mes, però ens varen enamorar. D'aquella manera que només pot passar quan tens setze anys.
El dia abans de tornar a casa, ens vàrem prometre escriure'ns, i així va ser durant gairebé un any. Regularment rebia les seves cartes que contestava tot seguit. Però de cop no em va arribar cap més carta d'ella. Jo, estava angoixat, l'estimava o això em semblava, i em delia en veure que no rebia correspondència.
Finalment al cap d'uns mesos, una carta molt senzilla, només quatre ratlles, em deia que havia conegut un noi de Banyoles i que s'havien fet nóvios.
Afegia que no m'escriuria mai més, i que jo fes el mateix.
Em demanava que la perdonés, doncs ho sentia molt, i insistia que no era una situació que hagués buscat, si més no, s'havia produït i no ho havia pogut evitar.
Però a la carta hi havia una postdata.
La Laia em proposava que al cap de cinquanta anys cada un de nosaltres deixaria una carta dins el forat del roure que hi havia a la plaça de l'església, explicant com l'hi havia anat durant tots aquests anys, indicant-hi l'adreça actual.
Enfilats en aquest roure ens vàrem fer el primer petó i després en aquell forat que hi havia, guardarem un cabell de cadascun embolicat en una fulla.
Potser us semblarà una bajanada, però jo me'n vaig recordar, i en anar-hi i deixar la meva carta on havíem quedat al cap d'aquest temps, la d'ella no hi era.
Al cap de mig any vaig tornar-hi i tot seguia igual.
No se'n devia haver recordat, o ves tu a saber"
I això es tot.
El fet de voler anar a El Mallol, potser no és res més que una excusa, una manera de justificar una fugida. La frustració del pas dels anys.
Agafar-se a un somni com a única esperança, davant d'una realitat que no em complau. Penso que potser si estic allí, un dia ella vindrà i tornarem a trobar-nos.
No ho sé, tot es molt confós. Però ara ja estic decidit i no em penso aturar.
Callo i mels miro.
Resten tots dos en silenci, molt seriosos.
- No em feu massa cas - els dic - Son dèries de vell, bajanades.
L'home s'acaba de beure el cafè, em mira i amb veu greu em diu: Doncs a mi no em sembla cap bajanada. Tots n'hem tingut un d'amor particular, un que ens ha marcat per sempre i que mai podrem oblidar, que ens acompanya al llarg de la nostre vida, malgrat que l'hàgim continuat amb una altra persona a qui també hem estat capaços d'estimar. Suposo que això és el que el fa diferent. En el fons no és res més que una idealització utòpica molt lluny de la rutina de la quotidianeitat, de la convivència real en parella, t'ho dic per experiència, tot i que vaig arribar a estimar molt la meva dona.
Segurament si t'haguessis acabat casant amb la Laia, hauríeu acabat malament o distanciats i avorrits l'un de l'altre, com sol passar amb la majoria dels matrimonis, la utopia es el més oposat a aquesta convivència, però de vegades val la pena lluitar-hi, al cap i a la fi, moltes coses, grans o petites, s'han aconseguit precisament gràcies a ella, la utopia.
I afegeix: Si no estaves bé a Anoharra, trobo legítim que fessis aquest viatge. Sovint, la vida és tot allò que no hem fet i, decidir-se, prendre una determinació, mai és una bajanada, almenys per qui ho fa. Pensa que allí segur que no l'hauries trobada i ara en canvi, no ho saps, almenys has buscat la oportunitat d'aconseguir-ho.
Li agraeixo les seves paraules d'ànim, que reforcen el meu convenciment. Ens acabem els cafès i ens disposem a dormir.
Una última cigarreta però, serveix per acomiadar-nos de l'home que ens ha acollit. Tenim pensat sortir aviat i no volem molestar-lo, a més, és millor així, a ningú li agrada acomiadar-se en el moment de la partida i aquesta nit ja ens hem dit quan pertocava. L'endemà ens espera per continuar el camí, que mica en mica ens acosta a la fi del viatge.


*

13
------------------------------------------------------------------------------------

A primera hora del matí abandonem Santa Maria de l'Estany. L'home ens ha preparat entrepans i hem omplert la bota de vi. Dorm. No el despertem, ja m'està be així, ja ens vàrem acomiadar ahir a la nit i ara val més marxar en silenci, deu ser el seu desig, doncs si no ja s'hauria llevat. Ha refrescat, però el dia es presenta seré. Farà calor.
Caminem per la carretera.
No hi ha a penes trànsit a aquesta hora, caminem xino xano. Per aquí era on hi baixàvem esperitats el "Franciscu", en Josep i jo amb els triangles, que no eren res més que això, un simple triangle de fusta amb dos coixinets darrera, un altre davant, i nosaltres a tota pastilla baixada avall. La carretera era nostra en tota la seva amplada. Eren temps de molt poc trànsit, tant poc, que el teníem perfectament controlat. El cotxe de línia del Sagalés, el camió de la Farinera de Tardienta, dos o tres automòbils concrets i puntuals, i poca cosa més. Encara no entenc com no ens havíem matat de la manera que hi baixàvem. La canalla, o morts o curats - deia la padrina - i les padrines en saben molt d'aquestes coses.

Abandono els meus records mentre arribem al pla. El sol comença a escalfar i cerquem l'ombra dels pins per esquivar-lo. Continuem caminant fins el trencall de la comarcal que ens durà a Vic. Hi ha un bon tros, gairebé ens portarà tot el dia arribar a la capital de la Plana. Sabedors d'aquest fet, ens ho agafem amb calma. El paisatge deixa de ser feréstec a mida que anem acostant-nos a la plana de Vic, hi sovintegen els camps conreats de blat i ordi.
Abans d'arribar a Santa Eulàlia de Riuprimer dinem al costat d'una font que ens ofereix ombra i aigua fresca. El nen te una traça especial en trobar fonts, sembla que sàpiga on son.
Després de menjar, reposem una estona tot fen la becaina per refer energies. Frescos, reprenem el camí i travessem Santa Eulàlia avançada ja la tarda.
El poble resta tranquil, gairebé ningú volta pels carrers. La majoria deuen treballar a Vic - em dic -
Continuem el nostre caminar i deixem enrera el poble. Sentfores ens veu passar en un tres i no res i deixant-lo enrera ens endinsem a Vic. Trobem un alberg per rodamóns on unes monges ens acullen sense fer preguntes. Allí hi sopem i fem nit. Malgrat tot, els hi explico que anem a veure la meva filla a Vinyoles d'Orís. No vull despertar sospites i que avisin als mossos d'esquadra. Anar amb un nen petit pot cridar l'atenció.
Per resultar més convincent els dic que som del Centre Excursionista de Catalunya i ens agrada caminar. És bo pel nen - els hi remarco - Així aprèn a conèixer i estimar la natura, els arbres, els animals. És el millor aprenentatge, que sigui conscient que no tot son hotels de cinc estrelles.
En fi - afegeixo - Tot allò que els marrecs de ciutat desconeixen i és bo que sàpiguen.
Les monges somriuen. Sembla que s'ho han cregut.
En marxar l'endemà a primera hora, deixo un generós donatiu. S'ho mereixen, i a més ho necessiten molt més que jo.
El nen està sorprès, em mira i diu:
- Em pensava que no tenies diners.
Somric mentre intercanvio una mirada de complicitat amb ell.
- Porto tots els estalvis a sobre. Uns quants en efectiu i la resta en un xec. No et preocupis pels diners, en tenim de sobres, però he pres la determinació de fer aquest viatge d'una manera determinada i així ho penso fer, caigui qui caigui i peti qui peti.
Somriu mentre em pregunta:
- Escolta'm! De que treballaves, abans..., abans de jubilar-te.
- Ui! De moltes coses - li dic - Però cap de molt interessant.
- Però de que? - insisteix -
M'aturo. Estem arribant a Manlleu. Ens asseiem i li explico:
Veuràs! Com la majoria de la gent de la meva generació, als dotze anys ja treballava, ajudava a la meva mare amb les coses de la botiga de comestibles que tenien els meus pares, anant a comprar, fent encàrrecs, vaja, una mica de tot. No te cap mèrit, malgrat que tots els de la meva edat presumeixen del mateix. Començar a treballar als dotze anys o molt abans, de fet, és un disbarat, a part d'il·legal, però abans anava així, que vols que t'hi digui.
- I després? - inquireix tafaner -
Després, als catorze i ja dins la llei, vaig entrar a treballar en una oficina del Banc d'Anoharra, fins que en tornar del servei militar i, en trobar feina d'administratiu a Cerdanyola, vaig deixar el Banc i allí m'hi vaig estar deu anys. Era una empresa de confecció i m'hi trobava bé. Mentrestant, em vaig casar, amb la lògica conseqüència de tenir un fill i totes aquestes coses que comporta el matrimoni.
Després em va sortir una feina - també de administratiu - a Barcelona, on hi vaig estar deu anys més. I a partir d'aquí tot va canviar.
L'empresa no anava gaire bé, em van dir que, vistes les circumstàncies de manca de comandes, podria triar entre anar a vendre, o a l'atur.
I ja em tens als quaranta cinc anys a donar voltes per mitja Espanya fent de venedor. Però mira, em va anar força bé, vaig descobrir que viatjar era molt més divertit que estar tancat vuit o nou hores diàries dins d'una oficina.
A més, guanyava més diners i tenia absoluta llibertat i, per sobre de tot, tenia molt de temps per pensar, per analitzar el que fins aquell moment havia estat la meva vida.
I es clar, en aquest estat és quan un comença a barrinar i a agafar una certa consciència del que ha estat la seva vida passada, present, i futura, i arriba a la conclusió que només importa el present.
Suposo que a ningú li agrada - honestament - enfrontar-se amb el seu passat, i li espanta fer-ho amb el futur. Per tant, es tracte de viure el present amb la màxima dignitat possible que suposo que és una de les maneres de construir el teu propi futur.
Tot m'anava doncs força bé, però un dijous, una trucada a Valladolid em va avisar que tenia ingressada d'urgències la meva dona. Un infart em vaig assabentar després.
Resumint i, per no allargar-ho, en arribar a Anoharra ja havia mort. Vaig ser-hi just a temps per anar al Tanatori i veure-la per última vegada. Saps, no semblava morta, em donava la sensació que estava adormida, que en qualsevol moment despertaria i tot hauria estat un mal son....
Callo - els records m'han emocionat -
Continuo:
- No tenia cap ganes de seguir treballant, em trobava molt sol, desvalgut; tot el meu esquema s'havia esmerçat de cop, ja no tenia cap motiu per continuar i tot m'era ben bé igual.
- Malgrat que el meu fill intentava distreure'm, no acabava de trobar-me i vaig decidir concentrar-me en la rutina de la feina com a única manera d'oblidar.
Al cap d'una setmana ja tornava a estar a la carretera i mica en mica vaig anar reprenen el pols a la quotidianeitat. Als seixanta i cinc anys justos vaig jubilar-me i, ja ho veus, fins ara.
I això es el que hi ha.
La historia d'una vida vulgar i anònima, com la de la majoria de la gent. Una vida tot plegat per no res. Tant per no res, que si no hagués existit ni tant sols s'hauria notat.
Torno a callar. Em miro al nen. Resta seriós mentre em diu:
- Depèn. Ja m'hauria agradat a mi tenir tan de temps els meus pares, o a un d'ells com el teu fill t'ha tingut a tu.
Penso que te raó.
De fet, la vida és vulgar i anònima en si mateixa. Potser em queixo amb escreix, i segurament no hi tinc cap dret.
¿Quanta gent ho ha passat molt més malament que jo?, que al cap i a la fi, mai m'ha faltat res important.
¿Quants ni han com jo? que han acceptat entrar en aquest joc estúpid que és la vida, entenent que només és tracte d'això, d'un simple joc, que te un plantejament inicial no demanat, un desenvolupament confós i un final cert i sabut.
Que res és important i tot ho pot ser alhora, que no cal fer-se masses preguntes, simplement deixar que tot vagi passant i limitar-se a contemplar el paisatge, com si no anés amb un, com si fossis - i de fet ho ets - un simple i efímer figurant d'una inacabable obra de teatre.
Saps! Penso que tens raó, sovint ens queixem per vici, per petites coses.
Potser ens exigim massa, o aspirem molt a més de quan ens està permès.
No ho sé, però és que hi ha vides i vides, i maneres de viure-les. Hi ha gent que ha aconseguit viure de veritat, intensament. No és aquest el meu cas, però així ha estat i ja no puc fer-hi res.
El nen resta callat, la historia de la meva vida ens ha deixat un regust agredolç a tots dos, he recordat coses que potser no convenia, que no tocaven, guarides com estaven en un racó oblidat de la ment.
Ens aixequem capcots i continuem el nostre camí.

