NOVEL·LES OBLIDADES

CAMINS DE MENORCA

2010-06-19T01:42:00.000-07:00

CAMINS DE MENORCA

Venim d'un no res,
i acabem en no res i,
en mig d'aquest desori,
ens avorrim,
entestats en sobreviure.

Arsenio Pérez i Puig

PRÒLEG

Aquesta novel·la que ja veig heu decidit llegir, és la segona part d'una trilogia, com si és tractés del senyor dels anells, la Guerra de les Galàxies, o Torrente el braç beneit de la llei, però en un pla més senzill i molt menys pretenciós.
Aquí no s'ha pretès per part meva res més que passar-m'ho i que us ho passeu bé amb les aventures del poca solta de l'Andreu Ribal i Alsedà, un individu mig cínic, mig masclista i mig cantamanyanes, o sigui un arquetipus bastant similar a qualsevol element de l'espècie humana en la seva part masculina, que se'n surt com pot dels afers en els que sovint es veu embolicat, malgrat ser bastant maldestre en tot allò en que es veu immers.
En el cas que us fa mandra llegir la primera part "Somni rera Somni" heu de saber que la trama de Camins de Menorca es completament independent de la primera, encara que òbviament hi ha referències a les situacions que es produïren ara fa un estiu a la Masia de Can Redolat i alguns dels seus personatges, però no tenen res a veure en el desenvolupament de la segona part de la historia.
D'aquesta primera part només continuen els personatges de l'Andreu, el doctor Estanislao Puigarnau i Collabós i la seva esposa que passa a tenir-hi molt més protagonisme, la senyora Consol Casas-Gibernau, atès que en la primera part era pràcticament només una referència per un fet determinat que tenia a veure amb el seu marit.
La resta dels personatges de "Somni rera Somni" o son morts o bé a la garjola, i com un dels que és en el segon lloc és en Blai Redolat, l'hereu de la fortuna del gran bagasser i dins d'ella la Masia de Can Redolat, el senyor jutge ha anomenat l'Andreu Ribal marmessor de la finca fins que en Blai Redolat surti de la presó, però per que aixó succeeixi han de passar trenta anys i un dia.
Mentrestant l'Andreu Ribal, que a part de la finca és també marmessor de la seva propia ignorància, circumstancialment amo i senyor de la Masia s'avorreix, no sap on dar-la i comença a buscar-se quelcom per fer, aquest és el perill, quan el seu cap barrina no en pot sortit cap idea bona i més o menys així succeeix.

L'autor

-------------------

De com en canviar l'entorn
de la Masia Redolat i,
en estar avorrit, decideixo
cercar un nou ofici,
adient a les meves capacitats.

1

------------------------------------------------

EL DIA ERA RADIANT, ni un sol núvol tacava el cel blau, d'aquell cel blau que només es pot donar en un dia d'estiu, quan el termòmetre frega els trenta cinc graus de temperatura i una sensació de xafogor flota en l'ambient.
Ja feia dies que en feia de calor i a diferencia de l'estiu anterior, aquest ho era de debò, potser perquè el paisatge de la Masia Redolat s'havia aclarit també i hi regnaven la pau i tranquil·litat de la que en vàrem estar tan mancats tots plegats just feia un any, quan va succeir el que va succeir

*
Perdó, he oblidat la primera i elemental norma d'educació que ens diu que un narrador te la obligació de presentar-se:
En aquest cas el narrador es un servidor de vostès, l'Andreu Ribal, el de la Masia de Can Redolat, supervivent d'un maleït estiu que ara fa un any va trasbalsar la Masia i els seus habitants amb els malastrucs resultats que els que hàgiu llegit la primera part de la història ja sabeu.

Bé, feta la presentació, com que ara ja tenim més confiança, voldria continuar la narració precisament allí on la vaig deixar ara fa més o menys un any.
*

Reprenent doncs aquest fil, després d'aquells lamentables incidents que portaren la desgràcia a la Família Redolat, enterrades la Dolors i la Maria i un cop celebrat el judici d'en Blai i la Maria Asunción, el jutge, atenent al fet que a ell li caigueren trenta anys com autor material dels dos assassinats, i a ella, quinze com a instigadora, em va designar com una espècie de marmessor de la finca, car algú responsable devia tenir-ne cura durant aquest llarg espai de temps per tal que no és deteriorés, i, qui millor que jo, devia pensar el senyor jutge, encara que de fet, no hi havia ningú més, i jo ja ho havia pressuposat.

Resumint, el senyor jutge amb molt bon criteri va decidir que fos jo i ja està, que les decisions dels jutges estan fetes per a ser respectades, sobretot si t'afavoreixen, encara que llevat d'aquest cas meu que era clar i meridià, normalment la majoria de les vegades ningú les entengui ni comparteixi.
Va dictaminar també aquest extraordinari jutge, una assignació mensual de mil cinc-cents euros per despeses de manteniment i alimentació d'un servidor de vostès o sigui jo, a càrrec de l'erari Redolat, o sigui a compte de la maleïda herència no disposada per en Blai i la Maria Asunción i no pas per manca de ganes, si més no per el seu obligatori allotjament garjolaire.
Mil cinc cents euros no és que fos gran cosa, però mirant-ho bé, ja en tenia prou. Com a mínim durant una bona temporada tenia assegurada la supervivència, que és al màxim que pot aspirar un ésser humà mitjanament conscient del seu entorn i de les seves possibilitats i tenint en compte que jo no en tenia a penes cap, ja m'estava bé, tingueu en compte que seria la primera vegada en tota la meva vida que tindria encara que fos de manera indirecta uns ingressos.
Tot estava doncs força bé d'acord a la previsió que ja m'havia fet, però aleshores se'm va presentar un problema que no havia previst, com hi havia molt poca feina a fer, m'avorria, la Masia realment ocupava molt poc temps, es tractava només de mantenir el jardí en condicions, cuidar de la piscina i treure la pols de tan en quan.

*

Em trobava sobrat de temps i a més molt sol, perquè, coses de la vida, de tenir tres dones a la meva disposició les vint-i-quatre hores del dia, m'havia quedat sol com un mussol, i cony! ni tant ni tan calb, i tampoc es tractava de matar-se a calbs durant trenta anys i un dia, que aquesta era feina d'en Blai a la presó.
Donant voltes al meu caparró, en començar a rumiar a que podria dedicar el meu temps disponible, fou quan se'm va ocórrer una sortida al meu estat d'avorriment. Tenia de buscar-me una feina, aquesta fou la primera conclusió a la que vaig arribar, que necessitava treballar, no gaire, però fer quelcom que em tingués mínimament ocupat.
Continuant amb l'assumpte de donar-li voltes al cap, vaig arribar a la conclusió que hi havia una professió que m'anava com anell al dit: Em faria investigador privat, que és una feina de poca feina, i a més, no és per res, però reunia les condicions bàsiques per ser-ne, a saber...
En primer lloc tenia una certa edat, fumava, m'agradava el wiski i les senyores, tan si fumaven com si no, o si em tractaven de tu o de vostè, un punt de cinisme i una certa amoralitat, característiques que composaven la imatge standard d'un investigador privat com s'escau.
Cert és que no hi havia dins el meu armari cap gavardina, ni un trist barret de feltre, tampoc tenia pistola ni una oficina al us, d'aquelles clàssiques, ubicades en un primer pis d'un vell bloc d'apartaments, amb aquell neó vermell per la banda de fora, que és va encenen i apagant tota la nit.
Aquí tampoc hi solia ploure gaire ni teníem prostitutes repenjades a la paret esperant un client mentre fumaven amb cara de fàstic, ni passava pel fons del carrer un cotxe de la policia amb els llums blaus girant mandrosos.
De fet, per no tenir to tenia ni un gat negre
No tenia tampoc mobles vells plens de pols, ni una porta amb el meu nom al vidre, ni una secretaria beneita i exuberant, que finalment resultava ser molt més llesta que jo.
Afortunadament no tenia tampoc un arrendador que em perseguís cada dia en baixar a la planta baixa per cobrar els tres mesos que li devia de lloguer, amenaçant-me de fotrem al carrer si no li pagava l'endemà, qüestió que òbviament no arribava fins que quan estava un molt apurat sorgia un cas miraculós i molt perillós a la llarga que permetia abonar-lo.

Resumint, a part de ganes de provar-ho i un punt de morro, no tenia res més a veure amb un investigador privat al ús, ah! i de títol ni parlar-ne. Però a canvi, tenia la Masia, que, ben mirat, donava un toc de certa distinció, decadent, però distinció al cap i a la fi.
Bé, com podeu veure, el paisatge no era massa encoratjador, però un, que és tossut de mena i bastant inconscient, malgrat aquest panorama, decidí tirar endavant l'assumpte.

2
------------------------------------------------

De com les iniciatives
em proporcionen
entres d'altres
una agradable
sorpresa genètica..

2.2
------------------------------------------------

EL PRIMER QUE SE'M VA OCÓRRER fou el més lògic tal i com estava tot plegat, vaig inserir un anunci al diari local d'Anoharra, a l'Avui, el Periódico, la Vanguardia i el País, demanant una secretaria, i un altre, oferint el meus serveis com a investigador privat, amb experiència, i digne de tota confiança.
No podia pas dir que no en tenia ni idea, ja se sap que no vendràs mai una burra negra jove, si dius que és vella, coixa i a més de color gris, aixó es més vell que l'anar a peu.
A partir d'aquest punt em vaig dedicar a esperar a que algú respires, en un sentit o en l'altre. Reconec que estava un xic neguitós pensant en les possibilitats que se m'oferirien en cas d'obtenir respostes positives a ambdós anuncis, però em vaig dir, noi! no et capfiquis, si alguna cosa et sobra es temps, tot arribarà al seu moment i si no arriba tampoc passa res, alguna cosa t'inventaràs per sortir de l'estat d'avorriment.
I així va ser, només al cap d'un parell de dies d'haver inserit els anuncis el timbre de la Masia va sonar dues vegades.
Vaja! em vaig dir, o client, o secretaria, però alguna cosa és belluga a Dinamarca.
I parlant de bellugar-se, en obrir la porta, em vaig quedar esmaperdut.
Davant meu, somrient falaguera, tenia una espècie de somni fet dona, clónica de la Maria Asunción.
- Hola! Em dic Rossy - va dir en adonar-se del meu astorament
Tu deus ser l'Andreu, oi?
- Depèn - va ser la meva contesta cautelosa, davant d'aquell meravellós exemplar amb el que m'obsequiava la mare natura -
En allargar-me la ma, insistí.
- Ei! no et facis l'orni, que ets clavat a la descripció que em va fer de tu la meva germana, la Maria Asunción.
Com un babau li retenia agafada la mà que m'havia avançat, i finalment, en obrir la boca li vaig dir:
Perdona'm, però m'has desconcertat, es evident que ets clavada a la teva germana, i ho dic en el millor dels sentits.
- Gràcies, puc passar, ¿o es que em penses tenir la resta del dia amb la mà agafada i sense deixar-me entrar?
En reaccionar definitivament deixant-li anar l'apèndix, vaig convidar-la a passar.
- Perdona'm, passa, passa, com si fossis a casa teva. I - vaig inquirir sagaçment - Vens com a clienta?, o com a futura secretaria?
En pal plantar-se davant meu, i retallant molt les distancies (era l'evidencia evident que es tractava de la germana de la Maria Asunción), mentre el seus llavis gairebé fregaven els meus, obrint la seva immensa filera de dents blanques, em va dir:
- Això ho tens de esbrinar tu, se suposa que ets l'investigador?
Tenia raó, a més, la sensació que li devia causar, com a mínim, era penosa. Però en reaccionar i agafant-la per les espatlles, li vaig dir:
- Era una broma, per tal de veure com reaccionaves, ja m'imagino que vens per la plaça de secretaria, mira, malgrat que he tingut moltes aspirants, m'has caigut bé i més encara sent germana de la Maria Asunción, des d'aquest moment la feina és teva.
Saps, m'entenia molt be amb la teva germana - vaig afegir - fou una llàstima tot el que va succeir després.
- Per cert. Com està? confesso que no l'he anada a veure ni una sola vegada, no sabria que dir-li. Ja em vaig decebre amb en Blai que ni tan sols em va voler veure, textualment el funcionari em va dir "m'ha dit que el donin pel sac" que no en vol saber res de vostè.
La gent es desagraïda noia.
- Has acabat - em va dir davant la meva verborrea.
- Sí, perdona, t'he preguntat per la teva germana.
- Està bé, resignada, d'ací a un parell d'anys li donaran el tercer grau i només tindrà d'anar a dormir a la presó, és molt de temps tancada allí dins, però almenys te una esperança que per la vida n0rmal d'una persona és a curt termini i que per a ella encara es molt llunyana, però al cap i a la fi es una data concreta.
- Me n'alegro, no era pas una mala mossa, massa ambiciosa potser.
- No soc qui per jutjar-la, la gent fa el creu que ha de fer tot i que sovint sol equivocar-se, m'ha jurat i perjurat que en Blai mai li va dir que pensava matar la Dolors i la Maria, el seu paper era aconseguir casar-se amb l'avi i heretar, després tenien previst desaparèixer amb els diners a qualsevol lloc de Sud-América.
Jo me la crec, no tan sols perquè és la meva germana, si més no perquè la conec i se fins on estava disposada arribar.
Va fer un gest d'enuig com si no li agradés parlar de aquell assumpte:
Ara deixem aquest tema i tornem on érem, la feina que m'acabes de oferir, ja em va avisar la meva germana que eres una mica fantasma, segur que soc la primera i probablement la última candidata, per tant, deixat d'endergues i diguem quines son les condicions que em penses oferir, no penso quedar-me per qualsevol misèria.

M'havia calat a la primera, de fet, lo meu, com diria lo Duran, era d'un transparent que feia fàstic, com pot voler un ser investigador privat, si el primer que passa li endevina tots i cadascun dels seus pensaments?
Doncs mira - em vaig dir a mi mateix, o sigui a jo - de la mateixa manera que hi ha gent que és dedica a la política, a cantar, a fer d'arquitecte, o a escriure súper vendes, sense tenir-ne ni idea i van tirant de la rifeta, jo l'Andreu Ribal i Alsedà, havia decidit fer d'investigador privat més o menys amb les mateixes condicions i aptituds que aquesta trepa esmentada.

- Ei! que soc aquí, i estic esperant la resposta - em va dir tot traient-me del meu capficament -
Ostres, encara que els meus ulls no ho havien fet el meu cervell s'havia oblidat completament d'ella, es ben sabut que als homes ens costa bastant fer dues coses alhora i just aixó era el que m'havia succeït.

- Perdona'm però m'he trasbalsat, em preguntaves per les teves condicions; bé, doncs, de moment, poca cosa, menjar i dormir el que vulguis, diners per tabac i poca cosa més, més endavant, si tenim algun cas, podríem anar mitges, el setanta per cent per a mi i el trenta per a tu, ah! i les despeses que es generin pel meu compte.
Com ho veus?
En frunzir les celles mentre somreia irònicament, amb el dit índex de la ma dreta començà a dibuixar els meus llavis, mentre em deia:
- Noi! tens de ser molt bo al llit per tal que em quedi en aquestes condicions tan minses, a més a més crec que tu devies suspendre en l'examen de matemàtiques, perquè a mitges segons tinc entès es al cinquanta per cent, però mira, encara em queden sis mesos de atur i em caus força bé. Per tant....
- Ho acceptes, doncs - la vaig interrompre sense dissimular la meva ansietat davant el generós panorama que se m'oferia -
- Si! beneit, però afanyat a tenir algun cas, l'atur no dura sempre i no es que sigui pas capriciosa però si que intento viure tan bé com puc. Mira, agafo aquesta feina per deixar l'altra, però pensa que cada clau que foti amb tu em costarà una fortuna.
- No pateixis, ja compliré amb escreix (espero) alguna cosa em sortirà, va, passa que t'ensenyaré la Masia i la teva habitació.
Em va interrompre.
- Val més que m'ensenyis la teva, no m'agrada perdre el temps.
La cosa començava bé, no tenia cap client però el meu tresoret després d'uns mesos de descans reparador ja havia trobat feina.

Com si l'advertència d'ella hagués obrat un miracle, atès que com aquell qui diu encara no havia tingut temps d'instal·lar-se a la Masia, el telèfon començà a sonar insistentment.

3.
------------------------------------------------

De com la trucada
te a veure amb un vell amic,
millor dit, amb un amic vell,
i amb la seva esposa.

3.1
------------------------------------------------

PROCURANT IMPOSTAR un tipus de veu d'investigador a l'ús, en despenjar l'aparell, vaig contestar.
Andreu Ribal, investigador privat, digui'm?
Massa teatral potser, doncs la veu tardà uns segons en manifestar-se, però, després d'un espès silenci finalment ho va fer.
- Tinc un cas per a vostè - semblava dubtar abans de continuar - Miri, l'he trucat perquè em consta que vostè coneix a la persona que te d'investigar, però com que es tracte d'un assumpte molt delicat preferiria explicar-li personalment, si no l'importa.
La veu no em sonava gens, tot i que era evident que ella si em coneixia a mi, però com semblava que no volia dir-me gran cosa més a traves del telèfon, després de fer veure que em mirava l'agenda, més que res per donar-me una mica d'importància i mentre els llavis de la Rossy xiuxiuejaven la paraula fantasma, quedarem en veure'ns a les sis de la tarda a la Masia.

En penjar l'aparell, la Rossy somreia satisfeta.
- Que? Cas a la vista?
- Me oui, mon cheríe.
- Mira, amb el que m'ha costat aprendre'l més val que em parlis en català, si me'l pagues ja m'apuntaré a un curset accelerat de francès.
- D'acord, doncs sí, contestant a la teva pregunta, tenim un cas i és un xic estrany, la senyora que ha trucat diu que em coneix, i a més a més m'ha dit que jo conec també a la persona a qui tindré d'investigar, que gairebé segur deu ser el seu marit. Ja has sentit que a les sis serà aquí, això vol dir que aviat sortirem de dubtes i com que la trucada m'ha posat de bon humor, et convido a dinar, podem anar a l'entrada d'Anoharra, hi ha un Restaurant que està força bé, amb la teva germana hi havíem anat a buscar el menjar més d'una vegada. M'agradaria portar-te a un lloc de més nivell, però no tenim massa temps - vaig afegir per justificar-me -
- No et preocupis - em va dir - en pitjors ports he aparcat, ja m'estarà be on dius.

Després de dinar i mentre tornàvem cap la Masia, la Rossy m'explicava la seva vida.
...És que, és molt complicat tot plegat, quan una dona jove i bonica arriba a un país estrany, sola, com era el meu cas, tenint com a única referència la seva germana que, en comptes de fer d'administrativa en una empresa d'Importació com ella és pensava, descobreix que en realitat és dedica a la prostitució i a més es l'amant de la mestressa de la casa de barrets on treballa, te tots els números per acabar igual que ella o pitjor...

Després d'una breu pausa per encendre una cigarreta continuà...
...Però la Maria Asunción era la meva única referència en mig d'una una ciutat hostil com Barcelona. La primera nit fou molt decebedora, sola, al petit apartament que la meva germana tenia rellogat a Nou Barris, tot em semblava molt sòrdid, doncs encara que nosaltres érem de família humil, a Santo Domingo, jo anava a la Universitat i dintre de la precarietat, tot el meu entorn era agradable, senzill i càlid.
En aquest punt és va interrompre, el fet de recordar la seva arribada a Barcelona, l'havia emocionat, és notava, era una sensació de fragilitat que no m'esperava d'ella.
- I després? - vaig preguntar per tal que continués -
En acostar-se un xic més a mi, sentia el contacte de la seva pell, que traspuava calidesa.
- Després, vaig estar uns dies bastant descentrada, no em trobava, ho entens?, però a banda, no podia tornar, aleshores, em vaig posar a treballar amb la meva germana, era una manera ràpida i fàcil de guanyar diners, el primer client fou terrible, però mira, a tot s'acostuma una, i, de fet, tenia les idees molt clares, un parell d'anys i fora.
Mentre, pels matins anava a una Acadèmia a aprendre secretariat, informàtica i català, en fi, a preparar-me per quan em desenganxes de la sordidesa en que estava immers, tot i què, amb el pas del temps les coses havien canviat bastant, m'havia espavilat per tenir una sèrie de clients més o menys fixes, que em tractaven amb molt de respecte i a més omplien de diners el meu compte corrent.
No voldria que et pensessis que soc cínica, però allí vaig aprendre que una dona com jo, amb els homes, pot fer el que vulgui i me'n vaig aprofitar.
Un d'ells, el senyor Estanislao, em va aconseguir una feina al despatx d'un amic seu que tenia una empresa de construcció, me'n sortia força bé, fins que les coses es varen complicar i la dona de l'amic del senyor Estanislao considerà que l'atur era un lloc més adient per a mi, bé, de fet ella en va dir un altre de lloc, però això ara no importa...

Estàvem arribant a la Masia, ella va interrompre el seu relat, eren les tres tocades. En baixar del cotxe i donar-se la volta, em va dir.
- Anem a dalt, tinc ganes d'estar amb tu, si vols, hi és clar? - i afegí - tenim temps, oi?
- Oi tant! - li vaig dir - t'ho anava a proposar, però la veritat és que no sabia que fer, estaves tan entabanada explicant-me la teva vida, que no gosava destorbar-te.
En acostar-se i besar-me - va dir-me -
- Hi ha temps per a tot, ja continuaré explicant-la en un altre moment, ara tinc ganes de tu, au va! anem a dalt.

En començar a treure's la roba, em vaig adonar que tenia un cos encara més bonic i estilitzat que el de la seva germana, i jo, tan astorat estava admirant-la que ni tan sols m'havia despullat, en adonar-se'n, se'm va acostar i començà a fer-ho ella.
Tinc de reconèixer que estava nerviós com un col·legial, tot en ella era diferent. Mentre, continuava despullant-me, ja m'havia tret la camisa i en fer-ho amb els pantalons, exclamà:
- No portes calçotets?
- No! noia, és qüestió de pràctica, amb tres dones com tenia abans i anant a salt de mata tot el dia, era fonamental suprimir part del vestuari, i mira, ja m'hi he acostu...
- Déus! ja la tenia amorrada al carall, devia tenir-hi una espècie d'imant que atreia a les senyores, sinó no hi havia explicació. - . . . . . . .mat.

Hi ha maneres, maneres i maneres de xarrupar l'estri, però de la manera que ho feria la Rossy, juro que no m'ho havia fet cap de les tres ni tan sols la seva germana que també en sabia un munt.
Em pensava que m'agafa alguna cosa, que no podria aguantar-me dret, i així - ho juro - vàrem estar-hi més d'un quart d'hora, fins que es va apartar i la gresca continuà al llit una bona estona.
- Buf! li vaig dir en acabar, millor que tinguem feina aviat, perquè l'avorriment pot comportar sessions extraordinàries de sexe, un ja te una edat i a més be molt castigat per els excessos de la experiència anterior..
S'acostà i en posar-se sobre meu, i besar-me, em xiuxiuejà a l'orella: Per mi ens hi podem passar tot el dia, m'agrada molt estar al llit amb tu fent cossetes.
- Gràcies - li vaig dir - ets molt amable, però, crec que ens tindríem de donar una dutxa i preparar-nos, d'ací a tres quarts d'hora vindrà la nostra primera possible clienta i és important donar una bona imatge.
- D'acord - va dir ella - així m'agrada que siguis professional i estiguis per la feina.
- No te'n fotis de mi - li vaig dir.
- No me n'estic fotent, et juro que ho he dit seriosament, aixó de ser puntual és una de les moltes coses que he après d'aquí. Arribar a l'hora quan es queda amb algú i petits detalls d'aquests que vosaltres doneu per fets, venint d'on venia m'han resultat totalment nous.
M'ha costat - ho reconec - però ja m'he n'he fet a la idea, si vull viure aquí em tinc d'adaptar a les costums i maneres de fer, no penso tornar al meu país ni de vacances i aquí no vull tancar-me en un guetto, per aixó vaig estudiar català.
Però del meu hauràs d'aprendre que sempre hi ha temps per a tot si ets capaç d'organitzar-te. Au va, anem-nos-en a la dutxa que et donaré una ensabonada.
No vaig poder dir que no....

4.
------------------------------------------------

De com la visita,
de la senyora misteriosa,
que resulta no ser-ho
em porta records passats,
i un cas per investigar.

4.1
------------------------------------------------

A LES SIS EN PUNT EL TIMBRE AVISÀ que la nostra primera clienta acabava d'arribar.
En obrir la Rossy de qui havia aconseguit que es cordés algun botó de la camisa, la figura d'una senyora d'uns seixanta anys, distingida, i molt ben vestida, deixava en segon pla un Jaguar X13 color verd oliva amb xofer i gorra incorporats.
- Bona tarda!
Soc Consol Casas-Gibernau, he quedat amb el Senyor Ribal a aquesta hora, m'està esperant.
- Sí! ara mateix baixarà, passi si us plau, ah! si vol entrar el cotxe pot fer-ho, tenim aparcament de sobres.
- Gràcies - contestà la senyora secament - ja està bé on està.
Vaja! - és va dir la Rossy - els rics son com son, molt educats, però guardant sempre les distancies, no sigui que és vegin obligats a barrejar-se amb la plebs i se'ls hi encomani la seva vulgaritat.
En aquestes vaig aparèixer en una posada en escena, diria jo, digne del que és podia esperar d'un investigador privat al us, car, enfundat en un dels vestits d'en Blai, que m'anaven com anell al dit, camisa blanca, corbata discreta i sabates negres, ben enclenxinat i amb aire desimbolt, tot allargant la ma dreta vaig saludar a la Senyora Consol Casas-Gibernau, que ara si sabia perfectament qui era.
- Andreu Ribal, és un plaer, passi si us plau.
Li sembla bé que parlem al jardí, fa una bona tarda i s'hi està bé.
En fer un gest amb el cap, vaig interpretar que li semblava bé i, després d'ajudar-la a asseure's com si fos un autèntic "gentleman", en dir-li si volia prendre quelcom de beure.
Va fer un gest amb la mà.
- No! gràcies, anem per feina, que no tinc tota la tarda lliure.
Veurà, com m'imagino ja haurà suposat, és tracte d'investigar al meu marit, a qui vostè coneix perfectament.
En fer una pausa mentre jo assentia amb el cap - continuà:
M'imagino que en el seu moment, és devia sorprendre que se'n sortís tan bé d'aquell lamentable l'assumpte, malgrat estar-hi implicat fins la medul•la, però com que en Blai durant el judici va explicar tota la veritat de com l'havien obligat a fer el que havia fet mitjançant el xantatge, entre això i les meves influències, se'n va sortir força bé, lliurant-se de la presó, perdent tan sols la seva condició de metge, que tampoc es que l'exercís massa últimament, però en aquell període encara no sospitava res de les seves noves activitats.
Només per evitar un escàndol encara més gran, per mantenir les aparences i per aspectes que vostè no se si serà capaç de comprendre atès el meu estatus social, he seguit convivint amb ell, però des d'un distanciament total, com és pot imaginar.

Es va aturar un moment per encendre una cigarreta que va treure d'un portacigarrets lacat, la va encendre amb un Du Pont del mateix lacat i voluptuosament deixà anar la primera glopada de fum.
Miri, aniré directe a l'assumpte, crec que m'enganya, però no se amb qui, encara que si se on, doncs els dimarts i els dijous, a les nou en punt del matí, em diu que va al Banc i a donar un tomb. Després de seguir-lo varies vegades, he descobert que sempre, de manera sistemàtica quan surt de casa a peu, travessa el Parc Catalunya i s'adreça a l'Hotel Mozart, entra allí i en surt pels voltants de les dues del migdia.
Però aquí m'he encallat i no he pogut esbrinar res més. Aquest és el motiu pel que he contactat amb vostè, veurà, vull que continuï a partir d'on he acabat jo i em porti les proves que necessito per desempallegar-me definitivament d'ell, penso que ja l'he aguantat prou i m'importa un rave el que digui la gent i la meva família.
Ho accepta?
No semblava molt complicat, l'exdoctor Puigarnau tenia un embolic amb alguna mossa jove, anava dos cops a la setmana a l'hotel a fotre un clau i ja està, un assumpte senzill, quatre fotografies i cas resolt - m'anava dient a i mateix com si el cas ja estès resolt -
Li vaig dir que sí, que acceptava el cas, que en qüestió d'una setmana, dues com a molt tindria el que volia. Ella em va donar sis-cents euros com a bestreta i en deixar-me el seu número de telèfon mòbil, va dir-me.
- Només pot trucar-me a aquest número en cas d'extrema necessitat, qualsevol cosa que descobreixi ho vull saber, cada tres dies el trucaré perquè em posi al corrent de les seves investigacions, entesos?
- Entesos, demà a les nou en punt, estaré a l'Hotel Mozart fent guàrdia, pot anar-se'n tranquil·la i no cal que és preocupi, pot donar el seu problema per solucionat.
Em va mirar als ulls, la seva mirada era entre burleta i inquietant, però no va dir res, llevat d'un acomiadament amb to que em va sonar a un xic sardònic.
- Això espero de la seva eficaç gestió, bona tarda!
I se'n va anar, altiva i distant, però humana al cap i a la fi. El xofer l'esperava amb la porta oberta, i un cop aposentada, arrencà el Jaguar X13 color verd òliba, que és color de cotxe de ric i que, silenciós i majestuós abandonà la Masia camí d'Anoharra, deixant un lleugeríssim rastre de pols del camí.

Ja ho veus, m'has portat la sort - li vaig dir a la Rossy - com aquell que diu encara no has començat a posar-te a treballar i ja tenim un cas per investigar.
- Sí! i cent vuitanta euros que m'has de donar, recorda el tracte que em vares oferir, un setanta per cent i un trenta per cent per a mi.
Au va noi, afluixa la mosca.
- Tens raó - li vaig dir somrient - té, i vint de propina que no tinc canvi. Per cert, tu el devies conèixer a l'exdoctor Puigarnau, era client del palau del Sado.
- Sí, va ser ell qui em va buscar la feina de secretaria, es diu Estanislao, era dels millors clientes que tenia, molt educat i amable, les seves preferències sexuals ja son una altra historia, però ara no és el cas.
Vaja, em vaig dir, que petit és el món - em vaig dir - ni de putes es por anar sense que et conegui mig món.
Però com acabava de dir ella, aquest no era el cas, el cas era que l'endemà mateix teníem de posar-nos en marxa i així li ho vaig fer saber a la meva flamant secretaria:
Bé, deixem-nos de divagacions i anem per feina, demà començaré a investigar l'exdoctor Puigarnau, sembla un cas molt fàcil tot i que sempre hi poden haver sorpreses.
Per cert tindríem de sortir de compres, m'acabo d'adonar que no tinc màquina de retratar i és aquest un estri imprescindible per fer el seguiment i enxampar a l'infractor amb les mans a la massa, o a la mossa més aviat.
Me'n vaig comprar una d'aquestes digitals que no cal amorrar-se n'hi deixar-hi les celles, a m és a més és l'única màquina de retratar que si ets un mínim d'espavilat no retalla els caps a la gent.
Les fotos que tenia de presentar amb les proves delicte necessitaven un mimin de qualitat, prou que m'ho cobraria.

5.
------------------------------------------------

De com,
en començar a investigar,
apareixen les primeres
variacions sobre el guió,
que havia preestablert.

5.1
------------------------------------------------

L'ENDEMÀ A LES VUIT DEL MATÍ, una hora abans de l'arribada prevista de l'exdoctor Puigarnau a l'Hotel Mozart, palplantats estàvem la Rossy i jo vigilant l'entrada.
Sí! ho heu entès bé, la Rossy i jo, doncs la noia s'havia entestat en acompanyar-me tot i que l'havia advertit dels perills que aquest ofici comportava, no m'havia fet ni cas i, com que l'espera podria ser molt llarga, una companyia com la d'ella sempre era d'agrair.

Tenia raó la senyora Consol, a les nou en punt, caminant com aquell que no li va res en l'assumpte, aparegué l'exdoctor Puigarnau. Venia del Parc Catalunya, travessà l'eix Macià i entrà al rebedor de l'Hotel Mozart.
No et moguis d'aquí - li vaig dir a la Rossy - ara vinc.
- Que no penses agafar la màquina de retratar, Sherlock?
- Ostres, tens raó, dona me la.
Baixant del cotxe amb la màquina de retratar ara si a la butxaca seguí les passes de l'exdoctor, entrant a l'esmentat rebedor de l'Hotel.
Just accedir-hi, l'ascensor és tancava davant meu amb l'objecte del meu seguiment a dins, però, en atansar-m'hi, els meus ulls observaren sorpresos, que l'aparell, en comptes d'anar amunt com cabria esperar, baixava fins al sòtan -3.
Cony - em vaig dir - això no és el previst, mentre baixava cap el sòtan escales avall.
Vaig arribar just a temps per veure com l'exdoctor Puigarnau pujava a un flamant Mercedes coupé metal·litzat de matrícula andorrana.
Tenint en compte que tenien de donar tota la volta pel carrer del darrera, per accedir a l'Eix Macià, en pujar corrents escales amunt i sortir al carrer, mentre esbufegava i maleïa la meva falta de pràctica d'esport, apart del sexe i la addició al tabac, vaig fer senyal a la Rossy que s'acostés amb el Pajero, en arrencar i arribar al semàfor teníem el Mercedes davant nostre.
El conduïa un noi jove i l'exdoctor seia al seu costat. En arrencar el seguirem a una distància prudent, el Mercedes sortí de la ciutat en direcció a Can Oriach, continuà cap a Matadepera i s'acostà a una de les urbanitzacions que l'envolten.
Arribant al Cavall Bernat, ja a les afores de Matadepera trencà a la dreta, fins que després travessar dos o tres carrers, agafà un camí de terra i s'aturà davant d'una torre de luxe, d'aquelles que un sap que mai podrà tenir, llevat que encerti una primitiva o una euromillonaria, o sigui mai, ja anava bé.
Li vaig indicar a la Rossy que continués uns metres mes amunt fins arribar al primer revolt, allí, en un bosquet, aturarem el quatre per quatre.
Des d'aquell punt, enfilat damunt del Pajero i ajudat per uns prismàtics podia contemplar l'entorn de la torre. En primer lloc, era evident que estava molt vigilada per homes i gossos, a la piscina i el seu entorn, hi havia set o vuit noies, banyant-se o prenent el sol, acompanyades d'una sèrie de senyors, entre ells l'exdoctor Puigarnau que acabava d'arribar al lloc.
- Que veus? Va preguntar-me la Rossy.
- Un puticlub de luxe, en principi, hi han bastants cotxes, encara que la qüestió de les noies, m'imagino que deu ser la tapadora d'alguna altra historia més tèrbola, o no!, ves a saber?
En veure que no em contestava, deixant els prismàtics, en donar-me la volta, vaig comprendre perquè, la Rossy estava envoltada per tres armaris, que no gaire amablement em van indicar que deixés de fer el tafaner i baixés del sostre del Pajero.
Ho vaig fer, intentant mantenir la calma i la màxima serenitat possible, però els paios em miraven amb cara de pocs amics, de cap diria jo.
Atenent a les seves indicacions els vàrem seguir cap la torre, no hi havia altre solució, ni per un sol moment se'm va passar pel cap fugir, un dels paios, portava tota l'estona la mà a la butxaca i la seva cara, més aquest petit però important detall desaconsellava fer-ho.
Arribats a la torre, en baixar unes escales cap el garatge, ens varen tancar en un quartet, sense dir-nos ni paraula. Era petit, d'uns vint metres quadrats, gairebé no hi entrava claror, llevat d'una reixa a dalt de tot, gràcies a la qual no estàvem totalment a les fosques.
La Rossy estava bastant acollonida, abraçada a mi, no deia res, no feia cap falta, es notava en la seva respiració i com tremolava lleugerament.
- Tranquil·la - li vaig dir intentant calmar-la - no ens passarà res, ja ho veuràs, ens faran quatre preguntes, jo contestaré que només volíem tafanejar doncs ens pensàvem que era un puticlub de luxe i ja veuràs com ens deixaran anar.
A més l'exdoctor Puigarnau em coneix i sap que soc inofensiu, no crec que en sàpiga res de la missió que m'ha encomanat la seva dona. Se m'ocorre que podriem dir que veníem a veure si tenien feina per a tu. Que et sembla, faig pinta de macarra?
- Calla, no diguis bajanades que no estic per endergues en aquest moment.

De fet, calladet hauria estat molt més maco, malauradament, el desenvolupament dels esdeveniments, tal com us explicaré a continuació, va ésser bastant diferent a les meves apreciacions inicials.
Al cap d'uns deu minuts de restar tancats a l'habitació es va obrir la porta, en el seu contrallum aparegué reflectida la figura de l'exdoctor Puigarnau, rera seu, els nostres amics acabats de conèixer aconsellaven prudència en els nostres moviments.
L'exdoctor en entrar, va prémer un interruptor que nosaltres no havíem descobert i la petita habitació s'il·luminà mentre tancava la porta i els seus protectors s'esperaven fora.
- Benvinguts al paradís! - ens va dir somrient - Perdonin les molèsties que els hagin pogut ocasionar els meus amics, és la seva feina, saben. Per cert - adreçant-se a la Rossy - veig que et segueixes conservant d'allò més bé, encara que potser tindries d'escollir millor les teves amistats, aquest desgraciat d'en Ribal, em temo que no és un bon company de viatge per a tu.
Ella no li va contestar i jo tampoc vaig dir res, no era el moment de vacil·lar ni de intentar defensar el meu orgull ni la meva dignitat, el vaig deixar que continués el seu parlament a veure que sabia i on volia anar a parar.
- Bé, sembla que tenim un petit problema amb vosaltres dos, sabeu, sou molt tafaners i això no és bo, la meva dona tenia d'haver escollit algú més professional que dos aprenents com vosaltres per seguir els meus moviments.
Ho sabia, el malparit ho sabia, em veia a venir que no tot seria tan fàcil de resoldre com m'havia pensat en un principi.
Va fer una pausa mentre es refregava les mans, semblava, millor dit, era evident que gaudia de la seva situació de predomini i del nostre acolloniment.
- Heu estat de sort, no soc cap mala persona i us deixaré anar, però abans com a petit advertiment, compartireu una estona amb uns amics meus que us posaran al corrent del que els hi passa als que son massa tafaners, espero que no torneu més per ací ni us dediqueu a seguir-me, si ho feu, em veure obligat a prendre unes mesures molt més contundents que no crec que us agradin gaire.
Espero que us complagui el meu missatge d'acomiadament - va dir mentre es donava la volta per anar-se'n.

La porta es va tancar rera seu, era evident que la situació s'havia complicat, de fàcil no en tenia res aquest cas i em preguntava si la senyora Consol era conscient de l'embolic en que estava posat el seu marit, ella que només es pensava que tenia un embolic passatger amb una noia qualsevol i en tenia tot un mostrari i alguna cosa més que amagava i que encara no sabíem. A més a més ara tenia el problema afegit que ell sabia que l'estàvem seguint, possiblement perquè abans era ell qui ho havia fet amb ella i sabia que havia estat a la Masia parlant amb mi.
- Andreu, aquests paios ens fotaran una pallissa que quedarem arreglats - va dir-me la Rossy -
En intentar tranquil·litzar-la, li vaig dir.
- No ho crec, l'ùnic que vol es espantar-nos perquè deixem de tafanejar, sap que som inofensius i d'ací a una estona ja veuràs com ens deixaran anar.
No pot arriscar-se tampoc, no li convé, sap que no hem descobert a penes res, i millor per part nostra, d'haver-ho fet si que podriem començar a acollonir-nos.
- Sí, però sap que l'estem seguint i que ho hem fet seguin instruccions de la seva dona i que la podem informar del que hem vist.
- Precisament en aixó pensava ara, en la seva dona, hauríem d'avisar-la, almenys que no l'agafi desprevinguda, però aixó seria reconeixer que l'hem cagat només començar, potser serà millor no dir res de moment.
Si ho fem, se'ns ha acabat el cas i sent el primer no el vull deixar anar així com així.
No semblava gaire convençuda dels meus raonaments.
- Tu diràs el que vulguis Andreu, però tot plegat no m'agrada gens, tinc males sensacions, diria que tot aixó ens va molt gran i que acabem de posar-nos en un bon embolic i de rebot n'hi hem generat un altre a la nostra clienta.
Mira, no se que si cou ací a dins, però jo diria que es bastant més que quatre putetes que alegren el dia a paios de diners, el meu nas em diu que hi ha més històries i de més calat, pensa que per aixó sol no farien falta tens guardaespatlles armats ni gossos.
Vaig intentar tranquil·litzar-la un altre cop, traient-li ferro a l'assumpte, però per dintre meu pensava que tenia molta raó.

6.
------------------------------------------------

De com es compleixen
les amenaces de l'exdoctor,
de la manera més inesperada
i humiliant,
almenys per a mi.

6.1
------------------------------------------------

PASSAREN GAIREBÉ UNS DEU MINUTS des de la marxa de l'exdoctor fins que la porta tornà a obrir-se, el nostre amic de la mà a la butxaca ens va fer un gest que sortíssim de l'habitació.
- Ho veus, li vaig dir a la Rossy, ara ens deixaran anar i ja està.
Ja t'ho he dit.
Ella va somriure, enganxada a mi, però seguia estant acollonida, els seus ulls donaven la sensació que encara no ho veia gens clar. No anava desencaminada, no ens varen deixar anar, almenys on nosaltres volíem, en acompanyar-nos pel jardí, el travessarem i ens feren pujar a dalt de la torre, allí, l'home de la ma a la butxaca ens va indicar una habitació.
Hi vàrem entrar, era tota blanca amb un enorme llit circular al mig, el terra, de moqueta color blau marí, i els miralls que hi havia al sostre, indicaven clarament la finalitat a que estava destinada la cambra. Començava a preocupar-me i la Rossy per l'expressió de la seva cara, crec que també.
L'home de la ma a la butxaca va parlar per primera vegada.
- Despulleu-vos, fiqueu-vos al llit i espereu.
A continuació va marxar, mentre tancava la porta amb clau.
La Rossy em va mirar, els seus ulls eren pura interrogació, però començà a despullar-se i jo la vaig imitar. A continuació ens estirarem al llit, l'un al costat de l'altre, tot esperant a veure que passava.

Varen passar cinc minuts que se'ns feren molt més llargs, de sobte la llum és va afluixar, i tota la tonalitat de l'habitació va canviar el blanc pel vermell, aleshores del fons sortiren dos nois i dues noies negres, també anaven despullats, alts tots com un sant Pau, eren cossos d'aquells que normalment no es veuen pel carrer. Per acabar-ho d'adobar, els nois tenien una eina que superava amb escreix la mitjana nacional.
Apa noia, que gaudiràs d'una bona eina - li vaig dir sorneguer a la Rossy - i a més a més en estèreo.
- N'estàs ben segur - contestà - en veure com les parelles s'acostava a nosaltres però no en les posicions que jo lògicament havia previst.
Merda! M'havien tocat el negres a mi, la mare que!... l'exdoctor Puigarnau, aquesta afronta me la pagaria, no sabia encara quan ni com, però me la tenia de pagar i amb escreix.

Primer es van dedicar les dues noies a satisfer la Rossy que s'ho passava bomba mentre els nois no deien res, però quan al cap d'una bona estona la van deixar més que satisfeta, els dos nois la van penetrar alhora mentre ella cridava i gemegava com una boja, jo no deia res, esperava a veure que passaria amb mi, tot i que ja m'ho veia a venir, finalment un dels nois em va estirar indicant-me em poses de boca terrosa i em vaig témer el pitjor, el que succeí al cap d'uns moments, el paio em va envestir amb l'estri amb totes les seves forces sense cap mirament.
El que va fer l'altre posant-me l'estri a la boca ja ni os ho penso explicar.
El meu crit el devien sentir per tot l'orb del mal que em va fotre, a la Rossy li podia agradar molt, però a mi era la primera vegada i el fill de sa mare em va fotre molt de mal.
Sort, que afortunadament, no va durar molta estona i, en un quart d'hora em van enllestir, després se'n varen anar tal com havien vingut, deixant-nos sols a l'habitació que mica en mica recuperà el seu color blanc original.
La Rossy se'm va acostar i abraçant-se, començà a besar-me per tot arreu.
- T'han fet molt de mal, oi?
La vaig besar també, tot dient-li, doncs mira, sí! però algú ho pagarà molt car això d'avui, en pots estar ben segura, però molt car.
En aquestes estàvem mentre ella m'acariciava, quan en obrir-se la porta de la cambra aparegué somrient l'exdoctor Puigarnau.
- Bé, ja us podeu vestir, i marxar, espero que l'advertiment hagi fet efecte, no torneu mai més per aquí, puig de fer-ho, el que os espera no cal que us digui que seria molt pitjor.
Entesos?
Assentirem tots dos, un cop vestits, acompanyats per l'exdoctor, l'home de la ma a la butxaca i els seus amics, abandonarem la torre cap al Pajero.
Allí, tornà a advertir-nos que anéssim en compte i s'apartaren del 4X4, mentre jo, intentant aparentar que res m'havia afectat massa, ni tan sols l'atzagaiada del paio aquell, en arrancar el cotxe vaig saludar-los com si m'acomiades d'uns bons amics, però just arribar a la primera corba, quan ja no ens podien veure, vaig aturar el cotxe i estirant-me de boca terrosa al seient del darrera, li vaig dir a la Rossy que conduís ella, que el mal que em fotia el cul era insuportable.
I va ella i encara se n'en fot de mi, rient com una boja mentre conduïa cap Anoharra i les seves riallades omplien el paisatge en un dels dies mes foscos i tristos de la meva vida.

7.
------------------------------------------------

De com mica en mica,
em refaig de la meva
lamentable experiència,
amb l'ajut de la Rossy,
que vol fer un petit viatge.

7.1
------------------------------------------------

ABANS D'ARRIBAR A CAN REDOLAT la Rossy va cercar una farmàcia de guàrdia per proveir-nos de Nolotil i pomada, la veritat és que més que el mal físic que em feia el cul, era el psicològic de la humiliació soferta, la ràbia que sentia en aquests moments algú la pagaria molt cara, però, ara no era el moment, ara, és tractava de curar-se física i anímicament i d'aquest aspecte un cop mig refet, se'n va cuitar la Rossy amb una dolçor i tendresa, que era d'agrair.
No tenia pas cap ganes de sortir enlloc, la meva moral estava per sota del terra. Ens vàrem fer portar unes "pizzes" per dinar. Després d'una bona becaina, ja semblava trobar-me bastant millorat del maleït ensurt del matí, la Rossy, que em cuitava com un nen, va dir-me:
- Escolta Andreu!, si demà al matí et trobes més bé, em podries acompanyar a Barcelona a recollir quatre coses que necessito de l'apartament, com no estava segura que em donessis la feina vaig venir només amb el que porto posat.
- T'acompanyaré - li vaig contestar somrient - a un àngel de la guarda com tu no se li pot negar rés, i menys una cosa tan senzilla com agafar el Pajero, capbussar-se dins l'Autopista, i perdre's tres mil vegades pels carrers de Barcelona, mentre intentes vanament trobar un Pàrking que estigui lliure, gaudint d'una munió de carrers en obres, que et donen aquella sensació d'haver estat ja a Bosnia, amén d'ensenyar el dit índex a tota una colla de sonats que circulen com si anessin pilotant pel circuit de Montmeló.
Vaig fer una pausa, en veure la cara que hi posava...
- Tranquil·la, estava exagerant una mica la nota, no et preocupis que ja t'hi portaré, si ho vaig fer per la teva germana, que menys no faré per tu
Va somriure, mentre m'abraçava, i ens tornarem a embolicar entre llençols, ja no em feia mal res, i la noia s'ho valia, i molt.

En acabar, mentre gaudia d'una cigarreta, pensava en els esdeveniments dels últims dos dies i la meva relació amb la Rossy, en primer lloc entre unes qüestions i les altres el meu estat d'avorriment havia desaparegut com per art d'encanteri i en segon lloc es tractava d'ella.
Aquesta dona tenia de procurar que no se m'escapolís, una joia així no la troba un cada dia, era llesta, comprensiva i molt bonica, a més, donava la sensació d'estar molt necessitada de donar i rebre afecte, m'encantava rebre'n i n'hi podia donar, en un tres i no res, totes les meves velles teories masclistes que ja havien començat a trontollar amb la Maria (q.e.p.d.) s'havien ensorrant davant la constatació que tenia entre les meves mans - i mai millor dit - un dona capaç de fer-me feliç.
Es tractava per tant, de no espatllar-ho, com ho solem fer tant sovint, i estar amatent, d'ocasions com aquesta no se'n presenten sovint.

- En que estàs pensant? - va preguntar -
Estava tan absort que vaig tardar uns segons a contestar, mentre la contemplava nua i preciosa al meu costat, somrient falaguera, i esperant la meva resposta. En atansar-m'hi, els meus llavis recorregueren el seu coll cap l'orella, mentre suaument li deia:
- Pensava només en tu, en que he tingut l'enorme sort de trobar-te, o millor dit, que tu em trobessis a mi, em temo que no et podràs pas escapolir, que en tens per estona de continuar per aquestes rodalies.
Ella va tornar-me les carícies, mentre em deia:
- ¿Que potser estic davant d'una declaració de intencions formal?
Vaig esclatar a riure, ella em mirava amb expressió burleta, aleshores baixant del llit i en agenollar-me, mentre li agafava la mà, vaig dir-li:
Senyoreta Maria del Rosario González Marques, aquest humil servidor de vostè, Andreu Ribal i Alsedà, major d'edat, poca-solta, solter, i en principi en plena possessió de les seves minses facultats mentals, te l'honor de demanar la seva mà i tota la preciositat de territori que hi va al darrera per una llarga temporada, diguem que fins que vostè - si es que ho accepta - decideixi acabar la relació.
Es va posar seria de cop, les seves mans en agafar-me la cara, l'acostaren cap la seva.
- Te n'estàs rient de mi, oi?
Jo també vaig posar-me seriós, mentre amb el dit li acariciava els llavis.
- No! no me n'estic rient de tu, t'ho dic molt seriosament, potser em falta pràctica, la veritat, és la primera vegada en tota la meva vida que em declaro més o menys formalment a una dona.
Perdona, si t'he donat la sensació que me n'enfotía, però t'asseguro que no ha estat pas aquesta la meva intenció.
Es va aixecar, asseient-se al llit, jo la vaig imitar i en abraçar-nos, restarem quiets una bona estona, fins que, en separar-se de mi, va dir-me:
- T'agraeixo molt el teu oferiment, però necessito pensar-ho amb una mica de calma, et veig molt esverat, i aquestes coses es tenen de pensar i analitzar sense presses, no en sabem pràcticament res l'un de l'altre, però si fa tres dies que em coneixes.
Mira Andreu, aixó no és tan fàcil com et sembla a tu, donem-nos temps.
I afegí:
De moment estem be així i et recordo que tenim un cas entre les mans molt més complicat del que tu i jo ens pensàvem, per tant, esperem doncs a resoldre'l, un cop solucionat, temps hi haurà per parlar-ne de les nostres relacions.
- D'acord?
En assentir, vaig aixecar-me també, ja no em feia mal res, i mentre ella se n'anava cap a la cambra de bany, contemplava el seu cos esplendorós que s'allunyava fins perdre's darrera la porta, deixant-me la cadència dels seus malucs i l'olor del seu cos.

*

Tenia raó, així estàvem bé i jo m'havia precipitat, aixó em passava per no entendre-hi res de com s'han de tractar les dones. Si un vol parlar de temes seriosos ho ha de fer també de manera seriosa, la conyeta enmig no els hi agrada, aixó ja ho havia nota, a més a més era massa aviat, resumint que m'havia comportat com malauradament era massa normal amb mi, com un beneit.
Temps al temps - em vaig dir - però tu no se m'escapoliràs així com així, comença a fer-te'n a la idea.
Acostumat a la Dolors que es passava el sant dia fent-me anar a trompades i tractant-me de qualsevol manera, o la Maria Asunción que era com posar-se dins d'una batedora, el tracte amb la Maria havia estat un canvi substancial, el sexe ja no era el més important, amb la Maria havia descobert encara que un curt espai de temps, la tendresa, ara tenia de descodificar el meu xip i tornar a programar-lo d'acord amb la persona amb qui estava en aquests moments, aquesta perla del carib que es deia Maria del Rosario González Marques, que entreveia a traves de la dutxa mentre l'aigua tèbia lliscava pel seu cos esplèndid i em somreia convidant-me a que l'acompanyes.

No vaig poder resistir-me als seus encants...

8.

------------------------------------------------

De com, el que podia semblar
un simple viatge a Barcelona,
ens porta a un descobriment
sorprenent i desconcertant.

8.1
------------------------------------------------

PLOVIA EN LLEVAR-NOS L'ENDEMÀ pel matí, vaja! - vaig dir-me - a veure si serà un mal presagi. La Rossy ja feia estona que trafegava per la Masia i m'estava esperant a la cuina amb l'esmorzar a punt.
Hum! - vaig exclamar -
Quina olor tan bona fan aquestes torrades, no m'hi havia fixat mai que en fessin tanta.
- No siguis pallús - va dir-me somrient - son simples torrades, res més, el que et passa és que estàs com estàs i ho veus tot de color de rosa. Si estiguessin recremades també et semblarien be. Beneit.
Vaig somriure mentre li feia un petó als llavis.
- Deu ser això, o el fet de tenir gana, saps, feia mesos que no feia gaire exercici, ja saps que tot moviment genera la necessitat de reposar calories i, entre unes coses i les altres ahir en vaig cremar moltes.
- Com vulguis - em va contestar - tampoc n'hi ha per tant, però afanyat, si vols que marxem aviat cap a Barcelona o després et queixaràs que hi ha molt de trànsit.

No hi havia massa moviment a l'autopista, es notava que érem al més d'agost i el personal era de vacances al Carib o a Praga. Aixó si, l'autopista estava reduïda només a dos carrils per l'asfaltat d'un tercer que ja havien arreglat l'estiu passat i ho havien fet tan bé que ja hi estaven tornant, fins l'estiu següent.
Pels voltants de les onze érem a la Meridiana. En intentar trencar per Aragó, un municipal ens barrava el pas, vaja, es repeteix la jugada - em vaig dir - obres al canto, aquests dels ajuntaments cosins germans dels de l'autopista, quan arriba l'estiu s'embranquem a fer obres a tort i a dret per reparar las que varen fer malament l'any anterior i, tot això és per gaudi dels que no poden fer vacances a l'estiu, que han de suportar els embussos de qualsevol dia de l'any quan es pensaven que se'n podrien escapolir.
Amb el coneixement que dona la experiència, com l'altre vegada, decidí tirar cap a la Ronda Litoral fins a Passeig de Colon i des d'allí pujar Rambles amunt fins la plaça de Catalunya, el pàrking tenia el llum de "lliure" encès i allí hi deixarem el Pajero.
Un cop dalt la plaça talment com l'altre vegada, sortejant músics peruans, pidolaires, top mantes, tril·lers, polítics, i d'altres marginats que intentaven guanyar-se la vida com podien a costa dels que treballen, travessarem les Rambles enfilant el carrer Elisabets.
En arribar al Museu D'Art Contemporani i tombar a l'esquerra arribàrem on vivia la Rossy. Anàvem a entrar al pis, quan ella em va alertar.
- Ostres! ¿Has vist qui està entrant a la porta del costat d'aquell Bar?
En fixar la vista, sorprès, em va semblar observar la figura elegant i discreta, però no tant com ella hauria volgut, de la Senyora Consol Casas-Gibernau, que desapareixia engolida per la porta d'un bloc de pisos bastant galdós.
La Rossy somreia enigmàtica.
- Que barrina aquest caparró? - vaig preguntar-li intrigat.
- No saps on ha entrat, oi?
Si que ho sé, llesta,
La molt honorable, elegant i distingida Senyora Consol Casas-Gibernau, acaba d'entrar per la porta del Palau del Sado, i no crec que s'hagi equivocat, jo diria que sap perfectament a on va.
Esclatà a riure.
- No te'n riguis de mi, simplement ho sabia, al seu marit el vàrem enxampar al mateix lloc amb la teva germana, que et penses que no conec la Georgette?
Però, ¿n'estàs segura que era ella?
No he pogut veure-ho bé - vaig insistir - podria ser qualsevol dona que més o menys dones el seu tipus.
Ella va posar cada de misteri en dir-me:
- Ho vols comprovar?
- Com? - fou la meva pregunta -
- Cony! Jo també treballava aquí - no ho recordes que t'ho vaig dir - tinc molt bona relació amb la Georgette, des del seu despatx controla totes les habitacions amb vídeo cameres, em pensava que ja ho sabies.
No t'ho va dir la meva germana?
- No fotis! Doncs no, d'aixó no me'n va parlar, de fet tampoc m'hauria agradat massa veure l'exdoctor Puigarnau en acció. Ara, la seva dona ja te un punt de morbositat.
En agafar-me pel braç, em va dir:
- Ho vols veure, si o no?
- Oi tant que si! - vaig exclamar - aixó no m'ho perdo, anem-hi.

Després de saludar la Georgette i un cop posada aquesta al corrent de les nostres intencions, no va posar-hi cap impediment i en fer-nos passar a un annexa del seu despatx, allí hi tenia un televisor, on alhora visionava sis cambres a la vegada.
- Pel que em dieu deu ser la número 5, fa cinc minuts que ha arribat, és una bona clienta, habitual i de molt nivell pel que tinc entès.
És de confiança aquest - li va dir dirigint-se a mi -
- Jo responc per ell, de fet...
- En un moment li va fer un breu resum dels esdeveniments del dia anterior, ometent la part que més m'afectava a mi - detall que li vaig agrair, encara em fitxaria la Georgette pel seu negoci si se n'assabentava.
Va semblar es quedava convençuda i després d'ampliar la imatge de la cambra que ens interessava, ens va deixar sols.
Efectivament era la senyora Consol qui estava a l'habitació. Deu n'hi do l'espectacle que s'oferia als nostres ulls.
La Senyora Consol totalment nua, estava estirada al terra mentre una noia negra, vestida tota de cuir, la fuetejava amb aparent ràbia, ella gemegava mentre semblava gaudir amb el càstig, a continuació, la noia en ajupir-se li va lligar les mans a l'esquena, obligant-la a posar-se de boca terrosa, i agafant el mànec del fuet...
- Val més que deixis de mirar, que t'estàs posant molt calent - va dir-me la Rossy posant-me la ma a l'entrecuix - Crec que ja hem vist el que volíem i no voldria abusar de la amabilitat de la Georgette i de passada respectar la de la senyora Consol, al cap i a la fi, és lliure de gaudir del plaer com ella vulgui.
- Calla! - Vaig dir interrompin-la i deixa'm mirar:
Anem-nos-en - insistí la Rossy.

A contracor li vaig fer cas, sortirem tots dos del despatx mentre jo encara mirava de reüll apurant fins l'últim moment per veure per on li entrava el mànec del fuet.

9
------------------------------------------------

De com en sortir
del Palau del Sado
ens trobem amb una sorpresa
molt desagradable i
no pas per a nosaltres

9.1
------------------------------------------------

La Georgette estava parlant per telèfon i ens va fer un gest amb la ma, per tal que ens esperéssim.
- Sí! d'acord, entesos! Demà ja la trucaré, però faci el favor de fer quan li he dit, ah! i no s'oblidis de comprar la fruita, entesos?
Sí, aixó també, ara penjo que tinc feina. Adéu.
- Perdoneu! - ens va dir un cop penjat el telèfon - Tinc una noia de fer feines que es molt bona però es un petit desastre, li encarregues dues feines i se te'n deixa una.
Bé, son qüestions domèstiques, ja heu vist el que volíeu?
- Sí! - afirmà la Rossy - ja és suficient, a més, aquest se'm començava a esvalotar, ja saps com son els homes, amb no res es posen com una moto.
- D'això vivim noia, d'aquesta espècie tan estranya - comentà la Georgette sorneguera.
- Bé, ens n'anem, gràcies per tot, si un altre dia tornem a baixar ja et vindrem a veure - afegí la Rossy com a comiat -
- Vine quan vulguis, ja saps que hi ha clients que estarien encantats que tornessis, sovint em pregunten per a tu.
Ella va somriure en certa manera complaguda mentre li contestava:
Donel's-hi records de part meva, però ara tinc prou feina amb aquest i espero que per bastant de temps.
- Tu mateixa, jo t'ho he dit.
Ens acomiadarem definitivament de la Georgette.

*

En sortir al carrer, vaig respirar a fons, l'experiència viscuda al despatx de la Georgette era de les que no s'obliden, és ben veritat que tots tenim una part fosca, però la de la senyora Consol Casas-Gibernau, la veritat es que no la hauria endevinat mai. Tan senyora, tan ben posada, més aviat la feia de missa, rosari i obres de caritat, de te i pastes amb les amigues i com a molt alguna aventura esporàdica, però mai en una experiència com la que acabava de contemplar.
En aquestes disquisicions estava, quan de sobte, l'estirada que em va fer la Rossy em va fer tornar al món real de cop en introduir-me dins del primer portal que va trobar.
- Que collons fots? - li vaig dir - aquí no és el lloc adequat, jo també vaig calent però esperat a arribar a la Masia.
Em va interrompre mentre em tapava la boca i xiuxiuejava a la meva orella: No diguis bajanades, calla i mira qui passarà per davant nostre d'ací un moment - em va dir -
I qui va passar apressat era ni més ni menys que el nostre amic de la mà a la butxaca seguit pels seus dos companys.

*

No calia ser detectiu privat ni molt espavilat, per deduir que anaven directes cap el Palau del Sado.
A que fer?
No ho sabia, encara que m'ho podia imaginar, malgrat tot vaig decidir que valia la pena esbrinar-ho.
Tot i las reticències de la Rossy decidí esperar per tal de veure que feien els meus amics? i que hi tenien a veure amb la Senyora Consol, o bé que en volien d'ella.
Em preocupava el fet que no és tractés d'una represàlia del seu marit pels fets del dia anterior. No era doncs casual la visita al Palau del Sado dels nostres homenot's particulars, ell en devia saber de les activitats de la seva esposa, atès que si l'haguessin seguida haurien arribat abans que nosaltres, però del que es tractava precisament d'enganxar-la in fraganti, la humiliació seria més gran i psicològicament la deixaria molt tocada en el seu orgull.
El que havia començat com un rutinari viatge a Barcelona, havia derivat cap una situació que no m'agradava gens, l'assumpte s'estava començant a complicar molt, massa, diria jo.
Al cap d'uns deu minuts, aparegueren per la porta els nostres amics escortant la Senyora Consol Casas-Gibernau, que amb l'expressió de la seva cara ja ho deia tot.
Per una dona com ella, la humiliació de ser descoberta en les seves pràctiques sexuals i a més pels sicaris del seu marit, li devia caure com una patada en aquell lloc.
En un moment aparegué un Mercedes de color negre on hi pujaren ràpidament tota la colla, desapareixent tal com havien arribat sense cridar gens l'atenció dels vianants que ni s'havien assabentat del segrest de la Senyora Consol.
- Pobre Sra. Consol - exclamà la Rossy - em temo que avui no es el seu millor dia.
- Sí! - li vaig contestar - te una mala peça al teler i em temo que nosaltres n'hem estat en certa manera els causants indirectes amb la nostre brillant intervenció d'ahir.
No ho sé - em vaig preguntar a mi mateix - de fet, el seu marit ja ho sabia, em temo que la situació d'ella és molt més complicada i antiga que la nostra intervenció d'ahir, l'ùnic que potser hem fet és activar els mecanismes.
- I ara, que penses fer? - preguntà ella.
No en tenia ni idea, reconec que estava totalment desconcertat, això de fer de detectiu era més complex del que m'havia pensat, però alguna resposta li tenia de donar i com no en tenia cap de clara, em vaig dedicar a divagar que sempre se m'ha donat bé.
- Crec estimada col·laboradora, que de moment ens tindríem de retirar als nostres habitacles d'estiu, necessito pensar i relaxar-me, un cop allí, podriem quedar-nos a esperar per veure com és desenvolupen els esdeveniments. Al cap i a la fi, és possible que d'un moment a l'altre la Senyora Consol ens truqui, si no em comenta res l'hauré de posar al corrent de com està la situació en general, i si no ho fa en un parell de dies, la trucaré jo al mòbil explicant-li la part que em convingui dels esdeveniments d'ahir al xalet de Matadepera.
Ja se que va dir que només la truquéssim al mòbil en cas d'extrema gravetat, però la veritat després de veure com les gasten els amics del seu marit, començo a estar preocupat per ella.
- Brillantissim - fou l'àcid comentari de la Rossy - Ni el mateix Carvalho hauria arribat a aquestes conclusions tan evidents i obvies per les que no cal ser detectiu, només tenir dos ditets de cervell.
I afegí:
De totes maneres si parles en ella, no cal que li comentis el que acabem de veure, que ja et conec, limitat a informar-la del més important que és la activitat del xalet de Matadepera i deixa que ella si vol, t'expliqui quan li ha passat.

Vaig fer veure que no la sentia mentre ens adreçàvem on havia viscut, que era aquest el nostre propòsit inicial.
L'apartament era molt petit a penes quaranta metres quadrats, però haig de reconèixer que la Rossy els tenia molt ben aprofitats i arreglat amb molt de gust. Son petits detalls importants que defineixen una persona, no li havia preguntat encara, però segur que aquesta fins i tot sabia cuinar.
No hi havia molt a recollir, un parell de farcells de roba, dues maletes i una bossa. Aixó és el que ella entenia per poca cosa i que a mi em semblava el mostrari sencer de Dolce & Gabanna o Vittorio & Luccino.

Abans de marxar, donà una última ullada a l'apartament i tornà les claus a la Senyora Mercè que n'era la propietària i vivia al pis del costat.
S'acomiadaren efusivament, mentre jo anava fent viatges al Pàrking fins arribar a omplir el maleter i el seient del darrera del Pajero amb les quatre coses de la mossa.
La senyora Mercè es va entestar en que li acceptéssim un vermut, li vàrem agrair, una cervesa sense alcohol calenta, tres olives i patates remullades sempre venen de gust, sobre tot si ho entens com a detall de bona voluntat.
Després de l'àgape anàrem al pàrking i des d'allí tornarem a Anoharra.

10.
------------------------------------------------

De com es comencen,
només arribar a la Masia
a precipitar i massa
els esdeveniments.

10.1
------------------------------------------------

MENTRE TORNAVEM PER L'AUTOPISTA AP-18 abans anomenada A-18 i que amb el següent canvi de govern segurament es diria PSC-18, la Rossy se'n fotia de mi.
- T'has posat calent, eh?
Vols que et fuetegi?
El mànec del fuet comparat amb el del negre no era gran cosa, oi?
M'estava provocant, però de bon rotllo, era fàcil notar que estava de bon humor, vaja que se sentia bé amb mi, es tractava doncs de contraatacar però sense passar-se, no hi ha res més fàcil de ferir que la sensibilitat d'una dona i, un hom o sigui jo n'era un expert, com la majoria dels homes suposo.
Mentre posava l'intermitent per agafar la sortida d'Anoharra sud li vaig dir:
Ben bé que et va agradar a tu la jam session amb les dues noies i els dos nois, no semblaves gens preocupada, en canvi jo, ja ho vares veure.
- Que volies que fes, resistir-m'hi, encara hauria agreujat més la situació, gràcies a que es varen desfogar amb mi, amb tu varen acabar aviat, o es que et penses que aquell paio amb aquell estri no em va fer mal? Tio, a veure si ara resultarà que ets el primer paio a la història que han donat pel cul.
- Perdona'm - li vaig dir - tens tota la raó del món.
- Deixem-ho estar, la culpa es meva per buscar-te les pessigolles., no vull que ens discutim ara per aixó.

*

En arribar a la Masia feia una calor de mil dimonis, i a més a més l'aire condicionat del Pajero estava espatllat.
Encara no l'havia tancat al garatge que la Rossy ja s'havia despullar i tirat de cap a la piscina. Vine - em cridava - l'aigua està boníssima.
I tu també - em deia jo - mentre ja m'havia tret la roba i m'hi tirava de cap.
Després de capbussar-nos una estona ens vàrem asseure a les escales de l'entrada de la piscina, jo em vaig estirar i ella ho va fer al meu costat mentre es donava la volta i m'abraçava començant a besar-me, sentia el seu cos nu i començava a esvalotar-me, em vaig aixecar quan la meva mirada de cop ja no estava per ella en aquells moments i el meu escalfament es va refredar de cop.
- Tu? Que mires amb tanta fixació - em preguntà en veure que no treia la vista de davant meu però orientada al fons de la piscina -
Aleshores ella la va veure també, al fons de la piscina, de la meva piscina, de la piscina on acabàvem de banyar-nos i estirar-nos per refrescar-nos, nua i evidentment morta hi havia la senyora Consol Casas-Gibernau.
Un mocador de seda al coll amb el que l'havien estrangulat era la causa que estes com estava, morta del tot i amés a més ofegada, o sigui doblement morta.
Li vaig tapar la boca a la Rossy que ja anava a cridar.
Calla, no cridis - li vaig dir - que ens acaba de caure un marro dels grossos, surti'm de l'aigua anem a vestir-nos i truquem a la policia.
N'estàs segur - va dir entre sanglots - ens culparan a nosaltres. Ai senyor! ja em veig compartint cel·la amb la meva germana i a tu amb en Blai, ara que em començaven a anar be les coses...
Que dius? - la vaig interrompre - oi que nosaltres no hem estat, doncs com vols que ens...
Tenia raó.
...culpin.
Ho entens ara - cridà histèrica mentre m'agafava pels braços.
- I que vols fer doncs?
Andreu, tenim de desfer-nos d'aquest cadàver com si aquí no hagués passat res.
- Ja! Com si aixó fos tan fàcil.
- ¿Que no ho veus que no tenim cap més solució? que si avises a la policia ens carregaran la morta.
Aquest Puigarnau es un malparit - vaig dir-me - fa matar la seva dona, ens carrega la morta a nosaltres i ell es queda amb tota la pasta, tenia raó la Rossy, aquest cadàver tenia de desaparèixer quan més aviat millor de la Masia i per sempre.
- Tens alguna idea? - li vaig preguntar -
- Ara mateix no, estic mentalment bloquejada, aixó es cosa teva, tu ets el brillant investigador.
De brillant res maca, estic mes mat que un rei d'escacs rodejat de peces grosses i un peó toca-collons ben protegit.
- Doncs procura rumiar alguna solució ràpida, que de la mateixa manera que ens han encolomat la morta, son capaços d'haver avisat la policia i aquests es poden presentar aquí en qualsevol moment i després ja no caldrà que pensis res, a la presó tindràs temps de sobres.
Ja ho tinc! - Vaig exclamar - però m'hauràs d'ajudar.
- Com?
La cambra secreta! Allí hi podem guardar el cadàver, no el trobaran mai.
- La cambra secreta! - que t'has begut l'enteniment, això no es una pel·lícula del Harry Potter i aquí a la piscina tenim un cadàver que ens crema a les mans.
- No estic de broma Rossy, existeix una cambra secreta, és on es devia amagar en Blai quan se suposava que estava difunt, de jovenets tot jugant la vàrem descobrir, es al segon pis, darrera la llar de foc de la biblioteca,
Si dona!, com a les pel·lícules del Harry Potter però de veritat- li vaig comentar davant la seva expressió d'astorament.
Au va! Ajuda'm a treure a aquesta pobre dona de la piscina quan més aviat millor, porta un parell de mantes o llençols, el que sigui per embolicar-la, quan menys rastres deixem millor.

*

La vàrem treure arrossegant-la fins la gespa, allí la vàrem deixar de boca terrosa, mentre anàvem a buscar las mantes. En aquell mateix i maleït moment va sonar el timbre de la porta.
Merda! Em vaig dir tot mirant la Rossy, qui pot ser a aquestes males hores?
La entrarem al rebedor deixant-la aparcada en un racó, la Rossy va anar a buscar les mantes i mentrestant jo vaig anar a obrir la porta, a veure qui cony era.
No li vaig fotre un mastegot de miracle a aquell pobre desgraciat que es pensava que la Masia era una casa de barrets.
- És un quilòmetre més avall, passada l'antiga serradora, aixó es una finca particular. I li vaig tancar la porta pels morros.
Solventat l'incident que una mica més ens costa un atac de cor a la Rossy i a mi i un joc d'hòsties a l'individu, agafarem el cadàver per pujar-lo a la biblioteca.

*

Ens va costar, tot i estar tan prima ens va costar pujar-la fins al segon pis. Allí, després d'obrir la cambra secreta hi dipositarem el cadàver de la pobre senyora Consol dins un bagul on en Blai hi tenia guardades coses d'allò més inversemblant: Revistes pornogràfiques, pel·lícules ídem, un parell de llanternes, una pistola que semblava de fogueig i bastant munició, ah! i uns quants llibres de poesia que no m'hi acabaven d'encaixar. De fet d'un tipus tan estrany i solitari com ell es podia esperar tot.
A continuació, donant una ullada vaig cerciorar-me que efectivament aquell havia estat l'amagatall d'en Blai mentre se suposava que estava mort, fins i tot i tenia un petit rebost amb nevera i un televisor portàtil.
Ho tenia tot molt ben estudiat el paio.

*

En tornar a la piscina, desprès de recollir el vestit i la roba interior amén de la bossa, regirarem a consciència per tot arreu, no fos que haguessin deixa't alguna pista que ens pogués comprometre i amagar el cadàver no servis per a res.
No trobarem cap pertinença d'ella, ni anells, braçalets o una arracada, i aixó que regirarem la gespa a fons, i parlant de a fons, decidí buidar la piscina, si hi havia algun objecte per petit que fos se n'aniria claveguera avall o es quedaria al filtre.
En un parell d'hores estava completament buida, no hi havia res ni al filtre ni al fons. Abans de tornar a omplir-la ho revisarem tot altra volta amb el mateix resultat.
A continuació regirarem també tota la Masia no fos que alguns efectes personals els haguessin deixa't en alguna habitació per acabar-nos d'incriminar, tot i que semblava no havien tingut temps d'entrar-hi, però no estava de més. No podíem deixar res a l'atzar, ens hi anava la pell.
No vàrem trobar res, si és que hi era devia estar molt amagat, a més a més, com de fet ella havia estat a la Masia en vida, sempre tenia l'excusa de dir que possiblement li havia caigut en el moment de la visita.
Abans de dipositar-ho tot a la Cambra vaig donar una ullada a la bossa, no hi havia gran cosa per ser de dona, el mòbil, una cartera amb la documentació, carnet de conduir, targetes, mocadors de paper, un pinta llavis i una targeta d'un Bufet d'Advocats, Navarro, Navarro & Navarro associats. La vaig guardar, més endavant em podia fer falta.
Quan al mòbil, després d'accedir i apuntar-me tots els telèfons que hi tenia registrats, vaig comprovar quina era la última trucada que havia fet, bingo! El telèfon corresponia al de la targeta de Navarro, Navarro & Navarro associats, a les dotze i cinc del dia del crim. La penúltima era al meu, al de la casa vull dir.
Desconnectada la bateria del mòbil, no fos que sones en algun moment inoportú, el vàrem guardar també a la cambra juntament amb la bossa.

*

Mentre sopàvem la piscina s'anava omplint, la Rossy i jo estàvem més calmats, ara es tractava de estar-se quiets uns dies, Navarro, Navarro & Navarro associats era una pista però de moment semblava convenient no bellugar-la, del que es tractava era de tenir sang freda si se'ns presentava la policia preguntant per la Senyora Consol Casas-Gibernau i reaccionar amb la major tranquil·litat possible.
- N'estàs segur que estava morta, oi? - preguntà ella.
- A tu que et sembla - vaig contestar sorneguer - ofegada dues vegades que volies que li fes, el boca a boca, pots estar ben segura que està morta del tot, si no ho creus puja a la Cambra, obra el bagul i comprova-ho.
Es va estremir.
- Ni de conya, tens raó, malauradament per ella, és morta.

*

Aclarit aquest punt hi havia un aspecte que em preocupava i li vaig dir:
- Escolta'm - Si per algun motiu vingués la policia hem de donar la mateixa versió ambdós: la senyora Casas-Gibernau em va contractar per seguir al seu marit, atès que segons ella l'enganyava amb una mossa, va anticipar-me sis-cents euros i ja no l'hem vista més ni hem parlat amb ella per telèfon, el seu xofer podrà corroborar que va venir aquí abans d'ahir.
Quan al resultat de les investigacions, els i diré que encara no havia començat, que no em semblava un cas molt important i tenia previst dedicar-m'hi a partir de la setmana que bé.
Entesos?
Ella assentí amb el cap.
Grava-ho dins el teu cervell, es tot quan sabem, quan menys detalls els hi donem millor, només aixó, va venir aquí amb el seu xofer i ens va contractar, ni més ni menys.
- Però - em va preguntar - Perquè dius si ve la policia? Que hi ha de venir a fer aquí?
- Rossy! Que no ho veus que de la mateixa manera que hem parlat abans que ens volien encolomar la morta, la única manera de fer-ho es que ens trobi la policia amb ella.
No saben quina serà la nostra reacció, si els avisarem nosaltres o acabarem fent el que hem fet que és amagar el cadàver. En qualsevol del casos, d'alguna manera han de fer arribar la policia fins aquí, sense l'aparició del cadàver el seu pla no te cap sentit i la mort de la senyora Consol haurà estat innecessària.
- Tens raó, estic molt trasbalsada, a més a més, tampoc entenc com han aconseguit entrar, en arribar nosaltres la porta del pati estava tancada i es massa alta com per que la puguin saltar i més amb ella d'hostatge.
Bona pregunta - vaig dir-me.
- La veritat és que no ho sé - fou la meva contesta -
Suposo que en Blai li devia donar en alguna ocasió la clau a l'exdoctor Puigarnau, o potser va ser el vell Redolat, aquest parell eren amics de saraus i gresques varies quan el vell encara estava en condicions d'exercir de bagasser que era la seva activitat preferida.
O potser han entrat per la porta del fons, masses portes hi ha en aquesta Masia, aquest es un detall que també hem de tenir en compte si no volem que ens agafin per l'esquena.
Se m'abraçà mentre em deia:
Andreu estic espantada, estem ficats en un bon embolic.
Tenia raó tranquil•litzar-la només per tranquil·litzar-la no sense arguments de pes no serviria per a res, la situació era complicada, però malgrat tot em veia en la obligació de donar la sensació que no tot era tan greu i era capaç de trobar una solució als nostres problemes.
Li vaig dir l'únic que li podia dir, era una resposta de manual:
I que ho diguis, però estigues tranquil·la que ens en sortirem.
Confia en mi.
- Aixó espero, afirma amb un fil de veu que no denotava gaire convenciment en les meves possibilitats.

*

11.
------------------------------------------------

De com la bona pensada
de la Rossy,
ens salva l'endemà al matí
d'un greu problema.
i en genera un de nou
molt més perillós
per a nosaltres

11.1
------------------------------------------------

A PRIMERA HORA DEL MATÍ ja teníem una patrulla dels Mossos d'Esquadra trucant de forma impertinent el timbre de la Masia.
Els volia sortir a obrir la Rossy però vaig decidir fer-ho jo, estava encara massa nerviosa i aquestos, aquests estats d'ànim els noten de seguida. No es ja el que hagis fet o no, si més no la tranquil·litat que siguis capaç de transmetre davant la seva presència i, modèstia apart en aquest aspecte jo era millor actor que la Rossy.
Només obrir ja els tenia dins el pati mentre m'interpel·laven amb la habitual poca-solta de las forces de la llei i l'ordre.
El Senyor Andreu Ribal?
- Jo mateix, que desitgen?
- Només fer-li algunes preguntes.
Coneix aquesta senyora - em va dir el que portava la veu cantant mentre m'ensenyava un retrat de la difunta senyora Consol Casas-Gibernau (q.e.p.d.) en el qual hi feia molt millor cara que no pas en el moment actual, tot i que estava igual de seriosa i antipàtica si es que mai havia estat d'una altra manera, o sigui somrient i relaxada.
La meva mare deia que els rics sovint feien cara d'un estat de restrenyiment congènit, almenys amb el cas de la senyora Consol tenia raó.
- Sí, la conec, és clienta meva - fou la meva contesta amb la màxima tranquil·litat de la que vaig ser capaç - precisament abans d'ahir va estar aquí acompanyada del seu xofer per encarregar-me un cas que per discreció professional preferiria mantenir en l'anonimat, llevat que ella m'autoritzes a revelar-ho, hi és clar.
El mosso semblava que sabia molt bé a que havia vingut i anà per feina sense embuts.
- Escolti'm, la senyora Consol Casas-Gibernau ha desaparegut de casa seva des d'ahir al matí, el telèfon d'aquesta casa estava apuntat en un paper damunt la tauleta del seu telèfon. Quan va parlar amb ella per última vegada?
- Abans d'ahir, em va trucar per encarregar-me un cas, vàrem quedar a les sis de la tarda, va venir acompanyada del seu xofer. Tot aixó ja l'hi he dit.
- I no hi va tornar a parlar més des d'aquella trucada?
- No, vàrem quedar que si no hi havia alguna noticia important no em poses en contacte amb ella i com encara n o he començat la investigació, no tenia perquè fer-ho.

*

Penso que vaig estar convincent en les meves explicacions, el mosso, malgrat tot, anava a pinyó fix.
- Li faria res que donem una ullada a la casa, es pura rutina - afegí.
Passin i registrin quan vulguin, ja els hi he dit que va estar ací abans d'ahir, se'n va anar amb el seu xofer i no l'hem tornat a veure més ni hem parlat en ella per telèfon, és possible que hagi trucat però no l'hem sentit, sovint som al jardí o dins la piscina i no sentin quan truquen.

*

I tan que varen registrar, de dalt a baix, i de babord a estribord sense cap resultat positiu, semblava com si tinguessin la certesa que el cos de la senyora Consol tenia d'estar en algun lloc de la masia i no anaven desencaminats, però no la trobarien mai, en part gràcies a la Rossy i a banda per la decisió meva d'amagar-la a la Cambra secreta, que precisament perquè era secreta no aconseguiren ni aconseguirien trobar-la mai.
Se'n varen anar, amb la mosca rera l'orella, però se'n varen anar, no sense indicar-nos que de moment no ens moguéssim d'Anoharra i estessim localitzables en tot moment.
- Tornarem - va amenaçar el mosso que portava la veu cantant.
- Quan vulguin, aquí ens trobaran, fou la meva contestació acompanyada pel millor dels meus somriures.

*

Buf! Quins nervis he passat - exclamà alleujada la Rossy - en veure com traspassaven la porta i se n'anaven.
- Tornaran - vaig asseverar - acaba de dir-ho, no se com però el nostre vell amic l'exdoctor Puigarnau els deu haver donat les pistes suficients perquè la vinguin a buscar aquí i, saps, hi ha un aspecte que em te intrigat, si va trucar aquí per última vegada ho va fer des de casa seva, per tant va ser abans de baixar a Barcelona al Palau del Sado on la varen recollir els nostres amics, doncs molt em temo que d'allí va anar directament a l'altre barri, o sigui al fons de la nostra piscina, però el que no deu saber ni la policia ni el seu exmarit és que la última trucada que va fer en vida, a les dotze i cinc d'ahir al mati va ser al gabinet fiscal Navarro, Navarro & Navarro associats que va quedar enregistrada a les ultimes trucades del seu mòbil, i mai millor dit, en aquest cas més que últimes trucades, em sona a últimes voluntats.
Vaig fer una pausa.
Hauria d'investigar aquesta línia, però ara no és el moment, el que ens convé es continuar amb la nostra vida normal i procurar fer el mínim de soroll possible, mentrestant, no estaria de més tornar a regirar la casa i el jardí, no podem deixar res a l'atzar, aquests acaben de fer una inspecció superficial, però si venen els dels CSI las Vegas, podem trobar qualsevol petit detall que se'ns hagi escapat i hem de evitar-ho com sigui, ens hi va la pell.
Ella assentí.
Tens raó, però ahir a la tarda ja ho vàrem revisar tot.
No importa - la vaig interrompre - hi ha objectes petits que ens poden haver passats desapercebuts, un anell, una arrencada, no sé, qualsevol cosa, fem el que t'he dit, creu-me valdrà la pena.

*

Al cap d'un parell d'hores i després de regirar-ho tot a consciència els resultats foren infructuosos, però em vaig quedar molt més tranquil, tal i com ho haviem revisat tot, difícilment se'ns podia haver escapat res.
Pels voltants de les dues, agafarem el Pajero i ens n'anàrem a dinar, malgrat estar emetent no vaig veure que ningú ens seguis, aspecte que no m'hauria sorprès gens, donat que estàvem al bell mig de l'ull de l'huracà.
A més a més, ara ens venia un altre problema al damunt i aquest em preocupava molt més que el que poguessin arribar a esbrinar els Mossos d'Esquadra.
Com ella segurament no n'era conscient, vaig decidir confiar-li els meus temors.
- Escolta'm Rossy - li vaig dir - tot quan hem fet fins ara ha estat molt bé perquè no ens enxampin els Mossos d'Esquadra, però en canvi ha generat un perill molt més gran per a tots dos.
Quin? - preguntà ella amb cara de no entendre per on anava.
- Pensa-ho bé.
Quin era l'objectiu de l'exdoctor Puigarnau?
- Home Andreu, aixó està molt clar, carregar-nos la morta i, quedar-se amb la herència mentre nosaltres ens podriem a la presó, però li ha sortit malament la jugada i...
La vaig interrompre...
Exactament, ho acabes de dir, li ha sortit malament la jugada, atès que sense cadàver no hi ha herència, no ho recordo exactament però per donar per desapareguda a una persona si no apareix el cadàver, han de passar una munió d'anys.
Perdona'm Andreu, però no acabo d'entendre a on vols anar a parar.
- Cony! que no crec que el nostre amic estigui disposat a esperar tant de temps i sabent com sap que ens hem desfet del cadàver de la seva esposa, no tardarà gaire a visitar-nos per recuperar-lo.
Tenim un greu problema sobre nostre i no acabo de veure com ens en podrem escapolir sans i estalvis. De moment i encara que m'imagino no et farà gaire gràcia, dormirem a la Cambra Secreta i de dia haurem d'estar constantment amb els ulls molt oberts, en qualsevol moment pot aparèixer l'exdoctor amb els seus amics i no precisament a donar-nos les gràcies pel fet d'haver arxivat el cos de la seva exdona.
Ho entens ara?
S'havia quedat pàl·lida de cop, oi tant que ho havia entès.
- I no podriem deixar la Masia per uns dies? - pregunta amb veu feble.
- No! no podem, ja has sentit els Mossos d'Esquadra, tenim d'estar localitzables en tot moment, a més a més, si ara desapareixíem aixecaríem sospites d'aquests i tampoc és que ens convingui. La llàstima es que no ens hagin posat vigilància a la Masia, estaria més tranquil.

*

Afortunadament per nosaltres i la nostra integritat momentània, si ens vigilaven, en tornar de dinar me'n vaig adonar en veure camuflat rere uns arbres del camí de la serradora un Seat Toledo de color gris. Tenia de ser dels mossos, els sicaris de l'exdoctor no baixaven d'un Mercedes de color negre com s'escau en aquests tipus de personal.
Ella no l'havia vist, li ho vaig fer saber perquè es tranquil•litzes.
- N'estàs segur que son els Mossos d'Esquadra?
- Si dona, no ho veus que van en un Seat Toledo de color gris. Hauràs d'anar-t'hi acostumant, molt em temo que el veuràs sovint.
Semblà que es quedava més calmada i la seva cara tornà a agafar color. De totes maneres no podíem abaixar la guardia, calia estar molt emetent en tot moment i aquesta tensió ens podia passar factura.

*

Només arribar a la Masia ens vàrem dedicar a revisar totes les formes il•legals d'accés que podien servir als nostres amics per entrar-hi d'estranquis. Totes les finestres de la planta baixa tenien la seva corresponent reixa de ferro, aparentment estaven ben fixades i se le's veia resistents. La porta principal de fusta massissa tenia un pany d'aquells de veritat, a més d'una fixació horitzontal amb barrot incorporat capaç d'aguantar l'embranzida d'un ariet.
A la primera planta hi havia el balcó de fusta per on si s'hi podien enfilar i des d'allí trencant el vidre entrar al menjador, però aquest aspecte no em preocupava atès que aixó ho tenien de fer de nit i nosaltres estaríem dins la cambra.
De totes maneres teníem temps de preparar la nostra defensa. Mentre els Mossos d'Esquadra vigilessin la Masia no haviem de témer res.

*

Mentre estàvem sopant vaig dir-li a la Rossy que l'endemà potser valdria la pena anar a fer una visita a Navarro, Navarro & Navarro associats, sabíem que era l'últim lloc on havia trucat la senyora Consol abans de morir, bé, abans de "desaparèixer", alguna informació en trauria que fins i tot ens podia ser útil.
No em sembla malament - fou la seva contesta - A veure si ets capaç de fer de detectiu privat i esbrinar alguna detall, algun aspecte que ens doni una pista per ajudar-nos a sortir de l'atzucac, fins ara sempre hem anat a remolc dels fets, amb el cadàver tenim una certa prioritat sobre la situació, però es una prioritat tan negativa i perillosa que potser seria millor no haver-ho fet.
La vaig interrompre.
- Ja ho sé! Però ara ja està i no ens podem tornar enrere.
- Si que podem. Només tens de trucar als Mossos d'Esquadra i dir els hi la veritat.
- Estàs boja! No ens creuran i ens carregarem la morta. L'exdoctor Puigarnau te moltes influenciés, jo soc un no res i tu, dispensa i no t'enfadis però tens la teva germana on la tens i per tot el que va passar, amb aquest bagatge com vols que confií en que la justícia sigui justa amb nosaltres.
- Tens raó, però lo de la meva germana t'ho podies haver estalviat.
- Ja ho sé, i t'he avisat abans, però ho he dit perquè et fessis una idea real de la situació. Mira, deixem-ho estar així, demà anirem a veure aquests de Navarro, Navarro & Navarro associats a veure que s'expliquen i si en poder treure alguna informació.

*

En posar-nos al llit ens vàrem oblidar de tot, vaig recordar nits anteriors de disbauxa i frenesí, oblidant momentàniament la morta, el seu marit, els sicaris i els mossos d'esquadra. Com un condemnat a mort vaig gaudir possiblement de la meva última nit de plaer.
Demà, demà seria un altre dia.
En acabar ella s'adormí de seguida, estava preciosa nua de boca terrosa al llit, la vaig mirar embadalit mentre encenia una cigarreta i baixava a la cuina a reflexionar.
Pensava que ella no era del tot conscient del problema greu que tenim a punt de caure'ns al damunt, jo si ho era i la veritat és que estava preocupat, molt preocupat.

12.
------------------------------------------------

De com en investigar
la última trucada
de la senyora Consol
m'assabento de qüestions
més aviat insospitades.

12.1
------------------------------------------------

LA OFICINA DE NAVARRO, NAVARRO & Navarro associats estava ubicada a la planta quinzena de l'edifici Mil·lenium, al centre de l'Eix Macià i al costat mateix de El Corte Inglés. Per allí entrarem, no fons que ens seguissin el mossos o els gossos de l'exdoctor Puigarnau.
Vaguejarem una estona remenant discos, després ens arribarem fins la planta segona on la Rossy es va comprar una brusa i baixant per les escales sortirem per la porta que dona al carrer de Pi i Margall, donarem la volta per darrera l'edifici i per un carreró accedirem a l'edifici Mil·lenium.
L'oficina de Navarro, Navarro & Navarro associats era asèptica, de disseny fred i modern, com s'escau. La secretaria molt amable i garlaire em va preguntar si volia parlar amb el senyor Navarro pare, amb el fill o bé amb el net, mentre repassava de dalt a baix la Rossy, més que res per una qüestió d'enveja, em va semblar, o segurament perquè aquest es un acte gairebé congènit en les dones.
Vaig pensar que per pures qüestions d'edat em convenia més parlar amb el senyor Navarro pare, i així li ho vaig fer saber mentre afegia: digui-li que m'envia la Senyora Consol Casas-Gibernau.
La noia va fer una trucada interior.
En penjar el telèfon ens feu passar a un despatxet tot dient-nos ens esperéssim que de seguida ens atendria el senyor Navarro pare.
No va tardar ni un parell de minuts en aparèixer, era com l'havia imaginat, de mitjana alçada, complexió forta, cabells blancs immaculats i somriure standard, deuria fregar el seixanta anys, vestit impecable, camisa blanca i corbata fosca, la imatge exacte que ha de donar un assessor fiscal, malgrat l'aparença però, estava nerviós i les mans li suaven.
Aparentant una calma que ni molt menys tenia em va dir:
- Així que venen de part de la senyora Consol. Com està?
- Desapareguda, els Mossos d'Esquadra han estat a la Masia de Can Redolat preguntant per ella, algù els va adreçar fins allí i si no han vingut aquí aviat ho faran, la última trucada que se sap d'ella va ser a aquest despatx.
L'havia posat nerviós del tot, potser havia estat massa brusc, massa directe, però era el que em convenia. Es va aixecar mentre començava a donar passes amunt i avall, finalment tornà a asseure's.
- Dispensi'm, senyor?
Ribal, Andreu Ribal, marmessor dels bens d'en Blai Redolat per ordre del senyor jutge.
- Sí, recordo el cas, però anem a l'assumpte, ¿com ho sap que la última trucada que va fer la Consol era aquí?
- Perquè m'ho va dir, em va trucar a las dotze del mati i vàrem quedar per veure'ns l'endemà, ella m'havia contractat perquè seguis el seu marit de qui sospitava estava embolicat amb alguna noia i tenia alguna informació que em volia donar, no era partidària de fer aquests tipus d'explicacions per telèfon. Abans de penjar em va dir exactament: trucaré a Navarro, Navarro & Navarro associats, tinc de fer unes gestions amb ells, demà li ho explicaré tot. Des d'aquest moment ja no s'ha n'ha sabut res més d'ella.
L'home, malgrat que no estava permès fumar, possiblement per una ordre seva, nerviós va encendre una cigarreta, després de dues o tres calades neguitoses i apressades ens va mirar.
Veuran, aquests es un assumpte molt delicat però em temo que si ella ha desaparegut ja no importa, a més a més si els mossos arriben fins aquí els hi hauré d'explicar le veritat.
Va fer una pausa mentre donava calades nervioses a la cigarreta.
La família Casas-Gibernau en els moments actuals estan pràcticament arruïnada, en canvi el seu marit el Doctor Puigarnau, millor dit exdoctor, està remenant unes quantitats de diners astronòmiques que ningú sap d'on surten tot hi que hi ha fundades sospites, efectivament la Consol em va trucar el dia de la seva desaparició mes o menys a l'hora que vostè diu.
No va ser gaire més explícita que amb vostè però si hem va dir que havia descobert d'on treia els diners el seu marit, em va dir també que temia per la seva vida i després va penjar, es tot quan els hi puc dir.
Es va fer un tens silenci que ell va trencar.
- Vostès estan convençuts que és morta. Veritat?
- Sí! o retinguda a la torre de Matadepera, que és on te el negoci el seu marit.
- Negoci? Preguntà estranyat.
Ometent els detalls que us podeu imaginar li vaig explicar per sobre la nostra visita a la torre i les activitats que vàrem deduir es practicaven en aquell lloc.
En acabar em va dir:
- Entenc, però te d'haver-hi alguna cosa més, aquest no seria motiu suficient per matar-la encara que ho hagués descobert, a no ser...
- A no ser què? - fou la meva pregunta davant la seva insinuació.
L'home continuà:
A no ser que li hagués fet xantatge, demanant-li diners o un divorci generós a canvi del seu silenci, ja els hi he dit que la seva situació econòmica és molt delicada i ella no estava disposada en cap manera de reduir el seu ritme de vida. No era l'estil d'ella, però també es cert que les relacions amb el seu marit després de l'assumpte de Can Redolat eren nul·les.
Ja ens havia dit quan sabia o ens volia dir, havia mirat dues o tres vegades el rellotge, senyal que s'acabava la conversa. En aixecar-se i apagar nerviosament la cigarreta ens va dir:
Bé, si em dispensen tinc molta feina a fer, els agraeixo la seva visita i també si en saben alguna cosa m'ho facin saber, saben, la meva relació amb la Consol es de molts anys, haviem festejat abans no es deixes enlluernar pel seu marit, l'aprecio molt i la veritat es que estic molt preocupat per ella ara que m'han posat al corrent de la situació.
Ens acomiadarem d'ell, férem el camí a la inversa i tornarem a sortir per la porta dels magatzems com si no ens haguéssim mogut d'allí en tota l'estona.
El Seat Toledo color gris estava aparcat una mica més amunt sobre l'acera, dins hi havia dos homes.
Travessarem l'Eix i agafarem el Pajero aparcat al costat del Viena. A prudent distància ens seguien mentre anàvem cap a Can Barata a dinar.
No hi havia massa gent, cosa estranya, ells no varen entrar, es devien dur l'entrepà i la cantimplora, o potser una carmanyola amb truita de patates que els hi havia fet la Montserrat.
Mentre dinàvem analitzava amb la Rossy la situació.
- Com l'has vist al senyor Navarro, Navarro & Navarro associats pare?
- Molt interessant - contestà somrient.
- No diguis bajanades, saps a que m'estic referint.
- D'acord, seriosament, l'he vist sincer, no crec que ens hagi mentit, es més diria que encara està enamorat d'ella, que ho ha estat sempre, però aixó és una percepció femenina, tot i que em sembla que no vaig gaire errada.
- Es possible. La insinuació que ens ha fet sobre les causes de la seva mort, semblen raonables tot i que jo diria que ja en sabia alguna cosa de la seva desaparició, estava molt nerviós i les mans li suaven.
Ho has notat?
- Sí, i també ansietat en la seva mirada, és possible que sàpiga més del que ens ha dit, però nosaltres també ens hem callat el més important, qui més qui menys es guarda algun as a la màniga.

En sortir del restaurant el Seat Toledo continuava esperant-nos, els hi volia dir que ens n'anàvem al cinema, que si volien venir a veure la pel·lícula en comptes d'esperar-se fora, però vaig pensar no els hi faria massa gràcia.
Una de les coses que no ha tingut, te, ni tindrà mai la policia del tipus que sigui, es sentit de l'humor, amb aixó son cosins germans del arbitres de futbol amb la diferencia que mentre la policia en línies generals serveix i es útil pels ciutadans sobretot quan et fan falta, els arbitres de futbol i sobretot els assistents no serveixen per a res, el seu índex encert es tan baix sobretot aquests últims que si no hi fossin seria fins i tot més fàcil, llevat que els posessin guenyos, almenys veurien sortir la pilota i el jugador que la tenia de rebre alhora. (I ara que no se m'enfadin els guenyos, que la gent últimament te la pell mol fina i no es pot fer comparació sense que algú es molesti)

Encara que sembli mentida no ens va venir de gust veure cap de les pel·lícules que hi projectaven, potser perquè l'estat d'ànim no era el millor, decidirem donar-nos una volta per el Corte Inglés i el Paddock Boulevard i més tard ens vàrem asseure al Viena a berenar i deixar passar lentament la tarda.
S'hi estava bé a l'ombra, teníem temps per relaxar-nos i parlar tan distretament com vàrem ser capaços d'altres assumptes que no fossin els que havien ocupar les últimes hores.
Va ser com un lapse, una alenada de tranquil•litat aquella tarda en que sense oblidar-nos del problemes que teníem, aconseguirem una certa distensió.
Pels voltants de quarts de vuit, amb el cul acomodat a la cadira, ens aixecarem i tornarem, ara si, a la Masia.

El Seat Toledo venia rere nostre.

13.
------------------------------------------------

De com es comencen a complir
les meves premonicions
i els següents dies son
moguts, molt moguts

13.1
------------------------------------------------

FEIA UN NO SE QUÈ RAR BANYAR-SE A la piscina amb el record encara fresc del cadàver de la senyora Consol, però era una de les moltes coses que teníem de superar i ens hi vàrem posar.
Vols que posi calents als policies - em va dir ella somrient -
- Que vols dir, que ens estan vigilant aquí dins?
- Sí, des de la torre de la vella serradora.
- I que els hi vols fer, un striptease?
- No beneit, vull que ho fem aquí a la piscina i que es fotin, a més donarem la sensació d'estar relaxats, una parella d'assassins no es dedica al plaer en una piscina.
Encara no havia tingut temps de contestar-li que ja s'havia tret el banyador i la tenia enganxada sobre meu, que volíeu que fes davant l'oferiment, doncs posar-m'hi de seguida i complir, que no era fàcil amb aquella mossa.
La gresca durà més de mitja hora llarga, jo encara aguantava i no hi havia manera d'anar-me'n, ella es submergí i sàviament ho aconseguí davant, suposo, l'astorament dels policies.
Els últims raigs del sol assecaren els nostres cossos, s'hi estava bé damunt l'herba i em preguntava per quant de temps estaríem així.

Després de sopar i per precaució ens anàrem a dormir a la Cambra, no és que li fes massa gràcia a la Rossy i menys n'hi faria d'ací a uns dies qual el cos de la senyora Consol avances en el seu estat de descomposició i inundés l'estança de ferums malgrat estar tancada dins del bagul.
Aleshores vaig recordar una conversa amb en Blai, era un record molt llunyà d'aquells que havia oblidat completament hi ara de sobte, potser producte de l'instint de supervivència m'havia espetegat de cop al cervell.
- Hi ha un passadís!
- Que t'empatolles exclamà la Rossy que tenia els nervis de punta i des que li havia exposat la nostra situació real estava histèrica.
- Calma't - li vaig dir - Acabo de recordar unes paraules d'en Blai de fa molts anys, de quan per casualitat vaig descobrir aquesta cambra, ell ja ho sabia i em va dir que hi havia un passadís. L'hem de trobar, pot ser la nostra salvació.
El meu cervell anava a cent per hora i els ulls escrutaven tot l'entorn intentat esbrinar on podia estar la clau que ens portés al passadís.
Ella em va donar la pista.
- Jo crec que deu ser un sistema similar al d'obrir la cambra, de la mateixa manera que s'hi accedeix fent palanca amb una de les boles que adornen la part superior, alguna cosa similar tenim de trobar que ens obri l'accés al passadís.
La rajola!
- Què? exclamà ella.

"LA RAJOLA QUE NO VAL ENS OBRE EL PORTAL"

En Blai pronunciava aquestes paraules quan estàvem atrapats en algun lloc. La clau per entrar dins els passadissos és en alguna de les rajoles d'aquesta cambra.
No semblava massa sorpresa, per tant es va limitar a preguntar-me:

- Molt bé, però quina?
- Haurem de revisar-les totes maca, tu comença per una banda i jo per l'altra, fes pressió, intenta veure una per una si es mouen o si d'alguna manera se'ls hi pot donar algun gir, no sé, qualsevol detall que se suposa que no hauria de tenir una rajola normal i corrent.

Ens aplicarem conscienciosament en la nostra tasca. Fou ella qui la va trobar, era una de les que fregava la paret i era dificil trepitjar-la en circumstancies normals, en apressar-la s'ensorrà i el mirall del costat s'obrí als nostres ulls, deixant-nos un forat fosc i ple de pols que em semblà per uns moments el pont de San Francisco.
Les llanternes! per això les tenia, pels passadissos podia recórrer tota la casa i escoltar les converses de tothom, així estava al corrent de les nostres converses i... bé, de tot.
- No cal que em donis les gràcies - exclamà sorneguera la Rossy.
Perdona, estava abstret, ho has fet molt bé, ja veig que se't comença a encomanar la meva natural habilitat per resoldre problemes.
Els seus llavis dibuixaven la paraula fantasma quan uns sorolls a la biblioteca ens varen alertar.
Hi ha algù dins la casa i ja m'imagino qui és.
- Que fem?
Ara si que el meu cervell anava ràpid mentre analitzava tot quan s'havia de fer, l'instint de supervivència accelera la velocitat del pensament.

La porta que donava accés a la Cambra es podia falcar, possiblement en Blai ho havia fet quan estava amagat, pensant que jo podia recordar alguna cosa de les nostres aventures juvenils.
Ajuda'm - li vaig dir, tenim de posar aquesta barra a la porta no fos que per casualitat trobessin el mecanisme i se'ns colessin aquí dins.
Amb la porta reforçada i el mecanisme inutilitzat agafarem una llanterna cadascú i ens endinsarem pel passadís.
Jo aniré davant, procura no entrebancar-te ni fer cap soroll, entesos?
Ella assentí i caminà rera meu.
Les escales baixaven fins un replà, a partir d'aquí es dividien en dos passadissos, el de la dreta que baixava i el de l'esquerra que pujava. Agafarem el de l'esquerra. Caminàvem poc a poc procurant fer el mínim soroll possible, aleshores em vaig adonar que a la meva esquerra un raig de llum provenia de l'interior de la casa.
En posar-hi l'ull dominava tota la biblioteca i allí estaven l'home de la ma a la butxaca i els seus dos col·legues regirant-ho tot, ja ho devien haver fet a la planta baixa i ara buscàven en aquesta. L'exdoctor Puigarnau no hi era, almenys no a la biblioteca.
Vaig fer un gest a la Rossy perquè hi dones una ullada, estava nerviosa però penso que en el fons alleujada, en aquests moments podriem estar ja o a punt d'anar a l'altre barri.
- Hauríem de fer alguna cosa, no? - exclamà ella en veu baixa.
- Deixa'ls que busquin, sabem perfectament que no trobaran res, ja se'n cansaran.
En aquestes el "ninanina" "ninanina" de varies sirenes inundà meravellosament les meves i no tant les seves orelles, el setè de cavalleria estava arribant, enhorabona als del Seat Toledo, havien fet bé la seva feina.
Merda! Exclamà el de la mà a la butxaca, fotem el camp d'aquí cagant llets, això es complica.

No varen tenir temps de fugir, les sirenes venien precedides dels dos de vigilància que ja havien entrat a la Masia, els malfactors en comptes de rendir-se s'embrancaren a trets amb ells. Les bales xiulaven per a tot arreu. Durant gairebé deu minuts allò es transformà en un infern, finalment en acabar la batalla es saldà amb dos mossos ferits lleus, un dels sicaris mort i els altres dos ferits de gravetat.
- Que fem? preguntà la Rossy
- Hauríem d'aparèixer des de les golfes, direm que ens haviem amagat allí en sentir soroll en pensar-nos que érem lladres, en començar a sentir els trets ens hem espantat encara més, fins que ens hem decidit a baixar i al veure els mossos ens hem identificat.
No se si colarà però no podem restar desapareguts, seria pitjor encara.
- No em sembla una mala idea - va dir ella -
- Es que no en tinc cap mes, noia i em d'aparèixer ja.

Continuant pel passadís arribarem a la tercera planta i des d'allí apareguérem en escena a la biblioteca.
No disparin, soc el marmessor de la finca, l'Andreu Ribal i la meva secretaria.
El que? preguntà el mosso.
El albacea anomenat pel jutge, en català es diu marmessor, no us ho ensenyen aixó a Mollet?
- No! però si a espavilar als graciosos. On estàveu ficats?
- A les golfes, en sentir soroll ens hem espantat i pensant-nos que eren lladres hem pensat d'amagar-nos allí, no tenim vocació d'herois i menys encara de víctimes.
- Ja - contesta el mosso - doncs aquests de lladres res, heu fet be d'amagar-vos, son elements molt perillosos, camorra, m'enteneu?
- Sí! vaig contestar amb un fil de veu per donar veracitat a la nostra posició, malgrat saber perfectament qui eren i a que venien.
El mosso tenia la mosca rera l'orella.
Haureu d'acompanyar-nos a Comissaria, hi ha moltes coses a explicar per part vostra, aquests individus no venien a robar, cercaven quelcom molt més important i ja m'imagino que és, però aixó ho haureu d'explicar vosaltres i - afegí inquisidor - val més que ens digueu la veritat, si no tinc proves no us puc retenir, però si us calleu algun detall important, no tindrem més remei que deixar-vos en llibertat, i molt em temo que sou aspirants a cadàver, vosaltres mateixos.
Això ja ho sabíem, per això haviem pres les nostres precaucions, potser de no haver-ho fet a aquestes hores ja estaríem a l'altre barri. Però això no l'hi pensàvem dir, anàvem amb la lliçó ben apressa tan la Rossy com jo, com salvaríem la pell, no depenia d'ells si més no de nosaltres mateixos i de com fóssim capaços de gestionar l'assumpte directament amb el causant de tots els nostres problemes, l'ínclit Estanislao Puigarnau i Collabós, exdoctor, exmarit i persona no grata en aquesta casa.

14.
------------------------------------------------

De com malgrat les pressions
aguantem el tipus i
malgrat el perill que aixó comporta
tinc una brillant idea

14.1
------------------------------------------------

A LA COMISSARIA mantinguérem el tipus malgrat els mossos ens interrogaren per separat, la Rossy recità la seva lliçó com un lloro dominicà i jo a part de coincidir amb las declaracions d'ella, vaig sembrar el dubte per las relacions de l'exdoctor Puigarnau amb els malfactors, en dir els hi que en alguna ocasió l'havia vist amb aquests homes i a més a més amb l'afegitó d'en Blai, el xantatge d'aquest a l'exdoctor Puigarnau, i que possiblement buscaven les proves de l'esmentat xantatge per destruir-les.
En resum els hi vaig muntar un poti-poti al·lucinant que hem temo encara no han acabat de pair, però que ben mirat tenia una certa aparença de realitat.
El mosso encara amb la mosca rera l'orella no va tenir més remei que deixar-nos anar en llibertat i sense càrrecs, comunicant-nos que durant uns dies continuarien vigilant la Masia i que limitéssim al mínim els nostres desplaçaments.

Mentre tornàvem cap la Masia anava donant voltes a la idea que m'havia sorgit abans, quan hi anàvem.
- Se M'acaba d'ocórrer una idea - li vaig dir de sobte a la Rossy.
- Valguem Déu! Ara si que estem en perill - exclamà -
- Tranquil·la, crec és una boa idea.
- A veure?
- Veuràs: He pensat en trucar a l'exdoctor Puigarnau des del mòbil de la seva exdona, així en el seu mòbil quedarà un rastre inquietant però que no ens delatarà si es torcessin les coses.
- I?
Li diré que tenim el cadàver amagat i que voldríem parlamentar amb ell, al cap i a la fi el seu objectiu principal es que ella desaparegui per fer-se amb l'herència, però al cementiri, no a la Cambra i si bé és cert que en un primer moment a més a més ens volia carregar el mort - millor dit la morta - a nosaltres, ara és ell qui te el problema, doncs s'ha quedat sense culpar-nos a nosaltres i a més sense cadàver i per tant sense herència.
- Vas bé - però quin tracte li vols proposar?
- Molt senzill, que aparegui el cadàver, jo que se en un barranc amb el cotxe estavellat, podria haver tingut un accident.
Em va interrompre.
- Recorda que a ella sempre la portava el xofer amb el Jaguar.
- Ja ho sé, però suposo que en ocasions puntuals si no volia sabessin on anava devia agafar el cotxe ella, a més només era una idea per justificar la seva mort, segur que a ell se ni ocorreran d'altres pel compte que li te.
- D'acord, suposem que ho accepta, apareix el cadàver com sigui, però apareix i ja te un problema resolt, però i nosaltres?
- Que vols dir nosaltres?
- Doncs que nosaltres seguim essent un destorb per a ell, uns testimonis massa comprometedors per deixar-nos vius. Andreu, fem el que fem estem en una situació molt dificil, que no ho entens?
Tenia raó, en tenia molta de raó, estàvem ficats en un cul de sac del que no ens en podíem sortir bé de cap de les maneres, la vigilància dels mossos de esquadra no duraria sempre i era ja tard per confessar-los que haviem amagat el cadàver al bagul de la Cambra. Per més que els hi expliquéssim la veritat era impossible que ens creguessin.
Mentrestant haviem arribat a la Masia, abans però, discret però visible haviem observat el cotxe dels Mossos d'Esquadra.
Només entrar al rebedor em vaig adonar de la seva presència. Ella no i començà a explicar-me no se que d'anar-nos-en una temporada a la República Dominicana, de desaparèixer, vaja.
- Em sembla que ja és tard - li vaig dir - tenim visita.
Aleshores el va veure, a ell i pistola, em vinc a referir com ja us haureu suposat a l'exdoctor Puigarnau.
- Com ha entrat? - es preguntà.
- Això que importa ara - contestà ell - i afegí:
Crec que vostès tenen amagat quelcom que em pertany, els importaria dir-me on.
- Perdoni'm però no se a que es refereix - fou la meva contesta per guanyar temps.
No es faci l'orni que no estic per hòsties, vostès es varen trobar un cos al jardí que no es tenia d'haver mogut d'allí, vull saber que n'han fet i ho vull saber ara mateix.
Entesos?
Que estrany. Acabava de parlar d'un cos al jardí, no al fons de la piscina, aixó volia dir que ell no hi era en el moment que van assassinar la seva dona, segurament devia tenir una bona coartada per evitar ser inculpat en cas que alguna cosa sortís malament.
Vaig intentar mantenir el tipus, era l'ùnic que ens podia salvar.
- Perdoni'm però insisteixo, no vàrem trobar cap cos al jardí, el mateix els hi acabem de dir als Mossos d'Esquadra, aquí hi ha algun error, si es que tenia d'anar a parar un cos al nostre jardí, li ben asseguro que no hi ha arribat i, em temo que algú no ha fet ben be la feina que vostè l'hi havia encomanat.
No sabia que les pistoles amb silenciador fessin només un lleuger "plop", ho vaig saber quan tenia una bala traspassant la meva cuixa. Vaig caure al terra fent un crit de dolor davant la mirada aterrida de la Rossy.
Només és un avis, faci-li un torniquet i se'n sortirà d'aquesta, però el següent tret serà per a vostè - adreçant-se a la Rossy - I ara deixem-nos d'orgues i digui'm on han amagat el cadàver de la meva dona.
Va fer una pausa per donar més èmfasi a les seves amenaces.
De fet en tinc una lleugera idea, millor dit, ja m'imagino on és però no recordo com s'obria, els importaria acompanyar-me a la biblioteca i obrir la porta que dona accés a la Cambra.
Merda!, em vaig dir, però no tenia més remei que obeir les seves ordres, la ferida a la cama i la pistola que brandava a la ma així ho aconsellaven.

15.
------------------------------------------------

De com s'aclareix tot
però no de la manera
que ni nosaltres ni ningú
s'havia pensat.
O potser si?

15.1
------------------------------------------------

LA PISTOLA seguia apuntant-nos amb fermesa mentre pujàvem cap la biblioteca, la cama no em feia gaire mal o altres preocupacions mes urgents feien que el dolor quedés en segon pla, tot ranquejant i recolzat en la Rossy vaig pujar les escales, no era la meva ferida el que més em preocupava en aquells moments.
Intentava buscar alguna escapatòria a tan delicada situació com la nostra, però la meva ment s'havia quedat en blanc, com és quedarien d'ací a una estona els meus ulls i els de la Rossy per a tota la eternitat.
Estàvem llestos i ho sabíem. Moltes vegades m'havia preguntat com devien ser els últims moments de la gent que havia estat assassinada, ara ja ho sabia, una agudització de tots els sentits intentant escapolir-se'n a la desesperada, intentant evitar el que era inevitable.
El malparit en sabia la existència de la Cambra secreta, possiblement li havia dit el vell Redolat o en Blai, però la qüestió es que cap allí ens dirigíem, nosaltres dos davant i ell a una prudencial distància acompanyat de la seva pistola que no deixava d'apuntar-nos.
- Faci el favor d'obrir la porta d'accés a la Cambra - va demanar amablement - perquè això si que ho tenia, era un senyor molt ben educat, fill de la gran bagassa però molt ben educat.
Era inútil fer-se el ronso, si ja m'havia disparat a mi, poc li costaria fer-ho a la Rossy, no valia la pena doncs lluitar, de fet ja estàvem morts tan ella com jo.
Vaig accionar el mecanisme. La porta es va obrir i tots tres entrarem dins, nosaltres davant i ell sempre al darrere, vigilant-nos.
- On és? - comminà apuntant-nos amb la pistola.
- Dins del bagul, però li adverteixo que no serà agradable, porta ja tres dies ací dins.
- No es preocupi. Li asseguro que em complaurà molt veure-la. Obri el bagul d'una vegada - comminà amenaçant amb la pistola.
- Com vulgui - vaig dir-li mentre pensava que seria un dels últims actes de la meva vida.
*
Aixecava la tapa lentament mentre pensava que no se sentia cap fortor - com era tan delicada i de tan bona família - quan em vaig adonar que el cadàver de la senyora Consol Casas-Gibernau, el cadàver que la Rossy i un servidor de vostès haviem dipositat dins del bagul feia tres dies havia desaparegut, com per art de màgia s'havia esfumat.
- Hòstia!. No hi és - vaig exclamar sorprès, però sorprès de veritat.
- Aparti's - cridà ell - mentre s'acostava al bagul per cerciorar-se de quan acabava de dir-li.
Estava desencaixat i la veritat es que jo també, aquesta sorpresa no entrava dins del guió. L'expressió del rostre de la Rossy demostrava que ella no hi tenia tampoc res a veure.
Devia ser el primer detectiu privat en la història de la literatura que extravia un cadàver, professionalment era un fracàs en tota regla, però en aquests moments en que la meva vida penjava d'un fil, m'importava un rave la professió i el prestigi i si on havia anat a parar el cadàver de la Senyora Consol Casas-Gibernau.
*

- No estic per gaires bromes a aquestes alçades - em va dir l'exdoctor - mentre brandava la pistola perillosament cap a mi.
On heu guardat el cadàver?
No ho penso tornar a preguntar més.
M'enteneu! - afegí amb un to amenaçador que no presagiava res de bo.
- Li juro pel que vostè vulgui que la vàrem posar ací dins i no l'hem tocada ni hem obert més el bagul, aixó es un misteri, però nosaltres no hi hem tingut res a veure.
Els ulls li sortien de les òrbites i la pistola m'apuntava directament al cap, també es fotut que t'enviïn a l'altra barri dient la veritat - pensava.

*

De sobte el llum de la Cambra es va apagar, no veiem ni brot i una veu profunda com sorgida de les entranyes de la terra ens deixà a tots glaçats.

- NO ÉS AQUÍ EL MEU COS, DESGRACIAT!

Verge Santa de tots els sants dolors de l'esperit sant, aquella veu d'ultratomba que ens parlava era la de la Senyora Consol Casas-Gibernau que sortia des de ves a saber on.
La Rossy se m'abraçà esporuguida tremolant com una fulla, jo no em vaig pixar els pantalons de miracle, aleshores es sentí un cop sec, com d'un cos que cau al terra i al moment tornà el llum.

Davant la nostra cara d'astorament, l'exdoctor Puigarnau estava estès al terra, mentre la senyora Consol Casas-Gibernau, el cadàver que buscava el que ara s'havia transformat en ídem, dreta al seu costat i amb el vestit que haviem guardat juntament amb el seu presumpte cadàver al bagul i la pistola del Blai a la mà somreia amb un somriure que gelava la sang.
Continuava somrient en dir-nos:
- Sorpresos?
- Si! - vaig contestar-li - cagats de por i acolloniment i després sorpresos, hi és clar, o posi-hi vostè l'ordre que vulgui, doncs estem més que desconcertats, tot i que un servidor ja comença a tenir una certa pràctica en que li ressuscitin els morts.
L'ha matat - vaig encertar a preguntar.
No, no l'he matat, simplement s'ha mort.

EPÍLEG.
------------------------------------------------

De com el presumpte cadàver
de la Senyora Consol Casas-Gibernau
ens aclareix tots el dubtes
i ens ofereix una solució avantatjosa
per a tots,
menys per el seu marit.(q.e.p.d.)

ENCARA SOTA ELS EFECTES DE l'ensurt, vaig començar a fer i fer-me preguntes, estava viva, ben viva, d'aixó no n'hi havia cap dubte, però com, l'havien tret de la piscina ofegada per partida doble, en podia donar fe atès l'havia treta jo mateix.
Ara si que no entenia res i el meu estat d'estupor em tenia totalment obnuvilat.
Però vaig reaccionar, necessitava saber que carall havia passat i qui millor que ella per explicar-m'ho.
Perdoni'm, però com carall s'ho ha fet per ressuscitar?
Tornava a somriure mentre ens deia:
- Per ressuscitar s'ha d'haver mort abans, com Jesús de Natzaret, però jo no ho estat mai de morta, només us ho va semblar.
S'acostà al cos inert del seu marit, l'auscultà i s'aixecà somrient satisfeta.
Aquest si que està mort i ben mort i no ressuscitarà mai més, tal com em pensava ha tingut un atac de cor, amb lo delicat que el tenia i l'ensurt majúscul que li he donat li ha petat i l'ha enviat a l'altre barri esmaperdut per tota la eternitat.
Ja li està bé, era un arribista que només em volia pels diners, pels diners em va voler matar i pels diners ha mort. Ara és on li pertoca.
- Però - vaig exclamar - recordant la versió que ens havia donat el senyor Navarro, Navarro & Navarro associats pare sobre l'estat financer de la família Casas-Gibernau i ella en particular. La Rossy que em va veure a venir, em va agafar pel braç dient-me:
Tu calla, nosaltres no sabem res de res de la seva situació financera.
Entesos?
Tens raó - li vaig dir - de totes maneres ara és rica de nassos.
Ella hem prou feines s'havia adonat del petit incís i continuava cofoia amb la seva narració dels fets:
Tranquils, ara us ho explicaré tot, però primer farem un tracte que ens beneficiarà a tots tres. Aixó serà exactament el que explicarem als Mossos d'Esquadra.
Veureu:
El meu exmarit fou qui va ordenar el meu segrest i tancar aquí, el vell Redolat o en Blai li havien ensenyat com entrar a la Cambra Secreta i aprofitant la vostra absència, els seus sicaris em varen agafar i dur fins ací, motiu: el que vosaltres no havíeu estat capaços d'esbrinar i jo ja ho sabia, a la finca de Matadepera, a part de xantatge a industrials i gent influent, es comerciava en drogues, diner negre i tot el que vulgueu imaginar-vos, però a gran escala, el negoci era milionari però ell en volia més i per acabar-ho de complicar per a mi, s'havia enconyat d'una senegalesa de vint i pocs any que el treia de polleguera i li havia exigit que es cases amb ella.
El burru, de fet tots els homes en sou de burros davant d'un parell de mamelles, hi estava tan obsessionat que començà a ordir el seu pla. Jo era una llosa per a ell i l'herència ja no l'hi interessava, aquí em tindria enterrada en vida, però hi havia el perill que vosaltres ho descobríssiu i decidí eliminar-me definitivament, amb la mala sort per a ell que en tornar més aviat del que es pensava de la Comissaria l'havíeu descobert entrant a la Cambra i mentre us barallàveu tu i ell t'havia ferit a la cama, però en el decurs de la lluita havia tingut l'atac de cor amb el resultat obvi de la seva mort.
L'informe del forense ho dictaminarà amb claredat meridiana i la teva ferida a la cama ho refermarà.
Per cert, et fa mal - preguntà amb un rar detall d'humanitat vers la meva persona.
- Ja ni ho sé, no és la meva preferència - li vaig dir - la bala ha entrar i sortit, de totes maneres no estaria de més avisar una ambulància, començo a tenir una mica de febre.
Ara ho farem, però deixeu-me acabar:
- A vosaltres dos us dec la vida i la llibertat que per descomptat us recompensaré amb escreix i agraïment etern. Aquesta es la història que explicarem cadascun la seva part als Mossos, queda clar?
Si senyora! - contestarem tots dos alhora amb cara d'estaquirot.
- Però! Anava a preguntar un altre cop.
- Ara us ho explicaré, però abans agrairia un whisky i una cigarreta, tinc mono de les dues coses.
L'hi vaig portar en un moment, frisava per saber com se n'havia pogut sortir del fons de la piscina, morta per estrangulament i a més a més ofegada.
Mentre encenia la cigarreta i donava una glopada al licor començà a explicar-nos-ho tot:
Veureu, després de segrestar-me a Barcelona em varen dur fins ací, es veu que a la part del darrere on hi ha el frontó hi ha una petita porta que feia servir el vell Redolat quan s'escapava de casa o tornava tard, suposo que per no despertar la seva dona amb el soroll de la porta gran.
El meu exmarit ho sabia i em feren entrar per allí. A continuació em varen estirar al terra al costat de la piscina, mentre un m'agafava les cames, l'altre m'immobilitzà els braços i el tercer amb el meu propi mocador començà a estrangular-me, confesso que en aquells instants em veia ja morta, sense poder fer res per evitar-ho, aleshores arribàreu vosaltres i amb les presses no m'acabaren d'estrangular del tot, fingí que expirava però encara estava viva, els homes marxaren corrents sortint per la porta del darrera, em faltava l'aire i només tenia ganes de tossir, però em vaig aguantar tant com vaig poder, a més fer ioga molts anys em va ajudar fins que vaig aconseguir refer-me.
Aleshores en veure-us entrar em vaig amagar rera uns matolls al final de la piscina, just quan sortíeu i per tant estàveu d'esquena a ella, em vaig despullar i agafant aire a fons em vaig deixar anar sense fer soroll al fons, contant com així va ser que en donar-vos la volta em veuríeu.
I si no l'haguéssim vist? - Pregunto.
Sabia que em veuríeu, i així va ser.
Si vosaltres haguéssiu fet el que jo ara amb aquest desgraciat, us hauríeu adonat que no estava morta, però en tenir tanta pressa per desfer-vos del meu suposat cadàver us limitareu a embolicar-me de seguida i dipositar-me dins del bagul.
La vostra inexperiència i l'acolloniment que us va agafar els vaig preveure i reconeixereu que ho vaig encertar. Ja se que corria riscos, però era la única manera de salvar la pell, a més vaig suposar que en trobar-me dins la piscina i estrangulada, donaríeu per fet que estava morta ofegada per dos costats, sort que la meva afecció al submarinisme em va servir per aguantar la respiració, estava a punt de sortir i dir-vos que deixéssiu de discutir i em traguéssiu d'allí al fons d'una vegada.
Agafà aire i continua:
Si constava com a morta pel meu marit però el cadàver no apareixia, sabia que es posaria nerviós i cometria algun error, aixó és el que l'ha portat fins ací, intuïa que d'alguna manera arribaria a la cambra com efectivament ha estat i coneixent el delicat estat de salut del seu cor, quan ha succeït fa uns moments era més que previsible.
- Oi tant - vaig interrompre-la - Una mica més i m'hi quedo jo i tot a fer-li companyia.
Ella continuà sense fer-me ni cas.
Ara només resta trucar a la policia, explicar la versió que us he dit, que enterrin a aquest pobre desgraciat i cadascú a casa seva, quan a vosaltres crec us convé callar, de vegades o gairebé sempre és millor una senzilla mentida que una complexa veritat.
No patiu, ja us he dit que us ho recompensaré amb escreix, però també us aviso - no crec que sigui el cas - que no acceptaré el més mínim intent de xantatge.
Entesos?
- No es preocupi - li vaig dir - la versió ens convé a nosaltres també.

UNS MESOS MÉS TARD
-----------------------------------------------

De com en fer un viatge
ens trobem amb una sorpresa
un regal i ens perdem
ara si, lúdicament
pels camins de Menorca

DES DE LA BARANA DEL VAIXELL DE LA Companyia Transmediterránea que era a punt de salpar, amb la Rossy hi estaven recolzats esperant que arribés la nostra companya de viatge, pràcticament ja havia pujat tothom però qui esperàvem nosaltres encara no havia aparegut.
Suposo estareu intrigats pel motiu del nostre viatge a les illes Balears i a més a més acompanyats.
El motiu era molt senzill, la senyora Consol Casas-Gibernau, consolada vídua d'Estanislao Puigarnau i Collabós, entre moltes histories havia heretat una finca a Menorca, propietat d'una societat del seu exmarit (q.e.p.d.) i ens n'havia cedit un part d'ella graciosament, o sigui com a recompensa per haver-li salvat la vida.

Anàvem doncs a Menorca, concretament a Ciutadella, a casa del senyor Notari de Diego Garcia Martín y del Valle Caido, per signar la cessió de deu hectàrees a nom dels senyors Andreu Ribal Alsedà i la seva companya sentimental i futura esposa, Maria del Rosario González Marques, que pel simbòlic i mòdic preu d'un euro passarien a ser propietaris de la finca, juntament amb la masia, les terres, els arbres, les sargantanes i tot quan es bellugués dins el seu territori, juntament amb una cala d'uns vins metres pràcticament per a ells sols.
Però la senyora Consol que com els rics, arribava tard no venia sola, se'n va adonar la Rossy primer que jo:
Mira ja és a....
Hòstia! Exclamà la Rossy amb cara d'estupefacció.
...qui.

Estupefacció compartida també per un hom, o sigui jo o sigui un servidor de vostes, l'Andreu, atès que la Senyora Consol Casas-Gibernau venia acompanyada ni més un menys que pel senyor Navarro, Navarro & Navarro associats en la vessant del pare, o sigui la avi del tercer dels Navarro, el que va després de &.

Procurant aparentar normalitat els vàrem saludar com aquell a qui no li va a la cosa, i ells doncs ja us ho podeu imaginar. com si res i més contents que un gínjol.
- Perdoneu el retard, L'Andreu tenia d'acabar de donar instruccions al seu fill, pensava que no arribàvem a temps.
- Nosaltres també, l'important es que heu arribat, Menorca ens espera.
- Sí, ens espera, però un cop resolta la causa principal que ens hi porta, em temo que nosaltres anem per diferents camins i tenim molta feina a recuperar, tot i que a l'illa n'hi ha molts, suposo que tard o d'hora ens trobarem.

Possiblement, és bo perdre's pels camins sense presses ni prejudicis, les pedres que els voregen han estat posades a base d'anys i molta paciència, tenen l'alçada justa per delimitar el terreny i la saviesa del pas del temps, no coneixen més frontera que la seva i permeten gaudir del paisatge tranquil, exactament el que necessitem després de la tensió dels últims esdeveniments.
- Si! vaig apostil·lar, necessitem descansar, a més jo encara estic convalescent i em tinc de cuitar. Oi Rossy?

La senyora Consol Casas-Gibernau, vídua de Estanislao Puigarnau i Collabós va somriure lleument mentre al seu braç apressava el de l'Andreu Navarro, de Navarro, Navarro & Navarro associats pare, mentre, la sirena del vaixell ressonava pel port indicat la imminent partida i l'enorme massa de ferro lentament començà a apartar-se del moll arrossegada pel remolcador.
Ja no hi havia marxa enrera.
Menorca ens esperava, els seus camins també i jo pensava que després de tot ens n'haviem sortit força bé, ara, això si, de detectiu privat que en faci un altre, després de l'experiència viscuda o millor dit, patida, m'he adonat que no estic fet per aquest ofici, entre administrar la finca de Menorca, la Masia de Can Redolat i satisfer la Rossy estaré més que enfeinat, que un ja te una edat i es tracte de començar a cuitar-se.
El port de Barcelona s'allunyava lentament mentre a coberta la Rossy i jo ens besàvem i el sol en amagar-se ens aclucava l'ullet.

*

Fi de la segona part

Nota de l'autor:

Talment com en la primera part, els nous personatges que apareixen en aquesta història son totalment producte de la imaginació de l'autor, els que queden dels vells, òbviament també.

Agraïments:

A na Montserrat Guijosa Pérez i en Jordi Soler i Serra, el nen, que son els únics mortals més o menys coneguts i prou de bona fe, que he aconseguit es llegeixin quan escric, fins i tot els poemes, que semblant molt poc us ben asseguro que per a mi és molt, i els eleva automàticament gairebé a la categoria d'herois.

ANOHARRA, a 23 d'Agost de 2005

SOMNI RERE SOMNI

2010-06-18T17:46:00.000-07:00

Què has fet del teu germà?,

digué Jahvè a Caïm.
I el jove contestà,
mig cínic mig taujà:
Calia fundar el crim!

Pere Quart - Quatre mil mots -

INTRODUCCIÓ. - De com es comença per presentar els personatges i es descriu el seu entorn, malmarrós i surrealista. -

1.-

La llevantada havia minvat després de tot un dia de fortes ràfegues. Durant tot el matí havia amenaçat pluja i des de primera hora els llampecs es veien reflectir-se en la serralada pre-litoral. Després, mica en mica, s'anaren acostant a Anoharra, acompanyats d'espessos núvols d'un color plumbós fosc, amenaçador, que presagiava tempesta imminent, amb el conseqüent acompanyament de llampecs i trons.
Tot tornà a enfosquir-se després d'haver apuntat l'alba, al cap d'una estona, aigua, molta aigua i el fort vent que doblegava els arbres, esqueixant les branques més febles, omplint el terra de fulles dels plataners, inundant els carrers i els baixos dels habitatges.
Més tard la pluja s'aturà i el sol s'obrí pas entre els núvols, que pausadament s'anaren allunyant cap a l'interior per tornar a omplir de olor i color el paisatge. Al cap d'una estona, la tempesta havia escampat del tot, encara que al fons, negres núvols es dibuixaven al cel, com presagiant el pitjor, el que acabà succeint aquell estiu, un malaurat més d'Agost.
Era un estiu estrany, diferent dels anteriors. No feia massa calor, és més, fins i tot molts dels dies havia refrescat, amb plugims gairebé diaris i nuvolades gairebé permanents, amb el conseqüent disgust dels bars i terrasses que veien esmerçar-se el seu negoci estiuenc. Però era el que hi havia i no en va tenir pas cap culpa de res del que va succeir després.
D'això en puc donar fe.

2.

Tot aquell ambient enrarit, era com un presagi dels fets que s'esdevindrien en pocs dies i que un hom, o sigui jo, espectador imparcial però alhora compromès del melodrama, n'era conscient dels incidents posteriors. Tant sols calia estar emetent i deduir els actes que portarien inexorablement al fatal i tràgic desenllaç, que, malgrat tot era incapaç d'evitar i, sent sincer de preveure del tot.
Que fàcil és explicar les histories quan ja han succeït, es allò de jo ja ho deia, si que ho deies, però després que passes, carallot. I és que en el fons, instal·lat en un cinisme perenne, a un hom, o sigui jo, el divertien aquells tripijocs de petites misèries, i és refregava les mans gaudint i participant de l'espectacle que se li oferia. Al cap i a la fi era una manera com una altra de sortir del continu estat d'avorriment en que estava immers.

Malauradament, la raça humana gaudeix d'una enorme capacitat de generar complicacions on no n'hi han, d'embolicar la situació més senzilla, però si el brou de cultiu està curull i l'entorn és malaltís, la disposició per generar violència està servida i les conseqüències finals d'aquest batibull, son facilment previsibles.

3.

En un resum dels fets i per analitzar les claus del drama, caldria descriure l'entorn malmarrós i surrealista que envoltava la família Redolat, ubicats tots els seus elements, més o menys, dins l'entorn de la casa pairal "Can Redolat" a les afores de Anoharra.
Comencem per la Masia, edificada pel besavi, en Carles Redolat i Malastres, un indià de Santa Perpetua de la Mogoda.
Havia estat aquest un tèrbol personatge.
Traficant d'esclaus a Cuba, finançador de colpistes de tercera, i bagasser de pro. En fi, molts negocis i cap de net del tot.
En una recepció oficial on l'havien convidat. - no tenien més remei que fer-ho, ja que sempre li devien favors sospitosos - havia conegut a la seva esposa, que era de Menorca.
Aquesta, filla d'un altre indià de característiques similars al nostre poc il·lustre protagonista inicial, era més aviat poc dotada de llums i d'un caràcter dèbil i malaltís. Ideal doncs per al nostre home.
Després d'un breu nuviatge, en casar-se amb ell, convisqué amargada i bagassejada tota la seva vida, amb un marit que no li feia ni cas, què es passava les nits panderejant pels tuguris de Santiago, acompanyat moltes vegades del seu sogre, o sigui el pare d'ella.
Aquest Carles Redolat i Malastres, durant una pila d'anys, es va dedicar a rampinyar tant com va poder, sempre dins d'una imatge de aparent honestedat. Vivia en una de les millors zones de L'Havana, sopava sovint amb el poder establert i estava molt ben relacionat.
Fins i tot era president d'una espècie de Casal Català, que finançava per tal de donar un toc d'honorabilitat al seu cognom, del que se'n sabia greument mancat.
Era conegut per la bona gent a través de les seves obres de caritat, i a la seva dona l'apuntava a totes les manifestacions d'ajuda als mes desvalguts. Tan sols qui el coneixia bé, a fons, en sabia de les seves fraudulentes activitats i la seva nul·la honestedat.
En complicar-se la situació política a l'illa caribenya, abans que aquesta s'acabés de agreujar, decidí, amb molt bon criteri, tornar apressadament al Principat i. de fet, els esdeveniments posteriors a la seva precipitada marxa, li acabaren donant la raó, doncs al cap de un més de la seva sortida, els homes d'en Fidel Castro és feien amb el poder.
Ric. Fastigosament ric, en tornar a la península va establir-se a Anoharra, no per casualitat, si més no degut a que, per herència familiar havia heretat unes terres a les afores de la ciutat. Terres que, com sol passar, no tenien cap valor en el moment de rebre-les, però amb el pas dels anys i degut a la seva estratègica situació, havien augmentat considerablement la seva cotització.
A més, va invertir molt bé el seu capital, de tal manera que el seu fill, en morir-se ell, tan sols es va limitar a administrar la finca, les seves inversions i la quantiosa fortuna que havia heretat, sense necessitat de tenir d'esforçar-s'hi gaire.
Millor dit, gens.

4.

La Masia de Can Redolat, al contrari de la majoria de les edificacions que havien propiciat els nous rics vinguts d'Amèrica, .
Com us deia abans de derivar en disquisicions històriques, la Masia era austera en el seu exterior, encara que un pel barroca en l'interior. Més que res, perquè, sobrecarregada d'un munt de objectes de tots tipus, amuntegats per tot arreu sense cap ordre ni concert, donava una estranya sensació de desgavell, de mudança no acabada de fer ben bé del tot.
Ningú havia gosat tocar res del seu lloc, ni ordenar-ho amb una certa lògica. Allí hi restaven desordenades, pintures de gran qualitat al costat d'autèntiques llordeses, mobles i figures de tots els estils, etc. En fi, un autèntic homenatge al bon i mal gust alhora.
La Masia, estava envoltada d'un enorme jardí de més de tres-cents metres quadrats. Al fons a la dreta, hi havia la piscina, rodejada de gespa, obra del fill. A l'esquerra, també al fons, un frontó, que no s'havia arribat a fer servir mai, però que havia estat un caprici del primer Redolat, influenciat per l'apogeu dels bascos que practicaven el seu esport favorit, a part, hi és clar del de barallar-se entre ells.

Una àrea d'esbarjo amb una llarga taula, cadires i barbacoa obra també del fill, completava la decoració, on si hi imperava el bon gust, o com a mínim la practicitat.
Tot el jardí estava molt cuidat, doncs el vell Redolat era un gran amant de les flors i un jardiner, des de feia anys, en tenia constantment cura.
La resta de terres, que abans havien estat de cultiu de blat, ara restaven abandonades, camps erms només plens de males herbes, que no produïen res, però que valien el seu pes en or, el futur pas d'una autopista per les rodalies, havia disparat el seu valor pels núvols.

5.

L'actual Redolat, en Marcel, tenia vuitanta anys. Era vidu, i els seus dos fills, La Maria, en Blai i la Dolors, la dona d'aquest, pràcticament vivien amb ell. Oficialment cuitant-lo, però a la pràctica, fent guàrdia per si finava, i tenint ànsia en realitat per la distribució de l'herència, que era molt suculenta, doncs, a part dels diners que en Marcel Redolat podia tenir a diferents entitats bancàries, les Empreses, etc., la finca, estava valorada en més de dos mil milions de pessetes i hi havia mols interessats entestats en comprar-la, tot i que el vell Redolat no la volia vendre de cap de les maneres.
Fins i tot havia fet posar una clàusula en el seu testament, per tal d'evitar que després de la seva mort, els hereters se'n poguessin desprendre.
Era en Marcel Redolat, un altre bagasser de pro, bandarra professional, poca-solta i carregat de duros, com ja us he dit, que putejava als seus fills tan com podia i més. Sotmetent-los als seus capricis constants i arbitraris, i canviant-los el testament dos o tres cops l'any...
... convocant-los quan menys s'ho esperaven, a reunions inversemblants a altes hores de la matinada, doncs patia d'insomni...
...reunions, a les que amb estoïcisme digne de millor retribució, hi assistien la Maria, en Blai i la seva dona, per escoltar els llargs i interminables monòlegs del vell sobre temes extravagants, sense cap solta ni volta, fins les tres o les quatre de la matinada.
Ah!, i pobre del que no hi anés, doncs sabia que perdia punts de cara al vell. Per això no hi faltava mai cap dels tres. Passés el que passés.
Però últimament, l'home no estava massa fi. Una vida dissipada, ja esmentada i l'avançada edat, li havien propiciat un parell d'ensurts i ja no estava tant per orgues i ordalies, encara que, a la més mínima ocasió li sortia de dins la bestiota que sempre havia estat.

6.

Aquesta era, més o menys, la situació de la família a finals de Juliol, quan una enèsima ombra d'atac de feridura, va afectar en Marcel Redolat, que immediatament va ser ingressat a la Clínica Sant Julià, d'on al cap d'una setmana el donaren d'alta, amb el consegüent disgust dels hereus, que esperaven en candeletes que l'hi donessin la baixa - definitiva - s'entén.
Els metges, els advertiren que aquell home no podia pas estar sol, que era necessari cercar una persona de confiança, amb experiència, per tal que en tingues cura dia i nit.
El seu estat de salut era molt delicat i consideraven imprescindible aquest punt. I com que de fet, s'ho podien permetre, per això els hi recomanaven.
La Maria i en Blai, el dos germans, s'ho parlaren, ja que encara que tot el dia vaguejaven per la casa, tenien les seves obligacions personals, (tot i que les d'en Blai, mai s'havia arribat a saber exactament quines eren), i no se'n podien fer càrrec del seu pare. A plena dedicació, s'entén i, ni ganes que en tenien.
Finalment però, fent cas de les recomanacions de l'equip mèdic habitual, optaren per cercar una persona externa que es fes càrrec del seu progenitor. Més que res per estalviar-se feina i de passada quedar bé de cara a la galeria.
No va ser una tasca fàcil, però després de parlar-s'ho entre ells, contractaren a una senyora de companyia, que venia amb molt bones referències.
En Blai li havien recomanat encaridament uns amics de Barcelona i, encara que el sou era relativament elevat, no hi havia cap més possibilitat en perspectiva. No era fàcil trobar una persona escaient a les característiques especials de l'entorn Redolat, i com que de fet ho pagaria el vell, als dos germans i la jove tampoc els importava gaire. Del que és tractava era de treure's el mort (viu encara) de sobre.

7.

A tot això, permeteu que entri en acció directe qui us està explicant aquesta lamentable historia.
Diguem que em dic Andreu.
Que no soc ni alt ni baix, ni gras ni prim.
El cabell el tinc tot, i fa trenta cinc anys i escaig que deambulo per aquest mont míser. Bé, trenta vuit i dos mesos - exactament - No us vull enganyar en aquest aspecte.
De professió difuminada i etèria, des de jovenet he exercit d'amic d'en Blai Redolat. Aquest, un pobre noi mig alcohòlic, o alcohòlic i mig, depèn de la versió d'ell o de la meva.
Maltractat física i psíquicament pel seu pare des que tenia us de raó, s'havia casat amb una noia de Barcelona enlluernada pels seus diners - els del pare s'entén - Ambiciosa i bastant lleugera de cascs. Que cony bastant. Molt lleugera de cascs.
Afortunadament, aquesta tant exemplar parella no havia tingut fills pel be dels d'uns i els altres. La Dolors, la dona d'en Blai, no volia maldecaps. L'embaràs espatlla la figura - deia sovint - i la mainada l'atabalava molt. Ah! i ni pensar-hi de donar el pit a la criatura, amb l'orgullosa que n'estava i la cura que en tenia de les seves mamelles.
Com en Blai tampoc és que tingués una especial afecció pels marrecs, en certa manera, a tots dos ja els hi anava bé així, i millor pel no nascut, l'ambient que es respirava a la Masia Redolat no era el més escaient per gaudir d'una infantesa feliç.

8.

En Blai i jo havíem sortit sempre junts, encara que us tinc de confessar que per la meva part havia estat des del primer moment, una amistat interessada, doncs ell, a part que disposava de cotxe, sempre anava proveït de diners. Era l'amic ideal per un pelat com jo, sense tenir on caure's mort, i ni un duro a la butxaca.
No era mal noi en Blai. Manifestar-ho així, tan simplificat, seria faltar a la veritat. Però si que és cert que tenia un caràcter molt insegur i sempre necessitava algú al seu costat per prendre qualsevol decisió.
O sigui, l'amic perfecte per a un pocavergonya com jo, que sí tenia clares les idees, però buides les butxaques.
A la Dolors, abans i després de casar-se amb en Blai, ens l'havíem passat per la pedra tots els de la colla, i també s'hi havia afegit algun que altre espontani. Però ell, ni tan sols n'havia sospitat res. Fins i tot, encara ara, quan es descuidava un xic, i a casa seva mateix, m'hi enllitava.
I és que la Dolors tenia un furor uterí inconcebible, però que bé es bellugava la mala bèstia.
De vegades, fins i tot a mi, que res no m'espantava, em posava nerviós amb les seves insinuacions davant mateix del seu marit, sense que aquest sospités res de res. Suposo que el fet de viure instal·lat en un estat etílic permanent, li impedia adonar-se d'aquestes i d'altres coses que es couien al seu entorn.

9.

Encara que no fos ni empleat ni de la família, vivia a la Masia. Era una espècie d'ajudant de jardiner, xofer, home de confiança, i responsable d'activitats variades.
En resum, un ocupa consentit, amb molt poca feina real a fer. A canvi tenia el llit i subsistència més que assegurades, i en Blai que satisfeia les meves necessitats personals mes superficials.
La seva germana, la Maria, era soltera. Fregava els quaranta anys, tres menys que en Blai. Com treballava a la Caixa fora de Anoharra, vivia sola, encara que els estius els passava a la Casa Pairal. Les seves relacions amb mi sempre havien estat fredes, malgrat que de més joves jo l'havia empaitada.
Mai havia volgut saber res de mi, sobretot des del dia que ens va enganxar amb la Dolors maquinant a la casa del costat, on hi havia viscut el masover, de qui s'havia dit en el seu dia que n'era el pare de la Maria, doncs com que en Marcel Redolat sempre anava de flor en flor oblidant-se de la seva, sembla ser que l'esmentat masover, a part de cuidar el terreny i la finca, es beneficiava també a la Senyora Assumpció (q.e.p.d.).
Ah! havia oblidat dir-vos que l'Assumpció aquesta, no era de Menorca, doncs havia nascut a Castellterçol, però com no tindrà més a veure en aquesta historia, tant sa val. És més, no penso dir ni el cognom.

(*) De fet, sortirà més endavant, si esteu emetents.
I sigui per aquest fet, o ves a saber perquè, la qüestió és que la Maria, no va explicar-li mai en Blai res dels nostres assumptes amatoris, tot i que ell i la Dolors ja eren promesos. Però el tracte amb mi, i òbviament amb la seva cunyada, era de sempre, fins i tot abans d'aquest incident, fred i distant.
Mai no havia entès perquè no li havia explicat l'afer al seu germà. Potser s'ho guardava per un moment en que necessites fer us d'aquesta informació.
No se sap mai, tractant-se dels Redolat.
I un cop situats en l'entorn de tan exemplar família, retornem fins el gloriós dia que va arribar la mainadera a la Masia.
El dia en que va començar a complicar-se tot.

*

1
-------------------------------------------------
De com arriba la mainadera
i el galliner de Can Redolat
comença a esvalotar-se

1.1
-------------------------------------------------

Era un dissabte a principis d'agost i, cosa rara, no plovia. Ni tan sols hi havia boires. Es tractava doncs d'un dia d'autèntic estiu, amb un anticicló perfectament instal·lat on li pertocava, o sigui sobre el 10 de Downing Street. Amb calor i un cel blau de boirina contaminant presidint tot el paisatge.
Pels voltants de les dotze del matí, en Blai i jo que l'havíem anat a cercar a Barcelona, érem a la porta de la Masia trucant al timbre.
No us sorprengui el fet que en Blai no portes claus, atès que sempre les oblidava per a tot arreu i jo anava del mateix pal. Fou la Dolors qui ens va obrir. Entrarem el cotxe al garatge i mentre jo descarregava les maletes, en Blai va fer les presentacions de rigor.
No havien passat ni cinc minuts de l'arribada de la mainadera, quan, estranyament unides, la Dolors i la Maria se'm van presentar esvalotades mentre estava dipositant les pertinences de la noia a la seva nova estança.
- Andreu! - em va dir la Dolors que sempre portava la veu cantant - Ja pots tornar a portar les maletes a l'entrada. Aquesta dona no pot estar ni un minut més a aquesta casa. La tens de fer fora ja!.
Composant la millor cara de ingènua sorpresa de la que vaig ser capaç, però conscient per on anaven els trets, vaig contestar-li:
- Per què? si acaba d'arribar.
La Dolors, sobretot, estava que s'enfilava per les parets i abraonant-se sobre mi, em va etzibar.
- Però, tros de carallot.
Que no l'has vista.
Que no ho veus que aquesta bandarra en quatre dies entabanarà el vell, a tu i al burru del meu marit i ens bufarà l'herència.

*

Tenia raó la Dolors, mentre la Maria es limitava a assentir.
La mainadera en qüestió, que aliena a les nostres intrigues ja li estava fent la babarota al vell al costat de la piscina, era dominicana. Però un tros de dominicana important, espatarrant. per ser més exactes.
Tant, que, fins i tot en Blai que mai estava per la feina i es limitava a matar-se a palles mentre d'altres i jo ens fotiem la seva dona, se n'havia adonat.
La mossa en qüestió, es deia Maria Asunción i rondava els trenta cinc anys. Morena color xocolata, amb uns ulls de color avellana immensos i un cos de son guaratxero revolucionat.
Era d'aquelles dones que aixecaven l'esperit a qualsevol, per més deprimit que estès
I ja me'n havia adonat jo tan sols recollir-la a Barcelona, ja!, Però com que de fet, a mi les dones m'agradaven gairebé totes, la veritat és que tampoc hi havia donat massa importància.

*

Son manies vostres, els hi vaig dir intentant apaivagar-les. Aquesta senyora te un currículum molt seriós i professional i bé ben recomanada. A més, el vell ja no està per orgues ni ordalies, sobre tot des que es dedica a col·leccionar atacs de feridura.
- Ja! Em va interrompre la Dolors sorneguera - i afegí - El que és puter és puter, i aquest n'és el rei, i ho serà fins l'últim alè.
Però si l'altre dia a la clínica quan estava mig mort en acostar-m'hi per tapar-lo, encara em va fotre ma al cul i en aixecar-me no em treia els ulls de l'escot mentre bavejava.
T'ho repeteixo Andreu, aquesta païa ens ho fotrà tot, t'ho diu una que hi entén. Tens de fer-la fora de la Masia quan més aviat millor i cercar-ne una altre més escaient i menys espatarrant.
La Maria, no deia res però anava assentint a tot el que manifestava la Dolors.
A mi, en aquell moment, simplement se'm va ocórrer intentar treure'n partit de la situació, aspecte, a banda, força lògic tractant-se de mi.
- Molt bé. Suposem que teniu raó. Però jo no puc fer-hi res. Perquè em veniu a buscar a mi?, Digueu-li en Blai, que al cap i a la fi, és qui l'ha llogada. No hi puc intervenir jo, tècnicament no soc de la família, per tant estic mancat de la capacitat de prendre decisions d'aquest tipus.
La Dolors, que començava a perdre la paciència davant les meves vacil·lades, em va enganxar per la camisa i acostant-se perillosament, em va etzibar.
- Escolta'm Andreu, i escolta'm bé. Saps perfectament perquè t'hem vingut a veure a tu i no et facis més l'orni, si no vols que d'una genollada en faci una truita de l'entorn del teu tresoret. En Blai és un desgraciat i no s'assabenta de res, però a tu et fa cas. I mira, et diré més, si aconsegueixes desfer-te'n de la païa aquesta, d'una manera o altre t'ho recompensarem i, en diners que és com a tu t'agrada.
Vaig somriure satisfet, això ja era un altra cosa.
L'assumpte en general començava a posar-se interessant, doncs les tenia al terreny que a mi m'interessava. Ara, tan sols és tractava d'acabar de lligar els fils que mancaven per tenir la situació totalment al meu favor.
En fer veure que m'ho rumiava, observava la Maria que no deia res, tant sols pendent de la Dolors i del que jo pugues contestar. Tampoc es tractava de fer-les patir innecessàriament, no era pas un sàdic jo.
Amb el millor del meus somriures els hi vaig dir:
- D'acord, ho intentaré, però no serà una tasca fàcil, ja he vist com la repassava el vell, us asseguro que en serà el primer opositor. No us penseu que serà bufar i fer ampolles, tindré d'esforçar-m'hi per aconseguir-ho - divagava mentre els meus ulls recorrien mentalment el cul de la dominicana que m'estava cridant -
Juraria que la Dolors va endevinar els meus luxuriosos pensaments, puig en deixar-me anar la camisa, es va acostar encara més a la meva persona i obviant la presència de la seva cunyada, em clavà una morrejada de nassos. Tu ho faràs - em va dir - i no pateixis, t'ho recompensaré amb escreix, i mentre es separava tot posant-se bé la pitrera - doncs sempre que es posava nerviosa, se li espampolejava - se'n va anar seguida de la seva cunyada que per variar no havia dit ni mu.
Desconfia dels que no diuen mai res, m'havia dit sempre la meva mare, son els que t'acaben fotent. I vaig prendre nota de l'observació de la vella. Podia fer-me falta més endavant.

*

2
-------------------------------------------------

De com començo
a entrar en acció,
i a complicar-me la vida.

2.1
-------------------------------------------------

Amb l'assumpte de la Maria Asunción no sabia per on començar.
Bromes a part, no era gens fàcil resoldre la qüestió. Per tant, ho vaig fer per la banda més senzilla, contactar directament amb la causant indirecte de tot l'enrenou, la Maria Asunción. La vaig trobar al pati mentre donava el dinar al Marcel Redolat.
Aquest, assegut a la cadira de rodes, prenia amb fruïció les cullerades que li donava la dominicana, sense perdre de vista el vertiginós escot de la mossa, que li somreia darrera una filera de dents immensa.
No crec, si li hagués preguntat, que fos capaç de dir-me que carall estava menjant.
Noi! Ho tens complicat - em vaig dir mentre m'hi atansava - és molt difícil lluitar contra dues mamelles com les d'aquesta mossa.
En arribar a la seva alçada vaig anar directament per feina, però fent abans un petit incís formal, més que res, per guardar les formes.
- Què? Com va això?, ja menja el malalt?
Ell assentí, mentre ella en donar-se la volta m'obsequiava amb el millor dels seus somriures, tot dient-me:
- Se porta muy bien, el señor Redolat es muy educado, creo que nos entenderemos a la perfección.
Somreia encara quan el vell Redolat, amb la ma bona li fotia ma al cul. Jo, fent veure que no me n'adonava, li vaig comentar a la Maria Asunción que quan li acabés de donar el dinar li ensenyaria la seva cambra, doncs com que la Masia era molt gran, no la trobaria pas tota sola. Ella, assentí aclucant-me l'ullet, mentre apartava la ma del bavós, i continuava donant-li el dinar.
- Si se porta bién y se come toda la sopa, luego le daré un besito.
Venga que ya le queda poco - afegía falaguera -
La Dolors i la Maria ens espiaven mentre feien veure que prenien el sol a la gespa. Jo, mentre esperava que acabes l'àpat, em vaig agenciar una cervesa i tot encenent una cigarreta dirigí les meves passes cap a elles.
- Que? Si està bé prenent el sol, eh?
- Deixat de collonades - em va engaltar la Dolors - no perdis el temps aquí i estigues per la feina, saps perfectament que tens de fer i quan mes aviat millor.
Amb la Dolors no hi havia mitges tintes, o tot o res i, ara estava encaboriada amb aquest assumpte i no defalliria fins que estès solucionat. En intentar apaivagar-la, li vaig dir intentant ser amable i un xic distés.
- Ja hi estic, però, mentre espero que acabi de donar el dinar al teu sogre, la visió del teu cos esplendorós m'ha atret com un imant fins aquí, i... Ai!
Aquesta exclamació la vaig proferir en ser agafat per les meves parts més íntimes i sense miraments per part de la Dolors, que em va posar de genolls al terra, mentre em mirava amb els seus ulls negres que ho deien tot i res de bo.
- Calma't, - li vaig dir - que m'estàs fent mal, ja t'he dit que estic per la feina, quan la noia acabi de donar-li el dinar a el vell, l'acompanyaré a la seva cambra i allí parlaré en ella., no sé encara que li diré ni com enfocaré l'assumpte, però ja se m'acudirà quelcom, saps que el meu fort és improvisar sobre la marxa.
Em seguia mirant amb aquells ulls que feien por, però em va deixar anar mentre em deia: Oi tant! n'ets el rei de la improvisació - em va dir sorneguera - com el dia que et vaig enganxar amb aquella minyona a les golfes i vas improvisar d'una manera genial que estàveu fent inventari. En tens molta de capacitat d'improvisar, bandarra!
- i afegí -
Ves en compte que et conec i com t'enganxi rebolcant-te amb la tia aquesta, ets home mort i capat, tu mateix, ja saps a que t'exposes.
Em vaig empassar la saliva, no és podien fer segons quin tipus de bromes amb la Dolors, tenia molta mala llet i emprenyada era molt perillosa.
Encara recordava el dia aquell a que s'havia referit, quan em va enganxar amb una minyona de Calataiud que tenien els Redolat des de joveneta; érem a les golfes, primer la noia s'havia fet l'estreta, però quan la vaig començar a esvalotar, en deixar-se anar, vàrem muntar un bon número. Llàstima que, abstrets com estàvem practicant el noble art de la fornicació, no vàrem adonar-nos de la seva presencia. La Dolors, en tancar la porta i atansant-se cap a nosaltres, em va fotre una patada al cul que encara em fa mal, i a la pobre noia de Calataiud, li va etzibar tal joc de nates, que va sortir esperitada i no va tornar mai més. Ni tan sols a cobrar la mesada i recollir les seves pertinences.
Sí!, tenia molta mala baba la Dolors i era molt perillosa, tenia d'anar amb molt de compte en ella.
Mentre pensava en aquells fets, la Maria Asunción, em va cridar...
- Ya he terminado, cuando quieras me acompañas a mi habitación.
Ara mateix - li vaig dir - mentre m'hi acostava, conscient que tothom estava pendent de mi. El vell Redolat, La Dolors i la Maria, només faltava en Blai, però aquest estava clapant i com de costum no s'assabentava de res.

*

Entrarem dins la casa, mentre les cunyades li feien el paperet a el vell. La Maria Asunción caminava rera meu, però podia sentir perfectament l'olor sensual de la seva pell, i imaginar la cadència dels seus malucs. En arribar al primer pis, vaig girar a la dreta i passant el replà pujarem cap el segon. Allí, darrera la segona porta a l'esquerra, hi havia l'habitació on dormiria la mossa.
- És aquí! - li vaig dir mentre obria la porta -
- Ah! Es linda - va dir - estaré bien aquí.
¿Tiene baño?
- Sí, la porta de la dreta, i dutxa també - ara és el moment em vaig dir - i posant cara de seriositat, intentant semblar molt convincent, vaig començar a enfocar l'assumpte.
- Mira Maria Asunción, aquí tindràs totes les comoditats, poca feina i cap problema, si fas cas de tot el que et diré.
És va asseure al llit. Bé, més que asseure's, hi restava mig estirada, el vestit s'havia obert deixant veure unes cuixes precioses, somreia mentre em deia...
- Ya se que me vas a decir, pero acércate, no voy a morderte.
M'hi vaig acostar talment com el bé quan va cap l'escorxador. Almenys, l'expressió dels meus ulls devia ser molt semblant i el destí final també. No ho sabia encara però ho intuïa ja.
- Com ho saps el que et tinc de dir?
- Porqué una ha recorrido mucho mundo, y ya lo sé. A ver si lo acierto. Al viejo, ni tocarlo, y a ti tampoco, a la rubia no le gustaria, és eso ¿no?
- Cony! Vaig exclamar, ho has encertat de ple, però t'has oblidat d'en Blai i la seva germana.
Va somriure displicent.
- ¡Ah!, esos no cuentan, a el le tendré comiendo de mi mano cuando quiera, igual que tu, y su hermana, no es importante, creo.
Por cierto, - afegí - no crees que en vez de venir a darme mensajes de parte de las cuñadas, te resultaria mas rentable seguirles el juego, pero a la vez aliarte conmigo.
Vaig quedar corglaçat, això si que se'n diu anar per feina.
I més encara quan ella em va preguntar...
- Oye, ¿Y a cuanto asciende la herencia del viejo?
Y no pongas esa cara - afegí - tanta gente interesada en cuidarlo solo quiere decir que estais como cuervos acechando a la espera que la palme para repartiros el dinero.
- A molt - vaig contestar-li sorprès - a molt més del que et puguis imaginar. Però tinc d'anar en compte. La Dolors i la Maria tenen molta mala baba, i si tan sols sospiten que estic fent un doble joc, soc home mort, però no de manera natural, sinó de mort quan et maten.
- Ho entens?
Continuava somrient, és va aixecar del llit i acostant-se'm a menys distancia de la que aconsellava la prudència, deixant els seus llavis gairebé fregant els meus, em va dir...
- Puedo recompensarte muy bien por tu colaboración; una vez me haya camelado al viejo, lo destrozo de cuatro meneos, y después, piensa que esta casa es muy grande para una mujer sola, necesitaré a un hombre que me haga compañía y que caliente mi cama, podrias ser tu; pues, aunque me da que eres un sinverguenza y un parásito, o sea, como yo, eres exactamente el tipo de hombre que necesito - s'aturà un moment - un somriure maliciós és dibuixava als seus llavis que s'enganxaren als meus, mentre jo, astorat, per primera vegada amb molt de temps no sabia que fer.
En separar-se s'ajupí, la seva boca quedava a l'alçada de la meva cintura i, en qüestió de moments tenia els pantalons abaixats i l'estri fora.
La Maria Asunción començà a fer-me una delicada exploració, Cada vegada accelerava una mica més el ritme, jo començava a posar-me a cent per hora, el volum havia augmentat fins a un punt que jo ja no recordava.
No pensava en res en aquests moments, només en el plaer que estava experimentat. No pensava en que si se l'hi ocorria entrar a la Dolors, estava llest, que era capaç de circumcidar-me de soc arrel.
No estava per a res, mentre la seva boca continuava succionant-me l'estri que començava a esverar-se com feia temps no ho recordava, fins que de sobte és va apartar...
- Eso, es solo un anticipo, escoge tu la compañía que consideres mas oportuna para tu aparatito, pero no intentes traicionarme porqué lo sabré.
I afegí...
- Y ahora vete, que quiero darme una ducha y cambiarme de ropa.
Mentre m'apujava apressadament els pantalons, ella ja s'havia tret el vestit i oferia la seva nuesa esplendorosa a la meva vista. Vaig intentar abraçar-la, m'havia posat com una moto i la presencia del seu cos nu m'obsessionava, però ella em va apartar amb decisió.
- ¡Quieto ahí! Por ahora ha terminado el juego, si quieres continuar ya sabes que tienes que hacer.
¡Vete ya!.

*

Em vaig acabar de posar bé la vestimenta i sortint de la cambra con ànima a qui empaita el diable, escales avall, les meves passes apressades i neguitoses em portaren cap al jardí. En sortir-hi i mentre intentava aparentar una calma que no tenia, la Dolors i la Maria continuaven prenent el sol, ara acompanyades per en Blai, que ja s'havia llevat i que per variar estava repenjat a un got de güisqui.
El vell dormia i la Dolors, en veurem, em va fer un gest que jo coneixia perfectament, ens teníem de trobar a la cuina al cap de cinc minuts. Però abans, necessitava acabar d'apaivagar les ardors que m'havia encès la dominicana i, d'esquenes a elles per tal que no notessin el volum exagerat de l'antena llatina que havia tornat a augmentar només de pensar en ella, em vaig treure els pantalons i la samarreta, tirant-me de cap a la piscina.
L'aigua estava encara un pel freda i va ajudar bastant a rebaixar el rescalfament, tot i que la Dolors no em treia la vista de sobre.
Aquesta sospita de tu - em vaig dir - ja cal que vagis en compte.
En un parell de minuts i en veure que no sortia de la piscina, ella es va posar a l'aigua també, mentre la Maria distreia en Blai per tal que poguéssim parlar amb calma.
- Que no has entès el missatge? - em va engaltar amb la seva habitual poca solta -
- Sí! hi és clar, però abans em volia refrescar una mica, fa molt de calor avui.

Se'm va quedar mirant amb cara de pocs amics, mentre els seus ulls m'escorcollaven:
- No t'hauràs escalfat a la cambra de la dominicana, oi?
- No! - fou la meva cínica resposta - ja t'ho explicaré tot. Ara anem cap la cuina, et posaré al corrent de com ha anat la conversa.
Els seus ulls continuaven mirant-me inquisidors, per tal de veure si descobria alguna contradicció entre l'expressió del meus i les meves paraules. Però no crec que notes res, afortunadament per la meva integritat física, vaig estar suficientment convincent.
Ara, el problema era a veure que li explicava. Però ja ho improvisaria. La veritat no li podia pas dir, però quelcom tenia de comentar-li de la meva conversa amb la Maria Asunción. Buf! M'estava començant a implicar i a complicar massa en l'assumpte.
En sortir de la piscina, un cop eixugat, me'n vaig anar cap a la cuina. Allí, mentre esperava la Dolors, continuava pensant que li podia dir, en el moment que ella entrava ja per la porta.
L'abraçada i besotejada en que va iniciar la seva actuació, prometia, però tot plegat, no era més que un miratge, doncs tot seguit, separant-se de mi, va anar per feina.
- Què? - m'etzibà -
- Bé!, ja he parlat en ella, i...
- I ?
- Oh!, veuràs, en principi, no crec que sigui un problema. Li he explicat per sobre la situació, i ja li he dit que a el vell ni tocar-lo, crec que ho ha entès. Li he fet veure que aquí te un bon sou i no massa feina, que difícilment trobarà un altre lloc on la seva tasca sigui tan plaent. Sincerament, penso que ho te clar i no crec que se'n vagi d'estudi.
Ja em tornava a mirar amb aquells ulls que acollonien.
- Ho sigui que no has resolt res i t'has deixat prendre el número com un babau. Segur que ja t'ha donat una bestreta a compte i, mira'm als ulls quan et parlo.
- T'ha donat una bestreta? - m'etzibà.
- No! et juro que no, tan sols hem parlat del que t'he dit i res més. A tu no et puc enganyar, ja ho saps.
Semblà que s'apaivagava l'ira dels seus ulls i es creia les meves explicacions.
- D'acord, et mig crec, però no has resolt el problema, les instruccions que t'he donat eren ben clares i continuen vigents. Tens de fer fora a aquesta dona de la casa quan més aviat millor.
- Ja ho sé, però no és tan fàcil com et penses i tu tampoc em dones cap idea. Podries ajudar una mica també, no?
Es quedà pensativa, de moment, havia aconseguit salvar la situació i a més passar-li la pilota, però va reaccionar de seguida.
- D'acord, entenc el que em vols dir, però tenim d'estar alerta i no deixar-la gaire estona sola amb el vell, i... - li costava el que m'anava a dir - jo, ho esperava amb candeletes, doncs m'ho imaginava. Però tenia de ser ella qui ho digués...
... - continuà -
Bé, potser seria interessant que t'emboliquessis amb ella, així la tindríem distreta i controlada i evitaríem que actués sobre el vell.
Però ves en compte i no t'enconyis - fou la seva advertència - Agafa-t'ho com una feina que jo t'encarrego i no t'extralimitis en les teves funcions.
Saps que et tindré constantment vigilat - afegí mirant-me amb ulls inquisidors -
En un d'aquells moments de beneiteria transitòria que a un li agafen i dels que després tant se'n penedeix, se'm va ocórrer fer un comentari graciós, del que me'n volia retractar a l'instant.
Però ja era tard.
- Ho intentaré, però ja em coneixes, quan m'hi poso, m'hi poso i donat el meu atractiu natural, jo...
...aquí és va acabar la meva gràcia, puig l'enganxada a les olletes va ser pitjor que la d'abans, - quina mania tenia aquell cony de dona d'enganxar-me les boles cada vegada que la feia emprenyar -
- Para!, Para ja!, que em fas mal - li vaig dir - no veus que era una broma.
En afluixar la seva pressió vaig respirar alleujat, mentre ella em deia: Doncs mira noi, no estic jo per gaires bromes i menys d'aquest tipus, ho sigui que ja ho saps, fes la teva feina i fes-la bé, però ves molt en compte. Pensa que t'estaré vigilant constantment i com t'enganxi en un renunci ja et pots anar preparant.
I se'n va anar cap a la piscina deixant-me sol i adolorit a la cuina, amb la constatació que el moviment dels seus malucs no tenia res a veure amb els de la Maria Asunción.

*

3
-------------------------------------------------

De com comença a
manifestar-se,
l'inici
del principi
del començament
de la tragèdia.

3.1
-------------------------------------------------

Mentre agafava una cervesa de la nevera i encenia una cigarreta, analitzava l'estat actual de la meva situació.
Per una banda, tenia a les cunyades com els hi deia la Maria Asunción. I per l'altre, doncs això, la al·ludida. Ambdós bàndols perseguien el mateix objectiu, el vell Redolat, i un hom, o sia jo, estava ben bé al mig del marro.
Andreu - vaig dir-me - tu ets el tercer en discòrdia, o sigui una espècie de Saddam Hussein, que quan els americans s'avorreixen sempre és el que sol rebre. Ja cal que vagis en compte, doncs pots sortir-ne ben escaldat de tot aquest assumpte.
Tu, que presumies de ser espectador de l'espectacle que s'acostava, i ara n'ets art i part, i a més estàs al bell mig de l'ull de l'huracà.
I parlant de l'ull i de l'huracà, qui entrava per la porta de la cuina en aquells moments era la Maria Asunción, a qui no se li havia ocorregut cap idea més bona que posar-se una samarreta de tres-centes talles menys i uns shorts del mateix tarannà. Somreia, mentre avançava engronsan-se de manera perillosa cap a mi.
- Hola, mi amor, ya he visto que estabas hablando con la rubia. ¿Acaso le has contado nuestra conversación?
- No! vaig proferir, tot posant-me en guàrdia. Només li he dit que t'havia avisat que no t'emboliquessis amb el vell i que tot aniria bé.
No se com cony s'ho feia, però amb aquella dona les distancies de seguida eren molt curtes i al moment ja tenia els seus llavis fregant els meus i els pits encastats sobre mi, quan em va etzibar.
Y, ¿de que más habeis hablado?
- Oh! De rés més, sembla que ho ha entès, ella volia que et fes fora d'ací, però jo ja li he dit que no era ni fàcil ni possible, i m'ha dit que et vigili de prop, que no et deixi massa estona sola amb el vell i...
- Em va interrompre -
...y que te lies conmigo para que esté distraida, es eso, ¿no?
- Cony - em vaig dir - jo devia ser transparent, o bé em llegien el pensament, doncs, últimament qualsevol endevinava el que barrinava. Només faltava que ho fes en Blai i ja podia plegar.
Però tornant a la pregunta que ella m'havia fet, mentre materialment és penjava sobre mi i les seves cames em cavalcaven, li vaig dir.
- Sí! si no t'importa, la veritat és que m'agrades i no serà ni molt menys cap sacrifici per la meva part satisfer les teves apetències, que em temo que seran moltes i variades.
Es va acabar d'apalancar sobre meu, mentre em deia:
- Esto ya empieza a gustarme más, ¿cuando piensas empezar?, ¿ahora? Tienes una cocina y tienes una mesa, no te excitaria hacerlo aquí teniendo a las otras fuera, solo tengo que bajarme los shorts y seré toda tuya, aunque mejor será que reserves una mano para taparme la boca, porqué si me lo hacen bién chillo como una loca y tu me parece que eres un buen elemento ¿qué te parece, te gusta mi sugerencia?
I m'ho deia tot començant a abaixar-se els pantalons. Però La veu de la Dolors des del jardí, ens va suggerí... interrompre l'escena i en el moment més inoportú, o potser el mes recurrent.
- Maria Asunción! tindries de venir, en Marcel s'ha despertat i et demana.
Em deixà el record dels seus llavis frescos abans de anar-se'n cap al jardí i el moviment cadenciós del seus malucs en sortir per la porta de la cuina.
Noi! - em vaig dir - aquestes rescalfades et mataran, més val que tornis a refrescar-te a la piscina i de passada, a veure que en vol el vell de la dominicana.

*

El que volia el vell Redolat era que la noia li dones un passeig pel jardí. Mentre ho feia sota la mirada vigilant de la Dolors, vaig aprofitar per refredar-me a la piscina. Aleshores em vaig adonar que la Maria i en Blai havien desaparegut, segurament aquesta l'estava posant al corrent de la situació i dels seus temors.
En sortir de l'aigua, tot acostant-me a la Dolors que no perdia de vista a la parella, li vaig dir que m'anava a canviar de roba i a buscar el dinar. Sí! perquè a Can Redolat, hi havia dues dones, però ningú cuinava, cada dia l'anàvem a buscar al Restaurant. A veure si aquest aspecte l'arreglava la Maria Asunción, que se suposava que tenia d'ésser una bona cuinera, donada la seva feina. Encara que honestament en començava a tenir seriosos dubtes.
En pujar per les escales que portaven al primer pis, uns gemecs meridianament clars i gens enganyosos, em varen sobtar. Provenien de l'habitació d'en Blai i no eren pas d'una sola persona. Aleshores vaig recapitular.
La Dolors era a baix vigilant el seu sogre i la Maria Asunción i jo al passadís. Per tant, quedaven tan sols la Maria i en Blai. No pot ser - em vaig dir - però en cerciorar-me'n atansant-me a la porta de l'habitació i en treure al cap, vaig comprovar que si que podia ser.
Davant el meu astorament, els meus ulls acostumats a veure de tot aconseguiren sorprendre's: Els dos germans estaven enllitats i molt enllitats. El que em faltava - vaig dir-me - això ja semblava can garlanda, encara resultaria que el vell Redolat, actualment i per causes de força major, era el més normal de tota la fauna que voltava per la Masia, jo inclòs.
En passar de puntetes, vaig canviar-me i sortir ràpidament de la meva cambra. No fos que me'ls trobés pel passadís. És podria produir una d'aquelles situacions tant engavanyosses en las que ni una banda ni l'altre saben com sortir-ne, ni que carall explicar, si és que cal explicar tot allò que per evident, és obvi.
*

Mentre baixava per les escales, pensava en que seria millor no dir-ne res a ningú del que havia vist i sentit, tot i que se'm va ocórrer que la Dolors segurament ho devia saber. Hi és clar!
Per això era que la Maria no havia dit mai res del nostre embolic, ja en tenia prou amb el seu. Però per si de cas i com que ja n'hi havia prou de marro i no es tractava pas d'acabar-ho d'embolicar encara més, de moment, vaig pensar que seria millor restar callat.
Mira! - em vaig dir - és una valuosa informació que en un moment determinat et pot servir.
En arribar al jardí, la Maria Asunción ja havia acabat de passejar el vell i el tenia aparcat al costat de la piscina. Mentre la Dolors xerrava amb ella.
M'hi vaig acostar.
- Me'n vaig a buscar el dinar, aneu preparant la taula que vinc de seguida.
- ¿Puedo acompañarte? Así conoceré un poco la ciudad - va dir-me la Maria Asunción - sota l'atenta mirada de la Dolors, que va assentir amb el cap.
- Ah! Vine - li vaig contestar fent-me el despenjat - però poc veuràs de la ciutat. El restaurant és a l'entrada d'Anoharra.
- No importa, así me distraigo un poco. Dolores ya cuidarà del señor, ¿verdad?
Aquesta assentí amb un somriure a contracor, mentre els dimonis li voltaven per dintre.
Agafarem el totterreny que fent honor a la basca, era un Mitsubishi "Pajero" i sortirem de la Masia cap Anoharra.

*

Li va faltar temps, just en tancar-se la porta de l'entrada i enfilar el quilòmetre i mig de camí que ens separava de la carretera, per amorrar-se al piló.
No ens vàrem matar de miracle, doncs produït per l'excitació, se'm va escapar el volant de les mans, i sort que a la dreta hi havia el camí de la vella serradora, que és on anàrem a parar, no sense abans, refregar el lateral dret del Pajero amb unes quantes branques. Mira tu, que si arribem a tenir un accident i ens hi quedem, a veure com ho expliquem en la posició en que estàvem ambdós.
Ella, aliena a tot, estava tan enfeinada que ni se'n va adonar i continuava succionant el meu orgull, fins que és va aixecar en adonar-se'n que s'havia aturat el vehicle.
- ¿Ya hemos llegado?
- Encara no, com vols que aparqui davant mateix del restaurant mentre me l'estàs bufant. I no hi arribarem pas si no pares de fer-ho.
- ¿No te gusta? - va preguntar, fent una aturada tècnica.
- Sí! però a anat del canto d'un duro que no ens fotem una galeta. No és pot conduir mentre t'estan inflant la mànega. Ho entens? I ara estigues quieta i anem a buscar el dinar. D'acord?
- De acuerdo, ya me estaré quieta. Quizà al viejo le guste mas que a ti que se lo haga.
- ¿Que te parece?
- Que què em sembla? Que estàs jugant amb foc i et pots cremar, deixa la mànega del vell tranquil·la, que se t'hi pot quedar de l'emoció i, tinguem la festa en pau, entesos?
- De acuerdo, mi amor, pero después de comer voy a necesitarte, no me gusta echar la siesta sola..
- Després de dinar ja veurem - li vaig dir - però val mes que fotem el camp que si tardem massa a tornar ja tindré raons amb la Dolors que no en deixa escapar una.

Després de recompondre la figura, continuarem cap Anoharra, tot i que teníem l'excusa que hi havia gent al Restaurant, no es tractava pas d'allargar massa la nostra absència. La resta del viatge va ser capaç de comportar-se, i un cop de nou a la Masia, el dinar va transcórrer amb relativa normalitat.
Ja em convenia després d'un matí tant mogut.
Mentre dinàvem deixava vagar la vista per tots els comensals que m'envoltaven. Vist des de fora, donàvem la plàcida sensació d'un grup de gent normal i ben avinguda, que compartia els plaers de la bona taula en pau i harmonia.
Tothom anava fent la seva, xerrant i comentant petites absurditats quotidianes, llevat del vell Redolat que s'havia adormit, o ho feia veure, no te'n podies refiar ni un pel d'aquell vell sorrut.
La Maria Asunción, al seu costat li explicava no se ben bé que al Blai, que donava la sensació de no estar massa interessat en la conversa i si amb els mugrons que se l'hi marcaven sota la samarreta a punt d'esclatar, mentre l'hi fotia al Rioja, got rera got.
La Dolors i la Maria aparentment mantenien una interessant conversa, però talment com jo, controlaven tot l'entorn.

Quan en Blai ja s'havia despatxat ampolla i mitja de Rioja, la Dolors, no va poder contenir-se més i li va cridar l'atenció.
- Vols fer el fotut favor de no beure més, que acabaràs amb la collita de tres anys i una merda com un piano.
Ell, mig enterbolit pel Rioja i la visió de les mamelles de la Maria Asunción, es va aixecar.
- Calla pesada, que estic bé, no veus com m'aguanto dret. Se perfectament fins on puc arribar, i no cal que em donis la tabola. Mira com m'aguanto amb una sola camaaaaa..!
No és va aguantar.
Ell i el got amb el Rioja, caigueren a la piscina al costat d'on estàvem dinant, amb la mala sort de picar el seu cap amb el frontal abans d'introduir-se dins l'aigua. Val a dir que va tenir un últim acte de lucidesa en intentar evitar que el got i el seu contingut s'enfonsessin amb ell. Però va ser un miratge, doncs després d'un parell de convulsions, braç i got es submergiren també, quedant-se quiets, ell i el recipient al fons de la piscina.
La primera en reaccionar va ser la Maria Asunción seguida d'un servidor, doncs les dues cunyades es quedaren estranyament quietes a les seves cadires, mentre el vell que és devia haver adormit de veritat, no s'assabentava de res del que li acabava de succeïr al seu fins ara hereu.
Entre tots dos el vàrem treure de la aigua i en estirar-lo damunt l'herba, ella, començà a practicar-li el boca a boca. Però en Blai no reaccionava i si no ho feia davant les succions de la dominicana, és que estava molt mort, mort del tot, diria jo, malgrat no ser metge ni entès en la matèria.
Mentrestant, les cunyades que ja havien reaccionat s'havien atansat al nostre costat. En prendre-li el pols al pobre Blai, la Maria Asunción, va certificar el que ens temíem. L'hereu Redolat havia traspassat i ja era a l'altre barri.
Un infart, afirmà contundent el Doctor Puigarnau, amic de la família i company de gresques del vell Redolat. Aquest xicot bevia massa i no és cuidava gens. I mira que l'havia avisat vegades, però no em volia fer cas. És veia venir, era una mort anunciada - li deia a el vell que ja s'havia despertat - encara que no semblava excessivament afectat per la mort del seu fill.
Ometrem l'assumpte de la piscina - matisà el Doctor - i direm que ha mort tot dinant, d'un infart fulminant. Serà el millor per ell i per a tots plegats, la família Redolat es molt coneguda a la vila i no cal alimentar la maledicència de la gent, prou que s'inventaran mil i una versions del cas, però la oficial si en Marcel no hi te res a dir, serà aquesta, un infart sobtat.
Ah! I en comptes de portar-lo al Tanatori, si us sembla, arreglaré el tràmit de l'autòpsia i l'incinerarem, atès que si el posem de cos present, es veurien les ferides que s'ha fet al cap i la gent ho podria trobar una mica estrany.
A més - afegí - en Blai, havia manifestat la seva voluntat de donar els seus òrgans - afegí - M'ho va dir l'altre dia que ens vàrem trobar a Can Collat, potser tenia una espècie de pressentiment, ves a saber, però és una bonica manera de deixar aquest món, permetent que d'altres gaudeixin del que tu malauradament ja no en pots i, un acte d'una gran generositat que l'honora.
Tots, llevat del mort, assentirem.
No costava res donar-li un final digne al pobre Blai, tampoc havia estat del tot culpa seva ser com era i almenys en el seu últim sospir havia tingut un detall de dignitat en intentar salvar el que en quedava del Rioja.

*

4
-------------------------------------------------

De com començo a exercir
de sex-simbol i, els
maldecaps que això
em comporta.

4.1
-------------------------------------------------

No cal ni dir, que a l'enterrament celebrat a l'Església de Sant Julià l'endemà de l'òbit a les quatre en punt de la tarda, hi assistiren totes les forces vives de la ciutat. Les mortes òbviament no hi foren, almenys de cos present, llevat d'en Blai que per qüestió de protocol hi estava obligat, hi és clar.
Els Redolat, eren tan envejats com admirats a la comarca i el seu poder econòmic era molt fort. Per tant, l'Església estava curulla d'un personal d'allò més variat, però que respectuosament assistiren a donar el condol a la família.
A primera fila, la Dolors, la Maria i jo, doncs el vell Redolat no havia volgut assistir-hi - deia que no és trobava bé, que estava molt afectat - la Maria Asunción s'havia quedat amb ell, cuitant-lo, aspecte aquest, que tenia molt preocupades a les cunyades, sobre tot la Dolors, que no semblava estar gaire afectada per la seva recent viduïtat i si pel fet d'haver deixat sola a la Maria Asunción amb el seu sogre.
Quan el mossèn havia acabat de fer el seu parlament glossant les qualitats humanes de la figura d'en Blai com sol passar sempre a tots els parlaments previs als enterraments, sobretot si el difunt o la seva família son generosos contribuents de la Santa Mare Església, la Dolors em va xiuxiuejar a l'orella...
- No cal que vinguis al crematori, val més que tornis a la Masia, no estic gens tranquil·la tenint allí sol al vell amb la meuca. Nosaltres ja vindrem després, ens portarà el Doctor Puigarnau, entesos?
Vaig assentir.
Només acabar la cerimònia, i un cop donat el dol per acomiadat, mitjançant una discreta desaparició, en agafar el totterreny vaig dirigir-me cap la Masia.
Pel camí pensava en el pobre Blai. Quina vida més inútil i desgraciada la seva. Encara que mira - em vaig dir - Almenys no li va faltar mai de res. Que d'altres, les passen molt mes putes que ell i a més a més sense res per portar-se a la boca, o sigui que no et queixis noi - li vaig dir mentalment - tampoc t'ho has passat tan malament. A més, com que la meitat del temps estaves torrat i l'altre meitat enterbolit, l'espai real de consciència ha estat molt minso i, el de treball encara més.

*

L'arribada a la Masia em va distreure dels meus pensaments. La porta del carrer estava oberta. És veu que em tot el tràfec ningú l'havia tancat - em vaig dir -. També ho podia haver fet la noia - vaig pensar -
En baixar del totterreny i donar una ullada pel jardí, no hi havia ni rastre del vell Redolat ni de la Maria Asunción.
Malament - em vaig dir - aquesta ja deu estar llaurant pel seu compte.
Procurant no fer soroll, en endinsar-me a la casa els vaig trobar. Eren a la biblioteca. El vell assegut a la seva cadira i la Maria Asunción agenollada xarrupant-li el flautí.
Cony! - vaig exclamar interiorment per a mi mateix, o sigui jo - Aquesta noia quan no sap que fer es fot un carall a la boca.
Un retrocés oportú i la posterior arribada degudament escenificada, no van canviar la situació, doncs ella continuava xarrupant com si res i, o bé no m'havia sentit, o si ho havia fet - el més segur - sabia que venia tot sol enviat per la Dolors, precisament a evitar l'inevitable.
El vell, que tenia els ulls tancats i una expressió de felicitat immensa als llavis, no és va adonar de la meva presencia, però ella si, i fent-me un gest ostensiu amb la mà esquerra em va indicar que escampés la boira.
Vaig anar cap la cuina i agafant una cervesa, en sortir al jardí, decidí esperar-la assegut a la vora de la piscina.

*

No va tardar massa a venir, la sentia apropar-se mentre li deia a el vell...
Y ahorita se me queda aquí quietesito, que si me enfado no habrà mas concierto, ¿OK?
I com cada vegada que s'apropava, en un instant ja la tenia enganxada com una llagosta, els seus llavis fregant els meus i els pits refregant-se sobre mi.
¡Vaya! ¿Ya te han mandado a espiarme?
En intentar apartar-la una mica, doncs no em deixava ni respirar, li vaig dir...
- Sí! però em temo que he arribat tard, o d'hora, depèn de com es miri.
- Exacto, depende para qué y para quien, però ahora el viejo se dormirà, y estamos solos tu y yo.
- Tu creus que es el moment oportú, amb el pobre Blai com aquell qui diu de cos present. Bé, de cendres presents vull dir, i amb tota la família plorant-lo.
En agafar-me pel braç em va estirar, mentre em deia posant careta de pena.
- Deja de poner al difunto como excusa, que no están ni su padre ni el resto de la familia ni asi de apenados por su muerte, y yo tengo ardores que solo tu puedes apagar.
- Venga, vámonos a mi habitación.

*

Deus meus!
Ara comprenc que per les terres del Carib els homes no treballin gaire. Si totes les dones hi posen tan sols la meitat de l'ímpetu que la Maria Asunción hi posa en la seva activitat sexual, és més que comprensible i plenament justificable el seu baix rendiment laboral.
Anar-se'n al llit amb aquell mossa, era com ficar-se dins d'una batedora, fins ara només havia tingut un parell de contactes a mitges, però la mitja hora en que va fer de mi quan va voler, ho recordaré molt de temps, un ja era una mica avesat - em pensava - però un remolí com aquell, no l'havia experimentat en ma vida.
Jo estava completament destrossat i ella encara insistia, ¡dame más!, ¡dame más!, em deia, mentre és bellugava com una beneita. Que t'ho doni el vell - pensava jo - a veure si l'envies a fer companyia al seu fill, abans no ho facis amb mi. Però, desfet i tot com estava, encara va aconseguir que em refés i continuar amb la gresca mitja hora més, que crec que és el meu record de resistència fornicadora real.
Finalment, semblà que s'havia quedat satisfeta i en apartar-se esbufegant, somreia, mentre em deia.
- No ha estado mal, pero tendremos que practicar mas, ¿OK?
- "Olrait", - li vaig contestar - que és el que bé després del OK. Però ella ja s'havia aixecat, i mentre anava cap la dutxa. En sentir el cotxe del Doctor Puigarnau, d'una revolada em vaig vestir, amb el temps just d'arribar a la porta quan la Dolors l'acomiadava, tot i que encara vaig poder saludar-lo.
Un cop se'n va anar, la Dolors després d'encendre una cigarreta i tirar-me tot el fum a la cara, amb una fredor seca i veu impersonal, absent de cap sentiment, em va dir:
- Ja està, cremat i a l'urna. I tu, que m'has de dir? has vist alguna cosa estranya?
Vaig rumiar un segons la contestació, mentre pensava en el poc que l'havia afectat la mort del seu marit i en optar per una resposta sense compromís, li vaig dir...
- No he vist res de particular. En arribar el vell dormia a la seva cadira, ella estava a la seva cambra, aleshores....
Em va interrompre mentre m'apujava la cremallera dels pantalons, aspecte que amb les presses havia oblidat.
- Aleshores, l'has embetumada, oi?
Vaja! - em vaig dir - l'evidència era tant evident que s'havia evidenciat i no ho podia pas negar, seria contraproduent. A part que no em creuria, les meves olletes estaven en perill si ho intentava desmentir. Per tant, aparentant un cert aire de resignació, li vaig deixar anar...
- Sí noia, m'he resistit al principi, més que res perquè no és notés tant, però finalment he caigut, a més - vaig reaccionar - tu em vas dir que ho fes, no?
- Ets un bandarra, però no vull parlar aquí, anem a la meva habitació, allí estarem més tranquils.
M'ho veia a venir i per despistar una mica, li vaig dir...
- I la Maria?. Em pensava que vindria amb tu.
- Doncs no! s'ha quedat a casa la seva cosina, la ATS, vindrà més tard. Au va! Deixat d'orgues i anem a l'habitació.

*

Quan al cap de gairebé mitja hora, la Dolors va acabar amb el que en quedava de mi i del meu tresoret, havia descarregat tota la seva ira i tensió de les últimes hores i no en tenia prou encara, que veient la flaccidesa del meu aparell, em va tenir mes de vint minuts inspeccionant-li l'entresol fins que va considerar que ja ni havia prou.
En apartar-se i asseure's al llit tot encenent una cigarreta, em va dir...
- Què? Qui t'ho fa mes bé?, jo o la meuca? Si vols, - em va mirar l'estri - Ai! els homes, ni vols, ni pots. Digues, contesta a la meva pregunta?.
Cony! Pensava, com vols que estigui amb la mitjana que porto en dos dies i com aquell que diu sense treure-la, només canviant-la de lloc de tant en tant, no soc pas Supermán jo. Però com no li podia dir vaig optar per una contesta diplomàtica.
- Bé, és diferent, però si tinc de triar, em quedo amb tu, em coneixes molt bé i em saps exprimir com una llimona, encara que ella, deu ni do com hi va.
Tot i tractant-se d'una resposta política, no li acabà de fer el pes i quan anava a etzibar-me alguna de les seves, el soroll del cotxe que anunciava l'arribada de la Maria i la seva cosina, em van salvar momentàniament.

*

La cosina de la Maria és deia Genoveva, però li deien "Geno", tot i que si fos de Barcelona li haurien dit "Veva" que fa més fi. Treballava d'infermera a Sant Julià, tot i que més aviat estava per les oficines i els passadissos, coses de portar-hi una munió d'anys.
Doncs bé, la susdita "Geno", és va quedar a sopar. En vell Redolat que no es trobava gaire bé - no m'estranyava gens - i pitjor que és trobaria, doncs quan la Maria Asunción l'acompanyava a la seva cambra, en passar pel meu costat li deia, "portese bien, que luego subiré un ratito" havia decidit retirar-se.
Durant el sopar ens vàrem dedicar a glossar la figura d'en Blai i la seva bonhomia, com s'escau en aquests moments de dolor per la pèrdua d'una persona tan estimada per tots.
En acabar de sopar i marxar la cosina, a la Dolors li va sortit el Tinent Coronel que portava a dins, i mentre s'aixecava, ens va cridar a l'ordre a la Maria i a mi.
- Anem al jardí, que vull parlar amb vosaltres. I vosaltres, que érem nosaltres, o sigui la Maria i jo, com dos cadells, la seguirem a l'exterior.
En asseure's primer ella - Ho va fer al costat de la piscina - des d'on dominava la porta de la casa, més que res, per si venia la Maria Asunción, cosa que jo dubtava, doncs li devia estar fent un altre recital de flautí al vell, detall que la Dolors encara desconeixia, però per si de cas, ella ja s'havia posicionat, per tal de tenir la situació del tot controlada.
En asseure'ns, començà el seu discurs.
- Bé, he volgut parlar amb vosaltres dos, doncs ara que en Blai - que el cel sigui - ens ha deixat, la situació canvia...
- Va fer una pausa mentre la Maria i jo restàvem callats -
... i canvia, perquè la Maria Asunción ja no ens fa cap falta. He decidit que jo personalment cuidaré del meu sogre; aquesta dona és un perill per a tots, i no ens podem permetre el luxe de tenir-la ni un dia més a aquesta casa.
- Hi esteu d'acord?
Jo, vaig esperar a veure que hi deia la Maria, no era qüestió de precipitar-se, doncs a aquesta per la expressió de la seva cara, semblava que la proposta no li havia fet massa gràcia.
Hi vaig fer bé, doncs aquesta li va contestar:
- Que potser estàs intentant fer-me el llit?
Perquè, la Maria no obria gaire la boca, però quan ho feia disparava amb bala. Però no comptava amb l'altra, que va disparar amb canó i de passada no va fer més que reafirmar el que ja suposava que sabia.
- ¿Que potser ho dius perquè t'has quedat sense qui te l'escalfi?
La Maria va enrogir. No s'esperava aquest cop baix i em va mirar.
Ha arribat el moment d'intervenir - em vaig dir - D'aclarir alguns conceptes. I així ho vaig fer. Es tractava d'ensenyar les cartes, no totes, però gairebé, doncs si un ha demostrar una certa discreció en algun assumpte, sempre se li té en compte la sinceritat i, a més a més, a la llarga dona confiança i credibilitat...
- Un moment! No us baralleu, jo també ho sabia, me'n vaig assabentar ahir, en anar a canviar-me, però no és aquest el cas. La proposta de la Dolors em sembla be, i no crec que t'estigui fent el llit, a més, tu també pots viure aquí. Amb l'excusa que el vell s'ha quedat sol, las dues li podríeu fer companyia i així l'una vigilarà l'altre, i no hi haurà lloc per a recances.
- Que us sembla?
Es varen mirar i després de rumiar-s'ho un moment, ambdues van assentir. Mentre, un gest de la Dolors, em va alertar que s'acostava la Maria Asunción. Venia somrient, d'aquella manera que tan sols sabia fer-ho ella i amb el seu caminar cadenciós i espampolejat.
- Buenas noches! Ya he acostado al viejo, si me permiten me retiraré a mi habitación, he tenido un dia muy agitado.
- Sí! exclamà sorneguera la Dolors, ja m'ho imagino. Bona nit!
La Maria va decidir retirar-se també i ens vàrem quedar tots dos sols.
- Quan li penses dir? - vaig preguntar-li -
Demà o demà passat, tinc de temptejar al meu sogre, no vull que ho vegi com a res personal. Com és tan garrepa, li enfocaré per la banda econòmica, és per on més facilment ho entendrà.
- Em sembla bé i espero que tinguis sort, però, ja has comptat amb la reacció d'ella?. Aquí ha trobat un bon lloc i et recordo que va signar un contracte per un any que ja és a la Gestoria, li va deixar el teu exmarit (q.e.p.d.) abans de portar-la aquí, va ser la condició que ella va demanar, doncs l'havien enredat ja alguna vegada. L'últim lloc on estava treballant no l'havien assegurada, i..., resumint, és va trobar sense feina i de cobrar l'atur, res de res.
La Dolors va dubtar un moment, però en reaccionar de seguida, em va dir:
- Ja ho arreglaré, es qüestió de diners. A les males, se l'indemnitza i santes pasqües.
- Si ho veus tan fàcil, millor, però jo no soc tan optimista com tu, és un os dur de rossegar, i si no, al temps, ja ho veuràs.
- I tant que ho veuré, que no em coneixes? Va, acompanya'm a casa, que m'estimo més passar la nit allí, ja saps com és la gent. Demà recolliré el més necessari i amb l'excusa de cuidar el vell ja m'instal·laré aquí. Tothom ho entendrà.
- Com vulguis - li vaig dir -

*

A aquelles hores del vespre Anoharra estava gairebé desert. Durant el trajecte semblàvem fantasmes travessant la ciutat adormida. A penes intercanviarem paraules i en arribar a casa seva, la Dolors és va acomiadar amb un apressat bona nit i fins demà, estranyament amable tractant-se d'ella.
Se la veia preocupada per l'incertesa de tot plegat. Malgrat tot i encara que semblés difícil, també devia tenir els seus sentiments. Això sí, molt ben amagats.

*

En tornar, després de beure'm una cervesa fresca i fer l'últim cigarret, me'n vaig anar a dormir, no fos que aparegués la Maria Asunción i tornés a tenir sarau, que un, te uns límits físics, i una certa edat.
En pujar cap la meva habitació i arribar al passadís, una mà em va estirar pel ganyot i m'introduí dins la seva cambra. No veia ni brot, tot estava a les fosques, però no podia ser la Maria Asunción, encara que el contacte d'un cos nu i ardent m'envoltava. Una altra vegada, en un senzill exercici d'eliminació vaig deduir que era la Maria.
Deu meu! Quina creu la meva.
- Chist! Calla, no diguis res - em va dir - mentre m'acompanyava cap al seu llit.
Això de ser un "sex-simbol" és complicat - vaig pensar - mentre m'asseia al costat de la Maria, que de seguida preferí practicar la posició horitzontal, a sobre meu, és clar. Però ho va fer sense presses, d'una manera tendre, molt dolça, com si en una nit, volgués recuperar tots els anys que havíem malmès inútilment.
Era una manera d'actuar molt diferent de les altres dues. Elles, pràcticament em violaven. Però la Maria no, amb ella, era allò que fent servir un eufemisme poètic, se'n pot dir fer l'amor. I la veritat, és que em va agradar molt.
Cony de Maria!, mai ho hauria dit, si semblava que no hi era. Oh! I com es bellugava, això ho comporta la pràctica, i donava la sensació que havia practicat molt i sovint.
Un cop va fer amb mi el que va voler, es va estirar al meu costat esbufegant.
- Em sembla que he perdut molt de temps passant de tu, teníem d'haver-nos enllitat abans, ha estat fantàstic. De vegades...
És va interrompre.
- De vegades que? - vaig preguntar -
- Perdona, de vegades els humans tenim un comportament estrany.
Vaig pensar que de fet li teníem gairebé sempre, però ara no era el moment de posar-se filosofar i em vaig limitar a preguntar-li:
- Perquè ho dius?
- Per tu i per mi. Fixa't que ens coneixem de tota la vida, i si bé es cert que tu m'havies temptejat, jo no t'havia fet mai cas, i no és per l'assumpte de la Dolors. Abans de saber-ho, tu ja ho havies provat, però jo estava en un altre òrbita, i ara de sobte, m'he adonat que et desitjava. I no et pensis que és per un interès determinat, simplement, ho desitjava, i ho he fet. Així de senzill. I això és el que ens perd, que ens passem la vida pendents del seny, i se'ns oblida que de tant en tant, es millor refiar-se de la rauxa.
El suposat sex-simbol, a qui a partir d'ara tornarem a anomenar l'Andreu, començava a estar mosquejat. De cop i volta les tres dones de Can Redolat, havien descobert en ell, una sospitosa espècie d'animal sexual, que no és corresponia pas - almenys fins ara - al subjecte present, o sia a mi. llevat de les meves antigues relacions amb la Dolors. Però era aquesta una comparació sense cap validesa, puig com que aquesta és fotia tot el que tingués tres cames, tampoc era una bona referència.
Hi havia dos conceptes que tenia molt clars. Un, que a les tres, en el fons, els importava un rave, per més que diguessin, juressin i perjuressin. I dos, que tot l'interès tenia a veure en els respectius tripijocs de cadascuna d'elles per fer-se amb l'herència de el vell Redolat, utilitzant la meva persona i, que quan no els fes cap falta, em llençarien a la brossa com un mocador de paper, sense cap mirament ni remordiment, i a més a més al terra, ni tan sols es molestarien a ficar-me dins d'una paperera d'aquestes de disseny. Per tant, el que tenia de fer, era definir-me, i apostar per una de les tres, però quina?.
La Dolors, era la rutina, la Maria Asunción, el frenesí. Però la Maria m'havia ensenyat la dolçor.
Vaja dilema.
La seva veu va interrompre els meus pensaments.
- Andreu, necessito que m'ajudis, no me'n refio gens de la Dolors, en porta alguna de cap i no cal ser molt espavilada per adonar-se'n que el fet de venir aquí i instal·lar-s'hi, és per entabanar al meu pare i aconseguir canviar el testament a favor seu.

*

M'havia tocat la vena tendra, i cosa rara en mi, m'hi vaig sincerar. Ja sabia de les meves relacions amb la Dolors, però no, - oficialment - les que havia mantingut i continuava exercitant amb la Maria Asunción. Li ho vaig confessar i també que havia enganxat a aquesta un parell de vegades xarrupant-li el flautí a el vell.
Vaig cantar de pla, sense oblidar-me gairebé de res.

No em pregunteu perquè ho vaig fer, no ho sé. Simplement, malgrat tot, em va entendrí, potser tots plegats, siguem com siguem, de vegades necessitem una mica de tendresa. I ella me n'havia donat i no és que n'anés jo sobrat, precisament.
En acabar la meva confessió, és va acostar, començà a acariciar-me fins aconseguir que tornés a estar en forma, i em va rematar, però ben rematat. Després, en quedar-se quieta al meu costat, sentia la seva respiració agitada, competint amb la meva i acostant els seus llavis a la meva orella, em va dir...
- Gràcies, Andreu, has fet molt bé explicant-m'ho tot, pensa que l'hereva a dia d'avui soc jo i el que el meu pare li vulgui deixar a la Dolors, per tant, el problema és la Maria Asunción. En aquest aspecte la meva cunyada des del primer moment te tota la raó, aquest és l'assumpte que tenim de resoldre quan més aviat millor.
- Estic d'acord amb tu, - li vaig contestar - però ja li he dit a la Dolors els problemes que podia presentar, començant pel contracte de treball. Si vols, puc parlar en ella, temptejar-la a veure per on surt i, si és conforma amb els diners, assumpte solucionat, però si és posa flamenca, ho tenim pelut.
Crec que és millor que ho faci jo que no pas la Dolors, doncs aquesta amb la mala baba que té, en comptes de convèncer-la, aconseguirà que se li reboti i encara s'empitjorarà més l'assumpte.
- Tens raó - em va dir - prova-ho, no hi perdem res, estic d'acord en que és millor que parlis tu amb ella - em va dir mentre tornava a acariciar-me - M'agradaria que et quedessis amb mi tota la nit, et necessito, necessito estimar-te, que m'estimis, no vull estar sola, almenys aquesta nit.

*

No m'hi vaig poder negar, la seva llengua començà a recórrer el meu cos i cada passada era com una llambregada que m'estremia, fins que en arribar al meu entresol, va esclatar l'apoteosi.

*

5
-------------------------------------------------

De com en fer de mitjancer,
és comença a complicar,
encara més la situació.

5.1
-------------------------------------------------

L'endemà al matí pels voltants de les nou la Maria em va despertar. Però no a trompades com ho feia la Dolors, si més no d'una manera dolça, tendre.
En obrir els ulls la vaig abraçar, ara era jo el que tenia ganes de gresca, però ella no, o no considerava oportú el moment, doncs em va dir:
- Andreu, tindries de anar-te'n, és tard i ja fa una estona que he sentit voltar a la Maria Asunción amb el meu pare.
Aparcada doncs la gresca i fent un esforç, després de vestir-me, vaig sortir de la seva cambra, mentre ella em llençava un petó amb la ma. Somreia mentre anava pel passadís, pensant en la repetició de les jugades de la nit anterior, però en arribar al bell mig, els meus pensaments s'esborraren de cop en ser enganxat per la Maria Asunción.
- ¡Que! ¿Una noche movidita?, ¿eh?
En posar cara de beneit, que tampoc és que em costes massa, li vaig contestar cautament..
- No entenc a que et refereixes. Que vols dir?
- Ay mi amor, lo sabes perfectamente. ¿Has pasado toda la noche con la viuda, ¿verdad?
Vaja! - Em vaig dir - aquesta no ho sap ben bé tot, val més seguir-li la corrent, és el que més em convé.
- Sí!, es què, veuràs! És trobava molt sola, i algú tenia que consolar-la. I qui millor que el company més íntim del seu exmarit (q.e.p.d.) per fer-ho.
Que potser et sap greu? - li vaig comentar sorneguer -
I ja la tornava a tenir enganxada a mi, mentre em deia...
- Desde luego, que morro teneis todos en esta casa, tengo la sensación de que a vuestro lado soy una simple aprendiza.
La vaig mirar.
Malgrat els seus comentaris, semblava de bon humor i vaig pensar que era el moment ideal per temptejar-la.
- Escolta Maria Asunción, perquè no anem al jardí, vull parlar amb tu.
L'expressió dels seus ulls va canviar a l'instant, i en separar-se de mi tot creuant-se de braços, em va dir taxativa.
- ¡Ah no!, ni lo soñeis. No pienso irme de aquí ni por todo el dinero del mundo, a excepción del del viejo, claro.
Vaja, ja m'estranyava a mi.
M'havia clissat a la primera, no era llarga ni res la mossa, però malgrat la seva actitud hi vaig insistir...
- Escolta'm i fes-me cas. Baixem al jardí i parlem tranquil·lament. D'acord? Crec que val la pena que m'escoltis.
Bastant a contracor, ho va consentir. Un cop allí, li vaig exposar les condicions econòmiques que estaven disposades a donar-li les cunyades, com a ella li agradava anomenar-les, encara que de manera despectiva.
- Pensa - Vaig afegir per acabar de convencer-la - que és una bona proposició. I en agafar-la per l'espatlla i mirant-li als ulls, li vaig dir: Ara en serio. Honestament, crec que ho tindries d'acceptar, dos quilos i una bona carta de recomanació és una pasta, i mira, si les escanyes una mica, fins i tot pots arribar a esgarrapar-ne tres.
Pensa-t'ho.
Em va mirar, mentre és treia la samarreta i els pantalons. Portava un banyador negre que semblava dibuixat al seu cos.
- Vamos a bañarnos, el agua esta buena a esta hora, y mientras te explico de que va la historia. Hay muchas novedades que tu desconoces. ¡Venga!, ¡Vamos! - insistí -
La vaig seguir.

*

Tenia raó quan la frescor de l'aigua, però tenia la percepció que tenia igual de fresques les idees i alguna en portava de cap. Ja la començava a conèixer i, en comptes d'interrogar-la de seguida, vaig esperar a que parlés.
Nedarem una estona, fins que va decidir que ja era hora de donar-me la informació que m'havia promès, i també la seva resposta al meu oferiment.
Per mantenir la costum, em va acorralar en un racó de la piscina. A aquella mossa li agradaven molt les distancies curtes, quan més millor.
- Querido mio - va dir-me somrient - no voy a aceptar la oferta de las cuñadas, entre otras cosas, porqué el viejo, esta noche me ha pedido que me case con el.
- Cony! - Vaig exclamar sorprès - aquesta si que no me l'esperava.
- Por ahí va la cosa, lo tengo al punto, esta noche he estado en su habitación y lo he puesto ciego. No ve nada que yo no vea, ni decide nada que yo no decida.
Hará todo, absolutamente todo lo que yo le diga.
La vaig interrompre.
- Escolta'm, però, que t'has begut l'enteniment?, no veus que es un vell i que si et cases amb ell et posaràs a tota la família en contra. N'ets conscient de tot això?
Somreia la mala bèstia, sabedora que ni jo mateix creia en res de quan li acabava de dir i que estava acollonit tan sols de pensar-hi.
- Olvidas que si me caso con el, yo, seré de la familia, y obviamente la principal heredera. Que puedo hacer que deje sin nada a las dos cuñadas, que encima, tendrán que respetarme y tratarme como a una señora.
No vaig poder evitar un gest d'enuig. S'estaven complint les pitjors de totes les meves sospites i només se'm va ocórrer que pel bé de tots tenia d'evitar aquest casament. Tenia de trobar la manera de dissuadir-la, perquè de no ser així, aquest podria ser el detonant definitiu de la tragèdia.
No li podia posar traves, encara seria pitjor, per tant, decidí donar-li suport, però intentant que s'adones dels problemes que podria ocasionar-li un fet com aquest.
- D'acord, prova-ho i si et surts amb la teva, et felicito, jo m'aparto de l'assumpte i em limitaré a ser-ne un espectador desapassionat. Però ves en compte, la gent mata per diners, molt més que no pas per amor i, aquí n'hi ha molts en joc de diners. No ho oblidis ni un sol moment.
Se'm va quedar mirant fixament als ulls, mentre em deia.
- Mira, si no fuera porqué empiezo a conocerte, diria que me estás amenazando. Peró se que no es así, y lo tomo como un aviso que te agradezco. Andaré con cuidado.
I afegí...
- Y no olvides que yo también tengo mala leche, mucha más de la que te puedas imaginar. Me ha costado mucho llegar hasta aquí y, una ocasión como esta no se presenta todos los dias, así que no la pienso desaprovechar, o sea que, diles a esas dos que se anden con cuidado, con mucho cuidado. ¿Ok?
Buf! No es quedava tallada la mossa, tindria d'avisar a la Dolors i la Maria que anava a per totes, encara que l'assumpte del casament, de moment seria millor obviar-lo. Ja se'n cuitarien, o el vell o ella, de fer-ho oficial, i jo, em faria l'orni, com aquell que no en sap res.
- ¿En que estás pensando? - va preguntar-me en veure'm capficat -
- Eh!, Oh! Perdona'm, rumiava tot el que m'has dit, no penso dir res de moment, no és tracta pas d'enredar encara més la troca. Ja n'hi ha prou de marro i a més, coneixent el vell, ja els hi farà saber a totes dues d'un moment a l'altre.

*

La veu de la Maria ens va interrompre, l'expressió de la seva cara demostrava que no li havia fet massa gràcia trobar-nos tant junts dins la piscina, però no va fer cap comentari. Era molt educada la Maria i simplement em va dir.
- Andreu, ha trucat la Dolors que ja la pots anar a buscar.
- D'acord, ara mateix hi vaig.
- Després acabarem de parlar - li vaig dir a la Maria Asunción -
Em va somriure d'aquella manera que tenia ella, i que et posava com una moto, tot dient-me:
- ¿En tu cama o en la mia?
- Depèn de la feina que tinguis amb el vell - li vaig deixar anar sorneguer mentre sortia de la piscina - i no ho oblidis que aviat tindràs de cuitar la teva reputació, seràs la Senyora Redolat.

*

6
-------------------------------------------------

De com em fan
proposicions deshonestes.
Tant deshonestes,
que ni tan sols jo,
les puc acceptar.

6.1
-------------------------------------------------

Mentre anava a recollir la Dolors donava voltes a la conversa que havia mantingut amb la Maria Asunción. De fet, era per acoquinar-se. El pollastre que es podria organitzar seria d'aquells que fan època i em començaven a venir ganes d'anar-me'n a corrents a Andorra a demanar asil polític.
Però vaig decidir obviar-ho tot.
Quan explotés, seria qüestió de veure com s'anaven desenvolupant els esdeveniments i intentar evitar sortir-ne esquitxat.
La botzina estrident del cotxe del darrera, em va avisar que el semàfor estava verd, tot tornant-me a la realitat. Vaig arrencar mentre em disculpava. El trànsit, per variar, estava impossible a primeres hores del matí i en tardar gairebé mitja hora en arribar a casa de la Dolors, aquesta ja m'estava esperant a la porta amb cara de pocs amics.
- Que has fotut tanta estona? - em va etzibar - mentre pujava al cotxe acompanyada de dues maletes i un necesser.
- Noia, tot està embussat, o hi ha masses cotxes o manca ciutat, però això es un desastre.
Es va calmar una mica en escoltar les meves explicacions i va poder comprovar que tenia mes raó que un Sant mentre anàvem cap a la Masia. Pel trajecte, la vaig posar al corrent de la conversa que havia mantingut amb la Maria Asunción, ometent la part que m'interessava que de moment ignorés, i oblidant-me d'explicar-li l'afer de la nit anterior amb la Maria. No es tractava pas d'acabar-ho d'embolicar encara més tot plegat, però si em convenia que sabés de les dificultats que posava la noia per abandonar la Masia.
- No ho entenc - deia enfurismada -, com és pot dir que no a un oferiment tant substanciós com aquest. Però que s'ha cregut aquesta païa, que el vell li deixarà la pasta?...
...Aquesta va per ací, t'ho vaig dir des del primer moment que va arribar, no em vares fer cas i ara la tenim instal·lada dins, i la feina que hi haurà per treure-la.
En agafar-me de sobte pel braç, el 4x4 va zigzaguejar, una mica més i ens fotem una galeta.
- Ves en compte que estic conduint - li vaig dir - I no tinc gens de ganes d'anar a fer companyia al teu exmarit (q.e.p.d.).
- Perdona'm, però és que aquesta nit com m'ha costat molt agafar el son, he estat donant voltes a l'assumpte i la conclusió que n'he tret, és que potser tindríem d'oblidar-nos del que hem estat parlant fins ara i canviar d'estratègia.
- Ah sí! i quina vols emprar ara?
- Atura el cotxe - em va dir -
No pintava massa bé, ja me la veia a venir. Segur que l'idea que tenia era bona com a tal per les seves conveniències, però dolenta com a conseqüència per algú. Tot i així, arrambant-me a la dreta de la carretera li vaig fer cas.
- Molt bé, ja m'he aturat i soc tot orelles. Quina idea dona voltes pel teu cap?
Va encendre una cigarreta. Se la veia nerviosa, com si no sabés com enfocar el que m'havia de dir, però finalment es decidí.
- Mira Andreu, la millor solució per a tots, menys per la païa aquesta, seria ajudar al meu sogre a fer el traspàs i quan més aviat millor.
- Cony! Vaig exclamar astorat, m'estàs dient que et vols carregar al teu sogre.
- No!, sí! encara que, bé, ja és vell i és passa el dia mig adormit, drogat pels medicaments - i per les xarrupades pensava jo - i - continuà - De fet, tan sols és tractaria d'oblidar-se de donar-li algun dels medicaments, o cometre un error en la dosi. Ningú sospitaria rés i ens evitaria molts maldecaps.
Vaig respirar a fons. La Dolors, expectant, estava pendent de la meva resposta, que, malauradament per ella i afortunadament pel vell Redolat, no seria la que esperava sentir.
- Mira Dolors. Jo puc ser moltes coses en aquesta vida, un cínic, un poca-solta, un ocupa, un mantingut, o el que tu vulguis, però no un assassí, o l'encobridor d'un crim, que en aquest cas ve a ser el mateix, doncs m'imagino que ja te'n cuitaries tu de la feina, ja que ets qui li porta la medicació.
Ho sento, no et puc ajudar, ni hi estic d'acord. Els diners son molts i importants, però no fins aquest punt. Potser tindries d'apujar l'oferiment a la Maria Asunción, que hi posi ella el preu, tothom en te un de preu. Quant a mi, l'únic que et puc dir, es que si és produís el fatal desenllaç de manera irregular, em limitaria a no fer preguntes. Però no ho considero una bona idea, sincerament.
Em va deixar anar el braç, però era evident que estava contrariada i que l'objectiu ja el tenia enfocat i, aquesta era de les que no es tiraven enrere per res del món.
- Arrenca, ha estat una mala pensada. Oblida tot el que t'he dit, estic massa trasbalsada i no se ni el que em dic.
Li vaig fer cas. Mentre arrencava pensava que de totes maneres, ja havia pres la determinació i ho faria igualment i, aquí si que no podia fer-hi res. Però no és el mateix saber-ho, que prendre-hi part. Ho enteneu?

*

En arribar a la Masia la Maria ens estava esperant neguitosa, el vell havia recaigut, una ambulància l'havia portat feia uns deu minuts cap l'Hospital amb urgència.
- Però que li ha passat?
- No ho se, la Maria Asunción l'ha anat a buscar a la seva habitació i al cap d'una estona ha baixat esverada cridant com una boja, dient que s'havia quedat entabanat i no reaccionada als seus estímuls.
No cal que us digui com devia anar la cosa i a quins estímuls es referia la païa, com li deia la Dolors. I au, ja ens tens a tots de romeria cap a l'Hospital a veure el viu que tothom volia mort, llevat de la Maria Asunción, que era l'única interessada en que seguis piulant, doncs si és moria, és quedava sense feina, sense matrimoni i sense herència.

*

Urgències estava col·lapsat com sempre, però degut a l'historial del vell Redolat, l'havien ingressat directament a emergències. Cap allí ens adreçarem, encara que de moment no ens permetien veure'l.
És a la UVI - ens va dir una infermera - Ha estat un bon ensurt, però ja està fora de perill. Fins demà al matí no el podran visitar.
Però, que és el que ha tingut? - va preguntar la Maria -
- Un atac de cor. Lleu, però atac al cap i a la fi. Que ha tingut alguna emoció forta? Últimament.
No cal ni dir que tots tres dirigirem la nostra mirada cap a la Maria Asunción que és va fer l'orni. Però, com que no és tractava pas d'explicar-li tot l'embolic a l'infermera, vaig apostil·lar:
El seu fill va morir abans d'ahir. D'un infart també.
El rostre de l'infermera és va enfosquir, amb un gest de complicitat va contestar:
- Vaja, ara ho entenc. No és preocupin, comprenc tot el que estan passant i ho sento, però valdria més que se n'anessin cap a casa seva, aquí no podran fer-hi res - i afegí - no és preocupin que el tractarem bé, vostès descansin també. Demà a partir de les nou del matí ja podran visitar-lo.
En sortir de l'Hospital, la Maria va pujar al davant del cotxe i les altres dues al darrera. Greu error per la meva part que no tenia d'haver permès i que tan sols arrencar va fer esclatar la guerra.
La Dolors es va adreçar a la Maria Asunción, mentre li etzibava.
- Només arribar a casa ja pots fer les maletes i tocar el dos, s'ha acabat la teva feina. Entesos?
L'altre ni es va immutar i per encendre-la encara més del que ja ho estava, li va dir:
- ¡Ah no! mi amor, yo tengo un contrato y mientras el viejo viva, lo pienso cumplir. Que una es muy profesional, o sea que tendrás que aguantarme, te guste o no.
Ja estaven a punt d'agafar-se pels cabells, quan em vaig veure precisat a intervenir.
- Voleu fotre el favor d'estar-vos quietes i callar d'una punyetera vegada. Si us voleu barallar ho feu quan arribem, que ara estic conduint i anar amb vosaltres és pitjor que portar quatre o cinc criatures al cotxe.
Semblà que em feien cas. Almenys, les hostilitats cessaren fins arribar a la Masia, encara que, no ens enganyem, era un alt al foc fictici, doncs, tan sols baixar del cotxe la Dolors i la Maria Asunción ja es tornaren a enganxar.
En començava a estar tip de tot aquest enrenou i la Maria em va salvar en dir-me.
- Andreu, ¿que et faria res acompanyar-me a casa a recollir les meves coses? De passada, aniré a veure a la meva cosina i ens podem quedar a dinar allí. Et sembla bé?
Com comprendreu, em va faltar temps per dir-li que si. Que es quedin aquest parell a soles i si volen que es matin entre elles, però jo m'evaporo - em vaig dir -

*

Mentre anàvem cap a casa de la Maria, ja em va avisar que de cosina, res de res, i dinar si hi havia temps.
De fet, ja m'ho temia. Però comparat amb el panorama que m'esperava de passar tot el migdia i una llarga tarda amb aquell parell barallant-se tota l'estona, o de morros, ja m'estava bé el seu oferiment. Sobre tot tenint en compte l'agradable record de la nit anterior.
La Maria vivia a la part alta. Un àtic petit però molt ben arreglat, només entrar va dir-me: Ves-te dutxant que faig les maletes amb una revolada i vinc a reunir-me amb tu.
Amb prou feines m'havia ensabonat quan ja la tenia abraçada a mi mentre els seus llavis buscaven els meus. I era tan dolça la Maria que aconseguia desarmar-me, però notava l'escalfor del seu cos mentre s'enganxava a mi.
No anàrem al llit. Allí mateix a peu dret vàrem anar per feina. Després d'una bona estona així, en separar-me'n la vaig besar dolçament mentre li deia:
- Tindríem de marxar, s'està fent tard.
- Tens raó, anem-nos-en.

Un cop vestits i recollides las pertinences de la Maria, ens aturarem a dinar a Can Collat arribarem. Després reprenguérem al camí cap la Masia. Mentre ens hi acostàvem, anava conduint tot pensant en les meves coses. Començava a estar ja una mica cansat de veure'm obligat a exercir de sex símbol, tot i que amb la Maria valia realment la pena encara que em preocupava el fet que m'hi estava començant a enconyar i això era nou per a mi, no sabia si estava preparat per mantenir una relació responsable amb una dona, no era fàcil, la veritat es que se'm feia una muntanya.
- En que estàs pensant? - em va preguntar - En mi?.
La vaig mirar, la veia molt diferent a com l'havia contemplada sempre. Com no havia reparat en la bellesa senzilla d'aquella dona?. En els seus ulls grisos, el seu cabell negre, curt. I el cos, un cos fort, dur, que m'havia passat desapercebut durant tots aquests anys.
Però no li volia mentir, no pensava en ella en aquell moment i li vaig dir la veritat.
- Ho sento, però en aquests moments no pensava en tu, malgrat que m'ha agradat molt el d'abans.
- I en que pensaves, doncs? - insistí ella -
Vaig somriure i abans de dir-li, vaig creure que ho entendria.
- Doncs mira, pensava que aquest vespre em tancaré a la habitació a pany i forrellat, doncs si no, entre totes tres em matareu ben mort i necessito descansar per tal de reposar energies. T'asseguro que ho necessito desesperadament.
Esclatà a riure, tot dient-me.
- Tens raó, masses cordes per un sol violí.
- D'on carall l'has tret aquesta expressió?
- Oh! Es d'una vella pel·lícula italiana, de l'Hugo Tonazzi i la Stefania Sandrelli em sembla. Ell era concertista de violí, d'aquests quartets de música clàssica, convivia amb tres dones alhora. Oh! I amb fills i tot de cadascuna d'elles. Quan eren festes com per exemple Nadal, aniversaris, sants, etc., el pobre home anava de bòlid, per tal de participar de la celebració amb les tres famílies alhora i a més quedar bé amb totes.
I és clar, al final no pot aguantar més aquest ritme tan frenètic i és mort d'un infart. Això sí, a l'enterrament hi van les tres vídues, amb tota la mainada.
Vaig somriure.
- Vaja! m'estàs dient que em queden tres telediaris?
Va fer un gest de complicitat.
- No! jo diria que almenys alguns més. Encara que et queixis, sembla que ho portes força bé, tot i què potser seria ja el moment que et decidissis a triar entre una de les tres. No creus?
Vaig sospirar i tot fent un posat de víctima, li vaig dir.
- Ja m'agradaria ja, de poder-ho fer, preferiria quedar-me amb tu, però no és possible per ara, tu ho saps. La situació cada vegada és més complicada, més del que et penses.
- Que potser m'estàs amagant alguna informació? - preguntà -
- No! vaig mentir amb la meva ja natural habilitat. Però entre el vell fotut, la Maria Asunción pendonejant-lo, i la Dolors cada vegada més enfurismada, la cosa no pinta gens bé. I necessito controlar-les a totes dues tant com pugui. Ho entens?
- Tens raó. En realitat tot plegat, te pinta d'acabar malament, però cal ser optimista i sobre tot d'anar amb molta cura. Aquí no et pots refiar de ningú.

*

L'arribada a la Masia de Can Redolat va esquinçar la nostra conversa.
En aparcar el cotxe, la Maria Asunción i la Dolors estaven a la piscina prenent el sol del capvespre. Això si, ubicades l'una a cada punta. Devien d'haver firmat una espècie d'armistici o quelcom que s'hi assemblava i afortunadament, malgrat les meves impressions, la sang no havia arribat al riu.
- Hola! em va dir la Dolors, estranyament simpàtica. He trucat a l'Hospital per veure com estava el vell, m'han confirmat que a partir de les nou ja el podrem anar a veure. Diu l'infermera que està molt recuperat.
- Vaja! - em vaig dir - Almenys hi ha una bona noticia. O no?
- Sí! exclamà no massa convençuda la Dolors. De fet, més que una afirmació semblava una pregunta.
A tot això, la Maria Asunción no deia res. Continuava tombada prenent el sol, com si l'assumpte no anés amb ella. De fet, confirmava la meva sensació que s'havia produït una treva momentània, però no era qüestió de refiar-se, en qualsevol moment podria tornar a esclatar el conflicte.
Després de sopar, al·legant que estava cansat i no em trobava gaire bé, me'n vaig anar a dormir tal hi com li havia advertit a la Maria. Un cop a la cambra vaig tancar la porta amb pany i forrellat. Necessitava imperiosament descansar per reposar energies. I és que havia arribat a la conclusió que un hom, o sigui jo, no havia nascut per a sex símbol.

*

7
-------------------------------------------------

De com el vell Redolat
es recupera
i sorgeix un viatge inesperat

7.1
-------------------------------------------------

L'endemà al matí vàrem anar a veure al vell Redolat. La Maria Asunción declinà venir, al·legant que no és trobava gaire be. A les nou en punt la resta érem a l'Hospital.
En Marcel Redolat, estava més eixerit que un gínjol. Només entrar a l'habitació, per la expressió de l'infermera, era evident que ja n'havia fet alguna de les seves. Bon senyal, - vaig dir-me - ja està en forma.
La noia va abandonar l'habitació amb els ulls baixos i cara de circumstancies. Òbviament, tots ens vàrem interessar per el seu estat. No el de la infermera, no! Pel de el vell. Però era palès que ja estava bé.
Al cap d'una estona, va venir el Doctor a visitar-lo.
Bé, sembla que ens hem recuperat(((punt i a part))). "Perquè els metges diuen ens hem recuperat, quan tot va bé, i no diuen per exemple, ens hem mort, quan tot va malament" Misteris del llenguatge professional, diria jo.
Com deia, el Doctor continuà explicant-nos que el Sr. Redolat tindria de romandre un parell de dies més a l'Hospital, per acabar de recuperar-se i un cop a casa tindria de seguir un regim estricte.
Ah! i res d'esforços ni emocions fortes. Sobretot, repòs i tranquil·litat absoluta.
- Cony! - em vaig dir mentre em mirava la Dolors que semblava compartir els meus pensaments - Com no és quedi a l'Hospital, on anirà a parar, és el lloc menys idoni per la seva recuperació i si per tornar a l'Hospital al cap de quatre dies, o directament al Tanatori.

*

Com que no hi ha exercici més avorrit que estar en un Hospital amb la calor que hi fa, tant a l'hivern com a l'estiu, i aquella olor a lluç bullit, a menjar sense sal - sobre tot, si un no hi està ingressat - decidirem retornar a la Masia.
Abans però, ens acomiadarem del vell Redolat, desitjant-li una prompta recuperació.
De tornada cap la Masia, la Dolors ja em tornava a donar la tabarra amb la Maria Asunción. Que si no pot ser, que si l'hem de fotre fora com sigui, que ja no la vull veure més per la Masia, etc. Vaja, la cantarella de sempre.
La vaig interrompre, cansat ja de donar constantment voltes a l'assumpte i de tanta xerrameca.
- Mira Dolors, ella no vol anar-se'n i tu no la pots fer fora, o sigui que la tindràs d'aguantar, t'agradi o no i, ja que tenim de conviure tots amb ella, quan menys mal rotllo hi hagi, millor. Aquí, del que és tracta és de tenir-la vigilada constantment. Quan menys a soles estigui amb el vell millor, tot i que aquest no crec que duri gaire, o sigui que és tracta de tenir una mica de paciència i deixar que els esdeveniments es vagin produint com esperem tots, menys el teu sogre, és clar.
- Ho entens?
Semblà que si que ho entenia i almenys durant la resta del trajecte no va parlar-ne més de l'assumpte.

*

En arribar a la Masia la Maria Asunción ja s'havia recuperat del tot i s'estava banyant a la piscina, es veu que ningú l'havia avisat que en una casa hi havien tasques a fer, com treure la pols, fer els llits, etc.
A la Dolors li va venir la dèria de nou de regirar les golfes, li vaig treure del cap:
- Ja ho vàrem provar una altra vegada sense cap resultat, allí les úniques riqueses que hi ha son els quadres, jo diria que alguns son bons, però no hi entenc ni fava, potser valdria la pena que se'ls vingués a mirar un entès, crec seria el millor.
Semblà convençuda.

*

Al migdia mentre dinàvem donava la sensació que és respirava una aparent tranquil·litat, dintre d'una certa tensió que és mastegava a l'ambient. A l'hora del cafè la Maria Asunción em va demanar si l'endemà la podia acompanyar a Barcelona a recollir algunes de les pertinences que havia deixat al seu apartament.
- Hace ya dias que queria ir, peró con todo lo que ha pasado lo he ido demorando, ahora que oarece que el señor Redolat està mejor crero que és el momento, además todos mis bartulos deben estorbar a mi amiga - afegí -
El gest que amb el cap amb va fer la Dolors, fou més que suficient perquè accedís a la sol·licitud de la Maria Asunción.
D'acord - li vaig contestar - demà t'acompanyaré.
La tarda va transcórrer amb calma, la Dolors i la Maria a les tombones prenent el sol, la Maria Asunción també però a la banda oposada i jo que vaig aprofitar per dur a canviar l'oli al Pajero i de passada escampar la boira i del perill d'aquell trio.

*

8
-------------------------------------------------

De com, el que podia semblar
un simple viatge a Barcelona,
em porta a un descobriment
sorprenent i desconcertant.

8.1
------------------------------------------------

Plovia en llevar-me l'endemà al matí, de fet, més que ploure el que queia es una d'aquelles tamborinades típiques de l'estiu, amb aigua a bots i barrals, trons, llampecs i fins i tot calamarsa.
Vaja! - vaig dir-me - a veure si serà un mal presagi.
La Maria Asunción ja feia estona que trafegava per la Masia i m'estava esperant a la cuina tot esmorzant.
La vaig acompanyar, la veritat es que tenia gana, tant d'exercici m'obligava a reposar fortament energies i com no sabies mai quan et tocaria tornar a recaure, calia estar ben preparat,
- En cuando acabes nos vamos, - em va dir - quiero regresar pronto para ir a ver al viejo.
D'acord - vaig contestar - detesto cordialment baixar en cotxe a aquesta urbs caòtica que és Barcelona i els mals tràngols quan mes aviat es passen millor.

*

A penes plovia quan vàrem sortir per agafar el Pajero i el sol novament començava a escampar el seus raigs. No hi havia massa moviment a l'autopista, i pels voltants de les onze érem a la Meridiana; en intentar trencar per Aragó, un municipal ens barrava el pas,
Vaja! comença l'espectacle - em vaig dir - obres al canto. Decidí tirar cap a la Ronda Litoral fins a Passeig de Colon, i des d'allí pujar Rambles amunt fins la plaça de Catalunya; el pàrking tenia el llum de "lliure" encès, i allí deixarem el Pajero.
Un cop dalt la plaça, sortejant músics peruans, pidolaires, faroles i d'altres que intentaven guanyar-se la vida com podien, travessarem les Rambles enfilant el carrer Elisabets; en arribar al Museu D'Art Contemporani i tombar a l'esquerra arribàrem on vivia l'amiga de la Maria Asunción.
Anàvem a entrar-hi quan la vaig alertar.
- Ostres! ¿Has vist qui està entrant a la porta del costat d'aquell Bar?
No, mi amor, ¿quien? - em va contestar
Ella va mirà en la direcció indicada i pogué observar la figura elegant i discreta, però no tant com ell hauria volgut, del Doctor Puigarnau que desapareixia engolida per la porta d'un bloc de pisos bastant galdós.
- No saps on ha entrat, veritat?
- Pués no! fou la seva contesta intrigada, més que res pel sentit de misteri que havia donat a les meves paraules.
- Ai Maria Asunción, ja es veu que no coneixes aquest territori, veuràs! L'elegant i distingit Doctor Puigarnau, acaba d'entrar per la porta del Palau del Sado, i no crec que s'hagi equivocat de porta.
¿Ese señor tan serio y tan formal?
El mateix.
- Ho vols comprovar?
No hace falta - em va contestar després d'haver-me dit que no sabia on entrava el Doctor Puigarnau - Yo trabajaba aquí y tengo muy buena relación con Georgette, que en realitat se llama Ramona y es la dueña del local.
- No fotis! No m'acabes de dir que no sabies on entrava.
En agafar-me pel braç, em va dir: Nosotros vamos también ahí, Georgette es la amiga que tiene guardadas mis cosas. Luego te lo explicarté todo, però no es lo que te piensas.
Això mateix li havia dit jo a la Dolors quan ens va enxampar amb la minyona de Calataiud, i no va pas colar. Ara era jo qui estava sorprès i un xic mosquejat, en Blai (q.e.p.d.) m'havia dit que havia exercit sempre de mainadera i ja no sabia jo que entenia ell exactament per fer de mainadera, de fet ja entenc que és una manera com una altra de cuitar avis, però la idea que jo i sobretot la Dolors i la Maria en teníem era una altra.
Un altre secret que em convenia guardar i ben guardat, com la Dolors s'assabentes de les activitats reals de la Maria Asunción, si que le tindríem armada i ben armada. I ben pensat, ja m'anava bé, almenys tenia un lloc on havia agafat la Maria Asunción en un renuncio com diria ella.
En el viatge de tornada a Anoharra tindria que donar-me un munt d'explicacions.
Era veritat que havien estat, o eren encara molt bones amigues la Rossy i la Georgette, doncs la rebuda va ser molt efusiva, aquestes coses es noten de seguida.
La Georgette estava parlant per telèfon i ens va fer un gest amb la ma, per tal que ens esperéssim.
- Sí! d'acord, entesos! Demà et trucaré. Adéu!
- Perdoneu! - ens va dir - vens a recollir les teves coses?
- Sí! - afirmà la Maria Asunción
Del calaix del mig de la seva taula va treure un manyoc de claus.
- Te, tu mateixa, i intenta deixar-ho ordenat, ja saps quines son les meves manies. Tot va bé? - preguntà.
Sí! muy bien, gràcias.
- Si no, ja saps on tens un racó - li va dir -
- Lo sé, y grácias otra vez, però no creo que de momento lo necesite.
Ens vàrem acomiadar d'ella, volia preguntar-li a la Georgette coses sobre el Doctor Puigarnau, però vaig considerar que o era el moment oportú i que la Maria Asunción mentre tornàvem, mes o menys objectivament em posaria al corrent de les seves activitats anteriors.

*

El pis de la Georgette era un parell de carrers mes amunt, no era mol gran però estava decorat amb molt de gust.
- Tu vivies aquí?
Per primera vegada des que la coneixia, semblava una mica tallada per la situació, com si el fet que hagués tingut accés a una part de la seva vida privada no li hagués agradat, però aixó s'ho podia pensat abans de dir-me que l'acompanyes.
- Si, però solo una temporada, cuando recien llegué estaba muy apurada y una amiga que me encontré me habló de Georgette, a ella le gustan mucho las mujeres y, bueno: conviví unos meses con ella, peró - somriu - no era lo mio, tu ya sabes lo que me gusta y en cuando conseguí un poco de dinero se lo hice saber y me fui a una pensión. Entonces empece a cuidar viejos y descubrí que tambien podia ser un trabajo muy rentable.
- Ja, no cal que ho diguis - fou el meu àcid comentari -
Aleshores em va agafar pels braços i palplantada davant meu em va dir: Como se te ocurra irte de la lengua eres hombre muerto. ¿De acuerdo?
Li vaig separar les mans.
- No et preocupis i no cal que m'amenacis, no pensava dir res, ja està tot prou emmerdat per acabar-ho d'embolicar, però recorda que me'n deus una.
D'acord?
Va somriure.
De acuerdo, serà nuestro secreto, te recompensaré, en su momento no dudes que te recompensaré.
Ja m'imaginava com i només de fer-ho ja tornava a sentir-me cansat.

*

Mentre esperava assegut al sofà, no gosava encendre cap cigarreta de net i endreçat que estava tot. Al cap d'una estona la Maria Asunción aparegué amb una maleta i un parell de bosses.
- Tu! - vaig dir-li - No t'estaràs emportant tot el vestuari de la Georgette, altrament Ramona.
No seas tonto, es ropa y cosas mias, aunque es cierto que casi todo me lo regaló ella, però es mio, solo que en la pensión no podia tener todo esto, allí hay mucho joputa mangui.

Desfent el camí tornarem al Palau del Sado, la Maria Asunción tenia de retornar les claus a la seva amiga.
Grácias por todo Georgette, si otro dia vuelvo a bajar ya vendré a verte - afegí com a comiat -

*

Mentre pujàvem per l'autopista vaig decidir endegar una mica més en tota aquesta historia d'ella que desconeixia i que em tenia francament intrigat.
Escolta'm - li vaig preguntar - Com vares aconseguir les referències, allò no era un document de xixinabo, semblava autèntic i veraç, talment com si fos de la senyoreta Rottenmeier.
Verás mi amor - contestà somrient - Georgette tiene clientes muy influyentes que por ella harian lo que hiciera falta. ¿Entiendes?
Sí que ho entenc, entenc que no n'hi ha un pam de net i que jo semblo el beneit del pim pam pum de la fira. Es igual, ja no vull saber res més, ja t'he dit que callaré, no vull emmerdar-ho tot encara mes.
Vàrem arribar a Anoharra i en comptes d'anar directament a la Masia ens passarem per Sant Julià a veure que feia el vell.
Estava descansant, però el metge que no apartava la vista del pitram de la Maria Asunción ens va dir que estava molt més bé i que segurament la setmana següent el donarien ja d'alta.

*

9
-------------------------------------------------

De com el vell
un cop recuperat,
ens sorprèn,
i molt.
Massa.
9.1
------------------------------------------------

L'absència temporal del vell Redolat comportava un cert relaxament en les relacions de la resta del personal. Semblava com si les tensions s'haguessin aparcat momentàniament i una espècie de tensa treva, però treva al cap i a la fi i s'hagués instal·lat entre els habitants de la Masia.
Els dies posteriors, entre que l'anàvem a visitar cada tarda i l'armistici pactat entre la Dolors i la Maria Asunción, transcorregueren amb relativa normalitat, llevat de les constants embranzides que tenia d'aguantar de les tres, de les que me n'anava sortint com podia.
Finalment, el divendres cap al migdia li van donar l'alta i tota la tropa l'anàrem a buscar. Fins i tot semblava estar més bé que abans. A veure si la Dolors ja li estava modificant la medicació feia uns dies i a l'Hospital s'havia refet.
Tenia les meves sospites, però no era un tema de la meva incumbència, llevat de la responsabilitat de saber-ho. De fet, el millor que podia fer aquell vell bavós, era morir-se d'una punyetera vegada i quan l'herència, doncs mira, que se la quedés qui li toques. Total, jo no en veuria ni cinc i la possibilitat més raonable que tenia a partir d'aquí, era enganxar-me a la Dolors o a la Maria com un llimac, o a les dues, mireu que us dic, que no soc pas gelós jo.

*

Eren fascinants els jocs de mirades que és produïen quan algú feia el més mínim gest, o pronunciava qualsevol paraula. Tot l'espectacle d'aquells àpats i estades al jardí, o a la piscina, amb aquella tensió soterrada, eren dignes d'una pel·lícula d'en Chabrol.
El vell menjava la verdura amb cara de fàstic, tot i que li donava la Maria Asunción. La Dolors i la Maria no li treien la vista de sobre, pendents del més mínim detall i jo que els observava a tots des d'un cert distanciament. Mentre ho feia, pensava que allò tenia d'explotar d'un moment a l'altre. I ho vaig encertar, doncs no va tardar gaire a fer-ho.
Va ser a l'hora dels postres. El vell volia un cafè, doncs ho era molt de cafeter. Quan la Maria Asunción és disposava a portar-li, la Dolors s'hi va oposar.
- Que no ho veu que no en pot prendre de cafè - li va dir amb la amabilitat que la caracteritzava - Que és un excitant. El doctor ha dit que te de fer un règim molt estricte i a vostè no se li ocorre altra cosa que demanar un cafè.
Aleshores, el vell va aixecar el cap i mirant-se fixament a la Dolors, li va dir:
- No et preocupis tant per la meva salut que no en veuràs ni cinc de l'herència. Arran de la mort d'aquell desgraciat, he tornat a modificar el testament i he decidit deixar-ne la meitat a la Maria i l'altre meitat a la Maria Asunción, que és l'única que s'ha preocupat per mi.
I afegí:
A més, us agradi o no, em penso casar amb ella. I tu, - adreçant-se a mi - com que ets el que és fot a aquesta bandarra, ja t'espavilaràs per mantenir-la, doncs no en veureu ni un duro de l'herència.

*

El silenci posterior a aquestes paraules és podia tallar amb un ganivet. La Dolors esbufegava per tal de contenir-se i no dir algun disbarat que encara podria empitjorar més les coses. La Maria, amb cara de sorpresa no deia res. Mentre, la Maria Asunción somreia descaradament mirant-les a totes dues.
En aixecar-me, vaig estirar a la Dolors pel braç i me la vaig emportar cap a la cuina. Tenia de calmar-la abans no fes un disbarat. Em va seguir remugant i amb cara de molt pocs amics, de cap diria jo, si és que mai n'havia tingut algun.
Un cop allí es va esbravar.
- Però, ho has sentit? Em deia mentre em sacsejava. Has sentit el fill de la gran bagassa el que m'ha dit. Que em deixa sense ni cinc. A mi, que l'he cuitat com si fos un pare i que he aguantat tots aquests anys al borratxo del seu fill, aquell desgraciat (q.e.p.d.). Andreu - afegí - aquest testament és te d'impugnar, no és legal, no ho pot ser de legal. Ah! i aquella bandarra d'allà fora, que no es pensi que és casarà amb el vell, jo ho impediré, sigui com sigui.
Malgrat els meus intents, no vaig aconseguir calmar-la, però si que, almenys, va entendre que no podia evitar el nou testament i tampoc el casament.
- És legal, tan una cosa com l'altre. Que t'agradi o no, ja son figues d'un altre paner, però no pots fer-hi res.
- Ja ho veurem - em va dir -
Però no va poder impedir-ho, ni una cosa ni l'altre, tal com jo ja li havia pronosticat i al cap d'una setmana tensa a més no poder, una senzilla cerimònia civil celebrada al jardí de Can Redolat, va unir en matrimoni en Marcel Redolat i la Maria Asunción González Marques.
No cal ni dir que va ser una de les cerimònies em menys assistència que és coneixen. De convidats, tres i amb mala cara.
Home! Un, no és que tampoc hagi anat a gaires casaments, però el que us puc ben assegurar, és que com aquell, de tristoi, no n'hi havia agut ni n'hi hauria mai més cap, llevat, és clar de la Maria Asunción que satisfeta d'haver-se sortir amb la seva, somreia d'orella a orella.
No va haver-hi viatge de noces. Faltaria més, però si pastel amb els dos nuvis dalt de tot, a punt de caure del precipici. Cava, cafès, licors i ball. Encara que aquest últim aspecte prefereixo ni tan sols explicar-ho, de penós que va resultar.
De fet, el més escaient haurien estat dosis generoses de til·la per calmar els nervis del personal assistent.

*

Aquella nit va ser especial per a mi. La Dolors i la Maria estaven tan emprenyades que em varen deixar tranquil i l'altra ja tenia prou feina amb el vell.
Vaig dormir com un tronc, em semblava gairebé un miracle aconseguir dormir com cal dues nits seguides en tan poc espai de temps.

*

10
-------------------------------------------------

De com comencen a
confirmar-se els indicis,
que ens abocarien
a la tragèdia.

10.1
-------------------------------------------------

Els primers dies del nou estat de el vell Redolat i la Maria Asunción, fins i tot hi havia una certa calma, tensa, però calma al cap i a la fi. La Dolors semblava resignada i més aviat es comportava molt amablement amb el seu sogre i la seva flamant esposa.
Jo suposava que alguna en portava de cap, però no sabia quina, ni ella me n'havia dit res.
La Maria, com sempre, com si no hi fos, o sigui que, en conjunt, semblava que els ànims s'havien apaivagat i els negres núvols que planejaven sobre la masia, esvaït, encara que de manera momentània, doncs el dijous per la tarda, de manera sorprenent, totes dues van dir que se n'anaven a la perruqueria.
Em va estranyar una mica, però com ja en tenia ganes que marxessin - a veure si en quedar-me sol apareixia la Maria Asunción - no hi vaig donar massa importància.
Un cop fora, mentre encenia una cigarreta em dirigí cap a la piscina, a veure si venia la núvia, doncs, des que s'havia casat encara no l'havia tastada. I és que una cosa és anar tip i l'altre passar gana, que aquí anaves d'Herodes a Pilats en un tres i no res.

*

Quan feia més o menys un quart d'hora que havien marxat les cunyades, va aparèixer somrient i amb el seu caminar cadenciós l'objecte dels meus desitjos carnals. Devia haver esperat a baixar, més que res per tal que no tornessin a espiar-nos. No se'n refiava gens de les dues i sabia que li estarien a sobre pendents de la més mínima relliscada per la seva part.
De fet, aquesta mossa no deixava mai res a l'atzar.
- Hola, mi amor, ¿no me has echado en falta? - deia mentre m'abraçava -
Això tu, que des que t'has casat amb el vell em tens més oblidat que un estudiant als llibres. Ja era hora que vinguessis.
I el teu marit? - li vaig preguntar -
- Està durmiendo la siesta. Le he dado un buen viaje y se ha quedado fritito, però està conmigo que no veas, ¿sabes que me ha dicho?, Que va a dejarme toda la herencia a mi solita. Mañana por la mañana vendrá el notario que ya tiene el nuevo testamento redactado. Solo tendrá que firmar y ya está.
I afegí -
No se te ocurra decir nada, sabes que cuento contigo. Ya te dije que en esta casa tan grande me encontraria muy sola. ¿Ok?
Em vaig quedar de pedra. Qualsevol diu res. El maig del 68, al costat del que és podria muntar, seria brou de faves. Ja s'armaria quan es morís el vell i aparegués el testament. Després si que seria per veure-ho, o potser per sortir corrents.
- ¿En que estás pensando? ¿En la que se puede liar? - em va preguntar en veure l'expressió de la meva cara.
- Exacte, per això entre d'altres coses no penso dir res. Quan és mori el vell ja explotarà per on vulgui, però jo de tu, no estaria gaire tranquil·la. L'emprenyada de la Maria i la Dolors pot ser terrible i la reacció no vull ni imaginar-me-la.
- No te preocupes, porqué en cuando muera el viejo, yo seré la única ama y señora de esta casa, y tendrán que acatar mis órdenes, les guste o no.
- No sé! No ho veig tan clar. Tot plegat s'està complicant cada vegada més, espero que sàpigues el que et fas.

*

Ens vàrem deixar de xerrameca, no fos que vinguessin les perruqueres. La meva habitació ens va acollir per jugar una estona als metges. De fet, no estava gaire per la feina, no és que no hi poses empeny, doncs la Maria Asunción quan la tenia dins seu es tornava elèctrica, però no estava per la labor i es veia que tenia ganes d'acabar aviat, doncs em va liquidar en deu minuts, aspecte molt estrany en ella.
Alguna en portava de cap, doncs no tenia ganes de "retosar" com deia sempre.
En encendre una cigarreta, li vaig preguntar:
- Que passa per aquest caparró?. Quina en portes de cap?. T'has desempallegat de mi molt de pressa i això no és normal en tu, o és culpa del teu nou estat.
Va somriure, i era un somriure d'aquells de portar-ne alguna de pensada.
- Veras, es que necesito que mañana por la mañana me hagas un favor.
- Ja!, quin?, si no és molt preguntar.
Em va mirar mentre la seva ma dreta començava a remenar pel meu entrecuix.
- Es que, verás, alrededor de las doce vendrá el Notario, y necesitaría que a esa hora no estuvieran las dos cuñadas. Sospecharian enseguida de que iba la cosa, y pondrian toda clase de impedimentos. Además, la situación se podria poner muy violenta, ¿entiendes?
- Vaja! i on vols que les porti?, al Tibidabo?, a Port Aventura? o d'excursió al Zoo?
- !No lo sé¡ pero, invéntate algo. A ti te interesa que no sepan nada, no tanto como a mi, però creo que bastante, también. Solo será un par de horas. No te pido mucho - afegí posant aquella careta que tant bé sabia fer.
- Dona! però és que així, de cop, no se'm ve cap excusa al cap. Que sigui creïble, és clar.
- Pues tienes toda la noche para pensarlo - insistí -
Li vaig apartar la mà de l'entrecuix, començava a posar-me calent i en aquests moments, necessitava tenir el cap fred. El meu cervell donava voltes i voltes, però no ho veia clar.
Finalment li vaig dir:
Escolta'm i pensa una mica.
El Notari és molt amic de la Dolors, massa, em sembla, i aquesta com no se'n fia gens de tu i menys encara del seu sogre, segur que demà, o com a molt demà passat, ja ho sabrà. Per tant, el marro el tindràs igual, ah! i a més, crec que val més que ho sàpiguen, no em preguntis perquè, però val més.
Se'm va quedar mirant, tot dient-me.
- Muy misterioso te veo; ¿acaso sabes algo que yo no sé?
Tenia d'anar en compte i mirar de convèncer-la sense explicar-li les perilloses idees de la Dolors.
- No! - vaig dir-li intentant ser convincent - però és millor que ho sàpiguen. A part que, el vell, en qualsevol moment els hi dirà. Li encanten aquest tipus de situacions en que pot putejar la gent, ja ho saps tu prou.

*

No ho veia molt clar, però quan l'hi estava insistint que no passava res, el soroll del cotxe de la Maria, va fer que abandonés amb urgència l'habitació, deixant per un altre moment les nostres cabòries.
En vestir-me corrents mentre ella se n'anava cap la seva habitació, em vaig estirar al llit tot fent-me l'adormit.

*

11
-------------------------------------------------

de com la Dolors
entra en acció com un
elefant en un ferroveller,
i, hi han més sorpreses.

11.1
-------------------------------------------------

Vaig sentir com entrava la Dolors a l'habitació mentre jo em feia l'endormiscat, però ella em va despertar bruscament i sense cap mirament, com solia fer-ho sempre.
- Desperta't!, hem de parlar.
Tot i fent-me l'adormit, en aixecar-me, li vaig veure una expressió a la cara que no em va agradar gens.
Aquesta ja ho sap - em vaig dir -
- Que passa que sigui tan urgent?. Que potser s'ha acabat el món?
- Per algú potser sí. Saps d'on venim amb la Maria?
- De la Perruqueria, estàs molt maca - vaig dir amb cara d'imbècil -
Em va fotre un mastegot que m'hauria despertat de cop, suposant què estès adormit, o adormit si no estes ja acostumat als mastegots que sovint em propinava.
- No diguis bajanades. Hem anat al Notari per aclarir l'assumpte del testament i, saps de que ens hem assabentat?
- No! què passa ara?.
- Que què passa? doncs mira. Passa que el gran cabró no ens va dir tota la veritat en l'assumpte del testament. N'ha fet preparar un de nou al Notari, demà vindrà el passant per signar-lo i em temo que aquest serà el definitiu. - va fer una pausa - Ah!, i a qui t'imagines que li deixa tota l'herència?.
I a mi m'ho dius - pensava jo - però és tractava de contestar el que ella no sabia que jo sabia, però com si es suposes que ho sabia, o ho havia endevinat.
- A la Maria Asunción? - va ser la meva pregunta intentant dotar la meva cara de la màxima expressió de ingenuïtat.
- Exacte! tot per ella. I a mi i a la Maria que ens bombin. Jo, el mato, et juro que no passa d'aquesta nit. Ja saps que quan ens va dir que havia canviat el testament deixant la meitat de l'herència a la Maria Asunción, ja ho havia signat?. Que ho havia fet abans de casar-se amb ella i el molt porc no havia dit res a ningú.
- No! - vaig contestar - I mireu, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estava dient-li la veritat, això si que no ho sabia.
- Doncs ja ho saps, i et juro que ho impediré. No se com, però tinc d'evitar que demà és signi aquest testament, encara que tingui de fer un disbarat.
La vaig interrompre.
- Mira, jo no hi entenc gairebé res d'aquests assumptes d'herències, però em sembla que per llei, com a vídua de l'hereu Redolat, poc o molt et te de deixar. Potser seria millor que ho consultessis a un advocat, ell t'informarà dels teus drets legals.
Però no estava per raons, començava a preocupar-me, la veia molt esverada i em temia que no fes algun disbarat.
Anava a dir-li que és calmes, quan els crits de la Maria Asunción xisclant com una boja des de la seva habitació, ens alertaren.
En sortir al passadís, ens la trobarem en pilota picada, molt trasbalsada, i cridant, !la ha palmao¡, !el viejo la ha palmao¡

El mastegot, llarg temps contingut per part de la Dolors, la va treure de cop del seu atac d'histèria.
Se'm va abraçar - deu meu, aquella escalfor convidava al disbarat - però amb penes i treballs em vaig contenir i li vaig preguntar:
- Que ha passat?
- El viejo, que se me ha quedado frito en la cama, mientras...., bueno, mientras eso.
Vàrem anar tots tres corrents cap l'habitació, pel camí se'ns hi va afegir la Maria que també havia sentit els crits. Només entrar, ens vàrem trobar en Marcel Redolat i Crespi, esfrexurat al mig del llit, despullat, i amb una boca oberta de pam a pam, mort del tot.
No era pas necessari prendre-li el pols per cerciorar-se'n. Feia por, nu com estava, amb aquella boca tan oberta i els ulls que gairebé li sortien de les òrbites, era realment esgarrifós veure'l. Gairebé tant com ficar-se al llit amb aquell pilot d'ossos plens de penjarelles.
Mentre la Maria li tancava els ulls, la Dolors va trucar al Doctor Puigarnau, la Maria Asunción nerviosa i tot com estava, aprofità per vestir-se, no es tractava de passejar-se en pilota picada per tota la casa i menys encara amb un mort de restes presents.
Jo, ben be al mig de tot l'enrenou, restava aturat com un estaquirot, quan la Dolors em va cridar.
- Vine cap aquí!, que el tenim de vestir. Vinga!, ajuda'm i no et quedis aturat com un estaquirot.

*

Haig de reconeixer que el difunt, un cop vestit i amb els ulls aclucats tenia millor pinta, però continuava igual de mort, aspecte que certificà d'immediat el Doctor Puigarnau tan sols arribar i auscultar-lo.
- Ha estat un infart - sentencià rotund - ja l'havíem avisat que anés en compte, però era un vell molt tossut i sempre és volia sortir amb la seva, afirmà categòric mentre els seus ulls enfocaven clarament la Maria Asunción, que plorava com una Magdalena. I no convé oblidar - segons diuen - quina era la professió de la tal Magdalena, per més bona dona que fos "Sabina dixit".
El mateix Doctor és va cuidar personalment de tot els tràmits legals que pertocaven.
El vetllament del difunt m'estimo més no explicar-lo, de tant penós com fou. Només us diré que al llarg de la nit vaig veure'm precisat a intervenir enèrgicament una munió de vegades per tal que les tres dones no acabessin a trompades.

*

12
-------------------------------------------------

De com l'enterrament
del vell Redolat,
acaba com el rosari
de l'aurora.

12.1
------------------------------------------------

No cal que us digui que va ser un enterrament com s'escau en un personatge conegut per tot el poble. Les mostres de condol foren moltes, i sentides, com és correspon a un home de la valia moral i humana d'en Marcel Redolat i Crespí, vidu de Passerell, abnegat home d'Empresa, pare i ciutadà exemplar i col·laborador en la reconstrucció del campanar de l'Església de Sant Julià, que, no hi ha res com una bona ajuda a la Santa Mare Església, per tenir totes les seves benediccions en l'hora dels adéus, prescindint del que hagis fet durant la resta de la teva vida.
Qualsevol que no estès assabentat de que anava tot aquell lamentable espectacle, sortiria de l'Església convençut que acaba d'assistir a la cerimònia de comiat d'un home excepcional, d'un personatge exemplar. Plorat per la seva vídua, la filla i la cunyada, amb una església plena d'amics, que coneixent al vell Redolat, la majoria és volien assegurar que estava mort de veritat i els altres, per rematar-lo en cas que aixequés el clatell del seu taüt de fusta de cirerer, lligat amb una corretja perquè la ràpida descomposició del cos farcit de medicaments i que s'havia inflat no la rebentés.
Quin espectacle més bonic i emotiu, fins i tot, jo mateix em vaig emocionar.
El dol és va acomiadar a la sortida de l'Església i al cementiri hi varen assistir els familiars mes íntims. O sigui les tres dones i jo. La resta de la gent devia considerar que ja havia complert amb escreix anant a l'Església.
El cel estava ennuvolat. Començava a plovisquejar i la negror de les boires donava encara un aspecte més tètric al vell cementiri de Sant Julià. Deu ser molt avorrit passar-se tota una eternitat dins el calaix en un cementiri tan trist com aquest.
Dic jo, no sé. Recordo que la meva mare (q.e.p.d) sempre deia que volia l'enterressin al cementiri de Castellar del Vallés, atès que segons explicava tenia molt bona vista.
Quan encara no havien acabat de introduir el taüt dins del ninxo, la Dolors que ja li tenia ganes, és va encarar amb la Maria Asunción, que continuava plorant.
- Ja estàs satisfeta bandarra? - li va etzibar de bones a primeres - T'has sortit amb la teva, però no del tot. La meitat de l'herència ni la veuràs i l'altre ja em cuitaré jo de remoure cel i terra per impugnar-ho. Te n'aniràs d'aquí com vas venir, sense un duro i amb una ma al davant i l'altre al darrera. Ah! i des d'aquest mateix moment estàs acomiadada. S'ha acabat la teva feina. No cal ni que t'acostis més per la Masia. Ves-te'n a qualsevol Hotel o a una casa de meuques que t'escaurà més, ja et portarà allí les teves pertinences l'Andreu.
La Maria Asunción és va engallar.
- Tu no eres quien para echarme de la Masia. Te recuerdo que soy la viuda Redolat, y parte de esta casa es mía, o toda, habrá que ver el testamento. Lo que a ti te jode es que te has quedado sin un duro. Pues te aguantas, - li tornà l'etzibada, acompanyant-la d'una contundent botifarra -
I allí mateix és van enganxar pels cabells.
Totes dues per terra, rebolcant-se i enfangant-se, davant l'atònita i esmaperduda mirada dels empleats del cementiri, que se'n feien creus davant de tant penós espectacle.
Amb la Maria, intentarem separar-les i tot i que finalment ho aconseguirem, ens va costar. Déus, si ens va costar.

*

Un cop les dues varen recompondre la figura i amb la situació una mica més calmada, els empleats aconseguiren acabar de guardar a el vell al seu ninxo i s'acomiadaren apressadament. devien tenir por que esclatés la tragèdia i els enganxes al bell mig.
Després de deixar les flors ben posades, la Dolors i la Maria se n'anaren en el cotxe d'aquesta i jo em vaig emportar la Maria Asunción.

*

Ara plovia encara més fort, fins i tot queia una mica de calamarsa, acompanyada de trons i llampecs. Era una tempesta amb tots els ets i uts i donava la sensació que anava per llarg.
Mal presagi - em vaig dir -
Mentre caminàvem sota la pluja protegits pel paraigües, la Maria Asunción no deia res, tan sols s'apressava més a mi, sobre tot cada vegada que ressonava un tro, i jo, pensava que s'acabava quelcom més que l'estiu, almenys per la gent del meu entorn, o millor dit, pels que quedàvem.

*

13
-------------------------------------------------

De com,
després de l'enterrament,
esclata la tragèdia.

13.1
-------------------------------------------------

Després dels lamentables incidents del cementiri i mentre ens dirigíem al poble, la Maria Asunción em va demanar que la deixes a qualsevol Hotel, tal i com li havia dit la Dolors.
- No hacia falta que me lo dijera la rubia, de todos modos, pensaba marcharme, no quiero estar ni un segundo más en esta casa de locos, si no te importa, después de dejarme, recojes mis cosas y me las traes aquí, junto con lo que me tengan que pagar, te firmo el recibo y ¡hasta luego!, Ok¡
I afegí...
- Pero dile que no se piense que abandono, ni le tengo miedo, simplemente no quiero estar allí mientras esten ellas, !ah¡ y ya hablaré con Georgette para que me busque un buen abogado para que me vigile el asunto de la herencia, porqué de estas dos no me fío ni un pelo.
Tenia raó, la Dolors havia estat molt desagradable amb ella, i a més, davant dels empleats del cementiri, quan encara el vell Redolat (q.e.p.d.) no estava ni tan sols dins el ninxo. En Blai (q.e.p.d.) seré o no, hauria estat més primmirat amb una situació com aquesta, però la Dolors no s'estava d'endergues.
Li vaig dir que personalment em semblava que havia pres la decisió més encertada i després d'acompanyar-la a un Hotel on afortunadament hi havia habitacions lliures, s'hi va quedar.
Abans de marxar, la vaig consolar.
Últimament se'm donava bé alleujar la tristesa de les vídues i elles, doncs, que voleu que us digui, ben agraïdes que és mostraven. Al cap d'una estona, en acomiadar-me, em va dir.
- !Adiós¡ ya nos veremos. Però em sonava estrany, a adéu definitiu.
La veritat és que no em vaig preocupar massa i la impressió que em varen donar les seves paraules, aviat la vaig arxivar en un racó de la ment, tots plegats estàvem massa trasbalsats amb els últims esdeveniments.
Agafant el Pajero em vaig dirigir cap la Masia Redolat.
En contra del que jo pensava, havia deixat de ploure i el sol treia el nas, tímidament, per darrera les boires que s'allunyaven lentament. La tempesta havia refrescat l'ambient. Em vaig estremir.
En arribar, el cotxe de la Maria estava estacionat al pati. En aparcar al seu costat les vaig cridar, però ningú va contestar a la meva salutació.
- Que estrany - em vaig dir -
En entrar a la casa, les vaig cridar a les dues un altre cop, però el silenci fou l'única resposta que vaig obtenir.
Deuen ser a les golfes regirant-ho tot, com dues rapinyaires - vaig pensar -, mentre les imaginava remenant-ho tot, cercant diners amagats, o apropiant-se de les joies de el vella, que és deia que estaven amagades allí, tan ben amagades que ningú les havia trobades mai i, no seria pas per que no les haguessin cercat. Encara recordava aquell dia que la Dolors em va tenir tot un matí, aprofitant que estàvem sols, regirant-ho tot, sense tenir el més mínim èxit en la nostra recerca.
Cap allí em dirigia, quan en entrar a la sala d'estar per agafar les escales que porten a les golfes, les vaig veure.
I millor que no ho hagués fet.
Ambdues semblaven mortes, la Dolors estava estirada al sofà, amb un tret de bala al cap, plena de sang, i amb una expressió horrible a la cara.
La Maria, al terra, de boca terrosa, quieta. Del seu cap en sortia un raig de sang que anava formant un gros bassal a l'alfombra.
En acostar-m'hi les vaig tocar. Els cossos encara estaven calents, però en prendre'ls el pols, em vaig cerciorar que la meva apreciació era correcte.
Ambdues estaven mortes.
Em vaig quedar de pedra, sense saber que fer, em faltava l'aire i m'estava marejant per moments. Una sensació de vòmit em va envair, fins el punt que em vaig desmaiar.

*

EPILEG
------------------------------------------------

De com m'assabento
del final de l'historia
de primera mà.

L'aigua que em van llençar a la cara va fer que tornés a la realitat. En obrir els ulls, no em vaig tornar a desmaiar de miracle, doncs davant meu tenia al mort.
No el vell, no! en Blai. El presumpte incinerat.
- Blai! - vaig cridar - Doncs no crec en fantasmes. A més no transparentava, que és veu que els fantasmes tots ho fan, segons diuen els que hi entenen i tampoc anava embolicat amb un llençol.
Aquest estava viu, ben viu.
Mentre m'incorporava, tot intentant comprendre que estava succeint, - vaig preguntar-li -
- Però, que has fet?
Les has matat a les dues!
Perquè?
Ell, no deia res, tan sols somreia, però ho feia d'una manera que no em va agradar gens. Gens ni mica.
Per fi va contestar als meus requeriments.
- Que què he fet Jo?. Res, que no ho saps que estic mort i incinerat. Tu sabràs qui ha estat, deu haver sigut per l'herència, o una baralla passional. Ves a saber perquè. El jutge ja ho decidirà.
I afegí.
- Tothom sap que ets un cràpula i que te les foties a les dues, ja se'n cuitarà de testificar-ho la Maria Asunción.
No entenia rés, però era evident que tenia un greu problema al davant, mai millor dit, i que, per altra banda, necessitava guanyar temps per tal de prendre alguna decisió.
- Perdona'm, - li vaig dir amb veu aparentment serena, intentant aparentar una tranquil·litat que ni molt menys tenia - ¿T'importaria explicar-me que hi te a veure la Maria Asunción en tot aquest assumpte?, i ¿com és que estàs viu i no cremat en una urna? que és on se suposava que tenies d'estar.
Va tornar a somriure, cada vegada em feia menys gràcia que ho fes. Tenia la sensació que em començava a quedar poc de temps d'estar per aquí baix, més encara en adonar-me'n que en Blai sostenia una pistola a la seva mà dreta.
Es va acostar i fent-me un gest perquè m'asseies a la butaca que tenia a la meva dreta, em va dir:
- Veuràs Andreu, ja que seràs company de malestrugància d'aquest parell de desgraciades, és just, abans de morir tu també, que sàpigues almenys tota la veritat. Crec que, per tots aquests anys d'amistat, malgrat tot, com a mínim t'ho dec.
És va asseure davant meu, sense deixar d'apuntar-me amb la pistola, mentre començava a explicar-me tot l'entrellat de la historia.
- Ai Andreu! Tots us creieu que éreu molt llestos i em menyspreàveu. Per vosaltres, jo no era més que un alcohòlic, un llefiscós, un pobre desgraciat que no s'assabentava de res...
...Et creus que no se des del primer moment que et foties a la burra de la meva dona. Perdó - exclamà - exdona (q.e.p.d.) - perquè aquests detalls si que els tenia en Blai, com el del got de Rioja -
Ai innocents! - continuà - res del que passava m'era aliè, i a tot això, ja feia gairebé un any que estava embolicat amb la Maria Asunción. La vaig conèixer en una casa de meuques a Barcelona, en ser un client habitual, hi vaig intimar - va fer una pausa - De fet, va ser ella qui em va donar la idea, quan li vaig explicar que el cabró del meu pare (q.e.p.d.), perquè ho era de cabró, i molt, feia un parell de mesos que havia tornat a canviar el testament, i li deixava tot a la meva germana, al·legant que jo era un calçasses, un desgraciat com la meva mare, que no em mereixia res de res.
Com que a la Maria no li havia comunicat encara la seva decisió, tenia d'actuar amb celeritat, abans que ella se'n assabentés. La resta ja t'ho pots imaginar, la malaltia del meu pare em va venir com anell al dit per fer entrar a la Maria Asunción a la Masia, amb uns certificats de bona conducta falsos i tota la informació que necessitava saber de la gent que hi vivíeu.
A partir d'aquí, el més difícil ja ho havia aconseguit.
Ja començava a comprendre-ho tot, encara que no acabava d'entendre l'assumpte de la seva presumpte mort, doncs el meu paper en aquest drama, sí, que malauradament el tenia molt clar. O molt fosc, més aviat.
En Blai, cofoi, continuà el seu discurs. S'hi recreava en el seus cinc minuts de glòria i això de moment, era bo per mi.
- Et deus estar preguntant com vaig aconseguir simular la meva mort, oi?
Vaig assentir. Necessitava que anés parlant, que és refiés. Era la meva única possibilitat de sortir-ne viu.
Continuava somrient, satisfet de la seva posada en escena, però la pistola ja no m'apuntava directament. S'estava relaxant.
- Quan vaig caure a la piscina. Millor dit, quan m'hi vaig deixar anar, la primera en reaccionar va ser la Maria Asunción, que estava al aguait i en fer veure que em feia el boca a boca, aprofità per dipositar-hi una càpsula que li havia proporcionat el Doctor Puigarnau.
- ¿No et va sorprendre la seva actitud davant la meva mort? ¿La manera en que el Doctor va ometre portar-me al Tanatori?, ¿la celeritat i interès que va tenir en incinerar-me, amb l'excusa que havia donat els meus òrgans?
Vaig contestar-li que no, que de fet, com que no havia conegut mai a ningú que dones els seus òrgans, no sabia el procediment a seguir i no m'havia sorprès gaire.
- Ja! I ara et deus estar preguntant?, com és que el Doctor Puigarnau va col·laborar-hi? Un home de la seva integritat, no faria una cosa així, a no ser què...
El meu cap assentí de nou, encara que ja m'ho començava a ensumar. Ell continuava somrient, satisfet del seu pla. Mentre, la meva ma dreta, dissimuladament, acabava d'agafar un Buda de bronze que amb tot l'enrenou havia anat a parar al terra.
... no tingués mes remei que fer-ho, oi?
- Veuràs - continuà - saps que el Doctor, està casat amb la pubilla dels Casas-Gibernau i per tant l'herència familiar és a nom d'ella, com a única heretera universal, i, no crec que a la senyora Consol Casas-Gibernau, ni a la seva família, els hi fes massa gràcia veure unes fotografies del seu amant marit i gendre, despullat al llit amb la Maria Asunción, en una sèrie de postures molt didàctiques, dignes del Kamasutra i d'altres fuetejat per una africana. Ho entens ara?
Mentre assentia amb el cap, ni tan sols vaig contestar, possiblement estava assistint als últims instants de la meva vida i intentava recordar com anava allò del pare nostre per si de cas. Ell, cofoi continuà explicant-me els fets:
...Tot estava calculat fins el més mínim detall, com el fet de que la Maria Asunción se n'anés avui a l'Hotel. Tindrà la coartada perfecte.
Ara és a la barra del bar, xerrant amb el cambrer o qualsevol client, que podrà testificar que tu l'has portada allí abans de venir a assassinar a aquestes dues, i que no s'ha mogut d'allí en tota l'estona.
Un cop resolt el cas, fàcil per la policia, ella, quedarà com a única heretera universal dels Redolat, i jo, en gaudiré d'ella i dels diners ben lluny d'aquí.
Somreia satisfet mentre em deia:
I ara reconeix que soc un geni.
Vaig assentir, tot fent-li una pregunta, malgrat que ja en sabia la resposta.
- Però, perquè les has matat a les dues. La meitat de l'herència ja era per la Maria Asunción i la Dolors no en pescava ni cinc. Era necessari fer-ho?
Tornà a somriure.
La culpa és del meu pare (q.e.p.d.). Es va morir abans d'hora i coneixent a la Dolors (q.e.p.d.), és obvi que hauria remogut cel i terra per anular el testament, és un risc que no em podia permetre. A més, jo ho vull tot i tu m'has resolt el problema.
Es veia com xalava explicant-ho, mentre, la meva ma sostenia ja fermament el Buda de bronze.
En Blai, aliè a aquest detall, continuà...
- Fixa't atentament en la distribució de l'escenari del crim, en l'escena que es trobarà la policia. És una última mostra de fins a quin punt ho he planificat tot a la perfecció. Jo, en Blai, el desgraciat, l'alcohòlic, el menyspreat, us he fotut a tots. Us he guanyat la partida.
- A tu et trobaran abraçat a la Dolors al sofà, tots dos amb un tret al cap i a la Maria, morta al terra i amb la pistola a la seva ma dreta. El lloc per on li ha entrat la bala, farà que el forense dictamini suïcidi. Versió que corroborarà la Maria Asunción en testificar que tu t'entenies amb totes dues i que segurament, en enxampar-vos la Maria, presa de gelosia, després de disparar-vos a tots dos, afectada com estava per la mort del seu germà i posteriorment el seu pare, s'hauria suïcidat.
Ara somreia irònicament, mentre feia un gest ostensiu amb les mans.
- Ho sento, però has perdut, amic meu, el teu viatge està a punt d'acabar.
Tenia raó, estava perdut, el temps s'acabava i el tenia de distreure, d'esvalotar-lo una mica, per tal que perdés la concentració. Era la meva única oportunitat de sobreviure, i amb la màxima sornegueria de la que vaig ser capaç, li vaig dir:
- Està molt bé. Et felicito. Reconec que ho has planificat tot a la perfecció, encara que a mi, ja veus, tant se me'n fot, però jo de tu, no me'n refiaria gaire d'una bandarra com la Maria Asunción. A veure si et deixarà palplantat i et quedaràs compost, sense païa, sense herència, i sense identitat. Perquè, et recordo que tu, oficialment no existeixes - vaig apostil·lar-li -
Tocat i enfonsat - em vaig dir en veure la seva reacció a les meves paraules -
És va aixecar. Els ulls l'hi sortien de les òrbites, s'acostà cap a mi, amenaçant-me amb la pistola, cridant i dient que era un mentider, que intentava confondre'l.
Jo, ja em veia a l'altre barri, quan, provocat pel seu esverament i en entrebancar-se amb les cames de la Maria, va caure al terra mentre se li escapava l'arma, moment que jo vaig aprofitar per estampar-li l'estàtua del Buda al cap, amb molta punteria, per cert.
Va quedar estabornit a l'acte i jo alleujat. Era conscient que acabava de salvar la vida en detriment d'ell, però quan un paio et vol pelar, no pots anar amb endergues. A més, la Dolors era la seva dona i la Maria, la seva pròpia germana, i el que havia fet a l'una i a l'altra no li podia deixar passar de cap manera.
Per una puta vegada en tota la meva vida en que havia estat capaç de començar a estimar algú, me l'havia matat a sang freda i tot pel cony dels diners.
Me'l vaig quedar mirant mentre el lligava de mans i peus, no fos que es despertés abans d'hora.
Ara ja entenia com havia pogut muntar tot aquest enrenou fins arribar al disbarat final. De fet, ell mateix m'ho havia dit, tot havia estat idea de la Maria Asunción.
Ara ja tot és igual - em vaig dir - i agafant el telèfon, vaig trucar la policia.

*

Mentre els esperava, em dirigí cap la cuina tot agafant una cervesa de la nevera i nerviós com estava encara, vaig encendre una cigarreta. Les mans em tremolaven, a veure si aconseguia calmar-ne una mica abans no arribessin.
De sobte, comprenia moltes coses que no m'encaixaven. Com la rapidesa en que la Maria Asunción se m'havia insinuat, només arribar a la Masia, hi és clar, n'estava al corrent de tots i cadascun de nosaltres i sabia exactament el peu que calçàvem. A més, tenien pressa tan ella com en Blai atès que el testament els hi era desfavorable i la poca salut del vell Redolat aconsellava actuar amb rapidesa, no fos que es moris abans d'hora.
Hi tenia d'haver caigut, tenia d'haver sospitat d'ella el dia que vàrem anar a Barcelona i em va explicar aquella historia que havia estat la amant de la Georgette quan en realitat ella treballava al Palau del Sado i allí hi havia conegut al Doctor Puigarnau i en Blai.
Però ara tot era ja igual. S'havia acabat el drama i tothom estava al seu lloc. Encara que malauradament masses dels protagonistes havien anat a parar a l'altre barri abans d'hora.
En agafar un CD d'en Pep Poblet de sobre la tauleta, i posar-lo a l'equip de música, punxant el "track" vuit, el sofà em va acollir. La música de "somni rera somni" relliscava suau i estremida per l'escenari del crim.
S'hi escau - em vaig dir - somni rera somni, s'havien anat esmerçant les il·lusions i ambicions de tota la gent que m'envoltava, jo inclòs, en un procés curt, esfereïdor, inútil i terrible.
Per un moment, vaig pensar en la Maria Asunción sola a l'Hotel, esperant una trucada d'en Blai que no s'esdevindria mai, aliena a quan li venia a sobre, però l'arribada de la policia, va fer que la oblides, i aleshores...
...aleshores, vaig pensar que dintre de tot i tal com havien anat les coses, no em podia queixar. Amb el vell, la Dolors i la Maria morts i en Blai i la Maria Asunción hostatjats una llarga temporada a la garjola, algú de confiança s'hauria de fer càrrec del manteniment i bon estat de la Masia Redolat i, qui era la persona idònia, amic de la família i de total confiança, doncs un servidor de vostès l'Andreu Ribal i Alsedà, a qui no li costaria gaire convèncer en Blai i al jutge per ocupar aquest càrrec. Remunerat, hi és clar, que una masia tan gran comporta moltes despeses de manteniment.
Ah! I hauria de buscar-me alguna noia que m'ajudes a fer les feines, les tardes nits a la Masia tot sol se'm podrien fer molt llargues.
Però tot això ja us ho explicaré un altre dia...

FI de la primera part.