SOMNI RERE SOMNI

Què has fet del teu germà?,

digué Jahvè a Caïm.
I el jove contestà,
mig cínic mig taujà:
Calia fundar el crim!

Pere Quart - Quatre mil mots -

INTRODUCCIÓ. - De com es comença per presentar els personatges i es descriu el seu entorn, malmarrós i surrealista. -


1.-

La llevantada havia minvat després de tot un dia de fortes ràfegues. Durant tot el matí havia amenaçat pluja i des de primera hora els llampecs es veien reflectir-se en la serralada pre-litoral. Després, mica en mica, s'anaren acostant a Anoharra, acompanyats d'espessos núvols d'un color plumbós fosc, amenaçador, que presagiava tempesta imminent, amb el conseqüent acompanyament de llampecs i trons.
Tot tornà a enfosquir-se després d'haver apuntat l'alba, al cap d'una estona, aigua, molta aigua i el fort vent que doblegava els arbres, esqueixant les branques més febles, omplint el terra de fulles dels plataners, inundant els carrers i els baixos dels habitatges.
Més tard la pluja s'aturà i el sol s'obrí pas entre els núvols, que pausadament s'anaren allunyant cap a l'interior per tornar a omplir de olor i color el paisatge. Al cap d'una estona, la tempesta havia escampat del tot, encara que al fons, negres núvols es dibuixaven al cel, com presagiant el pitjor, el que acabà succeint aquell estiu, un malaurat més d'Agost.
Era un estiu estrany, diferent dels anteriors. No feia massa calor, és més, fins i tot molts dels dies havia refrescat, amb plugims gairebé diaris i nuvolades gairebé permanents, amb el conseqüent disgust dels bars i terrasses que veien esmerçar-se el seu negoci estiuenc. Però era el que hi havia i no en va tenir pas cap culpa de res del que va succeir després.
D'això en puc donar fe.


2.

Tot aquell ambient enrarit, era com un presagi dels fets que s'esdevindrien en pocs dies i que un hom, o sigui jo, espectador imparcial però alhora compromès del melodrama, n'era conscient dels incidents posteriors. Tant sols calia estar emetent i deduir els actes que portarien inexorablement al fatal i tràgic desenllaç, que, malgrat tot era incapaç d'evitar i, sent sincer de preveure del tot.
Que fàcil és explicar les histories quan ja han succeït, es allò de jo ja ho deia, si que ho deies, però després que passes, carallot. I és que en el fons, instal·lat en un cinisme perenne, a un hom, o sigui jo, el divertien aquells tripijocs de petites misèries, i és refregava les mans gaudint i participant de l'espectacle que se li oferia. Al cap i a la fi era una manera com una altra de sortir del continu estat d'avorriment en que estava immers.

Malauradament, la raça humana gaudeix d'una enorme capacitat de generar complicacions on no n'hi han, d'embolicar la situació més senzilla, però si el brou de cultiu està curull i l'entorn és malaltís, la disposició per generar violència està servida i les conseqüències finals d'aquest batibull, son facilment previsibles.


3.

En un resum dels fets i per analitzar les claus del drama, caldria descriure l'entorn malmarrós i surrealista que envoltava la família Redolat, ubicats tots els seus elements, més o menys, dins l'entorn de la casa pairal "Can Redolat" a les afores de Anoharra.
Comencem per la Masia, edificada pel besavi, en Carles Redolat i Malastres, un indià de Santa Perpetua de la Mogoda.
Havia estat aquest un tèrbol personatge.
Traficant d'esclaus a Cuba, finançador de colpistes de tercera, i bagasser de pro. En fi, molts negocis i cap de net del tot.
En una recepció oficial on l'havien convidat. - no tenien més remei que fer-ho, ja que sempre li devien favors sospitosos - havia conegut a la seva esposa, que era de Menorca.
Aquesta, filla d'un altre indià de característiques similars al nostre poc il·lustre protagonista inicial, era més aviat poc dotada de llums i d'un caràcter dèbil i malaltís. Ideal doncs per al nostre home.
Després d'un breu nuviatge, en casar-se amb ell, convisqué amargada i bagassejada tota la seva vida, amb un marit que no li feia ni cas, què es passava les nits panderejant pels tuguris de Santiago, acompanyat moltes vegades del seu sogre, o sigui el pare d'ella.
Aquest Carles Redolat i Malastres, durant una pila d'anys, es va dedicar a rampinyar tant com va poder, sempre dins d'una imatge de aparent honestedat. Vivia en una de les millors zones de L'Havana, sopava sovint amb el poder establert i estava molt ben relacionat.
Fins i tot era president d'una espècie de Casal Català, que finançava per tal de donar un toc d'honorabilitat al seu cognom, del que se'n sabia greument mancat.
Era conegut per la bona gent a través de les seves obres de caritat, i a la seva dona l'apuntava a totes les manifestacions d'ajuda als mes desvalguts. Tan sols qui el coneixia bé, a fons, en sabia de les seves fraudulentes activitats i la seva nul·la honestedat.
En complicar-se la situació política a l'illa caribenya, abans que aquesta s'acabés de agreujar, decidí, amb molt bon criteri, tornar apressadament al Principat i. de fet, els esdeveniments posteriors a la seva precipitada marxa, li acabaren donant la raó, doncs al cap de un més de la seva sortida, els homes d'en Fidel Castro és feien amb el poder.
Ric. Fastigosament ric, en tornar a la península va establir-se a Anoharra, no per casualitat, si més no degut a que, per herència familiar havia heretat unes terres a les afores de la ciutat. Terres que, com sol passar, no tenien cap valor en el moment de rebre-les, però amb el pas dels anys i degut a la seva estratègica situació, havien augmentat considerablement la seva cotització.
A més, va invertir molt bé el seu capital, de tal manera que el seu fill, en morir-se ell, tan sols es va limitar a administrar la finca, les seves inversions i la quantiosa fortuna que havia heretat, sense necessitat de tenir d'esforçar-s'hi gaire.
Millor dit, gens.


4.

La Masia de Can Redolat, al contrari de la majoria de les edificacions que havien propiciat els nous rics vinguts d'Amèrica, .
Com us deia abans de derivar en disquisicions històriques, la Masia era austera en el seu exterior, encara que un pel barroca en l'interior. Més que res, perquè, sobrecarregada d'un munt de objectes de tots tipus, amuntegats per tot arreu sense cap ordre ni concert, donava una estranya sensació de desgavell, de mudança no acabada de fer ben bé del tot.
Ningú havia gosat tocar res del seu lloc, ni ordenar-ho amb una certa lògica. Allí hi restaven desordenades, pintures de gran qualitat al costat d'autèntiques llordeses, mobles i figures de tots els estils, etc. En fi, un autèntic homenatge al bon i mal gust alhora.
La Masia, estava envoltada d'un enorme jardí de més de tres-cents metres quadrats. Al fons a la dreta, hi havia la piscina, rodejada de gespa, obra del fill. A l'esquerra, també al fons, un frontó, que no s'havia arribat a fer servir mai, però que havia estat un caprici del primer Redolat, influenciat per l'apogeu dels bascos que practicaven el seu esport favorit, a part, hi és clar del de barallar-se entre ells.

Una àrea d'esbarjo amb una llarga taula, cadires i barbacoa obra també del fill, completava la decoració, on si hi imperava el bon gust, o com a mínim la practicitat.
Tot el jardí estava molt cuidat, doncs el vell Redolat era un gran amant de les flors i un jardiner, des de feia anys, en tenia constantment cura.
La resta de terres, que abans havien estat de cultiu de blat, ara restaven abandonades, camps erms només plens de males herbes, que no produïen res, però que valien el seu pes en or, el futur pas d'una autopista per les rodalies, havia disparat el seu valor pels núvols.


5.

L'actual Redolat, en Marcel, tenia vuitanta anys. Era vidu, i els seus dos fills, La Maria, en Blai i la Dolors, la dona d'aquest, pràcticament vivien amb ell. Oficialment cuitant-lo, però a la pràctica, fent guàrdia per si finava, i tenint ànsia en realitat per la distribució de l'herència, que era molt suculenta, doncs, a part dels diners que en Marcel Redolat podia tenir a diferents entitats bancàries, les Empreses, etc., la finca, estava valorada en més de dos mil milions de pessetes i hi havia mols interessats entestats en comprar-la, tot i que el vell Redolat no la volia vendre de cap de les maneres.
Fins i tot havia fet posar una clàusula en el seu testament, per tal d'evitar que després de la seva mort, els hereters se'n poguessin desprendre.
Era en Marcel Redolat, un altre bagasser de pro, bandarra professional, poca-solta i carregat de duros, com ja us he dit, que putejava als seus fills tan com podia i més. Sotmetent-los als seus capricis constants i arbitraris, i canviant-los el testament dos o tres cops l'any...
... convocant-los quan menys s'ho esperaven, a reunions inversemblants a altes hores de la matinada, doncs patia d'insomni...
...reunions, a les que amb estoïcisme digne de millor retribució, hi assistien la Maria, en Blai i la seva dona, per escoltar els llargs i interminables monòlegs del vell sobre temes extravagants, sense cap solta ni volta, fins les tres o les quatre de la matinada.
Ah!, i pobre del que no hi anés, doncs sabia que perdia punts de cara al vell. Per això no hi faltava mai cap dels tres. Passés el que passés.
Però últimament, l'home no estava massa fi. Una vida dissipada, ja esmentada i l'avançada edat, li havien propiciat un parell d'ensurts i ja no estava tant per orgues i ordalies, encara que, a la més mínima ocasió li sortia de dins la bestiota que sempre havia estat.

6.

Aquesta era, més o menys, la situació de la família a finals de Juliol, quan una enèsima ombra d'atac de feridura, va afectar en Marcel Redolat, que immediatament va ser ingressat a la Clínica Sant Julià, d'on al cap d'una setmana el donaren d'alta, amb el consegüent disgust dels hereus, que esperaven en candeletes que l'hi donessin la baixa - definitiva - s'entén.
Els metges, els advertiren que aquell home no podia pas estar sol, que era necessari cercar una persona de confiança, amb experiència, per tal que en tingues cura dia i nit.
El seu estat de salut era molt delicat i consideraven imprescindible aquest punt. I com que de fet, s'ho podien permetre, per això els hi recomanaven.
La Maria i en Blai, el dos germans, s'ho parlaren, ja que encara que tot el dia vaguejaven per la casa, tenien les seves obligacions personals, (tot i que les d'en Blai, mai s'havia arribat a saber exactament quines eren), i no se'n podien fer càrrec del seu pare. A plena dedicació, s'entén i, ni ganes que en tenien.
Finalment però, fent cas de les recomanacions de l'equip mèdic habitual, optaren per cercar una persona externa que es fes càrrec del seu progenitor. Més que res per estalviar-se feina i de passada quedar bé de cara a la galeria.
No va ser una tasca fàcil, però després de parlar-s'ho entre ells, contractaren a una senyora de companyia, que venia amb molt bones referències.
En Blai li havien recomanat encaridament uns amics de Barcelona i, encara que el sou era relativament elevat, no hi havia cap més possibilitat en perspectiva. No era fàcil trobar una persona escaient a les característiques especials de l'entorn Redolat, i com que de fet ho pagaria el vell, als dos germans i la jove tampoc els importava gaire. Del que és tractava era de treure's el mort (viu encara) de sobre.


7.

A tot això, permeteu que entri en acció directe qui us està explicant aquesta lamentable historia.
Diguem que em dic Andreu.
Que no soc ni alt ni baix, ni gras ni prim.
El cabell el tinc tot, i fa trenta cinc anys i escaig que deambulo per aquest mont míser. Bé, trenta vuit i dos mesos - exactament - No us vull enganyar en aquest aspecte.
De professió difuminada i etèria, des de jovenet he exercit d'amic d'en Blai Redolat. Aquest, un pobre noi mig alcohòlic, o alcohòlic i mig, depèn de la versió d'ell o de la meva.
Maltractat física i psíquicament pel seu pare des que tenia us de raó, s'havia casat amb una noia de Barcelona enlluernada pels seus diners - els del pare s'entén - Ambiciosa i bastant lleugera de cascs. Que cony bastant. Molt lleugera de cascs.
Afortunadament, aquesta tant exemplar parella no havia tingut fills pel be dels d'uns i els altres. La Dolors, la dona d'en Blai, no volia maldecaps. L'embaràs espatlla la figura - deia sovint - i la mainada l'atabalava molt. Ah! i ni pensar-hi de donar el pit a la criatura, amb l'orgullosa que n'estava i la cura que en tenia de les seves mamelles.
Com en Blai tampoc és que tingués una especial afecció pels marrecs, en certa manera, a tots dos ja els hi anava bé així, i millor pel no nascut, l'ambient que es respirava a la Masia Redolat no era el més escaient per gaudir d'una infantesa feliç.


8.

En Blai i jo havíem sortit sempre junts, encara que us tinc de confessar que per la meva part havia estat des del primer moment, una amistat interessada, doncs ell, a part que disposava de cotxe, sempre anava proveït de diners. Era l'amic ideal per un pelat com jo, sense tenir on caure's mort, i ni un duro a la butxaca.
No era mal noi en Blai. Manifestar-ho així, tan simplificat, seria faltar a la veritat. Però si que és cert que tenia un caràcter molt insegur i sempre necessitava algú al seu costat per prendre qualsevol decisió.
O sigui, l'amic perfecte per a un pocavergonya com jo, que sí tenia clares les idees, però buides les butxaques.
A la Dolors, abans i després de casar-se amb en Blai, ens l'havíem passat per la pedra tots els de la colla, i també s'hi havia afegit algun que altre espontani. Però ell, ni tan sols n'havia sospitat res. Fins i tot, encara ara, quan es descuidava un xic, i a casa seva mateix, m'hi enllitava.
I és que la Dolors tenia un furor uterí inconcebible, però que bé es bellugava la mala bèstia.
De vegades, fins i tot a mi, que res no m'espantava, em posava nerviós amb les seves insinuacions davant mateix del seu marit, sense que aquest sospités res de res. Suposo que el fet de viure instal·lat en un estat etílic permanent, li impedia adonar-se d'aquestes i d'altres coses que es couien al seu entorn.


9.

Encara que no fos ni empleat ni de la família, vivia a la Masia. Era una espècie d'ajudant de jardiner, xofer, home de confiança, i responsable d'activitats variades.
En resum, un ocupa consentit, amb molt poca feina real a fer. A canvi tenia el llit i subsistència més que assegurades, i en Blai que satisfeia les meves necessitats personals mes superficials.
La seva germana, la Maria, era soltera. Fregava els quaranta anys, tres menys que en Blai. Com treballava a la Caixa fora de Anoharra, vivia sola, encara que els estius els passava a la Casa Pairal. Les seves relacions amb mi sempre havien estat fredes, malgrat que de més joves jo l'havia empaitada.
Mai havia volgut saber res de mi, sobretot des del dia que ens va enganxar amb la Dolors maquinant a la casa del costat, on hi havia viscut el masover, de qui s'havia dit en el seu dia que n'era el pare de la Maria, doncs com que en Marcel Redolat sempre anava de flor en flor oblidant-se de la seva, sembla ser que l'esmentat masover, a part de cuidar el terreny i la finca, es beneficiava també a la Senyora Assumpció (q.e.p.d.).
Ah! havia oblidat dir-vos que l'Assumpció aquesta, no era de Menorca, doncs havia nascut a Castellterçol, però com no tindrà més a veure en aquesta historia, tant sa val. És més, no penso dir ni el cognom.

(*) De fet, sortirà més endavant, si esteu emetents.
I sigui per aquest fet, o ves a saber perquè, la qüestió és que la Maria, no va explicar-li mai en Blai res dels nostres assumptes amatoris, tot i que ell i la Dolors ja eren promesos. Però el tracte amb mi, i òbviament amb la seva cunyada, era de sempre, fins i tot abans d'aquest incident, fred i distant.
Mai no havia entès perquè no li havia explicat l'afer al seu germà. Potser s'ho guardava per un moment en que necessites fer us d'aquesta informació.
No se sap mai, tractant-se dels Redolat.
I un cop situats en l'entorn de tan exemplar família, retornem fins el gloriós dia que va arribar la mainadera a la Masia.
El dia en que va començar a complicar-se tot.


*


1
-------------------------------------------------
De com arriba la mainadera
i el galliner de Can Redolat
comença a esvalotar-se



1.1
-------------------------------------------------




Era un dissabte a principis d'agost i, cosa rara, no plovia. Ni tan sols hi havia boires. Es tractava doncs d'un dia d'autèntic estiu, amb un anticicló perfectament instal·lat on li pertocava, o sigui sobre el 10 de Downing Street. Amb calor i un cel blau de boirina contaminant presidint tot el paisatge.
Pels voltants de les dotze del matí, en Blai i jo que l'havíem anat a cercar a Barcelona, érem a la porta de la Masia trucant al timbre.
No us sorprengui el fet que en Blai no portes claus, atès que sempre les oblidava per a tot arreu i jo anava del mateix pal. Fou la Dolors qui ens va obrir. Entrarem el cotxe al garatge i mentre jo descarregava les maletes, en Blai va fer les presentacions de rigor.
No havien passat ni cinc minuts de l'arribada de la mainadera, quan, estranyament unides, la Dolors i la Maria se'm van presentar esvalotades mentre estava dipositant les pertinences de la noia a la seva nova estança.
- Andreu! - em va dir la Dolors que sempre portava la veu cantant - Ja pots tornar a portar les maletes a l'entrada. Aquesta dona no pot estar ni un minut més a aquesta casa. La tens de fer fora ja!.
Composant la millor cara de ingènua sorpresa de la que vaig ser capaç, però conscient per on anaven els trets, vaig contestar-li:
- Per què? si acaba d'arribar.
La Dolors, sobretot, estava que s'enfilava per les parets i abraonant-se sobre mi, em va etzibar.
- Però, tros de carallot.
Que no l'has vista.
Que no ho veus que aquesta bandarra en quatre dies entabanarà el vell, a tu i al burru del meu marit i ens bufarà l'herència.

*

Tenia raó la Dolors, mentre la Maria es limitava a assentir.
La mainadera en qüestió, que aliena a les nostres intrigues ja li estava fent la babarota al vell al costat de la piscina, era dominicana. Però un tros de dominicana important, espatarrant. per ser més exactes.
Tant, que, fins i tot en Blai que mai estava per la feina i es limitava a matar-se a palles mentre d'altres i jo ens fotiem la seva dona, se n'havia adonat.
La mossa en qüestió, es deia Maria Asunción i rondava els trenta cinc anys. Morena color xocolata, amb uns ulls de color avellana immensos i un cos de son guaratxero revolucionat.
Era d'aquelles dones que aixecaven l'esperit a qualsevol, per més deprimit que estès
I ja me'n havia adonat jo tan sols recollir-la a Barcelona, ja!, Però com que de fet, a mi les dones m'agradaven gairebé totes, la veritat és que tampoc hi havia donat massa importància.

*

Son manies vostres, els hi vaig dir intentant apaivagar-les. Aquesta senyora te un currículum molt seriós i professional i bé ben recomanada. A més, el vell ja no està per orgues ni ordalies, sobre tot des que es dedica a col·leccionar atacs de feridura.
- Ja! Em va interrompre la Dolors sorneguera - i afegí - El que és puter és puter, i aquest n'és el rei, i ho serà fins l'últim alè.
Però si l'altre dia a la clínica quan estava mig mort en acostar-m'hi per tapar-lo, encara em va fotre ma al cul i en aixecar-me no em treia els ulls de l'escot mentre bavejava.
T'ho repeteixo Andreu, aquesta païa ens ho fotrà tot, t'ho diu una que hi entén. Tens de fer-la fora de la Masia quan més aviat millor i cercar-ne una altre més escaient i menys espatarrant.
La Maria, no deia res però anava assentint a tot el que manifestava la Dolors.
A mi, en aquell moment, simplement se'm va ocórrer intentar treure'n partit de la situació, aspecte, a banda, força lògic tractant-se de mi.
- Molt bé. Suposem que teniu raó. Però jo no puc fer-hi res. Perquè em veniu a buscar a mi?, Digueu-li en Blai, que al cap i a la fi, és qui l'ha llogada. No hi puc intervenir jo, tècnicament no soc de la família, per tant estic mancat de la capacitat de prendre decisions d'aquest tipus.
La Dolors, que començava a perdre la paciència davant les meves vacil·lades, em va enganxar per la camisa i acostant-se perillosament, em va etzibar.
- Escolta'm Andreu, i escolta'm bé. Saps perfectament perquè t'hem vingut a veure a tu i no et facis més l'orni, si no vols que d'una genollada en faci una truita de l'entorn del teu tresoret. En Blai és un desgraciat i no s'assabenta de res, però a tu et fa cas. I mira, et diré més, si aconsegueixes desfer-te'n de la païa aquesta, d'una manera o altre t'ho recompensarem i, en diners que és com a tu t'agrada.
Vaig somriure satisfet, això ja era un altra cosa.
L'assumpte en general començava a posar-se interessant, doncs les tenia al terreny que a mi m'interessava. Ara, tan sols és tractava d'acabar de lligar els fils que mancaven per tenir la situació totalment al meu favor.
En fer veure que m'ho rumiava, observava la Maria que no deia res, tant sols pendent de la Dolors i del que jo pugues contestar. Tampoc es tractava de fer-les patir innecessàriament, no era pas un sàdic jo.
Amb el millor del meus somriures els hi vaig dir:
- D'acord, ho intentaré, però no serà una tasca fàcil, ja he vist com la repassava el vell, us asseguro que en serà el primer opositor. No us penseu que serà bufar i fer ampolles, tindré d'esforçar-m'hi per aconseguir-ho - divagava mentre els meus ulls recorrien mentalment el cul de la dominicana que m'estava cridant -
Juraria que la Dolors va endevinar els meus luxuriosos pensaments, puig en deixar-me anar la camisa, es va acostar encara més a la meva persona i obviant la presència de la seva cunyada, em clavà una morrejada de nassos. Tu ho faràs - em va dir - i no pateixis, t'ho recompensaré amb escreix, i mentre es separava tot posant-se bé la pitrera - doncs sempre que es posava nerviosa, se li espampolejava - se'n va anar seguida de la seva cunyada que per variar no havia dit ni mu.
Desconfia dels que no diuen mai res, m'havia dit sempre la meva mare, son els que t'acaben fotent. I vaig prendre nota de l'observació de la vella. Podia fer-me falta més endavant.

*

2
-------------------------------------------------



De com començo
a entrar en acció,
i a complicar-me la vida.



2.1
-------------------------------------------------




Amb l'assumpte de la Maria Asunción no sabia per on començar.
Bromes a part, no era gens fàcil resoldre la qüestió. Per tant, ho vaig fer per la banda més senzilla, contactar directament amb la causant indirecte de tot l'enrenou, la Maria Asunción. La vaig trobar al pati mentre donava el dinar al Marcel Redolat.
Aquest, assegut a la cadira de rodes, prenia amb fruïció les cullerades que li donava la dominicana, sense perdre de vista el vertiginós escot de la mossa, que li somreia darrera una filera de dents immensa.
No crec, si li hagués preguntat, que fos capaç de dir-me que carall estava menjant.
Noi! Ho tens complicat - em vaig dir mentre m'hi atansava - és molt difícil lluitar contra dues mamelles com les d'aquesta mossa.
En arribar a la seva alçada vaig anar directament per feina, però fent abans un petit incís formal, més que res, per guardar les formes.
- Què? Com va això?, ja menja el malalt?
Ell assentí, mentre ella en donar-se la volta m'obsequiava amb el millor dels seus somriures, tot dient-me:
- Se porta muy bien, el señor Redolat es muy educado, creo que nos entenderemos a la perfección.
Somreia encara quan el vell Redolat, amb la ma bona li fotia ma al cul. Jo, fent veure que no me n'adonava, li vaig comentar a la Maria Asunción que quan li acabés de donar el dinar li ensenyaria la seva cambra, doncs com que la Masia era molt gran, no la trobaria pas tota sola. Ella, assentí aclucant-me l'ullet, mentre apartava la ma del bavós, i continuava donant-li el dinar.
- Si se porta bién y se come toda la sopa, luego le daré un besito.
Venga que ya le queda poco - afegía falaguera -
La Dolors i la Maria ens espiaven mentre feien veure que prenien el sol a la gespa. Jo, mentre esperava que acabes l'àpat, em vaig agenciar una cervesa i tot encenent una cigarreta dirigí les meves passes cap a elles.
- Que? Si està bé prenent el sol, eh?
- Deixat de collonades - em va engaltar la Dolors - no perdis el temps aquí i estigues per la feina, saps perfectament que tens de fer i quan mes aviat millor.
Amb la Dolors no hi havia mitges tintes, o tot o res i, ara estava encaboriada amb aquest assumpte i no defalliria fins que estès solucionat. En intentar apaivagar-la, li vaig dir intentant ser amable i un xic distés.
- Ja hi estic, però, mentre espero que acabi de donar el dinar al teu sogre, la visió del teu cos esplendorós m'ha atret com un imant fins aquí, i... Ai!
Aquesta exclamació la vaig proferir en ser agafat per les meves parts més íntimes i sense miraments per part de la Dolors, que em va posar de genolls al terra, mentre em mirava amb els seus ulls negres que ho deien tot i res de bo.
- Calma't, - li vaig dir - que m'estàs fent mal, ja t'he dit que estic per la feina, quan la noia acabi de donar-li el dinar a el vell, l'acompanyaré a la seva cambra i allí parlaré en ella., no sé encara que li diré ni com enfocaré l'assumpte, però ja se m'acudirà quelcom, saps que el meu fort és improvisar sobre la marxa.
Em seguia mirant amb aquells ulls que feien por, però em va deixar anar mentre em deia: Oi tant! n'ets el rei de la improvisació - em va dir sorneguera - com el dia que et vaig enganxar amb aquella minyona a les golfes i vas improvisar d'una manera genial que estàveu fent inventari. En tens molta de capacitat d'improvisar, bandarra!
- i afegí -
Ves en compte que et conec i com t'enganxi rebolcant-te amb la tia aquesta, ets home mort i capat, tu mateix, ja saps a que t'exposes.
Em vaig empassar la saliva, no és podien fer segons quin tipus de bromes amb la Dolors, tenia molta mala llet i emprenyada era molt perillosa.
Encara recordava el dia aquell a que s'havia referit, quan em va enganxar amb una minyona de Calataiud que tenien els Redolat des de joveneta; érem a les golfes, primer la noia s'havia fet l'estreta, però quan la vaig començar a esvalotar, en deixar-se anar, vàrem muntar un bon número. Llàstima que, abstrets com estàvem practicant el noble art de la fornicació, no vàrem adonar-nos de la seva presencia. La Dolors, en tancar la porta i atansant-se cap a nosaltres, em va fotre una patada al cul que encara em fa mal, i a la pobre noia de Calataiud, li va etzibar tal joc de nates, que va sortir esperitada i no va tornar mai més. Ni tan sols a cobrar la mesada i recollir les seves pertinences.
Sí!, tenia molta mala baba la Dolors i era molt perillosa, tenia d'anar amb molt de compte en ella.
Mentre pensava en aquells fets, la Maria Asunción, em va cridar...
- Ya he terminado, cuando quieras me acompañas a mi habitación.
Ara mateix - li vaig dir - mentre m'hi acostava, conscient que tothom estava pendent de mi. El vell Redolat, La Dolors i la Maria, només faltava en Blai, però aquest estava clapant i com de costum no s'assabentava de res.

*

Entrarem dins la casa, mentre les cunyades li feien el paperet a el vell. La Maria Asunción caminava rera meu, però podia sentir perfectament l'olor sensual de la seva pell, i imaginar la cadència dels seus malucs. En arribar al primer pis, vaig girar a la dreta i passant el replà pujarem cap el segon. Allí, darrera la segona porta a l'esquerra, hi havia l'habitació on dormiria la mossa.
- És aquí! - li vaig dir mentre obria la porta -
- Ah! Es linda - va dir - estaré bien aquí.
¿Tiene baño?
- Sí, la porta de la dreta, i dutxa també - ara és el moment em vaig dir - i posant cara de seriositat, intentant semblar molt convincent, vaig començar a enfocar l'assumpte.
- Mira Maria Asunción, aquí tindràs totes les comoditats, poca feina i cap problema, si fas cas de tot el que et diré.
És va asseure al llit. Bé, més que asseure's, hi restava mig estirada, el vestit s'havia obert deixant veure unes cuixes precioses, somreia mentre em deia...
- Ya se que me vas a decir, pero acércate, no voy a morderte.
M'hi vaig acostar talment com el bé quan va cap l'escorxador. Almenys, l'expressió dels meus ulls devia ser molt semblant i el destí final també. No ho sabia encara però ho intuïa ja.
- Com ho saps el que et tinc de dir?
- Porqué una ha recorrido mucho mundo, y ya lo sé. A ver si lo acierto. Al viejo, ni tocarlo, y a ti tampoco, a la rubia no le gustaria, és eso ¿no?
- Cony! Vaig exclamar, ho has encertat de ple, però t'has oblidat d'en Blai i la seva germana.
Va somriure displicent.
- ¡Ah!, esos no cuentan, a el le tendré comiendo de mi mano cuando quiera, igual que tu, y su hermana, no es importante, creo.
Por cierto, - afegí - no crees que en vez de venir a darme mensajes de parte de las cuñadas, te resultaria mas rentable seguirles el juego, pero a la vez aliarte conmigo.
Vaig quedar corglaçat, això si que se'n diu anar per feina.
I més encara quan ella em va preguntar...
- Oye, ¿Y a cuanto asciende la herencia del viejo?
Y no pongas esa cara - afegí - tanta gente interesada en cuidarlo solo quiere decir que estais como cuervos acechando a la espera que la palme para repartiros el dinero.
- A molt - vaig contestar-li sorprès - a molt més del que et puguis imaginar. Però tinc d'anar en compte. La Dolors i la Maria tenen molta mala baba, i si tan sols sospiten que estic fent un doble joc, soc home mort, però no de manera natural, sinó de mort quan et maten.
- Ho entens?
Continuava somrient, és va aixecar del llit i acostant-se'm a menys distancia de la que aconsellava la prudència, deixant els seus llavis gairebé fregant els meus, em va dir...
- Puedo recompensarte muy bien por tu colaboración; una vez me haya camelado al viejo, lo destrozo de cuatro meneos, y después, piensa que esta casa es muy grande para una mujer sola, necesitaré a un hombre que me haga compañía y que caliente mi cama, podrias ser tu; pues, aunque me da que eres un sinverguenza y un parásito, o sea, como yo, eres exactamente el tipo de hombre que necesito - s'aturà un moment - un somriure maliciós és dibuixava als seus llavis que s'enganxaren als meus, mentre jo, astorat, per primera vegada amb molt de temps no sabia que fer.
En separar-se s'ajupí, la seva boca quedava a l'alçada de la meva cintura i, en qüestió de moments tenia els pantalons abaixats i l'estri fora.
La Maria Asunción començà a fer-me una delicada exploració, Cada vegada accelerava una mica més el ritme, jo començava a posar-me a cent per hora, el volum havia augmentat fins a un punt que jo ja no recordava.
No pensava en res en aquests moments, només en el plaer que estava experimentat. No pensava en que si se l'hi ocorria entrar a la Dolors, estava llest, que era capaç de circumcidar-me de soc arrel.
No estava per a res, mentre la seva boca continuava succionant-me l'estri que començava a esverar-se com feia temps no ho recordava, fins que de sobte és va apartar...
- Eso, es solo un anticipo, escoge tu la compañía que consideres mas oportuna para tu aparatito, pero no intentes traicionarme porqué lo sabré.
I afegí...
- Y ahora vete, que quiero darme una ducha y cambiarme de ropa.
Mentre m'apujava apressadament els pantalons, ella ja s'havia tret el vestit i oferia la seva nuesa esplendorosa a la meva vista. Vaig intentar abraçar-la, m'havia posat com una moto i la presencia del seu cos nu m'obsessionava, però ella em va apartar amb decisió.
- ¡Quieto ahí! Por ahora ha terminado el juego, si quieres continuar ya sabes que tienes que hacer.
¡Vete ya!.


*

Em vaig acabar de posar bé la vestimenta i sortint de la cambra con ànima a qui empaita el diable, escales avall, les meves passes apressades i neguitoses em portaren cap al jardí. En sortir-hi i mentre intentava aparentar una calma que no tenia, la Dolors i la Maria continuaven prenent el sol, ara acompanyades per en Blai, que ja s'havia llevat i que per variar estava repenjat a un got de güisqui.
El vell dormia i la Dolors, en veurem, em va fer un gest que jo coneixia perfectament, ens teníem de trobar a la cuina al cap de cinc minuts. Però abans, necessitava acabar d'apaivagar les ardors que m'havia encès la dominicana i, d'esquenes a elles per tal que no notessin el volum exagerat de l'antena llatina que havia tornat a augmentar només de pensar en ella, em vaig treure els pantalons i la samarreta, tirant-me de cap a la piscina.
L'aigua estava encara un pel freda i va ajudar bastant a rebaixar el rescalfament, tot i que la Dolors no em treia la vista de sobre.
Aquesta sospita de tu - em vaig dir - ja cal que vagis en compte.
En un parell de minuts i en veure que no sortia de la piscina, ella es va posar a l'aigua també, mentre la Maria distreia en Blai per tal que poguéssim parlar amb calma.
- Que no has entès el missatge? - em va engaltar amb la seva habitual poca solta -
- Sí! hi és clar, però abans em volia refrescar una mica, fa molt de calor avui.

Se'm va quedar mirant amb cara de pocs amics, mentre els seus ulls m'escorcollaven:
- No t'hauràs escalfat a la cambra de la dominicana, oi?
- No! - fou la meva cínica resposta - ja t'ho explicaré tot. Ara anem cap la cuina, et posaré al corrent de com ha anat la conversa.
Els seus ulls continuaven mirant-me inquisidors, per tal de veure si descobria alguna contradicció entre l'expressió del meus i les meves paraules. Però no crec que notes res, afortunadament per la meva integritat física, vaig estar suficientment convincent.
Ara, el problema era a veure que li explicava. Però ja ho improvisaria. La veritat no li podia pas dir, però quelcom tenia de comentar-li de la meva conversa amb la Maria Asunción. Buf! M'estava començant a implicar i a complicar massa en l'assumpte.
En sortir de la piscina, un cop eixugat, me'n vaig anar cap a la cuina. Allí, mentre esperava la Dolors, continuava pensant que li podia dir, en el moment que ella entrava ja per la porta.
L'abraçada i besotejada en que va iniciar la seva actuació, prometia, però tot plegat, no era més que un miratge, doncs tot seguit, separant-se de mi, va anar per feina.
- Què? - m'etzibà -
- Bé!, ja he parlat en ella, i...
- I ?
- Oh!, veuràs, en principi, no crec que sigui un problema. Li he explicat per sobre la situació, i ja li he dit que a el vell ni tocar-lo, crec que ho ha entès. Li he fet veure que aquí te un bon sou i no massa feina, que difícilment trobarà un altre lloc on la seva tasca sigui tan plaent. Sincerament, penso que ho te clar i no crec que se'n vagi d'estudi.
Ja em tornava a mirar amb aquells ulls que acollonien.
- Ho sigui que no has resolt res i t'has deixat prendre el número com un babau. Segur que ja t'ha donat una bestreta a compte i, mira'm als ulls quan et parlo.
- T'ha donat una bestreta? - m'etzibà.
- No! et juro que no, tan sols hem parlat del que t'he dit i res més. A tu no et puc enganyar, ja ho saps.
Semblà que s'apaivagava l'ira dels seus ulls i es creia les meves explicacions.
- D'acord, et mig crec, però no has resolt el problema, les instruccions que t'he donat eren ben clares i continuen vigents. Tens de fer fora a aquesta dona de la casa quan més aviat millor.
- Ja ho sé, però no és tan fàcil com et penses i tu tampoc em dones cap idea. Podries ajudar una mica també, no?
Es quedà pensativa, de moment, havia aconseguit salvar la situació i a més passar-li la pilota, però va reaccionar de seguida.
- D'acord, entenc el que em vols dir, però tenim d'estar alerta i no deixar-la gaire estona sola amb el vell, i... - li costava el que m'anava a dir - jo, ho esperava amb candeletes, doncs m'ho imaginava. Però tenia de ser ella qui ho digués...
... - continuà -
Bé, potser seria interessant que t'emboliquessis amb ella, així la tindríem distreta i controlada i evitaríem que actués sobre el vell.
Però ves en compte i no t'enconyis - fou la seva advertència - Agafa-t'ho com una feina que jo t'encarrego i no t'extralimitis en les teves funcions.
Saps que et tindré constantment vigilat - afegí mirant-me amb ulls inquisidors -
En un d'aquells moments de beneiteria transitòria que a un li agafen i dels que després tant se'n penedeix, se'm va ocórrer fer un comentari graciós, del que me'n volia retractar a l'instant.
Però ja era tard.
- Ho intentaré, però ja em coneixes, quan m'hi poso, m'hi poso i donat el meu atractiu natural, jo...
...aquí és va acabar la meva gràcia, puig l'enganxada a les olletes va ser pitjor que la d'abans, - quina mania tenia aquell cony de dona d'enganxar-me les boles cada vegada que la feia emprenyar -
- Para!, Para ja!, que em fas mal - li vaig dir - no veus que era una broma.
En afluixar la seva pressió vaig respirar alleujat, mentre ella em deia: Doncs mira noi, no estic jo per gaires bromes i menys d'aquest tipus, ho sigui que ja ho saps, fes la teva feina i fes-la bé, però ves molt en compte. Pensa que t'estaré vigilant constantment i com t'enganxi en un renunci ja et pots anar preparant.
I se'n va anar cap a la piscina deixant-me sol i adolorit a la cuina, amb la constatació que el moviment dels seus malucs no tenia res a veure amb els de la Maria Asunción.


*


3
-------------------------------------------------



De com comença a
manifestar-se,
l'inici
del principi
del començament
de la tragèdia.


3.1
-------------------------------------------------




Mentre agafava una cervesa de la nevera i encenia una cigarreta, analitzava l'estat actual de la meva situació.
Per una banda, tenia a les cunyades com els hi deia la Maria Asunción. I per l'altre, doncs això, la al·ludida. Ambdós bàndols perseguien el mateix objectiu, el vell Redolat, i un hom, o sia jo, estava ben bé al mig del marro.
Andreu - vaig dir-me - tu ets el tercer en discòrdia, o sigui una espècie de Saddam Hussein, que quan els americans s'avorreixen sempre és el que sol rebre. Ja cal que vagis en compte, doncs pots sortir-ne ben escaldat de tot aquest assumpte.
Tu, que presumies de ser espectador de l'espectacle que s'acostava, i ara n'ets art i part, i a més estàs al bell mig de l'ull de l'huracà.
I parlant de l'ull i de l'huracà, qui entrava per la porta de la cuina en aquells moments era la Maria Asunción, a qui no se li havia ocorregut cap idea més bona que posar-se una samarreta de tres-centes talles menys i uns shorts del mateix tarannà. Somreia, mentre avançava engronsan-se de manera perillosa cap a mi.
- Hola, mi amor, ya he visto que estabas hablando con la rubia. ¿Acaso le has contado nuestra conversación?
- No! vaig proferir, tot posant-me en guàrdia. Només li he dit que t'havia avisat que no t'emboliquessis amb el vell i que tot aniria bé.
No se com cony s'ho feia, però amb aquella dona les distancies de seguida eren molt curtes i al moment ja tenia els seus llavis fregant els meus i els pits encastats sobre mi, quan em va etzibar.
Y, ¿de que más habeis hablado?
- Oh! De rés més, sembla que ho ha entès, ella volia que et fes fora d'ací, però jo ja li he dit que no era ni fàcil ni possible, i m'ha dit que et vigili de prop, que no et deixi massa estona sola amb el vell i...
- Em va interrompre -
...y que te lies conmigo para que esté distraida, es eso, ¿no?
- Cony - em vaig dir - jo devia ser transparent, o bé em llegien el pensament, doncs, últimament qualsevol endevinava el que barrinava. Només faltava que ho fes en Blai i ja podia plegar.
Però tornant a la pregunta que ella m'havia fet, mentre materialment és penjava sobre mi i les seves cames em cavalcaven, li vaig dir.
- Sí! si no t'importa, la veritat és que m'agrades i no serà ni molt menys cap sacrifici per la meva part satisfer les teves apetències, que em temo que seran moltes i variades.
Es va acabar d'apalancar sobre meu, mentre em deia:
- Esto ya empieza a gustarme más, ¿cuando piensas empezar?, ¿ahora? Tienes una cocina y tienes una mesa, no te excitaria hacerlo aquí teniendo a las otras fuera, solo tengo que bajarme los shorts y seré toda tuya, aunque mejor será que reserves una mano para taparme la boca, porqué si me lo hacen bién chillo como una loca y tu me parece que eres un buen elemento ¿qué te parece, te gusta mi sugerencia?
I m'ho deia tot començant a abaixar-se els pantalons. Però La veu de la Dolors des del jardí, ens va suggerí... interrompre l'escena i en el moment més inoportú, o potser el mes recurrent.
- Maria Asunción! tindries de venir, en Marcel s'ha despertat i et demana.
Em deixà el record dels seus llavis frescos abans de anar-se'n cap al jardí i el moviment cadenciós del seus malucs en sortir per la porta de la cuina.
Noi! - em vaig dir - aquestes rescalfades et mataran, més val que tornis a refrescar-te a la piscina i de passada, a veure que en vol el vell de la dominicana.

*

El que volia el vell Redolat era que la noia li dones un passeig pel jardí. Mentre ho feia sota la mirada vigilant de la Dolors, vaig aprofitar per refredar-me a la piscina. Aleshores em vaig adonar que la Maria i en Blai havien desaparegut, segurament aquesta l'estava posant al corrent de la situació i dels seus temors.
En sortir de l'aigua, tot acostant-me a la Dolors que no perdia de vista a la parella, li vaig dir que m'anava a canviar de roba i a buscar el dinar. Sí! perquè a Can Redolat, hi havia dues dones, però ningú cuinava, cada dia l'anàvem a buscar al Restaurant. A veure si aquest aspecte l'arreglava la Maria Asunción, que se suposava que tenia d'ésser una bona cuinera, donada la seva feina. Encara que honestament en començava a tenir seriosos dubtes.
En pujar per les escales que portaven al primer pis, uns gemecs meridianament clars i gens enganyosos, em varen sobtar. Provenien de l'habitació d'en Blai i no eren pas d'una sola persona. Aleshores vaig recapitular.
La Dolors era a baix vigilant el seu sogre i la Maria Asunción i jo al passadís. Per tant, quedaven tan sols la Maria i en Blai. No pot ser - em vaig dir - però en cerciorar-me'n atansant-me a la porta de l'habitació i en treure al cap, vaig comprovar que si que podia ser.
Davant el meu astorament, els meus ulls acostumats a veure de tot aconseguiren sorprendre's: Els dos germans estaven enllitats i molt enllitats. El que em faltava - vaig dir-me - això ja semblava can garlanda, encara resultaria que el vell Redolat, actualment i per causes de força major, era el més normal de tota la fauna que voltava per la Masia, jo inclòs.
En passar de puntetes, vaig canviar-me i sortir ràpidament de la meva cambra. No fos que me'ls trobés pel passadís. És podria produir una d'aquelles situacions tant engavanyosses en las que ni una banda ni l'altre saben com sortir-ne, ni que carall explicar, si és que cal explicar tot allò que per evident, és obvi.
*

Mentre baixava per les escales, pensava en que seria millor no dir-ne res a ningú del que havia vist i sentit, tot i que se'm va ocórrer que la Dolors segurament ho devia saber. Hi és clar!
Per això era que la Maria no havia dit mai res del nostre embolic, ja en tenia prou amb el seu. Però per si de cas i com que ja n'hi havia prou de marro i no es tractava pas d'acabar-ho d'embolicar encara més, de moment, vaig pensar que seria millor restar callat.
Mira! - em vaig dir - és una valuosa informació que en un moment determinat et pot servir.
En arribar al jardí, la Maria Asunción ja havia acabat de passejar el vell i el tenia aparcat al costat de la piscina. Mentre la Dolors xerrava amb ella.
M'hi vaig acostar.
- Me'n vaig a buscar el dinar, aneu preparant la taula que vinc de seguida.
- ¿Puedo acompañarte? Así conoceré un poco la ciudad - va dir-me la Maria Asunción - sota l'atenta mirada de la Dolors, que va assentir amb el cap.
- Ah! Vine - li vaig contestar fent-me el despenjat - però poc veuràs de la ciutat. El restaurant és a l'entrada d'Anoharra.
- No importa, así me distraigo un poco. Dolores ya cuidarà del señor, ¿verdad?
Aquesta assentí amb un somriure a contracor, mentre els dimonis li voltaven per dintre.
Agafarem el totterreny que fent honor a la basca, era un Mitsubishi "Pajero" i sortirem de la Masia cap Anoharra.

*

Li va faltar temps, just en tancar-se la porta de l'entrada i enfilar el quilòmetre i mig de camí que ens separava de la carretera, per amorrar-se al piló.
No ens vàrem matar de miracle, doncs produït per l'excitació, se'm va escapar el volant de les mans, i sort que a la dreta hi havia el camí de la vella serradora, que és on anàrem a parar, no sense abans, refregar el lateral dret del Pajero amb unes quantes branques. Mira tu, que si arribem a tenir un accident i ens hi quedem, a veure com ho expliquem en la posició en que estàvem ambdós.
Ella, aliena a tot, estava tan enfeinada que ni se'n va adonar i continuava succionant el meu orgull, fins que és va aixecar en adonar-se'n que s'havia aturat el vehicle.
- ¿Ya hemos llegado?
- Encara no, com vols que aparqui davant mateix del restaurant mentre me l'estàs bufant. I no hi arribarem pas si no pares de fer-ho.
- ¿No te gusta? - va preguntar, fent una aturada tècnica.
- Sí! però a anat del canto d'un duro que no ens fotem una galeta. No és pot conduir mentre t'estan inflant la mànega. Ho entens? I ara estigues quieta i anem a buscar el dinar. D'acord?
- De acuerdo, ya me estaré quieta. Quizà al viejo le guste mas que a ti que se lo haga.
- ¿Que te parece?
- Que què em sembla? Que estàs jugant amb foc i et pots cremar, deixa la mànega del vell tranquil·la, que se t'hi pot quedar de l'emoció i, tinguem la festa en pau, entesos?
- De acuerdo, mi amor, pero después de comer voy a necesitarte, no me gusta echar la siesta sola..
- Després de dinar ja veurem - li vaig dir - però val mes que fotem el camp que si tardem massa a tornar ja tindré raons amb la Dolors que no en deixa escapar una.

Després de recompondre la figura, continuarem cap Anoharra, tot i que teníem l'excusa que hi havia gent al Restaurant, no es tractava pas d'allargar massa la nostra absència. La resta del viatge va ser capaç de comportar-se, i un cop de nou a la Masia, el dinar va transcórrer amb relativa normalitat.
Ja em convenia després d'un matí tant mogut.
Mentre dinàvem deixava vagar la vista per tots els comensals que m'envoltaven. Vist des de fora, donàvem la plàcida sensació d'un grup de gent normal i ben avinguda, que compartia els plaers de la bona taula en pau i harmonia.
Tothom anava fent la seva, xerrant i comentant petites absurditats quotidianes, llevat del vell Redolat que s'havia adormit, o ho feia veure, no te'n podies refiar ni un pel d'aquell vell sorrut.
La Maria Asunción, al seu costat li explicava no se ben bé que al Blai, que donava la sensació de no estar massa interessat en la conversa i si amb els mugrons que se l'hi marcaven sota la samarreta a punt d'esclatar, mentre l'hi fotia al Rioja, got rera got.
La Dolors i la Maria aparentment mantenien una interessant conversa, però talment com jo, controlaven tot l'entorn.

Quan en Blai ja s'havia despatxat ampolla i mitja de Rioja, la Dolors, no va poder contenir-se més i li va cridar l'atenció.
- Vols fer el fotut favor de no beure més, que acabaràs amb la collita de tres anys i una merda com un piano.
Ell, mig enterbolit pel Rioja i la visió de les mamelles de la Maria Asunción, es va aixecar.
- Calla pesada, que estic bé, no veus com m'aguanto dret. Se perfectament fins on puc arribar, i no cal que em donis la tabola. Mira com m'aguanto amb una sola camaaaaa..!
No és va aguantar.
Ell i el got amb el Rioja, caigueren a la piscina al costat d'on estàvem dinant, amb la mala sort de picar el seu cap amb el frontal abans d'introduir-se dins l'aigua. Val a dir que va tenir un últim acte de lucidesa en intentar evitar que el got i el seu contingut s'enfonsessin amb ell. Però va ser un miratge, doncs després d'un parell de convulsions, braç i got es submergiren també, quedant-se quiets, ell i el recipient al fons de la piscina.
La primera en reaccionar va ser la Maria Asunción seguida d'un servidor, doncs les dues cunyades es quedaren estranyament quietes a les seves cadires, mentre el vell que és devia haver adormit de veritat, no s'assabentava de res del que li acabava de succeïr al seu fins ara hereu.
Entre tots dos el vàrem treure de la aigua i en estirar-lo damunt l'herba, ella, començà a practicar-li el boca a boca. Però en Blai no reaccionava i si no ho feia davant les succions de la dominicana, és que estava molt mort, mort del tot, diria jo, malgrat no ser metge ni entès en la matèria.
Mentrestant, les cunyades que ja havien reaccionat s'havien atansat al nostre costat. En prendre-li el pols al pobre Blai, la Maria Asunción, va certificar el que ens temíem. L'hereu Redolat havia traspassat i ja era a l'altre barri.
Un infart, afirmà contundent el Doctor Puigarnau, amic de la família i company de gresques del vell Redolat. Aquest xicot bevia massa i no és cuidava gens. I mira que l'havia avisat vegades, però no em volia fer cas. És veia venir, era una mort anunciada - li deia a el vell que ja s'havia despertat - encara que no semblava excessivament afectat per la mort del seu fill.
Ometrem l'assumpte de la piscina - matisà el Doctor - i direm que ha mort tot dinant, d'un infart fulminant. Serà el millor per ell i per a tots plegats, la família Redolat es molt coneguda a la vila i no cal alimentar la maledicència de la gent, prou que s'inventaran mil i una versions del cas, però la oficial si en Marcel no hi te res a dir, serà aquesta, un infart sobtat.
Ah! I en comptes de portar-lo al Tanatori, si us sembla, arreglaré el tràmit de l'autòpsia i l'incinerarem, atès que si el posem de cos present, es veurien les ferides que s'ha fet al cap i la gent ho podria trobar una mica estrany.
A més - afegí - en Blai, havia manifestat la seva voluntat de donar els seus òrgans - afegí - M'ho va dir l'altre dia que ens vàrem trobar a Can Collat, potser tenia una espècie de pressentiment, ves a saber, però és una bonica manera de deixar aquest món, permetent que d'altres gaudeixin del que tu malauradament ja no en pots i, un acte d'una gran generositat que l'honora.
Tots, llevat del mort, assentirem.
No costava res donar-li un final digne al pobre Blai, tampoc havia estat del tot culpa seva ser com era i almenys en el seu últim sospir havia tingut un detall de dignitat en intentar salvar el que en quedava del Rioja.

*

4
-------------------------------------------------



De com començo a exercir
de sex-simbol i, els
maldecaps que això
em comporta.



4.1
-------------------------------------------------


No cal ni dir, que a l'enterrament celebrat a l'Església de Sant Julià l'endemà de l'òbit a les quatre en punt de la tarda, hi assistiren totes les forces vives de la ciutat. Les mortes òbviament no hi foren, almenys de cos present, llevat d'en Blai que per qüestió de protocol hi estava obligat, hi és clar.
Els Redolat, eren tan envejats com admirats a la comarca i el seu poder econòmic era molt fort. Per tant, l'Església estava curulla d'un personal d'allò més variat, però que respectuosament assistiren a donar el condol a la família.
A primera fila, la Dolors, la Maria i jo, doncs el vell Redolat no havia volgut assistir-hi - deia que no és trobava bé, que estava molt afectat - la Maria Asunción s'havia quedat amb ell, cuitant-lo, aspecte aquest, que tenia molt preocupades a les cunyades, sobre tot la Dolors, que no semblava estar gaire afectada per la seva recent viduïtat i si pel fet d'haver deixat sola a la Maria Asunción amb el seu sogre.
Quan el mossèn havia acabat de fer el seu parlament glossant les qualitats humanes de la figura d'en Blai com sol passar sempre a tots els parlaments previs als enterraments, sobretot si el difunt o la seva família son generosos contribuents de la Santa Mare Església, la Dolors em va xiuxiuejar a l'orella...
- No cal que vinguis al crematori, val més que tornis a la Masia, no estic gens tranquil·la tenint allí sol al vell amb la meuca. Nosaltres ja vindrem després, ens portarà el Doctor Puigarnau, entesos?
Vaig assentir.
Només acabar la cerimònia, i un cop donat el dol per acomiadat, mitjançant una discreta desaparició, en agafar el totterreny vaig dirigir-me cap la Masia.
Pel camí pensava en el pobre Blai. Quina vida més inútil i desgraciada la seva. Encara que mira - em vaig dir - Almenys no li va faltar mai de res. Que d'altres, les passen molt mes putes que ell i a més a més sense res per portar-se a la boca, o sigui que no et queixis noi - li vaig dir mentalment - tampoc t'ho has passat tan malament. A més, com que la meitat del temps estaves torrat i l'altre meitat enterbolit, l'espai real de consciència ha estat molt minso i, el de treball encara més.

*

L'arribada a la Masia em va distreure dels meus pensaments. La porta del carrer estava oberta. És veu que em tot el tràfec ningú l'havia tancat - em vaig dir -. També ho podia haver fet la noia - vaig pensar -
En baixar del totterreny i donar una ullada pel jardí, no hi havia ni rastre del vell Redolat ni de la Maria Asunción.
Malament - em vaig dir - aquesta ja deu estar llaurant pel seu compte.
Procurant no fer soroll, en endinsar-me a la casa els vaig trobar. Eren a la biblioteca. El vell assegut a la seva cadira i la Maria Asunción agenollada xarrupant-li el flautí.
Cony! - vaig exclamar interiorment per a mi mateix, o sigui jo - Aquesta noia quan no sap que fer es fot un carall a la boca.
Un retrocés oportú i la posterior arribada degudament escenificada, no van canviar la situació, doncs ella continuava xarrupant com si res i, o bé no m'havia sentit, o si ho havia fet - el més segur - sabia que venia tot sol enviat per la Dolors, precisament a evitar l'inevitable.
El vell, que tenia els ulls tancats i una expressió de felicitat immensa als llavis, no és va adonar de la meva presencia, però ella si, i fent-me un gest ostensiu amb la mà esquerra em va indicar que escampés la boira.
Vaig anar cap la cuina i agafant una cervesa, en sortir al jardí, decidí esperar-la assegut a la vora de la piscina.

*

No va tardar massa a venir, la sentia apropar-se mentre li deia a el vell...
Y ahorita se me queda aquí quietesito, que si me enfado no habrà mas concierto, ¿OK?
I com cada vegada que s'apropava, en un instant ja la tenia enganxada com una llagosta, els seus llavis fregant els meus i els pits refregant-se sobre mi.
¡Vaya! ¿Ya te han mandado a espiarme?
En intentar apartar-la una mica, doncs no em deixava ni respirar, li vaig dir...
- Sí! però em temo que he arribat tard, o d'hora, depèn de com es miri.
- Exacto, depende para qué y para quien, però ahora el viejo se dormirà, y estamos solos tu y yo.
- Tu creus que es el moment oportú, amb el pobre Blai com aquell qui diu de cos present. Bé, de cendres presents vull dir, i amb tota la família plorant-lo.
En agafar-me pel braç em va estirar, mentre em deia posant careta de pena.
- Deja de poner al difunto como excusa, que no están ni su padre ni el resto de la familia ni asi de apenados por su muerte, y yo tengo ardores que solo tu puedes apagar.
- Venga, vámonos a mi habitación.

*

Deus meus!
Ara comprenc que per les terres del Carib els homes no treballin gaire. Si totes les dones hi posen tan sols la meitat de l'ímpetu que la Maria Asunción hi posa en la seva activitat sexual, és més que comprensible i plenament justificable el seu baix rendiment laboral.
Anar-se'n al llit amb aquell mossa, era com ficar-se dins d'una batedora, fins ara només havia tingut un parell de contactes a mitges, però la mitja hora en que va fer de mi quan va voler, ho recordaré molt de temps, un ja era una mica avesat - em pensava - però un remolí com aquell, no l'havia experimentat en ma vida.
Jo estava completament destrossat i ella encara insistia, ¡dame más!, ¡dame más!, em deia, mentre és bellugava com una beneita. Que t'ho doni el vell - pensava jo - a veure si l'envies a fer companyia al seu fill, abans no ho facis amb mi. Però, desfet i tot com estava, encara va aconseguir que em refés i continuar amb la gresca mitja hora més, que crec que és el meu record de resistència fornicadora real.
Finalment, semblà que s'havia quedat satisfeta i en apartar-se esbufegant, somreia, mentre em deia.
- No ha estado mal, pero tendremos que practicar mas, ¿OK?
- "Olrait", - li vaig contestar - que és el que bé després del OK. Però ella ja s'havia aixecat, i mentre anava cap la dutxa. En sentir el cotxe del Doctor Puigarnau, d'una revolada em vaig vestir, amb el temps just d'arribar a la porta quan la Dolors l'acomiadava, tot i que encara vaig poder saludar-lo.
Un cop se'n va anar, la Dolors després d'encendre una cigarreta i tirar-me tot el fum a la cara, amb una fredor seca i veu impersonal, absent de cap sentiment, em va dir:
- Ja està, cremat i a l'urna. I tu, que m'has de dir? has vist alguna cosa estranya?
Vaig rumiar un segons la contestació, mentre pensava en el poc que l'havia afectat la mort del seu marit i en optar per una resposta sense compromís, li vaig dir...
- No he vist res de particular. En arribar el vell dormia a la seva cadira, ella estava a la seva cambra, aleshores....
Em va interrompre mentre m'apujava la cremallera dels pantalons, aspecte que amb les presses havia oblidat.
- Aleshores, l'has embetumada, oi?
Vaja! - em vaig dir - l'evidència era tant evident que s'havia evidenciat i no ho podia pas negar, seria contraproduent. A part que no em creuria, les meves olletes estaven en perill si ho intentava desmentir. Per tant, aparentant un cert aire de resignació, li vaig deixar anar...
- Sí noia, m'he resistit al principi, més que res perquè no és notés tant, però finalment he caigut, a més - vaig reaccionar - tu em vas dir que ho fes, no?
- Ets un bandarra, però no vull parlar aquí, anem a la meva habitació, allí estarem més tranquils.
M'ho veia a venir i per despistar una mica, li vaig dir...
- I la Maria?. Em pensava que vindria amb tu.
- Doncs no! s'ha quedat a casa la seva cosina, la ATS, vindrà més tard. Au va! Deixat d'orgues i anem a l'habitació.

*

Quan al cap de gairebé mitja hora, la Dolors va acabar amb el que en quedava de mi i del meu tresoret, havia descarregat tota la seva ira i tensió de les últimes hores i no en tenia prou encara, que veient la flaccidesa del meu aparell, em va tenir mes de vint minuts inspeccionant-li l'entresol fins que va considerar que ja ni havia prou.
En apartar-se i asseure's al llit tot encenent una cigarreta, em va dir...
- Què? Qui t'ho fa mes bé?, jo o la meuca? Si vols, - em va mirar l'estri - Ai! els homes, ni vols, ni pots. Digues, contesta a la meva pregunta?.
Cony! Pensava, com vols que estigui amb la mitjana que porto en dos dies i com aquell que diu sense treure-la, només canviant-la de lloc de tant en tant, no soc pas Supermán jo. Però com no li podia dir vaig optar per una contesta diplomàtica.
- Bé, és diferent, però si tinc de triar, em quedo amb tu, em coneixes molt bé i em saps exprimir com una llimona, encara que ella, deu ni do com hi va.
Tot i tractant-se d'una resposta política, no li acabà de fer el pes i quan anava a etzibar-me alguna de les seves, el soroll del cotxe que anunciava l'arribada de la Maria i la seva cosina, em van salvar momentàniament.

*

La cosina de la Maria és deia Genoveva, però li deien "Geno", tot i que si fos de Barcelona li haurien dit "Veva" que fa més fi. Treballava d'infermera a Sant Julià, tot i que més aviat estava per les oficines i els passadissos, coses de portar-hi una munió d'anys.
Doncs bé, la susdita "Geno", és va quedar a sopar. En vell Redolat que no es trobava gaire bé - no m'estranyava gens - i pitjor que és trobaria, doncs quan la Maria Asunción l'acompanyava a la seva cambra, en passar pel meu costat li deia, "portese bien, que luego subiré un ratito" havia decidit retirar-se.
Durant el sopar ens vàrem dedicar a glossar la figura d'en Blai i la seva bonhomia, com s'escau en aquests moments de dolor per la pèrdua d'una persona tan estimada per tots.
En acabar de sopar i marxar la cosina, a la Dolors li va sortit el Tinent Coronel que portava a dins, i mentre s'aixecava, ens va cridar a l'ordre a la Maria i a mi.
- Anem al jardí, que vull parlar amb vosaltres. I vosaltres, que érem nosaltres, o sigui la Maria i jo, com dos cadells, la seguirem a l'exterior.
En asseure's primer ella - Ho va fer al costat de la piscina - des d'on dominava la porta de la casa, més que res, per si venia la Maria Asunción, cosa que jo dubtava, doncs li devia estar fent un altre recital de flautí al vell, detall que la Dolors encara desconeixia, però per si de cas, ella ja s'havia posicionat, per tal de tenir la situació del tot controlada.
En asseure'ns, començà el seu discurs.
- Bé, he volgut parlar amb vosaltres dos, doncs ara que en Blai - que el cel sigui - ens ha deixat, la situació canvia...
- Va fer una pausa mentre la Maria i jo restàvem callats -
... i canvia, perquè la Maria Asunción ja no ens fa cap falta. He decidit que jo personalment cuidaré del meu sogre; aquesta dona és un perill per a tots, i no ens podem permetre el luxe de tenir-la ni un dia més a aquesta casa.
- Hi esteu d'acord?
Jo, vaig esperar a veure que hi deia la Maria, no era qüestió de precipitar-se, doncs a aquesta per la expressió de la seva cara, semblava que la proposta no li havia fet massa gràcia.
Hi vaig fer bé, doncs aquesta li va contestar:
- Que potser estàs intentant fer-me el llit?
Perquè, la Maria no obria gaire la boca, però quan ho feia disparava amb bala. Però no comptava amb l'altra, que va disparar amb canó i de passada no va fer més que reafirmar el que ja suposava que sabia.
- ¿Que potser ho dius perquè t'has quedat sense qui te l'escalfi?
La Maria va enrogir. No s'esperava aquest cop baix i em va mirar.
Ha arribat el moment d'intervenir - em vaig dir - D'aclarir alguns conceptes. I així ho vaig fer. Es tractava d'ensenyar les cartes, no totes, però gairebé, doncs si un ha demostrar una certa discreció en algun assumpte, sempre se li té en compte la sinceritat i, a més a més, a la llarga dona confiança i credibilitat...
- Un moment! No us baralleu, jo també ho sabia, me'n vaig assabentar ahir, en anar a canviar-me, però no és aquest el cas. La proposta de la Dolors em sembla be, i no crec que t'estigui fent el llit, a més, tu també pots viure aquí. Amb l'excusa que el vell s'ha quedat sol, las dues li podríeu fer companyia i així l'una vigilarà l'altre, i no hi haurà lloc per a recances.
- Que us sembla?
Es varen mirar i després de rumiar-s'ho un moment, ambdues van assentir. Mentre, un gest de la Dolors, em va alertar que s'acostava la Maria Asunción. Venia somrient, d'aquella manera que tan sols sabia fer-ho ella i amb el seu caminar cadenciós i espampolejat.
- Buenas noches! Ya he acostado al viejo, si me permiten me retiraré a mi habitación, he tenido un dia muy agitado.
- Sí! exclamà sorneguera la Dolors, ja m'ho imagino. Bona nit!
La Maria va decidir retirar-se també i ens vàrem quedar tots dos sols.
- Quan li penses dir? - vaig preguntar-li -
Demà o demà passat, tinc de temptejar al meu sogre, no vull que ho vegi com a res personal. Com és tan garrepa, li enfocaré per la banda econòmica, és per on més facilment ho entendrà.
- Em sembla bé i espero que tinguis sort, però, ja has comptat amb la reacció d'ella?. Aquí ha trobat un bon lloc i et recordo que va signar un contracte per un any que ja és a la Gestoria, li va deixar el teu exmarit (q.e.p.d.) abans de portar-la aquí, va ser la condició que ella va demanar, doncs l'havien enredat ja alguna vegada. L'últim lloc on estava treballant no l'havien assegurada, i..., resumint, és va trobar sense feina i de cobrar l'atur, res de res.
La Dolors va dubtar un moment, però en reaccionar de seguida, em va dir:
- Ja ho arreglaré, es qüestió de diners. A les males, se l'indemnitza i santes pasqües.
- Si ho veus tan fàcil, millor, però jo no soc tan optimista com tu, és un os dur de rossegar, i si no, al temps, ja ho veuràs.
- I tant que ho veuré, que no em coneixes? Va, acompanya'm a casa, que m'estimo més passar la nit allí, ja saps com és la gent. Demà recolliré el més necessari i amb l'excusa de cuidar el vell ja m'instal·laré aquí. Tothom ho entendrà.
- Com vulguis - li vaig dir -

*

A aquelles hores del vespre Anoharra estava gairebé desert. Durant el trajecte semblàvem fantasmes travessant la ciutat adormida. A penes intercanviarem paraules i en arribar a casa seva, la Dolors és va acomiadar amb un apressat bona nit i fins demà, estranyament amable tractant-se d'ella.
Se la veia preocupada per l'incertesa de tot plegat. Malgrat tot i encara que semblés difícil, també devia tenir els seus sentiments. Això sí, molt ben amagats.

*

En tornar, després de beure'm una cervesa fresca i fer l'últim cigarret, me'n vaig anar a dormir, no fos que aparegués la Maria Asunción i tornés a tenir sarau, que un, te uns límits físics, i una certa edat.
En pujar cap la meva habitació i arribar al passadís, una mà em va estirar pel ganyot i m'introduí dins la seva cambra. No veia ni brot, tot estava a les fosques, però no podia ser la Maria Asunción, encara que el contacte d'un cos nu i ardent m'envoltava. Una altra vegada, en un senzill exercici d'eliminació vaig deduir que era la Maria.
Deu meu! Quina creu la meva.
- Chist! Calla, no diguis res - em va dir - mentre m'acompanyava cap al seu llit.
Això de ser un "sex-simbol" és complicat - vaig pensar - mentre m'asseia al costat de la Maria, que de seguida preferí practicar la posició horitzontal, a sobre meu, és clar. Però ho va fer sense presses, d'una manera tendre, molt dolça, com si en una nit, volgués recuperar tots els anys que havíem malmès inútilment.
Era una manera d'actuar molt diferent de les altres dues. Elles, pràcticament em violaven. Però la Maria no, amb ella, era allò que fent servir un eufemisme poètic, se'n pot dir fer l'amor. I la veritat, és que em va agradar molt.
Cony de Maria!, mai ho hauria dit, si semblava que no hi era. Oh! I com es bellugava, això ho comporta la pràctica, i donava la sensació que havia practicat molt i sovint.
Un cop va fer amb mi el que va voler, es va estirar al meu costat esbufegant.
- Em sembla que he perdut molt de temps passant de tu, teníem d'haver-nos enllitat abans, ha estat fantàstic. De vegades...
És va interrompre.
- De vegades que? - vaig preguntar -
- Perdona, de vegades els humans tenim un comportament estrany.
Vaig pensar que de fet li teníem gairebé sempre, però ara no era el moment de posar-se filosofar i em vaig limitar a preguntar-li:
- Perquè ho dius?
- Per tu i per mi. Fixa't que ens coneixem de tota la vida, i si bé es cert que tu m'havies temptejat, jo no t'havia fet mai cas, i no és per l'assumpte de la Dolors. Abans de saber-ho, tu ja ho havies provat, però jo estava en un altre òrbita, i ara de sobte, m'he adonat que et desitjava. I no et pensis que és per un interès determinat, simplement, ho desitjava, i ho he fet. Així de senzill. I això és el que ens perd, que ens passem la vida pendents del seny, i se'ns oblida que de tant en tant, es millor refiar-se de la rauxa.
El suposat sex-simbol, a qui a partir d'ara tornarem a anomenar l'Andreu, començava a estar mosquejat. De cop i volta les tres dones de Can Redolat, havien descobert en ell, una sospitosa espècie d'animal sexual, que no és corresponia pas - almenys fins ara - al subjecte present, o sia a mi. llevat de les meves antigues relacions amb la Dolors. Però era aquesta una comparació sense cap validesa, puig com que aquesta és fotia tot el que tingués tres cames, tampoc era una bona referència.
Hi havia dos conceptes que tenia molt clars. Un, que a les tres, en el fons, els importava un rave, per més que diguessin, juressin i perjuressin. I dos, que tot l'interès tenia a veure en els respectius tripijocs de cadascuna d'elles per fer-se amb l'herència de el vell Redolat, utilitzant la meva persona i, que quan no els fes cap falta, em llençarien a la brossa com un mocador de paper, sense cap mirament ni remordiment, i a més a més al terra, ni tan sols es molestarien a ficar-me dins d'una paperera d'aquestes de disseny. Per tant, el que tenia de fer, era definir-me, i apostar per una de les tres, però quina?.
La Dolors, era la rutina, la Maria Asunción, el frenesí. Però la Maria m'havia ensenyat la dolçor.
Vaja dilema.
La seva veu va interrompre els meus pensaments.
- Andreu, necessito que m'ajudis, no me'n refio gens de la Dolors, en porta alguna de cap i no cal ser molt espavilada per adonar-se'n que el fet de venir aquí i instal·lar-s'hi, és per entabanar al meu pare i aconseguir canviar el testament a favor seu.

*

M'havia tocat la vena tendra, i cosa rara en mi, m'hi vaig sincerar. Ja sabia de les meves relacions amb la Dolors, però no, - oficialment - les que havia mantingut i continuava exercitant amb la Maria Asunción. Li ho vaig confessar i també que havia enganxat a aquesta un parell de vegades xarrupant-li el flautí a el vell.
Vaig cantar de pla, sense oblidar-me gairebé de res.

No em pregunteu perquè ho vaig fer, no ho sé. Simplement, malgrat tot, em va entendrí, potser tots plegats, siguem com siguem, de vegades necessitem una mica de tendresa. I ella me n'havia donat i no és que n'anés jo sobrat, precisament.
En acabar la meva confessió, és va acostar, començà a acariciar-me fins aconseguir que tornés a estar en forma, i em va rematar, però ben rematat. Després, en quedar-se quieta al meu costat, sentia la seva respiració agitada, competint amb la meva i acostant els seus llavis a la meva orella, em va dir...
- Gràcies, Andreu, has fet molt bé explicant-m'ho tot, pensa que l'hereva a dia d'avui soc jo i el que el meu pare li vulgui deixar a la Dolors, per tant, el problema és la Maria Asunción. En aquest aspecte la meva cunyada des del primer moment te tota la raó, aquest és l'assumpte que tenim de resoldre quan més aviat millor.
- Estic d'acord amb tu, - li vaig contestar - però ja li he dit a la Dolors els problemes que podia presentar, començant pel contracte de treball. Si vols, puc parlar en ella, temptejar-la a veure per on surt i, si és conforma amb els diners, assumpte solucionat, però si és posa flamenca, ho tenim pelut.
Crec que és millor que ho faci jo que no pas la Dolors, doncs aquesta amb la mala baba que té, en comptes de convèncer-la, aconseguirà que se li reboti i encara s'empitjorarà més l'assumpte.
- Tens raó - em va dir - prova-ho, no hi perdem res, estic d'acord en que és millor que parlis tu amb ella - em va dir mentre tornava a acariciar-me - M'agradaria que et quedessis amb mi tota la nit, et necessito, necessito estimar-te, que m'estimis, no vull estar sola, almenys aquesta nit.

*

No m'hi vaig poder negar, la seva llengua començà a recórrer el meu cos i cada passada era com una llambregada que m'estremia, fins que en arribar al meu entresol, va esclatar l'apoteosi.



*

5
-------------------------------------------------


De com en fer de mitjancer,
és comença a complicar,
encara més la situació.


5.1
-------------------------------------------------


L'endemà al matí pels voltants de les nou la Maria em va despertar. Però no a trompades com ho feia la Dolors, si més no d'una manera dolça, tendre.
En obrir els ulls la vaig abraçar, ara era jo el que tenia ganes de gresca, però ella no, o no considerava oportú el moment, doncs em va dir:
- Andreu, tindries de anar-te'n, és tard i ja fa una estona que he sentit voltar a la Maria Asunción amb el meu pare.
Aparcada doncs la gresca i fent un esforç, després de vestir-me, vaig sortir de la seva cambra, mentre ella em llençava un petó amb la ma. Somreia mentre anava pel passadís, pensant en la repetició de les jugades de la nit anterior, però en arribar al bell mig, els meus pensaments s'esborraren de cop en ser enganxat per la Maria Asunción.
- ¡Que! ¿Una noche movidita?, ¿eh?
En posar cara de beneit, que tampoc és que em costes massa, li vaig contestar cautament..
- No entenc a que et refereixes. Que vols dir?
- Ay mi amor, lo sabes perfectamente. ¿Has pasado toda la noche con la viuda, ¿verdad?
Vaja! - Em vaig dir - aquesta no ho sap ben bé tot, val més seguir-li la corrent, és el que més em convé.
- Sí!, es què, veuràs! És trobava molt sola, i algú tenia que consolar-la. I qui millor que el company més íntim del seu exmarit (q.e.p.d.) per fer-ho.
Que potser et sap greu? - li vaig comentar sorneguer -
I ja la tornava a tenir enganxada a mi, mentre em deia...
- Desde luego, que morro teneis todos en esta casa, tengo la sensación de que a vuestro lado soy una simple aprendiza.
La vaig mirar.
Malgrat els seus comentaris, semblava de bon humor i vaig pensar que era el moment ideal per temptejar-la.
- Escolta Maria Asunción, perquè no anem al jardí, vull parlar amb tu.
L'expressió dels seus ulls va canviar a l'instant, i en separar-se de mi tot creuant-se de braços, em va dir taxativa.
- ¡Ah no!, ni lo soñeis. No pienso irme de aquí ni por todo el dinero del mundo, a excepción del del viejo, claro.
Vaja, ja m'estranyava a mi.
M'havia clissat a la primera, no era llarga ni res la mossa, però malgrat la seva actitud hi vaig insistir...
- Escolta'm i fes-me cas. Baixem al jardí i parlem tranquil·lament. D'acord? Crec que val la pena que m'escoltis.
Bastant a contracor, ho va consentir. Un cop allí, li vaig exposar les condicions econòmiques que estaven disposades a donar-li les cunyades, com a ella li agradava anomenar-les, encara que de manera despectiva.
- Pensa - Vaig afegir per acabar de convencer-la - que és una bona proposició. I en agafar-la per l'espatlla i mirant-li als ulls, li vaig dir: Ara en serio. Honestament, crec que ho tindries d'acceptar, dos quilos i una bona carta de recomanació és una pasta, i mira, si les escanyes una mica, fins i tot pots arribar a esgarrapar-ne tres.
Pensa-t'ho.
Em va mirar, mentre és treia la samarreta i els pantalons. Portava un banyador negre que semblava dibuixat al seu cos.
- Vamos a bañarnos, el agua esta buena a esta hora, y mientras te explico de que va la historia. Hay muchas novedades que tu desconoces. ¡Venga!, ¡Vamos! - insistí -
La vaig seguir.

*

Tenia raó quan la frescor de l'aigua, però tenia la percepció que tenia igual de fresques les idees i alguna en portava de cap. Ja la començava a conèixer i, en comptes d'interrogar-la de seguida, vaig esperar a que parlés.
Nedarem una estona, fins que va decidir que ja era hora de donar-me la informació que m'havia promès, i també la seva resposta al meu oferiment.
Per mantenir la costum, em va acorralar en un racó de la piscina. A aquella mossa li agradaven molt les distancies curtes, quan més millor.
- Querido mio - va dir-me somrient - no voy a aceptar la oferta de las cuñadas, entre otras cosas, porqué el viejo, esta noche me ha pedido que me case con el.
- Cony! - Vaig exclamar sorprès - aquesta si que no me l'esperava.
- Por ahí va la cosa, lo tengo al punto, esta noche he estado en su habitación y lo he puesto ciego. No ve nada que yo no vea, ni decide nada que yo no decida.
Hará todo, absolutamente todo lo que yo le diga.
La vaig interrompre.
- Escolta'm, però, que t'has begut l'enteniment?, no veus que es un vell i que si et cases amb ell et posaràs a tota la família en contra. N'ets conscient de tot això?
Somreia la mala bèstia, sabedora que ni jo mateix creia en res de quan li acabava de dir i que estava acollonit tan sols de pensar-hi.
- Olvidas que si me caso con el, yo, seré de la familia, y obviamente la principal heredera. Que puedo hacer que deje sin nada a las dos cuñadas, que encima, tendrán que respetarme y tratarme como a una señora.
No vaig poder evitar un gest d'enuig. S'estaven complint les pitjors de totes les meves sospites i només se'm va ocórrer que pel bé de tots tenia d'evitar aquest casament. Tenia de trobar la manera de dissuadir-la, perquè de no ser així, aquest podria ser el detonant definitiu de la tragèdia.
No li podia posar traves, encara seria pitjor, per tant, decidí donar-li suport, però intentant que s'adones dels problemes que podria ocasionar-li un fet com aquest.
- D'acord, prova-ho i si et surts amb la teva, et felicito, jo m'aparto de l'assumpte i em limitaré a ser-ne un espectador desapassionat. Però ves en compte, la gent mata per diners, molt més que no pas per amor i, aquí n'hi ha molts en joc de diners. No ho oblidis ni un sol moment.
Se'm va quedar mirant fixament als ulls, mentre em deia.
- Mira, si no fuera porqué empiezo a conocerte, diria que me estás amenazando. Peró se que no es así, y lo tomo como un aviso que te agradezco. Andaré con cuidado.
I afegí...
- Y no olvides que yo también tengo mala leche, mucha más de la que te puedas imaginar. Me ha costado mucho llegar hasta aquí y, una ocasión como esta no se presenta todos los dias, así que no la pienso desaprovechar, o sea que, diles a esas dos que se anden con cuidado, con mucho cuidado. ¿Ok?
Buf! No es quedava tallada la mossa, tindria d'avisar a la Dolors i la Maria que anava a per totes, encara que l'assumpte del casament, de moment seria millor obviar-lo. Ja se'n cuitarien, o el vell o ella, de fer-ho oficial, i jo, em faria l'orni, com aquell que no en sap res.
- ¿En que estás pensando? - va preguntar-me en veure'm capficat -
- Eh!, Oh! Perdona'm, rumiava tot el que m'has dit, no penso dir res de moment, no és tracta pas d'enredar encara més la troca. Ja n'hi ha prou de marro i a més, coneixent el vell, ja els hi farà saber a totes dues d'un moment a l'altre.

*

La veu de la Maria ens va interrompre, l'expressió de la seva cara demostrava que no li havia fet massa gràcia trobar-nos tant junts dins la piscina, però no va fer cap comentari. Era molt educada la Maria i simplement em va dir.
- Andreu, ha trucat la Dolors que ja la pots anar a buscar.
- D'acord, ara mateix hi vaig.
- Després acabarem de parlar - li vaig dir a la Maria Asunción -
Em va somriure d'aquella manera que tenia ella, i que et posava com una moto, tot dient-me:
- ¿En tu cama o en la mia?
- Depèn de la feina que tinguis amb el vell - li vaig deixar anar sorneguer mentre sortia de la piscina - i no ho oblidis que aviat tindràs de cuitar la teva reputació, seràs la Senyora Redolat.


*


6
-------------------------------------------------



De com em fan
proposicions deshonestes.
Tant deshonestes,
que ni tan sols jo,
les puc acceptar.



6.1
-------------------------------------------------




Mentre anava a recollir la Dolors donava voltes a la conversa que havia mantingut amb la Maria Asunción. De fet, era per acoquinar-se. El pollastre que es podria organitzar seria d'aquells que fan època i em començaven a venir ganes d'anar-me'n a corrents a Andorra a demanar asil polític.
Però vaig decidir obviar-ho tot.
Quan explotés, seria qüestió de veure com s'anaven desenvolupant els esdeveniments i intentar evitar sortir-ne esquitxat.
La botzina estrident del cotxe del darrera, em va avisar que el semàfor estava verd, tot tornant-me a la realitat. Vaig arrencar mentre em disculpava. El trànsit, per variar, estava impossible a primeres hores del matí i en tardar gairebé mitja hora en arribar a casa de la Dolors, aquesta ja m'estava esperant a la porta amb cara de pocs amics.
- Que has fotut tanta estona? - em va etzibar - mentre pujava al cotxe acompanyada de dues maletes i un necesser.
- Noia, tot està embussat, o hi ha masses cotxes o manca ciutat, però això es un desastre.
Es va calmar una mica en escoltar les meves explicacions i va poder comprovar que tenia mes raó que un Sant mentre anàvem cap a la Masia. Pel trajecte, la vaig posar al corrent de la conversa que havia mantingut amb la Maria Asunción, ometent la part que m'interessava que de moment ignorés, i oblidant-me d'explicar-li l'afer de la nit anterior amb la Maria. No es tractava pas d'acabar-ho d'embolicar encara més tot plegat, però si em convenia que sabés de les dificultats que posava la noia per abandonar la Masia.
- No ho entenc - deia enfurismada -, com és pot dir que no a un oferiment tant substanciós com aquest. Però que s'ha cregut aquesta païa, que el vell li deixarà la pasta?...
...Aquesta va per ací, t'ho vaig dir des del primer moment que va arribar, no em vares fer cas i ara la tenim instal·lada dins, i la feina que hi haurà per treure-la.
En agafar-me de sobte pel braç, el 4x4 va zigzaguejar, una mica més i ens fotem una galeta.
- Ves en compte que estic conduint - li vaig dir - I no tinc gens de ganes d'anar a fer companyia al teu exmarit (q.e.p.d.).
- Perdona'm, però és que aquesta nit com m'ha costat molt agafar el son, he estat donant voltes a l'assumpte i la conclusió que n'he tret, és que potser tindríem d'oblidar-nos del que hem estat parlant fins ara i canviar d'estratègia.
- Ah sí! i quina vols emprar ara?
- Atura el cotxe - em va dir -
No pintava massa bé, ja me la veia a venir. Segur que l'idea que tenia era bona com a tal per les seves conveniències, però dolenta com a conseqüència per algú. Tot i així, arrambant-me a la dreta de la carretera li vaig fer cas.
- Molt bé, ja m'he aturat i soc tot orelles. Quina idea dona voltes pel teu cap?
Va encendre una cigarreta. Se la veia nerviosa, com si no sabés com enfocar el que m'havia de dir, però finalment es decidí.
- Mira Andreu, la millor solució per a tots, menys per la païa aquesta, seria ajudar al meu sogre a fer el traspàs i quan més aviat millor.
- Cony! Vaig exclamar astorat, m'estàs dient que et vols carregar al teu sogre.
- No!, sí! encara que, bé, ja és vell i és passa el dia mig adormit, drogat pels medicaments - i per les xarrupades pensava jo - i - continuà - De fet, tan sols és tractaria d'oblidar-se de donar-li algun dels medicaments, o cometre un error en la dosi. Ningú sospitaria rés i ens evitaria molts maldecaps.
Vaig respirar a fons. La Dolors, expectant, estava pendent de la meva resposta, que, malauradament per ella i afortunadament pel vell Redolat, no seria la que esperava sentir.
- Mira Dolors. Jo puc ser moltes coses en aquesta vida, un cínic, un poca-solta, un ocupa, un mantingut, o el que tu vulguis, però no un assassí, o l'encobridor d'un crim, que en aquest cas ve a ser el mateix, doncs m'imagino que ja te'n cuitaries tu de la feina, ja que ets qui li porta la medicació.
Ho sento, no et puc ajudar, ni hi estic d'acord. Els diners son molts i importants, però no fins aquest punt. Potser tindries d'apujar l'oferiment a la Maria Asunción, que hi posi ella el preu, tothom en te un de preu. Quant a mi, l'únic que et puc dir, es que si és produís el fatal desenllaç de manera irregular, em limitaria a no fer preguntes. Però no ho considero una bona idea, sincerament.
Em va deixar anar el braç, però era evident que estava contrariada i que l'objectiu ja el tenia enfocat i, aquesta era de les que no es tiraven enrere per res del món.
- Arrenca, ha estat una mala pensada. Oblida tot el que t'he dit, estic massa trasbalsada i no se ni el que em dic.
Li vaig fer cas. Mentre arrencava pensava que de totes maneres, ja havia pres la determinació i ho faria igualment i, aquí si que no podia fer-hi res. Però no és el mateix saber-ho, que prendre-hi part. Ho enteneu?

*

En arribar a la Masia la Maria ens estava esperant neguitosa, el vell havia recaigut, una ambulància l'havia portat feia uns deu minuts cap l'Hospital amb urgència.
- Però que li ha passat?
- No ho se, la Maria Asunción l'ha anat a buscar a la seva habitació i al cap d'una estona ha baixat esverada cridant com una boja, dient que s'havia quedat entabanat i no reaccionada als seus estímuls.
No cal que us digui com devia anar la cosa i a quins estímuls es referia la païa, com li deia la Dolors. I au, ja ens tens a tots de romeria cap a l'Hospital a veure el viu que tothom volia mort, llevat de la Maria Asunción, que era l'única interessada en que seguis piulant, doncs si és moria, és quedava sense feina, sense matrimoni i sense herència.

*

Urgències estava col·lapsat com sempre, però degut a l'historial del vell Redolat, l'havien ingressat directament a emergències. Cap allí ens adreçarem, encara que de moment no ens permetien veure'l.
És a la UVI - ens va dir una infermera - Ha estat un bon ensurt, però ja està fora de perill. Fins demà al matí no el podran visitar.
Però, que és el que ha tingut? - va preguntar la Maria -
- Un atac de cor. Lleu, però atac al cap i a la fi. Que ha tingut alguna emoció forta? Últimament.
No cal ni dir que tots tres dirigirem la nostra mirada cap a la Maria Asunción que és va fer l'orni. Però, com que no és tractava pas d'explicar-li tot l'embolic a l'infermera, vaig apostil·lar:
El seu fill va morir abans d'ahir. D'un infart també.
El rostre de l'infermera és va enfosquir, amb un gest de complicitat va contestar:
- Vaja, ara ho entenc. No és preocupin, comprenc tot el que estan passant i ho sento, però valdria més que se n'anessin cap a casa seva, aquí no podran fer-hi res - i afegí - no és preocupin que el tractarem bé, vostès descansin també. Demà a partir de les nou del matí ja podran visitar-lo.
En sortir de l'Hospital, la Maria va pujar al davant del cotxe i les altres dues al darrera. Greu error per la meva part que no tenia d'haver permès i que tan sols arrencar va fer esclatar la guerra.
La Dolors es va adreçar a la Maria Asunción, mentre li etzibava.
- Només arribar a casa ja pots fer les maletes i tocar el dos, s'ha acabat la teva feina. Entesos?
L'altre ni es va immutar i per encendre-la encara més del que ja ho estava, li va dir:
- ¡Ah no! mi amor, yo tengo un contrato y mientras el viejo viva, lo pienso cumplir. Que una es muy profesional, o sea que tendrás que aguantarme, te guste o no.
Ja estaven a punt d'agafar-se pels cabells, quan em vaig veure precisat a intervenir.
- Voleu fotre el favor d'estar-vos quietes i callar d'una punyetera vegada. Si us voleu barallar ho feu quan arribem, que ara estic conduint i anar amb vosaltres és pitjor que portar quatre o cinc criatures al cotxe.
Semblà que em feien cas. Almenys, les hostilitats cessaren fins arribar a la Masia, encara que, no ens enganyem, era un alt al foc fictici, doncs, tan sols baixar del cotxe la Dolors i la Maria Asunción ja es tornaren a enganxar.
En començava a estar tip de tot aquest enrenou i la Maria em va salvar en dir-me.
- Andreu, ¿que et faria res acompanyar-me a casa a recollir les meves coses? De passada, aniré a veure a la meva cosina i ens podem quedar a dinar allí. Et sembla bé?
Com comprendreu, em va faltar temps per dir-li que si. Que es quedin aquest parell a soles i si volen que es matin entre elles, però jo m'evaporo - em vaig dir -

*

Mentre anàvem cap a casa de la Maria, ja em va avisar que de cosina, res de res, i dinar si hi havia temps.
De fet, ja m'ho temia. Però comparat amb el panorama que m'esperava de passar tot el migdia i una llarga tarda amb aquell parell barallant-se tota l'estona, o de morros, ja m'estava bé el seu oferiment. Sobre tot tenint en compte l'agradable record de la nit anterior.
La Maria vivia a la part alta. Un àtic petit però molt ben arreglat, només entrar va dir-me: Ves-te dutxant que faig les maletes amb una revolada i vinc a reunir-me amb tu.
Amb prou feines m'havia ensabonat quan ja la tenia abraçada a mi mentre els seus llavis buscaven els meus. I era tan dolça la Maria que aconseguia desarmar-me, però notava l'escalfor del seu cos mentre s'enganxava a mi.
No anàrem al llit. Allí mateix a peu dret vàrem anar per feina. Després d'una bona estona així, en separar-me'n la vaig besar dolçament mentre li deia:
- Tindríem de marxar, s'està fent tard.
- Tens raó, anem-nos-en.

Un cop vestits i recollides las pertinences de la Maria, ens aturarem a dinar a Can Collat arribarem. Després reprenguérem al camí cap la Masia. Mentre ens hi acostàvem, anava conduint tot pensant en les meves coses. Començava a estar ja una mica cansat de veure'm obligat a exercir de sex símbol, tot i que amb la Maria valia realment la pena encara que em preocupava el fet que m'hi estava començant a enconyar i això era nou per a mi, no sabia si estava preparat per mantenir una relació responsable amb una dona, no era fàcil, la veritat es que se'm feia una muntanya.
- En que estàs pensant? - em va preguntar - En mi?.
La vaig mirar, la veia molt diferent a com l'havia contemplada sempre. Com no havia reparat en la bellesa senzilla d'aquella dona?. En els seus ulls grisos, el seu cabell negre, curt. I el cos, un cos fort, dur, que m'havia passat desapercebut durant tots aquests anys.
Però no li volia mentir, no pensava en ella en aquell moment i li vaig dir la veritat.
- Ho sento, però en aquests moments no pensava en tu, malgrat que m'ha agradat molt el d'abans.
- I en que pensaves, doncs? - insistí ella -
Vaig somriure i abans de dir-li, vaig creure que ho entendria.
- Doncs mira, pensava que aquest vespre em tancaré a la habitació a pany i forrellat, doncs si no, entre totes tres em matareu ben mort i necessito descansar per tal de reposar energies. T'asseguro que ho necessito desesperadament.
Esclatà a riure, tot dient-me.
- Tens raó, masses cordes per un sol violí.
- D'on carall l'has tret aquesta expressió?
- Oh! Es d'una vella pel·lícula italiana, de l'Hugo Tonazzi i la Stefania Sandrelli em sembla. Ell era concertista de violí, d'aquests quartets de música clàssica, convivia amb tres dones alhora. Oh! I amb fills i tot de cadascuna d'elles. Quan eren festes com per exemple Nadal, aniversaris, sants, etc., el pobre home anava de bòlid, per tal de participar de la celebració amb les tres famílies alhora i a més quedar bé amb totes.
I és clar, al final no pot aguantar més aquest ritme tan frenètic i és mort d'un infart. Això sí, a l'enterrament hi van les tres vídues, amb tota la mainada.
Vaig somriure.
- Vaja! m'estàs dient que em queden tres telediaris?
Va fer un gest de complicitat.
- No! jo diria que almenys alguns més. Encara que et queixis, sembla que ho portes força bé, tot i què potser seria ja el moment que et decidissis a triar entre una de les tres. No creus?
Vaig sospirar i tot fent un posat de víctima, li vaig dir.
- Ja m'agradaria ja, de poder-ho fer, preferiria quedar-me amb tu, però no és possible per ara, tu ho saps. La situació cada vegada és més complicada, més del que et penses.
- Que potser m'estàs amagant alguna informació? - preguntà -
- No! vaig mentir amb la meva ja natural habilitat. Però entre el vell fotut, la Maria Asunción pendonejant-lo, i la Dolors cada vegada més enfurismada, la cosa no pinta gens bé. I necessito controlar-les a totes dues tant com pugui. Ho entens?
- Tens raó. En realitat tot plegat, te pinta d'acabar malament, però cal ser optimista i sobre tot d'anar amb molta cura. Aquí no et pots refiar de ningú.

*

L'arribada a la Masia de Can Redolat va esquinçar la nostra conversa.
En aparcar el cotxe, la Maria Asunción i la Dolors estaven a la piscina prenent el sol del capvespre. Això si, ubicades l'una a cada punta. Devien d'haver firmat una espècie d'armistici o quelcom que s'hi assemblava i afortunadament, malgrat les meves impressions, la sang no havia arribat al riu.
- Hola! em va dir la Dolors, estranyament simpàtica. He trucat a l'Hospital per veure com estava el vell, m'han confirmat que a partir de les nou ja el podrem anar a veure. Diu l'infermera que està molt recuperat.
- Vaja! - em vaig dir - Almenys hi ha una bona noticia. O no?
- Sí! exclamà no massa convençuda la Dolors. De fet, més que una afirmació semblava una pregunta.
A tot això, la Maria Asunción no deia res. Continuava tombada prenent el sol, com si l'assumpte no anés amb ella. De fet, confirmava la meva sensació que s'havia produït una treva momentània, però no era qüestió de refiar-se, en qualsevol moment podria tornar a esclatar el conflicte.
Després de sopar, al·legant que estava cansat i no em trobava gaire bé, me'n vaig anar a dormir tal hi com li havia advertit a la Maria. Un cop a la cambra vaig tancar la porta amb pany i forrellat. Necessitava imperiosament descansar per reposar energies. I és que havia arribat a la conclusió que un hom, o sigui jo, no havia nascut per a sex símbol.

*

7
-------------------------------------------------


De com el vell Redolat
es recupera
i sorgeix un viatge inesperat


7.1
-------------------------------------------------



L'endemà al matí vàrem anar a veure al vell Redolat. La Maria Asunción declinà venir, al·legant que no és trobava gaire be. A les nou en punt la resta érem a l'Hospital.
En Marcel Redolat, estava més eixerit que un gínjol. Només entrar a l'habitació, per la expressió de l'infermera, era evident que ja n'havia fet alguna de les seves. Bon senyal, - vaig dir-me - ja està en forma.
La noia va abandonar l'habitació amb els ulls baixos i cara de circumstancies. Òbviament, tots ens vàrem interessar per el seu estat. No el de la infermera, no! Pel de el vell. Però era palès que ja estava bé.
Al cap d'una estona, va venir el Doctor a visitar-lo.
Bé, sembla que ens hem recuperat(((punt i a part))). "Perquè els metges diuen ens hem recuperat, quan tot va bé, i no diuen per exemple, ens hem mort, quan tot va malament" Misteris del llenguatge professional, diria jo.
Com deia, el Doctor continuà explicant-nos que el Sr. Redolat tindria de romandre un parell de dies més a l'Hospital, per acabar de recuperar-se i un cop a casa tindria de seguir un regim estricte.
Ah! i res d'esforços ni emocions fortes. Sobretot, repòs i tranquil·litat absoluta.
- Cony! - em vaig dir mentre em mirava la Dolors que semblava compartir els meus pensaments - Com no és quedi a l'Hospital, on anirà a parar, és el lloc menys idoni per la seva recuperació i si per tornar a l'Hospital al cap de quatre dies, o directament al Tanatori.

*

Com que no hi ha exercici més avorrit que estar en un Hospital amb la calor que hi fa, tant a l'hivern com a l'estiu, i aquella olor a lluç bullit, a menjar sense sal - sobre tot, si un no hi està ingressat - decidirem retornar a la Masia.
Abans però, ens acomiadarem del vell Redolat, desitjant-li una prompta recuperació.
De tornada cap la Masia, la Dolors ja em tornava a donar la tabarra amb la Maria Asunción. Que si no pot ser, que si l'hem de fotre fora com sigui, que ja no la vull veure més per la Masia, etc. Vaja, la cantarella de sempre.
La vaig interrompre, cansat ja de donar constantment voltes a l'assumpte i de tanta xerrameca.
- Mira Dolors, ella no vol anar-se'n i tu no la pots fer fora, o sigui que la tindràs d'aguantar, t'agradi o no i, ja que tenim de conviure tots amb ella, quan menys mal rotllo hi hagi, millor. Aquí, del que és tracta és de tenir-la vigilada constantment. Quan menys a soles estigui amb el vell millor, tot i que aquest no crec que duri gaire, o sigui que és tracta de tenir una mica de paciència i deixar que els esdeveniments es vagin produint com esperem tots, menys el teu sogre, és clar.
- Ho entens?
Semblà que si que ho entenia i almenys durant la resta del trajecte no va parlar-ne més de l'assumpte.

*

En arribar a la Masia la Maria Asunción ja s'havia recuperat del tot i s'estava banyant a la piscina, es veu que ningú l'havia avisat que en una casa hi havien tasques a fer, com treure la pols, fer els llits, etc.
A la Dolors li va venir la dèria de nou de regirar les golfes, li vaig treure del cap:
- Ja ho vàrem provar una altra vegada sense cap resultat, allí les úniques riqueses que hi ha son els quadres, jo diria que alguns son bons, però no hi entenc ni fava, potser valdria la pena que se'ls vingués a mirar un entès, crec seria el millor.
Semblà convençuda.

*

Al migdia mentre dinàvem donava la sensació que és respirava una aparent tranquil·litat, dintre d'una certa tensió que és mastegava a l'ambient. A l'hora del cafè la Maria Asunción em va demanar si l'endemà la podia acompanyar a Barcelona a recollir algunes de les pertinences que havia deixat al seu apartament.
- Hace ya dias que queria ir, peró con todo lo que ha pasado lo he ido demorando, ahora que oarece que el señor Redolat està mejor crero que és el momento, además todos mis bartulos deben estorbar a mi amiga - afegí -
El gest que amb el cap amb va fer la Dolors, fou més que suficient perquè accedís a la sol·licitud de la Maria Asunción.
D'acord - li vaig contestar - demà t'acompanyaré.
La tarda va transcórrer amb calma, la Dolors i la Maria a les tombones prenent el sol, la Maria Asunción també però a la banda oposada i jo que vaig aprofitar per dur a canviar l'oli al Pajero i de passada escampar la boira i del perill d'aquell trio.



*


8
-------------------------------------------------

De com, el que podia semblar
un simple viatge a Barcelona,
em porta a un descobriment
sorprenent i desconcertant.


8.1
------------------------------------------------

Plovia en llevar-me l'endemà al matí, de fet, més que ploure el que queia es una d'aquelles tamborinades típiques de l'estiu, amb aigua a bots i barrals, trons, llampecs i fins i tot calamarsa.
Vaja! - vaig dir-me - a veure si serà un mal presagi.
La Maria Asunción ja feia estona que trafegava per la Masia i m'estava esperant a la cuina tot esmorzant.
La vaig acompanyar, la veritat es que tenia gana, tant d'exercici m'obligava a reposar fortament energies i com no sabies mai quan et tocaria tornar a recaure, calia estar ben preparat,
- En cuando acabes nos vamos, - em va dir - quiero regresar pronto para ir a ver al viejo.
D'acord - vaig contestar - detesto cordialment baixar en cotxe a aquesta urbs caòtica que és Barcelona i els mals tràngols quan mes aviat es passen millor.

*

A penes plovia quan vàrem sortir per agafar el Pajero i el sol novament començava a escampar el seus raigs. No hi havia massa moviment a l'autopista, i pels voltants de les onze érem a la Meridiana; en intentar trencar per Aragó, un municipal ens barrava el pas,
Vaja! comença l'espectacle - em vaig dir - obres al canto. Decidí tirar cap a la Ronda Litoral fins a Passeig de Colon, i des d'allí pujar Rambles amunt fins la plaça de Catalunya; el pàrking tenia el llum de "lliure" encès, i allí deixarem el Pajero.
Un cop dalt la plaça, sortejant músics peruans, pidolaires, faroles i d'altres que intentaven guanyar-se la vida com podien, travessarem les Rambles enfilant el carrer Elisabets; en arribar al Museu D'Art Contemporani i tombar a l'esquerra arribàrem on vivia l'amiga de la Maria Asunción.
Anàvem a entrar-hi quan la vaig alertar.
- Ostres! ¿Has vist qui està entrant a la porta del costat d'aquell Bar?
No, mi amor, ¿quien? - em va contestar
Ella va mirà en la direcció indicada i pogué observar la figura elegant i discreta, però no tant com ell hauria volgut, del Doctor Puigarnau que desapareixia engolida per la porta d'un bloc de pisos bastant galdós.
- No saps on ha entrat, veritat?
- Pués no! fou la seva contesta intrigada, més que res pel sentit de misteri que havia donat a les meves paraules.
- Ai Maria Asunción, ja es veu que no coneixes aquest territori, veuràs! L'elegant i distingit Doctor Puigarnau, acaba d'entrar per la porta del Palau del Sado, i no crec que s'hagi equivocat de porta.
¿Ese señor tan serio y tan formal?
El mateix.
- Ho vols comprovar?
No hace falta - em va contestar després d'haver-me dit que no sabia on entrava el Doctor Puigarnau - Yo trabajaba aquí y tengo muy buena relación con Georgette, que en realitat se llama Ramona y es la dueña del local.
- No fotis! No m'acabes de dir que no sabies on entrava.
En agafar-me pel braç, em va dir: Nosotros vamos también ahí, Georgette es la amiga que tiene guardadas mis cosas. Luego te lo explicarté todo, però no es lo que te piensas.
Això mateix li havia dit jo a la Dolors quan ens va enxampar amb la minyona de Calataiud, i no va pas colar. Ara era jo qui estava sorprès i un xic mosquejat, en Blai (q.e.p.d.) m'havia dit que havia exercit sempre de mainadera i ja no sabia jo que entenia ell exactament per fer de mainadera, de fet ja entenc que és una manera com una altra de cuitar avis, però la idea que jo i sobretot la Dolors i la Maria en teníem era una altra.
Un altre secret que em convenia guardar i ben guardat, com la Dolors s'assabentes de les activitats reals de la Maria Asunción, si que le tindríem armada i ben armada. I ben pensat, ja m'anava bé, almenys tenia un lloc on havia agafat la Maria Asunción en un renuncio com diria ella.
En el viatge de tornada a Anoharra tindria que donar-me un munt d'explicacions.
Era veritat que havien estat, o eren encara molt bones amigues la Rossy i la Georgette, doncs la rebuda va ser molt efusiva, aquestes coses es noten de seguida.
La Georgette estava parlant per telèfon i ens va fer un gest amb la ma, per tal que ens esperéssim.
- Sí! d'acord, entesos! Demà et trucaré. Adéu!
- Perdoneu! - ens va dir - vens a recollir les teves coses?
- Sí! - afirmà la Maria Asunción
Del calaix del mig de la seva taula va treure un manyoc de claus.
- Te, tu mateixa, i intenta deixar-ho ordenat, ja saps quines son les meves manies. Tot va bé? - preguntà.
Sí! muy bien, gràcias.
- Si no, ja saps on tens un racó - li va dir -
- Lo sé, y grácias otra vez, però no creo que de momento lo necesite.
Ens vàrem acomiadar d'ella, volia preguntar-li a la Georgette coses sobre el Doctor Puigarnau, però vaig considerar que o era el moment oportú i que la Maria Asunción mentre tornàvem, mes o menys objectivament em posaria al corrent de les seves activitats anteriors.

*

El pis de la Georgette era un parell de carrers mes amunt, no era mol gran però estava decorat amb molt de gust.
- Tu vivies aquí?
Per primera vegada des que la coneixia, semblava una mica tallada per la situació, com si el fet que hagués tingut accés a una part de la seva vida privada no li hagués agradat, però aixó s'ho podia pensat abans de dir-me que l'acompanyes.
- Si, però solo una temporada, cuando recien llegué estaba muy apurada y una amiga que me encontré me habló de Georgette, a ella le gustan mucho las mujeres y, bueno: conviví unos meses con ella, peró - somriu - no era lo mio, tu ya sabes lo que me gusta y en cuando conseguí un poco de dinero se lo hice saber y me fui a una pensión. Entonces empece a cuidar viejos y descubrí que tambien podia ser un trabajo muy rentable.
- Ja, no cal que ho diguis - fou el meu àcid comentari -
Aleshores em va agafar pels braços i palplantada davant meu em va dir: Como se te ocurra irte de la lengua eres hombre muerto. ¿De acuerdo?
Li vaig separar les mans.
- No et preocupis i no cal que m'amenacis, no pensava dir res, ja està tot prou emmerdat per acabar-ho d'embolicar, però recorda que me'n deus una.
D'acord?
Va somriure.
De acuerdo, serà nuestro secreto, te recompensaré, en su momento no dudes que te recompensaré.
Ja m'imaginava com i només de fer-ho ja tornava a sentir-me cansat.

*

Mentre esperava assegut al sofà, no gosava encendre cap cigarreta de net i endreçat que estava tot. Al cap d'una estona la Maria Asunción aparegué amb una maleta i un parell de bosses.
- Tu! - vaig dir-li - No t'estaràs emportant tot el vestuari de la Georgette, altrament Ramona.
No seas tonto, es ropa y cosas mias, aunque es cierto que casi todo me lo regaló ella, però es mio, solo que en la pensión no podia tener todo esto, allí hay mucho joputa mangui.

Desfent el camí tornarem al Palau del Sado, la Maria Asunción tenia de retornar les claus a la seva amiga.
Grácias por todo Georgette, si otro dia vuelvo a bajar ya vendré a verte - afegí com a comiat -

*

Mentre pujàvem per l'autopista vaig decidir endegar una mica més en tota aquesta historia d'ella que desconeixia i que em tenia francament intrigat.
Escolta'm - li vaig preguntar - Com vares aconseguir les referències, allò no era un document de xixinabo, semblava autèntic i veraç, talment com si fos de la senyoreta Rottenmeier.
Verás mi amor - contestà somrient - Georgette tiene clientes muy influyentes que por ella harian lo que hiciera falta. ¿Entiendes?
Sí que ho entenc, entenc que no n'hi ha un pam de net i que jo semblo el beneit del pim pam pum de la fira. Es igual, ja no vull saber res més, ja t'he dit que callaré, no vull emmerdar-ho tot encara mes.
Vàrem arribar a Anoharra i en comptes d'anar directament a la Masia ens passarem per Sant Julià a veure que feia el vell.
Estava descansant, però el metge que no apartava la vista del pitram de la Maria Asunción ens va dir que estava molt més bé i que segurament la setmana següent el donarien ja d'alta.

*

9
-------------------------------------------------

De com el vell
un cop recuperat,
ens sorprèn,
i molt.
Massa.
9.1
------------------------------------------------

L'absència temporal del vell Redolat comportava un cert relaxament en les relacions de la resta del personal. Semblava com si les tensions s'haguessin aparcat momentàniament i una espècie de tensa treva, però treva al cap i a la fi i s'hagués instal·lat entre els habitants de la Masia.
Els dies posteriors, entre que l'anàvem a visitar cada tarda i l'armistici pactat entre la Dolors i la Maria Asunción, transcorregueren amb relativa normalitat, llevat de les constants embranzides que tenia d'aguantar de les tres, de les que me n'anava sortint com podia.
Finalment, el divendres cap al migdia li van donar l'alta i tota la tropa l'anàrem a buscar. Fins i tot semblava estar més bé que abans. A veure si la Dolors ja li estava modificant la medicació feia uns dies i a l'Hospital s'havia refet.
Tenia les meves sospites, però no era un tema de la meva incumbència, llevat de la responsabilitat de saber-ho. De fet, el millor que podia fer aquell vell bavós, era morir-se d'una punyetera vegada i quan l'herència, doncs mira, que se la quedés qui li toques. Total, jo no en veuria ni cinc i la possibilitat més raonable que tenia a partir d'aquí, era enganxar-me a la Dolors o a la Maria com un llimac, o a les dues, mireu que us dic, que no soc pas gelós jo.

*

Eren fascinants els jocs de mirades que és produïen quan algú feia el més mínim gest, o pronunciava qualsevol paraula. Tot l'espectacle d'aquells àpats i estades al jardí, o a la piscina, amb aquella tensió soterrada, eren dignes d'una pel·lícula d'en Chabrol.
El vell menjava la verdura amb cara de fàstic, tot i que li donava la Maria Asunción. La Dolors i la Maria no li treien la vista de sobre, pendents del més mínim detall i jo que els observava a tots des d'un cert distanciament. Mentre ho feia, pensava que allò tenia d'explotar d'un moment a l'altre. I ho vaig encertar, doncs no va tardar gaire a fer-ho.
Va ser a l'hora dels postres. El vell volia un cafè, doncs ho era molt de cafeter. Quan la Maria Asunción és disposava a portar-li, la Dolors s'hi va oposar.
- Que no ho veu que no en pot prendre de cafè - li va dir amb la amabilitat que la caracteritzava - Que és un excitant. El doctor ha dit que te de fer un règim molt estricte i a vostè no se li ocorre altra cosa que demanar un cafè.
Aleshores, el vell va aixecar el cap i mirant-se fixament a la Dolors, li va dir:
- No et preocupis tant per la meva salut que no en veuràs ni cinc de l'herència. Arran de la mort d'aquell desgraciat, he tornat a modificar el testament i he decidit deixar-ne la meitat a la Maria i l'altre meitat a la Maria Asunción, que és l'única que s'ha preocupat per mi.
I afegí:
A més, us agradi o no, em penso casar amb ella. I tu, - adreçant-se a mi - com que ets el que és fot a aquesta bandarra, ja t'espavilaràs per mantenir-la, doncs no en veureu ni un duro de l'herència.

*

El silenci posterior a aquestes paraules és podia tallar amb un ganivet. La Dolors esbufegava per tal de contenir-se i no dir algun disbarat que encara podria empitjorar més les coses. La Maria, amb cara de sorpresa no deia res. Mentre, la Maria Asunción somreia descaradament mirant-les a totes dues.
En aixecar-me, vaig estirar a la Dolors pel braç i me la vaig emportar cap a la cuina. Tenia de calmar-la abans no fes un disbarat. Em va seguir remugant i amb cara de molt pocs amics, de cap diria jo, si és que mai n'havia tingut algun.
Un cop allí es va esbravar.
- Però, ho has sentit? Em deia mentre em sacsejava. Has sentit el fill de la gran bagassa el que m'ha dit. Que em deixa sense ni cinc. A mi, que l'he cuitat com si fos un pare i que he aguantat tots aquests anys al borratxo del seu fill, aquell desgraciat (q.e.p.d.). Andreu - afegí - aquest testament és te d'impugnar, no és legal, no ho pot ser de legal. Ah! i aquella bandarra d'allà fora, que no es pensi que és casarà amb el vell, jo ho impediré, sigui com sigui.
Malgrat els meus intents, no vaig aconseguir calmar-la, però si que, almenys, va entendre que no podia evitar el nou testament i tampoc el casament.
- És legal, tan una cosa com l'altre. Que t'agradi o no, ja son figues d'un altre paner, però no pots fer-hi res.
- Ja ho veurem - em va dir -
Però no va poder impedir-ho, ni una cosa ni l'altre, tal com jo ja li havia pronosticat i al cap d'una setmana tensa a més no poder, una senzilla cerimònia civil celebrada al jardí de Can Redolat, va unir en matrimoni en Marcel Redolat i la Maria Asunción González Marques.
No cal ni dir que va ser una de les cerimònies em menys assistència que és coneixen. De convidats, tres i amb mala cara.
Home! Un, no és que tampoc hagi anat a gaires casaments, però el que us puc ben assegurar, és que com aquell, de tristoi, no n'hi havia agut ni n'hi hauria mai més cap, llevat, és clar de la Maria Asunción que satisfeta d'haver-se sortir amb la seva, somreia d'orella a orella.
No va haver-hi viatge de noces. Faltaria més, però si pastel amb els dos nuvis dalt de tot, a punt de caure del precipici. Cava, cafès, licors i ball. Encara que aquest últim aspecte prefereixo ni tan sols explicar-ho, de penós que va resultar.
De fet, el més escaient haurien estat dosis generoses de til·la per calmar els nervis del personal assistent.

*

Aquella nit va ser especial per a mi. La Dolors i la Maria estaven tan emprenyades que em varen deixar tranquil i l'altra ja tenia prou feina amb el vell.
Vaig dormir com un tronc, em semblava gairebé un miracle aconseguir dormir com cal dues nits seguides en tan poc espai de temps.


*


10
-------------------------------------------------


De com comencen a
confirmar-se els indicis,
que ens abocarien
a la tragèdia.



10.1
-------------------------------------------------

Els primers dies del nou estat de el vell Redolat i la Maria Asunción, fins i tot hi havia una certa calma, tensa, però calma al cap i a la fi. La Dolors semblava resignada i més aviat es comportava molt amablement amb el seu sogre i la seva flamant esposa.
Jo suposava que alguna en portava de cap, però no sabia quina, ni ella me n'havia dit res.
La Maria, com sempre, com si no hi fos, o sigui que, en conjunt, semblava que els ànims s'havien apaivagat i els negres núvols que planejaven sobre la masia, esvaït, encara que de manera momentània, doncs el dijous per la tarda, de manera sorprenent, totes dues van dir que se n'anaven a la perruqueria.
Em va estranyar una mica, però com ja en tenia ganes que marxessin - a veure si en quedar-me sol apareixia la Maria Asunción - no hi vaig donar massa importància.
Un cop fora, mentre encenia una cigarreta em dirigí cap a la piscina, a veure si venia la núvia, doncs, des que s'havia casat encara no l'havia tastada. I és que una cosa és anar tip i l'altre passar gana, que aquí anaves d'Herodes a Pilats en un tres i no res.

*

Quan feia més o menys un quart d'hora que havien marxat les cunyades, va aparèixer somrient i amb el seu caminar cadenciós l'objecte dels meus desitjos carnals. Devia haver esperat a baixar, més que res per tal que no tornessin a espiar-nos. No se'n refiava gens de les dues i sabia que li estarien a sobre pendents de la més mínima relliscada per la seva part.
De fet, aquesta mossa no deixava mai res a l'atzar.
- Hola, mi amor, ¿no me has echado en falta? - deia mentre m'abraçava -
Això tu, que des que t'has casat amb el vell em tens més oblidat que un estudiant als llibres. Ja era hora que vinguessis.
I el teu marit? - li vaig preguntar -
- Està durmiendo la siesta. Le he dado un buen viaje y se ha quedado fritito, però està conmigo que no veas, ¿sabes que me ha dicho?, Que va a dejarme toda la herencia a mi solita. Mañana por la mañana vendrá el notario que ya tiene el nuevo testamento redactado. Solo tendrá que firmar y ya está.
I afegí -
No se te ocurra decir nada, sabes que cuento contigo. Ya te dije que en esta casa tan grande me encontraria muy sola. ¿Ok?
Em vaig quedar de pedra. Qualsevol diu res. El maig del 68, al costat del que és podria muntar, seria brou de faves. Ja s'armaria quan es morís el vell i aparegués el testament. Després si que seria per veure-ho, o potser per sortir corrents.
- ¿En que estás pensando? ¿En la que se puede liar? - em va preguntar en veure l'expressió de la meva cara.
- Exacte, per això entre d'altres coses no penso dir res. Quan és mori el vell ja explotarà per on vulgui, però jo de tu, no estaria gaire tranquil·la. L'emprenyada de la Maria i la Dolors pot ser terrible i la reacció no vull ni imaginar-me-la.
- No te preocupes, porqué en cuando muera el viejo, yo seré la única ama y señora de esta casa, y tendrán que acatar mis órdenes, les guste o no.
- No sé! No ho veig tan clar. Tot plegat s'està complicant cada vegada més, espero que sàpigues el que et fas.

*

Ens vàrem deixar de xerrameca, no fos que vinguessin les perruqueres. La meva habitació ens va acollir per jugar una estona als metges. De fet, no estava gaire per la feina, no és que no hi poses empeny, doncs la Maria Asunción quan la tenia dins seu es tornava elèctrica, però no estava per la labor i es veia que tenia ganes d'acabar aviat, doncs em va liquidar en deu minuts, aspecte molt estrany en ella.
Alguna en portava de cap, doncs no tenia ganes de "retosar" com deia sempre.
En encendre una cigarreta, li vaig preguntar:
- Que passa per aquest caparró?. Quina en portes de cap?. T'has desempallegat de mi molt de pressa i això no és normal en tu, o és culpa del teu nou estat.
Va somriure, i era un somriure d'aquells de portar-ne alguna de pensada.
- Veras, es que necesito que mañana por la mañana me hagas un favor.
- Ja!, quin?, si no és molt preguntar.
Em va mirar mentre la seva ma dreta començava a remenar pel meu entrecuix.
- Es que, verás, alrededor de las doce vendrá el Notario, y necesitaría que a esa hora no estuvieran las dos cuñadas. Sospecharian enseguida de que iba la cosa, y pondrian toda clase de impedimentos. Además, la situación se podria poner muy violenta, ¿entiendes?
- Vaja! i on vols que les porti?, al Tibidabo?, a Port Aventura? o d'excursió al Zoo?
- !No lo sé¡ pero, invéntate algo. A ti te interesa que no sepan nada, no tanto como a mi, però creo que bastante, también. Solo será un par de horas. No te pido mucho - afegí posant aquella careta que tant bé sabia fer.
- Dona! però és que així, de cop, no se'm ve cap excusa al cap. Que sigui creïble, és clar.
- Pues tienes toda la noche para pensarlo - insistí -
Li vaig apartar la mà de l'entrecuix, començava a posar-me calent i en aquests moments, necessitava tenir el cap fred. El meu cervell donava voltes i voltes, però no ho veia clar.
Finalment li vaig dir:
Escolta'm i pensa una mica.
El Notari és molt amic de la Dolors, massa, em sembla, i aquesta com no se'n fia gens de tu i menys encara del seu sogre, segur que demà, o com a molt demà passat, ja ho sabrà. Per tant, el marro el tindràs igual, ah! i a més, crec que val més que ho sàpiguen, no em preguntis perquè, però val més.
Se'm va quedar mirant, tot dient-me.
- Muy misterioso te veo; ¿acaso sabes algo que yo no sé?
Tenia d'anar en compte i mirar de convèncer-la sense explicar-li les perilloses idees de la Dolors.
- No! - vaig dir-li intentant ser convincent - però és millor que ho sàpiguen. A part que, el vell, en qualsevol moment els hi dirà. Li encanten aquest tipus de situacions en que pot putejar la gent, ja ho saps tu prou.

*

No ho veia molt clar, però quan l'hi estava insistint que no passava res, el soroll del cotxe de la Maria, va fer que abandonés amb urgència l'habitació, deixant per un altre moment les nostres cabòries.
En vestir-me corrents mentre ella se n'anava cap la seva habitació, em vaig estirar al llit tot fent-me l'adormit.

*

11
-------------------------------------------------


de com la Dolors
entra en acció com un
elefant en un ferroveller,
i, hi han més sorpreses.


11.1
-------------------------------------------------


Vaig sentir com entrava la Dolors a l'habitació mentre jo em feia l'endormiscat, però ella em va despertar bruscament i sense cap mirament, com solia fer-ho sempre.
- Desperta't!, hem de parlar.
Tot i fent-me l'adormit, en aixecar-me, li vaig veure una expressió a la cara que no em va agradar gens.
Aquesta ja ho sap - em vaig dir -
- Que passa que sigui tan urgent?. Que potser s'ha acabat el món?
- Per algú potser sí. Saps d'on venim amb la Maria?
- De la Perruqueria, estàs molt maca - vaig dir amb cara d'imbècil -
Em va fotre un mastegot que m'hauria despertat de cop, suposant què estès adormit, o adormit si no estes ja acostumat als mastegots que sovint em propinava.
- No diguis bajanades. Hem anat al Notari per aclarir l'assumpte del testament i, saps de que ens hem assabentat?
- No! què passa ara?.
- Que què passa? doncs mira. Passa que el gran cabró no ens va dir tota la veritat en l'assumpte del testament. N'ha fet preparar un de nou al Notari, demà vindrà el passant per signar-lo i em temo que aquest serà el definitiu. - va fer una pausa - Ah!, i a qui t'imagines que li deixa tota l'herència?.
I a mi m'ho dius - pensava jo - però és tractava de contestar el que ella no sabia que jo sabia, però com si es suposes que ho sabia, o ho havia endevinat.
- A la Maria Asunción? - va ser la meva pregunta intentant dotar la meva cara de la màxima expressió de ingenuïtat.
- Exacte! tot per ella. I a mi i a la Maria que ens bombin. Jo, el mato, et juro que no passa d'aquesta nit. Ja saps que quan ens va dir que havia canviat el testament deixant la meitat de l'herència a la Maria Asunción, ja ho havia signat?. Que ho havia fet abans de casar-se amb ella i el molt porc no havia dit res a ningú.
- No! - vaig contestar - I mireu, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estava dient-li la veritat, això si que no ho sabia.
- Doncs ja ho saps, i et juro que ho impediré. No se com, però tinc d'evitar que demà és signi aquest testament, encara que tingui de fer un disbarat.
La vaig interrompre.
- Mira, jo no hi entenc gairebé res d'aquests assumptes d'herències, però em sembla que per llei, com a vídua de l'hereu Redolat, poc o molt et te de deixar. Potser seria millor que ho consultessis a un advocat, ell t'informarà dels teus drets legals.
Però no estava per raons, començava a preocupar-me, la veia molt esverada i em temia que no fes algun disbarat.
Anava a dir-li que és calmes, quan els crits de la Maria Asunción xisclant com una boja des de la seva habitació, ens alertaren.
En sortir al passadís, ens la trobarem en pilota picada, molt trasbalsada, i cridant, !la ha palmao¡, !el viejo la ha palmao¡

El mastegot, llarg temps contingut per part de la Dolors, la va treure de cop del seu atac d'histèria.
Se'm va abraçar - deu meu, aquella escalfor convidava al disbarat - però amb penes i treballs em vaig contenir i li vaig preguntar:
- Que ha passat?
- El viejo, que se me ha quedado frito en la cama, mientras...., bueno, mientras eso.
Vàrem anar tots tres corrents cap l'habitació, pel camí se'ns hi va afegir la Maria que també havia sentit els crits. Només entrar, ens vàrem trobar en Marcel Redolat i Crespi, esfrexurat al mig del llit, despullat, i amb una boca oberta de pam a pam, mort del tot.
No era pas necessari prendre-li el pols per cerciorar-se'n. Feia por, nu com estava, amb aquella boca tan oberta i els ulls que gairebé li sortien de les òrbites, era realment esgarrifós veure'l. Gairebé tant com ficar-se al llit amb aquell pilot d'ossos plens de penjarelles.
Mentre la Maria li tancava els ulls, la Dolors va trucar al Doctor Puigarnau, la Maria Asunción nerviosa i tot com estava, aprofità per vestir-se, no es tractava de passejar-se en pilota picada per tota la casa i menys encara amb un mort de restes presents.
Jo, ben be al mig de tot l'enrenou, restava aturat com un estaquirot, quan la Dolors em va cridar.
- Vine cap aquí!, que el tenim de vestir. Vinga!, ajuda'm i no et quedis aturat com un estaquirot.

*

Haig de reconeixer que el difunt, un cop vestit i amb els ulls aclucats tenia millor pinta, però continuava igual de mort, aspecte que certificà d'immediat el Doctor Puigarnau tan sols arribar i auscultar-lo.
- Ha estat un infart - sentencià rotund - ja l'havíem avisat que anés en compte, però era un vell molt tossut i sempre és volia sortir amb la seva, afirmà categòric mentre els seus ulls enfocaven clarament la Maria Asunción, que plorava com una Magdalena. I no convé oblidar - segons diuen - quina era la professió de la tal Magdalena, per més bona dona que fos "Sabina dixit".
El mateix Doctor és va cuidar personalment de tot els tràmits legals que pertocaven.
El vetllament del difunt m'estimo més no explicar-lo, de tant penós com fou. Només us diré que al llarg de la nit vaig veure'm precisat a intervenir enèrgicament una munió de vegades per tal que les tres dones no acabessin a trompades.


*


12
-------------------------------------------------


De com l'enterrament
del vell Redolat,
acaba com el rosari
de l'aurora.




12.1
------------------------------------------------


No cal que us digui que va ser un enterrament com s'escau en un personatge conegut per tot el poble. Les mostres de condol foren moltes, i sentides, com és correspon a un home de la valia moral i humana d'en Marcel Redolat i Crespí, vidu de Passerell, abnegat home d'Empresa, pare i ciutadà exemplar i col·laborador en la reconstrucció del campanar de l'Església de Sant Julià, que, no hi ha res com una bona ajuda a la Santa Mare Església, per tenir totes les seves benediccions en l'hora dels adéus, prescindint del que hagis fet durant la resta de la teva vida.
Qualsevol que no estès assabentat de que anava tot aquell lamentable espectacle, sortiria de l'Església convençut que acaba d'assistir a la cerimònia de comiat d'un home excepcional, d'un personatge exemplar. Plorat per la seva vídua, la filla i la cunyada, amb una església plena d'amics, que coneixent al vell Redolat, la majoria és volien assegurar que estava mort de veritat i els altres, per rematar-lo en cas que aixequés el clatell del seu taüt de fusta de cirerer, lligat amb una corretja perquè la ràpida descomposició del cos farcit de medicaments i que s'havia inflat no la rebentés.
Quin espectacle més bonic i emotiu, fins i tot, jo mateix em vaig emocionar.
El dol és va acomiadar a la sortida de l'Església i al cementiri hi varen assistir els familiars mes íntims. O sigui les tres dones i jo. La resta de la gent devia considerar que ja havia complert amb escreix anant a l'Església.
El cel estava ennuvolat. Començava a plovisquejar i la negror de les boires donava encara un aspecte més tètric al vell cementiri de Sant Julià. Deu ser molt avorrit passar-se tota una eternitat dins el calaix en un cementiri tan trist com aquest.
Dic jo, no sé. Recordo que la meva mare (q.e.p.d) sempre deia que volia l'enterressin al cementiri de Castellar del Vallés, atès que segons explicava tenia molt bona vista.
Quan encara no havien acabat de introduir el taüt dins del ninxo, la Dolors que ja li tenia ganes, és va encarar amb la Maria Asunción, que continuava plorant.
- Ja estàs satisfeta bandarra? - li va etzibar de bones a primeres - T'has sortit amb la teva, però no del tot. La meitat de l'herència ni la veuràs i l'altre ja em cuitaré jo de remoure cel i terra per impugnar-ho. Te n'aniràs d'aquí com vas venir, sense un duro i amb una ma al davant i l'altre al darrera. Ah! i des d'aquest mateix moment estàs acomiadada. S'ha acabat la teva feina. No cal ni que t'acostis més per la Masia. Ves-te'n a qualsevol Hotel o a una casa de meuques que t'escaurà més, ja et portarà allí les teves pertinences l'Andreu.
La Maria Asunción és va engallar.
- Tu no eres quien para echarme de la Masia. Te recuerdo que soy la viuda Redolat, y parte de esta casa es mía, o toda, habrá que ver el testamento. Lo que a ti te jode es que te has quedado sin un duro. Pues te aguantas, - li tornà l'etzibada, acompanyant-la d'una contundent botifarra -
I allí mateix és van enganxar pels cabells.
Totes dues per terra, rebolcant-se i enfangant-se, davant l'atònita i esmaperduda mirada dels empleats del cementiri, que se'n feien creus davant de tant penós espectacle.
Amb la Maria, intentarem separar-les i tot i que finalment ho aconseguirem, ens va costar. Déus, si ens va costar.

*

Un cop les dues varen recompondre la figura i amb la situació una mica més calmada, els empleats aconseguiren acabar de guardar a el vell al seu ninxo i s'acomiadaren apressadament. devien tenir por que esclatés la tragèdia i els enganxes al bell mig.
Després de deixar les flors ben posades, la Dolors i la Maria se n'anaren en el cotxe d'aquesta i jo em vaig emportar la Maria Asunción.

*

Ara plovia encara més fort, fins i tot queia una mica de calamarsa, acompanyada de trons i llampecs. Era una tempesta amb tots els ets i uts i donava la sensació que anava per llarg.
Mal presagi - em vaig dir -
Mentre caminàvem sota la pluja protegits pel paraigües, la Maria Asunción no deia res, tan sols s'apressava més a mi, sobre tot cada vegada que ressonava un tro, i jo, pensava que s'acabava quelcom més que l'estiu, almenys per la gent del meu entorn, o millor dit, pels que quedàvem.

*


13
-------------------------------------------------

De com,
després de l'enterrament,
esclata la tragèdia.



13.1
-------------------------------------------------


Després dels lamentables incidents del cementiri i mentre ens dirigíem al poble, la Maria Asunción em va demanar que la deixes a qualsevol Hotel, tal i com li havia dit la Dolors.
- No hacia falta que me lo dijera la rubia, de todos modos, pensaba marcharme, no quiero estar ni un segundo más en esta casa de locos, si no te importa, después de dejarme, recojes mis cosas y me las traes aquí, junto con lo que me tengan que pagar, te firmo el recibo y ¡hasta luego!, Ok¡
I afegí...
- Pero dile que no se piense que abandono, ni le tengo miedo, simplemente no quiero estar allí mientras esten ellas, !ah¡ y ya hablaré con Georgette para que me busque un buen abogado para que me vigile el asunto de la herencia, porqué de estas dos no me fío ni un pelo.
Tenia raó, la Dolors havia estat molt desagradable amb ella, i a més, davant dels empleats del cementiri, quan encara el vell Redolat (q.e.p.d.) no estava ni tan sols dins el ninxo. En Blai (q.e.p.d.) seré o no, hauria estat més primmirat amb una situació com aquesta, però la Dolors no s'estava d'endergues.
Li vaig dir que personalment em semblava que havia pres la decisió més encertada i després d'acompanyar-la a un Hotel on afortunadament hi havia habitacions lliures, s'hi va quedar.
Abans de marxar, la vaig consolar.
Últimament se'm donava bé alleujar la tristesa de les vídues i elles, doncs, que voleu que us digui, ben agraïdes que és mostraven. Al cap d'una estona, en acomiadar-me, em va dir.
- !Adiós¡ ya nos veremos. Però em sonava estrany, a adéu definitiu.
La veritat és que no em vaig preocupar massa i la impressió que em varen donar les seves paraules, aviat la vaig arxivar en un racó de la ment, tots plegats estàvem massa trasbalsats amb els últims esdeveniments.
Agafant el Pajero em vaig dirigir cap la Masia Redolat.
En contra del que jo pensava, havia deixat de ploure i el sol treia el nas, tímidament, per darrera les boires que s'allunyaven lentament. La tempesta havia refrescat l'ambient. Em vaig estremir.
En arribar, el cotxe de la Maria estava estacionat al pati. En aparcar al seu costat les vaig cridar, però ningú va contestar a la meva salutació.
- Que estrany - em vaig dir -
En entrar a la casa, les vaig cridar a les dues un altre cop, però el silenci fou l'única resposta que vaig obtenir.
Deuen ser a les golfes regirant-ho tot, com dues rapinyaires - vaig pensar -, mentre les imaginava remenant-ho tot, cercant diners amagats, o apropiant-se de les joies de el vella, que és deia que estaven amagades allí, tan ben amagades que ningú les havia trobades mai i, no seria pas per que no les haguessin cercat. Encara recordava aquell dia que la Dolors em va tenir tot un matí, aprofitant que estàvem sols, regirant-ho tot, sense tenir el més mínim èxit en la nostra recerca.
Cap allí em dirigia, quan en entrar a la sala d'estar per agafar les escales que porten a les golfes, les vaig veure.
I millor que no ho hagués fet.
Ambdues semblaven mortes, la Dolors estava estirada al sofà, amb un tret de bala al cap, plena de sang, i amb una expressió horrible a la cara.
La Maria, al terra, de boca terrosa, quieta. Del seu cap en sortia un raig de sang que anava formant un gros bassal a l'alfombra.
En acostar-m'hi les vaig tocar. Els cossos encara estaven calents, però en prendre'ls el pols, em vaig cerciorar que la meva apreciació era correcte.
Ambdues estaven mortes.
Em vaig quedar de pedra, sense saber que fer, em faltava l'aire i m'estava marejant per moments. Una sensació de vòmit em va envair, fins el punt que em vaig desmaiar.


*


EPILEG
------------------------------------------------

De com m'assabento
del final de l'historia
de primera mà.



L'aigua que em van llençar a la cara va fer que tornés a la realitat. En obrir els ulls, no em vaig tornar a desmaiar de miracle, doncs davant meu tenia al mort.
No el vell, no! en Blai. El presumpte incinerat.
- Blai! - vaig cridar - Doncs no crec en fantasmes. A més no transparentava, que és veu que els fantasmes tots ho fan, segons diuen els que hi entenen i tampoc anava embolicat amb un llençol.
Aquest estava viu, ben viu.
Mentre m'incorporava, tot intentant comprendre que estava succeint, - vaig preguntar-li -
- Però, que has fet?
Les has matat a les dues!
Perquè?
Ell, no deia res, tan sols somreia, però ho feia d'una manera que no em va agradar gens. Gens ni mica.
Per fi va contestar als meus requeriments.
- Que què he fet Jo?. Res, que no ho saps que estic mort i incinerat. Tu sabràs qui ha estat, deu haver sigut per l'herència, o una baralla passional. Ves a saber perquè. El jutge ja ho decidirà.
I afegí.
- Tothom sap que ets un cràpula i que te les foties a les dues, ja se'n cuitarà de testificar-ho la Maria Asunción.
No entenia rés, però era evident que tenia un greu problema al davant, mai millor dit, i que, per altra banda, necessitava guanyar temps per tal de prendre alguna decisió.
- Perdona'm, - li vaig dir amb veu aparentment serena, intentant aparentar una tranquil·litat que ni molt menys tenia - ¿T'importaria explicar-me que hi te a veure la Maria Asunción en tot aquest assumpte?, i ¿com és que estàs viu i no cremat en una urna? que és on se suposava que tenies d'estar.
Va tornar a somriure, cada vegada em feia menys gràcia que ho fes. Tenia la sensació que em començava a quedar poc de temps d'estar per aquí baix, més encara en adonar-me'n que en Blai sostenia una pistola a la seva mà dreta.
Es va acostar i fent-me un gest perquè m'asseies a la butaca que tenia a la meva dreta, em va dir:
- Veuràs Andreu, ja que seràs company de malestrugància d'aquest parell de desgraciades, és just, abans de morir tu també, que sàpigues almenys tota la veritat. Crec que, per tots aquests anys d'amistat, malgrat tot, com a mínim t'ho dec.
És va asseure davant meu, sense deixar d'apuntar-me amb la pistola, mentre començava a explicar-me tot l'entrellat de la historia.
- Ai Andreu! Tots us creieu que éreu molt llestos i em menyspreàveu. Per vosaltres, jo no era més que un alcohòlic, un llefiscós, un pobre desgraciat que no s'assabentava de res...
...Et creus que no se des del primer moment que et foties a la burra de la meva dona. Perdó - exclamà - exdona (q.e.p.d.) - perquè aquests detalls si que els tenia en Blai, com el del got de Rioja -
Ai innocents! - continuà - res del que passava m'era aliè, i a tot això, ja feia gairebé un any que estava embolicat amb la Maria Asunción. La vaig conèixer en una casa de meuques a Barcelona, en ser un client habitual, hi vaig intimar - va fer una pausa - De fet, va ser ella qui em va donar la idea, quan li vaig explicar que el cabró del meu pare (q.e.p.d.), perquè ho era de cabró, i molt, feia un parell de mesos que havia tornat a canviar el testament, i li deixava tot a la meva germana, al·legant que jo era un calçasses, un desgraciat com la meva mare, que no em mereixia res de res.
Com que a la Maria no li havia comunicat encara la seva decisió, tenia d'actuar amb celeritat, abans que ella se'n assabentés. La resta ja t'ho pots imaginar, la malaltia del meu pare em va venir com anell al dit per fer entrar a la Maria Asunción a la Masia, amb uns certificats de bona conducta falsos i tota la informació que necessitava saber de la gent que hi vivíeu.
A partir d'aquí, el més difícil ja ho havia aconseguit.
Ja començava a comprendre-ho tot, encara que no acabava d'entendre l'assumpte de la seva presumpte mort, doncs el meu paper en aquest drama, sí, que malauradament el tenia molt clar. O molt fosc, més aviat.
En Blai, cofoi, continuà el seu discurs. S'hi recreava en el seus cinc minuts de glòria i això de moment, era bo per mi.
- Et deus estar preguntant com vaig aconseguir simular la meva mort, oi?
Vaig assentir. Necessitava que anés parlant, que és refiés. Era la meva única possibilitat de sortir-ne viu.
Continuava somrient, satisfet de la seva posada en escena, però la pistola ja no m'apuntava directament. S'estava relaxant.
- Quan vaig caure a la piscina. Millor dit, quan m'hi vaig deixar anar, la primera en reaccionar va ser la Maria Asunción, que estava al aguait i en fer veure que em feia el boca a boca, aprofità per dipositar-hi una càpsula que li havia proporcionat el Doctor Puigarnau.
- ¿No et va sorprendre la seva actitud davant la meva mort? ¿La manera en que el Doctor va ometre portar-me al Tanatori?, ¿la celeritat i interès que va tenir en incinerar-me, amb l'excusa que havia donat els meus òrgans?
Vaig contestar-li que no, que de fet, com que no havia conegut mai a ningú que dones els seus òrgans, no sabia el procediment a seguir i no m'havia sorprès gaire.
- Ja! I ara et deus estar preguntant?, com és que el Doctor Puigarnau va col·laborar-hi? Un home de la seva integritat, no faria una cosa així, a no ser què...
El meu cap assentí de nou, encara que ja m'ho començava a ensumar. Ell continuava somrient, satisfet del seu pla. Mentre, la meva ma dreta, dissimuladament, acabava d'agafar un Buda de bronze que amb tot l'enrenou havia anat a parar al terra.
... no tingués mes remei que fer-ho, oi?
- Veuràs - continuà - saps que el Doctor, està casat amb la pubilla dels Casas-Gibernau i per tant l'herència familiar és a nom d'ella, com a única heretera universal, i, no crec que a la senyora Consol Casas-Gibernau, ni a la seva família, els hi fes massa gràcia veure unes fotografies del seu amant marit i gendre, despullat al llit amb la Maria Asunción, en una sèrie de postures molt didàctiques, dignes del Kamasutra i d'altres fuetejat per una africana. Ho entens ara?
Mentre assentia amb el cap, ni tan sols vaig contestar, possiblement estava assistint als últims instants de la meva vida i intentava recordar com anava allò del pare nostre per si de cas. Ell, cofoi continuà explicant-me els fets:
...Tot estava calculat fins el més mínim detall, com el fet de que la Maria Asunción se n'anés avui a l'Hotel. Tindrà la coartada perfecte.
Ara és a la barra del bar, xerrant amb el cambrer o qualsevol client, que podrà testificar que tu l'has portada allí abans de venir a assassinar a aquestes dues, i que no s'ha mogut d'allí en tota l'estona.
Un cop resolt el cas, fàcil per la policia, ella, quedarà com a única heretera universal dels Redolat, i jo, en gaudiré d'ella i dels diners ben lluny d'aquí.
Somreia satisfet mentre em deia:
I ara reconeix que soc un geni.
Vaig assentir, tot fent-li una pregunta, malgrat que ja en sabia la resposta.
- Però, perquè les has matat a les dues. La meitat de l'herència ja era per la Maria Asunción i la Dolors no en pescava ni cinc. Era necessari fer-ho?
Tornà a somriure.
La culpa és del meu pare (q.e.p.d.). Es va morir abans d'hora i coneixent a la Dolors (q.e.p.d.), és obvi que hauria remogut cel i terra per anular el testament, és un risc que no em podia permetre. A més, jo ho vull tot i tu m'has resolt el problema.
Es veia com xalava explicant-ho, mentre, la meva ma sostenia ja fermament el Buda de bronze.
En Blai, aliè a aquest detall, continuà...
- Fixa't atentament en la distribució de l'escenari del crim, en l'escena que es trobarà la policia. És una última mostra de fins a quin punt ho he planificat tot a la perfecció. Jo, en Blai, el desgraciat, l'alcohòlic, el menyspreat, us he fotut a tots. Us he guanyat la partida.
- A tu et trobaran abraçat a la Dolors al sofà, tots dos amb un tret al cap i a la Maria, morta al terra i amb la pistola a la seva ma dreta. El lloc per on li ha entrat la bala, farà que el forense dictamini suïcidi. Versió que corroborarà la Maria Asunción en testificar que tu t'entenies amb totes dues i que segurament, en enxampar-vos la Maria, presa de gelosia, després de disparar-vos a tots dos, afectada com estava per la mort del seu germà i posteriorment el seu pare, s'hauria suïcidat.
Ara somreia irònicament, mentre feia un gest ostensiu amb les mans.
- Ho sento, però has perdut, amic meu, el teu viatge està a punt d'acabar.
Tenia raó, estava perdut, el temps s'acabava i el tenia de distreure, d'esvalotar-lo una mica, per tal que perdés la concentració. Era la meva única oportunitat de sobreviure, i amb la màxima sornegueria de la que vaig ser capaç, li vaig dir:
- Està molt bé. Et felicito. Reconec que ho has planificat tot a la perfecció, encara que a mi, ja veus, tant se me'n fot, però jo de tu, no me'n refiaria gaire d'una bandarra com la Maria Asunción. A veure si et deixarà palplantat i et quedaràs compost, sense païa, sense herència, i sense identitat. Perquè, et recordo que tu, oficialment no existeixes - vaig apostil·lar-li -
Tocat i enfonsat - em vaig dir en veure la seva reacció a les meves paraules -
És va aixecar. Els ulls l'hi sortien de les òrbites, s'acostà cap a mi, amenaçant-me amb la pistola, cridant i dient que era un mentider, que intentava confondre'l.
Jo, ja em veia a l'altre barri, quan, provocat pel seu esverament i en entrebancar-se amb les cames de la Maria, va caure al terra mentre se li escapava l'arma, moment que jo vaig aprofitar per estampar-li l'estàtua del Buda al cap, amb molta punteria, per cert.
Va quedar estabornit a l'acte i jo alleujat. Era conscient que acabava de salvar la vida en detriment d'ell, però quan un paio et vol pelar, no pots anar amb endergues. A més, la Dolors era la seva dona i la Maria, la seva pròpia germana, i el que havia fet a l'una i a l'altra no li podia deixar passar de cap manera.
Per una puta vegada en tota la meva vida en que havia estat capaç de començar a estimar algú, me l'havia matat a sang freda i tot pel cony dels diners.
Me'l vaig quedar mirant mentre el lligava de mans i peus, no fos que es despertés abans d'hora.
Ara ja entenia com havia pogut muntar tot aquest enrenou fins arribar al disbarat final. De fet, ell mateix m'ho havia dit, tot havia estat idea de la Maria Asunción.
Ara ja tot és igual - em vaig dir - i agafant el telèfon, vaig trucar la policia.

*

Mentre els esperava, em dirigí cap la cuina tot agafant una cervesa de la nevera i nerviós com estava encara, vaig encendre una cigarreta. Les mans em tremolaven, a veure si aconseguia calmar-ne una mica abans no arribessin.
De sobte, comprenia moltes coses que no m'encaixaven. Com la rapidesa en que la Maria Asunción se m'havia insinuat, només arribar a la Masia, hi és clar, n'estava al corrent de tots i cadascun de nosaltres i sabia exactament el peu que calçàvem. A més, tenien pressa tan ella com en Blai atès que el testament els hi era desfavorable i la poca salut del vell Redolat aconsellava actuar amb rapidesa, no fos que es moris abans d'hora.
Hi tenia d'haver caigut, tenia d'haver sospitat d'ella el dia que vàrem anar a Barcelona i em va explicar aquella historia que havia estat la amant de la Georgette quan en realitat ella treballava al Palau del Sado i allí hi havia conegut al Doctor Puigarnau i en Blai.
Però ara tot era ja igual. S'havia acabat el drama i tothom estava al seu lloc. Encara que malauradament masses dels protagonistes havien anat a parar a l'altre barri abans d'hora.
En agafar un CD d'en Pep Poblet de sobre la tauleta, i posar-lo a l'equip de música, punxant el "track" vuit, el sofà em va acollir. La música de "somni rera somni" relliscava suau i estremida per l'escenari del crim.
S'hi escau - em vaig dir - somni rera somni, s'havien anat esmerçant les il·lusions i ambicions de tota la gent que m'envoltava, jo inclòs, en un procés curt, esfereïdor, inútil i terrible.
Per un moment, vaig pensar en la Maria Asunción sola a l'Hotel, esperant una trucada d'en Blai que no s'esdevindria mai, aliena a quan li venia a sobre, però l'arribada de la policia, va fer que la oblides, i aleshores...
...aleshores, vaig pensar que dintre de tot i tal com havien anat les coses, no em podia queixar. Amb el vell, la Dolors i la Maria morts i en Blai i la Maria Asunción hostatjats una llarga temporada a la garjola, algú de confiança s'hauria de fer càrrec del manteniment i bon estat de la Masia Redolat i, qui era la persona idònia, amic de la família i de total confiança, doncs un servidor de vostès l'Andreu Ribal i Alsedà, a qui no li costaria gaire convèncer en Blai i al jutge per ocupar aquest càrrec. Remunerat, hi és clar, que una masia tan gran comporta moltes despeses de manteniment.
Ah! I hauria de buscar-me alguna noia que m'ajudes a fer les feines, les tardes nits a la Masia tot sol se'm podrien fer molt llargues.
Però tot això ja us ho explicaré un altre dia...


FI de la primera part.