19 jun. 2010

CAMINS DE MENORCA

CAMINS DE MENORCA


Venim d'un no res,
i acabem en no res i,
en mig d'aquest desori,
ens avorrim,
entestats en sobreviure.


Arsenio Pérez i Puig


PRÒLEG

Aquesta novel·la que ja veig heu decidit llegir, és la segona part d'una trilogia, com si és tractés del senyor dels anells, la Guerra de les Galàxies, o Torrente el braç beneit de la llei, però en un pla més senzill i molt menys pretenciós.
Aquí no s'ha pretès per part meva res més que passar-m'ho i que us ho passeu bé amb les aventures del poca solta de l'Andreu Ribal i Alsedà, un individu mig cínic, mig masclista i mig cantamanyanes, o sigui un arquetipus bastant similar a qualsevol element de l'espècie humana en la seva part masculina, que se'n surt com pot dels afers en els que sovint es veu embolicat, malgrat ser bastant maldestre en tot allò en que es veu immers.
En el cas que us fa mandra llegir la primera part "Somni rera Somni" heu de saber que la trama de Camins de Menorca es completament independent de la primera, encara que òbviament hi ha referències a les situacions que es produïren ara fa un estiu a la Masia de Can Redolat i alguns dels seus personatges, però no tenen res a veure en el desenvolupament de la segona part de la historia.
D'aquesta primera part només continuen els personatges de l'Andreu, el doctor Estanislao Puigarnau i Collabós i la seva esposa que passa a tenir-hi molt més protagonisme, la senyora Consol Casas-Gibernau, atès que en la primera part era pràcticament només una referència per un fet determinat que tenia a veure amb el seu marit.
La resta dels personatges de "Somni rera Somni" o son morts o bé a la garjola, i com un dels que és en el segon lloc és en Blai Redolat, l'hereu de la fortuna del gran bagasser i dins d'ella la Masia de Can Redolat, el senyor jutge ha anomenat l'Andreu Ribal marmessor de la finca fins que en Blai Redolat surti de la presó, però per que aixó succeeixi han de passar trenta anys i un dia.
Mentrestant l'Andreu Ribal, que a part de la finca és també marmessor de la seva propia ignorància, circumstancialment amo i senyor de la Masia s'avorreix, no sap on dar-la i comença a buscar-se quelcom per fer, aquest és el perill, quan el seu cap barrina no en pot sortit cap idea bona i més o menys així succeeix.


L'autor


-------------------



De com en canviar l'entorn
de la Masia Redolat i,
en estar avorrit, decideixo
cercar un nou ofici,
adient a les meves capacitats.


1
------------------------------------------------




EL DIA ERA RADIANT, ni un sol núvol tacava el cel blau, d'aquell cel blau que només es pot donar en un dia d'estiu, quan el termòmetre frega els trenta cinc graus de temperatura i una sensació de xafogor flota en l'ambient.
Ja feia dies que en feia de calor i a diferencia de l'estiu anterior, aquest ho era de debò, potser perquè el paisatge de la Masia Redolat s'havia aclarit també i hi regnaven la pau i tranquil·litat de la que en vàrem estar tan mancats tots plegats just feia un any, quan va succeir el que va succeir

*
Perdó, he oblidat la primera i elemental norma d'educació que ens diu que un narrador te la obligació de presentar-se:
En aquest cas el narrador es un servidor de vostès, l'Andreu Ribal, el de la Masia de Can Redolat, supervivent d'un maleït estiu que ara fa un any va trasbalsar la Masia i els seus habitants amb els malastrucs resultats que els que hàgiu llegit la primera part de la història ja sabeu.

Bé, feta la presentació, com que ara ja tenim més confiança, voldria continuar la narració precisament allí on la vaig deixar ara fa més o menys un any.
*
Reprenent doncs aquest fil, després d'aquells lamentables incidents que portaren la desgràcia a la Família Redolat, enterrades la Dolors i la Maria i un cop celebrat el judici d'en Blai i la Maria Asunción, el jutge, atenent al fet que a ell li caigueren trenta anys com autor material dels dos assassinats, i a ella, quinze com a instigadora, em va designar com una espècie de marmessor de la finca, car algú responsable devia tenir-ne cura durant aquest llarg espai de temps per tal que no és deteriorés, i, qui millor que jo, devia pensar el senyor jutge, encara que de fet, no hi havia ningú més, i jo ja ho havia pressuposat.
Resumint, el senyor jutge amb molt bon criteri va decidir que fos jo i ja està, que les decisions dels jutges estan fetes per a ser respectades, sobretot si t'afavoreixen, encara que llevat d'aquest cas meu que era clar i meridià, normalment la majoria de les vegades ningú les entengui ni comparteixi.
Va dictaminar també aquest extraordinari jutge, una assignació mensual de mil cinc-cents euros per despeses de manteniment i alimentació d'un servidor de vostès o sigui jo, a càrrec de l'erari Redolat, o sigui a compte de la maleïda herència no disposada per en Blai i la Maria Asunción i no pas per manca de ganes, si més no per el seu obligatori allotjament garjolaire.
Mil cinc cents euros no és que fos gran cosa, però mirant-ho bé, ja en tenia prou. Com a mínim durant una bona temporada tenia assegurada la supervivència, que és al màxim que pot aspirar un ésser humà mitjanament conscient del seu entorn i de les seves possibilitats i tenint en compte que jo no en tenia a penes cap, ja m'estava bé, tingueu en compte que seria la primera vegada en tota la meva vida que tindria encara que fos de manera indirecta uns ingressos.
Tot estava doncs força bé d'acord a la previsió que ja m'havia fet, però aleshores se'm va presentar un problema que no havia previst, com hi havia molt poca feina a fer, m'avorria, la Masia realment ocupava molt poc temps, es tractava només de mantenir el jardí en condicions, cuidar de la piscina i treure la pols de tan en quan.

*

Em trobava sobrat de temps i a més molt sol, perquè, coses de la vida, de tenir tres dones a la meva disposició les vint-i-quatre hores del dia, m'havia quedat sol com un mussol, i cony! ni tant ni tan calb, i tampoc es tractava de matar-se a calbs durant trenta anys i un dia, que aquesta era feina d'en Blai a la presó.
Donant voltes al meu caparró, en començar a rumiar a que podria dedicar el meu temps disponible, fou quan se'm va ocórrer una sortida al meu estat d'avorriment. Tenia de buscar-me una feina, aquesta fou la primera conclusió a la que vaig arribar, que necessitava treballar, no gaire, però fer quelcom que em tingués mínimament ocupat.
Continuant amb l'assumpte de donar-li voltes al cap, vaig arribar a la conclusió que hi havia una professió que m'anava com anell al dit: Em faria investigador privat, que és una feina de poca feina, i a més, no és per res, però reunia les condicions bàsiques per ser-ne, a saber...
En primer lloc tenia una certa edat, fumava, m'agradava el wiski i les senyores, tan si fumaven com si no, o si em tractaven de tu o de vostè, un punt de cinisme i una certa amoralitat, característiques que composaven la imatge standard d'un investigador privat com s'escau.
Cert és que no hi havia dins el meu armari cap gavardina, ni un trist barret de feltre, tampoc tenia pistola ni una oficina al us, d'aquelles clàssiques, ubicades en un primer pis d'un vell bloc d'apartaments, amb aquell neó vermell per la banda de fora, que és va encenen i apagant tota la nit.
Aquí tampoc hi solia ploure gaire ni teníem prostitutes repenjades a la paret esperant un client mentre fumaven amb cara de fàstic, ni passava pel fons del carrer un cotxe de la policia amb els llums blaus girant mandrosos.
De fet, per no tenir to tenia ni un gat negre
No tenia tampoc mobles vells plens de pols, ni una porta amb el meu nom al vidre, ni una secretaria beneita i exuberant, que finalment resultava ser molt més llesta que jo.
Afortunadament no tenia tampoc un arrendador que em perseguís cada dia en baixar a la planta baixa per cobrar els tres mesos que li devia de lloguer, amenaçant-me de fotrem al carrer si no li pagava l'endemà, qüestió que òbviament no arribava fins que quan estava un molt apurat sorgia un cas miraculós i molt perillós a la llarga que permetia abonar-lo.

Resumint, a part de ganes de provar-ho i un punt de morro, no tenia res més a veure amb un investigador privat al ús, ah! i de títol ni parlar-ne. Però a canvi, tenia la Masia, que, ben mirat, donava un toc de certa distinció, decadent, però distinció al cap i a la fi.
Bé, com podeu veure, el paisatge no era massa encoratjador, però un, que és tossut de mena i bastant inconscient, malgrat aquest panorama, decidí tirar endavant l'assumpte.


2

------------------------------------------------



De com les iniciatives
em proporcionen
entres d'altres
una agradable
sorpresa genètica..



2.2
------------------------------------------------


EL PRIMER QUE SE'M VA OCÓRRER fou el més lògic tal i com estava tot plegat, vaig inserir un anunci al diari local d'Anoharra, a l'Avui, el Periódico, la Vanguardia i el País, demanant una secretaria, i un altre, oferint el meus serveis com a investigador privat, amb experiència, i digne de tota confiança.
No podia pas dir que no en tenia ni idea, ja se sap que no vendràs mai una burra negra jove, si dius que és vella, coixa i a més de color gris, aixó es més vell que l'anar a peu.
A partir d'aquest punt em vaig dedicar a esperar a que algú respires, en un sentit o en l'altre. Reconec que estava un xic neguitós pensant en les possibilitats que se m'oferirien en cas d'obtenir respostes positives a ambdós anuncis, però em vaig dir, noi! no et capfiquis, si alguna cosa et sobra es temps, tot arribarà al seu moment i si no arriba tampoc passa res, alguna cosa t'inventaràs per sortir de l'estat d'avorriment.
I així va ser, només al cap d'un parell de dies d'haver inserit els anuncis el timbre de la Masia va sonar dues vegades.
Vaja! em vaig dir, o client, o secretaria, però alguna cosa és belluga a Dinamarca.
I parlant de bellugar-se, en obrir la porta, em vaig quedar esmaperdut.
Davant meu, somrient falaguera, tenia una espècie de somni fet dona, clónica de la Maria Asunción.
- Hola! Em dic Rossy - va dir en adonar-se del meu astorament
Tu deus ser l'Andreu, oi?
- Depèn - va ser la meva contesta cautelosa, davant d'aquell meravellós exemplar amb el que m'obsequiava la mare natura -
En allargar-me la ma, insistí.
- Ei! no et facis l'orni, que ets clavat a la descripció que em va fer de tu la meva germana, la Maria Asunción.
Com un babau li retenia agafada la mà que m'havia avançat, i finalment, en obrir la boca li vaig dir:
Perdona'm, però m'has desconcertat, es evident que ets clavada a la teva germana, i ho dic en el millor dels sentits.
- Gràcies, puc passar, ¿o es que em penses tenir la resta del dia amb la mà agafada i sense deixar-me entrar?
En reaccionar definitivament deixant-li anar l'apèndix, vaig convidar-la a passar.
- Perdona'm, passa, passa, com si fossis a casa teva. I - vaig inquirir sagaçment - Vens com a clienta?, o com a futura secretaria?
En pal plantar-se davant meu, i retallant molt les distancies (era l'evidencia evident que es tractava de la germana de la Maria Asunción), mentre el seus llavis gairebé fregaven els meus, obrint la seva immensa filera de dents blanques, em va dir:
- Això ho tens de esbrinar tu, se suposa que ets l'investigador?
Tenia raó, a més, la sensació que li devia causar, com a mínim, era penosa. Però en reaccionar i agafant-la per les espatlles, li vaig dir:
- Era una broma, per tal de veure com reaccionaves, ja m'imagino que vens per la plaça de secretaria, mira, malgrat que he tingut moltes aspirants, m'has caigut bé i més encara sent germana de la Maria Asunción, des d'aquest moment la feina és teva.
Saps, m'entenia molt be amb la teva germana - vaig afegir - fou una llàstima tot el que va succeir després.
- Per cert. Com està? confesso que no l'he anada a veure ni una sola vegada, no sabria que dir-li. Ja em vaig decebre amb en Blai que ni tan sols em va voler veure, textualment el funcionari em va dir "m'ha dit que el donin pel sac" que no en vol saber res de vostè.
La gent es desagraïda noia.
- Has acabat - em va dir davant la meva verborrea.
- Sí, perdona, t'he preguntat per la teva germana.
- Està bé, resignada, d'ací a un parell d'anys li donaran el tercer grau i només tindrà d'anar a dormir a la presó, és molt de temps tancada allí dins, però almenys te una esperança que per la vida n0rmal d'una persona és a curt termini i que per a ella encara es molt llunyana, però al cap i a la fi es una data concreta.
- Me n'alegro, no era pas una mala mossa, massa ambiciosa potser.
- No soc qui per jutjar-la, la gent fa el creu que ha de fer tot i que sovint sol equivocar-se, m'ha jurat i perjurat que en Blai mai li va dir que pensava matar la Dolors i la Maria, el seu paper era aconseguir casar-se amb l'avi i heretar, després tenien previst desaparèixer amb els diners a qualsevol lloc de Sud-América.
Jo me la crec, no tan sols perquè és la meva germana, si més no perquè la conec i se fins on estava disposada arribar.
Va fer un gest d'enuig com si no li agradés parlar de aquell assumpte:
Ara deixem aquest tema i tornem on érem, la feina que m'acabes de oferir, ja em va avisar la meva germana que eres una mica fantasma, segur que soc la primera i probablement la última candidata, per tant, deixat d'endergues i diguem quines son les condicions que em penses oferir, no penso quedar-me per qualsevol misèria.

M'havia calat a la primera, de fet, lo meu, com diria lo Duran, era d'un transparent que feia fàstic, com pot voler un ser investigador privat, si el primer que passa li endevina tots i cadascun dels seus pensaments?
Doncs mira - em vaig dir a mi mateix, o sigui a jo - de la mateixa manera que hi ha gent que és dedica a la política, a cantar, a fer d'arquitecte, o a escriure súper vendes, sense tenir-ne ni idea i van tirant de la rifeta, jo l'Andreu Ribal i Alsedà, havia decidit fer d'investigador privat més o menys amb les mateixes condicions i aptituds que aquesta trepa esmentada.


- Ei! que soc aquí, i estic esperant la resposta - em va dir tot traient-me del meu capficament -
Ostres, encara que els meus ulls no ho havien fet el meu cervell s'havia oblidat completament d'ella, es ben sabut que als homes ens costa bastant fer dues coses alhora i just aixó era el que m'havia succeït.

- Perdona'm però m'he trasbalsat, em preguntaves per les teves condicions; bé, doncs, de moment, poca cosa, menjar i dormir el que vulguis, diners per tabac i poca cosa més, més endavant, si tenim algun cas, podríem anar mitges, el setanta per cent per a mi i el trenta per a tu, ah! i les despeses que es generin pel meu compte.
Com ho veus?
En frunzir les celles mentre somreia irònicament, amb el dit índex de la ma dreta començà a dibuixar els meus llavis, mentre em deia:
- Noi! tens de ser molt bo al llit per tal que em quedi en aquestes condicions tan minses, a més a més crec que tu devies suspendre en l'examen de matemàtiques, perquè a mitges segons tinc entès es al cinquanta per cent, però mira, encara em queden sis mesos de atur i em caus força bé. Per tant....
- Ho acceptes, doncs - la vaig interrompre sense dissimular la meva ansietat davant el generós panorama que se m'oferia -
- Si! beneit, però afanyat a tenir algun cas, l'atur no dura sempre i no es que sigui pas capriciosa però si que intento viure tan bé com puc. Mira, agafo aquesta feina per deixar l'altra, però pensa que cada clau que foti amb tu em costarà una fortuna.
- No pateixis, ja compliré amb escreix (espero) alguna cosa em sortirà, va, passa que t'ensenyaré la Masia i la teva habitació.
Em va interrompre.
- Val més que m'ensenyis la teva, no m'agrada perdre el temps.
La cosa començava bé, no tenia cap client però el meu tresoret després d'uns mesos de descans reparador ja havia trobat feina.

Com si l'advertència d'ella hagués obrat un miracle, atès que com aquell qui diu encara no havia tingut temps d'instal·lar-se a la Masia, el telèfon començà a sonar insistentment.



3.
------------------------------------------------



De com la trucada
te a veure amb un vell amic,
millor dit, amb un amic vell,
i amb la seva esposa.



3.1
------------------------------------------------


PROCURANT IMPOSTAR un tipus de veu d'investigador a l'ús, en despenjar l'aparell, vaig contestar.
Andreu Ribal, investigador privat, digui'm?
Massa teatral potser, doncs la veu tardà uns segons en manifestar-se, però, després d'un espès silenci finalment ho va fer.
- Tinc un cas per a vostè - semblava dubtar abans de continuar - Miri, l'he trucat perquè em consta que vostè coneix a la persona que te d'investigar, però com que es tracte d'un assumpte molt delicat preferiria explicar-li personalment, si no l'importa.
La veu no em sonava gens, tot i que era evident que ella si em coneixia a mi, però com semblava que no volia dir-me gran cosa més a traves del telèfon, després de fer veure que em mirava l'agenda, més que res per donar-me una mica d'importància i mentre els llavis de la Rossy xiuxiuejaven la paraula fantasma, quedarem en veure'ns a les sis de la tarda a la Masia.

En penjar l'aparell, la Rossy somreia satisfeta.
- Que? Cas a la vista?
- Me oui, mon cheríe.
- Mira, amb el que m'ha costat aprendre'l més val que em parlis en català, si me'l pagues ja m'apuntaré a un curset accelerat de francès.
- D'acord, doncs sí, contestant a la teva pregunta, tenim un cas i és un xic estrany, la senyora que ha trucat diu que em coneix, i a més a més m'ha dit que jo conec també a la persona a qui tindré d'investigar, que gairebé segur deu ser el seu marit. Ja has sentit que a les sis serà aquí, això vol dir que aviat sortirem de dubtes i com que la trucada m'ha posat de bon humor, et convido a dinar, podem anar a l'entrada d'Anoharra, hi ha un Restaurant que està força bé, amb la teva germana hi havíem anat a buscar el menjar més d'una vegada. M'agradaria portar-te a un lloc de més nivell, però no tenim massa temps - vaig afegir per justificar-me -
- No et preocupis - em va dir - en pitjors ports he aparcat, ja m'estarà be on dius.


Després de dinar i mentre tornàvem cap la Masia, la Rossy m'explicava la seva vida.
...És que, és molt complicat tot plegat, quan una dona jove i bonica arriba a un país estrany, sola, com era el meu cas, tenint com a única referència la seva germana que, en comptes de fer d'administrativa en una empresa d'Importació com ella és pensava, descobreix que en realitat és dedica a la prostitució i a més es l'amant de la mestressa de la casa de barrets on treballa, te tots els números per acabar igual que ella o pitjor...


Després d'una breu pausa per encendre una cigarreta continuà...
...Però la Maria Asunción era la meva única referència en mig d'una una ciutat hostil com Barcelona. La primera nit fou molt decebedora, sola, al petit apartament que la meva germana tenia rellogat a Nou Barris, tot em semblava molt sòrdid, doncs encara que nosaltres érem de família humil, a Santo Domingo, jo anava a la Universitat i dintre de la precarietat, tot el meu entorn era agradable, senzill i càlid.
En aquest punt és va interrompre, el fet de recordar la seva arribada a Barcelona, l'havia emocionat, és notava, era una sensació de fragilitat que no m'esperava d'ella.
- I després? - vaig preguntar per tal que continués -
En acostar-se un xic més a mi, sentia el contacte de la seva pell, que traspuava calidesa.
- Després, vaig estar uns dies bastant descentrada, no em trobava, ho entens?, però a banda, no podia tornar, aleshores, em vaig posar a treballar amb la meva germana, era una manera ràpida i fàcil de guanyar diners, el primer client fou terrible, però mira, a tot s'acostuma una, i, de fet, tenia les idees molt clares, un parell d'anys i fora.
Mentre, pels matins anava a una Acadèmia a aprendre secretariat, informàtica i català, en fi, a preparar-me per quan em desenganxes de la sordidesa en que estava immers, tot i què, amb el pas del temps les coses havien canviat bastant, m'havia espavilat per tenir una sèrie de clients més o menys fixes, que em tractaven amb molt de respecte i a més omplien de diners el meu compte corrent.
No voldria que et pensessis que soc cínica, però allí vaig aprendre que una dona com jo, amb els homes, pot fer el que vulgui i me'n vaig aprofitar.
Un d'ells, el senyor Estanislao, em va aconseguir una feina al despatx d'un amic seu que tenia una empresa de construcció, me'n sortia força bé, fins que les coses es varen complicar i la dona de l'amic del senyor Estanislao considerà que l'atur era un lloc més adient per a mi, bé, de fet ella en va dir un altre de lloc, però això ara no importa...


Estàvem arribant a la Masia, ella va interrompre el seu relat, eren les tres tocades. En baixar del cotxe i donar-se la volta, em va dir.
- Anem a dalt, tinc ganes d'estar amb tu, si vols, hi és clar? - i afegí - tenim temps, oi?
- Oi tant! - li vaig dir - t'ho anava a proposar, però la veritat és que no sabia que fer, estaves tan entabanada explicant-me la teva vida, que no gosava destorbar-te.
En acostar-se i besar-me - va dir-me -
- Hi ha temps per a tot, ja continuaré explicant-la en un altre moment, ara tinc ganes de tu, au va! anem a dalt.

En començar a treure's la roba, em vaig adonar que tenia un cos encara més bonic i estilitzat que el de la seva germana, i jo, tan astorat estava admirant-la que ni tan sols m'havia despullat, en adonar-se'n, se'm va acostar i començà a fer-ho ella.
Tinc de reconèixer que estava nerviós com un col·legial, tot en ella era diferent. Mentre, continuava despullant-me, ja m'havia tret la camisa i en fer-ho amb els pantalons, exclamà:
- No portes calçotets?
- No! noia, és qüestió de pràctica, amb tres dones com tenia abans i anant a salt de mata tot el dia, era fonamental suprimir part del vestuari, i mira, ja m'hi he acostu...
- Déus! ja la tenia amorrada al carall, devia tenir-hi una espècie d'imant que atreia a les senyores, sinó no hi havia explicació. - . . . . . . .mat.

Hi ha maneres, maneres i maneres de xarrupar l'estri, però de la manera que ho feria la Rossy, juro que no m'ho havia fet cap de les tres ni tan sols la seva germana que també en sabia un munt.
Em pensava que m'agafa alguna cosa, que no podria aguantar-me dret, i així - ho juro - vàrem estar-hi més d'un quart d'hora, fins que es va apartar i la gresca continuà al llit una bona estona.
- Buf! li vaig dir en acabar, millor que tinguem feina aviat, perquè l'avorriment pot comportar sessions extraordinàries de sexe, un ja te una edat i a més be molt castigat per els excessos de la experiència anterior..
S'acostà i en posar-se sobre meu, i besar-me, em xiuxiuejà a l'orella: Per mi ens hi podem passar tot el dia, m'agrada molt estar al llit amb tu fent cossetes.
- Gràcies - li vaig dir - ets molt amable, però, crec que ens tindríem de donar una dutxa i preparar-nos, d'ací a tres quarts d'hora vindrà la nostra primera possible clienta i és important donar una bona imatge.
- D'acord - va dir ella - així m'agrada que siguis professional i estiguis per la feina.
- No te'n fotis de mi - li vaig dir.
- No me n'estic fotent, et juro que ho he dit seriosament, aixó de ser puntual és una de les moltes coses que he après d'aquí. Arribar a l'hora quan es queda amb algú i petits detalls d'aquests que vosaltres doneu per fets, venint d'on venia m'han resultat totalment nous.
M'ha costat - ho reconec - però ja m'he n'he fet a la idea, si vull viure aquí em tinc d'adaptar a les costums i maneres de fer, no penso tornar al meu país ni de vacances i aquí no vull tancar-me en un guetto, per aixó vaig estudiar català.
Però del meu hauràs d'aprendre que sempre hi ha temps per a tot si ets capaç d'organitzar-te. Au va, anem-nos-en a la dutxa que et donaré una ensabonada.
No vaig poder dir que no....



4.
------------------------------------------------


De com la visita,
de la senyora misteriosa,
que resulta no ser-ho
em porta records passats,
i un cas per investigar.




4.1
------------------------------------------------




A LES SIS EN PUNT EL TIMBRE AVISÀ que la nostra primera clienta acabava d'arribar.
En obrir la Rossy de qui havia aconseguit que es cordés algun botó de la camisa, la figura d'una senyora d'uns seixanta anys, distingida, i molt ben vestida, deixava en segon pla un Jaguar X13 color verd oliva amb xofer i gorra incorporats.
- Bona tarda!
Soc Consol Casas-Gibernau, he quedat amb el Senyor Ribal a aquesta hora, m'està esperant.
- Sí! ara mateix baixarà, passi si us plau, ah! si vol entrar el cotxe pot fer-ho, tenim aparcament de sobres.
- Gràcies - contestà la senyora secament - ja està bé on està.
Vaja! - és va dir la Rossy - els rics son com son, molt educats, però guardant sempre les distancies, no sigui que és vegin obligats a barrejar-se amb la plebs i se'ls hi encomani la seva vulgaritat.
En aquestes vaig aparèixer en una posada en escena, diria jo, digne del que és podia esperar d'un investigador privat al us, car, enfundat en un dels vestits d'en Blai, que m'anaven com anell al dit, camisa blanca, corbata discreta i sabates negres, ben enclenxinat i amb aire desimbolt, tot allargant la ma dreta vaig saludar a la Senyora Consol Casas-Gibernau, que ara si sabia perfectament qui era.
- Andreu Ribal, és un plaer, passi si us plau.
Li sembla bé que parlem al jardí, fa una bona tarda i s'hi està bé.
En fer un gest amb el cap, vaig interpretar que li semblava bé i, després d'ajudar-la a asseure's com si fos un autèntic "gentleman", en dir-li si volia prendre quelcom de beure.
Va fer un gest amb la mà.
- No! gràcies, anem per feina, que no tinc tota la tarda lliure.
Veurà, com m'imagino ja haurà suposat, és tracte d'investigar al meu marit, a qui vostè coneix perfectament.
En fer una pausa mentre jo assentia amb el cap - continuà:
M'imagino que en el seu moment, és devia sorprendre que se'n sortís tan bé d'aquell lamentable l'assumpte, malgrat estar-hi implicat fins la medul•la, però com que en Blai durant el judici va explicar tota la veritat de com l'havien obligat a fer el que havia fet mitjançant el xantatge, entre això i les meves influències, se'n va sortir força bé, lliurant-se de la presó, perdent tan sols la seva condició de metge, que tampoc es que l'exercís massa últimament, però en aquell període encara no sospitava res de les seves noves activitats.
Només per evitar un escàndol encara més gran, per mantenir les aparences i per aspectes que vostè no se si serà capaç de comprendre atès el meu estatus social, he seguit convivint amb ell, però des d'un distanciament total, com és pot imaginar.


Es va aturar un moment per encendre una cigarreta que va treure d'un portacigarrets lacat, la va encendre amb un Du Pont del mateix lacat i voluptuosament deixà anar la primera glopada de fum.
Miri, aniré directe a l'assumpte, crec que m'enganya, però no se amb qui, encara que si se on, doncs els dimarts i els dijous, a les nou en punt del matí, em diu que va al Banc i a donar un tomb. Després de seguir-lo varies vegades, he descobert que sempre, de manera sistemàtica quan surt de casa a peu, travessa el Parc Catalunya i s'adreça a l'Hotel Mozart, entra allí i en surt pels voltants de les dues del migdia.
Però aquí m'he encallat i no he pogut esbrinar res més. Aquest és el motiu pel que he contactat amb vostè, veurà, vull que continuï a partir d'on he acabat jo i em porti les proves que necessito per desempallegar-me definitivament d'ell, penso que ja l'he aguantat prou i m'importa un rave el que digui la gent i la meva família.
Ho accepta?
No semblava molt complicat, l'exdoctor Puigarnau tenia un embolic amb alguna mossa jove, anava dos cops a la setmana a l'hotel a fotre un clau i ja està, un assumpte senzill, quatre fotografies i cas resolt - m'anava dient a i mateix com si el cas ja estès resolt -
Li vaig dir que sí, que acceptava el cas, que en qüestió d'una setmana, dues com a molt tindria el que volia. Ella em va donar sis-cents euros com a bestreta i en deixar-me el seu número de telèfon mòbil, va dir-me.
- Només pot trucar-me a aquest número en cas d'extrema necessitat, qualsevol cosa que descobreixi ho vull saber, cada tres dies el trucaré perquè em posi al corrent de les seves investigacions, entesos?
- Entesos, demà a les nou en punt, estaré a l'Hotel Mozart fent guàrdia, pot anar-se'n tranquil·la i no cal que és preocupi, pot donar el seu problema per solucionat.
Em va mirar als ulls, la seva mirada era entre burleta i inquietant, però no va dir res, llevat d'un acomiadament amb to que em va sonar a un xic sardònic.
- Això espero de la seva eficaç gestió, bona tarda!
I se'n va anar, altiva i distant, però humana al cap i a la fi. El xofer l'esperava amb la porta oberta, i un cop aposentada, arrencà el Jaguar X13 color verd òliba, que és color de cotxe de ric i que, silenciós i majestuós abandonà la Masia camí d'Anoharra, deixant un lleugeríssim rastre de pols del camí.

Ja ho veus, m'has portat la sort - li vaig dir a la Rossy - com aquell que diu encara no has començat a posar-te a treballar i ja tenim un cas per investigar.
- Sí! i cent vuitanta euros que m'has de donar, recorda el tracte que em vares oferir, un setanta per cent i un trenta per cent per a mi.
Au va noi, afluixa la mosca.
- Tens raó - li vaig dir somrient - té, i vint de propina que no tinc canvi. Per cert, tu el devies conèixer a l'exdoctor Puigarnau, era client del palau del Sado.
- Sí, va ser ell qui em va buscar la feina de secretaria, es diu Estanislao, era dels millors clientes que tenia, molt educat i amable, les seves preferències sexuals ja son una altra historia, però ara no és el cas.
Vaja, em vaig dir, que petit és el món - em vaig dir - ni de putes es por anar sense que et conegui mig món.
Però com acabava de dir ella, aquest no era el cas, el cas era que l'endemà mateix teníem de posar-nos en marxa i així li ho vaig fer saber a la meva flamant secretaria:
Bé, deixem-nos de divagacions i anem per feina, demà començaré a investigar l'exdoctor Puigarnau, sembla un cas molt fàcil tot i que sempre hi poden haver sorpreses.
Per cert tindríem de sortir de compres, m'acabo d'adonar que no tinc màquina de retratar i és aquest un estri imprescindible per fer el seguiment i enxampar a l'infractor amb les mans a la massa, o a la mossa més aviat.
Me'n vaig comprar una d'aquestes digitals que no cal amorrar-se n'hi deixar-hi les celles, a m és a més és l'única màquina de retratar que si ets un mínim d'espavilat no retalla els caps a la gent.
Les fotos que tenia de presentar amb les proves delicte necessitaven un mimin de qualitat, prou que m'ho cobraria.


5.
------------------------------------------------



De com,
en començar a investigar,
apareixen les primeres
variacions sobre el guió,
que havia preestablert.


5.1
------------------------------------------------


L'ENDEMÀ A LES VUIT DEL MATÍ, una hora abans de l'arribada prevista de l'exdoctor Puigarnau a l'Hotel Mozart, palplantats estàvem la Rossy i jo vigilant l'entrada.
Sí! ho heu entès bé, la Rossy i jo, doncs la noia s'havia entestat en acompanyar-me tot i que l'havia advertit dels perills que aquest ofici comportava, no m'havia fet ni cas i, com que l'espera podria ser molt llarga, una companyia com la d'ella sempre era d'agrair.

Tenia raó la senyora Consol, a les nou en punt, caminant com aquell que no li va res en l'assumpte, aparegué l'exdoctor Puigarnau. Venia del Parc Catalunya, travessà l'eix Macià i entrà al rebedor de l'Hotel Mozart.
No et moguis d'aquí - li vaig dir a la Rossy - ara vinc.
- Que no penses agafar la màquina de retratar, Sherlock?
- Ostres, tens raó, dona me la.
Baixant del cotxe amb la màquina de retratar ara si a la butxaca seguí les passes de l'exdoctor, entrant a l'esmentat rebedor de l'Hotel.
Just accedir-hi, l'ascensor és tancava davant meu amb l'objecte del meu seguiment a dins, però, en atansar-m'hi, els meus ulls observaren sorpresos, que l'aparell, en comptes d'anar amunt com cabria esperar, baixava fins al sòtan -3.
Cony - em vaig dir - això no és el previst, mentre baixava cap el sòtan escales avall.
Vaig arribar just a temps per veure com l'exdoctor Puigarnau pujava a un flamant Mercedes coupé metal·litzat de matrícula andorrana.
Tenint en compte que tenien de donar tota la volta pel carrer del darrera, per accedir a l'Eix Macià, en pujar corrents escales amunt i sortir al carrer, mentre esbufegava i maleïa la meva falta de pràctica d'esport, apart del sexe i la addició al tabac, vaig fer senyal a la Rossy que s'acostés amb el Pajero, en arrencar i arribar al semàfor teníem el Mercedes davant nostre.
El conduïa un noi jove i l'exdoctor seia al seu costat. En arrencar el seguirem a una distància prudent, el Mercedes sortí de la ciutat en direcció a Can Oriach, continuà cap a Matadepera i s'acostà a una de les urbanitzacions que l'envolten.
Arribant al Cavall Bernat, ja a les afores de Matadepera trencà a la dreta, fins que després travessar dos o tres carrers, agafà un camí de terra i s'aturà davant d'una torre de luxe, d'aquelles que un sap que mai podrà tenir, llevat que encerti una primitiva o una euromillonaria, o sigui mai, ja anava bé.
Li vaig indicar a la Rossy que continués uns metres mes amunt fins arribar al primer revolt, allí, en un bosquet, aturarem el quatre per quatre.
Des d'aquell punt, enfilat damunt del Pajero i ajudat per uns prismàtics podia contemplar l'entorn de la torre. En primer lloc, era evident que estava molt vigilada per homes i gossos, a la piscina i el seu entorn, hi havia set o vuit noies, banyant-se o prenent el sol, acompanyades d'una sèrie de senyors, entre ells l'exdoctor Puigarnau que acabava d'arribar al lloc.
- Que veus? Va preguntar-me la Rossy.
- Un puticlub de luxe, en principi, hi han bastants cotxes, encara que la qüestió de les noies, m'imagino que deu ser la tapadora d'alguna altra historia més tèrbola, o no!, ves a saber?
En veure que no em contestava, deixant els prismàtics, en donar-me la volta, vaig comprendre perquè, la Rossy estava envoltada per tres armaris, que no gaire amablement em van indicar que deixés de fer el tafaner i baixés del sostre del Pajero.
Ho vaig fer, intentant mantenir la calma i la màxima serenitat possible, però els paios em miraven amb cara de pocs amics, de cap diria jo.
Atenent a les seves indicacions els vàrem seguir cap la torre, no hi havia altre solució, ni per un sol moment se'm va passar pel cap fugir, un dels paios, portava tota l'estona la mà a la butxaca i la seva cara, més aquest petit però important detall desaconsellava fer-ho.
Arribats a la torre, en baixar unes escales cap el garatge, ens varen tancar en un quartet, sense dir-nos ni paraula. Era petit, d'uns vint metres quadrats, gairebé no hi entrava claror, llevat d'una reixa a dalt de tot, gràcies a la qual no estàvem totalment a les fosques.
La Rossy estava bastant acollonida, abraçada a mi, no deia res, no feia cap falta, es notava en la seva respiració i com tremolava lleugerament.
- Tranquil·la - li vaig dir intentant calmar-la - no ens passarà res, ja ho veuràs, ens faran quatre preguntes, jo contestaré que només volíem tafanejar doncs ens pensàvem que era un puticlub de luxe i ja veuràs com ens deixaran anar.
A més l'exdoctor Puigarnau em coneix i sap que soc inofensiu, no crec que en sàpiga res de la missió que m'ha encomanat la seva dona. Se m'ocorre que podriem dir que veníem a veure si tenien feina per a tu. Que et sembla, faig pinta de macarra?
- Calla, no diguis bajanades que no estic per endergues en aquest moment.


De fet, calladet hauria estat molt més maco, malauradament, el desenvolupament dels esdeveniments, tal com us explicaré a continuació, va ésser bastant diferent a les meves apreciacions inicials.
Al cap d'uns deu minuts de restar tancats a l'habitació es va obrir la porta, en el seu contrallum aparegué reflectida la figura de l'exdoctor Puigarnau, rera seu, els nostres amics acabats de conèixer aconsellaven prudència en els nostres moviments.
L'exdoctor en entrar, va prémer un interruptor que nosaltres no havíem descobert i la petita habitació s'il·luminà mentre tancava la porta i els seus protectors s'esperaven fora.
- Benvinguts al paradís! - ens va dir somrient - Perdonin les molèsties que els hagin pogut ocasionar els meus amics, és la seva feina, saben. Per cert - adreçant-se a la Rossy - veig que et segueixes conservant d'allò més bé, encara que potser tindries d'escollir millor les teves amistats, aquest desgraciat d'en Ribal, em temo que no és un bon company de viatge per a tu.
Ella no li va contestar i jo tampoc vaig dir res, no era el moment de vacil·lar ni de intentar defensar el meu orgull ni la meva dignitat, el vaig deixar que continués el seu parlament a veure que sabia i on volia anar a parar.
- Bé, sembla que tenim un petit problema amb vosaltres dos, sabeu, sou molt tafaners i això no és bo, la meva dona tenia d'haver escollit algú més professional que dos aprenents com vosaltres per seguir els meus moviments.
Ho sabia, el malparit ho sabia, em veia a venir que no tot seria tan fàcil de resoldre com m'havia pensat en un principi.
Va fer una pausa mentre es refregava les mans, semblava, millor dit, era evident que gaudia de la seva situació de predomini i del nostre acolloniment.
- Heu estat de sort, no soc cap mala persona i us deixaré anar, però abans com a petit advertiment, compartireu una estona amb uns amics meus que us posaran al corrent del que els hi passa als que son massa tafaners, espero que no torneu més per ací ni us dediqueu a seguir-me, si ho feu, em veure obligat a prendre unes mesures molt més contundents que no crec que us agradin gaire.
Espero que us complagui el meu missatge d'acomiadament - va dir mentre es donava la volta per anar-se'n.

La porta es va tancar rera seu, era evident que la situació s'havia complicat, de fàcil no en tenia res aquest cas i em preguntava si la senyora Consol era conscient de l'embolic en que estava posat el seu marit, ella que només es pensava que tenia un embolic passatger amb una noia qualsevol i en tenia tot un mostrari i alguna cosa més que amagava i que encara no sabíem. A més a més ara tenia el problema afegit que ell sabia que l'estàvem seguint, possiblement perquè abans era ell qui ho havia fet amb ella i sabia que havia estat a la Masia parlant amb mi.
- Andreu, aquests paios ens fotaran una pallissa que quedarem arreglats - va dir-me la Rossy -
En intentar tranquil·litzar-la, li vaig dir.
- No ho crec, l'ùnic que vol es espantar-nos perquè deixem de tafanejar, sap que som inofensius i d'ací a una estona ja veuràs com ens deixaran anar.
No pot arriscar-se tampoc, no li convé, sap que no hem descobert a penes res, i millor per part nostra, d'haver-ho fet si que podriem començar a acollonir-nos.
- Sí, però sap que l'estem seguint i que ho hem fet seguin instruccions de la seva dona i que la podem informar del que hem vist.
- Precisament en aixó pensava ara, en la seva dona, hauríem d'avisar-la, almenys que no l'agafi desprevinguda, però aixó seria reconeixer que l'hem cagat només començar, potser serà millor no dir res de moment.
Si ho fem, se'ns ha acabat el cas i sent el primer no el vull deixar anar així com així.
No semblava gaire convençuda dels meus raonaments.
- Tu diràs el que vulguis Andreu, però tot plegat no m'agrada gens, tinc males sensacions, diria que tot aixó ens va molt gran i que acabem de posar-nos en un bon embolic i de rebot n'hi hem generat un altre a la nostra clienta.
Mira, no se que si cou ací a dins, però jo diria que es bastant més que quatre putetes que alegren el dia a paios de diners, el meu nas em diu que hi ha més històries i de més calat, pensa que per aixó sol no farien falta tens guardaespatlles armats ni gossos.
Vaig intentar tranquil·litzar-la un altre cop, traient-li ferro a l'assumpte, però per dintre meu pensava que tenia molta raó.



6.
------------------------------------------------



De com es compleixen
les amenaces de l'exdoctor,
de la manera més inesperada
i humiliant,
almenys per a mi.


6.1
------------------------------------------------



PASSAREN GAIREBÉ UNS DEU MINUTS des de la marxa de l'exdoctor fins que la porta tornà a obrir-se, el nostre amic de la mà a la butxaca ens va fer un gest que sortíssim de l'habitació.
- Ho veus, li vaig dir a la Rossy, ara ens deixaran anar i ja està.
Ja t'ho he dit.
Ella va somriure, enganxada a mi, però seguia estant acollonida, els seus ulls donaven la sensació que encara no ho veia gens clar. No anava desencaminada, no ens varen deixar anar, almenys on nosaltres volíem, en acompanyar-nos pel jardí, el travessarem i ens feren pujar a dalt de la torre, allí, l'home de la ma a la butxaca ens va indicar una habitació.
Hi vàrem entrar, era tota blanca amb un enorme llit circular al mig, el terra, de moqueta color blau marí, i els miralls que hi havia al sostre, indicaven clarament la finalitat a que estava destinada la cambra. Començava a preocupar-me i la Rossy per l'expressió de la seva cara, crec que també.
L'home de la ma a la butxaca va parlar per primera vegada.
- Despulleu-vos, fiqueu-vos al llit i espereu.
A continuació va marxar, mentre tancava la porta amb clau.
La Rossy em va mirar, els seus ulls eren pura interrogació, però començà a despullar-se i jo la vaig imitar. A continuació ens estirarem al llit, l'un al costat de l'altre, tot esperant a veure que passava.

Varen passar cinc minuts que se'ns feren molt més llargs, de sobte la llum és va afluixar, i tota la tonalitat de l'habitació va canviar el blanc pel vermell, aleshores del fons sortiren dos nois i dues noies negres, també anaven despullats, alts tots com un sant Pau, eren cossos d'aquells que normalment no es veuen pel carrer. Per acabar-ho d'adobar, els nois tenien una eina que superava amb escreix la mitjana nacional.
Apa noia, que gaudiràs d'una bona eina - li vaig dir sorneguer a la Rossy - i a més a més en estèreo.
- N'estàs ben segur - contestà - en veure com les parelles s'acostava a nosaltres però no en les posicions que jo lògicament havia previst.
Merda! M'havien tocat el negres a mi, la mare que!... l'exdoctor Puigarnau, aquesta afronta me la pagaria, no sabia encara quan ni com, però me la tenia de pagar i amb escreix.

Primer es van dedicar les dues noies a satisfer la Rossy que s'ho passava bomba mentre els nois no deien res, però quan al cap d'una bona estona la van deixar més que satisfeta, els dos nois la van penetrar alhora mentre ella cridava i gemegava com una boja, jo no deia res, esperava a veure que passaria amb mi, tot i que ja m'ho veia a venir, finalment un dels nois em va estirar indicant-me em poses de boca terrosa i em vaig témer el pitjor, el que succeí al cap d'uns moments, el paio em va envestir amb l'estri amb totes les seves forces sense cap mirament.
El que va fer l'altre posant-me l'estri a la boca ja ni os ho penso explicar.
El meu crit el devien sentir per tot l'orb del mal que em va fotre, a la Rossy li podia agradar molt, però a mi era la primera vegada i el fill de sa mare em va fotre molt de mal.
Sort, que afortunadament, no va durar molta estona i, en un quart d'hora em van enllestir, després se'n varen anar tal com havien vingut, deixant-nos sols a l'habitació que mica en mica recuperà el seu color blanc original.
La Rossy se'm va acostar i abraçant-se, començà a besar-me per tot arreu.
- T'han fet molt de mal, oi?
La vaig besar també, tot dient-li, doncs mira, sí! però algú ho pagarà molt car això d'avui, en pots estar ben segura, però molt car.
En aquestes estàvem mentre ella m'acariciava, quan en obrir-se la porta de la cambra aparegué somrient l'exdoctor Puigarnau.
- Bé, ja us podeu vestir, i marxar, espero que l'advertiment hagi fet efecte, no torneu mai més per aquí, puig de fer-ho, el que os espera no cal que us digui que seria molt pitjor.
Entesos?
Assentirem tots dos, un cop vestits, acompanyats per l'exdoctor, l'home de la ma a la butxaca i els seus amics, abandonarem la torre cap al Pajero.
Allí, tornà a advertir-nos que anéssim en compte i s'apartaren del 4X4, mentre jo, intentant aparentar que res m'havia afectat massa, ni tan sols l'atzagaiada del paio aquell, en arrancar el cotxe vaig saludar-los com si m'acomiades d'uns bons amics, però just arribar a la primera corba, quan ja no ens podien veure, vaig aturar el cotxe i estirant-me de boca terrosa al seient del darrera, li vaig dir a la Rossy que conduís ella, que el mal que em fotia el cul era insuportable.
I va ella i encara se n'en fot de mi, rient com una boja mentre conduïa cap Anoharra i les seves riallades omplien el paisatge en un dels dies mes foscos i tristos de la meva vida.

7.
------------------------------------------------


De com mica en mica,
em refaig de la meva
lamentable experiència,
amb l'ajut de la Rossy,
que vol fer un petit viatge.


7.1
------------------------------------------------


ABANS D'ARRIBAR A CAN REDOLAT la Rossy va cercar una farmàcia de guàrdia per proveir-nos de Nolotil i pomada, la veritat és que més que el mal físic que em feia el cul, era el psicològic de la humiliació soferta, la ràbia que sentia en aquests moments algú la pagaria molt cara, però, ara no era el moment, ara, és tractava de curar-se física i anímicament i d'aquest aspecte un cop mig refet, se'n va cuitar la Rossy amb una dolçor i tendresa, que era d'agrair.
No tenia pas cap ganes de sortir enlloc, la meva moral estava per sota del terra. Ens vàrem fer portar unes "pizzes" per dinar. Després d'una bona becaina, ja semblava trobar-me bastant millorat del maleït ensurt del matí, la Rossy, que em cuitava com un nen, va dir-me:
- Escolta Andreu!, si demà al matí et trobes més bé, em podries acompanyar a Barcelona a recollir quatre coses que necessito de l'apartament, com no estava segura que em donessis la feina vaig venir només amb el que porto posat.
- T'acompanyaré - li vaig contestar somrient - a un àngel de la guarda com tu no se li pot negar rés, i menys una cosa tan senzilla com agafar el Pajero, capbussar-se dins l'Autopista, i perdre's tres mil vegades pels carrers de Barcelona, mentre intentes vanament trobar un Pàrking que estigui lliure, gaudint d'una munió de carrers en obres, que et donen aquella sensació d'haver estat ja a Bosnia, amén d'ensenyar el dit índex a tota una colla de sonats que circulen com si anessin pilotant pel circuit de Montmeló.
Vaig fer una pausa, en veure la cara que hi posava...
- Tranquil·la, estava exagerant una mica la nota, no et preocupis que ja t'hi portaré, si ho vaig fer per la teva germana, que menys no faré per tu
Va somriure, mentre m'abraçava, i ens tornarem a embolicar entre llençols, ja no em feia mal res, i la noia s'ho valia, i molt.

En acabar, mentre gaudia d'una cigarreta, pensava en els esdeveniments dels últims dos dies i la meva relació amb la Rossy, en primer lloc entre unes qüestions i les altres el meu estat d'avorriment havia desaparegut com per art d'encanteri i en segon lloc es tractava d'ella.
Aquesta dona tenia de procurar que no se m'escapolís, una joia així no la troba un cada dia, era llesta, comprensiva i molt bonica, a més, donava la sensació d'estar molt necessitada de donar i rebre afecte, m'encantava rebre'n i n'hi podia donar, en un tres i no res, totes les meves velles teories masclistes que ja havien començat a trontollar amb la Maria (q.e.p.d.) s'havien ensorrant davant la constatació que tenia entre les meves mans - i mai millor dit - un dona capaç de fer-me feliç.
Es tractava per tant, de no espatllar-ho, com ho solem fer tant sovint, i estar amatent, d'ocasions com aquesta no se'n presenten sovint.

- En que estàs pensant? - va preguntar -
Estava tan absort que vaig tardar uns segons a contestar, mentre la contemplava nua i preciosa al meu costat, somrient falaguera, i esperant la meva resposta. En atansar-m'hi, els meus llavis recorregueren el seu coll cap l'orella, mentre suaument li deia:
- Pensava només en tu, en que he tingut l'enorme sort de trobar-te, o millor dit, que tu em trobessis a mi, em temo que no et podràs pas escapolir, que en tens per estona de continuar per aquestes rodalies.
Ella va tornar-me les carícies, mentre em deia:
- ¿Que potser estic davant d'una declaració de intencions formal?
Vaig esclatar a riure, ella em mirava amb expressió burleta, aleshores baixant del llit i en agenollar-me, mentre li agafava la mà, vaig dir-li:
Senyoreta Maria del Rosario González Marques, aquest humil servidor de vostè, Andreu Ribal i Alsedà, major d'edat, poca-solta, solter, i en principi en plena possessió de les seves minses facultats mentals, te l'honor de demanar la seva mà i tota la preciositat de territori que hi va al darrera per una llarga temporada, diguem que fins que vostè - si es que ho accepta - decideixi acabar la relació.
Es va posar seria de cop, les seves mans en agafar-me la cara, l'acostaren cap la seva.
- Te n'estàs rient de mi, oi?
Jo també vaig posar-me seriós, mentre amb el dit li acariciava els llavis.
- No! no me n'estic rient de tu, t'ho dic molt seriosament, potser em falta pràctica, la veritat, és la primera vegada en tota la meva vida que em declaro més o menys formalment a una dona.
Perdona, si t'he donat la sensació que me n'enfotía, però t'asseguro que no ha estat pas aquesta la meva intenció.
Es va aixecar, asseient-se al llit, jo la vaig imitar i en abraçar-nos, restarem quiets una bona estona, fins que, en separar-se de mi, va dir-me:
- T'agraeixo molt el teu oferiment, però necessito pensar-ho amb una mica de calma, et veig molt esverat, i aquestes coses es tenen de pensar i analitzar sense presses, no en sabem pràcticament res l'un de l'altre, però si fa tres dies que em coneixes.
Mira Andreu, aixó no és tan fàcil com et sembla a tu, donem-nos temps.
I afegí:
De moment estem be així i et recordo que tenim un cas entre les mans molt més complicat del que tu i jo ens pensàvem, per tant, esperem doncs a resoldre'l, un cop solucionat, temps hi haurà per parlar-ne de les nostres relacions.
- D'acord?
En assentir, vaig aixecar-me també, ja no em feia mal res, i mentre ella se n'anava cap a la cambra de bany, contemplava el seu cos esplendorós que s'allunyava fins perdre's darrera la porta, deixant-me la cadència dels seus malucs i l'olor del seu cos.

*

Tenia raó, així estàvem bé i jo m'havia precipitat, aixó em passava per no entendre-hi res de com s'han de tractar les dones. Si un vol parlar de temes seriosos ho ha de fer també de manera seriosa, la conyeta enmig no els hi agrada, aixó ja ho havia nota, a més a més era massa aviat, resumint que m'havia comportat com malauradament era massa normal amb mi, com un beneit.
Temps al temps - em vaig dir - però tu no se m'escapoliràs així com així, comença a fer-te'n a la idea.
Acostumat a la Dolors que es passava el sant dia fent-me anar a trompades i tractant-me de qualsevol manera, o la Maria Asunción que era com posar-se dins d'una batedora, el tracte amb la Maria havia estat un canvi substancial, el sexe ja no era el més important, amb la Maria havia descobert encara que un curt espai de temps, la tendresa, ara tenia de descodificar el meu xip i tornar a programar-lo d'acord amb la persona amb qui estava en aquests moments, aquesta perla del carib que es deia Maria del Rosario González Marques, que entreveia a traves de la dutxa mentre l'aigua tèbia lliscava pel seu cos esplèndid i em somreia convidant-me a que l'acompanyes.

No vaig poder resistir-me als seus encants...


8.

------------------------------------------------



De com, el que podia semblar
un simple viatge a Barcelona,
ens porta a un descobriment
sorprenent i desconcertant.

8.1
------------------------------------------------


PLOVIA EN LLEVAR-NOS L'ENDEMÀ pel matí, vaja! - vaig dir-me - a veure si serà un mal presagi. La Rossy ja feia estona que trafegava per la Masia i m'estava esperant a la cuina amb l'esmorzar a punt.
Hum! - vaig exclamar -
Quina olor tan bona fan aquestes torrades, no m'hi havia fixat mai que en fessin tanta.
- No siguis pallús - va dir-me somrient - son simples torrades, res més, el que et passa és que estàs com estàs i ho veus tot de color de rosa. Si estiguessin recremades també et semblarien be. Beneit.
Vaig somriure mentre li feia un petó als llavis.
- Deu ser això, o el fet de tenir gana, saps, feia mesos que no feia gaire exercici, ja saps que tot moviment genera la necessitat de reposar calories i, entre unes coses i les altres ahir en vaig cremar moltes.
- Com vulguis - em va contestar - tampoc n'hi ha per tant, però afanyat, si vols que marxem aviat cap a Barcelona o després et queixaràs que hi ha molt de trànsit.

No hi havia massa moviment a l'autopista, es notava que érem al més d'agost i el personal era de vacances al Carib o a Praga. Aixó si, l'autopista estava reduïda només a dos carrils per l'asfaltat d'un tercer que ja havien arreglat l'estiu passat i ho havien fet tan bé que ja hi estaven tornant, fins l'estiu següent.
Pels voltants de les onze érem a la Meridiana. En intentar trencar per Aragó, un municipal ens barrava el pas, vaja, es repeteix la jugada - em vaig dir - obres al canto, aquests dels ajuntaments cosins germans dels de l'autopista, quan arriba l'estiu s'embranquem a fer obres a tort i a dret per reparar las que varen fer malament l'any anterior i, tot això és per gaudi dels que no poden fer vacances a l'estiu, que han de suportar els embussos de qualsevol dia de l'any quan es pensaven que se'n podrien escapolir.
Amb el coneixement que dona la experiència, com l'altre vegada, decidí tirar cap a la Ronda Litoral fins a Passeig de Colon i des d'allí pujar Rambles amunt fins la plaça de Catalunya, el pàrking tenia el llum de "lliure" encès i allí hi deixarem el Pajero.
Un cop dalt la plaça talment com l'altre vegada, sortejant músics peruans, pidolaires, top mantes, tril·lers, polítics, i d'altres marginats que intentaven guanyar-se la vida com podien a costa dels que treballen, travessarem les Rambles enfilant el carrer Elisabets.
En arribar al Museu D'Art Contemporani i tombar a l'esquerra arribàrem on vivia la Rossy. Anàvem a entrar al pis, quan ella em va alertar.
- Ostres! ¿Has vist qui està entrant a la porta del costat d'aquell Bar?
En fixar la vista, sorprès, em va semblar observar la figura elegant i discreta, però no tant com ella hauria volgut, de la Senyora Consol Casas-Gibernau, que desapareixia engolida per la porta d'un bloc de pisos bastant galdós.
La Rossy somreia enigmàtica.
- Que barrina aquest caparró? - vaig preguntar-li intrigat.
- No saps on ha entrat, oi?
Si que ho sé, llesta,
La molt honorable, elegant i distingida Senyora Consol Casas-Gibernau, acaba d'entrar per la porta del Palau del Sado, i no crec que s'hagi equivocat, jo diria que sap perfectament a on va.
Esclatà a riure.
- No te'n riguis de mi, simplement ho sabia, al seu marit el vàrem enxampar al mateix lloc amb la teva germana, que et penses que no conec la Georgette?
Però, ¿n'estàs segura que era ella?
No he pogut veure-ho bé - vaig insistir - podria ser qualsevol dona que més o menys dones el seu tipus.
Ella va posar cada de misteri en dir-me:
- Ho vols comprovar?
- Com? - fou la meva pregunta -
- Cony! Jo també treballava aquí - no ho recordes que t'ho vaig dir - tinc molt bona relació amb la Georgette, des del seu despatx controla totes les habitacions amb vídeo cameres, em pensava que ja ho sabies.
No t'ho va dir la meva germana?
- No fotis! Doncs no, d'aixó no me'n va parlar, de fet tampoc m'hauria agradat massa veure l'exdoctor Puigarnau en acció. Ara, la seva dona ja te un punt de morbositat.
En agafar-me pel braç, em va dir:
- Ho vols veure, si o no?
- Oi tant que si! - vaig exclamar - aixó no m'ho perdo, anem-hi.

Després de saludar la Georgette i un cop posada aquesta al corrent de les nostres intencions, no va posar-hi cap impediment i en fer-nos passar a un annexa del seu despatx, allí hi tenia un televisor, on alhora visionava sis cambres a la vegada.
- Pel que em dieu deu ser la número 5, fa cinc minuts que ha arribat, és una bona clienta, habitual i de molt nivell pel que tinc entès.
És de confiança aquest - li va dir dirigint-se a mi -
- Jo responc per ell, de fet...
- En un moment li va fer un breu resum dels esdeveniments del dia anterior, ometent la part que més m'afectava a mi - detall que li vaig agrair, encara em fitxaria la Georgette pel seu negoci si se n'assabentava.
Va semblar es quedava convençuda i després d'ampliar la imatge de la cambra que ens interessava, ens va deixar sols.
Efectivament era la senyora Consol qui estava a l'habitació. Deu n'hi do l'espectacle que s'oferia als nostres ulls.
La Senyora Consol totalment nua, estava estirada al terra mentre una noia negra, vestida tota de cuir, la fuetejava amb aparent ràbia, ella gemegava mentre semblava gaudir amb el càstig, a continuació, la noia en ajupir-se li va lligar les mans a l'esquena, obligant-la a posar-se de boca terrosa, i agafant el mànec del fuet...
- Val més que deixis de mirar, que t'estàs posant molt calent - va dir-me la Rossy posant-me la ma a l'entrecuix - Crec que ja hem vist el que volíem i no voldria abusar de la amabilitat de la Georgette i de passada respectar la de la senyora Consol, al cap i a la fi, és lliure de gaudir del plaer com ella vulgui.
- Calla! - Vaig dir interrompin-la i deixa'm mirar:
Anem-nos-en - insistí la Rossy.

A contracor li vaig fer cas, sortirem tots dos del despatx mentre jo encara mirava de reüll apurant fins l'últim moment per veure per on li entrava el mànec del fuet.


9
------------------------------------------------



De com en sortir
del Palau del Sado
ens trobem amb una sorpresa
molt desagradable i
no pas per a nosaltres


9.1
------------------------------------------------




La Georgette estava parlant per telèfon i ens va fer un gest amb la ma, per tal que ens esperéssim.
- Sí! d'acord, entesos! Demà ja la trucaré, però faci el favor de fer quan li he dit, ah! i no s'oblidis de comprar la fruita, entesos?
Sí, aixó també, ara penjo que tinc feina. Adéu.
- Perdoneu! - ens va dir un cop penjat el telèfon - Tinc una noia de fer feines que es molt bona però es un petit desastre, li encarregues dues feines i se te'n deixa una.
Bé, son qüestions domèstiques, ja heu vist el que volíeu?
- Sí! - afirmà la Rossy - ja és suficient, a més, aquest se'm començava a esvalotar, ja saps com son els homes, amb no res es posen com una moto.
- D'això vivim noia, d'aquesta espècie tan estranya - comentà la Georgette sorneguera.
- Bé, ens n'anem, gràcies per tot, si un altre dia tornem a baixar ja et vindrem a veure - afegí la Rossy com a comiat -
- Vine quan vulguis, ja saps que hi ha clients que estarien encantats que tornessis, sovint em pregunten per a tu.
Ella va somriure en certa manera complaguda mentre li contestava:
Donel's-hi records de part meva, però ara tinc prou feina amb aquest i espero que per bastant de temps.
- Tu mateixa, jo t'ho he dit.
Ens acomiadarem definitivament de la Georgette.

*

En sortir al carrer, vaig respirar a fons, l'experiència viscuda al despatx de la Georgette era de les que no s'obliden, és ben veritat que tots tenim una part fosca, però la de la senyora Consol Casas-Gibernau, la veritat es que no la hauria endevinat mai. Tan senyora, tan ben posada, més aviat la feia de missa, rosari i obres de caritat, de te i pastes amb les amigues i com a molt alguna aventura esporàdica, però mai en una experiència com la que acabava de contemplar.
En aquestes disquisicions estava, quan de sobte, l'estirada que em va fer la Rossy em va fer tornar al món real de cop en introduir-me dins del primer portal que va trobar.
- Que collons fots? - li vaig dir - aquí no és el lloc adequat, jo també vaig calent però esperat a arribar a la Masia.
Em va interrompre mentre em tapava la boca i xiuxiuejava a la meva orella: No diguis bajanades, calla i mira qui passarà per davant nostre d'ací un moment - em va dir -
I qui va passar apressat era ni més ni menys que el nostre amic de la mà a la butxaca seguit pels seus dos companys.

*

No calia ser detectiu privat ni molt espavilat, per deduir que anaven directes cap el Palau del Sado.
A que fer?
No ho sabia, encara que m'ho podia imaginar, malgrat tot vaig decidir que valia la pena esbrinar-ho.
Tot i las reticències de la Rossy decidí esperar per tal de veure que feien els meus amics? i que hi tenien a veure amb la Senyora Consol, o bé que en volien d'ella.
Em preocupava el fet que no és tractés d'una represàlia del seu marit pels fets del dia anterior. No era doncs casual la visita al Palau del Sado dels nostres homenot's particulars, ell en devia saber de les activitats de la seva esposa, atès que si l'haguessin seguida haurien arribat abans que nosaltres, però del que es tractava precisament d'enganxar-la in fraganti, la humiliació seria més gran i psicològicament la deixaria molt tocada en el seu orgull.
El que havia començat com un rutinari viatge a Barcelona, havia derivat cap una situació que no m'agradava gens, l'assumpte s'estava començant a complicar molt, massa, diria jo.
Al cap d'uns deu minuts, aparegueren per la porta els nostres amics escortant la Senyora Consol Casas-Gibernau, que amb l'expressió de la seva cara ja ho deia tot.
Per una dona com ella, la humiliació de ser descoberta en les seves pràctiques sexuals i a més pels sicaris del seu marit, li devia caure com una patada en aquell lloc.
En un moment aparegué un Mercedes de color negre on hi pujaren ràpidament tota la colla, desapareixent tal com havien arribat sense cridar gens l'atenció dels vianants que ni s'havien assabentat del segrest de la Senyora Consol.
- Pobre Sra. Consol - exclamà la Rossy - em temo que avui no es el seu millor dia.
- Sí! - li vaig contestar - te una mala peça al teler i em temo que nosaltres n'hem estat en certa manera els causants indirectes amb la nostre brillant intervenció d'ahir.
No ho sé - em vaig preguntar a mi mateix - de fet, el seu marit ja ho sabia, em temo que la situació d'ella és molt més complicada i antiga que la nostra intervenció d'ahir, l'ùnic que potser hem fet és activar els mecanismes.
- I ara, que penses fer? - preguntà ella.
No en tenia ni idea, reconec que estava totalment desconcertat, això de fer de detectiu era més complex del que m'havia pensat, però alguna resposta li tenia de donar i com no en tenia cap de clara, em vaig dedicar a divagar que sempre se m'ha donat bé.
- Crec estimada col·laboradora, que de moment ens tindríem de retirar als nostres habitacles d'estiu, necessito pensar i relaxar-me, un cop allí, podriem quedar-nos a esperar per veure com és desenvolupen els esdeveniments. Al cap i a la fi, és possible que d'un moment a l'altre la Senyora Consol ens truqui, si no em comenta res l'hauré de posar al corrent de com està la situació en general, i si no ho fa en un parell de dies, la trucaré jo al mòbil explicant-li la part que em convingui dels esdeveniments d'ahir al xalet de Matadepera.
Ja se que va dir que només la truquéssim al mòbil en cas d'extrema gravetat, però la veritat després de veure com les gasten els amics del seu marit, començo a estar preocupat per ella.
- Brillantissim - fou l'àcid comentari de la Rossy - Ni el mateix Carvalho hauria arribat a aquestes conclusions tan evidents i obvies per les que no cal ser detectiu, només tenir dos ditets de cervell.
I afegí:
De totes maneres si parles en ella, no cal que li comentis el que acabem de veure, que ja et conec, limitat a informar-la del més important que és la activitat del xalet de Matadepera i deixa que ella si vol, t'expliqui quan li ha passat.

Vaig fer veure que no la sentia mentre ens adreçàvem on havia viscut, que era aquest el nostre propòsit inicial.
L'apartament era molt petit a penes quaranta metres quadrats, però haig de reconèixer que la Rossy els tenia molt ben aprofitats i arreglat amb molt de gust. Son petits detalls importants que defineixen una persona, no li havia preguntat encara, però segur que aquesta fins i tot sabia cuinar.
No hi havia molt a recollir, un parell de farcells de roba, dues maletes i una bossa. Aixó és el que ella entenia per poca cosa i que a mi em semblava el mostrari sencer de Dolce & Gabanna o Vittorio & Luccino.

Abans de marxar, donà una última ullada a l'apartament i tornà les claus a la Senyora Mercè que n'era la propietària i vivia al pis del costat.
S'acomiadaren efusivament, mentre jo anava fent viatges al Pàrking fins arribar a omplir el maleter i el seient del darrera del Pajero amb les quatre coses de la mossa.
La senyora Mercè es va entestar en que li acceptéssim un vermut, li vàrem agrair, una cervesa sense alcohol calenta, tres olives i patates remullades sempre venen de gust, sobre tot si ho entens com a detall de bona voluntat.
Després de l'àgape anàrem al pàrking i des d'allí tornarem a Anoharra.



10.
------------------------------------------------




De com es comencen,
només arribar a la Masia
a precipitar i massa
els esdeveniments.


10.1
------------------------------------------------



MENTRE TORNAVEM PER L'AUTOPISTA AP-18 abans anomenada A-18 i que amb el següent canvi de govern segurament es diria PSC-18, la Rossy se'n fotia de mi.
- T'has posat calent, eh?
Vols que et fuetegi?
El mànec del fuet comparat amb el del negre no era gran cosa, oi?
M'estava provocant, però de bon rotllo, era fàcil notar que estava de bon humor, vaja que se sentia bé amb mi, es tractava doncs de contraatacar però sense passar-se, no hi ha res més fàcil de ferir que la sensibilitat d'una dona i, un hom o sigui jo n'era un expert, com la majoria dels homes suposo.
Mentre posava l'intermitent per agafar la sortida d'Anoharra sud li vaig dir:
Ben bé que et va agradar a tu la jam session amb les dues noies i els dos nois, no semblaves gens preocupada, en canvi jo, ja ho vares veure.
- Que volies que fes, resistir-m'hi, encara hauria agreujat més la situació, gràcies a que es varen desfogar amb mi, amb tu varen acabar aviat, o es que et penses que aquell paio amb aquell estri no em va fer mal? Tio, a veure si ara resultarà que ets el primer paio a la història que han donat pel cul.
- Perdona'm - li vaig dir - tens tota la raó del món.
- Deixem-ho estar, la culpa es meva per buscar-te les pessigolles., no vull que ens discutim ara per aixó.

*

En arribar a la Masia feia una calor de mil dimonis, i a més a més l'aire condicionat del Pajero estava espatllat.
Encara no l'havia tancat al garatge que la Rossy ja s'havia despullar i tirat de cap a la piscina. Vine - em cridava - l'aigua està boníssima.
I tu també - em deia jo - mentre ja m'havia tret la roba i m'hi tirava de cap.
Després de capbussar-nos una estona ens vàrem asseure a les escales de l'entrada de la piscina, jo em vaig estirar i ella ho va fer al meu costat mentre es donava la volta i m'abraçava començant a besar-me, sentia el seu cos nu i començava a esvalotar-me, em vaig aixecar quan la meva mirada de cop ja no estava per ella en aquells moments i el meu escalfament es va refredar de cop.
- Tu? Que mires amb tanta fixació - em preguntà en veure que no treia la vista de davant meu però orientada al fons de la piscina -
Aleshores ella la va veure també, al fons de la piscina, de la meva piscina, de la piscina on acabàvem de banyar-nos i estirar-nos per refrescar-nos, nua i evidentment morta hi havia la senyora Consol Casas-Gibernau.
Un mocador de seda al coll amb el que l'havien estrangulat era la causa que estes com estava, morta del tot i amés a més ofegada, o sigui doblement morta.
Li vaig tapar la boca a la Rossy que ja anava a cridar.
Calla, no cridis - li vaig dir - que ens acaba de caure un marro dels grossos, surti'm de l'aigua anem a vestir-nos i truquem a la policia.
N'estàs segur - va dir entre sanglots - ens culparan a nosaltres. Ai senyor! ja em veig compartint cel·la amb la meva germana i a tu amb en Blai, ara que em començaven a anar be les coses...
Que dius? - la vaig interrompre - oi que nosaltres no hem estat, doncs com vols que ens...
Tenia raó.
...culpin.
Ho entens ara - cridà histèrica mentre m'agafava pels braços.
- I que vols fer doncs?
Andreu, tenim de desfer-nos d'aquest cadàver com si aquí no hagués passat res.
- Ja! Com si aixó fos tan fàcil.
- ¿Que no ho veus que no tenim cap més solució? que si avises a la policia ens carregaran la morta.
Aquest Puigarnau es un malparit - vaig dir-me - fa matar la seva dona, ens carrega la morta a nosaltres i ell es queda amb tota la pasta, tenia raó la Rossy, aquest cadàver tenia de desaparèixer quan més aviat millor de la Masia i per sempre.
- Tens alguna idea? - li vaig preguntar -
- Ara mateix no, estic mentalment bloquejada, aixó es cosa teva, tu ets el brillant investigador.
De brillant res maca, estic mes mat que un rei d'escacs rodejat de peces grosses i un peó toca-collons ben protegit.
- Doncs procura rumiar alguna solució ràpida, que de la mateixa manera que ens han encolomat la morta, son capaços d'haver avisat la policia i aquests es poden presentar aquí en qualsevol moment i després ja no caldrà que pensis res, a la presó tindràs temps de sobres.
Ja ho tinc! - Vaig exclamar - però m'hauràs d'ajudar.
- Com?
La cambra secreta! Allí hi podem guardar el cadàver, no el trobaran mai.
- La cambra secreta! - que t'has begut l'enteniment, això no es una pel·lícula del Harry Potter i aquí a la piscina tenim un cadàver que ens crema a les mans.
- No estic de broma Rossy, existeix una cambra secreta, és on es devia amagar en Blai quan se suposava que estava difunt, de jovenets tot jugant la vàrem descobrir, es al segon pis, darrera la llar de foc de la biblioteca,
Si dona!, com a les pel·lícules del Harry Potter però de veritat- li vaig comentar davant la seva expressió d'astorament.
Au va! Ajuda'm a treure a aquesta pobre dona de la piscina quan més aviat millor, porta un parell de mantes o llençols, el que sigui per embolicar-la, quan menys rastres deixem millor.

*

La vàrem treure arrossegant-la fins la gespa, allí la vàrem deixar de boca terrosa, mentre anàvem a buscar las mantes. En aquell mateix i maleït moment va sonar el timbre de la porta.
Merda! Em vaig dir tot mirant la Rossy, qui pot ser a aquestes males hores?
La entrarem al rebedor deixant-la aparcada en un racó, la Rossy va anar a buscar les mantes i mentrestant jo vaig anar a obrir la porta, a veure qui cony era.
No li vaig fotre un mastegot de miracle a aquell pobre desgraciat que es pensava que la Masia era una casa de barrets.
- És un quilòmetre més avall, passada l'antiga serradora, aixó es una finca particular. I li vaig tancar la porta pels morros.
Solventat l'incident que una mica més ens costa un atac de cor a la Rossy i a mi i un joc d'hòsties a l'individu, agafarem el cadàver per pujar-lo a la biblioteca.

*

Ens va costar, tot i estar tan prima ens va costar pujar-la fins al segon pis. Allí, després d'obrir la cambra secreta hi dipositarem el cadàver de la pobre senyora Consol dins un bagul on en Blai hi tenia guardades coses d'allò més inversemblant: Revistes pornogràfiques, pel·lícules ídem, un parell de llanternes, una pistola que semblava de fogueig i bastant munició, ah! i uns quants llibres de poesia que no m'hi acabaven d'encaixar. De fet d'un tipus tan estrany i solitari com ell es podia esperar tot.
A continuació, donant una ullada vaig cerciorar-me que efectivament aquell havia estat l'amagatall d'en Blai mentre se suposava que estava mort, fins i tot i tenia un petit rebost amb nevera i un televisor portàtil.
Ho tenia tot molt ben estudiat el paio.

*

En tornar a la piscina, desprès de recollir el vestit i la roba interior amén de la bossa, regirarem a consciència per tot arreu, no fos que haguessin deixa't alguna pista que ens pogués comprometre i amagar el cadàver no servis per a res.
No trobarem cap pertinença d'ella, ni anells, braçalets o una arracada, i aixó que regirarem la gespa a fons, i parlant de a fons, decidí buidar la piscina, si hi havia algun objecte per petit que fos se n'aniria claveguera avall o es quedaria al filtre.
En un parell d'hores estava completament buida, no hi havia res ni al filtre ni al fons. Abans de tornar a omplir-la ho revisarem tot altra volta amb el mateix resultat.
A continuació regirarem també tota la Masia no fos que alguns efectes personals els haguessin deixa't en alguna habitació per acabar-nos d'incriminar, tot i que semblava no havien tingut temps d'entrar-hi, però no estava de més. No podíem deixar res a l'atzar, ens hi anava la pell.
No vàrem trobar res, si és que hi era devia estar molt amagat, a més a més, com de fet ella havia estat a la Masia en vida, sempre tenia l'excusa de dir que possiblement li havia caigut en el moment de la visita.
Abans de dipositar-ho tot a la Cambra vaig donar una ullada a la bossa, no hi havia gran cosa per ser de dona, el mòbil, una cartera amb la documentació, carnet de conduir, targetes, mocadors de paper, un pinta llavis i una targeta d'un Bufet d'Advocats, Navarro, Navarro & Navarro associats. La vaig guardar, més endavant em podia fer falta.
Quan al mòbil, després d'accedir i apuntar-me tots els telèfons que hi tenia registrats, vaig comprovar quina era la última trucada que havia fet, bingo! El telèfon corresponia al de la targeta de Navarro, Navarro & Navarro associats, a les dotze i cinc del dia del crim. La penúltima era al meu, al de la casa vull dir.
Desconnectada la bateria del mòbil, no fos que sones en algun moment inoportú, el vàrem guardar també a la cambra juntament amb la bossa.

*

Mentre sopàvem la piscina s'anava omplint, la Rossy i jo estàvem més calmats, ara es tractava de estar-se quiets uns dies, Navarro, Navarro & Navarro associats era una pista però de moment semblava convenient no bellugar-la, del que es tractava era de tenir sang freda si se'ns presentava la policia preguntant per la Senyora Consol Casas-Gibernau i reaccionar amb la major tranquil·litat possible.
- N'estàs segur que estava morta, oi? - preguntà ella.
- A tu que et sembla - vaig contestar sorneguer - ofegada dues vegades que volies que li fes, el boca a boca, pots estar ben segura que està morta del tot, si no ho creus puja a la Cambra, obra el bagul i comprova-ho.
Es va estremir.
- Ni de conya, tens raó, malauradament per ella, és morta.

*

Aclarit aquest punt hi havia un aspecte que em preocupava i li vaig dir:
- Escolta'm - Si per algun motiu vingués la policia hem de donar la mateixa versió ambdós: la senyora Casas-Gibernau em va contractar per seguir al seu marit, atès que segons ella l'enganyava amb una mossa, va anticipar-me sis-cents euros i ja no l'hem vista més ni hem parlat amb ella per telèfon, el seu xofer podrà corroborar que va venir aquí abans d'ahir.
Quan al resultat de les investigacions, els i diré que encara no havia començat, que no em semblava un cas molt important i tenia previst dedicar-m'hi a partir de la setmana que bé.
Entesos?
Ella assentí amb el cap.
Grava-ho dins el teu cervell, es tot quan sabem, quan menys detalls els hi donem millor, només aixó, va venir aquí amb el seu xofer i ens va contractar, ni més ni menys.
- Però - em va preguntar - Perquè dius si ve la policia? Que hi ha de venir a fer aquí?
- Rossy! Que no ho veus que de la mateixa manera que hem parlat abans que ens volien encolomar la morta, la única manera de fer-ho es que ens trobi la policia amb ella.
No saben quina serà la nostra reacció, si els avisarem nosaltres o acabarem fent el que hem fet que és amagar el cadàver. En qualsevol del casos, d'alguna manera han de fer arribar la policia fins aquí, sense l'aparició del cadàver el seu pla no te cap sentit i la mort de la senyora Consol haurà estat innecessària.
- Tens raó, estic molt trasbalsada, a més a més, tampoc entenc com han aconseguit entrar, en arribar nosaltres la porta del pati estava tancada i es massa alta com per que la puguin saltar i més amb ella d'hostatge.
Bona pregunta - vaig dir-me.
- La veritat és que no ho sé - fou la meva contesta -
Suposo que en Blai li devia donar en alguna ocasió la clau a l'exdoctor Puigarnau, o potser va ser el vell Redolat, aquest parell eren amics de saraus i gresques varies quan el vell encara estava en condicions d'exercir de bagasser que era la seva activitat preferida.
O potser han entrat per la porta del fons, masses portes hi ha en aquesta Masia, aquest es un detall que també hem de tenir en compte si no volem que ens agafin per l'esquena.
Se m'abraçà mentre em deia:
Andreu estic espantada, estem ficats en un bon embolic.
Tenia raó tranquil•litzar-la només per tranquil·litzar-la no sense arguments de pes no serviria per a res, la situació era complicada, però malgrat tot em veia en la obligació de donar la sensació que no tot era tan greu i era capaç de trobar una solució als nostres problemes.
Li vaig dir l'únic que li podia dir, era una resposta de manual:
I que ho diguis, però estigues tranquil·la que ens en sortirem.
Confia en mi.
- Aixó espero, afirma amb un fil de veu que no denotava gaire convenciment en les meves possibilitats.



*






11.
------------------------------------------------



De com la bona pensada
de la Rossy,
ens salva l'endemà al matí
d'un greu problema.
i en genera un de nou
molt més perillós
per a nosaltres


11.1
------------------------------------------------




A PRIMERA HORA DEL MATÍ ja teníem una patrulla dels Mossos d'Esquadra trucant de forma impertinent el timbre de la Masia.
Els volia sortir a obrir la Rossy però vaig decidir fer-ho jo, estava encara massa nerviosa i aquestos, aquests estats d'ànim els noten de seguida. No es ja el que hagis fet o no, si més no la tranquil·litat que siguis capaç de transmetre davant la seva presència i, modèstia apart en aquest aspecte jo era millor actor que la Rossy.
Només obrir ja els tenia dins el pati mentre m'interpel·laven amb la habitual poca-solta de las forces de la llei i l'ordre.
El Senyor Andreu Ribal?
- Jo mateix, que desitgen?
- Només fer-li algunes preguntes.
Coneix aquesta senyora - em va dir el que portava la veu cantant mentre m'ensenyava un retrat de la difunta senyora Consol Casas-Gibernau (q.e.p.d.) en el qual hi feia molt millor cara que no pas en el moment actual, tot i que estava igual de seriosa i antipàtica si es que mai havia estat d'una altra manera, o sigui somrient i relaxada.
La meva mare deia que els rics sovint feien cara d'un estat de restrenyiment congènit, almenys amb el cas de la senyora Consol tenia raó.
- Sí, la conec, és clienta meva - fou la meva contesta amb la màxima tranquil·litat de la que vaig ser capaç - precisament abans d'ahir va estar aquí acompanyada del seu xofer per encarregar-me un cas que per discreció professional preferiria mantenir en l'anonimat, llevat que ella m'autoritzes a revelar-ho, hi és clar.
El mosso semblava que sabia molt bé a que havia vingut i anà per feina sense embuts.
- Escolti'm, la senyora Consol Casas-Gibernau ha desaparegut de casa seva des d'ahir al matí, el telèfon d'aquesta casa estava apuntat en un paper damunt la tauleta del seu telèfon. Quan va parlar amb ella per última vegada?
- Abans d'ahir, em va trucar per encarregar-me un cas, vàrem quedar a les sis de la tarda, va venir acompanyada del seu xofer. Tot aixó ja l'hi he dit.
- I no hi va tornar a parlar més des d'aquella trucada?
- No, vàrem quedar que si no hi havia alguna noticia important no em poses en contacte amb ella i com encara n o he començat la investigació, no tenia perquè fer-ho.

*

Penso que vaig estar convincent en les meves explicacions, el mosso, malgrat tot, anava a pinyó fix.
- Li faria res que donem una ullada a la casa, es pura rutina - afegí.
Passin i registrin quan vulguin, ja els hi he dit que va estar ací abans d'ahir, se'n va anar amb el seu xofer i no l'hem tornat a veure més ni hem parlat en ella per telèfon, és possible que hagi trucat però no l'hem sentit, sovint som al jardí o dins la piscina i no sentin quan truquen.

*

I tan que varen registrar, de dalt a baix, i de babord a estribord sense cap resultat positiu, semblava com si tinguessin la certesa que el cos de la senyora Consol tenia d'estar en algun lloc de la masia i no anaven desencaminats, però no la trobarien mai, en part gràcies a la Rossy i a banda per la decisió meva d'amagar-la a la Cambra secreta, que precisament perquè era secreta no aconseguiren ni aconseguirien trobar-la mai.
Se'n varen anar, amb la mosca rera l'orella, però se'n varen anar, no sense indicar-nos que de moment no ens moguéssim d'Anoharra i estessim localitzables en tot moment.
- Tornarem - va amenaçar el mosso que portava la veu cantant.
- Quan vulguin, aquí ens trobaran, fou la meva contestació acompanyada pel millor dels meus somriures.

*

Buf! Quins nervis he passat - exclamà alleujada la Rossy - en veure com traspassaven la porta i se n'anaven.
- Tornaran - vaig asseverar - acaba de dir-ho, no se com però el nostre vell amic l'exdoctor Puigarnau els deu haver donat les pistes suficients perquè la vinguin a buscar aquí i, saps, hi ha un aspecte que em te intrigat, si va trucar aquí per última vegada ho va fer des de casa seva, per tant va ser abans de baixar a Barcelona al Palau del Sado on la varen recollir els nostres amics, doncs molt em temo que d'allí va anar directament a l'altre barri, o sigui al fons de la nostra piscina, però el que no deu saber ni la policia ni el seu exmarit és que la última trucada que va fer en vida, a les dotze i cinc d'ahir al mati va ser al gabinet fiscal Navarro, Navarro & Navarro associats que va quedar enregistrada a les ultimes trucades del seu mòbil, i mai millor dit, en aquest cas més que últimes trucades, em sona a últimes voluntats.
Vaig fer una pausa.
Hauria d'investigar aquesta línia, però ara no és el moment, el que ens convé es continuar amb la nostra vida normal i procurar fer el mínim de soroll possible, mentrestant, no estaria de més tornar a regirar la casa i el jardí, no podem deixar res a l'atzar, aquests acaben de fer una inspecció superficial, però si venen els dels CSI las Vegas, podem trobar qualsevol petit detall que se'ns hagi escapat i hem de evitar-ho com sigui, ens hi va la pell.
Ella assentí.
Tens raó, però ahir a la tarda ja ho vàrem revisar tot.
No importa - la vaig interrompre - hi ha objectes petits que ens poden haver passats desapercebuts, un anell, una arrencada, no sé, qualsevol cosa, fem el que t'he dit, creu-me valdrà la pena.

*

Al cap d'un parell d'hores i després de regirar-ho tot a consciència els resultats foren infructuosos, però em vaig quedar molt més tranquil, tal i com ho haviem revisat tot, difícilment se'ns podia haver escapat res.
Pels voltants de les dues, agafarem el Pajero i ens n'anàrem a dinar, malgrat estar emetent no vaig veure que ningú ens seguis, aspecte que no m'hauria sorprès gens, donat que estàvem al bell mig de l'ull de l'huracà.
A més a més, ara ens venia un altre problema al damunt i aquest em preocupava molt més que el que poguessin arribar a esbrinar els Mossos d'Esquadra.
Com ella segurament no n'era conscient, vaig decidir confiar-li els meus temors.
- Escolta'm Rossy - li vaig dir - tot quan hem fet fins ara ha estat molt bé perquè no ens enxampin els Mossos d'Esquadra, però en canvi ha generat un perill molt més gran per a tots dos.
Quin? - preguntà ella amb cara de no entendre per on anava.
- Pensa-ho bé.
Quin era l'objectiu de l'exdoctor Puigarnau?
- Home Andreu, aixó està molt clar, carregar-nos la morta i, quedar-se amb la herència mentre nosaltres ens podriem a la presó, però li ha sortit malament la jugada i...
La vaig interrompre...
Exactament, ho acabes de dir, li ha sortit malament la jugada, atès que sense cadàver no hi ha herència, no ho recordo exactament però per donar per desapareguda a una persona si no apareix el cadàver, han de passar una munió d'anys.
Perdona'm Andreu, però no acabo d'entendre a on vols anar a parar.
- Cony! que no crec que el nostre amic estigui disposat a esperar tant de temps i sabent com sap que ens hem desfet del cadàver de la seva esposa, no tardarà gaire a visitar-nos per recuperar-lo.
Tenim un greu problema sobre nostre i no acabo de veure com ens en podrem escapolir sans i estalvis. De moment i encara que m'imagino no et farà gaire gràcia, dormirem a la Cambra Secreta i de dia haurem d'estar constantment amb els ulls molt oberts, en qualsevol moment pot aparèixer l'exdoctor amb els seus amics i no precisament a donar-nos les gràcies pel fet d'haver arxivat el cos de la seva exdona.
Ho entens ara?
S'havia quedat pàl·lida de cop, oi tant que ho havia entès.
- I no podriem deixar la Masia per uns dies? - pregunta amb veu feble.
- No! no podem, ja has sentit els Mossos d'Esquadra, tenim d'estar localitzables en tot moment, a més a més, si ara desapareixíem aixecaríem sospites d'aquests i tampoc és que ens convingui. La llàstima es que no ens hagin posat vigilància a la Masia, estaria més tranquil.

*

Afortunadament per nosaltres i la nostra integritat momentània, si ens vigilaven, en tornar de dinar me'n vaig adonar en veure camuflat rere uns arbres del camí de la serradora un Seat Toledo de color gris. Tenia de ser dels mossos, els sicaris de l'exdoctor no baixaven d'un Mercedes de color negre com s'escau en aquests tipus de personal.
Ella no l'havia vist, li ho vaig fer saber perquè es tranquil•litzes.
- N'estàs segur que son els Mossos d'Esquadra?
- Si dona, no ho veus que van en un Seat Toledo de color gris. Hauràs d'anar-t'hi acostumant, molt em temo que el veuràs sovint.
Semblà que es quedava més calmada i la seva cara tornà a agafar color. De totes maneres no podíem abaixar la guardia, calia estar molt emetent en tot moment i aquesta tensió ens podia passar factura.

*

Només arribar a la Masia ens vàrem dedicar a revisar totes les formes il•legals d'accés que podien servir als nostres amics per entrar-hi d'estranquis. Totes les finestres de la planta baixa tenien la seva corresponent reixa de ferro, aparentment estaven ben fixades i se le's veia resistents. La porta principal de fusta massissa tenia un pany d'aquells de veritat, a més d'una fixació horitzontal amb barrot incorporat capaç d'aguantar l'embranzida d'un ariet.
A la primera planta hi havia el balcó de fusta per on si s'hi podien enfilar i des d'allí trencant el vidre entrar al menjador, però aquest aspecte no em preocupava atès que aixó ho tenien de fer de nit i nosaltres estaríem dins la cambra.
De totes maneres teníem temps de preparar la nostra defensa. Mentre els Mossos d'Esquadra vigilessin la Masia no haviem de témer res.

*

Mentre estàvem sopant vaig dir-li a la Rossy que l'endemà potser valdria la pena anar a fer una visita a Navarro, Navarro & Navarro associats, sabíem que era l'últim lloc on havia trucat la senyora Consol abans de morir, bé, abans de "desaparèixer", alguna informació en trauria que fins i tot ens podia ser útil.
No em sembla malament - fou la seva contesta - A veure si ets capaç de fer de detectiu privat i esbrinar alguna detall, algun aspecte que ens doni una pista per ajudar-nos a sortir de l'atzucac, fins ara sempre hem anat a remolc dels fets, amb el cadàver tenim una certa prioritat sobre la situació, però es una prioritat tan negativa i perillosa que potser seria millor no haver-ho fet.
La vaig interrompre.
- Ja ho sé! Però ara ja està i no ens podem tornar enrere.
- Si que podem. Només tens de trucar als Mossos d'Esquadra i dir els hi la veritat.
- Estàs boja! No ens creuran i ens carregarem la morta. L'exdoctor Puigarnau te moltes influenciés, jo soc un no res i tu, dispensa i no t'enfadis però tens la teva germana on la tens i per tot el que va passar, amb aquest bagatge com vols que confií en que la justícia sigui justa amb nosaltres.
- Tens raó, però lo de la meva germana t'ho podies haver estalviat.
- Ja ho sé, i t'he avisat abans, però ho he dit perquè et fessis una idea real de la situació. Mira, deixem-ho estar així, demà anirem a veure aquests de Navarro, Navarro & Navarro associats a veure que s'expliquen i si en poder treure alguna informació.

*

En posar-nos al llit ens vàrem oblidar de tot, vaig recordar nits anteriors de disbauxa i frenesí, oblidant momentàniament la morta, el seu marit, els sicaris i els mossos d'esquadra. Com un condemnat a mort vaig gaudir possiblement de la meva última nit de plaer.
Demà, demà seria un altre dia.
En acabar ella s'adormí de seguida, estava preciosa nua de boca terrosa al llit, la vaig mirar embadalit mentre encenia una cigarreta i baixava a la cuina a reflexionar.
Pensava que ella no era del tot conscient del problema greu que tenim a punt de caure'ns al damunt, jo si ho era i la veritat és que estava preocupat, molt preocupat.


12.
------------------------------------------------


De com en investigar
la última trucada
de la senyora Consol
m'assabento de qüestions
més aviat insospitades.


12.1
------------------------------------------------



LA OFICINA DE NAVARRO, NAVARRO & Navarro associats estava ubicada a la planta quinzena de l'edifici Mil·lenium, al centre de l'Eix Macià i al costat mateix de El Corte Inglés. Per allí entrarem, no fons que ens seguissin el mossos o els gossos de l'exdoctor Puigarnau.
Vaguejarem una estona remenant discos, després ens arribarem fins la planta segona on la Rossy es va comprar una brusa i baixant per les escales sortirem per la porta que dona al carrer de Pi i Margall, donarem la volta per darrera l'edifici i per un carreró accedirem a l'edifici Mil·lenium.
L'oficina de Navarro, Navarro & Navarro associats era asèptica, de disseny fred i modern, com s'escau. La secretaria molt amable i garlaire em va preguntar si volia parlar amb el senyor Navarro pare, amb el fill o bé amb el net, mentre repassava de dalt a baix la Rossy, més que res per una qüestió d'enveja, em va semblar, o segurament perquè aquest es un acte gairebé congènit en les dones.
Vaig pensar que per pures qüestions d'edat em convenia més parlar amb el senyor Navarro pare, i així li ho vaig fer saber mentre afegia: digui-li que m'envia la Senyora Consol Casas-Gibernau.
La noia va fer una trucada interior.
En penjar el telèfon ens feu passar a un despatxet tot dient-nos ens esperéssim que de seguida ens atendria el senyor Navarro pare.
No va tardar ni un parell de minuts en aparèixer, era com l'havia imaginat, de mitjana alçada, complexió forta, cabells blancs immaculats i somriure standard, deuria fregar el seixanta anys, vestit impecable, camisa blanca i corbata fosca, la imatge exacte que ha de donar un assessor fiscal, malgrat l'aparença però, estava nerviós i les mans li suaven.
Aparentant una calma que ni molt menys tenia em va dir:
- Així que venen de part de la senyora Consol. Com està?
- Desapareguda, els Mossos d'Esquadra han estat a la Masia de Can Redolat preguntant per ella, algù els va adreçar fins allí i si no han vingut aquí aviat ho faran, la última trucada que se sap d'ella va ser a aquest despatx.
L'havia posat nerviós del tot, potser havia estat massa brusc, massa directe, però era el que em convenia. Es va aixecar mentre començava a donar passes amunt i avall, finalment tornà a asseure's.
- Dispensi'm, senyor?
Ribal, Andreu Ribal, marmessor dels bens d'en Blai Redolat per ordre del senyor jutge.
- Sí, recordo el cas, però anem a l'assumpte, ¿com ho sap que la última trucada que va fer la Consol era aquí?
- Perquè m'ho va dir, em va trucar a las dotze del mati i vàrem quedar per veure'ns l'endemà, ella m'havia contractat perquè seguis el seu marit de qui sospitava estava embolicat amb alguna noia i tenia alguna informació que em volia donar, no era partidària de fer aquests tipus d'explicacions per telèfon. Abans de penjar em va dir exactament: trucaré a Navarro, Navarro & Navarro associats, tinc de fer unes gestions amb ells, demà li ho explicaré tot. Des d'aquest moment ja no s'ha n'ha sabut res més d'ella.
L'home, malgrat que no estava permès fumar, possiblement per una ordre seva, nerviós va encendre una cigarreta, després de dues o tres calades neguitoses i apressades ens va mirar.
Veuran, aquests es un assumpte molt delicat però em temo que si ella ha desaparegut ja no importa, a més a més si els mossos arriben fins aquí els hi hauré d'explicar le veritat.
Va fer una pausa mentre donava calades nervioses a la cigarreta.
La família Casas-Gibernau en els moments actuals estan pràcticament arruïnada, en canvi el seu marit el Doctor Puigarnau, millor dit exdoctor, està remenant unes quantitats de diners astronòmiques que ningú sap d'on surten tot hi que hi ha fundades sospites, efectivament la Consol em va trucar el dia de la seva desaparició mes o menys a l'hora que vostè diu.
No va ser gaire més explícita que amb vostè però si hem va dir que havia descobert d'on treia els diners el seu marit, em va dir també que temia per la seva vida i després va penjar, es tot quan els hi puc dir.
Es va fer un tens silenci que ell va trencar.
- Vostès estan convençuts que és morta. Veritat?
- Sí! o retinguda a la torre de Matadepera, que és on te el negoci el seu marit.
- Negoci? Preguntà estranyat.
Ometent els detalls que us podeu imaginar li vaig explicar per sobre la nostra visita a la torre i les activitats que vàrem deduir es practicaven en aquell lloc.
En acabar em va dir:
- Entenc, però te d'haver-hi alguna cosa més, aquest no seria motiu suficient per matar-la encara que ho hagués descobert, a no ser...
- A no ser què? - fou la meva pregunta davant la seva insinuació.
L'home continuà:
A no ser que li hagués fet xantatge, demanant-li diners o un divorci generós a canvi del seu silenci, ja els hi he dit que la seva situació econòmica és molt delicada i ella no estava disposada en cap manera de reduir el seu ritme de vida. No era l'estil d'ella, però també es cert que les relacions amb el seu marit després de l'assumpte de Can Redolat eren nul·les.
Ja ens havia dit quan sabia o ens volia dir, havia mirat dues o tres vegades el rellotge, senyal que s'acabava la conversa. En aixecar-se i apagar nerviosament la cigarreta ens va dir:
Bé, si em dispensen tinc molta feina a fer, els agraeixo la seva visita i també si en saben alguna cosa m'ho facin saber, saben, la meva relació amb la Consol es de molts anys, haviem festejat abans no es deixes enlluernar pel seu marit, l'aprecio molt i la veritat es que estic molt preocupat per ella ara que m'han posat al corrent de la situació.
Ens acomiadarem d'ell, férem el camí a la inversa i tornarem a sortir per la porta dels magatzems com si no ens haguéssim mogut d'allí en tota l'estona.
El Seat Toledo color gris estava aparcat una mica més amunt sobre l'acera, dins hi havia dos homes.
Travessarem l'Eix i agafarem el Pajero aparcat al costat del Viena. A prudent distància ens seguien mentre anàvem cap a Can Barata a dinar.
No hi havia massa gent, cosa estranya, ells no varen entrar, es devien dur l'entrepà i la cantimplora, o potser una carmanyola amb truita de patates que els hi havia fet la Montserrat.
Mentre dinàvem analitzava amb la Rossy la situació.
- Com l'has vist al senyor Navarro, Navarro & Navarro associats pare?
- Molt interessant - contestà somrient.
- No diguis bajanades, saps a que m'estic referint.
- D'acord, seriosament, l'he vist sincer, no crec que ens hagi mentit, es més diria que encara està enamorat d'ella, que ho ha estat sempre, però aixó és una percepció femenina, tot i que em sembla que no vaig gaire errada.
- Es possible. La insinuació que ens ha fet sobre les causes de la seva mort, semblen raonables tot i que jo diria que ja en sabia alguna cosa de la seva desaparició, estava molt nerviós i les mans li suaven.
Ho has notat?
- Sí, i també ansietat en la seva mirada, és possible que sàpiga més del que ens ha dit, però nosaltres també ens hem callat el més important, qui més qui menys es guarda algun as a la màniga.


En sortir del restaurant el Seat Toledo continuava esperant-nos, els hi volia dir que ens n'anàvem al cinema, que si volien venir a veure la pel·lícula en comptes d'esperar-se fora, però vaig pensar no els hi faria massa gràcia.
Una de les coses que no ha tingut, te, ni tindrà mai la policia del tipus que sigui, es sentit de l'humor, amb aixó son cosins germans del arbitres de futbol amb la diferencia que mentre la policia en línies generals serveix i es útil pels ciutadans sobretot quan et fan falta, els arbitres de futbol i sobretot els assistents no serveixen per a res, el seu índex encert es tan baix sobretot aquests últims que si no hi fossin seria fins i tot més fàcil, llevat que els posessin guenyos, almenys veurien sortir la pilota i el jugador que la tenia de rebre alhora. (I ara que no se m'enfadin els guenyos, que la gent últimament te la pell mol fina i no es pot fer comparació sense que algú es molesti)

Encara que sembli mentida no ens va venir de gust veure cap de les pel·lícules que hi projectaven, potser perquè l'estat d'ànim no era el millor, decidirem donar-nos una volta per el Corte Inglés i el Paddock Boulevard i més tard ens vàrem asseure al Viena a berenar i deixar passar lentament la tarda.
S'hi estava bé a l'ombra, teníem temps per relaxar-nos i parlar tan distretament com vàrem ser capaços d'altres assumptes que no fossin els que havien ocupar les últimes hores.
Va ser com un lapse, una alenada de tranquil•litat aquella tarda en que sense oblidar-nos del problemes que teníem, aconseguirem una certa distensió.
Pels voltants de quarts de vuit, amb el cul acomodat a la cadira, ens aixecarem i tornarem, ara si, a la Masia.

El Seat Toledo venia rere nostre.


13.
------------------------------------------------



De com es comencen a complir
les meves premonicions
i els següents dies son
moguts, molt moguts



13.1
------------------------------------------------


FEIA UN NO SE QUÈ RAR BANYAR-SE A la piscina amb el record encara fresc del cadàver de la senyora Consol, però era una de les moltes coses que teníem de superar i ens hi vàrem posar.
Vols que posi calents als policies - em va dir ella somrient -
- Que vols dir, que ens estan vigilant aquí dins?
- Sí, des de la torre de la vella serradora.
- I que els hi vols fer, un striptease?
- No beneit, vull que ho fem aquí a la piscina i que es fotin, a més donarem la sensació d'estar relaxats, una parella d'assassins no es dedica al plaer en una piscina.
Encara no havia tingut temps de contestar-li que ja s'havia tret el banyador i la tenia enganxada sobre meu, que volíeu que fes davant l'oferiment, doncs posar-m'hi de seguida i complir, que no era fàcil amb aquella mossa.
La gresca durà més de mitja hora llarga, jo encara aguantava i no hi havia manera d'anar-me'n, ella es submergí i sàviament ho aconseguí davant, suposo, l'astorament dels policies.
Els últims raigs del sol assecaren els nostres cossos, s'hi estava bé damunt l'herba i em preguntava per quant de temps estaríem així.


Després de sopar i per precaució ens anàrem a dormir a la Cambra, no és que li fes massa gràcia a la Rossy i menys n'hi faria d'ací a uns dies qual el cos de la senyora Consol avances en el seu estat de descomposició i inundés l'estança de ferums malgrat estar tancada dins del bagul.
Aleshores vaig recordar una conversa amb en Blai, era un record molt llunyà d'aquells que havia oblidat completament hi ara de sobte, potser producte de l'instint de supervivència m'havia espetegat de cop al cervell.
- Hi ha un passadís!
- Que t'empatolles exclamà la Rossy que tenia els nervis de punta i des que li havia exposat la nostra situació real estava histèrica.
- Calma't - li vaig dir - Acabo de recordar unes paraules d'en Blai de fa molts anys, de quan per casualitat vaig descobrir aquesta cambra, ell ja ho sabia i em va dir que hi havia un passadís. L'hem de trobar, pot ser la nostra salvació.
El meu cervell anava a cent per hora i els ulls escrutaven tot l'entorn intentat esbrinar on podia estar la clau que ens portés al passadís.
Ella em va donar la pista.
- Jo crec que deu ser un sistema similar al d'obrir la cambra, de la mateixa manera que s'hi accedeix fent palanca amb una de les boles que adornen la part superior, alguna cosa similar tenim de trobar que ens obri l'accés al passadís.
La rajola!
- Què? exclamà ella.

"LA RAJOLA QUE NO VAL ENS OBRE EL PORTAL"

En Blai pronunciava aquestes paraules quan estàvem atrapats en algun lloc. La clau per entrar dins els passadissos és en alguna de les rajoles d'aquesta cambra.
No semblava massa sorpresa, per tant es va limitar a preguntar-me:

- Molt bé, però quina?

- Haurem de revisar-les totes maca, tu comença per una banda i jo per l'altra, fes pressió, intenta veure una per una si es mouen o si d'alguna manera se'ls hi pot donar algun gir, no sé, qualsevol detall que se suposa que no hauria de tenir una rajola normal i corrent.


Ens aplicarem conscienciosament en la nostra tasca. Fou ella qui la va trobar, era una de les que fregava la paret i era dificil trepitjar-la en circumstancies normals, en apressar-la s'ensorrà i el mirall del costat s'obrí als nostres ulls, deixant-nos un forat fosc i ple de pols que em semblà per uns moments el pont de San Francisco.
Les llanternes! per això les tenia, pels passadissos podia recórrer tota la casa i escoltar les converses de tothom, així estava al corrent de les nostres converses i... bé, de tot.
- No cal que em donis les gràcies - exclamà sorneguera la Rossy.
Perdona, estava abstret, ho has fet molt bé, ja veig que se't comença a encomanar la meva natural habilitat per resoldre problemes.
Els seus llavis dibuixaven la paraula fantasma quan uns sorolls a la biblioteca ens varen alertar.
Hi ha algù dins la casa i ja m'imagino qui és.
- Que fem?
Ara si que el meu cervell anava ràpid mentre analitzava tot quan s'havia de fer, l'instint de supervivència accelera la velocitat del pensament.


La porta que donava accés a la Cambra es podia falcar, possiblement en Blai ho havia fet quan estava amagat, pensant que jo podia recordar alguna cosa de les nostres aventures juvenils.
Ajuda'm - li vaig dir, tenim de posar aquesta barra a la porta no fos que per casualitat trobessin el mecanisme i se'ns colessin aquí dins.
Amb la porta reforçada i el mecanisme inutilitzat agafarem una llanterna cadascú i ens endinsarem pel passadís.
Jo aniré davant, procura no entrebancar-te ni fer cap soroll, entesos?
Ella assentí i caminà rera meu.
Les escales baixaven fins un replà, a partir d'aquí es dividien en dos passadissos, el de la dreta que baixava i el de l'esquerra que pujava. Agafarem el de l'esquerra. Caminàvem poc a poc procurant fer el mínim soroll possible, aleshores em vaig adonar que a la meva esquerra un raig de llum provenia de l'interior de la casa.
En posar-hi l'ull dominava tota la biblioteca i allí estaven l'home de la ma a la butxaca i els seus dos col·legues regirant-ho tot, ja ho devien haver fet a la planta baixa i ara buscàven en aquesta. L'exdoctor Puigarnau no hi era, almenys no a la biblioteca.
Vaig fer un gest a la Rossy perquè hi dones una ullada, estava nerviosa però penso que en el fons alleujada, en aquests moments podriem estar ja o a punt d'anar a l'altre barri.
- Hauríem de fer alguna cosa, no? - exclamà ella en veu baixa.
- Deixa'ls que busquin, sabem perfectament que no trobaran res, ja se'n cansaran.
En aquestes el "ninanina" "ninanina" de varies sirenes inundà meravellosament les meves i no tant les seves orelles, el setè de cavalleria estava arribant, enhorabona als del Seat Toledo, havien fet bé la seva feina.
Merda! Exclamà el de la mà a la butxaca, fotem el camp d'aquí cagant llets, això es complica.

No varen tenir temps de fugir, les sirenes venien precedides dels dos de vigilància que ja havien entrat a la Masia, els malfactors en comptes de rendir-se s'embrancaren a trets amb ells. Les bales xiulaven per a tot arreu. Durant gairebé deu minuts allò es transformà en un infern, finalment en acabar la batalla es saldà amb dos mossos ferits lleus, un dels sicaris mort i els altres dos ferits de gravetat.
- Que fem? preguntà la Rossy
- Hauríem d'aparèixer des de les golfes, direm que ens haviem amagat allí en sentir soroll en pensar-nos que érem lladres, en començar a sentir els trets ens hem espantat encara més, fins que ens hem decidit a baixar i al veure els mossos ens hem identificat.
No se si colarà però no podem restar desapareguts, seria pitjor encara.
- No em sembla una mala idea - va dir ella -
- Es que no en tinc cap mes, noia i em d'aparèixer ja.

Continuant pel passadís arribarem a la tercera planta i des d'allí apareguérem en escena a la biblioteca.
No disparin, soc el marmessor de la finca, l'Andreu Ribal i la meva secretaria.
El que? preguntà el mosso.
El albacea anomenat pel jutge, en català es diu marmessor, no us ho ensenyen aixó a Mollet?
- No! però si a espavilar als graciosos. On estàveu ficats?
- A les golfes, en sentir soroll ens hem espantat i pensant-nos que eren lladres hem pensat d'amagar-nos allí, no tenim vocació d'herois i menys encara de víctimes.
- Ja - contesta el mosso - doncs aquests de lladres res, heu fet be d'amagar-vos, son elements molt perillosos, camorra, m'enteneu?
- Sí! vaig contestar amb un fil de veu per donar veracitat a la nostra posició, malgrat saber perfectament qui eren i a que venien.
El mosso tenia la mosca rera l'orella.
Haureu d'acompanyar-nos a Comissaria, hi ha moltes coses a explicar per part vostra, aquests individus no venien a robar, cercaven quelcom molt més important i ja m'imagino que és, però aixó ho haureu d'explicar vosaltres i - afegí inquisidor - val més que ens digueu la veritat, si no tinc proves no us puc retenir, però si us calleu algun detall important, no tindrem més remei que deixar-vos en llibertat, i molt em temo que sou aspirants a cadàver, vosaltres mateixos.
Això ja ho sabíem, per això haviem pres les nostres precaucions, potser de no haver-ho fet a aquestes hores ja estaríem a l'altre barri. Però això no l'hi pensàvem dir, anàvem amb la lliçó ben apressa tan la Rossy com jo, com salvaríem la pell, no depenia d'ells si més no de nosaltres mateixos i de com fóssim capaços de gestionar l'assumpte directament amb el causant de tots els nostres problemes, l'ínclit Estanislao Puigarnau i Collabós, exdoctor, exmarit i persona no grata en aquesta casa.


14.

------------------------------------------------


De com malgrat les pressions
aguantem el tipus i
malgrat el perill que aixó comporta
tinc una brillant idea


14.1
------------------------------------------------


A LA COMISSARIA mantinguérem el tipus malgrat els mossos ens interrogaren per separat, la Rossy recità la seva lliçó com un lloro dominicà i jo a part de coincidir amb las declaracions d'ella, vaig sembrar el dubte per las relacions de l'exdoctor Puigarnau amb els malfactors, en dir els hi que en alguna ocasió l'havia vist amb aquests homes i a més a més amb l'afegitó d'en Blai, el xantatge d'aquest a l'exdoctor Puigarnau, i que possiblement buscaven les proves de l'esmentat xantatge per destruir-les.
En resum els hi vaig muntar un poti-poti al·lucinant que hem temo encara no han acabat de pair, però que ben mirat tenia una certa aparença de realitat.
El mosso encara amb la mosca rera l'orella no va tenir més remei que deixar-nos anar en llibertat i sense càrrecs, comunicant-nos que durant uns dies continuarien vigilant la Masia i que limitéssim al mínim els nostres desplaçaments.

Mentre tornàvem cap la Masia anava donant voltes a la idea que m'havia sorgit abans, quan hi anàvem.
- Se M'acaba d'ocórrer una idea - li vaig dir de sobte a la Rossy.
- Valguem Déu! Ara si que estem en perill - exclamà -
- Tranquil·la, crec és una boa idea.
- A veure?
- Veuràs: He pensat en trucar a l'exdoctor Puigarnau des del mòbil de la seva exdona, així en el seu mòbil quedarà un rastre inquietant però que no ens delatarà si es torcessin les coses.
- I?
Li diré que tenim el cadàver amagat i que voldríem parlamentar amb ell, al cap i a la fi el seu objectiu principal es que ella desaparegui per fer-se amb l'herència, però al cementiri, no a la Cambra i si bé és cert que en un primer moment a més a més ens volia carregar el mort - millor dit la morta - a nosaltres, ara és ell qui te el problema, doncs s'ha quedat sense culpar-nos a nosaltres i a més sense cadàver i per tant sense herència.
- Vas bé - però quin tracte li vols proposar?
- Molt senzill, que aparegui el cadàver, jo que se en un barranc amb el cotxe estavellat, podria haver tingut un accident.
Em va interrompre.
- Recorda que a ella sempre la portava el xofer amb el Jaguar.
- Ja ho sé, però suposo que en ocasions puntuals si no volia sabessin on anava devia agafar el cotxe ella, a més només era una idea per justificar la seva mort, segur que a ell se ni ocorreran d'altres pel compte que li te.
- D'acord, suposem que ho accepta, apareix el cadàver com sigui, però apareix i ja te un problema resolt, però i nosaltres?
- Que vols dir nosaltres?
- Doncs que nosaltres seguim essent un destorb per a ell, uns testimonis massa comprometedors per deixar-nos vius. Andreu, fem el que fem estem en una situació molt dificil, que no ho entens?
Tenia raó, en tenia molta de raó, estàvem ficats en un cul de sac del que no ens en podíem sortir bé de cap de les maneres, la vigilància dels mossos de esquadra no duraria sempre i era ja tard per confessar-los que haviem amagat el cadàver al bagul de la Cambra. Per més que els hi expliquéssim la veritat era impossible que ens creguessin.
Mentrestant haviem arribat a la Masia, abans però, discret però visible haviem observat el cotxe dels Mossos d'Esquadra.
Només entrar al rebedor em vaig adonar de la seva presència. Ella no i començà a explicar-me no se que d'anar-nos-en una temporada a la República Dominicana, de desaparèixer, vaja.
- Em sembla que ja és tard - li vaig dir - tenim visita.
Aleshores el va veure, a ell i pistola, em vinc a referir com ja us haureu suposat a l'exdoctor Puigarnau.
- Com ha entrat? - es preguntà.
- Això que importa ara - contestà ell - i afegí:
Crec que vostès tenen amagat quelcom que em pertany, els importaria dir-me on.
- Perdoni'm però no se a que es refereix - fou la meva contesta per guanyar temps.
No es faci l'orni que no estic per hòsties, vostès es varen trobar un cos al jardí que no es tenia d'haver mogut d'allí, vull saber que n'han fet i ho vull saber ara mateix.
Entesos?
Que estrany. Acabava de parlar d'un cos al jardí, no al fons de la piscina, aixó volia dir que ell no hi era en el moment que van assassinar la seva dona, segurament devia tenir una bona coartada per evitar ser inculpat en cas que alguna cosa sortís malament.
Vaig intentar mantenir el tipus, era l'ùnic que ens podia salvar.
- Perdoni'm però insisteixo, no vàrem trobar cap cos al jardí, el mateix els hi acabem de dir als Mossos d'Esquadra, aquí hi ha algun error, si es que tenia d'anar a parar un cos al nostre jardí, li ben asseguro que no hi ha arribat i, em temo que algú no ha fet ben be la feina que vostè l'hi havia encomanat.
No sabia que les pistoles amb silenciador fessin només un lleuger "plop", ho vaig saber quan tenia una bala traspassant la meva cuixa. Vaig caure al terra fent un crit de dolor davant la mirada aterrida de la Rossy.
Només és un avis, faci-li un torniquet i se'n sortirà d'aquesta, però el següent tret serà per a vostè - adreçant-se a la Rossy - I ara deixem-nos d'orgues i digui'm on han amagat el cadàver de la meva dona.
Va fer una pausa per donar més èmfasi a les seves amenaces.
De fet en tinc una lleugera idea, millor dit, ja m'imagino on és però no recordo com s'obria, els importaria acompanyar-me a la biblioteca i obrir la porta que dona accés a la Cambra.
Merda!, em vaig dir, però no tenia més remei que obeir les seves ordres, la ferida a la cama i la pistola que brandava a la ma així ho aconsellaven.



15.
------------------------------------------------



De com s'aclareix tot
però no de la manera
que ni nosaltres ni ningú
s'havia pensat.
O potser si?


15.1
------------------------------------------------


LA PISTOLA seguia apuntant-nos amb fermesa mentre pujàvem cap la biblioteca, la cama no em feia gaire mal o altres preocupacions mes urgents feien que el dolor quedés en segon pla, tot ranquejant i recolzat en la Rossy vaig pujar les escales, no era la meva ferida el que més em preocupava en aquells moments.
Intentava buscar alguna escapatòria a tan delicada situació com la nostra, però la meva ment s'havia quedat en blanc, com és quedarien d'ací a una estona els meus ulls i els de la Rossy per a tota la eternitat.
Estàvem llestos i ho sabíem. Moltes vegades m'havia preguntat com devien ser els últims moments de la gent que havia estat assassinada, ara ja ho sabia, una agudització de tots els sentits intentant escapolir-se'n a la desesperada, intentant evitar el que era inevitable.
El malparit en sabia la existència de la Cambra secreta, possiblement li havia dit el vell Redolat o en Blai, però la qüestió es que cap allí ens dirigíem, nosaltres dos davant i ell a una prudencial distància acompanyat de la seva pistola que no deixava d'apuntar-nos.
- Faci el favor d'obrir la porta d'accés a la Cambra - va demanar amablement - perquè això si que ho tenia, era un senyor molt ben educat, fill de la gran bagassa però molt ben educat.
Era inútil fer-se el ronso, si ja m'havia disparat a mi, poc li costaria fer-ho a la Rossy, no valia la pena doncs lluitar, de fet ja estàvem morts tan ella com jo.
Vaig accionar el mecanisme. La porta es va obrir i tots tres entrarem dins, nosaltres davant i ell sempre al darrere, vigilant-nos.
- On és? - comminà apuntant-nos amb la pistola.
- Dins del bagul, però li adverteixo que no serà agradable, porta ja tres dies ací dins.
- No es preocupi. Li asseguro que em complaurà molt veure-la. Obri el bagul d'una vegada - comminà amenaçant amb la pistola.
- Com vulgui - vaig dir-li mentre pensava que seria un dels últims actes de la meva vida.
*
Aixecava la tapa lentament mentre pensava que no se sentia cap fortor - com era tan delicada i de tan bona família - quan em vaig adonar que el cadàver de la senyora Consol Casas-Gibernau, el cadàver que la Rossy i un servidor de vostès haviem dipositat dins del bagul feia tres dies havia desaparegut, com per art de màgia s'havia esfumat.
- Hòstia!. No hi és - vaig exclamar sorprès, però sorprès de veritat.
- Aparti's - cridà ell - mentre s'acostava al bagul per cerciorar-se de quan acabava de dir-li.
Estava desencaixat i la veritat es que jo també, aquesta sorpresa no entrava dins del guió. L'expressió del rostre de la Rossy demostrava que ella no hi tenia tampoc res a veure.
Devia ser el primer detectiu privat en la història de la literatura que extravia un cadàver, professionalment era un fracàs en tota regla, però en aquests moments en que la meva vida penjava d'un fil, m'importava un rave la professió i el prestigi i si on havia anat a parar el cadàver de la Senyora Consol Casas-Gibernau.
*

- No estic per gaires bromes a aquestes alçades - em va dir l'exdoctor - mentre brandava la pistola perillosament cap a mi.
On heu guardat el cadàver?
No ho penso tornar a preguntar més.
M'enteneu! - afegí amb un to amenaçador que no presagiava res de bo.
- Li juro pel que vostè vulgui que la vàrem posar ací dins i no l'hem tocada ni hem obert més el bagul, aixó es un misteri, però nosaltres no hi hem tingut res a veure.
Els ulls li sortien de les òrbites i la pistola m'apuntava directament al cap, també es fotut que t'enviïn a l'altra barri dient la veritat - pensava.

*

De sobte el llum de la Cambra es va apagar, no veiem ni brot i una veu profunda com sorgida de les entranyes de la terra ens deixà a tots glaçats.

- NO ÉS AQUÍ EL MEU COS, DESGRACIAT!

Verge Santa de tots els sants dolors de l'esperit sant, aquella veu d'ultratomba que ens parlava era la de la Senyora Consol Casas-Gibernau que sortia des de ves a saber on.
La Rossy se m'abraçà esporuguida tremolant com una fulla, jo no em vaig pixar els pantalons de miracle, aleshores es sentí un cop sec, com d'un cos que cau al terra i al moment tornà el llum.

Davant la nostra cara d'astorament, l'exdoctor Puigarnau estava estès al terra, mentre la senyora Consol Casas-Gibernau, el cadàver que buscava el que ara s'havia transformat en ídem, dreta al seu costat i amb el vestit que haviem guardat juntament amb el seu presumpte cadàver al bagul i la pistola del Blai a la mà somreia amb un somriure que gelava la sang.
Continuava somrient en dir-nos:
- Sorpresos?
- Si! - vaig contestar-li - cagats de por i acolloniment i després sorpresos, hi és clar, o posi-hi vostè l'ordre que vulgui, doncs estem més que desconcertats, tot i que un servidor ja comença a tenir una certa pràctica en que li ressuscitin els morts.
L'ha matat - vaig encertar a preguntar.
No, no l'he matat, simplement s'ha mort.



EPÍLEG.
------------------------------------------------




De com el presumpte cadàver
de la Senyora Consol Casas-Gibernau
ens aclareix tots el dubtes
i ens ofereix una solució avantatjosa
per a tots,
menys per el seu marit.(q.e.p.d.)



ENCARA SOTA ELS EFECTES DE l'ensurt, vaig començar a fer i fer-me preguntes, estava viva, ben viva, d'aixó no n'hi havia cap dubte, però com, l'havien tret de la piscina ofegada per partida doble, en podia donar fe atès l'havia treta jo mateix.
Ara si que no entenia res i el meu estat d'estupor em tenia totalment obnuvilat.
Però vaig reaccionar, necessitava saber que carall havia passat i qui millor que ella per explicar-m'ho.
Perdoni'm, però com carall s'ho ha fet per ressuscitar?
Tornava a somriure mentre ens deia:
- Per ressuscitar s'ha d'haver mort abans, com Jesús de Natzaret, però jo no ho estat mai de morta, només us ho va semblar.
S'acostà al cos inert del seu marit, l'auscultà i s'aixecà somrient satisfeta.
Aquest si que està mort i ben mort i no ressuscitarà mai més, tal com em pensava ha tingut un atac de cor, amb lo delicat que el tenia i l'ensurt majúscul que li he donat li ha petat i l'ha enviat a l'altre barri esmaperdut per tota la eternitat.
Ja li està bé, era un arribista que només em volia pels diners, pels diners em va voler matar i pels diners ha mort. Ara és on li pertoca.
- Però - vaig exclamar - recordant la versió que ens havia donat el senyor Navarro, Navarro & Navarro associats pare sobre l'estat financer de la família Casas-Gibernau i ella en particular. La Rossy que em va veure a venir, em va agafar pel braç dient-me:
Tu calla, nosaltres no sabem res de res de la seva situació financera.
Entesos?
Tens raó - li vaig dir - de totes maneres ara és rica de nassos.
Ella hem prou feines s'havia adonat del petit incís i continuava cofoia amb la seva narració dels fets:
Tranquils, ara us ho explicaré tot, però primer farem un tracte que ens beneficiarà a tots tres. Aixó serà exactament el que explicarem als Mossos d'Esquadra.
Veureu:
El meu exmarit fou qui va ordenar el meu segrest i tancar aquí, el vell Redolat o en Blai li havien ensenyat com entrar a la Cambra Secreta i aprofitant la vostra absència, els seus sicaris em varen agafar i dur fins ací, motiu: el que vosaltres no havíeu estat capaços d'esbrinar i jo ja ho sabia, a la finca de Matadepera, a part de xantatge a industrials i gent influent, es comerciava en drogues, diner negre i tot el que vulgueu imaginar-vos, però a gran escala, el negoci era milionari però ell en volia més i per acabar-ho de complicar per a mi, s'havia enconyat d'una senegalesa de vint i pocs any que el treia de polleguera i li havia exigit que es cases amb ella.
El burru, de fet tots els homes en sou de burros davant d'un parell de mamelles, hi estava tan obsessionat que començà a ordir el seu pla. Jo era una llosa per a ell i l'herència ja no l'hi interessava, aquí em tindria enterrada en vida, però hi havia el perill que vosaltres ho descobríssiu i decidí eliminar-me definitivament, amb la mala sort per a ell que en tornar més aviat del que es pensava de la Comissaria l'havíeu descobert entrant a la Cambra i mentre us barallàveu tu i ell t'havia ferit a la cama, però en el decurs de la lluita havia tingut l'atac de cor amb el resultat obvi de la seva mort.
L'informe del forense ho dictaminarà amb claredat meridiana i la teva ferida a la cama ho refermarà.
Per cert, et fa mal - preguntà amb un rar detall d'humanitat vers la meva persona.
- Ja ni ho sé, no és la meva preferència - li vaig dir - la bala ha entrar i sortit, de totes maneres no estaria de més avisar una ambulància, començo a tenir una mica de febre.
Ara ho farem, però deixeu-me acabar:
- A vosaltres dos us dec la vida i la llibertat que per descomptat us recompensaré amb escreix i agraïment etern. Aquesta es la història que explicarem cadascun la seva part als Mossos, queda clar?
Si senyora! - contestarem tots dos alhora amb cara d'estaquirot.
- Però! Anava a preguntar un altre cop.
- Ara us ho explicaré, però abans agrairia un whisky i una cigarreta, tinc mono de les dues coses.
L'hi vaig portar en un moment, frisava per saber com se n'havia pogut sortir del fons de la piscina, morta per estrangulament i a més a més ofegada.
Mentre encenia la cigarreta i donava una glopada al licor començà a explicar-nos-ho tot:
Veureu, després de segrestar-me a Barcelona em varen dur fins ací, es veu que a la part del darrere on hi ha el frontó hi ha una petita porta que feia servir el vell Redolat quan s'escapava de casa o tornava tard, suposo que per no despertar la seva dona amb el soroll de la porta gran.
El meu exmarit ho sabia i em feren entrar per allí. A continuació em varen estirar al terra al costat de la piscina, mentre un m'agafava les cames, l'altre m'immobilitzà els braços i el tercer amb el meu propi mocador començà a estrangular-me, confesso que en aquells instants em veia ja morta, sense poder fer res per evitar-ho, aleshores arribàreu vosaltres i amb les presses no m'acabaren d'estrangular del tot, fingí que expirava però encara estava viva, els homes marxaren corrents sortint per la porta del darrera, em faltava l'aire i només tenia ganes de tossir, però em vaig aguantar tant com vaig poder, a més fer ioga molts anys em va ajudar fins que vaig aconseguir refer-me.
Aleshores en veure-us entrar em vaig amagar rera uns matolls al final de la piscina, just quan sortíeu i per tant estàveu d'esquena a ella, em vaig despullar i agafant aire a fons em vaig deixar anar sense fer soroll al fons, contant com així va ser que en donar-vos la volta em veuríeu.
I si no l'haguéssim vist? - Pregunto.
Sabia que em veuríeu, i així va ser.
Si vosaltres haguéssiu fet el que jo ara amb aquest desgraciat, us hauríeu adonat que no estava morta, però en tenir tanta pressa per desfer-vos del meu suposat cadàver us limitareu a embolicar-me de seguida i dipositar-me dins del bagul.
La vostra inexperiència i l'acolloniment que us va agafar els vaig preveure i reconeixereu que ho vaig encertar. Ja se que corria riscos, però era la única manera de salvar la pell, a més vaig suposar que en trobar-me dins la piscina i estrangulada, donaríeu per fet que estava morta ofegada per dos costats, sort que la meva afecció al submarinisme em va servir per aguantar la respiració, estava a punt de sortir i dir-vos que deixéssiu de discutir i em traguéssiu d'allí al fons d'una vegada.
Agafà aire i continua:
Si constava com a morta pel meu marit però el cadàver no apareixia, sabia que es posaria nerviós i cometria algun error, aixó és el que l'ha portat fins ací, intuïa que d'alguna manera arribaria a la cambra com efectivament ha estat i coneixent el delicat estat de salut del seu cor, quan ha succeït fa uns moments era més que previsible.
- Oi tant - vaig interrompre-la - Una mica més i m'hi quedo jo i tot a fer-li companyia.
Ella continuà sense fer-me ni cas.
Ara només resta trucar a la policia, explicar la versió que us he dit, que enterrin a aquest pobre desgraciat i cadascú a casa seva, quan a vosaltres crec us convé callar, de vegades o gairebé sempre és millor una senzilla mentida que una complexa veritat.
No patiu, ja us he dit que us ho recompensaré amb escreix, però també us aviso - no crec que sigui el cas - que no acceptaré el més mínim intent de xantatge.
Entesos?
- No es preocupi - li vaig dir - la versió ens convé a nosaltres també.






UNS MESOS MÉS TARD
-----------------------------------------------



De com en fer un viatge
ens trobem amb una sorpresa
un regal i ens perdem
ara si, lúdicament
pels camins de Menorca



DES DE LA BARANA DEL VAIXELL DE LA Companyia Transmediterránea que era a punt de salpar, amb la Rossy hi estaven recolzats esperant que arribés la nostra companya de viatge, pràcticament ja havia pujat tothom però qui esperàvem nosaltres encara no havia aparegut.
Suposo estareu intrigats pel motiu del nostre viatge a les illes Balears i a més a més acompanyats.
El motiu era molt senzill, la senyora Consol Casas-Gibernau, consolada vídua d'Estanislao Puigarnau i Collabós, entre moltes histories havia heretat una finca a Menorca, propietat d'una societat del seu exmarit (q.e.p.d.) i ens n'havia cedit un part d'ella graciosament, o sigui com a recompensa per haver-li salvat la vida.

Anàvem doncs a Menorca, concretament a Ciutadella, a casa del senyor Notari de Diego Garcia Martín y del Valle Caido, per signar la cessió de deu hectàrees a nom dels senyors Andreu Ribal Alsedà i la seva companya sentimental i futura esposa, Maria del Rosario González Marques, que pel simbòlic i mòdic preu d'un euro passarien a ser propietaris de la finca, juntament amb la masia, les terres, els arbres, les sargantanes i tot quan es bellugués dins el seu territori, juntament amb una cala d'uns vins metres pràcticament per a ells sols.
Però la senyora Consol que com els rics, arribava tard no venia sola, se'n va adonar la Rossy primer que jo:
Mira ja és a....
Hòstia! Exclamà la Rossy amb cara d'estupefacció.
...qui.

Estupefacció compartida també per un hom, o sigui jo o sigui un servidor de vostes, l'Andreu, atès que la Senyora Consol Casas-Gibernau venia acompanyada ni més un menys que pel senyor Navarro, Navarro & Navarro associats en la vessant del pare, o sigui la avi del tercer dels Navarro, el que va després de &.

Procurant aparentar normalitat els vàrem saludar com aquell a qui no li va a la cosa, i ells doncs ja us ho podeu imaginar. com si res i més contents que un gínjol.
- Perdoneu el retard, L'Andreu tenia d'acabar de donar instruccions al seu fill, pensava que no arribàvem a temps.
- Nosaltres també, l'important es que heu arribat, Menorca ens espera.
- Sí, ens espera, però un cop resolta la causa principal que ens hi porta, em temo que nosaltres anem per diferents camins i tenim molta feina a recuperar, tot i que a l'illa n'hi ha molts, suposo que tard o d'hora ens trobarem.

Possiblement, és bo perdre's pels camins sense presses ni prejudicis, les pedres que els voregen han estat posades a base d'anys i molta paciència, tenen l'alçada justa per delimitar el terreny i la saviesa del pas del temps, no coneixen més frontera que la seva i permeten gaudir del paisatge tranquil, exactament el que necessitem després de la tensió dels últims esdeveniments.
- Si! vaig apostil·lar, necessitem descansar, a més jo encara estic convalescent i em tinc de cuitar. Oi Rossy?

La senyora Consol Casas-Gibernau, vídua de Estanislao Puigarnau i Collabós va somriure lleument mentre al seu braç apressava el de l'Andreu Navarro, de Navarro, Navarro & Navarro associats pare, mentre, la sirena del vaixell ressonava pel port indicat la imminent partida i l'enorme massa de ferro lentament començà a apartar-se del moll arrossegada pel remolcador.
Ja no hi havia marxa enrera.
Menorca ens esperava, els seus camins també i jo pensava que després de tot ens n'haviem sortit força bé, ara, això si, de detectiu privat que en faci un altre, després de l'experiència viscuda o millor dit, patida, m'he adonat que no estic fet per aquest ofici, entre administrar la finca de Menorca, la Masia de Can Redolat i satisfer la Rossy estaré més que enfeinat, que un ja te una edat i es tracte de començar a cuitar-se.
El port de Barcelona s'allunyava lentament mentre a coberta la Rossy i jo ens besàvem i el sol en amagar-se ens aclucava l'ullet.


*














Fi de la segona part



Nota de l'autor:

Talment com en la primera part, els nous personatges que apareixen en aquesta història son totalment producte de la imaginació de l'autor, els que queden dels vells, òbviament també.




Agraïments:

A na Montserrat Guijosa Pérez i en Jordi Soler i Serra, el nen, que son els únics mortals més o menys coneguts i prou de bona fe, que he aconseguit es llegeixin quan escric, fins i tot els poemes, que semblant molt poc us ben asseguro que per a mi és molt, i els eleva automàticament gairebé a la categoria d'herois.





ANOHARRA, a 23 d'Agost de 2005

No hay comentarios: