28 dic. 2007

L'ANGLE INSÒLIT


PRÒLEG - I ara suposem per un moment que us començo a explicar tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar.

Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.

Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:

¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot?

Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i és i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets. Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot.

En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible..

No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho.

No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total. I si parlem de la veritat, acabem de trobar-nos amb el primer topall, de fet acabem d'arribar al primer dels problemes de fons de tota aquesta qüestió.

De quina veritat estaríem parlant?

En principi és palès que n'hi ha només una, immutable, definitiva, aquella que ningú coneix malgrat atribuir-se-la tots, però aquesta no em val, ni tampoc us ha de valer a vosaltres, siguem clars, la veritat per si mateixa és una veritat intangible o més aviat una veritat inabastable.

Oblidem-la doncs i anem a la recerca del concepte veritat que més o menys podem arribar a entendre. Podriem dir que és com un puzzle del que cadascú en te una peça i fins que no s'ajunten totes, no arribem a tenir la veritat absoluta, aspecte o possibilitat que ja es veu d'entrada que és pràcticament impossible i caldria començar a oblidar doncs com a tal la recerca d'aquesta veritat absoluta i quedar-nos amb les engrunes, o les restes del mirall, o les restes del puzzle, fins ajuntar una part encara que sigui petita que ens permeti més o menys arribar a una part de la nostra veritat.

Fixeu-vos que quan succeeix un fet determinat (ja hem quedat que només n'hi ha una de veritat) però que depenent de cadascú i ja des del primer moment, aquesta varia substancialment i entrem dins del complicat món dels matisos i les apreciacions més o menys subjectives, que en aquest cas s'embranquen en una dispersió personal en cada cas que sovint allunyen uns i altres del concepte que inicialment podríem considerar la situació més propicia per acostar-se a aquesta sempre suposada veritat.

D'entrada si en aquest fet i participen quatre persones - per exemple - ja en tenim quatre de veritats, totes tan correctes o incorrectes com vulgueu, puig d'aquestes quatre persones, cadascuna d'elles us explicarà i afirmarà convençuda que la seva és la única i autèntica de totes les veritats hagudes i per haver, i segurament, bé, segurament no, segur que cap d'ells està en possessió de cap veritat, però cada un en canvi la defensarà aferrissadament convençut de tenir-la.
Tenint en compte doncs que ni un mateix per més que honestament ho intenti o s'ho cregui arriba mai a ser realment objectiu, considerem que us explicaré una historia que possiblement sigui veritat tota ella, o que només sigui veritat en una part i en l'altra inventada, o potser no sigui veritat res, que tot plegat no sigui més que una simple invenció més o menys basada en uns fets reals o no.


2

---------------------------------------------------

Soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa, últimament hi ha molta gent que i va de vacances o simplement a passar-hi un cap de setmana, i tot i que la primera obligació del turista actual (que no viatger) es anar a qualsevol lloc sense assabentar-se de res, ni fixar-se amb res, coma molt malbaratar un rodet de fotografies típiques i tòpiques amb les que entabanar als seus veïns, coneguts i familiars.

Malgrat tot hi ha la possibilitat que hi hagi anat també algun viatger i aquest si que de seguida s'adonaria del meu palès desconeixement de la ciutat on se suposa que estic, per tant, deixem-ho en que voldria estar a Praga però en realitat estic a casa meva, assegut davant del meu ordinador intentant començar a explicar aquesta història. Però és que en realitat tampoc estic a casa meva ni tampoc tinc en aquest moment cap ordinador al meu abast.

Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra.
Aquesta ciutat invertida no és ni millor ni pitjor que moltes altres ciutats on un hi podia haver nascut o viscut, però es la que m'ha tocat - em sembla - i com ens passa amb moltes de les coses que ens envolten, amb el pas dels anys no he tingut mes remei que acabant acostumant-m'hi.

No podreu dir que no soc sincer si us dic que Anoharra és una ciutat molt més lletja que Praga, i no ho dic perquè si, si més no, això us ho dic i ho se perquè un també veu la Televisió i pel·lícules on hi surt la capital de Txequia.

Bé, estem doncs d'acord en que Anoharra no te punt de comparació amb Praga, de fet, no és que tingui gaires punts de comparació en positiu tant amb aquesta com en altres ciutats importants d'arreu del món i, si en canvi molts en negatiu. Ho sento per la gent que hi viu, però així ho veig i tampoc no cal amoïnar-s'hi gaire, de ciutats molt pitjors n'hi deuen haver també - suposo -

Anoharra no te ben ve allo que en termes corrents en diríem un riu com cal, bé! si que més o menys en te un, el Ripoll, que de fet, més que un riu es una espècie de claveguera que hi passa pel costat, ple d'horts conreats per jubilats i aturats i antigues fàbriques en runes, reflexa de la decadència del món del tèxtil, anys enrera símbol pujant i vital de la ciutat, que curiosament tenia com a símbol d'aquesta puixança tan vital les seves xemeneies fumejant, inequívoca mostra de contaminació atmosfèrica contemplat des del punt de vista de l'època actual i, en canvi, considerat en aquella època com a signe vital de força industrial, quan encara no s'havia inventat la consciència ecològica i es tractava només de generar llocs de treball per produir al preu que fos, aspecte que almenys hem après a exportar a altres països menys desenvolupats de manera que no es contamini el nostre habitat, però sense evitar que l'habitat global continuï contaminant-se dia a dia sense solució urgent i apressada, sotmesa aquesta solució als interessos del capital voraç, depredador, insol·lidari, mesquí, miserable i cínic.

El suposat riu del que us estava parlant, s'arrossega mandrós i ple de merda amb certa indolència per la banda esquerra de la ciutat si aneu de baixada, o per la dreta si hi pugeu. El fet que passi per allí baix, a part que és per on ho fa, ho és també perquè no hi hagi problemes quan les freqüents crescudes de la tardor, tot i que de la última de veritat en fa ja més de quaranta anys.

Ponts si en te, tres o quatre, però ja es veu de seguida que no és el mateix que els ponts que tenen a Praga, Paris o d'altres ciutats, un altre fet diferencial que assevera la meva teoria en la comparativa negativa, a pèrdues d'Anoharra amb altres ciutats.

¡París!

Acabo d'anomenar París.

De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.



Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica.



Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.

De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que:



No se qui, ni on soc.



Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, soc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni n visc, no se res.

A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.





3

---------------------------------------------------





Son les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment.

Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.

Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més.

És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn.



Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle.

Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.

Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res.

Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.

Miro per la finestra.

Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.



Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconeixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algù amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar. No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc.

Res de res.

No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.

Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.

Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.

Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.



He regirat les dues tauletes de nit.

Resten absolutament buides.

A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel. A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit.

Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.

Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li:

- Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?

Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants.

Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.

Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria.



O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.

No! no estic somiant.

Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat. Tinc de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema.

Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.





4

---------------------------------------------------





Son quarts de vuit del matí, fa estona que ha deixat de ploure i comença a clarejar. A aquesta hora del matí molta gent es deu estar llevant apressada per anar a treballar, de viatge o allí on sigui, o per esmorzar tranquil·lament i vaguejar si es dia festiu. Però entre ells hi jo hi ha una diferència fonamental, ells saben qui son i on anar, i en canvi, jo no. Finalment prenc la decisió més assenyada, sortir al carrer, per més que m'escarrassi, dins l'habitació no trobaré cap resposta a les meves preguntes.

Un cop dutxat, em vesteixo, baixo a recepció de l'hotel i deixo la clau sobre el mostrador. El noi ni em mira, mecànicament em diu: buenos dias señor, diposita la clau a la casella 308 i continua amb la seva feina. Ansiós miro el lloc on ha deixat la clau. No hi ha cap paper; document, cartera, ni res que si assembli.

No és aquí doncs on tinc la documentació.

No m'atreveixo a preguntar-li res, em sentiria tan ridícul. Puc imaginar-me l'expressió d'estranyesa reflectida en la cara del recepcionista. El més probable és que educadament em digues que no recordava la meva cara, però desprès en donar-me la volta, el més segur es que se'n rigués de mi, pensant-se que anava borratxo o estava malament del cap.



Rera meu hi tinc la cafeteria, no hi ha encara cap hoste, només el cambrer trafiquejant per la barra mentre prepara el refrigeri pels clients matiners. Entro, m'assec a la barra i demano un cafè i un croissant.

Mentre espero que em serveixi, parlo del temps i d'alguna que altra qüestió d'aquestes intranscendents, dit curt i ras de allò que xerres quan no tens res a dir o el que vols expressar com es el meu cas, no gosses fer-ho, però l'home que hi rere la barra no te masses ganes de parlar ni tan sols d'escoltar-me, a més, és evident que no te cap confiança amb mi i no s'està per endergues.

En veure que no en puc treure cap informació d'ell, li dono el número d'habitació i decideixo sortir a donar un tomb, almenys sabré on soc.

De sobte hi caic: Hi és clar!

De tan encaboriat com estic ni tan sols se m'ha ocorregut una cosa tan senzilla i elemental com mirar a quin hotel estic hostatjat. Torno a recepció i agafo un fulletó de propaganda de l'hotel.

Me'l miro displicent, com si no m'hi anés res i em limites a fullejar-lo per fullejar-lo, com si es tractés de matar l'estona mentre espero algun amic o amiga imaginària que m'ha de venir a buscar per anar a un lloc tan inconcret o imaginaria com l'amic o la amiga, o com jo mateix i la meva irreal o surrealista situació.

Però em fixo de seguida en el nom:



Hotel del Prado

C/. Prado, 11 -

Madrid.-

MADRID!



Així que estic hostatjat en un hotel de Madrid.

No és molt però almenys és un punt de partida.

No se qui soc, però almenys si sé on estic, ja tinc doncs la resposta a un dels meus principals dubtes. Ara només em resta esbrinar la resta.

Intento mantenir el cap tant fred com em sigui possible, recapitular, rememorar quelcom de la nit anterior. Només que aconsegueixi trobar un petit record, per petit o nimi que em pugui semblar pot ser suficient per tenir un punt de partida d'on començar a estirar del fil de la meva memòria. On vaig estar o sopar, si ho vaig fer sol o m'acompanyava algú, si vaig anar a alguna discoteca o a un bar de copes, però m'és totalment impossible, tinc els records recents totalment esborrats.

Compte! - em dic - No tots, he estat capaç de reconeixer que estic a Madrid, que soc català, doncs estic pensant en la meva llengua i ho sé que és la meva. Val a dir doncs que soc capaç de recordar conceptes generals, però no els concrets, precisament els que més falta em fan, es un aspecte que ja ho he constatat abans però que em te cada vegada més desconcertat, vindria a ser com quan vols recordar el títol d'una novel·la o d'una cançó, o el nom d'una persona determinada i no hi ha manera, aleshores hom sap que el millor que pots fer es deixar vagar la ment pensant el altres coses o simplement (si est capaç) no pensar en res, i de sobte, quan menys t'ho esperes t'espetega al cervell i a la memòria el nom que abans t'era impossible de recordar. O com la persona que ha tingut un accident i es incapaç de recordar res, com si la memòria es bloqueges voluntàriament per protegir-se o protegir-te, però de què, ¿de què em vol protegir la meva memòria?



Començo a posar-me cada cop més i més neguitós. Sembla que estic atrapat en un estat estrany que m'és totalment aliè i sense a penes recursos econòmics. M'envaeix una altra vegada la idea de que potser vaig patir algun tipus d'atracament la nit anterior, però ho desestimo de seguida, llevat que anés borratxo perdut alguna cosa recordaria, a més a més, si puc recordar perfectament l'estat en que un hom es lleva l'endemà d'haver agafat una bona turca, i no era pas aquest el meu estat quan m'he llevat avui al matí. Estava ben fresc i ben seré.

Una altra teoria que no s'aguanta per enlloc, com la de la prostituta. Penso que és millor que deixi d'encaboriar-me i potser si m'anirà bé donar un tomb per la ciutat, a veure si esbargint-me, aclareixo una mica les idees i aconsegueixo centrar-me. Quan més intenti recordar menys ho aconseguiré.

També podria anar a un Hospital i explicar el meu cas, allí m'atendrien i possiblement trobarien les causes que m'han portat a aquest estat, però no puc anar-hi, tècnicament en aquests moments soc un sense papers, un indocumentat i, llevat que ingresses per una urgència, no m'atendrien.

El primer que et demanen és la tarja d'afiliació a la seguretat social, això també soc capaç de recordar-ho.

Surto de l'Hotel.

El dia ara és clar, nítid. Les restes de la pluja encara es poden veure en forma d'alguns bassals al terra irregular típic del casc antic de qualsevol ciutat vella. Respiro a fons, inhalant l'aire tebi i enganxós per la humitat.

Per aquesta zona volta poca gent, estic ubicat en un carrer secundari, però en mirar el plànol de la ciutat, he vist que de fet estic situat pràcticament al centre de Madrid, molt a la vora de la Puerta del Sol i la Plaza Mayor.

Agafo un carreró ple de restaurants, fins i tot n'hi ha un d'eròtic amb un nom més que evident a la seva finalitat "La Almeja Picante", arribo més o menys a la meitat de la Carrera de San Jerónimo, una mica més amunt d'on hi ha ubicat el parlament amb els seus lleons a la porta vigilant qui entra i qui surt. Un pannell electrònic m'indica a mi i a tothom que vulgui assabentar-se'n que son les nou del matí i hi ha 14 graus de temperatura, més o menys, aquests pannells electrònics només es limiten a insinuar una aproximació a la temperatura real, cinc graus amunt o cinc graus avall, depén de com els roti. per tant, prescindint de la inexactitud de l'estri, tinc de pensar que puc ser a la primavera o a la tardor.

No és que sigui una dada molt rellevant, però és un punt de situació dintre de l'atzucac en el que estic immers en aquest moment.

En arribar a la Puerta del Sol, m'aturo a un quiosc i compro el País. Instintivament miro la data:



Dimarts, 28 de setembre de 2.004.



Empal·lideixo.

Un desassossec profund m'envaeix, doncs malgrat no recordar gairebé res, de l'ùnic que si que estic totalment segur - si és que en realitat ho estic d'alguna cosa - és que ahir, o quan sigui que me'n vaig anar a dormir estava a l'any 2003.

Ho recordo atès que el dotze de març d'enguany vaig complir quaranta anys i, tenint en compte que soc nascut al 1963, tindríem d'estar al 2003, aquest concepte si el recordo nítidament.



Estic immers en un atzucac del que no se com sortir-ne i aquest descobriment encara ha complicat més la situació. Necessito centrar-me, intentar trobar alguna referència on començar a estirar del fil que em retorni la memòria, sinó tota almenys una part que em permeti recordar com em dic i el nom d'algù del meu entorn que pugui explicar-me que m'està passant- I tinc de fer-ho aviat, doncs ni tan sols tinc diners suficients per pagar la factura de l'hotel. Hotel, al que o bé i vaig anar-hi sol abans de perdre la memòria o possiblement m'hi ha portat algù. De ser així, aquest o aquestes persones que m'hi ha portat, ho han fet per alguna causa, per algun motiu concret i estrany que en aquest moment desconec però que algun motiu o raó ha de tenir, atès que el més normal i raonable si m'havia passat alguna cosa estranya, seria que m'haguessin ingressat en un hospital i avisat a la meva família. Dic família, perquè suposo en tinc, tothom te molta o poca família en algun lloc i jo no tinc perquè ser una excepció en aquest aspecte.



Seguint amb aquesta teoria, aquesta o aquestes persones en el ben entès que ho han fet per algun motiu molt concret i important, m'han d'estar vigilant - sembla obvi - no te cap sentit deixar a una persona sense memòria en un hotel amb només cinquanta euros com a única hisenda, a no ser, a no ser que la informació ja la tinguin i no em necessitin per a res.

No em quadra.

Si no em necessitessin per a res, el més probables és que ja no hi fos, o m'haurien deixat tirat en qualsevol lloc. Sembla lògic pensar que si m'han deixat en un hotel i amb una mica de diners és perquè esperen de mi alguna cosa que de moment desconec. Algun gest cap no se encara quina direcció quer els porti a assolir els seus fins.



De sobte una trucada, però no per felicitar-me, ans al contrari, una trucada d'avís, d'una veu de dona, esclata en el meu cervell:



"Surt corrents, t'han descobert"



El record s'esvaeix i noto que m'estic marejant. M'assec a una terrassa i demano un cafè amb llet i un croissant. No se que m'està passant, però alguna cosa hi ha que no funciona i molt em temo que aquí el que no funciona soc jo.

Fullejo el diari.

Any amunt o avall, les noticies son gairebé sempre les mateixes, malgrat que els diaris surtin cada dia caducats, com aquest maleït món nostre. Dono una ullada al meu entorn intentant identificar al meu o als meus possibles vigilants, però no hi ha ningú que em doni aquesta sensació. De fet, no recordo que m'hagi seguit mai, no se per tant com es comporten les persones que segueixen a un altre, com a les pel·lícules no crec que sigui, suposo doncs que deu ser gent aparentment normal que no crida en absolut l'atenció, per tant pot ser qualsevol persona del meu entorn. Aquell home del jersei de coll alt, pantalons texans i nàutiques que repenjant a una farola està llegint el diari, o que fa veure que llegeix el diari. L'empleat municipal que amb l'escombra neteja la porqueria del terra, o fa veure que neteja la porqueria del terra. O la senyora que porta un cabàs vuit i que amb la seva vestimenta senzilla sembla aixó, una dona que porta un cabàs vuit per anar a comprar al supermercat, però que podria ser tot el contrari. La veritat és que volta molta gent dels tipus mes variats per la Puerta del Sol. Turistes, indigents i ciutadans. Apressats uns, cadenciosos d'altres, qualsevol d'ells podria ser el que no és, o potser tots ho son, en definitiva, son part de l'entramat del formiguer habitual al centre de qualsevol ciutat d'avui en dia, tot i que aparentment l'amalgama aquí és molt més variada. Hi ha molt de pidolaire, massa potser i, en general tipus bastants més que sospitosos, d'aquells amb els que t'hi creues amb un cer recel.

Compte amb la cartera - em dic - si en portés, hi és clar.

Molt volum de trànsit rodat amunt i avall, el carrer de Preciados, com gairebé sempre de gom a gom.

Compte!

Perquè he pensat que com gairebé sempre el carrer de Preciados està ple de gom a gom?

Ha estat una reflexió mecanitzada del meu cervell, que deu recordar aquesta observació d'altres estades a la ciutat. És l'única explicació raonable que hi trobo. Possiblement doncs, aquesta no es la meva primera visita a Madrid, o potser hi visc i no aconsegueixo recordar-me'n.

Al cap i a la fi, no seria el primer ni l'últim forà que hi viu o hi treballa. Aquesta ciutat s'ha fet gran per la gent vinguda de tot arreu i que ha acabat fent-la seva. Però abans us he parlat de Praga, Paris i d'Anoharra, les dues primeres tindrien una certa lògica atès que son capitals recurrents, però el fet d'esmentar Anoharra em fa suposar que alguna cosa hi dec tenir a veure encara que ara no aconsegueixi recordar-ho.

Estic immers en un mar de dubtes i atrapat en un carreró sense sortida, necessito centrar-me i intentar recordar quan pugui, si no, no tindré mes remei que anar a la Policia i explicar la veritat, que he perdut la memòria. Millor dit, part de la memòria, la fonamental, la que serveix per reconèixer-me a mi mateix. Per les empremtes digitals, sabran qui soc, com em dic i on visc. No és una solució que m'atregui massa - em sentiré tan ridícul - però em temo que no en tinc cap més. Hi ha un dubte raonable que m'impedeix donar aquest pas, una espècie d'allò que se'n solen dir males vibracions, com si sabés que no puc anar a la policia, que si ho faig puc encara tenir més problemes dels que tinc actualment.



5

---------------------------------------------------





Pago la consumició.

M'aixeco i dirigeixo les meves passes cap a la plaza Mayor. Necessito caminar, a veure si aconsegueixo relaxar-me i de passada intentar reorganitzar els meus pensaments. Mentre vaig fent via penso en quan m'ha passat abans a l'habitació i, de sobte com si m'espetegués, un record estrany, l'avís d'aquella veu de dona dient-me que fugis, que m'havien descobert.

Però de què i qui?.

No ho sé.

Continuo caminant intentant deixar la ment en blanc, és possible que em vinguin més records que em permetin anar refer aquest complicat trencaclosques. Sembla d'aquells de deu mil peces, que no tens ni idea del que tens de fer, només anar ajuntant peces per colors i després totes les cantoneres fins que mica en mica comença a agafar forma.

Al principi costa molt, però a mida que vas avançant comences a tenir una certa idea de que va el tema i cada vegada és més fàcil col·locar les peces restants fins aconseguir completar-lo. El problema meu, és que tinc totes les peces escampades i només n'he aconseguit col·locar una i prou. Em temo que ho tinc molt i molt dificil.



Per uns dels arcs laterals entro a la plaza Mayor, com sol ser habitual en una plaça tan turística com emblemàtica, és plena de ciutadans de la propia vila i també de turistes, sobretot molts de japonesos. Un reguitzell de mainada denota la presència de dues o tres escoles, segurament de les afores de la capital, que visiten la vila acompanyats dels mestres, que no els perden de vista intentant controlar allò que és totalment incontrolable.

Al fons a la meva dreta un grup de tafaners mira com estan rodant un anunci o una pel·lícula, pot ser qualsevol de les dues coses, atès que hi ha anuncis que semblen pel·lícules i pel·lícules que semblen anuncis. La resta de la gent passeja per la plaça o be esta asseguda a les terrasses veient passar la gent. Tot és doncs absolutament normal, sigui el dia del més de l'any que sigui.

Tot i anar caminant lentament i deixar la ment en blanc, no aconsegueixo recordar res més. M'assec en una de les terrasses i demano un altre cafè, tot i el meu malson, em sento relativament bé.

Observo el meu entorn,

És bonica la plaça - penso - mentre, el soroll eixordador d'una màquina de neteja municipal, esmerça la idíl·lica tranquil·litat de l'entorn. La màquina lentament s'allunya mentre el soroll ho fa també i tot torna a situar-se en el seu lloc.

Els nens juguen i ho tafanegen tot. Mentre, uns jubilats que passen rera meu ho esvaloten tot amb la seva cridòria. Els de l'anunci o pel·lícula ja han acabat la seva tasca i comencen a carregar els estris en una furgoneta, mentre, els tafaners se'n van a la recerca d'un altre espectacle que els serveixi per matar el seu avorriment.

Mentre estic absort en la contemplació del meu entorn, una veu femenina em treu de la meva abstracció:

- Perdona. ¿Tienes fuego?

Faig el gest mecànic de buscar a la butxaca dels pantalons i m'adono que no en porto, ni tabac tampoc. De fet no se si soc fumador o no, suposo que no atès que fins ara no he tingut cap necessitat d'encendre una cigarreta.

- Lo siento - li contesto - pero no lo llevo encima.

- ¡Ya! - contesta la dona amb un somriure enigmàtic - ni documentación, ni nada que pueda servir para acreditarte - afegeix -

- ¿Puedo sentarme? - pregunta - davant el meu astorament.

- Claro - li dic - Pero ¿Como sabes que no llevo encima ninguna documentación?

Torna a somriure.

Deu fregar els trenta i escaig anys. Du un vestit jaqueta blau marí; a sota, una brusa blanca; el cabell negre recollit i sabates de taló alt. Unes ulleres de sol de pasta li tapen mitja cara. En conjunt es veu elegant i amb classe.

- ¿Has terminado ya de observarme? - em pregunta amb un deix de sornegueria típic del gènere femení -

- Sí! perdona, però és què estoy muy desconcertado, si sabes algo de mí lo entendrás perfectamente.

- Lo entiendo, en tu caso yo también lo estaria, veràs - em diu tot traient-se les ulleres - Es posible que tenga una parte de las respuestas a tus preguntas, pero no debo decirte nada, es posible que fuera contaproducente para ti, las respuestas las tendrás que encontrar tu mismo y, no quiero desanimarte, peró me temo que no te va a resultar nada fàcil.

De la seva bossa treu un sobre blanc que em dona.

- Toma, aqui hay dinero de sobra para pagar el hotel y todos tus gastos, ah! y una dirección. Allí encontrarás una pista que te quizá te pueda llevar a encontrar las respuestas que estàs buscando.

Abans que em doni temps de preguntar-li res, la dona s'aixeca i desapareix ràpidament per un carreró d'accés a la plaça cap el carrer Major, engolida per la multitud anònima.





6

---------------------------------------------------



Obrir el sobre havent-hi diners no crec que sigui el més prudent en la zona on estic, així que me'l guardo a la butxaca, abono la consumició i me'n torno ràpidament cap a l'Hotel. Necessito en primer lloc, mirar el seu contingut amb calma i també, recapitular amb més calma encara quan m'ha passat des que he despertat, si és que en realitat ho estic de despert.

No entenc absolutament res de quan m'està succeint, però cada vegada estic més convençut que és del tot real: Madrid, la dona, tota aquesta gent que passeja tranquil·lament aliena a les meves incerteses, i jo ací al mig com un imbècil sense assabentar-me de res, sense comprendre res, però amb la sospita cada vegada mes ferma que alguna cosa tinc o sé, que ha de ser molt important per algunes persones, i entre elles la dona que suara m'ha donat el sobre amb els diners i com a mínim m'ha donat alguna pista per on començar - encara que molt indeleble - en el sentit que la resposta és a dins del meu cap, només tinc de recordar, però a hores d'ara encara no se que cony tinc de recordar.

Tinc de recordar. Aquesta és la única certesa que tinc.



Només entrar a l'habitació del meu hotel m'adono que ja l'ha arreglada el servei de neteja. Sobre el llit hi ha dues camises, un jersei i uns pantalons, perfectament nets i plegats. Res més.

Malgrat saber serà del tot inútil, torno a regirar tota l'habitació de dalt a baix i de baix a dalt, armaris, calaixos, etc. Res del que cerco és trobat, només tinc doncs dues mudes i una de roba interior i un munt de dubtes i preguntes sense resposta. De fet, la única resposta raonable que se m'acut, és que no tinc en absolut cap de resposta raonable, un cop desestimada la de la prostituta i la de l'atracament, només em queda el sobre que m'ha donat la dona suara i els dubtes que ha sembrat sobre la meva teòrica recuperació de la memòria perduda, o més aviat podriem dir, extraviada.

Que hi pot tenir a veure amb mi?, la dona de la plaza Mayor, si en realitat es tracta d'una prostituta, és evident que ho és de les cares, però sincerament no l'hi veig, anava molt ben arreglada, amb molt de gust. S'ha de dir però, què en l'època actual hi ha moltes senyores és vesteixen com a putes i moltes putes que es vesteixen com a senyores, fent dificil de separar la frontera si és que alguna vegada n'hi ha hagut realment entre unes i altres atès que en el fons totes son dones, cadascuna d'elles intentant sobreviure com pot dins de la seva inferioritat imposada per una societat masclista plena de misògins.

Però, perquè tant de misteri?

És evident que sap moltes coses de mi, com el fet que no tinc documentació - per exemple - i que he perdut la memòria, però alguna cosa hi ha que no sap i que jo sí, quan sigui capaç de recordar-ho. I deu ésser important, doncs si no ho fos, no s'hauria pres tantes molèsties, ni menys encara donar-me el sobre amb diners. Ningú dona ni fa res per res, aixó ho se amb memòria i sense des fa molt de temps.

Però què carall pot ser?



Perdut enmig d'aquestes cabòries encara no he mirat el contingut del sobre. Agafo una cervesa del moble bar, engego el televisor, m'assec al sofà i l'obro: Hi ha un bon feix de bitllets, tots de cinquanta, exactament tres mil cinc-cents Euros i un paper blanc amb una adreça:





El Corte Inglés

Preciados, 12

Agencia. de Viajes





Tota la teoria de la prostituta de luxe que feia ja una bona estona que trontollava per ella mateixa, s'acaba de desmuntar definitivament i, si no fos perquè no crec en aquestes coses, diria que algú em vol gastar alguna broma pesada d'aquestes que de tant en tant fan per la televisió, o formo part sense saber-ho d'un estrany i sofisticat joc de rol de resolució incerta.

Però no pot ser, tot quant m'està passant des que m'he llevar ha de tenir una explicació lògica i raonable i en el meu cas, sembla que si la vull trobar, tinc de començar per anar a l'agencia de viatges de El Corte Inglés del carrer Preciados.



Allí em trobo al cap d'un quart d'hora, envoltat de gent ansiosa per comprar el que sigui, víctimes d'una malaltissa obsessió malgastadora que suposo ja no entenia abans i menys ara que el meu estat temporal em dona la suficient distancia per observar estupefacte com molts dels comportaments humans suposadament normals de la societat actual, de normals no en tenen absolutament res.

Camino per les plantes a la recerca de l'Agencia de viatges. En localitzar-la, no se ben bé que fer, no puc presentar-me i dir:

- Perdone, no se como me llamo, pero una señora muy elegante me ha dicho que aqui tienen una información muy importante para mi.

Torno a sentir-me ridícul.

Una de les dues dependentes em soluciona el dilema fent-me el senyal que m'hi acosti. Així ho faig i en arribar davant seu em diu:

- Hola, buenos dias señor

Contesto mecànicament.

- Buenos dias! ¿Me buscas a mi?

- ¡Si! Este sobre es para usted, señor - em diu mentre mel dona -

I afegeix:

- Espero que tenga una agradable estància en Madrid y le guste el obsequio.

Més desconcertat del que estava en entrar agafo el sobre, agraint-li el detall a la noia. Amb ell a les mans, neguitós, abandono l'edifici.

Un cop soc al carrer l'obro.



Vaja! dins el sobre hi ha una entrada i un plànol del parc temàtic Warner Bros. És evident doncs que és allí on volen que trobi la resposta a les meves preguntes.

A les meves? O a les seves? - em pregunto ple de dubtes - Cony! A mida que avanço estic encara més i més desconcertat.



...Josep Maria!, em dic Josep Maria Puigdellivol i Pujol i soc...



- He recordat com em dic, m'ha espetegat de cop al cervell i m'ho repeteixo fins la iteració per no tornar a oblidar-ho:



...Josep Maria" em dic Josep Maria Puigdellivol i Pujol i soc:



Aquí em torno a encallar.

Malgrat tot m'alleujo una mica, potser estic començant a recordar-ho tot i mica en mica anirà sortint el meu passat, només aconsegueixi recordar unes quantes coses fonamentals més, com i de que visc i perquè estic a Madrid, hauré donat el primer pas, la resta mica en mica anirà venint tota sola. O potser és millor deixar de obsessionar-me en recordar, ja aniran amuntegant-se d'un en u els records del meu passat.

Miro el rellotge, m'indica que son les deu i quart del matí. Serà qüestió d'anar cap al Parc Warner Bros, l'entrada és per el dia d'avui, no és tracta pas de fer esperar al destí. No se que hi puc trobar allí, però dintre d'aquest estrany joc en el que m'han posat, seguint-lo, penso que tinc d'anar-hi quan més aviat millor.

Deixo el carrer de Preciados i baixo per la Carrera de San Jerónimo. Passo per davant de las Cortes Generales, els lleons no son tan grans com sempre havia pensat. Continuo fins la plaça de Neptuno, des d'allí enfilo Passeig de la Castellana avall. Camino apressat, la veritat és que tinc ganes d'arribar a Atocha per agafar el tren que m'ha de dur al Parc Warner.

En vint minuts arribo a l'estació de Atocha, atapeïda de gent malgrat no ser hora punta. Però a Madrid més encara que a qualsevol altre capital, sempre hi ha molta gent forastera i la estació de Atocha es una cruïlla que porta a tot arreu.

M'agraden les estacions i els trens.

Ja de petit sentia una fascinació enorme per aquelles màquines de vapor amb les xemeneies vomitant aquell fum espès, el soroll de les rodes sobre les juntes de les travesses, aquell trac-trac cadenciós quan s'acostava o allunyava.

I s'ha de tenir en compte també la sensació d'aventura que significa o més aviat significava pujar a un tren, quan érem poc viatjats i un simple desplaçament dalt del cavall de ferro, semblava l'inici d'alguna cosa, d'alguna aventura incerta i apassionant a punt de començar, perquè els trens, nòmades per excel·lència sempre van o venen, mai arrelen enlloc. Només fan lleugeres aturades per refermar la seva identitat o la dels seus passatgers, però de seguida se'n van a cercar una altra estació, per sempre, des del començament fins al final dels seus dies, son de tot arreu i d'enlloc alhora, lliures, malgrat estar ancorats sobre els rails, sense més amo que la locomotora que tiba dels vagons.



A la cafeteria demano un cafè amb llet, acompanyat d'un croissant, compro tabac i un encenedor i després d'informar-me, agafo un tren de rodalies que em porta fins a Pinto. Allí tinc de fer transbord i agafo una espècie de llançadora plena de turistes, sobre tot mainada, que em deixa a l'entrada del Parc Warner Bros.

No se que hi tinc de cercar, però es tractarà d'anar amb els ulls i la ment molt oberts, pendents del detall més nimi, a partir d'ara tot pot ser important.

Son les dotze.





7

---------------------------------------------------







A l'entrada del Parc Warner Bros no hi ha molta cua, hi conto ben bé deu o dotze cabines que absorbeixen tots quan hem arribat amb el tren i alguns d'altres que ho deuen haver fet amb el seu propi cotxe o autobús. Fa ja una estona que han obert i en un moment soc a dins.

M'aturo davant la font que hi ha a l'entrada, a la plaça.

Observo un Piolin gegant envoltat de mainada, mentre al bo d'en Winnie de Poh, gairebé ningú li fa cas. Sembla que el pollet que es passa la seva vida vacil·lant-li al gat, agrada més a la mainada que no pas el bon jan de l'os que és amic dels seus amics.

Em dona la sensació que hi ha molta escola d'excursió, atès que el número de nens i nenes per metre quadrat és molt elevat i el xivarri conseqüent també. S'ha de tenir valor per portar aquesta tropa d'excursió.

Miro el plànol.

De fet, no sé exactament per on començar, tot i què suposo que alguna pista trobaré, o em trobarà abans a mi. Vaja! si que ho sé, clarament marcat en el plànol general, hi ha una creu ben visible a la Zona del Far West.

Cada cop més intrigat em dirigeix-ho cap allí.

Avanço pel carrer de Sunset Bulevard. És un carrer típic de Hol·lywood, fins i tot amb un Packard i un Cadillac dels anys seixanta aparcats a la vorera. Tot molt a l'americana. La resta del carrer és plena de botigues, un cinema i un parell de restaurants.

Davant meu, tinc l'enorme estructura de la Twin Tower amb les vagonetes que pugen amunt i avall, com estirades per una enorme goma elàstica i els xisclets de la gent que ho omplen tot. Pagar per patir és la última novetat, es veu, son els nous aventurers del segle XXI, que es faran les fotos preceptives amb la seva càmera digital acabada d'estrenar i ho explicaran als seus familiars i amics quan tornin com si d'una gran gesta es tractés. Tot és fals i devaluat, ja no hi ha ni herois ni aventurers, llevat dels anònims, només massa gris teledirigida al consum del que sigui.



En arribar al final del carrer i seguint les indicacions del plànol tombo a la dreta. Un carrer ample i enjardinat em porta directament cap a l'entrada de la zona del Far West. Començo a canviar el meu estat inicial d'intriga i desconcert pel d'un profund i creixent emprenyament. Algù, o alguns, estan jugant amb mi a un espècie de joc del gat i la rata que no m'agrada gens ni mica, sobretot perquè em temo que la rata soc jo i, ja és sabut que en aquest joc, normalment, és el gat qui finalment acaba cruspint-se el rosegador, o sigui a mi.

A veure si aquí a la zona del Far West avanço una mica més en el coneixement de tot aquest assumpte. Mentre, penso que ni tant sols se quin era el meu tarannà abans de perdre la memòria, ni a que em dedicava, però quan a caràcter, em temo per les sensacions que experimento davant tot plegat, no solia tenir allò que se'n sol dir, massa paciència, tot i que, a banda m'agradaria veure com reaccionaria qualsevol altre persona davant una situació tan esquizofrènica com la que estic vivint en aquests moments.

M'agradaria que intentéssiu posar-vos per uns moments dins la meva pell, imagineu-vos que esteu immersos en un atzucac com el meu i ja m'agradaria veure com reaccionàveu. El comportament humà està molt condicionat al seu entorn, quan tot va bé és molt fàcil, però quan hi ha problemes i sobre tot quan estàs immers en una situació límit, en un cul de sac com estic jo ara, és quan dones la mida de las teves possibilitats i, en aquests moments diguéssim que estic aguantant-me, fent esforços per no acabar explotant o ensorrant-me. Respiro a fons, tinc de continuar, tenen de passar coses que m'ajudin a desfer aquesta troca.



En entrar a la zona, camino poc a poc, sense preocupar-me excesivament de buscar el meu contacte, segur que aquest ja em trobarà amb mi, abans que jo a ell, o ella, com la vegada anterior. Observo l'entorn amb calma, talment és com un poblat de l'oest, dels que hem vist una munió de vegades a les pel·lícules, això si el terra és asfaltat, fins i tot amb la marca de trepitjades de ferradures d'uns inexistents cavalls que mai hi han deixat la seva petjada.

M'assec en un banc al costat d'un fals Saloon que no és més que un autoservei de menjar ràpid, clàssic en aquest tipus de parcs temàtics. Ple, això si de gent atipant-se i molts més encara fent cua, cua que si fos pel pa o al supermercat, segur no la farien o rondinarien queixant-se agrament, però quan es tracta de l'oci les presses desapareixen estoicament i es suporten cues com aquesta o més llargues encara.

Fast Food. Merda a l'engròs, a preu de cinc estrelles per a ignorants que es pensen que estan davant l'aventura de la seva vida i en el fons no son més que un simple objecte de consum barat, vulgar i groller, rodejats de cartró pedra i d'un univers de mentida. Com les seves vides avorrides, dissimulades dia a dia amb falsos incentius que els donen o pretenen donar-els-hi una aparent sensació de relativa felicitat.

Em temo, per les reflexions que estic fent, que era una persona bastant crítica amb una sèrie de conceptes de la societat actual, o bé no era més que un ressentit, que també podria ser. No se perquè, però considero la segona possibilitat com la més probable.

Al costat del Saloon hi ha els urinaris de rigor, on també hi ha gent fent cua, com a les atraccions, com a tot arreu en aquesta enorme fira de la falsedat, on res és el que sembla. Encenc una cigarreta i decideixo esperar.

No tinc de fer-ho molt de temps, al cap d'un parell de minuts amb una vestimenta més adient per el lloc on estem, s'asseu al meu costat - n'estic segur - la dona que m'ha donat el sobre a primera hora del matí.

- Veo que ya tienes fuego - em diu amb un to de veu que noto lleugerament sorneguer -

- Sí! y un principio galopante de cabreo, unido a un enorme estado de desconcierto - contesto amb una elevada dosi de mala llet -

¿Esto que és?

¿Un juego de rol?

¿Un concurso nuevo de la Televisión?

¿o a que cojones estás jugando conmigo?



La dona es treu les ulleres de sol, té uns ulls verds, transparents, profunds i preciosos, d'aquells que et podriem fer embogir. Al matí no m'he n'he adonat, però ara sí.

Em mira fixament.

- Ojalá fuera cualquiera de estas cosas, pero lamentablemente se trata de algo mucho más complejo y peligroso, que no estoy autorizada a poner en tu conocimiento - aún -

En primer lugar es delicado y en segundo, necesitas ir recordando poco a poco por ti mismo.

No puedo ser yo quién te lo cuente, podria ser peligroso incluso para tu salud.

I afegeix:

Piensa que no hay ni un solo lugar en que hayas estado desde esta mañana, o en los que estés después, que no hayas visitado antes, pero insisto en que debes ser tu quien poco a poco lo recuerde todo.

S'atura un moment:

- Por cierto, ¿Has conseguido ya recordar algo?

Me la miro.

No se si confiar en ella, tot i que em temo que no tinc cap més opció que fer-ho i anar seguint-li el joc. Però de moment ometo explicar-li l'assumpte de la data, així com la trucada d'avís en el dia del meu aniversari. Un sisè sentit em diu que tinc d'amagar alguna carta i dir-li només que he recordat com em dic, a veure com es comporta. La veritat és que no me'n refio gens ni mica d'ella.

Amb cautela, però intentant ser el màxim de convincent li contesto:

- Lo único que he conseguido recordar hasta ahora, es que me llamo Jose Maria Puigdellivol Pujol, que soy catalán y que no és la primera vez que estoy en Madrid. Recuerdo calles, sitios y lugares comunes. No és mucho - lo sé - pero hasta este momento, no he conseguido recordar nada más.

Somriu enigmàtica.

- Bién.

- Bién, ¿qué? - pregunto -

- Perdona, entiendo tu confusión, pero a medida que vayas recuperando tus recuerdos, lo comprenderás.

Te advierto que quizá no te gusten muchas cosas de las que te vengan a la memoria, pero es una parte de tu pasado y tarde o temprano tendrás que enfrentarte a el.



S'atura mentre encén una cigarreta, aspira la primera pipada amb voluptuosa delectació i mentre lentament deixà anar el fum afegeix:

- Piensa que aunque no le veas, siempre habrá alguien cerca de ti, muchas veces yo misma, y en otros casos personas de mi confianza, dispuestas como yo a ayudarte. Si tienes algún problema, o necesitas ayuda, solo tienes que levantar en alto el brazo izquierdo y alguien aparecerá al instante. ¿De acuerdo?



Assenteixo, continuo sense entendre res i immers en un mar de dubtes, però si he estat capaç de comprendre les instruccions que m'acaba de donar.

S'aixeca i fa el gest d'anar-se'n.

- Lo siento, pero debo irme, puede vernos alguin que no conviene nos relacione, sigue paseando por el Parque, deberias empezar a recordar más cosas.

Adiós.



I desapareix un altre cop de la meva vista engolida per la marea de visitants deixant-me igual de desconcertat o potser encara més del que ho estava a primera hora del matí.





8

---------------------------------------------------





Com em sol passar amb el coneixement de les coses en general, quan més sé, més desconec i més confós estic, però malgrat tot el meu estat de desconcert intento fer-m'hi a la idea, fer almenys un intent de lligar alguna peça d'aquest maleït "puzzle"

Però. Que tinc de recordar?

Deu ser important i no solament per a mi, és obvi que a part d'ella hi ha més gent ficada en aquest assumpte, almenys ella, no dona la sensació de ser del tipus de dona que es munta una pel·lícula com aquesta per que sí, te d'haver-hi una raó molt més important per aquesta complicada posada en escena.

Surto de la zona Far West i des d'allí dirigeixo les meves passes cap a Gotham City, la ciutat d'en Batman i Robin. Deixo enrera el cementiri de la ciutat del duet fantàstic i un cinema. Entro al carrer principal quan, a la meva esquerra, observo que estan fent una representació en directe de les baralles del parell de súper herois amb el pingüí.

Hi ha acció, música a dojo, molt foc d'artifici i una munió de gent contemplant-ho.

Observo l'espectacle, és distret i amb bastant de ritme, quan de sobte, com un llampec, unes imatges em venen al cervell:



"Estic enfilat dalt l'edifici on ara hi ha en Batman, abans de llençar-se a baix per un cable per atacar al Pingüí.

És de nit, a baix no hi ha ningú i plou de valent, amb acompanyament de llampecs, trons i calamarsa.

Duc una bossa de lona a la ma esquerra, una espècie de "petate" com els de la "mili", una pistola a la dreta i estic molt nerviós.

Unes llums de llanternes apareixen per l'entrada de la zona, sento crits i gossos que borden, policies i....."



El riure sardònic del pingüí em treu de la visió i em torna a la realitat, si és que aconsegueixo tenir clar on hi ha la frontera entre la realitat i la ficció.

Començo a preocupar-me entenc que la situació és complicada, la dona tenia raó en dir-me que jo ja hi havia estat al Parc i, també que alguns dels records no m'agradarien. Però - em pregunto - que hi feia jo allí dalt, de nit, amb una bossa i una pistola a la mà, fugint de la policia.

Que cony hi duia a la bossa?

Diners?

Droga?

Em temo que abans de perdre la memòria no era precisament allò que se'n diu un sant baró, tot i que és evident que el contingut de la bossa és important i començo a sospitar que en un parador desconegut...

Aleshores hi caic:

Hi és clar! Per això tant d'interès.

Pel motiu que sigui, jo devia aconseguir amagar la bossa en algun lloc del parc i després, per un motiu que de moment desconec, vaig perdre la memòria i ara per un altre motiu que de moment desconec també, la dona i els seus companys, deuen considerar que puc recordar-ho tot i així fer-se càrrec del botí, sigui quin sigui.

A mesura que continuo donant-l'hi voltes a l'assumpte, cada vegada m'agrada menys. No és qüestió de broma, doncs ja em veig a venir que un cop - suposem-ho - recordi on és la bossa, que ha d'estar en algun lloc del Parc, perquè si no, no s'entendria l'interès en portar-me fins ací i muntar tot aquest numero, puc tenir seriosos problemes. No cal ser molt espavilat per adonar-se'n que just en el moment de recollir-la els tindré damunt meu no crec que amb molt bones intencions. Més aviat - continuo suposant - seré una molèstia un cop ho recordi tot i, encara que en el meu estat actual no sàpiga de que va tot aixó, és evident que ells si ho saben. I jo sé, o em veig a venir que les molèsties com a partir d'aquest moment seré jo, en aquests àmbits, es solen eliminar discretament i sense cap mania.

Aniré doncs amb molta cura a partir d'ara, no es tracta d'un joc, s'assembla més aviat a una cacera, tinc doncs de mesurar molt bé tot quan faig, estar emetent a qualsevol fet, per fútil que em sembli i, a banda, no donar cap sensació d'emoció o sorpresa si passa, si aconsegueixo recordar-ho tot. Tinc de ser molt fred i calculador i no oblidar que constantment m'estan observant. M'hi va la supervivència.



Havia pensat aixecar el braç per fer els hi saber quan havia recordat suara, però de moment espero, necessito recordar més saber exactament, no qui soc, si més no qui era i a que collons em dedicava i, per sobre de tot no donar-els-hi cap pista, almenys fins que tingui les idees una mica més clares.

Mentre estic donant voltes a l'assumpte, acaba l'espectacle i la gent comença a escampar amunt i avall, a la recerca del següent. M'espero una estona per veure si algú més es queda: Una parella jove acaronant-se, un matrimoni amb un parell de criatures i un altre en camí, un grup de jubilats. Res, en principi que em resulti sospitós.

Mentre encenc una cigarreta, em giro i dissimuladament miro rera meu.

Ja l'he detectat!

És a l'entrada del cinema fent veure que mira el plànol, però estic segur que és el tipus que m'està seguint. Intento quedar-me amb la seva imatge: jersei i pantalons negres; una gorra també negre; sabatilles esportives, quadrat, més o menys d'un metre vuitanta d'alçada i faccions més aviat dures. Resumint, amb pinta de tot, menys d'anar a passar-s'ho bé a un parc temàtic. Almenys la dona anava vestida d'una manera molt més adient.

No sembla que vagi armat, tot i que millor no comprovar-ho. Si recordés qui soc, suposo que sabria mil i una maneres d'amagar una pistola, però com a neòfit que soc en aquest moment, només se m'ocorreix al mitjó, com he vist - cony! Això també ho recordo - a moltes pel·lícules.

Em dono la volta i continuo caminant cap a la ciutat d'en Supermán. Deixo enrere Gotham City mentre bado per tot de parades de jocs d'aquells d'encertar a ampolles, fer gols amb una pilota, etc. on gairebé no encertes mai i, suposant que ho facis, tens d'arrossegar un enorme ninot de peluix tot el sant dia, fins al punt que et venen ganes de llençar-lo a la primera paperera que tinguis al teu abast.

Compro una ampolla d'aigua a un "xiringuito" i faig veure que bado a l'edifici del Daily Planet.

Un munt de canalla aprofiten per remullar-se al costat d'una enorme "S" amb l'anagrama del súper heroi volador, aliens a tot, ocupats només en divertir-se.

De sobte, un altre record apareix:



"Continuo dalt l'edifici on estava abans. La Policia s'acosta però encara no m'han vist, els gossos lladren alertant-los. Es evident que estic desconcertat intentant trobar una sortida al problema que s'acosta. Aleshores sento una veu que em crida, rera meu:

Aquí! Vine, afanyat.

Es una veu femenina, surt darrera una porta que hi ha al final dels fals carril de tren elevat, veig la seva forma a contrallum, però no puc identificar-la.

Corro cap a ella i..."



- Perdone señor, ¿le importaria hacernos una foto? - em diu un noi jove, assenyalant la seva parella, amb tota la fila d'acabats de casar en ple viatge de noces.

Torno a la realitat:

Els hi faig un parell de fotografies amb desgana, mentre somric mecànicament al tornar-li la màquina i ell em dona les gràcies.

Merda!

M'ha esguerrat el record, tot i què almenys he avançat una mica més.

Faig un intent de recapitulació de quan he recordat, però ho deixo estar, tot i així prenc la decisió de prendre nota de tot, no sigui que més tard ho oblidi, com el protagonista d'aquella pel·lícula.

Com es deia? Ah! si, ja hi caic: Memento.

Aquell paio encara estava molt pitjor que jo. Almenys els records que vaig recuperant mica en mica els faig meus i no torno a oblidar-los com li passava a ell. Ho recordo tot menys quan voldria recordar realment.

Continuo sentint-me molt neguitós, encara que almenys ja tinc alguns petits indicis on agafar-me. Mirant-ho fredament he avançat bastant des d'aquest matí quan m'he despertat.



Entro dins l'edifici del Daily Planet, com ho podia haver fet en el de Gotham City, del Far West o de qualsevol altre zona del parc; de fet les botigues d'aquests parcs temàtics son totes exactament iguales, només canvia la il·lustració de les bosses, sabates, llibretes, etc. del personatge que pertoca i, en aquest cas i lloc li toca el súper heroi volador.

A preu d'àrab a Marbella, em venen una llibreta i un bolígraf d'en Supermán.

Surto de la botiga, l'home està repenjat a una paret sense perdre'm de vista. Decideixo ignorar-lo de moment, mentre jo no faci res ell tampoc ho farà, tard o d'hora serà substituït per un o una altre amb la mateixa instrucció, seguir-me i esperar un gest, una senyal, alguna cosa que els doni la sensació que he aconseguit recordar.

Deixo les meves reflexions atès que el meu estómac comença a fer soroll, recordant-me que si vull sobreviure tinc de menjar alguna cosa.

Dono una ullada i m'adono que una mica més amunt hi ha un carret on venen "frankfurts" i d'altres porqueries per a l'estil també a un preu astronòmic. Afortunadament cervesa amb alcohol també en tenen.

M'assec en un banc al costat mateix del carret, així si vull repetir el tindré a l'abast. Entre queixalada i queixalada, penso que apuntar-ho a la llibreta davant l'atempta mirada del vigilant de torn no és massa prudent, podria sospitar precisament el que penso fer i venir-li unes ganes boges de tafanejar-ne el seu contingut.

Com ho porto dins una bossa, no crec que en sàpiga res del seu contingut, me n'he assegurat quan he entrat a la botiga que no em seguia l'home de negre, que ara seu dos bancs mes avall del meu, amb cara d'avorrit fent veure que continua mirant el plànol, que per cert, es deu saber de memòria.





9

---------------------------------------------------





Deixo que passi l'estona badant mentre observo la gent que passa aparentment contenta amunt i avall. Deu ser possible la felicitat - em dic - encara que sigui purament circumstancial i propiciada per l'entorn, però jo n'estic molt allunyat d'ella en aquests moments. Encara que ves a saber que passa pel cap de tota aquesta gent aparentment feliç i despreocupada, els seus problemes deuen tenir també, encara que dubto que estiguin tan desconcertats com jo.

Quan m'he cansat de vaguejar i posar neguitós a l'home que em segueix, m'aixeco i busco el primer servei que hi hagi.

A penes hi ha gent.

Entro dins, tanco la porta i escric tot quan he recordat fins aquest moment. Ho faig de manera escalonada des que m'ha vingut el primer record fins l'últim i anoto també algunes impressions que se m'han anat ocorrent.

En sortir ja no veig l'home de negre i tampoc ningú que en principi desperti les meves sospites. De fet m'és igual, aviat identificaré al nou seguidor. No és que es prenguin tampoc la molèstia - fins ara - de dissimular-ho molt. Saben que jo se que em segueixen i no necessiten camuflar-se. Em sona a joc estúpid, jo ho sé, ells ho sabem, tots ho sabem i anem jugant al gat i a la rata, tot i que si estic llest jo tinc les de guanyar. Ells no saben que penso, si recordo o no i aquesta es la meva avantatja.

No sé, però quin marge de temps m'han donat. ¿Que passarà quan arribi l'hora de tancar el parc si no he aconseguit recordar res més?. ¿Hauré de tornar demà i així cada dia fins que ho aconsegueixi? ¿Fins quan durarà el joc?, ¿se'n cansaran i tiraran pel camí del mig?

Intento no menjar-me més el cap, el que tingui de ser serà i quan més distés estigui, més fàcil em resultarà recordar. El que no se ja, donades les circumstàncies, és si em convé fer-ho. Sembla obvi però, que no puc allargar aquesta situació d'incertesa eternament, tard o d'hora algú pot perdre els nervis.



Deixo enrera la zona d'en Supermán i continuo caminant cap al centre del parc fins que arribo a un llac bastant gran on hi ha un passeig ple de palmeres i al bell mig una espècie de refineria de petroli a imitació de les de veritat que hi ha al mar, instal·lada sobre un illot de fusta, plena de tubs i dipòsits i recremada per tot arreu.

Atès que l'espectacle que hi fan - segons el plànol - es diu "Arma Letal", m'imagino que deu acabar cremant tota l'estructura, o bé deliberadament li han donat aquesta sensació de deteriorament perquè tot plegat sembli molt més real.



"Entro per la porta dins l'edifici, la noia m'apressa,, només m'adono que és rossa, no recordo el seu nom ni em sona la seva cara, però la segueixo.

Baixem per unes escales fins la part del darrera de l'edifici. Allí hi ha una porta de sortida. Segueixo corrents rera d'ella cap a un carrer on hi ha uns edificis típicament novaiorquesos, dels anys trenta.

El soroll dels gossos ara és llunyà, és possible que de moment hagin perdut la meva pista..."

El record es torna a esvair.

Comença a arribar gent al meu voltant, torno a mirar el plànol, dintre de mitja hora començarà l'espectacle. Penso que no hi perdré res veient-lo, a més a més he quedat amb mi mateix que deixaria vaguejar la ment, distreure'm i és el que penso fer.



M'assec com la resta de visitants i espero a que comenci l'actuació, mica en mica sembla que poc a poc les peces del puzzle comencen a encaixar i puc començar a fer-me una composició de lloc.

El primer que tinc clar és que aquí m'hi vaig refugiar fugint de la policia, que anava armat i a la bossa es evident que hi duia una cosa que no eren precisament caramels per repartir entre la mainada.

Queda clar també que tenia com a mínim una dona còmplice que intentava ajudar-me.

Ara, només em restava saber d'on carall havia tret, o millor dit, sostret els diners o la droga, o el que fos que tan interès despertava i el puzzle començaria a encaixar del tot.

Encenc una cigarreta per fer temps, l'home que em seguia ja no hi és, me n'he cerciorat, és possible que ara n'hi hagi un o una altre, però amb tanta gent se'm fa dificil descobrir-lo.

Me'n despreocupo completament d'ell o del següent que vingui i gaudeixo d'uns moments de tranquil·litat mentre mato el temps esperant a que comenci el show.



Una senyora gran que va amb el seu net, em preguntà si no serà perillós estar tan a la vora de l'actuació. Somric, si vol perill vingui amb mi senyora - penso - La tranquil·litzo dient-li que no es preocupi, que jo ja l'he vist un parell de vegades i on estem no hi ha cap mena de perill.





10

---------------------------------------------------







A l'hora anunciada i amb una puntualitat digna dels britànics comença l'espectacle. Primer surt una espècie "d'Indiana Jones", acompanyat de la rosa de torn i el graciós baixet i grassonet amb salacot, també de torn. Estan parlant entre ells en una espècie de barraca d'aquelles de les obres, que serveixen perquè els paletes es canviïn de roba i hi guardin l'esmorzar - de fet ho és - i que representa els fa da casa al costat d'un amarrador on hi tenen una llanxa.

Aleshores uns suposats terroristes amb vestits de neopré ocupen la refineria, mentre uns altres, amb llanxes ràpides els ataquen a ells. Hi ha música a tota pastilla i molts efectes especials, tot molt a l'estil de les produccions americanes de Hol·lywood.

El pseudo "Indiana Jones" i els seus amics es refugien dins la casa, però una suposada bomba llençada per una de les llanxes els cau al damunt i surten tots fumats de dins, fins i tot la tassa del wàter, que surt volant fins anar a parar a l'aigua entre les rialles del públic i molt especialment la mainada.

Mentre, una de les llanxes desembarca a la platja que hi ha davant nostre, baixen els seus ocupants i s'acosten cap on som nosaltres. Una altre llanxa s'atura també, hi ha una sola persona, baixa i s'atansa directament cap a mi.

Una noia embotida dins un vestit de neopré, se m'acosta i m'agafa de la ma mentre em diu:

- Segueix-me sense dir res, soc aquí per ajudar-te.



En arribar a la sorra, mentre els de les llanxes es queden allí amb els altres, la noia gairebé es podria dir que m'arrossega cap la llanxa, sorprès encara per com s'han desenvolupat aquests últims i sorprenents esdeveniments hi pujo i arrenquem a tota velocitat cap la suposada refineria.

La noia em mira fixament als ulls mentre em diu:

- Suposo que no em reconeixes, però si vols evitar-te molts problemes, a partir d'ara fes quan et digui, ja t'ho explicaré tot després amb més calma si aconseguim sortir d'aquí.

- Entesos? - em diu -

Assenteixo malgrat no reconeixer-la de res, tot i que la veu m'és familiar, juraria que pertany a la noia que em cridava aquella nit a l'atracció d'en Batman en recordar l'escena de la bossa i la pistola, encara que no ho podria precisar, tot és molt confós i m'és molt dificil tenir cap certesa de res. Ans al contrari, a mida que em van succeint noves coses, noves situacions cada vegada més sorprenents, estic més i més desconcertat.



Arribem a la refineria, la noia la rodeja i amarra la llanxa a la part del darrera on no hi ha públic mentre em fa el gest de baixar. Sorprès i intrigat la segueixo. Pugem dalt l'estructura que com havia suposat comença a cremar en aquest precís moment, mentre el suposat intercanvi de trets entre els terroristes i el suposat Indiana Jones s'accentua. La noia m'arrossega cap la part del mig, un dels actors ens mira sorprès, però pendent de la seva actuació passa de nosaltres, o possiblement es pensa que nosaltres també formem part de l'espectacle.

Mentre s'estan intercanviant els falsos trets entre els terroristes i l'Indiana Jones i els seus amics, la refineria ara crema ja gairebé totalment, la noia obra una porta d'un suposat dipòsit de petroli i baixem per unes escales que donen a un passadís subterrani. Camina apressada davant meu, jo em limito a seguir-la sense dir res. Finalment, arribem a unes altres escales que pugen amunt fins un passadís que ens porta a una sortida que es pràcticament a les afores del parc, darrera l'espectacle de la Boja acadèmia de Policia.



La noia es treu el vestit de neopré, sota hi du uns texans i una samarreta blau marí, em somriu, s'acosta i em fa un petó als llavis.

- Això també ho has oblidat? - em diu somrient -

Encara amb la frescor dels seus llavis als meus, li contesto: Ho sento, però gairebé no recordo res de res, però intentaré recordar el més aviat possible.

- Tu pots ajudar-me? - li dic

- Ho intentaré - em diu ella assentint amb el cap.

- Perdona'm - insisteixo - però estic immers en un mar de confusions, en un sol dia m'estan passant masses coses i no n'entenc gairebé cap. Necessito que algù m'expliqui que carall m'està passant, o millor dit, que carall em va passar abans de perdre la memòria.

- M'ho pots dir tu?

- Anem - em diu mentre m'agafa de la mà - és una historia molt llarga, intentaré explicar-t'ho tot pel camí.

- Pel camí? - pregunto -

On anem? - insisteixo en preguntar.

Torna a somriure mentre em diu: Segueix-me i calla, ja ho sabràs tot al seu temps.





SEGONA PART





11

---------------------------------------------------







Pugem a la part del darrere d'una furgoneta de catering que arrenca poc a poc per no cridar l'atenció. M'assec en una de les caixes d'alumini per guardar el menjar, la noia ho fa al meu costat. La miro mentre li pregunto:

- Qui ets tu?

- ¿Quina relació teníem abans que perdés la memòria?

- ¿A que em dedicava jo?

Ella es somriu davant el meu allau de preguntes.

- Deixa-ho - em diu - mentre comença a despullar-se. Anem per feina i després ja parlarem, fa molt temps que no estem junts i tinc ganes de cardar amb tu.

No podria precisar, en acabar, si havia estat el millor clau de la meva vida, atès que no podia recordar els anteriors, però si vaig notar que hi havia molt més que sexe en la manera de follar d'aquella noia. No només em desitjava, era palès que m'estimava, que haviem tingut una relació molt intensa, abans de la meva temporal pèrdua de memòria.

Suposo que també devia anar com els altres rera el contingut de la bossa, però m'imaginava o voldria creure-ho així que amb unes intencions totalment diferents.



En acabar, s'estira al meu costat, mentre s'acaricia el sexe per acabar de donar-se plaer. Un cop satisfeta mentre encén dues cigarretes i me'n dona una, jo la interpel·lo:

- Qui ets? Qui soc?

- M'ha agradat molt follar amb tu, però el que més necessito desesperadament és saber, saber-ho tot, encara que la resposta segurament no m'agradi.

Encara continua acariciant-se, finalment deixa anar un últim gemec de plaer i arraulint-se al meu costat en posició gairebé fetal, després de fer una llarga calada a la cigarreta, em diu:

- Em dic Glòria i abans que passes tot, era la teva companya des de feia dos anys. T'ho dic perquè ara que tothom va rera teu per un objecte molt concret, ja en aquella època jo era la teva companya en tots els sentits i si tu ho vols, ara ho continuaré sent, entenc que estàs molt confós i no vull pressionar-te. Entenc també que ho deus estar passant malament i com no se fins a quin punt has recobrat part de la teva memòria, m'imagino que el teu estat desconcert deu ser majúscul.

- Tens tota la raó - li dic - però perquè no m'ho expliques tot fil per randa des del principi, aquest matí quan m'he despertat a l'Hotel del Prado, el que més m'ha desconcertat de tot no ha estat el fet d'haver perdut la memòria, no! el que m'ha deixat totalment esmaperdut ha estat el veure a "el País" que era a l'any 2004, quan recordava perfectament que abans, estava al 2003, i això malgrat tots el dubtes que m'envaeixen si ho he tingut molt clar des del primer moment. Si és que realment tinc clar algun concepte. Aquest n'és un.

- M'ho pots explicar? - pregunto gairebé suplicant.

Ella, agafa aire, i em mira comprensiva mentre em diu: Potser que comenci pel principi, tot i què ets tu qui te d'anar recordant, suposo que això es el que et devia dir la tia aquella de la Policia.

- La dona dels ulls verds, la que em va donar els diners i les primeres pistes que em varen portar fins aquí, és de la policia? - pregunto francament sorprès.

- Si! però deixa que t'ho expliqui tot i no m'interrompis.

- ¿Que has aconseguit recordar, fins ara? - em pregunta inquisidora.



Per un moment dubto en explicar-li-ho tot, però de fet ja m'hi he mig confessat.

No ho sé, possiblement vagi errat, però des que la vista, fins i tot abans de saber qui era i que féssim l'amor, he tingut la sensació que tenia de confiar en ella, no se m'apareixen els dubtes com amb la dona dels ulls verds que segons ella és de la policia.

No m'ho penso més i li explico quan he recordat fins el moment actual:

- Poca cosa. Com em dic, que soc català; una trucada - penso que teva - avisant-me que m'havien descobert, les escenes dalt l'atracció d'en Batman amb la bossa i una pistola, on dedueixo també que la dona que m'ajudava a escapar eres tu, la policia i els gossos que em perseguien i, fins ara poca cosa més.

No aconsegueixo recordar que en vaig fer de la bossa, ni el moment en que em varen ferir els de la policia. Suposo que mica en mica aniran apareixen la resta de records.

És qüestió de tenir paciència i no angoixar-se, suposo que quan menys intenti recordar, mes aviat s'arreplegaran els records.

Ella somriu, és molt bonica, no d'aquell tipus de bellesa espectacular, però ho és de bonica, te un riure franc que s'encomana i un bon cos, i un no se que què m'atreu molt i el seus ulls brillen d'una manera especial.

S'asseu al meu costat i comença a vestir-se mentre em diu:

- Bé. Ja veig que confies encara que sigui una mica en mi, començaré doncs des del principi i t'has de creure quan t'explicaré, es la veritat, la autèntica veritat de la teva historia i las circumstàncies que t'han portat fins ací.



12

---------------------------------------------------





Veuràs, fa més o menys un parell d'anys vivíem junts a Lloret de Mar. Molt a la vora del passeig i teníem un bar que ens anava bastant bé, sobre tot a l'estiu, tot i que a l'hivern treballàvem bastant també. En ser dels pocs que estava obert tot l'any, paletes i gent del poble hi venien també, els fèiem un menú be de preu i en ser un lloc econòmic i bastant variat, no ens faltava feina. Vaja - somriu - que anàvem fent.

Tu estaves en llibertat definitiva després de passar-te tres anys a la presó. Per si no ho has recordat encara, havies comès un atracament, concretament el teu primer atracament i t'havien enxampat.

Va ser en un supermercat a les afores d'Anoharra on tu vivies. No va haver-hi sang, però duies una pistola que afortunadament no vares fer servir, però que va ser un agreujant a l'hora del judici, juntament amb l'advocat d'ofici que et va tocar que tampoc és que t'ajudes gaire, més aviat al contrari, pel que em vares explicar era un paio que era incapaç fins i tot de defensar-se a si mateix.

Sempre havies estat bastant refractari a parlar-me de la teva vida anterior, però per una conversa que posteriorment vaig tenir amb l'Óscar, el teu company, aquest em va explicar que uns negocis que tenies t'havien anat malament. Desesperat i carregat de deutes havies decidit cometre l'atracament a un Centre Comercial de Sant Quirze del Vallès, que tenia de ser la solució a tots els tus problemes.

Et pensaves que era bufar i fer ampolles, però la vas cagar de totes totes i com t'acabo de dir et varen enxampar. Dintre de tot vas tenir la sort que en no tenir antecedents la pena fou més lleugera i el teu comportament ajudà també a reduir la condemna de deu a tres anys.

A més a més, al coincidir amb un parell de detinguts que pertanyien a grups anarquistes, un d'ells filòleg i professor de literatura, t'encomanà la afecció per la lectura i per tant pel coneixement.

Sospira després de la llarga explicació.

Més o menys per sobre i de manera reduïda és el que em vares explicar tu el seu dia - acaba.

En vista del meu silenci, continua explicant-me encara que a retalls la meva propia vida:

En sortir en llibertat, un dia ens vàrem conèixer en una discoteca de Lloret. No tenies un duro ni feina, però em vas caure bé. Vaja, que em vares agradar. Aleshores començarem a sortir i finalment al cap d'unes setmanes vaig acollir-te a casa meva.

Tu vas ser sincer i em vas explicar de seguida que eres un expresidiari, però que no havies fet mai mal a ningú, que ja havies pagat el teu deute amb la justícia i volies refer la teva vida.

Somriu malenconiosa abans de dir-me: Sempre he pensat que et vas enamorar de mi de veritat.

Més o menys a la teva manera em vares parlar del teu passat: una infantesa dificil, la separació dels pares i la emancipació als disset anys. Una època dificil fins als vint-i-cinc, on vares vorejar el desastre, fins que la mort per sobredosi d'un bon amic et va fer replantejar la teva vida.

Després un cop t'hagueres centrat, començà una època de recuperació fins que vas arribar a tenir el teu propi negoci que finalment se'n va anar en orris i fou aleshores quan vares cometre l'atracament fallit que et va dur a la presó.

No era una vida exemplar, però tampoc res de l'altre mon. Et vaig demanar que et quedessis amb mi tot i saber el teu passat, de fet, qui mes qui menys en te un de passat del que sovint no sol sentir-se'n gaire orgullós.

Saps, desprès d'estar tot el dia envoltada de "xitxarelos", trobar-me amb un home de veritat com tu em va anar bé. Diguéssim que ho necessitava i un sisè sentit, que després em va fallar, em deia que podia fer-ne de tu un home de profit, i tu ho vas acceptar. De fet, no tenies on anar ni on caure mort, penso que encara que fos una solució temporal per a tu, de moment et convenia estar amb mi.

A més a més, la sensació que donaves era d'autèntiques ganes de canviar de vida, de tornar pel camí recte. L'estada a la presó suposo t'havia fet veure que no podies seguir més en la línia en que t'havies ficat, hi havies estudiat i cosa estranya, l'efecte terapèutic havia estat en el teu cas, força positiu. Tot anava doncs relativament bé i, la veritat és que ens enteníem força, dins i fora del llit.



Un diumenge al matí, es va presentar al bar l'Óscar, un antic company teu, no em va agradar gens ni mica la seva presencia, ni l'aspecte, ni les ganes que tenia de parlar en privat amb tu.

No vas fer cas de les meves aprensions i allí en una taula del racó, sola la meva mirada de sospita, xiuxiuejàveu l'esbós del que seria l'arrel del pla perfecte, segons vosaltres, l'atracament definitiu que ens permetria viure a tots com a reis per a sempre més.

En anar-se'n el teu company, et vaig preguntar que havíeu parlat:

- Res important - fou la teva falsa i evasiva resposta - hem parlat dels vells temps i prou. No et preocupis tot va bé.

- I dels nous? N'heu parlat també? - vaig insistir conscient que m'estaves amagant el motiu real de la visita de l'Óscar -

Ho vas negar tossut, dient-me que no, però jo sabia que em menties, que l'Óscar i tu en portaveu alguna de cap.



Al vespre al llit, després de fer l'amor, mentre encenies una cigarreta, vaig preguntar-t'ho de nou:

- Au va, Josep Maria, digues-m'ho, estic segura que en porteu alguna de cap i ho vull saber, en certa manera penso que jo també en soc part interessada.

- O no?

- O és que potser em penses deixar, ara que ja t'has aprofitat de mi i n'has tret el que has volgut.

- Penses deixar-me? - vaig insistir realment emprenyada mentre et mirava fixament als ulls -



T'havia posat expressament entre la espasa i la paret, no tenies més remei que dir-me alguna cosa que sones a raonable, si volies que quedes mínimament convençuda de la teva explicació i aleshores m'ho vas xerrar tot:

- Tens raó quan al pla amb el meu amic, en tenim un, però deixar-te no, d'això pots estar-ne ben segura, has estat molt important per a mi i, malgrat quan sigui ho hagi pogut ser, soc una persona agraïda. A més s més, no és fàcil trobar una dona com tu, això t'ho puc ben assegurar.

Aleshores em vares exposar sobre el paper el que semblava el pla perfecte:



"Es tracte d'atracar un furgó blindat.

No pot fallar, un dels de seguretat es qui ho ha dissenyat tot. Serà net i ràpid. t'estic parlant d'un botí de vuit o deu milions d'euros a repartir entre tres.

No hi haurà sang, tot serà molt net i professional.

No pot fallar, és la solució a tots els nostres problemes.

Després, cadascú a casa seva a administrar discretament els diners i viure com cal la resta de la nostra vida.

Et prometo que serà l'últim cop, però una oportunitat com aquesta no es pot deixar escapar"



En acabar d'escoltar-te, et vaig exposar els meus dubtes:

- No ho sé! No en se res d'aquest mon, però alguna cosa pot fallar i si t'enxampen series reincident i tornaries a anar a la presó i, aquesta vegada per més temps i sense atenuant, ans al contrari.

¿Perquè t'has de complicar la vida sense cap necessitat? amb mi estàs bé i no ens falta de res, el bar dona suficient per anar fent tot i que sense excessos i no ens falta res important.

- ¿Creus que realment val la pena córrer aquest risc?

- Sí que s'ho val Glòria, a més, al meu amic li dec un favor, no li puc dir que no, en altres temps molt difícils per a mi em va ajudar d'una manera molt desinteressada i ara que ell em necessita no el puc deixar penjat, es part del nostre codi, ho tinc de fer, no te un euro i necessita els diners.

Aleshores fou quan vaig comprendre que no ho podia evitar, que estaves entossudit en dur a terme l'atracament, i que per més i més que insistís la meva opinió no serviria per que canviessis la teva.

Ho vaig acceptar doncs, amb resignació, però ho vaig acceptar.



El lloc escollit per dur a terme l'atracament era a la Vaguada, un gran centre comercial que hi havia a les afores de Madrid, molt dens quan a personal, però amb diferents opcions per a sortir corrents en cas d'emergència, que alguna cosa no sortís bé,

Cada dissabte a la tarda un furgó blindat recollia la recaptació d'aquest centre a la mateixa hora, però ja venia carregat d'un parell més de Fuenlabrada i Alcorcón. De fet, vist sobre el paper semblava relativament fàcil fins i tot per una persona com jo que no hi entenia res d'aquests assumptes, però malgrat tot, no podia deixar de preocupar-me cada vegada que l'Óscar venia pel bar a xerrar amb tu per acabar d'afinar els detalls de l'atracament.

Jo no et preguntava res, ni tu m'explicaves gran cosa.

Finalment un dilluns em vares dir que el dissabte següent era el dia escollit.

- Marxarem el dimecres pel matí, necessitem uns dies per preparar-ho tot, no pot fallar res, em deies mentre em penetraves amb força, com si fos l'ultima vegada que estàvem junts al llit i volguessis apurar el nostre amor al màxim.

No et preocupis, tot anirà bé - em vas dir - està tan calculat tot al mil·lilitre que no pot fallar. Ja et trucaré quan hagi acabat tot i et prometo que no hi haurà més vegades, aquesta serà la última i definitiva, i t'ho prometo de debò.



I te'n vas anar amb el teu company deixant-me sola i preocupada pel que pogués passar.

Sí, ja se que les dones en general som patidores de mena, però tenia males vibracions en tot aquest assumpte, no era cap sensació en concret, però no ho sé, la percepció que tot l'assumpte se n'aniria en orris,

No et vaig dir res dels meus mals presagis, no es tractava tampoc de minvar la teva moral, però ho estava de convençuda de alguna cosa aniria malament, com finalment va ser.





13

---------------------------------------------------





El dissabte a la nit i la matinada del diumenge gairebé no vaig aconseguir dormir, neguitosa, esperava la teva trucada que no arribava, era el cap de setmana de Sant Joan. Finalment, a les cinc de la matinada el telèfon va repicar. La teva veu sonava nerviosa i excitada, tant, que abans de sentir les teves explicacions de quan havia passat ja em vaig témer el pitjor.

- Glòria? Soc jo - em vas dir - fes la maleta amb el més imprescindible i espera'm preparada per marxar, d'ací a una hora estaré aquí.

- Que ha passat?

Ha anat malament? - vaig preguntar-te angoixada.

- No et preocupis, tinc els diners, però tot plegat ha estat un desastre, ja t'ho explicaré després, fes el que et dic, tenim de marxar abans no vingui la policia, pensa que no els costarà gaire relacionar-te amb mi i si ens enxampen aquí, a tu també t'acusaran.

- Però, ¿on pretens anar? - vaig preguntar-te angoixada -

- A un lloc segur, estigues tranquil·la - vas dir per tranquil·litzar-me - ho tinc tot ben estudiat, fes el que t'he dit. Adéu!



A un quart de set e la matinada arribares, et vaig veure per la finestra de la nostra habitació que dona al carrer. No vares necessitar obrir la porta, jo ja ho havia fet i t'esperava neguitosa i preocupada.

- Que ha passat?

- Que es el que ha anat malament? - et vaig preguntar abans no poguessis dir-me res -

- Tot! menys els diners, tot ha anat malament, però ara no podem perdre temps, ja t'ho explicaré pel camí.

- Has fet la maleta?

- Si! però?

- Deixa-ho estar i anem-nos-en, ja t'he dit que t'ho explicaré pel camí.



Mentre conduïes cap a Blanes per agafar l'autopista, em vas narrar tota la seqüència de l'atracament...



" Mira que ho teníem tot ben planificat, però sempre hi ha un maleït però i el nostre va ser un policia nacional que en comptes d'anar-se'n al cinema o a qualsevol altre lloc, passava per allà de paisà en aquell precís moment, en aquell maleït moment en que no hi tenia d'haver passat.

Tal com haviem previst, el de seguretat que ens havia donat les dades, havia deixat en fora de joc el seu company d'un cop de pistola al clatell.

Mentre, el meu amic i jo entrarem dins el furgó i començàrem a traspassar les bosses a la furgoneta que prèviament haviem robat.

Aleshores, quan jo sortia amb l'ultima de les bosses, va aparèixer el policia nacional, que en adonar-se de la situació, tragué la seva pistola i amenaçà primer i disparà desprès. El de seguretat s'hi va tornar i van començar a xiular bales per tot arreu.

El meu amic em cobria mentre jo pujava a la furgoneta, el policia nacional, havia ferit al de seguretat i el meu amic anava a pujar a la furgoneta quan el policia li va encertar al braç i va caure al terra, mentre unes sirenes en la llunyania anunciaven l'arribada de reforços per el policia.

Aleshores vaig sentir al meu amic que em cridava:

.

Pel retrovisor vaig veure que disparava contra el policia, aquest que queia ferit i el meu company que sortia corrents cap el cotxe que teníem aparcat allí mateix.

Haviem quedat, si alguna cosa anava malament, de trobar-nos a la cruïlla que hi ha per agafar la M-30, al costat d'una benzinera.

En arribar-hi, ell no hi era.

L'he esperat deu minuts que se m'han fet eterns, però en veure que no venia, he decidit marxar, voltava policia per tot arreu i estava jugant amb foc.

Aleshores he tirat avall, direcció Andalusia, desviant-me a Ocaña i des d'allí he vingut a buscar-te.

He pensat que si la policia m'identificava, el primer que farien seria venir a buscar-te a tu. No vull que et localitzin, pel camí ja pensarem quina coartada et pots buscar.

Ara es tracte de tornar a Madrid, localitzar al meu company, repartir-nos els diners i després decidirem cap on anem"



- I ara? - Vaig insistir, atès que era el que més em preocupava - Dius que penses tornar a Madrid amb mi?.

Tu estàs boig?

Que no ho veus que ens enxamparan i encara es complicarà més tot plegat.

Vas restar pensatiu uns moments, fins que finalment em vas dir:

- Agafarem un altre cotxe, a ningú se li ocorrerà que fem aquest pas, doncs el més raonable seria amagar-se lluny de la zona on ens estaran buscant.

- I, perquè hem de tornar a Madrid? No pots trucar-lo o esperar aquí a tenir noticies seves. Si venen els mossos d'esquadra, jo puc jurar i perjurar que no t'has mogut en tot el dia d'aquí. No podran demostrar res, tothom em coneix al poble i tindran de creure's la meva paraula, els hi agradi o no.

- Gràcies, ets molt generosa, però tinc de trobar-lo, ja hauria d'haver trucat i si no ho ha fet, pot ser que l'hagin detingut o també és possible que estigui viu i amagat. Mentre venia cap aquí he estat escoltant la radio i han dit que només han trobat ferits al de seguretat i el policia nacional, tots dos de pronòstic reservat, no han parlat d'ell en cap moment, només han comentat que els atracadors havien fugit amb el boti i la furgoneta i, com comprendràs, en el dubte de la seva situació, no puc deixar-lo penjat, com a mínim li tinc de donar la meitat del botí que s'ha guanyat de sobres, doncs sense ell no hauríem donat mai el cop. Després que faci el que vulgui, jo ja hauré complert la meva part.



No et vaig dir res, tot i que pensava que la teva idea de tornar a Madrid era un disbarat, al cap i a la fi si l'Óscar estava be, tard o d'hora faria cap al bar per recollir la seva part. Però entossudit com estaves no vares voler fer-me cas, tenies tantes ganes d'acabar d'una vegada amb aquest malaurat assumpte que no podies esperar i veient que no hi tenia res a fer vaig decidir acompanyar-te.

Almenys - et vaig insistir - deixa'm conduir a mi, estàs massa nerviós i cansat i, si m'escoltes i em fas cas crec que hauríem de tornar a Lloret.

- Tornar? Perquè? - em vas dir -





14

---------------------------------------------------





Et vaig convèncer d'agafar la meva furgoneta per dos motius de pes, en primer lloc perquè anava a nom del meu exmarit i la policia no en sospitaria ni la relacionaria amb tot l'assumpte, i en segon perquè la teva segurament estaria ja identificada per la policia i era un perill circular fins a Madrid amb ella. Qualsevol parella de la policia Nacional en pura tasca de rutina podria identificar-nos facilment i se'n podria anar tot en orris.

Ho vares acceptar, era molt raonable - em vares dir -

Tornarem enrera cap a Lloret i férem l'intercanvi, la teva furgoneta la deixarem en un aparcament municipal ple de vehicles, de manera que no cridés l'atenció. Constantment hi aparcaven camions de gran tonatge, autobusos i d'altres, allí ningú s'hi fixaria i, no crec que a la policia se li ocorres anar a buscar-la.

Ja més tranquil·la per haver-te convençut de nou reprenguérem el camí. A Lleida ens aturarem per omplir gas-oil, tot semblava tranquil, a les noticies ja no parlàvem de l'atracament, altres noticies més importants l'havien desplaçat de la graella. Al cap i a la fi, d'atracaments n'hi ha sovint i en no haver-hi morts tampoc era d'aquell tipus de noticia que s'arrossegava pels informatius. Una baixada sobtada de la borsa per culpa de la pujada - també sobtada del cru - hi havia ajudat, així com l'enèsim assassinat d'una dona per part del seu marit, també havia contribuït a la ràpida desaparició del fet que ens afectava a nosaltres.

En arribar a l'àrea de servei de Calataiud ens aturarem a menjar alguna cosa. Voltava poca gent a aquelles deshores de la nit, bàsicament camions de gran tonatge i algun fora d'hores com nosaltres que cansats i endormiscats tampoc es que estiguessin massa per fixar-se en el company de ruta del seu costat.

Mirarem televisió espanyola que donava les noticies. Cap noticia ni comentari sobre l'atracament tampoc, no és que m'estranyés molt, ja t'ho havia comentat abans, a més a més, unes inundacions torrencials a centreamèrica donaven imatges molt televisives de la desgracia llunyana dels altres.

Abans d'arribar a Guadalajara ens aturarem a dormir una estona, ens desviarem per un camí veïnal lluny de la carretera per no cridar l'atenció, no fos que passes algun vehicle de la guardia civil i pensant-se que teníem alguna avaria o dificultat s'atures intentant ajudar-nos, tu, vas posar-te al darrera i en començar a revisar les bosses vas traspassar tots els bitllets més grossos a una sola deixant la xavalla i els bitllets petits a les altres dues.



A primera hora de la matinada érem ja a les afores de Madrid.

Ens aturarem al Motel el Avión a prendre un tallat, és zona de pas i ningú es fixa amb ningú, estàvem cansats tots dos i agafarem una habitació aquesta vegada per descansar de veritat.

Malgrat escoltar les noticies cada hora, tot i comentar-ho, no parlaven massa en concret de l'atracament, de fet, només esmentaven el fet i que hi havia dos ferits. Res més, ni noms ni cap dada que pugues indicar-nos per on anava la recerca de la policia, que segons les mateixes noticies informava que no tenia cap pista concreta sobre l'autoría de l'atracament, que suposaven podria haver estat obra d'alguna banda de romanesos o iugoslaus.

No hi havia cap control de la Guardia Civil direcció Madrid, però si en vàrem trobar dos de sortida que no necessàriament havien de ser pel robatori, atès que hi havia hagut l'enèsim atemptat d'ETA a la capital, que afortunadament per a nosaltres havia restat encara més ressò mediàtic al robatori i de passada desviat les prioritats de les forces policíacs cap a l'últim afer que se'ls havia presentat i que més els convenia resoldre de cara a la opinió pública.



El punt on havíeu quedat en trobar-vos amb el teu amic era una benzinera al costat de la M-30, al costat del tren de rentat, ens hi vàrem acostar amb precaució, però allí no hi era ni ell ni ningú que en principi ens resultes sospitós. Al cap d'una estona el teu mòbil sonà insistentment. Era l'Óscar, s'havia desmaiat per la ferida i havia anat a casa d'un metge i company de confiança perquè el curés, no era res greu i ja estava bé. El vares posar al corrent de tot i aleshores quedareu en trobar-vos a les sis de la tarda al Parc Warner Bros.

Era el lloc idoni, hi havia molta gent i tothom estava distret passant-s'ho bé, ningú es fixava en ningú i menys encara ho faria en nosaltres. Només es tractava de quedar en un lloc determinat, fer l'intercanvi i comportar-se com un parell de visitants més.

Sí! vaig reconeixer que era el lloc ideal.

Haviem quedat aquest lloc de la cita seria a la zona de Gotham City, mentre feien l'espectacle d'en Batman i Robin contra el pingüí, hi havia una gran aglomeració de gent i totes les mirades estarien fixes en l'espectacle, sense adonar-se del nostre intercanvi.

A tot això eren les dues de la tarda.



Sense presses però tensos ens dirigirem cap el Parc Warner, dinarem pel camí i pels voltants de les quatre n'érem a les afores. No hi havia molta gent fent cua per entrar, la bossa la portaves tu penjada de l'esquena, no cridava l'atenció, era una bossa com una altra, només que dins n'hi havia dues amb aproximadament la meitat del botí a cadascuna, ni més ni menys que la gens menyspreable xifra de tres milions d'euros.

Eren les cinc en punt de la tarda quan arribarem al lloc de la cita, la tarda no presagiava res de bo, grossos núvols s'havien format sobtadament i negres i amenaçadors s'acostaven cap el parc, semblava que la tempesta eslava assegurada i no presagiava res de bo, potser era un avís o simplement, tocava.

Ens asseguérem a esperar a l'acera prenent-nos un parell de llimonades amb gel. Reconec que ambdós estàvem molt nerviosos, la bossa amb els diners cremava i l'espera era tensa. No estàvem junts per que no ens poguessin relacionar, però només ens separava el carrer asseguts l'un davant de l'altre, mentre la gent que passava alienat a tot amunt i avall feia desaparèixer i tornar a aparèixer la teva imatge.

Fumant, deixarem passar l'estona mentre esperàvem l'arribada del teu amic que no es produïa.



A tot això ja eren gairebé les set de la tarda i encara no s'havia presentat i començàvem a estar cada minut que passava més i més nerviosos, sobre tot tu. El vas trucar un parell de vegades al mòbil però no contestava, només la seva veu responia monòtona a la bústia demanant un missatge que en aquests moments no ens servia per a res.

A les vuit, amb tu ja histèric i abraçat a la bossa, el teu amic seguia sense aparèixer, la gent començava a abandonar el Parc temàtic, les negres boires que ja feia estona enfosquien el paisatge començaven a deixar caure grosses gotes de pluja acompanyades de llampecs i trons, la gent apressada escampava cap a la sortida i nosaltres dos allí, com uns beneits sense saber que fer, tensos i espaordits.



Ens haviem quedat sense tabac i vaig anar un moment a veure si en trobava en algun lloc del Parc. Tasca inútil, et deixen fumar, però no et venen tabac, o almenys jo no en vaig saber trobar enlloc.

Quan tornava, eren pràcticament les nou, havia parat de ploure feia una estona i ni tan sols jo n'estava segura d'haver-me'n adonat, la foscor de la nit s'havia anticipat per la negror del cel, ara començaven a gotejar de nou grosses gotes en un capvespre que ja es veia a venir que s'esdevindria dantesc.

Aleshores, mentre venia cap a Gotham City de la part de l'àrea d'en Supermán, em vaig adonar dels moviments d'uns homes que no en tenien res de visitants i si molt de policies de paisà que em va aixecar les meves sospites. En amagar-me rera una parada de venda de frankfurts, vaig ser jo qui els vigilava a ells.

M'hi vaig fixar atentament, n'hi havia quatre que és feien senyals amb dos més que hi havia a l'altre banda on estaves assegut tu.

Anaven amb uns "Walkie Talkies" i tot i que jo no hi entenia massa d'aquests afers, no calia entendre-hi gaire per adonar-se'n que era evident que t'estaven encerclant.

Et vaig trucar al mòbil i va ser quan et vaig donar l'avís que tu vas recordar ahir:



Surt corrents, t'han descobert.



Recordo l'escena perfectament, com si l'estès veient ara mateix: Vas desar el mòbil a la butxaca de la teva jaqueta i et vas aixecar poc a poc, com si no anés amb tu, des del meu amagatall vigilava expectant la situació, pendent de tots i cadascun dels teus moviments.

Començares a caminar lentament mentre encenies una cigarreta - em meravellava la teva sang freda - En arribar a la primera cantonada vas tombar de cop a la dreta i en un instant vas desaparèixer de la meva i de la seva vista. Els policies - ja n'hi havia set o vuit - sortiren de tots cantons cap on havies desaparegut, però al cap d'uns minuts tornaren a reunir-se desconcertats al centre del carrer.

Parlaven entre ells fent comentaris de que no podia ser, que havies desaparegut, que no podies estar molt lluny, etc. Un d'ells va dir que anava a avisar a la resta i que portarien els gossos.

Aleshores et vaig veure.

Eres a dalt, al suposat pas superior d'un fals metro de rodalies, des d'on en Batman es llençava sobre el Pingüí. Estaves dins la caseta, però per uns moments et vaig veure, suposo que vas donar la volta a l'ajuntament i vas trobar la manera d'enfilar-t'hi.

Tu no em veies i jo no sabia com fer-ho per cridar la teva atenció. Tenia de prendre una decisiò i ràpidament, no hi havia temps per entretenir-se. Se'm va ocórrer anar per darrera la banda contraria de l'edifici i pujar per dins cap a dalt on estaves.

Vaig tenir de forçar un porta que no es va resistir gaire i agafant les escales, et vaig obrir mentre et cridava quan arribava la policia amb els gossos.



Després vàrem fugir i en separar-nos no en vaig saber res més de tu fins l'endemà quan varen dir que t'havien ferit i estaves ingressat. Vas ser tu qui insistí reiteradament en que no podíem seguir junts.

- Amb tu no hi tenen res, si ens enxampen junts t'acusaran també, en canvi si ens separem a les males em poder pescar a mi, però tu, ni sabran que has estat aquí, fes-me cas i no et preocupis me'n sortiré.

Ens trobarem a la furgoneta - foren les teves ultimes paraules - mentre t'apressaves a córrer i jo em quedava allí quieta, sense saber exactament si feia bé o no en fer-te cas.





15

---------------------------------------------------





La furgoneta s'atura:

- Ja hem arribat - em diu la Glòria mentre s'aixeca i acaba de posar-se bé la roba.

- On hem arribat? - li pregunto intrigat -

A un lloc on segurament no hi havies estat mai, ni tan sols pensaves anar-hi o no sabies que existia, som a les afores de Medina del Campo a la província de Valladolid, es a uns dos-cents quilòmetres de Madrid, ha estat idea del teu amic que és qui condueix.

No et preocupis, crec que aquesta vegada sap el que es fa.

Veuràs - aclareix - es tracte d'una finca abandonada fa ja temps, el propietari és un conegut seu de quan varen fer el servei militar a Ceuta i, diguéssim que segons m'ha dit, aquest li deu algun favor important d'aquella època. En resum, sembla ser que te permís per venir-hi a viure quan vulgui, atès que el seu company gairebé sempre és a Valladolid. Aquest amic seu va sacrificar les vaques que tenia amb tota aquella historia de excedents de llet de la Comunitat Europea i li varen donar un bon grapat de diners a canvi.

A les terres que te al voltant de la finca, de tant en tant hi planta gira-sol que no recull però cobra la subvenció i, per acabar-ho d'arreglar - de vegades a la vida totes et ponen - com que es veu que ací a la vora hi ha una ermita amb una imatge de Sant Jordi molt venerada al Japó, una comunitat d'aquell país li paga un manteniment anual de dotze mil euros per que la tingui en perfecte estat de conservació per quan vulguin venir a visitar-la.

Resumint que no dona ni brot i viu retirat a Valladolid, de fet, fa ja molt de temps que no s'acosta per aquí.

Continua:

Estic d'acord amb el teu amic que és el lloc ideal per amagar-se uns dies. Aquí no ens trobaran si anem en compte i, mentre, a veure si tu aconsegueixes recuperar del tot la memòria i aconseguim acabar d'una vegada amb aquest malson.

Aleshores, m'espetega de cop una imatge molt concreta, encara que confosa.

- La bossa!

Fou al parc temàtic on hi vaig deixar la bossa!

Somriu amb un cert punt de suficiència mentre em diu:

- Això ja ho sabem, però no on i, ja veig que de moment tu tampoc.

- Però, ¿no vàrem sortir junts de Gotham City?

- Si!, però ja t'he dit que abans de la sortida ens vàrem separar, tu no vares voler que jo corres cap risc i em vas dir que em quedes amagada allí dins, que tu ja te'n sortiries i que l'endemà em trucaries per trobar-nos a la furgoneta o allà on fossis. Vaig deduir que en algun lloc des d'allí fins la sortida vas amagar la bossa, perquè després, quan la policia et va localitzar i el tret et va tocar al cap, ja no la duies.



Una veu mentre obre la porta del darrere la furgoneta ens interrompeix, és l'Óscar, el meu company que em pregunta mentre m'abraça:

- Hola nano! Com estàs?

- Raonablement bé, però de moment sense memòria.

- Escolta'm - li dic - M'alegro de retrobar-te, ja veig que estàs molt bé, però, ¿com us heu muntat aquesta pel·lícula?

Somriu mentre em diu:

La Glòria que els te molt ben posats i jo que l'he ajudada - fa una pausa - la pasta que hi ha en joc ens ha ajudat a tots dos a aguditzar l'enginy.

Aleshores caic en que la Glòria m'ha dit alguna cosa d'un tret al cap després de separar-nos a Gotham City.

Li pregunto mentre anem cap a dintre de la casa.

- La policia et va detenir i vares estar gairebé un any hospitalitzat en un estat d'amnèsia total per l'impacte de bala que et va afectar punts importants del cervell, fins que quan fa més o menys un més vas començar a recuperar-la, ordiren el pla de deixar-te a l'hotel i donar-te pistes mentre et seguien per veure si fingies o realment havies recuperat la memòria, a fi i efecte que els portessis fins el botí.



Estic realment confós mentre ell guarda la furgoneta dins un graner i la Glòria i jo entren dins la casa. Des que m'he despertat avui al matí, vaig de sorpresa en sorpresa sense entendre pràcticament res de res.

Així que son un simple i vulgar atracador i a més a més semble que no gaire bo pel que m'ha explicat la Glòria.

Un atracador que no reconeix la seva companya ni al seu amic, que de fet, no sap si es la seva companya la que està al seu costat abraçant-lo, ajuntant el seu cos contra el seu i tampoc sap si és el seu amic qui està guardant la furgoneta al garatge.

Com ho sé que son qui diuen que son?

I si fos al revés?

Que aquests dos siguin policies i la dona morena fos la meva companya?, i s'hagin muntat tota aquesta pel·lícula per que els porti fins els diners.

Si almenys aconseguís recordar alguna cosa en concret o identificar-los, començaria a veure-ho tot plegat una mica més clar.

Estic cansat i desconcertat, li dic a la Glòria que necessito dormir, descansar.

- Vols que vingui? - em diu somrient tot oferint-se -

- No, gràcies, ara no, de veritat que necessito descansar - li dic secament -

Ella no diu res, crec que ho ha entès, m'acompanya fins una habitació a la part de dalt de la casa, em fa un petó als llavis i se'n va.

M'estiro al llit, aviat se'm tanquen les parpelles i entro en un somni profund.



"Tu quedat aquí, no vull que passis cap perill per anar amb mi, demà al matí quan obrin el parc, et barreges amb la gent i te'n vas sense cridar l'atenció. Ja et trucaré.

Ens abracem i besem amb força i jo me'n vaig, duc la bossa a la ma esquerra i la pistola a la dreta. Surto del magatzem de Gotham City i abandono la zona.

Plou a bots i barrals, mes a la vora del que voldria sento la fressa dels policies i els gossos que m'estan buscant.

Camino de pressa, enganxat a les parets per no ser vist, intento trobar un lloc on amagar-me, però no es veu res, continuo a la zona d'Arma letal, m'acosto a la vora de la sorra i veig que hi un pas per donar la volta sense travessar pel mig, els gossos con cada vegada més a prop`, aleshores... "



Em desperto, ella és al meu costat, asseguda a una cadira contemplant-me en silenci i, quan dic ella, vull dir que ara si se que és ella.

- Has descansat bé? - pregunta

- Més o menys, he recordat alguna cosa més, però no el més important.

S'aixeca es treu el vestit i s'estira al meu costat, noto el seu cos ardent, la seva ma que remena els meus pantalons mentre els seus llavis busquen els meus. Amb habilitat em descorda la bragueta i, un cop l'estri fora es posa sobre meu i s'acobla suaument, emet un gemec de plaer mentre s'apreta encara més.

Comença a moure's poc a poc, amunt i avall, amb moviments de pelvis secs, rítmics, els seus llavis continuen enganxats als meus, mentre els braços m'agafen amb força. Gairebé som dos en un.

L'acompanyo en els moviments i durant una estona no diem res, ens limitem a donar-nos plaer. És fantàstic i entenc que estès amb ella, gaudeix fent l'amor i a més es nota.

Continuem així bastant de temps fins que finalment ella emet un últim gemec de plaer i s'aparta suaument, arraulint-se al meu costat igual que ha fet abans dins la furgoneta.

Restem una bona estona quiets tots dos, sense dir res, mica en mica la respiració es va acompassant i m'envaeix una agradable sensació de benestar.

Encenc una cigarreta mentre ella fa el mateix i després torno a estirar-me i mig endormiscat, perdo la noció de tot.



16

---------------------------------------------------





Mig endormiscat encara, noto que s'aixeca, obro els ulls, ella em somriu mentre es posa només un jersei al damunt, altre cop encén dues cigarretes, me'n dona una i s'asseu al llit davant meu amb les cames creuades.

Somriu un altre cop mentre em diu:

- Suposo que deus estar fet un mar de dubtes, oi?

- Sí! - contesto - començant per a tu, mentre dormia he somiat o recordat - ja no ho se - la nostra escena dins de l'edifici d'en Batman a Gotham City abans de separar-nos i el que no entenc es que hi fas aquí, comprenc que hi sigui ell, però tu?, i la policia?

- No us va detenir a tots dos?

S'estira sobre meu mentre m'abraça, em besa suaument amb molta tendresa.

- Perque no ens llevem, tinc molta gana, anem a baix a menjar alguna cosa i t'ho acabo d'explicar, encara hi ha moltes coses que no saps de tot quan va passar aquell vespre.

- ¿Ja saps que has dormit mes de sis hores? Gairebé és de nit.



Baixem al menjador.

És una sala gran, plena de quadres a les parets tapats amb llençols, només n'hi ha un de descobert atès que es tracta d'una marina. Hi ha una llar de foc i una enorme taula tapada també, de la que n'han apartat un tros de llençol. Hi conto catorce o quinze cadires al voltant de la taula, l'Óscar està menjant assegut a la punta que han destapat, just al costat que dona a la cuina.

Me'l miro mentre tornem a saludar-nos - ell efusivament - però no aconsegueixo recordar les seves faccions, és un estrany per a mi, com ho era jo mateix aquest matí en mirar-me al mirall, o la Glòria fins fa una estona, o, potser encara ara mateix.

Així li ho dic.

- No et preocupis - contesta - pel que sabem, aniràs recuperant lentament la memòria fins recordar-ho tot. Ara val més que no t'entabanis massa i mengis alguna cosa, deus tenir gana.

La veritat és que ni hi pensava en menjar, però suposo que si, que tinc gana.



Mentre sopem a penes diem res, només comentaris intranscendents i poca cosa més, suposo que no volen angoixar-me. Jo tampoc pregunto, de moment tinc de processar tota la informació que he rebut fins ara, més els records que mica en mica van venint. En acabar, mentre prenem cafè m'adreço al meu amic i li pregunto directament, atès que es una dels aspectes de tota la historia que entre el que he recordat i quan m'ha explicat la Glòria em te mes desconcertat.:

- Perquè no vas venir al parc?

T'esperava a tu i es va presentar la policia.

Tarda una mica en contestar, sembla que s'estigui pensant la resposta. Finalment diu:

- Ho sé!

- Veuràs. Em vaig adonar que em seguia la policia en arribar a la zona del Far West, aleshores vaig aconseguir despistar-los endinsant-me dins del Cartoon Village, per intentar donar la volta i venir a trobar-te per l'altre banda. Ja se que diràs que soc un imbècil, però amb els nervis i les presses havia oblidat el mòbil al cotxe. No et podia trucar per avisar-te i no sabia que fer.

Aleshores vaig veure la Glòria.

No estava del tot convençut d'haver-los despistat i no vaig gosar parlar amb ella, la podia comprometre i complicar encara més les coses. Mentre, em vaig amagar en un racó al costat de la zona d'Arma letal.

Vaig veure com passaven corrents, sense veurem, tres policies de paisà amb els seus Walkie Talkies, un d'ells estava a penes cinc metres davant meu i vaig escoltar la seva conversa:



"Localizado el sospechoso, està en la zona de Gotham City con una bolsa, sentado delante del ayuntamiento, no hay ninguna duda, es el otro atracador, dice López que le ha reconocido por la identificación de las càmaras de vigilancia del Supermercado.

Parece que lleva una buen rato ahí, por las colillas de cigarrillo del suelo. Seguramente debe estar esperando al que hemos perdido para repartirse el botin.

Vamos para allà.

¡Ah! Id con mucho cuidado, puede ir armado"

L'Óscar continua:

No sabia que fer, la Glòria ja se n'havia anat i allò estava ple de policies per tot arreu. Cony! Que em vaig acollonir - confessa - i vaig sortir del parc cagant llets. Sí! ja ho sé! No cal que em diguis res, vaig prendre la pitjor decisió i el meu comportament fou el d'un afeccionat, però mai saps com reaccionaràs davant d'una situació dificil i. mira, a mi em va entrar la caganera. Ara ja no hi puc fer res.

Possiblement en altres circumstàncies hauria reaccionat totalment a l'inrevés i ens en hauríem sortit, o potser estaríem tots dos detinguts, o potser estaríem tots dos morts, jo que se.

Les coses passen i ja està.

Continua després de la seva justificació:

Mentre sortia del parc, vaig pensar que si aconseguies fugir, d'una manera o altra et posaries en contacte amb mi i si no, ja me n'assabentaria per la premsa. I ho vaig saber l'endemà pels diaris, havies estat ferit greu i estaves ingressat a la UVI, però enlloc parlaven ni de la bossa ni de Glòria.

Fa una pausa:

Aleshores vaig tenir plena consciència que l'havia cagat, que havia estat un covard i per culpa meva t'havien fet a tu, però ja era tard, no hi havia res més a fer, només esperar, refredar el cap i buscar una solució per més endavant.

El vaig interrompre:

- Gràcies per totes les explicacions, i no cal que et disculpis, ves tu a saber si les situacions haguessin set a l'inrevés com hauria reaccionat jo, no et preocupis que per part meva no hi haurà cap retret, tot allò va passar, hom va fer el que va poder i ara ja està, som al present i tenir de tornar a provar-ho però d'una altra manera.

Però ¿Entenc doncs que a vosaltres dos no us va detenir la policia?

No estaves ferit tu?

- Si, però no era res, una rascada al braç i prou, quan a la pregunta primera, no! no ens varen detenir, jo vaig fugir de Madrid cap aquesta finca, on vaig estar amagat un temps prudencial deixant que escampés una mica la boira. Al cap de tres mesos, vaig decidir-me a trucar a la Glòria, en aquells moments no sabia si l'havien detinguda o no.

S'hi va posar ella mateixa al telèfon i m'ho va explicar tot.: Havia estat llesta, l'endemà del merder, va tornar cap a Lloret, les bosses les va guardar en un lloc segur, hi havia tota la xavalla i uns cent mil euros, el gruix dels diners estava dins la que tu havies amagat. Els dos dies que havia estat fora, la seva germana s'havia fet càrrec del bar. Ningú, a part dels coneguts havia preguntat per ella i la policia no s'hi havia acostat per res. Aleshores, només arribar a Lloret se'n va anar als mossos d'esquadra i va denunciar la teva desaparició.

Els hi va dir que des de feia tres o quatre dies no en sabia res de tu i estava molt preocupada, que t'havia estat buscant per tot arreu on més o menys podies estar, però no havia aconseguit localitzar-te.

Se'n va sortir, era coneguda al poble i no van sospitar d'ella, van considerar que tu l'havies enganyat per aconseguir un refugi segur a casa seva mentre preparaves l'atracament i no li van imputar cap càrrec, ni tampoc la varen investigar - almenys aparentment - simplement es varen creure la seva versió dels fets, atès que no tenia cap taca al seu historial i que un dels mossos que investigava el cas era del mateix Lloret i la coneixia de tota la vida.



Després de deixar passar un temps prudencial i aprofitant els seus freqüents viatges a Madrid per visitar-te al·legant que havia estat companya teva, et venia a veure regularment a la Clínica la Paz on estaves ingressat.

Poc a poc anaves millorant, però no la reconeixies a ella ni recordaves res de quan havia passat, bossa inclosa que de fet, era el que a tots, uns i altres més ens interessava, a part de la teva recuperació, hi és clar.



"Corro per un carrer i ja no duc la bossa a la mà. Un policia apareix per un costat i em dona "l'alto" Tombo a la dreta i continuo corrents fins que aconsegueixo perdre'l de vista.

Aleshores quan estic a punt d'arribar a la sortida, un altre apareix a la meva esquerra comminant-me a entregar-me. No li faig cas i apresso a córrer, ell dispara, jo em dono la volta i ho faig també, de sobte sento un cop sec al cap i tot s'esvaeix al meu voltant"



L'Óscar continua, s'ha adonat que estava en un altre estadi però no comenta res del record que per uns moments ha retornat a la meva memòria...



...L'últim dia que la Glòria et va venir a visitar, una infermera li va comunicar que no et podia veure, atès que l'endemà et tenien de traslladar no sabia exactament a on, que la policia ho portava tot molt en secret i que no li podia informar de res més.

Coses de la Policia, tot ho porten molt d'amagat, jo penso que ho fan per donar-se importància, ja t'ho pots imaginar - li diu amb un to de complicitat - però finalment sempre hi ha alguna que altra filtració que no poden controlar i t'acabes assabentant d'allò que t'interessa,.

De vegades encara que et sigui exactament igual el fet de saber-ho o no.

Ella em va avisar de seguida, vaig venir tan aviat com vaig poder i vigilant la clínica aconseguirem seguir la policia quan, inconscient et traslladaven en una ambulància fins a l'Hotel del Prado.



A partir d'aquí ens limitarem a seguir-te discretament a l'espera de veure com reaccionaves amb la pretensió de rescatar-te - con vàrem fer - del seguiment i control de la policia.

Des que sortires de l'hotel i et trobares amb la dona de la policia a la puerta del Sol, fins les teves anades i vingudes a recollir l'entrada i al tren que et va dur fins al Parc Warner Bros, tota la estona érem a prudent distancia rera teu.

Ells et seguien per davant nostre, vol dir doncs que en certa manera nosaltres mes que fer-ho amb tu, de fet a qui seguíem era a ells que, pendents de tu ni tan sols sospitaren o s'adonaren de la nostra presència.

Anàvem esperant el moment oportú per actuar, quan en adonar-nos que et quedaves a veure l'espectacle d'Arma Letal, com faltaven encara vint minuts per començar l'actuació, vàrem improvisar sobre la marxa un pla per rescatar-te.

Semblava una mica esbojarrat i poc pensat, però la sort, o ves a saber que, ens va sortir rodó. Possiblement si ho haguéssim planificat amb temps no ens hauria anat tant bé - afegeix amb un deix d'ironia -

Aprofitant el tumult i que tothom estava només pendent de l'espectacle i aquests a qui vàrem agafar la llanxa eren els últims en sortir, els vàrem estabornir, mentre la Glòria es va posar el vestit de neopré, va agafar la llanxa com si fos una participant més de l'actuació i es va acostar a la falsa platja i un cop allí et va fer pujar dalt.

La resta ja la saps.

Ara depenem de tu, quan recuperis del tot la memòria, agafem la bossa amb els diners vigilant no ens enxampin, ens els repartim i cadascun que faci el que vulgui. La nostra societat s'haurà acabat.

I ara s' em dispenseu - afegeix - me n'aniré a dormir, son quarts de dotze i estic cansat, ha estat un dia molt mogut i tens, la veritat és que necessito descansar per reposar forces.

Nosaltres ens n'hi anem també - li vaig dir - però no a dormir encara, tenim molta feina a recuperar.

17

---------------------------------------------------





La llum del sol que entra per la finestra em desperta. Miro el rellotge, son les deu tocades. Ella dorm al meu costat tranquil·la i relaxada. El seu respirar és acompassat. Penso que te un bon cos, res espectacular, però molt ben proporcionat.

Li acaricio els llavis amb el dit, fa un gest i es dona la volta enganxant-se a mi. Noto l'escalfor del seu cos, la seva mà busca inconscientment el meu entrecuix, la deixo fer i torno a dormir-me amb l'eina ben protegida.

Pels voltants de les onze em desperto de nou, ja no és al meu costat, deu haver anat a baix, m'aixeco i encenc una cigarreta.

Trec el cap per la finestra. El dia és seré, radiant encara que la temperatura més aviat és fresca. Em vesteixo i baixo al menjador, allí la trobo esmorzant.

M'assec davant seu.

- Has descansat bé? - em pregunta -

- Perfectament, ahir a la nit em vas donar una bona pallissa.

¿Sempre ens haviem entès tant bé al llit? - li dic -

Somriu:

- Hi és clar, ¿perquè et penses que em vaig quedar amb tu?

- ¿Que vols dir amb aquesta expressió que et vares quedar amb mi?

- Ai ximplet! Que en sou d'innocents els homes. Som nosaltres qui triem i jo et vaig escollir a tu.

Que et pensaves? - afegeix -

Tot i que - s'atura un moment abans de continuar - la veritat és que el teu caràcter ha canviat, abans eres més brusc, ara, en canvi, ets molt més amable, però no canviïs, ja m'està bé així i....



"Corro pel carrer, estic a la part del darrere de la refineria d'Arma letal, hi ha una passarel·la que hi porta, la travesso, un cop a dins, malgrat plou a bots i barrals hi ha una mica de llum, la suficient per guardar la bossa dins d'un fals dipòsit de benzina que hi ha al costat de les escales que pugen cap a dalt.

La deixo aquí, doncs en entrebancar-me i topar amb ell, m'he adonat que es buit, hi ha una tapa, l'obro amb facilitat. No tinc masses opcions i sento als policies i els gossos molt a la vora meu, amb les presses em sembla un bon lloc i no tinc tampoc gaires opcions.. El torno a tapar, giro la tapa, m'asseguro que queda ben fixada i..."



S'adona què estic absent.

- Estaves recordant, oi?

- Sí! I ja se on vaig deixar la bossa.

- Ah sí! On?

Per un instant dubto en dir-li, ella ho nota, però no diu res, tot i que l'expressió de la seva cara reflecteix el desencís que li ha causat el meu dubte momentani..

- Perdona, no dubto de tu, o potser si, honestament ja no ho sé. La veritat és que encara estic terriblement confós.



Decideixo dir-li, al cap i a la fi, m'ha ajudat i és evident que es qui diu que és. De la manera que hem fet l'amor penso que queda clar que hi ha molt més que passió i sexe en la nostra relació. I, si no li dic a ella, a qui cony li tinc de dir?, en qui tinc de confiar?

- Veuràs, la bossa és dins d'un fals dipòsit que hi ha en l'estructura de la refineria d'Arma letal, just al costat de les escales per les que vàrem baixar ahir.

L'expressió de la seva cara encara és seriosa, però reflecteix un lleuger somriure de satisfacció, tant pel fet que hagi recordat on era la bossa, com per la confiança que acabo de dipositar en ella.

- No et preocupis, ho entenc perfectament - em diu - encara no has acabat de centrar-te i és lògic que dubtis de tot i de tots. Però de totes maneres, gràcies per fer-m'ho saber.

- Li penses dir a ell? - em diu referint-se al meu amic.

- Suposo que si, que li ho haig de fer saber, al cap i a la fi ha col·laborat en tot moment en ajudar-nos, tot i que sigui per l'interès dels diners, no oblidis que va ser ell qui va tenir la idea de dur a terme aquest robatori i qui es va cuidar de recollir tota la informació. Després passà el que passà, però no va ser pas culpa seva

- On és? Per cert - pregunto en haver-me adonat de la seva absència -

- Ha sortit a comprar menjar. En comptes d'anar a Medina del Campo, va a Valladolid a un centre comercial que hi ha a les afores. És a la carretera de Palència, sol anar-hi molta gent i quan més personal hi ha, més fàcil resulta passar desapercebut, Medina del Campo és un poble relativament petit i la seva presència de seguida cridaria la atenció dels vilatans. Ja saps que als pobles tothom es coneix i un foraster de seguida crida l'atenció.

No crec que tardi gaire - postil·la -

- Que fem?

Li diem doncs? - li pregunto -

- Sí, penso que sí. Com has dit tu crec que li ho hem de fer saber.







18

---------------------------------------------------



Al cap de mitja hora torna el meu company del supermercat. Tal com hem quedat li ho explico tot i ho agraeix:

- No he dubtat mai de tu - em diu -

Es queda uns moments pensatiu.

- Estàs pensant com anar a recollir la bossa, oi? - li dic en endevinar els seus pensaments -

- Si, no serà fàcil, la policia sap que és en un lloc o altre del Parc i hi deuen tenir vigilància permanent, a tots dos ens coneixen i només entrar-hi els tindrem a sobre o millor dit, seguint-nos a l'espera que agafem la bossa amb els diners per enxampar-nos.

- Halloween! - exclamo de sobte -

- Perfecte - exclama al meu company - ha estat una pensada genial, tothom va disfressat i no ens podran reconèixer, tot i que encara tenim el problema de com trèiem la bossa sense que ens descobreixin.

De sobte se m'ocorreix la concreció de la idea.

- Espera't! Ja ho tinc.

Em disfressaré de geperut de Notre Dame, entraré al Parc amb una falsa gepa i un cop dins agafaré la bossa i la substituiré, ningú se'n pot adonar, és el pla perfecte.

L'Óscar em llença un gerro d'aigua freda.

- La idea em sembla francament bona, però tenim un problema dificil de resoldre.

- Quin? - pregunto -

- No podem viure aquí fins a Halloween, falten gairebé dos mesos, és massa temps. Tard o d'hora en un període tan llarg de temps algú traurà el nas per aquí i, sigui qui sigui sospitarà de la nostra presència, encara que sigui el meu amic.

- Tens raó - li dic mentre em miro la Glòria demanant-li ajut -

- I que hem de fer doncs? - Pregunta ella -

¿Algú te alguna idea raonablement lògica? - insisteix -

El meu company i jo ens mirem decebuts, potser era una bona idea, però estic d'acord amb ell que dos mesos és massa temps, correríem molts riscos, al mon rural tothom es coneix i aquesta es terra de caçadors, des que la nostra presència seria detectada fins que arribés la policia a investigar, podria passar un lapse molt curt de temps.

A banda, hi ha el perill que en qualsevol moment, degut a alguna revisió rutinària de manteniment o per qualsevol altre causa algù del Parc Warner podria descobrir la bossa. Necessitem doncs trobar la manera de recuperar-la quan més aviat millor.



Mentre divago buscant possibilitats i analitzant pros i contras, veig la Glòria que somriu. Segur que en té alguna de pensada - em dic - atès que ja la començo a conèixer.

- Perquè somrius? - pregunto -

S'aixeca, encén una cigarreta i comença a passejar amunt i avall per l'habitació. És conscient que estem pendents d'ella. Deixa anar una golada mentre ens diu:

- Mira que als homes us agrada complicar-vos la vida.

Halloween!!!

- Però si ni tan sols sabeu si el celebren al Parc Warner. Com aquell qui diu l'acaben d'obrir i ni tan sols sabem si ho tenen previst.

S'atura i em mira.

- Fes memòria.

- Com et vàrem treure d'allí?

Hi caic de sobte. Hi és clar!

- Noia, tens raó - li dic -

Tantes cabòries que fèiem aquest i jo i mira que el pla era ben senzill. Ho teníem davant dels nassos i no hi hem caigut cap dels dos. No hi ha res com la lògica femenina, sempre sou capaces de trobar la solució més senzilla i raonable - li dic -

- Gràcies - contesta ella -

¿Així que tinc de fer-me passar per un dels actors del show d'Arma Letal?

- Exacte, veig que ho has entès - contesta un xic sorneguera -

- No és cap mala idea - assevera el meu company -



La Glòria s'asseu al sofà, apaga la cigarreta mentre deixa anar l'última golada de fum i amb aspecte seriós ens diu:

- No serà bufar i fer ampolles, estic segura que constantment hi tenen algú vigilant al parc, doncs saben que més tard o més d'hora intentarem recuperar la bossa i en cap moment baixaran la guardia Tindrem doncs de preparar-ho amb molta cura. No podem despertar cap sospita, tot i què...

S'atura, alguna idea nova li ha vingut de sobte al cap.

- Tot i què, què? - pregunto ansiós -

Somriu satisfeta de la seva nova pensada mentre ens diu:

Oh! m'ha vingut al cap una idea que penso és bona, millor que la inicial. - Somriu - Bé, de fet és la mateixa però amb lleugeres variacions.

Veureu...

No cal introduir-se dins juntament amb els actors, segurament més tard o més d'hora un o altre se'n donaria compte, atès que entre ells es coneixen i cadascun sap quina es la seva funció i el lloc que ocupa en l'espectacle.

Tot plegat és molt més senzill - afegeix -

Es tracte de sortir l'últim rera d'ells, esperar un temps prudencial de dos o tres minuts i barrejar-s'hi quan ja hagi començat l'espectacle. A continuació només es tractarà d'agafar la bossa i sortir sense cridar l'atenció per les mateixes escales.

En el moment de la representació és quan pot resultar més fàcil, atès que tothom està distret, uns mirant-ho tot sense adonar-se'n de res concret i els altres, els actors, concentrats en la seva feina.

Pensa que la refineria comença a cremar i tenen d'estar atents. Sincerament, no crec que ningú - públic o actors - se n'adoni de la teva presència, serà com en els trucs dels mags, la distracció evitarà que ni els uns ni els altres es fixin amb tu.

Nosaltres t'esperarem a baix amb la furgoneta, quan arribis, si tot va com ho hem previst, carreguem la bossa, abandonem el Parc, deixem la furgoneta i amb el cotxe abandonem el país.

Continua reflexionant en veu alta:

Amb l'Óscar haviem quedat d'anar cap Andorra, fins i tot quedar-nos uns dies allí. Ell - senyala al meu company - hi te contactes que podran aconseguir-nos noves identitats, no costarà masses diners i ens evitarà molts problemes de cara al futur.

Si hem de començar una nova vida - afegeix - te d'ésser amb noves identitats també, doncs de no ser així sempre hi hauria penjant del nostre cap l'espasa de Damocles d'una possible identificació en qualsevol moment. Pensa que per aquella zona del sud de França o al nord e Catalunya - depèn com t'ho miris - sovint hi ha controls de la gendarmeria i una simple acció rutinària per a ells, seria la fi de la nostra fugida.

Fa una pausa que aprofita per encendre una altra cigarreta:

A Andorra mateix podem repartir el botí i cadascú podrà anar-se'n cap on vulgui.

- Que us sembla?

- Senzill i per tant brillant - li dic -

- Doncs val més que anem per feina - respon ella - Quan més aviat recuperem la bossa millor, menys possibilitats hi ha que algú casualment la trobi i tot aquest esforç no hagi servit per a res i se'n vagi tot el nostre pla en orris.





19

---------------------------------------------------





Decidim quedar-nos un dies a la finca, no es tracta d'anar corrents al Parc Warner a recuperar la bossa, necessitem planificar-ho tot molt bé, atès que aquesta vegada no ens podem permetre el luxe de fallar. Sabent que la policia esta a l'aguait, pendent dels nostres moviments al parc, tot te de desenvolupar-se de manera que no hi hagi lloc per a la més mínima possibilitat d'error.

Quedem que l'Óscar es cuidarà de comprar el vestit de neopré, mentre, nosaltres canviarem el rètol de la furgoneta i jo revisaré el motor perquè estigui en perfectes condicions.

La Glòria m'ha tenyit els cabells castanys clapejats de blanc, per un blanc intens i m'estic deixant barba i bigoti, almenys a simple vista, el meu aspecte està canviant. Aparento ben bé deu anys mes dels que tinc.

- Tens una imatge molt honorable - em diu ella -

- Esperem que aconsegueixi ser-ho també - li contesto - Tot canviarà a partir d'ara, els mals temps s'hauran acabat per sempre, una nova vida ens espera, una nova vida de burgesos benestants i avorrits.

- Però molt més tranquils - afegeix ella somrient -



En quinze dies ho tenim tot preparat, l'Óscar ja ha aconseguit el vestit de neopré i la furgoneta està a punt. Mentre dinem, repassem una vegada més el pla previst, l'Óscar és qui parla:

Arribarem al Parc mitja hora abans que comenci l'actuació, te de ser o un dissabte o un diumenge que és quan hi ha mes personal. Esperem a la carretera la furgoneta del catering, l'agafem com l'altre vegada i entrem sense cap dificultat al recinte del Parc. Un cop a dins, aparquem la furgoneta i esperem que surtin els actors de l'espectacle, l'acció dins la refineria comença als vuit minuts, aleshores és quan tu - referint-se a mi - surts de la furgoneta, puges per les escales, obres la porta, dones una ullada preventiva i si tot ho veus controlat, agafes la bossa i tornes a sortir.

Ningú se n'adonarà, tothom està prou immers amb la seva feina i si tens algun problema - fa un gest expressiu amb les mans - ho sento, però tindràs d'improvisar.

- Ah! I res d'armes, tot ha de ser molt net.

- Entesos?

Assentim tots dos, el pla és senzill i ho tenim tot calculat, no ha d'haver-hi en principi cap problema.



Desprès de dinar recollim la taula, freguem la vaixella, tornem a posar-ho tot al seu lloc i fem els llits, aparentment no hi ha cap rastre de la nostra presencia a la finca, almenys un rastre aparent a primera vista.

Pugem a la furgoneta, condueix l'Óscar, nosaltres anem davant al seu costat. Madrid és a dos-cents quilòmetres i el nostre objectiu uns trenta quilòmetres més lluny.

L'autovia resta pràcticament buida mentre la furgoneta s'acosta a Madrid a una velocitat raonable per no tenir cap incidència. Es tracte de no cridar l'atenció de manera innecessària.

En arribar a les afores de Madrid, després de donar unes voltes buscant un lloc escaient, aparquem la furgoneta al polígon industrial de Getafe Sud, hi ha molts tràilers aturats fent nit i també més d'una caravana de passavolants com nosaltres tot i que amb unes intencions ben diferents, barrejats entre ells no cridarem l'atenció.

Allí hi passem la nit fent temps fins l'endemà.

Per última vegada repassem el material i tot el pla fins que tothom se sap de memòria la seva part.

Anem a dormit aviat, un bon descans serà el millor per a tots, el dia de demà pot ser molt mogut, encara que tant de bo no sigui així.





TERCERA PART





20

---------------------------------------------------







A les vuit del matí em desperto.

L'Óscar i la Glòria dormen encara als seus sacs, obro la porta de la furgoneta i trec el cap per veure quin dia fa.

Merda!

Està plovent, el dia és molt rúfol i dona la sensació que el mal temps va per llarg. És possible, si continua aquesta borrasca que suspenguin l'espectacle i malgrat que en semblava que ho teníem tot previst i estudiat, en aquesta possibilitat no hi haviem pensat.

Somric, a les pel·lícules o a les novel·les policíaques sol passar sovint, per més ben preparat que estigui un pla sempre hi ha algun petit o de vegades gran detall que s'escapa i tot es torça. Espero en el nostre cas que només sigui un lleuger contratemps. Cony! Si fóssim a Galícia o Cantàbria suposo que hauríem estat molt pendents del temps, però al centre de Castella on a l'estiu plou poquissim, la veritat es que cap dels tres haviem previst aquesta mala jugada de la mare naturalesa.

Decideixo no posar-me nerviós abans d'hora, quan despertin aquest parell de dormilegues ja ens ho parlarem i decidirem quina decisió s'ha de prendre.

L'Óscar es el primer en fer-ho

Li explico el que hi ha, treu el cap i contempla preocupat l'estat del temps.

- Que fem? - pregunto -

- Podriem posar la radio a veure que diuen les prediccions i segons veiem com va l'assumpte, hauria de trucar al Parc Warner com si fos un turista qualsevol preguntant a veure si avui l'obriran, no sabem el temps que fa allí, encara que pel que es veu a simple vista, m'imagino que més o menys el mateix. Tot el cel està molt tapat.



Doncs allí també hi plou de valent i molt més encara que a Getafe, en principi el parc restarà tancat tot el dia, li diu molt amablement la telefonista a l'Óscar.

Decidim esperar, però en un altre lloc, una furgoneta amb gent a dins aparcada massa estona i al mateix indret, pot cridar l'atenció d'algú i en aquests moments aixó és el que menys ens convé. Quan es desperta la Glòria la posem al corrent de com està la situació.

Fa un gest d'enuig.

- I ara que penseu fer? - pregunta -

De moment marxar d'aquí, no volem cridar l'atenció - li dic - el que no tenim gens clar és on anar fins demà, a més a més, segons la radio encara farà més mal temps, es veu que tenim una borrasca a sobre que com a mínim ens farà la guitza un parell o tres de dies.

- Crec - comenta l'Óscar - que seria millor tornar a Medina del Campo, passat demà es dilluns i ja vàrem quedar que ho provaríem un cap de setmana que és quan hi ha més gent al parc, els dies feiners hi ha molt poc personal, sobretot en aquesta època de l'any i precisament el que ens convé per als nostres plans és que estigui ple a vessar.

Decidim tornar a la finca de Medina del Campo, no necessitem parlar-ho gaire per arribar a la conclusió que és millor tornar-ho a provar la setmana següent. Pel camí ens aturem a dinar a Arévalo, al costat mateix de l'autovia. Deu ni do la gent que hi ha, tot i que la majoria son jubilats i algun que altre turista despistat, o informat potser.

Reprenem el camí i a primera hora de la tarda som a Medina del Campo.



Quan estem arribant a la finca, de sobte m'adono d'un fet que aixeca les meves sospites i li dic a l'Óscar que s'aturi en sec.

- Que et passa? - Exclamen alhora ell i la Glòria -

- Que què em passa? Al terra del camí hi ha roderes d'un o dos quatre per quatre i estic segur que abans no hi eren. M'hi he fixat quan marxàvem atès que volta molt poca gent per aquí i com a mínim se'm fa sospitós.

- Qui vols que vingui fins aquí, a la casa no es veu cap vehicle, possiblement deuen ser d'algun totterreny de caçadors, n'hi ha d'haver sovint per aquí. No?

- Potser si, jo no hi entenc gaire, però em sembla que ara no estem en temporada de caça - contesto - i malgrat els seus intents de treure ferro a l'assumpte, insisteix-ho.

- Ves que la presa dels caçadors no siguem nosaltres, de ser així, els totterreny podrien estar amagats darrera la casa o al garatge. Acostat una mica més - li dic - però estigues alerta per si hem de sortir cagant llets.



Sembla que els nostres dubtes i recels posen nerviosos als que com jo sospitava ens estaven esperant darrera de la casa, del garatge en surt un vehicle que es dirigeix a tota velocitat cap a nosaltres, és de la Guardia Civil. La seva sirena eixorda la pau i tranquil·litat de la plana castellana.

- Merda! Merda! Merda!

Tenies raó exclama el meu company mentre dona la volta i gira pel primer camí que troba a la seva dreta.

Els tenim a uns dos-cents metres però no tardaran en atrapar-nos, el seu totterreny està més preparat que la nostre furgoneta per córrer enmig d'aquests camins polsosos i plens de sots.

- Treu la pistola i dispara per distreure'ls - em diu l'Óscar - només tenim una possibilitat per desfer-nos d'ells.

- Quina? - Pregunto mentre agafo l'arma de la guantera -

- Un quilòmetre mes endavant en aquell petit turó d'allí davant on hi ha aquells dos o tres arbres el camí gira de cop a la dreta, davant hi ha un petit marge que dona al riu, si deixem que se'ns acostin, amb la polseguera que deixarem no se n'adonaran i tiraran pel dret.

No es faran cap mal, però aconseguirem desempallegar-nos d'ells. Però tu dispara i mantén-los entretinguts, procura encertar a les rodes - afegeix imperatiu -

- Entesos?

- No et preocupis, tu cuidat de conduir i donar la volta a temps, la resta és cosa meva.



A mida que ens anem acostant al punt escollit per l'Óscar cada vegada tenim més a prop el vehicle de la Guardia Civil. Començo a disparar intentant encertar als pneumàtics però amb els tombs que dona la furgoneta i la polseguera que deixem rera nostre, és tracte d'una tasca gairebé impossible.

De sobte l'Óscar crida:

- Agafeu-vos fort.

La furgoneta dona un gir de noranta graus cap a la dreta, las rodes de la part contraria al gir s'aixequen i estem a punt de bolcar, però miraculosament o gràcies a la seva habilitat després de tres a quatre sacsejades tornen altra volta al seu lloc.

Mentre, entre la polseguera veig passar com un llamp directe al marge i al riu el totterreny dels sorpresos Guàrdies Civils.



L'Óscar continua accelerant i continuem pel camí fins arribar a la carretera general. S'atura abans d'entrar-hi rera un casalot i ens diu:

- Tenim de canviar de vehicle quan més aviat millor, en aquests moments aquesta furgoneta te tots els números per ser la més buscada de tota Castella.

- D'acord - li contesto - però ara que creus hem de fer?

Esbufega abans d'encendre una cigarreta, dona una profunda calada, treu el fum pel nas i torna a esbufegar.

- Tindríem de mirar d'arribar a Valladolid, és a pocs quilòmetres d'aquí, allí deixem la furgoneta ben aparcada en un lloc on no cridi massa l'atenció, recollim les nostres pertinences i ens agenciem un cotxe. Abans no donin part a la Policia i el comencin a buscar, nosaltres serem ja a Saragossa - afegeix amb to de convenciment -

Allí hi passarem desapercebuts - afegeix - Saragossa és un ciutat gran on sempre hi ha molta gent de pas i no és el lloc on se'ls ocorrerà que ens hi hàgim anar a amagar, més aviat es lògic que es pensin que volem fugir cap a França i posin controls a tota la part nord del país.

Després, sense cridar la atenció podem acostar-nos fins l'aeroport on la Glòria pot llogar un cotxe i, a partir d'ací penso que podríem tirar avall cap a les afores de Madrid, allotjar-nos en algun Motel discret d'aquests que hi ha al costat de l'autovia i deixar passar el temps fins que arribem al Parc el dissabte que bé.

Hi estem d'acord, sembla la opció més raonable, tot i que el dificil serà aconseguir arribar fins a Valladolid si els de la Guardia Civil han alertat de la nostra fugida. Però cal contar amb el factor temps i esperar que abans no és posin en marxa, com ha raonat l'Óscar, haurem aconseguit arribar al nostre destí.

A banda, no tenim masses opcions per triar, deixar la furgoneta en un poble petit és cridar d'immediat l'atenció a la policia perquè la trobi, en canvi en una ciutat gran com Valladolid, passarà molt més desapercebuda i poden tardar hores en trobar-la si es que decideixen buscar-la per allí.





21

---------------------------------------------------





A les deu del vespre arribem a Saragossa, l'Óscar que hi te la ma trencada s'ha agenciat un Seat Córdoba de color fosc sense cap signe exterior que cridi l'atenció.

Fins arribar aquí tot ha anat bé.

Aparentment, doncs durant el viatge, mentre dormisquejava he tingut seriosos dubtes envers la fidelitat de la Glòria o L'Óscar, se m'ha ocorregut que algun dels dos m'estava traint, és la única explicació que hi trobo a la presència inesperada de la Guardia Civil a la finca de Medina del Campo, llevat que algun pagès de la zona els hagués alertat en adonar-se'n de la nostra presència - que també podria ser - Però un sisè sentit em diu que algun dels dos els ha avisat i en el dubte, me'n refio més - entre cometes - de la Glòria que no pas de L'Óscar.

Tindré d'anar amb molta cura amb tots dos, se que estic segur fins no trobi els diners, que és el que em fa dubtar sobre la presència de la Guardia Civil, atès que no te cap mena de lògica que intentin agafar-me abans no els recuperi, però a partir d'ací - em dic - hauràs d'anar amb molt de compte Josep Maria.

O potser no m'han traït i tot son cabòries meves producte de l'estat d'ansietat i desconcert alhora e que estic immers, no acaba de quadrar-me que m0hagin traït tenint en compte les reflexions que acabo de fer-me, però com estic immers en aquest estat tant confós em temo començo a veure fantasmes per a tot arreu.

De sobte, un altra possibilitat espetega en el meu cervell com un llampec.

¿I si estiguessin esperant-nos pensant que ja haviem recuperat la bossa?

No es tan descabellat, si com em penso un dels dos m'havia traït, es molt més fàcil recuperar la bossa aquí que no pas al parc, ple de gent i per tant amb més possibilitats de que m'escapolís. La posterior reacció de l'Óscar - principal sospitós -, no ens enganyem, és la lògica, intentar fugir, atès que els seus còmplices no saben que no duem la bossa i el fet de sortit corrents és una manera de fels hi ho saber, si confien cegament en ell, hi és clar.

La veritat és que ja no se que pensar ni en qui confiar. L'ùnic cert dintre de tot és que mentre no agafi la bossa amb els diners no tinc de preocupar-me per res i, a partir d'ací, a partir d'ací caldrà tenir els ulls molt oberts i procurar ser més espavilat que ells.

M'hi va la pell, aixó no tinc d'oblidar-ho en cap moment si vull sortir-ne ben parat d'aquesta història.



Sopem en un bar del carrer del Tubo, nosaltres en una taula i l'Óscar en una altra. Difícilment podem cridar la atenció atès que la clientela com sol passar a les capitals és d'allò mes heterogènia. Ningú és fixa amb ningú, ni te cap interès en que facin, tots plegats pretenem passar el màxim de inadvertits cadascú pels seus propis motius.

Viu i deixa viure
, potser perquè gran part dels parroquians no volen ni poden donar gaires explicacions sobre ells mateixos.



Una parella d'africans bastant joves, si miren temorosos al seu voltant, com esperant ansiosos algù. La Glòria també es fixa en ells.

- Que en penses? - pregunta -

- De la parella d'africans?

- Hi és clar, de qui si no, m'he donat compte de com has reparat en ells.

Estan espantats - contesto - crec que esperen algù, un contacte o una cosa per l'estil i en la mida en que no arriba es van posant més nerviosos cada vegada.



No tardem gaire en sortir dels nostres dubtes, un home africà també, però vestit a l'europea amb un vestit gris entra i s'asseu a la taula de la parella. Xerren uns moments, s'aixequen tots tres i surten al carrer, ell davant i els altres rera seu. L'home del vestit gris es qui ha pagat el compte.

Els nous esclaus - exclamo en veu alta - deixant fluir de manera inconscient els meus pensaments.

- Sí! segurament tens raó - comenta la Glòria que ha entès perfectament que volia dir - Però és el que hi ha - postil·la - i encara gràcies que aquests han pogut arribar fins ací sans i estalvis, que n'hi ha que ni tan sols aconsegueixen assolir-ho i es queden per sempre a meitat del camí.

- Ha de ser molt trist abandonar la teva terra, la teva gent - reflexiona en veu alta - tot plegat per continuar malvivint en un lloc estrany, ple de gent estranya i que parlen un idioma estrany.

- Sí! i és curiós - comento - per a ells els estranys som nosaltres i per a nosaltres els estranys son ells, és una paradoxa. No creus?

- Sí! sempre ha estat així, suposo que només es un problema de comunicar-se i ja no hi ha estranys. Només persones que conviuen.

- Tens raó - li dic.



Abandonem el local un parell de minuts després que ho hagi fet l'Óscar. Decidim dividir-nos a l'hora de dormir, l'Óscar per un cantó i nosaltres dos per l'altre, a la part antiga de la ciutat hi ha pensions que no solen fer cap pregunta si pagues per endavant, propina generosa inclosa.

En trobem una molt a la vora d'on hem estat sopant. No és ni un una estrella, però és el que més ens convé donada la nostra actual situació.

Malgrat les circumstancies i la sordidesa de l'habitació, fem l'amor com dos adolescents, conscients que pot ser l'última vegada, que en qualsevol moment tot es pot torçar encara més del que ja ho està.

En acabar em decideixo a agafar el brau per las banyes i transmetre-li a la Glòria les meves sospites sobre la sobtada i inesperada aparició de la Guardia Civil.

- Jo ho he pensat també - contesta seriosa -

Et refies de mi? - afegeix -

- Més que no pas de l'Óscar, malgrat que si vols que et sigui sincer, ja no si se si em puc refiar realment de ningú, ni tan sols de mi mateix. Tot és tan estrany que soc incapaç de raonar amb la lògica necessària, potser no son res més que aprensions meves, o estic hiper sensibilitzat per tot plegat. Deixa-ho estar. A lo millor algun pagès de la zona ens va veure - comenta ella - i en cridar-li la atenció la nostra presencia va avisar la Guardia Civil. De vegades la explicació més senzilla sol ser la més raonable de totes.

També és possible - afegeixo -

- Ho entenc - em diu mentre m'acaricia el cap, però tens de confiar en tu i amb mi, soc qui soc i no t'he traït, no vull els diners per a res, ja t'ho vaig dir abans de l'atracament quan intentava dissuadir-te, aquests maleïts diners no ens feien cap falta. Tu vas ser qui va insistir per ajudar l'Óscar. - A més - afegeix - no tindria massa raó de ser que s'hagués pres la molèstia d'avisar a la Guardia Civil si l'objectiu final, treballi per a qui treballi es recuperar el botí. Semblaria molt més raonable que aquesta actuació - si es que no està de la nostra part - la fes en el moment en que recuperessis els diners, no abans, al cap i a la fi, seria com matar al missatger. Aixó vull que ho tinguis molt clar - afegeix convençuda del seu raonament -

- A no ser - la interrompeix-ho - que ens esperessin pensant que ja haviem recuperat la bossa, Encara que en teoria no teníem de tornar a la finca, l'Óscar es podia haver inventat alguna excusa per tornar-hi i ells estarien allí esperant-nos. Si no hagués plogut, més o menys a la mateixa hora hauríem tornat allí si les meves sospites son certes.

- Potser si - contesta - Mira, quan a tot plegat, per mi, ara mateix podem deixar-ho córrer tot i marxar cap a Lloret o a qualsevol altre lloc, no et preocupis que ja ens en sortirem - afegeix reptadora - i els maleïts diners que se'ls quedí tots ell.

- No puc - li dic mirant-la als ulls - hem arribat massa lluny per ara tornar enrere. Haig de recuperar els diners i una vegada els tinguem, si les meves sospites son sense fonament i tot s'escau com està previst, ens els repartim amb ell i ens n'anem a on tu vulguis. Et dono la meva paraula que aquesta part de la meva vida s'haurà acabat definitivament.

Somriu. D'acord, arribarem fins al final com tu vols i sàpigues que pots contar amb mi per tot. Estaré sempre al teu costat passi el que passi, però caldrà que anem amb molt de compte, hi ha masses diners en joc i en qualsevol moment es pot complicar tot.

Ja és tard quan ens adormim, demà ens espera un dia agitat i incert.





22

---------------------------------------------------





Uns cops de puny secs a la porta ens desperten. Mig endormiscat miro el rellotge. Son les sis del matí.

- Obriu, soc jo!

Qui truca és l'Óscar.

M'aixeco i obro la porta.

- Que passa? Saps quina hora és?

- Hi és clar que ho sé, però tenim de marxar quan més aviat millor, han assassinat a un romanès aquí sota mateix fa una estona, d'aquí a uns moments tota la zona estarà envaïda per la policia i començaran a registrar pensions i a demanar la documentació a tothom que els sembli sospitós i, d'aquests per aquí n'està ple, entre ells nosaltres.

- Vestiu-vos i fotem el camp ja!

Penso que te raó. En sortir de la pensió al cap de cinc minuts, les primeres sirenes de la policia sonen ja pel fons del carrer. Caminant poc a poc en direcció contraria i separats, abandonem el carrer del Tubo en mig dels tafaners i noctàmbuls que deambulen per la zona del crim. Agafant la avinguda de la Independència, busquem un bar obert per prendre uns cafès i fer una mica de temps fins que es faci de dia.

És evident que no podem anar a llogar un cotxe a aquestes deshores del matí, necessitem doncs un refugi temporal per deixar passar l'estona i, un bar és el lloc idoni, allí a aquestes hores de la matinada s'hi refugien noctàmbuls barrejant-se amb els primers treballadors i uns i altres van prou adormits per fixar-se massa en qui tenen al seu costat.



En trobem un darrera mateix de l'edifici de el Corte Inglés. A penes hi ha gent. Primer entrem la Glòria i jo, al cap de dos minuts ho fa l'Óscar. Seiem en una taula i demanem dos cafès amb llet, l'Óscar es situa a la barra i pren un cigaló.

La Glòria m'agafa la ma mentre em diu:

- Recorda el que et vaig dir ahir a la nit, si vols ho deixem tot ara mateix, que es quedi l'Óscar amb els diners. Tinc el pressentiment que això no acabarà bé.

- No pot ser! - li contesto - Ja en vàrem parlar abastament ahir al vespre, vull resoldre aquest assumpte d'una vegada i a la meva manera, jo ho vaig emmerdar tot i jo ho arreglaré.

Entesos?

- El que tu diguis contesta compungida mentre retira la mà i encén una cigarreta.

Al cap d'una mitja hora sortim del bar, primer nosaltres i després l'Óscar. Caminem pausadament pel passeig de la Independència. No és massa prudent vagar tot sols a aquestes hores del matí atès que ens estan buscant. A penes hi ha gent pel carrer i només els cotxes passen amunt i avall apressats. Els autobusos circulen mig buits amb els primers treballadors i els últims noctàmbuls, uns i altres es barregen amb el son canviat.

Se m'ocorreix una manera de passar el temps sense cridar l'atenció.

- He pensat que podriem anar a la estació central de RENFE, allí ha d'haver-hi ja molt moviment de personal a aquestes hores del matí, és el lloc idoni per passar desapercebuts, molta gent de arreu i d'enlloc, la majoria forasters. Segur que allí no cridarem gens l'atenció.

- Es molt lluny d'aquí? - pregunta la Glòria.

- No! a uns deu minuts de caminar normal

A ambdós els sembla bé la meva idea

La estació Central de RENFE-DELICIAS a Saragossa, està ubicada al carrer de la Rioja, molt a la vora de l'avinguda de Navarra, a deu minuts d'on estem. Malgrat l'hora hi ha bastant moviment de gent apressada amunt i avall. A la cafeteria ens asseiem a una taula i prenem uns cafès i croissants.

Son quarts de vuit del matí.

El temps passa lentament quan necessites que sigui al inrevés i ràpid quan vols que mandregi, mai te la seva justa mesura. El deixem córrer però, mentre planifiquem l'acció a emprendre.



Avui és dilluns, val a dir doncs que tenim de trobar un lloc on restar fins al dissabte següent. L'Óscar es qui te la idea mes raonable i que ja ens havia comentat el dia anterior, atès que proposa instal·lar-nos en algun Motel de les rodalies de Madrid.

És on faran menys preguntes - afegeix - mentre continua exposant la seva idea:

Hi anirem per separat, a part de canviar cada dos dies de lloc, quant menys rastre deixem millor, a més a més, no crec que ens busquin tan a la vora de la capital, si han trobat la furgoneta pensaran - per lògica - que hem fugit amunt intentant travessar la frontera. De fet, seria el més raonable tenint en conte que ens estan buscant.

Consultant a informació a la mateixa estació, ens diuen que hi ha un autobús que surt de la Gran Via a la porta de la Universitat que va fins l'aeroport que, tot plegat és a uns nou o deu quilometres de la capital aragonesa. Surt cada hora i el trajecte dura uns vint-i-cinc minuts.

Abandonem l'estació de Renfe i anem a Gran via a agafar-lo. Pels voltants de les nou del matí arribem a l'aeroport de Saragossa. No hi ha molt moviment a aquestes hores, però en el nostre cas ens es ben bé igual, si d'algun aspecte n'anem molt sobrats - massa - és de temps.

Mentre la Glòria va al mostrador de HERTZ a fer els tràmits per llogar l'automòbil, amb l'Óscar comprem un parell de diaris de Madrid per veure si parlen de nosaltres. Prenem uns cafès, mentre fullegem el País i l'ABC però estranyament no hi ha ni la més mínima referència als fets que es varen produir a la finca de Medina del Campo el dia anterior.

- Com ho veus? - pregunto al meu company -

- No se que dir-te, estic tan desconcertat com tu. De totes maneres, és possible que vulguin que ens refiem, la millor manera és que als medis informatius no és parli de nosaltres, o simplement ho han considerat una noticia menor i no l'han publicada, tot i què també es possible que donat que els de la benemèrita van fer una mica el ridícul, no hagin donat part de l'afer, podrien considerar també que érem simples rodamóns o okupes temporals, al cap i a la fi n'hi ha per tot arreu.

Crec que els de la Guardia Civil no tenien res a veure amb la policia que et va deixar anar, en canvi - afegeix - estic convençut que d'una manera o una altra ens tenen més o menys controlats.

De fet - argumenta - els hi servim, sobre tot tu, molt més lliures que no pas detinguts, si el que pretenen és recuperar la bossa i amb ella els diners.

En aquestes divagacions estem quan arriba la Glòria.

- Ja està, un Seat Ibiza, és tot quan he pogut aconseguir - ens diu com intentant justificar-se -

- És més que suficient - li contesto -

Comento amb ella l'absència de noticies als diaris i comparteix la teoria de l'Óscar. Abandonem l'aeroport de Saragossa i agafant l'autopista ens dirigim cap a Madrid.





23

---------------------------------------------------





El primer Motel que trobem a l'entrada de Madrid molt a la vora de l'aeroport internacional de Barajas, és el Avión, que ja coneixíem amb la Glòria de la nostra última estada. És un lloc tan bo com un altre, però te l'avantatge d'estar al costat mateix de l'autovia. Aquesta situació en cas de tenir de sortir per cames sempre és important.

Després d'instal·lar-nos ens reunim a la nostra habitació amb l'Óscar per acabar d'afinar alguns detalls. Necessitem planificar-ho tot molt bé, el més probable es que els policies estiguin pendents de qualsevol moviment estrany i del que es tracte és de no cridar gens l'atenció.

L'Óscar coneix el recorregut de la furgoneta de catering de l'altre vegada, es tracta per tant, d'aturar-la i fer-se amb ella per aconseguir entrar al recinte del parc sense cap problema.

Tenint en compte la experiència anterior, és la manera més senzilla d'entrar-hi sense despertar sospites. El cotxe que hem llogat el deixarem a les rodalies de manera que en sortir abandonarem la furgoneta i fugirem amb ell.

Tot ha de ser molt net i ràpid.



En haver-nos posat d'acord amb la manera d'operar l'Óscar diu que si no ens importa agafa el cotxe i se'n va a veure un col·lega que te a Fuenlabrada. Creu que pot aconseguir d'ell la informació sobre que es cou en l'ambient de la zona que sempre ens pot anar bé. És confident de la policia però a la seva manera, legal, mai ha traït cap amic i a mi me'n deu una de grossa des fa molt de temps. Si algú sap alguna cosa aquest és ell - afegeix -

No és que a la Glòria i a mi ens faci massa gràcia que se'n vagi atesa la malfiança que tenim d'ell, però no li podem dir que no, llevat que el fem dipositari de les nostres sospites.

- Vindré tard - ens diu - però no us preocupeu - em quedaré a sopar a casa seva.



En quedar-nos sols a l'habitació, la Glòria em mira d'una manera que ja em comença a ser familiar. Està esvalotada i això vol dir que aviat hi haurà moviment.

Confesso que no acabaré d'entendre mai la manera de pensar de les dones. Una com ella, amb certa estabilitat econòmica i personal i sense cap problema aparent, com pot complicar-se la seva vida en embolicar-se amb un individu com jo que l'ùnic que fa és pertorbar la tranquil·litat de la seva existencia.

Li ho dic, somriu mentre comença a despullar-se.

- No cal que m'entenguis, només respecta'm i intenta que sigui feliç al teu costat. Abandonant aquesta vida que portaves, estaràs molt a la vora d'aconseguir-ho.

Acaba de despullar-se.

Déus que bona està, alguna cosa hauré fet bé en aquesta vida per que m'hagi tocat una dona com ella. Em despullo també - millor dit - ella m'ajuda.

Fem l'amor com s'escau, sense presses i amb tendresa. Aconsegueix que duri com mai m'ho havia imaginat. Al cap de més de mitja hora, esgotats i esbufegant ens estirem tots dos al llit.

- Deu n'hi do - li dic -

- Ella em contesta sorneguera.

- Tractant-se d'un home no ha estat del tot malament.

Somric mentre l'acaricio, noto que es remou neguitosa i continuo, començo per dalt i lentament vaig baixant, la seva excitació augmenta i aviat jo també torno a estar a punt.

Continuem on haviem acabat una llarga estona fins que esgotats tots dos, ens adormim.



Desperto amb aquella sensació de no tenir ni idea d'on soc, ella encara dorm de boca terrosa regalant-me el paisatge de la seva esquena nua. Miro el rellotge, son les sis de la tarda, tinc gana i suposo que ella en despertar-se també. No hem dinat i crec que ja comença a ser hora de menjar alguna cosa.

Es desperta a quarts de set, mandrosa, s'estira voluptuosament sense ni tan sols adonar-se de la meva presència.

Te un bon despertar - em dic -

Obre el ulls i somriu mentre pregunta:

- Quina hora és? - Tinc gana.

- Gairebé les set i jo també en tinc, si et vesteixes podríem baixar a menjar alguna cosa al bar, si no, em temo que reincidiré. Tu mateixa.

Torna a somriure, fa un principi d'acariciar-se, però esclata a riure mentre s'aixeca oferint-se esplèndida amb tota la seva nuesa.

Tinc molta gana beneit, au va anem.

Ens vestim i baixem al bar.



El bar del motel a aquestes hores es el més semblant a un supermercat a Moscou. L'ùnic que ens poden oferir a aquestes hores de la tarda, son entrepans amb un pa més que sospitós de ser de primera hora del matí o algun plat combinat d'aquells de la foto i que a la hora de la veritat no hi tenen gairebé mai res a veure.

L'oferiment no es molt encoratjador i em temo que en veure-ho, la noia que ens atén ens diu que al costat mateix del motel hi tenim un asador que a partir de les vuit ofereix sopars.

Deu haver vist per l'expressió de les nostres cares que anem afamats. Li agraïm i hi anem mentre estirem una mica les cames donant una volta per les rodalies.

De fet, poc hi ha a veure, és una zona bàsicament industrial, salpebrada de restaurants i serveis de tots tipus.

Ens asseiem al voltant d'una taula a fora de l'asador. Ho tenen molt ben arreglat i enjardinat, uns emparrats ara erms de flors i fulles que tot just comencen a embrancar-se proveiran d'una bona ombra a l'estiu següent, que serà d'agrair atesa la xafogor de la meseta.

Un cambrer esmerça de cop les meves bucòliques reflexions quan de manera no gens amable ens diu que en aquesta època de l'any no serveixen a les taules de fora.

- Se acerca el invierno y solo atendemos en el interior - aclareix en adonar-se de la brusquedat en que ens ho ha dit -

Li demano si podem continuar asseguts fent temps fins l'hora de sopar i ens diu que per ell cap problema.

La temperatura és agradable, el noi torna al cap d'una estona i ens ofereix de prendre el que vulguem. O bé s'ha adonat que havia estat molt brusc abans o potser el seu cap li ha esmenat la plana. Interiorment li agraeixo el detall tardà i li demano un parell de cerveses.

A les vuit tocades entrem a dins, fora comença ja a refrescar.



No hi ha res com tenir gana de veritat per trobar-ho tot d'allò més bo i en aquest cas, a més a més ho és de veritat.

Mentre prenem cafè, em miro la Glòria, no diu res però se li nota que encara que temporalment se sent bé. A mi em passa el mateix.

Per uns moments m'envaeix la sensació, la intuïció de deixar-ho córrer tot i anar-nos-en per gaudir de la vida.

Em temo que ella ho nota.

- ¿Estàs pensant en deixar-ho córrer tot, oi?

- Més o menys.

Saps! - diu - Ara em sento bé, som una parella normal, sopant tranquil·lament i sense cap problema aparent i, després de la tensió dels últims temps, francament s'agraeix.

Però només és un miratge - afegeix - i ho sabem tots dos, aquest assumpte s'ha de acabar, això si, quan més aviat millor, després ja programarem sense presses el nostre futur.

Somriu mentre m'agafa la mà.

- No et preocupis i no facis cas de quan et vaig dir ahir, tot anirà bé.

- Això espero - li contesto sorneguer - també havia de ser bufar i fer ampolles l'atracament i mira com va acabar, com el rosari de l'aurora.

- Les coses no sempre surten malament, aquesta vegada ho tenim tot planificat, serà senzill i ràpid.

Acabem de sopar i tornem cap el Motel, ha refrescat. Mentre caminem per la vorera de l'autovia, s'arrauleix contra mi.

A quarts de dotze arriba l'Óscar.

Cap dels seus contactes te noticies sobre els últims esdeveniments, la policia ho porta amb molt de secret.

- Crec que no es tracte d'una operació a gran escala com ens pensàvem - diu - més aviat hi ha un petit grup dins el cos que te molt d'interès per nosaltres.

Els motius poden ser dos - afegeix:

Un, és que vulguin fent mèrits enxampant-nos i, l'altre, que simplement pretenguin fer-se amb els diners, aspecte que tampoc ens tindria de sorprendre atès que el botí és important i l'estat de desànim de molts dels policies molt elevat.

Tot aquest assumpte es molt confós i de ser certes les meves suposicions, en el segon cas, ho tindríem molt malament atès que no voldrien deixar cap pista que els pogués comprometre.

Pel compte que ens te, tindrem d'anar amb molta cura i estar emetents a qualsevol aspecte que ens pugui resultar sospitós.





24

---------------------------------------------------





La resta de la setmana fins arribar al dissabte transcorre entre l'avorriment i la tensió. Son sentiments contraposats que ens pugen l'adrenalina i ens deixen els nervis a flor de pell. Intentem no xocar entre nosaltres, però se'ns fa dificil. L'Óscar es qui està més nerviós de tots tres, es passa el dia amunt i avall sense saber on dar-la.

Malgrat tot aconseguim que les aigües no surtin de mare, sobre tot gràcies a las bones arts de la Glòria que posa pau de seguida que ens comencem a esvalotar.



Tal com hem previst canviem dos cops de Motel. Cada dia hem comprovat el recorregut de la furgoneta de catering i sempre és el mateix: Surt del polígon sud de Getafe i en comptes d'anar per l'autopista, agafa la carretera secundaria C-12 que te al costat. És una carretera molt poc transitada que sortint de la M-30 et porta directament al Parc per l'interior, evitant embussos i travessies.



Mica en mica, malgrat la tensió d'aquests dies vaig recordant tot el meu passat. No és com per sentir-se'n molt orgullós, però com em diu la Glòria, és el que hi ha, qui més qui menys te parts fosques rera seu. Es tracte doncs d'acceptar-lo amb tots els seus errors i contradiccions, ara tinc la oportunitat d'arreglar-ho tot i començar de nou i, a partir d'ací portar una vida digna i tranquil·la. La presència d'ella serà molt important per aconseguir-ho.



El dissabte a les deu del matí, mitja hora abans no arribi la nostra víctima, aparquem el Seat Ibiza al costat de la carretera amb el capó aixecat. Hi ha molt poc moviment a aquesta via secundaria i més encara a primeres hores del matí d'un cap de setmana d'estiu on molta gent ja ha abandonat la ciutat a la recerca del camp, el sol o la platja.

En cas que s'aturi algú abans ja el dissuadirem que ens ajudi. Hem quedat que la Glòria li dirà que moltes gràcies però ja ha avisat la grua per retirar-lo i la està esperant.

L'Óscar i jo ens amaguem rera uns arbusts, mentre ella espera al costat fent veure que intenta arreglar-lo.

Vint minuts més tard, la silueta de la furgoneta es divisa a la llunyania, la Glòria es prepara i quan arriba gairebé a la seva alçada, comença a fer-li senyals que s'aturi.

Ho fa.

Li explica que el cotxe s'ha parat de cop i com no hi entén res no hi ha manera de posar-lo en marxa. I a més a més, m'he quedat sense bateria al mòbil. Vaja merda de dissabte - afegeix - per fer-se més convincent.

Mentre el noi li ofereix de bona fe la seva ajuda, nosaltres anem per darrera i l'estabornim. Arrosseguem el seu cos rera els arbusts, el despullem l'emmordassem i lliguem, mentre, l'Óscar es posa la seva roba. Agafa la furgoneta i nosaltres el seguim amb el cotxe.

Quan tot hagi acabat amb el mateix mòbil que du a la furgoneta avisarem a la policia per que l'alliberin, el noi no en te cap culpa de res.



A les deu i vint-i-cinc som a les rodalies del Parc Warner, aparquem el Seat Ibiza i ens introduïm en la part posterior de la furgoneta. Sense cap dificultat l'Óscar entra dins el recinte del Parc, aparca al lloc convingut i esperem a que sigui l'hora.

El de seguretat ni tan sols s'ha fixat amb ell, ha vist la furgoneta que be cada dia a aquesta a hora i l'ha deixat passar sense cap comprovació, fins i tot l'ha saludat com es coneguessin de total la vida - ens diu l'Óscar -

Em pregunto de que serveixen els serveis de seguretat un cop resten immersos en las rutina de cada dia, després passa el que passa i és quan es decideix crear una comissió per esbrinar les causes que han motivat la fallada en els sistemes de seguretat.

Cony! Només que fessin bé la seva feina no caldria esbrinar res perquè segurament ja no passaria res, o s'avortaria l'intent del tipus que fos.

Començo a posar-me el vestit de neopré, mentre, veiem els integrants de l'actuació que comencen a sortir, xerrant distesos entre ells mentre fumen i fan bromes.

Falten deu minuts per què comenci l'espectacle.

A partir d'aquí tot succeeix molt ràpid.

Els homes comencen a pujar per les escales, espero tres minuts i ho faig també rera seu. Arribo a dalt, obro la porta, no hi ha ningú al meu entorn. El fals dipòsit es davant meu, trec la tapa, respiro alleujat, la bossa es a dins, l'agafo mentre comença a cremar tot, un actor passa apressat davant meu i em mira sorprès però continua. No puc perdre més temps.

Torno enrere, tanco la porta i baixo corrents escales avall. Amb aire triomfal ensenyo la bossa als meus companys, pugem darrera la furgoneta mentre l'Óscar arrenca pausadament.

Em trec el vestit de neopré, la Glòria comprova que dins la bossa hi hagin els diners. Da un gest d'assentiment mentre somriu fent un gest de victòria amb els dits.

L'Óscar aparca al costat del Seat Ibiza, baixa i ens obre la porta del darrere de la furgoneta.

- Hi és tot? - pregunta -

- Sí! contestem alhora tots dos.

- Doncs fotem el camp quan més aviat millor, no sigui que t'hagin vist i això s'ompli de policies en uns minuts. En principi no tenen d'haver reaccionat, atès que a part dels figurants de l'espectacle, ningú més t'ha d'haver vist

Posem la bossa al maleter i arrenquem poc a poc per no cridar l'atenció. Quedem que conduirà la Glòria atès que l'Óscar te retirat el permís de conduir i jo no el duc a sobre i ja seria mala llet que ens aturessin per una simple comprovació rutinària i per una bajanada com aquesta ens enxampessin.

El principat d'Andorra ens està esperant.



En sortir de Madrid, en comptes d'anar cap a Saragossa, decidim agafar l'autovia cap a Valladolid i des d'allí continuarem cap a Soria, Saragossa i Lleida on enfilarem cap el principat d'Andorra.

Abans però, a mig camí hem trucat des del mòbil del pobre noi del catering per avisar a la policia del seu parador.

Ell no en te cap culpa i amb una carretera tan poc transitada, si podria passar dies.

Tampoc es tracte d'aixó - em dic -





25

---------------------------------------------------





A l'àrea de servei de Lleida ens hi aturem a dinar. Cosa estranya, no hi ha massa gent, es nota que estem fora de temporada.

Malgrat un cert estat de nerviosisme mengem relativament relaxats. Mentre, deixem anar-nos fent plans de futur.

L'Óscar diu que un cop hàgim repartit el diners, ha decidit anar-se'n a viure a les Canàries, concretament a l'illa de Lanzarote.

- Hi vaig anar de viatge de noces i em sembla un lloc perfecte per passar la resta de la meva vida, és un lloc tranquil i un tipus de paisatge que m'agrada, A més a més - afegeix - hi ha molt d'estranger, allí no cridaré l'atenció ni ningú em preguntarà res.

En la mida en que comenci a agafar confiança amb algun veí, diré que m'ha tocat una primitiva hi he decidit viure allí per descansar i fugir de l'atabalament de Barcelona.

Em sembla una explicació més que raonable - afegeix -



Nosaltres no tenim encara gaire clar que farem - li contesto - tot i que la Glòria te ficada al cap la idea de quedar-nos a viure a França.

Tot plegat no és res més que fer volar coloms, però després dels dies de tensió que hem viscut, una certa relaxació s'agraeix i crec que la necessitem, encara ens queda acabar de rematar la feina i fins aquest moment no estarem tranquils del tot.



Després de dinar, continuem fins a Ponts, des d'allí vorejant el pantà d'Oliana enfilem la carretera cap a la Seu d'Urgell que ens portarà fins Andorra.

A les sis de la tarda, sense cap problema passem la frontera de la Farga de Moles i ens endinsem dins el petit principat. De fet a l'hora d'entrar, Andorra no te cap problema, hi pots passar el que vulguis que no et regiraran res, llevat que algù els hagi avisat.

Deixem enrera Sant Julià de Lòria, Andorra la Vella i Escaldes Engordany i ens enfilem direcció la Massana.

A la dreta ens queda l'envitrallat edifici termal de Caldea mentre tombem a l'esquerra cap La Massana, allí ens aturem a prendre un cafè mentre l'Óscar truca al seu contacte.

Va assentint mentre l'altre parla, finalment penja i ens diu:

- Hi ha hagut un canvi en els plans, hem de pujar fins el Pas de la Casa, tenim habitacions reservades a l'Hotel el Parc, allí el meu contacte ens proveirà de les noves identitats, tenim de fer-nos retrats al primer fotomatón o fotògraf que trobem, li faran falta.



Tornem a pujar al cotxe, desfent el camí fet, tornem fins a Escaldes i agafem la sinuosa carretera que travessant Encamp i Canillo ens pujarà fins el port d'Envalira i des d'allí baixem fins al Pas de la Casa.

La carretera es neta encara, només una lleugera enfarinada blanqueja els cims de les muntanyes més altes per sobre del por, on la neu algunes vegades i perdura tot l'estiu.



Arribem a l'Hotel, la reserva és a nom dels senyors López en el nostre cas i Sánchez referent a l'Óscar. Terriblement originals els cognoms d'ambdós. Ah! òbviament no ens cal presentar cap tipus de documentació.

Tot està arreglat, afegeix el recepcionista amb un somriure de complicitat.

Malgrat tot ha anat molt bé fins ara, estem molt tensos tots tres. Els diners ens cremen a les mans i la tensió passada ara ens comença a presentar la seva factura. La relaxació a l'hora de dinar a l'àrea de servei de Lleida només ha estat un miratge i, em temo que fins que no hàgim resolt del tot el repartiment del botí no estarem tranquils del tot.



D'aquest assumpte me'n parla la Glòria un cop instal·lats a la nostra habitació:

- Escolta'm Josep Maria, perquè no fem el repartiment dels diners d'una vegada, almenys haurem solucionat un problema i de passada veurem com reacciona l'Óscar. Si els accepta sense fer res més, serà la prova que anàvem errats i haurem sortit de dubtes.

Hi estic d'acord.

Abandono la nostra habitació i truco a la de l'Óscar.

- Que vols? - pregunta aquest sense obrir la porta - anava a dutxar-me

- Volia parlar amb tu.

- De què? - pregunta sense ni tan sol fer el gest de convidar-me a entrar -

- Dels diners. Penso que els podriem repartir ja, em cremen a les mans. Potser et semblarà una bajanada però un cop cadascú tingui els seus estaré molt més tranquil.

Sí! ja se que estem pendents de la nova documentació - afegeixo - però no hi te res a veure. Vaja, que em trauré un pes de sobre - insisteixo -

- Com vulguis! Jo confio en tu i la Glòria - em contesta - com si no donés importància al fet.

- No és un problema de confiança - li dic - simplement és un tema que m'agradaria deixar resolt quan més aviat millor.

- Fem-ho - em diu - ara vinc a la vostra habitació. Deixa'm que em dutxi i vesteixi i en deu minuts hi soc.

Torno a l'habitació,

M'ha semblat una mica estrany el comportament de l'Óscar, o potser és que estic nerviós i veig o imagino coses que no son. Però no segueixo trobant estrany

M'ho trec del cap i entro a la habitació.

- Que t'ha dit? - em pregunta la Glòria -

- Que es dutxa i ja ve, m'ha dit que en deu minuts serà aquí.

Fa un gest de alleujament.

- Mira, em quedaré més tranquil·la quan ho hàgim repartit - afegeix - potser per a tu no te cap importància, però per a mi és una manera de confirmar que no ens vol trair, si accepta la seva part voldrà dir que podem confiar en ell.

Hi estic d'acord un altre cop.



Encara no han passat els deu minuts que m'ha dit l'Óscar quan truquen a la porta.

Obro.

De seguida m'adono que l'Óscar no ve sol, rera d'ell amb una pistola a la mà apareix la meva vella amiga, la policia dels ulls verds.

- Vaja! - exclamo - la primera impressió sempre és la bona. Tenim visita Glòria - afegeixo -

- Ja ho veig - contesta ella en adonar-se de la presència de la dona policia.

L'Óscar és qui parla.

- Només volem la bossa i prou, no cal matar-vos - ¿verdad Elena?.

- Tienes razón - contesta ella sense deixar d'apuntar-nos.

Los busca la policia española, ellos haran el trabajo sucio y nosotros desapareceremos definitivamente con el dinero. No hace falta eliminarlos, ya tenemos lo que queríamos.

Digan lo que digan no les haran ni puto caso, además, nosotros estaremos ya muy lejos de aquí.

Muy lejos - afegeix somrient -

- Venga la bolsa. Rápido - commina amenaçant-nos ostensivament amb la pistola -

La Glòria agafa la bossa de l'armari i els hi dona, l'Óscar l'obra i comprova si hi ha els diners, fa un gest d'assentiment a la seva companya, la tanca i fa el gest d'anar-se'n.

- Perdoneu - ens diu somrient - tot aquest esforç només mereix un premi i ja que la idea va ser meva, tinc tot el dret a quedar-me amb els diners.

Us vaig mentir, sabeu.

Després del tiroteig em varen detenir, hi havia hagut trets i m'enfrontava a una llarga condemna, agreujada per el meu historial. Ella - afegeix assenyalant la seva companya - portava a cap la investigació.

N'estava tipa de ser menyspreada pels seus companys i superiors i fou qui em va suggerir la idea de trucar-te - referint-se a Glòria - Al teu costat - afegeix - sempre estaria al corrent de quan pensàveu fer i sabria alhora que volien fer ells.

- ¿Com et penses que em vaig assabentar que aquest seria instal·lat a l'Hotel del Prado? - referint-se a mi - Ella m'ho va comunicar, era conscient que en Josep Maria començava a tenir possibilitats de recuperar la memòria, només necessitava un xoc emocional com reviure el passat, els llocs on havia succeït tot i sempre amb mi al teu costat, era qüestió de temps i paciència per arribar al botí.

I això és tot, em sap greu però aquests diners son la garantia del meu retir daurat.

Adéu! Passerells, moltes gràcies per fer-me ric i que us bombin.

Ella el cobreix fins que surt també després de tancar la porta de cop.



Em sento profundament decebut, tant d'esforç i risc per a res. Tenia d'haver-li fet cas a ella quan érem a Saragossa i deixar-ho tot, al cap i a la fi l'Óscar ja sabia on eren els diners i els podia haver agafat igualment.

Mentre divago, sento que la Glòria m'agafa pel braç apressant-me mentre m'increpa neguitosa:

- Fotem el camp ja!

M'adono sorprès que porta un coixí sota el braç com a tot equipatge.

Somrient em diu:

- Quan s'adonin de l'enredada que els hi fet, estarem més aviat en la llista dels morts que no pas en la dels vius.

- Que vols dir? - pregunto desconcertat - tot i que ja ho començo a comprendre.

I que fas amb aquest coixí als braços? - pregunto tot i tenir gairebé la certesa del seu contingut -

- Sortim corrents, ja t'ho explicaré pel camí.

- Tens les claus del cotxe? - em pregunta neguitosa -

- Sí, però?

- Ni però ni hòsties. Marxem!

Encara no acabo d'entendre del tot que passa però l'hi faig cas.

Sortim de l'habitació, no hi ha ningú al passadís. Agafem l'ascensor i baixem fins al sòtan.

Pugem al cotxe, engego i arrenco.

- Esclato a riure -

- No em diràs que has guardat la major part dels diners a la funda del coixí?

Somriu satisfeta de la seva astúcia mentre em diu:

Doncs mira, SÍ! això es el que he fet mentre tu anaves a la habitació de l'Óscar.

Surto de l'aparcament de l'hotel.

- Cap on vaig? - pregunto -.

- Cap la frontera, França amunt i no t'aturis fins que arribem a París.

Li faig cas.

Passem sense cap problema la frontera, a aquestes hores de la nit hi ha molt poc moviment, els gendarmes dormisquegen sense preocupar-se gaire de que i qui pugui traspassar una frontera que tampoc es ben be la seva ni de ningú.



Després de travessar-la, ja més alleujat li dic:

- Com se t'ha ocorregut?

- Doncs mira, digues-li com vulguis, però ha estat la meva intuïció femenina. Tu vas ser el primer que em va confessar les teves sospites, després vaig començar a pensar.

¿Saps aquell tipus de coses que en un primer moment sembla que no tenen importància, però que quan comences a lligar els fils tot et quadra?

- Sí!

- Doncs bé, el primer que em va sorprendre un com rumiat, fou el fet que l'Óscar tardés gairebé tres mesos en posar-se en contacte amb mi.

Si no tenia gairebé res el més raonable hauria estat que contactés amb mi de seguida per informar-me de tot i veure com ho fèiem per intentar recuperar els diners.

Després, i si ho vas rumiant quan els fets ja han passat, la manera com va aconseguir introduir-se dins del Parc i la facilitat en desfer-se d'un dels figurants, atès que com aquell que hi diu era la primera vegada que hi anava.

Quan a la furgoneta del catering, el noi era el mateix de la primera vegada, tinc bona memòria per les cares de la gent i n'estic completament segura, per tant, de la mateixa manera que jo el vaig reconèixer de seguida, ell tenia d'haver-me reconegut a mi, en canvi no va donar cap senyal de fer-ho.

Tota la historia de la finca de Medina del Campo que tampoc m'acabava de quadrar i, finalment les teves sospites quan la aparició de la Guardia Civil, que, curiosament és molt possible no hi tingués res a veure, almenys amb els plans de l'Óscar i la policia, o potser si, si és que tenien més còmplices i la idea inicial era recuperar els diners a la finca de Medina, pensant-se que els haviem ja agafat de l'amagatall al Parc Warner.

En resum, que en el dubte, mentre anaves a parlar amb ell, he agafat la major part dels diners i els he guardat dins del coixí. Només hi he deixat a sobre de tot de la bossa els justos perquè dones la sensació que estava plena, a sota l'ùnic que hi trobaran és la nostra roba bruta i poca cosa més.

Somric.

- Ets fantàstica, no se com m'ho hauria fet sense tu - li dic.



Mentre, arribem al poble de l'Hospitalet, el deixem enrere i baixem direcció cap a Ax les Thermes. Cal accelerar la marxa, atès que tardaran poc temps a adonar-se'n de la pressa de pel que els hi ha fet Glòria i, quants més quilometres hi posem pel mig. Millor per la nostra seguretat.





26

---------------------------------------------------





La carretera és plena de corbes llargues però ben asfaltada, l'anem engolint amb les llums del cotxe, a aquestes hores de la nit a penes hi ha trànsit. Condueixo bastant ràpid, quan més terreny posi entre nosaltres i els nostres probables perseguidors, millor.

Quan som a un parell de quilòmetres de la vila termal, m'adono que les llums d'un cotxe se'ns acosten rera nostre a gran velocitat.

- Merda! - exclamo -

- Que et passa?

- Que baixa un cotxe rera nostre a tota pastilla i molt em temo que son els nostres examics que volen recobrar el que es pensaven era seu i ens hem quedat nosaltres.

- No pots córrer més?

- Noia, ni jo soc en Michael Schummacher ni aquest cotxe es un Ferrari, a part, la carretera esta humida i en qualsevol revolt ens podem trobar restes d'humitat. No tinc ganes de tenir un accident a aquestes alçades de la pel·lícula, encara que tindré de prendre alguna determinació, se'ns estan acostant perillosament. Tot i què....

- Tot i que, Què? - em diu ansiosa -

Se m'acaba d'ocórrer una idea, i no es esbojarrada, recordo perfectament aquesta carretera d'altres vegades que hi havia passat.

Veuràs, en arribar a l'entrada d'Ax les Thermes, a ma dreta hi ha una camí secundari que porta als llacs, és una zona d'esbarjo, intentaré despistar-los allí. Hi ha moltes carreteres veïnals i camins fins arribar al llac, serà relativament fàcil escapolir-nos d'ells.



En un parell de minuts arribem al punt previst, ja els tenim enganxats rera nostre fent-nos ràfegues amb les llargues per enlluernar-nos, miro pel retrovisor, tinc d'apurar la frenada fins l'últim moment de manera que elles no tinguin temps de reaccionar, freno en sec i giro a la dreta fent un contra volant, el cotxe del darrera sorprès per la meva acció que no es podia esperar fa una maniobra estranya, gira sobre ell mateix i tomba cap la esquerra mentre pel retrovisor observo com saltant-se els pilars de pedra, cau al riu Roïna.

Aturo el cotxe i baixem.

El cotxe que ens perseguia es de cap per avall al riu i no sembla que els seus ocupants n'hagin pogut sortir, esperem una estona però no es veu cap moviment.

Baixo pel talús, el cos de la noia dels ulls verds resta immòbil a la riba del riu, deu haver sortit del cotxe en no portar el cinturó de seguretat.

Li prenc el pols.

És morta.

L'Óscar es dins del cotxe gairebé cobert per l'aigua, un braç surt fora de la finestra, flota inert al ritme dels vaivens de la corrent del riu.

Ho sento nois - em dic - però es tractava de nosaltres o vosaltres.

Heu tingut mala sort.

Molta mala sort.

Bon viatge!



Ningú s'ha adonat de res, cap llum encesa de cap finestra dels quatre veïns que viuen a l'entrada de poble termal, la nit ha estat la nostra còmplice silenciosa.

Li explico a la Glòria la fi dels nostres perseguidors, veig que li afecta relativament, de fet pensa el mateix que jo, es tractava d'ells o nosaltres.

- Espero que s'hagi acabat d'una vegada aquest malson i puguem viure en pau i tranquil·litat - em diu -

- Ja queda poc, només tenim d'arribar a París i els nostres maldecaps s'hauran acabat del tot.

Tornem a pujar al Seat Ibiza i reprenem el camí.

Deixem enrere Ax les Thermes que dorm tranquil·la aliena al drama que s'acaba de produir i tombem a la dreta cap a la vila de Carcasonne.

La carretera ens durà fins a Toulouse i, des d'allí agafant a A-66 enllaçarem amb la Autoruta A-75 que ens portarà fins a Clermont Ferrand.



A l'àrea de servei ens hi ens aturem a descansar i menjar alguna cosa. Necessitem assossegar-nos una mica. Han estat moltes i fortes les emocions dels últims dies i ara que sembla que tot està a punt d'acabar, una mica de relaxació ens fa molta falta.
Suposant que a part de l'Óscar i la policia, algù més ens hagués seguit, difícilment s'imaginarien que havien escollit aquest recorregut, atès que el mes raonable era continuar cap a Bordeus, d'allí fins a Llemotges i després cap a Orleans i finalment París.

Abans de reprendre el camí, connecto la radio per escoltar les noticies.

Malgrat el meu rudimentari francès puc sentir la noticia que un vehicle ha caigut al riu a l'entrada d'Ax les Thermes en circumstancies desconegudes i als seus dos ocupants, dos espanyols, un home i una dona els han trobat morts.

De moment es tot quan saben.

- Creus que algú ens pot haver vist? - em pregunta Glòria -

No ho crec, a més a més aquella zona estava molt poc il·luminada i dubto que com a molt hagin pogut - si es que algú realment ens ha vist - identificar el vehicle, un Seat Ibiza de color blanc. Curiosament el cotxe més venut del mercat.
Per aquest cantó pots estar ben tranquil·la - li dic -

Ben descansats reprenem el viatge.

Sortim de Clermont Ferrand i agafem l'autopista fins a Lyon. Mentre condueixo parlem una mica de tot. A mida que ens anem acostant a Paris, estem cada vegada més relaxats.
Mentre condueixo, penso que tenim però, un problema per solucionar, no és greu encara que pot ser-ho en qualsevol moment. Estic en un país estranger fugint de la policia del meu país i vaig indocumentat. En altres circumstàncies podria anar a la Ambaixada Espanyola a Paris i sol·licitar un duplicat, però em temo que no seria massa intel·ligent per la meva part fer-ho, sobre tot tenint en compte les circumstàncies en que he abandonat el meu país. Però és un problema que tinc d'arreglar, anant indocumentat qualsevol control rutinari, o una simple infracció de trànsit poden ser fatals per a nosaltres.

- ¿Que estàs rumiant? En diu en veure'm capficat.

Li explico el moriu de la meva preocupació. Una vegada més, ella em dona la solució.

- No t'hi entabanis gaire, els carrers de París estan plens de rodamóns i pidolaires, en busquem algun de mes o menys la teva edat que estan tirats pels carrerons arrecerats sota quatre cartrons i mentre dormi la mona li agafem la documentació. No crec que vagi a la policia a denunciar-ho, entre d'altres coses perquè ni tan sols recordarà si li han robat o simplement l'ha perdut. A més a més, perquè necessita una identitat si ja no en té - postil·la - amb aquell sentit tan negre de l'humor que de vegades solen tenir les dones.
A les vuit del vespre arribem a les rodalies de Paris. Agafem una habitació al Motel Formula 1.

27

---------------------------------------------------

Potser des que ens hem retrobat, és la primera vegada que fem l'amor amb tranquil·litat, sense nervis, records que apareixen de sobte ni pressió de cap tipus. L'habitació sembla un camarot de un vaixell de Transmediterránea, però dels d'abans, de l'època del Ciutat de Barcelona, però malgrat les seves mancances i incomoditats, a nosaltres i donades les circumstàncies, se'ns apareix com la més luxosa suite del Hotel de les Arts.

Mentre li donem a la cigarreta planifiquem el futur immediat.

Demà buscarem un pis de lloguer on instal·lar-nos a Paris per la zona del Sacre-Coeur, és plena d'immigrants d'arreu del mon i si paguem la fiança que ens demanin ningú ens farà preguntes. Un cop tingui identitat, ja em buscaré quelcom per a fer per tal de justificar les nostres despeses, almenys al principi. Més endavant canviarem i anirem a viure a les afores, qualsevol poblet tranquil i petit anirà bé pels nostres propòsits, portant una vida normal no cridarem l'atenció.
Segons la Glòria, em puc fer passar per traductor o escriptor, així justificaré les llargues estades a casa i si convé en el cas que hi hagi algun veí més tafaner del compte, ens inventarem una historia sobre l'exmarit de la Glòria que s'ho va agafar molt malament pel fet que ella el deixes i per això vàrem escampar la boira.
Ens volia matar a tots dos - afegirà ella - per donar-hi encara més sensació de realisme a la narració.

Sigui com sigui i expliquem el que expliquem, mai més ningú en sabrà res més de nosaltres que engolits en l'anonimat de la vida quotidiana, intentarem refer-la dins la placidesa que dona l'estabilitat econòmica i el mutu coneixement.


D'aquesta manera el nostre passat desapareixerà engolit pel pas del temps i l'angle insòlit de la meva memòria s'haurà obert durant un lapse per tornar a tancar-se per sempre més.




Paris, a 5 de Gener de 2005



1 comentario:

Beats For Sale dijo...

Muy bien escrito, gracias por publicar este