En arribar a Manlleu, travessem el pont i fem drecera per l'Avinguda de Catalunya que ens deixa pràcticament a les afores. Continuem i al cap d'una hora ja som a Torelló.
Decideixo - d'acord amb el nen - que comprarem queviures en arribar a Sant Vicenç de Torelló. Allí, a Can Jolis hi comprem pa i coca. Ells mateixos ens indiquen on proveir-nos de la resta.
Un cop reposada la intendència, sortim del poble i ens asseiem sota uns pins. Aprofitem per descansar, s'està ennuvolant i sembla que tingui ganes de ploure.
Comença a llampegar. L'aire és fresc i humit, el cel cada vegada està més negre, la tempesta és a punt de descarregar.
- Val més que comencem a buscar aixopluc - li dic al nen - s'està complicant el temps i no tardarà gaire a ploure.
Hi està d'acord, sobre tot en veure que comencen a caure petites gotes que avisen del que ens espera.
Reprenem el camí, arribem a Sant Pere de Torelló, i a la sortida del poble comencen a caure les primeres gotes grosses, d'aquelles que espeteguen al terra dibuixant petits sortidors, que solen precedir de vegades alguna que altre calamarsada, però de moment es queda només amb això, un bon xàfec que a part de començar a deixar-nos xops, escampa per l'atmosfera l'olor a terra mullada.
Ens refugiem al Bar Xicra, que és l'últim del poble, demanem uns entrepans mentre esperem que escampi.
És una tempesta d'estiu, no crec que duri massa.
Segur que d'ací a mitja hora tornarà a sortir el sol i podrem continuar - li dic al nen -
Mal dia per anar d'excursió - comenta la noia que atén la barra amb ganes de xerrar - Es jove i bonica. Malgrat la meva edat m'adono que te un bon cos, el cabell curt, castany i, un somriure amable.
- Aneu molt lluny? - pregunta tafanera -
- No! - li contesto - fins a Les Presses, allí hi tinc un germà, fa temps que no ens veiem i aprofitant les vacances del nen, hi anem xino xano.
Repeteixo la historia del nen, la natura, etc. sembla que qualla, igual que amb les monges d'ahir. La noia somriu i és mira al nen, noto una mirada de complicitat entre ells que no acabo d'entendre, no hi dono importància, deu ser el seu instint maternal que es manifesta. Mentre, entren d'altres parroquians i la noia ens deixa per atendre'ls.
El nen em diu sorneguer i un xic emprenyat:
- La gent és deu pensar que soc un beneit jo, que no he sortir mai de ciutat, que soc incapaç de diferenciar un pi d'un roure, o una vaca d'una mula - i afegeix - A veure si t'imagines una altre historia una mica més versemblant, que al final aquesta no colarà.
- Tens raó - li contesto - Però alguna cosa tinc d'explicar per no cridar l'atenció.
Que vols?
Que els digui la veritat.
Que soc un vell sonat que te tractes amb gent que parla amb els fantasmes?
- No son fantasmes - Em corregeix empipat -
- Ah no! doncs explica-m'ho, perquè no ho entenc i em considero bastant racional, potser massa.
- No és pot explicar, es te de comprendre per un mateix. Ja ho faràs tu també, més tard o més d'hora.
Ara si que no l'entenc gens.
- Perdona'm però.
Que és el que tinc de comprendre?
- Tot! - contesta enigmàtic -
- Tot? Tot què? - pregunto intrigat -
- Tot! - insisteix sorrut - I no et capfiquis, ja ho entendràs quan toqui.
Em sembla una conversa sense cap sentit, malgrat tot quan diu el nen en te, però decideixo deixar-ho. M'ha dit que ja ho comprendré. Doncs bé, ja arribarà el moment.

Mentrestant ha parat de ploure.
Les boires han escampat del tot i el sol ha tornat a ser l'amo i senyor del paisatge. Decidim que és hora ja de reprendre el nostre camí, si volem fer nit abans d'arribar a Joanetes, val més que no ens entretinguem massa o la nit ens enxamparà sense tenir cobert assegurat. Ens acomiadem de la noia del bar i continuem la marxa.


*

14
-----------------------------------------------------------------------------------


Sortim de Sant Pere de Torelló pels voltants de les quatre de la tarda. A ma dreta observo una petita central elèctrica. Recordo vagament la historia d'un alcalde una mica peculiar i una sèrie de problemes en ell que s'hi varen produir fa uns anys. Malgrat tot no aconsegueixo recordar-ne el seu nom.
També, ara no recordo si a Sant Pere o a Sant Vicenç, era on tenien amagada la Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot.
Cony! - em dic - Per ser dos pobles tant petits si que hi passen coses. Després parlen de la tranquil·litat de pagès.
La carretera zigzagueja cap el pla seguint el curs del riu Ges. Deixem enrera la Font de la Figuera, orgull de la vila. Mentre, a la nostra dreta els pollancres perfectament alineats semblen quadrar-se davant el nostre pas.
Comencem a pujar i baixar lentament, però sempre amunt fins arribar al petit nucli de Sant Andreu de la Vola. Si fóssim a la tardor, valdria la pena desviar-se fins la fageda de Grabolosa, però en aquesta època de l'any tot i la seva bellesa no està en el seu millor moment.
La carretera des de Sant Pere de Torelló a Joanetes és una continua ziga zaga durant gairebé vint-i-cinc quilòmetres. Anem fent drecera per escurçar-la cercant l'ombra dels roures que ens protegeixen del sol, que lliure de boires torna a escalfar de valent. Els efectes de la tempesta a penes es noten, la xafogor ha assecat el terra i només algun que altre bassal és testimoni humit de l'aiguat de fa una estona.
- Tindrem de fer nit abans d'arribar a Joanetes - li dic al nen - El camí és llarg i tu potser no perquè ets jove, però a mi les cames ja em comencen a fer figa. A més, les mateixes ganes que tinc d'arribar-hi fan que retardi el moment.
Estic en aquell punt en que per una banda voldria haver arribat, però per l'altre m'entra el pànic del moment de fer-ho.
- És el mal de les il·lusions - afegeixo - quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t'havies imaginat.
Somriu, va a dir-me alguna cosa quan un soroll a la carretera molt a prop nostre ens alerta. Primer és una fressa continuada, de frenada violenta, després un cop sec, una botzina que sona insistent, sense aturar-se, omplint el bosc amb el seu soroll que presagia molt de dolent i res de bo.
Anem corrents cap on s'ha sentit la fressa. Una furgoneta blanca s'ha sortit de la carretera en una corba i ha anat a parar contra un roure. Està bastant malmesa. El vidre davanter està trencat, i del motor en surt fum. Mentre ens hi atansem, veiem que al costat, tombat al terra hi ha un noi. Sembla inconscient. Mentre el nen s'hi acosta, trec les claus del contacte, no fos que a més s'encengués el vehicle i s'esgarrés del tot l'assumpte. La botzina deixa de sonar.
En arribar a la seva alçada observem al noi. No sembla que tingui cap ferida aparent. Resta immòbil. M'ajupo, i en anar a prendre-li el pols, obre els ulls atordit.
- Estàs bé? - li pregunto -
Tarda uns segons a contestar-me, mentre surt del seu estat d'atordiment.
- Em sembla que si - Contesta amb veu tremolosa - He perdut el control i en no portar el cinturó de seguretat, només recordo haver sortit per la finestra i unes mates que se m'acostaven. Després, suposo que he perdut el coneixement i ja no recordo res més.
- Doncs has estat de sort - li dic - Et podies haver fet molt de mal.
Vols una mica d'aigua?.
Accepta l'oferiment, beu l'aigua i s'aixeca palpant-se per certificar que està bé. Sembla que no s'ho cregui.
Es mira astorat la seva furgoneta tot fent-se'n creus.
S'hi atansa a la recerca del mòbil, es a terra, l'agafa però s'adona que no te cobertura. El guarda a la butxaca i amb cara de circumstancies ens diu:
- Tindré d'esperar que vingui algun altre cotxe, o anar a peu fins a Sant Pere. Ah! - afegeix - Gràcies per tot, em sembla que he tornat a néixer.
- On aneu? - pregunta -
- Fins al Mallol, a la Vall d'en Bas - li contesto - Però no tenim pas pressa. Anem xino xano.
- Continueu el vostre camí - ens diu - Ja heu fet quan podíeu per mi, i no vull destorbar-vos.
Ens acomiadem d'ell i seguim la nostra senda. El nen resta callat, sorrut, se'l veu neguitós.
- Que et passa? - li pregunto -
- Res! - respon - Coses meves. No em facis cas.
El deixo estar.
Tots tenim els nostres moments difícils. Potser l'accident del noi li ha recordat el que va patir juntament amb els seus pares. Prefereixo deixar-lo estar, respectar el seu silenci.
Ja se l'hi passarà.

Pels voltants de les nou trobem una masia abandonada molt a la vora de la carretera. El seu estat és gairebé de ruïna total, però una estança encara és manté dempeus. Comprovo que te suficient solidesa per acollir-nos i allí decidim quedar-nos a passar-hi la nit.
És la última del nostre periple, demà arribarem al final del viatge i passarà el que tingui de passar.
Penso que ni tan sols som amos del nostre propi destí, que la vida va fent aliena a nosaltres i a tot allò que pugem planificar, tal com deia el malaurat John Lennon.
Sopem qualque cosa, pot més el cansament que la gana. Després, la nit cau sobre nosaltres i ens deixem embolcallar per ella.


*






15
------------------------------------------------------------------------------------


Desperto molt aviat.
Tot just comença a clarejar el dia, però és degut a que he tingut un malson d'aquells tan angoixants. Estic suat i tinc la gola seca. M'aixeco i bec un glop d'aigua mentre intento mantenir el somni fresc en la meva memòria.
Amb el pas dels anys he après a fer-ho així, doncs si no el memoritzes de seguida, al cap de pocs segons s'esborra del tot i no aconsegueixes recordar absolutament res.
Ha estat un somni molt estrany:

"Jo, arribava a "El Mallol" tot sol, sense el nen. Al poble no hi havia ningú, semblava abandonat. Anava caminant pel carrer i tots els sorolls em retornaven. Era un soroll estrany, de buit, de mort.
Malgrat no haver-hi ningú, tenia aquella sensació tan rara de ser observat per infinitat d'ulls. Em girava una i altra vegada però no, no hi havia ningú.
Imaginacions teves - em deia fins i tot en somnis -
Aleshores les rialles d'uns nens cap a la meva esquerra em sobtaven. Apressat, m'hi acostava, i allí, enfilada dalt del vell roure podia veure una nena de catorze o quinze anys.
A baix, un vailet més o menys de la mateixa edat li estava tirant pedres tot fent broma, sense tocar-la. Reien tots dos engrescats. Tot plegat jocs de canalla.
De sobte, la nena en intentar aixecar-se, lliscava i queia de cap al terra. El soroll de l'impacte era terrible. Un cop sec, dur, esgarrifós.
El noi la mirava sense dir res i jo tampoc. La noia restava quieta, immòbil. Del seu cap començava a brollar sang que s'escampava pel terra formant un bassal cada vegada més gran. Era una sang fosca, espessa, estranya.
Finalment, el noi reaccionava i sortia corrents demanant auxili. Jo, continuava allí quiet, sense fer ni intentar res, com si estes clavat al terra.
La noia continuava allí immòbil, mentre la sang continuava rajant inundant el terra.
Els minuts passaven i no venia ningú a ajudar-la, jo continuava quiet, sense saber que fer, només la mirava esglaiat.
De sobte, la noia s'aixecava de cop. Em mirava, reia i se n'anava corrents com si tot plegat no hagués estat res"

I en aquest moment m'he despertat...
Estic trasbalsat. No entenc res
¿I si és tracta d'un missatge de la veu que m'avisa d'alguna cosa i jo no el se entendre?.
Tindrà a veure amb mi i la Laia?.
No aconsegueixo recordar el rostre d'ella i tampoc el del nen. Però.
En tenien de rostre?.
No ho sé - Em dic - És tot quan puc recordar.
Decideixo treure-m'ho del cap.
Ha estat un mal son i prou - em dic una i altra vegada - i no te res a veure amb tu, ni amb la Laia. Només ha estat un maleït mal son, com d'altres que has tingut en moments puntuals, i no els hi has donat cap importància.
No et capfiquis - em dic per tranquil·litzar-me - Masses emocions en pocs dies. Això es tot.
No t'encaparris - m'insisteixo - i surto fora de la estança a respirar l'aire fresc del matí. Encenc una cigarreta mentre intento oblidar el malson i calmar-me.

El cel està molt ennuvolat. No crec que tardi gaire a ploure. El vent és fresc, humit. De fet, ja ha plogut per la nit, el bosc és moll i el meu nas capta l'olor de la terra mullada. De les fulles dels arbres encara roinejen les ultimes gotes, que fan "plop" en un bassal que tinc just al meu costat. El nen dorm.
El deixo que descansi, és millor que esperem a continuar quan hagi escampat, no anem preparats per protegir-nos de la pluja, una de les coses en que no vàrem caure cap dels dos és a agafar paraigües o impermeable.
Al cap d'una estona comença a caure aigua de valent, fins i tot acompanyada de calamarsa. L'estança, malgrat el seu estat de deteriorament, encara te suficient estructura dempeus que ens protegeix de mullar-nos. Llampega. Un tro sec, fort, desperta el nen.
- Carai com trona! - Exclama mig endormiscat encara - mentre es frega els ulls.
- Sí! - contesto - Val més esperar a que escampi, no tinc ganes de mullar-me i arribar a la vall d'en Bas xop com un peix.
Hi està d'acord.
Fem un bon esmorzar, calculo que arribarem a mitja tarda al nostre destí, així no caldrà aturar-nos a dinar.
Un cop satisfeta la gana, mentre esperem que acabi d'escampar, matem el temps recollint les pertinences. Continua plovent, tot i que ha baixat la intensitat i ja no pedrega.
Al cap d'un quart d'hora comença a escampar. El sol, una mica espantat encara, treu el nas per veure el panorama. Sembla que li agrada i si queda. El vent del nord s'emporta les quatre boires que queden en un tres i no res, deixant l'astre rei a càrrec del bosc.
Reprenem la marxa. Més o menys d'ací a tres hores calculo que arribarem a Joanetes, les cames comencen a pesar-me, més producte dels nervis i l'ansietat que no pas del propi cansament. El somni de la nit anterior i la conversa amb el nen m'obsessionen. Potser estic rebent missatges i no els se interpretar? - em torno a preguntar -
No! em dic.
Encara se entendre un somni i diferenciar-lo si una possible veu em parla sense paraules com diu el nen. Tot i que, de fet, em dic que tampoc se com es rep aquest tipus de missatge.
Continuem caminant.
Suposo que el nen n'és conscient del meu estat d'encaparrament, però no diu res, camina al meu costat mentre pugem cap el Coll de Bracons. La carretera està envoltada de masses rocoses. Hi predominen els roures per sobre d'altres espècies d'arbres.
Observo que a la nostra esquena queda la plana de Vic, perfectament visible entres dues carenes. Creuem el port, i des de dalt de tot ja podem entreveure la Vall d'en Bas. Unes quantes piles de troncs a la nostra esquerra esperen ser recollits i transformats ves tu a saber en que.
A partir d'ací la carretera baixa suau. Revolt rera revolt, ara a la dreta i després a l'esquerra, travessant torrents que baixen de dalt la muntanya, tot seguint les passes del ase.
L'ase! És una excusa com una altra per trencar el gel i deixar-li veure que no estic tan preocupat com és pensa, a més, xerrar ens anirà be i farà més curt el tros que ens queda de camí.
- Escolta'm - li dic -
- ¿T'has preguntat mai perquè les carreteres secundaries tenen tants revolts, sovint innecessaris, sobretot en els temps actuals?
Se'm queda mirant un xic sorneguer i em diu:
- Que intentes, ¿Demostrar-me que no estàs preocupat?
Cony de marrec! - penso - M'ha clissat.
Malgrat tot continuo:
- En part si, però he pensat que si xerràvem ens distrauríem i de passada el camí se'ns faria més curt. Els últims quilòmetres quan arribes on sigui es fan eterns. Imaginat doncs els nostres.
- Si no vols - Afegeixo amb un to un xic ofès - callo fins que arribem a El Mallol.
Somriu.
- Explica'm això dels revolts i l'ase. La veritat es que no en tinc ni idea.
- D'acord - contesto condescendent -
- Veuràs - li explico - Anys enrere, abans de la guerra, no hi havia els avenços d'ara. Aleshores, quan tenien de fer una carretera nova, el sistema que feien servir era molt simple:
Agafaven un ase i el deixaven anar. Aquest, amb la ximplesa i el sentit pràctic dels animals, cercava sempre el camí més fàcil vorejant la muntanya, i ells, es limitaven a seguir-lo mentre marcaven la futura carretera, així de senzill. Entens ara el perquè de tants revolts?
El nen em mira i riu.
T'estàs fent gran, ja expliques batalletes d'avi.
- És veritat - insisteixo - i no son batalletes. Son coses que han passat - li adverteixo - Tu, quan siguis gran faràs exactament el mateix. Recorda-te'n en aquells moments de les meves paraules d'avui.
S'atura i em mira. El to dels seus ulls és greu.
- Jo sempre seré un nen. Mai arribaré a ser gran.
Ric mentre li dic.
- Doncs tindràs de ser artista. És la única manera de continuar sent un nen malgrat tenir un cos d'adult. Si no ja em diràs com t'ho penses fer.
- Deixem-ho estar - contesta -
- Ja ho entendràs, t'ho he dit abans. Val més que continuem el camí, ja ens falta poc per arribar.

*


16
-----------------------------------------------------------------------------------



A mida que ens anem acostant a la Vall d'en Bas el paisatge canvia, la carretera baixa suau i cada revolt que deixem enrera ens hi apropa lentament. Observo que aquí encara no han collit el blat i la ginesta resta florida.
El paisatge és verd, molt verd, com si fóssim a la primavera malgrat ser ja a finals de Juny. Trobem a ma esquerra un baixant d'aigua fresca. Aprofitem per beure i de passada omplir les cantimplores.
Pels voltants de les quatre de la tarda arribem a Joanetes.
M'han deixat preocupat les últimes paraules del nen. Reconec que de vegades no entenc ven be el sentit de quan em diu. La resta del camí fins arribar ací l'hem fet gairebé sense intercanviar una sola paraula, callats tots dos, com si el pes d'arribar al final del viatge ens hagués posat un nus a la gola.
Intento oblidar la nostre conversa i el que ens espera i em concentro en el paisatge que tinc davant meu. La Vall d'en Bas se'ns ofereix generosa. Deixem Joanetes i seguint la carretera ens endinsem dins d'ella. A la nostre dreta queda el veïnat de Can Trona i un xic més enllà Els Hostalets d'en Bas.
Tindré d'anar-hi un dia a saludar en Lluís, el forner, és un bon jan, hi havia passat bones estones xerrant amb ell i el seu germà mentre couien el pa, fet de manera artesana en aquell vell obrador amb el forn de llenya.
Agafem la carretera interior i continuem travessant-la.
Els camps estan sembrats de blat de moro en la seva majoria, i la resta de patates i blat. Algun que altre hort a la vora de les masies canvia el paisatge i una lleugera boirina li dona un aire fantàstic, irreal, mentre els raigs del sol la travessen, irisant-ho tot.
Tenim ja El Mallol a la vista recollit a la faldilla del pujol. El campanar a dalt de tot i les quatre cases envoltant-lo. Em dona la sensació que segueix exactament igual que anys enrera, en aquell estiu tan especial. Que el temps no ha passat, com si s'hagués aturat per oferir-se'm igual com jo ho recordava.
Abans però, ens aturem al bar de la cooperativa agrícola a prendre un cafè i taronjada pel nen. Gairebé hi som. En Quim encara es recorda de mi malgrat haver passat tant de temps. Sembla que no tinguem ganes d'acabar d'arribar-hi, o potser soc jo qui se sent rar?, qui te por d'arribar al final ara que és tan a la vora. Noto al nen nerviós, excitat.
La veritat és que jo ho estic també.
Sortim del bar, el poble ens queda pràcticament a un quilòmetre i poc més.
Caminem poc a poc.
Finalment arribem al trencall de Sant Privat i tombem a l'esquerra. El camí veïnal puja suau fins l'entrada del poble de El Mallol que ens espera tranquil, indolent, aliè a nosaltres. El voregem i agafem el revolt que tombant a la dreta s'hi enfila. Pugem pel dret, passem per davant de la casa del Veguer i continuant amunt arribem a la plaça d'en Francesc Verntallat - la plaça de l'església - Allí hi ha el vell roure tal com el recordava, aliè al pas del temps i als canvis dels homes. Sota seu, gaudint de l'ombra, asseguda en el mur de pedra al costat del mosaic de la Vall, hi ha una dona.
Estic segur que és ella, la dona que em va dir el "Tío Manolo". Ara si apressem el pas tots dos neguitosos.
A mida que ens hi anem atansant la observo. Els seus trets no em recorden pas la Laia. És molt més jove. Com a molt deu tenir uns cinquanta i escaig anys, i no!, estic segur que no és ella. Somriu.
És un somriure afable, tendre, acollidor.
Arribem a la seva alçada.
La dona s'aixeca i parla:
- Benvinguts! Us esperava més aviat.
- Plovia - li dic - I hem esperat que escampés.
El nen, impulsivament s'hi abraça i jo faig el mateix. Restem tots tres així una bona estona sense dir res, fins que la dona, desempallegant-se suaument de nosaltres ens diu:
- Anem cap a casa, deveu tenir ganes de menjar calent. M'equivoco?
Assentim tots dos.
El nen s'agafa de la seva ma i jo els segueixo. Baixem carrer avall i ens dirigim a la primera casa de la dreta. És una casa antiga, gairebé sota l'Església, però sembla confortable. El camí de terra ens porta fins l'entrada on un nesprer rodeja el graner, i una parra enramada ombreja part del pati.
Entrem a dins.
El terra es vermell, d'aquelles rajoles poroses. Les parets i el sostre estan emblanquinats, llevat de les bigues pintades de color marró. La decoració és austera, com s'escau a pagès. Sento l'enrenou de les gallines que trafiquen per la part del darrera, i olor, olor a natura, olor de fems, de brou, d'humit, de camp.

Després de menjar parlem del viatge, de tot quan ens ha passat. La dona escolta i somriu. És bonica, no físicament - i no és pas que sigui lletja - Com us ho diria? És d'aquell tipus de dona que a un li resultaria molt fàcil d'estimar.
- Estareu be aquí - ens diu - Tenim tot el temps per a nosaltres.
M'aixeco i surto al pati a fumar-me una cigarreta.
M'assec.
Aspiro l'aire pausadament. Puc sentir totes les olors del mon.
Veig el galliner amb el sostre d'uralita, les gallines que es passegen amunt i avall, uns ànecs que en perfecta fila índia segueixen sa mare. Dos gats mandregen a l'ombra i un parell de pardals cerquen quelcom de menjar pel terra.
Em sento bé.
Aleshores escolto una conversa entre la dona i el nen que em deixa corprès, glaçat.
- No li has dit res, oi? - Sento que pregunta la dona al nen -
- No! - contesta aquest -
Pensava que se n'adonaria. Sobretot quan l'accident de la furgoneta, o després quan li he dit que jo sempre seria un nen, que mai arribaria a gran, però no ha estat així.
I afegeix:
- No li podia dir que la Laia ja feia anys que no hi era, que quan l'accident a l'Autovia els meus pares no, i jo si. Que la iaia només era un enllaç i que ell, allà al pla de la Bruguera...
M'entens?
És ell qui se'n te d'adonar. Així ho va dir la veu.
- Sí! - contesta ella.
- Deixa-ho estar. Temps hi haurà per que hi caigui...
... molt de temps - postil·la -


I aleshores, de sobte, ho comprenc tot.




EPÍLEG
-----------------------------------------------------------------------------------




Llenço la cigarreta al terra.
La trepitjo, agafo aire i entro a la casa.
La dona i el nen em miren.
Dec pagar amb la cara.
M'assec a la taula i parlo:
- Així que estem morts, veritat?
- Sí! - contesta ella -
- Ha costat, eh? - comenta el nen sorneguer -
Mel miro somrient mentre li dic:
- Tu calla sapastre, que mort i tot encara et puc fotre una bona plantofada.
No riem, però si és cert que somriem tots tres.
Ara ha arribat l'hora de les preguntes.
En tinc moltes i espero que ells em donin algunes respostes.
- Quan?
- Abans d'arribar a Castellar del Vallés, quan et vas desmaiar al pla de la Bruguera. Un infart.
- Vaja. I tu? - adreçant-me al nen - Quan l'accident suposo, oi?
- Sí! Anava al darrera i en no portar el cinturó de seguretat vaig sortir llençat, anant a espetegar contra un arbre. Commoció cerebral, d'ací el cap pelat. No sé però perquè no m'ha tornat a créixer. Encara que, ara que hi caic, a tu tampoc t'ha crescut la barba des que ens vàrem trobar a la masia.
- Tens raó - li dic - Potser part del procés biològic s'atura. Jo que sé. Si no m'ho expliqueu vosaltres, vaig apanyat.
- I tu? - pregunto a la dona -
- Jo vaig caure mentre netejava els vidres. Des d'un cinquè pis. Allò que en podríem dir una mort ben beneita.
Continuo preguntant.
Hi ha tantes coses a saber.
- Però. A vosaltres ja us ha parlat la veu, i a mi encara no. Què en sabeu d'això?
Poca cosa - em diu ella - Ja ho farà quan s'escaigui.
Començo a neguitejar.
D'acord. Però:
¿On som exactament?.
¿Quan de temps hi estarem?.
¿Continuaren envellint?.
¿Hi estarem per sempre?.
La dona s'aixeca, agafa l'ampolla de l'aigua i ens serveix a tots tres. Beu pausadament i després parla:
- Et diré el que sé d'una banda, i el que suposo de l'altra i després tu mateix en treus les conseqüències.
Veuràs...
- Estem "vivint" - i no és una redundància - en un mon paral·lel exactament igual que l'anterior. Però pel que sé, amb dues diferencies fonamentals. Una, que estem ubicats en un àmbit determinat, del que un cop situats allí, sembla que no en podem sortir - fa una pausa - tot i que d'això no n'estic del tot segura - I dos: Que tenim molt més estat de consciència. Dit d'una altra manera. Estem dins d'una presó de luxe i som més bones persones.
M'he explicat?
- Sí! - contesto - Però, perquè?. I quan de temps?
- Bona pregunta però de difícil resposta - em diu ella -
Intentaré contestar-te al revés.
Quan de temps? - em preguntes -
Molt, pel que tinc entès, però no el puc mesurar. I quan a perquè, he arribat a la conclusió que és tracte d'una segona oportunitat, com si fóssim en una espècie de purgatori, perquè ho entenguis amb termes quotidians.
- Aleshores, ¿hi ha un cel i un infern? - pregunto desconcertat -
- No! No hi ha infern, al cap i a la fi en venim d'allí. I quan al cel, no t'ho sabria dir. Potser ja hi som.
Continuo fent preguntes, una rera l'altre.
- Quan de temps fa que esteu en aquest estat?
- Més o menys mig any - contesta la dona.
- Una setmana - postil·la el nen - Com aquell que diu, acabo d'arribar.
Segueixo donant voltes a tot. Intento pair la nova situació i se m'acut una suposició que els hi exposo a tots dos:
- Dedueixo doncs, que la veu o qui li ordena, ajunta parelles de la gent que és va morint. Però no ho acabo d'entendre. Seria més raonable que a mi - per exemple - m'hagués ajuntat amb la meva esposa. I tu - referint-se a la dona - si eres casada o vídua, amb el teu marit.
Aquest aspecte no l'acabo de comprendre.
- Ni ho comprendràs - m'avisa la dona -
Jo de tu no em faria masses preguntes.
Oi que te les feies que estaves viu i no aconseguies treure'n l'entrellat?.
Tot allò d'on venim, qui som, on anem, etc. que portem tres milions d'anys preguntant-nos sense saber-ne la resposta. Doncs continua exactament igual, només amb la diferència que ara, almenys, ja saps una cosa que sempre ens ha preocupat a tots els humans.
Després de la mort no hi ha el no res.
O potser estem instal·lats en ell. No ho sé. Però no si està tant malament, tampoc.
Assenteixo.
Te raó.
Serà millor esperar. Veure com es van desenvolupant els esdeveniments i intentar adaptar-me a la nova situació. Son bona gent tots dos i serà fàcil conviure amb ells.
És evident que al poble hi deu haver-hi més persones en la nostra situació.
Aleshores caic amb tota la gent que m'he trobat al llarg del meu viatge des del pla de la Bruguera.
El pagès que collia tomàquets. La gent de Sant Feliu de Codines. L'home de Santa Maria de l'Estany. Les monges de Vic. El Forn de Sant Vicenç. El Bar de Sant Pere de Torelló. L'home de l'accident, el bar de la Vall d'en Bas, etc.
Tots estaven morts com jo.

I ara - em dic - no cal fer res, només deixar passar el temps, com ho hem fet sempre, sense saber res de res, però amb l'esperança d'un nou lloc on viure en pau i harmonia i qui sigui, tard o d'hora, decidirà el nostre destí.
Durant una bona estona resto callat intentant assumir el nou estat. La dona i el nen respecten el meu silenci. Ells ja hi han passat per aquest procés i ho comprenen.
Finalment la dona pren la paraula i em diu:
- Saps. En aquest poc temps que porto aquí, hi he estat donant moltes voltes i no crec que tothom que es mori passi a aquest nou estat.
- Que vols dir? - pregunto - ¿Que hi ha com una mena de tria, de selecció?
- Sí! - contesta -
I afegeix:
Jo diria que a aquest mon paral·lel, només hi venim a parar la gent que hem tingut en la vida anterior la capacitat de somiar. De fer-nos preguntes. De creure que som quelcom més que un dels molts animals que habiten el planeta.
Saps que hi ha molta gent que és limita a viure d'una manera rutinària. Menjar, beure, dormir, treballar, etc. I no es fa preguntes. No te estat de consciència.
Aquests - postil·la - no crec que facin el traspàs, de fet es podria dir que ja estaven morts en vida i els seus cossos enlloc de duplicar-se, segurament es podreixen en qualssevol cementiri pels temps dels temps.
Tu! - afegeix - Et devies fer moltes preguntes. Et preocupava des de sempre la mort. El teu estat de consciència estava emetent i et revelaves davant la teva insignificança, doncs bé, potser aquí en tens la resposta. És molt possible que restis aquí per sempre. Com nosaltres. Com tota la gent que t'has trobat pel camí.
Malgrat les paraules aclaridores de la dona continuo encara instal·lat en un mar de dubtes.
- Però - pregunto - I les ràdios, diaris i televisions? Quines noticies donen? De que parlen?
La dona somriu tot fent un gest de complicitat, mentre amb la ma senyala l'entorn del menjador.
No n'hi ha rés d'això. En alguns aspectes hem tornat a l'inici, al principi de tot. T'ho he dit abans. Som en una presó de luxe, però presó al cap i a la fi. I no sabem perquè, per qui, ni per quan de temps.
- Però - insisteixo - ¿no n'heu parlat amb la veu de tots els vostres dubtes?
- No! - contesta la dona - ella parla i nosaltres escoltem. La cosa va així - de moment - afegeix -
- Vaja! Doncs no m'heu aclarit masses coses - els hi dic a ambdós -
- És quan hi ha - contesta la dona somrient - Al cap i a la fi no tens cap dret a queixar-te. En aquests moments podries estar immers en un somni infinit. Tu mateix, tria. Que prefereixes?
Te raó. Viu o mort, estic en un estat de consciència, però la incertesa - en el fons - continua sent la mateixa que abans.
Continuo sense saber res de res.
- I perquè aquí a El Mallol? - pregunto -
Jo, ho comprenc, hi volia venir. Bé, de fet ja hi estava de camí, però, vosaltres?
La dona beu un altre glop d'aigua i respon:
No sé el nen. Suposo que ha anat de torna, ell ens ho dirà - si és que ho sap - Quan a mi, el Mallol era la meva Itaca particular. El lloc on desitjava estar, on havia passat les millors vacances de la meva vida, on havia conegut l'amor per primera vegada.
Ja ho veus, més o menys com tu.
Tots tenim la nostra Itaca particular i, suposo que aquí n'hem coincidit uns quants.
El nen no diu res.
Escolta la nostra conversa, tot i que observant-li l'expressió de la seva cara és evident que ell no n'havia sentit parlar mai del poble.
I així ho confirma:
- Doncs com has dit tu - referint-se a mi - jo dec ser això, la torna. Que hi farem.
M'aixeco.
Sento la imperiosa necessitat de respirar l'aire de l'exterior. Surto al porxo i encenc una cigarreta. Espero que hi hagin estancs.
Recordo que a Sant Esteve d'en Bas n'hi havia un de ben curiós. Era estanc, botiga de queviures, sabateria, ceràmica i tres-centes mil endergues més. L'atenia una senyora molt simpàtica que cofoia explicava la historia de la seva botiga.
Recordo també que feia cantonada. Davant s'hi podia aparcar, i un xic més amunt en un carrer empinat i empedrat hi havia un forner. Espero tenir-hi permès l'accés, al cap i a la fi, un cop mort, no crec que el tabac sigui molt perillós. I si no és així, serà un bon moment per deixar de fumar.
Cony! Si m'hi puc passar tota una eternitat.
Estic tant desassossegat, que desvariejo.
Necessito centrar-me i assimilar el meu nou estat, o bé despertar d'una vegada. Encara no tinc clar que tota aquesta història no sigui res més que un malson del que despertaré neguitós, suat i alleujat en qualsevol moment.
Intento recapitular tot quan m'ha succeït.
Estic mort, però a la vegada continuo viu en una altra dimensió o estat.
Per sempre?
No ho crec.
Malgrat estimar la vida i més en aquestes condicions de seguretat, viure eternament se'm fa molt feixuc.
Té d'haver-hi una explicació molt més senzilla i raonable.
Raonable? - em pregunto somrient - ja no hi ha res que tingui el sentit que tenia abans, abans de... de morir-me.
Ara tot és possible, ja no hi ha cap aspecte per inversemblant que sigui que no pugui contemplar. Possiblement estigui instal·lat en una espècie de purgatori a l'espera d'un nou estat.
El nen ha sortit i s'asseu al meu costat.
- És complicat tot aquest enrenou. Oi?
- Sí! - contesto - Necessito asserenar-me. Parlar amb l'altre gent del poble. Potser algú que hi porti més temps sabrà també més coses que no pas vosaltres.
- Com ho veus?
Rera nostre, la veu de la dona contesta a les meves preguntes.
- Ja ho he fet.
No saben ni més ni menys que cap de nosaltres, tot i que n'hi ha que hi porten ja bastant de temps.
Vaja - em dic - serà qüestió d'agafar-s'ho amb calma.
Sí! serà millor - postil·la - I afegeix:
Veuràs. No soc massa cultivada, però si el suficient per adonar-me'n que nosaltres hem adequat les lleis físiques d'espai temps als nostres coneixements i possibilitats. Tot allò que no aconseguim assolir o comprendre ho considerem impossible. I ja veus que no és així.
¿Quantes dimensions poden haver-hi abans d'arribar a la anterior?
¿Havíem estat ja en una altra?
¿En quantes més estarem?
Les possibilitats son infinites - afegeix -
- Només saben que ja no som allí. La historia ha tornat a començar. A continuar - millor dit - I l'únic avantatge que tenim és que en sabem una miqueta més. Som més conscients de tot el nostre entorn i la nova existència. Demà, com cada dijous ens reunirem tots el veïns a la plaça de l'Església. Es tracta de presentar els nouvingut's i de intercanviar experiències. Les poques respostes que puguis cercar les trobaràs allí.
I ara, potser que deixeu de conversar i treballeu una mica. L'hort us està esperant, s'han de collir patates i cebes. Ah! i un parell d'enciams, també.

Mentre anem cap a l'hort, el nen que sembla estar més animat, fa veure que rondina.
- Vaja rotllo! Molt canvi de vida. Molt nou estat, però en aquest també toca treballar. No se pas que hi guanyo en el canvi...
Una veu l'interrompeix:
- Hola! Sou nous oi?
Qui ens parla es una nena més o menys de la mateixa edat que el meu sorprès acompanyant, que de cop, davant la seva presencia es posa vermell com un perdigot.
- Sí! contestem ambdós a l'hora. Hem arribat avui.
Ah! - contesta ella - I pregunta:
- Ja ho sabeu?
- Sí!
- Jo ja fa gairebé un any que vaig arribar. Abans vivia a Girona amb els meus pares. Ara estem tots tres aquí. La casa on vivíem era molt vella i en ensorrar-se per la nit - s'interrompeix - Bé, ens va caure a sobre.
- On aneu? A l'hort? Pregunta canviant de tema.
- Sí senyoreta - li contesto - Vols venir amb nosaltres?
Es fa el ronso.
- Si m'hi voleu.
I és clar que si - afegeix engrescat el nen -
Mel miro somrient, podem estar en un altre estat, però res no ha canviat. Ell se n'adona i somriu també.
Marxem tots tres cap a l'hort mentre la tarda va caient rera nostre.


Tot doncs, continua igual?




Anoharra, a 22 de Març de 2001

8 comentarios:

Joana dijo...

L'acabe de començar i pinta molt bé. La veritat és que no m'agrada llegir molta estona davant la pantalla. Supose que no hi haurà cap problema si l'imprimeixc i me la puc emportar per diferents llocs i llegir-la a poc a poc.
Ja et comentaré el que m'ha semblat o li dedicaré un post al meu blog.

F.Puigcarbó dijo...

millor imprimir-lo, jo m'hi he començat a acostumar a llegir per la pantalla, pero cansa, millor de la manera tradicional.

Joana dijo...

Si la tens a word o en pdf, t'agrairia que me l'enviares per e-mail, per imprimir-la és millor, des del blog s'impeimeix la pantalla completa i la lletra és molt menuda.
El meu mail és: johanafrana@gmail.com

Si creus que és un abús de confiança, no me l'envies, ho entendré. Ah i per favor no publiques el meu e-mail, no m'agrada que estiga a la vista.

Ja em contestaràs alguna cosa.

Una abraçada de teletubi.

Ximo dijo...

Moltes gràcies, Francesc per la teua generositat. Aquesta novel·la la vaig llegir farà cosa d'un més. Joana me la va passar per e-mail i ja li vaig comentar a ella que em va agradar molt.
Passe des del bosc dels somnis i la ressenya que hi ha allí d'un altre llibre teu ha despertat el meu interés.
No és molt habitual que els escriptors ens regalen la seua obra sense esperar cap compensació econòmica. Supose que el meu agraïment t'alegrarà. Almenys saps que el teu esforç es valorat.
Moltes gràcies.

F.Puigcarbó dijo...

Veuràs Ximo, no totes però si unes quantes d'aquestes novel·les les havia enviat a la Campana que és una editorial molt seriosa que condueix sabiament Isabel Martí, i me les va retornar, no són dolentes - em deia - però tampoc prou bones com per a publicar-les. I jo em crec Isabel Martí i respecto el seu criteri, recordo haver llegit "la pell freda" d'en Sanchez Piñol dels primers, era una aposta personal d'ella i tenia alguns dubtes. T'ho dic perquè vaig entendre que per publicar ates hi ha tanta gent que escriu a dia d'avui havia de ser quelcom espècial, sinó ja estava bé on és ara en aquest bloc, perquè encara que digue'm que escribim per a nosaltres mateixos en el fons el que volem és ser llegits, i que millor manera d'aconseguir-ho que compartir-ho en el blog.
Al bloc de poesia el comptador deu anar per les 17 o 18.000 visites (hauria de mirar-ho) cony! ni Martí Pol ha venut tants exemplars. Crec vaig prendre la decisió correcte, possiblement perquè hi ha un tret que em diferència de la majoria d'escriptors, tinc una absoluta falta de vanitat.

Flor dijo...

Me dio una rabia estaba leyendo tu relato y de repente el traductor dejó de traducir.

No lo tienes en castellano?

Si no tienes dime que ya me arreglaré en traducirlo.

Me estaba gustando tanto!!!

Sera que vas leer mi coment? como ya pasó tanto tiempo...

Francesc Puigcarbó dijo...

no la tengo traducida, lo siento

Flor dijo...

Vale.