5 jun. 2009

EL GEGANT DEL PI


PRÒLEG - Palau de la Generalitat 10.09.2030-11 AM. -- Ens trobem al Palau de la Generalitat de Catalunya i, més concretament al despatx del Molt Honorable President. Aquest està trametent paperassa mentre espera la visita del Conseller de Presidència.
El Senyor Pujol està un xic encuriosit, doncs el Conseller Trias li ha dit que necessita parlar urgentment amb ell per un assumpte d'interès nacional i, com que en Trias no és un home donat als actes alarmistes injustificats, deu tenir poderoses raons per voler parlar-li amb tanta urgència.
Mentre el President està en aquestes cabòries, el Conseller truca a la porta.
- Passi Trias, passi, l'estava esperant.
El Conseller s'endinsa al despatx, a requeriment del President s'asseu a la cadira que hi ha davant seu.
- Bé, Trias, que em volia explicar que era tan important i urgent alhora?
L'altre, es remou en el seu seient, se'l veu nerviós, cosa molt estranya en ell.
Abans de començar, gargamalleja.
Veurà Senyor President.......
A mida que va parlant, la cara del President canvia de color, el somriure afable amb que l'havia rebut, havia donat pas a una expressió molt seriosa, que denotava un evident estat de preocupació.
En acabar el Conseller, el President, en passar-se la mà pels cabells i deixant les ulleres sobre la taula, se'l mira fixament.
- N'està segur del que m'ha estat explicant.
L'altre li aguanta la mirada.
- Sí, Senyor President, malauradament, la informació que li acabo de donar és totalment correcte, les dades així ho confirmen i li puc ben assegurar que no hi ha lloc per el més mínim dubte.
Ho sento, m'hauria agradat molt més donar-li un altre tipus de noticia, però, la realitat dels fets s'imposa als meus desitjos personals.
El President, es torna a posar les ulleres.
- Però. Vostè n'és conscient del que ens ve a sobre?
- Sí, Senyor, en sóc perfectament conscient, mal que em pesi, però els fets son els fets i no podem fer res per canviar-ho.
El President es queda dubitatiu.
El Conseller el deixa que s'ho rumií.
Al cap d'una estona aquest li diu:
- D'acord acceptem-ho, però, escolti'm, els efectes quan es començaran a fer palesos?, vull dir, d'una manera evident.
- Tenim temps, però no massa, si no en trobem la causa, és començarà a notar d'una manera seriosa d'ací a trenta o quaranta anys.
El President es posa les mans al cap amb un gest característic d'ell. La notícia te la magnitud suficient com per preocupar-se.
- Que Déu ens agafi confessats - exclama -
I afegeix:
- Miri Trias, de moment no direm res, al cap i a la fi, no és tan sols un problema nostre, de fet, a qui afectarà seriosament és als nostres successors.
Ja sé que tard o d'hora caldrà assabentar a tota la població d'aquesta catàstrofe, però encara tenim temps i, amb una mica de sort, és possible que abans és trobi la solució, o almenys, que és pugui descobrir quines son les causes d'aquest desastre.
El Conseller es remou inquiet en el seu seient, és nota que se sent incòmode, que no li agrada gens la resposta del President.
- Miri, a curt termini, la veritat és que ho veig bastant difícil, però malgrat tot, no creu vostè que es tindria d'assabentar-ne a la població?, que almenys ho sàpiguen.
- No! De moment no. Pensi que si els científics s'han equivocat, faríem el més espantós dels ridículs i, si no és així, si malauradament tenen raó, de què els hem d'avisar, si no en sabem la causa?
Faci'm cas, val més que deixem passar el temps, això sí, estigui'm molt a sobre del resultat de les investigacions que es vagin succeint i, posi'm al corrent a la més mínima novetat que li arribi.
El Conseller respira resignat.
- Vostè mana, Senyor President.
- Ja ho sé, a veure si no ho oblida i, sobre tot, que això no transcendeixi, només ho podem saber vostè i jo. Ah!, i a la gent que ha intervingut i, els que intervindran en aquest assumpte, me'ls arregla ben arreglats perquè callin.
Avisi'ls que si se'n van de la llengua, que es preparin.
- Sí, Senyor President.
El Conseller Trias, s'aixeca i, recollint el seu portafolis surt del despatx del President amb cara de preocupació.


*















UN
Palau de la Generalitat 10.09.2060-8.PM
------------------------------------------------------------


El molt Honorable President de la Generalitat, en Jordi Pujol i Vidal-Quadras, està molt preocupat.
I no és per menys, manca poc més d'un any per a les eleccions i, la notícia que te de comunicar als seus futurs votants, és d'aquelles que no desitja donar de cap de les maneres.
Però, els esdeveniments s'havien precipitat i, últimament hi havia ja massa veus que s'aixecaven irades demanant explicacions.
El problema començava a ésser massa evident i, si no és volia veure perjudicat, el millor que podia fer era donar la notícia.
Al cap i a la fi, la culpa tampoc era seva, això havia estat un problema heretat del seu pare. Si aquest, quan és va detectar la qüestió, hagués actuat ràpidament, enfrontant-s'hi amb fermesa, potser s'hauria pogut trobar una solució.
Però el seu pare, sempre anteposava les solucions polítiques a la realitat i, ara ell, en rebia les conseqüències.

*

Uns cops a la porta del seu despatx, el distreuen de les seves cabòries.
- Passi, Passi, li diu al seu Conseller.
Aquest entra i s'asseu davant seu.
El President se'l mira.
El Conseller de la Presidència, el Senyor Miquel Trias i Maragall, és el seu home de confiança, el coneix bé, sap que pot contar en ell, que faria el que calgués per ajudar-lo i, de passada, exactament el mateix per tal de prendre-li el lloc, si s'esqueia.
Però de moment és necessiten l'un a l'altre, i ambdós ho saben. Sobretot ara que les enquestes no els son del tot favorables; els hi va a tots dos el càrrec, i aquest fet uneix als pitjors enemics.
L'altre, no diu res, espera que el President l'autoritzi a parlar.
Aquest, es posa les ulleres i li diu:
- Digui'm Trias, ja ho te tot a punt?

*

El Conseller, en repapar-se a la butaca mentre encén un ligth cigarret, se'l mira. Sap que li molesta, però, que carai - es diu - és un fumador empedreït de tota la vida, i de passada li fa un xic la guitza.
Ara que gairebé ja no és pot fumar enlloc, fer-ho al despatx del President, te un cert aire de reivindicació i, perquè no dir-ho, una bona dosi de morbositat.
Després de fer la primera calada, expulsa el fum directament cap a ell mentre li diu:
- Tot està a punt, d'ací a una hora està previst que faci el discurs de la diada a tot el País. Els de ITV3 ja són aquí des de fa una estona, els dic que entrin?
El President aparta el fum amb la mà, ho fa amb un gest de rebuig ostensible, a fi i efecte que l'altre se n'adoni.
- Sí!, faci'ls passar, que procurin afanyar-se, no vull presses d'última hora, a veure si aconseguim tenir-ho tot preparat una estona abans.
- Sí, Senyor President.
El Conseller és dirigeix a la Secretaria, per tal que avisi als de la Tele que ja poden passar.
Al cap d'uns moments entren al despatx, el President els saluda cordialment - de fet, son empleats seus -
Comencen a preparar-ho tot per la transmissió. Un cop estan a punt i, fetes les proves de llum i de só, amb el President prèviament maquillat i pentinat, a les nou en punt del vespre el seu rostre apareix a totes les pantalles que estan connectades a ITV3 o al Canal ITV33.
Com cada any, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, el President es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria.
Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'inter-visió, sorpresos del seu contingut.
Escoltem-ho, que val la pena fer-ho.



















"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit!
Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu -
Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria.
Bé, a mida de resum, en primer lloc voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil•litat necessària de no tenir de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen con nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua.
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou.
Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quan més aviat millor, pel bé de tots.
Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs.
Veureu:
Fa uns anys, és va descobrir un fet molt greu, és va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta a la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per veure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua:
I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció de espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobre tot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que esta convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seus discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -
..."el pa amb tomàquet".
Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu a broma, que això es molt seriós. Sembla ser que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altre pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua i continua:
Lamento profundament haver de donar aquesta noticia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, es qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, és disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom."








NOTA:


Espai destinat a pair la noticia per part dels ciutadans que viuen i treballen, o estan aturats a Catalunya.



















DOS
-----------------------------------------------------------------


No cal ni dir l'enrenou que és va formar tot seguit, arran del discurs del President.
L'endemà al matí. Premsa, radio i Intervisió, no parlaven de res més, a part dels comentaris de la gent del carrer.
Dit d'una altre manera, tothom n'anava ple.
A la resta de la Península la conyeta va ser el plat del dia.
Òbviament, Andorra, les Illes Balears, País Valencià, Val d'Aran, la Catalunya Nord i, els nacionalistes de l'Alguer, deixaren de consumir pa amb tomàquet a l'acte, i, els restauradors fora de Catalunya, retiraren ràpidament de les seves cartes qualsevol plat que tingues la més mínima connotació del Principat.
Estàvem assistint a l'acte de defunció de la dieta Mediterrània.
La primera mostra la teníem a Valladolid, on els del "mesón del pan con tomate" se'n va anar de vacances indeterminades.
No cal ni dir, que els mitjans informatius de tot el planeta, donaven la noticia amb una raonable dosi de sornegueria; mai, s'havia fent tanta publicitat del pa amb tomàquet, com en les últimes vint-i-quatre hores i, mai tants diaris, ràdios i Intervisions s'afanyaven a explicar als seus com és preparava aquest senzill plat autòcton, que curiosament, quan més se'n parlava, més restava ferit de mort.

*

Mentre es produïa aquest enrenou, al Principat, l'oposició en ple, no cal ni dir que, el primer que va fer, això sí, en el sant nom dels interessos dels ciutadans, i, per tant futurs votants, fou demanar responsabilitats al Govern i, per afegit, la dimissió del President i els seus consellers i, a continuació sol•licitar un ple extraordinari al Parlament a fi de tractar en profunditat l'assumpte que ens ocupa.
El President, va obviar l'assumpte de la dimissió (no toca, els va dir) i quant al ple, els va donar llargues. Això si, va quedar amb els caps de l'oposició a primera hora de la tarda del mateix dia, per parlar-ne al seu despatx.

*

Van anar-hi tots.
El President ja els estava esperant, els va convidar a seure i tot seguit va anar per feina.
És va asseure amb parsimònia i, dirigint la seva mirada cap a ells, encetà el seu parlament:
- Mireu, en relació a l'assumpte del pa amb tomàquet, vals més que no aixequeu gaire la veu, ni en feu massa mullader. El meu pare, abans de deixar el càrrec, igual que ara jo, es va reunir amb els representants de cadascun dels partits i, els va posar al corrent d'aquest assumpte, preveient l'afer actual. O sigui que aquí ningú es pot fer l'orni, doncs se suposa que n'heu d'estar informats i, si no és així, pitjor per a vosaltres.
Observa un a un als seus interlocutors, per tal de veure l'efecte de les seves paraules.
Resten callats, és evident que els te sota control i, ja amb el convenciment de que la situació li és favorable, continua amb el seu parlament...
- Hi ha documents sonors que certifiquen aquesta conversa amb tos els ets i uts, per tant, com diria el meu pare, procurem ser constructius, mirant entre tots de trobar una solució, deixant-nos de baralles internes i de pressionar al Govern, que sabeu no ens portaran enlloc.

*

- Aleshores, que ens proposa? Pregunta en Jordi Ribó i Oranich, de Iniciativa per Catalunya, que a aquestes alçades del segle, comptava ja amb tretze escissions, apart de dues ramificacions d'última hora.
Perdó, ens informen que ara mateix s'acaba de produir la catorzena.
El President, se'l mira per sobre de les seves ulleres.
- Veureu, en primer lloc, hem disposat un pla de xoc, per tal d'examinar a tots i cadascun dels barons del País, des de 10 fins a 120 anys, per veure si algun d'ells, està en condicions de reproduir-se. I, un cop complerta aquesta tasca, si no ens dona algun resultat positiu, haurem de tractar de cercar una altra solució.
- De fet, no ens hem plantejat encara adoptar nadons d'altres llocs i, menys encara de cercar sementals fora del Principat. La raça minvaria encara més del que ja ho esta fent actualment, i a més, correríem el perill de desaparèixer com a poble.
Una veu l'interrompeix.
- Això mai!, President.
Qui així parla, es l'únic representant del Pi, (refundació), L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, morenet ell, fill del fundador del Partidet.
El President, el fulmina amb la mirada.
- Miri, vostè val més que calli, no és que sigui precisament un exemple de puresa de raça.
L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, s'indigna.
- President, aquestes paraules que acaba de pronunciar son un acte de racisme imperdonables en el màxim responsable de la Generalitat de Catalunya.
Li exigeixo que rectifiqui immediatament.
Aquest, s'aixeca i traient-se les ulleres, se'l mira, L'Àngel Colom i M'Abonoalquesigui, es va empetitint.
I és que hi ha mirades que acolloneixen i, la del President n'és una d'elles.
- Escolti'm, deixis de punyetes, sap vostè perfectament que no soc pas racista i, li recordo que era el seu pare qui parlava del poble català, de la raça, i de totes aquestes endergues.
A més, miri, la veritat és que era també per fer-li una mica la guitza. Se que això el molesta i, no em faci emprenyar, perquè li tornaré a passar el vídeo del seu pare, quan se suposava que a l'any dos mil i escaig, havia d'ésser el President de la Generalitat de Catalunya.
L'al•ludit calla, més li val, aquell maleït vídeo el perseguirà tota la seva vida.
Mentre, el secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Senyor Mohamed Carod i Rahola clama al cel.
En canvi, el Senyor Bobo i Pequeño del PP no esta gens preocupat, ell viu a Madrit, i no n'és pas consumidor d'aquest plat vulgar i camperol. A més, la seva avançada edat, fa que no es preocupi gaire per l'assumpte de la reproducció.
Amb aquestes cabòries estan, quan el Conseller Trias interrompeix la reunió.
El President se'l mira amb cara de contrarietat, és evident que no li ha agradat gens la seva entrada.
- Que li passa ara? No veu que estem ocupats?
En Trias, amb cara de poker aguanta l'envestida i impertorbable li diu:
- Perdoni, President, però em veig en l'obligació d'informar-li, que el Barça ha estat eliminat un altre cop de la lliga Europea de Campions.
Aquest se'l mira amb cara d'estupefacció.
- No foti! M'està dient que l'Andorra ens ha eliminat.
- Sí, President, i per 5 a 0, a més ens han expulsat a dos jugadors. L'únic català que hi havia al camp, en Mohamed Pérez Babangida, estava de suplent i no ha jugat ni un sol minut. Això si, hem fet dos pals i l'àrbitre ha estat molt parcial.
El President es rapa els cabells.
- Valguem Déu, això si que es greu, i, escolti, en Nuñes Van Gaal que hi diu?
- No ho sé, estava plorant tota l'estona, i no ha dit ni mu.
- Vaja, recordi'm que després l'he de trucar.
- Sí, President.
- Bé, gràcies Trias, però ara, si ens permet, hem de continuar.
L'al•ludit fa una reverencia tot dient:
Com vostè mani Senyor President, mentre abandona el despatx amb un mig somriure als llavis, doncs no cal oblidar que secretament el seu cor és periquito.
El molt Honorable s'aixeca, és evident que la noticia l'ha afectat, però a banda, li va molt bé per donar per acabada l'entrevista amb l'oposició.
- Senyors, crec que ja els hi he dit tot el que calia, ara, facin el favor de no tirar més llenya al foc, i col•laborin en apaivagar els ànims de la gent del carrer.
Ah! I no pateixin, que a mida que avanci la nostra investigació, ja els tindré al corrent dels avenços que és vagin produint.
- Fa una pausa -
- Per cert, avisin al cap de l'oposició dels Socialistes de tot el que hem parlat, com que està tant atrafegat amb les primàries, ja veig que no ha pogut venir.
- Bona tarda a tothom!

*

Un cop han sortit tots del despatx, torna a entrar el Conseller Trias.
El President s'asseu, convidant a aquest a fer el mateix.
- Trias, ho tenim tot controlat - ja li ho vaig dir - Amb una oposició com aquesta, no hem de patir per res. Vostè, de totes maneres, continuï estant a l'aguait, i mantingui'm informat de tot el que passa, no vull tenir cap sorpresa.
- Entesos?
El Conseller li assegura reiteradament que vetllarà pels seus interessos, i se'n va a preparar un comunicat per a la premsa.


*






TRES
-----------------------------------------------------------------


La Doctora Recasens està treballant al seu despatx quan la secretaria li comunica que te una trucada urgent.
- Doctora! Doctora! El President al video-telèfon.
Torça el gest, espera i tem la trucada, però òbviament s'hi posa de seguida i, composant el somriure més amable que és capaç d'aconseguir, connecta el video-telèfon.
- Bon dia! Senyor President, digui'm, que desitja?
- Bon dia! - fa una pausa - Doctora Recasens, Catalunya la necessita, ens hauríem de veure aquesta tarda al voltant de les sis al Palau. És molt important.
- Com vostè mani, Senyor President, a les sis en punt estaré allí, ja sap que em té a la seva disposició pel que faci falta.
- Gràcies, no esperava menys de vostè.
Fa una lleugera pausa.
- Suposo que ja sap per què la faig venir, oi?
La Doctora Recasens, vacil•la uns instants, però tot seguit contesta:
- Sí, Senyor President, no es preocupi, intentaré estar a l'alçada de les circumstancies.
- Molt bé, fins després doncs, bon dia!
La Doctora, penja el video-telèfon amb cara de preocupació, mentre, la seva secretaria la mira amb una rialla burleta als llavis, com dient-li, "t'ha tocat la grossa nena", però una mirada no precisament amable que rep, li retalla el somriure de cop i ja no gosa fer ni el més mínim comentari sobre l'assumpte.

*

No cal ni dir, que a l'hora convinguda la Doctora Recasens és a la porta del despatx del President.
No ha d'esperar ni un minut, al moment la Secretaria la fa passar.
El President ja l'està esperant, la convida a seure i després d'un lleuger preàmbul, va directament al moll de l'os.
- Bé, Doctora Recasens, Suposo que ja s'haurà imaginat el motiu pel que l'he fet venir amb tanta urgència.
L'al•ludida es belluga un xic neguitosa al seu seient.
- La veritat es que sí, President, ja li he comentat quan m'ha trucat, encara que reconec que no esperava ser jo l'escollida per desenvolupar aquesta tasca, hi ha gent molt més....
El President la interrompeix:
- Escolti, deixi's de falses modèsties. Si l'he fet venir a vostè, es perquè se que és la persona idònia i per això es ara aquí, per tant, anem per feina, ja sap el que vull. Necessito que siguin investigats tots i cadascun dels barons del Principat, sense cap excepció. Es vital tenir dades de primera mà, per tal de saber la magnitud de la tragèdia. - la mira directament als ulls - Ja sé que es una tasca molt complexa, però es té de fer ja. ¿Quan temps creu que necessitarà?
La Doctora es pren uns segons abans de contestar, la resposta és molt cautelosa, sobretot tenint en compte la dificultat i complexitat que suposa l'encàrrec que li acaben d'encomanar.
- Veurà, tot depèn de la gent amb la que pugui comptar per fer la tasca, en la mesura que disposi de més personal. O dit d'una altra manera; si vostè em dona la gent que jo crec que necessito, es plausible que en un termini de sis a vuit mesos, pugui complir amb l'encàrrec, o almenys gran part d'ell, encara que ja li avanço que no serà gens fàcil.
- Ja ho sé. Però miri, aquest assumpte te prioritat absoluta. Per tant, disposi vostè mateixa de tot el que li faci falta. Això sí, vull que em tingui constantment al corrent dels resultats de les seves investigacions i a la més mínima novetat, si obté algun resultat positiu, per minso que sigui, o vull saber de seguida. Entesos?
- Sí, Senyor President, suposo que he de començar ja.
- Suposa bé. Parli ara mateix amb el Conseller de Sanitat. Ja li he donat les instruccions per tal que es posi a la seva disposició pel que faci falta.
Somriu maliciosament i després continua...
- No li ha fet massa gràcia, però tothom ha coincidit en que vostè era la persona més indicada per dur a terme aquesta tasca d'investigació. No em falli i li ben asseguro que tindrà la seva recompensa i, sobretot, insisteixo en que em mantingui al corrent de l'avenç de la seva recerca.
El President s'aixeca donant per acabada la conversa, tot dient-li:
- Vinga!, i ara posis a treballar.
La Doctora, s'aixeca també i després de donar la mà al President, s'acomiada i abandona el despatx.
Mentre baixa per les escales, va rumiant en tot el què li ha vingut a sobre, i tot per haver acceptat d'iniciar les investigacions tres anys abans, i entre d'altres col•legues, ser partícip del descobriment de les causes de las quals ara en tenia d'investigar l'efecte.
Ho va fer per ajudar-se a superar el trauma de la seva separació, precisament de la persona que ara anava a veure, el Conseller de Sanitat, o sigui el seu exmarit, el Senyor Comamala i Verdalet, que per cert - somriu irònicament - devia estar content com unes castanyoles, en saber que s'havia de posar a les ordres de la seva odiada exesposa. I, mai millor dit això d'odiada, perquè la veritat és que el seu matrimoni havia acabat gairebé a mastegots.
Però d'aquests lamentables fets en feia ja més de tres anys, i almenys ella, malgrat tot, ja no li guardava rancúnia.
Esperem que ell tampoc, - és diu - mentre truca a la porta del seu despatx.
- Passa, Marina, passa, t'estava esperant, - li diu amb un somriure amable que presagia enteniment immediat -
Ella somriu també, i va per feina.
- Bé, ja saps a que he vingut...
I, tot i que l'havia anat a veure amb una certa prevenció, el seu exmarit es posa a la seva disposició pel que fes falta, i més.
L'interès del País i, sobretot, les ordres concretes que li devia haver donat el President, simplifiquen molt les coses, així que la Doctora es posa seguidament en marxa, i, al cap de tres dies, ella i el seu equip comencen les investigacions pertinents.


*















QUATRE
----------------------------------------------------------------


Durant gairebé sis mesos, La Doctora i el seu equip recorren el País de Nord a Sud, i d'Est a Oest, i no és pas gens fàcil la seva tasca.
Si la cosa hagués tingut a veure amb dones, no hi hauria hagut cap problema, però tractant-se d'homes ja és més complicat; car, en general, la majoria hi col•laboren, encara que de mala gana, puig estan convençuts que ells son fèrtils, i pateixen una enorme decepció en veure que no és així.
Els psicòlegs han de fer una munió d'hores extres, per tal de mental•litzar-los que aquest fet no és la fi del món, i a més d'un se li ha de fer l'extracció per la força, amb la col•laboració dels mossos d'esquadra.
En fi, com ja us podreu imaginar, tot plegat és un petit gran drama.
Malgrat tot això, els resultats son desesperants.
No hi ha ni un sol baró en tot el Principat, que reuneixi les condicions de quantitat i qualitat mínimes d'espermatozoides, per tal de garantir la seva capacitat reproductora.
Puntualment, la Doctora va informant al President, malgrat l'absència de dades positives, i aquest, a mesura que van passant els dies està més i més decebut.
Però per fi, el dia dotze de març, l'Honorable rep la noticia que està esperant amb candeletes des de l'inici de les investigacions.

*

- N'està segura Doctora?.
- Sí, Senyor President, ens ha costat, i hem tingut una bona dosi de sort, però hem aconseguit trobar un ciutadà en plena capacitat reproductiva, i quan dic plena, pensi que ho afirmo amb tots els ets i uts.
El President respira a fons.
Ja era hora - és diu -
- I, escolti, on l'ha trobat?
- A Santa Maria de L'Escorpí.
Es sorprèn en no conèixer el poble.
- Santa Maria de L'Escorpí, m'ha dit?
- Sí, President, ho ha entès bé.
- No em sona gens i, miri que és difícil que jo no conegui un poble de Catalunya.
On carall és?
- Deixi'm que li expliqui, és un pel complicat.
- Digui, digui, l'escolto atentament.

*

La doctora comença la seva explicació...
- Veurà, quan ja havíem recorregut tot el territori de cap a peus, ens vàrem adonar que ens havíem deixat Os de Civis. Sap on és?
- Sí, a Lleida, tocant a Andorra. Hi vaig inaugurar un verti-port no fa pas gaire, és que..., bé, en Duran i Roca hi te una torreta, i, ja sap com son aquests d'Unió, si no hi tens algun detallet de tant en tant, se't queixen que els tens marginats.
La Doctora somriu.
Aquests tota la vida estarien igual.
- Exacte - li diu - Doncs bé, vàrem anar-hi, però el resultats van ésser com a tot arreu, negatius. Aleshores, sortint d'allí, amb el meu equip, decidirem d'anar fins Andorra per tal de parlar amb el cap del Govern, l'Agostinho Andrades da Silva i Campdessús, a fi de comprovar-ne l'estat de la població autòctona. Però com pràcticament ja no en queden, no és aquest el seu problema, i la veritat és que no estan massa preocupats per l'assumpte. Els portuguesos se'ls hi reprodueixen com conills i ja han donat el tema per perdut.
- Resumint, decidirem tornar cap a casa, quan el Doctor Clapés es va adonar que s'havia deixat la maleta a Os de Civis. En tornar cap allí, a mig camí se'ns va avariar el transportador.
En aturar-nos i mentre el Doctor intentava arreglar-lo, al fons hi vàrem veure un campanar al bell mig d'una petita vall, envoltat per tres o quatre cases de pagès.
Suposo que de no haver tingut l'avaria no l'hauríem vist, però l'atzar va jugar a favor nostre.
No constava que allí hi hagués cap vila, per petita que fos. Fins i tot ho vàrem comprovar directament connectant amb el Departament d'Inauguracions de Carreteres i Verti-Ports, que ens va donar un informe negatiu.
- Per tant, decidirem investigar-ho, ja que érem allí i mentre esperàvem que ens arreglessin el transportador, tampoc teníem rés més a fer.
Vàrem baixar muntanya avall fins arribar al petit nucli, allí hi havia tant sols un home. Vivia al poble des que va néixer i, pràcticament, mai havia sortit del seu entorn.
La dificultat d'accés al nucli havia propiciat el seu l'aïllament i, els deu o dotze veïns que anys enrere habitaven la vila, o estaven morts o bé se n'havien anat a viure a ciutat, per tant, ell romania allí sol, des que és varen morir el seu pare i el seu oncle.
La Doctora fa una pausa per agafar aire.
El President la apressa.
- Continuï, si us plau, que em té intrigat.
- Ara continuo.
- Bé, li vàrem intentar fer entendre el que volíem d'ell, però la veritat és que no ho va comprendre massa, així que no vaig tenir mes remei, pel bé del País, de practicar-li una masturbació, a fi i efecte d'extreure'n el semen per analitzar-lo. L'home no sabia de que anava tot això, però sembla que li va agradar, i ara, escolti'm bé. No està contaminat, la seva capacitat reproductiva es del 100%
- Sí!, crida el President. N'està segura, miri que això és molt important.
- Ja ho sé, President, però li puc ben assegurar que no ho està, entre d'altres coses, perquè a Santa Maria de L'Escorpí, des de fa vuitanta o noranta anys, està prohibit menjar pa amb tomàquet o qualsevol altre plat que tingui a veure amb aquest producte de l'horta.
La cara del President expressa sorpresa, qui podia prohibir alguna cosa al País, a part d'ell?
- Prohibit! - li diu - Per què?
- Veurà, pels voltants de l'any 1970, més o menys, l'avi d'aquest home, un dia del més de juny estava segant el blat. I com és solia fer en aquella època, la seva neta li anava a portar el dinar al tros i, de menjar, és clar, allò tan clàssic, escudella i carn d'olla, a més de pa amb tomàquet, amb un xic de secallona.
Sembla ser que dins del pa amb tomàquet si havia introduït un escorpí, que en adonar-se'n que estava a punt d'ésser cruspit, reaccionà picant l'esmentat avi.
Malgrat la picada, de manera miraculosa va sobreviure, i l'home, en considerar que el fet era un miracle de la patrona del poblet, la Mare de Déu de L'Escorpí, en senyal d'agraïment va ordenar als quatre veïns que quedaven encara a la vila, que, a partir d'aquell moment, mai més ningú del poble mengés pa amb tomàquet, ni rés que s'hi assemblés.
El President, que fins ara ha estat escoltant atentament el relat dels fets, la interrompeix.
- I van seguir les instruccions?
- Fil per randa, President.
Sospira alleujat.
- Verge Santa, aleshores estem salvats. Miri Doctora agafi aquest home i emporti-se'l cap aquí, és el que necessitem, i urgent, que la gent la tenim molt sollevada.
- Ja m'ho imagino Senyor President, però pensi que ell no està acostumat a tractar amb la gent, no ha sortit mai d'allí, i el xoc, sobretot des del punt de vista psicològic, podria ser molt fort.
No creu que .......
El President la interrompeix enèrgic.
- Escolti, ara no es el moment.
No estem per subtilitats, vostè el porta, que jo ja em cuitaré de la resta.
La Doctora renega per dins, però amb veu totalment impersonal contesta:
- El que vostè mani President, però...
- Ni però ni rés - l'interrompeix aquest de manera enèrgica.
- Demà a les deu els vull a tots dos a l'Hospital General.
- Bon Dia!
I tot seguit penja el video-telèfon.





*



NOTA:

Espai destinar a la Doctora Recasens, a fi i efecte que pugui comptar fins a deu, i no enviar al seu interlocutor a fer punyetes.

















CINC
-----------------------------------------------------------------


La Doctora, malgrat tot va remugant.
Sí, Senyor President, a les seves ordres, Senyor President, que el bombin Senyor President, - es va dient - però no te més remei que complir les instruccions que li han donat. Per tant, agafa el transportador i és dirigeix cap a Santa Maria de L'Escorpí a veure en Joan, que així es diu l'home.
Mentre hi va, rumia com li pot fer entendre a aquell homenot en estat gairebé pur, el que és pretén d'ell, i per més voltes que li dona a l'assumpte no en trobava pas la manera.
Ja improvisaré - és diu - i amb aquests dubtes rondant-li pel cap arriba al poblet.
Aterra el transportador i baixa.
En Joan està assegut al porxo de casa seva tot pelant una gallina, en veure-la, aixeca els ulls sense immutar-se per la presència de la Doctora i la saluda amb naturalitat.
- Bon dia tingui, ja torna a ser aquí?, Que em vol fer més proves?
Ella somriu, fins i tot en estat mig salvatge, els homes sempre estant pensant en el mateix.
S'hi acosta i tot asseient-se al seu costat li diu:
- Sí i no Joan, veuràs, hauríem de parlar, encara que el que t'he d'explicar es un pel complicat, per tant, t'agrairia que m'escoltessis amb tota l'atenció de la que siguis capaç.
Ell, deixa la gallina sobre el tamboret que té al seu costat i, tot eixugant-se les mans als pantalons la mira.
- L'escolto Senyora, però abans, ¿vol alguna cosa de menjar?, ¿o potser s'estima més un traguet de vi? - s'atura - Ai! Perdoni'm, potser vostè no en beu de vi, com que és tan fina, tan bonica i tant de ciutat, - es posa vermell - Ho sento, no tinc traça ni sé com parlar als forasters, i menys encara a les forasteres.
La Doctora somriu.
- No et preocupis Joan, de moment no tinc set, i si en tinc, no et pateixis que ja t'ho diré, però ara escolta bé quan et diré.
S'aixeca i comença a parlar.
Mentre, les gallines picotegen al seu voltant, completament alienes a l'assumpte que ha portat a la Doctora fins allí.
Pacientment, i de manera entenedora li explica al Joan tot el procés de la reproducció humana, en un curset accelerat d'informació prematrimonial.
Aquest obre una boca de pam, sorprès i estranyat per tot el que està escoltant.
Ella interrompeix la seva explicació.
- Ho entens? Encara que sigui per sobre.
En Joan es rasca el clatell.
- Home, més o menys sí, alguna cosa ja la sabia, però no acabo ben bé d'entendre que té a veure tot això amb mi i vostè.
La Doctora se'l mira somrient.
- No, home, no es tracta d'això, veuràs, l'únic home en tot Catalunya que pot fer tot això que t'he dit, i aconseguir que les dones es quedin embarassades, i per tant puguin tenir fills, ets tu, i et dic això, perquè vegis si n'és d'important que vinguis amb mi a Barcelona,
Pensa que el President et vol conèixer personalment, i que el futur del País depèn de la decisió que tu prenguis.
El mira al ulls i li pregunta:
- Com ho veus?
Ell, es queda rumiant una estona, necessita pair tot el que la Doctora li acaba d'explicar, ella ho comprèn i espera pacientment la seva resposta.
Tarda una mica encara, però arriba.
En Joan s'aixeca i li diu:
- Miri, hi ha una cosa que no acabo d'entendre.
- Què? - Pregunta ella -
És què, no se com dir-ho.
- Doncs, dient-ho i ja està, que es el que no veus clar?
- Jo, bé - vacil•la, però finalment arrenca - Jo hauré d'anar per tots el pobles a fer això amb les senyores? Vol dir que els seus marits no s'enfadaran?
La Doctora esclata a riure, tant sols d'imaginar-se la escena que en Joan li està pintant.
- Ai Joan, no et preocupis, no es tracta d'això, tu l'únic que hauràs de fer, més ben dit, ho farem nosaltres, és donar el teu líquid - el semen - i la resta ja és cosa dels metges, que mitjançant la inseminació artificial, faran la feina.
Saps, ja en teníem de semen guardat, però fa uns mesos què se'ns va acabar, i per això hem recorregut a tu, ets l'última esperança que tenim per sobreviure com a Poble.
En Joan posa cara de estranyat en sentir les explicacions de la Doctora.
- Sap, ara sí que no entenc res de res, això de la inseminació artificial, que carall és?
A aquest pas no acabarem mai - es diu la Doctora - Intenta explicar-li:
- Mira Joan, la inseminació artificial és..., i el posa al corrent del procés de la manera mes senzilla possible, a fi que ell ho entengui. En acabar, sembla que ho ha aconseguit.
- Ho entens ara?
- Sí, més o menys, però. Ara permeti'm una pregunta, si no hi vull anar-hi de bones maneres. ¿em vindran a buscar per la força, oi?
Se'l mira, no el pot enganyar dient-li el contrari del que ell ja ha intuït.
- Sí!, Joan, al nostre mon, malauradament les coses son així, la situació és molt complicada, hi ha molt de nervis i no s'estaran de punyetes. Crec que és millor que vinguis amb mi, et prometo que intentaré protegir-te fins on pugui, entenc que viure a ciutat no serà gens fàcil per tu, i menys encara en les circumstancies que t'envoltaran, hi ha masses coses que no saps, i que et poden fer més mal que bé, però pensa que em tindràs sempre al teu costat.
En Joan aixeca els ulls i es mira la Doctora.
- Ja entenc tot el que em vol dir - fa una pausa - Ah!, perdoni'm. ¿I com es diu vostè de nom?.
- Marina, t'agrada?
- Sí, És bonic, com vostè - li diu tot posant-se vermell com un perdigot -
- Miri Marina. Ja que he d'anar-hi, procuri que no m'atabalin gaire, jo sóc home de pagès, i de poques paraules. Tot el que m'ha explicat, per mi, és un enrenou molt gran.
- Ho entenc Joan, mira, parlaré amb el President perquè durant la teva estada a Barcelona, et pugui allotjar a casa meva. Visc sola, i lluny de ciutat, allí almenys estaràs tranquil i allunyat de tot el batibull.
El que ja no et puc garantir, és el fet d'aconseguir aïllar-te dels mitjans informatius. La teva estada, portarà molt d'enrenou, i aquests faran mans i mànigues per retratar-te i entrevistar-te. Però vaja, no et preocupis que faré per tu tot el que podré.
- Gràcies, confiaré en vostè - li diu - Quan vulgui podem marxar, val més que no els fem esperar, no sigui que s'enfadin - s'atura - Ah! Vostè que sembla que mana, hauria de fer venir algú aquí perquè em cuidés el tros, l'hort i el bestiar.
Oi que ho aconseguirà?
És que sinó, quan jo torni no en quedarà res, i miri, ja sé que no és gran cosa, però es tot el que tinc, i m'agradaria conservar-ho.
- Ja ho pots donar per fet, me n'encarregaré personalment, i, ara, abans de marxar, si vols recollir una mica de roba o algun efecte personal, ja ho pots fer, no tinc ni idea de quant de temps estaràs allí, però com a mínim, pots comptar tres o quatre setmanes.
Agafa el que vulguis, que jo ja t'esperaré.
- Poca cosa tinc, de seguida estaré - contesta ell -
En entrar dins de la casa, no tarda ni cinc minuts a sortir amb una bossa on porta les seves quatre pertinences.
- Ja estic, quan vulgui podem marxar.

*

Pugen al transportador i es dirigeixen directament cap a l'Hospital General de Catalunya, on ja els estan esperant el President, els seus Consellers, i una acurada selecció dels millors especialistes en el tema que ens ocupa.
No cal ni dir, que l'expectació és enorme i, malgrat això, l'Honorable ha aconseguit allunyar-ne els representants dels mitjans informatius. Òbviament, prohibint la seva entrada a l'Hospital i, a canvi, prometent donar informació un cop acabi la primera revisió d'en Joan.


*







SIS
----------------------------------------------------------------


El transportador aterra sense novetat al verti-port de l'edifici de vuitanta pisos d'alçada. No cal ni dir que és la nineta dels ulls del President, la última edificació emblemàtica de la Generalitat, la seva obra magna.
De línia futurista, consisteix bàsicament en una enorme torre octagonal totalment de cristall, bío climatitzada. Proveïda amb els últims avenços en material clínic de tot tipus, hi treballen més de dues mil cinc-centes persones.
Disposa cinquanta Verti-Ports, un ampli aparcament per vehicles convencionals i, una zona lúdica molt complerta fa més agradable l'espera als familiars dels malalts.
A part de l'exterior de l'enorme edifici, hi ha deu plantes soterrades destinades a la recerca, encara que de moment no es fan servir, ja que el pressupost s'ha esmunyit en la part exterior, aparcaments i zona lúdica, i és clar, no hi ha prou diners per la investigació.
Malgrat aquest petit inconvenient, està considerat un dels edificis més moderns d'Europa. El President Pujol el coneix bé, al cap i a la fi, l'ha inaugurat deu o dotze vegades.

*

I avui, rodejat de tot el seu seguici és al verti-port principal, a dalt de tot de l'edifici, contemplant la finca, i esperant la Doctora Recasens i el seu preuat acompanyant, que és el salconduit que necessita per tal de tornar a guanyar les eleccions.
Aquesta Doctora, si no li falla, aconseguirà que ell, en Jordi Pujol i Vidal Quadras, President de la Generalitat de Catalunya, passi a la historia com el més gran salvador del seu país, i d'ací a molts anys, els llibres, les enciclopèdies, els historiadors, i tota la informació informatitzada, parlarà d'ell com d'un heroi, com d'un home, d'un gran Governant que, en moments molt difícils per al País, havia aconseguit solucionar el problema del pa amb tomàquet, i fins i tot li farien més d'un monument en el seu honor a les principals ciutats i vil•les del Principat.
- President, ja son aquí, li comunica el Conseller, veient que està distret. Tan ho està amb les seves fantasies de glòria eterna, que ni s'ha adonat que la Doctora i en Joan ja han aterrat.
S'acosta a ells, i li dona efusivament la mà a la Doctora i després al Joan, que s'ho mira tot amb aire embadalit.
- La felicito Doctora, ha fet una gran tasca, i a vostè - dirigint-se al Joan - no es preocupi que el País, i jo personalment, sabrem agrair-li amb escreix l'immens favor que està a punt de fer-nos. Vostè serà el nou heroi d'aquest país, un nou Gegant del Pi, que salvarà el Principat de manera desinteressada amb el seu tronc - s'aturà torbat - Bé, tampoc es això, però li ben asseguro que li sabrem recompensar com és mereix.
En Joan, estofat, li dona les gràcies sota l'atent mirada de la Doctora, i tot seguit baixen fins a la planta seixanta, on li practiquen una exhaustiva revisió. Un cop acabada i prèvia extracció de mostres del seu semen, comproven que les investigacions de la Doctora Recasens eren correctes.
En Joan, és el donant perfecte, entre d'altres coses perquè n'és l'únic.
Un cop acomplerts tots aquests tràmits, els metges consideren, i així ho fan saber al President, que com l'home pot estar atabalat per tot l'enrenou, el més aconsellable seria que es prengués un descans, i que, el dilluns tornessin a fer-li més extraccions; havien de confirmar també, la qualitat del producte i dosificar-lo una mica, no dos que se'ls assequés, si l'apressaven massa des del primer moment.
El President hi està d'acord, no és qüestió tampoc de fer-ho tot de cop, l'efecte primordial, de fet, ja s'ha aconseguit, i ara, es tracta de donar-ho a conèixer als mitjans informatius, sense donar masses dades, però fent saber que tenen un donant, i, que tant sols és qüestió de temps.
Però de moment, la solució a la primera part del problema, ja s'ha assolit.
Abandona la sala de consultes i es dirigeix cap on estan en Joan i la Doctora, i li diu a aquest:
- Bé Joan, acabo de parlar amb els metges i tot està bé, però m'han dit que per evitar-te trasbalsos, és millor que ajornem les investigacions fins dilluns, i, com que no vull que et vegis assetjat pels periodistes, crec que seria millor que aquest cap de setmana el passis a casa meva. Allí estaràs apartat d'ells i de la xafarderia de la gent.
En Joan, es mira recelós al seu interlocutor, i, a continuació dirigeix la seva mirada pidolant cap la Doctora.
Ella, capta el silenciós missatge i tot seguit s'adreça al President:
- Em permet una objecció, Senyor President.
- Digui'm Doctora.
La Doctora respira a fons, i agafa el brau per les banyes.
Veurà, crec que seria millor que en Joan passés el cap de setmana a un altre lloc, li vaig prometre que no em separaria d'ell, i, crec que, a casa meva, a Santpedor, estarà més tranquil i aïllat de tot l'enrenou.
Fa una pausa, i continua:
- Vostè sap que visc al ben mig de la muntanya, i allí ningú el molestarà, i, de passada, ell estarà més en el seu entorn natural - i afegeix - pensi que no ha estat mai a una ciutat de la grandària de Barcelona, i menys encara a un Hospital com aquest.
Amb tots els respectes, a casa seva no crec que sigui el lloc mes oportú.
El President li dirigeix una mirada maliciosa.
- D'acord Doctora, però, no se'l quedi tot per a vostè, deixi'n una mica per la resta de ciutadans.
La Doctora, el fulmina amb la mirada, però no diu res, no fa falta, ell se n'adona, i es disculpa tot seguit.
- Perdoni'm, era una brometa i, de mal gust pel que veig. Te raó, emporti-se'l a casa seva i dilluns a les vuit del matí, us vull aquí sens falta, i, sobretot, vagi en compte, com la premsa o qualsevol altre medi informatiu sospiti on està allotjat, haurem de canviar el plans i confinar-lo a l'Hospital les vint-i-quatre hores del dia. Au va, aneu-vos a Santpedor i, fins dilluns.
Que tingueu un bon cap de setmana.

*

En marxar el President i tot el seu seguici. Mentrestant, la Doctora i en Joan es dirigiren cap el transportador per anar-se'n a Santpedor.
Aquest s'enlaira suaument i agafa poca alçada a fi i efecte que en Joan pugui gaudir del paisatge. Mentre sobrevolen el Vallés, ell des de dalt, s'ho mira tot amb cara d'embadalit.
- Que mires amb tanta atenció? - li pregunta la Doctora encuriosida -
- Oh! Allà baix si que n'hi ha de cases, ¿tanta gent i viu?
- Més n'hi havia abans - contesta ella - vàrem arribar a ser gairebé vuit milions, però ara, em prou feines en som quatre. i, amb una mitjana d'edat de cent vint anys.
De tu depèn que moltes d'aquestes cases buides es tornin a omplir de mainada.
En Joan, esta corprès, i un xic atabalat per la responsabilitat que ha adquirit sense proposar-s'ho. Tota la seva vida tranquil•la i previsible ha donat un tom de cent vuitanta graus en només vint-i-quatre hores.
- I, ¿de tota aquesta buidor en té la culpa el pa amb tomàquet?
- Sí! N'estem ben segurs, els bioquímics ho han certificat, i no hi ha ni el més mínim dubte. De moment, és tot el que sabem, la causa. La solució haurà d'esperar, encara que suposo que tard o d'hora ja la trobaran.
- Doncs, vol que li digui una cosa Doctora? Tant de bo que el meu avi no hagués prohibit de menjar-lo.
Ella, se'l mira sorpresa.
- Perquè ho dius això, Joan?
- Doncs, perquè ara estaria jo tranquil•lament al poble, i no en mig d'aquest embolic que ni en va ni em ve.
- No et preocupis Joan, ja t'he dit que cuitaré de tu, però això sí, has de fer cas del que jo et digui, perquè si et localitzessin els periodistes, després si que tindrem raons. Aquest es el motiu que vinguis amb mi a Santpedor. - s'atura -
Mira, ja estem arribant.

*

El transportador planeja sobre la casa de la Doctora, és una Masia antiga, de més de cent cinquanta anys, que ella havia fet restaurar.
Esta ubicada a dalt d'un turó, a la dreta hi ha una piscina i una pista de frontó, i a l'esquerra, un prat rodejat per tanques blanques amb un petit estany al ben mig.
Darrera la Masia, s'obre un bosc de pins que es perd fins la següent carena.
Llevat del frontó i la piscina, no hi ha cap signe de modernitat, si exceptuem, és clar, el verti-port situat al final del prat, i que no desentona gaire ni trenca l'estètica del conjunt de l'edificació.
Mentre estan a punt d'aterrar, pensa que li havia anat molt bé gaudir de la tranquil•litat de la Masia, sobre tot arran de la separació del seu marit; allí havia aconseguit recuperar l'estat emocional adequat, i gran part de la seva auto estima, que aquell carallot li havia fet arribar a perdre.
Aterra el transportador, i en baixar li diu en Joan:
- Aquest és el meu refugi.
Que et sembla la meva casa?
Ell es rasca el clatell amb la mà dreta.
- És molt bonica i molt gran, però veig que vostè també viu sola, no es veu cap més masia per les rodalies.
Somriu mentre li contesta.
- Això es el millor de tot. Tranquil•litat absoluta, ja t'he dit que vivia al camp. Mira, m'agrada la soledat, i ací a dalt d'aquest turó tinc tota la que necessito.
- Saps. La ciutat i la feina m'atabalen bastant, i, el fet de venir aquí, em dona la possibilitat de relaxar-me i aïllar-me de tot l'enrenou.


*
















SET
-----------------------------------------------------------------


En Joan ho mira i remira tot com si fos un vailet petit, tot és tant nou i diferent per ell. La Doctora li explica que la piscina no és una bassa per abeurar, i perquè es fa servir un frontó.
Però, no és tant sols això, ja que en Joan està totalment encorat en el seu passat, i desconeix tots els avenços actuals.
En realitat, i per dir-ho curt i ras, els seus coneixements, començaven i acabaven amb la ràdio que tenia a casa seva i que havia portat un dia l'avi des de Girona, però, com que no tenien corrent, no havien pogut escoltar-la mai.
La Doctora, conscient d'aquestes mancances, que no eren pas culpa seva, sinó del seu entorn, li diu:
- Mira Joan, hi ha moltes coses que desconeixes de la manera de viure actual, i, no cal tampoc que les sàpigues totes alhora, mica en mica t'aniré posant al corrent, car no vull que m'agafis un empatx. Ara, t'ensenyaré la teva habitació i la cambra de bany.
Veuràs, nosaltres tenim el costum de dutxar-nos cada dia, i tu ho tindries de fer també, es bo tenir el cos net - se'l queda mirant - Ja sé que tu li tens per dintre, però també convé que li tinguis per fora.
En Joan la mira estranyat.
- Vol dir que m'he de banyar?
- Sí, això mateix.
- I - insinua - no ho puc fer a la bassa?, és molt bonica i, l'aigua és blava, el meu avi em va explicar que l'aigua del mar era molt blava, que hi havia un munt de peixos, i vaixells molt grans que hi suraven i anaven cap a Mallorca.
Ella somriu davant la seva candidesa.
- No, Joan, la bassa que tu dius i que nosaltres n'anomenen piscina, és per banyar-se quan ja estàs net, per nedar i refrescar-se a l'estiu, però dutxar-se és una altra cosa, vine, t'acompanyaré a la cambra de bany i ho veuràs.
- No ho entenc - diu ell - si ja estàs net, perquè et tens de tornar a banyar? Quines costums mes estranyes que teniu a ciutat.
Se'l mira, de fet, en Joan és com un nen, al que li tens d'anar explicant el perquè de totes les coses, no te per què saber-ho tot, el seu món és reduït i molt concret, amb les coses més elementals, i ella entén que tindrà feina per fer-li entrar de mica en mica, tot aquest coneixement que, per una persona adulta dels seus temps, és lògic i natural.
L'acompanya cap la cambra de bany.
- Veus, aquí és on t'has de dutxar, et tens de treure tota la roba i prement aquest sensor sortirà l'aigua tèbia, si gires el comandament cap a la dreta sortirà més calenta i si ho fas cap a l'esquerra, mes freda. Continua explicant-li perquè serveix el gel, les tovalloles, etc.etc.

*

- El que no tinc són fulles d'afaitar, però trobo que t'escau bé la barba, t'afavoreix força.
- Vol dir que li agrado?
Ella es somriu.
- Afavorir no és el mateix que agradar Joan, vol dir que et queda bé.
Ho entens?
Dubta una mica, però finalment li diu:
- Sí, ho entenc.
- Molt bé, doncs, ara et deixo, quan acabis la roba la poses dins d'aquest calaix d'ací, que ja te'n portaré de neta, el meu exmarit és mes o menys de la teva mida i suposo que t'anirà bé.
Ell la mira estranyat.
- Tenia marit i ara ja no en té, que li va passar, és que és va morir?
Marina, per uns moments es rebota davant la tosca franquesa de la pregunta que li havia fet, però no li diu res.
Ell no sap ni té perquè saber-ho, i dins de la seva simplicitat, s'ha limitat a fer un raonament totalment lògic, des del seu punt de vista.
- Deixem-ho per ara, en un altra moment ja t'ho explicaré, ja en parlarem, ara dutxat.
El semblant d'en Joan s'entristeix, ha notat la crispació que la seva observació ha reflectit a la cara d'ella.
- S'ha enfadat, oi?
- No! No m'he enfadat, no puc enfadar-me amb tu, au va, dutxa't d'una vegada i, recorda que et tens d'assecar amb la tovallola.
El deixa per anar a la seva habitació a buscar roba neta.

*

Mentre regira per l'armari, es somriu; com la podia fer enfadar un home que estava en estat pur, incapaç de mentir o de fingir, no! No l'havia fet enfadar, el que passava és que en parlar del seu exmarit, havia recordat altres èpoques compartides amb ell, aquí a la masia.
Ella si que era capaç de mentir, li havia promès que cuidaria d'ell, i que no li passaria res, quan sabia perfectament que això no li podia garantir de cap de les maneres, entre d'altres coses, perquè no depenia tant sols d'ella, que a més, li havia dit que li agradava la soledat i, la realitat, era que no suportava el fet de viure sola en aquesta casa tan gran.
Una dona amb trenta set anys, no pot estar tant sols pendent de la feina, necessita també d'altres coses, i sobretot d'afecte.
Acaba de triar la roba, i després d'encendre un ligth-cigarret, torna cap a la cambra de bany.
- Ja estàs?
- Encara no, s'està molt bé aquí, és com si fos a sota d'un saltant, va cridar en Joan, envoltat pel vapor que desprenia l'aigua calenta.
- D'acord, et deixo la roba sobre la tauleta, emprova-te-la, crec que t'anirà bé, si em necessites estaré a la cuina preparant el sopar.
Encara tarda una bona estona a sortir, en fer-ho va directament cap la cuina on esta la Marina trafiquejant amb el sopar.
- Hum! Fa bona olor, que és?
- Ous ferrats amb bacó, suposo que per tu, el fet de preparar el sopar serà d'allò més normal, però tens de pensar que per a mi és un àpat extraordinari.
Normalment, entre setmana menjo preparats químics de manteniment orgànic, però els caps de setmana o bé els dies especials, m'agrada preparar-me jo mateixa el menjar, i com que tinc accés directe al departament d'abastament ecològic, em puc permetre el luxe de menjar productes totalment naturals.
Saps, estem experimentant amb aquests preparats de cara a un futur proper, per si hi haguessin problemes d'abastament. Però avui ho menjarem tot natural i de primera qualitat.
- Ah! Exclama en Joan, - i afegeix - Avui es un dia especial?
- Doncs sí, - contesta ella - la veritat es que feia molt de temps que no hi portava a ningú a sopar aquí, i tu ets especial, l'home que salvarà Catalunya, et sembla poc això?
Ell, la mira embadalit i un xic astorat.
- Ah! No, jo tan sols sóc un pobre pagès, no pretenc salvar a ningú, de fet, el que voldria és tornar a casa meva, al poble. Allí si que em sento especial, tots els animals em coneixen, i fins i tot, la terra i els arbres també, aquell és el meu lloc natural, on m'hi sento bé, perquè soc una part d'aquella terra, de la meva terra. Aquí, no sóc més que un estrany que no entén gairebé res del seu entorn, ni del que està passant.
La Marina, calla i se'l mira, la simplicitat i la lògica d'en Joan, la tenen fascinada.
- Això que has dit és molt bonic, escolta - és va quedar donant-li voltes a una idea que se li acabava de ocórrer.
- Tu saps llegir, Joan?
Ell encongeix les espatlles i a continuació li contesta:
- En se una mica, me'n va ensenyar la padrina, tenia un llibre que es deia l'Atlántida, és veu que el va escriure un capella que era molt conegut arreu.
La Marina, no sortia de la seva sorpresa, davant el comentari d'en Joan.
- I te'l vas llegir tot?
- Sí! encara que la veritat és que moltes paraules no les vaig acabar d'entendre, eren molt estranyes per mi. La padrina em va dir que era català antic, que abans la gent parlava així.
Encara recordo com començava.
Ella se'n feia creus en sentir-lo.
- De veritat?, escolta, perquè no me'n recites un tros, el que dius que et saps del principi.
En Joan es posa vermell.
- Què et passa? Que potser et fa vergonya?
- Sí!, contesta ell capcot.
- Doncs, no n'has pas de tenir. Au va, que estic segura que ho faràs molt bé.
Animat per les paraules d'ella, agafa aire i comença a desgranar els versos:


"Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d'Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
Flameja en l'un bandera genovesa,
i en l'altre ronca,
assedegat de pressa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells"

- Ja està! diu torbat.
Ella l'ha escoltat atentament, sorpresa pel fet que recordés els poemes, i a més els recités força bé.
- Això és fantàstic - diu entusiasmada - i, escolta, en saps molts més de trossos?
- Sí, bastants, és que - es posa un xic vermell altra vegada -, és l'únic llibre que tenia, i és clar...
L'interrompeix.
- No et preocupis, que això no fa cap mal, ans el contrari, però, ja saps que aquest llibre té gairebé dos-cents anys?
- Tants!
- Sí! i, ara escolta'm; com que veig que t'agrada llegir, i tenint en compte que entre visita i visita a l'hospital, et quedaran moltes hores lliures, que et sembla si et deixo altres llibres. Tu te'ls llegeixes i em dius si t'agraden o no, i si has entès el que l'autor vol dir-nos. Et servirà d'exercici, a més et distraurà i de passada també t'anirà bé per entrar en el coneixement dels autors i de les histories que ells han recreat. Tot allò que no entenguis o no tinguis prou clar, m'ho dius i jo intentaré explicar-t'ho. D'acord?
En Joan es queda rumiant...
- Ja, però, és què...
- Que no et sedueix l'idea?
- Sí, no hi tinc pas res en contra, però es que el que ara tinc, és gana.
Ella esclata a riure.
- Tens raó, perdona'm, ja no hi pensava amb el sopar, jo, com no en tinc pràcticament mai de gana, i acostumada a estar sola, ja me n'havia oblidat.
Rescalfa els ous i el bacó al microones, i s'acomoden a la tauleta de la cuina per sopar.
Mentre ell menja la Marina l'observa dissimuladament; ho fa molt de presa, amb autèntica voracitat, i ja veu que no en tindrà ni per començar del que li ha preparat. És clar que ella no es pas un bon exemple, els seus àpats son molt minsos.
- Te'n faig més de sopar?
- Sí, gràcies, és que - no sabia com dir-li -
- Ni havia molt poc, es això el que em vols dir, oi?
- Sí!
- No et preocupis, ara mateix te'n faré més.
Mentre li prepara un parell d'ous i més bacó, pensa que no és que en Joan fos molt ortodox en la seva manera de menjar, però es diu que de fet, és lògic, venint d'on venia, i que ara, tampoc és el moment ni la circumstancia mes escaient per a corregir els seus modals.
En deixar el plat a la taula, li diu:
- T'agrada? És què, veuràs, no tinc massa costum de preparar menjar, jo em faig qualsevol cosa.
Ell, que encara esta refregant el pa amb el suc del bacó, li contesta:
- Hum! Tot està molt bo, però, aquesta espècie de cansalada com es diu?
- Ah! És diu bacó, és una paraula anglesa, però com que està curada al seu estil, ens hem acostumat a anomenar-la pel seu nom en anglès, mira, tot plegat, bajanades de la gent de ciutat.
- Doncs, encara que sigui de fora, està molt bo - va dir en Joan, que continua sucant el pa de motlle al plat.
Veu un glop d'aigua i és queda mirant el pa.
- Sí, li dic una cosa, oi que no s'enfadarà?
Somriu, el veig a venir.
- No! No m'enfadaré i si em tractes de tu, encara menys; A veure, quin problema tens amb el pa de motlle?
- Doncs, és que..., no és que estigui malament, però el pa aquest quadrat, no m'agrada gaire. Hauries de provar el que em faig jo, allò si que es pa de veritat. Vindrà, - perdó - vindràs un dia a casa meva a provar-lo? - es posa vermell -
I afegeix.
- Vull dir quan s'acabi tot això.
- Sí, Joan, vindré a casa teva, tu em faràs el menjar, i jo serè la teva convidada. T'asseguro que hi vindré amb molt de gust.
- Convidada especial - afegeix ell -
- No Joan, jo no soc pas especial, tant sols una Doctora que intenta fer bé la seva feina, però no en tinc res d'especial.
- Per mi sí, a part de la meva mare i la padrina, ets l'única dona que he conegut, i m'agrada molt estar aquí amb tu.
- Bah! Deixa't estar de bajanades, el mon n'està ple de dones, i de més joves i més maques que jo.
- Jo penso que no, les noies que hi havia a l'hospital no eren tan boniques, ni tan amables.
No li agrada a la Marina per on va la conversa i canvia de tema.
- És igual, deixem-ho estar per ara, tant sols intento ser amable amb tu, crec que és el mínim que puc fer, després de l'enrenou en què t'he ficat.
- Tens mes gana?
- No! ja està bé, gràcies!

*

Després de les postres, la Marina en desparar la taula, aprofita per ensenyar-li en Joan tots els electrodomèstics de que disposa a la cuina, més que res, per si necessita fer-los servir. Després prepara cafè i amb la tassa a la ma, s'asseuen tots dos al porxo, fa una nit tranquil•la, el cel esta seré i la lluna plena il•lumina la Masia i el seu entorn.
En Joan, mira cap el cel.
- Què estàs mirant?
Abaixa els ulls.
- Oh! El cel, Saps, s'està bé aquí, però malgrat que està molt serè, no es veuen gaires estrelles.
- Ah! Això és a causa de la contaminació, hi son, encara que des d'aquí no les podem veure, és fa com una boira que impedeix la seva visió; de vegades, si plou o fa molt de vent, queda l'atmosfera neta i aleshores se'n veuen moltes més.
En Joan sospirar, i, és un sospir que delata el seu enyorament.
- Al Poble sí que se'n veuen, n'hi ha un munt, a l'estiu en cauen moltes, és molt bonic, saps, t'estires al terra i tens tot el cel a sobre teu, sembla que et tingui de caure al damunt, i després et sents molt petit. El més d'agost és molt bonic, es quan en cauen més.
Ella assenteix amb el cap.
- Ja ho he vist alguna vegada, si que ho és de bonic.
- Ara vinc, que et vaig a mirar el que t'he dit dels llibres.
Se'n va cap el menjador i fa una tria acurada de les novel•les que te de capçalera. Son antigues, però pensa que per en Joan, serà millor que no pas una cosa molt actual, al cap i a la fi, un clàssic sempre és un clàssic, i li resultarà més fàcil de pair que no pas una novel•la contemporània.
Les va mirant mentre les apila; quants records pot portar un vell llibre, és com retrobar un amic després de molts anys. La Marina, aconsegueix recordar gairebé en totes, fins i tot quan, i on, les havia llegit. "Tot esperant Godot" a Llançà, un estiu de molt joveneta, no havia entès res, però els diàlegs d'en Vladimir i Estragó, havien exercit sempre sobre ella, una estranya fascinació. "El Castell" a Blanes, aquell estiu en que havia conegut a un noi de Saragossa, i és volia fer la intel•lectual llegint a Kafka, pensant-se que ell ho era, i l'únic que volia el manyo era anar-se'n al llit amb ella, i quan més aviat millor. I aquesta - va dir - És va emocionar en tenir-la entre les seves mans un altre vegada, i després de tant de temps - "L'Agulla Daurada" quin tip de plorar s'havia fet, emocionada per la narració tan poètica i esfereïdora a la vegada, de la Montserrat Roig , - sospira - En fi - es diu - un munt de records apilats, que ja són part de les meves vivències. Esperem que hagi encertat i li agradin al Joan.
Les aplega, n'hi han vuit. És més que suficient per ara - pensa - I amb elles sota el braç, torna cap el porxo.
- Té, et deixo aquests, i tels vas llegint, quan n'acabis un, em dius que et sembla, però no cal que corris, prefereixo que vagis poc a poc, que no tenim pas pressa, d'acord?
Ell assenteix mentre els agafava.
- Molt bé, i ara, és hora d'anar-nos-en a dormir. Ah! Si necessites qualsevol cosa, ja saps on és la nevera i el lavabo. Bona nit!
- Bona nit! Contesta ell, mentre s'aixeca també amb els llibres sota el braç.
Santpedor acluca els ulls, amb la sensació que li queda alguna feina important per fer.

*





VUIT
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al mati, en despertar-se, la Marina té una sensació estranya. Obre els ulls i es troba en Joan dret a la capçalera del seu llit.
- Bon dia!, diu ell, amb tot l'aire d'haver estat descobert en una malifeta.
- Bon dia - respon ella - mentre es tapa amb el llençol.
- Que hi fas aquí?
- Res, et mirava mentre dormies, és que jo sempre hem llevo molt aviat, i no sabia que fer. Ja m'he llegit un bon tros d'un dels llibres que em vares deixar ahir.
- Ja! Sí que t'has afanyat, contesta ella un pel torbada.
La Marina, te el costum de dormir nua, d'ací el seu astorament en trobar-se en Joan al peu del seu llit. Mentre segueix tapant-se amb el llençol, li diu:
- Escolta Joan, ara parlarem del llibre, però tu no pots entrar a l'habitació d'una dona així com així. No és correcte, o sia que ves-te'n cap el menjador, que em vesteixo i esmorzarem. D'acord?
Ell assenteix, però no es belluga del seu lloc.
En això que ella mirà el seu rellotge. Son les onze del mati. Ostres - és diu - si que he dormit. Menys mal que avui és festa - pensa - Ja és ben estrany que se li hagin enganxat els llençols. Normalment es desperta cada dia a les vuit en punt.
Finalment, en Joan se'n va, no sense abans disculpar-se per haver entrar en la seva cambra, i quan ja en surt és gira exclamant:
- Ets el més bonic que he vist mai, tens un dormir preciós, i se'n va corrents.
Ella s'aixeca i començà a vestir-se; és sent incòmoda, el seu cor batega més de pressa del compte, li diu que no és reprimeixi. Ja la nit anterior, quan estaven al porxo i, mentre el mirava, pensava que en Joan era guapo, per fora i per dintre. Immers en una rusticitat encantadora, i ella, ja feia temps que estava sola, massa sola - és diu - necessita d'amor i estimació.
Però això és el que li diu el cor.
El cap, la fa dubtar. No t'enredis Marina, - és diu - ell no es d'aquest ambient, ni aconseguiria adaptar-se, li faràs més mal que bé, i és, en alguns aspectes, una persona molt fràgil, no pel seu tarannà, si més no per l'entorn en el que ha viscut tota la seva vida.
Has de procurar guardar les distancies i quan tot això acabi, que ell se'n torni al seu món. Tu seguiràs dins del teu, que les persones som animals de costums i, fora del nostre niu patim d'una enorme fragilitat.
Mentre sospesa la qüestió, acaba de vestir-se i és dirigeix cap el menjador.
En Joan l'està esperant mentre fa veure que fulleja el llibre, però és evident que dissimula. Alguna cosa passa pel seu cap.
- Hola! Li diu, ja estic, vols que parlem del llibre, o t'estimes més esmorzar.
Ell la mira, respira a fons i amb veu ronca, li diu:
"No es pot negar al cos, allò que per la seva pròpia raó reclama"
Ella és queda parada. Sorpresa. I, fins i tot és posa un xic vermella.
Intentar obviar la qüestió.
- Ja veig que estàs llegint "la bassa de pedra", t'agrada?
Ell la mira fixament.
- No has contestat al que t'he dit.
Marina no contesta, simplement pren una decisió, s'asseu al seu costat, i apartant-li el llibre de les mans l'abraça.
Ella és la mestra i dicta el camí a seguir.
En Joan n'és l'aprenent, fascinat pel nou món de la carn, que a partir d'aquells moments s'obre als seus ulls i als seus sentits.
Del menjador passen a l'habitació, i el rellotge els retroba una hora llarga més tard, estirats tots dos al llit, nus, esgotats i satisfets.

*

En Joan es gira i els seus llavis és retroben amb els d'ella.
- Gràcies Marina, ha estat molt bonic.
Ella somriu satisfeta.
- No em donis les gràcies, ha passat el que havia de passar, però t'agrairia que això nostre, de moment no ho diguis a ningú.
Ell és posa seriós.
- Ja! T'avergonyeixes de mi, oi?
- No Joan, no és això, però donada la situació actual, si ho sabia el President, o gent del seu entorn, no crec que els hi fes gaire gràcia i et podien apartar de mi. Pensa que ets tot el que tenen, i ja m'ha costat prou que poguessis venir aquí. Una situació com aquesta podria complicar-ho tot - afegeix -
El semblant d'en Joan canvia, però a ella li dona la sensació que ha comprés les seves explicacions.
D'acord, ja no diré res, però és que voldria que tothom sabés el que ha succeït. No m'havia passat mai, i és una sensació molt bonica.
- Ja ho sé, però ara no som el teu poble, i aquí les coses van d'una altra manera, ho entens?
- Sí, ja ho entenc, saps Marina, em sembla que t'estimo, des del primer moment en que et vaig veure, però és que jo no hi entenc gens d'aquestes coses, he estat massa temps sol, però faré tot el que tu diguis.
- I afegeix -
- I tu? No m'has dit si m'estimes.
Ella s'aixeca i donant-se la volta se'l mira fixament als ulls.
- Escolta bé el que et diré.
Quan una dona com jo se'n va al llit amb un home com tu, o se l'estima o és una malnascuda, i jo no en sóc pas de malnascuda, d'això en pots estar ben cert.
Ell li acaricia els llavis.
- Però aquests llavis encara no m'han dit si m'estimes.
Ella, l'abraça i la seva boca busca la seva orella mentre li xiuxiueja.
- T'estimo carallot.
T'estimo molt més del que et puguis arribar a imaginar mai. I continuen fent una orgia d'amor fins l'infinit.



*





NOU
-----------------------------------------------------------------


La resta del dia l'apuren ràpidament, amb la intensitat pròpia de dues persones que acaben de descobrir que s'estimen.
I és una llàstima que aquest punt de bogeria es trenqui, car es un estat foll, però gairebé perfecte, encara que ja se sap que és impossible de mantenir-lo massa temps, puig aleshores tothom seria feliç, i, això , de moment, encara no s'ha inventat.
Després de sopar, el capvespre els sorprèn al porxo, la Marina, li explica en Joan la seva vida, i ell, l'escolta amb molta atenció.
- Veuràs - li diu - Jo m'estimava al Manel, i mentre sortíem però cadascun estava a casa seva, tot anava d'allò més bé. Les complicacions van sortir en començar a viure junts, tot va canviar; ell, era molt possessiu, i va començar a menysprear-me, a més, per acabar-ho de complicar tot, com que no podíem tenir fills, vàrem anar al ginecòleg, que ens va dir que el problema provenia d'ell, vaja, que era estèril - es va somriure - ara ja sabem per què.
Continua, mentre li acaricia els cabells.
I per complicar-ho encara més tot, a l'Hospital en aquells moments, jo estava per sobre d'ell. Com pots comprendre, es va ferir tant el seu ego estúpid, que vàrem acabant desembocant en una relació impossible de mantenir.
Un dia, per acabar-ho d'espatllar, em va posar la mà a sobre, i aquí si que no vaig aguantar ni un minut més, a part que m'hi vaig tornar. Immediatament el vaig fer fora de casa, i a partir d'aquí, ja vàrem iniciar el procés de separació que va ésser llarg i dolorós.
No m'hagués cregut mai que dues persones que s'havien estimat i compartir moltes coses junts, es poguessin arribar a odiar tant, i a fer-se tant de mal, però així son les coses quan es torcen.
En arribar a aquest punt del relat, la Marina s'interrompeix.
- Bé, no vull atabalar-te més amb la meva trista història, de fet, és vulgar i malauradament succeeix amb massa freqüència, deixem-ho aquí.
- Com vulguis, li contesta ell, respectant la seva intimitat.
- Gràcies, per cert, i canviant de tema, què et sembla el llibre que estàs llegint?
- Bé, està molt bé, encara que hi ha coses que no entenc del tot, això que la Península Ibérica es separi d'Europa i suri mar avall, la veritat es que no ho acabo d'entendre.
- És que es una metàfora, Joan.
- Pitjor m'ho poses, - li diu ell somrient -
Ella somriu també, i tot acariciant-lo, li diu:
- Tens raó, perdona'm. Veuràs, l'autor vol dir-nos que en aquell moment en que va escriure la novel•la, la Península Ibérica , o sigui Espanya i Portugal, no tenien per què anar junts, ni política ni econòmicament amb la resta d'Europa, que el seu destí natural era tractar amb Sud-América, per això s'inventa una separació física, i de fet, el temps li ha acabat donant la raó.
Els Estats Units d'Europa, eren la crònica d'un fracàs anunciat, els europeus han estat des de sempre mals companys de viatge per a nosaltres, no et pots aliar amb un grup d'Estats en plena decadència, plens de prejudicis de tots tipus i embrutits per la corrupció, d'això ja en teníem prou aquí. I es clar, es varen instal•lar dins d'un complex burocràtic i d'interessos partidistes tan gran que els va acabar devorant, i va succeir el que molts ja havien previst i anunciat d'antuvi. Tot se'n va anar en orris, davant l'estupefacció d'aquells milers de buròcrates idiotitzats, que no entenien absolutament rés de tot el que els havia passat.
Fa una pausa, i es queda rumiant.
- Deixem-ho estar per ara, saps, em sembla que m'he equivocat donant-te aquesta novel•la. Veuràs, el que volia que aprenguessis d'ella, és el comportament dels personatges, en José, la Joana, en Pedro i en Joaquim, la Maria...
continua...
- Ah! I dos cavalls, que per ell sol és tot un altre tipus de símbol, igual que el gos. El que m'interessava és que comprenguessis la solidaritat que és desprèn d'aquests personatges, com s'estimen i s'ajuden els uns als altres, en uns moments de gran desconcert per a tothom. La senzillesa de la Maria, Pedro i el seu secret, el gos, que significa el destí, tot això és el que volia que entenguessis de la novel•la. - Va fer una pausa -
- Saps què, te'n deixaré una altra més senzilla, crec que la comprendràs més bé, parla també de gent, i d'una guerra que va passar fa molts anys, però insisteixo en el que t'acabo de dir, oblida't una mica de l'entorn i els fets i centrat en els personatges, en com es comporten i com reaccionen davant dels esdeveniments, intenta de posar-te dintre d'ells, de la seves reaccions i apreciaràs la lectura, a través de les seves vivències personals.
En Joan va assentint, i en acabar l'explicació d'ella, pregunta:
- I, com és diu aquest llibre?
- Incerta Glòria, estic segura que t'agradarà, que aprendràs a apreciar en Soleràs, en Pere i la Trini, amb tota la gent que els envolta, i comprendràs com n'era de dura i cruel la guerra en aquells temps.
Ell, l'escolta amb l'atenció d'un nen, però alguna cosa li passa pel cap, fins que finalment li diu:
- Hi ha una cosa que no entenc, qui és Dos Cavalls?
Ella és somriu.
- Tens raó, això tu no ho pots saber. Veuràs, es un model de cotxe de fa més de cent anys, molt popular per cert, encara ara no s'ha aconseguit entendre com amb aquell petit motoret amb quatre xapes a sobre podia funcionar, però es veu que ho feia.
És que - fa una pausa - no sempre hi ha hagut transportadors com ara. La gent anaven en cotxes d'aquests tipus i de més sofisticats i omplien carreteres, autovies i autopistes, provocant uns embussos considerables. Afortunadament, en part ho hem superat, llevat dels caps de setmana, en els que continuem pràcticament igual què abans, però pel cel; de fet, solucionem els problemes per una banda, però per l'altra continuem caient en els mateixos errors de sempre, no tenim cura.
S'atura en la seva explicació:
- Em sembla que t'estic atabalant una mica, et voldria explicar tantes coses alhora, que no sé pas si ho podràs pair tot.
En Joan que si està amatent a tota la informació que rep, ho nega amb el cap, però de fet, s'ha quedat en el tema inicial dels cotxes, així que li diu a la Marina:
- Ja ho entenc ja, es que estava pensant que, al poble no n'hi havia pas de cotxes. Una vegada van venir uns senyors amb unes motos i res més. Ah! Sí, una altra vegada un avió petit es va estimbar a la muntanya de Contagalls, però afortunadament no és varen fer gaire mal.
El que si recordo és que un dels homes, el que estava més gras, tota l'estona anava dient: Colló!, Colló!, Colló!, i no s'havia adonat que en xocar i sortir de l'avió, havia perdut els pantalons i anava amb calçotets.
Ella, esclata a riure en escoltar la seva historia i, a més, de la manera que ell ho explica.
- Ja, ja, ja! Perdona'm - li diu en veure que ell és mosqueja - De vegades oblido que visc en un món molt diferent, però ja veig que en el teu de tant en tant també hi passen coses.
Ell assenteix.
- Sí, però molt de tant en tant, però tu no et preocupis, que jo ja aniré aprenent-ho tot de mica en mica.
Se'l va mira.
- No! Joan, no vull que pretenguis canviar ni entendre masses coses del meu món, et prefereixo tal com ets, no hi gran cosa que necessites aprendre, i, una cosa és que sàpigues coses a través dels llibres, que sempre va bé i es bo, però tan sols és important això, que les sàpigues.
Saps. No vull que canviïs la teva manera de ser, perdries una gran part de l'encant que tens ara, pensa que nosaltres anem sobresaturats d'informació, i tu no saps de que va tot això. Estic segura que veus un informatiu a la ITV3 i no entens pràcticament res del que estan dient, tot son sigles, i més que informatius, semblen sopes de lletres.
Ell assenteix.
- Com tu diguis, ja em llegiré aquest que m'has donat, i l'altre el deixaré per més endavant.
L'avisador de l'Inter-vídeo els interrompeix, algú vol parlar amb la Marina, aquesta si adreça i el connecta. És el seu exmarit.
- Hola Marina, com estàs?
- Jo molt bé, i tu? - contesta tot torçant el gest, per preguntar-li a continuació: Que vols a aquestes hores?
- No res, tan sols recordar-te que demà a les nou heu d'estar tots dos a l'Hospital, tu i el salvador de la Pàtria.
- Que n'estàs gelós? - Li diu ella somrient -
Ell, encaixa la indirecta, però contraataca tot seguit.
- En tinc motius potser? Tens els ulls burletes i, això em recorda altres temps, vés en compte i no li facis agafar falses il•lusions a aquest camperol. Saps de sobres que quan aquesta historia s'acabi, cadascun a casa seva, tu necessites un home d'un altre nivell, de mes alçada.
Ella torça el gest, i li etziba:
- Tens quelcom més a dir?, o ja has acabat, es tard i no tinc ganes d'escoltar més bajanades.
- No! Que siguis puntual, i que vagis en compte, ja saps que t'aprecio.
- Ja ho veig, i encara me'n recordo com m'apreciaves. Però estigues tranquil i no cal que pateixis per mi, se cuidar-me sola.
- Bona nit!
- Bona nit! - respon l'altre -
Marina, apaga l'aparell i en girar-se és troba en Joan que esta allí dret, darrera seu, i és evident pel seu gest d'enuig, que ha escoltat la conversa que ha mantingut amb el seu exmarit.
Va a dir-li alguna cosa, però ell s'hi avança:
- És veritat això que ha dit ell?
- No li facis cas Joan, està gelós, això es tot el que li passa. Els homes sou molt estranys, deixeu a les vostres dones, però no voleu que vagin amb d'altres homes, i en canvi, vosaltres us penseu que teniu tot el dret per fer-ho. Si vols que et digui la veritat, no acabo d'entendre com cony sou.
Ell insisteix.
- Ha dit que tenies els ulls burletes, que volia dir amb això?
Se'l mira i en acostar-se a ell li diu:
- Em coneix bé, molt bé, i ha volgut dir que s'ha adonat que soc feliç i estic enamorada. Però no et preocupis que no dirà rés a ningú, de moment no li interessa, més endavant si en pot fer algun ús partidari, ja en parlarem.
Però no és un assumpte que et tingui de preocupar. De moment, tant tu com jo li fem molta falta.
Fa una pausa i tot agafant-lo pel braç, li diu:
- Escolta, ara hauríem d'anar a dormir, ja has sentit que demà a les nou en punt hem de ser a l'Hospital, i els dilluns a primera hora els passadissos aeris estan impossibles.

*

La nit els agafa fent l'amor com si fos la primera vegada. De fet, gairebé ho és i al principi sempre és així, hi ha una sublimació de la carn en detriment de l'esperit.
I malament si no fos d'aquesta manera, perquè voldria dir que l'ordre natural de les coses estaria capgirat.


*















DEU
----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí a les nou en punt son a l'Hospital General de Catalunya. Ja els estan esperant i tot és qüestió de seguir amb els tràmits previstos. De fet, no és gens complicat. Tan sols és tracta d'extreure el semen estipulat, i guardar-lo congelat (desprès de l'oportuna revisió) per fer-ne l'ús pertinent.
Un cop complimentat aquest punt i al cap més o menys d'una hora, és dirigeixen al Palau de la Generalitat, tenen instruccions d'anar a veure al President, que ja els està esperant al seu despatx.
Els rep somrient i molt amable - massa - pensa la Marina.
Aquest, s'aixeca i tot donant-los la mà a tots dos els convida a seure.
- Que, com va tot? - dirigint-se en Joan - Us han tractat bé?
- Sí! molt bé. Gràcies - contesta aquest un xic torbat -
- Bé, escolti'm - dirigint-se a la Doctora - segui, segui, que vull parlar amb vostè. En Joan seria millor que esperés fora, després ja li explicarà el motiu de la nostra conversa, però el que li he de comentar m'estimaria més fer-ho primer a soles amb vostè. Ho entens, Joan? Son qüestions burocràtiques - afegeix -
L'al•ludit es mira la Doctora i davant el gest d'aquesta surt fora del despatx.

*

- Bé, ja estem sols - li diu la Marina, tot posant-se en guàrdia - i afegeix...
- Que em te de dir que en Joan no pot sentir?
El President fa una pausa d'aquelles teatrals que tant li agraden.
- Veurà Doctora, com vostè sap molt bé, manca poc menys d'un més per les eleccions, i malgrat que ja hem divulgat la noticia de la troballa d'en Joan, a més dels esforços que estem fent per solucionar el problema - va fer una altra pausa - gràcies a la col•laboració de tots dos, no acaben d'arrencar en les expectatives de vot.
El pulsòmetre interactiu ens dona tan sols dos o tres punts d'avantatge sobre els nostres rivals més directes, i això vol dir que necessitem un revulsiu per acabar d'arrencar del tot.
La Marina es remou a la cadira, el veu a venir, però no sap exactament per on li sortirà.
- I que hi tenim a veure nosaltres amb aquest revulsiu?
El President somriu.
És llesta la Doctora aquesta - es diu -
- Bé, jo havia pensat de fer sortir en Joan al programa Penjats de Tele. N'he parlat amb en Toni Bores i el seu equip i ja estan ensinistrats de que li han de preguntar, i com han de parlar de la importància de la meva - rectifica amb un somriure - bé, de la nostra gestió, i de la de vostè i el seu equip, en la troballa d'aquest home.
Beu un glop d'aigua i continua...
Tenint en compte que és un programa de màxima audiència, ens pot donar l'impuls que necessitem per acabar d'arrencar una munió de vots que desequilibrin i ens donin una majoria confortable.
En mirar-se a la Doctora, la expressió irada dels seus ulls li diu molt més que les paraules que encara no havia pronunciat, i abans que obri boca, afegeix...
- Entenc perfectament la seva recança, però li asseguro que és molt important.
Que li sembla?
- No és així com vàrem quedar President.
Li vaig insistir des del primer moment que podia ser molt perjudicial per en Joan el contacte amb els mitjans informatius, i li recordo una vegada més, que ell be d'un entorn molt diferent.
Tot aquest enrenou mediàtic, el podria afectar psicològicament.
El President comença a jugar amb les seves ulleres, se'l nota incòmode davant l'oposició de la Doctora, però tossut com és insisteix de nou.
- Ho sé, Doctora, ho sé, però tan sols és tracta d'una aparició dins d'un programa de ITV3, i després ja li tornaré, és molt important per mi i pel partir, i... miri - afegí - és una ordre.

*

La Marina respira a fons abans de contestar-li.
- Podria haver començat per aquí - és diu - però d'una manera políticament correcta li contesta...
- Com vostè mani President, però que consti que no hi estic d'acord, i si li passa alguna cosa en Joan, vostè en serà l'únic responsable.
- Vol dir que no s'ho agafa massa a pit, Doctora Recasens? - contraataca aquest amb una clara dosi de sornegueria -
Aquesta es rebota, fins i tot s'aixeca de la cadira i atansant-se al seu interlocutor amb cara de pocs amics i els ulls flamejants - li diu -
- Insinua alguna cosa President?
En veure-la tan abraonada, aquest s'aixeca també i intenta conciliar l'efecte de les seves paraules.
- No! Déu me'n guardi, miri, crec que o jo no m'he explicat bé, o vostè a mal interpretat les meves paraules, no es preocupi, tots plegats estem una mica nerviosos amb aquest assumpte, però deixem-ho estar, expliqui-li en Joan en el que volem d'ell i li fa entendre que és important. La resta corre del meu compte.
Es torna a posar les ulleres, la qual cosa vol dir que l'entrevista s'ha acabat. Manca tant sols l'última petició - per dir-ho d'una manera elegant -
- Ah! Per cert, l'entrevista serà aquesta nit pels voltants de les onze, no ho oblidi. Vinga, vagi i expliqui-li, no vull que hi hagi cap problema, tot ha de sortir bé, entesos?
- Sí! President, contesta la Doctora mentre s'acomiada tot sortint dels despatx.
En Joan l'està esperant al pati dels tarongers, ella, l'agafa pel braç se l'emporta cap un racó. Allí li explica el que el President en vol d'ell.
Ho fa sense deixar-se res del que li ha dit el President, sap que no és bo amagar-li les coses i que si l'enganyava seria perjudicial per a ella.
Amb les persones com en Joan no es pot anar amb embuts ni amb mitges veritats, val més anar directe al gra, surt més a compte.
- Com ho veus?, - li pregunta en acabar d'explicar-li els plans dels President
Ell es queda un xic rancuniós, es nota que ja en comença a estar una mica fart que el facin anar amunt i avall com una baldufa, i sense consultar-li res, donant-ho tot per fet i consumat en el moment de demanar el seu parer.
Si no fos per tot el que ha passat amb la Marina, ja els hauria engegat a fer punyetes. I el primer de tots al President.
- No ho sé - contesta tot fent-se el ronso -
I afegeix...
- Vols dir que no m'atabalaran molt aquests de la Intervisió? Jo no estic acostumat a parlar davant de tanta gent.
Ella somriu, i l'arrossega cap a fora. Mentre abandonen el pati dels tarongers, tot baixant les escales li diu. Mira Joan, potser si que ets pots atabalar una mica al començament, però tu has d'estar tranquil, ells tenen experiència i a les preguntes que et faran ja sabràs el que has de contestar, i si no ho veus clar, jo estaré al teu costat, a punt de donar-te un cop de mà. Mira, tot aquest muntatge és per fer propaganda per al President - ja t'ho he dit - emparant-se en la teva persona i en el que representa. - s'atura un moment dubitativa - Perquè, - continuà - això de les eleccions, més o menys deus saber de que va, oi?
Ell assenteix. Amb el gest del nen que és sap la resposta a la pregunta del mestre.
- Sí! La gent posa un paper dins d'una caixa per dir qui vol que mani, i ja està.
Una vegada van venir al poble, quan encara hi vivia gent. Després, en marxar tothom, ja no van tornar mai més, i això que aquell senyor que parlava tan bé, ens va prometre que portaria el corrent i una carretera fins el poble, però se'n va anar i nosaltres espera que t'esperaràs i ni corrent ni carretera, suposo que per això no va tornar mai més, com que no va complir la seva promesa, li devia fer vergonya haver quedat com un mentider.
- Ai Joan, - l'interrompeix Helena somrient - te'n faries creus de les coses que es prometen per les eleccions i que després no és compleixen. Però aquesta es una altra història. I... tornant al assumpte que parlàvem, això es exactament el que volen de tu, que amb la teva presència aconsegueixis que molta gent voti a favor del President.
Fa una pausa, i en vista que ell no diu res, afegeix...
- Tu mateix, decideix que vols fer, és la teva decisió, no vull que et sentis obligat en cap sentit, però...
En Joan, s'ho rumia una estona, i mentre, estan ja al ben mig de la Plaça de Sant Jaume. Aleshores s'atura i mirant a la Joana fixament als ulls li diu.
- Escolta, ja tornem al mateix d'abans, ho he de fer, m'agradi o no, oi?
Ella li aguanta la mirada.
Què ràpid capta les coses - es diu - i en tornar-lo a agafar pel braç, mentre segueixen carrer Fernando avall, li diu...
- Doncs, mira, sí. Seria millor que sí, i no cal que et preocupis, ja parlaré amb en Toni Bores, a fi que et tracti amb cura, el posaré al corrent fel teu cas, encara que m'imagino que ja ho deu estar, i no et preocupis que tot anirà bé.
En Joan assenteix.
- D'acord, ja li pots dir al President que sí, que hi aniré, però a canvi, vull.., mira, la carretera tant si val, però, el corrent si que m'aniria bé, car, almenys podria escoltar la ràdio de l'avi. Oi que li diràs que me'l posin?
La Marina l'escolta atentament.
Ha après força bé la filosofia de la vida d'en Joan.
- D'acord, ja n'hi parlaré, però tens de tenir present, i a més ja ho has vist al teu poble, que en campanya electoral, es prometen coses que després no es poden complir, la gent ja ho sap i no en fa massa cas. Entesos?
Ell assenteix.
- Ja ho sé, però tu li dius, d'acord?
- No pateixis, ja t'he dit que li diré i no et preocupis que jo estaré al teu costat tota la estona.

*

La Doctora truca des del quantic-mòbil al President, comunicant-li l'acceptació per part d'en Joan d'anar al programa, i aquest no va amaga la seva satisfacció.
Molt bé Doctora, és important, sap. I no es preocupi que el tractaran bé, i, quan a vostè, tota aquesta tasca que està fent, pensi que li tinc molt en compte, i considerant que un cop passades les eleccions, el Conseller de Sanitat deixarà el càrrec, vostè reuneix les aptituds més idònies per substituir-lo, a més, amb convé, car he promès en el programa que augmentaria la quota femenina del Govern del 22 al 23,005%, i miri, amb la incorporació seva ja ho tinc cobert.
Fa una pausa, per donar temps a la Doctora a pair la seva proposta, i a continuació afegeix...
- Bé, espero que aquesta noticia l'afalagui i encoratgi per continuar amb la seva tasca.
La Doctora, tarda uns segons a contestar, si és pensava que per aquí l'agafaria, anava molt errat però en aquells moments li convé donar una resposta políticament correcte, i li dona.
- Gràcies, Senyor President, és vostè molt amable i generós, però, es que jo...
L'altre l'interrompeix.
- Deixi's de falses modèsties, ara no és el moment, i estic convençut que ho farà molt més bé que el seu predecessor, i, no ho dic per que sigui qui és, però, faci'm cas; a la vida i més en la nostre feina, cal ser ambiciós, i en el instant oportú, ni abans ni després, és molt important ser en el lloc escaient, i li ben asseguro que vostè ara està en el lloc idoni, i en el moment oportú, no ho deixi escapolir.
- Fa una altra pausa -
- Vinga, aneu ja cap a ITV3, que els Penjats de Tele ja us estan esperant, i ho repeteixo. Gràcies per la seva col•laboració Doctora.
Aquesta, després d'agafar aire i deixar-lo anar pel nas, li contesta:
- De res, President, ho faig per vostè i pel bé del País, i... - s'interrompeix deliberadament - Ah! Per cert, en Joan m'ha demanat a canvi de la seva col•laboració, si li podíem fer arribar el corrent al poble.
Remuga abans de donar la contesta.
- Miri, ja m'ho estudiaré, deixi-ho de la meva mà, que d'aquest assumpte me'n ocuparé personalment.
- Moltes gràcies President, li comunicaré en Joan, li asseguro que estarà molt content i agraït.
- Passi-ho bé.
En tallar la comunicació, la Marina s'adreça al Joan.
- Ho veus, ja està tot arreglat, el President es farà càrrec personalment del teu encàrrec, estàs tranquil ara?
Ell somriu sorneguer.
"Ho he fet per vostè i pel País. Si President, a les seves ordres President".
No sabia que fossis una llepafils.
Ja veig que aquí no hi ha manera que la gent sigui una mica sincera quan diu les coses.
Els de ciutat sou molt falsos - postil•la -

*

Els ulls de Marina s'inflamem irats, tant que en Joan fins i tot s'encongeix.
- Joan! Joan! No em fotis emprenyar, saps de sobra que tot això m'agrada menys que a tu, però ja li he donat prou canya al President, i de tant en tant, no costa res ser un xic amable. Al cap i a la fi, es tractava de la teva carretera i del teu corrent. I, ja que et poses així, perquè no li demanaves tu, en comptes de fer-me servir de mitjancera?
- En Joan posa aquella cara de penediment que a ella li fa tanta gràcia.
- Au va, no posis aquesta cara, que no ho deia del tot en serio, mira, ara anirem cap els estudis de ITV3 i parlarem amb en Toni, així el coneixeràs i veuràs que és un bon noi.

*

Al cap d'una estona son ja allí, en Toni i el seu equip els estan esperant i, durant la resta de la tarda es dediquen a la preparació del programa.
Marina és sorprèn, doncs, sota la aparença de frescor i improvisació que donen en Toni i la seva gent, hi ha una feina meticulosa, professional i molt acurada, que no deixa res a l'atzar.
En Joan no li costa gaire entendre la mecànica i un cop consideren que tot està ja a punt, i després de visitar les instal•lacions de ITV3 son obsequiats amb un refrigeri.













ONZE
-----------------------------------------------------------------


L'entrevista, malgrat les aprensions de la Doctora, surt força bé.
En Toni Bores i els seus companys és comporten amb en Joan, de fet, és limiten a fer la tasca que s'els hi ha encarregat, potenciar la figura del President a fi i efecte que aparegués com l'artífex de tot el procés, i de fet, una part de tot això hi ha.
Les intervencions d'en Joan son mínimes, i dintre dels paràmetres que havien pactat anteriorment amb en Toni i el seu equip de guionistes.
El programa queda molt bonic i la gent encantada. En acabar, el President truca personalment per tal de felicitar-los i després se'n van tots a sopar a un conegut restaurant de Sitges.
Mentre departeixen la sobretaula, Marina pensa que tots plegats son bon gent, que al igual que ella estan a les ordres del poder, però discrepant en privat de molts dels tics que els imposaven, ara aquests i demà uns altres. Doncs en això del poder tots son exactament iguals.
Escoltem la seva conversa...
- Que vols que et digui - li diu en Toni a la Marina - mani qui mani, estarem igual, sempre ni ha un que mana i els altres ens toca obeir, i si et surts de la ratlla, ja ets fora, i, almenys nosaltres discrepem subtilment i amb sentit de l'humor, que Deu n'hi do, tal com estan les coses. Pensa que de tant en tant, els hi colem més d'un gol i ni tant sols se n'adonen.
- Ja ho sé Toni, però saps, en Joan ve d'un altre mon, i no les tinc totes, em preocupa el fet que hagi sortit la seva imatge al vostre programa, tu saps que teniu molta audiència i molta gent el pot reconèixer, no se si serà bo per ell.
En Toni somriu ufanós per l'afalagament, i tot acostant-se a Marina, li diu...
- T'agrada, oi?
Ella se'l mira de reüll.
- Que has dit?
- El que ha entès perfectament, saps, és nota d'una hora lluny, de la manera com us mireu, i d'altres petits detalls. Sóc comunicador i periodista. Part de la meva feina consisteix en detectar aquest tipus de coses, però, no pateixis que no penso dir res, tant sols és un comentari en un moment de confiances mútues.
La Marina és sincera.
- Tens raó, però, és que és tan pur, tan autèntic. És incapaç de mentir, i veu les coses amb una extraordinària claredat. Pensa que al President el va calar des del primer moment - i afegeix - Mira Toni, ja fa uns quants anys que tu i jo ens coneixem i no et puc enganyar, és el que necessito, perquè representa tot el contrari del tipus de gent que conec, com el meu exmarit, per exemple, o com molts dels que pul•lulen per aquí; és dolç, tendre i honest, a veure, digue'm quants en coneixes tu, que tinguin aquestes característiques?
En Toni és somriu.
- Dona, a part de jo, em sembla que cap més.
- No siguis carallot, ho entens oi?
- Sí, i es clar que ho entenc, però vés en compte, el President és juga molt en aquesta aposta, i tota aquesta història no sap ningú com s'acabarà. No et pensis que a la gent li fa massa gràcia el fet que el pare dels seus fills sigui un estrany vingut de les quimbambas. Ja saps com som els homes, i ja cal que el vigilis bé, perquè saps que ni han que matarien per aconseguir una entrevista amb el teu amic.
Ella assenteix.
- Ja ho sé, perquè et penses que el vull tenir aïllat de tot aquest entorn malaltís?
- Ho entenc, però insisteixo, vés en compte.
- Hi aniré, i gràcies per tot.
En acabar el sopar, cadascú se'n va anar a casa seva, ells, agafen el transportador amb direcció a Santpedor, la nit és clara, i mentre s'enlairen poden abastar Barcelona i tota la seva àrea Metropolitana. Milers de llums adornen aquell immens pessebre. En Joan se'n fa creus d'aquella munió de llums.
- Escolta Marina! Tota la gent que viu aquí baix, m'ha vist per la ITV3?
Ella se'l mira.
- Ai! Que el noi se'ns està tornant presumit.
És posa vermell com un perdigot.
- No és això, però com que has dit que aquest programa el veia tanta gent, ara m'ha vingut al cap la idea.
- D'acord, tan sols era una broma, però encara que tots no, si es cert que t'ha vist molta gent, però això no et te de preocupar, has fet bé la teva feina, i ells també.
S'interrompeix per dir-li:
Mira, ja estem arribant.
Aterren al verti-port i se'n van a dormir tot seguit, és tard i l'endemà la Marina te feina, i això vol dir llevar-se aviat.












DOTZE
-----------------------------------------------------------------


A les set del matí, la Marina ja és de peus a terra, un cop dutxada i vestida torna a l'habitació.
En Joan ja està despert.
- Bon dia!, me'n vaig a l'hospital, tan sols tardaré un parell d'hores, si t'avorreixes, mira la Tele, escolta música, llegeix o fes el que et sembli, però sobretot, no obris la porta a ningú, ni agafis l'Inter-vídeo. Ah! I si tens gana, ja saps que a la nevera hi ha de tot, entesos?
En Joan, li contesta sorneguer...
- Sí! ja em portaré bé, i encara que el llop m'ensenyi la poteta blanca, no pateixis que no li obriré la porta. Ho sento - afegeix en veure l'expressió de la Marina - però es que, de vegades em tractes com si fos una criatura.
Ella, somrient, s'asseu al seu costat i li fa un petó.
- És que, veuràs, en certa manera ho ets, però això no t'ha de preocupar, m'agrades molt tal com ets -
S'aixeca tot arreglant-se el vestit.
- Bé, me'n vaig, que encara arribaré tard.
I tot llençant-li un petó amb la mà, se'n va cap l'Hospital...

*

Tarda una mica més del que tenia previst a tornar, hi ha una dada que és bastant preocupant.
El número de espermatozoides d'en Joan ha minvat un 5% des de l'última vegada. No és en principi greu, doncs la quantitat és més que suficient, així com la qualitat, però resulta un xic estrany.
- N'estàs segura - li pregunta a la Doctora Alcaraz -
- Sí! - afirma aquesta convençuda - completament segura, ho he estat comprovant tot el matí.
La Doctora Alcaraz és una bona amiga de la Marina, i a més, molt competent, per tant, aquesta dona per certes les dades de la seva companya.
Malgrat tot, la Doctora Alcaraz denotant una certa dosi de preocupació, li diu...
- Escolta'm Marina, segur que els hàbits alimentaris d'en Joan no han canviat gens des que és aquí? - i afegeix - ja sé que fa pocs dies, però hauries d'esbrinar que és exactament el que menjava al seu poble, i que aquí no té, o al contrari, potser la causa estigui en el que menja aquí, algun canvi hi ha d'haver - fa una pausa - Ha menjat natural? o, preparats orgànics?
La Marina no necessita rumiar gaire la resposta.
- No! tan sols menjar natural, ja saps que els preparats de moment està en fase d'experimentació, i tant sols en mengem uns quants per provar-lo, encara que és clar que no deuen ésser tan naturals com els que ell és menja al seu poble, això segur, però no et preocupis, ja ho investigaré, encara que estic d'acord amb tu. És molt estrany.
- T'agrairia que ho esbrinessis i em tinguessis al corrent, qualsevol detall per petit o intranscendent que et sembli, intenta aclarir-ho, perquè, o algun aliment no li va bé o ni manca algun, i pensa que si ens falles aquest amic teu, després si que la hauríem feta bona.
S'acomiaden ambdues, i la Marina amb les anàlisis a la bossa, torna cap a Santpedor un xic preocupada.

*

En arribar, veu amb sorpresa que al jardí hi ha aparcat el transportador d'un conegut rotatiu, massa conegut - és diu remugant - mentre torça el gest.
Baixa decidida i es dirigeix cap a la casa. En Joan està assegut al porxo xerrant amb una periodista que ella coneix molt bé.
S'adreça directament cap aquesta amb cara de pocs amics, per no dir cap.
- Que hi fas aquí? Li etziba secament.
L'altra sense immutar-se la repassa de dalt a baix.
- Doncs mira, ja ho pots veure, parlar amb en Joan, ha estat molt amable.
La Marina està enfurismada, i és en Joan a qui li toca el rebre.
- No t'he dit que no parlessis amb ningú?
Ell, en abaixar el cap avergonyit, contesta...
- És que m'ha dit que era amiga teva.
- Amiga meva? No tinc tractes amb segons quin tipus de gent que és val de qualsevol argúcia, per tal d'envair la intimitat de les persones.
L'altre s'aixeca esperitada.
- Eh! Para el carro maca, només el volia entrevistar, saps, a mi em paguen per fer aquest tipus de feina, que és tan digne com la teva.
La Marina s'hi atansa, els ulls li flamegen.
- Mira nena, també paguen a les meuques, i la seva feina és tan o més digna que la teva.
En Joan en veure el caire que agafa la conversa, s'aixeca per intentar posar pau.
- Un moment! No hi ha per tant tampoc, tan sols em volia preguntar coses per el seu diari, com els d'inter-visió.
- Molt bé, replica encara enfurismada la Marina adreçant-se a la Mariangel Alcàsser (que així es diu la periodista) pregunta el que vulguis, però vés en compte amb que publiques després, no sigui que tinguis problemes amb qui ja saps.
L'altre li replica.
- Mira maca, qui jo ja sé i tu també, és el que m'ha insinuat, com sempre molt amablement, que li fes l'entrevista. Noia, està que no dorm amb les enquestes, i vol aprofitar al màxim l'efecte mediàtic d'aquest paio, per tant, per aquest cantó pots estar ben tranquil•la. - fa una pausa mentre un somriure maliciós es dibuixa als seus llavis - Algunes coses que he deduït pel meu compte, no les publicaré (de moment) no toca, com diria ell, però m'ho reservo per més endavant, o sigui que calladeta estaràs mes mona. M'entens?
La Marina està que bufa, però es conte, no li convé posar-se-la més en contra del que ja la te, i l'amenaça és molt clara.
- Molt bé, doncs fes-li l'entrevista i fot el camp.
- No, si ja me n'anava, no et preocupis que te'l deixo per tu soleta, però ves en compte, no t'ho mengis tot de cop que ja tens una edat i se't podria posar malament. Adéu!
Si les mirades matessin, en aquell moment, la nòmina de periodistes hauria minvat en un dels seus efectius, però afortunadament per la Mariangel Alcàsser no era així i pot sortir cap el seu transportador sana i estàlvia.
Un cop s'enlaira, en Joan tot aixecant-se és dirigeix a la Marina.
- Escolta'm, crec que es hora que parlem amb calma sobre la nostra situació.
Ella es posar en guàrdia.
- Que vols dir? de què hem de parlar?
En Joan es rasca el clatell.
- Doncs, vull dir que..., no cal que em protegeixis tant. Només era una simple entrevista, m'ha dit que era amiga teva i del President, que era pel seu diari, igual que els de Penjats de Tele - fa una pausa mentre l'observa - no veig que hagi fet rés de mal, i si és que ho he fet, doncs mira, sóc una persona i també tinc dret a equivocar-me, però el que no pot ser, és que em vulguis sobreprotegir constantment, ho entens?
Ella s'hi atansa mirant-lo fixament als ulls.
- T'entenc Joan, però és què..., veuràs, tu gairebé no en saps res d'aquest món, i, oi que si jo anés al teu poble, tu intentaries protegir-me dels perills que em poguessin assetjar?
En Joan assenteix, i ella continuà...
- Bé, doncs jo, intento fer el mateix aquí, i no és pas que et vulgui controlar per caprici, malauradament és necessari fer-ho, per tant tens d'intentar comprendre-ho - va fer una pausa i anà directament al tema que la preocupava -
- I ara, canviant de tema, hauríem de parlar d'un altre assumpte, seu, si et plau.
Un cop asseguts tots dos, la Marina treu els papers que ha recollit de l'Hospital.
- Veus, aquestes anàlisis que hem fet dels teus espermatozoides, diuen que la teva capacitat reproductiva ha minvat un 5% des de l'última vegada, i segons la Doctora Alcaraz, deu tenir a veure amb el tipus d'alimentació d'ací, o dit d'una altra manera, del que no estàs menjant ara i si ho feies al poble, per tant, hauríem de fer una llista el més ajustada possible, dels aliments que consumies allí. D'acord?
En Joan s'aixeca mentre rumia el seu menú alimentari, que de fet no és que fos massa extens.
- Oh! Allí menjava el que tenia, pollastre, ous, pa, mongetes i cigrons, verdures, bolets, algun conill si es deixava atrapar, ah! I tòfones!
- Tòfones! Exclama sorpresa la Marina.
- Sí!, són molt bones i el Roset les troba totes, és molt millor que el gossos, i surt molt més econòmic.
La Marina està intrigada.
- Perdona'm, però, qui és el Roset?
- Ah! - somriure - és un porc que tinc, son els millors per trobar-les, no se'ls n'escapa ni una, l'únic que he de fer és posar-li el morrió, si no, se les menja totes; saps, els porcs son molt farts, no en tenen mai prou.
- I, escolta'm, en menjaves moltes de tòfones?
- Sí! gairebé cada dia - afegeix - és què m'agraden molt, la padrina deia que donaven força, des de petit que n'he menjat sempre.
La Marina es queda rumiant, te d'ésser això, doncs la resta, més o menys sa, era el mateix que consumia ací. Decideix consultar-ho als seus col•legues l'endemà al matí. Potser sí que seran les tòfones - es diu -
Canvia el terç dels seus pensaments i tot adreçant-se en Joan, li diu...
- Escolta! I, a part de parlar amb aquella païa, que has mentre jo era fora?
- Oh! He continuat amb la novel•la que em vas deixar, ja estic acabant, i això que te moltes pàgines.
- I, t'agrada?
- Sí! molt, els personatges - tu em vas dir que m'hi fixés -, m'agraden molt, sobretot la Trini, i en Soleràs, encara que trobo que cap al final l'historia decau una mica, la primera part es més distreta, però després es molt trista, potser perquè la gent va perdre aquella guerra, però quan parlen de Barcelona, tot està envoltat d'una enorme grisor i tristor - fa una pausa - No sé, quan l'acabi ja et diré el que em sembla. Ah! - afegeix - m'oblidava de la Carlana, és un personatge fascinant i misteriós.
La Marina se'l mira, ja ha entès el sentit que volia que li trobés a la novel•la.
S'aixeca tot dient-li...
- Molt bé, i ara, que et sembla si dinem, que ja és va fen tard.
En Joan sospira satisfet.
- Ja era hora, no sé què us passa als de ciutat, que mai teniu pressa per menjar.
- Ai Joan, ens passa que anem molt tips, però ja veig que tu no, que et bé de gust?
Tu mateixa, fes el que vulguis, a mi m'agrada tot.

*
Desprès de dinar, fan l'amor fins a mitja tarda, fins que esgotats s'adormen.
Pels voltants de les set l'Inter-vídeo es posa en marxa. És l'ex de la Marina.
- Hola! Com estàs? - li pregunta - intentant veure si ella encara està molesta arran del comentari del dia anterior.
- Doncs mira, anant fent, que vols?
Va per feina, atacant l'assumpte que el preocupa.
- M'ha trucat la Doctora Alcaraz.
- I?
- Bé, m'ha explicat les variacions en els anàlisis d'en Joan, i la veritat és que estic bastant preocupat. Com ho veus?
Marina, s'ho rumia abans de donar la resposta, però decideix compartir las seves suposicions amb el seu ex, al cap i a la fi , es tracte d'una conversa professional.
- No ho sé, però he descobert una dada que podria ser clau, encara que m'estimaria més comentar-ho amb calma demà al matí. Més que una certesa es un pressentiment, o una intuïció, com vulguis dir-li. Però no es un tema que m'agradi comentar-lo ara i per l'Inter-vídeo.
- És important, n'ets conscient, oi? Insisteix ell.
- És clar, però per aquesta mateixa raó, no em vull precipitar.
Es produeix un silenci, fins que ell respon.
- D'acord, espero que sigui important, t'espero demà a les nou al meu despatx.
- Allí estaré. I la seva imatge s'esvaeix de l'aparell en tallar-se la comunicació.
- Escolta - pregunta en Joan, em sembla que en saps més del que li has dit. Son les tòfones? Oi?
- Crec que sí, però s'ha d'investigar i fer les proves pertinents. Amb aquestes coses, fins que no se n'està del tot cert no és pot aventurar res.
Imagina't per un moment que diem que és això, i després resulta que no hi té res a veure Per tant, fem-ho ben fet, demà anirem al seu despatx i després a l'Hospital ho investigarem a fons.
- D'acord, però si tens raó, voldrà dir que ja no us serveixo i podré tornar a casa meva de seguida.
La Marina s'asseu al seu costat i agafant-lo per les espatlles mentre el mira fixament als ulls li diu:
- Em pensava que en tenies ganes de tornar, però no tantes, ja entenc que no acabis d'adaptar-te aquí?, però, tan malament et tracto?
Ell somriu de mala gana, però és un somriure tristoi.
- I és clar que em tractes bé, molt, i m'agrades molt, però m'estimaria més tornar al meu ambient, encara que no tot sol, ara ja m'he acostumat a tu, i no sabria pas viure sense la teva presència.
- Gràcies, ets molt amable, però, perquè no et quedes aquí?, un cop passat l'efecte, seràs un ciutadà normal, i no caldrà que et guardi de meuques com la d'abans, a part, que de moment estem fent cabòries, es té de confirmar tot plegat i veure quina incidència té amb un baró normal.
- Potser no son les tòfones, ja t'he dit abans que s'ha d'investigar a fons.
I afegeix.
Deixat de suposicions i cagadubtes, anem a donar un passeig que ens anirà bé a tots dos.


*





TRETZE
-----------------------------------------------------------------


En sortir de la casa, la tarda comença a caure, l'ombra dels arbres s'allargassa dins del paisatge, mentre els núvols reflecteixen una gamma infinita de colors amb Montserrat al fons. Un conill salta per davant d'ells, mentre els ocells és retiren cap els seus nius amb la seva cridòria habitual.
Caminen agafats de la mà, mentre el bosc s'obre al seu davant.
- Mira! Un rovelló - exclama en Joan -
La Marina se'l mira, ja havia oblidat aquesta historia d'anar a caçar bolets, com altres coses d'abans.
- T'agraden els bolets?
- Molt - contesta ell - a tu no?
- No gaire, fa molts anys que no en menjo, però si ho vols els podem collir, per aquí n'hi ha molts, ja no ve ningú a caçar-los; abans, la gent hi tenia molta afecció, però ja no els interessen, no sé que carall passa, però cada vegada ens anem tornant més còmodes. Això de caminar pel bosc i ajupir-se, ja no s'escau, ens hem acostumat a que ens ho donin tot ben mastegat.
En un moment i tot passejant, n'agafen un parell de dotzenes que la Marina guarda embolcallant-los en el seu mocador.
Al cap d'una estona arriben al rierol, que baixa net i transparent, la remor de l'aigua en xocar amb les pedres, produeix un suau murmuri, i una olor a herba mullada s'escampa per l'aire.
S'asseuen a la riba mentre la Marina juga amb els dits dins l'aigua.
- Està freda, posa-hi la mà.
- No gràcies, ja sé que està molt freda, a aquesta època de l'any, cada vegada desglaça més aviat.
Ella somriu tot dient-li...
- Ai Joan!, si no fos perquè fa una munió d'anys que diem el mateix, et contestaria que és degut al canvi climàtic i al rescalfament de la terra. Però no, simplement aquesta tardor és molt càlida. Si ho recordes, l'any passat va fer molt de fred, a casa hi havia unes candeles com feia anys que no és veia.
Anaven parlant de coses intranscendents, però la Marina n'era conscient que el cap d'en Joan estava en un altre lloc, semblava que ni tan sols l'estès escoltant.
Se'l mira.
- Restes molt callat Joan, i ja m'imagino que et passa pel cap. Mira, encara no en sabem res de com acabarà tot aquest assumpte, ni si durarà molt o poc de temps, així que, mentrestant, val més que aprofitem l'estat actual de les coses i després ja veurem que passa; la vida es això Joan, aprofitar i esprémer cada moment com si fos l'últim, ahir ja ha passat i demà encara no ha arribat, avui és el que compta.
Ell alça el cap i mirant-la fixament als ulls li pregunta...
- Tu no vindràs amb mi al poble, veritat?
Ella sospira.
Noi, ets d'idees fixes - es diu -
Tarda una mica a contestar-li. Està pensant que li pot dir, la veritat és que tampoc te del tot clar el que pensa fer. Finalment i després de tornar a sospirar, li diu...
- Honestament, no ho sé Joan, el canvi és molt fort, i necessito pensar-ho amb calma.
- Doncs ja ho pots anar fent, perquè no crec que em quedi massa temps aquí.
- Per què?, des del moment que vas esmentar allò de les tòfones, ja t'has pensat que havien trobat la solució, i encara no ho sabem, fins demà que comencin a fer les proves, no tindrem dades fiables i per tant, tenen de passar, com a mínim, tres setmanes o un més per que n'estem del tot certs.
Ell posa cara de circumstancies, mentre, la Marina en aixecar-se li diu...
- Au va! Tornem cap a casa, ja s'està fent fosc i demà ens espera un dia distret.
Ell, s'aixeca també i reprenen el camí cap la Masia. Mentre, la nit els va caient lentament a sobre.
Després d'un sopar lleuger se'n van a dormir, en Joan encara està un pel musti, però la Marina ja sap el que cal fer. Una dona enamorada és capaç de fer passar el mal humor al seu company, i aquella nit ho aconsegueix amb escreix.
Se'ls fa molt tard jugant amb els seus cossos, fins que a la fi, esgotats, la son els venç.



*














CATORZE
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí, a les nou en punt, son al despatx del Conseller de Sanitat.
Aquest, ja els està esperant juntament al la Doctora Alcaraz, i tots junts se'n van a la planta seixanta.
Abans de començar a fer-li les proves en Joan, el Conseller s'adreça a la Marina.
- Escolta'm, de moment no he dit res a ningú, tal i com et vaig prometre ahir, però em preocupen varies coses.
- Quines?
- Doncs, mira, si es confirmés que son les tòfones la solució que fa mesos que estem cercant, m'amoïna l'ús que es pugui fer d'aquesta informació. Pot haver-hi acaparadors de tòfones intentant fer el negoci de la seva vida, o se'n pot fer un mal ús per part del poder fàctic. Imaginat que uns pocs privilegiats les prenguessin només per ells, i el País, en un futur immediat, s'omplis de Pujols, Nuñes, Trias, Coloms, Maragalls, etc. Tan sols d'imaginar-m'ho se'm posa la pell de gallina, potser seria millor un país ple de Joans.
- Gràcies, es vostè molt amable, - diu l'al•ludit afalagat -
El Conseller somriu abans de continuar...
- Mira Marina, hauríem d'aconseguir que aquest assumpte no se'ns escapi de les mans.
- D'acord, contesta ella, però no t'avancis als esdeveniments i no donis per consumats uns fets que estan per veure. El primer que cal fer és proves a alguns ciutadans escollits i veure com es desenvolupen amb tractament de tòfona i sense, i a partir d'ací, no tindrem més remei que informar-ne al President, i que sigui ell qui decideixi que cal fer.
El Conseller assenteix amb el cap i afegeix.
- Hi estic totalment d'acord, demà mateix començarem a fer les proves comparatives, ja he aconseguit una provisió de tòfones per fer l'experiment. Ningú sospitarà res. Ho he fet amb molta discreció, i a nom d'un Restaurant d'un amic meu, son gent d'absoluta confiança. De fet, el propietari i el seu germà bessó seran els nostres conillets d'índies.
La Marina l'interrompeix.
- N'estàs segur que seran discrets?
- Del tot, ja t'he dit que son d'absoluta confiança.
- Molt bé, doncs quan més aviat comencem millor.
- Demà mateix, ja he quedat amb ells, ara bé, vosaltres continueu igual, com si no passes res, i quan tingui els resultats del experiment, i quedi demostrat que l'efecte de les tòfones és positiu, serà el moment d'informar-ne al President.
- Si no t'importa Marina, m'agradaria atribuir-me el mèrit del descobriment. Ja saps que aviat hi haurà gabinet nou, i m'agradaria continuar en el meu càrrec.
A tu t'és ben bé igual, però per mi ja saps que és molt important.
Ella se'l mira amb una certa sornegueria interior, però fent cara de bona i comprensiva dona, li contesta...
- No pateixis que ja et deixaré penjar la medalla.
- Gràcies! No esperava menys de tu. Malgrat tot, ara som més amics que abans, i mira, avui per mi i demà per tu, ja saps com va això.
- No et preocupis - li respon dibuixant el millor dels seus somriures mentre pensa - estúpid - si sabessis que el President ja m'ha ofert el teu càrrec, no estaries tan amable amb mi, ni tant pilota amb ell. Però ja ho sabràs al seu moment. Tu fes la feina, i després i segons com vagin les coses, ja t'ho trobaràs.

*













QUINZE
-----------------------------------------------------------------


Un cop efectuades les extraccions habituals al Joan, retornen cap a Santpedor, però abans i en sobrevolar la muntanya de Montserrat, ell, la vol veure més a prop.
Marina, el complau i mentre planegen per la muntanya, li explica l'historia del monestir i de la mare de Déu.
Ell l'escolta amb atenció.
Desprès de vorejar tota la muntanya i satisfeta la petició d'en Joan, enfoquen el transbordador cap a Santpedor.
En arribar a la Masia, en Joan continua un xic enfurismat, malgrat que ella es desfà en atencions per tal de distreure'l.
- Segueixes preocupat, oi?
- No! contesta ell secament.
Ella el reprèn.
- Joan, que se't nota quan dius mentides.
- Doncs sí, i ja saps perquè.
S'hi acosta i en abraçar-lo li diu.
- Escolta beneit, t'estimo, ho entens, però necessito fer-me a la idea de venir a viure amb tu a Santa Maria. Estic acostumada a un tipus de vida i a unes comoditats que allà no tindré, i no et pensis que és tan fàcil per mi. Ja has vist com visc aquí i no es pas per menysprear-te, però digue'm on hi ha més qualitat de vida.
Insisteix en els seus raonaments.
- El que vull dir-te, és que podríem quedar-nos aquí a la Masia, i si et be de gust tenir un hort o bestiar, per la meva part no hi ha cap problema, pots estar ben tranquil que et donaré totes les facilitats.
- No és això Marina, és que la terra tira i aquí mai tindríem la tranquil•litat d'allí. Mira, si véns, ompliré d'arbres la carena perquè mai més ningú no trobi el poble i estarem allí per sempre més, lluny de tota aquesta munió de gent i màquines que tampoc ens fan cap falta.
Ella respira a fons.
- D'acord, tu guanyes.
- De veritat, vindràs amb mi?
- Sí, tu ets més important que tot això, i si la meva àvia va viure en aquestes condicions, jo ho podré fer també, em costarà al principi, però ja m'hi adaptaré.
S'abracen i els seus llavis es busquen una vegada més. Després de jugar una bona estona a la piscina el llit els retroba fent l'amor.


*












SETZE
-----------------------------------------------------------------


Els dies que venen a continuació, son com una espècie de transició anodina entre els anteriors i els posteriors, de tranquil•litat absoluta.
El seu exmarit i la Doctora Alcaraz van fent les proves amb els dos germans, i els resultats, lentament, donen la raó a la tesi de la Marina.
Semblava doncs que l'efecte de la tòfona era la solució al problema que tant els havia preocupat a tots.
Un dijous al matí la Marina està al despatx amb el Conseller, i li pregunta a aquest.
- Quan li penses comunicar al President?
- Bona pregunta.
- Ja, però ara el que vull sentir, és una bona resposta.
- Bé, - fa una pausa - doncs mira, no li penso dir fins que no n'estigui segur del tot, m'estimo més esperar un parell de dies i acabar de confirmar la hipòtesi.
No vull equivocar-me, m'hi jugo molt, ja ho saps.
- D'acord, però jo t'ho dic, perquè manquen tan sols quinze dies per les eleccions i... bé, pensa que, si el President pogués donar aquesta noticia al País, després tindria tots els números per guanyar-les sens cap dubte i - somriu sorneguera - això seria molt bo per tu.
T'hi va el càrrec.
- Ja ho sé, però imagina't que alguna cosa falla, el ridícul seria espantós, necessito estar-ne cert del tot.
- Tu mateix, ja ets prou gran per saber que et convé, encara que jo, si fos de tu, ja li començaria a insinuar.
Ell sembla dubtar, però en realitat entre el que ja pensava i les paraules de Marina en realitat te molt clar que ha de fer.
- Tens raó, demà faré les últimes comprovacions amb la Doctora Alcaraz i si tot continua en la mateixa línia d'avenç, li faré saber al President.
La Marina somriu.
- Així m'agrada. Que tinguis molta sort, pensa que aquest mana molt, i si sospita, tan sols si sospita que l'hem volgut enganyar amagant-li informació, ja hem begut oli. Ja saps que és molt mal pensat i es pot creure que ho fem vés tu a saber per què.
I afegeix...
- Per cert, t'has fixat amb un detall?
- Quin?
- Que tan sols una periodista, i perquè ell la va enviar, ha estat a la Masia, quan tu saps perfectament que en circumstancies normals, hi hauria cua al voltant de la casa i no n'ha vingut ni un.
No ho trobes estrany?
- Tractant-se d'ell no,
Segur que ha donat les instruccions oportunes, ja saps que li agrada i a més, presumeix de tenir-ho tot absolutament controlar, i cony, la veritat és que li té.
- Raó de més, Manel, fes les coses ben fetes i quan ho sàpigues segur li dius.

*

Mentre ella i el seu ex parlen del President, aquest te, o millor dit, està a punt de tenir una complicació, amb la que, malgrat tot el seu control de la situació no hi compta.



*














DISSET
-----------------------------------------------------------------


La seva secretaria li dona l'avís.
- Senyor President, el cap de l'oposició el Senyor Serra-Sala, sol•licita entrevistar-se urgentment amb vostè.
Fa un gest de contrarietat.
- Que li passa a aquest, ara?
- No ho sé, Senyor, però diu que és molt urgent, que no pot esperar.
Remuga mentre li diu:
- És que ara, ... bé, faci'l passar.


Al cap d'un moment entra per la porta el cap de l'oposició, el Sr. Raimon Serra-Sala, i sense esperar ni tan sols a ser convidat, s'asseu a la butaca que te davant seu.
El president amb to burleta li diu...
- Segui, segui, que deu estar cansat d'esperar que em jubili.
- President, deixi's de conyes que té un problema, i molt més greu del que és pensa.
Aquest, talla el seu somriure i tot traient-se les ulleres, li diu...
- Miri, si el problema és vostè, estic molt tranquil, però ja que és aquí, l'escoltaré, a veure que és això tan important i urgent que m'ha de comunicar.
- Deixis de bromades - li contesta l'altre - Vostè escolti aquest video-missatge que porto aquí, i a veure si després està tant d'orgues.
Diposita l'aparell esmentat sobre la taula del President i el posa en marxa. La gravació comença a llençar el seu missatge...
A la pantalla hi apareix la data, 20.04.2069, i això, el President i qualsevol altra persona, sap que no és pot manipular. Aquest torça el gest, i es remou en el seu seient inquiet, però decideix esperar a què comenci a emetre's la gravació.
La veu i la imatge son del Doctor Serra, que s'adreça a ell.
" - Bon dia! President, ha pres ja alguna decisió sobre el meu informe de la setmana passada.
- Encara no, n'he de parlar amb en Trias.
L'altre dona la sensació d'incomodar-se.
- Vostè no necessita consultar-ho a ningú, no fotem.
- Això no es veritat, però no és el cas, ara.
El Doctor insisteix...
- Escolti'm, President, s'ha d'informar a la població sobre aquest assumpte, i se'ls d'assabentar ja, i prohibir immediatament el consum del pa amb tomàquet. No és pot esperar ni un segon més, per al bé del País i de la seva supervivència.
- No es precipiti Serra, aquest és un assumpte greu, i ja decidirem com i quan és te d'assabentar-ne la gent, al cap i a la fi, el mal ja està fet.
El Doctor, torna a insistir, cada vegada més irritat.
- Ja ho sé, però almenys tallem-ho de soca-rel.
- No es posi pesat, ja li he dit que jo..., bé, que nosaltres ho decidirem. Vostè no es posi nerviós i continuï la seva recerca.
- No estic nerviós, simplement vull que entengui la gravetat de la situació i no l'anteposi als seus interessos polítics.
El President, que ja començava a perdre la paciència, el talla en sec...
- Doctor Serra, ja ni ha prou, ja li he dit que no es posi pesat, quan sigui el moment oportú....."
La discussió continuava, però en Serra-Sala atura l'aparell.
Es produeix un dens silenci, el President està blanc com un paper de fumar. Ara és en Serra-Sala qui somriu satisfet.
- Vol que continuï, o ja en te prou?
El President, en aixecar-se diposita les ulleres sobre la taula.
Els seus ulls petits i murris brillen amenaçadors, i inquisitorialment pregunta al seu interlocutor.
- D'on ha tret aquesta gravació?
- No en té de fer res, però quan no es paguen els serveis com cal, aquestes coses solen passar.
- Ets un mal parit - li etziba -
- O potser ho és vostè - contesta impertorbable l'altre - però jo tinc la gravació i, encara que la seva televisió pública no l'emetrà, qualsevol cadena privada del nostre país o del veí, s'afanyarà a programar-lo a prime-time, pagant el que sigui, i a partir d'aquí, adéu Molt Honorable.
M'excitaaaaaa!

*

El President és torna a asseure i avisa a la seva secretaria per l'intercomunicador.
- Rosa, que ningú ens molesti, no em passi cap trucada, sigui qui sigui, entesos?
- Sí Senyor - marro, és diu, encara que s'ho guarda per ella - no és el moment més escaient per fer cap tipus de brometa, li podia costar molt cara, i no li feia cap il•lusió anar de secretaria a l'ajuntament de Gósol.

*

Un cop totalment aïllats, el President es posa un altre cop les ulleres i li diu al seu interlocutor:
- A veure, què és el que vols exactament?
L'altre en repapar-se a la cadira, li deixa anar...
- Molt fàcil, en primer lloc, que digui la veritat al País. Que vostè ho sabia feia ja més d'un any, i no va dir res per interessos purament partidistes. I, en segon..
El President el talla.
- Ho puc negar tot, les converses es poden manipular, no seria la primera vegada, sap que davant d'un jutge aquesta gravació no seria considerada com a prova, i malgrat que reconec que en un principi em podria fer mal, no dubtis ni un moment que acabaré aconseguint que és torni en contra vostra - somriu sorrut - No seria pas la primera vegada que us passa.
L'altre ja s'esperava la resposta, i l'ataca per on sap que més mal li pot fer.
Ja!, però el que no podrà evitar, és negar-se a fer-se la prova d'espermatozoides - somriu en veure la seva cara - segur que vostè no te tan agreujat el problema.
Quan fa que no menja pa amb tomàquet?
Un any potser?
Pensi que estic disposat a portar aquest assumpte al Parlament i on faci falta, per més que s'entossudeixi en refusar l'autenticitat del vídeo, no és podrà negar - sense despertar sospites - a fer-se la prova, i aquí l'enganxaré, i ja sap per on.
El President respira a fons, està atrapat, el malparit d'en Serra l'ha traït, i ara, necessita desesperadament guanyar temps.
- D'acord, deixa'm vint-i-quatre hores per rumiar-ho, i et diré que penso fer, però mentrestant, t'agrairia, per al teu bé, que restessis quiet, sense fer soroll mediàtic, M'entens?
L'al•ludit és remou en el seu seient; entre sorprès i indignat.
- Què potser m'està amenaçant?
- No! tan sols t'aviso, saps que t'aprecio, i em sabria greu que et passes res de mal.
- No sóc tan innocent com es pugui pensar, si a mi em succeís algun accident estrany, hi ha gent que ja sap que ha de fer. No ho oblidi, espero la seva decisió abans de vint-i-quatre hores.
Bon dia!

*

El cap de l'oposició abandona el despatx del President acompanyat d'un somriure d'orella a orella que deixa més que preocupada a la Rosa, la secretaria del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.


*













DIVUIT
-----------------------------------------------------------------


Totalment aliens als esdeveniments d'última hora, la Marina i en Joan, un cop fora del despatx de l'ex d'ella, han aprofitat per anar a donar un tomb pel parc temàtic Joan Clos.
Després de dinar i comprar quatre bajanades, tornen cap a Santpedor.
El cel està ennuvolat i amenaça pluja. Els llampecs cada vegada més freqüents, així ho anuncien, i ben aviat el vidre del transportador comença a omplir-se de grosses gotes d'aigua.
- Vaja! Ja tenim la tempesta aquí.
- Això no es rés - comenta en Joan - a Santa Maria si que fa unes tempestes que t'hi cagues... - s'interrompeix - Ai! Perdó.
La Marina esclata a riure en veure la seva expressió d'astorament.
- Tranquil, a mi també se m'escapen renecs més d'una vegada, es bo per descarregar adrenalina. I canviant de tema. Com vas amb la nova novel•la? No me'n has dit res?
- Ah! Bé, escriu estrany aquest senyor Sartre, però hi ha una cosa que m'ha interessat molt d'ella. La noia la Françoise, li diu a ell quan son allí al bosc, que la felicitat es només un instant, un moment en que tot esta bé, al seu lloc, en que tot encaixa, i això pot durar segons o mil•lèsimes tan sols, m'ha fet rumiar, perquè és més o menys el que m'estaves dient tu l'altre dia. Ella en diu moments perfectes.
Ara, a part d'això i algun detall més, no acabo d'entendre el llenguatge del senyor aquest. Potser en aquella època era més freqüent, no ho sé; en canvi, m'agraden les coses mes planeres, com aquell llibre de contes del Senyor Candel, ni ha un de molt bonic, és tracta d'un enllustrabotes - vaig haver de mirar el diccionari - no sabia que abans hi haguessin senyors que netegessin les sabates dels altres.
Ella l'interromp.
- No el recordo aquest conte?
- Sí dona, es aquell d'un enllustrabotes que treballa a Barcelona davant de l'Estació de França, encara que ell es de Múrcia. Enyora molt el seu poble, no li agrada viure, o millor dit, malviure a ciutat, però no te de diners per tornar, i massa orgull per demanar-lo als amics. Un dia, s'assabenta pel diari que als emigrants que venen amb el tren, com que ja n'hi ha més del compte, la policia els retorna al seu lloc d'origen sense fer-los pagar el bitllet, i a l'home se li obre el mon de cop, se'n va a Cornellà, i puja al tren vestit de camperol, amb una maleta vella lligada amb cordill, on hi guarda les seves quatre pertinences, (de fet és amb la que va arribar a Barcelona un any abans) i, com que ja sap el que l'espera, es deixa veure, no sigui que no se'n adonin de la seva presencia. Un dels policies repara en ell, i en preguntar-li d'on bé, ell, més content que un gínjol, li diu "de Múrcia, de Cartagena senyor policia" i així és com aconsegueix retornar sense pagar ni cinc al seu poble.

*

La Marina somriu tot acariciant-li la galta.
- Tens raó, és molt bonic aquest conte, l'havia oblidat.
- Mira, es senzill, per això m'ha agradat, les coses senzilles son gairebé sempre les mes boniques.
- Estàs xerraire avui, que et passa?
- Estic molt content, sembla que tot això s'acaba i tu em vares prometre que vindries amb mi, per tant tinc motius per estar content.
El somriure s'esborra de la cara de la Marina. No et precipitis Joan - li diu - gaudim ara d'aquests moments, i quan arribi l'hora es farà el que es tingui de fer.
Arriben a Santpedor pels voltants de les cinc de la tarda, la Marina es sorprèn.
El transportador del President està aparcat al verti-port de casa seva i ell mateix, acompanyat del seu exmarit, els estan esperant.
Quina sorpresa!,
Alguna cosa greu deu haver passat perquè aquest parell estiguin aquí. A veure que volen - es diu mentre baixen -


*







DINOU
-----------------------------------------------------------------


No han tingut temps ni de posar els peus al terra, quan el President va per feina.
- Bona tarda a tots dos, perdoneu les presses, però Doctora, - dirigint-se a la Marina - hem de parlar, és molt urgent.
- Ja m'ho imagino - contesta ella - passeu dintre si us plau, però no entenc que és tan urgent.
- Ara ho sabrà - contestà apressant-la a entrar el President -
En asseure's, el President els posa al corrent de la conversa que havia mantingut amb el cap de l'oposició.
En acabar, la Marina li pregunta.
- Va anar així, President?
Aquest assenteix.
- Malauradament sí, Doctora, veurà, ara ja no importen les excuses, però una noticia d'aquesta mena, no és fàcil de donar a la gent, i cal esperar el moment oportú.
Ella el rebat de manera àcida.
- Ja! I el moment oportú és quan s'acosten les eleccions, oi?
- Deixi's d'ironies, ara no toquen. Escolti'm, el Doctor Comamala m'ha posat al corrent de l'assumpte de les tòfones, sembla clar que en son la solució, i no es preocupi que no els hi retrauré ara que no m'ho comuniquessin de seguida, de fet, fa uns dies que ho sé, i entenc que se'n volguessin assegurar, però ara necessito de la seva col•laboració. En Serra-Sala, m'amenaça amb obligar a fer-me la prova d'espermatozoides, i està disposat a portar l'assumpte al Parlament, i és clar, ja fa molt de temps que no menjo pa amb tomàquet, i..., bé, fa un parell de dies que menjo tòfones.
- I? pregunta intrigada la Doctora sense saber ben bé on vol anar a parar.
El President és remou en el seu seient, se'l nota incòmode, no està acostumat a demanar favors, i es nota la manca de pràctica.
- Doncs, que vostè i el Doctor, han de fer públic l'efecte de les tòfones, i dir que des de fa més d'un més, jo personalment he fet de conillet d'índies, per tal de comprovar-ne el resultat. No cal exagerar, tan sols és podria comentar que ho he fet pel bé del País. D'aquesta manera justificaré una part de l'assumpte, i quant el tema del vídeo ja se'n cuitarà (si és que surt a la llum) de desmentir-ho en Trias. En aquest sentit aquest tema no em preocupa gens ni mica.
Aixeca el cap i mira a la Doctora als ulls.
- Com ho veu?
- President, és que potser m'hi puc negar?
Ell somriu.
- Vostè mateixa, i consti que no l'estic amenaçant, sé quan he de demanar un favor i és el que estic fent ara, i, li ben asseguro que els acostumo a agrair amb escreix.
Es mira al seu ex i en Joan, ambdós assenten amb el cap.
- D'acord, compti amb la nostra col•laboració.
- Gràcies Doctora, no esperava menys de vostè.
S'aixeca, ja ha aconseguit el seu objectiu, però falta arrodonir la feina, i d'això en sap un munt, toca ara la part afectiva.
- Miri Doctora, encara que no s'ho cregui, he intentat ésser un bon President per tots el catalans, igual que el meu pare- Però sap, no sempre s'encerta a prendre la decisió més oportuna, i la veritat es que em va espantar tot aquest assumpte. Ara, però, reconec que no ho vaig enfocar bé, encara que de totes maneres l'important és que amb la seva col•laboració i la d'en Joan, s'ha trobat la solució.
En fer un ostensible gest d'anar-se'n, els altres s'aixequen.
- Bé, anem-nos Doctor, no els vull robar més temps de lleure, ah! I gràcies un altre cop.
- Drets al jardí, agafats de la ma, ambdós veuen com s'enlaira el transportador Presidencial.
- No n'hi ha un pam de net - comenta en Joan -
- I que ho diguis, però que volies que fes, o mes ben dit, podia prendre un altre decisió, no en saps de la missa ni la meitat. Anem a connectar ITV3, no crec que tardin massa en donar les primeres informacions. Serà la noticia del dia.
*

En asseure's al sofà, durant una bona estona no estan massa pendents de la Televisió, i en acabar de jugar, la Marina s'aixeca i portà un parell de ligth Colas de la nevera.
Mentre les beuen, tallen la programació habitual, per tal de donar pas a un informatiu d'última hora.
Surt el rostre conegut i amable de l'Andreu Francino. Sembla contrariat. Potser la gent no ho nota, però la Marina si sap quan dona una noticia a contracor, i aquesta n'era una d'elles.
Fent el seu gest característic amb els papers, comença a donar la informació que ells ja saben.
"Interrompem la nostra programació habitual per donar una noticia d'abast general de gran importància pel nostre País.
A continuació, fa una estudiada pausa escènica, per tal de generar expectació i l'atenció dels televidents.
Fonts de la Generalitat ens han informat que el Conseller de Sanitat i el seu equip, han trobat per fi, la solució al problema del pa amb tomàquet, el senyor Comamala, ens ha confirmat que el mateix President, ha fet voluntàriament de conillet d'índies, a fi i efecte de comprovar personalment, i per el bé del País, l'efecte del producte que ha resolt aquest greu problema, i sempre segons el Senyor Comamala, han estat espectaculars. El nivell d'espermatozoides del President, després de gairebé un més de tractament, es quasi normal.
Quant al producte miraculós, el Doctor Comamala ha comunicat a aquesta redacció, que de moment, i per tal d'evitar especulacions, no ens podia dir encara quin era, però que ja s'estaven prenent les mesures oportunes per tal de posar-lo a l'abast de tots el ciutadans que ho desitgin.
- Fa una altre pausa -
I fins ara es tot, continuarem informant quan tinguem més dades del Conseller.
Bona tarda"

*

En Joan està satisfet.
- Ho veus, tot arreglat, ja no em necessiten per res.
- Es cert, però ara tampoc et molestarà ningú, Joan - li diu ella amb to suplicant - I afegeix...
- Perquè no ens quedem aquí? Que es que no hi estàs bé?
Ell, torça el gest contrariat.
- Em sembla que aquest tema ja el vàrem tractar en el seu moment, i ja et vaig dir que en pensava, ara, em sabria molt de greu que et tornessis enrera.
- Però - insisteix la Marina - tan important és per tu viure al poble?
- Ja t'ho he dit un munt de vegades, és la meva terra, el meu paisatge, on he viscut sempre, allí em sento jo mateix, i en can vi aquí soc un estrany, em costa d'entendre moltes coses, crec que és més fàcil que t'adaptis tu allí, que a l'inrevés.
Ella conscient que està a punt de perdre quelcom més que una batalla, li diu:
- És que jo t'entenc Joan, però estic molt ben acostumada a la bona vida, a la comoditat que representa tot el meu entorn, no és tan fàcil renunciar-hi.
- Pensa-ho, demà voldria acomiadar-me del President i del Conseller.
- D'acord, m'ho pensaré.

*

Aquella nit, la Marina fa l'amor d'una manera brutal, desesperada, com si es deixes trossos de la seva vida en l'acte, i després no aconsegueix aclucar els ulls fins ben entrada la matinada.
















VINT
-----------------------------------------------------------------


El cap de l'oposició, en Serra-Sala, està desesperat. Camina amunt i avall pel seu despatx com si fos un gat engabiat, i mentrestant, no para de renegar.
- Ja ens ha tornat a fotre, crida als seus companys de partit, i a més, encara passarà per heroi davant de la gent. Tot el tema de la video-gravació se'ns ha desinflat, se'ns ha esmunyit d'entre les mans.
- No se de que t'estranyes - li diu el seu company Obiols - aquesta habilitat l'ha heretat del seu pare, ja t'hi hauries d'haver acostumat, no hi manera de fotre aquest home, amb mi en tens la prova fefaent, porto tota la meva vida, i el meu pare igual, i no hi ha hagut manera d'enganxar-lo mai. Et penses que ja el tens atrapat i a última hora s'escapoleix.
- Però, es que aquesta vegada el tenia ben agafat.
- Doncs mira - contesta sorneguer en Obiols - per allà on et pensaves que el tenies agafat, és precisament per on se t'ha escapolit.
- No m'ho recordis, perquè a més tindré d'anar a disculpar-me i de passada - oficialment - felicitar-lo. Quins nassos te la cosa.
- Raimon, pren-ho amb calma, no hi ha res a fer, hem perdut una vegada més i ja està. Ara es tracta de sortir-nos-en el més bé possible.
- Ja ho sé - contesta amb gest compungit en Serra-Sala, però, és que ja n'estic tip d'això, tota la vida igual, i no hi ha manera.
- Doncs mira - replica en Obiols - no tens més remei que trucar-lo i felicitar-lo. Com a cap de la oposició és la teva obligació.
- D'acord, però ja ho faré demà.
- No! ha de ser ara, és important fer aviat segons quines coses, encara que et dolgui.
- Tens raó, ara mateix el truco.

*

La veu de la Rosa l'atén amablement, com sempre.
Qui sap, es diu la noia, vés a saber qui manarà més endavant, i la feina és la feina.
- Hola, Senyor Serra-Sala, que vol? Parlar amb el President potser?
- Sí! M'hi vol passar, si us plau.
Al cap d'un moment, la veu i figura somrient del President apareixen a la pantalla.
- Digue'm, Raimon, digue'm, t'escolto atentament.
- President - s'atura - li costava molt el que ha de dir, però no te més remei que fer-ho. El primer pas ja esta donat, tan sols ha de continuar. De fet, l'altre ja sap que li te de dir, per tant, respira a fons, i continua:
- Miri, el trucava per tal de felicitar-lo. Amb el seu sacrifici i decisió en l'assumpte del pa amb tomàquet ha fet un gran servei al País i als seus ciutadans.
L'altre està d'un cofoi que fa fàstic.
- Moltes gràcies Raimon, li agraeixo sincerament la seva felicitació, se que ho diu de tot cor.
L'altre, mentre es va empassant gripaus, continua. Veurà President, quan la nostra conversa de l'altre dia, li agrairia que ho oblidés tot, va ésser un lamentable error per la meva part, algú em va aconsellar malament, per tant, li agrairia que acceptés les meves disculpes més sinceres.
- No et preocupis, Raimon, son coses que ens poden passar a tots, mira, jo tenia una informació d'un assumpte de la compra amb diners il•legals d'un Casino de joc a Andorra, que si be, no l'implicava a tu directament, si que ho feia amb gent propera del teu partit, i ara resulta que l'he perduda. Ja se sap, però no oblidis tampoc que qualsevol dia, si és necessari la puc retrobar, les coses van i venen. M'entens, oi?
- Sí! President, no es preocupi que en prenc bona nota - contesta impertorbable -
- Així m'agrada, vols alguna cosa més? És que estic reunit amb el Conseller Comamala, i precisament estàvem parlant de la planificació d'aquest assumpte, si no t'importa.
- Faltaria més, President. Bon dia!
En tallar-se la comunicació, aquest continua la conversa que mantenia amb el seu Conseller.
- Miri Comamala, he decidit crear un departament dins del de Sanitat, per tal de controlar el tema de las tòfones, hem d'intentar entre tots que no hi hagi cap tipus d'especulació. Al front hi posarem la Doctora Alcaraz, ja se que hi hauria de posar la Doctora Recasens, però em temo que la tenim molt ocupada amb en Joan, i no estaria per la feina. I, dit això, el departament s'anomenarà DECOIDETO, o sigui, Departament de Control i Desenvolupament de Tòfones, a fi i efecte que el consum estigui garantit a tothom que en demani, i a un preu polític. No vull aldarulls, ni especulacions de capo tipus. Com ho veu?
- Em sembla bé, President.
- Doncs, demà mateix presentaré el projecte al Parlament, i espero. Bé, tinc la certesa que l'oposició, començant per els Socialistes, no hi posarà cap problema, ans el contrari, ens convé a tot plegats reconduir bé aquest assumpte.
- Pot comptar-hi President, en un assumpte d'interès Nacional. Tothom en serà plenament conscient i responsable.
Al President se'l nota satisfet, tot va segons els seus càlculs més optimistes, l'angoixa dels dies anteriors ja ha passat. Acomiada el Conseller i és comunica amb la seva secretaria.
- Rosa, no em passi cap trucada, tinc molta feina a resoldre, entesos?
- Sí! Senyor President.

*

El Senyor Pujol es torna a asseure a la seva taula i quan es disposa a començar a despatxar la paperassa, de sobte, un intens dolor envaeix les seves parts baixes. En tocar-se, nota que el volum dels seus testicles ha augmentat considerablement, en un principi no hi dona massa importància, deu ser l'efecte de les tòfones - és diu - hauré de descarregar la ploma. Això funciona de meravella, un gran invent aquest de les tòfones, i a més es pot dir que pràcticament son autòctones.
Però l'assumpte es va complicant, i al cap d'un parell d'hores, el dolor és ja insuportable. El President comença a preocupar-se. Alguna cosa va malament.
Preocupat, truca al Conseller.
- Doctor, hauria de venir ja, crec que tinc un greu problema.
- Que li passa, President? Pregunta el Conseller, intrigat pel to de veu d'aquest.
- Val més que vingui i ho veurà, però, si us plau, afanyi's, és molt urgent.
- No es preocupi, ara mateix vinc.

*

Al cap de deu minuts és ja al seu despatx. La Rosa el fa passar de seguida, intrigada, doncs, és evident que alguna cosa no anava del tot bé. El Conseller que feia un parell d'hores que havia marxat somrient, ara venia amb cara de preocupació i fuetejat, a veure el President.
En entrar al despatx, aquest pregunta al President.
- Quin problema te que sigui tan urgent?
Aquest, resta dret, entre d'altres coses, perquè no es pot pas asseure.
- Miri Comamala, és que - dubta - doncs, que se m'han inflat molt les parts. Primer no hi he donat importància, l'efecte tòfona, he pensat, però cada vegada s'inflen més i em fan mes mal, m'ho hauria de mirar.
El Conseller ja s'imagina per on anaven els trets.
- Perdoni'm President, però, que n'ha menjat moltes de tòfones?
- Em sembla que més del compte pel que veig, oi?
- Crec que sí, però quantes? I des de quant?
El President fent cara d'avergonyit, - li diu - Tres o quatre cada dia, o potser més, i des de fa cinc o sis dies, quan vostè extraoficialment m'ho va dir.
És greu?
- No ho sé exactament, no tenim experiència. No gosa dir-li, però finalment s'atreveix.
- Perdoni President, l'importaria abaixar-se els pantalons, necessito inspeccionar-lo per tal de saber que li passa.
- Si no hi ha mes remei - contesta aquest resignat -
- Es necessari, si no, no gosaria demanar-li una cosa així.
- D'acord, doncs. I, en abaixar-se els pantalons, de sobte, és produeix una espècie d'explosió.
- Ai! Quin mal, què ha estat això?
El Doctor Comamala, mentre s'agenolla intentant contenir el riure, inspecciona les parts del President i amb la màxima seriositat de la que és capaç, dictamina.
- President, lamento comunicar-li que l'explosió que ha sentit, eren les seves parts.
- Collons! No foti.
- Sí! Senyor, això exactament, els collons. Ara no li farà mal, però prepari's, li administraré un calmant i el faré ingressar a urgències.
El President, està preocupat, i no és per menys, aquest afer no el podia saber ningú, fora del Doctor i algú de la seva confiança.
- Dallò, escolti, sobretot, que no ho sàpiga ningú, tan sols vostè i la persona de confiança que designi, perquè, com s'escampi aquest fet, seria la riota de tothom, i ja em puc imaginar les fisconades de l'oposició, i la gent del carrer. M'ha entès perfectament, oi?
- Sí!, President.
- Doncs, anem-nos cap l'Hospital, que ja em comença a fer mal.

*

El Conseller l'acompanya personalment amb el seu transportador, no és qüestió de fer molt d'aldarull, els assumptes d'estat, es tenen de tractar amb molta discreció i delicadesa.
I mai millor dit, tractant-se del lloc on els assumptes d'estat del President han estat seriosament afectats.


VINT-I-UN
-----------------------------------------------------------------


L'endemà al matí, el President no va al Parlament, una lleugera indisposició, res greu. Demà o passat ja estarà bé, comunica als Parlamentaris el Conseller Trias.
Ningú hi dona excessiva importància, de fet, ja tenia una edat, i hom sabia que la seva salut no era òptima.
Afortunadament, la bona traça del Doctor Comamala, amb l'ajut d'un cirurgià d'absoluta confiança, van solucionar el problema, que no era tan greu com semblava en principi, encara que, ara si que la capacitat reproductiva del President, se n'havia anat en orris.
Malgrat tot, l'experiència servirà per alertar a la població per tal que no faci excessos - li comenta el President al Doctor - és important avisar que no es pot consumir més d'un quart de tòfona al dia, ja que d'incrementar-lo, els efectes podrien ser contraproduents, i vostè i jo sabem més bé que ningú que es així.

*

Al cap d'un parell de dies, ja estava en condicions de caminar normalment, encara que un pel precàries per anar al Parlament, lloc que tampoc es que visites amb molta assiduïtat. És va aprovar la llei de distribució de tòfones sense la seva presència, i tots contents, menys el President a qui les ferides en començar a cicatritzar li feien molt de mal.
Malgrat el que podia esperar-se, un cop donada la noticia que era la tòfona la cura miraculosa, no na haver-hi l'expectació i demanda que en un principi es podien imaginar. De fet, tampoc és que, a aquelles alçades del segle XXI, la gent - sobre tot els joves - tingués cap obsessió per tenir descendència. Doncs, si considerem que un pis mitjà costava al voltant de dos milions d'Euro-Pujols, i que, difícilment fins al voltant dels 35 anys era possible trobar feina. La veritat és que el personal estava per altres histories i maldecaps, com sempre, molt diferents als que preocupaven als polítics.
Mentrestant, la Marina i en Joan, als que no hem oblidat, son a Santpedor. A mig matí, continuen donant voltes al seu assumpte domiciliari, quan una trucada els distreu de la seva conversa. És el President.
- Bon dia! Què, com anem?
- Bé, contesten ambdós, i vostè? Ens em assabentat que estava indisposat, ja està bé? Pregunta la Marina.
- Sí, mes o menys, coses de l'edat i la responsabilitat, ja se sap, la càrrega política pot arribar a ser molt feixuga, però tot es a fi de bé.
Va per feina, com en ell és habitual.
- D'allò, escolteu, m'agradaria convidar-vos a dinar, per agrair-vos la vostra ajuda i col•laboració, puig han estat inestimables, no voldria molestar-vos, però crec que és la meva obligació i us ben asseguro que en aquest cas, tant la meva esposa com jo, ho fem de bon grat. Us va bé avui a les tres?
No s'ho rumien gaire, ni poden.
Sí, President - contesten ambdós alhora.
- D'acord, doncs fins ara. Bon dia! Un altra cop.
En tallar-se la comunicació, esclaten a riure, saben quina era la causa real de la suposada malaltia del President, el Conseller els ho havia dit - a vosaltres no us ho puc amagar - però sobretot, no ho digueu a ningú, que m'hi va la pell.
- No pateixis Manel, serem una tomba, li havia dit entre singlots de tant riure la Marina. I així, dius que li van explotar els ous?
- Sí! tal com t'ho he explicat va passar, era una situació terrible, doncs, jo no me'n podia riure, però per dintre et juro que m'estava petant.
Un cop aconsegueixen refer-se de tot plegat, enriallats encara, es donen un bany a la piscina, i després agafen el transportador per anar a dinar amb el President i la seva esposa.




VINT-I-DOS
-----------------------------------------------------------------


A l'hora prevista son a Palau. El President i la primera Dama ja els estan esperant. Els reben amb un somriure d'aquells d'orella a orella.
- Benvinguts, passeu, passeu, com si fóssiu a casa vostra - diu el President -
De fet ho es, i de tots, pensa la Marina, però s'ho guarda per ella, limitant-se a agrair el gest, i estirant pel braç en Joan, l'arrossega cap el menjador.
Un cop allí i atenent a les indicacions de la Primera Dama, s'acomoden a la taula.
El dinar, transcorre amb normalitat, ple de frases fetes i agraïments mutus, no cal ni dir que les tòfones presideixen la taula, encara que com és obvi, el President ni les toca.
Un cop dinats, i mentre prenen cafè, el Senyor Pujol li pregunta en Joan.
- I ara, què penseu fer, tornar al poble o quedar-vos per aquí?
En Joan, respira a fons abans de contestar.
- Veurà President, jo voldria anar al poble, però ella és vol quedar a Santpedor, i així portem ja dies donant-li voltes a l'assumpte. De fet, encara no sabem que farem exactament, però tenim de prendre una determinació.
El President en aixecar-se crida la Marina.
- Acompanyi'm al meu despatx, voldria parlar un moment amb vostè a soles.
L'agafa pel braç i se l'emporta, ella el segueix expectant.
Un cop dins, la convida a seure.
- Escolta'm Marina - li diu - em permets que et tracti de tu?
- Sí, es clar, contesta ella un pel sorpresa.
- Molt bé, doncs mira, si vols escoltar el consell d'un vell, però un xic coneixedor de la vida, vés-te'n al poble amb ell. Allí estareu molt més tranquils que no pas aquí, al cap i a la fi, amb el transportador esteu a poc més de mitja hora de qualsevol lloc, i mentrestant, ja trobaràs la manera al cap d'un temps de fer-lo tornar a casa teva, si et convé, es clar. Pensa que no trobaràs un altre home com ell, i seria una llàstima que el perdessis per una tossuderia. Mira, tu fes el que et sembli, però aquest es el meu consell. Com ho veus?
No va ha de rumiar molt per donar-li la resposta.
- Té raó, President, li faré cas.
S'aixeca de la butaca, i tornant a agafar-la pel braç li diu: Doncs, vinga, anem cap el menjador, ja saps el que has de fer.
En acabar de prendre's el cafè, li prometen al President i la seva esposa que els hi faran saber d'ells, i després de desitjar-li molta sort a les properes eleccions, s'acomiaden.
El seu nou mon particular els està esperant.

VINT-I-TRES
-----------------------------------------------------------------

Vuit mesos desprès

La Marina es desperta.
Ell, dorm al seu costat tranquil i reposat com ho és gairebé sempre. La primera llum del dia entra per la finestra. Son encara uns raigs de sol tebis, però que avancen el calor posterior.
Un gall tardaner avisa que és hora de llevar-se, i malgrat el to idíl•lic del paisatge descrit, la Marina no es troba gens bé. De sobte, un fort dolor la alerta.
- Joan! Desperta't, ja és l'hora, el noi ja és aquí i està empenyent de debò, deu tenir pressa per sortir.
- Ja? Contesta ell mig adormit encara.
- Ja! Corre, vesteix-te que les contraccions son cada vegada més freqüents.
Es vesteixen corrents i surten ràpidament cap el verti-port.
- Ho veus Joan, hem fet bé de venir a Santpedor uns dies abans del naixement. Em sembla que el noi va ràpid, ara imagina't que fóssim a Santa Maria, no crec que hi haguéssim arribat a temps.
- Calla! I no xerris tant, que s'avançarà el part.
- D'acord, ja callo, però saps que tinc raó.
- Sí, però afanya't, que ja m'estic posant nerviós.
- Coi! Ni que l'haguessis de tenir tu.

*

Continuen xerrant, més que res producte de l'estat nerviós de pares primerencs, que no pas d'altra cosa, i així arriben al transportador. Ella, puja amb penes i treballs, i arrenquen direcció cap l'Hospital per tenir el seu primer fill.
Santpedor, els veu enlairar-se mentre l'aparell s'allunya ràpidament amb direcció a Barcelona; el dia es va aixecant, i el sol lentament omple mica en mica de llum i color la comarca del Bages. Al fons, la Muntanya de Montserrat sorgeix com cada dia darrera la foscor de la nit, i a dalt del Monestir, la Moreneta somriu satisfeta.
Tot està bé!



EPÍLEG
-----------------------------------------------------------------


Ens trobem a Santa Maria de L'Escorpí, i el dia d'avui és important per al poble. Complint la promesa que els hi va fer al Joan i la Marina, el President de la Generalitat havia fet arribar la llum al poble, i també els havia construït un verti-port, a part, és clar de la mesquita, i avui, el President de la Generalitat de Catalunya, el molt honorable Jordi Pujol i Vidal-Quadras, acompanyat de la seva esposa i les mes altes autoritats del País, te previst d'inaugurar-ho tot plegat, incloent-hi el monument a la tòfona, que havia dissenyat en Ricardito Mariscal Jr.
I ara, suposo què us estareu preguntant perquè s'inaugurava també una mesquita. Molt bé, bona pregunta.
Veureu, el matrimoni Terricabras, o sigui en Joan i la Marina, (perquè, mireu, per aquelles coses que solen passar, durant tota la novel•la no s'ha fet esment del cognom d'en Joan - un lapsus com un altre -) Doncs bé, ara ja ho sabeu, és diu Joan Terricabras i Pla.
Anem al tema. Com us estava dient, en Joan i la Marina, havien adoptat dos nens marroquins, però posats a fer-ho bé, varen incloure en el mateix lot, als seus pares i l'avi, car, no quedava seriós deixar-lo tot sol allà al Marroc. I un cop aposentats tots al poble, és varen trobar amb el fet que, a nivell electoral, els marroquins eren majoria, així que convocaren un ple a l'era, que era el lloc de reunió, i ho van resoldre ràpidament.
A l'Avi l'anomenaren alcalde vitalici, puig, era el que tenia més anys i menys feina a fer. Però encara quedava per resoldre el tema de la religió, i després de parlar-ho, decidiren construir una mesquita a l'era, just al costat de l'església romànica.
No és que fos molt gran, perquè cabre, el que es diu cabre, hi cabien 8 o 10 persones, o sigui, que anava la cosa justeta, però als interessats ja els hi estava bé, i així convivien pacíficament i amb bona harmonia ambdues exaltacions als Déus.
I un cop feta l'exposició dels últims esdeveniments, ja podem tornar a l'inici de l'Epíleg.
Som doncs, a Santa Maria de l'Escorpí. Tots els seus habitants, equipats convenientment amb la roba dels diumenges, estan esperant l'arribada del seguici Presidencial; Mentre arriben en Joan i la Marina estan discutint.
Escoltem-los.
- Que et dic que no, Marina, que això no ho vull aquí a l'era, es molt lleig, tan sols de pensat que m'ho trobaré als nassos cada dia al matí, ja em poso neguitós.
- Noi, que vols que t'hi digui, son coses del disseny modern. - se'l queda mirant -
- Mira, fem una cosa, i no tornem a començar. Ara vindrà el President i tota la tropa, deixa'ls que ho inaugurin tot, que s'omplin la boca amb la seva xerrameca i que fotin el camp, i si el monument a la tòfona no t'agrada, el tapem amb palla, i en fem un paller, que a mi m'agraden molt. Entesos?
En Joan assenteix amb un gest de resignació.
- Sí!, Senyora, el que digui la Senyora, la senyora sempre te raó, es farà com tu diguis.
Mira, ja son aquí.
En la llunyania, però acostant-se ràpidament, com en una nova versió d'Apocalypse Now, i sense Wagner de fons, apareixen trenta i escaig transportadors, amb el presidencial davant de tot.
El poble en ple de Santa Maria de l'Escorpí, o sia, tres catalans i cinc marroquins, és col•loca en posició per tal de rebre a tan digníssimes autoritats. Les senyeres de Catalunya i el Marroc, onegen al vent, i el conjunt queda preciós.
El verti-port es fa petit, i part del seguici es veu obligat a aparcar a l'era, al costat del monument a la tòfona que resta tapat amb uns llençols, a l'espera de ser inaugurat oficialment.
Un cop aterrats i aposentats en uns bancs que en Joan ha preparat per l'acte, el President puja a la tarima i enceta el seu discurs.
"Ciutadans de Santa Maria de l'Escorpí, autoritats i d'altres convidats. Avui som ací per diversos motius, encara que, tots ells, un per un, com a President de la Generalitat, i espero que a vosaltres també, com a ciutadans d'aquest país, ens han d'omplir de goig i satisfacció.
Primera pausa destinada a rebre aplaudiments.
Un cop satisfeta la petita vanitat, continua amb el seu discurs.
En primer lloc, vull dir-vos que em sento molt satisfet de poder inaugurar una mesquita, que resum la convivència i l'esperit obert i integrador, que des de Conveniència i Desunió sempre hem mantingut, i que és reflecteix en la pau i harmonia en què viuen els habitants d'aquest poble, exemple per a generacions futures d'integració modèlica.
En segon lloc, i tal hi com li vaig prometre al seu dia en Joan, ja teniu llum i verti-port al poble. - dirigeix la seva mirada complaent i un xic reprovatoria cap a la Marina -
- Sí, Doctora, ja se que vostè en dubtava que això s'arribes a fer, però ja li vaig dir que els polítics, de vegades també complim les nostres promeses, i aquí en te la mostra.
Aplaudiments generals per la gracieta, Doctora Recasens inclosa.
Continua...
- I en tercer lloc, i per acabar, també estem aquí per inaugurar el monument a la tòfona, com a reconeixement al molt que ha tingut a veure aquest tubèrcul tan nostrat, en el ressorgiment del nostre País, i també en el seu futur desenvolupament cap el segle XXII.
Fa l'enèsima pausa - prevista - i els aplaudiments omplen la petita vall una vegada més.
- Gràcies! Moltes gràcies a tots. I ara, sense més preàmbuls, procedim doncs a inaugurar el complex."

*

Tot plegat, queda molt bonic i hi ha també pastes i cava per celebrar-ho. El President està exultant, i de manera oficial, el monument a la tòfona agrada molt a tothom.
Un cop acabat el refrigeri, se'n van autoritats i acompanyants cap a la ciutat Comtal, i per fi, Santa Maria de l'Escorpí aconsegueix recuperar la seva natural pau i tranquil•litat.
Mentre els transportadors es perden en la llunyania, la Marina i en Joan, ella amb el nen en braços, els veuen empetitir-se mica en mica, quan de repent, un soroll estrepitós els sobta.
No se sabrà mai, si l'autor de trencadissa, va ser en Jamal o la Salima, però la qüestió es que enjogassats per l'era, és varen carregar el monument a la tòfona, que potser havia quedat lleugerament tocat en aparcar-hi tants transportadors vora seu. En resum, que va caure en fallar la seva base, i com que era de material d'aquest modern, és va esmicolar en mil trossos.
Tots s'ho miren amb una certa indiferència, i en Joan, fins i tot respira a fons alleujat. Ah! I òbviament, ningú renya als nens.
Ho apilen tot en un racó de l'era, i allí és queda el monument, descompost i sense tòfona.
Déu existeix - pensa en Joan -
Alà és gran - es diu l'avi -
I així, un cop les dues religions coincideixen plenament en la valoració de l'art conceptual, Santa Maria de l'Escorpí torna definitivament a la calma.
Desprès de la gresca, ara toca treballar, s'acosta l'hivern i és qüestió de preparar-se bé, que hi ha mainada i no poden pas passar fred.


*








Anoharra, a 22 d'agost de 2000

No hay comentarios: