PRIMERA PART - 1.- La platja dels pins a Blanes, estava a vessar pels voltants de les onze del matí del quinze d'agost de 1.991, era dijous, una forta olor a suor, bronzejador i d'altres escampava la seva flaira per tot l'entorn.
Mentre els pares vigilaven la mainada i les mares feien bronze, les parelles més joves es fonien en llargues abraçades o be jugaven a pilota vora l'aigua. Al seu costat, nens i nenes construïen castells o practicaven d'altres jocs amb la sorra o les petxines, convenientment proveïts de galledes, pales i d'altres estris, sense oblidar-nos del inevitables badocs que passejant riba amunt riba avall, et deixen sumit en l'etern dubte de si venen o van, o si van o venen.
Era un idíl·lic quadre post-modern, igual al de qualsevol altre platja de la costa catalana, que en uns moments, es veuria sacsejat per un fet que alteraria la pau i tranquil·litat dels banyistes.
Una roseta de deu u onze anys, fou la primera en donar la veu d'alerta.
- Mama! Mama! Allí al mar hi ha un nàufrag!
La mare de la noieta que estava enfeinada fregint-se com un pollastre a l'ast, no li va fer ni cas.
- Au va Maria! Deixa't de dir bajanades i ves-te'n a jugar amb les teves amigues.
- Mama! - Insistí la nena - que et dic que és un nàufrag, l'estic veient amb els prismàtics del Papa, està agafat a unes fustes i no es belluga, et juro que no és cap broma.
Semblà que aquesta darrera informació o potser la pertinaç insistència de la Maria, aconseguiren que la senyora es bellugués i tot agafant els prismàtics a la seva filla, en orientar-los cap l'horitzó a la recerca de l’esmenta’t nàufrag, començà a cridar esvalotada...
Manel! Manel! La nena te raó, allí al mar hi ha un home inconscient agafat a quatre fustes.
El tal Manel, després de rondinar i col·locar la seva voluminosa panxa mes o menys al seu lloc - tasca més complicada del que pugui semblar a simple vista - remugant, agafà els prismàtics i en enfocar-los cap on li deia la titular, observà que efectivament, a uns dos-cents metres de la riba, suraven a la deriva les restes del que havia estat una espècie de barca o un pilot de fustes amb algú agafat a elles i, amb un més que aparent estat d'inconsciència.
En alertar amb els seus crits la resta dels banyistes, tots s'adonaren del fet, fins que un parell de rubicunds i atlètics germànics es llençaren decidits a l'aigua, per tal de rescatar el nàufrag.
En poques i decidides braçades arribaren fins on estava surant i, un cop allí, no sense esforç, aconseguiren fer-lo arribar ell i fustes fins a la riba.
El primer que feren fou estirar-lo a la sorra, davant de la munió de gent que en un moment s'hi havia acostat. Un senyor que era de Burgos i que es va identificar com a metge de la I.S. (Inseguretat Social), després d'auscultar-lo, manifestà que restava inconscient però viu.
Al voltant del nàufrag continuava amuntegant-s'hi la gent, fins que aquest, al cap d'uns minuts, en començar a moure's, obrí els llavis recremats pel sol i pronuncià unes estranyes paraules...
- Amèrica! This is Amèrica?
- Que diu aquest paio?, es preguntà en veu alta un lampista de Cornellà que era a primera fila. Això deu ser que està delirant per l'efecte de la insolació, i li va donar aigua d'una cantimplora que portava, tot dient-li...
- Això no és Amèrica mestre!, esteu a la platja dels Pins a Blanes.
El rostre del nostre home que s'anava recuperant mica en mica, reflectia atordiment, que s'accentuà en sentir la precisió del lampista sobre el lloc exacte on estava ubicat en aquell precís moment, molt lluny - per cert - d'on ell pretenia estar..
- Aleshores no he arribat a Amèrica? Preguntà amb veu tremolosa, que sol ésser la més escaient quan un ha estat a punt d'ofegar-se.
- No senyor! li confirmà el de Cornellà, vostè es a la platja dels Pins, a Blanes, a la Costa Brava..., però a Amèrica, res de res. Li agafa una mica lluny d'ací.
A continuació, el susdit lampista tafaner afegí...
Escolti! Que li sembla si ara que ja s'ha refet una mica i, ja que aquests nois li han salvat la vida, ens explica qui és vostè i com carall pretenia anar fins Amèrica amb aquestes quatre fustes.
L'home es va aixecar, amb un gest a la seva cara entre altiu i ofès; de fet, vist dempeus era tot un espectacle....
Deuria mesurar entre metre vuitanta o vuitanta cinc d'estatura; els quatre cabells que deambulaven pel seu cap sortien des d'una ratlla que començava arran d'orella i, degut a la llargària dels mateixos, permetien desplaçar-se per tot el perímetre cranial fins arribar a l'altre orella.
Si bé es cert que en un moment determinat i en la seva posició correcte podien donar la sensació d'una raonable provisió de cabell, en el moment actual i degut a les circumstancies difícils que havien patit, els esmentats cabells penjaven per la banda contraria, o sigui la inicial, com les branques d'un desmai.
Per acabar de completar tan singular imatge, el nostre home anava més o menys vestit amb uns pantalons de pana de color indefinit, una camisa de quadres tipus llenyataire, en l'antiguitat de tons vermellosos, actualment esvaïts; una caçadora de pell d'aquelles d'aviador, però sintètica, que era obvi que havia viscut millors èpoques.
El conjunt es completava amb unes espardenyes de set betes, o potser alguna menys, i un bastó que restava al seu costat, que miraculosament havia aconseguit resistir els embats de les ones.
Bé, un cop descrit el nostre singular personatge, aquest, ja dret, s'adreçà al lampista amb cara de pocs amics i semblant ofès, tot dient-li...
- Jove! No tinc l'honor de conèixer-lo, però m'han molestat i molt les al·lusions que ha fet envers la meva persona i, sobretot, les restes del que fins fa unes hores era la meva embarcació, malauradament destruïda pels avatars del destí...
... I dit això, permeti'm que em presenti i després ja en parlarem de que hi faig ací en aquesta platja que vostè diu que pertany a Blanes - no ho dubto - però que jo, en els primers moments d'atordiment, lògic després de tot el que m'ha succeït, he confós amb Amèrica, que és on se suposava que tenia d'arribar victoriós i orgullós en nom del poble de Catalunya.
Em dic Arseni Pérez i Puig i, soc escriptor, pintor, poeta, historiador - feu una pausa escènica davant la perplexitat de la seva audiència - bé, i també llicenciat en alguna carrera més que per la meva natural modèstia ara no crec oportú esmentar.
El de Cornellà i els altres espècimens que l'envoltaven s'havien quedat esmaperduts veient i escoltant l'individu que tenia davant seu.
Malgrat tot, el lampista que era el més decidit de tots, amb to irònic li digué...
- Escolti Senyor Pérez. I com és que vostè amb els estudis que te i, amb tants coneixements - va fer una pausa, de fet, no sabia com dir-li, però continuà - pretenia anar fins Amèrica amb aquestes quatre fustes?
L'Arseni es va alterar, els seus ulls marrons treien espurnes i començaven a respirar-se a l'entorn, aires de tragèdia.
- Escolti jove impertinent! - li etzibà irat - No li permeto, ni a vostè ni a ningú que insulti l'Esperit del Vallès, que és el nom que suara i amb molt d'orgull lluïa el meu vaixell, abans de patir un lamentable accident del que en soc totalment aliè i que m'ha fet arribar a aquesta riba arrossegat per les corrents marines, acabant abans de començar la seva missió, que era portar-me com a capdavanter dels meu País, Catalunya, fins els Estats Units d'Amèrica del mig, que és on va arribar l'insigne català Cristòfol Colom fa cinc-cents anys.
Mentre succeïen aquest fets, alertades pel batibull que s'havia organitzat a la platja, feren acte de presència dues agents del cos femení de la Policia Municipal del Municipi de Blanes, que només arribar prengueren posicions i s'adreçaren al suposat nàufrag, atès que era evident que el causant de tot l'enrenou era ell.
- A veure! Qui és vostè? ¿I que hi fa aquí amb aquestes quatre fustes al bell mig d'una platja pública? - li va dir una d'elles amb veu autoritària, tal i com és preceptiu en les forces de l'ordre de qualsevol tipus, amb barretina o sense.
L'Arseni les va mirar de dalt a baix de manera displicent. Començava ja a emprenyar-se i, és que per segona o tercera vegada, uns paisans, i a més a més aquests últims d'uniforme, es permetien el luxe de qüestionar la seva embarcació de la que tan orgullós n'estava.
Es va atansar a la agent que li havia fet la pregunta; era morena i un pel grassoneta pel seu gust, però no estava pas malament - va pensar mentre li deia -
- Senyora o Senyoreta agent de la llei i l'ordre, sàpiga que si vostè i la seva acompanyant haguessin arribat uns minuts abans, s'haurien assabentat de primera mà de tot, però com ja es un fet sabut que la policia sempre arriba tard, em veig obligat a repetir quan acabo d'explicar a tota aquesta bona gent que m'ha salvat la vida de manera totalment desinteressada.
Malgrat tot i complint el meu deure com a ciutadà, li faré el complit de explicar-ho tot de nou:
Em dic Arseni Pérez i Puig... etc., etc. etc.
Les agents de la policia, se'l quedaren mirant amb cara de pocs amics, sense saber exactament que fer amb l'individu que tenien davant seu; finalment la morena decidí actuar i dirigint-se a ell, li va dir:
- Miri Senyor Pérez, serà millor que ens acompanyi fins el cotxe patrulla, des d'allí trucaré a l'oficial de guàrdia demanant-li instruccions.
- Molt bé - contestà aquest - com a ciutadà respectuós de la llei que em considero em poso a la seva disposició i a la de la seva companya pel que vostès vulguin fer-me o manar-me.
No vocalitzà prou bé l'ultima paraula o era massa desconfiada l'agent i en tornar a posar cara de pocs amics, però aquesta vegada de molt pocs amics, de cap diria jo i, agafant-lo pel braç l'amenaçà.
- Escolti senyor!, vagi molt en compte amb el que diu si no vol dormir aquesta nit a la comissaria.
La cara de l'Arseni reflectia resignació, era el seu si, topar constantment amb les forces de la llei i l'ordre; malgrat tot fent un esforç intentà ser conciliador.
- Veig amb certa tristesa que no ha captat correctament el sentit educat i correcte de les meves paraules i, miri, ja que es posa d'aquest tarannà i tenint en compte que la llei així m'ho permet, li demano que em deixi posar en contacte amb el meu advocat abans de declarar res que pugui ser utilitzat en contra meva i per tant, em pugui perjudicar.
La situació s'estava començant a complicar i, com sol passar habitualment, els banyistes ja estaven prenent posicions a favor d'un o les altres, quan un altre curiós personatge va irrompre en escena, per acabar d'enredar-ho encara més tot.
- Arseni! Que t'ha passat?, estàs bé?
Aquest en donar-se la volta, somrigué en sentir una veu amiga.
- Hola Jamal! Que hi fas tu per ací?
La policia morena que es deia Sole, s'estava començant a posar raonablement nerviosa - Mare de Déu quin dia porto ( es va dir a ella mateixa, o sia la Sole) -
Però malgrat tot, intentant controlar la situació es dirigí al nouvingut:
- Perdoni'm! I vostè qui és?
L'altre en obrir la seva enorme boca plena de unes dents blanquíssimes, va contestar-li...
- Bon dia! Permeti'm que em presenti, em dic Jamal Haleb al Salem, soc català i resident a Palafolls, advocat de professió i, amic personal d'aquest honorable cavaller - senyalant l'Arseni - que, pel que veig, te algun tipus de problema amb vostès, aspecte que per altra banda tampoc és que em sorprengui massa, coneixent-lo com el conec.
La Sole ja estava a punt de petar, no precisament de riure i, apropant-se a l'amic de l'Arseni que li passava gairebé dos pams, enravenada li va dir...
- Ja! I passava casualment per aquí, just en el precís moment en que acabaven de pescar al seu amic, i - fent una pausa - ¿vostè diu que és català amb els cognoms i l'aspecte que es gasta?
L'al·ludit tornà a exhibir la seva enorme filera de dents.
- Veurà senyoreta Agent, m'ofèn profundament el fet que gosi dubtar de la meva catalanitat per mor del meu cognom o el color de la meva pell, doncs tindria de saber o suposar, que he nascut en aquest bonic país en el qual hi visc i hi treballo, tot plegat degut a un fenomen molt antic, anomenat emigració, del que els meus pares ja en fa un bon grapat d'anys en foren protagonistes i, - afegí irònic - a lo millor els seus també, potser?
La Sole callà, n'era conscient que l'havia vessada; intentà disculpar-se, però en Jamal continuà:
- Bé! I un cop aclarit aquest punt i, tenint en compte que com ja li he esmentat tinc la meva residència habitual a Palafolls, cap a les deu del matí, com sol ésser ja un costum habitual, he anat a banyar-me en aquesta hora que la sorra, el mar i el sol estan mitjanament disponibles si un vol gaudir-ne amb una certa tranquil·litat; quan, de sobte els meus ulls han descobert astorats les restes de l'Esperit del Vallès surant a la deriva, Arseni inclòs i, veient que les corrents marines l'arrossegaven cap la riba, he anat seguint-les per la costa fins arribar ací i, tal com observo que està la situació, més que per oferir-li al meu amic la meva ajuda personal, veig que potser és millor que li ofereixi la professional.
La cara de les dues agents era tot un poema. Anaven ambdues cercant una sortida honorable a la situació que s'havia generat, quan un altre personatge va irrompre en escena i, aquí si que es va acabar de complicar tot plegat.
- Que passa aquí?
Qui acabava de pronunciar aquestes enèrgiques paraules, era el Caporal Celedonio Gutiérrez López de la Policia Municipal, superior immediat de les dues agents i, que per raons purament històriques i histriòniques us voldria descriure - si voleu - car si no us interessa, salteu-vos deu o dotze ratlles i continueu com si res.
Rondaria el caporal la cinquantena d'anys i, sent generosos podríem atorgar-li una alçada que fregava el metre seixanta; un bigoti que val mes ni descriure'l tapava un bon tros de la seva cara, de la que en sobresortien uns ullets petits i saltirons; la tonalitat vermellosa de les seves galtes i l'exagerat perímetre de la seva panxa indicaven clarament una bona i antiga afecció als espirituosos diversos i, per acabar-ho d'arrodonir, un parell de cames primes com filferros amb prou feines aguantaven l'estructura descrita. En resum tota una joia d'homenet.
Bé, i un cop descrit el personatge, tornem al relat que ens ocupa.
L'agent Sole, quadrant-se s'adreçà al seu immediat superior.
- A les seves ordres Caporal Gutiérrez! Li reporto que hem recollit un nàufrag.
- Un què? Exclamà aquest sorprès.
- Un nàufrag! Reiterà l'Arseni que ja tenia la mosca al nas.
És que no hi sent bé o no ho ha entès?
El Caporal Gutiérrez se'l mirà amb cara de pocs amics.
- I vostè qui carall és?
No! exclamaren alhora tots, llevat del caporal que no sabia de que anava l'assumpte, però ja era tard:
I tornà a començar la tirallonga... Em dic Arseni Pérez i Puig, etc. etc. etc.
Aleshores succeí el que sol passar quan un insigne representant de la llei i l'ordre no sap ben be que fer, que sol ser gairebé sempre; per tant, el caporal va prendre la intel·ligent decisió d'enfilar-se "entre cometes" i amb veu gisclosa i suposadament autoritària, cridà...
- Tots cap a Comissaria, allí aclarirem els fets.
Aquesta decisió semblà que complaïa l'Arseni, que ja en començava a estar tip de tot l'espectacle, i arreglant-se els cabells per tal de posar-los més o menys al lloc correcte, dirigí una condescendent i comprensiva mirada als seus interlocutors, als qui es dirigí solemnement.
- Senyores i Senyors! Permetin-me que els doni les gràcies per haver-me salvat la vida i per totes les molèsties que els hagi pogut ocasionar, però no oblidin que algun dia podran explicar als seus fills o als seus nets, que una vegada van conèixer l'Arseni Pérez i Puig.
No cal ni dir, que el nom i cognoms del nostre personatge foren corejats pels banyistes, que ja se'ls començaven a saber de memòria.
I un cop dites aquestes paraules l'Arsenio amb pas ferm i digne, es dirigí cap al Seat Panda de la Policia Municipal, seguit del seu amic Jamal, el Caporal i les dues agents.
Un cop tots miraculosament incrustats dins del susdit vehicle? Es dirigiren cap la Comissaria de Policia de Blanes.
En arribar, el Comissari Pradell no estava precisament en el seu millor moment en el dia que ens ocupa. La passada nit havia tingut una enganxada amb la seva dona, tot per culpa de la nena que els hi havia sortit mes golfa que un ministre de la democràcia - que ja és dir - i a més a més, la mama encara pretenia justificar al pendó de la nena, que se n'anava al llit amb tot qui tingués tres cames i s'inflava de "maria" fins el clatell.
Ah! i el Papa a pagar-ho tot atès que la nena no trobava mai cap feina que li anés bé. Als trenta dos anys!
En aquestes estava el Comissari donant voltes als seus problemes casolans, quan de sobte, irrompí en el seu despatx tota la fauna abans descrita.
El Caporal Gutiérrez intentà quadrar el seu cos ridícul en un suposat intent de salutació marcial.
- Comissari! Aquest home que li porto, diu que és un nàufrag que anava cap Amèrica i, que per motius aliens als nostres coneixements a vingut a parar a les nostres platges.
L'al·ludit en aixecar els ulls i treure's les ulleres, desprès de repassar tot el personal que havia envaït el seu despatx, es va fixar amb en Jamal.
- I el moro que hi fa aquí?
- No és moro, precisà la Sole, diu que és català, advocat, resident a Palafolls i amic personal del suposat nàufrag.
El Comissari, malgrat l'aclariment, es mirà en Jamal amb cara de pocs amics.
- Molt bé, i vostè senyor advocat, a part de moro musa, com és diu?
En Jamal compungí el gest, encara que hi estava ja acostumat, li dolien aquest tipus de comentaris despectius, però ja feia temps que havia après que a un pallús, tan sols se'l podia desarmar amb comprensió i intel·ligència, que és del que en solen mancar escandalosament aquest tipus de personal.
- No soc moro, senyor Comissari, ni tampoc musa, si més no marroquí, de raça berber per ser més exacte, però de nacionalitat Espanyola segons el DNI i catalana segons el cor i, el meu nom és Jamal Haleb al Salem, per servir a Alà i a vostè, i si s'hagués molestat en demanar-me l'esmentat document, no hauria dit el que acaba de dir, pel seu bé i la meva paciència.
- Ni Alà ni hòsties! Contestà irat el Comissari; vol fotre el favor d'explicar-me algú que cony ha passat amb aquests dos individus que tinc al meu despatx.
L'Arseni decidí intervenir, donada la poca traça per explicar els fets per part del Caporal i d'en Jamal que encara ho estava complicant més tot.
- Senyor Comissari, permeti'm que em presenti i li expliqui fil per randa que ha succeït en realitat, ja que no voldria que el desconeixement dels fets per part del Caporal i la lògica reacció del meu amic en sentir-se ofès pel sentit de les seves paraules no massa afortunades, compliqués encara més la situació.
Continuà en veure que tots els present li prestaven la màxima atenció:
Veurà, fent servir els seus termes legals, jo soc el suposat nàufrag, però en confiança li tinc de dir que no em dic pas d'aquesta mena, doncs el meu nom és Arseni Pérez i Puig i, com que observo una manca de coneixement de la seva part, de les causes que m'han portat, desgraciadament fins ací, potser seria millor - si vostè ho considera oportú - que jo mateix expliqués la historia des del principi i així comprendrà el fet que en aquests moments estigui davant de vostè.
El Comissari conscient que l'havia vessada amb en Jamal i, que amb tot l'enrenou s'havia oblidat gairebé per complert dels seus problemes familiars, com que, de fet tampoc tenia gaire cosa a fer, decidí que valia la pena escoltar la historia d'aquest estrafolari personatge, doncs si no interessant, podria almenys ser distreta i l'ajudaria a passar el matí més de pressa.
Interrompí la xerrameca de l'Arseni, a fi i efecte que acabés de divagar i anés per feina.
- Endavant senyor Pérez, expliqui'ns la seva història, que ens te a tots neguitosos.
Anava aquest a continuar quan aixecant-se intervingué en Jamal:
Senyor Comissari, Caporal, senyoretes agents i resta d'autoritats:
Com amic personal i advocat del Senyor Pérez i coneixedor de la seva natural modèstia i senzillesa, crec que seria millor que expliques un servidor de vostès la historia, ja que el meu amic, per les virtuts que acabo de significar, podria obviar fets o situacions molt importants per el ben entendre de tots vostès i, tenint en compte que son moltes les circumstàncies i anècdotes a explicar, això ho voldria fer si vostès m'ho permeten.
- Que ho expliqui qui sia! Però que comenci d'una vegada - va instar-lo el Comissari -
- D'acord, continuà en Jamal; doncs veuran, tot va començar:
2.-
----------------------------------------------------------------------
Vaig conèixer l'Arseni al bell mig d'una manifestació pels voltants del maig del 75 a Barcelona. En aquells temps, ell estava molt ficat en política, malgrat que no militava en cap partit concret, però deia que era el moment d'atacar el sistema, que començava a donar símptomes de flaquesa, i ell, republicà, anarquista i àcrata, no podia perdre's aquest moment històric.
No em preguntin ara de que anava la manifestació, perquè no crec que en aquests moments cap dels dos aconseguís recordar-ho, però el que si és ben cert és què ambdós, juntament amb el grupet que ell comandava, finalment anàrem a parar tots plegats a la presó Model.
Va fer una pausa, en agrair un got d'aigua ofert per la Sole, i continuà...
- Aquí fou on vaig començar a conèixer i admirar aquest aparentment estrafolari cavaller, que només arribar a la presó va donar mostres de la seva capacitat de domini davant qualsevol situació, per complexa que fos.
Instal·lats en el nostre allotjament provisional, davant la negativa dels carcellers a donar-nos de sopar, segons ens varen dir per un excés de personal que de manera imprevista havia envaït les seves instal·lacions, l'Arseni actuà ràpidament i d'una manera admirable.
Carceller! Cridà al cap d'una estona.
L'esmentat va venir remugant i amb cara de pomes agres.
- Que us passa ara? Ja us he dit que no hi ha sopar, a més a més, demà al matí a primera hora ja estareu al carrer i us podreu inflar de menjar, encara que si de mi depengués us inflaria a hòsties.
L'Arseni ni es va immutar i seguint amb els seus tretze, erra que erra, agafant-se als barrots, tornà a dirigir-se al carceller.
- Perdoni'm senyor Carceller, però exigeixo del seu digne càrrec i amb el poc respecte que ens mereix, que es prengui la molèstia de prendre nota de la comanda que volem efectuar-li pel sopar d'aquesta nit, en la que per causes de força major, totalment alienes a la nostra voluntat, ens hem vist obligats a quedar-nos momentàniament retinguts en tan desagradable lloc.
El carceller davant d'aquesta aferrissada arenga, es va quedar amb cara d'estaquirot, i en no entendre absolutament res de la situació que li plantejava aquell sonat, que a més, no entrava dins del seu manual d'instruccions, s'adreçà al seu superior, aspecte aquest que si estava dins del susdit manual del carceller model.
- Da su permiso? Oficial.
Aquest, que estava mig endormiscat, trasbalsat per l'ensurt va contestar-li...
- ¿Que carajo quiere a estas horas?
El carceller estava acollonit, no sabia per on començar, però finalment decidí traspassar-li el problema al seu superior.
- Verá, la verdad es que no lo se bien del todo, lo que me han pedido es un poco extraño.
El seu interlocutor que donat el seu estat d'atordiment, no estava gaire d'orgues, li preguntà abruptament.
- Però! ¿Que cojones pasa?
El carceller mentre s'empassava la saliva i el poc orgull que li restava, continuà...
- Recuerda el grupo que nos han traido esta noche, los de la manifestación.
- Sí, claro, los recuerdo perfectamente, quatra toca pelotas, como siempre.
L'altre, un xic més tranquil, continuà...
- Pues, el cabecilla de los manifestantes, después de florirme mucho las palabras, me ha pedido que les diga el menú que tenemos hoy para cenar.
Les venes del coll de l'Oficial de Guardia s'inflaren al límit.
- Un menú? ¿Que un rojo de mierda le ha pedido el menú?
- Sí señor! és lo mas claro que he entendido entre tanta palabreria.
- I, ¿en que celda está este provocador?
- En la planta baja Señor, donde los provisionales.
L'oficial de guàrdia es va aixecar.
- Acompáñeme, verá este desgraciado como las gasto, le aseguro que tendrá una cena inesperada.
Al cap d'uns moments els teníem ambdós davant nostre.
L'Oficial que es deia Perales i era de Conca, s'atansà cap a nosaltres:
- A ver, que se acerque el gracioso que ha tenido los santos cojones de pedir el menú para cenar..
L'Arseni s'aixecà sense moure's del seu lloc.
- He estat jo, Oficial de guàrdia de grau superior al cagamandúrries del seu costat.
Obvià l'altre el comentari i va anar al gra.
- Muy bien señor gracioso, y que es lo que los señores desean para cenar ¿Una "boullabaise" quizás?
Tot i captar perfectament la sornegueria que s'amagava darrera la pregunta, l'Arseni li va contestar:
- Bé, ja veig que ens anem entenent, però no cal passar-se, encara que tenint en compte que avui és dijous i que amb això de la manifestació hm anat tirant tot el dia d'entrepà, crec honestament en nom meu i dels companys que represento, que podrien tenir vostès el detall de portar-nos una paella a la marinera, acompanyada d'una amanida.
I afegí...
- Ah! el vi de la casa, no pretenem que a aquestes hores ens porti un Rioja...
A l'Oficial Perales li va pujar l'adrenalina al dos-cents per cent o més, les venes del coll se l'inflaren fins a límits perillosos i estava vermell com un tomàquet.
En vint anys de professió mai s'havia trobat un personatge com el que tenia al davant - es va dir -
Intentà mantenir la calma.
No te pongas nervioso Pedro Luis, que este o es un provocador o es alguien importante con influencias - s'anava dient per tal de no explotar i, després de comptar fins a vint o trenta i empassar-se més d'un gripau, contraatacà.
- ¿Però usted quien coño se cree que es?
La resposta més aviat no fou l'esperada.
- Miri Senyor Oficial, li puc ben assegurar que no crec pas ésser un cony, interessant i apetitosa part dels cos femení, que queda més fi si ni diem "petinella" i, si bé és cert que soc pintor, aquí, li ben asseguro que no em bé gens de gust agafar els pinzells, entre d'altres coses perquè els tinc a casa meva i el paisatge gris i depriment que m'envolta no em suggereix res que em permeti desenvolupar les meves arts pictòriques amb el mínim de inspiració exigible.
L'oficial Perales a qui ja havia sobrepassat la xerrameca de l'Arseni, davant de la seva incapacitat per controlar la situació tal i com li havia succeït al Carceller, decidí que era ja l'hora d'informar a l'Alcaid.
Al cap de cinc minuts els teníem a tots tres davant nostre.
L'alcaid, en adreçar-se a nosaltres de manera autoritària, però molt correcte, va dir-nos:
- Vamos a ver, se trata de que tengamos la noche en paz; ¿quien és el responsable de todo este barullo?
I aquí, òbviament l'Arseni tornà a entrar en escena.
- Senyor Alcaid, jo en soc el responsable d'aquesta bona gent, em dic Arseni Pérez i Puig, però tingui vostè en...
En sentir el nom del meu amic, el rostre de l'Alcaid es transformà com si hagués sentit el nom del dimoni en persona.
- No! - cridà esparverat - este hombre otra vez, no!
I aquí fou quan carcellers i empresonats ens quedarem amb cara de no entendre res de res.
Òbviament no vàrem sopar paella, però si uns entrepans que no estaven pas malament i, tal com ja estava previst i després de passar la nit amb tranquil·litat, l'endemà al matí ens posaren en llibertat.
En Jamal va fer una pausa, conscient que tenia intrigats als seus oïdors...
- I, ja que hi estic posat, si vostès m'ho permeten els hi explicaré perquè l'Alcaid es va posar tan nerviós en reconèixer al meu amic Arseni.
El comissari Pradell somreia en acomodar-se a la seva butaca. Va encendre una faria, mentre comminava en Jamal per tal que continués el seu relat.
- Continuï, si li plau, això s'està posant interessant i, fins i tot he aconseguit oblidar els meus problemes - va pensar i dir -
- Molt bé! Contestà en Jamal somrient, ja que vostè ho desitja, continuaré amb el meu relat.
3.-
------------------------------------------------------------------------
En Jamal, després de demanar un altre got d'aigua, continuà:
- Cinc anys abans dels fets que ens havien portat a la Model, el aleshores agutzil Tomás Pérez López, acabava d'arribar destinat a Catalunya, s'hostatjava a una pensió del carrer del Sol a Anoharra, a l'espera d'accedir al seu destí a la presó Model.
En aquella època, l'Arseni estava molt ficat en política i, encara que com he dit abans no militava en cap formació determinada, s'apuntava a totes les mogudes i li agradava organitzar mítings a la més mínima ocasió, en els que arengava i inflamava el petit però fidel grup de seguidors que tenia.
Voldria aclarir que aquesta part de la història me la va relatar en persona uns anys més tard el Senyor Tomás Pérez, quan per assumptes professionals meus i exercint ja com a advocat, coincidirem a la Model.
Bé, i un cop aclarit aquest punt, si m'ho permeten continuaré amb el relat:
- Un dissabte al vespre pels voltants de les onze, en un bar de Ca n'Oriach, estava reunit l'Arseni amb el seu grup de fidels seguidors, engrescat en un dels seus mítings anarquistes, quan la casualitat feu que a la taula del costat hi estès prenent un cafè mentre matava l'avorriment, el Senyor Tomás Pérez.
L'home, no prestava gaire atenció al seu entorn, mentre fumava un cigarret i deixava vaguejar la seva mirada, quan el grup que tenia al seu costat li va cridar l'atenció, sobre tot l'Arseni que en aquell moment acabava d'agafar la paraula.
Escoltem-lo...
- Companys!
Aquesta situació no pot continuar, la opressió a que està sotmès els nostre poble comença a ser feixuga i insuportable; son ja masses anys aguantant aquesta horda d'insurrectes que retallen la nostra llibertat d'expressió i continuen excedint-se en les seves atribucions; ha arribat el moment de passar a l'acció, de comprometre'ns en la lluita, o acabaran amb la nostra cultura; I, ¿que és un poble sense cultura? Res de res! Ens amorfes sense futur.
- Companys! - continuà l'arenga -
No podem consentir que ens segueixin robant el present i menys encara el nostre futur, que es fotin aquests esquenadrets on els hi càpiga la seva llengua i la seva bandera bruta i plena de sang que ens volen imposar, i ha...
El seus fidels l'interromperen amb aplaudiments enfervorits, mentre l'Arseni aixecant els braços, els indicà que callessin a fi i efecte de continuar amb la seva arenga.
Companys!
Ha arribat l'hora de dir prou, d'afrontar els fets fins a la última conseqüència, d'ésser i comportar-nos com a patriotes. Amics meus, ha arribat l'hora de sortir al carrer i proclamar a crits la nostra set de llibertat i justícia.
En aquests moments al Senyor Tomás Pérez li va sorgir el ranci esperit patriòtic que tot espanyol porta a dins i des de la seva taula increpà l'Arseni.
- Señor, no tengo el gusto de conocerle ni me apetece, pero por lo que he podido entender, acaba usted de soltar una sarta de barbaridades en contra del Gobierno que legalmente rige los destinos de este País, y es por ello, que le conmino a que rectifique de inmediato sus palabras, o me veré en la obligación de denunciarle a usted y a sus compañeros a la Policía Gubernativa.
L'Arseni s'aixecà lentament, respirant a fons per calmar la seva ira i abraonant-se sobre el seu interlocutor, li va dir:
- Caballero, o mejor dicho caballerete - l'increpà - En primer lugar nadie le ha dado a usted vela en este entierro, y de legal el actual Gobierno, !y un cuerno¡ estos no son mas que una banda de golpistas que se alzaron por las armas contra la voluntad del pueblo soberano, y encima con la ayuda de los fascistas y la pasividad de los demócratas del resto de Europa, y... en segundo lugar sepa usted que la Historia pasa al igual que el tiempo, pero no olvida y los hechos están ahí archivados en la memoria colectiva de todo un pueblo.
Por esto que le he dicho y por otras muchas cosas que me callo, es por lo que me niego rotundamente a desmentir una sola de mis palabras, que usted en su inconsciencia e ignorancia pretende que rectifique. Ah! y si quiere llamar a la Policía, no hace falta, puesto que en estos momentos estan entrando por la puerta del bar...
El Senyor Tomás Pérez, en sentir aquesta última afirmació, girà el seu cap però l'únic que va veure fou una enorme porra de goma que avançava a tota velocitat cap el seu crani.
Al cap de vint minuts estaven tots, inclòs el futur funcionari de la Model, dins una cel·la de la Comissaria de Policia de Anoharra i, els hi juro per Alà i si volen també pel seu Déu, a fi i efecte que ningú dubti de la veracitat de les meves paraules, de que succeí exactament el que fil per randa els hi explicaré a continuació...
Situem l'acció en el seu punt exacte, en el moment en que el Sergent de Guardia es dirigeix als detinguts.
- ¡Buenas noches! No hace falta que me digan nada, ni pienso tomarles declaración, ya sé el motivo por el que les han detenido, peró desearia evitarles el hecho de tener que enviarles a la policia Gubernativa que no tendria tantos miramientos, verán, hoy es mi ultimo dia como Policia en activo, y quiero pasarlo con la mayor tranquilidad posible, y teniendo en cuenta la versión de los hechos a la que he tenido acceso por parte del propietario del bar, creo que más que agitadores peligrosos, ustedes son conspiradores de taberna y de tercera...
- Perdón mi Sargento - interrompí l'Arseni.
- ¡Cállese! Espere un momento y déjeme terminar lo que les tengo que decir. Me interesa hablar con ustedes dos - referint-se a l'Arseni i al Senyor Pérez - les ruego me acompañen a mi despacho para acabar de hablar con calma de este asunto.
- Cabo! Ábrales la puerta de la celda y suelte a los otros.
L'Arseni i el futur l'abandonaren i seguiren al Sergent cap el seu despatx.
Aquest, després de convidar-los a seure, encengué una faria i s'adreçà a ells amb aquestes paraules...
- Mire Arsenio, sé perfectamente quién es usted, tengo por ahí su historial completo y puedo decirle que esté tranquilo porqué a mi modo de ver, usted es totalmente inofensivo; mire, y no se me ofenda, lo que en realidad es usted, es un simple bocazas, y a no ser que este otro señor al que no conozco tenga algo en su contra, dejaremos este asunto zanjado...
L'Arseni aprofitant la pausa del Sergent, li va agafar ràpidament la paraula...
- Senyor Sargento, le perdono el comentario poco favorable y algo despectivo hacia mi persona, que obviamente no comparto, aunque por otra parte le agradezco el detalle hacia mi y por ende a mis compañeros, peró un hombre és un hombre y su circunstancia, y mi "eso" de quien sea en este momento, es este tipejo que está ahí a mi lado y con el que estoy totalmente en desacuerdo, delante de usted, de la Policía Gubernativa, o...
Continuà, era difícil que algú li prengués la paraula quan estava embalat.
- Los valores fundamentales que sostienen nuestro pequeño País, son la constancia, la tenacidad y la honradez (dentro de lo que cabe) y no seria yo hombre de bién ni catalán de pro, si me acogiera a su oferta de libertad por el hecho de renunciar a mis principios, a mi aparente inofensividad.
Y es más, soy yo, Arsenio Pérez i Puig quien va a denunciar a este tipejo si no se retracta inmediatamente, y no ante usted sinó ante el pueblo y los hechos que nos han precedido, con la fuerza que da la razón de los oprimidos y sojuzgados.
I dit això, callà deixant la paraula al Sergent.
Aquest, després d'uns segons que va necessitar per pair l'arenga de l'Arseni, es dirigí al Senyor Tomás.-
- ¡Señor Tomás! ¿Tiene usted algo que alegar?
L'home es va remoure neguitós al seu seient.
- Verá usted mi Sargento, un servidor es recién llegado a esta región, y...
- ¡Nación! - saltà com una bala l'Arseni.
- ¡Cállese! - l'increpà el Sergent.
- Siga por favor - comminà al Senyor Tomás - y usted - a l'Arseni - haga el favor de no interrumpir más, o le mando a la celda otra vez.
El futur continuà amb la seva versió dels fets...
- Con su permiso mi Sargento, continúo..., como le decía, soy recien llegado a Cataluña y es posible que venga influenciado con la imagen que me han vendido; tenga en cuenta que no conozco las costumbres del lugar ni el dialecto...
- Idioma, idiota!, va interrompre'l un altre cop l'Arseni.
- Señor Arsenio, és mi último aviso, o se calla de una puñetera vez, o ya sabe - l'increpà de nou el Sergent que començava a estar mosca.
- Ya me callo, pero dígale a este tipo que mida sus palabras.
- Continue - li va dir el Sergent, un cop controlat momentàniament l'Arseni.
- Bién, como le decia, me encontraba solo y aburrido cuando se me ocurrió en mala hora entrar en el bar donde casualmente coincidí en la mesa de al lado de este...., caballero, el cual estaba dando un auténtico mitín en contra del Gobierno de mi País.
Feu una pausa, sorprès que l'Arseni no l'interrompis.
- Y llegó un momento en que mi paciencia se agotó, no pudiendo contenerme ante la sarta de barbaridades - dentro de lo que entendia - que soltaba este caballero; entonces me levanté y le recriminé su comportamiento, luego entraron sus hombres y el resto..., bueno, usted ya lo sabe.
El Sergent de Guardia se'l va quedar mirant amb un somriure irònic als llavis.
- Mire usted Tomas, me parece usted una buena persona, y es más, seguramente será un buen funcionario, o quizá hasta futuro alcaide (aquí va ser profètic) peró ya veo que desconoce muchas cosas de por aquí. Señor mío, tenga en cuenta que esto se está acabando y hay que empezar a posicionarse; no hace falta ser muy listo para darse cuenta de que con la muerte del Caudillo todo cambiará, habrá que restaurar la democrácia monárquica y construir entre todos un nuevo país, dentro de un clima de convivencia conjunta.
Després d'una breu pausa, continuà...
Piense que ustedes dos y otros que ahora militan en bandos opuestos, és probable que dento de unos años colaboren juntos en la reconstrucción del nuevo orden que espero y deseo impere en nuestro País para el bién de todos.
S'aixecà.
Mi consejo es que dejen este asunto, yo por mi parte me olvido del tema, y aquí no ha pasado nada. ¿De acuerdo?
Un pel a contracor, ambdós accediren, segellant la pau amb una premuda de mans, i al cap d'uns minuts estaven tots al carrer.
Algú del grup decidí anar-ho a celebrar prenent-se unes copes en un bar prop de la Rambla, i tant li varen insistir al Senyor Tomás Pérez que aquest, malgrat la seva aprensió inicial i, per mor de no tenir més raons amb ells, encara que a contracor, els va acompanyar.
Només entrar, us recargolaments de budellam començaren a pressionar el suficient a l'Arseni fins el punt de tenir d'anar corrents al servei, per tal de complimentar les seves necessitats urgents d'evacuació solida de residus.
Deu minuts li va costar dur a terme tant important tasca, i un cop el cos arreglat i tot al seu lloc, es reincorporà a la barra del bar d'on misteriosament havien desaparegut tots els seus companys, inclòs el Senyor Tomás Pérez.
- ¿On han anat els meus companys? - preguntà al cambrer -
Aquest se'l mirà de reüll.
- Se'ls han emportat els de la secreta fa un parell de minuts.
L'Arseni que no entenia res, insistí.
- Però! Que han fet?
El cambrer no estava gaire d'orgues, i li etzibà.
- Miri, no sé qui és vostè, però val més que foti el camp, no sigui que torni la Policia i el relacioni amb ells i a mi de rebot.
- Escolti! El va interrompre l'Arseni, ¿vol fotre el favor d'explicar-me que cony ha passat amb els meus amics?
El de la barra se'l quedà mirant amb expressió d'enuig, però finalment li explicà els fets...
- Doncs, ¿que vol que hagi succeït?, el de sempre, els bocamolls de torn que hi ha a cada grupet, han començat a parlar malament de tot, que si el Govern, que si la Policia, que si naps que si cols, i just al seu costat en tenien a dos de la Secreta, als que els hi ha faltat temps per emportar-se'ls a tots detinguts.
Ara ja ho havia entès, però encara quedava un assumpte per aclarir.
- Una última pregunta. Un senyor baixet, calb i amb bigoti que portava un vestit gris, ¿també l'han detingut?
- Sí! ja li he dit que se'ls han endut a tots i, vostè faci el favor de fotre el camp d'una vegada i no em molesti més, que encara em portarà raons.
L'Arseni, després de pagar el compte se'n va anar del bar cap a la Direcció General de la Policia.
Es presentà davant de l'oficial de Guardia interessant-se pels seus companys.
- Buenas noches Oficial.
- ¿Que desea usted? - li etzibà aquest amb cara de pomes agres.
- Verá, tengo entendido que unos compañeros míos y un señor bajito que iba con ellos han sido detenidos hace poco, y queria aclararle que son inocentes. Aquí el único cupable que hay, se halla ante usted, por lo que le ruego haga el favor de detenerme y suelte a los demás, que como le he dicho antes, son totalmente inocentes, sobre todo el señor bajito, que además no es de aquí y trabaja como funcionario de prisiones.
L'Oficial se'l mirà de reüll i amb més cara de pomes agres que al principi.
¡Vaya!, ya tenemos ahí al gracioso de turno; así que usted es el que decide a quien se encierra y a quien se suelta, y nosotros no pintamos nada.
Ramirez - cridà - deténgamelo, fíchelo y enciérrelo junto a los otros.
L'Arseni començava a mosquejar-se davant el to autoritari i intransigent d'aquell individu i, li va dir:
- Mire, me parece que usted no me ha entendido, si yo le digo que soy el único culpable y los demás son inocentes, es porqué es así, y usted como funcionario que és tiene que hacerme caso, porqué sinó me voy a mi casa y ya no quiero saber nada con una persona tan poco comprensiva y desagradable como usted.
I es donà la volta fent el gest d'anar-se'n.
Dos números s'interposaren entre la seva idea i la realitat i, al cap d'uns moments estava a la cel·la amb els seus companys i el futur.
Aquest, estava desesperat, tota una vida exemplar dedicada a estudiar i a l'ordre i, en una sola nit l'havien detingut dues vegades, i a més a més, la segona fins i tot a ell, funcionari exemplar de l'Estat i addicte al règim, l'havien fitxat com a conspirador contra el Govern al que servia amb honestedad i entrega absoluta.
Quan aquests fets es sabessin a Madrid i a la Model, adéu a la feina i, tot aquest esforç d'aquests anys se'n hauria anat en orris per culpa d'una nit desgraciada i, sobretot per culpa d'aquell homenot que ara acabaven de tancar amb ell per segona vegada.
Enfurismat, s'hi adreçà.
- ¡Usted!, usted tiene la culpa de todo lo que me ha pasado esta noche.
- ¡Alto ahí! - contestà l'Arseni ofès, i afegí:
- En primer lugar, yo no tengo la culpa de que usted sea un facha que se dedica a entrometerse en las conversaciones de los demás sin ser invitado; y en segundo, sepa que ya les he dicho a los que mandan aquí, que el culpable indirecto de todo este asunto era yo, y que por lo tanto todos los demás, sobre todo usted, eran inocentes; pero, lamentablemente no han querido hacerme caso, hasta el punto que me he mosqueado y en pretender irme mi casa a reflexionar, me lo han impedido de mala manera, y aquí estoy otra vez, en contra de mi voluntad al igual que usted, así que ahora por lo menos empezará a darse cuenta de cómo las gastan sus amigos de Madrit.
Va fer una lleu pausa i continuà...
Sugiero por lo tanto que pasemos esta noche lo mas tranquilamente que podamos, y mañana por la mañana ya pensaré en algo para que nos saquen de aquí.
Així ho varen fer, i la resta que quedava de nit, transcorregué amb calma i tranquil·litat.
L'endemà al matí, a les vuit els deixaren anar; durant la nit havien investigat al senyor Tomás Pérez, i en posar-se en contacte amb el Sergent de Guardia de la Policia, aquest els posà al corrent de tot l'afer; resumint, que al cap d'una estona estaven tots al carrer.
Un cop allí, el futur s'acomiadà de l'Arseni (momentàniament) amb dures paraules...
- Espero no volver a verle nunca más en mi vida, porqué esta noche no la olvidaré jamás.
- Caballerete - contestà l'Arseni - la vida da muchas vueltas, y más tarde o más temprano, en el lugar más insospechado, nuestros caminos quizá vuelvan a juntarse.
- Dios no lo quiera, porqué usted es un peligro público, y donde tendria que estar es ingresado en un psiquiátrico.
L'Arseni mosquejat, el va agafar per les gires de la americana i en aixecar-lo amb facilitat a un parell de peus del terra, li va replicar:
- Mire mequetrefe, prefiero estar loco siendo tal y como soy, que cuerdo y parecerme a usted. Ande, váyase antes que me haga enfadar de verdad y nos veamos obligados a volver a la comisaría.
- ¡No! otra vez no, no podria resistirlo.
I el senyor Tomás Pérez se'n va anar corrents sense parar fins a Barcelona - crec -.
- I això es tot, va concloure en Jamal, quan els hi he explicat fins ara es tan sols una petita part de les aventures i anècdotes que els podria explicar d'aquest home, però son gairebé les tres de la tarda i, crec que tots plegats tindríem d'anar pensant en menjar quelcom, sempre i quan el senyor comissari ens ho autoritzi.
Aquest s'aixecà i adreçant-se al Caporal Gutiérrez - li va dir -
- Caporal, crec que per tot quan hem escoltat aquí i, tenint en compte que de no ser per aquest afer hauria estat un dia d'allò més ensopit, podríem convidar aquest senyor i al seu amic marroquí a degustar una paella a Can Flores; de fet i en certa manera, l'Estat els hi deu (referint-se a l'assumpte de la Model) i així podrem de passada saber que és el que ha portat al Senyor Pérez fins aquí, doncs encara no hem arribat a aquesta part del relat i la cosa promet.
I dit i fet, ja tenim a tot el grup caminant tranquil·lament cap el port de Blanes
Gràcies a les influencies del Comissari Pradell, aconseguiren un parell de taules per encabir-los a tots.
Allí hi retrobem una hora i mitja més tard als nostres personatges amb la panxa plena tot prenent-se uns sigalons, parlant de coses inversemblants, quan l'Arseni que estranyament havia restat bastant callat tot l'àpat, en aixecar-se, agafà la paraula:
- Senyores, senyors, i autoritats; arribat aquest moment i un cop cruspida aquesta excel·lent paella, gràcies a la gentilesa del Comissari i, als contribuents que paguem els impostos que permeten que hi hagin policies, guàrdia civil i municipals; i malgrat tot, en senyal d'agraïment per les seves atencions i sobre tot amb la santa paciència que ens han suportat en Jamal i a mi mateix, crec que ha arribat el moment que els expliqui personalment la historia del meu intent fracassat de viatjar fins Amèrica.
- Per fi, digué el Comissari, per mi ja pot començar quan vulgui, aquí estem la mar de tranquils, i si hi ha algun assumpte urgent, a Comissaria ja saben on som.
- En tornar a asseure's, l'Arseni començà...
- D'acord doncs, veuran...
4.-
--------------------------------------------------------------------
Fa sis o set mesos, estava tranquil·lament a casa meva pintant tot escoltant la radio, quan en sentir les noticies de les deu, una en concret em va treure de polleguera.
El Govern Espanyol i d'Espanya pretenia enviar tres rèpliques de les caravel·les Pinta, Niña i Santa Maria cap Amèrica, seguint la ruta de Colón i, tot això amb motiu del descobriment d'aquest continent per aquest senyor, ja fa cinc-cents anys, fet que la gent d'allí encara recorda, fent esment sovint de les nostres mares i resta de familiars més o menys propers.
Com podran comprendre vaig reaccionar d'immediat; veuran, no és que hom cregui que en podem estar molt orgullosos del que entre tots vàrem fer allí per aquelles i posteriors èpoques. Però era evident que si algú tenia d'anar un altre cop a redescobrir Amèrica i en una caravel·la, tenia de ser un català com Cristòfol Colom, que no Colón com fou castellanitzat, i sortir de Pals, i no de Palos de Moguer, que aquesta tropa no en sap de la missa la meitat, d'ignorants i jacobins que ha estat, son i seran.
Continuà el relat, conscient que els tenia a tots intrigats:
- Era obvi doncs que tenia d'emprendre alguna acció quan més aviat millor, ja que els altres hem portaven avantatja; per tant, l'endemà al matí a les onze en punt era al Palau de la Generalitat demanant audiència per tal d'entrevistar-me amb el President Pujol.
Un senyor mol amable i evidentment calb, em va comunicar que el President era de viatge a les Illes Papús juntament amb un grup d'empresaris, per tal d'estudiar les possibilitats de mantenir intercanvis comercials amb aquella gent. Jo no en tenia ni idea d'on quedaven exactament aquestes illes, però vaig imaginar que com a mínim serien bastant lluny; aleshores en comentar-li al senyor calb, que ja que el President no hi era, a veure si algú em podria atendre per un assumpte molt important i d'interès nacional. Em va comentar que l'únic que ho podria fer era el conseller de Cagamandúrries, doncs era l'únic que no hi havia anat.
- Esperis un moment que veuré si el pot rebre, encara que ho veig difícil - va dir-me -
Però el moment, és transformà en mitja hora llarga i, el calb que no apareixia per enlloc. Ja començava a neguitejar quan el calb, acompanyat d'un altre cavaller molt arreglat i posat, s'atansaren cap a mi.
El senyor Pla que així és deia el que m'havia atès, va presentar-me al seu acompanyant, de nom Boadella, que va comunicar-me que el Conseller de Cagamandúrries estava molt ocupat i no em podia atendre, però que demanés hora a la seva secretaria o encara millor, li envies la proposta per escrit al seu Departament.
Començava a ensumar-me que estava perdent el temps i així els hi vaig fer saber al Senyor Pla i al Senyor Boadella, que de manera molt educada, em varen fotre de quatre potes al bell mig de la Plaça de Sant Jaume; o sigui, que em vaig trobar allí, lleugerament desconcertat, molt dolgut i raonablement emprenyat, sense saber exactament que fer, ni a on anar, perquè la veritat és que ja no vaig gosar dirigir-me a l'altre banda de la plaça. En que em fessin fora d'un lloc ja en tenia prou, i en aquestes cavil·lacions estava quan un cop a l'esquena em va fer sortir de la meva abstracció.
- Arseni! que hi fas tu per aquí?
- Era en Jamal, que venia de l'Ajuntament; acabava d'aconseguir un permís d'obertura sol·licitat quinze anys enrera i estava molt content, doncs li havien dit que en pocs mesos quedaria definitivament arreglat.
- Escolta Arseni - em va dir - ara tinc d'anar a veure al propietari del local, ja que el pobre home s'està morint i almenys abans del fatal desenllaç, que s'assabenti que li han concedit el permís provisional; si no tens res més a fer, m'acompanyes i després ens n'anem a dinar a la Barceloneta, així m'expliques coses teves, que fa temps que no ens veiem i tens de posar-me al corrent dels teus assumptes.
- Vaig pensar que m'aniria be explicar-li els meus plans i, amb aquesta intenció el vaig acompanyar a casa del seu client.
En arribar allí, a la casa del difunt, i he dit difunt perquè en el moment d'entrar, el paisatge indicava de manera molt clara que arribàvem tard, no ens quedava res mes a fer que donar el nostre més sentit condol a la vídua i la resta de familiars, que malgrat tot es posaren molt contents en saber per boca d'en Jamal que per fi podien obrir l'establiment, encara que de manera provisional fins que arribés el permís definitiu.
La mare del difunt, amb un punt de lucidesa va dir...
- Ai! Pobre Pasqual, quinze anys esperant aquest moment i, ara que gairebé el té, no en podrà gaudir; crec - dirigint-se a la seva nora - que com homenatge a ell i a la seva memòria, podríem posar a la porta de la botiga el rètol d'obert i demà al matí ja posarem el de tancat per defunció. A ell li hauria agradat - afegí entre llàgrimes -
Consideraren la resta de familiars, i ho considerarem també en Jamal i jo que era una bona idea, per tant, així es va fer i tothom content, fins i tot la vídua que estava de bon veure i palpar; l'únic que suposo que no s'alegrà gens del esdeveniment fou el tal Pasqual, de qui per cert, tothom semblava haver-se'n oblidat, atrafegats com estaven amb les pastes i el vi ranci, encara que ell, com ja estava mort, donava la sensació de passar bastant de l'assumpte, aspecte oblidat per la llei de Murphy, car sol ser bastant simptomàtic que els difunts passin olímpicament de tots els assumptes que els envolten, segurament degut al seu nou estat.
- Bé, i un cop complerta la missió que ens havia portat fins allí, amb en Jamal ens dirigirem tranquil·lament cap la Barceloneta, o al que en quedava d'ella.
Un cop asseguts en una taula al carrer i després de demanar l'obligada paella, acompanyada d'una amanida i un Rioja dels baratets, mentre esperàvem la mitja hora preceptiva, i abans d'anar al gra de l'assumpte que m'interessava explicar-li al meu amic, matàvem l'estona divagant de com estava ara la zona i com era abans.
En Jamal semblava que ho tenia molt clar pel que m'estava comentant...
- Mira Arseni, tens de tenir en compte que els temps estan canviant...
Alto les seques - els vaig interrompre - això es d'en Dylan, del seixanta i escaig, i que jo sàpiga ell no te res a veure amb la Barceloneta.
I li vaig afegir...
- Mira Jamal, deixa't de punyetes que avui en dia el que es porta és no estar en contra de la planificació del sistema, tot te d'estar dins d'un ordre aparent, lògic i reglamentat, la imaginació ha mort, o estan a punt d'enterrar-la; quan tindríem d'estar parlant del que es just, raonable, sostenible, i del gust dels ciutadans; però aquesta ja seria una altra historia; simplement es tracte d'una conxorxa molt ben planificada entre Ajuntaments, Generalitat, l'Estat, constructores i especuladors immobiliaris, i a partir d'aquí, visca el mamoneo, que aquí hi ha molt negoci del totxo, això si, sempre en nom del disseny, de la modernitat i pel bé del poble sobirà. I, això és el que em fot Jamal, la Barceloneta és molt més que la conjunció de totes aquestes forces regressives i reaccionaries. Aquest barri era tant o més important per la ciutat que la Sagrada Família; representava una petita, però important part del passat, del liberalisme i la permissivitat que coexistiren perfectament abans i, fins i tot - en certa manera - després de la Guerra Civil; que van fer de Barcelona una ciutat diferent, especial, cosmopolita i vilatana a la vegada; i cony, que vols que et digui, cada vegada que fan alguna obra em dona la sensació que la estan transformant en un ens sense cap tipus de personalitat, i a més, ho fan amb premeditació i traïdora, fins el punt que al pas que anem, en un futur mediat, hom ja no sabrà si es troba a la Barceloneta, o a qualsevol barri marítim de qualsevol ciutat costanera de qualsevol punt indeterminat del planeta.
Vaig continuar amb la meva arenga, anava embalat i ja no hi avia qui m'aturés.
- Jamal! Estic segur que hi ha molta gent que rebutja aquests canvis, avergonyits de la manera com aquesta tropa s'ha venut al capitalisme salvatge i al teòric progrés, en nom del qual es fan aquestes autentiques barbaritats, en detriment de l'encant i la màgia que aquest barri tenia i malauradament ja ha perdut per sempre.
En Jamal em va interrompre davant l'allau de desqualificacions que segons ell estava escoltant.
- Alto Arseni! I para el carro, que no hi estic d'acord amb quan m'estàs dient; aquesta ciutat, segueix tenint un enorme encant i quelcom de màgic, encara que tinc de reconèixer i en això si que estic totalment d'acord amb tu, que els mandataris actuals estan abusant de places fredes, rondes, potes i d'altres invents i, per acabar-ho d'enredar encara més tot, ens be a sobre l'enrenou de les Olimpíades i, tot el que un esdeveniment d'aquesta magnitud comporta; i aquí si que ja em perdo, encara que a la llarga estic convençut que serà bo per la ciutat, al cap i a la fi, tota la munió de gent que vindrà, estic segur que si trobarà a gust i, fins i tot molts d'ells tornaran de vacances els anys següents. Voldria recordar-te amic meu, la quantitat de italians que tornaren sobre a tot a la Costa Brava, Sitges o Castelldefels a partir del Mundial dels 82.
- I és clar - fou la meva contestació - van anar tots a Sant Boi a veure en Sandro Pertini que encara hi resta ingressat allí des d'aleshores.
No el volia matxucar, ans el contrari em tenia d'haver contingut una mica, però m'havia tocat la fibra sensible, així que vaig continuar la càrrega.
- Mira Jamal, malgrat que és cert que aquesta ciutat durant una munió d'anys va viure d'esquenes al mar, també ho és que la platja ja hi era i et recordo els banys públics que ara han enviat a fer punyetes; cony! És que en nom del disseny i la modernitat qualsevol dia ens enderrocaran Santa Coloma, Cornellà o Badalona, només perquè els hi trencarà la estètica, que quan s'arriba a aquests extrems de cel administratiu i polític, la gent es torna molt perillosa i totalment incontrolada i, tot allò que ho consideren políticament incorrecte, està en seriós perill d'extinció.
En arribar a aquest punt, en Jamal em va tornar a interrompre:
- Para ja! Arseni, que quan t'exaltes em recordes l'Anguita, que tot i tenir moltes vegades la raó, us exalteu tant que gairebé us poseu a la mateixa alçada dels que critiqueu; i ara, si us plau deixem l'assumpte, mengem-nos la paella en pau i harmonia i de passada expliquem que carall has anat a fer al Palau de la Generalitat.
Vaig respirar a fons, havia arribat el moment de posar al corrent dels meus plans en Jamal.
- Doncs si, amic meu, tinc entre mans un assumpte molt important, que és precisament el que m'ha portat fins a intentar entrevistar-me amb el President de la Generalitat; i, et dic intentar, perquè a part que no hi era, els conseller de Cagamandùrries tampoc m'ha atès es podria dir que m'han fet fora, molt educadament, però fora on tu m'has trobat.
Vaig fer una pausa en veure que l'assumpte el tenia molt intrigat.
- Veuràs, vaig gairebé mussitar amb un cert to de misteri; es tracte d'un viatge, però un de molt especial.
En Jamal feia cara de sorprès i intrigat alhora.
- Un viatge? - on?
- A Amèrica.
Em vaig adonar que no entenia res en preguntar-me.
- ¿I que carall hi te a veure la Generalitat amb el fet que tu vulguis anar a Amèrica?, ¿que no pots anar a una agència de viatges com tothom?
- Ai Jamal! Aquest no és un viatge qualsevol, la meva idea és anticipar-me als del cinquè centenari i arribar a Amèrica abans que ells, en un vaixell o en qualsevol element que suri en condicions, a fi i efecte que els americans sàpiguen que l'home que els va descobrir, Cristòfol Colom, va néixer i partir des del port de Pals, a Catalunya.
En Jamal se'm quedà mirant amb cara de ciutadà davant les dades de l'IPC, però una riallada estava començant a escampar-se per la seva cara, fins que en no poder contenir-se més, va explotar...
El vaig deixar que rigués tan com volgués, fins que en considerar que ja estava bé de tabola, el vaig interpel·lar.
- Jamal! Et prego pel respecte mutu que ens tenim no te n'enfotis de mi ni de la meva decidida i irrevocable vocació de navegant, que no és aquesta una missió que em vingui molt de gust, però que penso portar a terme davant la passivitat de les nostres autoritats, pensant sempre en l'orgull i l'honor del poble de Catalunya.
Continuava rient-se de mi.
- Però Arseni, si ni tant sols saps nedar, ¿com carall pretens arribar a Amèrica?
Ja m'estava començant a tocar el voraviu.
- Ja t'ho he dit abans, vaig tallar-lo secament, en un vaixell, el mar n'està ple de gent que va amunt i avall en vaixells de totes mides, i segur que n'hi ha més de un i dos que no en saben pas de nedar.
- D'acord - digué un xic més seriós - però hi ha una sèrie d'aspectes que tindries de tenir en compte, l'embarcació te d'ésser bona, i com a mínim crec que necessitaries uns mínims coneixements de navegació, ¿ja saps com funciona una brúixola?
En fer una pausa, l'expressió de la meva cara va fer que continués.
- Mira, no vull ser repetitiu Arseni, però quan més hi vaig pensant, em sembla que és la bogeria més gran que se t'ha ocorregut mai, i tractant-se de tu mira que això és difícil.
Em vaig aixecar, malgrat que hi havia una gran part de raó en les paraules del meu amic, m'havia molestat que dubtés de la meva capacitat.
- Mira Jamal, no en parlem més, sembla mentida que encara no em coneguis, però no et preocupis, t'emplaço d'ací a un parell de mesos perquè contemplis amb els teus propis ulls com el meu projecte està ja en procés avançat, i així en veuràs obligat a empassar-te les teves paraules.
- D'acord! - em va dir - T'agafo la paraula, ¿vols un cafè o una copa?
- No! gràcies, no vull res més, ja pagaré jo el dinar, però d'ací a dos mesos el pagaràs tu, i de closca, ¿entesos?
Va assentir, tot i que als seus llavis encara hi vaguejava un somriure irònic quan ens acomiadarem quedant que no ens tornaríem a veure fins que jo el truqués per ensenyar-li el meu projecte.
Mentre anava a agafar el tren per tornar a casa, rumiava com posar en marxa tot el procés en que m'havia immers, no era fàcil i ho sabia, però estava entestat en fer-ho i sabia que ho aconseguiria.
*
5.-
--------------------------------------------------------------------
Un dimarts del mes d'abril del 1991, un anunci aparegué publicat al Diari d'Anoharra:
--------------------------------------------------------------------------
A QUI PUGUI INTERESSAR:
Per un assumpte molt important per el nostre País, és necessiten ciutadans amb ànim de col·laborar-hi. Si esteu avorrits, o bé voleu viure una experiència apassionant, aquesta és la vostra oportunitat.
No pretenc vendre res més que il·lusió i ganes d'aventura.
Interessats, adreçar-se al carrer Mossèn Cinto Verdaguer, 323 baixos, de 4 a 6 de la tarda.
--------------------------------------------------------------------------
Amb bona visió comercial l'anunci estava redactat en català i castellà i, un cop complerta aquesta primera part del meu pla, decidí quedar-me a l'espera de com es desenvolupaven els esdeveniments.
En principi no em podia pas queixar, doncs a les quatre en punt el timbre de la porta començà a sonar; en obrir-la neguitós, davant meu tenia el primer interessat, encara que en veure'l davant meu vaig tenir algun dubte. Un enorme mostatxo negre com el carbó, mig tapava la cara de olivenca de la persona que s'esperava a l'altre banda del marc de la porta i, que un cop vista amb tota la seva perspectiva, no hi havia el més mínim dubte que es tractava d'un autèntic i genuí representant de la raça gitana.
- Lo siento pero ya tengo reloj y no quiero comprar nada, fou la meva rebuda amb la estúpida lògica de la raça païa.
- No! fou la seva contestació, si jo no vinc a vendre res, el motiu de la meva presencia a casa seva és per l'anunci del Diari.
- Merda! Ja havia fotut la grapa - em vaig dir -
- Perdoni'm - disculpant-me - com que ve tanta gent a vendre de tot, he cregut que vostè era un d'ells, perdoni'm un altre cop, passi, passi si us plau.
El vaig convidar a entrar, m'havia desconcertat; la veritat és que ni jo podia preveure un fet com aquest.
- Vol un cafè o una copeta - li vaig dir amb el control de la situació totalment perdut -
- Sí! gràcies, un carajillet no m'anirà malament - fou la seva contesta -
Mentre preparava els cafès vaig centrar-me una mica, i en portar-los a la taula ja estava gairebé refet del tot.
- Perdoni'm - li vaig preguntar - com es diu vostè, si us plau.
- Manuel Jiménez Giménez, per servir a Deu i a vostè; però anem a l'assumpte que m'ha portat fins casa seva, que pretén exactament?, el contingut de l'anunci m'ha intrigat força.
Vaig explicar-li amb tot luxe de detalls els meus plans i, en acabar se'm quedà mirant com aquell que ha vist una aparició; malgrat tot la seva reacció fou instantània i, sense immutar-se va preguntar-me:
I, ¿quants diners es necessiten per fer possible tot això?
Em va sorprendre la seva resposta tant ràpida i franca.
- No! no es tracte de diners, vaig contestar-li orgullosament humil, el que demano és col·laboració, tal i com s'indica a l'anunci; de fet, el que necessito és fusta, menjar enllaunat, una brúixola i gent que em pugui orientar en la manera de construir un vaixell en condicions.
L'home se'm quedà mirant de dalt a baix.
- Vol dir que vostè sap ben bé el que es fa? - va dir-me -
Me'l vaig quedar mirant a través de la copa de conyac, comprenia els seus dubtes i, per això, el meu pensament fou el de tranquil·litzar-lo.
- Miri, més o menys li devien dir el mateix a Colom fa cinc-cents anys quan volia anar a Amèrica i, guaiti que va aconseguir, que fins i tot el volen casar amb la estàtua de la llibertat.
No és que fos un raonament molt profund, però semblà que feia el seu efecte, perquè l'home em va dir.
- Vist així, també te raó, de fet, coses més rares s'han vist.
- Ho veu, ja veig que ens anem entenent.
- Miri, és tracte d'una qüestió de bona voluntat i un punt de bogeria, ah! i per cert, tractem-nos de tu que ens entendrem millor. Ara que hi caic, encara no m'has dit com et dius - va dir-me qui a partir d'ara anomenarem Manolo i, que cada vegada en queia més bé.
Vaig presentar-me com s'escau i en acabar el timbre sonà per segona vegada.
- Això va bé - vaig dir-me - i en obrir la porta un altre cop, davant meu tenia una velleta digna d'una novel·la de l'Àgata Christie, somrient-me amablement i, oferint-li a canvi el millor dels meus somriures, li vaig dir.
- Bona tarda senyora!
- Bona tarda jove! Fou la seva contestació, vinc per l'anunci, però no se si.... - va dubtar - potser en veure el meu aspecte un pel "grunge" .
- No s'equivoca, és en el lloc escaient, però, passi si us plau, no se'm quedi a la porta.
Finalment, entrà rere meu i en acompanyar-la fins el menjador, un cop presentat en Manolo, la vaig posar al corrent de l'assumpte.
No em va donar la sensació d'estranyar-se un cop feta la exposició dels meus plans i, després de oferir-li un cafè, així li ho vaig fer saber.
Va mirar-me somrient.
- Ai jove! Després de tot quan m'ha passat a la vida, incloent-hi la guerra, un fill perdut, tres fàbriques que m'han tancat i, el bandarra del meu marit (q.e.p.d.) però que no torni, ja no em sorprèn gairebé res, a més la seva idea tampoc em sembla tan esbojarrada, coses més rares s'han vist i es veuran.
- Moltes gràcies senyora Maria Teresa, que aquest era el nom de la iaia i, Pou i Cucurull de cognoms. Vol sucre al cafè?
- Sí! un parell de cullerades.
- I jo em posaré una mica més de conyac, digué en Manolo que s'anava animant a mida que agafava confiança.
Pels voltants de les sis de la tarda, quatre persones més s'havien afegit al nostre grup. El Senyor Domènec Vila i Alsedá, administratiu del Banc de Anoharra, el Senyor Jordi Solé i Serra, agent comercial; la Senyora Montserrat Costa i Puig, mestressa de casa i en Pep Ribal i Serra, que per els seus setze anys confessats es quedà sense el Senyor.
Un cop tots situats al voltant de la taula i ben fornits de cafès, vaig tornar a explicar amb pels i senyals el meus plans, recalcant el fet que més que diners, el que necessitava era l'ajuda de cadascun dels assistents, sempre dintre de les seves possibilitats i coneixements.
Començà aleshores una roda de suggeriments per part de tothom, arribant a la conclusió final que el projecte era viable, i donant per ben entès que reportava uns riscos que jo vaig assumir personalment davant de tots.
Un cop aclarits els assumptes preliminars, decidirem estudiar com proveir-nos del material necessari per construir el vaixell.
El Senyor Jordi Solé es cuitaria de la fusta, atès que aquesta era precisament la seva feina, agent comercial de maquinaria i eines de fusteria, però quedaren a parlar-ne amb l'oncle d'en Pep Ribal, doncs aquest tenia una nau industrial on es podria construir perfectament el vaixell; en Domènec Vila, s'ocuparia de mapes i estris de navegació i, el Manolo faria la part complementaria, entenent com a tal l'aprovisionament de qualsevol estri que fes falta; mentre, les senyores Montserrat i Maria Teresa es cuitarien de la intendència i el més important, de construir la vela.
I així, un cop delimitades les funcions de cadascun, decidirem posar fil a l'agulla, quedant en trobar-nos al cap d'una setmana a fi i efecte de veure el avenços que s'havien aconseguit.
La setmana se'm va fer llarguíssima esperant que arribés el dimarts a la tarda, però malgrat tot els temps sempre avança i a l'hora acordada els tenia a tots a la porta de casa meva.
En Jordi i en Pep, no tant sols havien aconseguit la fusta, si més no, ja la tenien guardada a casa de l'oncle d'en Pep, el Senyor Barnils, que a part de jubilat, era molt afeccionat a les manualitats, i a més, és dedicava a construir vaixells, encara que a petita escala, el somni de la seva vida havia estat el d'ésser mariner, però la realitat l'havia portat a treballar de muntador de màquines; encara que segons en Pep, era tanta la il·lusió que li feia, que n'estava convençut que se'n sortiria.
En Domènec Vila havia portat ja els mapes i les cartes de navegació, a part de la brúixola i diversos llibres i manuals d'ajuda per a navegants primerencs com jo i, la Montserrat i la Maria Teresa estaven cosint ja la vela, d'acord amb les especificacions que els hi havia donat el Senyor Barnils.
Mancava un aspecte important que gairebé oblido, el tema del transport, allò que ara se'n diu àrea de desenvolupament de recursos logístics, que anava a càrrec del Manolo.
Un cop fet aquest aclariment i en adreçar-me en Pep, vaig dir-li...
Em sembla que tenies d'haver convidat també al teu oncle, encara no el conec i penso que ja forma part del nostre grup.
Aquest en somriure complagut, va dir-me:
Gràcies de part seva, precisament no ha vingut perquè està treballant amb el vaixell des de divendres passat - es va interrompre mentre una ombra de tristesa envaïa els seus ulls - sap, el meu oncle te un càncer terminal i últimament s'havia deixat anar molt, vaja, que havia perdut totalment les ganes de viure i, ara, aquest projecte l'ha fet revifar de cop, fins i tot sembla un altre, potser el millor remei per un jubilat actiu com ell, és tenir feina, responsabilitat, sentir-se un altre cop útil per algú...
Continuà...
El que us volia dir, és que a ell li agradaria que l'anéssim a veure tots al seu taller, així, a part de conèixer-lo, podríeu veure també la nau i l'estat de la construcció del vaixell i els plànols.
Dir i fet, al cap de cinc minuts, encabits tots dins la furgoneta del Manolo ens dirigirem cap la Creu de Barberà, on tenia l'oncle d'en Pep el taller.
En trucar al timbre ens obrí la porta el Senyor Barnils en persona...
Un rostre aquilí, embolcallat per una esponerosa mata de cabells blancs com la neu, uns ulls negres i brillants, complementat tot per un cos petit i fibrós, amb unes manes menudes i nervioses, definien en Xavier Barnils i Martí, de seixanta vuit anys, que molt amablement ens va fer passar a l'interior de la seva nau; allí i un cop fetes les presentacions de rigor, contemplarem l'esquelet del meu somni, el que sens dubte seria el vaixell més bonic del mon, almenys per tots nosaltres.
No us el descriure ara, doncs en no tenir-ne ni idea, val més deixar-ho com està, és tractava de l'esquelet d'un vaixell i llestos. De fet, el que més em preocupava era la data en que estaria acabat i a punt de navegar i, en aquest aspecte, el senyor Barnils em va tranquil·litzar.
- Mira Arseni, al ritme que vaig, i si la salut m'acompanya, a finals de juliol estarà acabat; tinc un parell de companys que es moren de ganes d'ajudar-me i demà ja vindran.
Decidirem no molestar-lo més i deixar que treballés amb tranquil·litat; crec que ho va agrair, tot i que ens va dir que no ens n’estesi’m d'anar-hi sempre que volguéssim, encara que si ho limitàvem a un cop per setmana, seria d'agrair; crec que tenia por que hi anéssim cada dia i decidí curar-se en salut.
Ens varem acomiadar efusivament d'ell, els altres marxaren tots en la furgoneta del Manolo, però jo preferí tornar tranquil·lament a peu, així calmaria una mica la excitació i podria aprofitar per rumiar tot el procés que se'm venia al damunt, fins que arribés el moment esperat de partir cap Amèrica.
En el terme d'un més, el treball d'en Xavier i els seus companys anava agafant forma, fet pel que vaig creure que era ja el moment oportú per avisar al meu incrèdul amic Jamal, a fi i efecte que pugues veure amb els seus propis ulls el que considerava que seriem incapaços d'aconseguir.
En trucar-lo al seu despatx el dilluns al matí, quedarem que vindria a primera hora de la tarda a casa a prendre cafè i després aniríem a Barberà al Taller d'en Xavier Barnils.
A les cinc en punt el tenia a la porta, de punta en blanc, com sempre i amb el millor i més sorneguer dels seus somriures em va dir...
- Bona tarda! Amic meu, aquí em tens disposat a meravellar-me amb el teu projecte, diguem on és i anem corrents a veure'l, que ja estic neguitós per contemplar la teva obra mestre de enginyeria naval. Per cert - inquirí més sarcàstic encara - ¿On sol les drassanes a Anoharra?
Ja estava mosquejat amb tanta conyeta, i li vaig dir..
- Mira Jamal, si has vingut per fotre-te'n de mi i els meus amics, ja te'n pots tornar per on has vingut i, comença a considerar la nostra antiga amistat momentàniament congelada, perquè aquest assumpte, en aquests moments te ja l'aparença d'una realitat ferma, amb tots els seus ets i bastants uts i, en nom dels meus companys i jo mateix, no estic pas disposat a suportar les teves fisconades d'advocat canfanguero.
Se'm queda mirant sorprès, crec que l'havia impressionat la aferrissada defensa del projecte i la convicció i fermesa de les meves paraules.
No t'enfadis Arseni, però com ja et conec, em fas mes por que una pedregada, perquè saps que de vegades et passes tres pobles amb les teves histories, encara que tinc de reconèixer que aquesta és la més esbojarrada de totes, fins ara - aclarí - Malgrat tot això, reconec que tens raó, no es pot jutjar res si no s'ha vist, així que et demano acceptes les meves disculpes i et prego m'acompanyis a la nau per veure el projecte i poder opinar amb coneixement de causa, però, abans em sembla recordar que m'havies convidat a prendre cafè, si no estàs molest encara, doncs veig que em tens palplantat a la porta sense convidar-me a entrar.
- Perdona'm - li vaig dir - no estic enfadat, però si molest, però, passa que el cafè no és pot negar a ningú, i menys - malgrat la teva sornegueria - a tu.
Després de prendre'ns el cafè i unes copes d'espirituós, amb el seu cotxe anàrem cap a Barberà del Vallès.
En Xavier estava treballant en el vaixell, conjuntament amb en Pep, el Manolo i els amics que ens havia comentat.
Tant sols donar-li el primer cop d'ull, vaig veure orgullós que en Jamal estava impressionar pel que estava veient i, després de fer unes preguntes en Xavier se m' adreçà.
- Arseni, reconec, i no me n'avergonyeixo de dir-t'ho que estava equivocat, aquesta caravel·la de butxaca que esteu construint, crec que pot surar perfectament en qualsevol mar i, pel poc que jo hi entenc, em dona la sensació que s'està fent una feina molt ben feta; ara bé, qui em continua preocupant amic meu, ets tu.
- Jo? - perquè?
- Sí tu! - insistí - tu que ni tan sols has pujat mai a la Golondrina, ara vols fer de capità, pilot i grumet alhora, perdona'm però no ho veig gens clar que te'n puguis sortir, doncs...
- En interrompre'l, li vaig etzibar..
Para el carro i no et posis tant neguitós, voldria recordar-te que fa uns més no confiaves gens en la realitat que ara estàs contemplant i, ja veus que es un fet palpable; per tant, amic meu, et demano en primer lloc que confiïs en mi.
Ah! i per més tranquil·litat per la teva part, tens de saber que abans de partir anirem al port d'Arenys a fer unes proves de navegabilitat, a fi i efecte que pugui agafar confiança i un cert domini en el maneig del vaixell.
- Però - em va dir - vols dir que no cridaràs molt l'atenció? A Arenys de Mar en ple estiu, la platja curulla de gent i tu dalt d'una caravel·la.
- No et preocupis que no em veurà ningú, les proves les farem de nit, a més, aniré proveït d'un fora borda per si no hi hagués vent a l'hora de la tornada o durant el trajecte, pots estar tranquil que ho tenim tot controlat. Tot el tema logístic l'ha organitzat el Manolo, té un camió grua preparat amb un sistema de rails per transportar i descarregar en condicions la caravel·la, de manera que la podrem transportar sense cridar l'atenció.
Encara que continuava remugant, semblà que es quedava un xic més tranquil i, després d'acomiadar-se dels meus col·laboradors, tornarem tots dos a casa meva; un parell de whiskys amb gel ens acompanyaven mentre xerràvem dels vells temps i els nous plans fins que pels voltants de les nou el meu amic se'n tornà cap a Barcelona, fent-me prometre que el tindria al corrent dels avenços que anéssim fent.
6.-
---------------------------------------------------------------------
A mitjans de juliol, el vaixell estava pràcticament enllestit, tan sols mancaven els últims detalls per retocar i ja estaria a punt d'iniciar la seva prova de foc al mar. Com ja he reconegut jo mateix i en Jamal s'ha cuitat d'esmentar-ho una munió de vegades, no tenia cap experiència marinera, raó per la qual no se si us sabré explicar ben bé les característiques més importants, però ho intentaré:
Tenia gairebé cinc metres d'eslora i tres de mànega, els troncs havien estat molt ben units i encasellats per en Xavier i els seus amics, envernissats i pintats de color marró. Sota l'estructura d'una caravel·la a l'ús, hi havia l'estructura d'un catamarà que donava la sensació d'ésser molt navegable i mariner.
A la part posterior, o sigui a popa, hi havia el timó i el fora borda auxiliar, a més amb un sistema de prestatges que havia ideat en Pep, es guanyava molt d'espai i era d'una gran utilitat per guardar el menjar i els estris de navegació.
Unes escales de cargol ens portaven a un camarot petit però molt ben aprofitat on es complimentava la equipaciò del vaixell. Ah! i al centre el pal major, amb una majestuosa vela que la Montserrat i la Maria Teresa havien cosit conscienciosament i que és veia sòlida i resistent.
Seguint les instruccions que en Xavier ens havia deixat abans d'anar-se'n uns dies de vacances amb el seu nebot, no tocarem res de la caravel·la, no fos el cas que fiquéssim la pota, però us tinc de confessar que cada dia l'anava a veure i, em passava hores i hores fixant-me en tots i cada un dels seus detalls.
Mentre la contemplava cofoi, em veia ja damunt la caravel·la solcant l'Atlàntic cap Amèrica, allí dempeus al bell mig de la nau, amb una ma al timó i els prismàtics a l'altre; el meu rostre rebent l'embat del vent de.., bé, del vent, mentre els meus cabells ondejaven com una bandera de gosadia i llibertat, esperant que arribes per fi el moment de pronunciar les paraules màgiques...
¡TERRA A LA VISTA!
Sabrien aleshores les bones gents qui era l'Arseni Pérez i Puig, la raça, l'esperit del poble que representava. I fou aleshores, en aquell moment d'incerta glòria, quan se'm va ocórrer el nom del la caravel·la...
¡L'ESPERIT DEL VALLÈS!
I així fou com decidí que es diria la meva nau; el camí de la glòria començava i les primeres pàgines de la historia començaven a escriure's en lletres majúscules, el somni estava a punt d'acomplir-se.
Mentre en Xavier i el seu nebot continuaven fora de la ciutat, vaig tenir llargues reunions amb en Domènec Vila, que va intentar (amb no massa èxit) instruir-me en el funcionament de la brúixola, els mapes i també la manera d'orientar-me pel sol i les estrelles, que semblà que ho comprenia una mica més que lo altre.
Foren uns dies d'una tensa calma, doncs em sentia molt excitat pensant ja en el moment del varament; El Manolo ja tenia el camió condicionat per transportar el vaixell, però encara quedaven alguns temes per lligar, un d'ells era trucar en Jamal, ja que ell, degut als contactes múltiples que tenia per raons de la seva feina d'advocat, m'havia comentat que tenia un conegut que ens podria facilitar l'accés al port d'Arenys d'una manera discreta.
Una trucada a mitja tarda fou suficient per quedar que em trucaria per tal de confirmar que les seves gestions havien fructificat.
Al cap d'una estona va trucar en Xavier Barnils per fer-me saber que ja havien tornat de vacances amb el seu nebot i assabentar-se com tenia l'assumpte del transport.
- Tot està controlat - li vaig dir - el Manolo ja ho te tot a punt, ah! per cert - afegí - com que éreu fora no us ho he pogut dir, però la caravel·la la he batejada amb el nom de L'Esperit del Vallès, als altres els hi ha semblat bé i espero que a vosaltres també.
El nom li va agradar i en Pep també, consideraren ambdós que li esqueia i que potser seria interessant pintar-lo en català, però també en anglès, a fi i efecte que quan arribés allí entenguessin el nom de la caravel·la i el missatge que l'havia portada fins el seu país.
L'endemà al matí ens trobarem al magatzem d'en Xavier i, un cop revisats els últims detalls, decidirem que el varament es faria la nit del dimecres 14 d'agost; les prediccions del temps eren bones, i un cop confirmat amb en Jamal el contacte del port d'Arenys, i concretar amb en Manolo, quedarem en trobar-nos tots a la nau el mateix dimecres a les set de la tarda.
El temps transcorria lentament per a mi, estava del tot dels nervis, però com a la vida tard o d'hora tot arriba, el dimecres a les nou i escaig arribàvem al port d'Arenys.
En Jamal ens estava esperant a l'entrada amb el seu amic.
- Bona nit a tothom! - Aquest senyor del meu costat es l'Andreu Arenós, mariner i amic meu, que a part de facilitar-nos l'entrada al port, ens podrà assessorar en que faci falta, doncs te molta experiència i val la pena escoltar els seus consells, sobre tot - adreçant-se a mi - que els pots necessitar; quant a mi, ho lamento molt però no em puc quedar, tinc una visita a casa a les deu i es tracte d'una assumpte prou important, però espero i desitjo que et vagi tot molt bé i la prova sigui un èxit total.
Ens acomiadarem d'en Jamal i jo personalment vaig agrair-li les seves gestions, oblidades ja les discrepàncies que havíem tingut al començament de la meva aventura.
A continuació, seguint les instruccions del Senyor Arenós, en Manolo entrà el camió al moll i aparcant-lo, en treure la lona i un cop fixada la caravel·la a la ploma, l'aixeca lenta i majestuosament, dipositant-la suaument sobres les tranquil·les aigües del Port d'Arenys.
I allí restava, petita però preciosa la caravel·la dels meus somnis, L'Esperit del Vallès, esperant neguitosa que hi pugés qual genet per iniciar el seu marinatge. Nerviós i emocionat vaig pujar-hi, un cop a dalt, agafat al pal major en girar-me dirigí unes breus paraules als meus companys:
- Companys i companyes, amics tots!
Per fi, ha arribat l'hora de la veritat, el que alguns consideraven que no era possible d'assolir, entre els quals ja sé que vosaltres no us hi conteu, però en Jamal si, encara que ara no hi és i no està bé de criticar-lo en la seva absència i, menys en un moment com aquest en que som aquí també gràcies a ell. Per tant doncs, davant vostre teniu una bonica realitat, que és aquí gràcies a l'esforç de tots, doncs jo sol mai ho hauria aconseguit.
Vaig fer una pausa. Estava emocionat...
Vull que sabeu que quan estigui allí dins del negre i procel·lós mar que m'espera, mentre la nau vagi surant i els meus ulls contemplin embadalits les estrelles, en la soledat de la nit i envoltat per aquesta immensitat, pensaré en tots vosaltres i sabre que no estic sol.
Vaig fer una altre pausa abans de continuar...
- Companys i companyes! A arribat l'hora de salpar, desitgeu-me sort.
Aleshores, la Senyora Montserrat en treure's de la bossa una ampolla de cava, juntament amb la Maria Teresa, l'esclafaren - amb cura això si - contra el casc del vaixell, complint d'aquesta manera amb l'últim acte de protocol del varament.
A continuació, procedí a engegar el fora borda i L'Esperit del Vallès majestuós abandonà lentament la riba del port, sortint lentament cap a mar oberta; els meus amics s'anaven empetitint gradualment fins que no foren més que una taca minúscula amb el port d'Arenys de fons.
En endinsar-me dins la mar, vaig desplegar la vela, bufava un vent suau que la inflava i que anava augmentat a mida que m'endinsava en la Mediterrània, el port d'Arenys era ja una taca difosa i, aleshores empès pel parent català del déu Eolo, decidí aturar el fora borda i l'Esperit del Vallès majestuós, s'endinsà mar endins.
Pels voltants de les deu decidí arriar la vela, a fi i efecte de deixar la nau al paire mentre menjava alguna cosa. La nit era molt fosca i una espessa boira s'anava acostant, la temperatura però, era molt agradable, encara que estava tan excitat que encara que hagués fet fresca, jo no me n'hauria adonat.
Mentre sopava frugalment, la boira s'anava atansant, hi havia un silenci sorollós, trencat pel murmuri de les ones en espetegar contra el casc del vaixell. Aleshores em va envair una més que lleugera sensació de pànic.
ESTAVA SOL AL BELL MIG DE LA MAR.
Tranquil - em vaig dir - estàs a quatre passes d'Arenys, si ara t'acolloneixes, que cony faràs al mig de l'Atlàntic?
Aconseguí tranquil·litzar-me i, al cap d'uns minuts com la boira cada vegada era més espessa decidí tornar, no fos el cas que és compliqués l'assumpte i encara tingués problemes.
En hissar altre cop la vela, empès pel vent l'Esperit retornava a bona marxa cap el port i, al cap d'uns cinc minuts quan la boira em tenia totalment embolcallat, un soroll llunya però insistent va cridar la meva atenció; no aconseguia identificar d'on provenia exactament, en part degut a la boira i suposo també degut a la meva inexperiència; no hi vaig donar massa importància, mentre la caravel·la continuava avançant a bon ritme cap el port d'Arenys.
Però el soroll anava en augment, cada vegada el sentia més a prop, fins que de sobte del bell mig de la boira va sorgir com un fantasma enorme i negre, el transatlàntic més gran que jo havia vist mai, aspecte que tampoc ens ha de sorprendre gaire, atès que era el primer que veia tant a prop. Massa potser!
El tenia a uns cinquanta metres davant meu i la proa anava directa cap a mi amb tota la mala intenció del món. Conscient del que se'm venia a sobre, vaig intentar engegar el fora borda, però entres els nervis i el pànic que em va envair no ho aconseguí i, a més a més ja era tard, la proa era davant meu a escassos metres, l'únic que se'm va ocórrer fou agafar-me ben fort al pal major amb el bastó de comandament a la mà i, tancant els ulls vaig deixar el meu destí a la sort o a l'atzar, o al que fos en aquells moments decisius.
En uns instants, un cop sec i fort, va partir en dos la caravel·la i el pal major, un tros de coberta, el bastó i jo anaren a parar disparats a l'aigua; la resta s'escampà pels voltants; mentre, el transatlàntic s'allunyava en mig de la boira igual que havia aparegut, sense ni tant sols haver-se’n adonat que acabava de destruir no tan sols el meu vaixell, si més no també els meus somnis, i jo, com un imbècil restava agafat encara al pal major envoltat per quatre fustes, amb el bastó a la mà i una terrible sensació de ràbia i impotència.
En intentar no posar-me nerviós - vaig dir-me - tranquil Arseni, no estàs gaire lluny de la riba i quan es faci de dia algú et trobarà i et recollirà, aquest mal son s'haurà acabat i de passada podran avisar als teus companys a fi i efecte que no pateixin per tu, encara que segurament en veure la meva tardança, s'hauran posat en contacte amb les autoritats i és possible que a primera hora comencin a buscar-te.
I en aquest punt, sigui per el cansament o pel mateix estat de decepció profunda em que em sentia, em vaig adormir, fins que hores després l'atzar m'ha portat fins la platja dels pins on aquella bona gent m'ha trobat.
Un emocionat silenci envoltava el grup de persones que amatents, escoltaven l'Arseni. Aquest continuà...
- I la resta d'aquesta trista historia ja la sabeu, m'ha comentat en Jamal que ja s'ha posat en contacte amb els meus companys per posar-los al corrent quan havia passat i tranquil·litzar-los amb relació al meu estat físic. Un cop refet d'aquest lamentable episodi els aniré a veure, per donar els hi personalment les gràcies per tot i, de passada disculpar-me, doncs de no ser per la meva inexperiència i arrogància no ho hauria enviat tot en orris i, mireu, jo podré tenir molts defectes, més o menys com tothom - suposo -, però quan la cago la cago, i ho reconec, encara que em costi lo meu.
I això és tot, quan a mi, tan sols em queda agrair a tots vosaltres la ajuda que m'haveu donat i la paciència que heu tingut escoltant-me, lamentant això si, no haver pogut explicar-vos l'èxit d'aquesta fallida aventura, i si en canvi la crònica d'un fracàs clamorós.
En fer una pausa perquè més d'un començava a deixar anar la llàgrima, tractant de treure ferro a l'assumpte i buscant-hi la part positiva, els hi vaig dir...
Però no oblideu que darrera un fracàs sempre hi ha una victòria, i ja m'arribarà el moment de glòria tard o d'hora, que una derrota encara que sigui del gruix d'aquesta no farà defallir a una persona acostumada a lluitar tota la seva vida contra les adversitats.
En acabar es va fer un espès silenci al meu voltant, ningú gosava dir res, fins que el comissari Pradell trencà el gel tot dient-me.
- Perdoni'm i, ara que pensa fer?
Em vaig aixecar.
- Doncs miri, de moment anar al servei, doncs degut al tip d'aigua salada que m'he empassat o als nervis de tot plegat, uns imprevistos i sobtats recargolaments del meu estómac, m'estan demanant urgentment una visita i, un cop complert aquest acte protocol·lari, espero que en Jamal m'acompanyarà fins a Anoharra per veure als meus companys. Després...., ja improvisaré, i un cop dit això, vaig desaparèixer esperitat cap al servei.
Tot el personal es quedà un xic musti en constatar el tràgic final de la fallida aventura; el silenci era total, fins que altre cop el comissari Pradell en prendre la paraula, tot adreçant-se en Jamal, va preguntar-li.
- Perdoni'm, vostè que és el seu amic, ¿em permet que li faci una pregunta una mica personal?
- Sí! hi és clar - contestà aquest - que és el que vol saber?
- Veurà, en que treballa el seu amic?
En Jamal somrigué amb la seva immensa filera de blanques dents. - Oh! Miri, l'Arseni no treballa oficialment en res, encara que si és cert que te múltiples i variades activitats, però de fet viu de renda, ell, és fill únic i de molt jove es va quedar sense els seus pares que es van morir ambdós d'un accident d'automòbil, però degut que eren de posició bastant acomodada, heretà una quantitat de diners i immobles suficientment important que li ha permès viure d'una manera discreta però digna.
En Jamal continuà...
Una tia seva es quedà amb ell cuitant-lo, fins que en morir fa quatre anys, ell continua vivint sol a la casa dels seus pares.
Jo li tinc molta estima i d'altres persones del seu entorn també, encara que és cert que la immensa majoria el considera un sonat o un visionari i, ara només falta que és sàpiga aquesta esbojarrada història del vaixell i el fallit viatge a Amèrica per engrandir la seva fama d'estrafolari.
Però l'Arseni és com és, molt més lúcid del que fins i tot ell mateix es pensa, sempre a punt d'ajudar on sigui i a qui sigui, sense pensar en ell mateix ni en les conseqüències que pugui tenir el seu acte.
En sortir del servei un cop complimentada la urgent necessitat que m'hi havia portat, i després d'acomiadar-me de tots els presents, ens dirigirem amb en Jamal cap a Anoharra.
7.-
----------------------------------------------------------------------
En arribar a casa li vaig demanar en Jamal que es quedés a fer-me companyia, em trobava molt deprimit, i necessitava que algú em fes costat. Mentre ens preníem un parell de cafès, restàvem tots dos callats, suposo que no se'ns ocorria res que aconseguís alleujar l'estat d'ànim en que em trobava immers, finalment al cap d'uns minuts en Jamal va trencar el silenci...
- Escolta Arseni! Has pensat continuar en tot aquest assumpte? o potser hi ha un racó d'enteniment al teu cap i penses renunciar-hi definitivament?
Me'l vaig mirar, tot dient-li:
- Amic meu, després d'aquest fracàs tant sonat, et juro que mai més a la vida penso tornar a navegar, encara que el que em sap més greu d'aquest lamentable fracàs, és que he tirat pel terra tot l'esforç i la il·lusió del meravellós grup de gent, que m'ha ajudat d'una manera tan desinteressada i, tot perquè jo, l'Arseni Pérez i Puig ha resultat ser el pitjor navegant del mon.
En Jamal somreia comprensiu, intentà tranquil·litzar-me.
- Home Arseni, tampoc t'ho tens d'agafar tant a pit, el que t'ha succeït ha estat un accident que li podia haver passat a qualsevol, encara que si és cert, que potser un mariner expert no s'hauria aventurat a navegar de nit per una zona tan transitada pels vaixells, o a lo millor la seva reacció hauria estat més ràpida, a banda, tu mateix ho has esmentat fa un moment, has tingut la sort de comptar amb la col·laboració d'un grup de gent meravellosa i, si és ben cert que has perdut el vaixell, en canvi és mes cert encara que has guanyat un grup de bons amics i,. això es el que ara realment te d'importar-te.
Escolta'm per acabar i et prego que no t'enfadis amb mi; a qui carall li podia interessar que tu arribessis a Amèrica. No veus que suposant que ho haguessis aconseguit, les autoritats espanyoles ho haurien silenciat i aquí, segons com estès el pacte és possible que també i, repeteixo, suposant que hi haguessis arribat, el més segur és que algun vaixell t'hagués tingut de pescar al bell mig de l'Atlàntic, o que tu i l'Esperit del Vallès féssiu el plom i adéu Arseni.
Ho sento amic meu - afegí - si no t'agrada el panorama que et dibuixo, però és el més probable i malauradament els fets d'ahir a la nit o certifiquen.
Em varen emocionar profundament les seves paraules, doncs sabia que les deia de tot cor, el seu discurs encara que derrotista, em va aixecar els ànims.
- Gràcies Jamal, m'has dit unes paraules molt boniques i sinceres, reconec que a més, tens tota la raó, de vegades d'una derrota en pot sortir un triomf i un grapat d'amics de veritat - em vaig interrompre - per cert, parlant d'ells, els tindríem de trucar, he pensat de convidar-los a dinar demà a Can Font per agrair els hi tot quan han fet per mi i m'agradaria que hi vinguessis tu també.
- D'acord, ja hi vindré, però amb una condició.
- Quina?
Que després vinguis a passar uns dies amb mi a Palafolls, crec que t'anirà bé, pensa que allí et podràs relaxar i recobrar el teu estat d'ànim, pots llegir, pintar, passejar o fer el que et doni la real gana, com si fossis a casa teva.
Vaig assentir, m'estava oferint el que necessitava i li ho vaig agrair sincerament.
- Jamal, amic meu, est del millor que ha passat per la meva vida i això que ets advocat, però a tu t'ho perdono. Accepto de molt bon grat la teva invitació.
L’endemà al migdia ens desplaçarem tota la tropa cap a Cant Font, per variar, o millor dit, ja començava a ser una costum, ens va portar a tots, Jamal inclòs, la furgoneta del Manolo.
El dinar va transcórrer plàcidament entre bromes i riotes, doncs entre tots i d'una manera tàcita, ens varem dedicar a recordar tant sols els bons moments, com si del tràiler d'una pel·lícula americana és tractes, obviant tot el que era dolent, que sol ser la resta del film.
Mentre preníem els cafès vaig aixecar-me per fer un brindis:
- Amics, companys i companyes, proposo un brindis pel més bonic de tot quan hi ha a la vida, la amistat, la vostra amistat. Hi ha una dita molt reeixida que dic que qui te un amic te un tresor, doncs bé, tinc de confessar-vos que soc l'home mes ric del mon i, tot gràcies a vosaltres; que algú us beneeixi - vaig acabar -
Brindarem tots emocionats i a petició d'en Manolo, aprovada per majoria aclaparadora, és decidí repetir aquest dinar cada any, a fi de no perdre el contacte entre tots i continuar celebrant d'alguna manera l'aventura fallida.
- De fet - postil·là en Jamal - i no t'enfadis, als catalans ja ens va això de celebrar derrotes.
Tenia raó, mal que em pesés, al cap i a la fi, el català es un animal que s'enyora, celebra les derrotes i te tres Presidents, en Jordi, en Pujol i en Soley.
La gresca s'allargà fins gairebé les set de la tarda, hora en que varen començar a desfilar els meus amics; en Jamal i jo ens quedarem una estona més per parlar de l'assumpte de Palafolls.
- Ja tornarem en taxi - li vaig dir en Manolo - aneu-vos-en que si no arribareu tard.
Un cop havien marxat els nostres companys i mentre repetíem de copes, en Jamal m'explicava els seus plans de futur i altres histories d'ell, que jo procurava escoltar atentament, entre d'altres coses perquè jo, era totalment incapaç de planificar gairebé res i menys al nivell que ho estava fent ell.
- Que et sembla? - va concloure -
- Al·lucinant - fou la meva contesta - Has planificat amb deu minuts tota la teva vida futura, la carrera, la família, els fills, la jubilació..., i jo, tant sols sé que aquesta nit aniré a dormir a Palafolls i ni tan sols se que faré exactament demà al matí.
Es va somriure mentre em deia:
- Ja et faràs gran Arseni, més tard o més d'hora, però te'n faràs; i ara - afegí - que et sembla si demanem el taxi, s'està fent tard i ja saps que no m'agrada gens conduir de nit.
Vaig assentir i a quarts de nou érem a casa, allí, després de recollir una mica de roba, quatre pertinences al us, les teles i pintures, un parell de llibres i alguna que altre bajanada, amb el cotxe del meu amic ens n'anaren cap a Palafolls.
Un cop allí i després d'acomodar les meves pertinences, vaig baixar cap la cuina on en Jamal estava enfeinat preparant el sopar.
- Cony! - li vaig engegar - em pensava que m'estaries preparant un cuscús o quelcom versemblant i autòcton i em sorprens amb pa amb tomàquet i pernil.
- Amic meu - va dir-me - un s'adapta al lloc on viu i a les seves costums, a banda que no oblidis que soc nascut aquí i ni tan sols he estat mai al Marroc, tot i que l'any que bé hi penso anar, ja t'ho he dit abans a Can Font i, com ja saps perquè, si hi vols venir hi estàs convidat; al cap i a la fi - somreia sorneguer - ja que no has pogut anar a Amèrica, sempre et quedarà el Magrib.
Li vaig agrair el seu oferiment, la veritat és que em feia il·lusió anar al Marroc i conèixer la gent i les seves costums, és una manera pràctica d'evitar molts malentesos posteriors.
Va interrompre els meus pensaments.
- Ah! per cert, al costat del telèfon et deixaré les claus de la casa i el garatge, per que puguis entrar i sortir quan vulguis, recorda que al garatge hi tens el "vespino" per si te'n vols anar a Blanes, Malgrat o a on et sembli, doncs, encara que tècnicament estic de vacances, saps que em veig obligat a baixar sovint al despatx i si jo no hi soc vull que et sentis com a casa teva.
En tornar a agrair-li una vegada més totes les atencions que tenia amb mi, un cop sopats la férem petar una bona estona asseguts al porxo, proveïts de "cubatas", fins que pels voltants de les dotze ens n'anàrem a dormir.
Em va costar molt a agafar el son, havien estat moltes emocions i vivències durant els últims dies i, de no haver estat per en Jamal i la resta de companys, hauria tardat molt en superar l'incident de l'Esperit, però gràcies a ell i a aquesta bona gent, sabia que ho aconseguiria, que mica en mica m'aniria recuperant en el meu estat anímic.
I així, donant voltes a tot plegat, finalment, aconseguí adormir-me.
SEGONA PART
I.-
------------------------------------------------------------------------
Despertar-se quan el cos et diu prou és un plaer extraordinari i si a més a més t'acompanya el refilar dels ocells ja és com estar dins del setè cel. Tot i aquest bucòlic començament de la segona part, la veritat és que em vaig llevar relativament aviat, entre altres coses perquè encara restava un xic neguitós pels esdeveniments dels dies anteriors.
Un cop dutxat i esmorzat, proveït de l'uniforme de turista a l'ús; a saber: xancletes; bermudes a ratlles; camisa florejada i la pertinent gorra. En donar-me una ullada al mirall, aquest em retornava la imatge del perfecte turista accidental en que per causes alienes a la meva voluntat, m'havia convertit.
I així, amb aquesta pinta, pilotant el vespino ja em teniu xino xano cap a Blanes. El motiu de anar-hi era per tal de recollir el bastó, que amb tot l'enrenou del dia anterior, s'havia quedat amb les restes del naufragi. La veritat és que li tenia un gran afecte, més que res degut a que havia estat del meu avi, el qual no vaig arribar a conèixer i, l'únic record que en tenia, apart d'una fotografia horrorosa de quan va fer el servei militar a l'Àfrica, n'era aquest bastó.
Anava tranquil·lament per la carretera, quan un noi negre em va avançar. No vaig intentar atrapar-lo. En primer lloc corria més que jo, i en segon, es podia molestar, doncs amb aquests aspectes formals es te d'anar amb molta cura, i més tal com estan les coses ara.
Aquest fet em va portar a un altre que m'agradaria preguntar-vos a vosaltres.
Si és evident, si és veu ben clar i diàfan que son negres. Perquè se'ls diu que son de color?. Cony! Que mireu que és veu ben clar. Al cap i a la fi tots som d'un color o un altre i, en el nostre cas més o menys esblanqueït, però aquests no, ja és veu d'una hora lluny que son negres. Doncs no, que si morenets, que si negrets, que si de color. Això anant a les bones, que a les males ja se n'encarreguen els brètols de torn de anomenar-los de maneres molt pitjors.
Tot plegat eufemismes per no reconèixer el que és evident, que son exactament igual a nosaltres però amb negre, com si fos un negatiu, però la foto és la mateixa.
No ho se. Deixem-ho estar, son bajanades de la gent, de la bona i mala gent que a part d'aquest assumpte, li engalta xino, que no xinès a tot individu o indivídua que és groc i amb els ulls esquinçats. I així "in secula seculorum"
Prou! Ja està be de divagar i anem al tema que ens ocupava fa uns moments, abans que comences amb les meves cabòries.
En passar per davant la SAFA, em quedava tan sols la pujada fins arribar a la benzinera, però se li va engargussar al vespino i em va tocar pedalejar com un gregari fins arribar al pla i l'esmentada benzinera. Allí en desviar-me a la dreta pel camí de terra i deixant enrere la Estació de la RENFE, tot agafant la carretera de Malgrat i travessant xino xano la Plantera, em vaig plantar als Pins i d'allí pel bell mig del passeig de mar, fins arribar a la comissaria de Blanes "sur mer".
Només entrar i en preguntar pel Comissari Pradell, em varen dir que no hi era. Un problema familiar havia fet que marxés feia una estona. En canvi, qui si estava allí, "piantao, piantao", per tal de dir-ho d'alguna manera, era el Caporal Gutiérrez a qui vaig saludar.
- Bon dia Caporal! Com està?
- Molt bé Senyor Pérez. Ja veig que està totalment refet del seu....accident. Fou la seva sorneguera contesta que no em va passar pas inadvertida. Malgrat tot, en fer veure que no notava la seva indirecte, li vaig dir:
- Doncs si! ja estic gairebé recuperat encara que un xic deprimit. Precisament per aquest motiu el meu amic Jamal, m'ha convidat a passar uns dies a casa seva a Palafolls, a veure si recupero l'ànim i torno a retrobar-me amb la il·lusió per les coses.
Ah! i parlant de recuperar, el motiu de la meva visita és recollir el meu bastó que es va quedar a la platja juntament amb les restes de la caravel·la.
- Ah sí! - fou la seva contesta - ho tenim tot guardat junt amb uns retalls del diari que parlen de vostè i la seva fallida aventura. De fet, no sabíem on enviar-ho, doncs no teníem la seva adreça ni la del seu amic, però vaja - somriu - ja ens imaginàvem que tard o d'hora apareixeria per aquí, com així ha estat.
En agafar el bastó i els esmentats retalls del diari, vaig acomiadar-me del Caporal no sense abans donar-li les gràcies i, tot agafant el Vespino decidí arribar-me fins la Palomera. Allí un cop aparcat degudament l'estri, i acompanyat de la tovallola i el bastó, vaig estirar-me a la sorra mentre llegia els retalls del diari i prenia el sol.
Cap comentari penso fer del que explicava la premsa sobre el meu afer, tot i que ben lliure és qui pot dir i opinar quan li doni en real gana, però si vull manifestar enèrgicament que no hi estic gens ni mica d'acord en cap de les opinions vessades pels seus aprenents de cronistes.
Bé, un cop feta aquesta breu puntualització, mentre guardava els retalls a la bossa i en donar una ullada al meu voltant, vaig observar que a penes hi havia gent a aquelles hores del matí. Quatre estrangers - que aquests sempre van d'hora per tot - i algun que altre del país.
La veritat és que si estava molt bé.
Una suau marinada bufava alleugin l'efecte dels raigs del sol, conjunció perfecte per quedar-se vermell com un perdigot en el cas de no prendre precaucions i, com no portava bronzejador, decidí mullar-me una mica. Tampoc pensava estar-m'hi tot el matí.
L'aigua estava freda, però tan sols al moment de posar-s'hi, doncs al cap d'un moment un s'hi acostuma i ja hi estava bé. El moment més delicat és quan t'arriba al sota ventre - als companyons - però un cop superat aquest moment d'esglai, ja està.
Anava entrant mica en mica fins que l'aigua em va arribar a les espatlles i aquí s'acabà l'aventura. No és tractava pas d'arriscar-se i tenint en compte que no sabia nedar, em tinguessin de pescar una altra vegada i, a la societat Pradell, Gutiérrez se'ls hi pugés la mosca al nas.
Al cap d'uns cinc minuts en sortir, vaig tombar-me a la sorra per tal d'assecar-me mentre veia com passava la gent que anava arribant ara ja en quantitats importants.
Decidí que ja n'hi havia prou i agafant els estris dirigí les meves passes cap on estava aparcat el vespino. O no ho estava? Doncs havia desaparegut, o millor dit l'havien presumptament sostret.
Ja hi som un altre cop - fou el comentari de mi a mi mateix - mentre les meves passes es dirigien de nou cap la Comissaria de Policia.
- Ja torna a ser aquí? - fou la sorneguera salutació del Caporal Gutiérrez -
- Escolti'm Caporal, no vinc pas de visita, si mes no per una qüestió oficial, veurà, és que... - no sabia com dir-li, me'l veia a venir i no tenia ganes de emprenyar-me amb ell - és que, cony, que m'han sostret el vespino mentre em banyava a la platja de la Palomera.
El Caporal estava fi.
- Que diu que li han sostret? Un vaixell?
Un cop contat fins a deu per tal de no enviar-lo a fer punyetes i, després de respirar a fons un parell de vegades per acabar d'estar segur de no fer-ho, amb el millor i mes fals dels meus somriures li vaig dir:
- No! un vespino, un estri amb dues rodes, manillar i motoret, i em sento en la obligació de dir-li que no m'agrada gens el seu poca-solta i groller sentit de l'humor en riures del meu vaixell, tenint en compte el seu lamentable final.
En adonar-se que m'havia molestat, suavitzà immediatament la seva actitud.
- Home no se m'enfadi, tan sols era una broma, però ja veig que no li ha fet gens de gràcia.
- Doncs no, gens ni mica, però deixem-ho estar. Que hem de fer ara?
El Caporal decidí posar-se en situació.
- A veure, doni'm les característiques del ciclomotor i la matrícula i farem per trobar-lo, encara que no puc garantir-li res, en roben un fotimer cada dia i vagi vostè a saber on és ara.
Una trucada al despatx d'en Jamal per demanar-li la matrícula em va servir per fer-li saber que havia succeït i, malgrat que és va oferir molt amablement per venir a buscar-me, ho vaig declinar, m'estimava més tornar a peu xino xano, amb la lleugera esperança de recuperar el vespino, doncs després de les paraules del Caporal, la veritat és que no tenia massa confiança en l'acció de la policia.
Amb en Gutiérrez, quedarem abans d'anar-me'n que l'endemà el trucaria per tal de veure si l'havien trobat i, caminant sense pressa, encara que profundament irritat me'n vaig anar a peu cap a Palafolls.
Caminava per la vorera del passeig mentre controlava els ciclomotors que passaven amunt i avall sense cap resultat positiu fins que...
Allí estava, un quilòmetre escàs mes enllà d'on l'havien sostret, recolzat indolentment en una palmera, tan tranquil, com si la cosa no anés amb ell. M'hi vaig acostar i de seguida, el meu agut sentit de la observació va fer que m'adones que li mancava el tap de la benzina, pel que vaig deduir que per una punyetera vegada, la meva reconeguda falta de previsió, almenys havia servit per que no me'l robessin del tot.
En agafar-lo, ens n'anàrem tots dos cap la benzinera.
Estava pensant que encara me n'havia sortit força bé de l'assumpte, quan un vehicle de la DGP s'aturà al meu costat.
Un número, adreçant-se'm va dir-me:
- A ver usted, ¿a donde va con este vespino?
- Ja hi som! - vaig dir-me - Però de la manera més educada possible li vaig contestar:
- A poner gasolina que se le ha terminado.
No va colar i els de la DGP continuaren amb el seu protocol habitual.
- Deténgase, aparque el vehículo y haga el favor de mostrar su documentación.
En baixar del cotxe patrulla es dirigien ja cap a mi que infructuosament - ja que per variar no la portava - feia veure que buscava l'esmentada documentació.
En veure la meva tardança, començaren a posar-se nerviosos.
- Que, ¿Sale o no sale?
- Sales litínicas Dalmau! Se'm va ocórrer contestar tractant de fer-me el graciós, que per cert, és el pitjor que es pot fer amb aquest tipus de personal, doncs to tenen ni la més absoluta referència d'allo que s'entén com a sentit de l'humor, tot i que l'acudit encara que molt dolent, a mi de petit em feia molta gràcia.
I és clar, va succeir el que tenia que passar, o va passar el que tenia que succeir.
- Vaya! - exclamà el que manava més dels dos - Nos ha salido graciosillo el chorizo. Vamos a ver, o nos muestras ahora mismo tu documentación y la del ciclomotor, o te llevamos a Comisaria y allí aclararemos los hechos.
Vaig respirar a fons abans de contestar. Tenia una complicació, petita, però complicació al cap i a la fi. Aleshores se'm va ocórrer pensar que podia aprofitar-me de la meva fugissera popularitat per mirar de resoldre satisfactòriament la situació.
En extreure de la butxaca de la camisa els retalls dels diaris que parlaven de mi, els hi vaig mostrar.
- Señores Policías. Si observan con atención estos recortes de periódico, podran observar que el objeto de la foto y del reportaje soy yo, Arsenio Pérez i Puig, y si ustedes están al corriente del hecho que acaeció ayer por la mañana en la Playa de los Pinos, sabrán también que intervino la Policia Municipal de Blanes, por lo que les agradeceria se sirvan llamar al Comisario Pradell o al Sargento Gutierrez, para que les certifiquen cuanto les estoy contando, y de paso ratificar que este vespino es propiedad de mi amigo Jamal al Salem al Fatah, que me fue sustraido; Habiendo presentando quien les habla la correspondiente denuncia, con la enorme fortuna de haberlo encontrado un poco antes que ustedes lo hicieran conmigo.
Va donar la sensació que les meves paraules havien fet efecte, doncs un d'ells va trucar al Caporal i un cop posat en contacte amb aquest, li va donar la meva descripció, fet que, o ho va fer molt bé el policia, o dec tenir jo uns trets molt singulars, doncs el Caporal em va reconeixer de seguida i el problema quedà resolt a l'acte.
El policia somrient en adreçar-se cap a mi, va dir-me:
- ¡Bien! Parece ser que es usted quien dice que es, puesto que el Sargento le ha identificado enseguida. De todos modos, procure ir siempre documentado, puesto que en otra ocasión el hecho de no llevarla, podria reportarle problemas desagradables.
S'acomiadaren molt amablement i un cop solucionat l'assumpte, tranquil i relaxat vaig dirigir-me cap la benzinera per tal d'omplir el dipòsit i, ja motoritzat, decidí anar-me'n fins la comissaria per donar-li les gràcies al Caporal Gutiérrez.
Estava assegut a la seva taula amb cara d'avorrit.
- Bon dia Caporal!
- Home Arseni, bon dia, sembla que vostè i l'avorriment son incompatibles; Però bé, deixi'm que el feliciti per la recuperació de la Kawasaki Ninja, tot ha acabat bé. Ah! i un altre dia, faci'm el favor d'anar pel mon degudament documentat, si no arribo a estar localitzable ja me'l veig detingut un altre cop - i afegí sorneguer - Encara que vostè ja hi te una certa pràctica.
- Sí! he tingut la sort d'oblidar-me d'omplir el dipòsit, perquè a aquestes hores de no haver estat així, ves tu a saber on estaria ja la moto. De fet, el motiu de venir-lo a veure'l és per donar-li les gràcies per la seva gestió amb la policia.
Es va somriure, de fet un cop tractat no era pas mala persona, el que el fotia era el seu aspecte de subproducte residual en vies d'extinció, però era qüestió d'anar-s'hi acostumant.
- I ara que pensa fer? -
- Doncs miri, continuar sestejant a casa d'en Jamal; Una mica de pintura, un xic de meditació i un molt de lectura. Dit d'una altra manera, avorrir-me intel·lectualment fins la fi de l'estiu.
En quedar-se'm mirant, em va donar la sensació que en portava alguna de corcoll.
- Escolti'm! Li agradaria col·laborar eventualment amb nosaltres?
- En qualitat de què? Fou la meva pregunta tot posant-me en guàrdia, doncs ja em vaig imaginar per on anaven els trets.
- Cony! Doncs de municipal. Veurà, cada vegada se'ns allarga més la temporada, gairebé fins a finals de Setembre principis d'Octubre, però el reforç de DGP a l'estiu ens el treuen el 31 d'Agost, i en aquesta última etapa anem un pel justos de personal.
Pensi-s'ho bé, no és tracte d'una feina molt pesada i son cent setanta mil brutes al mes. Que li sembla?
M'havia deixat atordit amb el seu oferiment, ja que malgrat les meves múltiples ocupacions al llac de la meva vida, mai hauria pensat en fer-me municipal, donada la meva permanent lluita i al·lèrgia a tot el que portés uniforme, però em sonaren a glòria les cent setanta mil peles de l'ala. Les meves finances estaven un pel minvades i una injecció d'aquest calibre, m'aniria de perles.
Resumint, que tot fent-me l'estret, vaig dir-li:
- Bé, jo, és que no sé, així de cop, no se que dir-li.
- Miri Arsenio, ara se'n va vostè a casa del seu amic i ho comenta amb ell i demà que hi haurà el Comissari Pradell, es deixa caure per aquí amb una decisió presa i en parlem més seriosament. Crec que val la pena que agafi aquesta feina, pensi que serà una experiència més a les moltes que vostè ja ha experimentat al llarg de la seva agitada vida.
Cada vegada em queia més bé i, quin estil tenia quan volia fer la pilota, decidí doncs fer-li cas i després de donar-li les gràcies, amb el vespino a baix i jo a dalt tornarem cap Palafolls.
En arribar, un cop assabentat en Jamal que ja havia recuperat el Vespino, va dir-me que si us plau, els deixes uns minuts tranquil, doncs estava acabant de preparar un assumpte important del bufet i no en podia perdre el fil.
- Pren-te el que vulguis Arseni, de seguida estic per tu.
Amb una cervesa fresca a la ma, el porxo amb va acollir fresc i tranquil i, al cap de deu minuts tenia en Jamal al meu costat acompanyat d'una altra cervesa.
- Bé! A veure que has fet avui per Blanes, a part de recuperar el vespino. Expliquem-ho!
Vaig relatar-li fil per randa tot quan m'havia succeït al llarg del dia, ometent de moment la proposta que m'havia fet el Caporal. Coneixia en Jamal i era prudent deixar-ho per més tard, em temia la seva sorneguera reacció si li ho deixava anar de cop i volta.
Ens entretinguérem xerrant una mica de tot, més que res per fer temps fins l'hora de sopar.
- Escolta'm Arseni, que et sembla si demanem un parell de pizzes? no tinc ganes de preparar res.
- Per mi bé, si les fan bones cap problema, de fet, no és que tingui tampoc massa gana.
Al cap de tres quarts d'hora teníem les pizzes a la taula. Mentre sopàvem, en encetar una conversa més o menys intranscendent, cercava la ocasió idònia per dir-li en Jamal lo de la meva feina.
- I què? De que va aquest cas que portes entre mans i que sembla tan important?
- Oh! És tracte d'un assumpte complex de financiació il·legal d'un conegut militant, que de fet, reclama més la feina de detectiu que no pas la d'advocat. No crec que sigui un tema que a tu t'interessi massa.
Era el moment just i perfecte.
- Potser si, fou la meva contesta tot fent-me el despenjat, és possible que en qüestió de pocs dies m'incorpori a la Policia Municipal de Blanes. De fet, m'ho han demanat coneixedors de les meves naturals aptituds, que per cert he demostrar recuperant el meu, Perdó! El teu vespino.
Me'l vaig quedar mirant recelós, pendent de la seva reacció.
- Que tu? Tu? Vols fer-te municipal. Esclatà a riure escandalosament, de tal manera que crec que les seves rialles arribaren a orelles del Caporal Gutiérrez.
Ho sabia, sabia que em faria emprenyar i el vaig parar en sec.
- Mira Jamal! No comencen una altra vegada, saps que soc home de poca paciència, deixat d'orgues que a mida que hi vaig donant voltes no em sembla la idea tan esgavellada com al principi.
Semblà que li parava l'atac de riure i ja més seriosament em digué:
- Però Arseni, si tota la teva vida has estat d'allò més indisciplinat, no has volgut saber-ne res de qualsevol que anés amb uniforme i, ara e dius que vols fer-te municipal. Sincerament, és l'últim que m'esperava sentir de tu.
Semblava que començava a entrar en raó, es tractava d'acabar la feina i, amb aquesta intenció li vaig dir:
- Tot ha canviat molt, Jamal, nosaltres inclosos. Ens hem fet grans i això vulguis que no, apaga els fogots llibertaris, a més, ara estem dins d'un estat democràtic i per tant, les forces de seguretat de l'estat o municipals, del tipus que siguin, se suposa que també ho son. Ah! i no oblidis que la feina d'un municipal és ajudar i protegir a la gent del seu poble.
En fer una pausa per tal d'apurar l'últim glop de cervesa, vaig observar-lo i semblava per l'expressió de la seva cara que l'estava convencent, insistí dons en el tema ara que el tenia a punt de caramel.
- A més, pensa que seria un treball eventual fins a la fi de l'estiu i, com molt bé m'ha dit el Caporal Gutiérrez, una experiència més a afegir a la meva existència, Ah! a part d'una entrada de diners força interessant i que no m'anirà gens malament.
- No sé Arseni, però em dona la sensació que tu de municipal pots ésser un perill públic. És com posar de Guarda Forestal a un piròman.
Vaig aixecar-me irat.
- Vaja home, m'encanta la confiança que diposites en la meva persona, quan t'he demostrat amb escreix la meva capacitat per controlar qualsevol situació per complicada que fos, aspecte que a més a més tu mateix has reconegut davant del Comissari Pradell i els altres i, ara sembla que et flaqueja la memòria dels fets que anteriorment ens han portat a tots dos fins ací. O potser és que com ja ets un advocat amb bufet propi i un cert prestigi et comença a molestar continuar cultivant l'amistat d'un individu com jo, dons de ser així, no tens més que dir-m'ho i ara mateix me'n vaig d'aquesta casa i de la teva vida, donant per acabada la nostra amistat.
Es va aixecar i en abraçar-me em va envair la sensació que m'havia passat, que l'havia cagat, vaja.
Perdona'm, crec que m'he excedit, però és que tu...
Em va interrompre:
No és tracte d'això Arseni, no et sulfuris ni te'n vagis a situacions extremes. El que vull que entenguis, és que una cosa son les bogeries de la nostra joventut i altra cosa és que amb el pas dels anys, tu, encara no hagis estat capaç de madurar i posar el cap al seu lloc.
Mira, les persones, quan arriben a una certa edat (que tu ja has sobrepassat fa una temporada llarga) es centren en crear una família, fer-se amb una posició i aburgesar-se encara que sigui dintre d'un ordre, però tu encara no t'has adonat que ja no tens vint anys i que tot el teu entorn ha canviat.
Ara soc jo qui l'interrompeix:
Para el carro, sembla mentida que em vinguis a mi amb aquestes histories. No penso ser burgès, ni res de quan tu pretens que sigui en la meva vida, perquè en aquesta època d'acomodació i luxes externs i inútils, alguna veu es té d'aixecar en defensa de la il·lusió, la imaginació i l'esperança, que els temps poden i ja ho se que han canviat, ho puc veure només donar una ullada al meu entorn, però jo no, continuo sent el mateix i, si m'ha d'arribar el meu dia d'incerta glòria i no tinc més remei que créixer i comportar-me com un adult seriós, responsable i avorrit, no tindré més remei que acceptar-ho, però mentrestant sempre trobaran en mi els oprimits i els marginats, a una veu que els defendrà enardida i sincera contra totes les tares i injustícies del sistema.
En Jamal em mirava somrient.
- Vaja, ja veig que estàs refet del tot i llençant arengues exaltades que és el teu, i..., que carall, fes-te Municipal i, després si vols bomber, que un incendi amb tu al bell mig també tindria el seu al·licient.
- Perdona'm per quan t'he dit abans, segueixo tenint interès en continuar mantenint i fomentant la nostra vella amistat i, ara, per tal de celebrar-ho, et convido a prendre unes copes a Lloret, a aquesta hora sempre hi ha molt d'ambient, ens distreure'm una mica.
Al cap d'una estona estàvem asseguts en una terrassa tot prenent-nos uns cubatas, quan en Jamal va preguntar-me:
- Aleshores, quan penses començar en la feina de Municipal?
No ho sé, no depèn de mi, demà al matí aniré a veure al Comissari per comunicar-li que accepto l'oferiment del Caporal i ells decidiran.
O sigui que a partir de ja, ves molt en compte quan vagis a Blanes i, procura aparcar el cotxe com pertoca, doncs tindràs rondant pels carrers, places i avingudes, un gelós i inflexible guardià de la llei i l'ordre.
Somreia mentre em deia:
No! si ja et dic jo que ho embolicaràs tard o d'hora. Amic meu, pren-t'ho amb calma, que només es tracte d'un treball provisional, no d'una creuada contra el vici.
Tu limitat a passejar tranquil·lament per la platja i els carrers fent la teva ronda, gaudeix del paisatge sense buscar-te més complicacions que les necessàries.
I afegí:
- El que tindries de fer Arseni es buscar-te una dona i casar-te, t'aniria bé una mica de companyia femenina, que ja tens una edat i es millor tenir algù al costat amb qui envellir sense presses, que no pas estar tot sol.
- Cony! I perquè no et cases tu? Fou la meva ofesa contestació.
El meu cas és molt diferent amic meu, jo ja estic compromès amb la meva cosina Fatima. Estic només pendent d'estabilitzar definitivament la meva situació econòmica per anar a buscar-la a Rabat.
A més tot això ja ho saps, per tant no desviïs el tema de la conversa, era de tu de qui estava parlant i encara no has contestat la meva pregunta.
- Noi! Sembles una celestina.
Mira Jamal, jo visc molt bé i tranquil tot sol a casa meva i, una dona de la meva generació, no oblidis que ve precedida de l'escombra, el motxo i el drap de la pols. La meva casa que és un meravellós monument a l'anarquia i el desordre acabaria transformant-se en un santuari de la netedat.
Saps, fins ara m'ha anat força bé així i, per les necessitats fisiològiques mes peremptòries ja tinc a la meva amiga Rosita que les alleuja a la perfecció i a preu de bon amic, deixem-ho estar doncs, que el fet que tu et casis a mi no m'obliga a fer-ho també.
I ara, si et sembla, podriem tornar a casa teva que demà em tinc de llevar d'hora, no sigui que algun matiner espavilat em pispi la feina.
Mentre tornàvem cap a Palafolls, Lloret s'allunyava lentament mentre ho feien també les llums i la gent. La meva llibertat provisional feia exactament el mateix.
II.-
------------------------------------------------------------------------
L'endemà al mati a primera hora, el vespino i un servidor de vostès ens dirigirem cap a Blanes a veure al comissari Pradell.
Circulava tranquil·lament per la carretera quan un altre noi negre em va avançar. En picar-me, tot ajupint-me per tallar l'aire i prement l'accelerador a fons vaig intentar sobrepassar-lo, però malauradament el seu estri tirava més que el meu i en veure que no ho aconseguiria, vaig desistir. L'ocàs de la raça blanca està començant - vaig dir-me resignat -
En arribar a Comissaria ja hi havia el caporal i el comissari.
- Bon dia senyors - Ja soc aquí.
- Home Arseni, ja veig que ha decidit acceptar l'oferiment del caporal - em digué el comissari somrient -
- Doncs miri, si! he decidit acceptar-lo, aquí em te a la seva disposició pel que vulgui manar u ordenar.
- Vaja - contestà - anem al meu despatx que el posaré al corrent de la seva feina i omplirem tota la paperassa.
Un cop tots dos instal·lats al seu despatx, el comissari va explicar-me les obligacions i devocions de la meva tasca com a municipal i, al cap d'una setmana d'intensa preparació, el caporal considerà que ja estava degudament entrenat i a punt per iniciar la meva activitat.
Els d'intendència em varen proveir del corresponent i reglamentari uniforme i, un cop equipat amb la meva camisa blau cel, bermudes blau marí, sabates, mitjons, porra i gorra, en mirar-me al mirall, la veritat és que al meu parer donava una imatge gallarda. I així d'aquesta guisa, em dirigí al despatx del comissari a rebre les ordres oportunes per començar la meva tasca.
M'assignaren com a company a un andalús graciós i eixerit que es deia Pepe Guijarro. Amb ell vaig començar la primera ronda.
Al cap d'una estona anàvem tots dos passejant tranquil·lament pel Passeig de mar i en Pepe m'estava explicant ja sobre el terreny, en que consistia la nostra feina, en una versió una mica sui generis i bastant diferent de la que m'havia donat el comissari Pradell.
- Mira Arsenio, la labor más importante que debemos hacer, es no hacer nada, solo pasear tranquilamente arriba y abajo por donde nos manden, procurando tener el mínimo de complicaciones posible. Que el solo hecho de nuestra presencia, de una sensación de orden y normalidad a los ciudadanos.
Sobre todo, hay que dejar tranquila a la gente que está en la playa, que jueguen con las pelotitas si quieren, o que retozen lo que les de la gana, no debe ser este nuestro problema, y solo debemos intervenir a requerimiento de un ciudadano que nos lo exija, o ante un imprevisto o emergencia grave.
Comprendes?
Vaig dir-li que si, que ho entenia i ho comprenia, però l'assumpte no és que m'entusiasmés gaire tal i com el m'ho presentava, però se'm va ocórrer que tenint en compte la meva capacitat de trobar-me en tots els mulladers - en això tenia de donar la raó en Jamal - vaig dir-me que alguna cosa passaria que faria aquestes rondes un xic més distretes.
I així fou, fins i tot molt abans que jo mateix hauria previst.
Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrit, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere.
En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta.
Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners.
Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell.
- Dona el seu permís Senyor Comissari?
- Passeu, Passeu, que succeeix? pregunta en veure'ns entrar amb un desconegut per ell, que no pas per nosaltres, sobretot per a mi.
- Veurà senyor, anàvem caminant tranquil·lament pels Pins complint la nostra ronda quan...
I aleshores vaig explicar-li els fets que s'havien esdevingut sense deixar-me res. En acabar va dir-me:
Vaja, de fet amb vostè pel mig no hi ha manera d'avorrir-se . Així que aquest homenet és el Perales de la Modelo. Que petit és el món.
I ara que tenim de fer amb ell? - preguntà somrient -
- Home - li vaig dir - tenint en compte que la seva exesposa no ha volgut presentar denuncia, crec que el tindríem de deixar en llibertat, llevat que els de l'associació per la defensa dels animals de mes de dues potes i tinguin quelcom a dir. Vostè te la paraula.
No hi va posar cap objecció i el deixarem anar. En Perales és mostrà molt agraït, jurant i perjurant que mai més tornaria a fer una bretolada d'aquestes. Que si li havíem salvat la vida, que si naps que si cols. En resum, pesada que és posa la gent en voler agrair-te amb escreix alguna cosa.
A tot això, s'havia acomplert ja la nostra jornada laboral. Després d'acomiadar-nos del Comissari, amb en Pepe ens desplaçarem fins l'Avinguda de Madrid a cruspir-nos un pollastret a l'ast, amb la seva corresponent ració de patates de plàstic i, un cop degustat un àpat tan selecte, ho regarem amb un parell de sigalons mentre deixàvem deambular la nostra vista sobre la interessant i cosmopolita fauna que vagava amunt i avall, avall i amunt, llevat de dos que travessaven.
- Hay que ver - comentava en Pepe - lo buenas que están las tias estas y nosotros aquí sin ejercer.
- No et queixis tant Pepe i recorda-te'n de la vaca marina d'aquest matí, segur que els teus ímpetus de conqueridor s'apaivaguen.
Va torçar el gest.
- Coño Arsenio, que mala leche tienes, con lo a gusto que estaba yo ahora y me sales tu con la parte más nehagtiva del sexo femenino. Sabes, me parece que me voy a acercar al bar de un amiguete mio, ¿quieres venir? Tiene buenas titis y como uno es municipal, bueno..., pués digamos que nos efectua un descuento especial.
- Gràcies per l'oferiment Pepe, però avui tinc un compromís que no puc ajornar, encara que t'agafo la paraula per un altre dia.
El Pepe anava embalat i se'n va anar. Jo, en agafar el vespino em dirigí cap a Palafolls.
En Jamal encara no havia arribat, mentre l'esperava decidí entretenir-me netejant una mica la cuina, no fos que digués que no col·laborava en les tasques de la casa. Ja tenia prou fama de malastruc i no es tractava pas d'incrementar-la.
Després d'ordenar-ho tot, en encendre una cigarreta, assegut al jardí, esperava l'arribada del meu amic. Ho va fer pels voltants de les sis i mitja. Només aparèixer vaig posar-lo al corrent dels esdeveniments que m'havien succeït en el primer dia de feina.
En Jamal reia mentre li acabava d'explicar els fets amb tots els seus ets i uts, fins i tot s'ennuegà amb la cervesa que s'estava prenent; un cop refet de l'ensurt em va dir:
- Vaja amb l'Arseni, ja et vaig dir que tard d'hora l'embolicaries, però carai, el primer dia i en la primera ronda trobar-se en mig d'un intent de suïcidi i d'un altre d'assassinat, no està gens malament.
I afegí:
- Encara que veig per les teves paraules que has resolt amb eficiència ambdós assumptes.
- Bé, li vaig respondre un xic ufanós, un ha vist moltes pel·lícules, i ha llegit Hammet, Montalbán i d'altres, i és clar, algun pòsit ha de quedar de tot aquest coneixement. De fet, m'he militat a aplicat la lògica de qualsevol detectiu.
- Ja, ja - reia en Jamal - sembles ja un autèntic municipal de la manera que parles, tant sols et faltava dir que t'havies limitat a complir amb el teu deure perquè et quedés rodó - va fer una pausa per anar a buscar un altre parell de cerveses - i en tornar m'explicava el cas que tenia entre mans, que a ell li semblava molt apassionant, però que a mi m'avorria bastant.
Al cap d'una estona i mentre estàvem sopant, una noticia em va gratificar i crec que a en Jamal també. Una de les tres caravel·les que l'estat Espanyol tenia d'enviar cap Amèrica, s'havia enfonsat al port de Palos de Moguer, abans d'emprendre la marxa.
- Mira - comentà en Jamal - aquests encara son pitjors que tu, ni tant sols han pogut sortir del port i ja han perdut un efectiu. Ho veus? Sempre hi ha un pitjor.
Encara que internament estava més content que unes castanyoles, exteriorment vaig intentar donar una imatge de mesura i bonhomia.
- Home Arseni, no diguis això que no és bo alegrar-se de les desgracies alienes. Pensa amb el disgusts de la gent que ha organitzat tot aquest assumpte, en com es deuen sentir en aquest moment davant del ridícul que han fet i... Vaig esclatar a riure. A prendre pel sac la educació i els modals, que és fotin.
- Així m'agrada, aquest si que és el meu Arseni, començava a preocupar-me. Per uns moments he temut que entre unes coses i les altres t'estiguessis estovant.
Vaig tranquil·litzar-lo.
- Tranquil que per bé o per mal continuo sent el de sempre, simplement intentava ser una mica diplomàtic, encara que al final m'ha sortir la vena. I ara, si em disculpes aniré a dormir, demà em toca llevar-me aviat.
I així ho vaig fer mentre ell es quedava ordenant els seus papers.
III.-
------------------------------------------------------------------------
Els quinze dies següents no succeí res d'especial que alterés la monotonia de les rondes diàries amb en Pepe. Érem ja a mitjans de Setembre i una gran part dels turistes havien abandonat Blanes, sobretot els dels campings dels pins, que a la que queien quatre tamborinades i alguna que altre calamarsada, agafaven els trepants i se'n tornaven cap el seu país.
Pluja per pluja gratis, es devien dir. I és clar, la sensació que donava l'Avinguda de Madrit, artèria principal dels pins, era de soledat i una certa tristor després del sarau del més d'Agost.
Semblà que en Pepe endevinava els meus pensaments.
- Arsenio, esto está de lo más aburrido, en cuatro dias se ha ido todo quisqui. Por cierto y, hablando de irse. ¿Que piensas hacer cuando acabe el verano?
- Mira, en això estava pensant ara mateix i, la veritat és que encara no ho sé; a part de tornar cap a Anoharra, no ho tinc gens clar. Igual em busco una altra feina; saps, li he trobat un cert gust a això de guanyar diners i la meva renda cada dia dona per menys per culpa de la inflació. No ho se, tinc d'anar molt en compte, que un te un historial i no el por malmetre de qualsevol manera.
Vaig canviar de terç, m'entristia parlar d'aquest assumpte.
En aquestes estàvem quan uns crits que venien del carrer Doctor Trueta ens posaren en estat d'alerta.
- Al lladre! Al lladre! Que m'ha robat un pernil, cridava esverat un botiguer al bell mig del carrer, mentre el pernil esmentat seguit d'un gitanet que pesava igual o menys que ell, passà fuetejat pel nostre costat.
Reaccionarem ràpidament en veure com pernil i pernilaire, pujaven tots dos junts en una furgoneta de l'any de la picor, o sigui sense lletres i òbviament desconeixedora de que anava la qüestió de passar la revisió de la ITV.
L'esmentada furgoneta arrencà a la màxima velocitat que li fou possible, que no és que fos molta i, en aquell moment, vaig fer allò que es te de fer en aquests casos, que un ha vist moltes pel·lícules americanes de Hol·lywood.
Després d'aturar un avi que anava amb un Renault 7 de sisena mà, amb veu esperitada li vaig dir mentre entràvem al vehicle:
Policia! Segueixi aquesta furgoneta.
L'avi en girar-se ens va dir:
Agafeu-vos fort, porto tota la meva vida esperant aquest moment. I en deixar anar de cop l'embragatge sortirem darrera la furgoneta cap la Plantera.
Els atraparem abans d'arribar a Malgrat, anàvem per la carretera de l'interior, però malgrat (no el poble, sinó la preposició) els avisos que insistentment els hi fèiem amb els llums i la botzina, no hi havia manera que s'aturessin i, l'espès fum del tub d'escapament de la furgoneta feia arriscat el fet de intentar avançar-los, amén que el Renault 7, talment com l'avi, tampoc donava més d'ell mateix.
Per tant, ens limitarem a seguir-los fins les afores de Malgrat i, un cop allí, en arribar a un camí veïnal tombaren cap la dreta i s'endinsaren cap un descobert que hi havia, fora de la visió des de la carretera.
Allí hi tenien instal·lat el seu campament compost de set o vuit caravanes amb la corresponent animació exterior de iaies, mares, i gitanets a dojo, a part de gallines, gats, gossos i algun que altre ànec.
En observar el paisatge en Pepe li va entrar un principi d'acolloniment.
- Arsenio, esto no me gusta nada, creo que seria mejor retirarse momentaneamente hasta que lleguen refuerzos, me temo que empezarán a salir calos de todos los lados y nos van a cascar.
- Pepe! - El vaig instar - Som agents de la llei i l'ordre i, encara que no tinguem jurisdicció a Malgrat, la sostracció ha estat efectuada a Blanes, per tant és un assumpte nostre que tenim la obligació d'afrontar i intentar resoldre, a més aquí només hi ha dones i nens...
Em vaig sobtar jo mateix, no hi havia ni un sol home. Tens raó Pepe, que l'avi vagi fins a Malgrat a buscar reforços, mentre, tu i jo ens quedem aquí donant la cara a la espera d'esdeveniments.
- ¿Me voy con el, no sea que se pierda?
- No siguis cagacalces i quedat amb mi, ja veuràs com no passa res.
Baixarem del cotxe i l'avi se'n va anar fins a Malgrat a cercar l'ajuda i, en girar-me cap el campament o estada, vaig tenir la ocasió de contemplar la major quantitat de gitanos del gènere masculí per metre quadrat que havia vist en la meva vida.
- ¿Que desean ustedes? va preguntar-nos un d'ells, mentre amb un pal a la ma dreta anava picant-se el palmell de l'esquerra amb una actitud que no duia a enganys.
- Ya lo sabe usted jefe, venimos a recuperar el jamón que uno de sus chavales a sustraido en Blanes y, he dicho ha sustraido para que no haya lugar a engaños.
- ¿Cómo? - tot fent-se l'ofès - acaso nos está acusando de sustraer un jamón. Ya estamos en lo de siempre, la culpa es de los gitanos, no sabe quien ha sido y nos viene a buscar a nosot......
- ¡Un momento! - vaig tallar-lo amb veu autoritària.
- Verá usted, y a ver si nos entendemos. Nosotros, o sea yo y el que está detrás mio, o sea el Pepe, hemos visto con estos ojitos que Dios nos ha dado, a un chaval suyo detrás del jamón que subia a una furgoneta, que precisamente está aparcada ahí delante nuestro y, la hemos seguido gracias a la colaboración ciudadana del abuelito que usted ya conoce. Abuelito que en estos instantes ya habrá avisado a la Policia Municipal de Malgrat, o - vaig fer una pausa escènica per tal de causar més impacte - a la Guardia Civil, o sea como el séptimo de caballeria pero en caqui. Por lo tanto, creo yo que sería mejor para el bién de todos que el jamón apareciera y aún estaríamos a tiempo para dar el asunto por olvidado, considerándolo una simple y pasajera chiquillería.
Els dos o tres que semblava que manaven més, en reunir-se, xiuxiuejaven entre ells, fins que al cap d'uns moments de deliberació, el del bastó se m'adreçà.
- Acorti Jefe, anem a zupozar que apareig el jambó, com zabem que no enz pazará ré?
La por fa miracles, em parlava en cataluz, ja dic jo que son gitanos però no pas beneits.
- Doncs...., perquè li dono la meva paraula i això a mi ja em val.
Anava l'home a contestar-me quan tots plegats sentirem udolar la sirena d'un cotxe patrulla i, abans que aquest arribes a la nostra alçada, de manera misteriosa el pernil aparegué als braços d'en Pepe.
En arribar el Seat Ibiza amb dos municipals i l'avi que s'ho estava passant pipa, els posarem en un moment al corrent de la situació i, com que de fet l'objecte sostret havia estat recuperat i, hom, o sia jo, m'havia compromès a oblidar-ho un cop acomplert aquest supòsit, ho parlarem amb els col·legues de Malgrat que de fet tampoc és que tinguessin gaires ganes de complicar-se la vida i, en estar-hi d'acord se n'anaren.
El del bastó se'm va acostar.
- Molt bé Jefe, veig que vostè és un home de paraula, crec que ens entendríem força bé.
- Li vaig dir que si, que jo també ho creia, però abans de anar-nos-en hi havia una qüestió semàntica que em tenia amb la mosca a l'orella i no em vaig poder estar de comentar-li.
- Perdoni'm, ¿com és que vostè primer m'ha parlat en castellà, després en cataluz i ara en un pompeistic català?
Esclatà a riure, era un riure franc, contagiós, com el d'en Jamal.
- Jefe, ¿sap perquè els gitanos durant gairebé mil anys hem aconseguit sobreviure i alhora mantenir les nostres costums i identitat com a poble?
- No! fou la meva contesta, però si és cert que ho heu aconseguit.
- Doncs és molt senzill, i pensi-ho mentre torna cap a Blanes.
- Ja hi pensaré, però millor si m'ho diu ara, doncs si després de pensar-hi no trobo la resposta correcte, o tinc dubtes raonables, tindré de tornar aquí per trobar-la.
- Te raó - em va dir - doncs miri, ha estat perquè sempre ens hem mantingut fidels a les nostres lleis i a la llengua, però alhora hem sabut respectar la gent gran i, hem après també a conviure amb les altres cultures i, per sobre de tot amb la seva llengua propia.
- Qui perd els seus orígens per la seva identitat - li vaig dir orgullós -
- Molt be Jefe, ja veig que ho ha entès a la primera, em cau bé - em deia mentre em donava la seva ma -
Ens acomiadarem i en Pepe, l'avi i el pernil pujarem al Renault 7. Aquest arrencà ara poc a poc camí de tornada a Blanes.
En arribar als Pins retornarem el pernil al botiguer que ja el donava per perdut. Ens felicità a tots tres i després nosaltres per la nostre part ho férem amb l'avi que és deia Estanislao, però que va quedar rebatejat com Starsky.
Ens va deixar el seu número de telèfon per si mai el necessitàvem i, se'n va anar corrents a explicar-ho als seus col·legues del casal. Acabats tots aquests compliments ens n'anàrem cap a comissaria a fer el "parte" dels fets.
Després d'omplir tota la paperassa vaig entregar-li al comissari, volia parlar en ell per tal d'aclarir la data en que deixaria de prestar els meus brillants serveis com a Policia Municipal.
Aquest, va dir-me que encara que la feina havia minvat bastant, em podia quedar fins a mitjans d'octubre, però que a partir del proper dilluns tant en Pepe com jo, ens havien canviat el torn i ens tocava el de nit, ja que part dels companys fixes se n'anaven de vacances.
A mi em va semblar bé, però en Pepe no és que li fes molta gràcia.
- Mira Pepe - li vaig dir - ara de nit tant sols volten quatre gats, pensa que ja han tancat moltes discoteques i bars de nit, per tant, tranquil·litat i bons aliments, cotxe patrulla amunt i avall, de tant en tant una paradeta, refresc i, ja veuràs com ens passaran les nits volant.
IV.-
------------------------------------------------------------------------
El dilluns al matí a les nou del vespre vaig recollir en Pepe al "Coral del Cordobés", que és on havíem quedat doncs ell venia de l'enterrament d'un familiar que s'havia mort sense avisar, de fet, segons en Pepe, mai havia estat gaire ben educat.
A primera vista no semblava que l'òbit l'hagués afectat molt, ans al contrari, doncs semblava ser que alguna pela en pessigaria de l'herència i, a banda era evident que s'havia cruspit poques pastes i molt de moscatell.
Dit curt i ras portava un bon pet a sobre.
En agafar-lo pel braç, me'l vaig endur mig arrossegant cap el Panda i, un cop dipositat en el seient i oberta de gom a gom la finestra, em dirigí cap al Jardí Botànic a veure si donant-li l'aire s'esbargia una mica.
Mentre anàvem amunt es va endormiscar, però en aturar el cotxe davant mateix del convent de les monges, es despertà sobresaltat.
- Arsenio!
- Que vols ara? Ja estàs bé o encara et dura la mona?
- Hombre, estoy jodido y me duele un montón la cabeza, pero dentro de lo que cabe me encuentro algo mejor, debe ser el aire fresco que entra por la ventana. Coño! Que me vas a curar la melopea pero voy a coger un constipado de tres pares de cojones.
- No n'hi ha per tant, home, el que passa és que el moscatell és malparit de per si i, tu t'has begut tota la reserva d'un any en una tarda. Val mes que baixem i mentre fem un cigarret si vols pots descarregar la bufeta, t'anirà bé i després ens agafarem la nit amb calma.
Un cop en Pepe va buidar tot el moscatell de set o buit vetlles de morts, ens asseguérem a contemplar la nit. El cel estava esclarissat i la lluna plena inundava de claror Blanes, confonent les ombres i donant a la ciutat un to de màgica irrealitat.
El silenci ens envoltava trencat de tant en tant per algun soroll llunya. Més lluny encara, els coets d'alguna festa major il·luminaven la foscor de la llunyania.
Blanes restava als nostres peus oferint-se acollidora com una noia bruna i dolça.
La veu d'en Pepe em va treure de la meva abstracció poètica.
- Ya me encuento mucho mejor, entre el aire fresco y la meada que he soltado se me ha pasado el mareo.
- Me n'alegro, perquè en l'estat en que estaves si se'ns arriba a presentar una emergència ho teníem fotut.
En fer l'última calada al Ducados, el vaig llençar no sense trepitjar-lo, no és tractava pas de calar foc a les rodalies del jardí botànic, que a la vora hi havia el convent de les monges i ara no tocava.
I en aquest mar de pau i tranquil·litat estàvem quan la radio comença a esvalotar-se.
- Charly 3! Charly 3!, aquí Charly 1, contesteu:
En agafar l'estri vaig contestar al ús.
- Aquí Charly 3! Qui gossa pertorbar la nostra pau i tranquil·litat en una nit de lluna plena a mitjans de setembre?
La veu de l'altre banda em va etzibar sense miraments:
- Escolta poeta de pacotilla, hi ha un accident a l'Avinguda de Madrid a l'alçada dels campings, sembla ser que ha estat entre un cotxe i una moto, aneu a esbrinar que ha passat. Canvio.
- D'acord Charly 1, hi anem ja a velocitat de Panda.
Sortirem brunzits muntanya avall travessant a tota pastilla el passeig deixant enrera Can Patacano i la Palomera i, en un moment ens trobàvem al lloc de l'accident.
Un Renault Clío, estava al bell mig del carrer i, al terra sense donar la sensació d'haver-se fet gran cosa hi havia un fòtil d'aquests de 50 c.c. Els ocupants d'ambdós vehicles havien desaparegut.
Com que sempre hi ha alguna persona que ha vist tot quant ha passat, preparada per informar a les autoritats pertinents, vaig adreçar-me a una senyora que estava en la primera línia de badocs.
- Bona nit senyora! Vostè ha vist quan ha succeït?
- Sí Agent! Contestà emocionada, estan tots dos reanimant-se al bar del costat.
En Pepe i jo ens dirigirem al bar esmentat i en entrar dins, tant sols hi havia una parella, encara que l'últim que se m'hauria ocorregut pensar és que havien tingut un accident, tenint en compte que s'estaven fonent en un intercanvi de microbis d'allò més recargolat.
M'hi vaig acostar.
- Perdonin que els molesti, però... vostès son els de l'accident?
Vaig tenir de repetir la pregunta tres vegades, doncs ni se n'havien assabentat de la meva presencia d'enfeinats que estaven netejant-se la gola l'un a l'altre.
Finalment es donaren per al·ludits i en acabar amb la seva activitat, el noi és va dignar girar-se tot somrient.
- Perdoni, si que hem estat nosaltres, però com por veure no ha passat res, tot està bé.
- Ja ho veig, ja, ho celebro, i tenint en compte que no hi ha cap problema greu, si no és molta molèstia per la seva part, els importaria retirar del mig de la calçada els seus vehicles i, després ja podran continuar intercanviant-se els microbis que els vingui de gust.
La noia es va girar també i, déus, era preciosa, amb els seus ulls blaus i profunds i un somriure d'orella a orella, va dir-me:
Te vostè tota la raó senyor agent, veurà, estàvem amb el meu xicot al càmping Mar i cel i, jo li he muntat una escena de gelosia per una bajanada de res. Aleshores en un rampell que m'ha agafat i del que ara me'n penedeixo, he sortit esperitada amb la moto, ell, m'ha seguit amb el seu cotxe i en arribar a l'alçada d'on s'ha produït l'incident, he frenat en sec per tornar enrera. Ell no ha tingut temps d'aturar-se i m'ha envestit pel darrera.
Va fer una pausa mentre bevia un glop de Coca Cola, i mare meva com se la bevia.
Vaig girar la vista, m'estava posant nerviós.
- Au va! Retireu els vehicles del mig de la calçada i aneu-vos-en a fer les paus al llit - perdó - volia dir al càmping.
Es posaren tots dos a riure en notar com el meu subconscient m'estava traint i sortiren del Bar.
- Joder, que suerte tienen algunos - comentava el Pepe - y nosotros de guardia sin un mal chocho que echarnos al morro.
- No siguis vulgar Pepe, es diu "almejear la protuberancia labial" que queda més sofisticat i, agafa-t'ho amb calma, son coses de la feina, que ens obliga a comportar-nos amb rectitud i decòrum.
Em va mirar, ja començava a conèixer aquesta mirada, anava mogut i ja no veia res de res.
- ¡Oye Arsenio! ¿Que te parece si nos vamos al bar de Paco y nos apañamos un par de chicas?. ¡Tío!, es que estoy de un cachondo que és demasiado.
- Pepe! Com carall et tinc de dir que estem de servei fins les nou del matí. A partir d'aquesta hora et deixo on vulguis per tal que calmis els teus ardors post juvenils.
- ¡Y una leche! A esa hora todas las putas del mundo están sobando y no hay ni una dispuesta a trabajar.
- ¡Ai Pepe! Em sembla que et falta una mica de món. Jo et diré que tens de fer. Truques al teu amic i li dius que necessitem dues noies per demà a les nou, però recalca-li que són del matí, que en quan acabem el servei les passarem a recollir i ens les emportarem al teu apartament i, un cop feta la feina ja les hi tornarem sanes i estalvies.
Mentre posava uns ulls com plats, va dir-me:
- ¡Ole mi Arsenio! Así se hacen las cosas, a lo grande. ¿Qué hora és?
Les dotze.
¡Joder! No falta ná, voy a llamarle ahora mismo.
Se'n va anar corrents cap la primera cabina que estava disponible i, en un moment tancà el tracte.
La resta de la nit transcorregué amb la més absoluta de les normalitats. Les hores passaven lentament fins arribar a les nou, però a la vida tard o d'hora tot arriba i, a les deu ja érem a l'apartament d'en Pepe amb dues morenes de bandera.
Pels voltants de les onze i mitja estava encara enfeinat amb la Trini que era de Tenerife i, se les sabia totes. A les dotze ja no podia més, estava fet pols i a més tenia gana.
En sortir de l'habitació ens trobarem al Pepe i l'altre noia asseguts al sofà amb cara d'avorrits.
- Cony! Els hi vaig etzibar. Sembla que vingueu d'un enterrament.
- Casi - contestà en Pepe - que desastre, no se si es que iba demasiado cachondo o que leches me ha pasado, que no he durado ni cinco minutos y, entre los nervios y la mala hostia que me ha cogido no he conseguido volver a ponerme en situiación y, aquí nos tienes desde las diez y media. Vosotros bien por lo que veo.
- No ha estat malament - vaig contestar-li tot fent-me el fatxenda -
La Trini va tocar-me el braç.
- Deixa'm el teu amic que ja l'arreglaré jo, tu distreu a la meva companya una estoneta, almenys que és guanyi la pasta. D'acord?
- Per mi cap problema. Com ho veus Pepe?
Ho va veure bé, i au, sant tornem-hi.
Segons la Trini en Pepe es va portar com cal i, jo que ja anava tocat em vaig limitar a complir lo just, però la cosa quedà bastant arreglada i pels voltants de la una érem tots quatre al menjador.
- Pepe! Perquè no vas a buscar quelcom de menjar?, vosaltres no sé, però jo amb tant d'exercici tinc molta gana.
- Vale, ¿y que traigo?
- I jo que sé! Porta un parell de pollastres a l'ast i un parell d'ampolles de vi.
No hi ha res com tenir autèntica fam per fins i tot trobar bones les patates de plàstic o els pollastres de cartró pedra i, aquest evidentment era el nostre cas.
Després d'un cafè ben calent, mentre en Pepe anava a acompanyar les noies, decidí quedar-me al llit reposant forces tot fent una becaina.
En tornar i mentre badàvem davant la televisió férem temps fins l'hora d'incorporar-nos a la feina.
V.
------------------------------------------------------------------------
La resta dels dies transcorregueren dins d'una normalitat pràcticament absoluta, llevat d'algun borratxo o un parell de robatoris de poca munta, fins que arribà la nit del diumenge. Era l'últim dia de treball, el Comissari Pradell i el Caporal Gutiérrez m'havien preparat una petita festa sorpresa, la qual ja n'estava assabentat doncs en Pepe si li havia escapat.
En entrar tot fent-me l'orni, ja estaven tots esperant-me darrera una taula que havien habilitat, plena de pastes i cava.
- Passi, Passi Arseni, ja veu que li hem preparat una petita festa de comiat, fou la rebuda del Comissari Pradell.
De fet era d'agrair doncs a part del detall hi eren tots, Jamal inclòs, aspecte que ignorava dons en Pepe no me n'havia dit res.
Durant una estona compartirem gresca i xerinola, fins a tres quarts de deu, hora en que el comissari ens recordà que teníem d'anar a fer la última ronda. Aleshores, aixecant una copa de cava vaig adreçar-me a la concurrència:
- Comissari, Caporal, classe de tropa, tropa de classe i Jamal...
- No fa gaire temps, en arribar a aquesta bonica i acollidora vila de Blanes en circumstancies d'ingrat record per mi i, que tots coneixeu perfectament, no estava en el millor dels meus moments. Però avui i gràcies a tots vosaltres, amb l'ànim aixecat, m'acomiado trist i alegre alhora. Trist pel fet de tenir de deixar-vos i alegre perquè l'estada aquí m'ha retornat la il·lusió per continuar el meu camí. Ha estat un "impasse" que valoro molt positivament malgrat la meva aversió - coneguda per en Jamal - a tot allò que porti gorra o uniforme, gràcies o tots vosaltres i a la meva propia experiència.
Estava començant a emocionar-me i decidí acabar el meu parlament acomiadant-me:
Res més i, gràcies a tots per tot.
Òbviament vaig repartir petons i abraçades a dojo i, a continuació un pel emocionat encara sortirem a fer la última ronda amb en Pepe.
Un cop al cotxe aquest va dir-me:
- Oye Arsenio. ¿Porquè no nos vamos hasta el botànico como el dia de mi tajá y nos echamos el rato y un pitillo tranquilamente?
- Per mi com vulguis, això està d'allò més tranquil.
Estàvem a l'alçada dels Apartaments San Francesc, per tant tan sols vaig tenir de girar a l'esquerra i a la dreta per enfilar cap al botànic.
Ens aturarem al mateix lloc que el dia de la mona del meu company i tot baixant del cotxe encenguérem les cigarretes. Feia un pel de fresca, l'aire bufava de llevant que vol dir pluja segura, però malgrat tot em sentia bé.
En Pepe fumava en silenci al meu costat, se'l veia tristoi.
- Restes molt callat company, que et passa?
Va mirar-me amb cara de ploraner enyorat.
- ¡Coño! Es que me sabe mal que te vayas, ahora que empezábamos a formar un buen equipo vas y me abandonas y, vete tu a saber que compañero me van a colocar.
Se'l veia preocupat i intentant tranquil·litzar-lo li vaig dir:
- No pateixis home, et toqui qui et toqui ja t'hi acostumaràs com vas fer-ho amb mi, que l'home és un animal de costums. Quant a mi, reconec que també em sap greu deixar-te, però no et preocupis que de tant en tant ja et vindré a veure, a tu i als demés. Al cap i a la fi si res no canvia tampoc tinc massa feina a fer.
Ens estàvem posant faves tots dos i vaig intentar treure-hi ferro a l'assumpte:
- Au va, anem a seguir amb la ronda que ja comencem a repapiejar. I dit i fet pujarem al Panda i ens dirigirem altra cop cap a Blanes.
En arribar a l'alçada de Can Patacano la radio començà a tronar amb l'afegitó de sempre:
- Charly 3, Charly 3. Aquí Charly 1 - em rebeu? -
- Vaya, se acabó la tranquilidad - és queixà en Pepe.
- Aquí Charly 1 contesteu! - insistí -
- Aquí Charly 3. Qui gosa pertorbar la pau i intimitat de la nostra última nit?
- Deixa't ara de conyes Arsenio, a la Plantera hi ha un borratxo armat amb un ganivet que per les trucades que hem rebut deu fer entre tres i quatre metres de llargària. És al bell mig del carrer amenaçant als veïns. Aneu en compte, pot ser perillós.
- Rebut Charly 1, canvi i curt.
- Que dius?
- Cony! Cambio y corto traduït literalment, o sigui que ja hi anem cagant llets. Ok!
Aclarit el dubte idiomàtic i amb la sirena connectada, ens dirigirem a tota pastilla cap la Plantera.
Al cap de tres minuts ja hi érem. Tan sols arribar observàrem un nodrit grup de veïns envoltant el suposat terrible i perillós borratxo.
Tan sols contemplar-lo, fins i tot abans que jo mateix, en Pepe exclamà:
- !Hòstia, el Perales¡
"Efestiviwonder", l'home que estava al bell mig del carrer armat amb un ganivet de cuina i acompanyat d'una trompa com un piano era ni més ni menys que el Senyor Pedro Luis Perales. I és que hi ha cognoms que marquen de per vida i l'esdevenir d'aquesta en les persones. Dient-se Perales era obvi que tenia d'ésser un agonies i, a fe que ho era.
M'hi vaig acostar decidit:
- Senyor Perales, faci el favor de deixar anar aquest ganivet i lliurar-se immediatament¡
- I una merda¡ - contestà irat - penso matar a tot el mon i després suïcidar-me, doncs la meva vida no te ja cap sentit.
- Perales¡ Que soc l'Arseni Pérez i aquesta historia seva ja me la se de memòria. Li dic per última vegada, deixi anar el ganivet o em veuré obligat a emprar la força, a més, ja sap que suïcidar-se no és precisament el seu fort i, tota aquesta gent que encara està de vacances no en te cap culpa que la vacaburra de la seva dona el deixés per un Testimoni de Jehová.
I després diuen que la policia no està informada - sentí que comentava una de les veïnes - si ho saben tot.
En Perales em mirava fixament, dificil acte quan s'està trompa perdut i, un cop em va tenir enfocat, va dir-me:
De veritat que és el Senyor Pérez, el de la Model?
- Sí home si, acostis i ho comprovarà.
Ho fa ver trontollant i, en arribar a tres passes de mi, en Pepe en anar-hi pel darrera li arrabassà el ganivet, posant-hi tanta empenta que en Perales va caure als meus braços i d'ací els ossos comuns anaren a parar conjuntament al terra. La gent s'espantà, pensant-se que el pobre home encara portava l'eina, però en veure que no hi havia sang, que ens aixecàvem ambdós sans i estalvis, mentre en Pepe orgullós aixecava el braç amb el ganivet a la seva ma, es tranquil·litzaren tot esclatant en forts i sentits aplaudiments davant la nostra brillant gesta. Controlat en Perales i cerciorats que cap veí no havia patit mal, introduirem aquest dins el Panda i ens n'anàrem cap a Comissaria.
- Charly 1, aquí Charly 3, sospitós detingut, procedim a entregar la mercaderia.
- Està identificat? - Preguntà la Teresa que atenia al nom artístic de Charly 1 -
- Sí! és tracte d'en Perales, aquell que quan no sap que fer es dedica a suïcidar-se de broma, el deixarem tancat tota la nit fins que si li passi la mona, demà el Comissari que decideixi que vol fer amb ell.
Lliurat el sots dit Perales, la resta de la nit transcorregué tranquil·la i, en arribar les nou del matí acabà el meu últim servei com a Policia Municipal interí, del molt noble i encara més excel·lentíssim ajuntament de la Vila de Blanes.
TERCERA PART
UN
------------------------------------------------------------------------
L'endemà al matí, després d'acomiadar-me per última vegada dels meus ara ja, ex companys i del Perales, muntat en el Vespino em dirigí cap a Palafolls per tal de recollir l'equipatge amb la intenció de tornar cap a casa.
Es notava que era dissabte, doncs la caravana de pixa pins que pujava cap a Blanes tenia una intensitat considerable.
En arribar a Palafolls i aparcar el vehicle motoritzat a l'entrada del pati, en Jamal estava tallant la gespa del jardí amb la seva maquineta com si d'un executiu dels "Estates" es tractés.
En veurem arribar, deixà de segar i en asseure's al terra suant com un polític a l'hora del recompte electoral, va dir-me:
- Hola Arseni! Ja ets lliure?
- Com un ocell, i tu? Exercint de yuppie dins del camp de sègol?
- No! fou la seva contesta. Més aviat d'advocat pobre que no es pot permetre el luxe de pagar un jardiner.
Vaig riure sarcàstic.
- Ja! Pobre? A veure si em faig l'acuseta amb el "Solcha" i sabràs que és ballar-la magra.
Em va interrompre.
- Arsenio! No fotis conya, que amb aquests assumptes no si juga, porta malastruga i, tot encreuant els dits canvià de terç.
- Ja has esmorzat?
- No! he pensat que em convidaries, com és l'últim dia de la meva estada aquí.
- Has pensat bé, anem-hi que si no se'm farà tard.
Un cop esmorzats i mentre assaboríem el cafè, va dir-me:
- Aleshores ja veig que te'n tornes cap a Anoharra. Ara que ja m'havia acostumat a la teva presència em deixes més sol que la una.
- Doncs si amic meu. Demà al matí si et va bé d'acompanyar-me m'agradaria retornar a casa meva, si et va malament, m'acostes fins l'estació i ja agafaré el tren que és transport de proletari. Ah! per cert, vull que sàpigues que he decidit buscar-me feina. Noi! Amb la inflació tan alta que hi ha la renda cada vegada dona per menys i, mira, ja m'hi he acostumat a això de treballar.
Vaig fer una pausa:
Si! ja sé que serà una taca per la resta de la meva vida i esmerçarà el meu historial, però les circumstancies i la precarietat estan per sobre de tot, fins i tot la dignitat personal.
En Jamal em mirava amb un somriure d'incredulitat.
- Mira Arseni, em sembla molt bé que vulguis treballar, si pot és el que fa tothom, però en què? Si tots els teus coneixements estan orientats cap les arts i les lletres. La veritat no et se veure de manxaire fent les vuit hores i amb l'entrepà embolicat amb "albal" i fitxant en un rellotge cada dia.
- Home! Em sembla que el treball de municipal no es allò que en podríem dir una tasca molt intel·lectual i, no ho he fet pas malament, a més, si és molt fàcil, s'agafa el diari, és troba una feina que et convingui i ja està.
Esclatà a riure.
- Però tu a quin mon vius? No has sentit a parlar que hi ha molt d'atur, que cada cop és més dificil trobar feina. Què es demana experiència i qualificació.
En aquest aspecte no hi havia caigut. Jo em pensava que això de treballar era bufar i fer ampolles, però ara resultava que no, que fins i tot trobar feina era complicat. Malgrat tot, li ho vaig dir:
Ah sí! doncs jo em pensava que això de trobar feina era bufar i fer ampolles.
En Jamal sospirà resignat davant la meva actitud.
- A veure. Si realment tens ganes de treballar, et puc buscar alguna cosa per Barcelona, saps que tinc bastants clients, un o altre tindrà alguna feina que et convingui. Però pensa que t'hauràs de desplaçar cada dia i quedar-te a dinar, ja t'hi acostumaràs, a més, tindràs l'avantatge que jo podré donar bons informes teus, aspecte molt important avui en dia.
- Gràcies Jamal! Ets un bon amic, et prometo que si em trobes alguna feina, quan cobri la primera mesada et convidaré a dinar a la Barceloneta.
Reia mentre em deia:
- Doncs si que comences bé, ja t'estàs gastant els diners abans de tenir-los al sarró. Ah! Per cert, tornant a l'assumpte inicial, aquesta tarda tinc de baixar a Barcelona i et portaré fins casa teva, demà tinc un dia molt complicat i em va millor avui.
- Com vulguis, mentre em portis, m'és ben be igual avui que demà.
Pels voltants de les dotze dinarem (horari guiri) i, un cop carregades totes les meves pertinences al cotxe d'en Jamal, aquest m'apropà fins Anoharra.
- Vols entrar a prendre alguna cosa? Li vaig dir en arribar.
- No puc! Gràcies però ja t'he dit que tinc una mica de pressa.
- D'acord, ja ens trucarem i si et surt alguna feina m'ho fas saber. Adéu i gràcies per tot.
En agafar els meus patracols i intentar obrir la porta em va sorprendre que ja ho estès, mentre, dins sonava "Stupendous" d'en Charlie Parker. Que estrany - vaig dir-me - no crec que siguin lladres, no se'ls acudiria posar Jazz mentre m'estan robant. O potser sí! per tal de despistar als veïns. Aquest últim pensament em va alertar.
Deixant els trepants al terra i armat del meu inseparable bastó, amb cura i una certa precaució vaig acabar d'obrir del tot la porta. En donar una ullada al menjador, vaig veure dos nois joves asseguts a les meves cadires, recolzats a la meva taula i bevent-se les meves cerveses.
En veure'm, se'm quedaren mirant amb cara de pocs amics.
- Ei tio! Ja pots fotre el camp d'aquí, aquesta casa ja l'hem ocupada nosaltres.
Vaig quedar de pedra palplantat al mig del menjador, era a la meva propia casa i un parell d'okupes m'estaven dient que bon vent i barca nova.
Respirant a fons per no fer un disbarat, m'hi vaig adreçar tan educadament com em fou possible:
- Nois! Hem temo que els que tenen de fotre el camp cagant llets d'aquí son el parell de poca soltes que tinc davant meu, que estan a punt de rebre les carícies del meu bastó si ho no fan ja. Perquè han de saber els senyorets, que davant seu tenen l'autèntic i legítim propietari d'aquesta vivenda.
Si em creia que els havia impressionat, anava molt errat, doncs un dels dos - el més decidit - sense moure's de la cadira, contestà:
- I què? El que perd el nord perd el port i, continuà fotent-se la meva cervesa.
- I una merda! En primer lloc l'ùnic que he perdut aquest estiu és un vaixell i en segon si d'ací a cinc minuts no heu fotut el camp, trucaré a la policia municipal perquè us faci saber qui és l'autentic propietari d'aquesta vivenda.
Ara si que els he acollonit - vai dir-me satisfet - Però tornava a anar errat.
- Talla el rotllo i si vols trucar, fes-ho, no ens pensem moure d'aquí.
Estava ja a punt d'explotar quan en agafar el telèfon... Merda! No tenia línia, havia oblidat pagar el rebut abans de marxar i segur que la tenia tallada per morós.
- Us creieu molt graciosos oi! Ja ho sabíeu que el telèfon estava tallat i m'heu pres el pel, però les meves cames si que funcionen i ara mateix van a avisar als municipals acompanyades de la resta del meu cos. Espero pel vostre bé que quan torni amb ells ja hagueu fotut el camp.
I en fer el gest d'anar-me'n el més decidit s'aixecà tot dient-me:
- Espera't un moment si us plau i, el si us plau que escoltava era una clara demanda d'auxili.
- T'escolto, que vols?
- Voldria proposar-te un tracte.
- Un tracte? A mi? Que voleu, comprar la casa per fer-ne un bloc de pisos? o potser voleu organitzar un alberg per okupes sense fronteres?
El noi insistí malgrat els meus sarcasmes.
- Escolta'm un moment i deixat d'ironies, seu amb nosaltres i escolta que et volem proposar.
- D'acord, ja sec, almenys convideu-me a beure una de les meves cerveses.
L'altre noi s'aixecà i en portà tres, Estrella Daurada, quan les meves eren Sant Miquel, pel que vaig deduir que alguna despesa si havien fet.
- Molt bé, soc tot orelles i procura explicar-me alguna historia que soni mitjanament creïble. - És que... Semblava que li costes d'arrencar, però finalment ho va fer: Veuràs, em dic Joan i el meu amic Daniel, ambdós estem estudiant Ciències de la Comunicació, no et pensis dons que som uns pringats, ans el contrari les nostres famílies són allò que se'n diu ben acomodades; el meu pare és advocat i el d'en Daniel, cirurgià, però des de fa uns quinze dies tenim un problema que no sabem com resoldre'l amb les nostres famílies i, és per aquest motiu que ens hem instal·lat aquí de manera provisional.
Jo l'escoltava mentre pensava que alguna cosa no anava per on jo em creia.
El noi començà a parlar:
Tot va començar fa un parell de mesos..
DOS
------------------------------------------------------------------------
En Joan inicià el seu relat:
- Ens vàrem conèixer a la Facultat i de seguida ens caiguérem bé l'un a l'altre. Començarem a sortir junts de copes i per tot arreu. Ben aviat ens adonarem que.........Bé! que sentíem quelcom més que amistat l'un per l'altre.
- Ho entens?
- A tu que et sembla, que em mamo el dit? - fou la meva contesta -
El noi, ja més assossegat continuà:
- I aquí començà a complicar-se tot, fórem tan il·lusos que ho explicarem als nostres respectius pares. No cal ni que et digui la que es va organitzar. Ens varen separar; prohibició total de veure'ns; amenaces; coaccions, etc. Però el pitjor de tot no fou això. No! el pitjor de tot va ser que ni tant sols ens van voler escoltar.
- Que no ho comprenguessin ja hi comptaven - continuà en Daniel - però és que tampoc o van voler entendre de cap de les maneres.
- I aleshores? - vaig preguntar intrigat mentre em servia la segona cervesa i m'espatarrava a la cadira.
- L'únic que podíem fer era marxar de casa - continuà en Joan - A través d'un amic comú que sí comprenia el nostre cas, ens trobarem amb en Daniel i així ho férem. En trobar-nos al mig del carrer i sense saber ben bé on anar, la casualitat ens portà fins al bar de la cantonada, on per atzar escoltarem un comentari entre dos clients i l'amo sobre un tal Arseni, que semblava estava una mica sonat i que vivia en aquesta casa, però segons deien havia marxat cap Amèrica en una esbojarrada aventura d'un vaixell antic i no se quines històries més.
Aleshores decidirem que de moment i tenint en compte que la casa quedava un xic apartada, la podíem ocupar sense cridar l'atenció.
Va fer una pausa per anar a buscar més cerveses.
En tornar, continuà el seu relat:
- Tot això t'ho hem explicat perquè en primer lloc, ens pensàvem que tardaries més temps a tornar i, en segon, i perdona la manera com t'hem rebut a la teva propia casa, però en veure el teu aspecte ens hem cregut que eres un altre que com nosaltres perseguia la mateixa finalitat.
- I això és tot, si ho creus oportú ara mateix marxarem, però si has entès la nostra historia i el problema que tenim, t'agrairia que em deixessis fer una postil·la final.
- Continua - li vaig dir - estic disposat a escoltar-vos.
- Gràcies! Perquè és evident que tu ets l'Arsenio el boig. Perdona'm però així t'anomenaven els del bar.
- Sí! - vaig interrompre'l - però jo no estic boig, tan sols soc diferent de la resta de la tropa i, suposant que estès boig, cert és també que estic viu i, ells no ho saben però ja estan morts. Això ho tinc tan clar com la merda d'aigua que raja de l'aixeta, però si us plau, continua, vull saber on vols anar a parar.
- Mira, t'agrairíem infinitament que ens deixessis quedar a casa teva uns dies, fins que trobem un altra lloc, o aconseguim convèncer a les nostres famílies que acceptin la nostra situació. Ja se que és demanar molt, però no tenim cap més opció. No se, tu mateix, farem el que decideixis.
Va fer una pausa esperant ansiós la meva reacció.
- Escolteu, no seria jo republicà, àcrata, anarquista i òbviament lliberal si no us dones un cop de mà en aquest assumpte, per tant ja os dic que de moment us podeu quedar, encara que no "ad infinitum", tot i que estic pensant que podria fer quelcom més per vosaltres. Si encara quedà cafè al rebost, en podriem fer, que no hi ha res millor per pensar que un bon cafè amb anís.
En quedava i, fins i tot tres tasses netes.
Al cap d'uns minuts estàvem tots tres asseguts degustant i gaudint d'un dels pocs plaers divins que la vida ens atorga als agnòstics.
A continuació vaig exposar de manera detallada el pla que havia pensat per mirar d'arreglar-ho tot plegat.
Un parell de dies després i mitjançant prèvies i intrigants trucades telefòniques, a les cinc en punt de la tarda tenia asseguts davant meu els pares i mares d'en Joan i en Daniel.
Ambdues parelles havien rebut una trucada meva en la que s'els indicava coneixia el parador dels seus fills i, que creia tenir la solució al problema que s'havia generat.
Només arribar, una de les mares, la d'en Joan va increpar-me:
- On són? Estan bé?
- Calmis senyora, estan bé i espero que tot ho estigui aviat, però comencem des del principi:
La meva intervenció començà per explicar en quines circumstancies havia conegut als seus fills i la relació personal i afectiva que els unia, que era aquest el motiu que els havia obligat a abandonar les seves respectives llars i de rebot ocupar la meva.
Escoltaven amb atenció i, de la manera que els començava a enfocar l'assumpte, ja es devien imaginar on volia anar a parar.
Decidí doncs continuar, convençut que anava pel bon camí.
- Mirin, vostès tenen més o menys la meva edat, per tan ja fa una temporada que han deixat la seva joventut, època en la que suposo exigien de la gent més gran, comprensió, tolerància i llibertat, com és preceptiu en aquesta època de la vida. I d'aquests conceptes que mai es tindrien d'oblidar vull parlar en referir-me als seus fills.
- A mi em semblen uns bons nois què l'ùnic error que han comès és el d'estimar-se, però no a una noia cadascun com a vostes els hi hauria agradat, sino entre ells. Ara uns i altres us trobeu confosos, ells perquè necessiten una ajuda que no els hi heu volgut donar i vosaltres perque no sabeu com fer-ho. I que voleu que us digui, aquestes coses passen i cada vegada més, a mi mateix em costa de d'entendre-ho que no pas comprendre-ho, però és així i crec que no seria bo intentar trencar-ho. Si alguna cosa hi ha a la vida que ningú pugui controlar - afortunadament - son els sentiments.
Crec doncs que seria bo fugir dels tabús i las hipòcrites barreres socials, espatllant així una realitat que per ells és bonica.
En fer una pausa, tothom restava callat, el missatge semblava que havia quallat, ara l'estaven paint.
En considerar que ja n'hi havia prou, decidí continuar ja dins l'atac final.
- Els tinc a dalt esperant la seva decisió. Òbviament saben que vostès son aquí i, crec que ha arribat l'hora de fer-los baixar i intentar arreglar aquest assumpte d'una manera civilitzada.
Duran uns instants, el silenci fou la resposta a la meva proposta, hi havia mirades de dubte entre les parelles, però finalment el pare d'en Joan obrí la boca:
- D'acord! Digui als nois que baixin.
Vaig aixecar-me satisfet, l'assumpte semblava que anava per bon camí.
Mentre pujava rumiava com podia acabar tot plegat, tot i que estava convençut que la història acabaria bé.
Només veure'm, en Joan em va dir:
- Com està el pati?
- En principi sembla que bé, crec que estem en el camí de posar la primera pedra al vostre futur, jo ja he fet el que he pogut, ara tan sols depèn d'ells i vosaltres.
Els hi vaig etzibar un cop a l'esquena a cadascun, estava un xic emocionat.
- Au va! Baixeu, que tingueu molta sort.
Preferí deixar-los a soles a fi que poguessin parlar amb més intimitat i donant l'excusa que no tenia tabac, vaig absentar-me durant gairebé mitja hora.
En tornar donava la sensació que la situació era bastant distesa, que tot anava doncs pel bon camí.
El pare del Joan se'm va adreçar:
- Senyor Pérez, creiem que és oportú donar-li les gràcies per la seva ajuda i col·laboració, després de parlar hem decidit acceptar la situació dels nostres fills i ajudar-los en les dificultats en que es puguin trobar. Com vostè ha dit ens costa comprendre-ho, però de moment ho em acceptat i, esperem que amb el temps una cosa ens porti a l'altre. Sap, tenia molta raó vostè quan ha dit allò de la nostre joventut, sovint oblidem aquestes coses i caiem lamentablement en els mateixos errors que els nostres progenitors als que haviem criticat. Suposo que gairebé sempre deu ser així, però vostè ens ha fet reflexionar i li estem molt agraïts.
L'home continuà:
- Digui'ns que li devem per les molèsties que els nois hagin pogut ocasionar-li i gustosament li abonarem.
Jo estava molt emocionat i no sé ben bé perquè en aquells moments vaig pensar amb la Rosita.
- No fa falta que em donin res - fou la meva contesta - ja m'han pagat i amb escreix vostès prenent la decisió que crec és la més correcte. Aneu-vos-en i que tingueu tots molta sort.
Després d'acomiadar-nos restava sol al bell mig del menjador, sense saber si estava alegre o trist. De fet sentia dins meu una mena de sensació agredolça.
Vaig trucar a la Rosita per demanar-li si podia passar la nit amb ella. Em va dir que si, crec que va comprendre que ho necessitava i, no va ser una nit qualsevol, va haver-hi molt més amor que no pas sexe.
TRES
------------------------------------------------------------------------
En despertar-me a primera hora del matí em sentia torbat. Per aquell tipus de coses que passen i un no pot controlar, em mirava la Rosita d'una altra manera, ja no era tan sols la bagassa que alleujava la meva soledat física i mental, aquella dona menuda i decidida, mica en mica s'havia anat introduint en la meva vida.
Els primers símptomes els vaig notar l'estiu el dia que ens n'anàrem de barrila amb en Pepe, em sentia com si l'hagués enganyada, tot i que en aquell moment no hi vaig acabar de caure.
Quan feia que la coneixia? Ho intentava recordar i no ho aconseguia. Deu, quinze, divuit anys, molts i, ella sempre atenta, dolça, emetent a qualsevol neurosi de les meves.
Era bastant més que una simple relació professional i, jo me n'acabava d'adonar ara, tard i a deshores com solem fer gairebé sempre els homes, però encara no era tard, o sí?
En donar-me la volta ella dormia encara, tenia un reposar tranquil, seré, tal com era ella. M'hi vaig atansar i en fer-li un petó obrí els ulls.
- Bon dia! Ja te'n vas?
- Sí! tinc d'anar a pagar el telèfon i després he de trucar al despatx d'en Jamal per donar-li unes dades, a veure si em troba feina.
Esclatà a riure.
- Una feina per tu? T'ho has rumiat bé? Tu no estàs preparat per aquestes coses.
- Vaja! sembla que us ho hàgiu parlat amb en Jamal, ell també m'ha dit el mateix. M'encanta la confiança que l'un i l'altre dipositeu en mi.
Continuava rient mentre em deia:
- Crec que tan ell com jo et coneixem més bé del que et penses, i no se jo si tu....
La vaig interrompre molest:
- Ja ni ha prou de barrila, et demostraré que puc treballar com qualsevol persona i quan ho hagi fet, tu i jo parlarem molt seriosament d'un assumpte.
- De quin? Va dir-me mentre s'acostava perillosament i la seva mà buscava el meu aparell reproductor.
- Ja ho sabràs al seu moment i ara deixa'm tranquil l'estri que faré tard.
Vaig fer tard, i molt. Tant que a la una arribava a la Companyia Telefònica Nacional i de Espanya per tal d'abonar la factura pendent, que més aviat resultà una fractura degut a l'elevat import de la mateixa, encara que val a dir que amb els avenços de la informàtica no vaig tenir d'esperar gaire.
Un cop arreglat l'assumpte vaig trucar en Jamal.
L'agradable veu de la seva secretaria em va contestar a l'altra banda del telèfon:
- Hola Amparo, soc l'Arseni, que hi ha en Jamal?
- Sí! ara mateix t'hi passo.
Passaren uns segons, que el malaurat Wolfgang Amadeus Mozart aprofità per atacar una peça seva amb só de maquineta escurabutxaques, fins que la musiqueta s'aturà de cop i aparegué en el seu lloc la veu d'en Jamal.
- Home Arseni. On t'havies ficat? Fa dos dies que t'estic trucant i no hi ha manera que agafis el telèfon.
- Hi es clar, és que els de la Telefònica tenen la puta mania de tallar-te la línia quan oblides pagar algun rebut i, mira, entre el naufragi, Palafolls i l'estada a Blanes, em vaig oblidar de fer-ho, però avui ja ho he solucionat.
- Per cert - vaig afegir - dius que m'has estat trucant. Que potser ja m'has trobat feina?
- Doncs sí! Vaja..., crec que si. Escolta, perquè no em vens a veure aquesta tarda pels voltants de les quatre i en parlem.
- D'acord! A l'hora en punt em tindràs al teu despatx.
En penjar el telèfon barrinava per a mi mateix. Bé! Això ja està en marxa, i agafant el camí cap a casa vaig aturar-me al súper per carregar tiberi en general, doncs tenia la nevera més buida que el pati de butaques d'en Vidal Quadres quan exposava les seves agosarades i feixistes propostes.
Un cop col·locat tot al seu lloc, o sigui esbarriat per l'interior de la nevera i, feta la pertinent comprovació que ja tenia línia al telèfon, decidí preparar-me un petit refrigeri, o sigui el dinar.
Només asseurem a la taula, l'aparell abans esmentat començà a sonar insistentment.
Era en Pep Ribal.
- Hola Pep com estàs?
- Jo bé! Però no és per a mi que et truco. Veuràs, l'oncle està molt malament i he pensat que t'ho tenia de fer saber, a tu i als altres.
- On és?
- Ara a casa seva. Els metges diuen que no hi ha res a fer, que el càncer es irreversible i que és millor per ell que s'estigui a casa. M'ha preguntat per a tu, diu que te moltes ganes de veure't. Podries venir?
- Oi tant! faltaria més. Mira, aquesta tarda he quedat a les quatre amb en Jamal a Barcelona, però no crec que sigui una visita molt llarga. Quan torni el passaré a veure sens falta.
- D'acord, fins després doncs, ah! i dóna-li records en Jamal de part meva.
- Així ho faré. Adéu! Fins la tarda.
En penjar el telèfon, m'envaí un sentiment de profunda tristor, feia uns moments que estava content i mitjanament feliç i, de cop, la cruel realitat havia imposat la seva llei. Em sabia greu l'estat d'en Xavier Barnils, aquella il·lusió i ganes de viure que tenia s'encarregaria la parca de esgarriar-ho. Com gairebé sempre, arribava a deshora per complir la seva sinistra tasca d'ajusticiar en nom dels déus.
Ja no vaig dinar, ho recollí tot i un cop canviat me'n vaig anar a Barcelona. A les quatre en punt amb puntualitat catalana era al despatx d'en Jamal. Aquest encara no havia arribat, però Amparo em va dir que m'esperes a la saleta doncs vindria en un quart d'hora. Vaig matar el temps fullejant una revista de tres anys enrere tot fumant-me una cigarreta, aspecte que encara estava permès a la sala d'espera del meu amic. El susdit arribà al cap de deu minuts.
- Hola Arseni! Perdona que t'hagi fet esperar, he tingut un dinar de feina i s'ha allargat més del previst. Ja saps com son aquests tipus de dinars, sempre s'allarguen més del compte.
- No et preocupis - li vaig dir - no tinc ni idea de com son aquests dinars, ni ganes, però la veritat és que tinc pressa, de fet si no fos perquè havia quedat amb tu i m'interessa la conversa, no hauria pas vingut avui. I a continuació li vaig explicar l'estat de delicada salut en que es trobava en Xavier Barnils.
- Vaja! - contestà - encara recordo el dia que l'anàrem a veure al seu magatzem i, quan la varadura de la caravel·la, se'l veia ple d'il·lusió i ganes de viure.
- Així és la vida, estimat amic.
- Si noi! I no s'hi pot fer res, demà mateix ens pot tocar a nosaltres.
- Demà? Cony! no fotis, no em donarà temps ni de començar a treballar.
- Tranquil home que només era una frase feta, deixa't de conyes que de la feina et volia parlar. Mira, és tracta d'una Empresa de venda al major i al detall de pell. Necessiten una persona de confiança per fer una mica de tot, des de portar la furgoneta a ajudar al magatzem, vaja el que faci més falta a cada moment. El sou es a convenir però pel que he parlat amb en Molina que és el gerent, estaria al voltant de les cent cinquanta mil pessetes al més, dietes a part en cas de tenir de viatjar. Ah! i dues pagues extres.
Si et sembla bé et dono l'adreça i el telèfon del Molina, parles en ell, i....., tu mateix.
Vaig fer veure que m'ho rumiava, però la veritat es que la proposta semblava interessant.
- Home, no te mala pinta, en principi em sembla bé. On és la fàbrica?
- Entre l'Hospitalet i Cornellà, a la mateixa carretera. Té aquesta tarja, aquí hi tens l'adreça, el telèfon i el nom del Gerent. Ah! t'aconsello que primer el truquis i concertis l'entrevista, no sigui que et presentis allí i en Molina nom hi sigui, doncs sempre està viatjant d'una banda a l'altre per qüestions del seu negoci.
- Em semble perfecte - li vaig dir - aconsegueixi o no la feina, gràcies per tot i, no pateixis que quan sàpiga alguna cosa t'ho faré saber, però ara si em disculpes, m'agradaria anar a veure en Xavier Barnils.
Va comprendre el meu neguit.
Mentre anava cap l'estació m'envaïa una sensació de desfici que m'havia causat l'estat d'en Xavier. Amb l'ànim sota mínims vaig agafar el tren cap a Anoharra.
A les vuit del vespre era a casa seva però ningú contestava a les meves trucades. Després d'esperar un temps prudencial vaig tornar a insistir amb idèntic resultat.
Començava a preocupar-me, alguna cosa no anava bé.
En donar una ullada a traves de les finestres vaig adonar-me'n que l'interior de la vivenda estava a les fosques.
Decidí adreçar-me a la casa del costat per tal de veure si en sabien alguna cosa, ja que m'imaginava el pitjor. Una senyora gran va obrir-me la porta amb cara de desconfiança.
- Que vol? Pregunta amb to sec.
- Perdoni'm que la molesti senyora, però he vingut a veure en Xavier Barnils i no hi ha ningú. Com que el seu nebot m'ha trucar aquest matí dient-me que estava bastant malament, la veritat és que m'he preocupat. No en sap pas res vostè?
La desconfiança anava minvant a mida que li explicava el motiu de la meva visita a la bona dona.
- Ai pobre Xavier - exclamà compungida - és una pena, aquesta tarda se l'han emportat amb una ambulància cap a Santa Fe, ha tingut una baixada molt forta i se'ls n'anava. El seu nebot i la seva mare han anat amb ell. És tot quan li puc dir, si vol deixar algun missatge quan tornin els hi donaré.
- Gràcies! Però m'estimo mes anar-hi jo mateix, de totes maneres si tornessin abans d'hora els i diu que ha estat aquí l'Arseni Pérez.
- El de la barca? - Preguntà la senyora -
- El mateix - fou la meva contesta - orgullós que m'haguessin reconegut.
- Oh! va ser una llàstima tot quan va passar, quina mala sort, amb la il·lusió que teníeu tots plegats i lo bonica que havia quedat.
- Sí Senyora! Te raó, però tot aixó malauradament ja és historia i ara el que tenim és el pobre Xavier ingressat a Santa Fe i amb la vida pendent d'un fil. Si em disculpa, voldria anar-hi ara mateix. Moltes gràcies senyora ha estat vostè molt útil i molt amable.
Deixant la senyora acabant d'explicar-me el que ja no sentia, vaig adreçar-me corrent cap la clínica en el primer taxi que vaig trobar i, un cop allí encara més de pressa i neguitós en arribar a urgències, vaig trobar-me en Pep i la seva mare.
- Com està? - fou la meva ansiosa pregunta -
- No en sabem res - contestà en Pep - ja fa més de dues hores que l'han entrat i encara no ens han donat cap noticia del seu estat.
Decidí quedar-me a esperar amb ells, fins que al cap d'uns vint minuts l'altaveu amb veu impersonal cridà.....FAMILIARS D'EN XAVIER BARNILS, passin per la porta 4.
En Pep i sa mare s'aixecaren a l'acte i es dirigiren a la porta esmentada. Jo en no voler interferir vaig esperar-me assegut, fins que al cap de cinc minuts més sortí en Pep.
- Que us ha dit el Doctor?
En Pep és va asseure al meu costat mentre em deia:
- Poca cosa i res que no sabéssim. De moment està fora de perill, ha dit el doctor que no l'atabalem gaire, que de totes maneres com ja ens va dir no hi ha res a fer. Vaja, que com a molt pot durar tres o quatre mesos i, que en aquest temps hi haurà dies de tot.
Se'l veia trist i preocupat. Aleshores en passar-li el braç per l'espatlla, li vaig dir:
- Pep, es el teu avi, i no puc encara que vulgui, sentir el que tu sents per ell, però pensa que ha tingut temps de fer la feina i que tu n'has pogut gaudir més que molts altres nets.
Les persones no moren del tot si un no ho vol, intenta conservar en la teva memòria els millors moments que has viscut amb ell, cuida'l mentre puguis i quan arribi l'hora del fatal desenllaç, del somni etern, no el ploris, mira'l com descansa seré i tranquil.
Voldrà dir que ha complert amb la seva feina i ha deixat de patir.
- Gràcies Arseni - va dir-me -
- Me'n vaig, aquests dies estic pendent d'una entrevista de treball però et trucaré cada tarda, Quan el portin cap a casa m'ho dius que el vindré a veure, així xerrarem una estona a veure si s'anima una mica.
Semblà que en Pep és quedava més tranquil i me'n vaig anar cap a casa. Em deprimeixen molt els hospitals i de seguida que puc en foto el camp.
Ja a casa i mentre em preparava el sopar vaig trucar la Rosita però no contestava, més tard en insistir obtingué la negativa per resposta. Aleshores en trucar a la feina em van dir que havia marxat uns dies a casa de la seva mare a Caceres, doncs és veu que estava molt malalta.
- Ha deixat algun missatge per mi? Soc l'Arseni Pérez.
- Ah sí! m'ha dit que ha intentat localitzar-te, però en no aconseguir-ho se n'ha anat. Diu que ja et trucarà quan torni.
- Gràcies.
Tot és torçava. Això es cosa de l'hivern que s'acosta i ho emmerda tot - vaig dir-me - i d'aquesta mena vaig enfilar cap al llit a dormir, l'endemà tenia de trucar al Molina per l'assumpte de la feina.
QUATRE
------------------------------------------------------------------------
A les nou del matí estava trucant al Senyor Molina. La Secretaria molt amable ella, em va dir que m'esperés un moment. Aquí no hi havia el Mozart ni cap col·lega seu, per tant el silenci fou el meu acompanyant durant uns segons fins que una veu s'introduí dins la meva orella.
- Bon dia! Josep Molina a l'aparell, vostè dirà?
Després de dir-li qui era i contestar-me ell que era una persona molt important i molt ocupada també, quedarem pel dilluns següent a les deu del matí, doncs tenia d'anar a Logronyo i fins el dia esmentat no em podria rebre.
En acomiadar-me d'ell tot donant-li les gràcies, mentre penjava el telèfon pensava que aquest paio era una mica fantasma, o almenys era la sensació que donava.
Bé - vaig dir-me - ja has donat el primer pas. Només tens d'esperar fins dilluns al mati i mentrestant tens gairebé una setmana per davant. Organitzat Arseni, pensa que es tracte de l'última setmana de llibertat.
Decidí recuperar temporalment la meva afecció pictòrica que últimament amb tants avatars tenia molt abandonada.
Abans però, vaig trucar al Manolo per tal de veure si estava assabentat de la malaltia d'en Xavier, i per si podia recollir-me un parell de mobles vells que tenia a casa i em feien més nosa que servei.
Va contestar-me que ja ho sabia i quan als mobles passaria a primera hora de la tarda, més que res per fer el cigaló d'anís, que la parenta el tenia molt controlat i no li deixava provar l'alcohol.
En penjar, em disposava a reiniciar la meva tasca de pintor quan el telèfon sonà insistentment. Era la Rosita, la seva mare s'havia mort i restaria encara uns dies al poble arreglant papers i retrobant antigues amistats, que ja em trucaria quan arribes i que...., bé, que sobre la conversa que haviem tingut l'ultimà vegada ja en parlaríem quan ens tornéssim a veure.
Li vaig donar el meu condol intentant tranquil·litzar-la una mica.
Quedarem que em trucaria quan arribés a Anoharra, per que l'anés a recollir a la estació.
La resta del matí, ja més tranquil derivà entre pintar i escoltar la radio i com no tenia ganes de fer-me el dinar em vaig fer portar una pizza. Devorant les seves restes em trobà el Manolo.
- Passa, passa. Estic acabant de dinar. Ara mateix et preparo un cigaló que és el que has vingut a cercar, que ja se que a tu els trastos que has de recollir te la porten fluixa.
Esclatà a riure mentre de reüll mirava les restes del meu dinar.
- Dedueixo que no t'agraden les pizzes?
- Home - fou la seva contesta - és un bon recurs per un solter. Tu el que tindries de fer es posar una mica de seny al cap d'una vegada, casar-te, o com a mínim tenir una parella estable, fills i tot aixó que fa la gent assenyada. Tindries obligacions i augmentaria el teu sentit de la responsabilitat. Mira Arseni, no hi ha res pitjor que fer-se gran i estar tot sol.
- Ho sé amic meu, estic en el tema, de moment la setmana que bé gairebé segur començaré a treballar d'una manera estable. Dilluns a primera hora tinc una entrevista i quan l'altre assumpte també hi estic treballant a fons.
- Doncs mira, ara que ho dius, tinc de tornar a ser pare.
- Enhorabona! Amb aquest quants seran?
- Cinc, aquest és aquesta, doncs serà nena.
- Deu ni do! En Pujol estarà content amb vosaltres. D'això si que se'n pot dir fer país. Quin nom li posareu?
- Anna! Com la patrona de Blanes.
- Em sembla una bona idea, no hi ha res millor que un nom ben curt per la mainada, al cap dels anys es te de pronunciar tantes vegades que quant mes curt sigui millor. Que! Vols un altre cigaló per celebrar-ho?
No va dir pas que no, mentre vaig voler tocar-li una mica la moral.
- Escolta Manolo, m'ha dit un ocellet que ets del Madrit; afirma-ho ara mateix o nega-m'ho per sempre.
Ho soc! reconegué com si hagués estat agafat en una malifeta.
Tranquil, que el futbol no m'agrada. Només era per vacil·lar-te una mica. Bé, que et sembla si reculls els trastos. No és que et faci fora però vull trucar en Pep per veure que fa en Xavier i després tinc d'anar al Treinta y Tantos, doncs he quedat allí amb un company.
Va captar el missatge i un cop carregada la furgoneta ens acomiadarem.
Vaig trucar en Pep. Va dir-me que el seu oncle estava més bé i que l'endemà ja podria tornar a casa seva. Sabia ja que havia anat a veure'l i quedarem que hi aniria a mitja tarda.
Mitjanament satisfet per la teòrica recuperació d'en Xavier, dirigí les meves passes cap el Treinta y Tantos on havia quedat amb en Jaume Sabaté. Era aquest un amic tardà entestat en traduir Ciorán al català.
Volia que dones una ullada al Breviari de Putrefacció que ja havia acabat, a veure que em semblava.
No és que em seduís molt especialment, però ell n'estava molt orgullós i no el podia deixar a banda.
En arribar al bar ja m'estava esperant.
- Em pensava que t'havies oblidat de mi - va dir-me -
- No, no t'he oblidat, la veritat és que m'he entretingut, ja saps que m'agrada molt badar. Aquesta és la traducció? - senyalant un exemplar que tenia a sobre la taula -
- Sí! per fi ja està, t'ho llegeixes i ja em diràs que et sembla.
- Ja se de que va - vaig contestar-li - t'ho vaig dir l'altre dia, la gent ara no està per la filosofia. Tu, donel's-hi best sellers o llibrets d'aquests d'auto ajuda i s'hi apuntaran de seguida; però els filòsofs no estan de moda, la gent ha perdut l'hàbit de pensar i l'estat de consciència.
- Ja ho sé, però aquest no és el meu problema, a mi m'agrada el que faig, la veritat és que he gaudit molt traduint-lo i, ja se que no aconseguiré que cap editorial s'interessi per publicar-ho; millor per tu, tindràs un autèntic original signat i dedicat.
- Gràcies - fou la meva contesta - me'l llegiré i guardaré en el lloc d'honor dels meus llibres més estimats.
Un cop fets aquests compliments, començarem a engolir cerveses que és una de les millors maneres per anar xerrant i divagant sobre el diví i l'humà.
En fer-se les nou del vespre el vaig deixar, tenia de començar a acostumar-me a anar a dormir mes aviat. Horari d'obrer, li vaig comentar en Jaume que se'n feia creus que jo em poses a treballar.
- Ves en compte Arseni, he sentit explicar que treballar cansa molt.
- Sí! això diuen, que hi farem; de fet tots aquests anys que m'he estalviat ja els tinc superats, serà qüestió d'agafar-s'ho amb calma.
Vaig acomiadar-me del meu amic, l'endemà tenia d'anar a comprar-me roba i calçat adequat per treballar. No és tractava de semblar un poca pena, a part que ben arreglat un sempre sembla més competent.
CINC
------------------------------------------------------------------------
Em vaig llevar aviat - a quarts de nou - per anar-m'hi acostumant, després d'un lleuger esmorzar em dirigí a l'eix Macià, allí en uns coneguts magatzems ( no es pot dir el Corte Inglés ) em proveí de la roba i calçat que considerava escaient per la nova feina.
En tornar a casa, després d'haver mig menjat al bar del costat, vaig fullejar la traducció del meu amic. La veritat és que per llegir el Breviari es necessita un cert estat d'ànim, del que jo en aquests moments no en disposava. Decidí doncs deixar l'apàtrida romanès per un altre moment . Mitja hora de becaina fou molt més profitosa.
Pels voltants de les sis era a casa d'en Xavier. La mare d'en Pep m'obrí la porta i acompanyà fins el menjador.
- Ara està dormint - va dir-me - no ha passat gaire bon dia; jo diria que els metges han estat molt optimistes en dir que encara duraria set o vuit mesos, o potser anaven justos de llits i ens l'han enviat a morir a casa. La veritat és que no el veig gens bé.
- L'arribada d'en Pep va tallar les seves cavil·lacions i se'n va anar a la cuina a preparar-nos cafè per fer-nos més planera l'espera.
Al cap d'una mitja hora va baixar:
- Ja podeu pujar, s'ha despertat i us està esperant.
Veure en Xavier al llit amb l'aspecte actual em va causar una profunda impressió, estava molt prim i els ulls ensorrats, havien perdut aquella brillantor que tan m'agradava; fins i tot hom diria que havia perdut molt de cabell. Malgrat tot, vaig armar-me de valor per dir-li:
- Hola Xavier! Com estàs? no tens mal aspecte.
Dibuixant un fallit intent de somriure als llavis em va dir:
- Ai Arseni! Dir mentides no és el teu fort, amb la cara que has posat en veure'm ja m'has dit quan em tenies de dir.
- Home! No t'ho agafis així, no deus estar tan malament. Si t'han deixat tornar a casa és que encara tens corda per estona.
- Que va! Això és que deuen anar justos de llits i s'han dit que com no hi ha res a fer, doncs mira, que es mori a casa.
- Xavier, l'últim que tens de perdre és l'esperança i les ganes de viure, que això cura més que no pas cap medicina.
- Arseni, ja he acabat les forces, no et podré construir un altre vaixell, ni tan sols de paper. Company, aixó s'acaba.
Continuarem parlant uns minuts més, però en Xavier es cansava, a part que és dificil mantenir una conversa amb una persona que és conscient que s'està morint i no hi ha consol que valgui.
En acomiadar-me d'ell, ambdós érem conscients que no ens tornaríem a veure, malgrat tot li vaig dir que hi tornaria la setmana que bé.
En sortir de la casa, no tenia ganes d'anar a la meva, no estava d'orgues i vaig anar al bar del costat de casa a menjar qualsevol cosa. Després, acompanyat d'una sensació d'angoixa i impotència vaig tornar a casa.
M'estava preparant un cafè quan va sonar el telèfon.
Era la Rosita. Menys mal! Vaig exclamar.
En estranyar-se pel meu comentari, li vaig explicar l'estat d'en Xavier, i que em pensava que la trucada era d'en Pep per tal d'avisar-me del pitjor.
- Doncs no Arseni, jo només et trucava per dir-te que tornaré divendres que bé, ja he aconseguit arreglar tota la paperassa i aquí al poble no hi tinc res més a fer. Ah! quan arribi tenim d'acabar la nostra conversa de l'altre dia, malgrat tot, tinc bones noticies.
- Quines? Vaig preguntar intrigat
- Ja en parlarem quan torni, adéu!
En penjar el telèfon em deixà intrigat pel to misteriós de les seves paraules.
El divendres a les set del matí va trucar en Pep, en Xavier havia mort a mitjanit.
- Una bona mort, ràpida i dolça, estava dormint i va passar d'un somni a l'altra sense assabentar-se'n.
L'enterrarem l'endemà al Cementiri de la Salut. Una part de tots nosaltres es va quedar al seu costat per sempre mentre l'altra maleïa els déus que se'ns emporten quan els sembla la gent estimada.
SIS
------------------------------------------------------------------------
El dilluns al matí a les deu en punt era al despatx del senyor Molina. La seva secretaria em va dir que encara no havia arribat.
- Està mol enfeinat, però no es preocupi que el te anotat a la agenda. No crec que tardi - afegí -
Va arribar passats dos quarts de dotze - comencem malament, em vaig dir - i després de saludar-me sense ni mirar-me als ulls encara va tardar un altre quart d'hora a rebre'm.
Finalment la secretaria em va fer passar al seu despatx.
Estava assegut darrera una immensa taula i, representava l'arquetip de l'executiu modern. Cap enclenxinat, ulleres de pasta i vestit de marca; aparentava uns quaranta anys i, dit curt i ras, em va caure malament abans de començar.
- Perdoni que l'hagi fet esperar, però tinc un matí molt complicat i m'ha estat materialment impossible atendre'l abans. Bé! Suposo que el nostre comú amic, en Jamal ja l'haurà posat en antecedents del treball que pretenem que vostè desenvolupi a la nostra Empresa.
- Sí! - vaig contestar - més o menys ja m'ho ha explicat.
- Veurà! Necessitem una persona de confiança que ens pugui donar el rendiment òptim dintre dels paràmetres dels assumptes quotidians. Pensi que estem en plena campanya d'hivern i anem desbordats de feina. Entre d'altres coses necessitem gent que no miri el rellotge a l'hora de plegar i, que si es te de quedar una estona, ho faci amb il·lusió i ganes de col·laborar amb l'Empresa.
Anem a pitjor - em vaig dir - a part de parlar-me molt florit, de moment només m'està posant al corrent de les obligacions que pel que es veu són moltes; veurem quan arribi a les devocions.
En Molina continuà impertèrrit, de fet s'estava escoltant a ell mateix i, no crec que ni tan sols es preocupes de si jo ho feia.
- Senyor Pérez, si l'interessa la feina li puc oferir cent mil pessetes al més , mes les dues pagues extres i, de mutu acord a la vista dels resultats, a primers d'any podríem revisar-lo a l'alça fins arribar a les cent cinquanta mil que es la xifra que en Jamal em va dir que vostè pretenia guanyar.
I tant que ho pretenia, però vana era la pretensió, encara no havia començat a treballar i ja m'havia bufat cinquanta mil peles.
Ell continuà amb les rebaixes.
- Aquí i amb sous d'aquest nivell no es paguen hores extres, es considera que el salari cobreix amb escreix l'esforç de dedicació a la Empresa i també és veritat que llevat de plena temporada o quan és fan els mostraris, tampoc se'n fan gaires. Te de pensar com a contrapartida que aquí som una gran família i, estic segur que s'hi trobarà molt a gust.
- Que li sembla?
No és que m'entusiasmés la idea de treballar per aquell paio, però el sou, malgrat la rebaixa inicial era bastant interessant, a més, em devia en Jamal que havia tingut el detall o la mala baba de buscar-me aquesta feina. Per tant, esbossant el millor somriure possible de futur empleat imbècil, li vaig dir:
- Em sembla bé quan vostè m'ha dit i, crec que he entès la filosofia de la seva empresa. Quan puc començar?
- Demà mateix si li sembla, ja li he dit que estem en plena campanya i anem escassos de recursos humans i logístics. L'horari és de vuit del matí a dues i de quatre a vuit, tot i què al vespre no tenim hora de plegar estricta com ja li he comentat.
Vaja, deu hores i escaig, la cosa continuava malament - vaig dir-me - mentre me'n recordava de tota la parentela d'en Jamal. Malgrat tot ja li havia dit que si i aixecant-me li vaig dir:
- D'acord Senyor Molina, demà a les vuit en punt em tindrà aquí com un clau disposat a treballar.
- Així m'agrada, que sigui decidit i, ara si em dispensa estic molt enfeinat, fins demà al matí.
Me'n vaig anar del despatx de l'executiu agressiu que a partir de demà tindria coma cap, per anar a veure a l'advocat que a partir d'avui estava a punt de deixar de tenir com a amic.
No hi era i aquest fet el va salvar de moment.
- Vols deixar-li algun missatge, em va dir Amparo.
- No! gràcies, ja el trucaré a la tarda.
En sortir del despatx, les meves cames, en el seu últim dia de llibertat em van portar fins la plaça de Catalunya, on vaig agafar el tren cap a Anoharra.
Un cop a casa, tot dinant, degustava un bistec de sabata a la planxa, farcit de patates de plàstic i, no deixava de donar voltes a l'assumpte de la feina.
El que et passa - em deia - és que estàs massa ben acostumat. Sempre has fet quan t'ha donat la gana, i et manca pràctica a dependre d'altres persones, aspecte que la majoria dels humans han estat fent des dels catorze anys o fins i tot abans. Potser ja va sent hora que t'incorporis al mon real.
Tan pensar em va donar son i vaig obsequiar-me amb una becaina.
A quarts de sis el telèfon em va despertar. Era en Jamal.
- Hola Arseni! Que volies? Com ha anat l'entrevista? Us heu posat d'acord amb en Molina?
- Soc culpable senyoria, jo confesso tot.
- Que dius ara Arseni ?
- Home Jamal, davant aquest allau de preguntes. M'ha agafat complexe de culpable del que sigui.
- Deixat de bromes, com t'ha anat?
- Bé. Demà començo a treballar. Per cert. Tu ets molt amic del Molina aquest?
- Perquè m'ho preguntes?
- Doncs perquè m'ha semblat bastant fantasma.
En Jamal esclatà a riure.
- Ai Arseni, veig que tens bon ull, però no li facis cas, aquesta gent de la pell remenen molts diners i en molt poc de temps i, escolta, la gent d'avui en dia es mou en aquests paràmetres.
A banda, és un bon pagador i tal com estan les coses és un aspecte molt important.
Feu una pausa.
- Amic meu, el que et passa es que tu no estàs acostumat ni a treballar amb aquest tipus de gent ni dins la disciplina d'una empresa, però ja t'hi aniràs acostumant, Ah! i so no ho tens clar, val més que m'ho diguis ara, no em facis quedar malament deixant la feina al cap de quatre dies.
- No és això Jamal, la paraula està donada i la compliré, només era un comentari d'amic a amic.
- Així m'agrada, ja em diràs com et va d'ací a uns dies; t'ho dic perquè estaré una setmana a Madrid, però si tens qualsevol problema, Amparo em te localitzat en qualsevol moment.
Que tinguis sort.
En penjar el telèfon em vaig quedar pintant una estona fins l'hora de sopar i, pels voltants de les deu decidí anar-me'n a dormir. L'endemà em tenia de llevar aviat, no fos que el primer dia arribes tard.
*
SET
-------------------------------------------------------------------------
Després d'agafar el tren, metro i l'autobús, a les vuit menys cinc era a la porta de Hospipell, que així es deia la Empresa. Tot plegar quatre-centes cinquanta pessetes en desplaçaments. Déu n'hi do.
A la porta del carrer que restava tancada hi esperaven quatre persones. Vaig considerar oportú presentar-me.
- Bon dia a tothom! Soc el nou xofer i em dic Arseni Pérez. Qui obra la porta?
- El Senyor Molina contestà una noia menuda i eixerida que em va dir es deia Antònia, però normalment arriba tard - afegí - ja t'hi aniràs acostumant.
Mentre esperàvem. L'Antònia em va presentar la resta de companys: En Pau i Pere eren talladors, i en Lluís s'encarregava del magatzem. Només faltava la Maria la noia de la oficina, i l'altre xofer que avui ja no vindria, doncs s'havia acomiadat el divendres a la tarda.
Pels voltants de tres quarts de nou va arribar el Senyor Molina.
- Bon dia a tothom! Perdoneu el retard, però m'han trucat de Madrit i era important.
Mentre obria la porta es va adonar de la meva presencia.
- Hola! Arseni, veig que ets puntual, així m'agrada, la puntualitat és una de les normes d'aquesta empresa.
Amb l'Antònia ens vàrem mirar i no va fer falta dir-nos res; ben aviat descobriria que el Molina en feia virtuts dels seus defectes.
- Ja coneixes als teus companys?
- Sí senyor, mentre esperàvem hem tingut temps de sobra per presentar-nos.
O no va captar la fina ironia, o preferí fer-se l'orni, atès que es limità a dir-me que pugés al seu despatx per explicar-me la meva feina.
- Mira Arseni. El primer que tindries de fer, es baixar al magatzem i ajudar en Lluís a preparar una comanda urgent per Tudela. Es tenen de revisar les caçadores, posar-les per talles i contar-les. Després les carregueu a la furgoneta, que et doni 'albarà i la fra, te'n vas, descarregues, cobres i tornes cap aquí.
- Escolti - li vaig dir - vostè es refereix a la bonica població de Tudela, a la província de Navarra, més o menys a cinc-cents quilòmetres d'aquí?
Em mirà sorprès.
- Sí, ja vas be, Tudela de Navarra. Però tens temps de sobra. Mira, si surts a les dotze, pel voltant de les quatre de la tarda ja pots ser allí - Ja veuràs que la nostra furgoneta tira força - En una hora descarregues i cobres i, sobre les deu o les onze ja pots estar de tornada i, com aniràs de buit, deixes la furgoneta al carrer, guardes el diners a casa teva i, l'endemà al matí baixes amb ella i t'estalvies el tren.
Em vaig tornar a recordar d'en Jamal, la seva família, avantpassats inclosos i, fins i tot de Mahoma que n'era dels primers. Aquest paio tenia més morro que cent mil negres cantant l'only you.
- Au va! Ves-te'n amb en Lluís a preparar-ho tot i abans de marxar, puges que et donaré diners pel viatge.
En Lluís no hi era al magatzem.
- Ha anat a un taller a recollir unes caçadores urgents per un client - em va dir l'Antònia -
- Cony! Deuen ser les meves.
- No crec que tardi, mentre, si vols pots contar la barra que tens rera teu, a veure si te'n surten dues-centes tres. Jo acabo de contar-les.
Com que no tenia res més a fer, les vaig repassar i, efectivament hi havia les que havia dit la noia.
A les deu va arribar en Lluís, però portava la furgoneta buida.
- Ho sento Arseni, però fins les dotze no estaran acabades les caçadores. Vaig a parlar amb el Molina a veure que vol fer.
Va baixar al cap d'una estona.
- Ja hi he parlat. M'ha dit que carreguem les caçadores revisades darrera la furgoneta i te'n vas cap a Santa Coloma (ja et donaré l'adreça) t'esperes que acabin las dues-centes que falten, i un cop carregades te'n vas directe a Tudela. Ah! - afegí - que et doni l'albarà i la factura la Maria. Entesos?
- I qui repassarà les caçadores? Vaig preguntar amb candidesa.
- Tu mateix, és molt senzill, hi dones un cop d'ull per sobre i les carregues per davant, així quan arribis a Tudela, les primeres que revisaran seran les del darrera que saben estan be, i les últimes les donaran per bones. Sempre ho fem així.
Visca el control de qualitat, m'anava dient mentre pujava cap l'oficina a veure el yuppie que mes aviat era un hacker, però sense hardware ni software.
- Que! Ja ho has carregat tot - em va dir amb tot el morro - sabent que no era així.
- Només la meitat, la resta m'ha dit en Lluís que tinc d'anar a Santa Coloma a recollir-les i, que des d'allí marxi directament.
- Ah! molt bé. Té, aquí tens deu mil pessetes pel viatge i ja em tornaràs el canvi.
- Un moment! Li vaig contestar un cop refet de l'estupor inicial. Em falta una altra cosa.
- Què?
- Doncs la carmanyola amb el menjar, perquè entre anar i tornar les deu mil del ala se'n van entres gas-oil i autopista, i no pretendrà que m'empassi nou-cents quilometres en dejú.
Semblava ofès i tot en dir-me:
- Carai! si que files prim, te cinc mil pessetes mes i marxa que encara faràs tard.
Després de passar per la oficina a recollir la paperassa, vaig baixar cap el magatzem. En Lluís em va facilitar l'adreça del taller i cap allí me'n vaig anar.
No em va costar gaire trobar-lo, però en arribar ja em varen dir que les caçadores encara no estaven.
- Quan les tindreu acabades? Vaig preguntar a l'encarregada.
- Ui! Com a mínim fins a les tres de la tarda, això si no parem per dinar, que encara ho tinc de parlar amb les noies.
- Doncs comenci a parlar, perquè a mi m'esperen a les sis a Tudela.
La mossa es va rebotar i, amb cara de pocs amics em va dir:
- Escolti, aquí es fa el que es pot, però és que vosaltres sempre veniu amb presses i demanant miracles.
A les tres i vint sortia de Santa Coloma. Ah! i la furgoneta ràpida que m'havia esmentat el "hacker" era una Nissan de quatre marxes que no passava de 120 ni a les baixades amb el vent d'esquena. En resumides comptes la meva arribada a Tudela fou a les vuit del vespre i, perquè no em vaig aturar ni a orinar.
Ja m'esperaven i no precisament amb la banda municipal.
- ¡Hombre! ya era hora de que llegara, nos han dicho que habia salido a las doce de fábrica. Un poco más y se encuentra con el almacen cerrado.
- ¿Quien les ha dicho que he salido a las doce?
- ¡Coño! Pues su jefe el Senyor Molina.
Quin morro, tindré d'augmentar el numero de negres cantors - vaig pensar - Però malgrat tot decidí fer-lo quedar bé.
- Es que... verá, he tenido una avería al salir de Zaragoza, algo de la parte eléctrica,mana grave pero que me ha hecho perder casi dos horas hasta encontrar un mecánico que me lo arreglara.
No se si s'ho va empassar, però almenys ho va fer veure.
Em varen donar un cop de mà i, en un quart d'hora havíem buidat la furgoneta. Talment com m'havia dit en Lluís només van revisar les primeres caçadores, o sigui les que estaven més bé.
Els mateixos que em van ajudar em van dir que anés a l'oficina a segellar l'albarà, que preguntes per Marisa. I així ho vaig fer després de perdrem per tres mil passadissos.
Un tal Senén que era qui m'havia de pagar encara no havia arribat, a més segons la Marisa ho faria amb unes lletres acceptades - ja n'havien parlat amb en Molina -
... pero Don Senén no vendrá hasta las nueve o nueve y media - afegí -
No tenia mes remei que esperar. Vaja debut - em vaig dir - quan el vegi li recargolaré tan el coll en Jamal que es tornarà blanc de cop.
L'espera la vaig matar fumant i fullejant revistes, fins que a dos quarts tocats de deu va arribar el tal Senén. Em va pregar que m'esperés uns minuts doncs necessitava fer una trucada urgent. Resumint que a les deu tocades, amb l'albarà signat i les lletres acceptades sortia de Tudela.
Uns quilòmetres més endavant, un cop ja dins de l'autopista, vaig començar a trobar boira i un xic de pluja, elements bàsicament imprescindibles juntament amb la foscor de la nit per la més desagradable de les maneres de conduir.
En arribar a l'àrea de Sobradiel decidí aturar-me a menjar quelcom (recordeu que no havia dinat) Quelcom, vol dir exactament un entrepà de plàstic i una Coca-Cola de màquina, rematat per aiguaxirri, o sigui cafè.
En acabar tan sofisticat àpat, digne de la més "nouvelle cuisine" i un cop omplert el dipòsit de la furgoneta, acompanyat de la boira el plugim i la foscor, vaig continuar el meu camí.
A l'alçada de Soses i Alcarràs, a la Nissan se li va ocórrer quedar-se sense il·luminació exterior, o sigui sense llum, presumptament per una avaria en el sistema elèctric, la que en principi havia tingut al pujar. La mentida per justificar el retard m'havia atrapat i ara estava aturat a la vorera de l'Autopista.
Un cop aixecat el capó, que aixó sempre queda bé i dona la sensació que saps de que va l'avaria, tot i que no en tinguis ni punyetera idea, vaig començar a remenar per dins el motor, òbviament amb resultat negatiu, per tant, decidí canviar el meu treball d'electricista afeccionat pel d'aspirant a autostopista.
No és que voltes gaire personal a aquelles hores de la nit, però vaig tenir sort, al cap d'uns deu minuts es va aturar al meu costat un Citroen de la Guardia Civil.
¡Buenas noches! ¿Necesita usted ayuda? Fou la pregunta d'un dels números en una clara ostentació de perspicàcia.
- Si Señor, toda. Me he quedado sin luces.
- ¿A dónde va? Tornà a preguntar-me el mateix Guardia.
- A Anoharra, al lado de Barcelona.
- Uf! Pues lo tiene muy mal, sin luces no puede circular. Si le parece, avisaremos una grua para que lo recoja, o igual no es tan grave y le puede subsanar la avería.
Devia veure en l'expressió de la meva cara que anava de poca pela, doncs a continuació em va dir:
- Si prefiere ahorrarse la grua, le podemos acompañar a la siguiente Área de Servicio que está a un par de kilómetros y mañana puede continuar su viaje.
Vaig acceptar el segon suggeriment i al cap de cinc minuts érem a l'àrea de servei.
Em vaig acomiadar dels agents, i els vaig donar les gràcies per la seva ajuda, que una cosa no treu a l'altre i s'havien portat.
I ara que? Em vaig preguntar.
Primer de tot, inventari de finances i, després de girar i regirar totes les butxaques aconseguí reunir la gens menyspreable xifra de 4.230.- pessetes, tot i que no podia fer gran cosa, atès que em mancava abonar el peatge de l'Autopista. Així que la única solució que em quedava era agafar les dues mantes que portava darrera la furgoneta i tombar-me a dormit fins que es fes de dia.
La gralla devia volar molt baix, atès que em vaig despertar més encarcarat que un rave i, després de fer un exercicis per desentumir-me, una llunyana olor a cafè i gasolina m'omplí la pituïtària. Seguint la primera de les olors com un nen una botiga de xuxes, vaig arribar a la cafeteria, on em vaig prendre el cafè amb llet més bo de la meva vida.
Un cop amb la panxa plena, innocent de mi, a les vuit i cinc vaig trucar a la fàbrica per tal d'explicar que m'havia passat i també perquè no es preocupessin per mi, però hi és clar, a les vuit i cinc estaven tots a la porta esperant què arribes el puntual, així que decidí tirar avall no fos quer es tornés a emboirar l'autopista.
En alguns trams encara n'hi havia una mica, però posant-li morro em vaig situar darrera d'un tràiler que em va portar fins a l'àrea del Vendrell, des d'on vaig aconseguir parlar amb la Maria, a qui vaig posar al corrent de tot quan m'havia passat. I sense cap incident més digne de mencionar, pels voltants de les deu del, matí era a fàbrica.
Un cop aparcada la furgoneta, em dirigí cap a l'oficina per tal de donar tota la documentació a la Maria.
- Menys mal que ja has arribat - em va dir - el Senyor Molina esta furiós.
- I jo que hi tinc a veure? - fou la meva pregunta -
- Tos o res! Segons com es miri. Però necessita dur urgentment les lletres al Banc aquest mateix matí, doncs si no, ja veurem qui cobra el divendres.
- Doncs mira, si et fa algun comentari, li dius de part meva que si hagués vingut a treballar a les vuit en punt, com és la seva obligació, al cap de cinc minuts un servidor l'estava trucant per avisar-lo del que havia passat, a part que, si m'hagués donat més diners per el viatge, s'hauria pogut arreglar l'avaria ahir a la nit i a les vuit en punt del matí el tete hauria estat a la porta esperant la seva arribada mitja hora més tard.
Somreia comprensiva mentre em deia:
- Tot això ja ho sé, Arseni, però quan es posa nerviós no atén a raons, però se li passa de seguida, és tracte de no portar-li la contraria. Ara ha anat al Banc, no tardarà gaire a tornar.
- Molt bé, doncs mentre ve, aniré a esmorzar.
En tornar del Bar, el Molina ja havia vingut del Banc, era al seu despatx i, en veure'm va fer un gest que entrés.
- Hola Arseni! Ja m'ha explicat la Maria el que et va passar ahir a la nit - I afegí - Ho veus com vaig fer be de no donar-te masses diners, d'haver-ne portat hauries avisat la grua i entre unes coses i les altres la broma m'hauria costat quinze o vint mil pessetes pel cap baix.
La xifra de negres cantaires augmentava progressivament. Déus meus!, quin morro tenia el paio.
- Suposo que la portarem a arreglar, o a partir d'ara tindré de circular només de dia?
Esclatà a riure.
- No home no! en Lluís és un manetes i ja veuràs com en un tres i no res t'ho arregla, ves-te'n amb ell i ja ho veuràs.
Efectivament i, sense que serveixi de precedent, l'encarregat era bastant més manetes que jo, punt que tampoc te molt mèrit, atès que pels treballs manuals (artístics a part) sóc un autèntic desastre. Es tractava de no se que d'una bobina o algun fòtil així que s'havia cremat. Tot plegat es veu que era poca cosa.
La resta de la setmana va transcórrer amb relativa normalitat, llevat que el hacker sempre se'n recordava a última hora que s'havia de fer tal o qual encàrrec, però era ja part del meu paisatge i m'hi anava acostumant. En contrapartida també haig de deixar constància que em podia emportar la furgoneta a casa; vagi una cosa per l'altre.
El divendres vaig cobrar el meu primer sou, mes ben dit, la part proporcional vint i pico mil pessetes. Molt tractant-se de mi en aquells moments.
El més de Novembre estava al caure i com diu l'acerb popular, d'ací a quatre dies Nadal. Això de les festes, tant per Nadal com d'altres, sempre m'ha anat un xic gran.
És quan noto una autèntica sensació de soledat i, aquest Nadal per mes inri, en Jamal se n'anava al Marroc per casar-se amb la Fatima i jo no podia anar a l'enllaç, malgra que m'hi havia convidat, doncs la feina no m'ho permetia. No es tractava de començar a treballar i, al cap de quatre dies anar-se'n de casament tot i que fos el d'en Jamal.
Mentre barrinava, vaig caure que ja era hora d'anar a buscar a la Rosita a l'Estació. No és que fardes molt la furgoneta, però era millor que anar-hi a peu i, mentre em dirigia cap Anoharra Sud., pensava en les misterioses paraules que ella m'havia deixat anar per telèfon.
VUIT
-------------------------------------------------------------------------
En arribar, ja m'estaven esperant ella i maleta. El tren havia arribat puntual, però jo es veu que no gaire. Malgrat tot em va rebre amb un somriure.
Curiosament, em vaig quedar tallat, no sabia que fer, si abraçar-la, donar-li la mà, o que collons fer. Era una situació diferent a la de sempre malgrat els anys que feia que ens coneixíem i, em vaig quedar aturat com un beneit davant d'ella i maleta.
- Què? - va dir - et penses estar aquí aturat com un babau tota la nit?
Aleshores vaig reaccionar:
- Perdona'm estava abstret. Com estàs?
- Bé! Però bastant cansada, suposo que és la falta de costum de viatjar.
- Ho entenc, jo en canvi estic agafant una certa pràctica, li vaig dir mentre la posava al corrent de les noves activitats laborals i mentre ens atansàvem a la furgoneta.
Un cop instal·lats se'm va ocórrer fer la gracieta de torn.
- A casa teva o a la meva?
En mirar-me es posà a riure i, era un riure molt perillós, tenia un greu parany.
- Tria tu i procura triar bé - contestà -
- A casa meva, vaig respondre decidit.
- N'ets conscient de que m'estàs oferint?
I aleshores amb l'estupidesa congènita dels homes davant el sexe oposat, i sobre tot en moments molt especials, vaig contestar precisament el que mai tenia d'haver dit.
- No et preocupis, ja et pagaré la sortida.
Abans que em digués que parés la furgoneta. Que baixava, ja l'havia aturat, conscient que l'havia cagat i ben cagat, però ja era tard i allí mateix en mig de la carretera de Barcelona, van baixar ella, maleta i la meva estupidesa.
No vaig dir res, conec poc les dones però si se quan és millor restar callat - llàstima que no ho hagués estat uns minuts abans -
No em vaig suïcidar en aquell moment, perquè afortunadament no era en Perales i a més es tracte d'un acte de mal gust. Necessitava pensar molt acuradament que li tenia de dir d'ací a uns dies, o sigui demà per veure de arreglar-ho. Des del minso coneixement del sexe oposat esmentat suara, sabia que no m'ho perdonaria mai més, però almenys podia intentar que ho oblides temporalment.
Amb aquest incert convenciment vaig arribar a casa.
El primer intent d'acostament fou el diumenge al migdia. Conclusió, telèfon penjat o esclafat en sentir la meva veu.
Ui! Això és mes greu del que et penses Arseni, com a mínim hauràs de deixar passar tres o quatre dies, o no hi tindràs res a fer - em vaig dir -
El dilluns em va retornar al meu nou i vulgar estat quotidià i, durant un parell de dies vaig intentar oblidar la meva lamentable ficada de pota, però la veritat és que no m'ho podia treure del cap.
El dimecres al matí, després d'esmorzar el Molina em va cridar al seu despatx.
- Hola Arseni! Em tindries de fer un favor - va dir-me -
- De que es tracte? Vaig preguntar veient-lo venir.
- Veuràs. Tenim un client a Torremolinos que ens ha efectuar una comanda molt important, però en ser nou, el pagament és al comptat. Es tractaria doncs de carregar de gom a gom la furgoneta - son cinc-centes i escaig caçadores - les hi baixes, cobres i de tornada, com et be de pas vans fins a Madrit a un polígon que hi ha al costat, a Torrelodones i, carregues una partida de pells.
- Collonut! Tinc un amic Ponferrada que fa anys que no veig i com també m'agafa de pas, l'aniré a veure.
- Home! Ponferrada et queda bastant lluny, deixa-ho estar per un altre dia que les pells m'urgeixen.
O el beneit era ell, o ho era jo i, la primera opció cada vegada agafava més força.
- Quan tinc de marxar?
- Demà mati a primera hora, les caçadores ja estan a punt. Pots sortir i...
- Esperi! No em comenci a planificar la ruta, quan arribi estaré allí i quan torni ja hauré arribat, que això no és el Paris Dakar.
- Bé home! No et sulfuris, només et volia organitzar una mica el viatge.
- No pateixi, ja me'l planificaré jo, vostè donim els diners suficients, no sigui que tingui alguna pana i, pensi que a part del gas-oil i l'autopista, es tracte de menjar i dormir. La resta deixi-la del meu compte.
- D'acord, et donaré cinquanta mil pessetes, no vull que em diguis que et faig anar just i, posat d'acord amb la Maria i en Lluís per recollir la documentació i carregar. Ah! l'adreça de Torrelodones la té en Lluís.
Abans de marxar, vaig fer un altre intent de parlar amb la Rosita, però va ser inútil. Encara és massa aviat - em vaig dir - la ferida és encara fresca, dona temps al temps Arseni.
I amb aquest ànim vaig tirar Espanya avall fins arribar a Torremolinos.
Un cop aparcada la furgoneta a l'aparcament municipal, al costat del carrer de San Miguel i, després de donar una propina a l'encarregat per que em vigilés el vehicle i la seva valuosa càrrega, vaig adreçar-me al carrer esmentat on tenia la tenda el nostre client.
Després de donar-hi una ullada, em va agradar, estava bastant plena de mercaderia i decorada amb bon gust. Decidí entrar-hi.
- ¡Hola buenas! ¿està Mohamed?
- Sí, pero en la otra tienda, ahora le aviso. ¿de parte de quién le digo?
- Vengo de Hospipell a traerle una mercancia que ha pedido.
La dependenta agafà el telèfon i va trucar el Mohamed. Mentre vaig aprofitar per donar una segona ullada a la botiga, confirmant la primera impressió, gairebé tan bona com la de la dependenta, que mentre barrinava em va dir:
- ¡Oiga!, me dice que se espere que ahora mismo viene.
Al cap de cinc minuts aparegué en Mohamed Abdelghali, Se'm va quedar mirant i, en un gairebé perfecte català, em va dir:
- Jo a tu et conec!
De fet, només veure'l la seva cara em resultà familiar i, aleshores fou quan hi vaig caure.
- Hi és clar! De Lloret de Mar, fa nou o deu anys, ens va presentar en Jamal, el dia de la gresca.
- Exacte - digué - Quan tu et vas entatxonar en ensenyar-li les teves parts intimes a una Policia Municipal. Es va muntar un cacau impressionant doncs insisties en ensenyar-li la porra, per tal de veure qui la tenia més gran. De fet, anaves ben torrat. Menys mal que en Jamal ho va arreglar, doncs de no ser per ell passem la nit a la trena.
- No expliquis aquestes coses al bell mig de la botiga, que es pensarà la dependenta que son un sàtir.
- No et preocupis, no entén el català que jo sàpiga, per aixó t'ho he dit.
- Tens raó, perdona'm.
Em va agafar per l'espatlla i anàrem al seu despatx al rerafons de la botiga.
- Així que ara treballes pel Senyor Molina? Vaja, vaja. Ja ho sap en Jamal?
- Oi tant, ell n'és el culpable.
En Mohamed insistí, ja sabia per on em sortiria, però era el preu que tenia de pagar per la meva claudicació.
- ¿I com es que un àcrata com tu, que pregonava la llibertat de l'individu i, que afirmava enèrgicament que el treball era una trampa que a més embrutia? Ara va i penca i, amb el Molina que em sembla que és una bona peça.
- Amic meu, la culpa la te la inflació, la renta ja no em dona per viure. He tingut de claudicar i renunciar al més important dels meus principis. Però no oblidis que la vida dels grans homes està feta de grans renuncies.
- Bé, no et preocupis - em va dir - tampoc es tan greu. I que? Ja m'has portat tota la comanda.
- Sí! Cinc-centes i pico de caçadores. Les tinc a la furgoneta a l'aparcament d'ací al costat. L'encarregat les vigila, no fos que me les prenguessin.
- Ah! molt bé, però suposo que no pretendràs descarregar ara, gairebé es hora de tancar i, mira, no és pas res personal contra tu, però m'han avisat que no me'n refiï gens ni mica del Molina aquest, o sigui que abans de pagar la mercaderia, vull revisar-la a fons. O entens oi?
- Ho entenc perfectament, mal 'està el dir-ho, però tractant-se del Molina jo faria el mateix.
- Ja veig què ens entenem. Mira, agafem la furgoneta, la guardem al garatge de casa meva i després ens n'anem a sopar i et quedes a dormir a casa. Demà al matí a primera hora ja anirem per feina.
Em va semblar una bona idea.
Al cap d'uns deu minuts i un cop tancada la botiga, marxarem amb la furgoneta cap a Benalmádena Playa i, un cop allí en arribar a l'alçada del Aparthotel Benal Beach em va indicar que girés a la dreta i, endinsant-nos cap l'interior ens aturarem davant d'un preciós xalet rodejat d'un no molt gran, però ben cuidat jardí.
- Aquí tens casa meva i teva, sempre que baixis a Torremolinos.
- Moltes gràcies! És tot un detall.
Un cop encabida la Nissan a l'interior del garatge, aspecte un pel complicat, atès que en principi el varen dissenyar per guardar un cotxe i no excessivament gran, ens n'anàrem a l'interior de la casa.
Asseguts al porxo, davant d'un parell de cerveses, xerràvem dels vells i nous temps.
- Em permets una pregunta? - li vaig dir en Mohamed -
- Oi tant! que vols saber?
- No sabia que estiguessis enfilat en el dòlar, si no recordo malament, en Jamal et va presentar com a empleat d'un comerç.
- Es cert. El que succeeix és que afortunadament soc de bona família, però com no tenia ni idea de com anava aquest negoci, el meu pare abans que m'establís ací a Espanya, va voler que aprengués bé l'ofici i, és per això que em va enviar una temporada a Lloret amb el meu cosí a conèixer tot aquest entrellat del mon de la pell.
- Ah! ara ho entenc. Per cert. Ja saps que ej Jamal es casa aquest Nadal?
- Ja era hora, que te una cert edat, dóna-l'hi la meva enhorabona quan el vegis.
- I tu? Ja prediques amb l'exemple, o encara ets solter?
- No! contestà com si se li hagués aparegut el dimoni. Segueixo solter i que duri. Bé - afegí - estic mig embolicat amb la dependent, però...
- El vaig interrompre:
- No t'ho pensis, el matrimoni o la convivència en parella és l'estat menys imperfecte de tots. Creu-me.
Se'm quedà mirant fixament amb cara de incredulitat.
- Arseni: que t'han rentat el cervell?
- Perquè ho dius?
- Noi, no et reconec, abans pensaves exactament el contrari del que m'acabes de dir.
- Ja ho sé, deu ser cosa de l'edat. M'estic fent gran i, en Jamal, diu que començo a posar una mica de seny a la meva vida.
- No cal que ho juris, prou que ho veig i, escolta - canviant de tema - Tu tot això d'ací baix no ho deus conèixer. Oi?
- Justa la fusta. És la primera vegada que hi vinc.
- Molt bé, doncs et portaré a un lloc a la vora d'ací que t'agradarà i hi podrem sopar tranquil·lament.
- El que tu vulguis, ets al teu territori. Com és diu aquest lloc?
- La Carihuela, és entre Benálmadena i Torremolinos. T'agradarà, hi ha un passeig vora mar al costat mateix de la platja. Està ple de xiringuitos on es pot menjar bé i a un preu raonable.
Em semblà bé i al cap d'uns moments damunt la Kawasaki d'en Mohamed ens dirigíem cap allí.
Ens vàrem asseure en un dels restaurants que en Mohamed coneixia i posats a ser originals demanarem una paella , acompanyada de la corresponent amanida i un vinet de la casa que estava la mar de bo. Després de l'àpat, amb el cafè i la copa a la taula vàrem deixar que el temps i la frescor de la nit ens ajudes a fer la digestió.
Pels voltants de les dotze considerarem que res de tabola, era millor anar-se'n a dormir, l'endemà ambdós teníem feina. Després de prendre'ns l'última copa al porxo de la casa d'en Mohamed ens n'anàrem a dormir.
A les nou del matí aquest em va despertar.
Un cop dutxat i espavilat i, amb un cafè amb llet a la panxa, agafarem la furgoneta cap a Torremolinos i, un cop allí, amb l'ajuda d'un parell d'empleats descarregarem les caçadores.
Un cop revisades i en trobar-les correctes, va anar al Banc buscar els diners.
- Bé, Arseni. M'he alegrat molt de veure't.
- Jo també. I no et preocupis que quan vegi en Jamal li donaré records de part teva.
- Gràcies! Que tinguis un bon viatge i ves en compte amb els diners.
Ens donarem una forta abraçada quedant per tornar a veure'ns, com es sol fer sempre en aquests casos.
I me'n vaig anar de Torremolinos direcció Madrit. Abans però, vaig trucar al hacker per dir-li que tot havia anat bé.
Per variar no hi era. La Maria em va dir que ja era a Madrit i que m'estava esperant a l'Hotel Los Galgos, doncs es pensava que a primera hora del matí ja hi seria, les pells no estarien fins la tarda, però que li dones els diners de seguida que arribés, perquè...
... els vols ingressar al Banc avui mateix - li vaig dir - doncs ja començava a saber-me la lliçó de memòria.
- Veig que vas aprenent Arseni.
- El temps noia. Escolta! Si et truca li dius que arribaré a les cinc o les sis de la tarda, depèn l'estona que em perdi per Madrit. Hasta luego amorsote!
- Ai Arseni! Sempre estàs de broma.
No corris i vigila amb els diners.
Adéu!
NOU
-------------------------------------------------------------------------
Vaig arribar a Madrit a les sis i poc de la tarda i, a l'Hotel los Galgos a les vuit i molt, després de saludar reiteradament la Cibeles, el carrer de Alcalá, la Puerta del Sol i que se jo més, fins que en cansar-me de ler l'orni, un taxista em va guiar fins l'hotel que és al costat d'on varen enviar directament al cel en Carrero Blanco.
Un cop guardada la furgoneta al garatge, a recepció vaig preguntar per en Molina.
El noi em va repassar de dalt a baix, potser perquè no anava vestit a l'ús de la Villa i Corte i menys encara enclenxinat, però finalment i amb un cert to de desconfiança a la veu va dir-me:
- Espere un momento señor..... - li costà una mica dir-ho - enseguida le aviso.
Al cap d'una estona tenia davant meu al Senyor Molina.
- Ha era hora! Fou la seva salutació. Ja em tenies preocupat!
- Jo o la pasta?
- No siguis brètol, t'ho dic seriosament. L'has portat?
- Hi és clar. Tingui. Consti que no he arribat abans perquè això de Madrit és un xic més gran que Anoharra i, fa gairebé dues hores que faig turisme per la Villa i Corte, que a més, està plena de brètols al volant.
- D'acord! Escolta Arseni, m'agradaria sopar amb tu però tinc un compromís. La teva habitació és la 210, ho tens tot pagat sopar i esmorzar inclosos, així que gaudeix-ne. Ah! i te vint mil pessetes per si vols anar a fer unes copes, t'ho has guanyat.
- Es troba bé? Vaig preguntar sorprès per tanta generositat.
- Si! perquè m'ho preguntes?
- No! Per res en especial, però com el veig tant generós.
Va somriure.
- Mira Arseni, avui estic molt content, he fet un bon negoci que no et puc explicar, però a més, he estat parlant amb en Mohamed i, m'ha parlat de tu i la vostra antiga coneixença. Em sembla que tenim un bon client en perspectiva, per tant, si tots dos hem treballat bé, ara toca divertir-se. Entesos?
I em va deixar al bell mig del saló, bocabadat i esmaperdut.
Un cop refet, vaig anar a sopar coses rares. Mentre em deia. Vaja amb el Molina, amb aquest home no ho saps mai, o te'n vas a peu a Tudela, o amb Rolls Royce a Madrit. Bé, aprofitaré la part positiva mentre duri - em vaig dir- i amb aquest ànim em dirigí a l'habitació.
Només entrar vaig tafanejar-ho tot, com m'imagino deu fer la majoria de la gent quan arriba a l'habitació d'un hotel com aquest. Déu ni do quin luxe: moble bar; nevera ben curulla de tot; un llit enorme amb televisió al fons; i una cambra de bany de cinema. Aleshores decidí que el primer que tenia de fer era donar-me un bany d'escuma, igual que a les pel·lícules, així que obrí l'aixeta de l'aigua calenta i abocant-hi tres o quatre pots de sals que hi havia al prestatge i, amb un whisky amb glaçons com tot vestuari hi vaig introduir el meus cos serrà.
Vaig relaxar-me totalment, tant que gairebé m'adormo, quan uns cops a la porta de l'habitació em varen tornar a la realitat.
- ¡Un momento, enseguida voy! Que cony deu voler en Molina? - em vaig preguntar - a veure si s'ha repensat i vol que li torni la pasta.
Embolcallat amb la tovallola, en obrir la porta vaig comprovar que noi era el Molina.
El que tenia davant dels meus ulls astorats, era bastant millor que el Molina, no era una dona, era un tros de dona que embotida dins d'un vestit fúcsia em somreia a MI!.
Esclatà a riure en veure el meu aspecte, mentre em deia:
- Hola! Vengo de la Agencia de Compañía, usted ha solicitado una señorita. ¿Verdad?
- ¡No! pero acabo de hacerlo ahora mismo.
- ¡Uy! Perdone, ¿esta no és la habitación 310?
- ¡No! esta es la 210,pero a mi se me dan muy mal las matemáticas y tu ya has encontrado a tu cliente, o sea a mi.
La noia dubtava, es notava que la Agencia era seriosa i les tenia ben educades.
- Pero, es que... no puede hacerlo, me pone en un compromiso.
- Ni compromiso ni leches, tengo el pastel delante y no me lo quita nadie, que manden otra chica a la 310, però tu te quedas aquí.
Li devia caure bé, o em va veure molt embalat, perquè va trucar a la Agencia i va arreglar l'assumpte. Al cap d'un moment érem tots dos a la banyera jugant al gat i la rata i, la resta no us ho explico per no fer-vos les dents llargues i...., no fos que se n'assabentes la Rosita, de la que en aquells moments no me'n recordava pas i de veritat que ara ho sento.
Al cap d'una hora i mitja llarga, i no m'estic fent el fatxendes, se'n va anar la noia i amb ella las vint mil peles del Molina.
A les set del matí del dia següent (o no) el repiqueig insistent del telèfon em va despertar de no molt bon humor.
- Qui cony és i que carall vol a aquestes hores del matí - fou la meva destemperada contesta -
- Calmat Arseni, soc jo, en Molina.
- Ai! Quin ensurt, que ha passat? S'ha cremat la fàbrica? li han pispat els diners?
- Res d'això, primer despertat i després t'ho explico.
- Ja estic despert, de mala lluna però despert, dispari!
- Vaja, ja veig que te n'has anat de tabola amb els diners que et vaig donar ahir, Eh?
- No! - i no mentia - no m'he mogut de l'habitació en tota la nit.
- Millor, perquè em tindries de fer un favor.
Adéu Madrit, un favor, ja m'ha tocat un marró. Vostè dirà, vaig contestar fins i tot amb una certa amabilitat.
- Em tindries d'acompanyar a l'aeroport. Hi ha vaga de taxistes i aleshores m'he recordat de tu.
- I a quina hora? Vaig preguntar innocent de mi.
- Ara mateix, no vull perdre l'avió, t'espero d'ací a cinc minuts a recepció.
- De acuerdo, que traduït al català vol dir "em cago en ta mare". Ara mateix baixo.
Em vaig vestir com un llampec i en set minuts era a recepció, on el Molina ja m'estava esperant impacient mirant de reüll el seu rellotge.
- Au va! Anem, que encara faré tard.
Un cop al garatge sortirem cagant llets cap l'aeroport.
L'espavilat de torn que tingui els sants pebrots de dir que a Madrit no es treballa, que es doni una volta fins l'aeroport a primera hora del matí d'un dia qualsevol i, o bé la munió de cotxes que circulen per l'autopista a primera hora del matí, van o venen de gresca, o la gran majoria se'n va a treballar que sembla el més raonable. Resumint, arribarem a la terminal del Pont Aeri a les vuit i vint.
En acomiadar-me del Molina em va recordar que la conta de l'hotel ja estava pagada.
- Però tens de deixar l'habitació abans de les dotze.
- Cony! com la ventafocs però de dia i amb sabates - em vaig dir -
- Gràcies, no és preocupi per mi i agafi l'avió, que si el perd ja me'l veig fent de copilot a la furgoneta.
- Tu sempre fent broma, au ves-te'n, i recorda que a les quatre en punts has d'estar a Torrelodones a recollir les pells.
- No pateixi que hi seré en punt, conduiré amb cura, no deixaré la furgoneta sola a l'hora de sopar i, arribaré tard, però arribaré i, quan ho faci tancaré la furgoneta al garatge d'un veí que és de confiança i, l'endemà al matí a les vuit i quart seré a fàbrica.
De tornada a Madrit, decidí continuar la meva relació personal amb el coixí fins a quarts de dotze, hora en que abandonant l'hotel vaig adreçar-me a Torrelodones i després d'aparcar la furgoneta al costat mateix del magatzem on tenia de carregar, el meu estómac prengué seriosament en compte la possibilitat de mal dinar en un Restaurant d'allí a la vora, d'aquells de menú 900 pessetes.
A les quatre en punt estava carregant les pells i, a quarts de cinc enfilava l'autopista cap a Anoharra. A quarts d'una de la matinada, sopar inclòs, era a casa.
DEU
-------------------------------------------------------------------------
Pel matí a primera hora vaig intentar posar-me en contacte amb la Rosita, però dit curt i ras, em va engegar a dides. Aleshores se'm va ocórrer explicar-li el meu problema en Jamal per que em fes de mitjancer.
A primera hora de la tarda em va trucar:
- Hola Arseni, ja hi he parlat.
- I?
- Noi, ho tens dificil, la he notat molt ressentida, crec que necessita temps per pair-ho i que et vol fer patir una mica. És que mira tu també que li vas anar a dir, es te de ser capsigrany i, ja veig que tu ho ets un bon tros. Ella només volia dir-te que havia rebut una petita herència de la seva mare que pensava reinvertit en una botiga i deixar la feina per dedicar-se a tu, i el noi, au! A cagar-la, i ben cagada.
- No cal que m'ho refreguis per la cara, ja ho se prou i el greu que em sap. Però! que creus que haig de fer?
- Mira, si em vols fe cas, crec que tens d'esperar, d'ací a uns dies serem a Nadal, ella estarà sola i aleshores serà el moment oportú. Però fes-me el fotut favor de mesurar molt bé totes i cadascuna de les teves paraules.
- D'acord, et faré cas i aniré amb compte.
Un xic més tranquil després de la conversa amb en Jamal, vaig afrontar la resta del mes de Novembre amb una certa calma tensa i, com a la feina anàvem de bòlid, no tenia massa temps per pensar en res, atès que veníem també al detall i el Molina havia decidit obrir també dissabtes i diumenges.
En arribar el dia de cobrament en Molina em va donar una agradable sorpresa, ja que m'havia augmentat el sou, o millor dit, em pagava el que haviem quedat per mes endavant. Li vaig donar les gràcies, que "lo cortès no treu lo valent"
- Ah per cert! - em va dir - truca en Jamal, m'ha dit que volia parlar amb tu.
Amparo em va atendre com sempre amb la seva veu cantaire.
- Hola Arseni! Et passo en Jamal.
- Hola Arseni! Ja era hora. Em tens molt abandonat, si no t'arribo a trucar encara t'estaria esperant.
- Ja ho sé, però el Molina m'està exprimint mes que a una taronja, a la fàbrica ja em diuen el Vespa.
- El Vespa? Però no m'havies dit que anaves amunt i avall amb una furgoneta?
- Sí hi és clar, m'ho diuen perquè el Molina tot el sant dia està Arsenio ves p'aquí, Arsenio ves p'allá. I mira, ja m'han batejat. Per cert, perquè m'has trucat? volies alguna cosa de la meva persona humana i treballadora?
- Sí! veuràs, ens tindríem de veure abans del dia deu, doncs l'onze me'n vaig al Marroc a casar-me i m'agradaria celebrar el comiat de solter amb tu, ets el meu millor amic. Que et sembla?
- Collonut! Ah! per cert, el Molina m'ha apujat el sou i com soc un home de paraula, recordo que et dec un sopar, no et pensis que el vull defugir.
- Això és a banda. Et va be demà que es dissabte? així podràs descansar
Vaig esclatar a riure.
- De que rius?
- Ai amic meu, els dissabtes i els diumenges treballem tot el dia, s'han d'aprofitar les festes. Però cap problema, quedem per demà.
- D'acord! Passat per casa pels voltants de les nou, ens prenem unes copes i ens n'anem a sopar. Adéu!
En penjar el telèfon em vaig sentir trist, un altre que es casava, ara si que m'estava quedant més sol que la una i, la Rosita, emprenyada amb mi. Nano, t'espera un hivern de pebrots - em vaig dir -
El dissabte al matí vaig anar al barber per tal que fes un miracle amb els meus cabells i, a continuació com un espècimen humà disciplinat, au, cap el Corte Inglés a comprar-me un jersei i uns pantalons. Deu haver-hi molts humans domesticats, atès que l'establiment estava lleugerament curull de personal. Resumint, després d'estar a punt d'arribar a les mans amb tres jubilades agressives, aconseguí el jersei que volia i, amb ell a les mans vaig deambular durant una bona estona fins que una simpàtica dependenta em va atendre , després de donar un tomb per les plantes, xino xano vaig tornar cap a casa.
Un lleuger dinar i una becaina a lo Churchill, em varen transportar fins les set tocades, hora en que un cop dutxat, afaitat i perfumat, em dirigí a l'estació dels catalans per anar a Barcelona.
A les nou en punt trucava a la porta del meu amic. Ell mateix em va obrir.
- Cony! I l'assistenta?
Esclatà a riure.
- Els dissabtes te festa. Au va! Passa, que palplantat aquí al replà sembles un venedor de llibres.
Ens acomodarem al sofà mentre degustàvem un parell de "maltes".
- Així que estàs content amb la teva nova feina?
- Home! Content, allò que s'entén per content, doncs no! però es cert que hi ha situacions pitjors i, mira, m'hi vaig acostumant. T'asseguro que al principi fou un petit desastre i, vaig recordar-me molt de tu i la teva parentela, a la que no tinc el gust de conèixer.
I a continuació li vaig explicar una mica per sobre quan m'havia passat en els viatges a Tudela, Torremolinos, Madrid, etc.
Ell, reia pels descosits.
- Ai Arseni! El que et passa és que tu sempre has anat a la teva i, ara estàs mes sota control, aspecte que, honestament, crec et feia falta.
- M'estàs dient que l'últim home lliure d'aquest país ho està deixant d'ésser per moments?
- No és això, amic meu, sempre n'hi haurà d'homes lliures, el que passa és que tu confons la llibertat amb la vagància absoluta. Saps perfectament que es possible treballar i ser lliure a la vegada. No per aquest fet tens de renunciar a les teves idees fonamentals.
- Si, però no! No és el fet de treballar que et canvia, si més no l'edat. Fixat en nosaltres, quinze o vint anys enrera érem uns bojos meravellosos, teníem el mon a les mans i la vida atrapada per exprimir-la fins l'última gota, i ara, estem tots dos ací eixarrancats foten-nos un whisky - de malta - i, si ets sincer amb mi, amb no gaires ganes d'anar de gresca- Amic meu, ja no tenim la vida a flor de pell i l'0aire que respirem està contaminat de seny.
Vaig continuar amb l'arenga. Ara amic meu, tu ets un advocat respectable, a punt de casar-se i formar una família, i jo, un empleat amb responsabilitats. Ja no podem anar pels llocs emborratxant-nos i fent tabola, ni tancar bars de cambreres, tot això ja és història. Ara ens toca produir i generar diners perquè els joves puguin continuar amb aquestes gresques fins el següent relleu. Una generació empeny l'altra.
Para! - cridà en Jamal - Vols fer el favor de no posar-te transcendent. Els seixantes ja han passat i ara hi ha el que hi ha, cada època de la vida te les seves coses bones i dolentes, el que passa és que tu durant una munió d'anys has fet quan t'ha vingut en gana, negant-te a créixer i, ara estàs espantat pel futur. Si vols un consell, fes les paus amb la Rosita, cast o ajuntat amb ella i accepta la teva nova situació. I deixa de lamentar-te. Que et sembla si ens n'anem a sopar?
- D'acord, on vols anar?
- He pensat en l'Agut d'Avignon, estarem tranquils i la carta i el servei son de qualitat.
Tenia raó, vàrem sopar francament bé i en sortir ens dirigirem a la plaça Reial a prendre la penúltima copa. Allí, apurarem la nit fins que sense oposar gens de resistència cap dels dos ens retirarem a la nostra estança, o sigui a casa d'en Jamal, doncs a ell li feia mandra pujar-me a Anoharra, i a mi agafar el "golfo"
ONZE
-------------------------------------------------------------------------
El més de desembre, tal i com havia pronosticat en Molina fou una autèntica bogeria, era evident que no estàvem preparats per l'allau de feina que se'ns va venir a sobre. Sort que la senyora Montserrat va muntar un taller a casa seva amb la Teresa Maria i almenys el problema dels arranjaments va estar mes o menys controlat.
El vint-i-tres i vint-i-quatre la bogeria va ser total, però em vaig fer un forat per trucar la Rosita.
En sentir la meva veu, no va penjar el telèfon. Anem bé - em vaig dir -
- Hola, soc jo.
- Ja t'he conegut - contestà fredament -
- Veuràs, he pensat que avui és una nit molt especial i podries venir a sopar a casa. És una nit en que ningú hauria d'estar sol, i també ho és de pau i amor.
Va tardar una mica a contestar.
- D'acord. Nit de pau, d'amor ja en parlarem. A quina hora vols que vingui?
- Et va bé a les nou?
- Sí, allí estaré. Adéu!
A les set quan vaig plegar i després de desitjar Bon Nadal a tothom, cames ajudeu-me cap l'Alcampo a proveir queviures. Se m'aparegué la Verge i li vaig comprar un regal a la Rosita.
Estava enfeinat en preparar el sopar quan va sonar el telèfon. Ai, ai, ai, aquesta s'ha repensat - em vaig dir -
Però no! era en Jamal.
- Hola Arseni! Com va tot?
- Bé, i tu, On ets?
- A Acapulco, de viatge de noces.
- Cony! Em pensava que hauries anat a la Meca.
- Deixat d'orgues, et truco per desitjar-te bon Nadal i feliç any nou.
- Gràcies i igualment. És un detall que t'hagis recordat de mi quan estàs gaudint del teu nou estat i en el nou continent.
- I tu què? Ja has fet les paus amb la Rosita?
- Doncs mira, encara no ho sé. De moment d'ací a una estona vindrà a sopar, veurem que en surt de tot això.
- Tot anirà bé, ja ho veuràs i, penjo que la trucada costa un ou.
Mentre pensava que havia estat un detall d'amic la trucada, el timbre de la porta em va tornar a la realitat. En mirar el rellotge, eren les vuit i trenta.
- Bé, la dona s'avança, bon senyal. Tot traient-me el davantal i amb el millor dels meus somriures vaig obrir-la.
No era ella. Eren ells i dos, amb un enorme caixa al mig.
- El senyor Pérez?
- Jo mateix. Que desitgen?
- Venim de la "Sumi" a portar un televisor.
- Voleu dir que es aquí, vaig contestar estranyat.
- No hi ha dubte. Vostè es el Senyor Arsenio Pérez, i aquest és el 223 baixos del carrer de mossèn Cinto Verdaguer?
- Sí!
- Doncs és per a vostè, de part de la persona que signa aquest sobre.
Vaig agafar-lo i en obrir-lo hi havia una targeta de la Rosita. El missatge era curt i explícit:
"Estimat Arseni, darrera el televisor vinc jo, però és un viatge tan sols d'anada. Posat maco."
Rosita.
Em vaig atabalar de tan contents que estava i, els nois de la "Sumi" em va recordar que l'aparell pesava bastant.
- Perdoneu. Deixeu-la sobre la tauleta i si la poseu en marxa millor, perquè jo no en tinc ni idea de com va.
- Molt bé, on té l'antena?
- L'antena? No en tinc.
- Doncs la tindrà de posar perquè amb la de banyes no la veurà gens bé.
- És igual, feu quan pugueu i pasat festes ja ho arreglaré.
Marxaren els nois i al cap de deu minuts va arribar la Rosita. Estava preciosa i era evident que m'havia perdonat per l'enganxada que em va fer només arribar. No va deixar que em disculpes. Ja està i prou - hem va dir - al cap i a la fi, ets un home.
La resta va anar bé, el sopar exquisit i no vaig posar la pota cap vegada.
En acabar i mentre preníem cafè al sofà, li vaig donar el paquet amb el meu regal. Per la seva expressió en el moment d'obrir-lo vaig veure que havia encertat.
És va aixecar i em va abraçar, estava emocionada, a punt de saltar-li les llàgrimes i, cony! Jo també, perquè negar-ho
- Gràcies Arseni, es l'anell de compromís més bonic que he tingut mai.
- I l'últim que veuràs, aquest anell no te més data de caducitat que la que imposi la naturalesa.
Desprès, vàrem fer l'amor al sofà com dos adolescents i, a continuació ens hi quedarem clapant davant la Tele, com tota parella que es preui.
EPILEG
-------------------------------------------------------------------------
La platja dels Pins a Blanes, estava a vessar pels voltants de les onze del matí del quinze d'agost de 1.992, no era dijous, una forta olor a suor, bronzejador i d'altres escampava la seva flaira per tot l'entorn.
Mentre els pares vigilaven la mainada i les mares feien bronze, les parelles més joves es fonien en llargues abraçades, o bé jugaven a pilota vora l'aigua. Al seu costat, nens i nenes construïen castells o bé practicaven d'altres jocs amb la sorra o les petxines, convenientment proveïts de galledes, pales i d'altres estris; sense oblidar-nos del inevitables badocs, que passejant riba amunt riba avall, et deixen sumit en l'etern dubte de si venen o van, o si van o venen.
Continuava essent un idíl·lic quadre post-modern igual al de qualsevol altra platja de la costa catalana, però en el transcurs d'un any alguna cosa havia canviat.
En Jamal i l'Arseni estaven asseguts a la sorra contemplant el seu entorn.
- Com ha canviat tot en un any. Eh Arseni?
- Si noi! Tu tens la Fatima de cinc mesos i jo, com a la Rosita li va semblar que havíem d'adoptar mainada, que ja no teníem edat per cercar-la. Au, no un, no!, dos i a més dels teus.. que em temo que al Marroc només queden en Hassan II i la seva cort.
- Que no estàs content?
- Sí, hi és clar. Però de vegades em sento una mica aclaparat i, no és pas que em queixi, perquè mira que la Rosita em porta com una flor i, m'atipa com un porc (amb perdó) però és que cony! Quan no està traient la pols, està ventilant, hivern i estiu, o resulta que ha fregat el wàter i tinc d'anar a pixar al bar de la cantonada. Si plou, abans d'entrar ja em te les sabatilles a punt per que no li embruti el terra i després, en Mohamed i la Salima, vaja parell de sapastres, no em deixen ni respirar. No sabia jo que la mainada fos tan absorbent.
- Noi! Això és part del paisatge, com totes les coses de la vida te la part positiva i la negativa, és tracte de sospesar i veure de quina banda es decanta.
Arseni sospirà, mentre encenia una cigarreta.
- Es decanta per la positiva, amic meu, suposo que m'estic queixant per vici, com solem fer sovint tots plegats.
- Ho celebro Arseni, jo estic igual, però mira, si un dia estem molt angoixats, tu t'inventes un viatge a Tudela, jo un cas a Madrit i la nit tornarà a ser nostra, encara que dintre de un ordre que ja tenim una edat.
La veu de la Rosita rera seu, els va tornar a la realitat.
- Ja em cuidaré jo prou de controlar aquests viatges, parell de poca soltes.
L'Arseni i en Jamal és van mirar, no feia falta dir res, però per si hi havia algun dubte, l'Arseni hi va afegir:
¡DELENDA EST CARTAGO!
I esclataren tots tres a riure.
Anoharra, a 20 de Gener de 2003
*
Mentre els pares vigilaven la mainada i les mares feien bronze, les parelles més joves es fonien en llargues abraçades o be jugaven a pilota vora l'aigua. Al seu costat, nens i nenes construïen castells o practicaven d'altres jocs amb la sorra o les petxines, convenientment proveïts de galledes, pales i d'altres estris, sense oblidar-nos del inevitables badocs que passejant riba amunt riba avall, et deixen sumit en l'etern dubte de si venen o van, o si van o venen.
Era un idíl·lic quadre post-modern, igual al de qualsevol altre platja de la costa catalana, que en uns moments, es veuria sacsejat per un fet que alteraria la pau i tranquil·litat dels banyistes.
Una roseta de deu u onze anys, fou la primera en donar la veu d'alerta.
- Mama! Mama! Allí al mar hi ha un nàufrag!
La mare de la noieta que estava enfeinada fregint-se com un pollastre a l'ast, no li va fer ni cas.
- Au va Maria! Deixa't de dir bajanades i ves-te'n a jugar amb les teves amigues.
- Mama! - Insistí la nena - que et dic que és un nàufrag, l'estic veient amb els prismàtics del Papa, està agafat a unes fustes i no es belluga, et juro que no és cap broma.
Semblà que aquesta darrera informació o potser la pertinaç insistència de la Maria, aconseguiren que la senyora es bellugués i tot agafant els prismàtics a la seva filla, en orientar-los cap l'horitzó a la recerca de l’esmenta’t nàufrag, començà a cridar esvalotada...
Manel! Manel! La nena te raó, allí al mar hi ha un home inconscient agafat a quatre fustes.
El tal Manel, després de rondinar i col·locar la seva voluminosa panxa mes o menys al seu lloc - tasca més complicada del que pugui semblar a simple vista - remugant, agafà els prismàtics i en enfocar-los cap on li deia la titular, observà que efectivament, a uns dos-cents metres de la riba, suraven a la deriva les restes del que havia estat una espècie de barca o un pilot de fustes amb algú agafat a elles i, amb un més que aparent estat d'inconsciència.
En alertar amb els seus crits la resta dels banyistes, tots s'adonaren del fet, fins que un parell de rubicunds i atlètics germànics es llençaren decidits a l'aigua, per tal de rescatar el nàufrag.
En poques i decidides braçades arribaren fins on estava surant i, un cop allí, no sense esforç, aconseguiren fer-lo arribar ell i fustes fins a la riba.
El primer que feren fou estirar-lo a la sorra, davant de la munió de gent que en un moment s'hi havia acostat. Un senyor que era de Burgos i que es va identificar com a metge de la I.S. (Inseguretat Social), després d'auscultar-lo, manifestà que restava inconscient però viu.
Al voltant del nàufrag continuava amuntegant-s'hi la gent, fins que aquest, al cap d'uns minuts, en començar a moure's, obrí els llavis recremats pel sol i pronuncià unes estranyes paraules...
- Amèrica! This is Amèrica?
- Que diu aquest paio?, es preguntà en veu alta un lampista de Cornellà que era a primera fila. Això deu ser que està delirant per l'efecte de la insolació, i li va donar aigua d'una cantimplora que portava, tot dient-li...
- Això no és Amèrica mestre!, esteu a la platja dels Pins a Blanes.
El rostre del nostre home que s'anava recuperant mica en mica, reflectia atordiment, que s'accentuà en sentir la precisió del lampista sobre el lloc exacte on estava ubicat en aquell precís moment, molt lluny - per cert - d'on ell pretenia estar..
- Aleshores no he arribat a Amèrica? Preguntà amb veu tremolosa, que sol ésser la més escaient quan un ha estat a punt d'ofegar-se.
- No senyor! li confirmà el de Cornellà, vostè es a la platja dels Pins, a Blanes, a la Costa Brava..., però a Amèrica, res de res. Li agafa una mica lluny d'ací.
A continuació, el susdit lampista tafaner afegí...
Escolti! Que li sembla si ara que ja s'ha refet una mica i, ja que aquests nois li han salvat la vida, ens explica qui és vostè i com carall pretenia anar fins Amèrica amb aquestes quatre fustes.
L'home es va aixecar, amb un gest a la seva cara entre altiu i ofès; de fet, vist dempeus era tot un espectacle....
Deuria mesurar entre metre vuitanta o vuitanta cinc d'estatura; els quatre cabells que deambulaven pel seu cap sortien des d'una ratlla que començava arran d'orella i, degut a la llargària dels mateixos, permetien desplaçar-se per tot el perímetre cranial fins arribar a l'altre orella.
Si bé es cert que en un moment determinat i en la seva posició correcte podien donar la sensació d'una raonable provisió de cabell, en el moment actual i degut a les circumstancies difícils que havien patit, els esmentats cabells penjaven per la banda contraria, o sigui la inicial, com les branques d'un desmai.
Per acabar de completar tan singular imatge, el nostre home anava més o menys vestit amb uns pantalons de pana de color indefinit, una camisa de quadres tipus llenyataire, en l'antiguitat de tons vermellosos, actualment esvaïts; una caçadora de pell d'aquelles d'aviador, però sintètica, que era obvi que havia viscut millors èpoques.
El conjunt es completava amb unes espardenyes de set betes, o potser alguna menys, i un bastó que restava al seu costat, que miraculosament havia aconseguit resistir els embats de les ones.
Bé, un cop descrit el nostre singular personatge, aquest, ja dret, s'adreçà al lampista amb cara de pocs amics i semblant ofès, tot dient-li...
- Jove! No tinc l'honor de conèixer-lo, però m'han molestat i molt les al·lusions que ha fet envers la meva persona i, sobretot, les restes del que fins fa unes hores era la meva embarcació, malauradament destruïda pels avatars del destí...
... I dit això, permeti'm que em presenti i després ja en parlarem de que hi faig ací en aquesta platja que vostè diu que pertany a Blanes - no ho dubto - però que jo, en els primers moments d'atordiment, lògic després de tot el que m'ha succeït, he confós amb Amèrica, que és on se suposava que tenia d'arribar victoriós i orgullós en nom del poble de Catalunya.
Em dic Arseni Pérez i Puig i, soc escriptor, pintor, poeta, historiador - feu una pausa escènica davant la perplexitat de la seva audiència - bé, i també llicenciat en alguna carrera més que per la meva natural modèstia ara no crec oportú esmentar.
El de Cornellà i els altres espècimens que l'envoltaven s'havien quedat esmaperduts veient i escoltant l'individu que tenia davant seu.
Malgrat tot, el lampista que era el més decidit de tots, amb to irònic li digué...
- Escolti Senyor Pérez. I com és que vostè amb els estudis que te i, amb tants coneixements - va fer una pausa, de fet, no sabia com dir-li, però continuà - pretenia anar fins Amèrica amb aquestes quatre fustes?
L'Arseni es va alterar, els seus ulls marrons treien espurnes i començaven a respirar-se a l'entorn, aires de tragèdia.
- Escolti jove impertinent! - li etzibà irat - No li permeto, ni a vostè ni a ningú que insulti l'Esperit del Vallès, que és el nom que suara i amb molt d'orgull lluïa el meu vaixell, abans de patir un lamentable accident del que en soc totalment aliè i que m'ha fet arribar a aquesta riba arrossegat per les corrents marines, acabant abans de començar la seva missió, que era portar-me com a capdavanter dels meu País, Catalunya, fins els Estats Units d'Amèrica del mig, que és on va arribar l'insigne català Cristòfol Colom fa cinc-cents anys.
Mentre succeïen aquest fets, alertades pel batibull que s'havia organitzat a la platja, feren acte de presència dues agents del cos femení de la Policia Municipal del Municipi de Blanes, que només arribar prengueren posicions i s'adreçaren al suposat nàufrag, atès que era evident que el causant de tot l'enrenou era ell.
- A veure! Qui és vostè? ¿I que hi fa aquí amb aquestes quatre fustes al bell mig d'una platja pública? - li va dir una d'elles amb veu autoritària, tal i com és preceptiu en les forces de l'ordre de qualsevol tipus, amb barretina o sense.
L'Arseni les va mirar de dalt a baix de manera displicent. Començava ja a emprenyar-se i, és que per segona o tercera vegada, uns paisans, i a més a més aquests últims d'uniforme, es permetien el luxe de qüestionar la seva embarcació de la que tan orgullós n'estava.
Es va atansar a la agent que li havia fet la pregunta; era morena i un pel grassoneta pel seu gust, però no estava pas malament - va pensar mentre li deia -
- Senyora o Senyoreta agent de la llei i l'ordre, sàpiga que si vostè i la seva acompanyant haguessin arribat uns minuts abans, s'haurien assabentat de primera mà de tot, però com ja es un fet sabut que la policia sempre arriba tard, em veig obligat a repetir quan acabo d'explicar a tota aquesta bona gent que m'ha salvat la vida de manera totalment desinteressada.
Malgrat tot i complint el meu deure com a ciutadà, li faré el complit de explicar-ho tot de nou:
Em dic Arseni Pérez i Puig... etc., etc. etc.
Les agents de la policia, se'l quedaren mirant amb cara de pocs amics, sense saber exactament que fer amb l'individu que tenien davant seu; finalment la morena decidí actuar i dirigint-se a ell, li va dir:
- Miri Senyor Pérez, serà millor que ens acompanyi fins el cotxe patrulla, des d'allí trucaré a l'oficial de guàrdia demanant-li instruccions.
- Molt bé - contestà aquest - com a ciutadà respectuós de la llei que em considero em poso a la seva disposició i a la de la seva companya pel que vostès vulguin fer-me o manar-me.
No vocalitzà prou bé l'ultima paraula o era massa desconfiada l'agent i en tornar a posar cara de pocs amics, però aquesta vegada de molt pocs amics, de cap diria jo i, agafant-lo pel braç l'amenaçà.
- Escolti senyor!, vagi molt en compte amb el que diu si no vol dormir aquesta nit a la comissaria.
La cara de l'Arseni reflectia resignació, era el seu si, topar constantment amb les forces de la llei i l'ordre; malgrat tot fent un esforç intentà ser conciliador.
- Veig amb certa tristesa que no ha captat correctament el sentit educat i correcte de les meves paraules i, miri, ja que es posa d'aquest tarannà i tenint en compte que la llei així m'ho permet, li demano que em deixi posar en contacte amb el meu advocat abans de declarar res que pugui ser utilitzat en contra meva i per tant, em pugui perjudicar.
La situació s'estava començant a complicar i, com sol passar habitualment, els banyistes ja estaven prenent posicions a favor d'un o les altres, quan un altre curiós personatge va irrompre en escena, per acabar d'enredar-ho encara més tot.
- Arseni! Que t'ha passat?, estàs bé?
Aquest en donar-se la volta, somrigué en sentir una veu amiga.
- Hola Jamal! Que hi fas tu per ací?
La policia morena que es deia Sole, s'estava començant a posar raonablement nerviosa - Mare de Déu quin dia porto ( es va dir a ella mateixa, o sia la Sole) -
Però malgrat tot, intentant controlar la situació es dirigí al nouvingut:
- Perdoni'm! I vostè qui és?
L'altre en obrir la seva enorme boca plena de unes dents blanquíssimes, va contestar-li...
- Bon dia! Permeti'm que em presenti, em dic Jamal Haleb al Salem, soc català i resident a Palafolls, advocat de professió i, amic personal d'aquest honorable cavaller - senyalant l'Arseni - que, pel que veig, te algun tipus de problema amb vostès, aspecte que per altra banda tampoc és que em sorprengui massa, coneixent-lo com el conec.
La Sole ja estava a punt de petar, no precisament de riure i, apropant-se a l'amic de l'Arseni que li passava gairebé dos pams, enravenada li va dir...
- Ja! I passava casualment per aquí, just en el precís moment en que acabaven de pescar al seu amic, i - fent una pausa - ¿vostè diu que és català amb els cognoms i l'aspecte que es gasta?
L'al·ludit tornà a exhibir la seva enorme filera de dents.
- Veurà senyoreta Agent, m'ofèn profundament el fet que gosi dubtar de la meva catalanitat per mor del meu cognom o el color de la meva pell, doncs tindria de saber o suposar, que he nascut en aquest bonic país en el qual hi visc i hi treballo, tot plegat degut a un fenomen molt antic, anomenat emigració, del que els meus pares ja en fa un bon grapat d'anys en foren protagonistes i, - afegí irònic - a lo millor els seus també, potser?
La Sole callà, n'era conscient que l'havia vessada; intentà disculpar-se, però en Jamal continuà:
- Bé! I un cop aclarit aquest punt i, tenint en compte que com ja li he esmentat tinc la meva residència habitual a Palafolls, cap a les deu del matí, com sol ésser ja un costum habitual, he anat a banyar-me en aquesta hora que la sorra, el mar i el sol estan mitjanament disponibles si un vol gaudir-ne amb una certa tranquil·litat; quan, de sobte els meus ulls han descobert astorats les restes de l'Esperit del Vallès surant a la deriva, Arseni inclòs i, veient que les corrents marines l'arrossegaven cap la riba, he anat seguint-les per la costa fins arribar ací i, tal com observo que està la situació, més que per oferir-li al meu amic la meva ajuda personal, veig que potser és millor que li ofereixi la professional.
La cara de les dues agents era tot un poema. Anaven ambdues cercant una sortida honorable a la situació que s'havia generat, quan un altre personatge va irrompre en escena i, aquí si que es va acabar de complicar tot plegat.
- Que passa aquí?
Qui acabava de pronunciar aquestes enèrgiques paraules, era el Caporal Celedonio Gutiérrez López de la Policia Municipal, superior immediat de les dues agents i, que per raons purament històriques i histriòniques us voldria descriure - si voleu - car si no us interessa, salteu-vos deu o dotze ratlles i continueu com si res.
Rondaria el caporal la cinquantena d'anys i, sent generosos podríem atorgar-li una alçada que fregava el metre seixanta; un bigoti que val mes ni descriure'l tapava un bon tros de la seva cara, de la que en sobresortien uns ullets petits i saltirons; la tonalitat vermellosa de les seves galtes i l'exagerat perímetre de la seva panxa indicaven clarament una bona i antiga afecció als espirituosos diversos i, per acabar-ho d'arrodonir, un parell de cames primes com filferros amb prou feines aguantaven l'estructura descrita. En resum tota una joia d'homenet.
Bé, i un cop descrit el personatge, tornem al relat que ens ocupa.
L'agent Sole, quadrant-se s'adreçà al seu immediat superior.
- A les seves ordres Caporal Gutiérrez! Li reporto que hem recollit un nàufrag.
- Un què? Exclamà aquest sorprès.
- Un nàufrag! Reiterà l'Arseni que ja tenia la mosca al nas.
És que no hi sent bé o no ho ha entès?
El Caporal Gutiérrez se'l mirà amb cara de pocs amics.
- I vostè qui carall és?
No! exclamaren alhora tots, llevat del caporal que no sabia de que anava l'assumpte, però ja era tard:
I tornà a començar la tirallonga... Em dic Arseni Pérez i Puig, etc. etc. etc.
Aleshores succeí el que sol passar quan un insigne representant de la llei i l'ordre no sap ben be que fer, que sol ser gairebé sempre; per tant, el caporal va prendre la intel·ligent decisió d'enfilar-se "entre cometes" i amb veu gisclosa i suposadament autoritària, cridà...
- Tots cap a Comissaria, allí aclarirem els fets.
Aquesta decisió semblà que complaïa l'Arseni, que ja en començava a estar tip de tot l'espectacle, i arreglant-se els cabells per tal de posar-los més o menys al lloc correcte, dirigí una condescendent i comprensiva mirada als seus interlocutors, als qui es dirigí solemnement.
- Senyores i Senyors! Permetin-me que els doni les gràcies per haver-me salvat la vida i per totes les molèsties que els hagi pogut ocasionar, però no oblidin que algun dia podran explicar als seus fills o als seus nets, que una vegada van conèixer l'Arseni Pérez i Puig.
No cal ni dir, que el nom i cognoms del nostre personatge foren corejats pels banyistes, que ja se'ls començaven a saber de memòria.
I un cop dites aquestes paraules l'Arsenio amb pas ferm i digne, es dirigí cap al Seat Panda de la Policia Municipal, seguit del seu amic Jamal, el Caporal i les dues agents.
Un cop tots miraculosament incrustats dins del susdit vehicle? Es dirigiren cap la Comissaria de Policia de Blanes.
En arribar, el Comissari Pradell no estava precisament en el seu millor moment en el dia que ens ocupa. La passada nit havia tingut una enganxada amb la seva dona, tot per culpa de la nena que els hi havia sortit mes golfa que un ministre de la democràcia - que ja és dir - i a més a més, la mama encara pretenia justificar al pendó de la nena, que se n'anava al llit amb tot qui tingués tres cames i s'inflava de "maria" fins el clatell.
Ah! i el Papa a pagar-ho tot atès que la nena no trobava mai cap feina que li anés bé. Als trenta dos anys!
En aquestes estava el Comissari donant voltes als seus problemes casolans, quan de sobte, irrompí en el seu despatx tota la fauna abans descrita.
El Caporal Gutiérrez intentà quadrar el seu cos ridícul en un suposat intent de salutació marcial.
- Comissari! Aquest home que li porto, diu que és un nàufrag que anava cap Amèrica i, que per motius aliens als nostres coneixements a vingut a parar a les nostres platges.
L'al·ludit en aixecar els ulls i treure's les ulleres, desprès de repassar tot el personal que havia envaït el seu despatx, es va fixar amb en Jamal.
- I el moro que hi fa aquí?
- No és moro, precisà la Sole, diu que és català, advocat, resident a Palafolls i amic personal del suposat nàufrag.
El Comissari, malgrat l'aclariment, es mirà en Jamal amb cara de pocs amics.
- Molt bé, i vostè senyor advocat, a part de moro musa, com és diu?
En Jamal compungí el gest, encara que hi estava ja acostumat, li dolien aquest tipus de comentaris despectius, però ja feia temps que havia après que a un pallús, tan sols se'l podia desarmar amb comprensió i intel·ligència, que és del que en solen mancar escandalosament aquest tipus de personal.
- No soc moro, senyor Comissari, ni tampoc musa, si més no marroquí, de raça berber per ser més exacte, però de nacionalitat Espanyola segons el DNI i catalana segons el cor i, el meu nom és Jamal Haleb al Salem, per servir a Alà i a vostè, i si s'hagués molestat en demanar-me l'esmentat document, no hauria dit el que acaba de dir, pel seu bé i la meva paciència.
- Ni Alà ni hòsties! Contestà irat el Comissari; vol fotre el favor d'explicar-me algú que cony ha passat amb aquests dos individus que tinc al meu despatx.
L'Arseni decidí intervenir, donada la poca traça per explicar els fets per part del Caporal i d'en Jamal que encara ho estava complicant més tot.
- Senyor Comissari, permeti'm que em presenti i li expliqui fil per randa que ha succeït en realitat, ja que no voldria que el desconeixement dels fets per part del Caporal i la lògica reacció del meu amic en sentir-se ofès pel sentit de les seves paraules no massa afortunades, compliqués encara més la situació.
Continuà en veure que tots els present li prestaven la màxima atenció:
Veurà, fent servir els seus termes legals, jo soc el suposat nàufrag, però en confiança li tinc de dir que no em dic pas d'aquesta mena, doncs el meu nom és Arseni Pérez i Puig i, com que observo una manca de coneixement de la seva part, de les causes que m'han portat, desgraciadament fins ací, potser seria millor - si vostè ho considera oportú - que jo mateix expliqués la historia des del principi i així comprendrà el fet que en aquests moments estigui davant de vostè.
El Comissari conscient que l'havia vessada amb en Jamal i, que amb tot l'enrenou s'havia oblidat gairebé per complert dels seus problemes familiars, com que, de fet tampoc tenia gaire cosa a fer, decidí que valia la pena escoltar la historia d'aquest estrafolari personatge, doncs si no interessant, podria almenys ser distreta i l'ajudaria a passar el matí més de pressa.
Interrompí la xerrameca de l'Arseni, a fi i efecte que acabés de divagar i anés per feina.
- Endavant senyor Pérez, expliqui'ns la seva història, que ens te a tots neguitosos.
Anava aquest a continuar quan aixecant-se intervingué en Jamal:
Senyor Comissari, Caporal, senyoretes agents i resta d'autoritats:
Com amic personal i advocat del Senyor Pérez i coneixedor de la seva natural modèstia i senzillesa, crec que seria millor que expliques un servidor de vostès la historia, ja que el meu amic, per les virtuts que acabo de significar, podria obviar fets o situacions molt importants per el ben entendre de tots vostès i, tenint en compte que son moltes les circumstàncies i anècdotes a explicar, això ho voldria fer si vostès m'ho permeten.
- Que ho expliqui qui sia! Però que comenci d'una vegada - va instar-lo el Comissari -
- D'acord, continuà en Jamal; doncs veuran, tot va començar:
2.-
----------------------------------------------------------------------
Vaig conèixer l'Arseni al bell mig d'una manifestació pels voltants del maig del 75 a Barcelona. En aquells temps, ell estava molt ficat en política, malgrat que no militava en cap partit concret, però deia que era el moment d'atacar el sistema, que començava a donar símptomes de flaquesa, i ell, republicà, anarquista i àcrata, no podia perdre's aquest moment històric.
No em preguntin ara de que anava la manifestació, perquè no crec que en aquests moments cap dels dos aconseguís recordar-ho, però el que si és ben cert és què ambdós, juntament amb el grupet que ell comandava, finalment anàrem a parar tots plegats a la presó Model.
Va fer una pausa, en agrair un got d'aigua ofert per la Sole, i continuà...
- Aquí fou on vaig començar a conèixer i admirar aquest aparentment estrafolari cavaller, que només arribar a la presó va donar mostres de la seva capacitat de domini davant qualsevol situació, per complexa que fos.
Instal·lats en el nostre allotjament provisional, davant la negativa dels carcellers a donar-nos de sopar, segons ens varen dir per un excés de personal que de manera imprevista havia envaït les seves instal·lacions, l'Arseni actuà ràpidament i d'una manera admirable.
Carceller! Cridà al cap d'una estona.
L'esmentat va venir remugant i amb cara de pomes agres.
- Que us passa ara? Ja us he dit que no hi ha sopar, a més a més, demà al matí a primera hora ja estareu al carrer i us podreu inflar de menjar, encara que si de mi depengués us inflaria a hòsties.
L'Arseni ni es va immutar i seguint amb els seus tretze, erra que erra, agafant-se als barrots, tornà a dirigir-se al carceller.
- Perdoni'm senyor Carceller, però exigeixo del seu digne càrrec i amb el poc respecte que ens mereix, que es prengui la molèstia de prendre nota de la comanda que volem efectuar-li pel sopar d'aquesta nit, en la que per causes de força major, totalment alienes a la nostra voluntat, ens hem vist obligats a quedar-nos momentàniament retinguts en tan desagradable lloc.
El carceller davant d'aquesta aferrissada arenga, es va quedar amb cara d'estaquirot, i en no entendre absolutament res de la situació que li plantejava aquell sonat, que a més, no entrava dins del seu manual d'instruccions, s'adreçà al seu superior, aspecte aquest que si estava dins del susdit manual del carceller model.
- Da su permiso? Oficial.
Aquest, que estava mig endormiscat, trasbalsat per l'ensurt va contestar-li...
- ¿Que carajo quiere a estas horas?
El carceller estava acollonit, no sabia per on començar, però finalment decidí traspassar-li el problema al seu superior.
- Verá, la verdad es que no lo se bien del todo, lo que me han pedido es un poco extraño.
El seu interlocutor que donat el seu estat d'atordiment, no estava gaire d'orgues, li preguntà abruptament.
- Però! ¿Que cojones pasa?
El carceller mentre s'empassava la saliva i el poc orgull que li restava, continuà...
- Recuerda el grupo que nos han traido esta noche, los de la manifestación.
- Sí, claro, los recuerdo perfectamente, quatra toca pelotas, como siempre.
L'altre, un xic més tranquil, continuà...
- Pues, el cabecilla de los manifestantes, después de florirme mucho las palabras, me ha pedido que les diga el menú que tenemos hoy para cenar.
Les venes del coll de l'Oficial de Guardia s'inflaren al límit.
- Un menú? ¿Que un rojo de mierda le ha pedido el menú?
- Sí señor! és lo mas claro que he entendido entre tanta palabreria.
- I, ¿en que celda está este provocador?
- En la planta baja Señor, donde los provisionales.
L'oficial de guàrdia es va aixecar.
- Acompáñeme, verá este desgraciado como las gasto, le aseguro que tendrá una cena inesperada.
Al cap d'uns moments els teníem ambdós davant nostre.
L'Oficial que es deia Perales i era de Conca, s'atansà cap a nosaltres:
- A ver, que se acerque el gracioso que ha tenido los santos cojones de pedir el menú para cenar..
L'Arseni s'aixecà sense moure's del seu lloc.
- He estat jo, Oficial de guàrdia de grau superior al cagamandúrries del seu costat.
Obvià l'altre el comentari i va anar al gra.
- Muy bien señor gracioso, y que es lo que los señores desean para cenar ¿Una "boullabaise" quizás?
Tot i captar perfectament la sornegueria que s'amagava darrera la pregunta, l'Arseni li va contestar:
- Bé, ja veig que ens anem entenent, però no cal passar-se, encara que tenint en compte que avui és dijous i que amb això de la manifestació hm anat tirant tot el dia d'entrepà, crec honestament en nom meu i dels companys que represento, que podrien tenir vostès el detall de portar-nos una paella a la marinera, acompanyada d'una amanida.
I afegí...
- Ah! el vi de la casa, no pretenem que a aquestes hores ens porti un Rioja...
A l'Oficial Perales li va pujar l'adrenalina al dos-cents per cent o més, les venes del coll se l'inflaren fins a límits perillosos i estava vermell com un tomàquet.
En vint anys de professió mai s'havia trobat un personatge com el que tenia al davant - es va dir -
Intentà mantenir la calma.
No te pongas nervioso Pedro Luis, que este o es un provocador o es alguien importante con influencias - s'anava dient per tal de no explotar i, després de comptar fins a vint o trenta i empassar-se més d'un gripau, contraatacà.
- ¿Però usted quien coño se cree que es?
La resposta més aviat no fou l'esperada.
- Miri Senyor Oficial, li puc ben assegurar que no crec pas ésser un cony, interessant i apetitosa part dels cos femení, que queda més fi si ni diem "petinella" i, si bé és cert que soc pintor, aquí, li ben asseguro que no em bé gens de gust agafar els pinzells, entre d'altres coses perquè els tinc a casa meva i el paisatge gris i depriment que m'envolta no em suggereix res que em permeti desenvolupar les meves arts pictòriques amb el mínim de inspiració exigible.
L'oficial Perales a qui ja havia sobrepassat la xerrameca de l'Arseni, davant de la seva incapacitat per controlar la situació tal i com li havia succeït al Carceller, decidí que era ja l'hora d'informar a l'Alcaid.
Al cap de cinc minuts els teníem a tots tres davant nostre.
L'alcaid, en adreçar-se a nosaltres de manera autoritària, però molt correcte, va dir-nos:
- Vamos a ver, se trata de que tengamos la noche en paz; ¿quien és el responsable de todo este barullo?
I aquí, òbviament l'Arseni tornà a entrar en escena.
- Senyor Alcaid, jo en soc el responsable d'aquesta bona gent, em dic Arseni Pérez i Puig, però tingui vostè en...
En sentir el nom del meu amic, el rostre de l'Alcaid es transformà com si hagués sentit el nom del dimoni en persona.
- No! - cridà esparverat - este hombre otra vez, no!
I aquí fou quan carcellers i empresonats ens quedarem amb cara de no entendre res de res.
Òbviament no vàrem sopar paella, però si uns entrepans que no estaven pas malament i, tal com ja estava previst i després de passar la nit amb tranquil·litat, l'endemà al matí ens posaren en llibertat.
En Jamal va fer una pausa, conscient que tenia intrigats als seus oïdors...
- I, ja que hi estic posat, si vostès m'ho permeten els hi explicaré perquè l'Alcaid es va posar tan nerviós en reconèixer al meu amic Arseni.
El comissari Pradell somreia en acomodar-se a la seva butaca. Va encendre una faria, mentre comminava en Jamal per tal que continués el seu relat.
- Continuï, si li plau, això s'està posant interessant i, fins i tot he aconseguit oblidar els meus problemes - va pensar i dir -
- Molt bé! Contestà en Jamal somrient, ja que vostè ho desitja, continuaré amb el meu relat.
3.-
------------------------------------------------------------------------
En Jamal, després de demanar un altre got d'aigua, continuà:
- Cinc anys abans dels fets que ens havien portat a la Model, el aleshores agutzil Tomás Pérez López, acabava d'arribar destinat a Catalunya, s'hostatjava a una pensió del carrer del Sol a Anoharra, a l'espera d'accedir al seu destí a la presó Model.
En aquella època, l'Arseni estava molt ficat en política i, encara que com he dit abans no militava en cap formació determinada, s'apuntava a totes les mogudes i li agradava organitzar mítings a la més mínima ocasió, en els que arengava i inflamava el petit però fidel grup de seguidors que tenia.
Voldria aclarir que aquesta part de la història me la va relatar en persona uns anys més tard el Senyor Tomás Pérez, quan per assumptes professionals meus i exercint ja com a advocat, coincidirem a la Model.
Bé, i un cop aclarit aquest punt, si m'ho permeten continuaré amb el relat:
- Un dissabte al vespre pels voltants de les onze, en un bar de Ca n'Oriach, estava reunit l'Arseni amb el seu grup de fidels seguidors, engrescat en un dels seus mítings anarquistes, quan la casualitat feu que a la taula del costat hi estès prenent un cafè mentre matava l'avorriment, el Senyor Tomás Pérez.
L'home, no prestava gaire atenció al seu entorn, mentre fumava un cigarret i deixava vaguejar la seva mirada, quan el grup que tenia al seu costat li va cridar l'atenció, sobre tot l'Arseni que en aquell moment acabava d'agafar la paraula.
Escoltem-lo...
- Companys!
Aquesta situació no pot continuar, la opressió a que està sotmès els nostre poble comença a ser feixuga i insuportable; son ja masses anys aguantant aquesta horda d'insurrectes que retallen la nostra llibertat d'expressió i continuen excedint-se en les seves atribucions; ha arribat el moment de passar a l'acció, de comprometre'ns en la lluita, o acabaran amb la nostra cultura; I, ¿que és un poble sense cultura? Res de res! Ens amorfes sense futur.
- Companys! - continuà l'arenga -
No podem consentir que ens segueixin robant el present i menys encara el nostre futur, que es fotin aquests esquenadrets on els hi càpiga la seva llengua i la seva bandera bruta i plena de sang que ens volen imposar, i ha...
El seus fidels l'interromperen amb aplaudiments enfervorits, mentre l'Arseni aixecant els braços, els indicà que callessin a fi i efecte de continuar amb la seva arenga.
Companys!
Ha arribat l'hora de dir prou, d'afrontar els fets fins a la última conseqüència, d'ésser i comportar-nos com a patriotes. Amics meus, ha arribat l'hora de sortir al carrer i proclamar a crits la nostra set de llibertat i justícia.
En aquests moments al Senyor Tomás Pérez li va sorgir el ranci esperit patriòtic que tot espanyol porta a dins i des de la seva taula increpà l'Arseni.
- Señor, no tengo el gusto de conocerle ni me apetece, pero por lo que he podido entender, acaba usted de soltar una sarta de barbaridades en contra del Gobierno que legalmente rige los destinos de este País, y es por ello, que le conmino a que rectifique de inmediato sus palabras, o me veré en la obligación de denunciarle a usted y a sus compañeros a la Policía Gubernativa.
L'Arseni s'aixecà lentament, respirant a fons per calmar la seva ira i abraonant-se sobre el seu interlocutor, li va dir:
- Caballero, o mejor dicho caballerete - l'increpà - En primer lugar nadie le ha dado a usted vela en este entierro, y de legal el actual Gobierno, !y un cuerno¡ estos no son mas que una banda de golpistas que se alzaron por las armas contra la voluntad del pueblo soberano, y encima con la ayuda de los fascistas y la pasividad de los demócratas del resto de Europa, y... en segundo lugar sepa usted que la Historia pasa al igual que el tiempo, pero no olvida y los hechos están ahí archivados en la memoria colectiva de todo un pueblo.
Por esto que le he dicho y por otras muchas cosas que me callo, es por lo que me niego rotundamente a desmentir una sola de mis palabras, que usted en su inconsciencia e ignorancia pretende que rectifique. Ah! y si quiere llamar a la Policía, no hace falta, puesto que en estos momentos estan entrando por la puerta del bar...
El Senyor Tomás Pérez, en sentir aquesta última afirmació, girà el seu cap però l'únic que va veure fou una enorme porra de goma que avançava a tota velocitat cap el seu crani.
Al cap de vint minuts estaven tots, inclòs el futur funcionari de la Model, dins una cel·la de la Comissaria de Policia de Anoharra i, els hi juro per Alà i si volen també pel seu Déu, a fi i efecte que ningú dubti de la veracitat de les meves paraules, de que succeí exactament el que fil per randa els hi explicaré a continuació...
Situem l'acció en el seu punt exacte, en el moment en que el Sergent de Guardia es dirigeix als detinguts.
- ¡Buenas noches! No hace falta que me digan nada, ni pienso tomarles declaración, ya sé el motivo por el que les han detenido, peró desearia evitarles el hecho de tener que enviarles a la policia Gubernativa que no tendria tantos miramientos, verán, hoy es mi ultimo dia como Policia en activo, y quiero pasarlo con la mayor tranquilidad posible, y teniendo en cuenta la versión de los hechos a la que he tenido acceso por parte del propietario del bar, creo que más que agitadores peligrosos, ustedes son conspiradores de taberna y de tercera...
- Perdón mi Sargento - interrompí l'Arseni.
- ¡Cállese! Espere un momento y déjeme terminar lo que les tengo que decir. Me interesa hablar con ustedes dos - referint-se a l'Arseni i al Senyor Pérez - les ruego me acompañen a mi despacho para acabar de hablar con calma de este asunto.
- Cabo! Ábrales la puerta de la celda y suelte a los otros.
L'Arseni i el futur l'abandonaren i seguiren al Sergent cap el seu despatx.
Aquest, després de convidar-los a seure, encengué una faria i s'adreçà a ells amb aquestes paraules...
- Mire Arsenio, sé perfectamente quién es usted, tengo por ahí su historial completo y puedo decirle que esté tranquilo porqué a mi modo de ver, usted es totalmente inofensivo; mire, y no se me ofenda, lo que en realidad es usted, es un simple bocazas, y a no ser que este otro señor al que no conozco tenga algo en su contra, dejaremos este asunto zanjado...
L'Arseni aprofitant la pausa del Sergent, li va agafar ràpidament la paraula...
- Senyor Sargento, le perdono el comentario poco favorable y algo despectivo hacia mi persona, que obviamente no comparto, aunque por otra parte le agradezco el detalle hacia mi y por ende a mis compañeros, peró un hombre és un hombre y su circunstancia, y mi "eso" de quien sea en este momento, es este tipejo que está ahí a mi lado y con el que estoy totalmente en desacuerdo, delante de usted, de la Policía Gubernativa, o...
Continuà, era difícil que algú li prengués la paraula quan estava embalat.
- Los valores fundamentales que sostienen nuestro pequeño País, son la constancia, la tenacidad y la honradez (dentro de lo que cabe) y no seria yo hombre de bién ni catalán de pro, si me acogiera a su oferta de libertad por el hecho de renunciar a mis principios, a mi aparente inofensividad.
Y es más, soy yo, Arsenio Pérez i Puig quien va a denunciar a este tipejo si no se retracta inmediatamente, y no ante usted sinó ante el pueblo y los hechos que nos han precedido, con la fuerza que da la razón de los oprimidos y sojuzgados.
I dit això, callà deixant la paraula al Sergent.
Aquest, després d'uns segons que va necessitar per pair l'arenga de l'Arseni, es dirigí al Senyor Tomás.-
- ¡Señor Tomás! ¿Tiene usted algo que alegar?
L'home es va remoure neguitós al seu seient.
- Verá usted mi Sargento, un servidor es recién llegado a esta región, y...
- ¡Nación! - saltà com una bala l'Arseni.
- ¡Cállese! - l'increpà el Sergent.
- Siga por favor - comminà al Senyor Tomás - y usted - a l'Arseni - haga el favor de no interrumpir más, o le mando a la celda otra vez.
El futur continuà amb la seva versió dels fets...
- Con su permiso mi Sargento, continúo..., como le decía, soy recien llegado a Cataluña y es posible que venga influenciado con la imagen que me han vendido; tenga en cuenta que no conozco las costumbres del lugar ni el dialecto...
- Idioma, idiota!, va interrompre'l un altre cop l'Arseni.
- Señor Arsenio, és mi último aviso, o se calla de una puñetera vez, o ya sabe - l'increpà de nou el Sergent que començava a estar mosca.
- Ya me callo, pero dígale a este tipo que mida sus palabras.
- Continue - li va dir el Sergent, un cop controlat momentàniament l'Arseni.
- Bién, como le decia, me encontraba solo y aburrido cuando se me ocurrió en mala hora entrar en el bar donde casualmente coincidí en la mesa de al lado de este...., caballero, el cual estaba dando un auténtico mitín en contra del Gobierno de mi País.
Feu una pausa, sorprès que l'Arseni no l'interrompis.
- Y llegó un momento en que mi paciencia se agotó, no pudiendo contenerme ante la sarta de barbaridades - dentro de lo que entendia - que soltaba este caballero; entonces me levanté y le recriminé su comportamiento, luego entraron sus hombres y el resto..., bueno, usted ya lo sabe.
El Sergent de Guardia se'l va quedar mirant amb un somriure irònic als llavis.
- Mire usted Tomas, me parece usted una buena persona, y es más, seguramente será un buen funcionario, o quizá hasta futuro alcaide (aquí va ser profètic) peró ya veo que desconoce muchas cosas de por aquí. Señor mío, tenga en cuenta que esto se está acabando y hay que empezar a posicionarse; no hace falta ser muy listo para darse cuenta de que con la muerte del Caudillo todo cambiará, habrá que restaurar la democrácia monárquica y construir entre todos un nuevo país, dentro de un clima de convivencia conjunta.
Després d'una breu pausa, continuà...
Piense que ustedes dos y otros que ahora militan en bandos opuestos, és probable que dento de unos años colaboren juntos en la reconstrucción del nuevo orden que espero y deseo impere en nuestro País para el bién de todos.
S'aixecà.
Mi consejo es que dejen este asunto, yo por mi parte me olvido del tema, y aquí no ha pasado nada. ¿De acuerdo?
Un pel a contracor, ambdós accediren, segellant la pau amb una premuda de mans, i al cap d'uns minuts estaven tots al carrer.
Algú del grup decidí anar-ho a celebrar prenent-se unes copes en un bar prop de la Rambla, i tant li varen insistir al Senyor Tomás Pérez que aquest, malgrat la seva aprensió inicial i, per mor de no tenir més raons amb ells, encara que a contracor, els va acompanyar.
Només entrar, us recargolaments de budellam començaren a pressionar el suficient a l'Arseni fins el punt de tenir d'anar corrents al servei, per tal de complimentar les seves necessitats urgents d'evacuació solida de residus.
Deu minuts li va costar dur a terme tant important tasca, i un cop el cos arreglat i tot al seu lloc, es reincorporà a la barra del bar d'on misteriosament havien desaparegut tots els seus companys, inclòs el Senyor Tomás Pérez.
- ¿On han anat els meus companys? - preguntà al cambrer -
Aquest se'l mirà de reüll.
- Se'ls han emportat els de la secreta fa un parell de minuts.
L'Arseni que no entenia res, insistí.
- Però! Que han fet?
El cambrer no estava gaire d'orgues, i li etzibà.
- Miri, no sé qui és vostè, però val més que foti el camp, no sigui que torni la Policia i el relacioni amb ells i a mi de rebot.
- Escolti! El va interrompre l'Arseni, ¿vol fotre el favor d'explicar-me que cony ha passat amb els meus amics?
El de la barra se'l quedà mirant amb expressió d'enuig, però finalment li explicà els fets...
- Doncs, ¿que vol que hagi succeït?, el de sempre, els bocamolls de torn que hi ha a cada grupet, han començat a parlar malament de tot, que si el Govern, que si la Policia, que si naps que si cols, i just al seu costat en tenien a dos de la Secreta, als que els hi ha faltat temps per emportar-se'ls a tots detinguts.
Ara ja ho havia entès, però encara quedava un assumpte per aclarir.
- Una última pregunta. Un senyor baixet, calb i amb bigoti que portava un vestit gris, ¿també l'han detingut?
- Sí! ja li he dit que se'ls han endut a tots i, vostè faci el favor de fotre el camp d'una vegada i no em molesti més, que encara em portarà raons.
L'Arseni, després de pagar el compte se'n va anar del bar cap a la Direcció General de la Policia.
Es presentà davant de l'oficial de Guardia interessant-se pels seus companys.
- Buenas noches Oficial.
- ¿Que desea usted? - li etzibà aquest amb cara de pomes agres.
- Verá, tengo entendido que unos compañeros míos y un señor bajito que iba con ellos han sido detenidos hace poco, y queria aclararle que son inocentes. Aquí el único cupable que hay, se halla ante usted, por lo que le ruego haga el favor de detenerme y suelte a los demás, que como le he dicho antes, son totalmente inocentes, sobre todo el señor bajito, que además no es de aquí y trabaja como funcionario de prisiones.
L'Oficial se'l mirà de reüll i amb més cara de pomes agres que al principi.
¡Vaya!, ya tenemos ahí al gracioso de turno; así que usted es el que decide a quien se encierra y a quien se suelta, y nosotros no pintamos nada.
Ramirez - cridà - deténgamelo, fíchelo y enciérrelo junto a los otros.
L'Arseni començava a mosquejar-se davant el to autoritari i intransigent d'aquell individu i, li va dir:
- Mire, me parece que usted no me ha entendido, si yo le digo que soy el único culpable y los demás son inocentes, es porqué es así, y usted como funcionario que és tiene que hacerme caso, porqué sinó me voy a mi casa y ya no quiero saber nada con una persona tan poco comprensiva y desagradable como usted.
I es donà la volta fent el gest d'anar-se'n.
Dos números s'interposaren entre la seva idea i la realitat i, al cap d'uns moments estava a la cel·la amb els seus companys i el futur.
Aquest, estava desesperat, tota una vida exemplar dedicada a estudiar i a l'ordre i, en una sola nit l'havien detingut dues vegades, i a més a més, la segona fins i tot a ell, funcionari exemplar de l'Estat i addicte al règim, l'havien fitxat com a conspirador contra el Govern al que servia amb honestedad i entrega absoluta.
Quan aquests fets es sabessin a Madrid i a la Model, adéu a la feina i, tot aquest esforç d'aquests anys se'n hauria anat en orris per culpa d'una nit desgraciada i, sobretot per culpa d'aquell homenot que ara acabaven de tancar amb ell per segona vegada.
Enfurismat, s'hi adreçà.
- ¡Usted!, usted tiene la culpa de todo lo que me ha pasado esta noche.
- ¡Alto ahí! - contestà l'Arseni ofès, i afegí:
- En primer lugar, yo no tengo la culpa de que usted sea un facha que se dedica a entrometerse en las conversaciones de los demás sin ser invitado; y en segundo, sepa que ya les he dicho a los que mandan aquí, que el culpable indirecto de todo este asunto era yo, y que por lo tanto todos los demás, sobre todo usted, eran inocentes; pero, lamentablemente no han querido hacerme caso, hasta el punto que me he mosqueado y en pretender irme mi casa a reflexionar, me lo han impedido de mala manera, y aquí estoy otra vez, en contra de mi voluntad al igual que usted, así que ahora por lo menos empezará a darse cuenta de cómo las gastan sus amigos de Madrit.
Va fer una lleu pausa i continuà...
Sugiero por lo tanto que pasemos esta noche lo mas tranquilamente que podamos, y mañana por la mañana ya pensaré en algo para que nos saquen de aquí.
Així ho varen fer, i la resta que quedava de nit, transcorregué amb calma i tranquil·litat.
L'endemà al matí, a les vuit els deixaren anar; durant la nit havien investigat al senyor Tomás Pérez, i en posar-se en contacte amb el Sergent de Guardia de la Policia, aquest els posà al corrent de tot l'afer; resumint, que al cap d'una estona estaven tots al carrer.
Un cop allí, el futur s'acomiadà de l'Arseni (momentàniament) amb dures paraules...
- Espero no volver a verle nunca más en mi vida, porqué esta noche no la olvidaré jamás.
- Caballerete - contestà l'Arseni - la vida da muchas vueltas, y más tarde o más temprano, en el lugar más insospechado, nuestros caminos quizá vuelvan a juntarse.
- Dios no lo quiera, porqué usted es un peligro público, y donde tendria que estar es ingresado en un psiquiátrico.
L'Arseni mosquejat, el va agafar per les gires de la americana i en aixecar-lo amb facilitat a un parell de peus del terra, li va replicar:
- Mire mequetrefe, prefiero estar loco siendo tal y como soy, que cuerdo y parecerme a usted. Ande, váyase antes que me haga enfadar de verdad y nos veamos obligados a volver a la comisaría.
- ¡No! otra vez no, no podria resistirlo.
I el senyor Tomás Pérez se'n va anar corrents sense parar fins a Barcelona - crec -.
- I això es tot, va concloure en Jamal, quan els hi he explicat fins ara es tan sols una petita part de les aventures i anècdotes que els podria explicar d'aquest home, però son gairebé les tres de la tarda i, crec que tots plegats tindríem d'anar pensant en menjar quelcom, sempre i quan el senyor comissari ens ho autoritzi.
Aquest s'aixecà i adreçant-se al Caporal Gutiérrez - li va dir -
- Caporal, crec que per tot quan hem escoltat aquí i, tenint en compte que de no ser per aquest afer hauria estat un dia d'allò més ensopit, podríem convidar aquest senyor i al seu amic marroquí a degustar una paella a Can Flores; de fet i en certa manera, l'Estat els hi deu (referint-se a l'assumpte de la Model) i així podrem de passada saber que és el que ha portat al Senyor Pérez fins aquí, doncs encara no hem arribat a aquesta part del relat i la cosa promet.
I dit i fet, ja tenim a tot el grup caminant tranquil·lament cap el port de Blanes
Gràcies a les influencies del Comissari Pradell, aconseguiren un parell de taules per encabir-los a tots.
Allí hi retrobem una hora i mitja més tard als nostres personatges amb la panxa plena tot prenent-se uns sigalons, parlant de coses inversemblants, quan l'Arseni que estranyament havia restat bastant callat tot l'àpat, en aixecar-se, agafà la paraula:
- Senyores, senyors, i autoritats; arribat aquest moment i un cop cruspida aquesta excel·lent paella, gràcies a la gentilesa del Comissari i, als contribuents que paguem els impostos que permeten que hi hagin policies, guàrdia civil i municipals; i malgrat tot, en senyal d'agraïment per les seves atencions i sobre tot amb la santa paciència que ens han suportat en Jamal i a mi mateix, crec que ha arribat el moment que els expliqui personalment la historia del meu intent fracassat de viatjar fins Amèrica.
- Per fi, digué el Comissari, per mi ja pot començar quan vulgui, aquí estem la mar de tranquils, i si hi ha algun assumpte urgent, a Comissaria ja saben on som.
- En tornar a asseure's, l'Arseni començà...
- D'acord doncs, veuran...
4.-
--------------------------------------------------------------------
Fa sis o set mesos, estava tranquil·lament a casa meva pintant tot escoltant la radio, quan en sentir les noticies de les deu, una en concret em va treure de polleguera.
El Govern Espanyol i d'Espanya pretenia enviar tres rèpliques de les caravel·les Pinta, Niña i Santa Maria cap Amèrica, seguint la ruta de Colón i, tot això amb motiu del descobriment d'aquest continent per aquest senyor, ja fa cinc-cents anys, fet que la gent d'allí encara recorda, fent esment sovint de les nostres mares i resta de familiars més o menys propers.
Com podran comprendre vaig reaccionar d'immediat; veuran, no és que hom cregui que en podem estar molt orgullosos del que entre tots vàrem fer allí per aquelles i posteriors èpoques. Però era evident que si algú tenia d'anar un altre cop a redescobrir Amèrica i en una caravel·la, tenia de ser un català com Cristòfol Colom, que no Colón com fou castellanitzat, i sortir de Pals, i no de Palos de Moguer, que aquesta tropa no en sap de la missa la meitat, d'ignorants i jacobins que ha estat, son i seran.
Continuà el relat, conscient que els tenia a tots intrigats:
- Era obvi doncs que tenia d'emprendre alguna acció quan més aviat millor, ja que els altres hem portaven avantatja; per tant, l'endemà al matí a les onze en punt era al Palau de la Generalitat demanant audiència per tal d'entrevistar-me amb el President Pujol.
Un senyor mol amable i evidentment calb, em va comunicar que el President era de viatge a les Illes Papús juntament amb un grup d'empresaris, per tal d'estudiar les possibilitats de mantenir intercanvis comercials amb aquella gent. Jo no en tenia ni idea d'on quedaven exactament aquestes illes, però vaig imaginar que com a mínim serien bastant lluny; aleshores en comentar-li al senyor calb, que ja que el President no hi era, a veure si algú em podria atendre per un assumpte molt important i d'interès nacional. Em va comentar que l'únic que ho podria fer era el conseller de Cagamandúrries, doncs era l'únic que no hi havia anat.
- Esperis un moment que veuré si el pot rebre, encara que ho veig difícil - va dir-me -
Però el moment, és transformà en mitja hora llarga i, el calb que no apareixia per enlloc. Ja començava a neguitejar quan el calb, acompanyat d'un altre cavaller molt arreglat i posat, s'atansaren cap a mi.
El senyor Pla que així és deia el que m'havia atès, va presentar-me al seu acompanyant, de nom Boadella, que va comunicar-me que el Conseller de Cagamandúrries estava molt ocupat i no em podia atendre, però que demanés hora a la seva secretaria o encara millor, li envies la proposta per escrit al seu Departament.
Començava a ensumar-me que estava perdent el temps i així els hi vaig fer saber al Senyor Pla i al Senyor Boadella, que de manera molt educada, em varen fotre de quatre potes al bell mig de la Plaça de Sant Jaume; o sigui, que em vaig trobar allí, lleugerament desconcertat, molt dolgut i raonablement emprenyat, sense saber exactament que fer, ni a on anar, perquè la veritat és que ja no vaig gosar dirigir-me a l'altre banda de la plaça. En que em fessin fora d'un lloc ja en tenia prou, i en aquestes cavil·lacions estava quan un cop a l'esquena em va fer sortir de la meva abstracció.
- Arseni! que hi fas tu per aquí?
- Era en Jamal, que venia de l'Ajuntament; acabava d'aconseguir un permís d'obertura sol·licitat quinze anys enrera i estava molt content, doncs li havien dit que en pocs mesos quedaria definitivament arreglat.
- Escolta Arseni - em va dir - ara tinc d'anar a veure al propietari del local, ja que el pobre home s'està morint i almenys abans del fatal desenllaç, que s'assabenti que li han concedit el permís provisional; si no tens res més a fer, m'acompanyes i després ens n'anem a dinar a la Barceloneta, així m'expliques coses teves, que fa temps que no ens veiem i tens de posar-me al corrent dels teus assumptes.
- Vaig pensar que m'aniria be explicar-li els meus plans i, amb aquesta intenció el vaig acompanyar a casa del seu client.
En arribar allí, a la casa del difunt, i he dit difunt perquè en el moment d'entrar, el paisatge indicava de manera molt clara que arribàvem tard, no ens quedava res mes a fer que donar el nostre més sentit condol a la vídua i la resta de familiars, que malgrat tot es posaren molt contents en saber per boca d'en Jamal que per fi podien obrir l'establiment, encara que de manera provisional fins que arribés el permís definitiu.
La mare del difunt, amb un punt de lucidesa va dir...
- Ai! Pobre Pasqual, quinze anys esperant aquest moment i, ara que gairebé el té, no en podrà gaudir; crec - dirigint-se a la seva nora - que com homenatge a ell i a la seva memòria, podríem posar a la porta de la botiga el rètol d'obert i demà al matí ja posarem el de tancat per defunció. A ell li hauria agradat - afegí entre llàgrimes -
Consideraren la resta de familiars, i ho considerarem també en Jamal i jo que era una bona idea, per tant, així es va fer i tothom content, fins i tot la vídua que estava de bon veure i palpar; l'únic que suposo que no s'alegrà gens del esdeveniment fou el tal Pasqual, de qui per cert, tothom semblava haver-se'n oblidat, atrafegats com estaven amb les pastes i el vi ranci, encara que ell, com ja estava mort, donava la sensació de passar bastant de l'assumpte, aspecte oblidat per la llei de Murphy, car sol ser bastant simptomàtic que els difunts passin olímpicament de tots els assumptes que els envolten, segurament degut al seu nou estat.
- Bé, i un cop complerta la missió que ens havia portat fins allí, amb en Jamal ens dirigirem tranquil·lament cap la Barceloneta, o al que en quedava d'ella.
Un cop asseguts en una taula al carrer i després de demanar l'obligada paella, acompanyada d'una amanida i un Rioja dels baratets, mentre esperàvem la mitja hora preceptiva, i abans d'anar al gra de l'assumpte que m'interessava explicar-li al meu amic, matàvem l'estona divagant de com estava ara la zona i com era abans.
En Jamal semblava que ho tenia molt clar pel que m'estava comentant...
- Mira Arseni, tens de tenir en compte que els temps estan canviant...
Alto les seques - els vaig interrompre - això es d'en Dylan, del seixanta i escaig, i que jo sàpiga ell no te res a veure amb la Barceloneta.
I li vaig afegir...
- Mira Jamal, deixa't de punyetes que avui en dia el que es porta és no estar en contra de la planificació del sistema, tot te d'estar dins d'un ordre aparent, lògic i reglamentat, la imaginació ha mort, o estan a punt d'enterrar-la; quan tindríem d'estar parlant del que es just, raonable, sostenible, i del gust dels ciutadans; però aquesta ja seria una altra historia; simplement es tracte d'una conxorxa molt ben planificada entre Ajuntaments, Generalitat, l'Estat, constructores i especuladors immobiliaris, i a partir d'aquí, visca el mamoneo, que aquí hi ha molt negoci del totxo, això si, sempre en nom del disseny, de la modernitat i pel bé del poble sobirà. I, això és el que em fot Jamal, la Barceloneta és molt més que la conjunció de totes aquestes forces regressives i reaccionaries. Aquest barri era tant o més important per la ciutat que la Sagrada Família; representava una petita, però important part del passat, del liberalisme i la permissivitat que coexistiren perfectament abans i, fins i tot - en certa manera - després de la Guerra Civil; que van fer de Barcelona una ciutat diferent, especial, cosmopolita i vilatana a la vegada; i cony, que vols que et digui, cada vegada que fan alguna obra em dona la sensació que la estan transformant en un ens sense cap tipus de personalitat, i a més, ho fan amb premeditació i traïdora, fins el punt que al pas que anem, en un futur mediat, hom ja no sabrà si es troba a la Barceloneta, o a qualsevol barri marítim de qualsevol ciutat costanera de qualsevol punt indeterminat del planeta.
Vaig continuar amb la meva arenga, anava embalat i ja no hi avia qui m'aturés.
- Jamal! Estic segur que hi ha molta gent que rebutja aquests canvis, avergonyits de la manera com aquesta tropa s'ha venut al capitalisme salvatge i al teòric progrés, en nom del qual es fan aquestes autentiques barbaritats, en detriment de l'encant i la màgia que aquest barri tenia i malauradament ja ha perdut per sempre.
En Jamal em va interrompre davant l'allau de desqualificacions que segons ell estava escoltant.
- Alto Arseni! I para el carro, que no hi estic d'acord amb quan m'estàs dient; aquesta ciutat, segueix tenint un enorme encant i quelcom de màgic, encara que tinc de reconèixer i en això si que estic totalment d'acord amb tu, que els mandataris actuals estan abusant de places fredes, rondes, potes i d'altres invents i, per acabar-ho d'enredar encara més tot, ens be a sobre l'enrenou de les Olimpíades i, tot el que un esdeveniment d'aquesta magnitud comporta; i aquí si que ja em perdo, encara que a la llarga estic convençut que serà bo per la ciutat, al cap i a la fi, tota la munió de gent que vindrà, estic segur que si trobarà a gust i, fins i tot molts d'ells tornaran de vacances els anys següents. Voldria recordar-te amic meu, la quantitat de italians que tornaren sobre a tot a la Costa Brava, Sitges o Castelldefels a partir del Mundial dels 82.
- I és clar - fou la meva contestació - van anar tots a Sant Boi a veure en Sandro Pertini que encara hi resta ingressat allí des d'aleshores.
No el volia matxucar, ans el contrari em tenia d'haver contingut una mica, però m'havia tocat la fibra sensible, així que vaig continuar la càrrega.
- Mira Jamal, malgrat que és cert que aquesta ciutat durant una munió d'anys va viure d'esquenes al mar, també ho és que la platja ja hi era i et recordo els banys públics que ara han enviat a fer punyetes; cony! És que en nom del disseny i la modernitat qualsevol dia ens enderrocaran Santa Coloma, Cornellà o Badalona, només perquè els hi trencarà la estètica, que quan s'arriba a aquests extrems de cel administratiu i polític, la gent es torna molt perillosa i totalment incontrolada i, tot allò que ho consideren políticament incorrecte, està en seriós perill d'extinció.
En arribar a aquest punt, en Jamal em va tornar a interrompre:
- Para ja! Arseni, que quan t'exaltes em recordes l'Anguita, que tot i tenir moltes vegades la raó, us exalteu tant que gairebé us poseu a la mateixa alçada dels que critiqueu; i ara, si us plau deixem l'assumpte, mengem-nos la paella en pau i harmonia i de passada expliquem que carall has anat a fer al Palau de la Generalitat.
Vaig respirar a fons, havia arribat el moment de posar al corrent dels meus plans en Jamal.
- Doncs si, amic meu, tinc entre mans un assumpte molt important, que és precisament el que m'ha portat fins a intentar entrevistar-me amb el President de la Generalitat; i, et dic intentar, perquè a part que no hi era, els conseller de Cagamandùrries tampoc m'ha atès es podria dir que m'han fet fora, molt educadament, però fora on tu m'has trobat.
Vaig fer una pausa en veure que l'assumpte el tenia molt intrigat.
- Veuràs, vaig gairebé mussitar amb un cert to de misteri; es tracte d'un viatge, però un de molt especial.
En Jamal feia cara de sorprès i intrigat alhora.
- Un viatge? - on?
- A Amèrica.
Em vaig adonar que no entenia res en preguntar-me.
- ¿I que carall hi te a veure la Generalitat amb el fet que tu vulguis anar a Amèrica?, ¿que no pots anar a una agència de viatges com tothom?
- Ai Jamal! Aquest no és un viatge qualsevol, la meva idea és anticipar-me als del cinquè centenari i arribar a Amèrica abans que ells, en un vaixell o en qualsevol element que suri en condicions, a fi i efecte que els americans sàpiguen que l'home que els va descobrir, Cristòfol Colom, va néixer i partir des del port de Pals, a Catalunya.
En Jamal se'm quedà mirant amb cara de ciutadà davant les dades de l'IPC, però una riallada estava començant a escampar-se per la seva cara, fins que en no poder contenir-se més, va explotar...
El vaig deixar que rigués tan com volgués, fins que en considerar que ja estava bé de tabola, el vaig interpel·lar.
- Jamal! Et prego pel respecte mutu que ens tenim no te n'enfotis de mi ni de la meva decidida i irrevocable vocació de navegant, que no és aquesta una missió que em vingui molt de gust, però que penso portar a terme davant la passivitat de les nostres autoritats, pensant sempre en l'orgull i l'honor del poble de Catalunya.
Continuava rient-se de mi.
- Però Arseni, si ni tant sols saps nedar, ¿com carall pretens arribar a Amèrica?
Ja m'estava començant a tocar el voraviu.
- Ja t'ho he dit abans, vaig tallar-lo secament, en un vaixell, el mar n'està ple de gent que va amunt i avall en vaixells de totes mides, i segur que n'hi ha més de un i dos que no en saben pas de nedar.
- D'acord - digué un xic més seriós - però hi ha una sèrie d'aspectes que tindries de tenir en compte, l'embarcació te d'ésser bona, i com a mínim crec que necessitaries uns mínims coneixements de navegació, ¿ja saps com funciona una brúixola?
En fer una pausa, l'expressió de la meva cara va fer que continués.
- Mira, no vull ser repetitiu Arseni, però quan més hi vaig pensant, em sembla que és la bogeria més gran que se t'ha ocorregut mai, i tractant-se de tu mira que això és difícil.
Em vaig aixecar, malgrat que hi havia una gran part de raó en les paraules del meu amic, m'havia molestat que dubtés de la meva capacitat.
- Mira Jamal, no en parlem més, sembla mentida que encara no em coneguis, però no et preocupis, t'emplaço d'ací a un parell de mesos perquè contemplis amb els teus propis ulls com el meu projecte està ja en procés avançat, i així en veuràs obligat a empassar-te les teves paraules.
- D'acord! - em va dir - T'agafo la paraula, ¿vols un cafè o una copa?
- No! gràcies, no vull res més, ja pagaré jo el dinar, però d'ací a dos mesos el pagaràs tu, i de closca, ¿entesos?
Va assentir, tot i que als seus llavis encara hi vaguejava un somriure irònic quan ens acomiadarem quedant que no ens tornaríem a veure fins que jo el truqués per ensenyar-li el meu projecte.
Mentre anava a agafar el tren per tornar a casa, rumiava com posar en marxa tot el procés en que m'havia immers, no era fàcil i ho sabia, però estava entestat en fer-ho i sabia que ho aconseguiria.
*
5.-
--------------------------------------------------------------------
Un dimarts del mes d'abril del 1991, un anunci aparegué publicat al Diari d'Anoharra:
--------------------------------------------------------------------------
A QUI PUGUI INTERESSAR:
Per un assumpte molt important per el nostre País, és necessiten ciutadans amb ànim de col·laborar-hi. Si esteu avorrits, o bé voleu viure una experiència apassionant, aquesta és la vostra oportunitat.
No pretenc vendre res més que il·lusió i ganes d'aventura.
Interessats, adreçar-se al carrer Mossèn Cinto Verdaguer, 323 baixos, de 4 a 6 de la tarda.
--------------------------------------------------------------------------
Amb bona visió comercial l'anunci estava redactat en català i castellà i, un cop complerta aquesta primera part del meu pla, decidí quedar-me a l'espera de com es desenvolupaven els esdeveniments.
En principi no em podia pas queixar, doncs a les quatre en punt el timbre de la porta començà a sonar; en obrir-la neguitós, davant meu tenia el primer interessat, encara que en veure'l davant meu vaig tenir algun dubte. Un enorme mostatxo negre com el carbó, mig tapava la cara de olivenca de la persona que s'esperava a l'altre banda del marc de la porta i, que un cop vista amb tota la seva perspectiva, no hi havia el més mínim dubte que es tractava d'un autèntic i genuí representant de la raça gitana.
- Lo siento pero ya tengo reloj y no quiero comprar nada, fou la meva rebuda amb la estúpida lògica de la raça païa.
- No! fou la seva contestació, si jo no vinc a vendre res, el motiu de la meva presencia a casa seva és per l'anunci del Diari.
- Merda! Ja havia fotut la grapa - em vaig dir -
- Perdoni'm - disculpant-me - com que ve tanta gent a vendre de tot, he cregut que vostè era un d'ells, perdoni'm un altre cop, passi, passi si us plau.
El vaig convidar a entrar, m'havia desconcertat; la veritat és que ni jo podia preveure un fet com aquest.
- Vol un cafè o una copeta - li vaig dir amb el control de la situació totalment perdut -
- Sí! gràcies, un carajillet no m'anirà malament - fou la seva contesta -
Mentre preparava els cafès vaig centrar-me una mica, i en portar-los a la taula ja estava gairebé refet del tot.
- Perdoni'm - li vaig preguntar - com es diu vostè, si us plau.
- Manuel Jiménez Giménez, per servir a Deu i a vostè; però anem a l'assumpte que m'ha portat fins casa seva, que pretén exactament?, el contingut de l'anunci m'ha intrigat força.
Vaig explicar-li amb tot luxe de detalls els meus plans i, en acabar se'm quedà mirant com aquell que ha vist una aparició; malgrat tot la seva reacció fou instantània i, sense immutar-se va preguntar-me:
I, ¿quants diners es necessiten per fer possible tot això?
Em va sorprendre la seva resposta tant ràpida i franca.
- No! no es tracte de diners, vaig contestar-li orgullosament humil, el que demano és col·laboració, tal i com s'indica a l'anunci; de fet, el que necessito és fusta, menjar enllaunat, una brúixola i gent que em pugui orientar en la manera de construir un vaixell en condicions.
L'home se'm quedà mirant de dalt a baix.
- Vol dir que vostè sap ben bé el que es fa? - va dir-me -
Me'l vaig quedar mirant a través de la copa de conyac, comprenia els seus dubtes i, per això, el meu pensament fou el de tranquil·litzar-lo.
- Miri, més o menys li devien dir el mateix a Colom fa cinc-cents anys quan volia anar a Amèrica i, guaiti que va aconseguir, que fins i tot el volen casar amb la estàtua de la llibertat.
No és que fos un raonament molt profund, però semblà que feia el seu efecte, perquè l'home em va dir.
- Vist així, també te raó, de fet, coses més rares s'han vist.
- Ho veu, ja veig que ens anem entenent.
- Miri, és tracte d'una qüestió de bona voluntat i un punt de bogeria, ah! i per cert, tractem-nos de tu que ens entendrem millor. Ara que hi caic, encara no m'has dit com et dius - va dir-me qui a partir d'ara anomenarem Manolo i, que cada vegada en queia més bé.
Vaig presentar-me com s'escau i en acabar el timbre sonà per segona vegada.
- Això va bé - vaig dir-me - i en obrir la porta un altre cop, davant meu tenia una velleta digna d'una novel·la de l'Àgata Christie, somrient-me amablement i, oferint-li a canvi el millor dels meus somriures, li vaig dir.
- Bona tarda senyora!
- Bona tarda jove! Fou la seva contestació, vinc per l'anunci, però no se si.... - va dubtar - potser en veure el meu aspecte un pel "grunge" .
- No s'equivoca, és en el lloc escaient, però, passi si us plau, no se'm quedi a la porta.
Finalment, entrà rere meu i en acompanyar-la fins el menjador, un cop presentat en Manolo, la vaig posar al corrent de l'assumpte.
No em va donar la sensació d'estranyar-se un cop feta la exposició dels meus plans i, després de oferir-li un cafè, així li ho vaig fer saber.
Va mirar-me somrient.
- Ai jove! Després de tot quan m'ha passat a la vida, incloent-hi la guerra, un fill perdut, tres fàbriques que m'han tancat i, el bandarra del meu marit (q.e.p.d.) però que no torni, ja no em sorprèn gairebé res, a més la seva idea tampoc em sembla tan esbojarrada, coses més rares s'han vist i es veuran.
- Moltes gràcies senyora Maria Teresa, que aquest era el nom de la iaia i, Pou i Cucurull de cognoms. Vol sucre al cafè?
- Sí! un parell de cullerades.
- I jo em posaré una mica més de conyac, digué en Manolo que s'anava animant a mida que agafava confiança.
Pels voltants de les sis de la tarda, quatre persones més s'havien afegit al nostre grup. El Senyor Domènec Vila i Alsedá, administratiu del Banc de Anoharra, el Senyor Jordi Solé i Serra, agent comercial; la Senyora Montserrat Costa i Puig, mestressa de casa i en Pep Ribal i Serra, que per els seus setze anys confessats es quedà sense el Senyor.
Un cop tots situats al voltant de la taula i ben fornits de cafès, vaig tornar a explicar amb pels i senyals el meus plans, recalcant el fet que més que diners, el que necessitava era l'ajuda de cadascun dels assistents, sempre dintre de les seves possibilitats i coneixements.
Començà aleshores una roda de suggeriments per part de tothom, arribant a la conclusió final que el projecte era viable, i donant per ben entès que reportava uns riscos que jo vaig assumir personalment davant de tots.
Un cop aclarits els assumptes preliminars, decidirem estudiar com proveir-nos del material necessari per construir el vaixell.
El Senyor Jordi Solé es cuitaria de la fusta, atès que aquesta era precisament la seva feina, agent comercial de maquinaria i eines de fusteria, però quedaren a parlar-ne amb l'oncle d'en Pep Ribal, doncs aquest tenia una nau industrial on es podria construir perfectament el vaixell; en Domènec Vila, s'ocuparia de mapes i estris de navegació i, el Manolo faria la part complementaria, entenent com a tal l'aprovisionament de qualsevol estri que fes falta; mentre, les senyores Montserrat i Maria Teresa es cuitarien de la intendència i el més important, de construir la vela.
I així, un cop delimitades les funcions de cadascun, decidirem posar fil a l'agulla, quedant en trobar-nos al cap d'una setmana a fi i efecte de veure el avenços que s'havien aconseguit.
La setmana se'm va fer llarguíssima esperant que arribés el dimarts a la tarda, però malgrat tot els temps sempre avança i a l'hora acordada els tenia a tots a la porta de casa meva.
En Jordi i en Pep, no tant sols havien aconseguit la fusta, si més no, ja la tenien guardada a casa de l'oncle d'en Pep, el Senyor Barnils, que a part de jubilat, era molt afeccionat a les manualitats, i a més, és dedicava a construir vaixells, encara que a petita escala, el somni de la seva vida havia estat el d'ésser mariner, però la realitat l'havia portat a treballar de muntador de màquines; encara que segons en Pep, era tanta la il·lusió que li feia, que n'estava convençut que se'n sortiria.
En Domènec Vila havia portat ja els mapes i les cartes de navegació, a part de la brúixola i diversos llibres i manuals d'ajuda per a navegants primerencs com jo i, la Montserrat i la Maria Teresa estaven cosint ja la vela, d'acord amb les especificacions que els hi havia donat el Senyor Barnils.
Mancava un aspecte important que gairebé oblido, el tema del transport, allò que ara se'n diu àrea de desenvolupament de recursos logístics, que anava a càrrec del Manolo.
Un cop fet aquest aclariment i en adreçar-me en Pep, vaig dir-li...
Em sembla que tenies d'haver convidat també al teu oncle, encara no el conec i penso que ja forma part del nostre grup.
Aquest en somriure complagut, va dir-me:
Gràcies de part seva, precisament no ha vingut perquè està treballant amb el vaixell des de divendres passat - es va interrompre mentre una ombra de tristesa envaïa els seus ulls - sap, el meu oncle te un càncer terminal i últimament s'havia deixat anar molt, vaja, que havia perdut totalment les ganes de viure i, ara, aquest projecte l'ha fet revifar de cop, fins i tot sembla un altre, potser el millor remei per un jubilat actiu com ell, és tenir feina, responsabilitat, sentir-se un altre cop útil per algú...
Continuà...
El que us volia dir, és que a ell li agradaria que l'anéssim a veure tots al seu taller, així, a part de conèixer-lo, podríeu veure també la nau i l'estat de la construcció del vaixell i els plànols.
Dir i fet, al cap de cinc minuts, encabits tots dins la furgoneta del Manolo ens dirigirem cap la Creu de Barberà, on tenia l'oncle d'en Pep el taller.
En trucar al timbre ens obrí la porta el Senyor Barnils en persona...
Un rostre aquilí, embolcallat per una esponerosa mata de cabells blancs com la neu, uns ulls negres i brillants, complementat tot per un cos petit i fibrós, amb unes manes menudes i nervioses, definien en Xavier Barnils i Martí, de seixanta vuit anys, que molt amablement ens va fer passar a l'interior de la seva nau; allí i un cop fetes les presentacions de rigor, contemplarem l'esquelet del meu somni, el que sens dubte seria el vaixell més bonic del mon, almenys per tots nosaltres.
No us el descriure ara, doncs en no tenir-ne ni idea, val més deixar-ho com està, és tractava de l'esquelet d'un vaixell i llestos. De fet, el que més em preocupava era la data en que estaria acabat i a punt de navegar i, en aquest aspecte, el senyor Barnils em va tranquil·litzar.
- Mira Arseni, al ritme que vaig, i si la salut m'acompanya, a finals de juliol estarà acabat; tinc un parell de companys que es moren de ganes d'ajudar-me i demà ja vindran.
Decidirem no molestar-lo més i deixar que treballés amb tranquil·litat; crec que ho va agrair, tot i que ens va dir que no ens n’estesi’m d'anar-hi sempre que volguéssim, encara que si ho limitàvem a un cop per setmana, seria d'agrair; crec que tenia por que hi anéssim cada dia i decidí curar-se en salut.
Ens varem acomiadar efusivament d'ell, els altres marxaren tots en la furgoneta del Manolo, però jo preferí tornar tranquil·lament a peu, així calmaria una mica la excitació i podria aprofitar per rumiar tot el procés que se'm venia al damunt, fins que arribés el moment esperat de partir cap Amèrica.
En el terme d'un més, el treball d'en Xavier i els seus companys anava agafant forma, fet pel que vaig creure que era ja el moment oportú per avisar al meu incrèdul amic Jamal, a fi i efecte que pugues veure amb els seus propis ulls el que considerava que seriem incapaços d'aconseguir.
En trucar-lo al seu despatx el dilluns al matí, quedarem que vindria a primera hora de la tarda a casa a prendre cafè i després aniríem a Barberà al Taller d'en Xavier Barnils.
A les cinc en punt el tenia a la porta, de punta en blanc, com sempre i amb el millor i més sorneguer dels seus somriures em va dir...
- Bona tarda! Amic meu, aquí em tens disposat a meravellar-me amb el teu projecte, diguem on és i anem corrents a veure'l, que ja estic neguitós per contemplar la teva obra mestre de enginyeria naval. Per cert - inquirí més sarcàstic encara - ¿On sol les drassanes a Anoharra?
Ja estava mosquejat amb tanta conyeta, i li vaig dir..
- Mira Jamal, si has vingut per fotre-te'n de mi i els meus amics, ja te'n pots tornar per on has vingut i, comença a considerar la nostra antiga amistat momentàniament congelada, perquè aquest assumpte, en aquests moments te ja l'aparença d'una realitat ferma, amb tots els seus ets i bastants uts i, en nom dels meus companys i jo mateix, no estic pas disposat a suportar les teves fisconades d'advocat canfanguero.
Se'm queda mirant sorprès, crec que l'havia impressionat la aferrissada defensa del projecte i la convicció i fermesa de les meves paraules.
No t'enfadis Arseni, però com ja et conec, em fas mes por que una pedregada, perquè saps que de vegades et passes tres pobles amb les teves histories, encara que tinc de reconèixer que aquesta és la més esbojarrada de totes, fins ara - aclarí - Malgrat tot això, reconec que tens raó, no es pot jutjar res si no s'ha vist, així que et demano acceptes les meves disculpes i et prego m'acompanyis a la nau per veure el projecte i poder opinar amb coneixement de causa, però, abans em sembla recordar que m'havies convidat a prendre cafè, si no estàs molest encara, doncs veig que em tens palplantat a la porta sense convidar-me a entrar.
- Perdona'm - li vaig dir - no estic enfadat, però si molest, però, passa que el cafè no és pot negar a ningú, i menys - malgrat la teva sornegueria - a tu.
Després de prendre'ns el cafè i unes copes d'espirituós, amb el seu cotxe anàrem cap a Barberà del Vallès.
En Xavier estava treballant en el vaixell, conjuntament amb en Pep, el Manolo i els amics que ens havia comentat.
Tant sols donar-li el primer cop d'ull, vaig veure orgullós que en Jamal estava impressionar pel que estava veient i, després de fer unes preguntes en Xavier se m' adreçà.
- Arseni, reconec, i no me n'avergonyeixo de dir-t'ho que estava equivocat, aquesta caravel·la de butxaca que esteu construint, crec que pot surar perfectament en qualsevol mar i, pel poc que jo hi entenc, em dona la sensació que s'està fent una feina molt ben feta; ara bé, qui em continua preocupant amic meu, ets tu.
- Jo? - perquè?
- Sí tu! - insistí - tu que ni tan sols has pujat mai a la Golondrina, ara vols fer de capità, pilot i grumet alhora, perdona'm però no ho veig gens clar que te'n puguis sortir, doncs...
- En interrompre'l, li vaig etzibar..
Para el carro i no et posis tant neguitós, voldria recordar-te que fa uns més no confiaves gens en la realitat que ara estàs contemplant i, ja veus que es un fet palpable; per tant, amic meu, et demano en primer lloc que confiïs en mi.
Ah! i per més tranquil·litat per la teva part, tens de saber que abans de partir anirem al port d'Arenys a fer unes proves de navegabilitat, a fi i efecte que pugui agafar confiança i un cert domini en el maneig del vaixell.
- Però - em va dir - vols dir que no cridaràs molt l'atenció? A Arenys de Mar en ple estiu, la platja curulla de gent i tu dalt d'una caravel·la.
- No et preocupis que no em veurà ningú, les proves les farem de nit, a més, aniré proveït d'un fora borda per si no hi hagués vent a l'hora de la tornada o durant el trajecte, pots estar tranquil que ho tenim tot controlat. Tot el tema logístic l'ha organitzat el Manolo, té un camió grua preparat amb un sistema de rails per transportar i descarregar en condicions la caravel·la, de manera que la podrem transportar sense cridar l'atenció.
Encara que continuava remugant, semblà que es quedava un xic més tranquil i, després d'acomiadar-se dels meus col·laboradors, tornarem tots dos a casa meva; un parell de whiskys amb gel ens acompanyaven mentre xerràvem dels vells temps i els nous plans fins que pels voltants de les nou el meu amic se'n tornà cap a Barcelona, fent-me prometre que el tindria al corrent dels avenços que anéssim fent.
6.-
---------------------------------------------------------------------
A mitjans de juliol, el vaixell estava pràcticament enllestit, tan sols mancaven els últims detalls per retocar i ja estaria a punt d'iniciar la seva prova de foc al mar. Com ja he reconegut jo mateix i en Jamal s'ha cuitat d'esmentar-ho una munió de vegades, no tenia cap experiència marinera, raó per la qual no se si us sabré explicar ben bé les característiques més importants, però ho intentaré:
Tenia gairebé cinc metres d'eslora i tres de mànega, els troncs havien estat molt ben units i encasellats per en Xavier i els seus amics, envernissats i pintats de color marró. Sota l'estructura d'una caravel·la a l'ús, hi havia l'estructura d'un catamarà que donava la sensació d'ésser molt navegable i mariner.
A la part posterior, o sigui a popa, hi havia el timó i el fora borda auxiliar, a més amb un sistema de prestatges que havia ideat en Pep, es guanyava molt d'espai i era d'una gran utilitat per guardar el menjar i els estris de navegació.
Unes escales de cargol ens portaven a un camarot petit però molt ben aprofitat on es complimentava la equipaciò del vaixell. Ah! i al centre el pal major, amb una majestuosa vela que la Montserrat i la Maria Teresa havien cosit conscienciosament i que és veia sòlida i resistent.
Seguint les instruccions que en Xavier ens havia deixat abans d'anar-se'n uns dies de vacances amb el seu nebot, no tocarem res de la caravel·la, no fos el cas que fiquéssim la pota, però us tinc de confessar que cada dia l'anava a veure i, em passava hores i hores fixant-me en tots i cada un dels seus detalls.
Mentre la contemplava cofoi, em veia ja damunt la caravel·la solcant l'Atlàntic cap Amèrica, allí dempeus al bell mig de la nau, amb una ma al timó i els prismàtics a l'altre; el meu rostre rebent l'embat del vent de.., bé, del vent, mentre els meus cabells ondejaven com una bandera de gosadia i llibertat, esperant que arribes per fi el moment de pronunciar les paraules màgiques...
¡TERRA A LA VISTA!
Sabrien aleshores les bones gents qui era l'Arseni Pérez i Puig, la raça, l'esperit del poble que representava. I fou aleshores, en aquell moment d'incerta glòria, quan se'm va ocórrer el nom del la caravel·la...
¡L'ESPERIT DEL VALLÈS!
I així fou com decidí que es diria la meva nau; el camí de la glòria començava i les primeres pàgines de la historia començaven a escriure's en lletres majúscules, el somni estava a punt d'acomplir-se.
Mentre en Xavier i el seu nebot continuaven fora de la ciutat, vaig tenir llargues reunions amb en Domènec Vila, que va intentar (amb no massa èxit) instruir-me en el funcionament de la brúixola, els mapes i també la manera d'orientar-me pel sol i les estrelles, que semblà que ho comprenia una mica més que lo altre.
Foren uns dies d'una tensa calma, doncs em sentia molt excitat pensant ja en el moment del varament; El Manolo ja tenia el camió condicionat per transportar el vaixell, però encara quedaven alguns temes per lligar, un d'ells era trucar en Jamal, ja que ell, degut als contactes múltiples que tenia per raons de la seva feina d'advocat, m'havia comentat que tenia un conegut que ens podria facilitar l'accés al port d'Arenys d'una manera discreta.
Una trucada a mitja tarda fou suficient per quedar que em trucaria per tal de confirmar que les seves gestions havien fructificat.
Al cap d'una estona va trucar en Xavier Barnils per fer-me saber que ja havien tornat de vacances amb el seu nebot i assabentar-se com tenia l'assumpte del transport.
- Tot està controlat - li vaig dir - el Manolo ja ho te tot a punt, ah! per cert - afegí - com que éreu fora no us ho he pogut dir, però la caravel·la la he batejada amb el nom de L'Esperit del Vallès, als altres els hi ha semblat bé i espero que a vosaltres també.
El nom li va agradar i en Pep també, consideraren ambdós que li esqueia i que potser seria interessant pintar-lo en català, però també en anglès, a fi i efecte que quan arribés allí entenguessin el nom de la caravel·la i el missatge que l'havia portada fins el seu país.
L'endemà al matí ens trobarem al magatzem d'en Xavier i, un cop revisats els últims detalls, decidirem que el varament es faria la nit del dimecres 14 d'agost; les prediccions del temps eren bones, i un cop confirmat amb en Jamal el contacte del port d'Arenys, i concretar amb en Manolo, quedarem en trobar-nos tots a la nau el mateix dimecres a les set de la tarda.
El temps transcorria lentament per a mi, estava del tot dels nervis, però com a la vida tard o d'hora tot arriba, el dimecres a les nou i escaig arribàvem al port d'Arenys.
En Jamal ens estava esperant a l'entrada amb el seu amic.
- Bona nit a tothom! - Aquest senyor del meu costat es l'Andreu Arenós, mariner i amic meu, que a part de facilitar-nos l'entrada al port, ens podrà assessorar en que faci falta, doncs te molta experiència i val la pena escoltar els seus consells, sobre tot - adreçant-se a mi - que els pots necessitar; quant a mi, ho lamento molt però no em puc quedar, tinc una visita a casa a les deu i es tracte d'una assumpte prou important, però espero i desitjo que et vagi tot molt bé i la prova sigui un èxit total.
Ens acomiadarem d'en Jamal i jo personalment vaig agrair-li les seves gestions, oblidades ja les discrepàncies que havíem tingut al començament de la meva aventura.
A continuació, seguint les instruccions del Senyor Arenós, en Manolo entrà el camió al moll i aparcant-lo, en treure la lona i un cop fixada la caravel·la a la ploma, l'aixeca lenta i majestuosament, dipositant-la suaument sobres les tranquil·les aigües del Port d'Arenys.
I allí restava, petita però preciosa la caravel·la dels meus somnis, L'Esperit del Vallès, esperant neguitosa que hi pugés qual genet per iniciar el seu marinatge. Nerviós i emocionat vaig pujar-hi, un cop a dalt, agafat al pal major en girar-me dirigí unes breus paraules als meus companys:
- Companys i companyes, amics tots!
Per fi, ha arribat l'hora de la veritat, el que alguns consideraven que no era possible d'assolir, entre els quals ja sé que vosaltres no us hi conteu, però en Jamal si, encara que ara no hi és i no està bé de criticar-lo en la seva absència i, menys en un moment com aquest en que som aquí també gràcies a ell. Per tant doncs, davant vostre teniu una bonica realitat, que és aquí gràcies a l'esforç de tots, doncs jo sol mai ho hauria aconseguit.
Vaig fer una pausa. Estava emocionat...
Vull que sabeu que quan estigui allí dins del negre i procel·lós mar que m'espera, mentre la nau vagi surant i els meus ulls contemplin embadalits les estrelles, en la soledat de la nit i envoltat per aquesta immensitat, pensaré en tots vosaltres i sabre que no estic sol.
Vaig fer una altre pausa abans de continuar...
- Companys i companyes! A arribat l'hora de salpar, desitgeu-me sort.
Aleshores, la Senyora Montserrat en treure's de la bossa una ampolla de cava, juntament amb la Maria Teresa, l'esclafaren - amb cura això si - contra el casc del vaixell, complint d'aquesta manera amb l'últim acte de protocol del varament.
A continuació, procedí a engegar el fora borda i L'Esperit del Vallès majestuós abandonà lentament la riba del port, sortint lentament cap a mar oberta; els meus amics s'anaven empetitint gradualment fins que no foren més que una taca minúscula amb el port d'Arenys de fons.
En endinsar-me dins la mar, vaig desplegar la vela, bufava un vent suau que la inflava i que anava augmentat a mida que m'endinsava en la Mediterrània, el port d'Arenys era ja una taca difosa i, aleshores empès pel parent català del déu Eolo, decidí aturar el fora borda i l'Esperit del Vallès majestuós, s'endinsà mar endins.
Pels voltants de les deu decidí arriar la vela, a fi i efecte de deixar la nau al paire mentre menjava alguna cosa. La nit era molt fosca i una espessa boira s'anava acostant, la temperatura però, era molt agradable, encara que estava tan excitat que encara que hagués fet fresca, jo no me n'hauria adonat.
Mentre sopava frugalment, la boira s'anava atansant, hi havia un silenci sorollós, trencat pel murmuri de les ones en espetegar contra el casc del vaixell. Aleshores em va envair una més que lleugera sensació de pànic.
ESTAVA SOL AL BELL MIG DE LA MAR.
Tranquil - em vaig dir - estàs a quatre passes d'Arenys, si ara t'acolloneixes, que cony faràs al mig de l'Atlàntic?
Aconseguí tranquil·litzar-me i, al cap d'uns minuts com la boira cada vegada era més espessa decidí tornar, no fos el cas que és compliqués l'assumpte i encara tingués problemes.
En hissar altre cop la vela, empès pel vent l'Esperit retornava a bona marxa cap el port i, al cap d'uns cinc minuts quan la boira em tenia totalment embolcallat, un soroll llunya però insistent va cridar la meva atenció; no aconseguia identificar d'on provenia exactament, en part degut a la boira i suposo també degut a la meva inexperiència; no hi vaig donar massa importància, mentre la caravel·la continuava avançant a bon ritme cap el port d'Arenys.
Però el soroll anava en augment, cada vegada el sentia més a prop, fins que de sobte del bell mig de la boira va sorgir com un fantasma enorme i negre, el transatlàntic més gran que jo havia vist mai, aspecte que tampoc ens ha de sorprendre gaire, atès que era el primer que veia tant a prop. Massa potser!
El tenia a uns cinquanta metres davant meu i la proa anava directa cap a mi amb tota la mala intenció del món. Conscient del que se'm venia a sobre, vaig intentar engegar el fora borda, però entres els nervis i el pànic que em va envair no ho aconseguí i, a més a més ja era tard, la proa era davant meu a escassos metres, l'únic que se'm va ocórrer fou agafar-me ben fort al pal major amb el bastó de comandament a la mà i, tancant els ulls vaig deixar el meu destí a la sort o a l'atzar, o al que fos en aquells moments decisius.
En uns instants, un cop sec i fort, va partir en dos la caravel·la i el pal major, un tros de coberta, el bastó i jo anaren a parar disparats a l'aigua; la resta s'escampà pels voltants; mentre, el transatlàntic s'allunyava en mig de la boira igual que havia aparegut, sense ni tant sols haver-se’n adonat que acabava de destruir no tan sols el meu vaixell, si més no també els meus somnis, i jo, com un imbècil restava agafat encara al pal major envoltat per quatre fustes, amb el bastó a la mà i una terrible sensació de ràbia i impotència.
En intentar no posar-me nerviós - vaig dir-me - tranquil Arseni, no estàs gaire lluny de la riba i quan es faci de dia algú et trobarà i et recollirà, aquest mal son s'haurà acabat i de passada podran avisar als teus companys a fi i efecte que no pateixin per tu, encara que segurament en veure la meva tardança, s'hauran posat en contacte amb les autoritats i és possible que a primera hora comencin a buscar-te.
I en aquest punt, sigui per el cansament o pel mateix estat de decepció profunda em que em sentia, em vaig adormir, fins que hores després l'atzar m'ha portat fins la platja dels pins on aquella bona gent m'ha trobat.
Un emocionat silenci envoltava el grup de persones que amatents, escoltaven l'Arseni. Aquest continuà...
- I la resta d'aquesta trista historia ja la sabeu, m'ha comentat en Jamal que ja s'ha posat en contacte amb els meus companys per posar-los al corrent quan havia passat i tranquil·litzar-los amb relació al meu estat físic. Un cop refet d'aquest lamentable episodi els aniré a veure, per donar els hi personalment les gràcies per tot i, de passada disculpar-me, doncs de no ser per la meva inexperiència i arrogància no ho hauria enviat tot en orris i, mireu, jo podré tenir molts defectes, més o menys com tothom - suposo -, però quan la cago la cago, i ho reconec, encara que em costi lo meu.
I això és tot, quan a mi, tan sols em queda agrair a tots vosaltres la ajuda que m'haveu donat i la paciència que heu tingut escoltant-me, lamentant això si, no haver pogut explicar-vos l'èxit d'aquesta fallida aventura, i si en canvi la crònica d'un fracàs clamorós.
En fer una pausa perquè més d'un començava a deixar anar la llàgrima, tractant de treure ferro a l'assumpte i buscant-hi la part positiva, els hi vaig dir...
Però no oblideu que darrera un fracàs sempre hi ha una victòria, i ja m'arribarà el moment de glòria tard o d'hora, que una derrota encara que sigui del gruix d'aquesta no farà defallir a una persona acostumada a lluitar tota la seva vida contra les adversitats.
En acabar es va fer un espès silenci al meu voltant, ningú gosava dir res, fins que el comissari Pradell trencà el gel tot dient-me.
- Perdoni'm i, ara que pensa fer?
Em vaig aixecar.
- Doncs miri, de moment anar al servei, doncs degut al tip d'aigua salada que m'he empassat o als nervis de tot plegat, uns imprevistos i sobtats recargolaments del meu estómac, m'estan demanant urgentment una visita i, un cop complert aquest acte protocol·lari, espero que en Jamal m'acompanyarà fins a Anoharra per veure als meus companys. Després...., ja improvisaré, i un cop dit això, vaig desaparèixer esperitat cap al servei.
Tot el personal es quedà un xic musti en constatar el tràgic final de la fallida aventura; el silenci era total, fins que altre cop el comissari Pradell en prendre la paraula, tot adreçant-se en Jamal, va preguntar-li.
- Perdoni'm, vostè que és el seu amic, ¿em permet que li faci una pregunta una mica personal?
- Sí! hi és clar - contestà aquest - que és el que vol saber?
- Veurà, en que treballa el seu amic?
En Jamal somrigué amb la seva immensa filera de blanques dents. - Oh! Miri, l'Arseni no treballa oficialment en res, encara que si és cert que te múltiples i variades activitats, però de fet viu de renda, ell, és fill únic i de molt jove es va quedar sense els seus pares que es van morir ambdós d'un accident d'automòbil, però degut que eren de posició bastant acomodada, heretà una quantitat de diners i immobles suficientment important que li ha permès viure d'una manera discreta però digna.
En Jamal continuà...
Una tia seva es quedà amb ell cuitant-lo, fins que en morir fa quatre anys, ell continua vivint sol a la casa dels seus pares.
Jo li tinc molta estima i d'altres persones del seu entorn també, encara que és cert que la immensa majoria el considera un sonat o un visionari i, ara només falta que és sàpiga aquesta esbojarrada història del vaixell i el fallit viatge a Amèrica per engrandir la seva fama d'estrafolari.
Però l'Arseni és com és, molt més lúcid del que fins i tot ell mateix es pensa, sempre a punt d'ajudar on sigui i a qui sigui, sense pensar en ell mateix ni en les conseqüències que pugui tenir el seu acte.
En sortir del servei un cop complimentada la urgent necessitat que m'hi havia portat, i després d'acomiadar-me de tots els presents, ens dirigirem amb en Jamal cap a Anoharra.
7.-
----------------------------------------------------------------------
En arribar a casa li vaig demanar en Jamal que es quedés a fer-me companyia, em trobava molt deprimit, i necessitava que algú em fes costat. Mentre ens preníem un parell de cafès, restàvem tots dos callats, suposo que no se'ns ocorria res que aconseguís alleujar l'estat d'ànim en que em trobava immers, finalment al cap d'uns minuts en Jamal va trencar el silenci...
- Escolta Arseni! Has pensat continuar en tot aquest assumpte? o potser hi ha un racó d'enteniment al teu cap i penses renunciar-hi definitivament?
Me'l vaig mirar, tot dient-li:
- Amic meu, després d'aquest fracàs tant sonat, et juro que mai més a la vida penso tornar a navegar, encara que el que em sap més greu d'aquest lamentable fracàs, és que he tirat pel terra tot l'esforç i la il·lusió del meravellós grup de gent, que m'ha ajudat d'una manera tan desinteressada i, tot perquè jo, l'Arseni Pérez i Puig ha resultat ser el pitjor navegant del mon.
En Jamal somreia comprensiu, intentà tranquil·litzar-me.
- Home Arseni, tampoc t'ho tens d'agafar tant a pit, el que t'ha succeït ha estat un accident que li podia haver passat a qualsevol, encara que si és cert, que potser un mariner expert no s'hauria aventurat a navegar de nit per una zona tan transitada pels vaixells, o a lo millor la seva reacció hauria estat més ràpida, a banda, tu mateix ho has esmentat fa un moment, has tingut la sort de comptar amb la col·laboració d'un grup de gent meravellosa i, si és ben cert que has perdut el vaixell, en canvi és mes cert encara que has guanyat un grup de bons amics i,. això es el que ara realment te d'importar-te.
Escolta'm per acabar i et prego que no t'enfadis amb mi; a qui carall li podia interessar que tu arribessis a Amèrica. No veus que suposant que ho haguessis aconseguit, les autoritats espanyoles ho haurien silenciat i aquí, segons com estès el pacte és possible que també i, repeteixo, suposant que hi haguessis arribat, el més segur és que algun vaixell t'hagués tingut de pescar al bell mig de l'Atlàntic, o que tu i l'Esperit del Vallès féssiu el plom i adéu Arseni.
Ho sento amic meu - afegí - si no t'agrada el panorama que et dibuixo, però és el més probable i malauradament els fets d'ahir a la nit o certifiquen.
Em varen emocionar profundament les seves paraules, doncs sabia que les deia de tot cor, el seu discurs encara que derrotista, em va aixecar els ànims.
- Gràcies Jamal, m'has dit unes paraules molt boniques i sinceres, reconec que a més, tens tota la raó, de vegades d'una derrota en pot sortir un triomf i un grapat d'amics de veritat - em vaig interrompre - per cert, parlant d'ells, els tindríem de trucar, he pensat de convidar-los a dinar demà a Can Font per agrair els hi tot quan han fet per mi i m'agradaria que hi vinguessis tu també.
- D'acord, ja hi vindré, però amb una condició.
- Quina?
Que després vinguis a passar uns dies amb mi a Palafolls, crec que t'anirà bé, pensa que allí et podràs relaxar i recobrar el teu estat d'ànim, pots llegir, pintar, passejar o fer el que et doni la real gana, com si fossis a casa teva.
Vaig assentir, m'estava oferint el que necessitava i li ho vaig agrair sincerament.
- Jamal, amic meu, est del millor que ha passat per la meva vida i això que ets advocat, però a tu t'ho perdono. Accepto de molt bon grat la teva invitació.
L’endemà al migdia ens desplaçarem tota la tropa cap a Cant Font, per variar, o millor dit, ja començava a ser una costum, ens va portar a tots, Jamal inclòs, la furgoneta del Manolo.
El dinar va transcórrer plàcidament entre bromes i riotes, doncs entre tots i d'una manera tàcita, ens varem dedicar a recordar tant sols els bons moments, com si del tràiler d'una pel·lícula americana és tractes, obviant tot el que era dolent, que sol ser la resta del film.
Mentre preníem els cafès vaig aixecar-me per fer un brindis:
- Amics, companys i companyes, proposo un brindis pel més bonic de tot quan hi ha a la vida, la amistat, la vostra amistat. Hi ha una dita molt reeixida que dic que qui te un amic te un tresor, doncs bé, tinc de confessar-vos que soc l'home mes ric del mon i, tot gràcies a vosaltres; que algú us beneeixi - vaig acabar -
Brindarem tots emocionats i a petició d'en Manolo, aprovada per majoria aclaparadora, és decidí repetir aquest dinar cada any, a fi de no perdre el contacte entre tots i continuar celebrant d'alguna manera l'aventura fallida.
- De fet - postil·là en Jamal - i no t'enfadis, als catalans ja ens va això de celebrar derrotes.
Tenia raó, mal que em pesés, al cap i a la fi, el català es un animal que s'enyora, celebra les derrotes i te tres Presidents, en Jordi, en Pujol i en Soley.
La gresca s'allargà fins gairebé les set de la tarda, hora en que varen començar a desfilar els meus amics; en Jamal i jo ens quedarem una estona més per parlar de l'assumpte de Palafolls.
- Ja tornarem en taxi - li vaig dir en Manolo - aneu-vos-en que si no arribareu tard.
Un cop havien marxat els nostres companys i mentre repetíem de copes, en Jamal m'explicava els seus plans de futur i altres histories d'ell, que jo procurava escoltar atentament, entre d'altres coses perquè jo, era totalment incapaç de planificar gairebé res i menys al nivell que ho estava fent ell.
- Que et sembla? - va concloure -
- Al·lucinant - fou la meva contesta - Has planificat amb deu minuts tota la teva vida futura, la carrera, la família, els fills, la jubilació..., i jo, tant sols sé que aquesta nit aniré a dormir a Palafolls i ni tan sols se que faré exactament demà al matí.
Es va somriure mentre em deia:
- Ja et faràs gran Arseni, més tard o més d'hora, però te'n faràs; i ara - afegí - que et sembla si demanem el taxi, s'està fent tard i ja saps que no m'agrada gens conduir de nit.
Vaig assentir i a quarts de nou érem a casa, allí, després de recollir una mica de roba, quatre pertinences al us, les teles i pintures, un parell de llibres i alguna que altre bajanada, amb el cotxe del meu amic ens n'anaren cap a Palafolls.
Un cop allí i després d'acomodar les meves pertinences, vaig baixar cap la cuina on en Jamal estava enfeinat preparant el sopar.
- Cony! - li vaig engegar - em pensava que m'estaries preparant un cuscús o quelcom versemblant i autòcton i em sorprens amb pa amb tomàquet i pernil.
- Amic meu - va dir-me - un s'adapta al lloc on viu i a les seves costums, a banda que no oblidis que soc nascut aquí i ni tan sols he estat mai al Marroc, tot i que l'any que bé hi penso anar, ja t'ho he dit abans a Can Font i, com ja saps perquè, si hi vols venir hi estàs convidat; al cap i a la fi - somreia sorneguer - ja que no has pogut anar a Amèrica, sempre et quedarà el Magrib.
Li vaig agrair el seu oferiment, la veritat és que em feia il·lusió anar al Marroc i conèixer la gent i les seves costums, és una manera pràctica d'evitar molts malentesos posteriors.
Va interrompre els meus pensaments.
- Ah! per cert, al costat del telèfon et deixaré les claus de la casa i el garatge, per que puguis entrar i sortir quan vulguis, recorda que al garatge hi tens el "vespino" per si te'n vols anar a Blanes, Malgrat o a on et sembli, doncs, encara que tècnicament estic de vacances, saps que em veig obligat a baixar sovint al despatx i si jo no hi soc vull que et sentis com a casa teva.
En tornar a agrair-li una vegada més totes les atencions que tenia amb mi, un cop sopats la férem petar una bona estona asseguts al porxo, proveïts de "cubatas", fins que pels voltants de les dotze ens n'anàrem a dormir.
Em va costar molt a agafar el son, havien estat moltes emocions i vivències durant els últims dies i, de no haver estat per en Jamal i la resta de companys, hauria tardat molt en superar l'incident de l'Esperit, però gràcies a ell i a aquesta bona gent, sabia que ho aconseguiria, que mica en mica m'aniria recuperant en el meu estat anímic.
I així, donant voltes a tot plegat, finalment, aconseguí adormir-me.
SEGONA PART
I.-
------------------------------------------------------------------------
Despertar-se quan el cos et diu prou és un plaer extraordinari i si a més a més t'acompanya el refilar dels ocells ja és com estar dins del setè cel. Tot i aquest bucòlic començament de la segona part, la veritat és que em vaig llevar relativament aviat, entre altres coses perquè encara restava un xic neguitós pels esdeveniments dels dies anteriors.
Un cop dutxat i esmorzat, proveït de l'uniforme de turista a l'ús; a saber: xancletes; bermudes a ratlles; camisa florejada i la pertinent gorra. En donar-me una ullada al mirall, aquest em retornava la imatge del perfecte turista accidental en que per causes alienes a la meva voluntat, m'havia convertit.
I així, amb aquesta pinta, pilotant el vespino ja em teniu xino xano cap a Blanes. El motiu de anar-hi era per tal de recollir el bastó, que amb tot l'enrenou del dia anterior, s'havia quedat amb les restes del naufragi. La veritat és que li tenia un gran afecte, més que res degut a que havia estat del meu avi, el qual no vaig arribar a conèixer i, l'únic record que en tenia, apart d'una fotografia horrorosa de quan va fer el servei militar a l'Àfrica, n'era aquest bastó.
Anava tranquil·lament per la carretera, quan un noi negre em va avançar. No vaig intentar atrapar-lo. En primer lloc corria més que jo, i en segon, es podia molestar, doncs amb aquests aspectes formals es te d'anar amb molta cura, i més tal com estan les coses ara.
Aquest fet em va portar a un altre que m'agradaria preguntar-vos a vosaltres.
Si és evident, si és veu ben clar i diàfan que son negres. Perquè se'ls diu que son de color?. Cony! Que mireu que és veu ben clar. Al cap i a la fi tots som d'un color o un altre i, en el nostre cas més o menys esblanqueït, però aquests no, ja és veu d'una hora lluny que son negres. Doncs no, que si morenets, que si negrets, que si de color. Això anant a les bones, que a les males ja se n'encarreguen els brètols de torn de anomenar-los de maneres molt pitjors.
Tot plegat eufemismes per no reconèixer el que és evident, que son exactament igual a nosaltres però amb negre, com si fos un negatiu, però la foto és la mateixa.
No ho se. Deixem-ho estar, son bajanades de la gent, de la bona i mala gent que a part d'aquest assumpte, li engalta xino, que no xinès a tot individu o indivídua que és groc i amb els ulls esquinçats. I així "in secula seculorum"
Prou! Ja està be de divagar i anem al tema que ens ocupava fa uns moments, abans que comences amb les meves cabòries.
En passar per davant la SAFA, em quedava tan sols la pujada fins arribar a la benzinera, però se li va engargussar al vespino i em va tocar pedalejar com un gregari fins arribar al pla i l'esmentada benzinera. Allí en desviar-me a la dreta pel camí de terra i deixant enrere la Estació de la RENFE, tot agafant la carretera de Malgrat i travessant xino xano la Plantera, em vaig plantar als Pins i d'allí pel bell mig del passeig de mar, fins arribar a la comissaria de Blanes "sur mer".
Només entrar i en preguntar pel Comissari Pradell, em varen dir que no hi era. Un problema familiar havia fet que marxés feia una estona. En canvi, qui si estava allí, "piantao, piantao", per tal de dir-ho d'alguna manera, era el Caporal Gutiérrez a qui vaig saludar.
- Bon dia Caporal! Com està?
- Molt bé Senyor Pérez. Ja veig que està totalment refet del seu....accident. Fou la seva sorneguera contesta que no em va passar pas inadvertida. Malgrat tot, en fer veure que no notava la seva indirecte, li vaig dir:
- Doncs si! ja estic gairebé recuperat encara que un xic deprimit. Precisament per aquest motiu el meu amic Jamal, m'ha convidat a passar uns dies a casa seva a Palafolls, a veure si recupero l'ànim i torno a retrobar-me amb la il·lusió per les coses.
Ah! i parlant de recuperar, el motiu de la meva visita és recollir el meu bastó que es va quedar a la platja juntament amb les restes de la caravel·la.
- Ah sí! - fou la seva contesta - ho tenim tot guardat junt amb uns retalls del diari que parlen de vostè i la seva fallida aventura. De fet, no sabíem on enviar-ho, doncs no teníem la seva adreça ni la del seu amic, però vaja - somriu - ja ens imaginàvem que tard o d'hora apareixeria per aquí, com així ha estat.
En agafar el bastó i els esmentats retalls del diari, vaig acomiadar-me del Caporal no sense abans donar-li les gràcies i, tot agafant el Vespino decidí arribar-me fins la Palomera. Allí un cop aparcat degudament l'estri, i acompanyat de la tovallola i el bastó, vaig estirar-me a la sorra mentre llegia els retalls del diari i prenia el sol.
Cap comentari penso fer del que explicava la premsa sobre el meu afer, tot i que ben lliure és qui pot dir i opinar quan li doni en real gana, però si vull manifestar enèrgicament que no hi estic gens ni mica d'acord en cap de les opinions vessades pels seus aprenents de cronistes.
Bé, un cop feta aquesta breu puntualització, mentre guardava els retalls a la bossa i en donar una ullada al meu voltant, vaig observar que a penes hi havia gent a aquelles hores del matí. Quatre estrangers - que aquests sempre van d'hora per tot - i algun que altre del país.
La veritat és que si estava molt bé.
Una suau marinada bufava alleugin l'efecte dels raigs del sol, conjunció perfecte per quedar-se vermell com un perdigot en el cas de no prendre precaucions i, com no portava bronzejador, decidí mullar-me una mica. Tampoc pensava estar-m'hi tot el matí.
L'aigua estava freda, però tan sols al moment de posar-s'hi, doncs al cap d'un moment un s'hi acostuma i ja hi estava bé. El moment més delicat és quan t'arriba al sota ventre - als companyons - però un cop superat aquest moment d'esglai, ja està.
Anava entrant mica en mica fins que l'aigua em va arribar a les espatlles i aquí s'acabà l'aventura. No és tractava pas d'arriscar-se i tenint en compte que no sabia nedar, em tinguessin de pescar una altra vegada i, a la societat Pradell, Gutiérrez se'ls hi pugés la mosca al nas.
Al cap d'uns cinc minuts en sortir, vaig tombar-me a la sorra per tal d'assecar-me mentre veia com passava la gent que anava arribant ara ja en quantitats importants.
Decidí que ja n'hi havia prou i agafant els estris dirigí les meves passes cap on estava aparcat el vespino. O no ho estava? Doncs havia desaparegut, o millor dit l'havien presumptament sostret.
Ja hi som un altre cop - fou el comentari de mi a mi mateix - mentre les meves passes es dirigien de nou cap la Comissaria de Policia.
- Ja torna a ser aquí? - fou la sorneguera salutació del Caporal Gutiérrez -
- Escolti'm Caporal, no vinc pas de visita, si mes no per una qüestió oficial, veurà, és que... - no sabia com dir-li, me'l veia a venir i no tenia ganes de emprenyar-me amb ell - és que, cony, que m'han sostret el vespino mentre em banyava a la platja de la Palomera.
El Caporal estava fi.
- Que diu que li han sostret? Un vaixell?
Un cop contat fins a deu per tal de no enviar-lo a fer punyetes i, després de respirar a fons un parell de vegades per acabar d'estar segur de no fer-ho, amb el millor i mes fals dels meus somriures li vaig dir:
- No! un vespino, un estri amb dues rodes, manillar i motoret, i em sento en la obligació de dir-li que no m'agrada gens el seu poca-solta i groller sentit de l'humor en riures del meu vaixell, tenint en compte el seu lamentable final.
En adonar-se que m'havia molestat, suavitzà immediatament la seva actitud.
- Home no se m'enfadi, tan sols era una broma, però ja veig que no li ha fet gens de gràcia.
- Doncs no, gens ni mica, però deixem-ho estar. Que hem de fer ara?
El Caporal decidí posar-se en situació.
- A veure, doni'm les característiques del ciclomotor i la matrícula i farem per trobar-lo, encara que no puc garantir-li res, en roben un fotimer cada dia i vagi vostè a saber on és ara.
Una trucada al despatx d'en Jamal per demanar-li la matrícula em va servir per fer-li saber que havia succeït i, malgrat que és va oferir molt amablement per venir a buscar-me, ho vaig declinar, m'estimava més tornar a peu xino xano, amb la lleugera esperança de recuperar el vespino, doncs després de les paraules del Caporal, la veritat és que no tenia massa confiança en l'acció de la policia.
Amb en Gutiérrez, quedarem abans d'anar-me'n que l'endemà el trucaria per tal de veure si l'havien trobat i, caminant sense pressa, encara que profundament irritat me'n vaig anar a peu cap a Palafolls.
Caminava per la vorera del passeig mentre controlava els ciclomotors que passaven amunt i avall sense cap resultat positiu fins que...
Allí estava, un quilòmetre escàs mes enllà d'on l'havien sostret, recolzat indolentment en una palmera, tan tranquil, com si la cosa no anés amb ell. M'hi vaig acostar i de seguida, el meu agut sentit de la observació va fer que m'adones que li mancava el tap de la benzina, pel que vaig deduir que per una punyetera vegada, la meva reconeguda falta de previsió, almenys havia servit per que no me'l robessin del tot.
En agafar-lo, ens n'anàrem tots dos cap la benzinera.
Estava pensant que encara me n'havia sortit força bé de l'assumpte, quan un vehicle de la DGP s'aturà al meu costat.
Un número, adreçant-se'm va dir-me:
- A ver usted, ¿a donde va con este vespino?
- Ja hi som! - vaig dir-me - Però de la manera més educada possible li vaig contestar:
- A poner gasolina que se le ha terminado.
No va colar i els de la DGP continuaren amb el seu protocol habitual.
- Deténgase, aparque el vehículo y haga el favor de mostrar su documentación.
En baixar del cotxe patrulla es dirigien ja cap a mi que infructuosament - ja que per variar no la portava - feia veure que buscava l'esmentada documentació.
En veure la meva tardança, començaren a posar-se nerviosos.
- Que, ¿Sale o no sale?
- Sales litínicas Dalmau! Se'm va ocórrer contestar tractant de fer-me el graciós, que per cert, és el pitjor que es pot fer amb aquest tipus de personal, doncs to tenen ni la més absoluta referència d'allo que s'entén com a sentit de l'humor, tot i que l'acudit encara que molt dolent, a mi de petit em feia molta gràcia.
I és clar, va succeir el que tenia que passar, o va passar el que tenia que succeir.
- Vaya! - exclamà el que manava més dels dos - Nos ha salido graciosillo el chorizo. Vamos a ver, o nos muestras ahora mismo tu documentación y la del ciclomotor, o te llevamos a Comisaria y allí aclararemos los hechos.
Vaig respirar a fons abans de contestar. Tenia una complicació, petita, però complicació al cap i a la fi. Aleshores se'm va ocórrer pensar que podia aprofitar-me de la meva fugissera popularitat per mirar de resoldre satisfactòriament la situació.
En extreure de la butxaca de la camisa els retalls dels diaris que parlaven de mi, els hi vaig mostrar.
- Señores Policías. Si observan con atención estos recortes de periódico, podran observar que el objeto de la foto y del reportaje soy yo, Arsenio Pérez i Puig, y si ustedes están al corriente del hecho que acaeció ayer por la mañana en la Playa de los Pinos, sabrán también que intervino la Policia Municipal de Blanes, por lo que les agradeceria se sirvan llamar al Comisario Pradell o al Sargento Gutierrez, para que les certifiquen cuanto les estoy contando, y de paso ratificar que este vespino es propiedad de mi amigo Jamal al Salem al Fatah, que me fue sustraido; Habiendo presentando quien les habla la correspondiente denuncia, con la enorme fortuna de haberlo encontrado un poco antes que ustedes lo hicieran conmigo.
Va donar la sensació que les meves paraules havien fet efecte, doncs un d'ells va trucar al Caporal i un cop posat en contacte amb aquest, li va donar la meva descripció, fet que, o ho va fer molt bé el policia, o dec tenir jo uns trets molt singulars, doncs el Caporal em va reconeixer de seguida i el problema quedà resolt a l'acte.
El policia somrient en adreçar-se cap a mi, va dir-me:
- ¡Bien! Parece ser que es usted quien dice que es, puesto que el Sargento le ha identificado enseguida. De todos modos, procure ir siempre documentado, puesto que en otra ocasión el hecho de no llevarla, podria reportarle problemas desagradables.
S'acomiadaren molt amablement i un cop solucionat l'assumpte, tranquil i relaxat vaig dirigir-me cap la benzinera per tal d'omplir el dipòsit i, ja motoritzat, decidí anar-me'n fins la comissaria per donar-li les gràcies al Caporal Gutiérrez.
Estava assegut a la seva taula amb cara d'avorrit.
- Bon dia Caporal!
- Home Arseni, bon dia, sembla que vostè i l'avorriment son incompatibles; Però bé, deixi'm que el feliciti per la recuperació de la Kawasaki Ninja, tot ha acabat bé. Ah! i un altre dia, faci'm el favor d'anar pel mon degudament documentat, si no arribo a estar localitzable ja me'l veig detingut un altre cop - i afegí sorneguer - Encara que vostè ja hi te una certa pràctica.
- Sí! he tingut la sort d'oblidar-me d'omplir el dipòsit, perquè a aquestes hores de no haver estat així, ves tu a saber on estaria ja la moto. De fet, el motiu de venir-lo a veure'l és per donar-li les gràcies per la seva gestió amb la policia.
Es va somriure, de fet un cop tractat no era pas mala persona, el que el fotia era el seu aspecte de subproducte residual en vies d'extinció, però era qüestió d'anar-s'hi acostumant.
- I ara que pensa fer? -
- Doncs miri, continuar sestejant a casa d'en Jamal; Una mica de pintura, un xic de meditació i un molt de lectura. Dit d'una altra manera, avorrir-me intel·lectualment fins la fi de l'estiu.
En quedar-se'm mirant, em va donar la sensació que en portava alguna de corcoll.
- Escolti'm! Li agradaria col·laborar eventualment amb nosaltres?
- En qualitat de què? Fou la meva pregunta tot posant-me en guàrdia, doncs ja em vaig imaginar per on anaven els trets.
- Cony! Doncs de municipal. Veurà, cada vegada se'ns allarga més la temporada, gairebé fins a finals de Setembre principis d'Octubre, però el reforç de DGP a l'estiu ens el treuen el 31 d'Agost, i en aquesta última etapa anem un pel justos de personal.
Pensi-s'ho bé, no és tracte d'una feina molt pesada i son cent setanta mil brutes al mes. Que li sembla?
M'havia deixat atordit amb el seu oferiment, ja que malgrat les meves múltiples ocupacions al llac de la meva vida, mai hauria pensat en fer-me municipal, donada la meva permanent lluita i al·lèrgia a tot el que portés uniforme, però em sonaren a glòria les cent setanta mil peles de l'ala. Les meves finances estaven un pel minvades i una injecció d'aquest calibre, m'aniria de perles.
Resumint, que tot fent-me l'estret, vaig dir-li:
- Bé, jo, és que no sé, així de cop, no se que dir-li.
- Miri Arsenio, ara se'n va vostè a casa del seu amic i ho comenta amb ell i demà que hi haurà el Comissari Pradell, es deixa caure per aquí amb una decisió presa i en parlem més seriosament. Crec que val la pena que agafi aquesta feina, pensi que serà una experiència més a les moltes que vostè ja ha experimentat al llarg de la seva agitada vida.
Cada vegada em queia més bé i, quin estil tenia quan volia fer la pilota, decidí doncs fer-li cas i després de donar-li les gràcies, amb el vespino a baix i jo a dalt tornarem cap Palafolls.
En arribar, un cop assabentat en Jamal que ja havia recuperat el Vespino, va dir-me que si us plau, els deixes uns minuts tranquil, doncs estava acabant de preparar un assumpte important del bufet i no en podia perdre el fil.
- Pren-te el que vulguis Arseni, de seguida estic per tu.
Amb una cervesa fresca a la ma, el porxo amb va acollir fresc i tranquil i, al cap de deu minuts tenia en Jamal al meu costat acompanyat d'una altra cervesa.
- Bé! A veure que has fet avui per Blanes, a part de recuperar el vespino. Expliquem-ho!
Vaig relatar-li fil per randa tot quan m'havia succeït al llarg del dia, ometent de moment la proposta que m'havia fet el Caporal. Coneixia en Jamal i era prudent deixar-ho per més tard, em temia la seva sorneguera reacció si li ho deixava anar de cop i volta.
Ens entretinguérem xerrant una mica de tot, més que res per fer temps fins l'hora de sopar.
- Escolta'm Arseni, que et sembla si demanem un parell de pizzes? no tinc ganes de preparar res.
- Per mi bé, si les fan bones cap problema, de fet, no és que tingui tampoc massa gana.
Al cap de tres quarts d'hora teníem les pizzes a la taula. Mentre sopàvem, en encetar una conversa més o menys intranscendent, cercava la ocasió idònia per dir-li en Jamal lo de la meva feina.
- I què? De que va aquest cas que portes entre mans i que sembla tan important?
- Oh! És tracte d'un assumpte complex de financiació il·legal d'un conegut militant, que de fet, reclama més la feina de detectiu que no pas la d'advocat. No crec que sigui un tema que a tu t'interessi massa.
Era el moment just i perfecte.
- Potser si, fou la meva contesta tot fent-me el despenjat, és possible que en qüestió de pocs dies m'incorpori a la Policia Municipal de Blanes. De fet, m'ho han demanat coneixedors de les meves naturals aptituds, que per cert he demostrar recuperant el meu, Perdó! El teu vespino.
Me'l vaig quedar mirant recelós, pendent de la seva reacció.
- Que tu? Tu? Vols fer-te municipal. Esclatà a riure escandalosament, de tal manera que crec que les seves rialles arribaren a orelles del Caporal Gutiérrez.
Ho sabia, sabia que em faria emprenyar i el vaig parar en sec.
- Mira Jamal! No comencen una altra vegada, saps que soc home de poca paciència, deixat d'orgues que a mida que hi vaig donant voltes no em sembla la idea tan esgavellada com al principi.
Semblà que li parava l'atac de riure i ja més seriosament em digué:
- Però Arseni, si tota la teva vida has estat d'allò més indisciplinat, no has volgut saber-ne res de qualsevol que anés amb uniforme i, ara e dius que vols fer-te municipal. Sincerament, és l'últim que m'esperava sentir de tu.
Semblava que començava a entrar en raó, es tractava d'acabar la feina i, amb aquesta intenció li vaig dir:
- Tot ha canviat molt, Jamal, nosaltres inclosos. Ens hem fet grans i això vulguis que no, apaga els fogots llibertaris, a més, ara estem dins d'un estat democràtic i per tant, les forces de seguretat de l'estat o municipals, del tipus que siguin, se suposa que també ho son. Ah! i no oblidis que la feina d'un municipal és ajudar i protegir a la gent del seu poble.
En fer una pausa per tal d'apurar l'últim glop de cervesa, vaig observar-lo i semblava per l'expressió de la seva cara que l'estava convencent, insistí dons en el tema ara que el tenia a punt de caramel.
- A més, pensa que seria un treball eventual fins a la fi de l'estiu i, com molt bé m'ha dit el Caporal Gutiérrez, una experiència més a afegir a la meva existència, Ah! a part d'una entrada de diners força interessant i que no m'anirà gens malament.
- No sé Arseni, però em dona la sensació que tu de municipal pots ésser un perill públic. És com posar de Guarda Forestal a un piròman.
Vaig aixecar-me irat.
- Vaja home, m'encanta la confiança que diposites en la meva persona, quan t'he demostrat amb escreix la meva capacitat per controlar qualsevol situació per complicada que fos, aspecte que a més a més tu mateix has reconegut davant del Comissari Pradell i els altres i, ara sembla que et flaqueja la memòria dels fets que anteriorment ens han portat a tots dos fins ací. O potser és que com ja ets un advocat amb bufet propi i un cert prestigi et comença a molestar continuar cultivant l'amistat d'un individu com jo, dons de ser així, no tens més que dir-m'ho i ara mateix me'n vaig d'aquesta casa i de la teva vida, donant per acabada la nostra amistat.
Es va aixecar i en abraçar-me em va envair la sensació que m'havia passat, que l'havia cagat, vaja.
Perdona'm, crec que m'he excedit, però és que tu...
Em va interrompre:
No és tracte d'això Arseni, no et sulfuris ni te'n vagis a situacions extremes. El que vull que entenguis, és que una cosa son les bogeries de la nostra joventut i altra cosa és que amb el pas dels anys, tu, encara no hagis estat capaç de madurar i posar el cap al seu lloc.
Mira, les persones, quan arriben a una certa edat (que tu ja has sobrepassat fa una temporada llarga) es centren en crear una família, fer-se amb una posició i aburgesar-se encara que sigui dintre d'un ordre, però tu encara no t'has adonat que ja no tens vint anys i que tot el teu entorn ha canviat.
Ara soc jo qui l'interrompeix:
Para el carro, sembla mentida que em vinguis a mi amb aquestes histories. No penso ser burgès, ni res de quan tu pretens que sigui en la meva vida, perquè en aquesta època d'acomodació i luxes externs i inútils, alguna veu es té d'aixecar en defensa de la il·lusió, la imaginació i l'esperança, que els temps poden i ja ho se que han canviat, ho puc veure només donar una ullada al meu entorn, però jo no, continuo sent el mateix i, si m'ha d'arribar el meu dia d'incerta glòria i no tinc més remei que créixer i comportar-me com un adult seriós, responsable i avorrit, no tindré més remei que acceptar-ho, però mentrestant sempre trobaran en mi els oprimits i els marginats, a una veu que els defendrà enardida i sincera contra totes les tares i injustícies del sistema.
En Jamal em mirava somrient.
- Vaja, ja veig que estàs refet del tot i llençant arengues exaltades que és el teu, i..., que carall, fes-te Municipal i, després si vols bomber, que un incendi amb tu al bell mig també tindria el seu al·licient.
- Perdona'm per quan t'he dit abans, segueixo tenint interès en continuar mantenint i fomentant la nostra vella amistat i, ara, per tal de celebrar-ho, et convido a prendre unes copes a Lloret, a aquesta hora sempre hi ha molt d'ambient, ens distreure'm una mica.
Al cap d'una estona estàvem asseguts en una terrassa tot prenent-nos uns cubatas, quan en Jamal va preguntar-me:
- Aleshores, quan penses començar en la feina de Municipal?
No ho sé, no depèn de mi, demà al matí aniré a veure al Comissari per comunicar-li que accepto l'oferiment del Caporal i ells decidiran.
O sigui que a partir de ja, ves molt en compte quan vagis a Blanes i, procura aparcar el cotxe com pertoca, doncs tindràs rondant pels carrers, places i avingudes, un gelós i inflexible guardià de la llei i l'ordre.
Somreia mentre em deia:
No! si ja et dic jo que ho embolicaràs tard o d'hora. Amic meu, pren-t'ho amb calma, que només es tracte d'un treball provisional, no d'una creuada contra el vici.
Tu limitat a passejar tranquil·lament per la platja i els carrers fent la teva ronda, gaudeix del paisatge sense buscar-te més complicacions que les necessàries.
I afegí:
- El que tindries de fer Arseni es buscar-te una dona i casar-te, t'aniria bé una mica de companyia femenina, que ja tens una edat i es millor tenir algù al costat amb qui envellir sense presses, que no pas estar tot sol.
- Cony! I perquè no et cases tu? Fou la meva ofesa contestació.
El meu cas és molt diferent amic meu, jo ja estic compromès amb la meva cosina Fatima. Estic només pendent d'estabilitzar definitivament la meva situació econòmica per anar a buscar-la a Rabat.
A més tot això ja ho saps, per tant no desviïs el tema de la conversa, era de tu de qui estava parlant i encara no has contestat la meva pregunta.
- Noi! Sembles una celestina.
Mira Jamal, jo visc molt bé i tranquil tot sol a casa meva i, una dona de la meva generació, no oblidis que ve precedida de l'escombra, el motxo i el drap de la pols. La meva casa que és un meravellós monument a l'anarquia i el desordre acabaria transformant-se en un santuari de la netedat.
Saps, fins ara m'ha anat força bé així i, per les necessitats fisiològiques mes peremptòries ja tinc a la meva amiga Rosita que les alleuja a la perfecció i a preu de bon amic, deixem-ho estar doncs, que el fet que tu et casis a mi no m'obliga a fer-ho també.
I ara, si et sembla, podriem tornar a casa teva que demà em tinc de llevar d'hora, no sigui que algun matiner espavilat em pispi la feina.
Mentre tornàvem cap a Palafolls, Lloret s'allunyava lentament mentre ho feien també les llums i la gent. La meva llibertat provisional feia exactament el mateix.
II.-
------------------------------------------------------------------------
L'endemà al mati a primera hora, el vespino i un servidor de vostès ens dirigirem cap a Blanes a veure al comissari Pradell.
Circulava tranquil·lament per la carretera quan un altre noi negre em va avançar. En picar-me, tot ajupint-me per tallar l'aire i prement l'accelerador a fons vaig intentar sobrepassar-lo, però malauradament el seu estri tirava més que el meu i en veure que no ho aconseguiria, vaig desistir. L'ocàs de la raça blanca està començant - vaig dir-me resignat -
En arribar a Comissaria ja hi havia el caporal i el comissari.
- Bon dia senyors - Ja soc aquí.
- Home Arseni, ja veig que ha decidit acceptar l'oferiment del caporal - em digué el comissari somrient -
- Doncs miri, si! he decidit acceptar-lo, aquí em te a la seva disposició pel que vulgui manar u ordenar.
- Vaja - contestà - anem al meu despatx que el posaré al corrent de la seva feina i omplirem tota la paperassa.
Un cop tots dos instal·lats al seu despatx, el comissari va explicar-me les obligacions i devocions de la meva tasca com a municipal i, al cap d'una setmana d'intensa preparació, el caporal considerà que ja estava degudament entrenat i a punt per iniciar la meva activitat.
Els d'intendència em varen proveir del corresponent i reglamentari uniforme i, un cop equipat amb la meva camisa blau cel, bermudes blau marí, sabates, mitjons, porra i gorra, en mirar-me al mirall, la veritat és que al meu parer donava una imatge gallarda. I així d'aquesta guisa, em dirigí al despatx del comissari a rebre les ordres oportunes per començar la meva tasca.
M'assignaren com a company a un andalús graciós i eixerit que es deia Pepe Guijarro. Amb ell vaig començar la primera ronda.
Al cap d'una estona anàvem tots dos passejant tranquil·lament pel Passeig de mar i en Pepe m'estava explicant ja sobre el terreny, en que consistia la nostra feina, en una versió una mica sui generis i bastant diferent de la que m'havia donat el comissari Pradell.
- Mira Arsenio, la labor más importante que debemos hacer, es no hacer nada, solo pasear tranquilamente arriba y abajo por donde nos manden, procurando tener el mínimo de complicaciones posible. Que el solo hecho de nuestra presencia, de una sensación de orden y normalidad a los ciudadanos.
Sobre todo, hay que dejar tranquila a la gente que está en la playa, que jueguen con las pelotitas si quieren, o que retozen lo que les de la gana, no debe ser este nuestro problema, y solo debemos intervenir a requerimiento de un ciudadano que nos lo exija, o ante un imprevisto o emergencia grave.
Comprendes?
Vaig dir-li que si, que ho entenia i ho comprenia, però l'assumpte no és que m'entusiasmés gaire tal i com el m'ho presentava, però se'm va ocórrer que tenint en compte la meva capacitat de trobar-me en tots els mulladers - en això tenia de donar la raó en Jamal - vaig dir-me que alguna cosa passaria que faria aquestes rondes un xic més distretes.
I així fou, fins i tot molt abans que jo mateix hauria previst.
Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrit, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere.
En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta.
Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners.
Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell.
- Dona el seu permís Senyor Comissari?
- Passeu, Passeu, que succeeix? pregunta en veure'ns entrar amb un desconegut per ell, que no pas per nosaltres, sobretot per a mi.
- Veurà senyor, anàvem caminant tranquil·lament pels Pins complint la nostra ronda quan...
I aleshores vaig explicar-li els fets que s'havien esdevingut sense deixar-me res. En acabar va dir-me:
Vaja, de fet amb vostè pel mig no hi ha manera d'avorrir-se . Així que aquest homenet és el Perales de la Modelo. Que petit és el món.
I ara que tenim de fer amb ell? - preguntà somrient -
- Home - li vaig dir - tenint en compte que la seva exesposa no ha volgut presentar denuncia, crec que el tindríem de deixar en llibertat, llevat que els de l'associació per la defensa dels animals de mes de dues potes i tinguin quelcom a dir. Vostè te la paraula.
No hi va posar cap objecció i el deixarem anar. En Perales és mostrà molt agraït, jurant i perjurant que mai més tornaria a fer una bretolada d'aquestes. Que si li havíem salvat la vida, que si naps que si cols. En resum, pesada que és posa la gent en voler agrair-te amb escreix alguna cosa.
A tot això, s'havia acomplert ja la nostra jornada laboral. Després d'acomiadar-nos del Comissari, amb en Pepe ens desplaçarem fins l'Avinguda de Madrid a cruspir-nos un pollastret a l'ast, amb la seva corresponent ració de patates de plàstic i, un cop degustat un àpat tan selecte, ho regarem amb un parell de sigalons mentre deixàvem deambular la nostra vista sobre la interessant i cosmopolita fauna que vagava amunt i avall, avall i amunt, llevat de dos que travessaven.
- Hay que ver - comentava en Pepe - lo buenas que están las tias estas y nosotros aquí sin ejercer.
- No et queixis tant Pepe i recorda-te'n de la vaca marina d'aquest matí, segur que els teus ímpetus de conqueridor s'apaivaguen.
Va torçar el gest.
- Coño Arsenio, que mala leche tienes, con lo a gusto que estaba yo ahora y me sales tu con la parte más nehagtiva del sexo femenino. Sabes, me parece que me voy a acercar al bar de un amiguete mio, ¿quieres venir? Tiene buenas titis y como uno es municipal, bueno..., pués digamos que nos efectua un descuento especial.
- Gràcies per l'oferiment Pepe, però avui tinc un compromís que no puc ajornar, encara que t'agafo la paraula per un altre dia.
El Pepe anava embalat i se'n va anar. Jo, en agafar el vespino em dirigí cap a Palafolls.
En Jamal encara no havia arribat, mentre l'esperava decidí entretenir-me netejant una mica la cuina, no fos que digués que no col·laborava en les tasques de la casa. Ja tenia prou fama de malastruc i no es tractava pas d'incrementar-la.
Després d'ordenar-ho tot, en encendre una cigarreta, assegut al jardí, esperava l'arribada del meu amic. Ho va fer pels voltants de les sis i mitja. Només aparèixer vaig posar-lo al corrent dels esdeveniments que m'havien succeït en el primer dia de feina.
En Jamal reia mentre li acabava d'explicar els fets amb tots els seus ets i uts, fins i tot s'ennuegà amb la cervesa que s'estava prenent; un cop refet de l'ensurt em va dir:
- Vaja amb l'Arseni, ja et vaig dir que tard d'hora l'embolicaries, però carai, el primer dia i en la primera ronda trobar-se en mig d'un intent de suïcidi i d'un altre d'assassinat, no està gens malament.
I afegí:
- Encara que veig per les teves paraules que has resolt amb eficiència ambdós assumptes.
- Bé, li vaig respondre un xic ufanós, un ha vist moltes pel·lícules, i ha llegit Hammet, Montalbán i d'altres, i és clar, algun pòsit ha de quedar de tot aquest coneixement. De fet, m'he militat a aplicat la lògica de qualsevol detectiu.
- Ja, ja - reia en Jamal - sembles ja un autèntic municipal de la manera que parles, tant sols et faltava dir que t'havies limitat a complir amb el teu deure perquè et quedés rodó - va fer una pausa per anar a buscar un altre parell de cerveses - i en tornar m'explicava el cas que tenia entre mans, que a ell li semblava molt apassionant, però que a mi m'avorria bastant.
Al cap d'una estona i mentre estàvem sopant, una noticia em va gratificar i crec que a en Jamal també. Una de les tres caravel·les que l'estat Espanyol tenia d'enviar cap Amèrica, s'havia enfonsat al port de Palos de Moguer, abans d'emprendre la marxa.
- Mira - comentà en Jamal - aquests encara son pitjors que tu, ni tant sols han pogut sortir del port i ja han perdut un efectiu. Ho veus? Sempre hi ha un pitjor.
Encara que internament estava més content que unes castanyoles, exteriorment vaig intentar donar una imatge de mesura i bonhomia.
- Home Arseni, no diguis això que no és bo alegrar-se de les desgracies alienes. Pensa amb el disgusts de la gent que ha organitzat tot aquest assumpte, en com es deuen sentir en aquest moment davant del ridícul que han fet i... Vaig esclatar a riure. A prendre pel sac la educació i els modals, que és fotin.
- Així m'agrada, aquest si que és el meu Arseni, començava a preocupar-me. Per uns moments he temut que entre unes coses i les altres t'estiguessis estovant.
Vaig tranquil·litzar-lo.
- Tranquil que per bé o per mal continuo sent el de sempre, simplement intentava ser una mica diplomàtic, encara que al final m'ha sortir la vena. I ara, si em disculpes aniré a dormir, demà em toca llevar-me aviat.
I així ho vaig fer mentre ell es quedava ordenant els seus papers.
III.-
------------------------------------------------------------------------
Els quinze dies següents no succeí res d'especial que alterés la monotonia de les rondes diàries amb en Pepe. Érem ja a mitjans de Setembre i una gran part dels turistes havien abandonat Blanes, sobretot els dels campings dels pins, que a la que queien quatre tamborinades i alguna que altre calamarsada, agafaven els trepants i se'n tornaven cap el seu país.
Pluja per pluja gratis, es devien dir. I és clar, la sensació que donava l'Avinguda de Madrit, artèria principal dels pins, era de soledat i una certa tristor després del sarau del més d'Agost.
Semblà que en Pepe endevinava els meus pensaments.
- Arsenio, esto está de lo más aburrido, en cuatro dias se ha ido todo quisqui. Por cierto y, hablando de irse. ¿Que piensas hacer cuando acabe el verano?
- Mira, en això estava pensant ara mateix i, la veritat és que encara no ho sé; a part de tornar cap a Anoharra, no ho tinc gens clar. Igual em busco una altra feina; saps, li he trobat un cert gust a això de guanyar diners i la meva renda cada dia dona per menys per culpa de la inflació. No ho se, tinc d'anar molt en compte, que un te un historial i no el por malmetre de qualsevol manera.
Vaig canviar de terç, m'entristia parlar d'aquest assumpte.
En aquestes estàvem quan uns crits que venien del carrer Doctor Trueta ens posaren en estat d'alerta.
- Al lladre! Al lladre! Que m'ha robat un pernil, cridava esverat un botiguer al bell mig del carrer, mentre el pernil esmentat seguit d'un gitanet que pesava igual o menys que ell, passà fuetejat pel nostre costat.
Reaccionarem ràpidament en veure com pernil i pernilaire, pujaven tots dos junts en una furgoneta de l'any de la picor, o sigui sense lletres i òbviament desconeixedora de que anava la qüestió de passar la revisió de la ITV.
L'esmentada furgoneta arrencà a la màxima velocitat que li fou possible, que no és que fos molta i, en aquell moment, vaig fer allò que es te de fer en aquests casos, que un ha vist moltes pel·lícules americanes de Hol·lywood.
Després d'aturar un avi que anava amb un Renault 7 de sisena mà, amb veu esperitada li vaig dir mentre entràvem al vehicle:
Policia! Segueixi aquesta furgoneta.
L'avi en girar-se ens va dir:
Agafeu-vos fort, porto tota la meva vida esperant aquest moment. I en deixar anar de cop l'embragatge sortirem darrera la furgoneta cap la Plantera.
Els atraparem abans d'arribar a Malgrat, anàvem per la carretera de l'interior, però malgrat (no el poble, sinó la preposició) els avisos que insistentment els hi fèiem amb els llums i la botzina, no hi havia manera que s'aturessin i, l'espès fum del tub d'escapament de la furgoneta feia arriscat el fet de intentar avançar-los, amén que el Renault 7, talment com l'avi, tampoc donava més d'ell mateix.
Per tant, ens limitarem a seguir-los fins les afores de Malgrat i, un cop allí, en arribar a un camí veïnal tombaren cap la dreta i s'endinsaren cap un descobert que hi havia, fora de la visió des de la carretera.
Allí hi tenien instal·lat el seu campament compost de set o vuit caravanes amb la corresponent animació exterior de iaies, mares, i gitanets a dojo, a part de gallines, gats, gossos i algun que altre ànec.
En observar el paisatge en Pepe li va entrar un principi d'acolloniment.
- Arsenio, esto no me gusta nada, creo que seria mejor retirarse momentaneamente hasta que lleguen refuerzos, me temo que empezarán a salir calos de todos los lados y nos van a cascar.
- Pepe! - El vaig instar - Som agents de la llei i l'ordre i, encara que no tinguem jurisdicció a Malgrat, la sostracció ha estat efectuada a Blanes, per tant és un assumpte nostre que tenim la obligació d'afrontar i intentar resoldre, a més aquí només hi ha dones i nens...
Em vaig sobtar jo mateix, no hi havia ni un sol home. Tens raó Pepe, que l'avi vagi fins a Malgrat a buscar reforços, mentre, tu i jo ens quedem aquí donant la cara a la espera d'esdeveniments.
- ¿Me voy con el, no sea que se pierda?
- No siguis cagacalces i quedat amb mi, ja veuràs com no passa res.
Baixarem del cotxe i l'avi se'n va anar fins a Malgrat a cercar l'ajuda i, en girar-me cap el campament o estada, vaig tenir la ocasió de contemplar la major quantitat de gitanos del gènere masculí per metre quadrat que havia vist en la meva vida.
- ¿Que desean ustedes? va preguntar-nos un d'ells, mentre amb un pal a la ma dreta anava picant-se el palmell de l'esquerra amb una actitud que no duia a enganys.
- Ya lo sabe usted jefe, venimos a recuperar el jamón que uno de sus chavales a sustraido en Blanes y, he dicho ha sustraido para que no haya lugar a engaños.
- ¿Cómo? - tot fent-se l'ofès - acaso nos está acusando de sustraer un jamón. Ya estamos en lo de siempre, la culpa es de los gitanos, no sabe quien ha sido y nos viene a buscar a nosot......
- ¡Un momento! - vaig tallar-lo amb veu autoritària.
- Verá usted, y a ver si nos entendemos. Nosotros, o sea yo y el que está detrás mio, o sea el Pepe, hemos visto con estos ojitos que Dios nos ha dado, a un chaval suyo detrás del jamón que subia a una furgoneta, que precisamente está aparcada ahí delante nuestro y, la hemos seguido gracias a la colaboración ciudadana del abuelito que usted ya conoce. Abuelito que en estos instantes ya habrá avisado a la Policia Municipal de Malgrat, o - vaig fer una pausa escènica per tal de causar més impacte - a la Guardia Civil, o sea como el séptimo de caballeria pero en caqui. Por lo tanto, creo yo que sería mejor para el bién de todos que el jamón apareciera y aún estaríamos a tiempo para dar el asunto por olvidado, considerándolo una simple y pasajera chiquillería.
Els dos o tres que semblava que manaven més, en reunir-se, xiuxiuejaven entre ells, fins que al cap d'uns moments de deliberació, el del bastó se m'adreçà.
- Acorti Jefe, anem a zupozar que apareig el jambó, com zabem que no enz pazará ré?
La por fa miracles, em parlava en cataluz, ja dic jo que son gitanos però no pas beneits.
- Doncs...., perquè li dono la meva paraula i això a mi ja em val.
Anava l'home a contestar-me quan tots plegats sentirem udolar la sirena d'un cotxe patrulla i, abans que aquest arribes a la nostra alçada, de manera misteriosa el pernil aparegué als braços d'en Pepe.
En arribar el Seat Ibiza amb dos municipals i l'avi que s'ho estava passant pipa, els posarem en un moment al corrent de la situació i, com que de fet l'objecte sostret havia estat recuperat i, hom, o sia jo, m'havia compromès a oblidar-ho un cop acomplert aquest supòsit, ho parlarem amb els col·legues de Malgrat que de fet tampoc és que tinguessin gaires ganes de complicar-se la vida i, en estar-hi d'acord se n'anaren.
El del bastó se'm va acostar.
- Molt bé Jefe, veig que vostè és un home de paraula, crec que ens entendríem força bé.
- Li vaig dir que si, que jo també ho creia, però abans de anar-nos-en hi havia una qüestió semàntica que em tenia amb la mosca a l'orella i no em vaig poder estar de comentar-li.
- Perdoni'm, ¿com és que vostè primer m'ha parlat en castellà, després en cataluz i ara en un pompeistic català?
Esclatà a riure, era un riure franc, contagiós, com el d'en Jamal.
- Jefe, ¿sap perquè els gitanos durant gairebé mil anys hem aconseguit sobreviure i alhora mantenir les nostres costums i identitat com a poble?
- No! fou la meva contesta, però si és cert que ho heu aconseguit.
- Doncs és molt senzill, i pensi-ho mentre torna cap a Blanes.
- Ja hi pensaré, però millor si m'ho diu ara, doncs si després de pensar-hi no trobo la resposta correcte, o tinc dubtes raonables, tindré de tornar aquí per trobar-la.
- Te raó - em va dir - doncs miri, ha estat perquè sempre ens hem mantingut fidels a les nostres lleis i a la llengua, però alhora hem sabut respectar la gent gran i, hem après també a conviure amb les altres cultures i, per sobre de tot amb la seva llengua propia.
- Qui perd els seus orígens per la seva identitat - li vaig dir orgullós -
- Molt be Jefe, ja veig que ho ha entès a la primera, em cau bé - em deia mentre em donava la seva ma -
Ens acomiadarem i en Pepe, l'avi i el pernil pujarem al Renault 7. Aquest arrencà ara poc a poc camí de tornada a Blanes.
En arribar als Pins retornarem el pernil al botiguer que ja el donava per perdut. Ens felicità a tots tres i després nosaltres per la nostre part ho férem amb l'avi que és deia Estanislao, però que va quedar rebatejat com Starsky.
Ens va deixar el seu número de telèfon per si mai el necessitàvem i, se'n va anar corrents a explicar-ho als seus col·legues del casal. Acabats tots aquests compliments ens n'anàrem cap a comissaria a fer el "parte" dels fets.
Després d'omplir tota la paperassa vaig entregar-li al comissari, volia parlar en ell per tal d'aclarir la data en que deixaria de prestar els meus brillants serveis com a Policia Municipal.
Aquest, va dir-me que encara que la feina havia minvat bastant, em podia quedar fins a mitjans d'octubre, però que a partir del proper dilluns tant en Pepe com jo, ens havien canviat el torn i ens tocava el de nit, ja que part dels companys fixes se n'anaven de vacances.
A mi em va semblar bé, però en Pepe no és que li fes molta gràcia.
- Mira Pepe - li vaig dir - ara de nit tant sols volten quatre gats, pensa que ja han tancat moltes discoteques i bars de nit, per tant, tranquil·litat i bons aliments, cotxe patrulla amunt i avall, de tant en tant una paradeta, refresc i, ja veuràs com ens passaran les nits volant.
IV.-
------------------------------------------------------------------------
El dilluns al matí a les nou del vespre vaig recollir en Pepe al "Coral del Cordobés", que és on havíem quedat doncs ell venia de l'enterrament d'un familiar que s'havia mort sense avisar, de fet, segons en Pepe, mai havia estat gaire ben educat.
A primera vista no semblava que l'òbit l'hagués afectat molt, ans al contrari, doncs semblava ser que alguna pela en pessigaria de l'herència i, a banda era evident que s'havia cruspit poques pastes i molt de moscatell.
Dit curt i ras portava un bon pet a sobre.
En agafar-lo pel braç, me'l vaig endur mig arrossegant cap el Panda i, un cop dipositat en el seient i oberta de gom a gom la finestra, em dirigí cap al Jardí Botànic a veure si donant-li l'aire s'esbargia una mica.
Mentre anàvem amunt es va endormiscar, però en aturar el cotxe davant mateix del convent de les monges, es despertà sobresaltat.
- Arsenio!
- Que vols ara? Ja estàs bé o encara et dura la mona?
- Hombre, estoy jodido y me duele un montón la cabeza, pero dentro de lo que cabe me encuentro algo mejor, debe ser el aire fresco que entra por la ventana. Coño! Que me vas a curar la melopea pero voy a coger un constipado de tres pares de cojones.
- No n'hi ha per tant, home, el que passa és que el moscatell és malparit de per si i, tu t'has begut tota la reserva d'un any en una tarda. Val mes que baixem i mentre fem un cigarret si vols pots descarregar la bufeta, t'anirà bé i després ens agafarem la nit amb calma.
Un cop en Pepe va buidar tot el moscatell de set o buit vetlles de morts, ens asseguérem a contemplar la nit. El cel estava esclarissat i la lluna plena inundava de claror Blanes, confonent les ombres i donant a la ciutat un to de màgica irrealitat.
El silenci ens envoltava trencat de tant en tant per algun soroll llunya. Més lluny encara, els coets d'alguna festa major il·luminaven la foscor de la llunyania.
Blanes restava als nostres peus oferint-se acollidora com una noia bruna i dolça.
La veu d'en Pepe em va treure de la meva abstracció poètica.
- Ya me encuento mucho mejor, entre el aire fresco y la meada que he soltado se me ha pasado el mareo.
- Me n'alegro, perquè en l'estat en que estaves si se'ns arriba a presentar una emergència ho teníem fotut.
En fer l'última calada al Ducados, el vaig llençar no sense trepitjar-lo, no és tractava pas de calar foc a les rodalies del jardí botànic, que a la vora hi havia el convent de les monges i ara no tocava.
I en aquest mar de pau i tranquil·litat estàvem quan la radio comença a esvalotar-se.
- Charly 3! Charly 3!, aquí Charly 1, contesteu:
En agafar l'estri vaig contestar al ús.
- Aquí Charly 3! Qui gossa pertorbar la nostra pau i tranquil·litat en una nit de lluna plena a mitjans de setembre?
La veu de l'altre banda em va etzibar sense miraments:
- Escolta poeta de pacotilla, hi ha un accident a l'Avinguda de Madrid a l'alçada dels campings, sembla ser que ha estat entre un cotxe i una moto, aneu a esbrinar que ha passat. Canvio.
- D'acord Charly 1, hi anem ja a velocitat de Panda.
Sortirem brunzits muntanya avall travessant a tota pastilla el passeig deixant enrera Can Patacano i la Palomera i, en un moment ens trobàvem al lloc de l'accident.
Un Renault Clío, estava al bell mig del carrer i, al terra sense donar la sensació d'haver-se fet gran cosa hi havia un fòtil d'aquests de 50 c.c. Els ocupants d'ambdós vehicles havien desaparegut.
Com que sempre hi ha alguna persona que ha vist tot quant ha passat, preparada per informar a les autoritats pertinents, vaig adreçar-me a una senyora que estava en la primera línia de badocs.
- Bona nit senyora! Vostè ha vist quan ha succeït?
- Sí Agent! Contestà emocionada, estan tots dos reanimant-se al bar del costat.
En Pepe i jo ens dirigirem al bar esmentat i en entrar dins, tant sols hi havia una parella, encara que l'últim que se m'hauria ocorregut pensar és que havien tingut un accident, tenint en compte que s'estaven fonent en un intercanvi de microbis d'allò més recargolat.
M'hi vaig acostar.
- Perdonin que els molesti, però... vostès son els de l'accident?
Vaig tenir de repetir la pregunta tres vegades, doncs ni se n'havien assabentat de la meva presencia d'enfeinats que estaven netejant-se la gola l'un a l'altre.
Finalment es donaren per al·ludits i en acabar amb la seva activitat, el noi és va dignar girar-se tot somrient.
- Perdoni, si que hem estat nosaltres, però com por veure no ha passat res, tot està bé.
- Ja ho veig, ja, ho celebro, i tenint en compte que no hi ha cap problema greu, si no és molta molèstia per la seva part, els importaria retirar del mig de la calçada els seus vehicles i, després ja podran continuar intercanviant-se els microbis que els vingui de gust.
La noia es va girar també i, déus, era preciosa, amb els seus ulls blaus i profunds i un somriure d'orella a orella, va dir-me:
Te vostè tota la raó senyor agent, veurà, estàvem amb el meu xicot al càmping Mar i cel i, jo li he muntat una escena de gelosia per una bajanada de res. Aleshores en un rampell que m'ha agafat i del que ara me'n penedeixo, he sortit esperitada amb la moto, ell, m'ha seguit amb el seu cotxe i en arribar a l'alçada d'on s'ha produït l'incident, he frenat en sec per tornar enrera. Ell no ha tingut temps d'aturar-se i m'ha envestit pel darrera.
Va fer una pausa mentre bevia un glop de Coca Cola, i mare meva com se la bevia.
Vaig girar la vista, m'estava posant nerviós.
- Au va! Retireu els vehicles del mig de la calçada i aneu-vos-en a fer les paus al llit - perdó - volia dir al càmping.
Es posaren tots dos a riure en notar com el meu subconscient m'estava traint i sortiren del Bar.
- Joder, que suerte tienen algunos - comentava el Pepe - y nosotros de guardia sin un mal chocho que echarnos al morro.
- No siguis vulgar Pepe, es diu "almejear la protuberancia labial" que queda més sofisticat i, agafa-t'ho amb calma, son coses de la feina, que ens obliga a comportar-nos amb rectitud i decòrum.
Em va mirar, ja començava a conèixer aquesta mirada, anava mogut i ja no veia res de res.
- ¡Oye Arsenio! ¿Que te parece si nos vamos al bar de Paco y nos apañamos un par de chicas?. ¡Tío!, es que estoy de un cachondo que és demasiado.
- Pepe! Com carall et tinc de dir que estem de servei fins les nou del matí. A partir d'aquesta hora et deixo on vulguis per tal que calmis els teus ardors post juvenils.
- ¡Y una leche! A esa hora todas las putas del mundo están sobando y no hay ni una dispuesta a trabajar.
- ¡Ai Pepe! Em sembla que et falta una mica de món. Jo et diré que tens de fer. Truques al teu amic i li dius que necessitem dues noies per demà a les nou, però recalca-li que són del matí, que en quan acabem el servei les passarem a recollir i ens les emportarem al teu apartament i, un cop feta la feina ja les hi tornarem sanes i estalvies.
Mentre posava uns ulls com plats, va dir-me:
- ¡Ole mi Arsenio! Así se hacen las cosas, a lo grande. ¿Qué hora és?
Les dotze.
¡Joder! No falta ná, voy a llamarle ahora mismo.
Se'n va anar corrents cap la primera cabina que estava disponible i, en un moment tancà el tracte.
La resta de la nit transcorregué amb la més absoluta de les normalitats. Les hores passaven lentament fins arribar a les nou, però a la vida tard o d'hora tot arriba i, a les deu ja érem a l'apartament d'en Pepe amb dues morenes de bandera.
Pels voltants de les onze i mitja estava encara enfeinat amb la Trini que era de Tenerife i, se les sabia totes. A les dotze ja no podia més, estava fet pols i a més tenia gana.
En sortir de l'habitació ens trobarem al Pepe i l'altre noia asseguts al sofà amb cara d'avorrits.
- Cony! Els hi vaig etzibar. Sembla que vingueu d'un enterrament.
- Casi - contestà en Pepe - que desastre, no se si es que iba demasiado cachondo o que leches me ha pasado, que no he durado ni cinco minutos y, entre los nervios y la mala hostia que me ha cogido no he conseguido volver a ponerme en situiación y, aquí nos tienes desde las diez y media. Vosotros bien por lo que veo.
- No ha estat malament - vaig contestar-li tot fent-me el fatxenda -
La Trini va tocar-me el braç.
- Deixa'm el teu amic que ja l'arreglaré jo, tu distreu a la meva companya una estoneta, almenys que és guanyi la pasta. D'acord?
- Per mi cap problema. Com ho veus Pepe?
Ho va veure bé, i au, sant tornem-hi.
Segons la Trini en Pepe es va portar com cal i, jo que ja anava tocat em vaig limitar a complir lo just, però la cosa quedà bastant arreglada i pels voltants de la una érem tots quatre al menjador.
- Pepe! Perquè no vas a buscar quelcom de menjar?, vosaltres no sé, però jo amb tant d'exercici tinc molta gana.
- Vale, ¿y que traigo?
- I jo que sé! Porta un parell de pollastres a l'ast i un parell d'ampolles de vi.
No hi ha res com tenir autèntica fam per fins i tot trobar bones les patates de plàstic o els pollastres de cartró pedra i, aquest evidentment era el nostre cas.
Després d'un cafè ben calent, mentre en Pepe anava a acompanyar les noies, decidí quedar-me al llit reposant forces tot fent una becaina.
En tornar i mentre badàvem davant la televisió férem temps fins l'hora d'incorporar-nos a la feina.
V.
------------------------------------------------------------------------
La resta dels dies transcorregueren dins d'una normalitat pràcticament absoluta, llevat d'algun borratxo o un parell de robatoris de poca munta, fins que arribà la nit del diumenge. Era l'últim dia de treball, el Comissari Pradell i el Caporal Gutiérrez m'havien preparat una petita festa sorpresa, la qual ja n'estava assabentat doncs en Pepe si li havia escapat.
En entrar tot fent-me l'orni, ja estaven tots esperant-me darrera una taula que havien habilitat, plena de pastes i cava.
- Passi, Passi Arseni, ja veu que li hem preparat una petita festa de comiat, fou la rebuda del Comissari Pradell.
De fet era d'agrair doncs a part del detall hi eren tots, Jamal inclòs, aspecte que ignorava dons en Pepe no me n'havia dit res.
Durant una estona compartirem gresca i xerinola, fins a tres quarts de deu, hora en que el comissari ens recordà que teníem d'anar a fer la última ronda. Aleshores, aixecant una copa de cava vaig adreçar-me a la concurrència:
- Comissari, Caporal, classe de tropa, tropa de classe i Jamal...
- No fa gaire temps, en arribar a aquesta bonica i acollidora vila de Blanes en circumstancies d'ingrat record per mi i, que tots coneixeu perfectament, no estava en el millor dels meus moments. Però avui i gràcies a tots vosaltres, amb l'ànim aixecat, m'acomiado trist i alegre alhora. Trist pel fet de tenir de deixar-vos i alegre perquè l'estada aquí m'ha retornat la il·lusió per continuar el meu camí. Ha estat un "impasse" que valoro molt positivament malgrat la meva aversió - coneguda per en Jamal - a tot allò que porti gorra o uniforme, gràcies o tots vosaltres i a la meva propia experiència.
Estava començant a emocionar-me i decidí acabar el meu parlament acomiadant-me:
Res més i, gràcies a tots per tot.
Òbviament vaig repartir petons i abraçades a dojo i, a continuació un pel emocionat encara sortirem a fer la última ronda amb en Pepe.
Un cop al cotxe aquest va dir-me:
- Oye Arsenio. ¿Porquè no nos vamos hasta el botànico como el dia de mi tajá y nos echamos el rato y un pitillo tranquilamente?
- Per mi com vulguis, això està d'allò més tranquil.
Estàvem a l'alçada dels Apartaments San Francesc, per tant tan sols vaig tenir de girar a l'esquerra i a la dreta per enfilar cap al botànic.
Ens aturarem al mateix lloc que el dia de la mona del meu company i tot baixant del cotxe encenguérem les cigarretes. Feia un pel de fresca, l'aire bufava de llevant que vol dir pluja segura, però malgrat tot em sentia bé.
En Pepe fumava en silenci al meu costat, se'l veia tristoi.
- Restes molt callat company, que et passa?
Va mirar-me amb cara de ploraner enyorat.
- ¡Coño! Es que me sabe mal que te vayas, ahora que empezábamos a formar un buen equipo vas y me abandonas y, vete tu a saber que compañero me van a colocar.
Se'l veia preocupat i intentant tranquil·litzar-lo li vaig dir:
- No pateixis home, et toqui qui et toqui ja t'hi acostumaràs com vas fer-ho amb mi, que l'home és un animal de costums. Quant a mi, reconec que també em sap greu deixar-te, però no et preocupis que de tant en tant ja et vindré a veure, a tu i als demés. Al cap i a la fi si res no canvia tampoc tinc massa feina a fer.
Ens estàvem posant faves tots dos i vaig intentar treure-hi ferro a l'assumpte:
- Au va, anem a seguir amb la ronda que ja comencem a repapiejar. I dit i fet pujarem al Panda i ens dirigirem altra cop cap a Blanes.
En arribar a l'alçada de Can Patacano la radio començà a tronar amb l'afegitó de sempre:
- Charly 3, Charly 3. Aquí Charly 1 - em rebeu? -
- Vaya, se acabó la tranquilidad - és queixà en Pepe.
- Aquí Charly 1 contesteu! - insistí -
- Aquí Charly 3. Qui gosa pertorbar la pau i intimitat de la nostra última nit?
- Deixa't ara de conyes Arsenio, a la Plantera hi ha un borratxo armat amb un ganivet que per les trucades que hem rebut deu fer entre tres i quatre metres de llargària. És al bell mig del carrer amenaçant als veïns. Aneu en compte, pot ser perillós.
- Rebut Charly 1, canvi i curt.
- Que dius?
- Cony! Cambio y corto traduït literalment, o sigui que ja hi anem cagant llets. Ok!
Aclarit el dubte idiomàtic i amb la sirena connectada, ens dirigirem a tota pastilla cap la Plantera.
Al cap de tres minuts ja hi érem. Tan sols arribar observàrem un nodrit grup de veïns envoltant el suposat terrible i perillós borratxo.
Tan sols contemplar-lo, fins i tot abans que jo mateix, en Pepe exclamà:
- !Hòstia, el Perales¡
"Efestiviwonder", l'home que estava al bell mig del carrer armat amb un ganivet de cuina i acompanyat d'una trompa com un piano era ni més ni menys que el Senyor Pedro Luis Perales. I és que hi ha cognoms que marquen de per vida i l'esdevenir d'aquesta en les persones. Dient-se Perales era obvi que tenia d'ésser un agonies i, a fe que ho era.
M'hi vaig acostar decidit:
- Senyor Perales, faci el favor de deixar anar aquest ganivet i lliurar-se immediatament¡
- I una merda¡ - contestà irat - penso matar a tot el mon i després suïcidar-me, doncs la meva vida no te ja cap sentit.
- Perales¡ Que soc l'Arseni Pérez i aquesta historia seva ja me la se de memòria. Li dic per última vegada, deixi anar el ganivet o em veuré obligat a emprar la força, a més, ja sap que suïcidar-se no és precisament el seu fort i, tota aquesta gent que encara està de vacances no en te cap culpa que la vacaburra de la seva dona el deixés per un Testimoni de Jehová.
I després diuen que la policia no està informada - sentí que comentava una de les veïnes - si ho saben tot.
En Perales em mirava fixament, dificil acte quan s'està trompa perdut i, un cop em va tenir enfocat, va dir-me:
De veritat que és el Senyor Pérez, el de la Model?
- Sí home si, acostis i ho comprovarà.
Ho fa ver trontollant i, en arribar a tres passes de mi, en Pepe en anar-hi pel darrera li arrabassà el ganivet, posant-hi tanta empenta que en Perales va caure als meus braços i d'ací els ossos comuns anaren a parar conjuntament al terra. La gent s'espantà, pensant-se que el pobre home encara portava l'eina, però en veure que no hi havia sang, que ens aixecàvem ambdós sans i estalvis, mentre en Pepe orgullós aixecava el braç amb el ganivet a la seva ma, es tranquil·litzaren tot esclatant en forts i sentits aplaudiments davant la nostra brillant gesta. Controlat en Perales i cerciorats que cap veí no havia patit mal, introduirem aquest dins el Panda i ens n'anàrem cap a Comissaria.
- Charly 1, aquí Charly 3, sospitós detingut, procedim a entregar la mercaderia.
- Està identificat? - Preguntà la Teresa que atenia al nom artístic de Charly 1 -
- Sí! és tracte d'en Perales, aquell que quan no sap que fer es dedica a suïcidar-se de broma, el deixarem tancat tota la nit fins que si li passi la mona, demà el Comissari que decideixi que vol fer amb ell.
Lliurat el sots dit Perales, la resta de la nit transcorregué tranquil·la i, en arribar les nou del matí acabà el meu últim servei com a Policia Municipal interí, del molt noble i encara més excel·lentíssim ajuntament de la Vila de Blanes.
TERCERA PART
UN
------------------------------------------------------------------------
L'endemà al matí, després d'acomiadar-me per última vegada dels meus ara ja, ex companys i del Perales, muntat en el Vespino em dirigí cap a Palafolls per tal de recollir l'equipatge amb la intenció de tornar cap a casa.
Es notava que era dissabte, doncs la caravana de pixa pins que pujava cap a Blanes tenia una intensitat considerable.
En arribar a Palafolls i aparcar el vehicle motoritzat a l'entrada del pati, en Jamal estava tallant la gespa del jardí amb la seva maquineta com si d'un executiu dels "Estates" es tractés.
En veurem arribar, deixà de segar i en asseure's al terra suant com un polític a l'hora del recompte electoral, va dir-me:
- Hola Arseni! Ja ets lliure?
- Com un ocell, i tu? Exercint de yuppie dins del camp de sègol?
- No! fou la seva contesta. Més aviat d'advocat pobre que no es pot permetre el luxe de pagar un jardiner.
Vaig riure sarcàstic.
- Ja! Pobre? A veure si em faig l'acuseta amb el "Solcha" i sabràs que és ballar-la magra.
Em va interrompre.
- Arsenio! No fotis conya, que amb aquests assumptes no si juga, porta malastruga i, tot encreuant els dits canvià de terç.
- Ja has esmorzat?
- No! he pensat que em convidaries, com és l'últim dia de la meva estada aquí.
- Has pensat bé, anem-hi que si no se'm farà tard.
Un cop esmorzats i mentre assaboríem el cafè, va dir-me:
- Aleshores ja veig que te'n tornes cap a Anoharra. Ara que ja m'havia acostumat a la teva presència em deixes més sol que la una.
- Doncs si amic meu. Demà al matí si et va bé d'acompanyar-me m'agradaria retornar a casa meva, si et va malament, m'acostes fins l'estació i ja agafaré el tren que és transport de proletari. Ah! per cert, vull que sàpigues que he decidit buscar-me feina. Noi! Amb la inflació tan alta que hi ha la renda cada vegada dona per menys i, mira, ja m'hi he acostumat a això de treballar.
Vaig fer una pausa:
Si! ja sé que serà una taca per la resta de la meva vida i esmerçarà el meu historial, però les circumstancies i la precarietat estan per sobre de tot, fins i tot la dignitat personal.
En Jamal em mirava amb un somriure d'incredulitat.
- Mira Arseni, em sembla molt bé que vulguis treballar, si pot és el que fa tothom, però en què? Si tots els teus coneixements estan orientats cap les arts i les lletres. La veritat no et se veure de manxaire fent les vuit hores i amb l'entrepà embolicat amb "albal" i fitxant en un rellotge cada dia.
- Home! Em sembla que el treball de municipal no es allò que en podríem dir una tasca molt intel·lectual i, no ho he fet pas malament, a més, si és molt fàcil, s'agafa el diari, és troba una feina que et convingui i ja està.
Esclatà a riure.
- Però tu a quin mon vius? No has sentit a parlar que hi ha molt d'atur, que cada cop és més dificil trobar feina. Què es demana experiència i qualificació.
En aquest aspecte no hi havia caigut. Jo em pensava que això de treballar era bufar i fer ampolles, però ara resultava que no, que fins i tot trobar feina era complicat. Malgrat tot, li ho vaig dir:
Ah sí! doncs jo em pensava que això de trobar feina era bufar i fer ampolles.
En Jamal sospirà resignat davant la meva actitud.
- A veure. Si realment tens ganes de treballar, et puc buscar alguna cosa per Barcelona, saps que tinc bastants clients, un o altre tindrà alguna feina que et convingui. Però pensa que t'hauràs de desplaçar cada dia i quedar-te a dinar, ja t'hi acostumaràs, a més, tindràs l'avantatge que jo podré donar bons informes teus, aspecte molt important avui en dia.
- Gràcies Jamal! Ets un bon amic, et prometo que si em trobes alguna feina, quan cobri la primera mesada et convidaré a dinar a la Barceloneta.
Reia mentre em deia:
- Doncs si que comences bé, ja t'estàs gastant els diners abans de tenir-los al sarró. Ah! Per cert, tornant a l'assumpte inicial, aquesta tarda tinc de baixar a Barcelona i et portaré fins casa teva, demà tinc un dia molt complicat i em va millor avui.
- Com vulguis, mentre em portis, m'és ben be igual avui que demà.
Pels voltants de les dotze dinarem (horari guiri) i, un cop carregades totes les meves pertinences al cotxe d'en Jamal, aquest m'apropà fins Anoharra.
- Vols entrar a prendre alguna cosa? Li vaig dir en arribar.
- No puc! Gràcies però ja t'he dit que tinc una mica de pressa.
- D'acord, ja ens trucarem i si et surt alguna feina m'ho fas saber. Adéu i gràcies per tot.
En agafar els meus patracols i intentar obrir la porta em va sorprendre que ja ho estès, mentre, dins sonava "Stupendous" d'en Charlie Parker. Que estrany - vaig dir-me - no crec que siguin lladres, no se'ls acudiria posar Jazz mentre m'estan robant. O potser sí! per tal de despistar als veïns. Aquest últim pensament em va alertar.
Deixant els trepants al terra i armat del meu inseparable bastó, amb cura i una certa precaució vaig acabar d'obrir del tot la porta. En donar una ullada al menjador, vaig veure dos nois joves asseguts a les meves cadires, recolzats a la meva taula i bevent-se les meves cerveses.
En veure'm, se'm quedaren mirant amb cara de pocs amics.
- Ei tio! Ja pots fotre el camp d'aquí, aquesta casa ja l'hem ocupada nosaltres.
Vaig quedar de pedra palplantat al mig del menjador, era a la meva propia casa i un parell d'okupes m'estaven dient que bon vent i barca nova.
Respirant a fons per no fer un disbarat, m'hi vaig adreçar tan educadament com em fou possible:
- Nois! Hem temo que els que tenen de fotre el camp cagant llets d'aquí son el parell de poca soltes que tinc davant meu, que estan a punt de rebre les carícies del meu bastó si ho no fan ja. Perquè han de saber els senyorets, que davant seu tenen l'autèntic i legítim propietari d'aquesta vivenda.
Si em creia que els havia impressionat, anava molt errat, doncs un dels dos - el més decidit - sense moure's de la cadira, contestà:
- I què? El que perd el nord perd el port i, continuà fotent-se la meva cervesa.
- I una merda! En primer lloc l'ùnic que he perdut aquest estiu és un vaixell i en segon si d'ací a cinc minuts no heu fotut el camp, trucaré a la policia municipal perquè us faci saber qui és l'autentic propietari d'aquesta vivenda.
Ara si que els he acollonit - vai dir-me satisfet - Però tornava a anar errat.
- Talla el rotllo i si vols trucar, fes-ho, no ens pensem moure d'aquí.
Estava ja a punt d'explotar quan en agafar el telèfon... Merda! No tenia línia, havia oblidat pagar el rebut abans de marxar i segur que la tenia tallada per morós.
- Us creieu molt graciosos oi! Ja ho sabíeu que el telèfon estava tallat i m'heu pres el pel, però les meves cames si que funcionen i ara mateix van a avisar als municipals acompanyades de la resta del meu cos. Espero pel vostre bé que quan torni amb ells ja hagueu fotut el camp.
I en fer el gest d'anar-me'n el més decidit s'aixecà tot dient-me:
- Espera't un moment si us plau i, el si us plau que escoltava era una clara demanda d'auxili.
- T'escolto, que vols?
- Voldria proposar-te un tracte.
- Un tracte? A mi? Que voleu, comprar la casa per fer-ne un bloc de pisos? o potser voleu organitzar un alberg per okupes sense fronteres?
El noi insistí malgrat els meus sarcasmes.
- Escolta'm un moment i deixat d'ironies, seu amb nosaltres i escolta que et volem proposar.
- D'acord, ja sec, almenys convideu-me a beure una de les meves cerveses.
L'altre noi s'aixecà i en portà tres, Estrella Daurada, quan les meves eren Sant Miquel, pel que vaig deduir que alguna despesa si havien fet.
- Molt bé, soc tot orelles i procura explicar-me alguna historia que soni mitjanament creïble. - És que... Semblava que li costes d'arrencar, però finalment ho va fer: Veuràs, em dic Joan i el meu amic Daniel, ambdós estem estudiant Ciències de la Comunicació, no et pensis dons que som uns pringats, ans el contrari les nostres famílies són allò que se'n diu ben acomodades; el meu pare és advocat i el d'en Daniel, cirurgià, però des de fa uns quinze dies tenim un problema que no sabem com resoldre'l amb les nostres famílies i, és per aquest motiu que ens hem instal·lat aquí de manera provisional.
Jo l'escoltava mentre pensava que alguna cosa no anava per on jo em creia.
El noi començà a parlar:
Tot va començar fa un parell de mesos..
DOS
------------------------------------------------------------------------
En Joan inicià el seu relat:
- Ens vàrem conèixer a la Facultat i de seguida ens caiguérem bé l'un a l'altre. Començarem a sortir junts de copes i per tot arreu. Ben aviat ens adonarem que.........Bé! que sentíem quelcom més que amistat l'un per l'altre.
- Ho entens?
- A tu que et sembla, que em mamo el dit? - fou la meva contesta -
El noi, ja més assossegat continuà:
- I aquí començà a complicar-se tot, fórem tan il·lusos que ho explicarem als nostres respectius pares. No cal ni que et digui la que es va organitzar. Ens varen separar; prohibició total de veure'ns; amenaces; coaccions, etc. Però el pitjor de tot no fou això. No! el pitjor de tot va ser que ni tant sols ens van voler escoltar.
- Que no ho comprenguessin ja hi comptaven - continuà en Daniel - però és que tampoc o van voler entendre de cap de les maneres.
- I aleshores? - vaig preguntar intrigat mentre em servia la segona cervesa i m'espatarrava a la cadira.
- L'únic que podíem fer era marxar de casa - continuà en Joan - A través d'un amic comú que sí comprenia el nostre cas, ens trobarem amb en Daniel i així ho férem. En trobar-nos al mig del carrer i sense saber ben bé on anar, la casualitat ens portà fins al bar de la cantonada, on per atzar escoltarem un comentari entre dos clients i l'amo sobre un tal Arseni, que semblava estava una mica sonat i que vivia en aquesta casa, però segons deien havia marxat cap Amèrica en una esbojarrada aventura d'un vaixell antic i no se quines històries més.
Aleshores decidirem que de moment i tenint en compte que la casa quedava un xic apartada, la podíem ocupar sense cridar l'atenció.
Va fer una pausa per anar a buscar més cerveses.
En tornar, continuà el seu relat:
- Tot això t'ho hem explicat perquè en primer lloc, ens pensàvem que tardaries més temps a tornar i, en segon, i perdona la manera com t'hem rebut a la teva propia casa, però en veure el teu aspecte ens hem cregut que eres un altre que com nosaltres perseguia la mateixa finalitat.
- I això és tot, si ho creus oportú ara mateix marxarem, però si has entès la nostra historia i el problema que tenim, t'agrairia que em deixessis fer una postil·la final.
- Continua - li vaig dir - estic disposat a escoltar-vos.
- Gràcies! Perquè és evident que tu ets l'Arsenio el boig. Perdona'm però així t'anomenaven els del bar.
- Sí! - vaig interrompre'l - però jo no estic boig, tan sols soc diferent de la resta de la tropa i, suposant que estès boig, cert és també que estic viu i, ells no ho saben però ja estan morts. Això ho tinc tan clar com la merda d'aigua que raja de l'aixeta, però si us plau, continua, vull saber on vols anar a parar.
- Mira, t'agrairíem infinitament que ens deixessis quedar a casa teva uns dies, fins que trobem un altra lloc, o aconseguim convèncer a les nostres famílies que acceptin la nostra situació. Ja se que és demanar molt, però no tenim cap més opció. No se, tu mateix, farem el que decideixis.
Va fer una pausa esperant ansiós la meva reacció.
- Escolteu, no seria jo republicà, àcrata, anarquista i òbviament lliberal si no us dones un cop de mà en aquest assumpte, per tant ja os dic que de moment us podeu quedar, encara que no "ad infinitum", tot i que estic pensant que podria fer quelcom més per vosaltres. Si encara quedà cafè al rebost, en podriem fer, que no hi ha res millor per pensar que un bon cafè amb anís.
En quedava i, fins i tot tres tasses netes.
Al cap d'uns minuts estàvem tots tres asseguts degustant i gaudint d'un dels pocs plaers divins que la vida ens atorga als agnòstics.
A continuació vaig exposar de manera detallada el pla que havia pensat per mirar d'arreglar-ho tot plegat.
Un parell de dies després i mitjançant prèvies i intrigants trucades telefòniques, a les cinc en punt de la tarda tenia asseguts davant meu els pares i mares d'en Joan i en Daniel.
Ambdues parelles havien rebut una trucada meva en la que s'els indicava coneixia el parador dels seus fills i, que creia tenir la solució al problema que s'havia generat.
Només arribar, una de les mares, la d'en Joan va increpar-me:
- On són? Estan bé?
- Calmis senyora, estan bé i espero que tot ho estigui aviat, però comencem des del principi:
La meva intervenció començà per explicar en quines circumstancies havia conegut als seus fills i la relació personal i afectiva que els unia, que era aquest el motiu que els havia obligat a abandonar les seves respectives llars i de rebot ocupar la meva.
Escoltaven amb atenció i, de la manera que els començava a enfocar l'assumpte, ja es devien imaginar on volia anar a parar.
Decidí doncs continuar, convençut que anava pel bon camí.
- Mirin, vostès tenen més o menys la meva edat, per tan ja fa una temporada que han deixat la seva joventut, època en la que suposo exigien de la gent més gran, comprensió, tolerància i llibertat, com és preceptiu en aquesta època de la vida. I d'aquests conceptes que mai es tindrien d'oblidar vull parlar en referir-me als seus fills.
- A mi em semblen uns bons nois què l'ùnic error que han comès és el d'estimar-se, però no a una noia cadascun com a vostes els hi hauria agradat, sino entre ells. Ara uns i altres us trobeu confosos, ells perquè necessiten una ajuda que no els hi heu volgut donar i vosaltres perque no sabeu com fer-ho. I que voleu que us digui, aquestes coses passen i cada vegada més, a mi mateix em costa de d'entendre-ho que no pas comprendre-ho, però és així i crec que no seria bo intentar trencar-ho. Si alguna cosa hi ha a la vida que ningú pugui controlar - afortunadament - son els sentiments.
Crec doncs que seria bo fugir dels tabús i las hipòcrites barreres socials, espatllant així una realitat que per ells és bonica.
En fer una pausa, tothom restava callat, el missatge semblava que havia quallat, ara l'estaven paint.
En considerar que ja n'hi havia prou, decidí continuar ja dins l'atac final.
- Els tinc a dalt esperant la seva decisió. Òbviament saben que vostès son aquí i, crec que ha arribat l'hora de fer-los baixar i intentar arreglar aquest assumpte d'una manera civilitzada.
Duran uns instants, el silenci fou la resposta a la meva proposta, hi havia mirades de dubte entre les parelles, però finalment el pare d'en Joan obrí la boca:
- D'acord! Digui als nois que baixin.
Vaig aixecar-me satisfet, l'assumpte semblava que anava per bon camí.
Mentre pujava rumiava com podia acabar tot plegat, tot i que estava convençut que la història acabaria bé.
Només veure'm, en Joan em va dir:
- Com està el pati?
- En principi sembla que bé, crec que estem en el camí de posar la primera pedra al vostre futur, jo ja he fet el que he pogut, ara tan sols depèn d'ells i vosaltres.
Els hi vaig etzibar un cop a l'esquena a cadascun, estava un xic emocionat.
- Au va! Baixeu, que tingueu molta sort.
Preferí deixar-los a soles a fi que poguessin parlar amb més intimitat i donant l'excusa que no tenia tabac, vaig absentar-me durant gairebé mitja hora.
En tornar donava la sensació que la situació era bastant distesa, que tot anava doncs pel bon camí.
El pare del Joan se'm va adreçar:
- Senyor Pérez, creiem que és oportú donar-li les gràcies per la seva ajuda i col·laboració, després de parlar hem decidit acceptar la situació dels nostres fills i ajudar-los en les dificultats en que es puguin trobar. Com vostè ha dit ens costa comprendre-ho, però de moment ho em acceptat i, esperem que amb el temps una cosa ens porti a l'altre. Sap, tenia molta raó vostè quan ha dit allò de la nostre joventut, sovint oblidem aquestes coses i caiem lamentablement en els mateixos errors que els nostres progenitors als que haviem criticat. Suposo que gairebé sempre deu ser així, però vostè ens ha fet reflexionar i li estem molt agraïts.
L'home continuà:
- Digui'ns que li devem per les molèsties que els nois hagin pogut ocasionar-li i gustosament li abonarem.
Jo estava molt emocionat i no sé ben bé perquè en aquells moments vaig pensar amb la Rosita.
- No fa falta que em donin res - fou la meva contesta - ja m'han pagat i amb escreix vostès prenent la decisió que crec és la més correcte. Aneu-vos-en i que tingueu tots molta sort.
Després d'acomiadar-nos restava sol al bell mig del menjador, sense saber si estava alegre o trist. De fet sentia dins meu una mena de sensació agredolça.
Vaig trucar a la Rosita per demanar-li si podia passar la nit amb ella. Em va dir que si, crec que va comprendre que ho necessitava i, no va ser una nit qualsevol, va haver-hi molt més amor que no pas sexe.
TRES
------------------------------------------------------------------------
En despertar-me a primera hora del matí em sentia torbat. Per aquell tipus de coses que passen i un no pot controlar, em mirava la Rosita d'una altra manera, ja no era tan sols la bagassa que alleujava la meva soledat física i mental, aquella dona menuda i decidida, mica en mica s'havia anat introduint en la meva vida.
Els primers símptomes els vaig notar l'estiu el dia que ens n'anàrem de barrila amb en Pepe, em sentia com si l'hagués enganyada, tot i que en aquell moment no hi vaig acabar de caure.
Quan feia que la coneixia? Ho intentava recordar i no ho aconseguia. Deu, quinze, divuit anys, molts i, ella sempre atenta, dolça, emetent a qualsevol neurosi de les meves.
Era bastant més que una simple relació professional i, jo me n'acabava d'adonar ara, tard i a deshores com solem fer gairebé sempre els homes, però encara no era tard, o sí?
En donar-me la volta ella dormia encara, tenia un reposar tranquil, seré, tal com era ella. M'hi vaig atansar i en fer-li un petó obrí els ulls.
- Bon dia! Ja te'n vas?
- Sí! tinc d'anar a pagar el telèfon i després he de trucar al despatx d'en Jamal per donar-li unes dades, a veure si em troba feina.
Esclatà a riure.
- Una feina per tu? T'ho has rumiat bé? Tu no estàs preparat per aquestes coses.
- Vaja! sembla que us ho hàgiu parlat amb en Jamal, ell també m'ha dit el mateix. M'encanta la confiança que l'un i l'altre dipositeu en mi.
Continuava rient mentre em deia:
- Crec que tan ell com jo et coneixem més bé del que et penses, i no se jo si tu....
La vaig interrompre molest:
- Ja ni ha prou de barrila, et demostraré que puc treballar com qualsevol persona i quan ho hagi fet, tu i jo parlarem molt seriosament d'un assumpte.
- De quin? Va dir-me mentre s'acostava perillosament i la seva mà buscava el meu aparell reproductor.
- Ja ho sabràs al seu moment i ara deixa'm tranquil l'estri que faré tard.
Vaig fer tard, i molt. Tant que a la una arribava a la Companyia Telefònica Nacional i de Espanya per tal d'abonar la factura pendent, que més aviat resultà una fractura degut a l'elevat import de la mateixa, encara que val a dir que amb els avenços de la informàtica no vaig tenir d'esperar gaire.
Un cop arreglat l'assumpte vaig trucar en Jamal.
L'agradable veu de la seva secretaria em va contestar a l'altra banda del telèfon:
- Hola Amparo, soc l'Arseni, que hi ha en Jamal?
- Sí! ara mateix t'hi passo.
Passaren uns segons, que el malaurat Wolfgang Amadeus Mozart aprofità per atacar una peça seva amb só de maquineta escurabutxaques, fins que la musiqueta s'aturà de cop i aparegué en el seu lloc la veu d'en Jamal.
- Home Arseni. On t'havies ficat? Fa dos dies que t'estic trucant i no hi ha manera que agafis el telèfon.
- Hi es clar, és que els de la Telefònica tenen la puta mania de tallar-te la línia quan oblides pagar algun rebut i, mira, entre el naufragi, Palafolls i l'estada a Blanes, em vaig oblidar de fer-ho, però avui ja ho he solucionat.
- Per cert - vaig afegir - dius que m'has estat trucant. Que potser ja m'has trobat feina?
- Doncs sí! Vaja..., crec que si. Escolta, perquè no em vens a veure aquesta tarda pels voltants de les quatre i en parlem.
- D'acord! A l'hora en punt em tindràs al teu despatx.
En penjar el telèfon barrinava per a mi mateix. Bé! Això ja està en marxa, i agafant el camí cap a casa vaig aturar-me al súper per carregar tiberi en general, doncs tenia la nevera més buida que el pati de butaques d'en Vidal Quadres quan exposava les seves agosarades i feixistes propostes.
Un cop col·locat tot al seu lloc, o sigui esbarriat per l'interior de la nevera i, feta la pertinent comprovació que ja tenia línia al telèfon, decidí preparar-me un petit refrigeri, o sigui el dinar.
Només asseurem a la taula, l'aparell abans esmentat començà a sonar insistentment.
Era en Pep Ribal.
- Hola Pep com estàs?
- Jo bé! Però no és per a mi que et truco. Veuràs, l'oncle està molt malament i he pensat que t'ho tenia de fer saber, a tu i als altres.
- On és?
- Ara a casa seva. Els metges diuen que no hi ha res a fer, que el càncer es irreversible i que és millor per ell que s'estigui a casa. M'ha preguntat per a tu, diu que te moltes ganes de veure't. Podries venir?
- Oi tant! faltaria més. Mira, aquesta tarda he quedat a les quatre amb en Jamal a Barcelona, però no crec que sigui una visita molt llarga. Quan torni el passaré a veure sens falta.
- D'acord, fins després doncs, ah! i dóna-li records en Jamal de part meva.
- Així ho faré. Adéu! Fins la tarda.
En penjar el telèfon, m'envaí un sentiment de profunda tristor, feia uns moments que estava content i mitjanament feliç i, de cop, la cruel realitat havia imposat la seva llei. Em sabia greu l'estat d'en Xavier Barnils, aquella il·lusió i ganes de viure que tenia s'encarregaria la parca de esgarriar-ho. Com gairebé sempre, arribava a deshora per complir la seva sinistra tasca d'ajusticiar en nom dels déus.
Ja no vaig dinar, ho recollí tot i un cop canviat me'n vaig anar a Barcelona. A les quatre en punt amb puntualitat catalana era al despatx d'en Jamal. Aquest encara no havia arribat, però Amparo em va dir que m'esperes a la saleta doncs vindria en un quart d'hora. Vaig matar el temps fullejant una revista de tres anys enrere tot fumant-me una cigarreta, aspecte que encara estava permès a la sala d'espera del meu amic. El susdit arribà al cap de deu minuts.
- Hola Arseni! Perdona que t'hagi fet esperar, he tingut un dinar de feina i s'ha allargat més del previst. Ja saps com son aquests tipus de dinars, sempre s'allarguen més del compte.
- No et preocupis - li vaig dir - no tinc ni idea de com son aquests dinars, ni ganes, però la veritat és que tinc pressa, de fet si no fos perquè havia quedat amb tu i m'interessa la conversa, no hauria pas vingut avui. I a continuació li vaig explicar l'estat de delicada salut en que es trobava en Xavier Barnils.
- Vaja! - contestà - encara recordo el dia que l'anàrem a veure al seu magatzem i, quan la varadura de la caravel·la, se'l veia ple d'il·lusió i ganes de viure.
- Així és la vida, estimat amic.
- Si noi! I no s'hi pot fer res, demà mateix ens pot tocar a nosaltres.
- Demà? Cony! no fotis, no em donarà temps ni de començar a treballar.
- Tranquil home que només era una frase feta, deixa't de conyes que de la feina et volia parlar. Mira, és tracta d'una Empresa de venda al major i al detall de pell. Necessiten una persona de confiança per fer una mica de tot, des de portar la furgoneta a ajudar al magatzem, vaja el que faci més falta a cada moment. El sou es a convenir però pel que he parlat amb en Molina que és el gerent, estaria al voltant de les cent cinquanta mil pessetes al més, dietes a part en cas de tenir de viatjar. Ah! i dues pagues extres.
Si et sembla bé et dono l'adreça i el telèfon del Molina, parles en ell, i....., tu mateix.
Vaig fer veure que m'ho rumiava, però la veritat es que la proposta semblava interessant.
- Home, no te mala pinta, en principi em sembla bé. On és la fàbrica?
- Entre l'Hospitalet i Cornellà, a la mateixa carretera. Té aquesta tarja, aquí hi tens l'adreça, el telèfon i el nom del Gerent. Ah! t'aconsello que primer el truquis i concertis l'entrevista, no sigui que et presentis allí i en Molina nom hi sigui, doncs sempre està viatjant d'una banda a l'altre per qüestions del seu negoci.
- Em semble perfecte - li vaig dir - aconsegueixi o no la feina, gràcies per tot i, no pateixis que quan sàpiga alguna cosa t'ho faré saber, però ara si em disculpes, m'agradaria anar a veure en Xavier Barnils.
Va comprendre el meu neguit.
Mentre anava cap l'estació m'envaïa una sensació de desfici que m'havia causat l'estat d'en Xavier. Amb l'ànim sota mínims vaig agafar el tren cap a Anoharra.
A les vuit del vespre era a casa seva però ningú contestava a les meves trucades. Després d'esperar un temps prudencial vaig tornar a insistir amb idèntic resultat.
Començava a preocupar-me, alguna cosa no anava bé.
En donar una ullada a traves de les finestres vaig adonar-me'n que l'interior de la vivenda estava a les fosques.
Decidí adreçar-me a la casa del costat per tal de veure si en sabien alguna cosa, ja que m'imaginava el pitjor. Una senyora gran va obrir-me la porta amb cara de desconfiança.
- Que vol? Pregunta amb to sec.
- Perdoni'm que la molesti senyora, però he vingut a veure en Xavier Barnils i no hi ha ningú. Com que el seu nebot m'ha trucar aquest matí dient-me que estava bastant malament, la veritat és que m'he preocupat. No en sap pas res vostè?
La desconfiança anava minvant a mida que li explicava el motiu de la meva visita a la bona dona.
- Ai pobre Xavier - exclamà compungida - és una pena, aquesta tarda se l'han emportat amb una ambulància cap a Santa Fe, ha tingut una baixada molt forta i se'ls n'anava. El seu nebot i la seva mare han anat amb ell. És tot quan li puc dir, si vol deixar algun missatge quan tornin els hi donaré.
- Gràcies! Però m'estimo mes anar-hi jo mateix, de totes maneres si tornessin abans d'hora els i diu que ha estat aquí l'Arseni Pérez.
- El de la barca? - Preguntà la senyora -
- El mateix - fou la meva contesta - orgullós que m'haguessin reconegut.
- Oh! va ser una llàstima tot quan va passar, quina mala sort, amb la il·lusió que teníeu tots plegats i lo bonica que havia quedat.
- Sí Senyora! Te raó, però tot aixó malauradament ja és historia i ara el que tenim és el pobre Xavier ingressat a Santa Fe i amb la vida pendent d'un fil. Si em disculpa, voldria anar-hi ara mateix. Moltes gràcies senyora ha estat vostè molt útil i molt amable.
Deixant la senyora acabant d'explicar-me el que ja no sentia, vaig adreçar-me corrent cap la clínica en el primer taxi que vaig trobar i, un cop allí encara més de pressa i neguitós en arribar a urgències, vaig trobar-me en Pep i la seva mare.
- Com està? - fou la meva ansiosa pregunta -
- No en sabem res - contestà en Pep - ja fa més de dues hores que l'han entrat i encara no ens han donat cap noticia del seu estat.
Decidí quedar-me a esperar amb ells, fins que al cap d'uns vint minuts l'altaveu amb veu impersonal cridà.....FAMILIARS D'EN XAVIER BARNILS, passin per la porta 4.
En Pep i sa mare s'aixecaren a l'acte i es dirigiren a la porta esmentada. Jo en no voler interferir vaig esperar-me assegut, fins que al cap de cinc minuts més sortí en Pep.
- Que us ha dit el Doctor?
En Pep és va asseure al meu costat mentre em deia:
- Poca cosa i res que no sabéssim. De moment està fora de perill, ha dit el doctor que no l'atabalem gaire, que de totes maneres com ja ens va dir no hi ha res a fer. Vaja, que com a molt pot durar tres o quatre mesos i, que en aquest temps hi haurà dies de tot.
Se'l veia trist i preocupat. Aleshores en passar-li el braç per l'espatlla, li vaig dir:
- Pep, es el teu avi, i no puc encara que vulgui, sentir el que tu sents per ell, però pensa que ha tingut temps de fer la feina i que tu n'has pogut gaudir més que molts altres nets.
Les persones no moren del tot si un no ho vol, intenta conservar en la teva memòria els millors moments que has viscut amb ell, cuida'l mentre puguis i quan arribi l'hora del fatal desenllaç, del somni etern, no el ploris, mira'l com descansa seré i tranquil.
Voldrà dir que ha complert amb la seva feina i ha deixat de patir.
- Gràcies Arseni - va dir-me -
- Me'n vaig, aquests dies estic pendent d'una entrevista de treball però et trucaré cada tarda, Quan el portin cap a casa m'ho dius que el vindré a veure, així xerrarem una estona a veure si s'anima una mica.
Semblà que en Pep és quedava més tranquil i me'n vaig anar cap a casa. Em deprimeixen molt els hospitals i de seguida que puc en foto el camp.
Ja a casa i mentre em preparava el sopar vaig trucar la Rosita però no contestava, més tard en insistir obtingué la negativa per resposta. Aleshores en trucar a la feina em van dir que havia marxat uns dies a casa de la seva mare a Caceres, doncs és veu que estava molt malalta.
- Ha deixat algun missatge per mi? Soc l'Arseni Pérez.
- Ah sí! m'ha dit que ha intentat localitzar-te, però en no aconseguir-ho se n'ha anat. Diu que ja et trucarà quan torni.
- Gràcies.
Tot és torçava. Això es cosa de l'hivern que s'acosta i ho emmerda tot - vaig dir-me - i d'aquesta mena vaig enfilar cap al llit a dormir, l'endemà tenia de trucar al Molina per l'assumpte de la feina.
QUATRE
------------------------------------------------------------------------
A les nou del matí estava trucant al Senyor Molina. La Secretaria molt amable ella, em va dir que m'esperés un moment. Aquí no hi havia el Mozart ni cap col·lega seu, per tant el silenci fou el meu acompanyant durant uns segons fins que una veu s'introduí dins la meva orella.
- Bon dia! Josep Molina a l'aparell, vostè dirà?
Després de dir-li qui era i contestar-me ell que era una persona molt important i molt ocupada també, quedarem pel dilluns següent a les deu del matí, doncs tenia d'anar a Logronyo i fins el dia esmentat no em podria rebre.
En acomiadar-me d'ell tot donant-li les gràcies, mentre penjava el telèfon pensava que aquest paio era una mica fantasma, o almenys era la sensació que donava.
Bé - vaig dir-me - ja has donat el primer pas. Només tens d'esperar fins dilluns al mati i mentrestant tens gairebé una setmana per davant. Organitzat Arseni, pensa que es tracte de l'última setmana de llibertat.
Decidí recuperar temporalment la meva afecció pictòrica que últimament amb tants avatars tenia molt abandonada.
Abans però, vaig trucar al Manolo per tal de veure si estava assabentat de la malaltia d'en Xavier, i per si podia recollir-me un parell de mobles vells que tenia a casa i em feien més nosa que servei.
Va contestar-me que ja ho sabia i quan als mobles passaria a primera hora de la tarda, més que res per fer el cigaló d'anís, que la parenta el tenia molt controlat i no li deixava provar l'alcohol.
En penjar, em disposava a reiniciar la meva tasca de pintor quan el telèfon sonà insistentment. Era la Rosita, la seva mare s'havia mort i restaria encara uns dies al poble arreglant papers i retrobant antigues amistats, que ja em trucaria quan arribes i que...., bé, que sobre la conversa que haviem tingut l'ultimà vegada ja en parlaríem quan ens tornéssim a veure.
Li vaig donar el meu condol intentant tranquil·litzar-la una mica.
Quedarem que em trucaria quan arribés a Anoharra, per que l'anés a recollir a la estació.
La resta del matí, ja més tranquil derivà entre pintar i escoltar la radio i com no tenia ganes de fer-me el dinar em vaig fer portar una pizza. Devorant les seves restes em trobà el Manolo.
- Passa, passa. Estic acabant de dinar. Ara mateix et preparo un cigaló que és el que has vingut a cercar, que ja se que a tu els trastos que has de recollir te la porten fluixa.
Esclatà a riure mentre de reüll mirava les restes del meu dinar.
- Dedueixo que no t'agraden les pizzes?
- Home - fou la seva contesta - és un bon recurs per un solter. Tu el que tindries de fer es posar una mica de seny al cap d'una vegada, casar-te, o com a mínim tenir una parella estable, fills i tot aixó que fa la gent assenyada. Tindries obligacions i augmentaria el teu sentit de la responsabilitat. Mira Arseni, no hi ha res pitjor que fer-se gran i estar tot sol.
- Ho sé amic meu, estic en el tema, de moment la setmana que bé gairebé segur començaré a treballar d'una manera estable. Dilluns a primera hora tinc una entrevista i quan l'altre assumpte també hi estic treballant a fons.
- Doncs mira, ara que ho dius, tinc de tornar a ser pare.
- Enhorabona! Amb aquest quants seran?
- Cinc, aquest és aquesta, doncs serà nena.
- Deu ni do! En Pujol estarà content amb vosaltres. D'això si que se'n pot dir fer país. Quin nom li posareu?
- Anna! Com la patrona de Blanes.
- Em sembla una bona idea, no hi ha res millor que un nom ben curt per la mainada, al cap dels anys es te de pronunciar tantes vegades que quant mes curt sigui millor. Que! Vols un altre cigaló per celebrar-ho?
No va dir pas que no, mentre vaig voler tocar-li una mica la moral.
- Escolta Manolo, m'ha dit un ocellet que ets del Madrit; afirma-ho ara mateix o nega-m'ho per sempre.
Ho soc! reconegué com si hagués estat agafat en una malifeta.
Tranquil, que el futbol no m'agrada. Només era per vacil·lar-te una mica. Bé, que et sembla si reculls els trastos. No és que et faci fora però vull trucar en Pep per veure que fa en Xavier i després tinc d'anar al Treinta y Tantos, doncs he quedat allí amb un company.
Va captar el missatge i un cop carregada la furgoneta ens acomiadarem.
Vaig trucar en Pep. Va dir-me que el seu oncle estava més bé i que l'endemà ja podria tornar a casa seva. Sabia ja que havia anat a veure'l i quedarem que hi aniria a mitja tarda.
Mitjanament satisfet per la teòrica recuperació d'en Xavier, dirigí les meves passes cap el Treinta y Tantos on havia quedat amb en Jaume Sabaté. Era aquest un amic tardà entestat en traduir Ciorán al català.
Volia que dones una ullada al Breviari de Putrefacció que ja havia acabat, a veure que em semblava.
No és que em seduís molt especialment, però ell n'estava molt orgullós i no el podia deixar a banda.
En arribar al bar ja m'estava esperant.
- Em pensava que t'havies oblidat de mi - va dir-me -
- No, no t'he oblidat, la veritat és que m'he entretingut, ja saps que m'agrada molt badar. Aquesta és la traducció? - senyalant un exemplar que tenia a sobre la taula -
- Sí! per fi ja està, t'ho llegeixes i ja em diràs que et sembla.
- Ja se de que va - vaig contestar-li - t'ho vaig dir l'altre dia, la gent ara no està per la filosofia. Tu, donel's-hi best sellers o llibrets d'aquests d'auto ajuda i s'hi apuntaran de seguida; però els filòsofs no estan de moda, la gent ha perdut l'hàbit de pensar i l'estat de consciència.
- Ja ho sé, però aquest no és el meu problema, a mi m'agrada el que faig, la veritat és que he gaudit molt traduint-lo i, ja se que no aconseguiré que cap editorial s'interessi per publicar-ho; millor per tu, tindràs un autèntic original signat i dedicat.
- Gràcies - fou la meva contesta - me'l llegiré i guardaré en el lloc d'honor dels meus llibres més estimats.
Un cop fets aquests compliments, començarem a engolir cerveses que és una de les millors maneres per anar xerrant i divagant sobre el diví i l'humà.
En fer-se les nou del vespre el vaig deixar, tenia de començar a acostumar-me a anar a dormir mes aviat. Horari d'obrer, li vaig comentar en Jaume que se'n feia creus que jo em poses a treballar.
- Ves en compte Arseni, he sentit explicar que treballar cansa molt.
- Sí! això diuen, que hi farem; de fet tots aquests anys que m'he estalviat ja els tinc superats, serà qüestió d'agafar-s'ho amb calma.
Vaig acomiadar-me del meu amic, l'endemà tenia d'anar a comprar-me roba i calçat adequat per treballar. No és tractava de semblar un poca pena, a part que ben arreglat un sempre sembla més competent.
CINC
------------------------------------------------------------------------
Em vaig llevar aviat - a quarts de nou - per anar-m'hi acostumant, després d'un lleuger esmorzar em dirigí a l'eix Macià, allí en uns coneguts magatzems ( no es pot dir el Corte Inglés ) em proveí de la roba i calçat que considerava escaient per la nova feina.
En tornar a casa, després d'haver mig menjat al bar del costat, vaig fullejar la traducció del meu amic. La veritat és que per llegir el Breviari es necessita un cert estat d'ànim, del que jo en aquests moments no en disposava. Decidí doncs deixar l'apàtrida romanès per un altre moment . Mitja hora de becaina fou molt més profitosa.
Pels voltants de les sis era a casa d'en Xavier. La mare d'en Pep m'obrí la porta i acompanyà fins el menjador.
- Ara està dormint - va dir-me - no ha passat gaire bon dia; jo diria que els metges han estat molt optimistes en dir que encara duraria set o vuit mesos, o potser anaven justos de llits i ens l'han enviat a morir a casa. La veritat és que no el veig gens bé.
- L'arribada d'en Pep va tallar les seves cavil·lacions i se'n va anar a la cuina a preparar-nos cafè per fer-nos més planera l'espera.
Al cap d'una mitja hora va baixar:
- Ja podeu pujar, s'ha despertat i us està esperant.
Veure en Xavier al llit amb l'aspecte actual em va causar una profunda impressió, estava molt prim i els ulls ensorrats, havien perdut aquella brillantor que tan m'agradava; fins i tot hom diria que havia perdut molt de cabell. Malgrat tot, vaig armar-me de valor per dir-li:
- Hola Xavier! Com estàs? no tens mal aspecte.
Dibuixant un fallit intent de somriure als llavis em va dir:
- Ai Arseni! Dir mentides no és el teu fort, amb la cara que has posat en veure'm ja m'has dit quan em tenies de dir.
- Home! No t'ho agafis així, no deus estar tan malament. Si t'han deixat tornar a casa és que encara tens corda per estona.
- Que va! Això és que deuen anar justos de llits i s'han dit que com no hi ha res a fer, doncs mira, que es mori a casa.
- Xavier, l'últim que tens de perdre és l'esperança i les ganes de viure, que això cura més que no pas cap medicina.
- Arseni, ja he acabat les forces, no et podré construir un altre vaixell, ni tan sols de paper. Company, aixó s'acaba.
Continuarem parlant uns minuts més, però en Xavier es cansava, a part que és dificil mantenir una conversa amb una persona que és conscient que s'està morint i no hi ha consol que valgui.
En acomiadar-me d'ell, ambdós érem conscients que no ens tornaríem a veure, malgrat tot li vaig dir que hi tornaria la setmana que bé.
En sortir de la casa, no tenia ganes d'anar a la meva, no estava d'orgues i vaig anar al bar del costat de casa a menjar qualsevol cosa. Després, acompanyat d'una sensació d'angoixa i impotència vaig tornar a casa.
M'estava preparant un cafè quan va sonar el telèfon.
Era la Rosita. Menys mal! Vaig exclamar.
En estranyar-se pel meu comentari, li vaig explicar l'estat d'en Xavier, i que em pensava que la trucada era d'en Pep per tal d'avisar-me del pitjor.
- Doncs no Arseni, jo només et trucava per dir-te que tornaré divendres que bé, ja he aconseguit arreglar tota la paperassa i aquí al poble no hi tinc res més a fer. Ah! quan arribi tenim d'acabar la nostra conversa de l'altre dia, malgrat tot, tinc bones noticies.
- Quines? Vaig preguntar intrigat
- Ja en parlarem quan torni, adéu!
En penjar el telèfon em deixà intrigat pel to misteriós de les seves paraules.
El divendres a les set del matí va trucar en Pep, en Xavier havia mort a mitjanit.
- Una bona mort, ràpida i dolça, estava dormint i va passar d'un somni a l'altra sense assabentar-se'n.
L'enterrarem l'endemà al Cementiri de la Salut. Una part de tots nosaltres es va quedar al seu costat per sempre mentre l'altra maleïa els déus que se'ns emporten quan els sembla la gent estimada.
SIS
------------------------------------------------------------------------
El dilluns al matí a les deu en punt era al despatx del senyor Molina. La seva secretaria em va dir que encara no havia arribat.
- Està mol enfeinat, però no es preocupi que el te anotat a la agenda. No crec que tardi - afegí -
Va arribar passats dos quarts de dotze - comencem malament, em vaig dir - i després de saludar-me sense ni mirar-me als ulls encara va tardar un altre quart d'hora a rebre'm.
Finalment la secretaria em va fer passar al seu despatx.
Estava assegut darrera una immensa taula i, representava l'arquetip de l'executiu modern. Cap enclenxinat, ulleres de pasta i vestit de marca; aparentava uns quaranta anys i, dit curt i ras, em va caure malament abans de començar.
- Perdoni que l'hagi fet esperar, però tinc un matí molt complicat i m'ha estat materialment impossible atendre'l abans. Bé! Suposo que el nostre comú amic, en Jamal ja l'haurà posat en antecedents del treball que pretenem que vostè desenvolupi a la nostra Empresa.
- Sí! - vaig contestar - més o menys ja m'ho ha explicat.
- Veurà! Necessitem una persona de confiança que ens pugui donar el rendiment òptim dintre dels paràmetres dels assumptes quotidians. Pensi que estem en plena campanya d'hivern i anem desbordats de feina. Entre d'altres coses necessitem gent que no miri el rellotge a l'hora de plegar i, que si es te de quedar una estona, ho faci amb il·lusió i ganes de col·laborar amb l'Empresa.
Anem a pitjor - em vaig dir - a part de parlar-me molt florit, de moment només m'està posant al corrent de les obligacions que pel que es veu són moltes; veurem quan arribi a les devocions.
En Molina continuà impertèrrit, de fet s'estava escoltant a ell mateix i, no crec que ni tan sols es preocupes de si jo ho feia.
- Senyor Pérez, si l'interessa la feina li puc oferir cent mil pessetes al més , mes les dues pagues extres i, de mutu acord a la vista dels resultats, a primers d'any podríem revisar-lo a l'alça fins arribar a les cent cinquanta mil que es la xifra que en Jamal em va dir que vostè pretenia guanyar.
I tant que ho pretenia, però vana era la pretensió, encara no havia començat a treballar i ja m'havia bufat cinquanta mil peles.
Ell continuà amb les rebaixes.
- Aquí i amb sous d'aquest nivell no es paguen hores extres, es considera que el salari cobreix amb escreix l'esforç de dedicació a la Empresa i també és veritat que llevat de plena temporada o quan és fan els mostraris, tampoc se'n fan gaires. Te de pensar com a contrapartida que aquí som una gran família i, estic segur que s'hi trobarà molt a gust.
- Que li sembla?
No és que m'entusiasmés la idea de treballar per aquell paio, però el sou, malgrat la rebaixa inicial era bastant interessant, a més, em devia en Jamal que havia tingut el detall o la mala baba de buscar-me aquesta feina. Per tant, esbossant el millor somriure possible de futur empleat imbècil, li vaig dir:
- Em sembla bé quan vostè m'ha dit i, crec que he entès la filosofia de la seva empresa. Quan puc començar?
- Demà mateix si li sembla, ja li he dit que estem en plena campanya i anem escassos de recursos humans i logístics. L'horari és de vuit del matí a dues i de quatre a vuit, tot i què al vespre no tenim hora de plegar estricta com ja li he comentat.
Vaja, deu hores i escaig, la cosa continuava malament - vaig dir-me - mentre me'n recordava de tota la parentela d'en Jamal. Malgrat tot ja li havia dit que si i aixecant-me li vaig dir:
- D'acord Senyor Molina, demà a les vuit en punt em tindrà aquí com un clau disposat a treballar.
- Així m'agrada, que sigui decidit i, ara si em dispensa estic molt enfeinat, fins demà al matí.
Me'n vaig anar del despatx de l'executiu agressiu que a partir de demà tindria coma cap, per anar a veure a l'advocat que a partir d'avui estava a punt de deixar de tenir com a amic.
No hi era i aquest fet el va salvar de moment.
- Vols deixar-li algun missatge, em va dir Amparo.
- No! gràcies, ja el trucaré a la tarda.
En sortir del despatx, les meves cames, en el seu últim dia de llibertat em van portar fins la plaça de Catalunya, on vaig agafar el tren cap a Anoharra.
Un cop a casa, tot dinant, degustava un bistec de sabata a la planxa, farcit de patates de plàstic i, no deixava de donar voltes a l'assumpte de la feina.
El que et passa - em deia - és que estàs massa ben acostumat. Sempre has fet quan t'ha donat la gana, i et manca pràctica a dependre d'altres persones, aspecte que la majoria dels humans han estat fent des dels catorze anys o fins i tot abans. Potser ja va sent hora que t'incorporis al mon real.
Tan pensar em va donar son i vaig obsequiar-me amb una becaina.
A quarts de sis el telèfon em va despertar. Era en Jamal.
- Hola Arseni! Que volies? Com ha anat l'entrevista? Us heu posat d'acord amb en Molina?
- Soc culpable senyoria, jo confesso tot.
- Que dius ara Arseni ?
- Home Jamal, davant aquest allau de preguntes. M'ha agafat complexe de culpable del que sigui.
- Deixat de bromes, com t'ha anat?
- Bé. Demà començo a treballar. Per cert. Tu ets molt amic del Molina aquest?
- Perquè m'ho preguntes?
- Doncs perquè m'ha semblat bastant fantasma.
En Jamal esclatà a riure.
- Ai Arseni, veig que tens bon ull, però no li facis cas, aquesta gent de la pell remenen molts diners i en molt poc de temps i, escolta, la gent d'avui en dia es mou en aquests paràmetres.
A banda, és un bon pagador i tal com estan les coses és un aspecte molt important.
Feu una pausa.
- Amic meu, el que et passa es que tu no estàs acostumat ni a treballar amb aquest tipus de gent ni dins la disciplina d'una empresa, però ja t'hi aniràs acostumant, Ah! i so no ho tens clar, val més que m'ho diguis ara, no em facis quedar malament deixant la feina al cap de quatre dies.
- No és això Jamal, la paraula està donada i la compliré, només era un comentari d'amic a amic.
- Així m'agrada, ja em diràs com et va d'ací a uns dies; t'ho dic perquè estaré una setmana a Madrid, però si tens qualsevol problema, Amparo em te localitzat en qualsevol moment.
Que tinguis sort.
En penjar el telèfon em vaig quedar pintant una estona fins l'hora de sopar i, pels voltants de les deu decidí anar-me'n a dormir. L'endemà em tenia de llevar aviat, no fos que el primer dia arribes tard.
*
SET
-------------------------------------------------------------------------
Després d'agafar el tren, metro i l'autobús, a les vuit menys cinc era a la porta de Hospipell, que així es deia la Empresa. Tot plegar quatre-centes cinquanta pessetes en desplaçaments. Déu n'hi do.
A la porta del carrer que restava tancada hi esperaven quatre persones. Vaig considerar oportú presentar-me.
- Bon dia a tothom! Soc el nou xofer i em dic Arseni Pérez. Qui obra la porta?
- El Senyor Molina contestà una noia menuda i eixerida que em va dir es deia Antònia, però normalment arriba tard - afegí - ja t'hi aniràs acostumant.
Mentre esperàvem. L'Antònia em va presentar la resta de companys: En Pau i Pere eren talladors, i en Lluís s'encarregava del magatzem. Només faltava la Maria la noia de la oficina, i l'altre xofer que avui ja no vindria, doncs s'havia acomiadat el divendres a la tarda.
Pels voltants de tres quarts de nou va arribar el Senyor Molina.
- Bon dia a tothom! Perdoneu el retard, però m'han trucat de Madrit i era important.
Mentre obria la porta es va adonar de la meva presencia.
- Hola! Arseni, veig que ets puntual, així m'agrada, la puntualitat és una de les normes d'aquesta empresa.
Amb l'Antònia ens vàrem mirar i no va fer falta dir-nos res; ben aviat descobriria que el Molina en feia virtuts dels seus defectes.
- Ja coneixes als teus companys?
- Sí senyor, mentre esperàvem hem tingut temps de sobra per presentar-nos.
O no va captar la fina ironia, o preferí fer-se l'orni, atès que es limità a dir-me que pugés al seu despatx per explicar-me la meva feina.
- Mira Arseni. El primer que tindries de fer, es baixar al magatzem i ajudar en Lluís a preparar una comanda urgent per Tudela. Es tenen de revisar les caçadores, posar-les per talles i contar-les. Després les carregueu a la furgoneta, que et doni 'albarà i la fra, te'n vas, descarregues, cobres i tornes cap aquí.
- Escolti - li vaig dir - vostè es refereix a la bonica població de Tudela, a la província de Navarra, més o menys a cinc-cents quilòmetres d'aquí?
Em mirà sorprès.
- Sí, ja vas be, Tudela de Navarra. Però tens temps de sobra. Mira, si surts a les dotze, pel voltant de les quatre de la tarda ja pots ser allí - Ja veuràs que la nostra furgoneta tira força - En una hora descarregues i cobres i, sobre les deu o les onze ja pots estar de tornada i, com aniràs de buit, deixes la furgoneta al carrer, guardes el diners a casa teva i, l'endemà al matí baixes amb ella i t'estalvies el tren.
Em vaig tornar a recordar d'en Jamal, la seva família, avantpassats inclosos i, fins i tot de Mahoma que n'era dels primers. Aquest paio tenia més morro que cent mil negres cantant l'only you.
- Au va! Ves-te'n amb en Lluís a preparar-ho tot i abans de marxar, puges que et donaré diners pel viatge.
En Lluís no hi era al magatzem.
- Ha anat a un taller a recollir unes caçadores urgents per un client - em va dir l'Antònia -
- Cony! Deuen ser les meves.
- No crec que tardi, mentre, si vols pots contar la barra que tens rera teu, a veure si te'n surten dues-centes tres. Jo acabo de contar-les.
Com que no tenia res més a fer, les vaig repassar i, efectivament hi havia les que havia dit la noia.
A les deu va arribar en Lluís, però portava la furgoneta buida.
- Ho sento Arseni, però fins les dotze no estaran acabades les caçadores. Vaig a parlar amb el Molina a veure que vol fer.
Va baixar al cap d'una estona.
- Ja hi he parlat. M'ha dit que carreguem les caçadores revisades darrera la furgoneta i te'n vas cap a Santa Coloma (ja et donaré l'adreça) t'esperes que acabin las dues-centes que falten, i un cop carregades te'n vas directe a Tudela. Ah! - afegí - que et doni l'albarà i la factura la Maria. Entesos?
- I qui repassarà les caçadores? Vaig preguntar amb candidesa.
- Tu mateix, és molt senzill, hi dones un cop d'ull per sobre i les carregues per davant, així quan arribis a Tudela, les primeres que revisaran seran les del darrera que saben estan be, i les últimes les donaran per bones. Sempre ho fem així.
Visca el control de qualitat, m'anava dient mentre pujava cap l'oficina a veure el yuppie que mes aviat era un hacker, però sense hardware ni software.
- Que! Ja ho has carregat tot - em va dir amb tot el morro - sabent que no era així.
- Només la meitat, la resta m'ha dit en Lluís que tinc d'anar a Santa Coloma a recollir-les i, que des d'allí marxi directament.
- Ah! molt bé. Té, aquí tens deu mil pessetes pel viatge i ja em tornaràs el canvi.
- Un moment! Li vaig contestar un cop refet de l'estupor inicial. Em falta una altra cosa.
- Què?
- Doncs la carmanyola amb el menjar, perquè entre anar i tornar les deu mil del ala se'n van entres gas-oil i autopista, i no pretendrà que m'empassi nou-cents quilometres en dejú.
Semblava ofès i tot en dir-me:
- Carai! si que files prim, te cinc mil pessetes mes i marxa que encara faràs tard.
Després de passar per la oficina a recollir la paperassa, vaig baixar cap el magatzem. En Lluís em va facilitar l'adreça del taller i cap allí me'n vaig anar.
No em va costar gaire trobar-lo, però en arribar ja em varen dir que les caçadores encara no estaven.
- Quan les tindreu acabades? Vaig preguntar a l'encarregada.
- Ui! Com a mínim fins a les tres de la tarda, això si no parem per dinar, que encara ho tinc de parlar amb les noies.
- Doncs comenci a parlar, perquè a mi m'esperen a les sis a Tudela.
La mossa es va rebotar i, amb cara de pocs amics em va dir:
- Escolti, aquí es fa el que es pot, però és que vosaltres sempre veniu amb presses i demanant miracles.
A les tres i vint sortia de Santa Coloma. Ah! i la furgoneta ràpida que m'havia esmentat el "hacker" era una Nissan de quatre marxes que no passava de 120 ni a les baixades amb el vent d'esquena. En resumides comptes la meva arribada a Tudela fou a les vuit del vespre i, perquè no em vaig aturar ni a orinar.
Ja m'esperaven i no precisament amb la banda municipal.
- ¡Hombre! ya era hora de que llegara, nos han dicho que habia salido a las doce de fábrica. Un poco más y se encuentra con el almacen cerrado.
- ¿Quien les ha dicho que he salido a las doce?
- ¡Coño! Pues su jefe el Senyor Molina.
Quin morro, tindré d'augmentar el numero de negres cantors - vaig pensar - Però malgrat tot decidí fer-lo quedar bé.
- Es que... verá, he tenido una avería al salir de Zaragoza, algo de la parte eléctrica,mana grave pero que me ha hecho perder casi dos horas hasta encontrar un mecánico que me lo arreglara.
No se si s'ho va empassar, però almenys ho va fer veure.
Em varen donar un cop de mà i, en un quart d'hora havíem buidat la furgoneta. Talment com m'havia dit en Lluís només van revisar les primeres caçadores, o sigui les que estaven més bé.
Els mateixos que em van ajudar em van dir que anés a l'oficina a segellar l'albarà, que preguntes per Marisa. I així ho vaig fer després de perdrem per tres mil passadissos.
Un tal Senén que era qui m'havia de pagar encara no havia arribat, a més segons la Marisa ho faria amb unes lletres acceptades - ja n'havien parlat amb en Molina -
... pero Don Senén no vendrá hasta las nueve o nueve y media - afegí -
No tenia mes remei que esperar. Vaja debut - em vaig dir - quan el vegi li recargolaré tan el coll en Jamal que es tornarà blanc de cop.
L'espera la vaig matar fumant i fullejant revistes, fins que a dos quarts tocats de deu va arribar el tal Senén. Em va pregar que m'esperés uns minuts doncs necessitava fer una trucada urgent. Resumint que a les deu tocades, amb l'albarà signat i les lletres acceptades sortia de Tudela.
Uns quilòmetres més endavant, un cop ja dins de l'autopista, vaig començar a trobar boira i un xic de pluja, elements bàsicament imprescindibles juntament amb la foscor de la nit per la més desagradable de les maneres de conduir.
En arribar a l'àrea de Sobradiel decidí aturar-me a menjar quelcom (recordeu que no havia dinat) Quelcom, vol dir exactament un entrepà de plàstic i una Coca-Cola de màquina, rematat per aiguaxirri, o sigui cafè.
En acabar tan sofisticat àpat, digne de la més "nouvelle cuisine" i un cop omplert el dipòsit de la furgoneta, acompanyat de la boira el plugim i la foscor, vaig continuar el meu camí.
A l'alçada de Soses i Alcarràs, a la Nissan se li va ocórrer quedar-se sense il·luminació exterior, o sigui sense llum, presumptament per una avaria en el sistema elèctric, la que en principi havia tingut al pujar. La mentida per justificar el retard m'havia atrapat i ara estava aturat a la vorera de l'Autopista.
Un cop aixecat el capó, que aixó sempre queda bé i dona la sensació que saps de que va l'avaria, tot i que no en tinguis ni punyetera idea, vaig començar a remenar per dins el motor, òbviament amb resultat negatiu, per tant, decidí canviar el meu treball d'electricista afeccionat pel d'aspirant a autostopista.
No és que voltes gaire personal a aquelles hores de la nit, però vaig tenir sort, al cap d'uns deu minuts es va aturar al meu costat un Citroen de la Guardia Civil.
¡Buenas noches! ¿Necesita usted ayuda? Fou la pregunta d'un dels números en una clara ostentació de perspicàcia.
- Si Señor, toda. Me he quedado sin luces.
- ¿A dónde va? Tornà a preguntar-me el mateix Guardia.
- A Anoharra, al lado de Barcelona.
- Uf! Pues lo tiene muy mal, sin luces no puede circular. Si le parece, avisaremos una grua para que lo recoja, o igual no es tan grave y le puede subsanar la avería.
Devia veure en l'expressió de la meva cara que anava de poca pela, doncs a continuació em va dir:
- Si prefiere ahorrarse la grua, le podemos acompañar a la siguiente Área de Servicio que está a un par de kilómetros y mañana puede continuar su viaje.
Vaig acceptar el segon suggeriment i al cap de cinc minuts érem a l'àrea de servei.
Em vaig acomiadar dels agents, i els vaig donar les gràcies per la seva ajuda, que una cosa no treu a l'altre i s'havien portat.
I ara que? Em vaig preguntar.
Primer de tot, inventari de finances i, després de girar i regirar totes les butxaques aconseguí reunir la gens menyspreable xifra de 4.230.- pessetes, tot i que no podia fer gran cosa, atès que em mancava abonar el peatge de l'Autopista. Així que la única solució que em quedava era agafar les dues mantes que portava darrera la furgoneta i tombar-me a dormit fins que es fes de dia.
La gralla devia volar molt baix, atès que em vaig despertar més encarcarat que un rave i, després de fer un exercicis per desentumir-me, una llunyana olor a cafè i gasolina m'omplí la pituïtària. Seguint la primera de les olors com un nen una botiga de xuxes, vaig arribar a la cafeteria, on em vaig prendre el cafè amb llet més bo de la meva vida.
Un cop amb la panxa plena, innocent de mi, a les vuit i cinc vaig trucar a la fàbrica per tal d'explicar que m'havia passat i també perquè no es preocupessin per mi, però hi és clar, a les vuit i cinc estaven tots a la porta esperant què arribes el puntual, així que decidí tirar avall no fos quer es tornés a emboirar l'autopista.
En alguns trams encara n'hi havia una mica, però posant-li morro em vaig situar darrera d'un tràiler que em va portar fins a l'àrea del Vendrell, des d'on vaig aconseguir parlar amb la Maria, a qui vaig posar al corrent de tot quan m'havia passat. I sense cap incident més digne de mencionar, pels voltants de les deu del, matí era a fàbrica.
Un cop aparcada la furgoneta, em dirigí cap a l'oficina per tal de donar tota la documentació a la Maria.
- Menys mal que ja has arribat - em va dir - el Senyor Molina esta furiós.
- I jo que hi tinc a veure? - fou la meva pregunta -
- Tos o res! Segons com es miri. Però necessita dur urgentment les lletres al Banc aquest mateix matí, doncs si no, ja veurem qui cobra el divendres.
- Doncs mira, si et fa algun comentari, li dius de part meva que si hagués vingut a treballar a les vuit en punt, com és la seva obligació, al cap de cinc minuts un servidor l'estava trucant per avisar-lo del que havia passat, a part que, si m'hagués donat més diners per el viatge, s'hauria pogut arreglar l'avaria ahir a la nit i a les vuit en punt del matí el tete hauria estat a la porta esperant la seva arribada mitja hora més tard.
Somreia comprensiva mentre em deia:
- Tot això ja ho sé, Arseni, però quan es posa nerviós no atén a raons, però se li passa de seguida, és tracte de no portar-li la contraria. Ara ha anat al Banc, no tardarà gaire a tornar.
- Molt bé, doncs mentre ve, aniré a esmorzar.
En tornar del Bar, el Molina ja havia vingut del Banc, era al seu despatx i, en veure'm va fer un gest que entrés.
- Hola Arseni! Ja m'ha explicat la Maria el que et va passar ahir a la nit - I afegí - Ho veus com vaig fer be de no donar-te masses diners, d'haver-ne portat hauries avisat la grua i entre unes coses i les altres la broma m'hauria costat quinze o vint mil pessetes pel cap baix.
La xifra de negres cantaires augmentava progressivament. Déus meus!, quin morro tenia el paio.
- Suposo que la portarem a arreglar, o a partir d'ara tindré de circular només de dia?
Esclatà a riure.
- No home no! en Lluís és un manetes i ja veuràs com en un tres i no res t'ho arregla, ves-te'n amb ell i ja ho veuràs.
Efectivament i, sense que serveixi de precedent, l'encarregat era bastant més manetes que jo, punt que tampoc te molt mèrit, atès que pels treballs manuals (artístics a part) sóc un autèntic desastre. Es tractava de no se que d'una bobina o algun fòtil així que s'havia cremat. Tot plegat es veu que era poca cosa.
La resta de la setmana va transcórrer amb relativa normalitat, llevat que el hacker sempre se'n recordava a última hora que s'havia de fer tal o qual encàrrec, però era ja part del meu paisatge i m'hi anava acostumant. En contrapartida també haig de deixar constància que em podia emportar la furgoneta a casa; vagi una cosa per l'altre.
El divendres vaig cobrar el meu primer sou, mes ben dit, la part proporcional vint i pico mil pessetes. Molt tractant-se de mi en aquells moments.
El més de Novembre estava al caure i com diu l'acerb popular, d'ací a quatre dies Nadal. Això de les festes, tant per Nadal com d'altres, sempre m'ha anat un xic gran.
És quan noto una autèntica sensació de soledat i, aquest Nadal per mes inri, en Jamal se n'anava al Marroc per casar-se amb la Fatima i jo no podia anar a l'enllaç, malgra que m'hi havia convidat, doncs la feina no m'ho permetia. No es tractava de començar a treballar i, al cap de quatre dies anar-se'n de casament tot i que fos el d'en Jamal.
Mentre barrinava, vaig caure que ja era hora d'anar a buscar a la Rosita a l'Estació. No és que fardes molt la furgoneta, però era millor que anar-hi a peu i, mentre em dirigia cap Anoharra Sud., pensava en les misterioses paraules que ella m'havia deixat anar per telèfon.
VUIT
-------------------------------------------------------------------------
En arribar, ja m'estaven esperant ella i maleta. El tren havia arribat puntual, però jo es veu que no gaire. Malgrat tot em va rebre amb un somriure.
Curiosament, em vaig quedar tallat, no sabia que fer, si abraçar-la, donar-li la mà, o que collons fer. Era una situació diferent a la de sempre malgrat els anys que feia que ens coneixíem i, em vaig quedar aturat com un beneit davant d'ella i maleta.
- Què? - va dir - et penses estar aquí aturat com un babau tota la nit?
Aleshores vaig reaccionar:
- Perdona'm estava abstret. Com estàs?
- Bé! Però bastant cansada, suposo que és la falta de costum de viatjar.
- Ho entenc, jo en canvi estic agafant una certa pràctica, li vaig dir mentre la posava al corrent de les noves activitats laborals i mentre ens atansàvem a la furgoneta.
Un cop instal·lats se'm va ocórrer fer la gracieta de torn.
- A casa teva o a la meva?
En mirar-me es posà a riure i, era un riure molt perillós, tenia un greu parany.
- Tria tu i procura triar bé - contestà -
- A casa meva, vaig respondre decidit.
- N'ets conscient de que m'estàs oferint?
I aleshores amb l'estupidesa congènita dels homes davant el sexe oposat, i sobre tot en moments molt especials, vaig contestar precisament el que mai tenia d'haver dit.
- No et preocupis, ja et pagaré la sortida.
Abans que em digués que parés la furgoneta. Que baixava, ja l'havia aturat, conscient que l'havia cagat i ben cagat, però ja era tard i allí mateix en mig de la carretera de Barcelona, van baixar ella, maleta i la meva estupidesa.
No vaig dir res, conec poc les dones però si se quan és millor restar callat - llàstima que no ho hagués estat uns minuts abans -
No em vaig suïcidar en aquell moment, perquè afortunadament no era en Perales i a més es tracte d'un acte de mal gust. Necessitava pensar molt acuradament que li tenia de dir d'ací a uns dies, o sigui demà per veure de arreglar-ho. Des del minso coneixement del sexe oposat esmentat suara, sabia que no m'ho perdonaria mai més, però almenys podia intentar que ho oblides temporalment.
Amb aquest incert convenciment vaig arribar a casa.
El primer intent d'acostament fou el diumenge al migdia. Conclusió, telèfon penjat o esclafat en sentir la meva veu.
Ui! Això és mes greu del que et penses Arseni, com a mínim hauràs de deixar passar tres o quatre dies, o no hi tindràs res a fer - em vaig dir -
El dilluns em va retornar al meu nou i vulgar estat quotidià i, durant un parell de dies vaig intentar oblidar la meva lamentable ficada de pota, però la veritat és que no m'ho podia treure del cap.
El dimecres al matí, després d'esmorzar el Molina em va cridar al seu despatx.
- Hola Arseni! Em tindries de fer un favor - va dir-me -
- De que es tracte? Vaig preguntar veient-lo venir.
- Veuràs. Tenim un client a Torremolinos que ens ha efectuar una comanda molt important, però en ser nou, el pagament és al comptat. Es tractaria doncs de carregar de gom a gom la furgoneta - son cinc-centes i escaig caçadores - les hi baixes, cobres i de tornada, com et be de pas vans fins a Madrit a un polígon que hi ha al costat, a Torrelodones i, carregues una partida de pells.
- Collonut! Tinc un amic Ponferrada que fa anys que no veig i com també m'agafa de pas, l'aniré a veure.
- Home! Ponferrada et queda bastant lluny, deixa-ho estar per un altre dia que les pells m'urgeixen.
O el beneit era ell, o ho era jo i, la primera opció cada vegada agafava més força.
- Quan tinc de marxar?
- Demà mati a primera hora, les caçadores ja estan a punt. Pots sortir i...
- Esperi! No em comenci a planificar la ruta, quan arribi estaré allí i quan torni ja hauré arribat, que això no és el Paris Dakar.
- Bé home! No et sulfuris, només et volia organitzar una mica el viatge.
- No pateixi, ja me'l planificaré jo, vostè donim els diners suficients, no sigui que tingui alguna pana i, pensi que a part del gas-oil i l'autopista, es tracte de menjar i dormir. La resta deixi-la del meu compte.
- D'acord, et donaré cinquanta mil pessetes, no vull que em diguis que et faig anar just i, posat d'acord amb la Maria i en Lluís per recollir la documentació i carregar. Ah! l'adreça de Torrelodones la té en Lluís.
Abans de marxar, vaig fer un altre intent de parlar amb la Rosita, però va ser inútil. Encara és massa aviat - em vaig dir - la ferida és encara fresca, dona temps al temps Arseni.
I amb aquest ànim vaig tirar Espanya avall fins arribar a Torremolinos.
Un cop aparcada la furgoneta a l'aparcament municipal, al costat del carrer de San Miguel i, després de donar una propina a l'encarregat per que em vigilés el vehicle i la seva valuosa càrrega, vaig adreçar-me al carrer esmentat on tenia la tenda el nostre client.
Després de donar-hi una ullada, em va agradar, estava bastant plena de mercaderia i decorada amb bon gust. Decidí entrar-hi.
- ¡Hola buenas! ¿està Mohamed?
- Sí, pero en la otra tienda, ahora le aviso. ¿de parte de quién le digo?
- Vengo de Hospipell a traerle una mercancia que ha pedido.
La dependenta agafà el telèfon i va trucar el Mohamed. Mentre vaig aprofitar per donar una segona ullada a la botiga, confirmant la primera impressió, gairebé tan bona com la de la dependenta, que mentre barrinava em va dir:
- ¡Oiga!, me dice que se espere que ahora mismo viene.
Al cap de cinc minuts aparegué en Mohamed Abdelghali, Se'm va quedar mirant i, en un gairebé perfecte català, em va dir:
- Jo a tu et conec!
De fet, només veure'l la seva cara em resultà familiar i, aleshores fou quan hi vaig caure.
- Hi és clar! De Lloret de Mar, fa nou o deu anys, ens va presentar en Jamal, el dia de la gresca.
- Exacte - digué - Quan tu et vas entatxonar en ensenyar-li les teves parts intimes a una Policia Municipal. Es va muntar un cacau impressionant doncs insisties en ensenyar-li la porra, per tal de veure qui la tenia més gran. De fet, anaves ben torrat. Menys mal que en Jamal ho va arreglar, doncs de no ser per ell passem la nit a la trena.
- No expliquis aquestes coses al bell mig de la botiga, que es pensarà la dependenta que son un sàtir.
- No et preocupis, no entén el català que jo sàpiga, per aixó t'ho he dit.
- Tens raó, perdona'm.
Em va agafar per l'espatlla i anàrem al seu despatx al rerafons de la botiga.
- Així que ara treballes pel Senyor Molina? Vaja, vaja. Ja ho sap en Jamal?
- Oi tant, ell n'és el culpable.
En Mohamed insistí, ja sabia per on em sortiria, però era el preu que tenia de pagar per la meva claudicació.
- ¿I com es que un àcrata com tu, que pregonava la llibertat de l'individu i, que afirmava enèrgicament que el treball era una trampa que a més embrutia? Ara va i penca i, amb el Molina que em sembla que és una bona peça.
- Amic meu, la culpa la te la inflació, la renta ja no em dona per viure. He tingut de claudicar i renunciar al més important dels meus principis. Però no oblidis que la vida dels grans homes està feta de grans renuncies.
- Bé, no et preocupis - em va dir - tampoc es tan greu. I que? Ja m'has portat tota la comanda.
- Sí! Cinc-centes i pico de caçadores. Les tinc a la furgoneta a l'aparcament d'ací al costat. L'encarregat les vigila, no fos que me les prenguessin.
- Ah! molt bé, però suposo que no pretendràs descarregar ara, gairebé es hora de tancar i, mira, no és pas res personal contra tu, però m'han avisat que no me'n refiï gens ni mica del Molina aquest, o sigui que abans de pagar la mercaderia, vull revisar-la a fons. O entens oi?
- Ho entenc perfectament, mal 'està el dir-ho, però tractant-se del Molina jo faria el mateix.
- Ja veig què ens entenem. Mira, agafem la furgoneta, la guardem al garatge de casa meva i després ens n'anem a sopar i et quedes a dormir a casa. Demà al matí a primera hora ja anirem per feina.
Em va semblar una bona idea.
Al cap d'uns deu minuts i un cop tancada la botiga, marxarem amb la furgoneta cap a Benalmádena Playa i, un cop allí en arribar a l'alçada del Aparthotel Benal Beach em va indicar que girés a la dreta i, endinsant-nos cap l'interior ens aturarem davant d'un preciós xalet rodejat d'un no molt gran, però ben cuidat jardí.
- Aquí tens casa meva i teva, sempre que baixis a Torremolinos.
- Moltes gràcies! És tot un detall.
Un cop encabida la Nissan a l'interior del garatge, aspecte un pel complicat, atès que en principi el varen dissenyar per guardar un cotxe i no excessivament gran, ens n'anàrem a l'interior de la casa.
Asseguts al porxo, davant d'un parell de cerveses, xerràvem dels vells i nous temps.
- Em permets una pregunta? - li vaig dir en Mohamed -
- Oi tant! que vols saber?
- No sabia que estiguessis enfilat en el dòlar, si no recordo malament, en Jamal et va presentar com a empleat d'un comerç.
- Es cert. El que succeeix és que afortunadament soc de bona família, però com no tenia ni idea de com anava aquest negoci, el meu pare abans que m'establís ací a Espanya, va voler que aprengués bé l'ofici i, és per això que em va enviar una temporada a Lloret amb el meu cosí a conèixer tot aquest entrellat del mon de la pell.
- Ah! ara ho entenc. Per cert. Ja saps que ej Jamal es casa aquest Nadal?
- Ja era hora, que te una cert edat, dóna-l'hi la meva enhorabona quan el vegis.
- I tu? Ja prediques amb l'exemple, o encara ets solter?
- No! contestà com si se li hagués aparegut el dimoni. Segueixo solter i que duri. Bé - afegí - estic mig embolicat amb la dependent, però...
- El vaig interrompre:
- No t'ho pensis, el matrimoni o la convivència en parella és l'estat menys imperfecte de tots. Creu-me.
Se'm quedà mirant fixament amb cara de incredulitat.
- Arseni: que t'han rentat el cervell?
- Perquè ho dius?
- Noi, no et reconec, abans pensaves exactament el contrari del que m'acabes de dir.
- Ja ho sé, deu ser cosa de l'edat. M'estic fent gran i, en Jamal, diu que començo a posar una mica de seny a la meva vida.
- No cal que ho juris, prou que ho veig i, escolta - canviant de tema - Tu tot això d'ací baix no ho deus conèixer. Oi?
- Justa la fusta. És la primera vegada que hi vinc.
- Molt bé, doncs et portaré a un lloc a la vora d'ací que t'agradarà i hi podrem sopar tranquil·lament.
- El que tu vulguis, ets al teu territori. Com és diu aquest lloc?
- La Carihuela, és entre Benálmadena i Torremolinos. T'agradarà, hi ha un passeig vora mar al costat mateix de la platja. Està ple de xiringuitos on es pot menjar bé i a un preu raonable.
Em semblà bé i al cap d'uns moments damunt la Kawasaki d'en Mohamed ens dirigíem cap allí.
Ens vàrem asseure en un dels restaurants que en Mohamed coneixia i posats a ser originals demanarem una paella , acompanyada de la corresponent amanida i un vinet de la casa que estava la mar de bo. Després de l'àpat, amb el cafè i la copa a la taula vàrem deixar que el temps i la frescor de la nit ens ajudes a fer la digestió.
Pels voltants de les dotze considerarem que res de tabola, era millor anar-se'n a dormir, l'endemà ambdós teníem feina. Després de prendre'ns l'última copa al porxo de la casa d'en Mohamed ens n'anàrem a dormir.
A les nou del matí aquest em va despertar.
Un cop dutxat i espavilat i, amb un cafè amb llet a la panxa, agafarem la furgoneta cap a Torremolinos i, un cop allí, amb l'ajuda d'un parell d'empleats descarregarem les caçadores.
Un cop revisades i en trobar-les correctes, va anar al Banc buscar els diners.
- Bé, Arseni. M'he alegrat molt de veure't.
- Jo també. I no et preocupis que quan vegi en Jamal li donaré records de part teva.
- Gràcies! Que tinguis un bon viatge i ves en compte amb els diners.
Ens donarem una forta abraçada quedant per tornar a veure'ns, com es sol fer sempre en aquests casos.
I me'n vaig anar de Torremolinos direcció Madrit. Abans però, vaig trucar al hacker per dir-li que tot havia anat bé.
Per variar no hi era. La Maria em va dir que ja era a Madrit i que m'estava esperant a l'Hotel Los Galgos, doncs es pensava que a primera hora del matí ja hi seria, les pells no estarien fins la tarda, però que li dones els diners de seguida que arribés, perquè...
... els vols ingressar al Banc avui mateix - li vaig dir - doncs ja començava a saber-me la lliçó de memòria.
- Veig que vas aprenent Arseni.
- El temps noia. Escolta! Si et truca li dius que arribaré a les cinc o les sis de la tarda, depèn l'estona que em perdi per Madrit. Hasta luego amorsote!
- Ai Arseni! Sempre estàs de broma.
No corris i vigila amb els diners.
Adéu!
NOU
-------------------------------------------------------------------------
Vaig arribar a Madrit a les sis i poc de la tarda i, a l'Hotel los Galgos a les vuit i molt, després de saludar reiteradament la Cibeles, el carrer de Alcalá, la Puerta del Sol i que se jo més, fins que en cansar-me de ler l'orni, un taxista em va guiar fins l'hotel que és al costat d'on varen enviar directament al cel en Carrero Blanco.
Un cop guardada la furgoneta al garatge, a recepció vaig preguntar per en Molina.
El noi em va repassar de dalt a baix, potser perquè no anava vestit a l'ús de la Villa i Corte i menys encara enclenxinat, però finalment i amb un cert to de desconfiança a la veu va dir-me:
- Espere un momento señor..... - li costà una mica dir-ho - enseguida le aviso.
Al cap d'una estona tenia davant meu al Senyor Molina.
- Ha era hora! Fou la seva salutació. Ja em tenies preocupat!
- Jo o la pasta?
- No siguis brètol, t'ho dic seriosament. L'has portat?
- Hi és clar. Tingui. Consti que no he arribat abans perquè això de Madrit és un xic més gran que Anoharra i, fa gairebé dues hores que faig turisme per la Villa i Corte, que a més, està plena de brètols al volant.
- D'acord! Escolta Arseni, m'agradaria sopar amb tu però tinc un compromís. La teva habitació és la 210, ho tens tot pagat sopar i esmorzar inclosos, així que gaudeix-ne. Ah! i te vint mil pessetes per si vols anar a fer unes copes, t'ho has guanyat.
- Es troba bé? Vaig preguntar sorprès per tanta generositat.
- Si! perquè m'ho preguntes?
- No! Per res en especial, però com el veig tant generós.
Va somriure.
- Mira Arseni, avui estic molt content, he fet un bon negoci que no et puc explicar, però a més, he estat parlant amb en Mohamed i, m'ha parlat de tu i la vostra antiga coneixença. Em sembla que tenim un bon client en perspectiva, per tant, si tots dos hem treballat bé, ara toca divertir-se. Entesos?
I em va deixar al bell mig del saló, bocabadat i esmaperdut.
Un cop refet, vaig anar a sopar coses rares. Mentre em deia. Vaja amb el Molina, amb aquest home no ho saps mai, o te'n vas a peu a Tudela, o amb Rolls Royce a Madrit. Bé, aprofitaré la part positiva mentre duri - em vaig dir- i amb aquest ànim em dirigí a l'habitació.
Només entrar vaig tafanejar-ho tot, com m'imagino deu fer la majoria de la gent quan arriba a l'habitació d'un hotel com aquest. Déu ni do quin luxe: moble bar; nevera ben curulla de tot; un llit enorme amb televisió al fons; i una cambra de bany de cinema. Aleshores decidí que el primer que tenia de fer era donar-me un bany d'escuma, igual que a les pel·lícules, així que obrí l'aixeta de l'aigua calenta i abocant-hi tres o quatre pots de sals que hi havia al prestatge i, amb un whisky amb glaçons com tot vestuari hi vaig introduir el meus cos serrà.
Vaig relaxar-me totalment, tant que gairebé m'adormo, quan uns cops a la porta de l'habitació em varen tornar a la realitat.
- ¡Un momento, enseguida voy! Que cony deu voler en Molina? - em vaig preguntar - a veure si s'ha repensat i vol que li torni la pasta.
Embolcallat amb la tovallola, en obrir la porta vaig comprovar que noi era el Molina.
El que tenia davant dels meus ulls astorats, era bastant millor que el Molina, no era una dona, era un tros de dona que embotida dins d'un vestit fúcsia em somreia a MI!.
Esclatà a riure en veure el meu aspecte, mentre em deia:
- Hola! Vengo de la Agencia de Compañía, usted ha solicitado una señorita. ¿Verdad?
- ¡No! pero acabo de hacerlo ahora mismo.
- ¡Uy! Perdone, ¿esta no és la habitación 310?
- ¡No! esta es la 210,pero a mi se me dan muy mal las matemáticas y tu ya has encontrado a tu cliente, o sea a mi.
La noia dubtava, es notava que la Agencia era seriosa i les tenia ben educades.
- Pero, es que... no puede hacerlo, me pone en un compromiso.
- Ni compromiso ni leches, tengo el pastel delante y no me lo quita nadie, que manden otra chica a la 310, però tu te quedas aquí.
Li devia caure bé, o em va veure molt embalat, perquè va trucar a la Agencia i va arreglar l'assumpte. Al cap d'un moment érem tots dos a la banyera jugant al gat i la rata i, la resta no us ho explico per no fer-vos les dents llargues i...., no fos que se n'assabentes la Rosita, de la que en aquells moments no me'n recordava pas i de veritat que ara ho sento.
Al cap d'una hora i mitja llarga, i no m'estic fent el fatxendes, se'n va anar la noia i amb ella las vint mil peles del Molina.
A les set del matí del dia següent (o no) el repiqueig insistent del telèfon em va despertar de no molt bon humor.
- Qui cony és i que carall vol a aquestes hores del matí - fou la meva destemperada contesta -
- Calmat Arseni, soc jo, en Molina.
- Ai! Quin ensurt, que ha passat? S'ha cremat la fàbrica? li han pispat els diners?
- Res d'això, primer despertat i després t'ho explico.
- Ja estic despert, de mala lluna però despert, dispari!
- Vaja, ja veig que te n'has anat de tabola amb els diners que et vaig donar ahir, Eh?
- No! - i no mentia - no m'he mogut de l'habitació en tota la nit.
- Millor, perquè em tindries de fer un favor.
Adéu Madrit, un favor, ja m'ha tocat un marró. Vostè dirà, vaig contestar fins i tot amb una certa amabilitat.
- Em tindries d'acompanyar a l'aeroport. Hi ha vaga de taxistes i aleshores m'he recordat de tu.
- I a quina hora? Vaig preguntar innocent de mi.
- Ara mateix, no vull perdre l'avió, t'espero d'ací a cinc minuts a recepció.
- De acuerdo, que traduït al català vol dir "em cago en ta mare". Ara mateix baixo.
Em vaig vestir com un llampec i en set minuts era a recepció, on el Molina ja m'estava esperant impacient mirant de reüll el seu rellotge.
- Au va! Anem, que encara faré tard.
Un cop al garatge sortirem cagant llets cap l'aeroport.
L'espavilat de torn que tingui els sants pebrots de dir que a Madrit no es treballa, que es doni una volta fins l'aeroport a primera hora del matí d'un dia qualsevol i, o bé la munió de cotxes que circulen per l'autopista a primera hora del matí, van o venen de gresca, o la gran majoria se'n va a treballar que sembla el més raonable. Resumint, arribarem a la terminal del Pont Aeri a les vuit i vint.
En acomiadar-me del Molina em va recordar que la conta de l'hotel ja estava pagada.
- Però tens de deixar l'habitació abans de les dotze.
- Cony! com la ventafocs però de dia i amb sabates - em vaig dir -
- Gràcies, no és preocupi per mi i agafi l'avió, que si el perd ja me'l veig fent de copilot a la furgoneta.
- Tu sempre fent broma, au ves-te'n, i recorda que a les quatre en punts has d'estar a Torrelodones a recollir les pells.
- No pateixi que hi seré en punt, conduiré amb cura, no deixaré la furgoneta sola a l'hora de sopar i, arribaré tard, però arribaré i, quan ho faci tancaré la furgoneta al garatge d'un veí que és de confiança i, l'endemà al matí a les vuit i quart seré a fàbrica.
De tornada a Madrit, decidí continuar la meva relació personal amb el coixí fins a quarts de dotze, hora en que abandonant l'hotel vaig adreçar-me a Torrelodones i després d'aparcar la furgoneta al costat mateix del magatzem on tenia de carregar, el meu estómac prengué seriosament en compte la possibilitat de mal dinar en un Restaurant d'allí a la vora, d'aquells de menú 900 pessetes.
A les quatre en punt estava carregant les pells i, a quarts de cinc enfilava l'autopista cap a Anoharra. A quarts d'una de la matinada, sopar inclòs, era a casa.
DEU
-------------------------------------------------------------------------
Pel matí a primera hora vaig intentar posar-me en contacte amb la Rosita, però dit curt i ras, em va engegar a dides. Aleshores se'm va ocórrer explicar-li el meu problema en Jamal per que em fes de mitjancer.
A primera hora de la tarda em va trucar:
- Hola Arseni, ja hi he parlat.
- I?
- Noi, ho tens dificil, la he notat molt ressentida, crec que necessita temps per pair-ho i que et vol fer patir una mica. És que mira tu també que li vas anar a dir, es te de ser capsigrany i, ja veig que tu ho ets un bon tros. Ella només volia dir-te que havia rebut una petita herència de la seva mare que pensava reinvertit en una botiga i deixar la feina per dedicar-se a tu, i el noi, au! A cagar-la, i ben cagada.
- No cal que m'ho refreguis per la cara, ja ho se prou i el greu que em sap. Però! que creus que haig de fer?
- Mira, si em vols fe cas, crec que tens d'esperar, d'ací a uns dies serem a Nadal, ella estarà sola i aleshores serà el moment oportú. Però fes-me el fotut favor de mesurar molt bé totes i cadascuna de les teves paraules.
- D'acord, et faré cas i aniré amb compte.
Un xic més tranquil després de la conversa amb en Jamal, vaig afrontar la resta del mes de Novembre amb una certa calma tensa i, com a la feina anàvem de bòlid, no tenia massa temps per pensar en res, atès que veníem també al detall i el Molina havia decidit obrir també dissabtes i diumenges.
En arribar el dia de cobrament en Molina em va donar una agradable sorpresa, ja que m'havia augmentat el sou, o millor dit, em pagava el que haviem quedat per mes endavant. Li vaig donar les gràcies, que "lo cortès no treu lo valent"
- Ah per cert! - em va dir - truca en Jamal, m'ha dit que volia parlar amb tu.
Amparo em va atendre com sempre amb la seva veu cantaire.
- Hola Arseni! Et passo en Jamal.
- Hola Arseni! Ja era hora. Em tens molt abandonat, si no t'arribo a trucar encara t'estaria esperant.
- Ja ho sé, però el Molina m'està exprimint mes que a una taronja, a la fàbrica ja em diuen el Vespa.
- El Vespa? Però no m'havies dit que anaves amunt i avall amb una furgoneta?
- Sí hi és clar, m'ho diuen perquè el Molina tot el sant dia està Arsenio ves p'aquí, Arsenio ves p'allá. I mira, ja m'han batejat. Per cert, perquè m'has trucat? volies alguna cosa de la meva persona humana i treballadora?
- Sí! veuràs, ens tindríem de veure abans del dia deu, doncs l'onze me'n vaig al Marroc a casar-me i m'agradaria celebrar el comiat de solter amb tu, ets el meu millor amic. Que et sembla?
- Collonut! Ah! per cert, el Molina m'ha apujat el sou i com soc un home de paraula, recordo que et dec un sopar, no et pensis que el vull defugir.
- Això és a banda. Et va be demà que es dissabte? així podràs descansar
Vaig esclatar a riure.
- De que rius?
- Ai amic meu, els dissabtes i els diumenges treballem tot el dia, s'han d'aprofitar les festes. Però cap problema, quedem per demà.
- D'acord! Passat per casa pels voltants de les nou, ens prenem unes copes i ens n'anem a sopar. Adéu!
En penjar el telèfon em vaig sentir trist, un altre que es casava, ara si que m'estava quedant més sol que la una i, la Rosita, emprenyada amb mi. Nano, t'espera un hivern de pebrots - em vaig dir -
El dissabte al matí vaig anar al barber per tal que fes un miracle amb els meus cabells i, a continuació com un espècimen humà disciplinat, au, cap el Corte Inglés a comprar-me un jersei i uns pantalons. Deu haver-hi molts humans domesticats, atès que l'establiment estava lleugerament curull de personal. Resumint, després d'estar a punt d'arribar a les mans amb tres jubilades agressives, aconseguí el jersei que volia i, amb ell a les mans vaig deambular durant una bona estona fins que una simpàtica dependenta em va atendre , després de donar un tomb per les plantes, xino xano vaig tornar cap a casa.
Un lleuger dinar i una becaina a lo Churchill, em varen transportar fins les set tocades, hora en que un cop dutxat, afaitat i perfumat, em dirigí a l'estació dels catalans per anar a Barcelona.
A les nou en punt trucava a la porta del meu amic. Ell mateix em va obrir.
- Cony! I l'assistenta?
Esclatà a riure.
- Els dissabtes te festa. Au va! Passa, que palplantat aquí al replà sembles un venedor de llibres.
Ens acomodarem al sofà mentre degustàvem un parell de "maltes".
- Així que estàs content amb la teva nova feina?
- Home! Content, allò que s'entén per content, doncs no! però es cert que hi ha situacions pitjors i, mira, m'hi vaig acostumant. T'asseguro que al principi fou un petit desastre i, vaig recordar-me molt de tu i la teva parentela, a la que no tinc el gust de conèixer.
I a continuació li vaig explicar una mica per sobre quan m'havia passat en els viatges a Tudela, Torremolinos, Madrid, etc.
Ell, reia pels descosits.
- Ai Arseni! El que et passa és que tu sempre has anat a la teva i, ara estàs mes sota control, aspecte que, honestament, crec et feia falta.
- M'estàs dient que l'últim home lliure d'aquest país ho està deixant d'ésser per moments?
- No és això, amic meu, sempre n'hi haurà d'homes lliures, el que passa és que tu confons la llibertat amb la vagància absoluta. Saps perfectament que es possible treballar i ser lliure a la vegada. No per aquest fet tens de renunciar a les teves idees fonamentals.
- Si, però no! No és el fet de treballar que et canvia, si més no l'edat. Fixat en nosaltres, quinze o vint anys enrera érem uns bojos meravellosos, teníem el mon a les mans i la vida atrapada per exprimir-la fins l'última gota, i ara, estem tots dos ací eixarrancats foten-nos un whisky - de malta - i, si ets sincer amb mi, amb no gaires ganes d'anar de gresca- Amic meu, ja no tenim la vida a flor de pell i l'0aire que respirem està contaminat de seny.
Vaig continuar amb l'arenga. Ara amic meu, tu ets un advocat respectable, a punt de casar-se i formar una família, i jo, un empleat amb responsabilitats. Ja no podem anar pels llocs emborratxant-nos i fent tabola, ni tancar bars de cambreres, tot això ja és història. Ara ens toca produir i generar diners perquè els joves puguin continuar amb aquestes gresques fins el següent relleu. Una generació empeny l'altra.
Para! - cridà en Jamal - Vols fer el favor de no posar-te transcendent. Els seixantes ja han passat i ara hi ha el que hi ha, cada època de la vida te les seves coses bones i dolentes, el que passa és que tu durant una munió d'anys has fet quan t'ha vingut en gana, negant-te a créixer i, ara estàs espantat pel futur. Si vols un consell, fes les paus amb la Rosita, cast o ajuntat amb ella i accepta la teva nova situació. I deixa de lamentar-te. Que et sembla si ens n'anem a sopar?
- D'acord, on vols anar?
- He pensat en l'Agut d'Avignon, estarem tranquils i la carta i el servei son de qualitat.
Tenia raó, vàrem sopar francament bé i en sortir ens dirigirem a la plaça Reial a prendre la penúltima copa. Allí, apurarem la nit fins que sense oposar gens de resistència cap dels dos ens retirarem a la nostra estança, o sigui a casa d'en Jamal, doncs a ell li feia mandra pujar-me a Anoharra, i a mi agafar el "golfo"
ONZE
-------------------------------------------------------------------------
El més de desembre, tal i com havia pronosticat en Molina fou una autèntica bogeria, era evident que no estàvem preparats per l'allau de feina que se'ns va venir a sobre. Sort que la senyora Montserrat va muntar un taller a casa seva amb la Teresa Maria i almenys el problema dels arranjaments va estar mes o menys controlat.
El vint-i-tres i vint-i-quatre la bogeria va ser total, però em vaig fer un forat per trucar la Rosita.
En sentir la meva veu, no va penjar el telèfon. Anem bé - em vaig dir -
- Hola, soc jo.
- Ja t'he conegut - contestà fredament -
- Veuràs, he pensat que avui és una nit molt especial i podries venir a sopar a casa. És una nit en que ningú hauria d'estar sol, i també ho és de pau i amor.
Va tardar una mica a contestar.
- D'acord. Nit de pau, d'amor ja en parlarem. A quina hora vols que vingui?
- Et va bé a les nou?
- Sí, allí estaré. Adéu!
A les set quan vaig plegar i després de desitjar Bon Nadal a tothom, cames ajudeu-me cap l'Alcampo a proveir queviures. Se m'aparegué la Verge i li vaig comprar un regal a la Rosita.
Estava enfeinat en preparar el sopar quan va sonar el telèfon. Ai, ai, ai, aquesta s'ha repensat - em vaig dir -
Però no! era en Jamal.
- Hola Arseni! Com va tot?
- Bé, i tu, On ets?
- A Acapulco, de viatge de noces.
- Cony! Em pensava que hauries anat a la Meca.
- Deixat d'orgues, et truco per desitjar-te bon Nadal i feliç any nou.
- Gràcies i igualment. És un detall que t'hagis recordat de mi quan estàs gaudint del teu nou estat i en el nou continent.
- I tu què? Ja has fet les paus amb la Rosita?
- Doncs mira, encara no ho sé. De moment d'ací a una estona vindrà a sopar, veurem que en surt de tot això.
- Tot anirà bé, ja ho veuràs i, penjo que la trucada costa un ou.
Mentre pensava que havia estat un detall d'amic la trucada, el timbre de la porta em va tornar a la realitat. En mirar el rellotge, eren les vuit i trenta.
- Bé, la dona s'avança, bon senyal. Tot traient-me el davantal i amb el millor dels meus somriures vaig obrir-la.
No era ella. Eren ells i dos, amb un enorme caixa al mig.
- El senyor Pérez?
- Jo mateix. Que desitgen?
- Venim de la "Sumi" a portar un televisor.
- Voleu dir que es aquí, vaig contestar estranyat.
- No hi ha dubte. Vostè es el Senyor Arsenio Pérez, i aquest és el 223 baixos del carrer de mossèn Cinto Verdaguer?
- Sí!
- Doncs és per a vostè, de part de la persona que signa aquest sobre.
Vaig agafar-lo i en obrir-lo hi havia una targeta de la Rosita. El missatge era curt i explícit:
"Estimat Arseni, darrera el televisor vinc jo, però és un viatge tan sols d'anada. Posat maco."
Rosita.
Em vaig atabalar de tan contents que estava i, els nois de la "Sumi" em va recordar que l'aparell pesava bastant.
- Perdoneu. Deixeu-la sobre la tauleta i si la poseu en marxa millor, perquè jo no en tinc ni idea de com va.
- Molt bé, on té l'antena?
- L'antena? No en tinc.
- Doncs la tindrà de posar perquè amb la de banyes no la veurà gens bé.
- És igual, feu quan pugueu i pasat festes ja ho arreglaré.
Marxaren els nois i al cap de deu minuts va arribar la Rosita. Estava preciosa i era evident que m'havia perdonat per l'enganxada que em va fer només arribar. No va deixar que em disculpes. Ja està i prou - hem va dir - al cap i a la fi, ets un home.
La resta va anar bé, el sopar exquisit i no vaig posar la pota cap vegada.
En acabar i mentre preníem cafè al sofà, li vaig donar el paquet amb el meu regal. Per la seva expressió en el moment d'obrir-lo vaig veure que havia encertat.
És va aixecar i em va abraçar, estava emocionada, a punt de saltar-li les llàgrimes i, cony! Jo també, perquè negar-ho
- Gràcies Arseni, es l'anell de compromís més bonic que he tingut mai.
- I l'últim que veuràs, aquest anell no te més data de caducitat que la que imposi la naturalesa.
Desprès, vàrem fer l'amor al sofà com dos adolescents i, a continuació ens hi quedarem clapant davant la Tele, com tota parella que es preui.
EPILEG
-------------------------------------------------------------------------
La platja dels Pins a Blanes, estava a vessar pels voltants de les onze del matí del quinze d'agost de 1.992, no era dijous, una forta olor a suor, bronzejador i d'altres escampava la seva flaira per tot l'entorn.
Mentre els pares vigilaven la mainada i les mares feien bronze, les parelles més joves es fonien en llargues abraçades, o bé jugaven a pilota vora l'aigua. Al seu costat, nens i nenes construïen castells o bé practicaven d'altres jocs amb la sorra o les petxines, convenientment proveïts de galledes, pales i d'altres estris; sense oblidar-nos del inevitables badocs, que passejant riba amunt riba avall, et deixen sumit en l'etern dubte de si venen o van, o si van o venen.
Continuava essent un idíl·lic quadre post-modern igual al de qualsevol altra platja de la costa catalana, però en el transcurs d'un any alguna cosa havia canviat.
En Jamal i l'Arseni estaven asseguts a la sorra contemplant el seu entorn.
- Com ha canviat tot en un any. Eh Arseni?
- Si noi! Tu tens la Fatima de cinc mesos i jo, com a la Rosita li va semblar que havíem d'adoptar mainada, que ja no teníem edat per cercar-la. Au, no un, no!, dos i a més dels teus.. que em temo que al Marroc només queden en Hassan II i la seva cort.
- Que no estàs content?
- Sí, hi és clar. Però de vegades em sento una mica aclaparat i, no és pas que em queixi, perquè mira que la Rosita em porta com una flor i, m'atipa com un porc (amb perdó) però és que cony! Quan no està traient la pols, està ventilant, hivern i estiu, o resulta que ha fregat el wàter i tinc d'anar a pixar al bar de la cantonada. Si plou, abans d'entrar ja em te les sabatilles a punt per que no li embruti el terra i després, en Mohamed i la Salima, vaja parell de sapastres, no em deixen ni respirar. No sabia jo que la mainada fos tan absorbent.
- Noi! Això és part del paisatge, com totes les coses de la vida te la part positiva i la negativa, és tracte de sospesar i veure de quina banda es decanta.
Arseni sospirà, mentre encenia una cigarreta.
- Es decanta per la positiva, amic meu, suposo que m'estic queixant per vici, com solem fer sovint tots plegats.
- Ho celebro Arseni, jo estic igual, però mira, si un dia estem molt angoixats, tu t'inventes un viatge a Tudela, jo un cas a Madrit i la nit tornarà a ser nostra, encara que dintre de un ordre que ja tenim una edat.
La veu de la Rosita rera seu, els va tornar a la realitat.
- Ja em cuidaré jo prou de controlar aquests viatges, parell de poca soltes.
L'Arseni i en Jamal és van mirar, no feia falta dir res, però per si hi havia algun dubte, l'Arseni hi va afegir:
¡DELENDA EST CARTAGO!
I esclataren tots tres a riure.
Anoharra, a 20 de Gener de 2003
*