4 jun. 2011

EL DARRER HOME


O. Cala Canyelles (Roses) estiu del 2152 (D.C.) - L'home s'aixeca de la taula, apura un got d'aigua i s'acosta a la calaixera que te rere seu, l'obre i agafa un manuscrit que hi ha dins. Un munt de records i vivències li passen pel cap en el moment de tenir-lo a les seves mans, l'ha llegit tantes vegades que gairebé se'l sap de memòria, tot i què no és ell ara qui te de submergir-se en les seves pàgines, ha arribat el moment que ho faci la persona per a qui li van donar l'encàrrec, fa ja bastant de temps.
Surt al porxo, el sol l'obliga a aclucar els ulls, fa servir el palmell de la ma de visera per apaivagar l’impacta de la llum i dona una ullada al seu entorn. A primera hora del matí l'astre escalfa ja de valent, lluny de la tebiesa de la primavera, ara apressa deslliurat de la tramuntana que estranyament absent, el deixa que campi amb tota la seva força.
Una lleugera calitja esborrona el paisatge donant-li un punt de irrealitat, però es el seu, el de sempre, igual i diferent alhora, un quadre cromàtic que canvia constantment malgrat ser exactament el mateix. La mar, després de les primeres verdors costaneres, te aquell punt de blau intens tan peculiar del Cap de Creus, salpebrat de minúscules espurnes blanques de les onades en trencar-se.
Aspira l'aire a fons, baixa les escales i s'acosta a la platja, allí, la seva filla aliena als seus pensaments està prenent el sol. La mira mentre pensa en tots els esdeveniments que els han portat fins al dia d'avui i somriu, sense poder evitar però, un cert deix de tristesa.
Ara - es diu - tots és molt més planer, però de no haver estat per Abraham, difícilment haurien aconseguit superar el repte de sobreviure, d'arribar fins on som al dia d'avui. Ell fou en gran manera l'artífex de l'estat actual i ara ha arribat el moment de complir allò que li vaig prometre abans de morir.
- Sort! - crida -
La noia es dona la volta en sentir la seva veu, s'aixeca de la sorra, agafa la tovallola i tot somrient s'hi acosta.
- Bon dia pare, que vols?
Somriu mentre li diu:
- Tinc una cosa per a tu.
L'expressió de la noia és de sorpresa.
- És veritat, ho havia oblidat, això que ahir en varem parlar, però avui m'he llevat i feia un dia tan bonic que després d'esmorzar he vingut a la platja, m'hi trobava tant bé que no hi he pensat gens en que era el meu aniversari.
- I que és el que tens per a mi? Un regal? - pregunta tafanera tot i que ja s'ho imagina.
- No ben bé, de fet és molt més que un simple regal, és tracte d'un manuscrit que Abraham em va deixar per a tu, em va dir que te'l dones quan fessis divuit anys, pensava que era el moment escaient per que el poguessis llegir en ple estat de consciència.
Aquí ho explica tot, tu ja vas escoltar de més petita una gran part de la seva historia, però aquí hi és sencera, des d'abans que comences tot fins al final. Es tracte d'una espècie de diari novel·lat que va començar a escriure a l'illa i continuà en arribar aquí. Aquesta va ser la seva última voluntat i l'he respectada.
Ara és teu. Llegeix-lo.
La noia s'aixeca, agafa el manuscrit i l'apressa contra el seu pit, la imatge de Abraham es projecta en la seva ment, llunyana i fresca alhora.
Abraham, que s'anomenava a ell mateix el darrer home fins que la va trobar a ella, o millor dit ella el va trobar a ell aquell llunyà dia d'un més de Novembre en aquesta mateixa platja. Una gran part de la seva infància i adolescència estava molt lligada a aquell home, amic, company i conseller, mai oblidat, però en aquest moment present un altre cop amb molta més força.
No diu res al seu pare de tots els pensaments que se li amunteguen de cop, prou que els sap ell que també l'ha trobat molt a faltar, com en Jean Claude, la Nicole o la resta dels habitants del seu entorn. L'empremta d'Abraham està fortament arrelada i viva encara per molt de temps en la seva petita comunitat.
Només doncs, es limita a dir-li:
- Gràcies pare, me'l llegiré de seguida.
Pugen tots dos cap la casa, ell entra dins, prefereix deixar-la sola. La noia s'asseu al porxo, nota que la criatura que porta a la panxa es belluga nerviosa, una cama es dibuixa perfectament a través de la pell, l'acaricia i somriu, aquest serà el seu tercer fill, però no l'últim.
Encara pot recordar com si fos ara mateix les paraules d'Abraham aquell dia que estaven al passeig de Roses amb la Nicole:

"Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta petita comunitat.
Cada vegada que es mori algú, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida.
Aquesta és la vostra responsabilitat."

Ja n'hi ha dotze Abraham - es diu - i aquest que ara s'està bellugant el que en farà tretze, ja veus que hem fet cas dels teus consells.
S'aixeca i entra dins la casa, en asseure's al sofà la criatura sembla que s'està més quieta.
Obre el manuscrit, dins hi ha un sobre a la seva atenció. Nerviosa l'estripa, agafa el foli i el comença a llegir:


Estimada Sort:

Quan vaig decidir continuar la narració d'aquesta historia tot just arribar a Roses on després de molts anys vaig trobar-hi el meu sojorn, encara no et coneixia, després en fer-ho aquell matí de Novembre a la platja, fou quan vaig prendre la decisió de continuar-la i també que en el moment que jo considerés fos el més oportú, llegissis aquest manuscrit.
Ara, quan arribi a les teves mans i llegeixis aquestes paraules, voldrà dir que farà temps que jo estaré mort i el teu pare haurà considerat que és el moment adequat d'acord amb les instruccions que en el seu dia li vaig donar.
Li vaig demanar aquest favor, doncs per l'estimació profunda que sento per tu, volia que tinguessis ple estat de consciència en el moment d'assabentar-te de tota la veritat, d'aquelles coses que a mitges durant el temps que vaig gaudir de la teva presencia, més o menys t'havia anat explicant, però moltes d'altres que considerant la teva joventut conscientment i penso que pel teu bé, vaig decidir ometre.
He intentat ser el màxim d'honest possible en narrar-te tots els fets que és varen esdevenir abans i després i penso que conscientment no he omès res. Només he volgut explicar-te la veritat, no tan sols la meva, si més no la aproximació màxima als fets terribles que és varen precipitar com una cascada, ara fa ja més, bastant més de cent anys.
Espero la teva condescendència envers la meva persona per la decisió que vaig prendre en aquells moments de desconsol i ensuperbiment.
Ara que ets major d'edat i ja ets capaç de comprendre fins on pot portar de vegades la vida a les persones i, com tindràs de començar a prendre decisions què, encara que petites, veuràs que és molt difícil d'encertar, penso que podràs comprendre-ho tot molt més be.
Pensa que si prendre qualsevol decisió sovint ja és difícil, per quotidiana que pugui ser, la que jo em vaig veure obligat a decidir en uns moments tan difícils i complicats per la humanitat com aquells, era la més difícil de totes i, vaig errar, Sort, ho sé ara i ho sabia o ho tenia d'haver sabut en el seu moment.
I em vaig equivocar Sort, però ja era tard, massa tard quan en vaig ser plenament conscient.
No vull dir-te res més.
Només et demano que llegeixis el manuscrit i decideix per tu mateixa. Com hereva d'un futur incert que ets, intenta fer sempre el que creguis que és correcte, calcula el risc de les teves decisions i no t'oblidis mai de pensar en els altres i en tu mateixa també.
Espero i desitjo que tal com t'he aconsellat tinguis fills i els eduquis en la llibertat i el respecte que els teus pares t'han ensenyat i desitjo que us en sortiu d'aquest atzucac en que sense ser-ne en absolut responsables, resteu encara immersos.

Fins sempre,
Abraham.

PRIMERA
PART




Algú desperta
de tant en tant la fera.
Maleït sigui!


1. Illa de Batan, (Mar de Filipines) 2.143 (D.C.)
---------------------------------------------------------------


Jo Abraham, el darrer home, he sobreviscut al nou ordre, en part gràcies a que ell així ho va decidir fa ja molt de temps i, ara, a punt de complir cent setanta anys, continuo viu per expiar el terrible error que en aquell moment crucial per a la historia de la humanitat, vaig cometre.
He decidit que així sia, atès que seria massa fàcil haver acabat en aquells moments amb la meva vida.
Podia haver-ho fet cent anys enrere o en qualsevol moment d'aquest llarg i feixuc període i descansar per fi en pau, però m'he negat a fer ús d'aquesta prerrogativa que no m'ha estat atorgada, però que malgrat tot és de la meva única potestat, atès que ja que no podem triar el fet d'arribar, si tenim el dret moral almenys, a escollir el moment en que creiem que és l'hora de marxar.
Malgrat aquesta facultat, no ho he fet, perquè aquest ha estat el càstig que jo mateix m'he imposat. M'he constituït en el meu propi jutge i la condemna ha estat el pitjor dels càstigs possibles: sobreviure en ple estat de consciència al que vaig fer fa ja més de cent anys, sense cap possibilitat d'indult, llevat del que marqués pel seu compte el destí o l'atzar de la naturalesa.
Jo Abraham, el darrer home per gràcia de Kranza, el poder suprem dins del nou ordre, l'home més poderós de la terra, de fet l’únic home amb poder dins de tot el planeta, fins ara, moment en que quan ja havia començat a perdre l'esperança pensant que no ho arribaria a veure, un fet previsible i llargament esperat m'ha permès contemplar com es desactivava tot el sistema que cent anys enrere malauradament vaig ajudar a crear.
Un fet que ha tornat a deixar-ho tot al seu lloc, com estava abans del nou ordre, abans que, seguint les ordres perverses de Kranza, jo Abraham, el darrer home, posés en marxa el sistema per canviar totalment l'empremta de la espècie humana sobre el planeta.
Per això segueixo encara aquí, mal que ara li pesi a Kranza. Sense mi no ho hauria aconseguit, tot i què a la seva manera va tenir una certa condescendència al deixar-me viure, o potser seria millor dir sobreviure, voluntàriament sol i aïllat de tot i de tots durant més de cent anys en aquesta petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacífic.
I li pesa a Kranza donat que només jo vaig ser capaç malgrat ajudar-lo, de retreure-l'hi quan anava a fer. Soc, cent anys després d'aquells terribles esdeveniments, la veu de la seva consciència, la única que li pot recordar tot el mal que va fer, tot i què haig de reconèixer també que m'agradi o no, en soc tant o més culpable que ell mateix.
Jo Abraham, el darrer home, he estat un segle presoner de mi mateix, del meu cos i dels remordiments de la meva consciència, maleint l'OMU, Kranza i el nou ordre que vaig ajudar a crear de manera totalment conscient, amb l'ensuperbiment que dona la inconsciència no reconeguda fins que és massa tard, quan de res val ja lamentar-se, quan com sempre ens penedim tard i malament dels errors comesos, en el moment en que son ja irreparables.
I ara que en certa manera he pagat, o acabaré de pagar tot el disbarat que vaig ajudar a perpetrar, tot aquell anorreament obscè, que si bé es cert que no hauria pogut evitar, almenys no hauria col·laborat en la seva execució.
Ara, encara que tard, tinc almenys la oportunitat de no tornar a cometre el mateix error, de deixar-ho tot com està.
I a fe que ho penso fer.
Juro que no dubtaré gens.

*

2.
------------------------------------------------------------------


Les ones em banyen els peus mentre els grans de sorra s'incrusten dins els dits. Puc passar-m'hi hores contemplant el seu anar i venir, com festegen amb l'arena en un acte d'amor mai acabat de realitzar, suau de vegades i violent d'altres, però sempre fidels a la seva interminable cita. Llarg prometatge aquest, origen de la vida, d'ací la nostra fascinació per la mar, l'úter matern, l'origen de la nostra espècie, allí on fa uns quants milions d'anys va començar tot i on potser hauria estat molt millor que no hagués succeït res. De tots els errors de la naturalesa, nosaltres som el més gran i a mes a mes inútil, i a la vegada el millor de tots, el seu millor encert, el depredador per excel·lència, capaç de pensar, d'emocionar-se, de riure o plorar, de matar per matar, d'anorrear, d'estimar, de ser generós o gasiu, de donar-ho o prendre-ho tot, la única espècie capaç de canviar el seu destí per a bé o per a mal.
En un moment donat seguint el ritu atàvic marcat per la lluna, la marea comença a pujar i, primer els peus, després els turmells i finalment els genolls es submergeixen sota l'aigua.
Puc esperar mentre contemplo com torna a baixar lentament la marea, els genolls primer, els turmells després i finalment els peus tornen a aflorar, entumits pel llarg contacte amb l'aigua.
Mentre, el sol decau lentament acostant-se a la ratlla virtual de l'horitzó, on s'acabaven o començaven els somnis, quan encara n'hi havien, abans que Kranza decidís instaurar el nou ordre.

Ja és gairebé de nit, estic envoltat només pels sorolls i silencis de la natura, terriblement familiars tots i cadascun d'ells després de cent anys compartint-los.
Sopo.
Com qualsevol "Robinson Crusoe" tinc el meu hort on hi cultivo patates, tomàquets i algun que altre vegetal. No és que sigui molt dotat per això de fer de pagès, però a base de fracassos me n'he anat sortint. Unes quantes gallines i un parell de galls que em vaig emportar de casa em donen ous i menjar de tant en tant si em fa falta. A banda disposo de tot quan puc aprofitar dels recursos naturals que em dona l'illa, tinc plàtans a dojo, cocos, i jo mateix em fabrico el meu kava. Puc agafar el peixos amb la mà o sota la sorra sense cap problema. He après a reconèixer tot allò que és comestible i no tinc doncs cap problema d'abastament, almenys d'allò més elemental, el demés, si no ho necessito, vol dir que em sobrava abans i no em fa cap falta ara.
Després de sopar com tinc per costum cada dia des que vaig arribar a l'illa, dono un últim passeig per la platja. Caminar, caminar constantment ha estat com una obsessió sobre tot els últims vint anys, per tal de no embogir. Camino, doncs penso, penso, doncs tinc el cap clar i no embogeixo, camino, doncs faig exercici i així estic instal·lat en un cercle viciós sens fi, però que m'ha permès conservar la lucidesa suficient per esperar fins que arribi l'hora de partir.
Ja no hi ha sorpreses enlloc, ni descobriments nous, tot m'és perfectament conegut. Cada pedra, roca, gra de sorra, herba, mata, arbre o animal del meu entorn forma ja una part integrada d'un paisatge rutinari. Podria donar la volta sencera a l'illa amb els ulls clucs i no em perdria, podria reconèixer cadascun dels arbres, pedres i matolls i ubicar-los en el seu lloc exacte.
Puc endevinar el temps o qualsevol canvi climatològic, amb un percentatge d'encert que meravellaria al més expert meteoròleg.
Malgrat aquesta monotonia durant tants anys, he arribat a apreciar aquest tros de roca perduda en mig del Pacífic, conscient de la senzilla complexitat de la naturalesa, de les seves imperfeccions gairebé perfectes. Ha estat una presó de luxe, una cel·la per a privilegiats, però una cel·la al cap i a la fi, on he purgat durant un segle els meus pecats, sempre amb la secreta encara que molt vana esperança, d'aconseguir redimir-me.
Si almenys hagués tingut l'Agnès fent-me costat. No si val! - em dic - no hi és, ja va ser-hi i no ho va resistir, a més, si encara hi fos ella, estic totalment convençut que jo no hauria comès les atrocitats que vaig fer en aquells dies terribles.
D'això és de les poques coses que n'estic totalment segur.
L'he trobada a faltar molt durant aquests anys. Ella m'hauria aconsellat bé, amb el seu senzill sentit comú, hauria aconseguit que desistís de participar en la bogeria de Kranza, encara que m'hagués costat la vida, però almenys l'hauria perdut amb una dignitat que em va faltar en aquells moments.
Però Agnès no va resistir la soledat.
I no em refereixo a la de l'illa, si més no a la soledat espiritual, a la soledat de veure com tot el seu esquema del món s'havia ensorrat sense que ella pugues fer res per evitar-ho. La seva sensibilitat femenina no va resistir el fort cop que tot allò li va representar. Només l'home és l’únic animal capaç de sobreviure tot plegat per a no res.
Estic divagant com sempre, immers en cabòries que no em porten enlloc mentre parlo en veu alta per no sentir-me tant sol i la meva veu ressona per l'illa integrada ja en el paisatge de sorolls inconnexes.
¿Quantes paraules deuen flotar per l'espai després de cents anys tot sol parlant en veu alta?
¿Com no m'he tornar boig encara? desprès d'un segle sol, absolutament sol.
O potser ja ho estic?.
No hi ha cap boig que reconegui ser-ho, és com els alcohòlics o els drogoaddictes, no en trobaràs mai cap que et reconegui la seva addició, sempre es busquen alguna excusa per justificar-se.
- Ho tinc tot controlat - es ja un clàssic, el primer que et diuen.
Controlat?
No controlem res, ni la nostra consciència, ni tant sols les reaccions més primàries i viscerals o els propis sentiments.
Somric:
Penso en que la capacitat de supervivència de la espècie humana és gairebé infinita, que no hi ha creença per ferma que sigui, que faci sentir ganes d'anar-se'n d'aquí a ningú. Ens aferrem a la vida com a un clau roent, malgrat el passat que arrosseguem, el present que tenim i el futur amb final cert i sabut.
I és trist, atès que normalment mai passa res, ni millora ni empitjora i, de fer-ho, sol ser gairebé sempre en el segon dels casos..
Però tot i això, sempre hi ha algú o alguns disposats a sobreviure sota les condicions més adverses amb l'ànim de continuar endavant, de sortir-se'n, per complicat que sigui el seu atzucac.
No va tenir en compte aquest aspecte Kranza, per això va fer el que va fer, des del fred, cec i obscè punt de vista del poder. Però se que aviat el tornaré a veure, he tingut més que un pressentiment, gairebé la certesa que serà aviat, molt aviat i, l'he tingut perquè he arribat a una conclusió a la que suposo ell hi haurà arribat també. I es per això se que d'un moment a l'altre em farà venir a buscar i se també aquesta vegada, quina serà la meva contesta.
*

3.
------------------------------------------------------------------


Hi ha lluna plena, res de nou tampoc, només és part del cicle rutinari de la natura. El cel mig clareja absent de boires i li dona a la nit aquell to tan irreal, de clarors i foscors barrejades, amb aquell to blanc blavós que ho confon tot.
Penso que fa temps:
Temps!
Quina paraula més estúpida i a la vegada absurda per a la natura i fins i tot per a nosaltres mateixos.
Temps!
No en sap res la naturalesa d'aquesta paraula inventada per mesurar la nostra ridícula nimietat, aquestes ganes de controlar-ho tot, sense gairebé aconseguir fer-ho amb res. Com puc parlar-li de temps a una roca que porta milions d'anys exactament al mateix lloc, suportant impertorbable les anades i vingudes de les ones, els vents, la pluja, o qualsevol malvestat que li pugi fer la natura o els homes.
Temps! Se'n riuria de mi si poguéssim parlar, millor dit, se'n burlaria directament de la meva ridícula pretensió de voler controlar un espai tan curt comparat amb el d'ella, que impassible, contempla el pas dels anys un rere l'altre, sabedora que el més savi, el més intel·ligent, el més valent dels homes no la sobreviurà, que ella continuarà aquí immòbil durant molts segles veient passar la vida amb la total indiferència que li dona la seva superioritat.
Suposo que si pogués somriuria satisfeta, cofoia del seu poder de supervivència envers els homes o les altres espècies animals. Però les pedres no somriuen, només udolen quan el vent d'alguna tempesta tropical les colpeja amb excés, aleshores es queixen a ningú, sabedores que és un senyal inútil al que hi sobreviuran una i altra vegada, malgrat les erosioni deixant-les plenes de cicatrius que mai ningú els hi curarà.
No! No somriuen les pedres, això només ho fan els bojos i els nens, els purs d'esperit. La resta només son rictus sardònics, falsos somriures, pura fanfàrria.
Continuo caminant per la platja absort en els meus pensaments. Els peus s'ensorren en la sorra humida deixant petjades que la marea esborrarà, que jo tornaré a deixar un altre cop i ella tornarà a esborrar, és un ritual que fa molts anys que dura i que tard o d'hora jo també acabaré perdent, en aquest llarg joc de fer i desfer.
He agafat la costum de contar les passes cada nit, sempre la meitat dels anys que porto a l'illa a l'anada i l'altre meitat a la tornada.
Ja se que pot semblar, que de fet és una bajanada, però son subrutines que un es va creant per donar un xic d'interès a l'avorriment compulsiu en el que dia a dia va caient.
Estic ja de tornada de la meva passejada, quant en arribar a la passa seixanta vuit, un soroll diferent als habituals i molt llunyà, però gens desconegut, entra per les meves orelles alertades pel brunzit que s'acosta, lentament, però cada vegada més a prop.
M'aturo.
A mida que el soroll augmenta, fixo la mirada en l'horitzó fins que finalment, com un punt en l'infinit, puc veure la silueta d'una planejadora que s'acosta a l'illa retallada en el contorn de la lluna.
Al cap d'uns instants aterra a la platja, fixa la base, obre la escotilla i de dins en surt un Stairc que em saluda de manera rutinària.
Els Stairc pertanyen a la guàrdia personal de Kranza, a part dels Stairc A son els més dotats intel·lectualment dins del projecte del nou ordre. Son part de la meva creació, de fet els primers que vaig generar seguint les instruccions del president de la República de França, el meu país.
Volia una guàrdia personal de confiança, fora de qualsevol dubte quan a la seva seguretat, atès que arran d'un parell d'ensurts no es refiava gens ni mica dels humans, encara que pertanyessin a un cos especial i molt preparats per desenvolupar la seva tasca. Eren humans i per tant cometien errors, i en aquest cas, un error podia significar-ho tot per a ell.
Els Stairc foren qui posteriorment varen cridar l'atenció de Kranza sobre el meu treball i el motiu que em fes venir a buscar. Eren la primera creació a gran escala d'Abraham, el pare de la clonació moderna, d'aquest petit déu en que en uns moments de vanitat estúpida em vaig creure que m'havia convertit. Però l'Stairc no ho sap tot això, només sap el que hem volgut que sàpiga, amb això ja en te prou, com tots els neohumans que varem crear després, cadascun dins de les funcions per la que fou específicament dissenyat.
- Kranza el vol veure - son les seves lacòniques paraules - Haurà d'acompanyar-me - Agafi el que necessiti - afegeix amb el mateix to impersonal - Disposa del temps que faci falta, però s'hauria d'afanyar. Kranza l'espera.
Dono una simbòlica i potser última ullada al meu entorn, no hi ha res específic o suficientment important que em vulgui emportar i si em fa falta quelcom ja tornaré a buscar-ho si puc o em deixen, però em temo que la meva relació amb la petita illa s'acabarà de manera definitiva quan s'envoli la planejadora.
Sense intercanviar cap més paraula, amb el que porto posat, pujo rere d'ell. Al cap d'uns moments un cop ha prefixat la ruta, abandonem l'illa que ha estat el meu refugi, presó i estança durant els últims cent anys.
La veig allunyar-se ràpidament sense cap sensació especial, és una etapa de la meva vida que ja s'ha acabat penso que definitivament. No ha estat ni millor ni pitjor que les altres, ha estat i prou, ara en començarà un altra que també s'acabarà fins arribar a l'última, a la definitiva, on hi ha el no res o bé tot és infinit.
Només em fixo en l'arena de la platja on vaig enterrar Agnès i li dic adéu, em temo que per última vegada, si és que realment i ha alguna última vegada per acomiadar-se de la persona que més has estimat i estimes encara.

*

4.
------------------------------------------------------------------


Vaig conèixer Kranza quan era ja un alt funcionari de l'OMU (Organització Mundial Unida) Ell n'havia estat un dels més ferms valedors un cop es va decidir constituir-la després de la desaparició dels Estats.
La idea no era dolenta en un principi, atès que donat el desori imperant algú tenia d'intentar almenys posar un cert ordre al desgavell en que la espècie humana a tot el món estava immers.
De fet, entre aquesta desaparició dels estats i la creació de l'OMU, durant un període de dos anys només hi havia hagut a tot el planeta el caos i l'anarquia més absoluta. Tot l'avenç de centenars d'anys s'havia esmerçat i tot un planeta se n'havia anat en orris en arribar el desordre.
Aquesta caiguda de l'ordre establert esdevinguda a mitjans del segle XXI, començà pels Estats Units d'Amèrica.
Malgrat que algunes veus havien avisat del perill que s'acostava, de la possibilitat real que acabés passant el que finalment havia acabat succeint, lamentablement no foren escoltades. La supèrbia dels governants els feu sords a aquests senyals més que evidents, què mica en mica ja s'anaven manifestant i, com molts d'aquests que havien avisat es temien, finalment va esdevenir.
Per a una millor comprensió dels fets per part de qui ho pugui llegir d'ací a uns anys, intentaré resumir breument com funcionava a meitats del segle XXI el sistema capitalista i el seu entorn econòmic i social:
Tot el sistema d'aquesta societat estava basat en dos conceptes fonamentals, ocupació i consum. La gent treballava, guanyava diners i se'ls gastava i, en aquest cercle vital, es generava una mútua compensació que en línies generals se suposava que produïa un cert estat de benestar.
Aquest teòric estat de benestar volia dir: tenir un pis o una casa hipotecada durant trenta anys, dos o tres cotxes, una munió d'electrodomèstics, anar de vacances, portar els fills a bones escoles i arribar a la jubilació amb una paga raonable per envellir amb una certa dignitat.
Això comportava una espècie de nova esclavitud, atès que en estar compromès de per vida el sou que es percebia, es creava una forta dependència del lloc de treball i era per tant la millor manera per part del capital, d'evitar excessives desviacions ideològiques que anessin en contra seva, ajudat també per una evident laxitud dels ideals i reivindicacions per part de la classe obrera, sobretot cap a finals del segle XX i principis del XXI.
Amb la panxa plena i el sou hipotecat no hi ha revolucionaris, era la frase que ells preferien i, menys encara ideologies, afegien satisfets de la domesticació i estupidització que havien aconseguit de la classe obrera en general, ajudats per la programació televisiva, que semblava i de fet era dissenyada per col·laborar fins assolir aquest pervers fi.
Però aquesta, malgrat les observacions esmentades, seria la teoria, a la pràctica és veritat que hi havia un cert estat de benestar, però també moltes injustícies i problemes de subsistència per una gran part de la població. El nivell de pobres en aquests països civilitzats era elevat i la solidaritat dels ciutadans bastant minsa.
Resumint-ho, els pocs rics que hi havia ho eren molt, la classe mitjana que era la més predominant anava fent amb penes i treballs i els pobres eren molt pobres, amb l'agreujant que cada vegada d'aquests últims n'hi havia més.
El concepte de societat també s'havia deteriorat, oblidada la escala de valors, només importava el diner i la capacitat que en si comportava. La competitivitat i triomfar a qualsevol preu per sobre de qui fos era el més important i valorat. Però la majoria no ho aconseguien i hi havia molts fracassats que frustrats i decebuts es quedaven a mig camí, o més enrere encara.
La violència anava en augment de dia en dia, davant la passivitat de les forces d'ordre públic i, l'home com a concepte de mascle dominador, havia entrat en una profunda crisi que havia acabat generant un augment brutal de la violència de gènere.
El fort flux d'immigració que havia arribat a Europa des de finals del segle XX i sobre tot a principis del següent era a la llarga una bomba de rellotgeria que a mig termini era palès seria de conseqüències fàcilment imaginables.
No calia ser molt pessimista, només que un hom estes una mica emetent per adonar-se que estàvem davant d'una societat decadent, en estat de descomposició i amb totes les llums de les alarmes enceses, parpellejant sense que ningú de la classe dirigent fer res per evitar-ho.
Arran dels primers indicis palesos d'aquesta decadència pels voltants de l'any 2020, quan la crisi de la comunitat europea, aquesta arrossegà en un efecte dominó les de la resta del món.
La economia europea començà a trontollar, el cost social era ja impossible d'aguantar pels Estats, l'augment de la longevitat dels jubilats, els ajuts als nouvinguts i la manca de previsió a llarg termini, havien esmerçat les reserves ja a precari.
La xifra d'atur en qüestió de poc temps augmentà considerablement i ja no es va refer, els aturats volien les feines que fins aquell moment feien els immigrants i que ells havien rebutjat abans per considerar-les de baix nivell i mal pagades. Els altres defensaven amb ungles i dents els seus llocs de treball durament aconseguits.
Hi hagueren aldarulls i bastant més que aixó, el racisme latent, aquell que segons les estadístiques no existia, aflorà amb virulència, sobre tot a Espanya, Portugal, Itàlia i en part també a França.
La revolta social, previsible feia ja temps, va esclatar i, de no ser per la decidida intervenció de França i Alemanya, en una ràpida operació de derivació mà d'obra del sud cap els països de l'est que estaven encara en època de creixement, la situació hauria empitjorat encara molt més, però finalment aconseguiren tornar-ho tot mes o menys al seu lloc, encara què el daltabaix definitiu era qüestió de temps, atès que una població bàsicament urbana amb un 25 % d'atur era un polvorí que podia tornar a explotar en qualsevol moment.
A part d'aquesta delicada situació, a les urbs i poblacions mitjanes, hi havia una enorme dependència de la majoria de ciutadans quan a la supervivència alimentaria, atès que qualsevol producte comestible, des d'una simple verdura, a pa, carn, peix, begudes o d'altres, era necessari adquirir-la en algun punt de venda, cada vegada més centrats a les afores d'aquestes urbs.
Estranya concepció de societat que per una banda demanava a la gent que tingués sentit ecològic i agafes el cotxe el mínim i per altra ubicava tos els punts de venda a les afores que obligaven precisament a fer el contrari, a necessitar imperiosament d'agafar els seus automòbils per abastir-se.
Gairebé tot es tenia de comprar a les grans o petites àrees comercials, era l'entramat que s'havia teixit en detriment del petit i tradicional comerç que després d'una llarga agonia llargament anunciada i no solucionada per la classe política, havia acabat pràcticament desapareixent.
En ensorrar-se, s'havia perdut bastant més que un determinat tipus de teixit social que havia estat bàsic en el desenvolupament dels països del primer món i s'havia desenvolupat una nova societat aparentment opulenta però amb peus de fang, mentre l'anterior ferida de mort, agonitzava. Era tota una manera de veure i viure la vida que se n'havia anat en orris d'una manera irreversible.
Aquest sistema tan complexa era dons d'una enorme fragilitat. En qualsevol moment en que es trenques una de les baules de la cadena, tot quedaria esmerçat i la població que en la seva majoria habitava grans àrees urbanes restaria indefensa i abandonada sense a penes recursos a part del propi instint de supervivència.
Aquest teòric estat del benestar del que us estic parlant, afectava només a un trenta per cent de la població mundial, bàsicament Amèrica del Nord, Europa, Japó i part de l'emergent Xina que en realitat, era ja la primera potència econòmica mundial, tot i que no havia encara - prudentment - fet exercici del seu liderat, potser també per la seva enorme complexitat com a país i la incongruència barreja d'un estat que era comunista i capitalista alhora.
La resta de la humanitat malvivia enmig de malalties i misèria, governada per sàtrapes entestats només en enriquir-se a costa dels seus soferts ciutadans, explotats també per aquest primer món que els venia els seus productes a preus abusius i posava traves aranzelàries als d'ells, fossin els que fossin, llevat de petroli gas o diamants, que controlaven directament aquests països explotadors a traves de les companyies multinacionals.
La única ajuda que tenien era la que podien rebre de les organitzacions no governamentals de tots tipus, que en una abnegada tasca, pal·liaven tan com podien les seves cada vegada més apressants mancances, tot i que per més que fessin no era mai suficient.
Els altres, els ciutadans dels països benestants, és limitaven a ajudar amb diners aquestes organitzacions per tranquil·litzar la seva mala consciència, sense intentar arribar al moll de l'ós, aparentant una obscena indiferència, sense voler admetre la seva part de responsabilitat en aquesta expoliació reiterativa i sistemàtica que els seus governs havien practicat durant més de cent cinquanta anys.
La situació era doncs d'una enorme injustícia social i econòmica per a la majoria dels pobles de la terra i, era previsible deduir que en qualsevol moment tot se'n podia anar en orris.
Aquests estats que es creien tan poderosos, amb tots els seus exercits, policies, espionatge i serveis secrets, estaven indefensos davant d'un terrorisme nou que els superava, que era de fet, l'autèntica gran potencia mundial. Una potencia fanàtica incontrolable, preparada econòmicament i amb suport logístic, capaç de castigar en qualsevol moment i al lloc on volguessin a aquests en teoria poderosos estats allí on els hi feia més mal, la indefensa població civil. Hi ho feien de la manera que feia més mal, amb atemptats suïcides, que els feia totalment imprevisibles i impossibles d'evitar.
Un alt càrrec militar em va confessar una vegada en un sopar, que no es podia guanyar mai a un enemic que estava a disposat a donar la vida per la seva causa, quan era precisament la vida el que més apreciaven les seves possibles víctimes.
I tenia molta raó.



5.
---------------------------------------------------------------


A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més.
Aquestes guerres que varen començar arran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.
L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a ’Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.
En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.
Tot el complexa sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.
En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.
Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.
A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria.
La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder.
Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació
Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar. La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada.
En uns minuts la plana major del fins ara poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.
La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades.
Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta.


*

 6.
-------------------------------------------------------------


No en va quedar res d'aquella societat aparentment civilitzada, sense llum, aigua, telèfon, mitjans de comunicació, ni serveis mínims de cap tipus, la situació esdevingué insostenible. La fina capa de civilització que tant havia costat d'aconseguir desaparegué esborrada per la necessitat peremptòria de sobreviure. Tota una idea de civilització s'havia dissipat en poc més d'un any de manera irreversible. La majoria de governants d'altres països que no aconseguiren fugir a temps, foren assassinats per la turba, els exercits esmerçats en mil branques cadascuna fent la guerra pel seu compte i talment com als Estats Units tot fou arrasat.
Tornàvem doncs a estar instal·lats en la barbàrie de la edat mitjana. Bandes i bandes assolaven els països a la recerca de menjar per sobreviure. No es respectava res, ni dones, gent gran o nens, tot quedà assolat i la gent a la desesperada, intentava sobreviure a costa de que i qui fos. A Europa, que encara s'estava refent de la crisi de l'any 2020, dintre del caos, hi havia encara un cert ordre, un mínim de dignitat, però la fam feia estralls i la situació anava empitjorant a mida que s'acabaven els aliments, fent previsible que més tard o més d'hora s'arribaria a la mateixa situació de barbàrie que a altres llocs del planeta. Aleshores fou quan els pocs dirigents supervivents d'una sèrie de països es reuniren a Paris i decidiren fundar l'OMU, amb la intenció de posar una mica d'ordre a tot aquest desori.
L'OMU tenia la seva seu a les afores de Paris, darrera mateix del Palau de Versalles, en una base militar subterrània desconeguda per la gran majoria de la població. Edificada en temps de la guerra freda pels voltants dels anys seixanta del segle passat, era de solida construcció i el lloc idoni per guarir-se. Allí, des de aquell residu de la vella Europa, fortament protegit, s'intentava cercar la manera de restablir l'antic ordre, però els esdeveniments cada vegada més caòtics portaren als seus responsables a cercar un tipus de solució molt diferent. Per aquest motiu fou que em vingueren a buscar a mi.
No sabia en aquell moment com havien aconseguit localitzar-me, atès que feia ja més d'un any que m'havia esborrat d'aquest món en descomposició per refugiar-me en aquesta illa al bell mig del Pacífic, lluny de qualsevol ruta comercial.
Em va acompanyar Agnès - la meva companya - no teníem fills ni cap parent proper, a més, quan varem anar-nos-en, la situació no era encara desesperada, tot i què jo si intuïa com acabaria i vaig intentar anticipar-me als lamentables i previsibles esdeveniments que malauradament - doncs hauria preferit que no fos així - es varen confirmar posteriorment.
Agnès, pobra, no s'hi va arribar a acostumar a tot aquest canvi i simplement, decebuda i desesperançada, és va deixar morir al poc temps d'arribar a l'illa. Lentament, es va fondre ensorrada per la tristesa i el desengany. El seu esperit de lluita havia desaparegut, com si de sobte, s'hagués adonat que aquell esforç de tants anys no havia servit per a res, que tot havia estat una tasca totalment inútil. Lluitar contra les maltempsades desgasta i més en el cas d'ella que era fràgil física i psíquicament.
Agnès era una dona d'una enorme sensibilitat, humanista convençuda, que creia en l'ésser humà com a portador de idees positives, capaç d'estimar, de fer el bé, de dialogar amb els altres, de ser generós, solidari. Ella mateixa havia estat cooperant en mil i una causes perdudes arreu del món i era a més a més una lluitadora aferrissada dels drets dels pobles oprimits. Era per tant, no solament una activista intel·lectual si més no activa, compromesa i, quan tot començà a ensorrar-se, el seu esperit altruista no ho va resistir.
No es podia creure, fer-se a l'idea que tots els seus esquemes se n'havien anat en orris en un espai tan curt de temps. Diguéssim que es va tancar en el seu món interior per no veure la caiguda del real, negant-se a acceptar la evidencia tot i que en el seu conscient no la podia negar.
Encara no se com vaig aconseguir emportar-me-la a l'illa, atès que ella, amb el seu tarannà, el mes natural seria que s'hagués quedat fins l'últim moment, ajudant on fos i a qui fos, arriscant fins i tot la seva vida.
Com acabo de dir, decebuda, es va esborrar d'aquest mon, d'aquesta societat descomposta i, poc després simplement en no poder-ho pair, es va deixar morir. Un dia al matí ja no es va despertar, el seu cosa estava ja fred quan en tornar de passejar la vaig tocar tement-me el pitjor, el fet irreparable de la seva pèrdua. Allí a la platja la vaig enterrar, vora mar com ella volia, sense oracions, creu ni cap signe visible, ni tan sols unes pedres que poguessin servir de referència. Fou el seu últim desig.
Només tu i l'arena sabreu on soc - em va dir - així vull que sigui. I així va ser. Els drets dels morts s'han de respectar, és l'últim desig i el més important.
Fou uns dies després que una nau em va venir a buscar, l'Stairc es va limitar a informar-me que Kranza em volia veure. No podia discutir l'ordre ni tenia ànims per fer-ho, a més tampoc es que em sorprengués massa la seva arribada, només era una qüestió de temps. No sabia aleshores que cent anys menys tard tornaria a buscar-me, potser la meva reacció hauria estat una altra, però no ho sabia, ni volia, ni ho podia saber en aquell moment. Vaig limitar-me doncs a pujar a la planejadora i anar amb ell al quarter general de L'OMU.

*
7. Quarter General de l'OMU a Versalles - 2047 D.C.
------------------------------------------------------------------


La planejadora es posa suaument al verti-port. Absort en els meus pensaments ni tant sols m'he n'he adonat, l'Stairc em treu de la meva abstracció.
- Ja hem arribat, tinc instruccions de portar-lo a presència de Kranza.
Baixem, ell m'indica que som a l'entrada del refugi militar, darrera mateix del palau de Versalles. Si hi vinguéssim cent vegades, les cent em donaria exactament la mateixa informació, en canvi, ni s'adona o simplement no considera important que estigui ocupat per centenars de famolencs, dins i fora d'un palau deteriorat, malmès per l'enfuriment d'aquests últims supervivents que un cop acabades les reserves, a la desesperada, s'han dedicat a destrossar-ho tot, intentant entrar-hi sabedors que allí hi havia aliments.
Blindats, filferrades i soldats fortament armats, fan gairebé impossible accedir al refugi, alguns cadàvers grotescament caiguts sobre els filferros així ho demostren als que inútilment esperen fora que els soldats els donin algunes restes del seu menjar.
Un dels vells símbols de l'Europa culta estava sent destruït. Com devien estar tots els altres?
M'estimo més no imaginar-ho.
Perquè? ¿Som com som i hem acabat tenint el que ens mereixem? o ¿és que potser s'arregla tot donant la culpa als governants? - tot i que la tenen i molt - La culpa d'aquest desastre és de tots, governants i governats, sempre hi ha una certa complicitat en les actituds d'uns i altres davant la manera de resoldre les qüestions, tan si son d'estat com quotidianes i, de la actual situació tots en som culpables, encara que la culpa de molts sigui per omissió.
¿O és que Hitler, Mussolini o Franco estaven sols en el moment de governar? Aquest últim ho va fer durant més de trenta anys i no hauria aguantat tant de temps en el poder sense tenir mols lleials amics i col·laboracionistes entre el poble que el varen perpetuar fins la seva fi natural. La fi més terrible pels oprimits, incapaços d'alterar la historia, acomodant-s'hi, transigint i consentint en la majoria dels casos.
Quan un dictador mor de vell al llit, el poble sencer en te una gran part de culpa, els hi agradi o no, ho vulguin reconèixer o no. Així ho crec i així ho manifesto. Siguem dons seriosos a l'hora de criticar actes dels governants i admetem també la nostra part de culpa com a ciutadans en la majoria dels casos.
És curiós. Tants segles esperant una fi de la raça humana majestuosa, apocalíptica i, finalment la tindríem d'allò més vulgar, gairebé miserable, segurament com s'escau a la nostra petita mesquinesa, no ja dins de l'univers, si més no en l'àmbit del nostre petit planeta.
Quan difícil ha estat aixecar tota una civilització de progrés, cultura i benestar després de més de tres mil anys d'esforços i quan fàcilment es pot esmerçar tot - em dic - mentre un soldat armat ens fa passar a l'interior del refugi.
Un intens tràfec d'homes i dones amunt i avall, m'indica que allí és on hi ha el centre de operacions de l'OMU. Ens endinsem en una enorme sala plena de taules i ordinadors, més de dos-cents diria que n'hi ha a simple vista. Aquesta, dona pas a una molt més petita on a penes hi ha una vintena de persones connectades, això si, totes als seus ordinadors. Deixem aquesta sala i agafem un ascensor fins la planta - 3. En sortir, l'Stairc s'identifica a un oficial que dona el vist i plau per que passem.
Després d'un llarg passadís lluny de la activitat de la sala superior on a penes hi ha ningú, agafem un altre ascensor que vertiginós ens baixa fins la planta -10, l'Stairc torna a identificar-se i després de més comprovacions, em deixa amb el vigilant i se'n torna cap l'ascensor.
L'oficial em fa un gest perquè el segueixi.
Camino rere seu.
Davant nostre hi ha un passadís llarg tènuement il·luminat que ens condueix fins a una única porta que hi ha al fons. Introdueix una tarja làser i la porta s'obre automàticament davant la nostra presencia. Ell espera fora fent-me la indicació que passi dins. Entro dins d'una sala i la porta torna a tancar-se rere meu.
L'estança està desproveïda de mobles, les parets absolutament llises i buides, ni tant sols hi ha una cadira o un banc per asseure's. No és allò que en podríem dir una sala confortable i acollidora, tot i que reconec que no estan els temps per subtilitats d'aquest tipus i potser aquest no és tampoc el lloc més escaient per analitzar-ne la decoració.
Espero al bell mig a que em donin instruccions.
Al cap d'un parell de minuts, una porta dissimulada en la paret s'obre a la meva esquerra, m'hi acosto i entro. Hi ha un altre passadís, aquest més ample i no tant llarg, al fons s'obre una altra porta, entro i em trobo en un despatx petit de poc més cinquanta metres quadrats. Allí m'estan esperant Kranza i dos homes més.
- Benvingut al que queda de civilització, son les paraules de Kranza abans de presentar-me els seus acompanyants. Segui si li plau.
M'assec davant d'ells i espero.
Kranza parla:
- Tot i que em consta que em coneix, permeti'm que em presenti, em dic Kranza i soc el màxim responsable escollit per l'OMU per dur a terme un projecte en el que necessitem de la seva valuosa col·laboració, Ah! permeti'm també que li presenti als meus acompanyants, els Senyors Kraziec i Lombardi, màxims responsables del departament de recerca i desenvolupament de genètica aplicada.
Un cop fet el compliment de la presentació, Kranza continua desgranant el seu soliloqui:
- Vostè possiblement no els coneix, tot i que en deu haver sentit parlar, ells son qui m'han parlat d'Abraham, el pare de la clonació, l'home que necessitem per dur a terme el canvi social més gran que s'ha fet i es farà mai a la historia de la humanitat.
Els noms dels qui entenc seran els meus futurs col·laboradors em sonen i possiblement ens hem trobat en alguna convenció anys ençà en algun lloc o altre, però físicament no els recordo. Reconec que la meva manera de treballar sempre ha estat bastant al meu aire i no m'he cuidat massa d'allò que se'n diu relacions públiques. Esquerp, és, com em diuen molts dels meus col·legues.
Ho sento, però detesto perdre el temps en qüestions simplement protocol·làries, crec que no es aquesta la funció d'un investigador, tot i que aquest tipus d'actes son importants per aconseguir col·laboracions econòmiques de mecenes o grans multinacionals.
Després de saludar-los, pregunto:
- Com m'heu localitzat?
Kranza somriu.
- Molt fàcil, fa més de vint anys que tothom porta un "xip" incorporat al néixer, posteriorment s'ha anat instal·lant als mes grans, per tant no hi ha hagut cap problema.
Els altres entenc que no - aclareix davant la meva expressió de sorpresa - però una persona com vostè ho tindria de saber - afegeix irònic -
Doncs no, no ho sabia, ja he dit que sempre he anat una mica pel meu compte i, a aquest tipus de qüestions no hi he donat mai importància, potser si que ho sabia o ho tenia de saber, però la veritat és que en aquest precís moment no ho recordo.
De totes maneres, no dic res, no cal, callo doncs i deixo que parli passant per alt el seu to irònic, més o menys m'imagino per on vol anar, però m'estimo més que ho digui ell o algun dels seus acompanyants. Necessito sentir-ho per tenir plena consciència de quan voler fer.
Kranza s'aixeca, comença a passejar amunt i avall per la petita habitació, les mans al darrere i un gest seriós al rostre. De sobte, s'atura i adreçant-se'm em diu:
- Miri Abraham, em deixaré de preàmbuls farfallosos i aniré directe a l'assumpte que ens interessa i que l'ha portat fins aquí. Tal com li vaig comentar en la nostra conversa, necessitem la seva col·laboració i els seus coneixements per clonar una nova espècie de neohumans de diferents tipus - ja s'ho pot imaginar - d'acord amb les necessitats mes peremptòries. Hem pres la decisió de ple acord amb una sèrie de governants reunits aquí i creiem que no hi ha més remei que arribar a una solució final, ja que no trobem altre manera de resoldre el caos imperant. L'agreujament d'aquesta situació cada dia que passa, no ens dona cap més opció i ens obliga a prendre molt al nostre pesar una dura i transcendental decisió.
Fa una pausa teatral com si realment ho estes de preocupat, però no me'l crec, ho sento, no me'l puc creure, els sentiments i els governants son incompatibles i tot i que de vegades es bo que així sia, no crec que en aquest cas sigui el més convenient. Aliè a les meves reflexions, Kranza continua exposant els plans de l'OMU per als seus ciutadans:
- Per aixó, malgrat tot quan comporta i els escrúpols de consciència que ens pugui crear, de mutu i total acord em pres la difícil però irrevocable resolució d'anorrear de soc arrel l'espècie humana a tot el planeta.
Continuo callat, no moc ni un muscle de la cara en sentir la seva obscena afirmació.
- No es sorprèn? - em pregunta -
- En absolut - li dic -
No hi ha ja res a la vida que em sorprengui. La decisió que heu pres malgrat la repugnància que em provoca, puc arribar a considerar-la raonable, de fet, serà estalviar un inútil patiment previ a la mort, a uns quants centenars de milions de persones que no estan preparades i no tenen cap possibilitat de sobreviure en les actuals circumstàncies.
Reflexiono en veu alta en dir-li a continuació:
- Tot i que posats a fer, aquesta decisió es podria haver pres fa ja molt de temps, atès que el vuitanta per cent de la humanitat sobreviu fa ja molts anys en unes circumstancies deplorables, molt similars per cert a las que ara pateix el mal denominat mon civilitzat i, fins ara, ningú s'havia plantejat aquesta decisió definitiva.
- Com ho penseu fer?
- Gas letal N.E.C. es la seva lacònica i freda resposta. Només afecta a persones i animals - aclareix - ho tenim tot planificat i els suficients medis aeris i terrestres per fer-ho. L'efecte és immediat - afegeix - al cap d'un parell de d'hores el gas es dissolt en l'atmosfera que torna a ser perfectament respirable.
Ho tenim tot preparat d'acord amb una sèrie de caps d'estat arreu del món que han sobreviscut a la revolta. Ja li he dit i vull que ho entengui que aquesta és una decisió que no solament ha estat consensuada, tots i estem plenament d'acord en que és la única possible. Cada un d'ells decidirà qui te de sobreviure i prendre les mesures oportunes per guarir-los en un lloc segur.
- I després? - pregunto -
- Després és quan el necessitem a vostè. Necessitem clonar els neohumans que li he dit en grans quantitats i de diferents tipus. Hi haurà molta feina a fer, però bàsicament ja tenim decidits els models que necessitem amb més prioritat.
- Es veu capacitat per fer-ho?
Dubto, però només uns segons, no hi ha tampoc possibilitat d'elecció i no soc un heroi, menys encara un heroi per a no res. A més, és evident que estan decidits a dur a cap la seva macabra tasca i, de no col·laborar-hi jo, ho faran sense mi, malgrat necessitar-me. Però els hi faig falta, molta falta, si no, no m'haurien vingut a buscar ni és molestaria Kranza en donar-me tantes explicacions. Soc l’únic que pot dur a terme aquesta feina amb total eficàcia, ho sé jo i ho saben ells, si no, no em tractaria amb tanta amabilitat, estranya venint d'un tipus com ell.
No em penso la resposta, ja he pres la decisió.
- Sí! contesto lacònicament.
Kranza somriu alleujat.
- Sabia que ens entendríem - diu - tindrem d'anar per feina, la situació és cada vegada més insostenible, fins i tot se'ns fa cada cop més difícil garantir l'ordre en aquest mateix refugi, tenim soldats aquí amb famílies fora i l'ambient comença a ser perillosament tens, en qualsevol moment pot haver-hi una revolta que no ens veiem capaços de controlar. Ho sento, però no ens podem prendre el luxe de perdre més temps
I afegeix:
- Vostè va demostrar teòricament que és pot generar vida clonada a supravelocitat i aturar-la quan es vulgui a voluntat. Ja sabem que podem programar el cervell, controlar tots i cadascun dels seus actes, ja ha vist els Stairc que hem fabricat seguint les seves instruccions, d'acord amb el protocol que va deixar a la Universitat Villepin abans d'auto exiliar-se a l'illa de Batan. Però el que més ens interessa, el que en principi només vostè pot fer possible, és crear una nova raça a diferents nivells en qüestió de cinc o sis mesos.
Somriu conciliador mentre m'agafa per l'esquena i a continuació insisteix:
- Perdoni la meva iteració, però.
- N'està segur que és capaç d'aconseguir-ho?
Respiro a fons abans de contestar, aquesta teoria meva, ell no ho sap, però ja ha estat experimentada amb èxit fa tres anys, es tracta de crear vida accelerant el procés cel·lular i aturant-lo quan es considera oportú, després el procés d'envelliment continua o s'atura a voluntat.
Podem crear criatures d'una edat i característiques determinades i mantenir-los exactament en el mateix estat durant gairebé trenta o quaranta anys, després tenim un procés de degradació molt ràpid que encara no hem pogut controlar i descobrir perquè tot se'ns escapa de les mans, però el que ell vol ja ho tenim assolit, la programació de la ment a voluntat segons convé als seus interessos no és nova, com ell mateix ha dit, ja fa temps que s'hi està treballant i amb uns resultats molt esperançadors.
El que ell i ells volen és la part que només jo, l'aprenent de déu he desenvolupat, la capacitat de crear en poc de temps milers de neohumans de diferents tipus que siguin fiables.
Ara, malgrat quan em pugues passar, juro que diria que no, que m'hi negaria en rodó, però cent anys enrere era molt més jove i vanitós, acabava de perdre l'Agnès, res m'importava doncs i no oblidem que m'estaven oferint el poder absolut, la oportunitat de desenvolupar a l'engròs la meva teoria, el fet de canviar i modelar al meu gust el curs de la historia.
La possibilitat de crear una espècie perfecte, de superar la pròpia obra mestre dels déus, de ser fins i tot millor que ells mateixos.
No dubto gens.
- Puc i ho penso fer - responc amb fermesa - pot estar ben tranquil per aquesta part.
Kranza somriu alleujat, penso que tenia els seus dubtes sobre la meva capacitat tot i les bones referències que l'havien fet anar a buscar-me.
- Perfecte. Comptava amb vostè.
S'asseu.
- Ho tenim tot preparat, fins i tot la supervivència alimentaria de les noves espècies i els supervivents a base de comprimits energètics, un grup d'especialistes hi ha estat treballant des de fa mesos, en aquest sentit no te d'haver-hi cap problema. De refugis ens en sobren, cada país es cuidarà de salvaguardar els seus supervivents, així com de garantir la seva alimentació.
S'atura un moment, els meus acompanyants i jo no diem res, l'escoltem en silenci esperant que continuï.
Ho fa:
- S'ha considerat oportú que els escollits no surtin a l'exterior fins que els neohumans escombriaires hagin fet la seva feina, l’impacta visual serà molt menys brutal si el seu entorn habitual està net de cadàvers, tot i que estaran en tractament psicològic, doncs la visió de les ciutats buides pot continuar representant per ells un impacte psicològic molt fort.
Hem pensat també que seria millor concentrar-los en noves poblacions, per evitar records que els puguin trastocar, però per mes que vulguem controlar-los no podrem evitar la seva mobilitat, deduint que tard o d'hora qui més qui menys voldrà tornar al seu lloc d'origen.
Fa un gest de falsa comprensió mentre afegeix:
No els ho podem prohibir, però si s'intentarà aconsellar-los per tal que no ho facin.
Pel seu bé - postil·la -


*

 8.
------------------------------------------------------------------------------------


Acabada la seva cínica exposició Kranza s'aixeca, els ulls li brillen. Ja he vist d'altres vegades aquesta perillosa brillantor en la mirada dels homes, és el poder i la seva bogeria, el messianisme histriònic d'un simple home petit que te el poder a les seves mans i està decidit a usar-lo si fa falta, contra tot i contra tots, tot plegat per satisfer la seva ridícula vanitat, per demostrar que te la pitjor de les armes, la més destructiva de totes, el poder absolut en mans d'un simple ésser humà.
Comença a passejar amunt i avall per l'habitació, les mans al darrera, el cap amunt, la barbeta desafiant. Més que parlar-nos a mi o als altres, dona la sensació que ho fa per un auditori invisible que l'està escoltant. Potser per primera vegada a la seva rutinària i vulgar vida de funcionari, se sent poderós, ell, que no era - segons em vaig assabentar després - poc més que un simple sotssecretari de política exterior, que havia tingut la única habilitat d'estar en el lloc oportú i en el moment idoni, atès el desgavell imperant en aquells moments.
I el Kranza messiànic parla al seu virtual auditori:
- Ha arribat l'hora de començar a crear un nou món i nosaltres, els escollits, en serem els seus artífexs. Aquesta decisió és la més gran que mai ningú ha pres al llarg de la historia, però es la correcta, el que s'ha de fer i a nosaltres ens ha tocat prendre-la per molt dolorosa que ens pugui semblar.
Els ulls se l'hi il·luminen quan parla, està pensant en anorrear el que queda de la humanitat i intenta justificar-ho amb paraules com grandesa, obligació, deure de governant, sacrifici, etc.
Està intentat crear un ordre nou però està emprant el mateix llenguatge cínic i miserable del vell.
Però en aquells moments jo no ho veia tot aixó, només em sentia sol per la pèrdua de Agnès i fascinat per la possibilitat de la tasca que m'havien encomanat, les paraules de Kranza fins i tot, reconec que les trobava adients i lúcides.
Quedi clar que no estic intentant justificar-me, simplement vull que entengueu que de vegades, una decisió important com aquesta, depèn molt d'un determinat estat d'ànim i cap on vulguis anar en el moment de prendre-la.
I dic que no intento justificar-me, perquè, sobretot ara, amb el pas dels anys i per més que ho intentés, per més cinisme que hi poses a l'hora de fer-ho, encara que intentes disfressar-lo del més fals dels pragmatismes, simplement no podria. La decisió que es va prendre en aquell moment i en la que hi vaig col·laborar era massa greu com per intentar després defugir-ne les responsabilitats i no he arribat encara a aquest punt de degradació humana, malgrat és massa habitual intentar tergiversar els fets de cara a la historia posterior, al cap i a la fi és quan queda pels historiadors del futur.
No és por justificar, sota cap concepte, allò que es injustificable i, eliminar de soc arrel pràcticament tota la espècie humana de la capa de la terra, per mes raonaments del tipus que sigui que es vulguin adduir, no admet cap tipus de justificació.
Quan Kranza va considerar que la exposició dels terribles fets que anàvem a perpetrar era suficient, es deixà de retòriques i ens instà per que immediatament comencéssim a treballar en el projecte. La data prevista per l'anorreament per ell i els seus aliats era molt propera i no volien perdre més temps que l'imprescindible en dur a terme la seva macabra feina.
Després de passar la nit al refugi, l'endemà a primera hora del matí uns Stairc ens traslladaren al laboratori central. El nostre projecte havia estat batejat eufemísticament amb el malnom "d'Operació Primavera" què tenia el seu que. Als polítics i militars els hi agrada batejar les seves sinistres anorreacions amb noms eufemístics, com si un nom pugues canviar la sinistra finalitat dels seus plans. "Operació Primavera", per la majoria dels humans en seria la última de primavera, de fet, ja mai més hi haurien primaveres, ni estius, ni hiverns ni tardors, ni res.
El Laboratori l'havien instal·lat en una antiga base militar a les afores de Tolosa. Fortament vigilada per un grup de Stairc, era pràcticament impossible que algú hi entrés o sortís sense ser detectat. Estava dotat de la tecnologia més avançada en genètica, gràcies a la ingent tasca duta a terme pels doctors Kraziec i Lombardi, atès que tal com estava tot, varen tenir de regirar desenes de laboratoris arreu del mon, la majoria dels Estats Units, molts d'ells arrasats per les turbes, aprofitant quan era útil, amb risc fins i tot de les seves vides - de vegades - i gràcies també a la col·laboració d'algunes forces especials de l’exèrcit, que no havien abandonat la seva responsabilitat aconseguiren transportar quan necessitaven fins allí.
La seva estructura constava de tres plantes superiors i quinze més de subterrànies. Eren totalment autosuficients, atès disposaven d'energia solar pròpia i tot un complex sistema de refrigeració autònoma que d'una manera molt enginyosa estalviava molt de combustible. Era un edifici que es retroalimentava constantment amb una despesa mínima.
Construïda a mitjans dels seixanta, quan la por a un atac nuclear per part del bloc soviètic propicià aquest tipus de refugis que sovintejaven per tot Europa i Estats Units, era el lloc idoni per dur a terme les nostres activitats.
El personal era mínim un cop baixaves a la segona planta. Cada una d'elles era independent i a la nostra no hi tenien accés ningú més que una cinquantena de persones entre científics i ajudants, més deu guàrdies de seguretat nomenats expressament per Kranza. Les altres nou plantes restaven buides, a la espera que comencéssim la nostra feina i les omplíssim de neohumans.
Com es sol fer en aquest tipus de decisions, tot fou planificat d'una manera totalment freda, asèptica. Ells demanaven i nosaltres, el meu equip i jo, produíem. El primer de tot fou generar neohumans escombriaires, se'n necessitaven molts per recollir i enterrar a tot el món els centenars de milers de cadàvers que es produirien després del letal atac amb el gas N.E.C.
A la base només ens dedicàvem a fabricar els prototips experimentals en tirades de cent unitats, després, un cop comprovats i verificats, donàvem les instruccions pertinents als dotze laboratoris que hi havia escampats pels diversos països involucrats en la decisió final, per que els anessin reproduint segons les necessitats de la zona.
No va haver-hi cap problema que no tingués solució, tot resultà excessivament fàcil. Passats cinc mesos disposàvem d'un primer grup de neohumans a cada laboratori, perfectament preparats per a la sinistra tasca per la que se'ls havia creat.



*


9.
------------------------------------------------------------------------------------


Un matí de primavera, d'aquella primavera que seria la última per a la majoria de la humanitat era assegut al petit despatx de Kranza. M'havia fet avisar que volia parlar amb urgència amb mi. Allí el tenia davant meu.
Somreia, sàdicament satisfet quan jo ja començava a tenir els primers i seriosos dubtes d'arribar a la solució final projectada per ell i els seus socis de govern. Cada vegada estava més convençut que podien haver-hi altres solucions no tan dràstiques i igualment viables encara que representes molt més esforç dur-les a cap i fos a més llarg termini. Se'm feia un nus a la gola i a l'estómac només de pensar en la fi sobtada de tota aquella gent innocent, que a part de no ser responsable de la situació en que els havien abocat sense cap possibilitat de defensar-se, vençuts i aniquilats des del seu propi desconeixement dels fets, per un grapat de messiànics il·luminats.
Però Kranza no ho pensava tot això, només tenia una idea fixa al cap i prou.
- Abraham! Estic molt content amb la seva feina i la del seu equip, els felicito, ho han fet molt bé.
- Gràcies - vaig limitar-me a dir-li en veu baixa -
- Que li passa? - va preguntar - el noto estrany.
Sabia a que m'exposava, però malgrat tot li vaig comunicar els meus dubtes ètics.
- Veurà, amb tots els respectes, tinc dubtes morals sobre quan és vol dur a terme. Soc científic i se suposa que m'hauria de dedicar a fer bé la meva feina i deixar-me de fer preguntes, però abans que això, no soc més que un ésser humà amb les seves pors i els seus dubtes. Esteu parlant d'eliminar a milions de persones, de fet pràcticament a tota la humanitat i em pregunto si és absolutament necessari, si no hi ha cap altra opció abans de anorrear tota la espècie, d'esborrar en uns minuts terribles una empremta de mes de tres milions d'anys.
Kranza somriu comprensiu, posa la seva mà a la meva esquena com si volgués protegir-me, mentre em diu:
Ai Abraham! Vostè és un científic, però jo abans que tot soc un governant, aquesta diferencia comporta una enorme desavinença en la visió que puguem tenir ambdós dels grans fets, de les grans decisions. Sap, els governants no podem tenir dubtes, la nostra missió està per sobra la consciència i la ètica que puguin tenir la resta dels mortals, tenim la obligació de fer el millor pels nostres governats i la decisió que hem pres, per molt dolorosa que a vostè li pugui semblar, li puc ben assegurar que és la més adequada. La historia ens acabarà donant la raó.
S'aixeca i comença a passejar mentre continua parlant, les mans a l'esquena, la barbeta desafiant. Penso que els de la seva mena son tots iguals.
Continua amb el seu discurs:
- Miri, si no ho fem ara, els ciutadans mica en mica s'aniran destruint entre ells, obligats per la fam i la misèria, de fet, ja en moren centenars de milers cada dia que passa i, el que volem fer, en el fons, és evitar-los un patiment incruent, inútil, que tard o d'hora els durà al mateix lloc. Se que no és una decisió fàcil, però ja l'hem pres i no pensem tornar enrere, un governant no en pot tenir d'escrúpols de consciència - ja li he dit - i el nou ordre de neohumans que estem creant, serà perfecte, superior amb escreix a la pròpia obra de la natura. Nosaltres crearem una nova societat sense escletxes de cap tipus, on tothom serà feliç, on cadascun dels neohumans serà conscient de les seves possibilitats i límits.
Una humanitat sense guerres, policies, criminals ni exercits, només nosaltres, un reduït grup que ho controlarà tot per si hi hagués alguna desviació i vostè en serà, de fet ja ho és, l'artífex, el creador omnipotent, el pare dels neohumans.
S'atura davant meu, penetrant-me amb la seva mirada inquisidora.
- Ho entén?
- Sí, però!
M'interromp irat -
- No hi ha però que valgui, es una missió per a la que uns quants hem estat triats i la durem a terme, pensi-ho bé, i digui'm si desitja salvar algun familiar o conegut proper, el dia 23 d'abril, començarem a escampar el gas N.E.C. per tot l'orb. Queden només deu dies per que comenci una nova era, una nova civilització. La civilització perfecte.
- Pensi-ho, li dono dos dies.
No tenia cap familiar proper, ni amics en especial i, si no podia salvar-los a tots, no volia fer-ho amb ningú, per tant no vaig esperar als dos dies.
Perquè?
Crec que esperava la meva resposta immediata, quan li vaig dir:
- Miri, no tinc ningú proper actualment per qui pugui tenir un interès especial, la meva dona és morta. Ja te la meva resposta, no cal esperar dos dies per a res.
- D'acord.
Desitja alguna cosa en especial, no sé, una companyia femenina potser?, demani el que vulgui, li ho concediré, estic en deute amb vostè, a més s'ho ha guanyat a pols.
M'aixeco i el miro fixament.
- Quants en sobreviuran?
Ara es ell qui em mira abans de parlar:
- Els justos i imprescindibles, vostè entre ells, per suposat. Es una decisió dura, però te d'ésser així.
Torno a asseure'm i li dic:
- D'acord, li proposaré un tracte.
Em mira sorprès i interessat mentre em pregunta:
- Quin?
- Viure cent anys més a canvi que jo torni a l'illa amb plenes garanties de supervivència.
He aconseguit intrigar-lo i sorprendre'l alhora.
- Com ho pot aconseguir això?
Somric.
- És el meu secret, de fet només li ofereixo a vostè i penso aplicar-me'l a mi. Donar-se tants anys de vida per a mi no és difícil, en canvi treure-se-la, és molt fàcil, sempre si és a temps, de fet el suïcidi és l’únic acte de llibertat real de que disposem els humans.
Noto que Kranza dubta, no acaba d'entendre'm.
Insisteixo:
- S'adona que en qüestió de cent o cent vint anys només quedarem vostè i jo, que amb la esterilització difícilment es reproduiran els supervivents i, si vol que li sigui sincer, si jo fos dels que quedin m'ho pensaria molt abans de portar un fill a un món com el que quedarà després del nostre acte. Vostè sol quedarà com a responsable del nou ordre, jo penso tornar a l'illa atès què...
M’interromp tot dient-me:
- Però, ¿perquè vol tornar tot sol a una illa perduda en mig del Pacífic per viure-hi més de cent anys? No ho veu que no ho suportarà, es tornarà boig o es suïcidarà.
Veig que segueix sense entendre res, ni crec que m'hagi escoltat, ell només te una idea al cap i tot el demés no l'importa gens.
Insisteixo a veure si almenys ho comprèn.
- Veurà, he decidit viure quants més anys pugui per purgar el meu pecat i de passada el vostre, per ser conscient, terriblement conscient fins l'últim instant de la meva llarga vida, del mal irreparable que durem a terme. És per això que vull anar-hi sol, no puc obligar a ningú per més que l'estimés, a compartir aquesta soledat durant tants anys. Agnès m'estimava i malgrat tot no ho va resistir, no vull tornar a passar per aquell tràngol, aquest serà un calvari només per a mi sol.
Kranza resta callat, tot i que no crec que l'hagin impressionat massa els meus raonaments, encara què almenys ara si sembla haver-me escoltat.
Davant el seu silenci li dic:
- Ho accepta?
Tarda uns instants a contestar, fins que finalment em diu:
- D'acord! Ho farem a la seva manera, però sàpiga que si mai canvia d'opinió, si desisteix de seguir a l'illa, només té d'avisar-nos i vindrem a buscar-lo.
Ens acomiadem amb una apressada de mans.
Bé, de fet, soc jo qui apresso la seva mà, ell la deixa penjant, com inert, fins i tot diria que te un tacte viscós, repel·lent i, no m'he refiat mai gens ni mica de la gent que et dona la ma d'aquesta manera, tot i que en aquest cas, estava convençut que podia confiar-hi, més que res - ja m'ho havia dit - perquè tard o d'hora em podia tornar a necessitar.
Me'n torno al laboratori de Tolosa a esperar que arribi el dia escollit per Kranza i els seus acòlits per anorrear l'espècie humana. És molt proper i el compte enrere ja ha començat. Kraziec i Lombardi no semblen massa preocupats tot i que sabent-ho, atès que els hi he ofert la possibilitat, rebutgen allargar-se la vida.
Estem a punt de cometre el crim més gran que mai s'ha fet i es farà en tota la historia de la humanitat - comenta Lombardi - no vull viure més que el que dicti la natura.
I afegeix:
Que els déus i els homes ens perdonin, espero que algun dia en un futur proper algú pugui rebutjar aquests fets terribles que perpetrarem. Almenys - afegeix irònic - aquesta vegada no es farà en nom dels déus.


*


10 .
------------------------------------------------------------------------------------


El dia 23 d'abril de l'any 2048, tot s'esdevingué com havia estat matemàticament preparat. A les 9 hores del matí, el gas N.E.C. començà a ser escampat letalment per tot el planeta acabant amb qualsevol ombra de vida animal, llevat de les espècies que, com una mena d'arca de Noé, s'havien protegit en cada un dels centres estratègics decidits per l'OMU.
El gas s'escampava amb una enorme facilitat, degut a que en contacte amb l'atmosfera es reproduïa sistemàticament, de tal manera que la simple exposició d'un quilòmetre quadrat, s'expandia en un radi de cinc o sis-cents quilòmetres en pocs minuts, de manera que l'efecte era gairebé instantani. Entre la inhalació i la mort sense patiment - tot un detall - a penes passaven dos o tres minuts, els afectats patien una paràlisi respiratòria sobtada que els fulminava a l'acte. De fet, ni se n'assabentaven que anaven d'un estadi provisional a un altre de definitiu, atès que el gas era totalment inodor.
Per las característiques que us he explicat, era relativament fàcil contaminar amplies zones i, haig de reconèixer que els militars quan es tracte de matar saben fer bé la seva macabra feina, tot i que el que no sabien, allò que diguéssim se li havia oblidat a l'OMU d'informar-los, és que a ells també els afectaria l'efecte mortífer del gas. Vaja, que serien botxins i víctimes alhora.
Se'ls havia dit que era relaxant, per calmar els ànims de la gent i ja se sap que els militars no solen fer preguntes, es limitaren doncs a obeir sense saber que mentre anorreaven als altres, ells s'immolaven també, que les màscares de les que els havien proveït no servien per a res i, que al cap d'un parell de minuts d'haver complert la seva ultima ordre, caurien fulminats com la resta, de manera que víctimes i botxins es barrejaven per primera vegada anorreats tots per la bogeria del poder en mans de l'ésser humà.
Aquesta macabra i letal tasca, es va dur a terme a tot el planeta en el termini d'un més. No vaig voler-ho veure, però només d'imaginar-me la situació, m'esglaiava. Ciutats con Paris, Barcelona, Moscou, Londres, Roma, Nova York o Tokio, quedaren totalment assolades, convertides en enormes cementiris testimonis silenciosos de l'estultícia del poder messiànic de l'ésser humà.
Milers de morts a les cases, als cotxes, al camp, pels carrers, agafats d'improvís, passant d'un estadi a l'altre sense pràcticament adonar-se'n, no sent res més, com gairebé sempre al llarg de la historia, víctimes innocents de la bogeria d'uns quants il·luminats. Tot el que quedava de la civilització antiga, havia estat esborrat de la superfície del planeta, no s'havia respectat absolutament a ningú, llevat dels pocs escollits per Kranza i els seus aliats.
Un cop acabada la sinistra feina, a tot el món, no quedaven vius més de dos o tres mil éssers humans, llevat dels que - sempre n'hi ha - per motius inversemblants, haguessin pogut sobreviure als efectes letals del gas N.E.C. en algun lloc o altre.
Començà a continuació una frenètica creació a gran escala de neohumans de tots tipus. Els escombriaires primer, per netejar-ho tot en una tasca immensa, per la que estaven especialment dissenyats. A continuació els logístics, els de manteniment, etc. etc. Era com una reproducció programada genèticament del món anterior, però sense la part més vital i important, l'ànima.
L'activitat era frenètica, però disposàvem dels mitjans que feien falta per dur a terme la nostra tasca i, val a dir que la férem bé i a temps. De fet, a la nostra espècie ens resulta més fàcil organitzar-nos per fer el mal que no pas el bé, deu formar part de la nostra programació genètica.
Diverses zones amb fosses comunes preparades amb antelació acolliren els milers i milers de cadàvers. Valls senceres quedaren cobertes de restes humanes, tapades després amb voladures controlades, cementiris naturals d'adob per a un futur incert.
El temps, aquest estrany concepte encunyat per l'espècie humana, no importava gens als neohumans, no era un aspecte que tinguessin programat, es limitaren per tant a fer les feines per les que si estaven dissenyats sense preocupar-se quan tardaven a dur-les a cap.
Un any mes tard, acabada la seva tasca poblaven part de la terra, amb la seva varietat d'espècies adequades a les necessitats específiques objecte de la seva programació. Eren andrògins i no tenien possibilitat natural de reproduir-se, però tot això com moltes altres coses, ells no ho sabien, només eren conscients de quan se'ls havia programat genèticament.
Segons un ufanós Kranza, la raça perfecte poblava per fi la capa de la terra, o això es creia ell, per a mi no eren més que humanoids dissenyats als laboratoris i que de tan perfectes com deia ell, ni tan sols eren capaços d'equivocar-se en res, o de prendre alguna determinació per pròpia iniciativa, eren robots humanitzats físicament i poca cosa mes. Però per a ell, per Kranza, el nou ordre havia començat.


*

11.
------------------------------------------------------------------------------------


A mitjans de Juliol era al despatx de Kranza assegut davant seu. Somreia satisfet, el seu somni de convertir-se en l'home més poderós de la humanitat, s'havia complert, només que, de fet aquesta humanitat s'havia vist reduïda a dos o tres mil persones. Qualsevol alcalde d'una població mitjana abans dels fets, tenia molt més poder que ell.
Havia complert la meva promesa de donar-li una llarga vida i ell m'estava comunicant que havia decidit compensar-m'ho complint la seva paraula. Em parlava dels supervivents que malgrat el tractament psicològic que havien rebut, en gran part dels casos havien optat pel suïcidi. L’impacta visual, la consciència de quan havia passat, havia afectat fortament a la majoria que un cop passat tot i en tenir plena comprensió del fets, no ho pogueren superar i, els que no optaren per una decisió tan dràstica, simplement estaven immersos en un profund estat depressiu que tard o d'hora acabaria amb ells també, aspecte que ja li havia vaticinat a Kranza, però que no semblava el preocupés excessivament.
No hi havia cap constància d'embarassos en aquest espai de temps, tot i que no es descartava que més endavant se'n pugues donar algun, aspecte que jo tampoc considerava gaire probable donades les circumstàncies i l'estat psicològic dels supervivents.
¿Qui mitjanament sensat gosaria portar un fill a aquest món prefabricat?
Honestament, penso que ningú amb el mínim estat de consciència i responsabilitat com a pares davant l'incert futur que els hi esperaria als seus fills. Però a Kranza no l'afectaven tots aquests aspectes, crec que ni tan sols el preocupaven, l’únic que l'interessava era la seva pròpia supervivència i la capacitat d'ostentar el poder absolut i això ja ho havia assolit. Un poder edificat sobre milions de cadàvers d'innocents.
- Sap - em deia - lamento que ens deixi, però li vaig donar la meva paraula i, encara que vostè en algun moment en pogués dubtar, volia i la he acomplert, a més - no ens enganyem - no se si mai el podré tornar a necessitar, doncs malgrat que ha creat un eficient equip, vostè n'és l'ànima i em serà molt mes útil viu que mort.
- Quan vol marxar?
- La setmana que bé.
- Ja!
- Sí! Aquí ja no hi tinc res més a fer. Només tinc que donar unes quantes instruccions a Kraziec i Lombardi i ja me'n puc anar, de fet ja saben que tenen de fer.
- D'acord, li donaré un comunicador solar, si vol tornar o te algun problema, només te de posar-se en contacte amb mi i vindrem a buscar-lo.
- Que tingui sort.
Vaig acomiadar-me primer d'ell i desprès dels meus col·laboradors Kraziec i Lombardi. Aquests, varen insistir que em quedés amb ells, però la meva decisió estava presa i era irrevocable.
No podia suportar estar ni un minut més enmig d'aquella bogeria, la sola visió dels neohumans que jo mateix havia creat m'esgarrifava la pell i em produïa una sensació d'angoixa terrible.
Semblaven humans, però no ho eren.
No s'equivocaven ni eren contradictoris, eren incapaços d'improvisar, de plorar, de riure, de patir o estimar. Eren el pitjor dels monstres, el més semblant a un déu, la criatura perfecte, i jo, Abraham n'era en una gran part el responsable.
Vaig sentir una enorme repugnància de mi mateix, no podia dormir a la nit, els malsons eren constants i la imatge d'Agnès apareixia acusadora contra quan havia perpetrat.
Però ho vaig superar, ja estava fet i no es tractava de penedir-se. Fer-ho, penedir-se, no val per a res, és abans que es tindria de penedir un i aleshores no faria moltes coses. Després, l’únic que hi ha a fer és lamentar-ho, purgar-ho i procurar no tornar a caure en el mateix error.
Sempre és exactament igual, primer comets l'error i després te'n penedeixes i, és que hi ha aspectes de la espècie humana que per anys que passin no canvien mai. Malgrat la modernitat, la tecnologia, el nivell de vida, nosaltres a penes hem evolucionat com a espècie, son homínids i poca cosa més i encara ens falta molt per arribar a considerar-nos éssers humans amb tots els ets i uts, si es que alguna vegada finalment arribarem a ser-ho.

Me'n vaig tornar a l'illa acompanyat per un Stairc.


*


 12.
Quarter General de l'OMU - Versalles (Paris) 2.143 D.C.
------------------------------------------------------------------------------------


Abstret en els meus pensaments, m'adono que la planejadora es a punt d'aterrar al verti-port François Mitterand, antigament anomenat Charles de Gaulle. De fet s'havien limitat a canviar un ego per un altre encara més superior. Ves tu ara a saber quin dels dos mandataris havia estat més indigne amb la seva pàtria, quin d'ells l'havia traït més i ara resten citats als llibres d'història, de la historia que han escrit els seus, lloats i vanagloriats com herois o prohoms en el pitjor dels casos i només eren homes, pobres homes, units aixó si, per un insaciable afany de protagonisme, units ambdós per la ridícula pretensió de passar a la historia, com si aixó servis per alguna cosa, apart d'omplir en vida la seva immensa vanitat.
L'Stairc em fa el gest que puc abandonar la nau, fora, somrient m'espera Kranza tot sol. M'ha rebut allí doncs ha anat a inspeccionar les obres d'acondicionament que s'hi estan duent a terme.
Després d'una cordial salutació per part d'ell, pugem a un transportador i ens dirigim cap a Versalles. L'edifici monumental està totalment reconstruït, de fet, sembla acabat de fer. El daurat de les portes i reixes brilla amb el reflexa del sol i els jardins tornen a estar cuidats, amb l'herba perfectament retallada i plens de flors.
Ha recuperat tot el seu apogeu de finals del segle vint, allí en aquell reducte de bellesa del segle divuit, ha instal·lat L'OMU el seu definitiu quarter general.
Pot semblar un escarni als temps passats per part del nou ordre, però segurament és el reconeixement a un tipus de bellesa que els neohumans son incapaços de crear i menys encara admirar, només l'espècie humana en estat pur, creatiu, és capaç de construir un edifici com aquest.
El transportador aterra al verti-port, darrera l'edifici. Agafem un coixí d'aire que ens porta fins l'entrada del seu despatx.
Ha envellit malament - penso - ell deu considerar més o menys el mateix de mi. Torna a saludar-me efusivament, jo ara també, al cap i a la fi han passat gairebé cent anys de la nostra última trobada.
- El veig bé - menteix -
Somric i menteixo també al contestar-li més o menys el mateix, però en mirar-nos tos dos, la expressió dels nostres ulls no enganya.
Sortim als jardins, es bona època per passejar-hi i podem parlar mentre ho fem - em diu - La temperatura és agradable, la primavera els ha omplert de nou de flors de tots tipus i la variada gamma de verds irisa el paisatge.
Caminem poc a poc sense dir res, fins que finalment, Kranza parla:
- Sap Abraham, l'he fet venir a buscar perquè tenim un problema.
- Un problema? Quin?
Respira profundament, suposo que per un tipus com ell, ebri de poder, reconèixer el seu error, la seva manca de planificació no li deu ser fàcil, però malgrat tot, s'empassa l'orgull i continua parlant:
Ho havíem d'haver previst, de fet, ja ho sabíem, però varem anar demorant l'assumpte per qüestions que ara no venen al cas, però la realitat és que en aquest moment, només quedem dos humans a tota la capa de la terra, vostè i jo.
- I? pregunto - sense deixar de sorprendrem pel fet que el poder, sempre parla en singular a l'hora d'apuntar-se al carro de l'èxit i en plural quan les coses no li han anat del tot bé.
- Veurà!
Tindria de clonar uns quants humans o bé neohumans especials capaços d'administrar L'OMU quan jo falti, els que tenim no ens serveixen per aquesta funció, només fan tot allò pel que han estat programats, però no son capaços de coordinar, de manar o prendre decisions, de fer que tot funcioni com un rellotge.
S'atura i em mira mentre afegeix:
- Miri, tenim una societat perfecte, no solament en aparença, ho és realment, després m'agradaria que m'acompanyes perquè ho pogués comprovar personalment. Anirem a donar una volta per Paris i ho comprendrà.
Torna a aturar-se, vol rematar la feina, convencem per que l'ajudi.
- Però per que tot funcioni fa falta algú que coordini, que sigui capaç de prendre decisions, en definitiva, que pensi.
M'entén?
Somric.
- Perquè somriu? - pregunta -
Jo diria que més que un somriure, ha estat un rictus i, ho ha estat perquè ara veig que reconeix que us vareu, o ens varem equivocar, que potser no feia falta eliminar de cop tota la humanitat.
Al cap i a la fi ja s'havia superat més d'una edat mitjana, més d'una època de barbàrie i, a la curta o a la llarga, la nostra espècie sempre se n'havia sortit d'aquestes èpoques fosques i a més avançant cap endavant.
Vosaltres vareu jugar a ser déus, amb la obsessió de crear un nou ordre, amb la complicitat de científics com jo i ho vareu eliminar-ho tot de soc arrel i, ara us adoneu que necessiteu de l'espècie humana per que tot això, aquest mon feliç però fals que heu creat, rutlli.
Heu jugat a ser omnipotents i us heu equivocat, l’únic que heu aconseguit és crear un enorme Parc Temàtic virtual que no s'aguanta per enlloc, un parc ple d'éssers aparentment humans però sense ànima, un parc habitat només per "zombis"
No diu res, capcot escolta els meus retrets.
- Necessiteu gent que pensi, que dubti, que erri, que estimi i que pateixi, que es rebel·li. I ara em demaneu que cloni aquest tipus d'ésser que no vull crear, un espècimen humà en estat pur, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, les seves incongruències i les seves pors, capaç del millor i del pitjor.
I em veniu a buscar a mi, quan ja havia perdut tota esperança de redimir-me per que porti aquesta tasca a terme, com una Penélope, desfer quan havia fet i tornar a començar, però aquesta vegada començar com cal, pel principi i acabar la feina.
Kranza no diu res, passeja al meu costat escoltant atentament la meva perorata, fins que m'interromp:
- No hi estic del tot d'acord amb els seus raonaments, nosaltres no ens varem equivocar, varem fer el que teníem de fer, malgrat que ens dolgués, es tractava d'una qüestió d'estat. I afegeix:
És el drama del poder, que de vegades tens de prendre decisions molt doloroses, que no son enteses per tothom, però no et pot tremolar el pols i ho has de fer.
No hi estic gens d'acord en tot quan m'està dient i li replico: Aquesta és la fal·làcia que us heu inventat els governants per justificar els vostres errors i deliris de grandesa, amb paraules tan altisonants com deure moral, qüestió d'estat i altres expressions a quina més grandiloqüent.
Tot plegat son només que paraules, paraules i paraules, demagògia pura i prou. Aquesta és la autèntica veritat per més que la vulgueu disfressar. Aquest llenguatge tan pompós com buit de contingut me'l se de memòria, és gairebé tan vell com l'ésser humà i el seu mesquí i miserable afany de poder.
Sabeu, el problema resideix en que no hi ha cap humà que estigui preparat per manar als altres, per tenir el poder a les seves mans, ni abans, ni ara, ni mai, aquest és l'error que ens ha portat on estem, la causa de totes les guerres, la maleïda distorsió del poder sobre la ment, sobre la raó i el seny dels que realment son savis, prudents i justos. Per això gairebé mai els veureu ostentant el poder, el deixen en mans de mediocritats com vos o tants d'altres al llarg de la història.
Això si, juntament amb aquesta mediocritat te d'haver-hi un afany desmesurat de poder i pocs escrúpols i, em temo que vos reuniu amb escreix aquestes diguem-ne qualitats.
Aquestes excuses que empreu com religió, geopolítica o raons d'estat, ah! i sempre amb el cinisme de fer-ho pel bé dels ciutadans i en el nom dels déus, que d'existir li ben asseguro que ja ens haurien aniquilat faria uns quants milers d'anys, cansats de les malvestats i barbaritats que en el seu nom fem constantment.
Per tant, tot això ara ja no val, perquè jo, Abraham, soc l’únic ciutadà que ha sobreviscut, contra Kranza l'únic i últim representant del poder. i no penso passar per l'adreçador ara que m'heu fet venir a buscar a la desesperada i em demaneu que torni a clonar humans normals i corrents.
Jo us diré la veritat perquè no ho vareu voler fer abans. Pensàveu que us podrien prendre el vostre lloc de privilegi, que cent cinquanta anys era molt de temps i aconseguiríeu controlar-ho tot sense cap ajuda i que finalment sempre em teníeu a mi per traure-us de l'atzucac en que ara resteu atrapat.
Doncs ho sento molt, però vull què us quedi molt clar que no ho penso fer.
- Perquè - m’interromp irritat - mentre s'aixeca i comença a passejar neguitós amunt i avall pel petit despatx.
- Perquè tot tornaria a començar i ja n'hi ha prou, per més perfectes que intentéssim crear-los, tornarien a caure una i altra vegada en els mateixos errors i incongruències que els seus avantpassats. Honestament, crec que ho tindríem de deixar tot com està, vostè i jo morirem i amb nosaltres aquesta absurda civilització que hem creat.
Sap que els neohumans son incapaços d'auto generarse, que s'aniran extingint fins que sobre la capa de la terra no en quedi cap vestigi, només la naturalesa que per si sola farà el que tingui de fer.
I li dic aixó, perquè he tingut un segle per pensar-hi fins a obsessionar-me i és a la conclusió definitiva a la que he arribat.
Si te de ser, si te de tornar a començar tot de nou, o en algun lloc potser ja ha començat, que sigui cosa de la pròpia naturalesa, perquè tot allò que puguem fer nosaltres, fins i tot amb la més bona de les intencions, naixerà contaminat, ho sé jo i ho sap vostè també.
Kranza resta pensatiu, ara si m'ha escoltat, s'atura, es torna a asseure mes calmat i mirant-me als ulls em diu:
- Sap, em costa admetre-ho, però reconec que te raó, jo també he tingut un segle per reflexionar i soc conscient que quan vostè i jo morim la espècie humana haurà desaparegut de la capa de la terra.
Fa temps que ho sé, molt de temps, però em resisteixo a abandonar, és la meva obra i voldria que em sobrevisqués. És per això que l'he fet venir a buscar, però em temo que no ha servit per a res, potser si que és millor que sigui així, que amb la nostra desaparició s'acabi definitivament tot.
Somric amargament.
Sap, en realitat nosaltres fa ja més de cent anys que estem morts, des del dia 23 d'abril de 2.048. Aquell dia es va acabar tot per la humanitat i per a nosaltres també.
En veure que no hi te res a fer, insisteix que anem a París a veure la ciutat i els seus nous habitants.
- Cregui'm que val la pena - em diu - es sorprendrà de quan hem aconseguit.
M'hi nego en rodó.
- Ja se que em trobaré - li dic - homes, dones, avis i nens comportant-se com a humans, fent les seves mateixes tasques, passejant, anant en cotxe, però tot serà fals, horrorosament fals.
No puc - li dic - no ho suportaria.
Cada un dels neohumans que veuria comportant-se com un teòric humà, em recordaria el de veritat, el que ja no hi és i ha estat suplantat per aquest monstre que nosaltres hem creat.
Ho sento, deixem-ho estar, serà millor que me'n vagi, aquí no hi tinc ja cap lligam, prefereixo seguir amb la meva vida solitària, lluny de tot i de tots.
- I que haig de fer? - pregunta Kranza derrotat.
Res!
Res?
Res!


*









SEGONA
PART









Clarors, desficis
qui pot tornar els estímuls
de l'esperança







13.
- Roses (Alt Empordà) 2144 D.C.
------------------------------------------------------------------------------------


Ha passat gairebé un any des que vaig mantenir l'última conversa amb Kranza. En sortir del Quarter General de l'OMU vaig prendre la decisió de no quedar-me a l'illa del Pacífic que havia estat el meu refugi i presó durant un segle. La veritat és que se'm feia molt feixuc tornar-hi, era una part molt llarga de la meva vida que vaig considerar s'havia acabat, a més, era conscient que allí seria incapaç de resistir-hi el temps que em podia quedar de vida. La presencia d'Agnès m'envoltava per tot arreu, com si en qualsevol moment se m'aparegués recriminant-me quan vaig fer.
M'hi vaig estar doncs just el temps de decidir on anava. Necessitava trobar un altre lloc més proper que malgrat estar buit com arreu, tingués aquell petit alè de vida necessari per viure-hi, lluny dels records que m'envaïen constantment. I no em refereixo a vida real, era conscient que aixó ja s'havia acabat per a mi, llevat de les espècies animals que havien sobreviscut, però necessitava estar envoltat de cases, carrers, places, habitar en una espècie de refugi del passat per habitar-lo sol, però acompanyat almenys pel que havia estat abans, com si l'hàlit dels absents en certa manera em fes una companyia etèria. Tenir la sensació que en qualsevol moment tot aquell paisatge solitari podia tornat a omplir-se de gent apressada amunt i avall, que recuperaria de nou el ritme quotidià que en el seu moment havia tingut. En definitiva, pensar que passejava per una vila adormida que podia despertar en qualsevol moment del seu somni etern.
Després de donar-hi moltes voltes, finalment vaig prendre la decisió d'instal·lar-me en una petita població de la Costa Brava catalana, concretament a la vila de Roses.
Allí m'hi va portar un Stairc després de passar per l'illa a recollir-me amb les quatre pertinences que em volia endur, la resta es quedà allí per sempre més, al costat de la meva Agnès.
El fet de decidir quedar-me a Roses fou per diversos motius, un d'ells el clima mediterrani, suau a l'hivern i no excessivament calorós a l'estiu. També perquè va ser aquí on hi arribaren els primers colonitzadors: fenicis, grecs i romans. En certa manera fou aquí on començà la mundialització, el lliure comerç, en definitiva l'expansió de la espècie humana lluny del seu territori d'origen i un dels primers contactes entre diferents cultures, així com l’iniciï del mestissatge físic i cultural.
La vila de Roses està ubicada a Catalunya, a la província de Girona i en la comarca anomenada l'Alt Empordà, relativament a la vora de París. Vaig triar Roses com ho podia haver fet amb una altra de les rodalies o de qualsevol altre lloc, però com una mena de premonició, en el moment de mirar el mapa, vaig decidir instal·lar-me aquí. Crec que la elecció ha estat la correcta, atès que disposo de prou recursos naturals per sobreviure sense gaires dificultats, més el que jo mateix sigui capaç de generar. A banda, l'Stairc em va deixar un parell de caixes de comprimits energètics per si els podia necessitar, tot i que no els penso fer servir de no ser una cas de necessitat extrema. Cent anys a l'illa han servit entre d'altres coses per habituar-me a dependre dels recursos naturals del meu entorn. Roses reuneix doncs les condicions mínimes per quedar-m'hi a viure fins que arribi la meva hora.
I aquí estic des d'aleshores, deixant passar els dies i les nits, sense esperar res, sense desitjar res, només que passi el temps. Torno a dormir bé, com feia molt que no ho aconseguia, és com si hagués recuperat una mena de pau interior. Ho agraeixo, han estat molts anys d'insomnis i nits eternes.
He decidit continuar una mena de diari on narraré els fets des del principi. El vaig començar a escriure a mà a l'illa, però en un moment de depressió vaig decidir deixar-lo. Malgrat tot en no destruir-lo ha vingut fins ací amb la resta de pertinences.
He dit explícitament: una mena de diari perquè serà bastant novel·lat. Però quina és la diferencia? llevat que en el diari es data cada dia uns fets o pensaments íntims que s'expliquen a continuació i aquí no hi haurà dates, llevat de les més rellevants. A més, que hi ha més autèntic que un diari personal? honest, sense fabular, només fets i sentiments expressats en el seu sentit més pur. Quan un escriu un diari personal, és com si li expliques les seves vivències a un desconegut que en aquest cas possiblement no deixa de ser ell mateix i, no se perquè però de sempre ha estat molt més fàcil confessar-se a un desconegut que no pas a gent que t'és molt més propera.
Els diaris personals son potser les úniques histories del entorn de la literatura realment vàlides, atès que son retalls d'una vida, de les vivències d'una persona que s'expressa dins la intimitat que li dona el foli en blanc que en principi mai ningú hauria de llegir, per això, llevat d'honroses excepcions difícilment es solien publicar, entre d'altres coses, perquè molts d'ells explícitament així han estat pensats com a vàlvula d'escapament de petites o grans circumstàncies que malgrat necessitar ser explicades a un mateix, no es volia que veiessin la llum. Segurament perquè l'única manera de sincerar-se, de despullar-se de veritat és en la intimitat d'aquestes pàgines tancades a pany i forrellat sota una utòpica clau.
En el fons però, sempre hi deu haver la sensació que algú les acabarà tafanejant i, en el meu cas més aviat es tracte d'un desig que realment algú ho pugui llegir.
Disposo d'una màquina d'escriure, una Lexicon 80, relíquia de la casa Olivetti, que valdria un bon grapat de diners en qualsevol subhasta si és que n'hi haguessin. L'he trobada en una antiga papereria del centre on hi tinc també els folis que vulgui així com cintes de recanvi i quan em pugui fer falta.
Al dir antiga, vull dir que ja ho era abans que passés tot, atès que molts dels productes que encara hi tenien ho eren realment d'antics. Si fins i tot hi havien plomins per dibuixar amb tinta xinesa i tinters i tot.
Malgrat que aquest establiment fou saquejat com els altres, ningú necessitava en aquells moments de desori una màquina d'escriure ni cap dels seus accessoris.
Ara mateix, no se si aquesta espècie de diari l'arribarà a llegir algú mai, però vull fer-ho perquè almenys en quedi constància i perquè crec que m'anirà bé continuar la evocació de tot quan va succeir, amb la visió serena que em dona fer-ho cent anys després, a part que hem permet analitzar-ho amb la perspectiva suficient per ser molt més objectiu. Si d'ací a molt o poc temps, algú d'aquí o d'un altre lloc l'arriba a trobar i és capaç d'interpretar-lo, sabrà exactament què, perquè, quan i com va passar tot.
Penso que, de la mateixa manera que la nostra espècie ha investigat el seu passat des de finals del segle dinou en endavant, buscant explicacions a la desaparició de pobles i espècies animals, és possible que algú ho faci en un futur i, si és capaç de trobar aquest manuscrit s'estalviarà molta feina.

*

14.
------------------------------------------------------------------------------------


Al sud de la badia de Roses hi tinc el poble de Sant Martí d'Empúries on hi ha les ruïnes de la antiga "Emporion" fundada pels grecs el segle VI abans de Crist i posteriorment ampliada en la part superior del pujol per la ciutat que i varen construir els romans, molt més gran encara.
Hi vaig sovint a visitar-les.
Al porxo de la torre on visc hi vaig trobar una bicicleta de muntanya que em permet fer el desplaçament amb comoditat un cop recuperat el vell hàbit de pedalejar.
Contemplar les ruïnes em transporta tres mil anys enrere. Personalment em reconforta contemplar la bellesa de les seves edificacions malmeses pel pas dels anys i el desori dels homes. Però les pedres continuen allí impàvides, resistint el pas dels segles, sobrevisquin a qui les va modelar i ordenar, com a prova de la superioritat de la naturalesa sobre l'espècie humana. Penso que les nostres ruïnes mai tindran la bellesa de les dels grecs i romans o els egipcis. Malauradament, les nostres ruïnes més aviat només seran runes i poca cosa més.
En aquest espai de temps que porto aquí no n'he sabut res de Kranza, ni sé si se n'haurà sortit amb el seu propòsit de clonar nous éssers humans. Ho podria haver fet a través dels Stairc A, els únics programats per aquest tipus de tasques, però ell això no ho sap, me'n vaig cuidar ben prou en el seu moment de no dir-li. Ja no m'importa, de fet, ja no m'importa res del que pugui fer.
Com ja he dit abans, he decidit tornar a la costum adquirida a l'illa de menjar natural, de la terra, fugint de comprimits energètics i emulsionats. Tinc un petit hort, envoltat d'oliveres i arbres fruiters, amb el blat que cullo em faig la meva farina i amb ella el pa. Un vell forn de llenya a la part de dalt del poble serveix pel meu propòsit. No se perquè he dit de llenya, si l'important dels forns no es el combustible, sinó l'estructura amb totxos refractaris, la sola on es cou el pa. Aquest es el secret del bon pa, la cocció lenta sobre sola, el combustible és el de menys i en aixó del pa els francesos hi entenem una mica, modèstia a part. Tinc també una mica de bestiar, tot plegat poca cosa, un gall, sis o set gallines, uns quants conills i un bon grapat d'ànecs que, més que per l'aliment que em puguin donar - que s'agraeix - em mantenen igual que l'hort, ocupat.
Sembla mentida un cop s'han eliminat totes les necessitats supèrflues, el poc que es necessita per viure sense que et falti res important. Aquesta es una lliçó que com moltes s'aprèn massa tard i s'oblida ràpidament, però en tots aquests anys de soledat m'ho he après molt bé i no ho penso oblidar, ans al contrari.
Cada dia dono una passejada pels voltants de la vila deserta per conèixer les seves rodalies. Faig diferents recorreguts intentant conèixer a fons la zona. És curiós això d'estar sol, després de tants i tants anys, l'instint de supervivència ha estat superior a la lògica i en comptes d'embogir he aconseguit adaptar-me, tot i que la sensació de solitud és molt més palesa en una vila abandonada que no pas a l'illa, encara que en un primer moment pensava que seria exactament a l'inrevés, però també en aixó com en altres coses anava molt errat.
Caminar pel Roses desert, esglaia, tota la vila està envaïda per herbotes, moltes cases han caigut i la sensació de solitud és angoixant. La tramuntana bufa fort sovint, la sensació que percebo és d'una vila en moviment, com si tractant-se de les veles inflades d'un vaixell estès avançant dins d'un mar de sorollosos silencis.
Intento imaginar-me la vila abans, sobretot a l'estiu, plena de gent ansiosa per gaudir del sol i l'esbarjo. Les terrasses ara buides plenes de gent indolent prenent el seu refresc, gaudint del plaer del no fer res, del descans merescut. Els carrers plens de turistes i la platja curulla de banyistes, de gent feliç. Però no soc capaç d'imaginar-m'ho, només intentar pensar-hi- Els records, la capacitat de transmetre'ls al meu cervell i visualitzar-ho s'han esvaït i només puc veure la soledat de les terrasses buides, plenes de pols i abraçades per les herbes i els arbres que amb el pas dels anys les han anat envaint.
Una màquina expenedora de refrescs, rebentada per agafar-ne fins l'última llauna, aguanta dreta encara i la noia del plafó em somriu convidant-me a beure. La porta en el seu vaivé forçat per la tramuntana fa que la noia aparegui i desaparegui de la meva vista, com si d'una visió fugissera es tractes.
Torno a la realitat en arribar a la Ciutadella, resta pètria i polsosa d'un passat que ja no tornarà, escenari carregat d'història i d'uns quants assajaments segles enrere. Malgrat el lògic deteriorament ha aguantat bé el pas dels segles, sobre tot tenint en compte que fou restaurada a principis del segle XXI. Ho he llegit en uns polsosos documents que he trobat a l'entrada, on encara hi resta una exposició sobre els mariners de la primera meitat del segle XX.
Contemplo les fotografies d'aquells homes rudes que amb la mirada perduda, d'esquenes a la mar, tibaven de la barca amb força, clavant els peus a l'arena fins dipositar-la fora de l'aigua. Homes de cap a peus que es barallaven amb la mar per arrancar-li el seu fruit tot plegat només per sobreviure. Homes que arribaven a la vellesa mes aviat del compte, esgotats i malmesos en la desigual lluita diària contra la mar.
Hi ha també velles fotografies de nens sortint de l'escola i de festes majors, de situacions quotidianes, records d'una època passada que resten enganxades al paper en blanc i negre resistint-se a caure en l'oblit del que jo les acabo de rescatar. M'endinso dins la ciutadella i passejo sense pressa resseguint amb la mirada les pedres que tenen el seu missatge gravat pel pas dels anys, espectadores impàvides de guerres i paus, però no els puc llegir, només intuir-los. M'assec al costat d'un vell forn enrunat, només en queda dempeus la boca i un tros de façana, la marinada em refresca de la calor, m'eixugo la suor amb el mocador i continuo. Al bell mig, un amfiteatre construït posteriorment, conserva encara totes les cadires ben arrenglerades i embolcallades per les herbes a la espera d'una funció que mai més es produirà.


*















15.
------------------------------------------------------------------------------------


Sovint visito també la biblioteca, on hi tinc al meu abast quants llibres necessito, aquest magatzem de llibres és el somni de qualsevol lletraferit, tota una biblioteca per a mi sol. Quan hi vaig entrar per primera vegada, l'aspecte era depriment. En comptes del temple dels llibres, ho era de la pols i las teranyines. Aleshores fou el moment en que vaig decidir constituir-me en bibliotecari. Hi havia molta feina a fer i molta pols i teranyines a treure, però tenia temps de sobres i moltes ganes de fer-ho.
Mica en mica, a mida que anava netejant s'assemblava més al que havia estat en els seus moments d'apogeu i, la veritat és que després de molt de temps, em sentia orgullós i satisfet de quan havia aconseguit. Malgrat aquest estat d'eufòria momentània, assegut al bell mig de la sala banyada pels raigs del sol que entren a traves dels vitralls, tinc encara més consciència de la meva solitud culpable. Començo a afeccionar-me a rellegir els clàssics que molt al meu pesar em resulten massa vigents i a tafanejar autors completament desconeguts per a mi. Tot s'esdevé ràpid i apassionant.
He descobert una novel·la que em sembla extraordinària i, malgrat les dificultats en llegir-la doncs és en castellà - xilè mexicà millor dit - ha valgut la pena l'esforç de reciclatge que he hagut de fer de la llengua de Cervantes en la seva varietat sud-americana.
El títol és "Los Detectives Salvajes" i el seu autor Roberto Bolaño, un escriptor xilè exiliat a Catalunya després de voltar per mig món. La seva novel·la em sembla d'una bellesa, força i originalitat fora del comú. Em va cridar l'atenció aquell totxo vermell amb una portada molt suggeridora i encara més la contraportada, amb una sinopsi d'allò més engrescadora.
M'hi vaig submergir apassionat, sorprès i en alguns moments desconcertat per l'estil del narrador. Reconec que poques vegades he llegit una historia tan densa i apassionant com la recerca per mig món de la poetessa integral Cesárea Tinajero per part d'Ulisses Lima i Arturo Belano, els poetes real visceralistas d'aquell apassionant Mèxic D.F. a començaments dels anys setanta.
Aquesta historia ha estat clau per recuperar el meu amor i fervor per la literatura, per la bona literatura.
Decideixo emportar-me una edició de "Salambó" del senyor Flaubert per llegir-la en calma a casa. Ningú em cridarà l'atenció si no el retorno, tot i què tenint en compte que m'he auto anomenat bibliotecari conservador honorari, omplo una fitxa conforme m'enduc el llibre i el tinc de retornar si no vull abonar una multa, òbviament simbòlica que jo mateix m'imposaré. Pot semblar una bajanada però es una manera com una altra de donar un cert sentit al càrrec que m'he atorgat i forma part en certa manera d'aquest ordre que vull donar a la meva estança aquí. L'ordre és l’únic que em permetrà portar una tipus de vida amb una certa dignitat, sense caure en el desànim i la deixadesa.
Salambó! La filla d'Amílcar Barca, que morí per haver pres el vel de Tanit. I Matho, l'antiheroi que ho fa tot, fins i tot arribar a morir per amor i desig. Un desig obsessiu que el transforma en un heroi, conscient del perill que corre la seva vida, però obsessionat per Salambó fins a la fi de la seva vida.
No hi ha res de nou ni de vell en tota la seva historia ni en la del poble de Cartago. La soledat del poder, les mateixes lluites, traïcions, enveges, brutalitats i misèries humanes que s'han repetit constantment al llarg de la historia. De fet, no hi ha res més avorrit que ser historiador, els fets son sempre exactament els mateixos, només canvia l'escenari i els personatges, però el guió és malauradament al llarg dels segles, calcat. Només que un és llegeixi a William Shakespeare ja en te prou i de sobres per fer-se amb un ampli i complert espectre de les misèries humanes en totes les seves variants més rellevants. Semblaria que a base d'anys s'haurien d'haver anat corregint o al menys minvant, però no, seguim - millor dit - arribarem igual fins al final. Tot, absolutament tot ha anat evolucionant llevat de l'estat de consciència i comportament dels éssers humans. I així ens ha anat.
En comptes de passar a Cartago, els fets podrien situar-se exactament igual dos mil anys abans o després a qualsevol lloc de la torturada geografia del nostre planeta, les conseqüències podeu estar ben segurs que en serien exactament les mateixes.
Com en una espiral sense fi, sempre és igual, els homes amb les seves ambicions de poder, de desmesura i el poble a rebre'n les conseqüències. I encara Flaubert li dona a la historia, a part del barroquisme del seu llenguatge, un to èpic i una certa dignitat als personatges principals que fa la novel·la llegidora i apassionant, però en el fons no deixen de ser les velles noves misèries de sempre i, tot i l'amargura de la solitud del poder, tan ben reflectida en la figura de Salambó i el seu propi pare, aquesta maleïda ambició segueix enverinant el cervell de la espècie humana.
La recobrada passió per llegir ocupa una gran part del meu temps:
Cortazar, Allende, Proust, Pappini, Sales, Monzó, Vila-Matas, Camus, Flaubert, Vázquez Montalbán i un llarg etcètera, alguns d'ells coneguts i altres con Pere Calders - meravellós - totalment desconeguts per a mi, aconsegueixen que em reconcilií de nou amb l'espècie humana. Aquí tenia la pista per on tenia d'haver anat des d'un principi, ja sabia que tenia de fer, però ho vaig oblidar i ara encara que tard, he recuperat el camí correcte a seguir. Deixo el llibre, penso en nosaltres i en l'època que ens ha tocat malviure.
Nosaltres, ai nosaltres!
La nostra fi no ha tingut cap mena de dignitat, ni tan sols un sol gest heroic, només milions de víctimes anònimes executades per quatre funcionaris de segona tan anònims com elles mateixes. Vet aquí com s'ha ha acabat tot, escaient amb els mèrits contragut's, lluny de la grandesa de les narracions literàries, que en imaginar-se la fi de la nostres societat, presagiaven apocalipsis variats i de vegades fins i tot curiosos o extravagants i sempre catastròfics, però amb el rerefons de la grandesa i abnegació de la espècie humana. Doncs no ha estat res d'això, una fi ben trista vulgar i miserable és la que finalment ens ha tocat, una fi que ningú s'havia pogut imaginar, segurament la que ens mereixíem per acabar amb la nostra supèrbia de la manera més simple.
I aixó és tot el que hi ha, només quedem Kranza i jo, ell no crec se li acudeixi deixar-ho per escrit i si ho fa serà tan manipulat que millor s'ho deixi córrer, jo almenys, he intentat ser el màxim d'honest i objectiu possible en explicar els fets que ell en primer terme i en certa manera jo també com a còmplice passiu, amb la col·laboració d'una sèrie de gent que era molt conscient del que feia, varem perpetrar.



*






16.
------------------------------------------------------------------------------------


Els dies passen lentament enmig de la lògica monotonia en la que resto immers, tot i que intento organitzar-me la vida de manera que el lent passar del temps no se'm faci tan feixuc.
Visc en un xalet vora mar a la platja de l'Almadrava, de fet, puc triar l'habitatge que vulgui, però m'he instal·lat en aquest lloc en concret degut a que disposa d'un generador de corrent que m'és molt útil atès l'estat de precarietat en que visc en aquest sentit. De gas-oil en tinc de sobres a la benzinera, tenia els meus dubtes quan a si em seria útil, però refinant-lo amb un sedàs encara és utilitzable. L'aigua l'agafo d'un pou que abans estava canalitzat, tinc bastant feina a tornar a posar en marxa el motor, però ho aconsegueixo. De peix en tinc el que vull sense a penes esforç, més de cent anys de veda donen per a molt.
En l’intenta de donar un toc de quotidianitat a la meva vida observo un rigorós control del dia en que visc. És important aquest detall doncs si no tens plena consciència del dia, més i any en que estàs, és la senyal d'alarma que et comences a deixar anar i això seria el pitjor que li podria passar a un hom en aquestes circumstancies.
Avui és diumenge, el cel és clar, farà un bon dia, d'aquells tan bonics que sovint ens sol regalar la tardor. Malgrat ser ja a finals de Novembre, la temperatura és molt agradable tot i què bufa una lleugera tramuntana que aviat anirà a més. Els de la Catalunya Nord ho sabem bé tot quan concerneix a aquest vent tan maleït com nostrat, atès que de sempre l'hem patit igual que els de l'Empordà.
A voltes amb la tramuntana i la Catalunya Nord, em ve al cap Cotlliure!
Cotlliure! El lloc on vaig néixer i passar la meva infantesa, abans que els meus pares es traslladessin per qüestions laborals a viure a les afores de París. Ells eren d'ascendència catalana, els seus avis havien fugit en l'èxode de la guerra civil espanyola i allí havien acabat arrelant. La meva besàvia es deia Assumpta i em va ensenyar a parlar català i castellà, el fiancés ja l'ensenyaven a l'escola, però ella insistí en que aprengués els dos idiomes de la seva terra. Mai l'havia oblidat però també es cert que li feia molta recança tornar-hi, s'havia adaptat be a França i el fet de sortir de Catalunya de molt petita hi havia ajudat.
Hauria pogut doncs anar a parar allí en comptes de venir a Roses, però masses records s'haurien amuntegat de cop. Aquí no hi conec ningú, la soledat malgrat ser la mateixa és més neutre, més suportable.
No em sentiria capaç de passejar pels carrers del poble on vaig passar-hi la meva infantesa recordant-la constantment, crec que he fet bé de no anar-hi: Veure sovint la casa on vaig néixer, l'escola, la plaça on jugava amb els amics, el cafè d'en Jan on el meu pare hi anava a jugar a les cartes cada tarda, la meva mare sempre amunt i avall remugant mentre de la cuina sortia aquella flaira de menjar, l'avia de qui us parlava, L'Església amb la venerable figura de Mossèn Antoine o la Pastisseria de Madame Coquette amb aquells deliciosos pastissos pels que ens delíem, tan ben posats a l'aparador on ens hi abocàvem afamats, fins que ella ens donava alguna cosa, un caramel, un tros de xocolata o alguna que altra galeta.
La ferreteria de monsieur Souchaux que em fascinava per la quantitat de coses que hi havia. Monsieur Souchaux sempre remugava quan hi anàvem la mainada, amb un etern caliquenyo gairebé sempre apagat penjant de la comissura dels llavis. No toqueu res i resteu-vos quiets repetia constantment, però ens deixava fer, No havien tingut fills amb la seva dona i ella que l'ajudava a la botiga es delia en veure'ns.
Monsieur Souchaux era un tipus extraordinari, atès que sabia exactament on ho tenia situat tot, ja li podies demanar el que volguessis des d'un clau determinat, un endoll, tornavís o l'estri mes estrany que tingues al magatzem, que ell sempre sabia on cercar-ho.
Intento esborrar del meu conscient tants i tants records, Tot plegat serien masses per poder-los pair amb el dia a dia. Mentre divago absort en els meus pensaments, tot vorejant la costa em dirigeixo cap a cala Canyelles a la part més septentrional de la població. Les gavines volen nervioses amunt i avall a la recerca de menjar. M'imaginava que n'haurien sobreviscut unes quantes, però potser no tantes.
És un carall d'ocellot que sempre m'ha resultat desagradable, com els coloms, no deixen de ser gran cosa més que detestables rates voladores, gairebé impossibles d'exterminar.
Baixo per la carretera amb un asfalt envaït per la munió d'herbes que amb el pas del anys l'ha anat omplint. Arribo a la petita cala, em despullo i em regalo un bany, l'aigua és fresca, però s'agraeix.
Nedo una bona estona. M'estiro a la sorra i deixo que els raigs del sol m'acariciïn. M'endormisco, fins i tot penso que estic somiant en sentir una veu infantil que em diu:
- Hola! Que hi fas ací?
No estic somiant. La veu que estic sentint és real.
M'aixeco, rere meu una nena d'uns set o vuit anys m'està parlant, és humana, no en tinc cap dubte. D'altres coses no hi entendré, però d'aquesta qüestió, modestament, en soc dels més entesos.
Tinc d'anar amb molta cura de no espantar-la i intento ser amable amb ella.
- Hola maca! He vingut de Roses a banyar-me i a prendre el sol. Fa un bonic dia, oi?
- Em dic Sort - diu la nena - que no sembla gens espantada per la meva presencia.
- Sort? Pregunto intrigat.
- Quin nom és aquest?
- Oh! - contesta ella - me'l va posar el meu avi. Va dir en néixer jo, que havia tingut molta sort i, mira aquest és el nom que tinc. Es veu que el part va ser molt complicat - postil·la seriosa com si sabés de que anava l'assumpte -
- I tu? Com et dius?
- Abraham, el darrer home. Fins ara, crec - contesto sorprès encara per la seva imprevista presència -
- Escolta'm - li pregunto - Vius per ací a la vora?
- Sí! en aquella torre blanca que hi ha allí sota els pins - assenyala amb el dit -
Vols venir? Coneixeràs els pares i els meus amics.
- Hi és clar - li dic - però es sorprendran de la meva presència, potser seria millor que primer els avisessis.
Ella somriu mentre afegeix amb la lògica simple que te la mainada per definir les situacions:
- Tant com m'he sorprès jo de tu, o tu en veure'm a mi.
No et preocupis - afegeix decidida - el meu avi sempre deia que algun dia vindria algú, i afegia - tant de bo sigui bona gent que pugui ajudar-vos - i se que tu ho ets, jo aquestes coses ja las se veure encara que sigui petita - afegeix amb un gest de convenciment -

*

17.
------------------------------------------------------------------------------------


Estic sorprès i intrigat, quan m'està passant no hauria de ser possible, però ho és, no en tinc els més mínim dubte i malgrat tants anys d'aïllament mantinc el cap suficientment clar com per entendre-ho, per saber que no estic desvariejant ni estic dins d'un somni o un miratge. La platja on estic és real, la nena és real i jo també soc real.
Un cop he assentat aquestes premisses dins del meu cervell decideixo estirar del fil, la nena es amable i xerraire.
- I escolta - li pregunto amb la veu mes amable que puc - a part de la teva família, hi viu molta més gent aquí?
- Deu n'hi do - contesta ella desimbolta - hi ha varies famílies i tinc amics i amigues, ah! també tinc un gos que em vaig trobar, es diu "Nafra", ja es molt vell, el meu pare diu que es morirà un dia d'aquests, que me'n vagi fent a la idea, es veu que el gossos només viuen com a molt quinze o setze anys.
I tu? D'on vens? - em pregunta encuriosida - mentre dona voltes a dreta i esquerra. No t'havia vist mai - afegeix - de fet ets el primer foraster que bé aquí: S'atura i em mira als ulls mentre afegeix:
No se si faig be de parlar amb tu, doncs la meva mare sempre m'ha dit que no hi havia més gent a part de nosaltres, però que si mai venia algun foraster...
Saps - em diu - jo no sabia que volia dir això de foraster, fins que m'ho varen explicar - Vaja, que si venia algú estrany no hi parles, però tu t'assembles molt al meu avi Jaume, ell també tenia els cabells blancs i duia una barba com la teva, també tocava la guitarra i cantava unes cançons molt boniques.
El meu avi - afegeix - era d'abans, d'abans que passés allò tan estrany, allò del que ningú en sap res, vull dir.
- Val més que no ho sapigueu mai que va passar, serà millor per a tots plegats - vaig contestar-li inconscientment -
- Tu ho saps? - Pregunta encuriosida - i amb expressió de sorpresa als seus ulls -
- Sí, però...
Un crit angoixat de mare, ens interromp.
- Sort! Vine cap ací de seguida.
Aixeco la vista.
A un centenar de metres hi ha una dona que és qui ha cridat la nena, la miro, deu tenir uns quaranta anys, es rossa com la seva filla i és evident que també és humana.
- No s'espanti senyora - li dic - no li faré cap mal, només estàvem xerrant.
- Vagi-se'n - em diu - no volem estranys per aquí.
- No soc un estrany senyora, només un home vell i cansat.
La dona afluixa la seva tensió.
- I d'on heu sortit vos? Pregunta encuriosida un cop la aprensió inicial ha desaparegut.
- És una historia molt llarga que no crec us agradi molt, però us dec una explicació, si voleu hi es clar, si no ho creieu oportú, marxaré per on he vingut i us prometo que no tornaré mai més.
Crec que he aconseguit intrigar la dona i aplacar les seves pors. Mentre, apareixen mes membres del grup, tres homes, una altra dona més gran i dos nens petits. Tots em miren amb la mateixa curiositat que jo sento per ells.
La nena, m'agafa la mà.
- Vine, coneixeràs la meva família.
Camino amb ella, la seva mà em produeix una estranya sensació de tendresa, havia oblidat ja la calidesa del contacte amb un altre ésser humà. Una veu amenaçadora em torna a la realitat:
- Deixi la meva filla, crida un home corpulent mentre m'està apuntant amb una escopeta.
- No li penso fer cap mal - li dic - i deixi d'apuntar-me, soc home de pau igual que vosaltres.
La nena m'agafa fort la mà.
- No ens farà cap mal, pare, és amic nostre i sap que va passar, deixa'l que ho expliqui.
La miro, ella somriu amb un gest de complicitat. Continuem caminant, mentre, el seu pare ha abandonat la seva actitud bel·licosa, ara l'arma reposa a la seva cama dreta i apunta al terra.
Arribem a la seva alçada, em presento i un cop asseguts tots al voltant de la taula, després de menjar, els hi explico la veritat, des del començament i sense ometre res, encara que òbviament és la meva versió. No se sent ni el soroll d'una mosca mentre els poso al corrent del terrible destí de la espècie humana que jo vaig ajudar a anorrear, de tots els fets anteriors quan la caiguda del sistema i de perquè uns fets encara més anteriors havien propiciat aquest final i la creació dels neohumans i el nou ordre d'en Kranza i l'OMU.
....En el rerefons de tot - acabo - l'estupidesa congènita de la espècie humana capaç del millor i el pitjor, però inclinant-se sempre sobre tot en el cas dels seus dirigents, pel pitjor. Aquesta capacitat de fer el mal per el mal, aquest no veure més enllà del nas dels polítics, justificant allò que es injustificable i pensant sempre que se'n sortiran de qualsevol atzucac, amarrats al poder com a única possibilitat de reafirmar el seu ego estúpid, sense pensar per a res en els seus ciutadans. Instal·lats en la seva mediocritat, aquests éssers roïns, mesquins i miserables no varen adonar-se de el que els venia a sobre fins que va ser ja massa tard, i els ciutadans, aliens a tot i immersos en un cofoisme i tan se m'enfotisme producte de l'excés de benestar, foren còmplices indirectes de la incompetència dels seus mandataris, i així els va anar als uns i als altres.
L'home de l'escopeta que es diu Marcel, agafa la paraula.
- Tot quan heu explicat és terrible, ¿com és possible que uns quants facin tant de mal, que siguin capaços de cometre un crim d'aquesta magnitud i tan atroç?
I vos, ¿com heu estat capaç de sobreviure al vostre remordiment? Tot i que és evident que esteu - encara que tard - penedit.
No se que contestar-li exactament, no és fàcil fer-li entendre quan va passar tot el context exacte en que ens movíem. Aquesta bona gent ha viscut a part de tot quan ha passat, com una espècie de "bon sauvage" de Roseau, en una illa de pau i tranquil·litat, envoltats del seu propi desconeixement de la situació, encara no se perquè ni com.
Decideixo contestar primer i preguntar després.
- Teniu molta raó, jo diria que, no ho diria, afirmo que he sobreviscut per aquell instint de conservació que els humans tenim tan arrelat i per tenir fins l'últim moment de la meva existència plena consciència de quan havia fet. A més, volia viure per veure si tenia raó davant Kranza i vosaltres me l'heu donada, la naturalesa a seguit el seu procés i jo ja no soc el darrer home, però:
- Com és que heu sobreviscut vosaltres?
En Marcel torna a agafar la paraula, és evident que es el líder el petit grup, abans però beu d'un got d'aigua i parla:
- Suposo que per un conjunt de casualitats, com ho deuen haver fet d'altres persones en diferents llocs del planeta. Veurà:
L'estiu del 2046, els meus avis i uns quants amics seus que estiuejaven ací ja no tornaren de vacances a Montpellier, decidiren quedar-se aquí a viure-hi provisionalment, atès que allí la situació era cada vegada més complicada i, almenys en aquest racó podien gaudir d'una certa tranquil·litat.
Les noticies que encara donaven algunes televisions i sobretot les emissores de radio menys controlades per l'Estat, no presagiaven res de bo, tot i que mai s'haurien pogut imaginar ni ells ni nosaltres, el que realment acabà passant i que ara per fi sabem.
Durant bastant de temps en que ja havien madurat la idea, es dedicaren a proveir-se d'avituallament de tot tipus, sobre tot els mes duradors, així com a reforçar les seves cases, no era encara el cas d'ací, però per a tot arreu començaven a voltar bandes de famèlics desesperats que és dedicaven al pillatge i a arregussar tot el que podien.
Una gran part d'aquests xalets, construïts gairebé la majoria per jubilats francesos o alemanys a meitat del segle vint disposaven de refugis atòmics, alguns d'ells bastant grans i, sembla ser que un d'aquests jubilats se n'havia fet construir un d'enorme, on hi cabien mes de seixanta persones que podien passar-s'hi tres o quatre anys sense cap problema.
Amb la por que en qualsevol moment les bandes arribessin a la cala, els pocs veïns, una cinquantena de persones decidiren anar-se'n a viure a l’esmenta’t refugi pensant que, un cop les possibles bandes agafessin quan volguessin marxarien per on havien vingut i ells podrien continuar vivint tranquils.
L'home fa una pausa, jo l'escolto absort i començo a comprendre-ho tot. Continua: Quan feia ja un mes que s'havien instal·lat al refugi, el meu avi sortia de tant en tant a donar una ullada per veure si hi havia algú per la zona. La primera vegada gairebé l'enxampen una colla de quinze o vint homes que fortament armats cercaven desesperats qualsevol cosa comestible.
Va tenir sort en veure’ls primer ell i tornar-se'n corrents al seu amagatall. Durant un temps ningú més va gosar sortir a l'exterior, allí estaven segurs i era qüestió de temps que els estranys se'n tornessin, un cop haguéssim agafat tot l'aliment que poguessin trobar, o bé cap a altres llocs. Però l'important per la seva seguretat era que tant en un cas com en l'altre allí ja no hi tornarien. La situació s'anava allargant dins del refugi, però la seva seguretat era el mes important. De tan en tant els homes sortien a donar una volta d'exploració i si no veien cap perill sortien tots a fora a prendre una mica d'aire fresc. No eren excessivament previsors, simplement tenien clar, molt clar que la seva supervivència depenia de la cura amb que anessin en deixar-se veure.
Després d'un llarg hivern, a la primavera de l'any 2048, el meu avi decidí sortir de nou, durant tot l'hivern havien sovintejat les bandes de famèlics a la recerca del que fos, des d'una finestreta dalt de tot de la torre els podia veure amunt i avall, regirant-ho tot. Però cap a finals del mes d'abril, de sobte deixaren de aparèixer, passa un dia, dos, tres, una setmana, i no es veia absolutament ningú. El meu avi decidí sortir a l'exterior, algun a cosa havia passat, és va dir, no podia ser que de sobte tots els famèlics haguessin desaparegut com per art de màgia. Amb precaució, començà a explorar el seu entorn i astorat, descobrí els seus cadàvers escampats per diversos llocs de la cala, sense cap senyal de violència però en estat ja de descomposició.
Per la disposició dels cossos, semblava clarament que havien mort tots a l'hora i que la mort del tipus que fos, els havia agafat totalment desprevinguts. Sabia que no era cap explosió nuclear, atès que els sensors del refugi ho haurien detectat, però era evident que algú o alguna cosa estranya, havia acabat amb la seva vida.
Mentre cavil·lava intentant esbrinar la causa d'aquestes morts, un soroll que provenia del cel li cridà l'atenció. Amagat rere uns matolls, observà com al cap d'uns moments una estranya nau aterrava al bell mig de la cala, uns homes uniformats, tots exactament iguals - això ho va recalcar i ara ja ho entenem - baixaren ordenadament i recolliren els cadàvers, els enterraren allí mateix i un cop acabada la seva feina, tornaren a enlairar-se.
Durant un temps i cada vegada amb més freqüència, el meu avi i altres membres de la comunitat s'anaven aventurant a sortir fins que en adonar-se que definitivament no venia ningú, decidiren tornar a habitar les seves cases. Feia temps que les ràdios i televisions ja no emetien, fet que tampoc els sorprenia atès s'havia acabat també el subministrament del corrent elèctric, aspecte que havien resolt amb l'ajut dels generadors, però arribà un moment en que les reserves de gas-oil anaven baixant, malgrat administrar-lo amb cura. Finalment, malgrat les aprensions pel que es podien trobar, decidiren baixar quatre homes fins a Roses per abastar-se'n. En tornar, carregats del preat combustible, totalment desconcertats varen explicar a la resta de la comunitat que inexplicablement, la vila restava totalment buida. No hi havia ni una sola persona en tot el poble, ni viva ni morta.
Era evident dins del desconeixement de la realitat que tenien que alguna cosa terrible havia passat i ells, miraculosament se n'havien salvat. Ara ja sabem perquè, però en aquells moments la ignorància era total i per evitar mals majors, es decidí no sortir més del perímetre de la cala. Amb la reserva d'aliments més tot el que podien cultivar, la subsistència encara que a precari estava garantida, es tractava doncs de sobreviure sense saber que havia passat, però estaven vius i la vida d'aquesta petita comunitat ha continuat en aquesta ignorància fins ara.

*


18.
------------------------------------------------------------------------------------


En Marcel beu pausadament un altre glop d'aigua, mentre, tots restem en silenci. Continua explicant la història de la seva comunitat:
- Ningú es va atrevir a anar més lluny de Roses per intentar esbrinar que havia succeït, crec que en el fons els hi feia por descobrir la veritat i decidiren quedar-se aquí, com uns nous "Robinsons", però sense voler sortir del seu petit illot. Encara que a precari, podien viure i m'imagino que tement-se una veritat més o menys pareguda a la terrible tragèdia que va succeir, s'ho deixaren córrer.
I aquí hem seguit fins al dia d'avui, quan finalment i gràcies a vostè ens hem assabentat dels terribles fets que es varen produir ara fa ja més de cent anys.
En acabar es dirigeix a mi.
- ¿Creu que és possible que hi hagi més gent que hagi sobreviscut?
- Es possible - contesto amb cautela -
De fet si hi son ells, pot haver-n'hi d'altres en diferents llocs - em dic -
- Hi ha alguna manera de saber-ho? - insisteix -
- Si, si anem buscar-los - i afegeixo: Suposo que serà mes fàcil trobar-ne en nuclis rurals que no pas als urbans, molt més hostils per sobreviure en condicions difícils, encara que tot és possible. Penso que valdria la pena, atès que quants més sigueu, més possibilitats de sobreviure tindreu. A banda, la concentració de gent ajudaria a resoldre molts problemes, menors però importants, tot i què també és cert que en pot comportar d'altres no tant positius, però malgrat tot, crec si resteu tots units i amb ganes de lluitar pels demés, serà molt més fàcil sortir-se'n i així evitar una extinció segura.
Insisteixo en ressaltar la part positiva i la negativa en el supòsit que trobem algú, perquè en siguin plenament conscients. És una decisió difícil i quan la prenguin vull que ho tinguin molt clar.
- Penseu que sempre n'hi haurà de més enginyosos que en podrien treure profit de les avantatges del passat, des de produir energia elèctrica a restablir el servei d'aigua a la ciutat i moltes altres petites comoditats que ara us manquen i, per sobre de tot, algú que sigui capaç de manar honestament, d'organitzar-ho tot per tal d'evitar tornar a caure en els errors comesos abans, aconseguint crear una nova societat que visqui en pau i harmonia.
En Marcel assenteix amb el cap mentre estic parlant i en acabar entusiasmat em diu: Estic d'acord amb vostè, és un risc que val la pena córrer, penso que si poguéssim anar fins a Versalles tot seria més fàcil, allí hi ha naus a la nostra disposició, no crec que Kranza s'oposi a que n'agafem una, no les necessita per a res.
Decideixo interrompre'l. L'excessiu entusiasme que demostra no li deixa veure les dificultats de quan m'està suggerint.
- No em sembla malament com a idea, però voldria recordar-li que d'ací a Versalles hi ha més o menys mil cent o mil dos-cents quilòmetres de distancia, vol dir doncs que tardaríem cinc o sis setmanes a arribar-hi, contant que no sabem que ens podem trobar pel camí, ni si hi hauran aliments, a part de l'esgotament que...
Els ulls li brillen quan en interromprem em diu:
- Si vol anar-hi, disposo del medi de transport adequat per arribar fins allí en un dia.
- Quin? - pregunto intrigat -
- Acompanyi'm al garatge, hi tinc guardada una agradable sorpresa per a vostè, que espero el satisfarà i que resoldrà el nostre principal problema.
S'aixeca, el segueixo i anem cap allí.
Entrem, no se ben bé que vol ensenyar-me, tot i què dintre d'un munt de possibilitats ni ha una que comença a agafar cos. I així es. Dins del garatge i davant la meva estupefacció, en perfectes condicions, com si d'un tresor es tractés, hi ha una Furgoneta Renault, una autèntica joia de finals del segle vint o començaments del vint-i-un com a molt.
Em meravello.
- Com és que l'heu conservat en tan bones condicions?
Em mira i somriu cofoi.
- Bones? Fixi's
Obre la porta, puja i en donar el contacte, el motor s'engega a la primera.
Havia oblidat ja el matusser rum-rum d'un motor diesel, reconec que estic realment sorprès.
En Marcel atura el motor i baixa del vehicle mentre somriu satisfet.
- El meu avi ens va dir que en tinguéssim molta cura d'ella - afirma - que en un moment determinat podria fer-nos falta i ja ho veu, li hem fet cas tots aquests anys, revisant-la sovint i tenint-la sempre en perfecte estat, malgrat que podria semblar una feina inútil i estúpida, però ves per on, ara a arribat l'hora de usar-la.
De tant en tant dono una volta amb ella, però malgrat la curiositat natural, mai m'he atrevit a sortir del perímetre de Roses. Bé: Somriu com un nen avergonyit atrapat en una malifeta. Una vegada em vaig arribar fins a Figueres i les seves rodalies. No ho he explicat mai a ningú - afegeix - Però aviat vaig adonar-me'n que em trobava amb la mateixa situació que a Roses, absència d'éssers humans, cotxes abandonats i aquella terrible sensació de desolació per a tot reu, a més a més, el mateix sorollós silenci que ho impregnava tot. Decebut i angoixat pel desconeixement dels fets, vaig desistir. Crec que el fet de decidir callar-m'ho va ser la millor decisió, era innecessari alarmar als meus companys i, tement-me el pitjor ja no vaig voler visitar cap lloc més de les rodalies.
Mentre amb la mà acaricia la furgoneta com si d'un cavall de carreres es tractés, em diu: - Quan vulgui podem marxar cap a Versalles.
Comparat amb el fet d'anar-hi a peu, amb la furgoneta ja no em sembla tan agosarat, tot i que comporta els seus perills atès que no serà un viatge fàcil, però el veig tan il·lusionat que no goso dir-li que no.
Tornem a la casa.
Abans de sopar ho comuniquem a la resta de la comunitat. Decidim que en Marcel i el seu cosí m'acompanyaran en el viatge. No es tracte d'exposar la vida de la resta d'habitants de la col·lectivitat, pot ser molt perillós i no tenim ni idea que ens podem trobar durant el llarg camí que ens espera, ni l'estat en que ens trobarem carreteres i autopistes després de tant de temps.
Un cop carregada d'avituallament la Renault i proveïts de llaunes de gas-oil més que suficients, decidim marxar l'endemà al matí a primera hora. El dia és gris, però malgrat la plumbositat de les boires, de moment encara no plou, tot i que no crec tardi gaire, l'aire i els ocells que volen baix em donen el indicis.
Ens acomiadem de la resta de la comunitat, Sort m'abraça després de fer-ho amb el seu pare.
- Aneu en compte - ens diu amb els ulls enterbolits per un inici de llàgrimes.


*

19.
------------------------------------------------------------------------------------


Deixem enrere cala Canyelles, travessem Roses i enfilem la carretera cap a Figueres. Anem poc a poc degut a que constantment tenim d'esquivar tot tipus de vehicles abandonats al mig o en qualsevol lloc de la carretera. Fins i tot en arribar a Castelló d'Empúries ens veiem obligats a retrocedir, atès que un tràiler bolcat i travessat ens barra totalment el pas. Decidim desviar-nos cap a Sant Pere Pescador i l'Armentera, des d'allí retrobem la carretera que ve de La Bisbal travessant tot l'alt Empordà fins arribar a Vilamalla.
Amb més dificultats de les previstes arribem al seu nucli urbà, la vila resta deserta com Roses, com Castelló d'Empúries, com ho està Sant Pere Pescador o l'Armentera, com tot l'Empordà.
Donem un tomb pel polígon industrial. Afluixem la velocitat, atès que el soroll del motor pot cridar l'atenció a qualsevol ésser viu que hi hagi, si és que algun n'hi ha, que malauradament no és el cas.
Deixem el polígon i ens acostem a Figueres.
En comptes d'agafar la variant decidim entrar a la ciutat, tenim de donar unes quantes voltes per arribar al centre, els vehicles involuntàriament abandonats en qualsevol lloc segueixen dificultant-nos el pas. Finalment aparquem al bell mig del passeig i baixem.
La sensació de soledat, de desolació, és terrible, tot està envoltat d'herbotes, molts edificis s'han ensorrat producte de la degradació amb el pas del temps i la tramuntana que bufa és l’únic soroll que ens envolta. No hi ha res més terrible que el silenci gairebé absolut, almenys l'udol de la tramuntana ens recorda que encara queda un últim alè de vida. En conjunt, l’impacta visual és angoixant.
Mentre, una rata passa tranquil·lament davant nostre cercant el seu aliment. No hi ha qui pugui amb elles, son les autèntiques supervivents de la naturalesa.
De las teulada del Museu Dalí han caigut els ous en ensorrar-se el sostre, no gosem entrar a dins, preferim no veure-ho, simplement, recordar-ho com quan estava en el seu apogeu. És molt més que un símbol caigut, es tracte del centre de l'univers segons Dalí que s'ha ensorrat com les restes de la civilització que l'envolten.
Desistim de trobar algú, ja hauria donat senyals de vida en veure'ns u oir-nos. Decebuts, pugem a la furgoneta i reprenem el camí. L'autopista està envaïda també per les herbotes, a més, tenim d'anar amb cura doncs igual que ens ha passat a la carretera, està plena de vehicles travessats que tenim d'anar esquivant, uns, simplement aturats i altres estavellats o bolcats i, herbes, herbes per tot arreu.
Avancem lentament, travessem la frontera i ens endinsem dins França. En arribar a l'àrea de servei de Montpellier ens aturem a descansar, aprofitant també per fer les nostres necessitats. Estic a un no res de la Grande Motte i Palavas on havia passat més d'un estiu, però prefereixo no acostar-m'hi, com passa amb els morts, m'estimo més recordar-ho com era en la meva joventut.
Tot l'entorn de l'àrea de servei està destrossat, producte de la ira de les bandes de famèlics a la recerca del que fos, des de menjar a combustible. Un altre cop experimentem la mateixa sensació de soledat i desolació.
Mentre mengem deixo anar una ullada rutinària pel meu entorn. Em crida l'atenció un cotxe aturat a l'àrea de descans, és a uns cent metres d'on estem nosaltres. M'hi fixo atentament atès que un espès fum surt del tub d'escapament, dins si endevina una figura humana caiguda sobre el volant. Aviso als meus companys, ens hi acostem amb precaució.
Es tracte d'un home de mitjana edat, l'enretirem endarrere repenjant-lo al seient, està mort, però no deu fer gaire temps, el cos encara és calent. De sobte, uns plors al seient del darrera ens criden l'atenció, una nena de sis o set anys ens mira espantada mentre les llàgrimes brollen incontrolades dels seus ulls.
M'hi acosto intentant tranquil·litzar-la.
Li parlo en francès, veig que m'entén i li explico que no li volem fer cap mal, ans al contrari, pretenem ajudar-la. Sembla que es calma una mica. Aleshores li pregunto que li ha passat al que dedueixo era el seu pare. La nena, mig somiquejant encara, però amb força serenitat, diu que el seu nom es Nicole, m'explica que vivien a Celleneuve, a les afores de Montpellier, que allí ja ho hi havia ningú més, tots s'havien anat morint, l'última la seva mare ho havia fet feia una setmana. Aleshores el seu pare havia decidit anar cap a Paris a veure si allí aconseguia trobar algú mes viu. El preocupava que ella es quedés sola, atès que el seu estat de salut era ja molt delicat i si ell faltava també era conscient que tota sola seria incapaç de sobreviure.
Aconsegueixo que baixi del cotxe, l'agafo en braços i ens asseiem fora, li dono de beure i quan veig que s'ha calmat una mica continuo preguntant. Vull saber com havien sobreviscut el seu pare o els altres, però em diu que no ho sap, de vegades els escoltava parlant entre ells i ell deia que tant de bo no s'haguessin salvat els seus antecessors, que de vegades hi ha miracles que millor seria no es produïssin.
Per quedar-nos tots sols valia més no haver nascut - solia queixar-se sovint -
- Ara és mort - continua - m'ha dit que no es trobava bé i ha aparcat el cotxe aquí, se n'ha anat de cop enrere, després endavant i s'ha quedat quiet sobre el volant, jo m'he espantat molt i després m'he posat a plorar.
- El més probable és que hagi estat un infart - li dic -
Fa un gest d'assentiment, no crec que el que més l'importi en aquests moments sigui la causa de la mort del seu pare, ni que tan sols sàpiga que és un infart, però si te l'edat suficient per comprendre el que representa la mort d'una persona.
- Vols venir amb nosaltres - li dic - Anem cap a Versalles, a les afores de París, més o menys a fer el mateix que pretenia el teu pare.
- D'on veniu? - pregunta ja una mica més refeta d'un esdeveniment tan trist i més per les circumstàncies que envolten de la mort del seu pare - No deu haver estat fàcil viure per a ella, sense saber res, sense amic o amigues per jugar, només convisquin amb gent gran encara més desorientada que ella mateixa.
- De Roses, a Catalunya - li dic -
- Deu ser molt lluny, oi?
- Mira, depèn com t'ho miris, molt més lluny és Versalles.
Fa un gest d'assentiment amb el cap, no crec que tingui massa clar el que realment representen les distancies, atès que en tota la seva vida el seu entorn ha estat el barri i les seves rodalies.
Li explico que hem d'enterrar el seu pare, no ja per un problema de religió, si més no per la seva pròpia dignitat.
- Si no ho vols veure - li dic - ves-te'n dins del bar de la benzinera, no tardarem gaire, quan acabem ja t’avisaré.
Ho fa i crec que és molt millor per a ella.
Al magatzem de la benzinera hi trobem un parell de pales, entre tots tres cavem un forat en un parterre i enterrem l'home, la nena plora encara mentre puja a la furgoneta amb nosaltres.
Abandonem l'àrea de servei de Montpellier, Nicole dona una última ullada des del vidre posterior de la furgoneta acomiadant-se per última vegada del seu pare.

*
























20.
------------------------------------------------------------------------------------


A les ciutats de Lyon i Toulouse donem una volta pel centre sense trobar restes de vida, ni tant sols observem la presència de neohumans. Continuem travessant França, fins que en arribar a l'alçada de Fointenebleau ens aturem a descansar.
Baixem del vehicle per estirar una mica les cames. El cansament pot més que les ganes d'arribar, a part que si una cosa he i hem après tots plegats, és a no tenir cap mena de pressa. Nicole em pregunta per que anem a Versalles des de tant lluny per trobar gent si a Cala Canyelles ja en som uns quants.
És difícil explicar-li a una criatura que no coneix res d'abans i amb prou feines d'ara, com funciona tot l'engranatge de la societat i la necessitat de procrear i agrupar-se per aconseguir sobreviure com a espècie, però intentant ser el màxim didàctic possible li plantejo la finalitat del nostre viatge.
- Veuràs, igual que el teu pare, nosaltres, creiem que pot haver-hi més gent en altres llocs que hagi sobreviscut i, si aconseguim trobar-los ens podem ajuntar. Quants més siguem, sobre tot gent jove, noies que puguin tenir fills, més possibilitats tindrem tots plegats de sobreviure i d'organitzar-nos també.
Ho entens?
Ella assenteix, sembla que si ho entén, continuo amb la meva explicació:
- En ser més gent, podem gaudir dels recursos que tenim d'abans, però necessitem posar-ho en marxa i per això....
M'aturo de cop. Una idea m'ha vingut de sobte al cap:
La radio!
Pot ser que algú en algun lloc estigui emetent si ha aconseguit generar energia. Deixo a la nena a mitja explicació, la idea em sembla com a mínim interessant i viable.
- Perdona'm que et deixi a mitges - li dic - se m'acaba d'ocórrer una idea.
M'atanso a la Renault, engego la radio i començo a buscar pel dial, provo totes les freqüències sense obtenir cap resultat positiu. Decebut, constato que només ha estat una possibilitat remota i és palès que no ha funcionat.
- Que fas? Pregunta en Marcel.
- Res, He tingut una idea que semblava bona però que no ha donat resultat, se m'ha ocorregut pensar que potser algú en algun lloc podia estar emetent per alguna freqüència, no sé, algun missatge o tan sols música, alguna senyal de vida.
- I?
- De moment no he trobat res, però no estaria de més que anéssim provant-ho de tant en tant. Mai se sap.
La nena em mira, espera que continuï, que acabi de posar-la al corrent o, segurament necessita que algú li parli per distreure's, per oblidar els últims esdeveniments.
...Dispensa'm - li dic -
Resumint el que t'estava explicant, pretenem arribar a Versalles que és a les afores de Paris, allí esperem trobar-hi una persona que ens pot deixar una planejadora, que és com un cotxe però que vola molt de pressa pel cel. Creiem que ens pot ser molt útil en la recerca dels possibles supervivents.
Sembla que comprèn les meves explicacions, malgrat la tristesa, dona la sensació d'estar una mica més tranquil·la. Aconsegueixo que mengi una mica de fruita, que agraeix.
Pugem a la furgoneta i continuem el nostre camí.

A mida que ens anem acostant a Paris, el nombre de vehicles abandonats al mig de l'autopista augmenta considerablement, els sortegem com podem, fins que ja pràcticament a l'entrada, un tràiler travessat que va envestir tres o quatre cotxes, ens barra totalment el pas.
Baixem i intentem trobar la manera de sortejar l'obstacle, però no hi ha res a fer, la única solució seria treure els rails de separació de la mitjana i continuar per l'altra banda, però no disposem de les eines adequades i tornar enrere fins l'últim peatge, no ens garanteix que puguem arribar per allí, atès que mentre pujàvem hem vist també més d'un tràiler travessat.
No sabem que fer, a part de continuar a peu no tenim cap més solució. Mentre estem donant voltes intentant trobar-ne una més viable, sento un soroll que m'és molt familiar i que s'acosta ràpidament cap a nosaltres. Al cap d'uns moments i davant la sorpresa dels meus acompanyants, una planejadora aterra rere nostre, d'ella en baixen dos Stairc.
S'acosten a nosaltres, però la seva actitud no és gens amenaçadora, ans al contrari jo diria que estan sorpresos per la nostra presència, si és que la sorpresa estès dins la seva programació. Simplement deuen haver detectat el que per a ells és un grups d'objectes estranys i han vingut a investigar.
Un d'ells s'acosta i ens pregunta:
- On aneu?
Penso que només hi ha una resposta que entendrà:
- Preteníem arribar al Quarter General de l'OMU a Versalles, però ens hem quedat encallats aquí, acabàvem de decidir d'anar-hi a peu quan heu arribat vosaltres.
- Que hi aneu a fer allí - preguntà el primer dels Stairc.
Volem veure Kranza per una qüestió molt important, ell em coneix.
Soc Abraham - afegeixo -
Veig que ho entenen, de fet la identificació de noms de persones si forma part de la seva programació i Kranza o Abraham estan dins dels seus codis. Un d'ells parla uns moments per l'intercomunicador mentre assenteix amb el cap. A continuació ens convida a pujar a la planejadora.
- Anem. Kranza us espera.
Els meus acompanyants estan sorpresos per la velocitat de la planejadora, de fet, no havien volat mai, és doncs el seu baptisme a l'aire. En uns minuts aterrem al verti-port de Versalles, tot resta exactament igual que l'última vegada que vaig estar-hi, encara que observo molt menys moviment de personal neohumà.
Kranza ens està esperant, el veig molt acabat, però malgrat tot força un somriure en veure'ns.
- Benvingut Abraham.
Com estàs?
- Vaig fent, i tu?
- Ja ho veus, a les últimes, molt em temo que això s'acaba.
Escolta'm! On els has trobat? - pregunta assenyalant els meus acompanyants.
Li explico tota la historia des de la meva arribada a Roses, com trobo Sort i el seu petit grup i després la nena a l'àrea de servei de Montpellier, així com el motiu que ens ha portat a visitar-lo.
Somriu.
- Et vaig donar un comunicador, només tenies de fer-lo servir i hauria enviat una planejadora a recollir-vos.
- Ho sé, tu ho has dit, el tenia, però el vaig llençar només arribar a Roses, no em preguntis ara perquè, tampoc et sabria donar una resposta que sonés convincent, simplement en un moment determinat vaig decidir llençar-lo al mar, suposo que era una manera estúpidament definitiva de trencar amb el meu passat, però ves per on ara et necessitem.
Torna a somriure, més aviat és un intent que es queda només en un rictus.
- Ja no importa, heu arribat igualment, ara, reconec que n'ets de tossut eh!. Finalment t'has sortit amb la teva. Haig de reconèixer que tenies raó, la natura és molt més llesta que nosaltres, tu me n'acabes de portar la prova.
Penso que no és ara el moment oportú per retreure-l'hi res, per tant només em limito a somriure lleument.
- Oh! soc un mal educat - ens diu - aquests anys de soledat m'han transformat en un ésser esquerp, passeu, passeu, us puc oferir menjar i beure i si voleu podeu passar la nit aquí, tinc llits de sobres. Necessito tant parlar amb un grup d'humans - afegeix -
Entrem dins el Quarter General rere d'ell.
Una sala gran ens acull, ens asseiem mentre parlem una mica de tot. Uns servents EPROY ens porten tota mena de menjar: Carn, peix, verdures i pa.
Del vi ni us en hauria de parlar, després de més de cent anys madurant és senzillament extraordinari. Els meus acompanyants fan uns ulls com a taronges davant un àpat tan pantagruèlic, molts dels aliments que se'ls hi ofereixen son totalment desconeguts per a ells, com un deliciós assortit de patés, o els formatges, però s'ho cruspeixen tot en un tres i no res.
Kranza els observa sense dir res, les nostres mirades es creuen, jo tampoc dic res. Penso que no cal.
Després de menjar ens ofereix cafè i licors, soc l’únic que el coneix, me'l prenc i en Jean Claude i el seu cosí segueixen el meu exemple. Aleshores Kranza parla:
- Així que preteneu trobar més humans supervivents.
- Aquesta es la idea - li dic - crec què quan més siguem i si ens podem ajuntar, les possibilitats de supervivència i desenvolupament seran moltes més. Tenim tota la civilització anterior al nostre abast, només necessitem posar-ho tot en marxa i la resta vindrà per si sola..
- No serà fàcil - m’interromp -
- Ho sabem, però creiem que com a mínim val la pena intentar-ho. No hi tenim gairebé res a perdre i si molt a guanyar. Per cert - pregunto -
- Vosaltres no n'heu localitzat cap?
El gest de la seva cara denota una certa incomoditat. Malgrat tot em diu:
- Al principi alguns, els varem incorporar als supervivents, però ja saps la fi que varen tenir la majoria, des de fa més de cinquanta anys no n'hem trobat cap més, tot i que tampoc es que ens hàgim dedicat a buscar-los. De fet, si és que ni han tenen de ser fora de les zones urbanes, la ciutat és massa hostil en aquestes circumstancies, l'única esperança la teniu en zones rocalloses, valls profundes, vora mar, o ves a saber on, potser en el lloc més inversemblant, però no a les zones urbanes.
Somric, sap que hi ha més supervivents, no ens ho vol dir però ens dona pistes i m'estimo més no preguntar-li directament que en varen fer dels que varen trobar, em limito a creure'm la seva versió.
- Veuràs Kranza, jo no, però ells tenen molt de temps, si ens deixes una planejadora t'ho agrairem, és una eina imprescindible per dur a cap la feina de recerca. Com t'he explicat abans, aquest és el motiu principal de la nostra vinguda.
- Agafeu quan vulgueu - contesta - aquí ja ens sobra de tot, aquests que veus per aquí son els últims EPROY, els queden tres o quatre anys i ja no n'hem fabricat més, de fet, ja no tinc ningú humà a cap laboratori per poder-ho fer, ara si que és el final.
- O el principi - l'interromp-ho - s'acaba una època i en comença una altra, amb l'esperança d'anar endavant i no reincidir en els errors anteriors.
- Hi tornareu a caure, més tard o més d'hora - postil·la escèptic - l'espècie humana no te remei i ho saps perfectament.
- No! No ho se i tu tampoc ho pots saber, però ells i, jo també, creiem que val la pena de intentar-ho. És una oportunitat única per tornar a començar de zero i amb la lliçó ben apressa, no la podem desaprofitar.
Assenteix amb el cap.
- En aquest punt hi estic d'acord, és més, estic segur que al principi tot anirà bé. Però quan dic que tornareu a caure en els mateixos errors, em refereixo a més endavant, quan un cop superades les penúries inicials i en començar a viure una mica bé, sortiran a la superfície tots els defectes i malvestats d'aquesta maleïda espècie.
Decideixo interrompre la seva perorata negativista. No vull que desanimi als meus companys, a més, ell no és precisament la persona més adequada per parlar del millor i pitjor de la espècie humana.
- Perdona'm Kranza, però ara estem parlant per parlar i saps que ni tu ni jo ho veurem, deixa'ls doncs que ho provin, és la seva oportunitat i ja que han tingut la sort de sobreviure, que intentin almenys treure'n profit d'aquesta circumstància. Ells son el nous homes, com si tot tornes a començar, disposen d'una segona oportunitat i crec que tenen tot el dret del món a intentar-ho, t'ho dit abans i torno a insistir-hi, es la seva oportunitat, no la nostra. Malauradament nosaltres ja varem fer el que varem fer. A més, pensa que ells no tenen la dependència anterior, aquí no hi ha televisions, ràdios, diaris, hipoteques ni cap necessitat a part de la mes peremptòria que es sobreviure alimentàriament i, això ho tenen bastant ben solucionat. Son gent senzilla que a la tarda treu les cadires a la platja i xerren entre ells de les seves coses.
¿Que no ho veus que no estan contaminats i difícilment arribaran a estar-ho mai?
¿No entens o no vols entendre que s'han tret de sobre tots el llast feixuc que la societat anterior arrossegava? Que tardaran molts anys a tornar a tenir aquest tipus de problemes i dependències i que, segurament si son llestos i aconsegueixen aprendre i recordar el seu passat no hi tornaran a caure mai mes. ¿No entens encara que el secret de la vida rau en la senzillesa en no tenir ni desitjar res que necessàriament no et faci falta, que vol dir no necessitar masses coses, no tenir por de res i per sobre de tot mantenir la innocència?. Com deia Cioràn un filòsof romanes del segle XX: "aquell que no havent tingut mai res en la vida ha tingut el que realment necessitava, ha estat molt a la vora de l'estat de consciència que pot portar-lo a la felicitat"
- Tens raó - contesta compungit - dispensem, només soc un vell escèptic i amargat.
Deixem la conversa i agraïm a Kranza tot quan ens ha ofert. Sortim al jardí, la temperatura és fresca. Versalles no és Roses a principis de Desembre, del cel gris plumbós comencen a caure els primers flocs de neu.
Kranza s'atura.
- Escolta Abraham: Abans de marxar m'agradaria que veiessis una cosa, però serà millor que vinguis tu sol, preferiria que els teus companys s'ho estalviessin, no crec que estiguin preparats encara. Aquest és un assumpte només entre tu i jo.
M'acompanyes? - insisteix -
Miro als meus companys que assenteixen.
Ja m'imagino que em vol ensenyar i no em fa cap gràcia, però li ho dec, malgrat tot, li ho dec i se que tinc d'anar-hi. Vol que contempli la decadència de la seva obra, l'ocàs dels neohumans dels que abans n'estava tan orgullós. Pretén que contempli el fracàs absolut del nou ordre en el que ell hi creia amb tanta fe, del seu món feliç.
Decideixo acompanyar-lo, honestament no m'hi puc negar. Pugem a una planejadora i sortim de Versalles.




*











21.
------------------------------------------------------------------------------------


Volem a poca alçada sobrevolant París.
La visualització de l'estat actual dels habitants de la ciutat és terrible. Els carrers, les aceres o les places estan plens de cadàvers de neohumans que acabat el seu cicle, resten inerts, al terra molts, asseguts d'altres, a penes se'n pot veure algun de viu.
Una dona passeja amb un cotxet aliena al drama del seu entorn, limitant-se a complir la tasca per la que ha estat dissenyada. És una visió esfereïdora, gairebé surrealista. No hi ha escombriaires per recollir-los i els seus cossos de disseny es podreixen lentament, tanmateix que si fossin éssers humans.
Puc contemplar els Camps Elisis, la plaça de la Concòrdia o el museu del Louvre que com la resta de la ciutat, resten pràcticament buits.
Kranza aterra la planejadora als camps de Mart, al costat de la Torre Eiffel.
Baixem i caminem en silenci fins el Quai d'Orsay, allí contemplem la rèplica de la estàtua de la llibertat que aguanta impertèrrita el pas del temps, igual que el Sena que baixa com sempre o ha fet, des de molt abans que l'espècie humana poblés la capa de la terra i molt després quan ja hagi desaparegut.
Penso en aquells apocalíptics que avisaven a qui els volia escoltar que s'acabaria el món per les malvestats de l'espècie humana. Pobres, havien d'haver-se referit directament a nosaltres. Al món, li fem el que li fem, continuarà fent la seva molts milions d'anys després que el homes ja no hi siguem, és molt més fort i humil que nosaltres, la gran raça, l'espècie superior que es pensava dominar-ho tot sense controlar absolutament res i de la que en quedem quatre gats per intentar perpetuar-la.
Una barcassa passa davant nostre, dos neohumans vius encara ens saluden.
- Es terrible oi? - comenta Kranza.
- Sí! sobre tot aquest silenci que esglaia, però no hi ha res que no sabéssim que havia de passar.
- Ho sé, però és com la mort, tothom ho sap que s'ha de morir, però ningú hi pensa i va fent via com si tingues al seu abast la eternitat.
- M'imagino que deu ser més o menys igual per tot arreu, de fet en tot el nostre viatge no hem trobat ningú, només la nena, i ens ha sorprès que a Lyon o a Toulouse no hi haguessin ni tan sols Stairc's.
- A aquestes alçades no t'hauria de sorprendre - és la lacònica resposta de Kranza.
- Val més que ens n’anem, m'estic angoixant - li dic -
Assenteix.
- Sí, serà millor que tornem a Versalles, només volia que veiessis amb els teus propis ulls el principi del final de tot.
Pugem a la planejadora que s'eleva ràpidament en direcció al punt de partida. Durant el curt camí de tornada no intercanviem ni una sola paraula, no cal, els fets han parlat per si sols. Tot comença a estar al seu lloc, mal que ara li pesi a Kranza.
Al Marcel i en Jean Claude, el seu cosí, només els hi insinuo més o menys que volia Kranza que veies, de fet no es pot comprendre si no es veu i és te plena consciència del que va ser la ciutat i el que és ara.
No es sorprenen massa, ja se n'havien fet a la idea amb tot quan els hi havia explicat el dia de la nostra trobada i durant el viatge cap a Paris. A la nena no li diem res, la podria afectar massa i ja ho està prou, donades les seves circumstancies, es tracta que es refaci mica en mica del seu estat i res alteri la seva tranquil·litat. Ha suportat masses emocions i un mal tràngol en només un dia, a la seva edat aquestes coses afecten molt i ara el que més necessita és temps i molta estima.
Ens quedem a sopar i dormir al Quarter General, de l'OMU. Atès que no tinc encara massa practica en la conducció de la planejadora, Kranza considera que és millor que fem el viatge de dia,
Penso que es una decisió raonable i li faig cas. La veritat és que tinc moltes dificultats per prefixar la ruta i finalment decidim que conduiré manualment. Dintre de tot, és més segur. Insisteix que si volem ens acompanyaran un parell de Stairc amb una altra nau, però ho declinem.
Ja ens espavilarem - li dic -
A trenc d'alba ens acomiadem d'ell, som conscients que possiblement sigui un adéu definitiu i, fins i tot per ambdós és en certa manera un acomiadament afectuós. Més de cent anys de coneixença és molt de temps, suficient per oblidar antigues diferencies, o si mes no deixar-les a banda, atès que ja es tard per a tot, fins i tot per barallar-nos en disquisicions sobre el bé i el mal, el mal ja està fet i el bé es inabastable per a ell i possiblement per a mi també.
Pugem a la planejadora i abandonem Versalles. Paris es va empetitint rere nostre mentre el sol comença a sortir com cada dia des de fa milions d'anys, reflectint-se en la lleugera capa de neu caiguda el dia abans, que verge de trepitjades, reverbera impol·luta.



*




22.
------------------------------------------------------------------------------------


Anem seguint les cicatrius que ha deixat l'autopista per orientar-nos, l'assumpte de prefixar la ruta, malgrat les explicacions de Kranza és massa complicat per a mi, un cop arribem a Roses en Marcel que és molt més espavilat que jo per aquestes coses, ja s'ho estudiarà amb calma i segur que de seguida la sabrà conduir molt més bé que jo.
Des de dalt és més visible la gran quantitat de vehicles de tots tipus que hi resten abandonats. De fet, tota l'autopista és un enorme cementiri de ferralla. La percepció del desastre és molt més palesa des de l'aire.
En arribar a l'àrea de servei de Montpellier ens aturem un moment, Nicole vol recollir alguns efectes personals del maleter del cotxe, que amb les presses de l'anada hem oblidat.
Continuem el viatge.
A mig matí arribem a cala Canyelles.
Hi ha molt a explicar per part dels meus acompanyants i els deixo que s'esplaïn, mentre vaig a banyar-me a la platja.
L'aigua esta glaçada, però un cop passada la primera impressió si està força bé. Nedo amb força, mentre, el meu cos s'acostuma poc a poc a la temperatura.
Surto al cap d'uns minuts, m'estiro a la sorra i deixo que els raigs tebis del sol d'hivern m'escalfin. Al meu costat s'hi estira Sort.
- Hola Abraham! Com és que t'has banyat, l'aigua deu estar molt freda, oi?
- Deu ni do, però ja hi estic acostumat, només es la primera impressió.
No fa cara de quedar-se massa convençuda ni amb ganes de provar-ho, s'asseu mentre em diu:
- Volia donar-te les gràcies per portar-me una amigueta.
- No l'he portada, ens l'ha varem trobar a l'àrea de servei de Montpellier. No t'ho ha explicat el teu pare?
- Si, però m'és igual, la qüestió és que és aquí i podré jugar amb ella, fins ara només tenia dos nens més o menys de la meva edat per jugar, doncs les nenes o son grans o molt més petites que jo i els nens ja se sap que son diferents i no es pot jugar amb ells a res que no sigui a pilota.
Somric, és molt adulta per la seva edat, les circumstancies que l'han envoltat des del seu naixement hi han ajudat, però.
Després de mandrejar a la sorra una bona estona tornem cap la casa. Reconec que m'ha fet molt de bé trobar Sort, amb ella i Nicole tinc llargues xerrades, els hi explico contes, juguem a la xarranca i altres jocs que recordo de la meva infància, anem a Empúries o la Ciutadella i els parlo de la historia d'aquelles pedres mil·lenàries i d'altres èpoques del temps anterior.
Sovint anem també a la biblioteca i trio amb molta cura que tenen de llegir, sembla que els hi agrada i allí hi tenen material de sobres per a tota la seva vida.
A Sort i Nicole els hi fa molta gràcia que ompli una fitxa cada vegada que ens emportem un o més llibres, els hi explico el perquè ho faig i sembla que ho entenen, elles decideixen fer-ho també. Escolten les meves explicacions amb molta atenció, gairebé respectuosa diria jo i, aprenen moltes coses que mai - si n'hi hagués - cap escola els hi podria ensenyar i, per sobre de tot - crec - tenen plena consciència de qui i on son.
La veritat és que Sort es la nineta dels meus ulls, Nicole potser per les seves circumstancies no és tan oberta, però Sort, és com la filla que mai vaig tenir i m'hi aboco constantment. Després de tants anys de soledat la seva presencia és com una alè de vida per a mi, una flaira d'aire nou que m'embriaga i m'omple el cor i l'esperit. Entre nosaltres dos s'estableix una corrent de mútua complicitat que pel compte que em te em cuito prou d'atiar.
Un dia a mig matí estem tots tres asseguts al passeig de Roses, Sort va mirant el seu entorn, sembla distreta, però noto que alguna cosa li balla pel cap, fins que finalment es decideix i em pregunta:
- ¿Perquè no ens expliques com vivíeu abans que passes tot?
Me les miro a les dues.
- Em preguntes com vivia jo? o la gent en general?
- Bé, tu també, però em referia a tothom. Els pobles, les ciutats, els països.
Dubto uns moments com enfocar la meva versió, no es tracte de pintar-li ni molt negre - no seria cert - ni tampoc de color de rosa - menys encara - Decideixo doncs donar els hi una visió generalitzada més que detallar qüestions purament puntuals i costumistes que no son tan importants, centrar-me en el conjunt de fets que ens varen portar fins a la solució final de Kranza i amb aquesta intenció els hi començo a explicar:
Doncs mireu. Molt bé, massa fins i tot, fins el punt d'haver-nos transformat en una societat superficial, mesquina, egoista i en certa manera parasitària. Engolíem tot allò que necessitàvem per viure bé nosaltres dels països del tercer mon. Petroli, gas, aliments, roba barata confeccionada en unes condicions infrahumanes i a més a més un turisme colonitzador i moltes vegades sexual.
Érem com una esponja que ho absorbia tot, sense adonar-nos-en que en la mida que empobríem als altres generàvem una llavor d'odi per la humiliació a que els sotmetíem amb la nostra falsa opulència. Només doncs uns quants gaudíem de benestar a costa de la gran majoria, que passava fam i misèria.
Aquesta opulència de la societat occidental augmentava dia a dia en detriment dels altres, sense que a nosaltres ens importes, obsessionats com estàvem en consumir i comprar mil i una bajanades, moltes de les quals no necessitàvem per a res. Estàvem doncs, davant d'una obscena ostentació d'un suposat benestar a costa de les mancances dels altres, sense ser-ne, llevat de casos excepcionals, realment conscients.
Dins de la nostra pròpia societat hi havia moltes injustícies també, però gairebé ningú se'n preocupava, tothom estava només obsessionat en viure el més be possible. Canviar de casa, de cotxe, viatjar quan més lluny i més exòtic millor, sense preocupar-se per res més que de nosaltres mateixos, considerant que els problemes els tenien d'arreglar els altres, que a la seva vegada consideraven que els altres eren uns altres i així en un acte de hipocresia col·lectiva, no és veia res més que quan es volia veure. Els problemes dels altres no eren els nostres, no podíem fer-hi res, a part de exclamar, pobrets! quan veiem algun reportatge a la televisió de guerres, accidents, fam o misèria. Simplement ho observàvem sense veure-ho, com una noticia més, sense que realment ens afectés. Aquesta situació larvada, agreujada per les continues guerres al front asiàtic amb l'Islam, varen portar un terrorisme generat per la nostra pròpia exaltació de la opulència, fins que varem estirar tant del fil que tot va petar i va acabar com ja sabeu.
Tot començà a esmerçar-se l'onze de setembre de 2001 amb l'atac suïcida a les torres bessones de Manhattan, a Nova York, per part de dos avions segrestats pels terroristes islamistes d'Ossama Bin Laden. Les torres es varen ensorrar i hi moriren gairebé cinc mil persones, després l'onze de març de 2004 a Madrid, el 7 de Juliol de 2005 a Londres, el pànic i el terror sotjaven en qualsevol àrea urbana del mon occidental, la fragilitat del sistema els feia fàcilment vulnerables, en qualsevol ciutat, qualsevol dia de qualsevol més de qualsevol any podia esclatar la tragèdia.
Era la guerra a casa, no a milers de quilòmetres i contemplada a través de la televisió, era la sang dels innocents, vessada en nom d'Alà per uns i de Déu per els altres.
Va ser molt més que això, fou l’inicií d'una espiral de violència generalitzada, a Afganistan, Iran, Iraq, Síria. Orient contra occident, moros contra cristians, l'etern conflicte entre israelians i palestins i, enmig d'aquest desori, el degoteig constant d'atemptats d'una banda i represàlies per l'altra en una onada de violència sens fi.
Arribà un moment en que el cost financer d'aquest desori fou impossible de suportar, tot se'n va anar en orris i la resta més o menys us ho vaig explicar el dia que ens varem conèixer.
Ambdues es queden amb un gest pesarós que es reflecteix en els seus rostres, veig que els ha afectat la meva narració de quan va passar, malgrat la seva edat son perfectament conscients de la magnitud de la tragèdia.
- I els nens? Eren feliços? - pregunta la Nicole -
Somric, penso que els nens gairebé sempre ho son de feliços, sobre tot si tenen l'afecte dels seus, malgrat que puguin passar dificultats i penúries, al cap i a la fi, l’únic mon que coneixen és el seu.
- Els nens vivien molt bé - els dic - però només als països desenvolupats. No els faltava de res, tenien roba, menjar a dojo, escoles, vacances. Podien jugar amb tot tipus de joguines, fer activitats extra escolars, estudiar per anar a la Universitat i en línies generales gaudien de l'afecte dels seus pares i familiars.
Sí! vivien molt bé.
- I els altres nens?
- No tant, tenien moltes mancances, encara que a la seva manera també eren més o menys feliços, com a mínim més que els seus pares. Però n'hi havia molts que es veien obligats a treballar en circumstancies molt difícils i oneroses per a ells, d'altres - sobre tot les nenes - en bastants països, des de molt jovenetes les obligaven a prostituir-se.
- Que vol dir prostituir-se? Em pregunta Sort.
Me la miro.
No li havia d'haver dit, ella és un ésser en estat pur. Igual que la resta de la comunitat, no en saben res d'això i se'm fa molt difícil explicar-li.
Però alguna cosa li tinc de dir, no pararà fins que estigui satisfeta amb la tafaneria pròpia de la seva edat i les ganes d'aprendre.
- Veuràs, diguem que a les nenes les obligaven a fer coses que elles no volien amb senyors més grans, petons i coses per l'estil. Quan sigueu més grans ja t'ho ho explicarà la teva mare.
No semblen gaire convençudes, però alguna cosa deuen haver captat, o no s'atreveixen a preguntar-ho, doncs sembla que es conformen amb la meva explicació. Suposo que els faltarà temps en arribar a casa per preguntar-li a la seva mare a la que acabo de posar en un bon compromís. Ho sento, però soc d'abans i reconec se'm fa difícil parlar d'aquestes coses amb les nenes, segur que la seva mare els dirà les paraules justes i adients
Canvio de tema.
- No hi penseu més - els hi dic - el passat, passat està, ara es tracte de mirar endavant i procurar recuperar la part més positiva d'aquella societat que ja mai més no serà i, en gran part aquest objectiu depèn de vosaltres quan sigueu grans. Teniu la gran avantatge que en tenir molt poc, no necessiteu a penes res, només allò més elemental i d'això en teniu de sobres. No te d'haver-hi en aquesta petita societat, enveges, rancúnies ni ambicions desmesurades. Només bona voluntat i predisposició cap els altres.
En aquesta societat, un altre cop, com al principi, no hi haurà rics ni pobres, súbdits i vassalls, o poder i sotmesos. Tots sou exactament iguals i el nexe d'unió entre vosaltres ha de ser la solidaritat, la paraula i la complicitat i, vosaltres, les més joves i teniu una responsabilitat molt importat, decisiva. La més important i decisiva de totes perquè de vosaltres depèn tot.
Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta comunitat. Cada vegada que es mori algú, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida. Aquesta és la vostra responsabilitat.
No se si son capaces de pair tot quan els hi estic dient, però es bo que en prenguin nota i ho retinguin en el seu subconscient, més endavant recordaran les meves recomanacions que penso els faran molta falta. Son encara massa joves i pures per entendre moltes coses i potser - afortunadament - molts dels vicis i defectes de la societat anterior no les arribaran a afectar mai, però és bo que almenys en siguin conscients. Quan siguin grans, la seva escala de valors serà molt diferent, però en la mida que sàpiguen el que es bo i el que no, l'aplicaran amb molt més encert.




*


23.
------------------------------------------------------------------------------------


El temps va passant sense cap incident digne de ressenyar, llevat de les petites anècdotes quotidianes que ajuden a fer un xic distreta la vida rutinària de la comunitat. Des que varem tornar de Versalles, en Marcel no ha fet comentari sobre el motiu que ens hi va dur, penso que és millor deixar-lo estar, quan ell consideri oportú decidirà que fer. Potser son manies meves però fa ja uns quants dies que m'adono que està preocupat donant-li voltes a l'assumpte que ja m'imagino quin és.
Finalment es decideix a afrontar-lo.
Un dia en tornar de passejar per la Ciutadella, s'acosta i em diu que vol parlar amb mi a soles. Se'l veu capficat i ho entenc, abans que m'ho digui m'imagino els seus dubtes entre deixar que tot continuï igual o intentar trobar d'altres supervivents, amb las avantatges i també el risc que la presa d'aquesta decisió comporta, per a ell, la seva família i la resta dels seus companys.
Ens asseiem al porxo i el deixo que parli:
- Miri Abraham, li confesso que estic preocupat, atès soc conscient que alguna cosa s'ha de fer, però no se quina decisió prendre. D'una banda, entenc que els que som aquí, atès les edats que tenim, com a comunitat, a llarg termini tenim poques possibilitats de sobreviure, per tant sembla evident que tindria de prendre alguna decisió i quan més aviat millor. Fixi's que quan tot va començar érem gairebé una cinquantena de persones i ara ja ho veu, només en som quinze, amb l'inconvenient afegit que ens hem saltat tota una generació. Tenim molta gent gran i pocs joves que a més, llevat de la nena francesa son consanguinis entre ells.
Fa una pausa mentre beu un got d'aigua i continua:
- Entenc doncs que per aquí no anem enlloc, és una fi anunciada amb la conseqüent angoixa i desmoralització dels que vagin quedant, però a banda, em preocupa incorporar-hi més gent - si és que n'hi ha en algun lloc - No sabem qui ens trobarem ni com seran, ni si pot ser bo o dolent per nosaltres. El nostre cas m'imagino no deu ser molt diferent al d'altra gent que es pugui trobar aïllada durant molts anys, sols o en petits grups.
Miri Abraham, aquí hem aconseguit crear una espècie d'oasi on no hi ha enveges, rancúnies, odis ni res de tots els mals de la humanitat. Tinc por de contaminar-ho, el temor que intentant fer-los un bé, l'arribada de forasters els compliqui la seva existència fins ara tranquil·la i plàcida.
- M'entén?
Assenteixo.
- Hi és clar que l'entenc - li dic - però és un risc que te de córrer i la decisió és seva, jo poca cosa puc fer ja a part d'esperar la mort, però vostè és el líder natural d'aquesta petita comunitat i te de prendre una determinació, la que consideri millor per la seva supervivència. Per això varem anar a Versalles a buscar la planejadora - afegeixo -
- Ja ho se! - contesta - però vostè, si es trobés en la meva situació, que faria? - em pregunta mirant-me als ulls -
Jo? - perdoni'm, però és la seva decisió, ja l'hi he dit, li vaig donar la idea i ja te la planejadora, en el seu moment vaig prendre la meva i em vaig equivocar, no voldria tornar a fer-ho ara, a més, és una responsabilitat que no em correspon a mi, es totalment seva i dels seus companys.
Davant la seva cara d'estranyesa, intento argumentar els motius de la meva decisió.
- Que quedi clar que no l'estic defugint, només pretenc que entengui que no soc jo qui la te de prendre.
Es queda uns instants pensatiu, sense dir res, s'aixeca i comença a caminar amunt i avall pel porxo. Torna a asseure's mentre em diu:
- Deixi'm pensar-m'ho, la veritat és que estic immers en un mar de dubtes.
- Ho sé - li dic - no és una decisió fàcil. Pensi que de vostè depèn en gran part el futur de la espècie humana, almenys en el seu territori. Si la meva teoria és correcta i crec que ho és, hi ha d'haver diversos grups de gent escampada per arreu igual que vosaltres. Seria massa casualitat que no hagués sobreviscut ningú més.
En Marcel m'escolta amb atenció mentre continuo exposant-li els meus raonaments:
- No cal que els busquem a tots, només que aconseguíssim trobar-ne un centenar dins el perímetre de Catalunya, seria suficient. D'acord?
Assenteix, ja sap per on vaig, però insisteixo, vull que entengui que és la única possibilitat de sobreviure que tenen com a espècie. Quedar-se quiet, no fer res, a la curta o a la llarga, és desaparèixer definitivament.
Continuo:
- Doncs bé, vostè pot agrupar-los aquí o en un altre lloc, però junts, tindreu molta més força, més capacitat d'organització, en definitiva de sobreviure. Si no fa res, si no pren la decisió, serà la fi. Vostè ho sap i jo també.
Sort s'acosta a nosaltres acompanyada de la Nicole.
- Que esteu parlant?
Pregunta amb la tafaneria pròpia de la edat, o potser conscient quan estem intentar decidir, atès la seva maduresa.
El seu pare els hi explica la seva intenció a les dues nenes que òbviament ho troben bé, per a elles, més gent vol dir més amics i amigues.
Deixem la conversa, en Marcel necessita rumiar la seva decisió i com si d'alguna cosa anem sobrats és de temps, penso que és millor que s'ho agafi amb calma i la decisió sigui la que sigui, la prengui conscientment.
L'endemà al matí després d'esmorzar en Marcel em diu que ja ha decidit el que ha de fer.
- M'ho he estat pensant i he decidit que aniré a cercar els que quedin, m'haurà d'ensenyar com funciona la planejadora, vostè és l’únic que més o menys sap portar-la.
Hi estic d'acord, a més penso que en poc temps la dominarà molt més be que jo, que no es que en sigui precisament un expert.
El diumenge al matí en Marcel reuneix la petita comunitat per comunicar-los que ha pres la decisió de sortir a buscar supervivents. Els hi explica més o menys per sobre com ho pensa fer i sospesa les avantatges i inconvenients que pot comportar aquesta decisió per a tots plegats. Acaba el seu parlament tot dient-los:
Us ho faig saber més que res, perquè m'agradaria saber la vostra opinió, com afectats en el bo i dolent que en podeu ser en el supòsit que trobem més supervivents i de les conseqüències inesperades que ens podem trobar en el cas d'haver-n'hi i que a més vulguin incorporar-se al nostre petit grup.
Només és una possibilitat - afegeix - però em veig en la obligació de fer-vos-ho saber i comptar amb la vostra aprovació. Es tracte d'una decisió important que hem de prendre entre tots, doncs a tots ens afecta.
No hi ha a penes deliberacions, tothom hi està d'acord. En Jean Claude s'ofereix a acompanyar-lo, jo vull anar-hi també, no sabem que, ni qui ens podem trobar en aquesta recerca i serà prudent que algú es quedi a la planejadora vigilant per si sorgís algú problema imprevist.
Un cop presa la decisió, decidim marxar quan més aviat millor, hi ha una certa frisança i ja que hem decidit anar endavant, no val la pena perdre més el temps.
Decidim emprendre la recerca l'endemà al matí a primera hora. No se què estem més, si nerviosos o excitats, o ambdues sensacions alhora. De fet, és lògic, un nou ventall de possibilitats s'obre davant nostre i, per sobre de tot si te èxit el nostre percaçament, el fet de garantir la pervivència de la petita comunitat haurà justificat la decisió que s'ha pres.
Em costa mol adormir-me i suposo que als companys els succeeix el mateix.


*

















TERCERA
PART
















Com en un miratge
a l'horitzó blavíssim
hi creixen barques.




24.
- Cala Canyelles (Roses) 2144 (D.C.)
------------------------------------------------------------------------------------


Després d'esmorzar i amb provisions per a uns quants dies ens acomiadem de tothom, pugem a la planejadora i arrenquem el vol.
Podríem anar i tornar cada dia, de fet aquesta és la idea inicial, però ens podem veure obligats a pernoctar al lloc on arribem per més d'una circumstància, tenint en compte que no saben qui ens podem trobar, ni on, ni en les condicions en que estaran. Sembla doncs que davant aquest panorama incert, portar aliments no ens farà cap nosa.
En Jean Claude ha tingut una bona pensada, hem fem uns petits pamflets per deixar-los escampats a les poblacions per on passem, fent els hi saber que hi ha un petit nucli de supervivents a Cala Canyelles i convidant-los a venir-hi a viure, o si més no a posar-se en contacte amb nosaltres.
Crec es tracte d'una bona idea, doncs és possible que algú en veure la planejadora ens confongui amb extraterrestres o qualsevol altre perill desconegut per a ell i s'amagui esporuguit. No podem oblidar que estem parlant de gent solitària en la majoria dels casos, o almenys és el que suposem. Gent que desconeix quan va passar, desconnectada del que en podríem anomenar concepte de societat tal com estava estructurada abans i, que per tant desconfia de tot allò que li es aliè. En canvi el paper sembla lògic que el recullin i en llegir-lo - els que en sàpiguen - i assabentar-se de la nostra presencia vinguin cap a Roses, o en el cas contrari, almenys s'assabentin de la nostre presència i decideixin que fer.
Arribem a Figueres. Mentre la sobrevolem, observem la vila que resta deserta com la ultima vegada que hi varem estar. Volem tan baix com podem per visualitzar-ho més be tot sense observar la més mínima senyal de vida humana. Ja hi havíem estat sense resultats positius, per tant considerem que no val la pena aturar-s'hi, per iniciar la recerca és millor anar a provar sort en altres llocs on tinguem més possibilitats d'èxit.
Lamento no compartir l'entusiasme d'en Marcel i Jean Claude, el seu cosí, doncs molt em temo que ens costarà trobar algú, han passat masses anys i casos com el d'ells son molt excepcionals. Entenc però, que per diferents circumstàncies cabia la possibilitat de trobar més supervivents, però si es tractava de casos molt puntuals, les possibilitats de sobreviure i sobre tot perpetuar-se, en la majoria dels casos era zero.
Malgrat tot quan raona el meu cap, el meu cor sempre m'ha dit que si que n'hi havia, ells en son la prova i aquesta es la fe que ens guia a tots tres. Només em preocupa el desànim en que poden caure tots plegats si no aconseguim trobar a ningú.
Abandonem la vila de Figueres i ens dirigim cap a Girona.
Quan arribem a l'alçada de Bàscara, mentre la sobrevolem en Jean Claude ens crida la atenció:
- Atura't un moment - crida al seu cosí - Em sembla que allí a baix al pont hi ha algú.
Mirem en la direcció indicada.
Te raó.
Al bell mig del pont sobre el riu Fluvià, que hi ha a la sortida o a l'entrada del poble, segons com es miri, un home dalt d'un cavall ens està observant, el seu palmell li fa de visera i no sembla excessivament preocupat per la nostra presencia, doncs no fa cap gest de sortir corrents o amagar-se.
De fet, suposant que ho volgués fer, atesa la velocitat de la nostra planejadora comparada amb el seu rudimentari mitjà de transport, tampoc hi seria a temps. M'imagino doncs que conscient d'aquesta circumstancia, es limita a observar-nos més encuriosit i sorprès que no pas espantat.
Aterrem uns metres davant seu, en Marcel i jo baixem, Jean Claude es queda a la planejadora, és el que hem acordat atès que no es tracta d'anar amb excessives confiances, sempre hi hauria la possibilitat que ens paressin un parany, tot i que en aquest cas l'home sembla totalment inofensiu i el lloc on és sembla el menys indicat per preparar una emboscada.
Fent evidents i ostentosos signes d'amistat per tranquil·litzar-lo ens hi acostem, ell, immutable ens espera mentre ens saluda alçant la ma dreta.
- Bon dia mestre - li dic en arribar a la seva alçada - No us volem fer cap mal, ans al contrari - afegeixo -
L'home ens torna la salutació, tot dient-nos:
- Vatua l'olla. ¿D'on heu sortit? D'ací o d'un altre lloc? Qui sou? I, d'on carall veniu amb aquest estri tan rar? - pregunta més encuriosit que no pas espantat -
Somric, no deu estar gaire al dia dels avenços de cent anys enrere pel comentari que ens ha fet. Tampoc em sorprèn massa, tot i que no se'l veu molt preocupat per la nostra presencia, més aviat em dona la sensació què el que està és intrigat. Decideixo continuar la conversa a veure que en puc treure d'ell.
- No! - li contesto - res de tot això, només son homes de carn i ossos com vos, que després que els nostres avantpassats aconseguissin com vos sobreviure a la gran catàstrofe, ens hem aplegat a Roses, concretament a Cala Canyelles. Estem buscant més gent que hagi perdurat com vos o nosaltres per si volen venir a viure allí.
Quants més serem millor per a tots - afegeixo -
- Esteu sol? O hi ha més gent amb vos?
L'home sembla que entén que no som res estrany, es treu una petaca i paper de la butxaca, parsimoniós diposita la picadura en el paper i amb una sola mà l'embolica, cargola les dues puntes i l'encén.
Havia fumat fins els quaranta anys, comprenc la seva desesperació davant la manca de tabac, la picadura és més forta, però a falta d'ell, val més això que rés. Em sorprèn que hagi mantingut l'hàbit, atès que no crec que hagi arribat a veure mai un cartró de tabac. No sé, aquest aspecte no és el més important ara, suposo que es devia anar mantenint la costum amb el pas del anys com en tantes altres coses.
L'home aspira profundament, treu una golatxada d'espès fum mentre parsimoniós em contesta:
- Oh! en som quatre o cinc només, tot homes que ens hem anat arreplegant amb els anys, tot i que jo en soc el segon més jove malgrat tenir-ne ja setanta dos.
Fa una pausa per aclarir el concepte, doncs sent tan pocs sembla evident que ha de saber si en son quatre o bé cinc, tot i que tractant-se d'un habitant de l'Empordà mai se sap.
- He dit quatre o cinc - matisa - perquè aquest matí quan he sortit, en Marià, un dels meus companys, estava molt malament i no crec que piuli quan torni. Aquest Marià fou l'últim en arribar encara no fa un any, havia viscut sol des que tenia quinze anys a les afores de l'Escala, és el més jove de tots i ja ho veieu, s'està morint. No està gaire bé del cap - afegeix - massa temps sol i massa ventot.
L'escolto amb molta atenció, malgrat el desconeixement i la soledat, m'adono que han seguint continuant mesurant el temps, senyal que varen rebre informació dels seus antecessors.
- Viviu molt lluny d'ací? - li pregunto en veure que a mida que agafa confiança es va obrint a la conversa -
- No, aquí a la vora, a Camallera, però de tant en tant m'agrada anar fins a Figueres o per les rodalies a rampinyar quan puc esgarrapar. Pel camí sempre hi cauen quatre figues, pomes, algun que altre conill o qualsevol cosa per omplir el pap.
No passem pas gana - aclareix - però a part d'anar a cercar menjar, també m'agrada sortir una mica a escampar la boira, si no se'm fa molt avorrit estar tot el dia al poble.
La veritat és que en ser tots vells, ens avorrim molt - afegeix -
Quan jo era petit, a Llagostera n'érem bastants i era més divertit, però tothom es va anar morint i en quedar-me sol vaig decidir tirar amunt i mireu, aquí a Camallera hi havia en Siscu, en Jaume i el Quimet i mira, vaig decidir quedar-m'hi.
Malgrat la nostra insistència, no el podem convèncer que vingui amb nosaltres, diu que en aquell estri tant estrany no pensa pujar-hi ni boig i que el cavall no el vol pas perdre.
No sabria tornar - afegeix - és més burro que jo, que ja és dir - somriu sorneguer -
El deixem doncs i quedem que ens n’anem a Camallera i allí ens hi retrobarem.
Seguint les seves instruccions i arribem en cinc minuts. Aterrem al centre del poble al bell mig de la mateixa carretera que el travessa, davant d'un antic forn de pa i botiga de queviures. La casa aguanta bé, al contrari de la majoria. No hi ha cap dubte que és on i viuen l'home del cavall i els seus companys.
Rere la porta del magatzem un home treu el cap encuriosit i espantat alhora.
M'adreço a ell intentant tranquil·litzar-lo.
- Bon dia mestre!
No us amagueu, no volem fer-vos cap mal, ens hem trobat a un company vostre a Bàscara, ara bé cap ací, no ha volgut venir amb nosaltres, li feia poca gràcia pujar a la planejadora i a més no volia deixar el cavall sol, però ens ha dit que en Marià estava malalt.
- Com està?
- En Marià és mort - es limita a contestar l'home amb veu fosca -
- Podem passar?
- Que voleu i d'on veniu? - Pregunta amb un to ple encara de malfiança -
Malgrat tot, la porta s'ha obert una mica més i podem entreveure el seu rostre.
L'home és gran, a penes te dents, la cara molt arrugada. Quatre cabells blancs es revolten mal escampats pel seu cap, però la seva tafaneria pot més que la desconfiança inicial.
- Venim de Cala Canyelles a Roses, allí hi vivim una quinzena de persones de tots els sexes i edats i intentem trobar més gent que hi pugui haver escampada per tot arreu per si volen venir. Tal i com esteu ací crec que seria millor per a tots, junts sempre tindrem més possibilitats de sobreviure i la vostra experiència sempre ens pot ajudar.
Sembla que li passa la aprensió inicial i obre la porta del tot oblidades ja les seves prevencions envers nosaltres. S'han d'entendre les circumstancies en les que viuen ell i els seus companys. Sols, durant tants anys, pensant que no hi havia ningú més al món, amb vagues referències a la situació anterior i sense saber ben bé que carall va passar, és lògica la seva malfiança, més encara quan ara, de sobte quan havien perdut ja tota esperança apareixem nosaltres com caiguts del cel. Mai millor dit.

En Marcel i jo entrem dins, asseguts en un sofà del menjador hi ha els altres dos homes però no veiem el mort, deu ser en alguna cambra de la casa, o potser ja l'han enterrat.
Ens conviden a seure interessats per escoltar-nos. No han perdut del tot les normes de la cortesia més elemental, doncs ens ofereixen pa i vi. Els poso al corrent encara que una mica per sobre dels fets que varen succeir i per fi saben el que va passar cent anys enrere, tot i que no donen la sensació de sorprendre's excessivament. Suposo que en el fons, se'ls hi en fot tot, ells tampoc varen viure tots aquells esdeveniments, el seu mon ja era així en el moment de néixer i, l’únic que poden recordar son les histories més o menys esbiaixades, que explicades a la vora del foc pels seus antecessors, els devien arribar de petits.
Els hi oferim menjar fresc del nostre que agraeixen i es cruspeixen sense manies ni gaires modals, mentre, fem temps esperant que arribi el seu company, l'home del cavall. Ho fa una hora més tard, encara du - ara apagada - la cigarreta a la boca.
Parsimoniós, baixa del cavall, el lliga a una argolla i s'acosta poc a poc.
- Veig que ja els heu trobat - adreçant-se a nosaltres -
- Això sembla - li dic - i talment com he fet amb els seus companys l'acabo de posar al corrent de tot.
Igual que els seus amics, no demostra excessiu interès, però creu que si seria millor venir a viure amb nosaltres, tot i que insisteix que ni boig pensa pujar a la planejadora.
- Ja vindrem amb el carro xino xano - ens diu -
No tenim cap pressa. El mon ja hi era abans que nosaltres - afegeix filosòfic - tot i que dubto que llevat de la que dona l'observació de la vida i el pas dels anys, en sàpiga res d'aquesta branca que tant a ajudat a entendre l'ésser humà i el seu comportament al llarg dels segles i, tan poc ha donat de menjar als seus aferrissats practicants, entre altres coses desesperats pel poc cas que se'ls hi ha fet.
Els ajudem a enterrar el company traspassat, no hi ha planys ni llàgrimes, els animals no ploren, la mort és part de la lluita diària per sobreviure i ells porten tota la seva vida instal·lats en aquesta dinàmica. No se'ls pot demanar més. A l'home del cavall li expliquem com pot arribar a Cala Canyelles. Ens acomiadem d'ells quedant en trobar-nos allí.



*



















25.
------------------------------------------------------------------------------------


Continuem el nostre periple amb molta més fe i empenta en veure que els primers resultats han estat positius. En contra del que pensava Kranza - o ens volia fer creure - mica en mica anem trobant més gent per diversos indrets.
A Sant Gregori, a les afores de Girona hi ha un grup de dotze persones, que de fet provenien de la capital, però havien acabat en segona generació arrelant allí.
Pel que els hi havien explicat els seus antecessors, en el moment de la destrucció estaven treballant en els soterranis de la Catedral fent tasques de recerca arqueològica. En sortir i trobar-se amb l'espectacle dantesc de destrucció, la primera reacció fou anar cadascú a casa seva per comprovar l'estat de les seves respectives famílies. En comprovar-ho, decebuts i angoixats tornaren a trobar-se a la Catedral, on decidiren amagar-se una temporada, doncs desconeixent l'origen dels fets consideraren que era millor no deixar-se veure. Penso que devia bufar forta la tramuntana en el moment de sortir del soterrani, de no ser així els gas NEC els hauria afectat, varen tenir per tant doble sort, d'estar on estaven i de la força del vent.
A Besalú una vintena, dinou a Olot, gairebé quaranta a Vic. Deu a Moià, sis a Castellterçol que coneixien l’existència dels de Moià, però - ai la espècie humana - s'havien barallat feia anys, tants que ja no recordaven perquè i, malgrat les mútues carències i la proximitat geogràfica, a dia d'avui encara no es parlaven.
És un periple llarg, ple d'esperança i sorpreses constants, que ens demostraven la capacitat de supervivència de la espècie humana en les circumstancies més adverses. Una espècie humana que en tots i cadascun dels casos, havia continuat endavant sense saber que carall va passar en el moment de la gran exterminació.
Quan els hi expliquem com va succeir tot, em dona la sensació que la lliçó està ben apressa i dubto que mai arribin a caure una altra vegada en el mateix error, almenys durant unes quantes generacions.
Especial menció dels fets faig quan ho explico, primer als de Moià i després als de Castellterçol. Crec que ho entenen i ens n’anem amb el convenciment que els petits problemes que havien tingut, els solucionaran de bona manera, com hauria de ser i gairebé mai no ha estat.
A Tàrrega ja s'han organitzat com nosaltres i a la vila i conviuen en pau i harmonia més de cinquanta persones que disposen d'un acceptable grau de qualitat de vida, atès que han aconseguit generar energia i restablir l'aigua corrent. A més, cultiven tots tipus de fruites i verdures, així com cereals i oli i, a part disposen de força bestiar.
Aprofitem que van per davant nostre per veure com han solucionat una sèrie de problemes de tipus quotidià i en traiem bones experiències que ens poden ser molt útils per aplicar a la nostra comunitat.
També hi ha un cas semblant a les comarques de Tarragona, a Reus en son gairebé seixanta i a Montblanc una trentena. A Amposta n'hi viuen uns quaranta.
Tots s'han anat agrupant mica en mica, producte de diferents circumstancies, però amb el denominador comú de la ignorància dels fets anteriors i la necessitat i les ganes de sobreviure.
Parlem amb un home de Les Cases d'Alcanar. En el seu cas, ell en quedar-se sol amb el seu germà, decidiren com hem fet nosaltres mirar de trobar algú i en fer-ho a Reus, allí es varen quedar. S'hi trobaven bé i ja no havien buscat més.
Curiosament, llevat de casos puntuals que ja he esmentat, la resta no recorda com varen sobreviure els seus progenitors, llevat d'un home de Sirga que ens trobem i ens explica que els seus pares i uns amics havien anat a practicar la pesca submarina i en tornar és varen trobar tot el drama, però amb la ignorància que ell ara ja no té de quan havia succeït.
Arribem a la conclusió amb ell que qui més qui menys, en aquell terrible moment per la historia de la humanitat, simplement s'havia salvat per no estar on devia, en circumstàncies variades i depenent de cadascú.
No tots volen venir i nosaltres no pretenem pas forçar ningú, però en un any que recorrem el país de nord a sud i d'est a oest, aconseguim que més d'un centenar llarg de persones d'ambdós sexes vinguin fins a Roses.
Son gent gran la majoria, raó de més perquè ho facin, atès que en grup sempre estaran més ben cuidats. Amb la resta de comunitats quedem de mantenir-nos en contacte periòdic. Els oferim la possibilitat d'anar a Versalles a recollir més planejadores, aspecte que accepten de bon grat, doncs és una eina que en qualsevol moment pot ser-los útil.
Als que volen venir, els portem fins allí. En Marcel els ensinistra en el seu funcionament, doncs creiem que és una bona manera d'estar en contacte permanent i ràpid en cas que es produeixi qualsevol emergència.
En arribar a aquest punt, decidim aturar momentàniament la nostra recerca, necessitem pair mica en mica els nouvinguts, atès que en primer lloc no volem tenir problemes d'adaptació ni d'abastament i en segon, és necessari rehabilitar més habitatges per deixar-los en condicions d'habitabilitat, a part, es tracta de aprofitar al màxim les aportacions innovadores o d'explotació de recursos que puguin contribuir els recent arribats i, tot això necessita temps.
I en dono fe que s'aconsegueixen avenços importants, sobre tot donades les nostres carències. Un dels aspectes que més procurem és recollir quanta més quantitat de gas-oil podem de les estacions de servei d'arreu del país, fins que els de Reus ens fan adonar que a Tarragona hi teníem tota una refineria amb camions cisterna inclosos a la seva i nostra disposició. No sabem quants anys tardarem en ser capaços de tornar a produir - si és que es possible - gas-oil i convé per tant, tenir-ne la màxima quantitat possible al nostre abast.
Un noi que havíem trobat a Vacarisses, amb un do natural per la mecànica, aconseguí un generador a Girona i a partir d'ací restaurar la xarxa de llum del poble fou relativament fàcil.
Un altre que el seu pare havia estat forner i li havia ensenyat l'ofici, fou capaç d'arreglar el vell forn de llenya i posar-lo en marxa, doncs amb el pas dels anys s'havia obturat i era necessari desembussar-lo. La flaira del pa acabat de coure es extraordinària, com la de l'herba acabada de segar o l'olor de la terra mullada, son d'aquelles sensacions olfactives que t'omplen i et recorden que la bellesa resideix en les coses naturals, les coses petites del dia a dia, l'anar fent via sense presses, només intentar estar en pau amb tu mateix i el teu entorn.
Aconseguir que arribés aigua a totes les cases, resultà més fàcil, tot i que fou necessari refer moltes canonades, però ens sobrava temps, materials, ma d'obra i per sobre de tot, il·lusió.
No era necessari comprovar la seva potabilitat, després de cents anys sense contaminació, no calia.
Netejarem i llaurarem els camps erms, abans terra de conreu. Hi sembrarem blat, també esporgarem les oliveres que n'hi havia i moltes, tot i que seguien donant olives, però era necessari fer-ho perquè produïssin més quantitat. Teníem una sèrie d'horts on hi havia una mica de tot, des d'enciams a patates, passant per tomàquets, mongeta tendra i d'altres verdures.
Tothom aportava el seu gra de sorra per col·laborar en el progrés de la comunitat i mica en mica ens anàrem organitzant con un grup de gent civilitzada, sense jerarquies aparents - no hi havia alcalde ni res que si assembles - però si un cert punt de control per part de persones determinades que pel seu do natural pel liderat, ben aviat es feren càrrec de les responsabilitats mes necessàries.
L'Enriquet de ca l'Isern, l'home que ens havíem trobat a Bàscara damunt el seu cavall, gaudia com un infant vestit de municipal mentre posava ordre a la vila. Sí! ja se que no feia cap falta, però és veu que el seu avi ho havia estat de municipal i, de tant sentir-ho explicar de petit, a l'home li feia molta il·lusió.
L'escola la portava la mare de Sort i, quin goig que feia cada dia al matí veure com hi anava la mainada somrient i juganera, com s'escau quan tot va bé. Ells eren la llavor i esperança de la nostra petita comunitat i us puc ben assegurar que mai en la historia de la humanitat n'hi havia hagut de més ben cuidats que els nostres infants.
En haver-hi bona voluntat per part de tothom, tots els rols necessaris pel bon funcionament d'una comunitat s'anaren repartint d'una manera natural, atenent primer les necessitats més urgents i després les altres que tot i no ser-ho tant, fan molt més agradable la vida dels ciutadans.
Veure homes ja grans sortir amb la barca a pescar com si fossin mainada en el seu primer dia d'excursió, esborronava la pell. Veies la brillantor dels seus ulls i resaves perquè la mar els respectes donada la seva evident manca d'experiència. Però pescaven, hi és clar, n'hi havia tants de peixos que tampoc és que fos molta la dificultat en agafar-los, ni tenien tampoc la necessitat d'anar a cercar-los gaire lluny.
Començàvem doncs a ser una comunitat lliure, democràtica, civilitzada i per sobre de tot il·lusionada.



*





















26.
------------------------------------------------------------------------------------


Sovint solc emportar-me a Sort i Nicole d'excursió per les rodalies de Roses, el seu mon és molt petit i vull que coneguin tot quan l'envolta. Si vius en una societat petita i tancada t'acabes tornant igual, cal doncs saber que el món és molt més gran que el petit indret on vius, et dona mes alçada de vol, de comprensió per les coses i et fa més humil.
Un diumenge al mati estàvem asseguts a la platja de Cadaqués on hi havia dut a Sort i Nicole en una d'aquestes excursions. Malgrat ser a finals de gener, el dia no era molt fresc, ans al contrari, feia una certa calor, el cel blau lliure de boires i una lleugera marinada convidaven a vaguejar.
Sort i Nicole estaven assegudes al meu costat.
La primera noto que fa estona que vol dir-me alguna cosa i no gossa, o potser no sap com fer-ho, finalment però, es decideix:
- Escolta Abraham. Tu no tens dona?
- En tenia, però ja fa molt de temps que es va morir - li dic -
- I fills?
- No, fills no, va arribar un moment en que els estats degut a la súper població, decidiren esterilitzar en massa a la gent, sobrava personal i no volien que poguessin tenir-ne més. A mi em va afectar aquesta normativa i, tal com van anar les coses després, potser fou el millor, però - somric - ara us tinc a tu i la Nicole, que en certa manera més que filles sou rebesnétes meves.
- Que vol dir rebesnétes? - pregunta encuriosida la Maria.
Ui! És bastant complicat, diguéssim que jo seria el pare del vostre avi, o potser l'avi del pare del vostre avi, no hi he entès mai gaire d'això de les qüestions de parentiu familiars, però de qualsevol manera, vol dir que vosaltres sou molt jovenetes i jo molt vell.
Somriuen ambdues, la Nicole a après català força bé en quatre dies, no hi ha res com la capacitat d'esponja de la mainada i la manca de complexos per aprendre l'idioma que sigui en un tres i no res.

Mentre anem xerrant d'aquestes petites coses, arriba en Marcel, ve de Roses amb un Range Rover que ha aconseguit posar en marxa ja fa dies. Em sorprèn la seva arribada. Que vingui expressament indica que alguna cosa haurà passat - penso - i em temo que no és bona.
Baixa del tot-terreny i s'acosta a nosaltres.
- Hem rebut un missatge en el comunicador de la planejadora - em diu - en Kranza vol parlar amb tu, em sembla que està a les últimes, només li sortia un fil de veu. Val més que el truquis - afegeix -
Tornem cap a Roses, pujo a la planejadora, agafo el comunicador i truco, la veu tremolosa d'en Kranza sona a l'altra banda de l'aparell.
- Soc Abraham, m'has trucat, que volies?
- Pots venir?.
- Hi és clar.
- No estàs bé? Oi?
- No! M'estic morint i no voldria fer-ho sol.
Està esporuguit davant la mort que s'apropa. Ell, que va decidir anorrear tota la humanitat sense que li tremolés el pols, ara te autèntic pànic a la parca, però penso que només és un pobre home vell i espantat per la proximitat de la seva fi, quan el seu poder ja no li serveix per a res i la decadència del seu cos escadusser amb la proximitat de la mort l'iguala a la resta dels mortals.
Ell, que és considerava l'home més poderós de la terra, ara es a punt de ser vençut per la seva finitud allargada gràcies a mi.
- Ara mateix venim - contesto -
- Us estaré esperant - contesta amb veu a penes audible.
En Marcel s'ofereix a acompanyar-me, crec que no es refia de la meva capacitat com a pilot, a més, reconec que em sembla bé, ja domina la planejadora molt millor que jo i, si malauradament s'ha d'enterrar en Kranza, necessitaré la seva ajuda.

Marxem cap a Versalles al cap d'una hora d'haver parlat amb ell.




*
















27.
- Versalles, Quarter General de l'OMU
------------------------------------------------------------------------------------


A primera hora de la tarda, la planejadora aterra al verti-port de Versalles. El palau resta solitari, ja no hi ha Stairc enlloc ni cap altre tipus de neohumà. Les portes resten obertes sense ningú que les guareixi de ningú. Els jardins que en altre temps havien tornat a recuperar el seu esplendor passat, ara resten abandonats, envaïts per les herbes. La sensació de l'edifici i el seu entorn és d'un evident estat d'abandonament.
Ens endinsem dins, agafem l'ascensor i baixem fins la planta -1.
Allí hi trobem Kranza.
Intenta una esbós de somriure en veure'ns.
- Gràcies per venir, us estic molt agraït - diu amb veu sincera i apagada -
Era el nostre deure - contesto - Malgrat les diferencies que hàgim pogut tenir en altres èpoques, no seria de ben nascuts deixar-te sol en aquests moments.
No goso preguntar-li com està, és evident que molt malament.
- Que podem fer per tu?
- Ai Abraham!, molt poca cosa, acompanyar-me en els últims moments i enterrar-me com cal, ja no hi ha cap neohumà per fer-ho i m'agradaria que ho féssiu vosaltres.
Sembla que la nostra presencia l'hagi revifat una mica, dons s'interessa per com ens va en la nostra ja no tan petita comunitat. Més o menys per sobre, el poso al corrent de la tasca de recerca de supervivents i els avenços que mica en mica, amb l'ajuda i bona voluntat de tots hem anat fent.
- Uns en sortireu - diu - però més endavant tindreu problemes, ja saps que en la meva opinió la espècie humana te un do especial per fer el mal. Som una raça maleïda pels déus a qui constantment invoquem, no som capaços de mantenir-nos dins d'un ordre civilitzat durant gaire temps. Un Stairc del tipus que sigui, és molt més perfecte.
La cobdícia i totes les ícies tard o d'hora apareixen i gairebé mai a fi de bé. T'ho vaig dir la última vegada i us torno a avisar ara. Ja cal que aneu en compte i que no seus escapi de les mans el control de la situació. Ho saps tant bé com jo per experiències anteriors i no ja solament la última.
- Ho se - li contesto - i malgrat aixó no et canvio cap dels Stairc d'última generació per la pitjor de les persones, però ara no és hora de tornar a començar les nostres discussions ètiques, pensa que tenim bona gent, pensa que la majoria que hem anat trobant escampats per tot el país havien perdut ja l'esperança i ara, pel sol fet d'estar junts amb d'altres, t'asseguro que s'han revifat i, en saber per fi que va succeir cent anys enrere, crec que han après de sobres la lliçó per no tornar a cometre els mateixos errors.
Saps - afegeixo - han heretat un futur incert però possible, son conscients de tot quan no han de fer i alhora del contrari. Amic meu, he dipositat moltes esperances en ells, son els hereus d'un futur civilitzat. Et sorprendries de les ganes d'aprendre que tenen tots, com hem organitzat aules per que aprenguin a llegir, atès que molts no en sabien, com tothom s'aplica a col·laborar en qualsevol tasca que s'hagi de fer pel bé de la comunitat.
La capacitat de coneixement que els ha envaït d'estudiar l'antiguitat, de conèixer els seus orígens, el mon d'abans, et sorprendria, tenen un afany de coneixement que fins i tot a mi sovint em desborda. Com esponges ho estan absorbint tot i te'n faries creus en veure com n'està de plena cada tarda la biblioteca. Allí hi tenen tot el coneixement, només ho han d'absorbir i pair, la resta vindrà per si sola.
Kranza somriu, però es un somriure trist, desencisat, gairebé agònic.
- Tant de bo tinguis raó, de fet, només que tinguin la meitat de la il·lusió que demostres tenir tu, n'hi haurà de sobres.
L'agonia de Kranza dura un parell de dies, poc a poc es va fonent, fins que a mitja tarda del dimarts expira. Ja no pot escoltar les últimes paraules que li anava a dir per suggerir-li que vingués fins a Roses amb nosaltres. Ara ja no importa i possiblement ha estat millor així.
L'enterrem al jardins del Palau i amb ell les seves quatre pertinences que ens demana: Una bíblia, una medalla de la mare de déu de Lourdes i un crucifix.
Malgrat la parafernàlia religiosa de la que es fa acompanyar per tota l'eternitat, aspecte que no em sorprèn, atès que no es nou, per part nostra no hi ha oracions, creu ni res, només el retorn d'un cos inert al seu lloc d'origen perquè els cucs se'l mengin.
Tornem cap a Roses en una planejadora cadascú, en Marcel considera que és millor tenir-ne un altra pel que pugui ser. No estarà de més - em diu - i penso que te raó.




*




28.
------------------------------------------------------------------------------------


Mentre tornem a Roses penso en Kranza, Kraziec, Lombardi i tota aquella gent que d'una manera o un altra va contribuir a tot quan va passar. Tots son morts menys jo, Abraham, el que es pensava que era el darrer home, que resto viu encara per donar fe d'aquells fets terribles i pensar només en dedicar totes les energies que encara em quedin a col·laborar en la mida que pugui amb els supervivents.
De fet, hi ha una cosa que après d'aquest cataclisme, l'espècie humana és única al planeta, en allò que és bo i també en el que és dolent, però aquesta bona gent representa la part més positiva i vital d'aquesta espècie, la generositat, la solidaritat, la convivència civilitzada i per sobre tot l'afany de lluitar per sobreviure, per tirar endavant, per construir de bell nou i començant de zero tota una nova era en la civilització que tres milions d'anys més tard, tornarà a dominar la capa de la terra amb la lliçó ben apresa.
Només l'esdevenir dels anys pot fer que es torni a caure en els mateixos errors i malauradament gairebé segur que serà així, però per que aixó succeeixi falta molt de temps i ni ells ni jo ho veurem. Mentrestant un futur ple d'esperances es davant seu i se que sabran aprofitar-lo i gaudir-lo.
I és per aquest motiu que he volgut deixar per escrit tots aquests fets perquè de generació en generació ho vagin llegint, a fi i efecte que tinguin plena consciència de quan va passar i el que no han de fer mai més, per tal de no tornar a caure en els mateixos errors del passat.
La historia es repeteix constantment i sempre s'havia dit que malgrat tot el mon anava endavant. Fa cent anys varem fer un pas molt gran, gairebé definitiu enrere, però potser era el necessari per agafar embranzida i continuar un altre cop endavant, però com cal. Si es va superar la edat mitjana amb la seva foscor, perquè no es pot superar aquesta, l'edat de la destrucció de l'home per l'home. Ara que els neohumans ja s'han extingit del tot, torna a ressorgir amb força l'espècie més forta i dèbil alhora de totes les que poblen la capa de la terra, però la única que és capaç de superar totes les adversitats i continuar sempre endavant. L'espècie humana.
Aterrem les planejadores a la platja de Cala Canyelles. Sort i Nicole corrents, son les primeres en sortir a rebre’ns. Somric mentre s'acosten, s'han fet molt amigues, no tant sols producte de la mútua necessitat que tenen l'una de l'altre, que també hi ha ajudat, si més no talment semblen germanes quan a gustos, jocs, tot en un mateix conjunt. L'una necessitava de l'altre i en trobar-se s'ha produït una comunió d'interessos que els ha anat molt bé a elles i perquè no dir-ho, a mi també.
Després de tants anys de soledat, instal·lat en un estat de profunda tristesa i desencís, és un plaer veure la seva felicitat què tant de bo puguin gaudir-la durant molt de temps. D'aquest estat de benestar que ja havia oblidat desprès de tants anys de foscor i, ara en veure-les em sento bé i penso gaudir-les fins l'últim alè, m'ho dec a mi mateix, els ho dec també a elles i penso que finalment m'ho he guanyat.
Més de cent anys has estat un espai de temps suficient per pair el meu crim i, ara, vell i cansat només penso en gaudir de la vida i d'elles fins l'últim alè, fins l'últim instant.
Jo Abraham, el darrer home del vell ordre, que acabarà amb mi per donar pas als hereus d'un ordre nou, d'un futur que ara ja no em sembla tan incert. Es més, el veig ple d'il·lusió i esperança.
He decidit també i així li ho he fet saber en Marcel i a la resta de la comunitat, que quan arribi la meva hora, portin el meu cos a les ruïnes d'Empúries, vestigi d'un passat gloriós que ja mai més no tornarà.
Allí, enmig d'aquelles pedres mil·lenàries, vull que el dipositin de cara al mar i s'escampin les meves restes pel procés natural de descomposició i la força de la tramuntana. Que n'agafi la terra quan vulgui de mi i la resta deixeu que es vagi escampant a la intempèrie, fins que mica en mica passi a ser una petita part més d'aquest paisatge.
I quan això succeeixi, voldrà dir que per a mi tot ja s'haurà acabat i podré per fi, descansar en pau.









Roses, a 11 de setembre de 2145









Nota de Sort a peu de text:


A principis de l'any 2200 D.C. a l'anomenada península Ibèrica, hi habitaven unes sis mil persones i a la resta d'Europa gairebé trenta mil.
*
En un recompte molt per sobre es podia constatar amb bastant d'encert que als Estats d'Amèrica tant del nord com del sud passaven dels seixanta mil.
*
Rússia i els seus països satèl·lits deien que n'eren cent mil, que sonava a exagerat - per variar -
*
A Àfrica es parlava de uns cent vint mil.
*
Als països asiàtics fou mes difícil de comprovar, malgrat tot es comptava que ben bé n'eren més o menys tres-cents mil en el seu conjunt.
*
A Austràlia i la resta de l'hemisferi sud n'eren uns quaranta mil.
*
Era doncs palès que la continuïtat de l'espècie humana estava assegurada per a molt de temps.




***


Agraïments:


Al meu pare, que fou el primer en llegir aquest text.
A la Montserrat Guijosa, que va trigar - una mica - a fer-ho, però finalment el va acabar i a hores d'ara encara no se si l'hi ha agradat o no.
Al Cesc Cabeza, que finalment se'l va llegir també, o això em va dir.
A Lluís Subirana, que de seguida va estar molt emetent - com sempre - i a més a més em va donar un parell de bones idees.
I a l’Albert Garriga que fou l’últim a llegir-lo

A tots ells, moltes gràcies.

No hay comentarios: