5 ago. 2008

BENVINGUTS A MARRÀQUEIX

Pròleg: - Aquest text no pretén ser una crítica més o menys objectiva de la ciutat vermella i dels set sants, entre d'altres coses perquè si és ben cert que mai es pot ser objectiu, menys encara és possible ser-ho en una ciutat com Marràqueix, on per un europeu poc avesat, esclaten davant seu tot tipus de contrasts olors i colors, en una inclassificable amalgama que necessita d'un cert temps per a ser digerida.
Deixem-ho doncs en la transcripció de les impressions que a l'autor li ha causat aquest lloc proper i llunyà alhora al bell mig d'Àfrica. Un lloc on tot hi és amb escreix, amb desmesura i, on totes les normes i regles de funcionament d'una societat més o menys organitzada com ens pensem és la nostra, s'esmercen constantment.
Marràkech ho és tot, colorista, fascinant, acollidora, plena de diversitat i per sobre de tot completament diferent a qualsevol altra ciutat del nostre món.
I sabeu, moltes de les coses que he observat i que ara ens poden semblar criticables, m'han recordat la meva infantesa:
"Aquells petits tallers mecànics reparant les motos al mig del carrer, aquelles antigues farmàcies, les petites botigues de comestibles, carrers sense asfaltar, rucs tirant d'un carro per fer petit transport i molts altres petits detalls que em sonen a llunyans però que formen un actiu del meu passat
però que de cop i volta s'han refrescat en la meva memòria, recordant-me aquella època llunyana i present alhora.
Però aquí hi ha una diferència fonamental, la meva infantesa era de color gris trist i aquesta ciutat és en colors variats, llampants i suggerents".
Malgrat quan us acabo de dir convé us poseu al corrent d'algunes de les peculiaritats que més us poden agafar per sorpresa només arribar a la ciutat vermella.
Però si hem feu cas i hi aneu, ja mai més res us semblarà igual i estic convençut que malgrat les mancances i els inconvenients que pugui tenir un sistema de vida totalment diferent per a un europeu acostumat a un altre manera de veure-ho, quan torneu a casa vostra, mantindreu per sempre més viva aquesta ciutat mil·lenària en els sentits i en la vostra memòria.


Consideracions varies


Confesso que fins ara havia considerat totalment convençut que només es tenia de viatjar a ciutats o països d'un nivell de vida igual o superior al del teu i defugir els altres, més que res per comoditat i de passada evitar suposats problemes i comparacions odioses.
Com gairebé sempre anava errat i Marràqueix n'ha estat per a mi i les meves errònies conviccions, la prova fefaent.
Malgrat tot, l'advertència que us he fet al pròleg no és en va, ni producte de les observacions subjectives d'una persona poc viatjada, ans el contrari, però les característiques de la ciutat de Marràqueix i el comportament en aspectes variats de la seva població fan necessari posar-vos al corrent d'algunes de les seves peculiaritats, atès que és important tenir una mínima i acurada informació de que us podeu trobar només arribar-hi.
Sobretot perquè sent tan a la vora és al mateix temps tant llunyana.

Si! ja m'imagino com deu ser en molts aspectes a Tunísia, Egipte, l'Índia, Vietnam, Cambotja, Xina o d'altres països llunyans, o no tant però Marràqeix és només a dues hores de vol de Barcelona i aquest es el principal motiu de desconcert pel contrast tan pales que hi he trobat.
Aquesta diversitat que us vull explicar pel vostre bé, la he dividit en varis grups que entre ells s'acaben complementant però que cal separar, tot i que començaré pel que malgrat més o menys esperar-ho, m'ha resultat més frappant de tots:


EL TRÀNSIT
-----------------------------------------------------------
No se si existeix Déu, però si estic convençut que Alà o Mahoma vetllen pels ciutadans i visitants de Marràqueix, atès que donada la caòtica conducció de tota mena de vehicles per part dels seus conductors que pul·lulen constantment a dreta i esquerra, a dalt o a baix, és un autèntic miracle que gairebé - llevat de algunes excepcions - la cosa no acabi malament per alguna de les parts, bàsicament els vianants que sempre solen ser els més indefensos.
Hi ha una sèrie de recomanacions a tenir en compte sobre el trànsit rodat per part del confiat vianant que arribi a Marràqueix sense estar al corrent de com funciona una cosa tan senzilla con travessar un carrer per qualsevol dels suposats passos de vianants, alguns dels qual fins i tot tenen les seves ratlles blanques perfectament pintades, tot i que s'ha de dir - i es diu - que és oportunament posat al corrent per part del guia només pujar a l'autocar que el portarà fins el seu Hotel.
Precisament el dia de l'arribada mentre anàvem cap el nostre allotjament ens va explicar un acudit que defineix molt bé com funciona a Marrakech aquest assumpte del trànsit:
"Un guàrdia Municipal atura a un conductor que s'acaba de passar un semàfor en vermell:
- ¿Que no ha vist el semàfor en vermell? - l'increpa - mentre la resta de trànsit rodat aprofita l'avinentesa per saltar-se'l també.
El conductor impassible li contesta:
- Hi és clar que he vist el semàfor en vermell, a qui no he vist es a vostè."
*

Crec que queda bastant clar de que va l'assumpte de la circulació rodada amb aquest senzill exemple.
Els vehicles més habituals que haureu de sortejar en aquesta aventura que representa travessar un carrer mitjanament transitat son els següents:

Mini taxis:

Ni han de varies marques però bàsicament els podríem resumir en dos: Peugeot 205 o Fiat Uno, pintats tots del mateix color veig clar, o sigui color Sàhara, perquè resulta que Sàhara vol dir desert, Agdal jardí i Marrakech "Ves-te'n de pressa".
Aquests àrabs son encara mes rars que nosaltres els catalans que ja és dir i, tenen la mateixa puta mania que nosaltres de parlar en el seu idioma matern, tot i que dominen també el fiancés i xampurregen el castellà i alguns fins i tot l'anglès.

La veritat és que de taxis n'hi ha molts i no paren d'anar amunt i avall constantment. Poques vegades en trobareu més de dos o tres a les parades i solen durar un tres i no res, tot i que també es poden aturar pel carrer.
L'antiguitat mínima d'aquests mini taxis frega els deu o quinze anys en la gran majoria dels casos. Ocasionalment, però només ocasionalment en veureu algun de nou o més aviat menys vell que els altres, és tracte de la excepció que confirma la regla.
Més endavant ja us parlaré d'altres peculiaritats d'aquests vehicles com dels següents que aniran apareixent, però anem ara a centrar bàsicament la fauna rodada que deambula perillosament pels carrers, places, rotondes i avingudes de Marrakech.
Tota aquesta definició serà relativa a la zona urbana de Marrakech, atès que el mon de la carretera és ja una altra historia que només és apta per els amants del risc i que transforma en simples aprenents als participants de la cursa Paris Dakar.

Velomotors.-

N'hi ha un formiguer de varies marques: Honda, Mobilette GAC, Yamaha i similars. La majoria son d'una considerable antiguitat, tot i que es comencen a veure els últims models carenats que circulen amb escreix per a casa nostra, encara que per les característiques que mes endavant explicaré és mes útil el velomotor amb el dipòsit tradicional en horitzontal entre el manillar i el conductor.

Bicicletes.-

Una altra munió que circula fent la ziga-zaga amunt i avall, pel dret i pel revés o per dalt de l'acera. Amb i en contra direcció - depèn - de fet, no tenen una direcció determinada, simplement passen per on consideren que ho han de fer amb tal d'arribar abans a la seva destinació.
Bàsicament n'hi ha dos tipus, les Mountain Bike amb frens i les altres, les de tota la vida, algunes d'elles fins i tot amb frens també.

Cotxes particulars.-

D'aquests n'hi ha de tots tipus, des d'un Mercedes últim model, fins a autèntiques relíquies, la majoria Renault 5, 12, 4L i d'altres joies de l'automobilisme dels anys 80, amb una normativa general de circulació un xic més calmada i que els altres vehicles esmentats anteriorment.

Autobusos, camions i furgonetes

No en volten masses comparant-ho amb velomotors i bicicletes, atès que una gran part del transport interior donades les característiques de la ciutat, sobre tot a la Medina, fan que molt del transport de mercaderia sigui a traves de carros tirats per cavalls, mules o rucs, o be les mateixes bicicletes. Velomotors i carros de tracció humana compleixen també aquesta funció.
Els autobusos urbans son relativament nous i la companyia concessionària del servei, ALSA, és espanyola.
No van excessivament plens en línies generals, llevat de les hores punta.
A part hi tenim també las calesses tirades per un o dos cavalls famèlics per passejar als turistes. Es nota de seguida on tenen la parada per la forta olor a excrements que baixen del lloc d'origen de l'animal per una lona dipositada al seu darrera i després abocats en pots d'aquests de pintura de vuit quilos dipositats al costat del primer arbre que tinguin a la vora de la parada.
Les principals normes a tenir en compte sobre el codi de circulació a Marrakech, bàsicament son que no hi ha cap norma, només una sola: travessa com puguis que els altres ja t'esquivaran d'una manera u altra. Aquesta normativa es refereix al vianant, atès que si n'hi ha pel conductors de qualsevol tipus de vehicle, tot i que son lleugerament diferents a com nosaltres les entenem:
Norma número 1
Només és necessari frenar als pocs semàfors que hi ha - si funcionen - i òbviament si un dels escassos municipals és a la vista. En cas de l'absència o no visió de l’esmenta’t municipal no es necessari aturar-se.
Norma número 2
No aturar-se mai en un pas zebra per a vianants sota cap concepte, entre d'altres coses perquè els que van rere teu no tenen previst fer-ho i podries tenir seriosos problemes de col·lisió. Simplement, es tracte d'esquivar amb habilitat certament manifesta els susdits vianants que en saber-ho travessen amb total tranquil·litat, jugant-s'hi la vida, aixó si, però convençuts que en sortiran indemnes de la comtessa.
Norma número 3
Frenar només en cas d'extrema necessitat, tot i que com es recomana a la norma número 2 la opció més raonable és la d'esquivar als semovents que en aquest cas son els vianants, atès que si es frena es podria provocar un xoc en cadena amb tots els que venen pel darrera.
La frenada només serà necessària si el vianant es un estranger despistat que acaba d'arribar i no sap de que va l'assumpte. Tot i així el conductor tindrà de valorar en les dècimes de segon anteriors que li surt més a compte si envestir el vianant o be provocar un autèntic caos amb tots els que circulen rere seu.

Norma número 4
Tocar el clàxon, timbres o fer el soroll corresponent amb la boca constantment i per tot. Es pot fer anant en la direcció correcta, però semblaria més recomanable fer-ho en la contraria o per damunt l'acera en el cas de bicicletes i velomotors. Això si, sense escridassar a ningú. No hi ha temps per aturar-se a discutir la jugada ni lloc on aturar-se a fer-ho.

Norma número 5
Circular el més ràpid possible per a tot el casc urbà, places, aceres, rotondes i carrers estrets del "Zoco" o Mercat moro inclosos. No hi ha disputa per la pole position però sovint ho sembla.

Norma número 6
No barallar-se mai ni tan sols en cas d'accident a més a més, de la manera que es circula, que difícil seria escati qui te la raó i qui no. Ho dic perquè observareu només arribar que les discussions poden arribar a ser eternes i gairebé mai sense perdre la compostura.
Norma número 7
En el cas dels velomotors es molt important no portar posat el casc.
Com a molt, algú que el duu, li serveix per tapar el far davanter que òbviament de dia es porta apagat, i de nit també en la majoria dels casos. Sembla obvi que si es fon la bombeta ja no s'escau canviar-la i si com us acabo d'explicar el far davanter el tapa el casc,
¿perquè fa falta una bombeta?
Norma número 8
En el cas dels velomotors, es important transportar el màxim possible de persones, cabassos, caixes o el que calgui. En general sol estar bastant mal vist conduir el velomotor tot sol.

Norma número 9
Quan als cotxes, no es necessari posar-se el cinturó de seguretat, de fet no se si molts dels vehicles donada la seva antiguitat el porten incorporat d'origen.
Norma número 10
Contràriament al que podria semblar per tot el que s'ha exposat es veuen i senten pels carrers molt poques ambulàncies, a la majoria dels vehicles abans descrits quan a antiguitat i d'un color que en la seva etapa inicial devia ser blanc. Tenen encara més prioritat que aquí.
Es pot aparcar pràcticament per a tot arreu <> llevat dels xamfrans del centre on encara que us sembli mentida actua la grua municipal <> , però en canvi a l'autovia que porta a l'aeroport, fins i tot n'hi ha que hi aparquen a la nit <> amb els llums apagats per fer petar la xerrada amb qualsevol amic o la novieta.
De fet en aquesta autovia s'hi pot trobar de tot, a saber:
Carros tirats per cavalls, rucs o humans. Camions, autobusos, furgonetes, automòbils, taxis, velomotors, o bicicletes.
Com a norma genèrica de seguretat es aconsellable travessar els carrers pel mig, atès que els variats perills que us sotgen son molt més visualitzables i per tant evitables.
Aneu en compte també amb els carrers estrets i las portes d'entrada o sortida a la muralla de la Medina, atès que a trascantó o fregant la paret en el cas de les portes, us pot aparèixer sense previ avis qualsevol tipus de vehicle a tota pastilla amb el consegüent perill que representa per a la vostra integritat física.
Ah! i tots aquests aspectes peculiars sobre la manera de circular per la ciutat estan contemplats tenint en compte que tots els conductors son abstemis forçats, s'ha de pensar doncs que el dia que deroguin la llei seca, la cosa pot arribar a uns extrems......
.....Deixem-ho estar, m'estimo més ni tan sols intentar imaginar-m'ho.
.
Bé, i un cop feta una lleugera descripció de la variada fauna autòctona que deambula perillosament pels carrers, avingudes, places (ai les rotondes) de Marrakech, voldria passar a tocar més a fons les peculiaritats de cadascuna de les espècies esmentades:

Mini Taxis

Solen ignorar sovint les normes més elementals del codi de circulació, tot i que son dels pocs que de vegades s'aturen als semàfors i fan servir de tant en tant l'intermitent. Amb el perill que comporta atès que els que van rere seu no tenen pas cap intenció de fer-ho i, en comptes de aturar-se, el que fan es esquivar-lo per la dreta o l'esquerra, aprofitant de passada per sortejar els vianants que gosen travessar amb el seu semàfor en verd.
Un detall ornamental que no puc deixar de mencionar-vos és que al "tablier" perquè el sol no el malmeti solen tapar-lo amb un drap de llana o un tros de pell de bé que li dona un toc de finesa i originalitat.
Per la ràdio analògica sol sonar música àrab a tota pastilla, tot i que normalment solen baixar el volum en pujar un passatger estranger i fins i tot en algun cas canvien el cassette per un de música pop.
La música àrab es com sentir constantment en David Bisbal però encara més passat de voltes - Alà n'hi do -
Si es l'hora de la crida a l'oració per part del "almuecí" des del dalt del minaret us adonareu que molts dels taxistes reciten en veu alta una oració mentre condueixen.
Els passatgers que van amb ells fa ja una bona estona que ho estan fent amb una fe recuperada de cop i volta i, suposo que la comunió en harmonia de les dues pregaries obra el miracle d'arribar indemnes a final de trajecte.

Velomotors.-
Als velomotors (antigament denominats a casa nostra Mobilettes o Vespinos genèricament) sense casc i amb la llum apagada. hi poden anar entre una i cinc persones .
En el cas de quatre o molt excepcionalment cinc ocupants, solen anar un o dos dels membres mes menuts al davant sobre el dipòsit, a continuació el pare i conductor, enmig la criatura més gran i darrera la mare amb un voluminós cabàs.
El pare - opcionalment - pot dur un cotxet plegat a la seva ma esquerra.
De fet, les utilitats dels velomotors son variades, els podreu veure amb uns enormes cabassos de més d'un metre de diàmetre on hi solen portar-hi el pa típic de Marrakech "Kesrá", menta a dojo, pollastres, peix, verdura o el que calgui. D'altres porten set o vuit caixes apilades on pot haver-hi des de fruita fins a carn o peix,
Òbviament tot aquest tipus de transport va amb el seu assortit de mosques incorporat.
La conducció dels esmentats velomotors es molt senzilla: gas a fons, esquivar els obstacles, no frenar i menys encara cedir el pas, ah! i el dit sempre a punt per prémer la botzina.
I no els digueu res tot i tenir preferència, doncs us clavaran una bona esbroncada en fiancés o àrab - aixó depèn -
Cotxes particulars.-
No és per menysprear ni fer diferencies, però a més nivell, millor conducció, fins i tot n'hi ha alguns que s'aturen per cedir-te el pas, amb l'evident risc que ja us he explicat comporta.
Hi a poques dones al volant i en canvi bastants als velomotors. Aquestes dones que condueixen solen portar vehicles d'importació i vestir a la europea.
Fins i tot n'hi ha que fumen, el que ja no se es si et tracten de tu.
En línies generals l'antiguitat del parc automobilístic es també clara candidata a no superar cap revisió a la ITV, Aixó propicia que al centre de la ciutat entre aquests, els taxis, camions, autobusos i els velomotors tot faci olor a gasolina o gas-oil mal cremat.
És una olor persistent i característica que crida l'atenció, gairebé més que la olor dels residus dels cavalls i rucs que seria en aquest cas com a mínim més previsible.

d) Autobusos
Circulen raonablement bé i llevat de les hores punta normalment van mig buits o mig plens - depèn - el lloc d'aturada i recorregut es una mica aleatori i la puntualitat gens recomanable.
A la zona nova de Gueliz se'n veuen molts més que no pas a la Medina. Com ja hem dit al principi però es bo recordar-ho la concessionària del transport públic a Marrakech és l'Empresa espanyola ALSA..
e) Bicicletes
Estaríem parlant més o menys del mateix comportament que els velomotors, ja ho esmentat abans però cal recordar que les Mountain Bike duen frens i les altres en gran part no, be en certa manera sí, la sola de la sabata, talment com ho fèiem nosaltres de petits, no en vaig veure però, cap que hi portes un naip amb l'agulla d'estendre roba que era costum arrelada també.
En aquest mitjà de transport es redueix dràsticament el número de passatgers, atès que com a màxim n'hi solen anar dos, més que res suposo que degut a un problema de tracció animal, tot i que el terreny de Marrakech és completament pla.
Com a complement en l'assumpte del trànsit, en carrers no turístics he pogut observar dues o tres autoescoles i he pensat que fer les pràctiques de circulació per la ciutat per part dels aspirants a conductors deu ser un esport realment de risc i excitant.
Reconec que no he gosat preguntar si tothom circulava amb assegurança i carnet de conduir. Com en molts dels aspectes quotidians de Marrakech, és millor no fer preguntes sobre segons què, atès que segurament no t'agradarà la resposta, i és que de vegades hi ha coses que es millor ignorar-les.
De fet, com gairebé no hi han accidents i els pocs que he vist han estat molt lleus deuen considerar que no els hi fa cap falta.
Us adonareu - si hi aneu - que els taxis que circulen avançant-se entre ells, canviant constantment de carril i colant-se per llocs inversemblants, no duen cops evidents ni ratllades i, llevat que els desabonyeguin i repintin cada nit, la meva teoria sobre els pocs accidents que es produeixen deu ser certa, tot i que veient el que he vist reconec em costa d'entendre, però us puc ben assegurar que és el que hi ha.
e) Calesses
N'hi ha de varis tipus, tirades per un cavall o per dos, cobertes i descobertes, algunes fins i tot amb parabrises de cotxe.
Hi poden pujar entre cinc i set persones, Tres i tres i una d'elles al costat del conductor, es solen llogar per hores, a un preu raonable com gairebé tot a Marrakech, òbviament per a la nostra butxaca.
Quan el tema dels preus ja en parlaré mes endavant, atès que és un assumpte prou important com per dedicar-hi un capítol sencer.

Mercat moro, Zoco o Suq

Senyores i senyors:
Passin i vegin, triïn i remenin, regategin sense pressa, xalin davant l'espectacle que se'ls ofereix, calcin calçat còmode, preparin-se a caminar i caminar i a prendre te a la menta a dojo, perquè estan a punt d'entrar al paradís de les olors, colors i sabors, al setè cel del comprador compulsiu de rareses i de tot allò que necessiti o segurament no. La mare de tots els mercats que es fan i es desfan, el Mercat Moro, Zoco o Suq.
El Mercat moro és un laberint de carrers i carrerons estrets i recargolats enllaçats entre si i ramificats en dues grans artèries centrals que es separen per finalment tornar a unir-se, coberts en la part de dalt d'un encanyissat que els preserva dels raigs del sol.
Comença a la porta de Bab Dukkala, però s'hi pot accedir també des de la plaça de Jamaa el Fna. Allí hi trobareu totes les mostres d'artesania dels marrakichs exposades en mil i una botigues, la majoria d'entre deu i vint metres quadrats atapeïdes de tot, a saber:
Catifes. xilabes, babutxes, samarretes Lacoste o Ralph Lauren, bijuteria, plata, or de baixa qualitat, bosses, moneders, cinturons i de tot en cuiro, fusta treballada, herboristes, fang i ceràmica, llanes, llums d'ornament, collarets i tota classe d'objectes de coure treballat, així com ferrers i adobadors de pells.
A banda i enmig d'aquest batibull d'olors variades hi trobareu les botigues que venen carn, peix, aviram, pastisseria, dàtils o figues confitades, olives, sabó, pa i espècies de tots tipus i fins i tot petites botigues on encara hi podreu trobar productes d'adrogueria que aquí ja hem superat, com per exemple "el que lava más blanco".
En aquest intricat paradís de colors i olors, podeu anar-hi ben tranquils que ningú us molestarà quan a la vostra seguretat, ara bé, ja us aviso que us atabalaran perquè entreu a les seves botigues que totes i cadascuna sense excepció son les que tenen millors productes i més barats i les paraules en castellà que més sentireu son: amigo, barato i Ronaldinho si els dius que ets de Barcelona (*)
(*) Quan vas pel mon, sempre acabes dient que ets de la capital que et representa. Sembla lògic atès que si estàs a Marrakech, a París o a Saigón i dius que ets de Sant Feliu de Codines (on jo vaig néixer) ja em direu de que serveix i, com acabes dient que ets de Sabadell a una vintena de quilometres i unides ambdues ciutats per una autopista que estranyament no es de peatge, val més dir directament que ets de Barcelona i deixar-se de localitzacions geogràfiques complicades pel natiu de torn, que de fet l’únic interès que te per saber d'on ets és per adreçar-se't amb el teu idioma o quelcom que si assembli mitjanament, a fi i efecte de encolomar-te la seva mercaderia que és l’únic que realment l'interessa.
En contra del que un podia pensar, hi ha poca gent mendicant tal i com ho entenem aquí, llevat d'alguns cecs o alguna dona molt apurada, però si en canvi et solen demanar una cigarreta amb tota naturalitat.
I parlant de tabac, és ben cert que a la vida un troba el que realment busca. En vuit dies que vaig estar a Marrakech, només un migdia al restaurant Alhambra que és a la plaça de Jamaa el Fna una noia italiana em va demanar foc per encendre un porro, l'únic que vaig veure "us ho juro per Snoopy" i en tots aquests dies no me'n varen oferir enlloc ni en vaig veure ni olorar cap més, a part de l’esmenta’t.
Tornant a la qüestió que ens ocupa, al món del mercat moro hi ha tot un entramat de comissionistes, que van des dels propis guies, als que se t'ofereixen a acompanyar-te a la millor botiga, o a la propina que has de donar al nen o l'avi que vigila la tenda, tot i que dubto que hi hagi un sol robatori atès que tot està ben bé a la vista - i mans - de tothom, fins i tot les joieries i d'altres objectes de valor.

Al mercat moro un si ha de deixar anar sense complexos i perdre's dins el seus laberints sense cap temor, només amb els ulls ben oberts, al cap i a la fi sempre acabes anant a parar a la plaça de Jamaa el Fnaa que és el centre neuràlgic de la Medina i de Marrakech.
Aixó si, la cartera a la butxaca del davant dels texans, però és aquesta una recomanació aplicable a qualssevol lloc on un vagi i s'hi trobi una aglomeració considerable de personal heterogeni.
I aquesta plaça de Jamaa el Fna, sense ser res extraordinari no és tampoc una plaça qualsevol, segurament no n'hi ha cap d'igual arreu almenys amb la seva singularitat.
Jamaa el Fna, és una plaça on hi passa de tot a qualsevol hora del dia o de la nit, de fet és la plaça més fascinant i eclèctica que he vist mai. Més que la plaça del Pipí d'Anoharra que ja és dir.

Jamaa el Fna

Situada al bell mig de la Medina amb la Kutubiyya (el minaret més alt i important de Marrakech) com a referència al fons, aquesta plaça que aquí l’anomenaríem freda, però que ni molt menys en te res d'aixó, és tota ella un espectacle extraordinari que va canviant la seva posada en escena al llarg del dia i sobre tot per la nit.
Cal matisar que bàsicament llevat d'algunes concessions al turisme, la majoria de les activitats que es desenvolupen a la plaça son per us i usufructua dels propis Marrakchís, on s'hi reuneixen cada dia per celebrar i gaudir les múltiples i sorprenents ofertes de tot tipus que allí s'ofereixen als sentits del sorprès i fascinat occidental que hi va per primera vegada.
Jamaa el Fna , declarada recentment patrimoni de la humanitat, comença a la Plaça Foucauld i arriba fins al Mercat Moro on hi ha el cafè de France i el restaurant Alhambra.
Més o menys te una superfície d'uns cent cinquanta metres d'amplada per dos-cents de llargària.
El seu encant no és el propi atès que en si mateix no te res, llevat de l'asfalt dur. El seu especial atractiu rau en el contingut que l'omple en diversos moments puntuals al llarg del dia i la nit. De bon matí, abans de trencar l'alba, quan encara no ha sonat la pregaria de l'almuecí des de dalt dels minarets, dins d'una desorganització organitzada, com si d'una espècia de ritual és tractés, es comença a omplir de tota classe de gent que comença a muntar les parades de dàtils, plàtans, taronges, préssecs, cebes, síndries, tomàquets, patates, llimones, naronges, te, menta fresca, etc.
Perfectament apilades. llenties, cigrons i mongetes aguanten miraculosament un delicat equilibri similar al de dàtils de tots tipus o figues seques, cacauets i d'altres fruits secs o confitats.
Tot tipus de flors i venedors de suc de taronja i espècies com el safrà, pebre, canyella, comins, nou moscada o ají etc.. completen el barroc i colorit quadre cromàtic i sensorial.
Més tard arriben els encantadors de serps amb les seves gralles, las noies que pinten amb Henna i els aiguaders amb els seus vestits vermells, camisa blanca i singulars barrets vermells també rematats per cordons de roba. Aquests aiguaders proveïts d'un odre de pell, t'ofereixen aigua en uns vasos de coure que duen penjats. Seguint la tradició musulmana als pobres els hi donen de beure gratuïtament.
Son gent senzilla i afable orgullosos de la seva tradició. Si els vols fer una fotografia tindràs de pagar com tot el que es bellugui a Marrakech. Amb deu dirhams ni ha de sobres.
Rondinaran igual si els en dones vint.
Cap al migdia, la forta calor (entre 34 i 38º a l'ombra a l'estiu) provoca bastants desercions a ambdues bandes - venedors i visitants - però pels voltants de les sis comença mica en mica a omplir-se de nou, tot i que en aquests moments del capvespre l'espectacle s'ha de contemplar des de la terrassa del cafè de France
Allí mentre preneu un deliciós te la menta podreu gaudir de la posta de sol que reverbera sobre la Kutubiyya i tota la part sud de la ciutat, amb el rerefons de Gueliz a la dreta i les muntanyes de l'Atlas a la llunyania difoses enmig de la broma del capvespre, mentre a baix a la plaça el formigueig de gent que comença a muntar les seves parades o xiringuitos s'accentua i, aleshores en un moment puntual entre la posta de sol i les primeres foscors de la nit, esclata la orgia de llum de milers de bombetes de gas, colors, olors, músiques i tot quan us pugueu imaginar i més:
Escribes per encàrrec, tiradors de cartes, narradors d'històries, músics amb els seus llaüts, ginbris i l'insistent so dels tambors, altra volta les noies de l'henna, lluitadors, boxejadors, equilibristes, ballarins i ballarines, rotllanes de jocs autòctons i les parades de sucs de taronja, caragols o pinxos moruns, cuscús, kefta, toujaen, peix o dàtils, pastissets de mel, ous, verdures, hortalisses i d'altres varietats gastronòmiques.
Es tracte d'un autèntic plaer pels sentits que sorprèn gratament a l'occidental poc avesat al tipus de vida dels països àrabs.
Un cop sopat es tracte d'anar donant voltes per la plaça observant totes aquestes mostres variades d'espectacle, alguna d'elles incomprensible per a un occidental. Ja us he dit que moltes d'elles son específicament pels habitants de la vila, i és bo que així sia, és l'orgull de les costums ancestrals no oblidades que segueixen perdurant davant la modernització que feixugament es va obrint pas.
I és la mostra que nosaltres que ens pensem que som el país de la gresca a les nits, més avall i molt a la vora també els hi va la marxa. No som tan diferents doncs encara que últimament ens comenci a envair la estúpida supèrbia de la decadent societat europea.
Ah! i els andalusos - ho sento - que encara son molt més racistes que nosaltres que no oblidin que els àrabs varen estar vuit-cents anys a les seves terres.
Era en aquella època en que l'ignorant catedràtic de burrología, Don Manuel Jiménez de Parga afirma que mentre els altres erem una colla de porcs els andalusos es banyaven en "aguas de colores" aigües que si hi ho eren, precisament era gràcies als musulmans que els varen civilitzar una miqueta i ara ells, desagraïts els rebutgen, i és que no hi ha res més desagraït que els ignorants.

Feta aquesta postil·la que suposo molestarà a algú, però així o crec i per tant ho dic, tornem a la plaça objecte de la narració:
La gresca dura ben bé fins les dues o les tres de la matinada. Aleshores la plaça es pren un petit descans esperant ja els primers matiners que en un parell d'hores tornaran a recomençar el seu cicle.
I aixó cada dia de l'any per admiració de propis i estranys.
Us ben asseguro que qui hagi vist pondre's el sol mentre beu pausadament un te a la menta, contemplat i participat de l'espectacle en la seva totalitat, difícilment podrà oblidar-se per més temps que passi, d'aquesta plaça.
I no és que es tracti d'una posta de sol excepcional, no és ben bé aixó, simplement és un conjunt de sensacions, un estrany silenci remorós dalt de tot de la terrassa del cafè de France, tot el ritual que prepara l'esclat quan les primeres ombres de la nit s'apoderen del seu entorn.
És tota una posada en escena que la fa diferent, única i incomparable.
Jamaa el Fna!
La plaça dels avantpassats

Hotels i restaurants
Poc m'estendré en aquest tema atès que és un tipus d'informació que trobareu a qualsevol guia turística de Marrakech, però si voldria ressaltar alguns llocs visitats personalment en detriment d'altres que no els citaré simplement perquè no hi he estat o ni tan sols els he vist.
Quan a hotels només us puc parlar del meu "al Andalous", situat a la Avinguda J.F.Kennedy a l'Hivernage.
L'Hivernage es una barri nou a les afores de la Medina que vindria a ser el Pedralbes de Barcelona.
Bé tornant a "al Andalous" te quatre estrelles i la relació qualitat preu es més que acceptable. Hi ha bufet complert i en uns vint minuts a peu us podeu plantar al centre de la Medina. La piscina està força bé amb aquelles petites excepcions que et sorprenen:
No hi ha dutxa per rentar-te abans d'entrar-hi i les zones del voltant son de gespa de veritat, vol dir doncs que t'omples els peus de terra que transportes cap a l'aigua que s'ha de dir està escrupolosament neta, atès que cada dia al matí fan el servei de manteniment.
Quan a restaurants n'hi ha de molt econòmics on podreu menjar per sis o set euros per parella, però honestament no els he volgut provar.
Per menjar be de preu, cuina àrab o italiana i en alguns casos francesa, sense excessius luxes podreu passar amb cent cinquanta o dos-cents dirhams
En aquesta línia hi teniu la Pizzeria Venecia, la Fatine, L'Alhambra i el Café de France o el restaurant de l'hotel Foucauld.
Ja amb una mica més de nivell quan a preus trobaríem Dar es Salam, Dar Mima, Le Marrakech i La Strada o Chez Jack Line al barri de Gueliz.
Hi ja els considerats cars sempre par dues persones, tenim una sèrie de bons restaurants, alguns d'ells fins i tot situats dins de antics palauets, com Ksar el Hamra, o Dar fez, Dar Yacout o Chez Ali que no conec però va inclòs en la propaganda de l'agencia de viatges, amb sopar i espectacle en altres paquets turístics també, lo que em va fer defugir d'ell per previsible, tot i que les referències que m'han donat son bones.
Si us animeu sempre i quan aneu adequadament vestits, us podreu donar el gust de sopar al restaurant de l'hotel la Mamounia, però ja us aviso que prepareu la cartera - jo m'ho vaig saltar - limitant-me a fer una fotografia de l'entrada.
Us adonareu que gairebé mai us posaran cullera a la taula i en alguns llocs ni tan sols coberts, la norma, almenys a Marrakech és menjar amb els dits i com totes les costums d'arreu s'ha de respectar i si s'escau seguir-la sense cap complexe.
Malgrat quan us acabo de comentar en qualsevol restaurant si la demaneu us la portaran atès que si la deuen fer servir per cuinar, doncs al Mercat de moro n'està farcit de les de fusta.
Qüestió a part seria el tema de l'alcohol. Vi en trobareu a bastants llocs, però cervesa només als hotels i en alguns bars de la zona de Gueliz, de la marca Heinnekken o una de marroquina que no està malament.
Sobre tot no en demaneu una sense alcohol feta amb extracte de malta que et donen a l'Alhambra. Senzillament es horrorosament dolenta.
I si no, sempre us quedarà el recurs fàcil i segur de la Coca-Cola, Fanta, Sprite o aigua embotellada, per cert de la casa Danone.
Quan al cafè, en general es allò que en solem dir al meu poble "aigua de tripons" tot i que en algun lloc que ara no aconsegueixo recordar me'n varen servir un que gairebé era bo i tot.
A Gueliz per cert hi ha un Mc Donalds i tambè Pizza Hat.
En resum, a tot arreu es pot menjar força bé i a un preu més que raonable i amb un personal molt atent, de vegades fins i tot amb escreix.
Al Restaurant Ksar-el-Hamra, al nùmero 28 del Riad Zitoun Sabt Ben Daoud, en un preciós palauet amb un patí molt cuidat: Al centre hi ha un brollador d'aigua ple de pètals de rosa i uns para-sols grocs que ofereixen una ombra agradable i d'agrair.
Doncs bé, a nosaltres ens va tocar un cambrer vestit amb la clàssica jaqueta vermella i els "serual" , que físicament s'assemblava força al Joan Gaspart i, com era el nostre - vull dir per a nosaltres sols - cada vegada que s'acostava per portar o retirar plats, beure o el que fos, amb una boca proveïda d'una dentadura immensa que provocaria l'enveja de la mateixa Ana Belén, ens deixava anar amb veu suau "bienvenidos" i és clar, a la setena o vuitena vegada que va repetir la paraula, aquell bon noi ja va quedar batejat per sempre més com "el bienvenido".

Anècdotes personals a part, la amabilitat és un acte natural en la majoria dels ciutadans de Marrakech i, penso que va més enllà de la qüestió turística, fins a punts que de vegades a un occidental el poden arribar a sorprendre com indicar-te que vas errat si en comptes d'anar a la Medina et dirigeixes cap a Gueliz, atès que es pensen t'has confós i espontàniament, t'ho indiquen. I qui t'ho diu es un senyor que va a treballar amb la seva cartera i que no pretén vendre't res.

Crec que en part, es possible que siguin residus de la cultura i educació francesa , no oblidem que fou colònia seva fins a meitats dels anys cinquanta del segle passat i aquestes costums acaben arrelant. Compte però a l'hora de preguntar a algun autòcton per un carrer plaça o lloc, doncs amb la amabilitat que us he dit s'enganxarà a vosaltres com una paparra intentant portar-vos a les botigues on hi te comissió. Ah! i no intenteu despistar-vos, us acabarà trobant. D'aixó també us en puc donar fe.

Mobiliari Urbà

Entre trenta i quaranta papereres amb forma de formigoneres de color verd ampolla, composen la totalitat del parc de recollidors de brossa variada de que disposa la Medina, tot i que s'ha de dir que normalment resten buides.
Hi ha alguns homes que de manera rudimentària netegen una mica el que en podriem considerar el centre, tan a la Medina com a Gueliz o l'Hivernage, tot molt anys seixanta aquí, i que no s'esquinci ningú les vestidures.
Si encara no som un país net i ordenat a aquestes alçades, com voleu que ho siguin ells que a més provenen d'una altra cultura amb problemes molt més urgents que les nostres collonades diàries de societat opulenta i malalta. Si és cert però, que hi ha un punt de deixadesa que es podria resoldre.
De fet, la sensació que dona la ciutat és que quan alguna cosa s'espatlla ja no s'arregla - res de nou tampoc - un dia us parlaré del bassal que es forma davant l'acera de casa cada vegada que plou. Una acera que ja han arreglat tres o quatre vegades els empleats municipals, i com aquest exemple a casa nostra en teniu un munt.
Les faroles de la Medina i l'avinguda Mohamed V, tenen la majoria d'elles la tapa dels cables del corrent feta malbé amb els susdits cables a l'abast de la mà de qualsevol criatura i, estic segur que a part no se n'hi enrampa cap, d'ací a un anys estaran exactament igual o pitjor.
Tot aquest estat de deixadesa desapareix al visitar els jardins que estan perfectament cuidats i nets i que s'adiuen més en l'àmbit del que un es pensa que s'escau a la cultura musulmana.
Crec que és qüestió de vuit o deu anys que em temo és el temps que li queda d'encant a aquesta ciutat, per solventar gran part d'aquests petits o grans problemes.
S'està edificant molt a la sortida, concretament al final dels jardins d'Agdal a la banda dreta de la carretera que porta cap a la vall d'Ourika, als estreps de la serralada de l'Atlas. Hotels. Cases adossades, blocs de pisos, estan creixent com a bolets i el nombre de grues que es dibuixen amb les muntanyes de l'Atlas com a rerafons és molt gran. Sembla inevitable que Marrakech s'acabi convertint en la segona i definitiva residència de benestants del país, jubilats francesos i perquè no! espanyols o italians, el nivell de vida és molt baix per a un europeu i el clima assolellat tot l'any.
Sembla inevitable també que en aquests barris de nova creació, atès que en principi els seus habitants seran benestants, comencin a aflorar supermercats, cafeteries, contenidors de brossa, papereres, serveis de neteja i manteniment etc. És la modernitat que tot ho envaeix i dilueix la singularitat de moltes poblacions de qualsevol país i, sabeu, sovint em pregunto si realment es a fi de bé, o dit d'una altra manera, si és possible créixer i modernitzar-se sense perdre les pròpies senyals de identitat,
El Mc Donalds i pizza Hut de Gueliz, només son el primer símptoma, la avançada consumista, la resta mica en mica ja anirà venint i uniformitzant el paisatge urbà, allò tan terrible que et passa de vegades que estàs en una capital i podries perfectament per la teva visualització del paisatge urbà estar en qualssevol altre a milers de quilometres de distancia i costums d'aquesta.

Palaus i jardins

Al igual que en el capítol d'hotels i restaurants, només us en donaré una lleugera referència atès que trobareu tota la informació a qualsevol guia turística i, si em voleu fer cas, sigueu tafaners i deixeu-vos portar per la vostra intuïció que us farà descobrir aspectes que no us explicaran enlloc.
Com sol passar en altres civilitzacions mil·lenàries, les restes d'un passat esplendorós es conserven algunes en millor estat que altres, com a allò que havia estat i malauradament ara ja no és. És tot l'orgull que els queda del seu passat i un exemple clar de com quan s'entra en el declivi el que en queda és molt escadusser. Prenem-ne nota nosaltres també que fa temps estem immersos ja en la decadència.
Però això son divagacions meves que no venen al cas.
De tots el palaus i jardins que amb escreix hi ha a Marrakech, sobre tot, no deixeu de visitar el palau de Bahia, las tombes Saadis al costat del palau d'Al Mansouria.
Els jardins d'Agdal darrera el Palau reial i el parc de la Menara, que és al costat de l'Aeroport, on a la nit i trobareu un espectacle de música i llum que diuen es molt bo .
Als palaus, sobre tot al de Bahia, agafeu-vos-ho amb calma i presteu atenció als sostres de cedre bellament treballats, les portes o les columnes de marbre i una munió de rajoles i vidres perfectament combinats.
Jardins molt ben dissenyats adornats amb tarongers, gessamins i xiprers i fonts circulars a tots els jardins i patis entre estança i estança complementen el conjunt d'una extraordinària bellesa.
Prepareu la màquina de retratar o la filmadora perquè realment val molt la pena i, us ben asseguro que tirareu de carret o filmació.
L'únic palau que només es pot visitar en la seva part exterior i tan sols divendres i diumenges es el Reial, la residència oficial de Mohammad VI el rei del Marroc, situat al sud de la Medina, però val la pena anar-hi atès que rera seu mateix hi teniu els jardins d'Agdal.
I ens queda el del Badi anomenat com "l'incomparable", perquè de fet no es pot comparar amb els altres, atès que està pràcticament en runes, però es molt fotogènic i a més a més podeu retratar-hi les cigonyes i els seus nius.
Per cert que segons un catàleg turístic, les cigonyes abandonen cada any Marrakech a meitat de Juliol , però deuen tornar a meitat de setembre, atès que almenys el dia disset d'enguany, n'hi havia unes quantes.
Podeu visitar també el museu de Dar si Said, el Palais Menebhi, el Tiskiwin i el de Majorelle, que confesso no he vist, talment com el Museu de Marrakech situat al final del Mercat moro, que ens varen dir l'havia ajudat a restaurar el mestre del el Senyor Yves Sant Laurent.
Però no oblideu que l'autèntic museu és tota la ciutat, perdre's pels seus carrerons i deixar anar la mirada, observar portes, finestres i construccions que sovint us sorprendran per la seva singularitat.

Preus en general


Aquest és un univers un xic estrany per a un europeu, acostumat a anar a comprar a qualsevol lloc i tenir els preus dels productes perfectament indicat, sense necessitat de "discutir" ni regatejar.
El preu d'un trajecte - amb els taxistes o les caleses - s'ha de negociar abans i normalment sense insistir gaire, sol ser la meitat del que t'han demanat inicialment. Un trajecte normal d'un taxi de tres o quatre quilòmetres acaba sortint per vint dirhams (dos euros) o quinze si colles una mica més.
Les caleses es lloguen per hores entre cinquanta i seixanta dirhams.
Observareu que els taxis porten taxímetre, però només el fan servir pels Marrakchís, els forasters van al regateig anterior a l'inici de la carrera i, si no pregunten els foten la clavada amb discussió interminable inclosa si es neguen a abonar l'elevat import sol·licitat per l'espavilat taxista, que de fet no es ni mes ni menys espavilat que aquests que pul·lulen per Barcelona estafant als turistes.
Tot es pot pagar - dirhams a part - en Euros i al Zoco si és d'un cert import i en consonància amb la botiga amb qualsevol tarja de crèdit d'àmbit nacional. Suposo que en dòlars també atès que a l'hotel me'n varen tornar de canvi.
De fet, per canviar euros per dirhams, a part de l'hotel, al centre de la Medina i a Gueliz també es ple de bancs i caixers automàtics.
El joc a la hora de la compra sempre és el mateix. Un preu inicial inflat per part del venedor, contra oferta a la baixa pel comprador i finalment s'arriba més o menys a la meitat o de vegades una mica més per sota que és el preu de venda definitiu.
Mentre regategeu sereu obsequiats amb te a la menta i intentaran colocar-vos d'altres productes i, un cop acordat el preu definitiu amb una apressada de mans, el venedor us insinuarà que caldria donar deu o vint dirhams de propina al nen o avi de la porta, a part de la comissió de qui us ha portat fins allí. Tingueu en compte aquests dos afegitons d'última hora en el moment de tancar el preu definitiu.
Els comerciants que son autèntics bereber tenen la costum d'agafar una llibreta, fer una ratlla al mig i a l'esquerra apuntar el preu inicial de sortida. Aleshores tu el tatxes i al costat apuntes el teu, ell s'ho mira amb parsimònia, el tatxa també i n'apunta sota el seu un de inferior, tu continues amb el ritual tatxant el seu i apuntant un altre a la teva banda fins que arribeu a un acord més o menys satisfactori.
Convé doncs contemplar varis aspectes primordials per comprar bé de preu al Mercat moro:
1.-
Tenir idea del preu a origen del producte a adquirir i comprovar que la qualitat sigui la que sembla. Compte sobretot amb catifes i joieria, l'or te un color realment sospitós.
2.-
No demostreu excessiu interès per alguna cosa que us agradi i intenteu despistar mirant-ne d'altres fent-vos una mica el despenjat, penseu que aneu a la botiga que aneu, difícilment en sortireu sense comprar res.

3.-
Si us mostreu reticents a comprar algun producte us diran que l'agafeu atès que no han venut res encara i, perdre la primera venda porta mala sort. Encara que sigui per la tarda o fins i tot al capvespre es possible us ho diguin. També és cert que si han tingut un mal dia quan a vendes, possiblement aconseguiu un millor preu. Tot depèn en el fons de la necessitat econòmica del moment, perquè a Marràqueix, com a tots els països sense desenvolupar, la vida comença i acaba cada dia, el demà es llunyà i l'ahir ja ha passat, es tracta només de sobreviure al dia a dia.
En resum, l'art del regateig és un joc que necessita temps i paciència, però pot arribar a ser divertit tot i què al cap d'uns dies comença a cansar una mica i segons la percepció que tinguis de la necessitat del venedor o venedora ho deixes en un terme mig.
En canvi, veurel's regatejar entre ells es tot un espectacle.
Cap al final del Mercat moro en un carreró dels pocs sense sortida, hi ha el Zoco dels adobadors on hi van a comprar les pells els marrakchís i allí si que s'esbatussen de debò.
Un avi amb una pell a la mà es va passar una llarga estona anat i venint amb aquesta, feia l'oferta, el venedor li deia que no que no i ell que se n'anava avall emprenyat. Al cap d'una estona tornava a pujar i feia una altra oferta i així més de mitja hora, fins que finalment en veure que s'apressaven les mans vaig deixar-los.
Havien fet el tracte i segurament un bon tracte per a tots dos.

Excursions
----------------------------------------------

Les millors excursions que es poden fer a Marrakech son deixar-se perdre per la Plaça Jamaa el Fna, el Mercat Moro o visitar els Palaus. Però les Agències de viatges n'ofereixen algunes com La Vall d'Ourika, visitar l'Atlas amb quatre per quatre , anar fins a Ourzazate, Zagora o pasar la nit al desert a Tinfou.
La veritat és que em va semblar que amb una excursió n'hi havia prou i només us puc doncs parlar de la vall de Ourika que fou la escollida per anar-hi, entre d'altres aspectes, per un de fonamental: "Sortida de l'hotel a les nou del matí i tornada a quarts de dues del migdia", vol dir doncs que en un matí pelàvem l'assumpte, si no ens agradava se'ns faria curt i si estava bé sempre hi podíem tornar un altre dia.
Amb raonable puntualitat sortirem de l'hotel el Andalous amb l'autocar que ja venia ple d'altres turistes catalans o espanyols ubicats en Hotels més cèntrics que el nostre.
Mentre sortíem de Marrakech el guia que atenia a l'original nom d'Alí, ens anava explicant la historia de la ciutat que qui més qui menys ja s'havia llegit en la guia que tenia. Curiosament però, tant la guia impresa com el guia narrador, acaben la historia de la ciutat i del Marroc en general a l'arribada al poder del pare de l'actual monarca, el traspassat Hassan II, de la dinastia dels alauitas.
Al cap d'uns quilòmetres de circular per una carretera estreta sortejant de tot, l'autocar es va aturar per visitar un petit taller de ceràmica que hi havia al costat mateix d'aquesta. Allí ens varen ensenyar com treballaven el fang, el couien i el decoraven, per acabar òbviament a la botiga on ja ens esperaven per vendre'ns els seus productes i d'altres que era evident provenien d'altres artesans, atès que eren exactament iguals als d'altres botigues del Mercat moro.
La veritat es que varen fer poc calaix. De fet el sentit comercial dels marrakchís es més que discutible, atès que si la parada hagués estat de tornada abans d'arribar a l'hotel, segurament les vendes haurien augmentat, però d'anada d'excursió no semble gaire recomanable comprar ceràmica, gerros o d'altres objectes de fang.
El mateix succeeix al Mercat Moro on es fa dificil preguntar el preu d'un objecte, doncs saps la tabola que t'espera a continuació i sovint no ho fas quan es possible que si simplement et diguessin el preu i prou, tu faries números i continuaries endavant o et quedaries a negociar atès que et podria interessar el producte.
Bé, tornant a l'excursió a la vall d'Ourika, després de visitar el taller de terrissa i ja amb les muntanyes de l'Atlas més a prop, continuarem el camí fins que l'Alí ens va indicar fixéssim la nostra atenció a l'esquerra on hi havia un poble típic amb les cases totes de fang i que la situada a la part més alta del poble pertanyia al que en podriem anomenar alcalde
L'autocar es va aturar i encara no haviem tingut temps de baixar per fer les fotografies i filmacions de rigor, que de sota la terra argilenca ja havien aparegut deu u dotze nois i adults oferint-nos collarets, dagues i d'altres objectes típics amb una insistència que fins i tot ja ens començava a molestar.
Reprès el viatge, en uns deu minuts tornarem a aturar-nos a un petit nucli rural a ran de carretera on visitarem una casa bereber, allí la mestressa de la casa ens va obsequiar amb Kesrà, mantega, oli i com no te a la menta.
Ens va explicar l'Alí que aquesta família era mal vista per la resta dels seus veïns per permetre amb fins lucratius la visita de d'estrangers a la seva vivenda. El fi lucratiu eren deu dirhams per persona i aquí s'havia de comptar l'aperitiu, la comissió del guia i segurament també la del xofer de l'autocar. A banda, abans d'arribar a la casa i en sortir també fórem literalment assetjats per una altra tropa de venedors de collarets, dagues. etc., encara més pesats i gairebé ja agressius que els anteriors i per descomptat infinitament més que la gent del Mercat moro de Marrakech.

Abandonada la vivenda bereber, l'autocar ens va dur fins al poble d'Ourika, allí a la part nova ran de carretera ens donaren vint minuts per passejar. Estranyament no hi havia cap lloc on consumir, aixó si, no hi faltaven els venedors de collarets, dagues etc. que aviat abandonaren en veure el nostre nul interès.

A Ourika a la part de dalt a la muntanya hi ha el poble antic, amb totes les cases de fang, minaret inclòs A Ourika hi passa un riu de muntanya amb bastant aigua provinent de la serralada de l'Atlas que es allí mateix.
La carretera continua, però nosaltres ja girarem carretera avall cap l'Hotel on hi vàrem arribar amb el mateix retard que a la sortida, vint minuts,
Ho sento, però aquí s'acaba la meva experiència quan a excursions, la resta depén de vosaltres quan hi aneu.

GASTRONOMIA

Pels que com un servidor de vostès som de poc i mal menjar i a més a més tasta olletes, la gastronomia àrab és ideal. Plats i platets, llevat del cuscús o l'harira que atipen a base de bé.
Hi ha molta hortalissa, carn de pollastre, bé o vedella, que es cou acompanyada de dàtils, mel, olives, codony y d'altres. Ho preparen a qualsevol restaurant o fins i tot al mig del carrer amb el tayin, que es un espècie de cassola de fang escalfada amb carbonet i tapada amb un caputxó cònic també de fang
Aquesta cocció es fa a foc molt lent i te'l serveixen a taula amb les dues peses, la cassoleta i el caputxó, que retiren posteriorment.
És una gastronomia també de molta amanida, hi trobareu, tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies, ceba, ah! i les olives condimentades que son bonissimes.
Les taronges son molt dolces, tot i que l'aparença no sigui massa engrescadora
No vaig veure ni una sola fleca en el sentit de venda, si però un forn molt antic a la zona del Mercat moro, on només feien Kesrá, el pa típic de Marrakech, que vindria a ser com una espècie de brioix però en comptes de mantega o margarina, porta oli o sagí, el pinten amb ou per sobre un cop cuit i opcionalment li posen llavors de sèsam o olives negres trossejades.
En canvi hi ha moltes pastisseries on les mosques so passen teta. De fet ser mosca a Marrakech és, dins de la seva espècie, un autèntic privilegi.
Aquestes pastisseries estan molt bé, algunes fins i tot tenen saló de te i un assortit de pastes dolces i salades bonissimes i a molt bon preu. S'ha d'avisar però que és un tipus de pastisseria molt a la francesa, o sigui francament embafosa.
De peix a la vista només hi ha lluç, sardines i unes gambes salades petites. A part hi trobareu d'altres espècies que desconec, però si em voleu fer cas oblideu el peix per uns dies i dediqueu-vos a la carn, que ben cuita se li moren tots els microbis.
Hi han dos aspectes que no canvien aneu on aneu:
La verdura sempre us la serviran bastant crua, tot i que es boníssima. Tot en conjunt és força dolç, suposo que és degut a que cuinen molt amb dàtils, mel i espècies. En canvi, son uns grans consumidors de sal que al món rural es ven amb forma de torre Agbar, per dir-ho finament.
A part de cuinar la fan servir com a conservant per la mantega i les melmelades, atès que a la majoria dels pobles rurals no disposen de nevera.
Quan a la fruita, te gust d'aixó que ja haviem oblidat - de fruita - i hi ha de tot, taronges, mandarines, figues, plàtans, pomes o raïm.
En resum i si voleu un consell sincer, llevat del peix, mengeu de tot i no pregunteu, i no feu massa cas tampoc de les meves recomanacions en aquest aspecte.
Pertany a aquell grup de persones de les que detestava cordialment el Senyor Vázquez Montalban, el grup dels que mengen ben bé per sobreviure.

CURIOSITATS VARIES
------------------------------------------------

- A l'entrada del Palau del Badi hi havia aparcat un Opel Vectra matrícula d'Andorra, aspecte que no em va sorprendre gens, atès que vagis on vagis, sempre t'acabes trobant arreu un cotxe del Principat.

- Al Hotel el Andalous restava aparcat un Nissan Terrano de la Universitat Autònoma de Barcelona - del departament de geologia.

- Malgrat haver-hi escoles, volta molta mainada deixada de la mà d'Ala tot el dia. Molts d'ells treballant en l'artesania o el que caigui.

- Les terrasses dels bars son plenes tot el dia prenent te a la menta i amb les cadires de cara al carrer.

- Encara hi ha gent que neteja les sabates o fins i tot els cotxes, en aquest últim cas al bell mig de l'Avinguda Mohamed V, a Gueliz.

- Gairebé enlloc veureu roba estesa.

- Sorprèn la poca presència de Policia o Militars.

- Malgrat tenir aigua segons diuen, les fonts dels jardins no funcionen


- Més d'un guia que va vestit a la manera àrab, en acabar la feina es treu la xilaba i a sota ja us ho podeu imaginar, samarreta i texans de marca

- En la setmana que vaig estar a Marrakech no vaig sentir a parlar ni un instant del Fòrum de no se sap ben bé de quines cultures. Aspecte que fou molt d'agrair per les meves parts.

- Amb un dia de retard, es podia adquirir el Mundo i l'ABC i de revistes Hola.

- Alguns productes artesanals donen la sospitosa sensació que no ho son tant. No diré que porten el Made in, però?

- A l'arribada a l'Aeroport de Marràqueix, mentre anàvem a peu per la pista des de l'avió cap a la terminal internacional, la Nuri em va preguntar: Que mires? en veure com cercava alguna cosa amb la mirada que ella no acabava de comprendre.
Els grisos - fou la meva contesta - donat l'estat galdós de la sala d'arribada dels vols internacionals.
S'ha de dir però que la sortida ja no és tan tronada, fins i tot al primer pis hi ha un Dutty Free Shop bastant potable.
Relació d'objectes rars o inútils a la ciutat de Marrakech:

- Intermitents
- papereres
- contenidors de brossa
- semàfors
- passos de vianants
- casc per la moto
- forquilla i ganivet
- rètols i senyals de circulació en general.
- paraigües

I d'altres aspectes urbans que ara no hi caic però que si us i fixeu, si no actualment. no fa massa temps, podríem dir que estarien compromesos amb nosaltres en las mateixes coincidències i mancances.

PUNT I FINAL

Podria dir-vos moltes coses més a part de les ja esmentades i les que no us he comentat o hagi omès, com ja us he dit abans, les trobareu a qualsevol catàleg d'agència, però tota la sensació que m'he emportat d'aquesta fascinant ciutat que és Marrakech, ho acabaré definint amb una sola paraula:

Aneu-hi!


No hay comentarios: