FINS QUE CAL DIR-SE ADÈU



PRÒLEG
- Els esdeveniments posteriors a la mort de Helena Subirats, em van demostrar quan de complexa és l'existència de les persones, i quantes petites i grans històries s'amaguen darrera la presumpte vulgaritat de moltes vides del nostre entorn, a les que normalment, immersos en la rutina de la nostre quotidianeitat, no solem donar cap importància.
De fet, mai hauria tingut accés a la seva intimitat, a allò que va fer canviar la meva manera de pensar, d'entendre i de contemplar, a partir d'aquell moment, tothom des d'un prisma molt diferent, ple de curiositat i d'un profund respecte alhora.
Però en realitat, llevat de la meva presència al diari, no va haver-hi res de casual en els fets que es produïren, quan em van enviar a cobrir la seva mort vulgar i anònima (vaig fer un gest d'enuig) quin interès periodístic podia tenir la mort d'una indigent que vivia sola en una casota vella i plena de porqueria, envoltada de gats i deixalles?
Però us ben asseguro que la persona que m'hi va enviar sabia perfectament què en volia de mi.
- Vostè hi va - em va dir el meu director - i obri bé els ulls, tinc la intuïció que no és el que sembla. He estat llegint atentament l'informe de la policia, i crec que val la pena anar-hi a treure el nas, alguna cosa hi ha que no em quadra i vull que ho esbrini. És un bon periodista i estic segur que ho sabrà trobar.
- Què és? - Vaig preguntar un xic intrigat -
- Ja ho veurà - em va dir per tota contestació - i si no ho veu clar, regiri-ho tot fins que ho trobi.
- Però, què és el que haig de trobar? - vaig insistir -
Em va mirar, els ulls li brillaven, i se'l notava nerviós.
- Prefereixo no dir-li; hi va, i ja està. Confio plenament en la seva capacitat, sempre m'ha dit que es considerava un bon periodista, doncs bé, a veure si ara és capaç de demostrar-m'ho.
- Au va, marxi d'una vegada! - afegí neguitós -

Intrigat per les misterioses i estranyes paraules del meu Director, em vaig dirigir cap a la casa on havia mort Helena.
Era a les afores d'Anoharra. Anys enrera havia estat una antiga casa de barrets que la policia va tancar per tràfic de drogues, i una estranya mort que mai no és va arribar a aclarir del tot, però que afectava a un alt càrrec de l'Ajuntament.
Els anys anaren passant, i com ningú s'havia preocupat d'enderrocar-la, Helena s'hi havia instal·lat feia ja més d'una dècada, amb les seves quatre pertinences i un reguitzell de gats per tota companyia.
En arribar allí encara hi havia el precinte que havia posat la Policia, però això era tot el que quedava del seu pas per la casa.
La porta restava oberta, i cinc o sis gats voltaven per fora el petit pati cercant quelcom de menjar, miolant i demanant a la seva manera la presència d'Helena: Algú s'havia oblidat d'explicar als animalons que la seva mestressa ja no tornaria mai més.
Em vaig desempallegar d'ells com vaig poder i, en entrar dins la casa, tan sols creuar la porta, una conjunció de fortes i variades olors envaïren la meva pituïtària.
Eren flaires de tots tipus, però cap d'agradable, ans al contrari, vaig necessitar tapar-me el nas amb el mocador per tal de suportar-les.
Un cop dins, vaig observar l'estança. La visió era depriment es mirés com es mirés.
A mà esquerra, amuntegades una sobre l'altra, hi havia almenys trenta o quaranta bosses de brossa, la majoria obertes, o millor dit, esparracades pels gats famèlics que hi havien cercat el seu aliment.
Mica en mica, em vaig anar acostumant a les fortes olors i em vaig endinsar a l'interior de l'estança. De fet, la gran majoria de les portes estaven tapiades, i Helena ni tan sols s'havia pres la molèstia d'enderrocar-les, llevat de la de l'entrada i el que devia haver estat la recepció del bordell, i que ella, pel que es veia, feia servir de sala d'estar, menjador, cuina, i dormitori alhora.
L'única porta que havia rebentat estava a la dreta de la sala. Vaig deduir que era el servei, encara que honestament, no vaig gosar entrar-hi.
A la sala, en mig d'un desordre total, hi havia de tot: ferralla variada; un cotxet de nadó antic; piles de diaris; caixes de cartró; un parell de ràdios; una televisió Telefunken que tenia tota la pinta de ser en blanc i negre; una fusta atrotinada de planxar; un parell d'escombres..., i així podria continuar descrivint tot el que Helena havia anat arreplegant amb el pas del temps.
Però res de tot això va cridar la meva atenció, el que m'havien dit que cerqués havia de ser quelcom evident, més concret.
En donar una segona ullada general a l'estatge, al fons, a la dreta, em va sorprendre veure una calaixera de les d'abans. Semblava de noguera, i malgrat la pols i el deteriorament que patia, és veia que era, o havia estat, un moble de qualitat, robust.
M'hi vaig acostar, la resposta havia d'estar allí, la resta era més que previsible.
Hi havia dos calaixos a la part de dalt i dues portes al mig. A sota, un sol calaix de banda a banda, d'aquells amples i fondos.
Mentre els gats anaven ronsejant al meu voltant, vaig obrir el primer del calaixos de dalt; no hi havia gran cosa; un pilot de roba vella, un Santcrist d'acer inoxidable enganxat a una pedra, unes quantes estampes, un breviari i un rosari.
Vaig obrir el breviari, no hi havia res, llevat d'una senzilla dedicatòria a la contraportada "a la meva filla Helena, de la seva mare".
No era aquí el que estava cercant, i després de deixar-lo una altra vegada al seu lloc, vaig obrir l'altre calaix, estava curull de revistes velles, i manyocs de fils de tots els colors. A continuació, vaig obrir el de sota, estava ple de discos dels d'abans, dels de vinil, unes quantes cassettes i poca cosa més.
Aleshores vaig intentar obrir les dues portes del mig, però, sorprenentment, estaven tancades amb clau. Em va estranyar, així que, forçant-les amb un ganivet que duia, vaig aconseguir obrir-les.
A dins hi havia dues separacions fetes amb fulloles i tot el seu contingut era, única i exclusivament, llibres, apilats els uns sobre els altres, però curiosament, molt ben col·locats.
En començar a inspeccionar-los em van sorprendre els autors: Sartre; Niestzche; Leibnitz; Kafka. Era extraordinari, un compendi de Filosofia a la calaixera d'una pidolaire! Massa filòsofs perquè fos una simple casualitat.
Reconec que em va sobtar, però vaig continuar inspeccionant, tenia la percepció que anava pel bon camí.
A l'altre separació, la de la dreta, déu ni do: Flaubert; Mann; Papini: Mauriac; Pla; Camus. Tampoc era una selecció casual, no hi havia res de casual en aquell tros de calaixera. A més, els llibres estaven nets, estranyament nets, gairebé sense pols, i col·locats amb molta cura, excessiva si ho comparem amb la resta de l'estança.
Un cop mig refet de la sorpresa que m'havia provocat la troballa, em va cridar l'atenció un dels llibres, es tractava d'una edició que desconeixia de A l'est de l'Edèn de Steinbeck, i com que no era el de sobre de tot, en agafar-lo, em varen caure al terra tres o quatre llibres.
Aleshores em vaig adonar que darrera les piles hi havia, dretes, una o dues llibretes. Vaja!, més sorpreses - em vaig dir -
A mida que anava traient els llibres, apareixen més llibretes. Finalment, en aplegar-les i contar-les, n'hi havia tretze en total, totes iguals, d'aquelles ENRI, anellades a l'esquerra, i amb les tapes granats.
Després de tornar a posar els llibres al seu lloc, agafant-les, vaig enfilar cap al carrer, però més que no pas l'excitació de tafanejar-les per tal de saber-ne el seu contingut, era l'atmosfera de la casa que se'm feia cada vegada més irrespirable.
Un cop fora, em vaig asseure a un vell banc de fusta que hi havia al bell mig del pati, ombrejat per un parell de roures, i agafant a l'atzar una de les llibretes, la vaig obrir encuriosit.
Amb lletra grossa i ferma, un títol, "La mort de l'avi", tot passant fulla, una lletra menuda però de bona cal·ligrafia, començava a explicar una historia.
En agafar una altra llibreta i mirar-ne el títol, "Els Falziots" vaig comprendre de seguida, però vaig seguir obrint-ne per estar-ne segur. Sí!, anava bé, els títols de les restants eren més que eloqüents: "Cançó de Bressol", "Una Guitarra", "Me'n vaig a peu", "Paraules d'Amor", "Cançó de Matinada"... Era extraordinari, tenia a les meves mans tretze llibretes, i cada una un relat que tenia per títol una cançó d'en Joan Manuel Serrat. Era evident que ho havia escrit la pidolaire morta.
Estava convençut que havia trobat el que el meu Director volia, i em preguntava com ho havia intuït, o, potser ja ho sabia?
Anava de descobriment en descobriment i de misteri en misteri. Astorat, amb les llibretes sota el braç, vaig abandonar la casa.
Mentre em dirigia cap al diari, el cor em bategava: havia trobat el que m'havien demanat, però la veritat és que no era el què esperava, de fet, no sabia què havia de trobar.
Només entrar al despatx del meu director, vaig notar que s'emocionava en veure les llibretes. No ho va poder dissimular, gairebé les acariciava amb mans tremoloses, però no vaig dir res, restava expectant, pendent de la seva reacció.
En passar una estona, amb el silenci absolut com el nostre únic company, les col·locà curosament una sobre l'altra en dues piles, i després, mirant-me als ulls, va dir-me:
- Gràcies, moltes gràcies! Sap? aquestes llibretes tenen una historia molt llarga i trista al darrera, en la que és evident que jo hi he tingut molt a veure, però m'agradaria que primer les llegís vostè i, desprès, si vol, li ho explicaré, encara que crec que no farà falta. Aquí hi és gairebé tot.
Jo no sabia que dir, ni quina decisió prendre, però li vaig fer cas i, agafant les llibretes em vaig acomiadar apressadament d'ell, dirigint-me cap a casa meva.

Em va portar tota la tarda del dissabte posar-les per ordre i llegir-les totes, i m'he permès de picar-les a l'ordinador per tal que vosaltres ho pugueu llegir també; si us plau, és clar, encara que, quan ho feu, hauran passat més coses, i espero que sigueu comprensius amb els seus personatges.
Tots tenim un passat, i moments foscos, d'aquells que no ens agrada gens parlar, i que, gairebé sempre, intentem oblidar.
Doncs bé, aquí tenim una persona que ho explica, i ho fa amb tota honestedat, sense embuts. Potser amb un cert to victimista, però el seu estat anímic tampoc dóna per excessius optimismes, ni massa retòriques literàries, i crec que, com a mínim, es mereix tot el nostre respecte.
Encara no n'he parlat amb el meu Director, ja ho faré demà, però és evident que ja las ha llegides, o si més no, en sap el seu contingut...


Cançó de matinada

-----------------------------------------------------

Ens ho ha de dir
la veu tremolosa i trista
d'un campanar...


Estimat Lluís:

Si alguna vegada arriben a les teves mans aquestes llibretes, voldrà dir que jo ja no hi soc. I no sé si el fet de recordar el passat serà bo o dolent.
Saps, si m'he decidit a donar aquest pas és perquè ho necessitava. Ara que la mort m'envolta i abans no caigui en un estat de deixadesa definitiu, he decidit posar per escrit part del que ha estat la meva vida.
No és que em sàpiga molt de greu morir-me. Viure és tot el contrari del que he fet des que em vares deixar, i no vull, amb aquests escrits, fer res més que descarregar tot el meu desencís, tota la meva frustració, davant el fracàs que ha estat la meva existència.
No et culpo de tot el que m'ha passat, no seria just, però sí és cert que em vares deixar en el moment més difícil, quan més et necessitava.
No! No és just donar la culpa als altres dels nostres propis errors o de les nostres mancances. Reconec que és pràctic i soluciona molts problemes, però no ho és de just. Només un mateix és víctima i culpable dels seus propis errors, encara que em pregunto quin va ser el meu: Potser estimar-te massa, pensant més en tu que en mi mateixa, potser no vaig ser prou decidida, o em va mancar valor.
Ja no ho sé Lluís, els records s'esvaeixen, encara què, el que si tinc molt clar és que hauria pogut fer molt més del què he fet, que he sigut massa dèbil, i no he sabut reaccionar en moments determinats amb la fortalesa necessària; per tant no vull que et sentis culpable, encara què es cert que potser tot això m'ha passat per no tenir la teva força al meu costat.
Em sentia tan segura vora teu, res em feia por i tot era possible, honestament, aquest punt és l'únic del que et pots sentir culpable, del fet d'haver-me deixat.
T'escric de matinada, amb l'única companyia d'una espelma i una munió de gats que comparteixen la meva soledat. Saps, em costa molt dormir i les nits d'insomni, et puc ben assegurar, que són infinites, Lluís, i els dies llargs i feixucs.
Aquest és l'extrem de degradació al que he arribat, però ja t'he dit que no és pas del tot culpa teva, llevat del moment inicial de la meva decadència, quan més et necessitava.
Insisteixo en que seria massa fàcil i mesquí alhora donar-te a tu tota la culpa, i potser, a través d'aquests relats que vénen a continuació, és possible que trobis la resposta a las preguntes que jo no he sabut contestar-me durant tots aquests anys, en què, estant tan a la vora l'un de l'altre, hem estat alhora, tan i tan allunyats.
De fet, ara ja no m'importa, però si que vull deixar-ho escrit, al cap i a la fi, és la meva vida, trista i vulgar, però és tot el que tinc. Tan sols puc deixar-te uns quants records, els més rellevants, i poca cosa més, la meva vida es pot resumir en molt poques pàgines Lluís, poques però feixugues.
Quan llarga pot arribar a ser una vida, i quan curta, segons et vagi. A mi se m'ha fet molt, molt llarga, encara que ara que la fi s'acosta, m'envaeix una certa tranquil·litat, la percepció que ja està, que s'acaba tot, que per fi el cos i l'esperit descansaran eternament, i en pau.
De l'únic del que realment em puc donar la culpa, és d'haver abandonat la lluita, de no haver resistit més. Però estava tan cansada, Lluís, - crec que ho entendràs més endavant - que ja no em sentia amb forces per continuar, i va arribar un moment en què, simplement, vaig llençar la tovallola.
Ho sento, ja sé que podia haver reaccionat d'una altra manera, ser més valenta, però no vaig ser-ne capaç, i ha estat així com he anat a parar on sóc ara.

He escollit per a cada tros d'aquesta vida una cançó d'en Joan Manuel Serrat, i no ha estat a l'atzar, a tots dos ens agradava molt, i penso que és el més escaient per il·lustrar-la. Ah! i una per a cada llibreta. No sé si és exagerat per part meva, però en aquests moments no tinc ni idea de què hi posaré, a més, en vaig trobar moltes dins d'un contenidor. De fet, et sorprendries de tot el que és pot arribar a trobar dins d'un contenidor. Adéu Lluís, et deixo, ja s'està fent de dia i el foc s'ha apagat, haig d'anar a buscar més llenya i alguna cosa per menjar, em fa mal l'esquena i les cames gairebé no m'aguanten, però no vull que sentis llàstima de mi, jo he triat aquesta vida i aquest final, per tant, en soc l'única responsable. Simplement intentaré explicar-te tot el que m'ha passat durant aquests anys, per tal de descarregar-me una mica del meu propi desencís, de tot allò que podia haver estat i no va ser.
De quan era jove i bonica i tenia el mon a les meves mans, i de cop, tot aquest mon se'm va ensorrar d'un dia per l'altre.

Sincerament teva,
Helena.




...I ara jo canto de matinada
la vila és adormida encara.




Cançó de Bressol
-----------------------------------------------------


Por la mañana rocío
al mediodia calor,
por la noche los mosquitos
no quiero ser labrador...



Encara recordo perfectament el dia que et vaig conèixer, fou pel casament de la tieta Enriqueta, a Can Prat.
Ho recordo molt bé, atès que era el primer casament al que anava, i em feia molta il·lusió. Imagina-t'ho, en aquella època tan gris i fosca, un casament era un fet extraordinari.
La meva mare em va fer dues trenes, amb uns llaços color de rosa que feien joc amb el vestit de la mateixa tonalitat. Estava ribetejat amb unes puntes blanques i ple de brodats al to, ah! i uns mitjons calats amb unes sabatetes de xarol.
Ai Senyor! em sentia com una princesa.
El meu pare, que sempre em deia princesa de l'estora, aquell dia, en agafar-me tot aixecant-me i mirant-me als ulls em va dir:
- Helena, has pujat de nivell, ara ja no ets la princesa de l'estora, si més no, ho ets de tota la ciutat, estàs preciosa. I em va fer un petó a la galta.
Perdona'm, ja sé que me n'estic anant del tema, però és que m'ha agradat recordar aquells moments en que era tan feliç, quan els mal de caps no existien, i tot el món girava al meu voltant.
Tenia raó, molta raó la Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava als dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas.
De fet va ser una setmana premonitòria quant esdeveniments, doncs el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin.
Pel matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.
En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans.
Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.
- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves en compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah! i no t'oblidis l'esmorzar.
La meva mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tan era el que pogués dir, doncs nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava.
La meva mare quan estava conyona, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.
Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet.
Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun que altre vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare.
En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:
- No sents res Helena?, cap soroll diferent?
En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Massagué venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.
- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?
Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:
- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.
Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.
Ho has vist? - em deien -
En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del Circ Mundial.
Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles.
Darrera d'ells, els carromats arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rera l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest.
Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes.
I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls;: mones i micos, molts pòneys i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat.
Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven.
Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.
- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.
L'escola! Se'ns havia oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.
Ens va anar d'un pel arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.
Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a corre cuita i cap la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.
Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.
Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar del cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir corrents a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.
La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap la plaça Taulí.
El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastis i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Mundial".
Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.
Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.
Com fer els hi comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot a l'hora, i es trobava envoltada de públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent.
Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res.
Ja he tornat anar-me'n del tema, perdona una altra vegada, però és que potser l'arribada del circ va ser el primer fet realment important de la meva infància, o almenys el primer del que en tinc consciència.
Bé! érem al casament de la tieta Enriqueta.
Es va casar bastant gran, molt, per a mi en aquella època, doncs ja passava la trentena. Els havia costat prou casar-la. Segons deia la meva mare, era molt "corrida" concepte que en aquell moment no vaig entendre, però ja t'ho pots imaginar. Un "putarrot" que diria la iaia Patrocinio, que el dia que la va anar a demanar el seu futur marit, l'avi Antonio, en intentar besar-la (quan ja li havia demanat per sortir formalment en ella) li va dir - "si vienes a por eso ya te puedes ir, guarro" - Però la Patrocinio era d'un altre temps i d'Olba, que li havies de dir!
Bé, el què et deia, com que el marit de la meva tieta es veu que era molt ric (deien les males llengües que és dedicava a l'estraperlo) hi va anar tota la família, més de cent cinquanta érem, - déu n'hi do per aquells temps de precarietat, temps, en que els àpats eren molt senzills, i el viatge de nuvis acabava a Barcelona. En canvi, al casament de la tieta Enriqueta, ho recordes? hi havia vedella amb bolets i marisc, el xampany, corria a dojo, i el pastís de nuvis era enorme. Ah! I de viatge de noces anaren a Mallorca. Déu n'hi do!
A la canalla ens varen posar tots junts a la mateixa taula, i a tu et van asseure al meu costat.
Saps? estaves molt maco, recordo que portaves una camisa blanca amb un llaç negre d'aquells de vellut, i un vestit blau marí, això si, els pantalons curts, i les sabates de sola de crep, ben enclenxinat, dents i orelles netes, com s'escau en un casament important.
En mirar-me, tímidament vas dir-me - Hola!. Jo, vaig somriure enrogida, i durant tot el dinar ens vàrem anar creuant l'un i l'altre, mirades de reüll.
Recordo que et vaig preguntar quants anys tenies. Dotze, em vas contestar, doncs jo també - et vaig dir - i, a quina escola vas?, a la Divina Pastora, i tu?, als Maristes, i, on vius?, a la Creu Alta, i tu? A Gràcia, i aleshores, després de les postres, mentre ballàvem un "pasodoble" a l'ús dels casaments (això si que no ha canviat gaire) Aleshores, em vas dir si volia ser la teva xicota, i jo, astorada, em vaig limitar a assentir amb el cap, recordo que em vas apressar una mica i ens vàrem mirar als ulls, no calia dir res, tot estava ja dit, i encara avui, després de tant de temps, puc recordar perfectament la força de la teva mirada.
Vàrem descobrir que veníem de diferents parts de convidats, tu del nuvi i jo de la núvia, i per això no ens coneixíem, recordo que em vas dir que podríem quedar el diumenge vinent per veure'ns, i reconec que, malgrat la teva edat, em va sorprendre la manera tan directa que tenies d'anar per feina, i jo et vaig dir que, (beneita de mi) havia quedat amb unes amigues per anar al cinema, que si de cas podríem quedar per l'altre diumenge.
Tu, somrient, em vas dir enigmàticament, - ja ens trobarem...
Després, i mentre tothom ja anava de retirada, em vas donar una flor que havies agafat d'un dels centres de taula. És per a tu, em vas dir, perquè et recordis de mi. I te'n vas anar corrents, com si haguessis fet una malifeta.
Encara conservo la flor, dins de Mujercitas, i ja sé que potser no és el lloc més escaient, però allí és va quedar.
I allí continuarà...




...Por la mañana rocio
al mediodia calor,
por la noche los mosquitos
no quiero ser labrador...




La mort de l'avi
-----------------------------------------------------


No hi ha rialles,
tot son plors...


Recordo que feia molt de fred aquella nit d'hivern en que es va morir el meu avi Joaquim.
Quan jo era petita, sempre en feia molt de fred a l'hivern, les canonades es glaçaven i penjaven llàgrimes de gel de les teulades. La meva mare m'abrigava ben abrigada i amb el "pràctic" que només deixava veure els meus ulls, me n'anava cap a l'Escola.
Tothom anava arronsat pel carrer, caminant apressadament per entrar en calor i traient l'alè fumejant, com si fossin petits fabricants de boira.
Procurava sortir aviat, doncs en comptes d'agafar l'autobús del Martí, anava a peu. Així em guardava els vuitanta cèntims que valia, i me'ls gastava en caramels, encara que els dies que feia molt de fred, m'estimava més agafar-lo.
Quan jo era petita, hi havia molt pocs cotxes, només en tenien quatre rics, i la gent anava a peu o en bicicleta, atemorida pel fred. Alguns que es guanyaven un xic més bé la vida anaven amb moto. El meu oncle Lluís en tenia una amb "sidecar", tot un luxe.
Com que el meu avi estava malalt de feia temps, no sortia mai de casa. Amb l'àvia Maria, tenien un petit braser sota la tauleta on s'escalfaven tots dos contemplant com passava lentament l'hivern de les seves vides.
L'àvia era puntaire i mentre anava fent, ell, passava les hores mirant el carrer, amb la mirada perduda recordant la seva joventut, quan va anar a la guerra civil, i va lluitar amb els republicans a la batalla de l'Ebre.
Saps Helena - em deia - jo conduïa un camió rus, Katiuska li deien, i per la nit anàvem amb els llums apagats per tal que no ens veies l'enemic, transportant menjar i subministres per als soldats del front. No havia disparat mai cap tret - repetia sempre - però havia vist morir molta gent, massa, i massa joves - afegia compungit encara - i és que el records d'una guerra, no es poden oblidar mai, i menys una de tan cruel com la nostra; Es mataven entre germans, i, als pobles afloraven odis larvats durant anys, tots alhora, i tants i tants disbarats que es varen fer a ambdues bandes! Son molt difícils d'oblidar.
T'ho dic tot això Helena - repetia incansable - perquè tu no ho oblidis tampoc, les guerres no s'han d'oblidar, potser és l'única manera que no es tornin a produir, encara que - afegia escèptic - no ho sé pas; de la manera com som els humans, de vegades tinc la sensació que només sabem fer el mal.
Aquestes i altres històries que adornava amb tota mena de detalls, jo, les escoltava embadalida.
Les guerres son terribles - em deia - però encara són pitjor les postguerres, sobretot si pertanys al bàndol dels vençuts, com és el meu cas, Saps? - repetia incansable - nosaltres defensàvem l'ordre establert, el govern legal de la nació i, malgrat aquest aspecte, com que vàrem perdre, resulta que desprès érem els dolents, quan en realitat ho eren els altres, els franquistes. Encara que a les guerres, Helena, no hi ha bons ni dolents, més aviat, víctimes a ambdós bàndols i els que, en guanyar, han escrit la historia, han decidit qui són els bons i qui els dolents.
Jo l'escoltava atentament, però últimament l'asma el cansava de seguida, les histories eren cada vegada més curtes i explicades amb més dificultats; s'ofegava i ja no podia continuar.
Aleshores la meva mare el renyava, i ell no deia res, callava i tornava a deixar la mirada perduda en l'horitzó dels seus records.
L'àvia Maria se'l mirava i movia el cap negativament, però no deia rés, mai deia rés, el cuidava com un nen, el mimava, el consentia. Sabia que li agradava la xocolata i malgrat que la meva mare no volia que en mengés, sovint n'hi donava d'amagat.
Ell me'n donava un bocí tot somrient, mentre intercanviava amb mi una mirada de complicitat.
És el nostre secret - em deia - no li ho diguis pas a la teva mare - ja saps com és, ja saps com son totes les mares, però sempre m'ha agradat molt la xocolata, i estic segur que una cosa tan bona és impossible que faci mal a ningú.
En aquells temps, a principis dels seixanta, l'asma era un mal company de viatge. Els atacs que patia l'avi Joaquim, eren cada vegada més freqüents i, malgrat que la meva mare fent un esforç econòmic important - segons deia sovint - li havia aconseguit una bombona d'oxigen, empitjorava dia a dia.
Jo tenia tan sols dotze anys, i no en sabia res de la mort; El meu món, era l'escola i el carrer, i, malgrat que tot era gris, el meu entorn era de colors. La malaltia de l'avi, però, representava un punt de foscor dins d'aquest món, no ho acabava d'entendre això de la malaltia.
Un dijous al matí, en sortir de classe, Sor Teresa que era la monja que em donava les classes, m'estava esperant. Em va explicar que hi havia un lloc on anava la gent quan es moria i que allí tots eren feliços per sempre més. Que el meu avi segurament hi aniria aviat, però que no havia d'estar trista. Allí estarà més bé que aquí - em deia - allà on anirà estarà bé, no t'has de preocupar, i un dia, tu també seràs amb ell per sempre més.
Mentre ella parlava, feia el cor fort, però en sortir i tornar cap a casa, vaig començar a plorar desconsolada, tant, que una senyora gran, en veure'm tant atabalada, es va aturar al meu costat i em va preguntar què em passava.
Jo, malgrat la meva angoixa, li ho vaig explicar tot i aleshores, la senyora em va eixugar les llàgrimes amb el seu mocador i, donant-me un caramel, va dir:
- No ploris pel teu avi, tothom s'ha de morir, tard o d'hora, ell ja és gran i està malalt, però està ben cuidat, (pel que em dius) i quan arribi la seva hora se n'anirà, però mentre tu el recordis, no morirà mai, i el seu esperit t'acompanyarà sempre. Tant sols se'n va el cos, els records; els fets; aquelles petites coses, les que de veritat són importants, es mantenen vives mentre nosaltres així ho desitgem.
La dona se'n va anar, i jo em vaig quedar un xic més confortada. Llavors va ser quan et vaig tornar a trobar, tot just feia dues setmanes del casament de la tieta Enriqueta, però no t'havia tornat a veure més.
Tu venies de jugar a "joquei" i en veure'm tan atabalada et vas acostar.
- Hola! Què et passa? - vas preguntar-me -
- Què no et trobes bé?
- Sí! - vaig contestar-te - és el meu avi, i t'ho vaig explicar tot.
Tu, seriós, vas comentar que el teu d'avi, s'havia mort feia poc, però que a casa teva, llevat de tu mateix, ningú estava molt preocupat, perquè segons la teva mare donava molta feina i, ara que no hi era, com que es veu que tenia molts diners a la Caixa, el teu pare s'havia comprat un cotxe i no donava la sensació que el trobessin molt a faltar, ans al contrari, més aviat era evident que s'havien tret un pes de sobre.
- Teniu cotxe? - Et vaig preguntar sorpresa -
- Sí! - vas contestar-me ufanós -
- Doncs si que sou rics, - vaig afegir -
Tu, somrient, vas dir que potser un dia m'hi deixaries pujar, i que, allò que m'havies dit el dia del casament de la tieta Enriqueta, era de veritat, que jo era la noia més bonica que havia vist mai, i que aquest any, amb els seus pares anirien de vacances a Blanes, igual que nosaltres, ja que s'havien fet molt amics des del dia del casament. Allí ens podríem veure cada dia, anar a la platja, jugar i ser "nóvios d'estiu", com a una pel·lícula d'un senyor que es deia Berlanga, que havies vist al cine Cervantes.
I te'n vas anar somrient i dient-me adéu amb la mà, mentre jo restava quieta al bell mig de la Rambla, i ja no em recordava ni de l'avi ni de rés, tan sols contemplava la teva figura que s'allunyava lentament, Rambla amunt...




...Tothom plorava,
la mort de l'avi.






Això que en diuen estar enamorat
--------------------------------------------------------------

Això que en diuen estar enamorat
li toca a qui li toca....



Blanes sencer fou el nostre carrer aquell estiu, i era un carrer molt bonic. Encara conservava, en aquella època, una certa frescor, molt lluny de l'atapeïment d'ara.
En aquells temps hi havia més turisme del país que no pas de fora, i l'ambient era molt familiar. Això sí, ja estava ple de botigues on tenien de tot per a la platja i els turistes, i una munió de bars, campings, i gent, molta gent per i de tot arreu, amunt i avall, blancs, vermells o torrats segons el temps que fes de la seva arribada a la platja.
I per sobre de tot, contents. La gent a l'estiu, quan va de vacances, sembla que és més feliç, com si haguessin aparcat, temporalment, els seus problemes i només es dediquessin a gaudir del mar i del sol, o de la muntanya - depèn d'on vagin - Potser es tracta de viure com si una sempre estes de vacances, potser aleshores una persona aconseguiria ser - o semblar - feliç.
Suposo que et semblarà un slogan fàcil, però aquesta era la sensació que tenia aquell estiu a Blanes, en el primer any de vacances a la platja, i a més, al teu costat.
L'apartament dels meus pares estava gairebé al costat del dels teus i aquell estiu..., aquell estiu fou meravellós.
De les vuit del matí fins a les deu de la nit estàvem sempre junts, junts a tot arreu; a la platja, a l'hora de dinar; berenar i de sopar, entre setmana i els diumenges. De fet, de vacances, sempre és diumenge, sense obligacions, amb l'única - si de cas - de divertir-se, de passar-s'ho bé, d'atrapar la vida cada dia i exprimir-la fins l'últim segon, com si fos l'últim.
I succeïren moltes coses aquell estiu, Lluís, moltes i molt boniques. Em sentia tan be al teu costat, malgrat que t'hagués de compartir amb d'altres amics i amigues, que no et deixava ni a sol ni a ombra i, un dia de la Festa Major, a la platja mentre vèiem els focs, em vas fer el primer petó.
Anàvem amb tota la colla, estàvem asseguts a la sorra, i tu, quan el castell de focs explotava, inundant la Palomera de mil fums i mil colors, tot passant el teu braç per la meva esquena, em vas fer un petó a la galta. Jo em vaig posar molt vermella, i, en girar-me, te'l vaig fer als llavis.
Va ser un instant, tant sols unes dècimes de segon, però m'hi vaig atrevir, i tu, tu et vas sorprendre de la meva decisió, i et vas quedar molt tallat.
Els altres de la colla, que se n'havien adonat, començaren a fer bromes, i tu et vas aixecar tot estirant-me de la mà, i te'm vas emportar d'allí...
Va ser un estiu preciós, de pel·lícula, mai havia estat tan feliç, i potser me'n havia d'haver guardat una mica d'aquella felicitat que m'embargava, però, que lluny de mi estaven els esdeveniments posteriors.
Tant se val! El vàrem gaudir i això és el que importa. Saps, malgrat tot, encara soc capaç de dibuixar un somriure quan hi penso, quan en tancar els ulls puc imaginar-me els nostres cossos adolescents corrent per la sorra, feliços i despreocupats.
Recordes el dia que el senyor Josep, el paleta, ens va portar a pescar amb la seva barca?
Vàrem sortir quan encara no havia clarejat, a l'alba, i anàrem mar endins. Després de llençar les xarxes, i mentre esperàvem que s'anés acumulant la pesca, ell ens explicava histories i aventures de mariners, de les quals penso que la meitat eren inventades i l'altre meitat gairebé també.
Però el senyor Josep les explicava tan bé! acompanyat de la boina i de l'inseparable caliquenyo. Històries que, nosaltres, asseguts l'un al costat de l'altre escoltàvem atentament, embadalits.
Ens va explicar també com es podia saber més o menys l'hora per la posició del sol i moltes altres coses que ens fascinaren. Després, cap el migdia, vàrem tornar carregats de peix i marisc. Uns altres pescadors feren sonar la seva sirena en arribar el port, mentre les gavines ens sobrevolaven atretes per l'olor del peix.
El dia era molt quiet i assolellat, tot estava al seu lloc, tot estava bé.
Un cop arribats al port, descarregarem la collita i el senyor Josep ens va ensenyar com posar-la en caixes; primer el gel picat, després les fulles de col i finalment el peix. I que bonic que era! Tant, que no en vaig voler menjar; em feia llàstima, semblava que els seus ulls m'estiguessin mirant amb cara de pena.
N'hi havia un que es bellugava més que els altres, i tu, agafant-lo per la cua, el vas retornar al mar.
Et vaig mirar cofoia, i en aquell moment em vaig sentir molt orgullosa de tu.
No hi vàrem tornar més a pescar, doncs el senyor Josep és va morir de cop, sense cap avís.
- "De repent" va dir la meva mare. - Fumava massa - postil·là una veïna.
Ara en diríem un atac de cor, però ja saps que abans, la gent es moria d'un mal lleig, de repent, o al llit. De fet els metges ho tenien ben fàcil, tres diagnòstics i a fer punyetes.
Malgrat tot, recordo que la seva mort no em va entristir tant com la de l'avi. Tenia fresques les paraules d'aquella senyora aquell dia a la Rambla, i sovint, el recordava amb la seva boina i el caliquenyo, dalt de la barca o de la bastida, les seves dues grans passions.
Després, va venir el rodatge d'una pel·lícula, no me'n recordo quina era, però sé que nosaltres tafanejàvem cada dia, i trèiem el nas per sortir-hi, encara que fos uns segons.
Era de lladres i policies, i hi sortia un actor que és deia Conrado Sanmartin, que en aquella època, era molt popular.
Hi tiraven trets i tot, i la noia protagonista era estrangera. A dalt al castell, on rodaren algunes de les escenes, estava ple de xafarders com nosaltres, admirats davant dels focus, les càmeres i tot el que comportava el rodatge, però no vàrem aconseguir sortir ni en una sola imatge.
No havíem vist mai el rodatge d'una pel·lícula, però tu vas dir que no volies ser artista de cinema, que devia ser molt pesat repetir les escenes una munió de vegades, fins que al Director li semblava que ja estava bé.
I se'n van anar els del cine i es van acabar les vacances.
A l'hora de tornar cap a casa, em va envair una profunda sensació de malenconia. Perquè tot el que és bo dura poc? - em preguntava - i la perspectiva del llarg hivern se'm feia insuportable.
Aleshores encara no sabia que la vida gairebé sempre, és un llarg, trist i feixuc hivern. Bé, de fet, aleshores, no sabia res de res.
Se m'està acabant l'espelma i no en tinc cap més, m'ha agradat recordar aquella època a Blanes. Ara deu haver-hi d'altra mainada feliç com nosaltres en aquells temps. Uns empenyen i altres ens anem retirant; és la vida Lluís, i... ara, et deixo, crec que per avui ja està bé...

...Però no es tracta pas de triar
i toca a qui toca.




pare
-----------------------------------------------------



Pare, digueu-me que,
li han fet al bosc...
que ja no hi ha arbres...



Un cop acabat l'estiu tornarem a la rutina diària. L'escola, els amics, l'anar i venir quotidià; tot aquell ritual que amb les vacances havíem oblidat, i que tan costava de tornar a reprendre. Però, amb el record encara fresc de Blanes, i la teva presència al meu costat, era més assumible. Ens veiem cada dia al matí i a la tarda, ah! i els caps de setmana, quan organitzàvem aquells balls particulars a casa d'en Miquel, que era l'únic que tenia tocadiscs, i entre refrescs, Mustang, Sirex i d'altres, anàvem descobrim la joventut, en el que fou el bressol de les primeres discoteques.
Ens passàvem la tarda ballant, això si, davant l'atenta mirada de mares i àvies, que no perdien pistonada controlant les distàncies entre cos i cos, mentre els homes se n'anaven al futbol, o l'escoltaven per la ràdio. Tu et delies, car eres molt culé, i tenies una orella a cada banda, encara que en aquells temps, el Barça, no és que guanyés gaires coses, si fa o no fa, com ara.
Mica en mica doncs, s'anaren esvaint els records de les vacances i l'acceptació de la rutina diària es feu, si més no, tolerable.
I, sigui per ells mateixos, o en veure que nosaltres tot el dia anàvem junts, els nostres pares refermaren la seva amistat, i era molt freqüent que anéssim a dinar o a sopar a casa dels uns o dels altres, o bé d'excursió, com quan a finals de setembre, tots plegats, anàrem a Castellar de N'Hug a cercar bolets - a caçar-los que en deien per allí -
En aquelles èpoques, com que no hi havia la dèria d'ara per anar a cercar-los, se'n trobaven molts, fins i tot tu i jo fórem capaços d'omplir el cistell, malgrat que érem més urbanitas que no pas de pagès.
El meu pare ens havia ensenyat com s'havien de collir: tallant-los pel soc amb el ganivet, amb molta cura.
Si es tallen bé - deia - l'any que ve al mateix lloc, en tornaran a sortir.
També ens va ensenyar quins eren bons i quins dolents, etc. Ell, era home de camp i hi entenia d'aquestes coses, amb aquell sentit ecològic que no es pot ensenyar, que només té la gent de pagès.
En vàrem collir tants aquell diumenge que, animats per l'èxit, al cap de quinze dies hi tornarem; el temps acompanyava i la temperatura era molt agradable com sol passar a finals de setembre.
Pels voltants de les dotze, nosaltres ja teníem els cistells curulls de rovellons. Voluntàriament, ens havíem separat de la resta per anar fent la nostra, com és lògic i normal en el jovent i, en tornar cap on hi havia els cotxes aparcats, fou quan toparem de cop, brutalment, amb el cos del meu pare estirat al terra, quiet, estranyament i terriblement quiet.
El meu cistell va caure mentre els bolets s'escampaven pel terra, igual que els meus somnis, igual que l'amor que sentia pel meu pare, que restava allí, immòbil, mort, fulminat per un atac de cor.
Em vaig entristir profundament, tot i que no vaig ser capaç de deixar anar una sola llàgrima - el nus que tenia al coll m'ho impedia - i tan sols se'm va ocórrer quedar-me allí, quieta, estirada al seu costat, abraçant-lo i fent-li petons, mentre tu anaves a cercar ajuda.
Després d'un curt espai de temps, que a mi se'm va fer etern, arribares amb els teus pares i la meva mare.
Pobre mare! Es va tombar al nostre costat i ens abraçava a tots dos mentre plorava, cridant el seu nom.
Després, en calmar-se una mica, es va aixecar i asserenant-se, tot apartant-me, li va donar la volta al pare, posant-lo de panxa enlaire i, amb una tendresa que estremia, es va dedicar a posar-li bé els cabells i la camisa, acariciant-lo en silenci, mentre els teus pares anaven al poble a buscar una ambulància.
No deia res, i jo tampoc, tan sols sentia la seva respiració agitada, com sanglotava intentant aguantar les llàgrimes per tal que jo no em poses encara més nerviosa.
Era una situació angoixant, terrible: tots tres sols enmig del bosc, amb el sorollós silenci de qualsevol bosc per única companyia; tan lluny i tan a la vora de tot.
I aleshores fou quan vaig tenir plena i total consciència del que representa la mort d'una persona, la mort d'una persona molt especial per a mi..., el meu pare.
Saps Lluís? jo no estava preparada perquè el meu pare es moris d'aquella manera. Sempre m'havia imaginat que ho faria al llit, com l'avi, i que la lenta agonia li donaria temps d'acomiadar-se de tots, fins a fondre's lentament, mica en mica, sense adonar-se que feia el traspàs definitiu, passant d'un somni a un altre.
Però no fou així i, després de complimentar tots els tràmits reglamentaris, l'enterraren el dimarts al Cementiri de la Salut i ni tant sols fou possible posar-lo a la seva tomba, ja que encara no feia dos anys que s'havia mort l'avi: Va haver d'anar de lloguer, fins que passés el temps preceptiu.
Després si que el vaig plorar, un cop alliberada de la tensió dels primers dies. El vaig recordar molt, com a l'avi i al senyor Josep. Massa morts de gent estimada per la meva edat, i en un espai molt curt de temps. Però jo els recordava a tots per tal que el seu esperit sempre continués amb mi i no morisin mai del tot.
Lentament, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, l'oblit intentava envair-nos a mi i a la mare, però no ho aconseguia, i sovint anàvem al cementiri a veure'l i a portar-li flors. No el ploràvem: - no s'ha de plorar els morts - em deia la mare, només cal recordar-los, respectar-los, i agrair a la vida els temps que n'has pogut gaudir. Havia estat sempre un bon home el meu pare, amb mi i amb la mare. En certa manera, era bastant diferent dels altres pares que jo coneixia, doncs no era gens cridaner ni rondinaire com la majoria d'homes, ans al contrari, sempre estava de bon humor i amb ganes de gresca, i tenia plena consciència del seu entorn i de les coses que realment eren importants a la vida, però se'n va anar molt aviat, massa, als quaranta nou anys. Descansi en pau.




...Pare, no tingueu por,
que ens han declarat
la guerra.





Paraules d'amor
-----------------------------------------------------


Paraules d'amor
senzilles i tendres,
que havíem après
d'antics comediants....



El dia que se'm vares declarar oficialment era un dijous Sant. Ho recordes? - D'aquells dijous Sants de les Setmanes Santes d'abans. De pluja, entrepà, tren i Las Planas, sense cotxes, cinema, teatre, ni, per suposat, ball.
D'aquells dijous Sants en que, malgrat la foscor franquista, tan bé s'ho passava la gent i sobretot els joves, completament aliens a dictadures, repressions i injustícies.
Ai! Lluís, i quants amors es varen forjar en aquelles inoblidables Setmanes Santes, lluny de les Esglésies i dels actes litúrgics.
Se'm fa estrany intentar explicar-ho al jovent d'avui en dia, Com els podríem fer entendre el que significava tot aquell rar exercici de hipocresia col·lectiva, aquell fals fervor religiós: l'abstinència, les processons, tota la parafernalia del poder amb la connivència de l'Església, la justificació de la repressió i el crim a través d'un déu inexistent, creat a imatge i semblança dels assassins de torn, per tal de justificar els seus crims injustificables.
Crec que potser no val la pena intentar-ho. Ells han nascut en la llibertat, lluny d'aquell horror moral. I, esperançadament voldria creure que aquells temps ja no tornaran mai més.
Però potser valdria la pena que ho sabessin, més que res, perquè si ho arribaven a comprendre, donarien més importància al que tenen ara, al fet de poder fer el que vulguin i quan els vingui de gust, sense patir normes absurdes, ni repressions injustes. Encara que, aquest tipus de coses, són molt difícils de comprendre si no s'han patit, si no s'han viscut. I per sobre de tot, no vull que et pensis que estic criminalitzant als joves d'avui en dia. T'ho dic Lluís, perquè des de petita sempre he sentit a dir precisament allò de: "el jovent d'avui en dia... etc. etc." I és clar, en el temps que he viscut han passat varies generacions de joves de catorce a divuit o vint anys i, que vols que et digui; jo sempre els he vist igual; Plens d'il·lusions, de ganes de viure i de canviar-ho tot.
Malgrat tot aquest ambient, nosaltres, érem aliens a aquesta posada en escena, i anàvem tota la colla, curulls d'alegria i ànsies de divertir-nos, ben proveïts d'entrepans i cantimplores, amb l'única finalitat de passar-nos-ho tan bé com poguéssim.
Ens vigilava la meva cosina Júlia, la filla d'en Quimet i la Maria, la germana de la meva mare.
La meva cosina era filla única, tenia ja vint-i-cinc anys i, per l'edat i també perquè era molt entenimentada, era la responsable de tota la resta de marrecs esvalotats. Però com que la acompanyava en Marià, que era el seu promès, no estava gaire per nosaltres i si molt per ell. Això ens permetia fer la nostra sense gaires interferències.
Pobre Júlia, encara no portava ni un any de casada quan aquells malparits li van matar en Marià, que era un tros de pa.
Tot plegat perquè era de Comissions Obreres, i se li va ocórrer anar a una manifestació a Barcelona, per protestar no recordo ara de què. No importa, segur que era una protesta justa, però no eren temps aquells per protestar per res sense sortir-ne escaldat i la Júlia ho sabia.
Vés en compte! - li va dir com si tingués una estranya premonició.
- No pateixis - contestà ell somrient - ja aniré amb cura, això s'acaba, i la fera ja no és tan ferotge.
Però les feres són ferotges fins l'últim alè, i el Marià ja no va tornar mai més. La van avisar de matinada els grisos per anar a identificar-lo, una bala perduda li havia entrat pel coll segant-li la vida, allà, al bell mig de la Via Laietana, sense que cap dels seus aterrits companys pogués fer-hi res.
I era un bon noi en Marià, incapaç de fer mal a ningú; massa idealista potser, ni tan sols era revolucionari, ni hi entenia massa de política tampoc, però a ells això no els importava gens.
Un lamentable accident - li varen dir a la Júlia - encara que, de fet, per a ells era una simple estadística dins la seva macabra feina.
Perdona'm, me n'he tornat a anar d'estudi, però en parlar d'aquell dia, m'ha espetegat de cop la mort d'en Marià, i és que, el fet d'escriure't aquestes ratlles em fa venir tants i tants records alhora que s'amunteguen tots de cop, tot i que, uns més que altres. Aquest fou molt punyent i difícil d'oblidar, encara avui en dia.
Tornem al que t'estava dient abans...
Érem a les Planes i els mes menuts, aliens a aquests petits escarafalls amorosos, jugaven i s'ho passaven d'allò més bé, amb les ganes de gresca i la inconsciència pròpies de l'edat. Jo envejava a la meva cosina mentre feia galindaines amb en Marià i estava molt neguitosa esperant que et decidissis a donar el pas definitiu, atès que encara que feia ja molt de temps que anàvem junts, com s'esqueia en aquells temps i, ara suposo que també, faltava la confirmació oficial; la declaració amb tots els ets i uts, que jo sabia que tocava.
Ho havies dit als teus amics, i en Joan m'ho va dir; per tant no seria cap sorpresa per a mi, però, carai! abans no et vares decidir, et va costar, i molt...
Vas estar ronsejant tota la tarda i jo esperant el moment en que arrenquessis d'una vegada. Bé, jo, i les meves amigues que ja s'ho veien a venir. Però anava passant l'estona, i la tarda es feia interminable.
Finalment, pels voltants de les set, quan ja érem a punt de marxar, aprofitant un moment en que ens quedarem sols, o ens varen deixar sols, en un acte de complicitat, em vas mirar i amb veu ronca, em vas dir que m'estimaves, que si volia casar-me amb tu quan fóssim mes grans.
Malgrat el temps que feia que ho estava esperant, em vaig posar vermella com un perdigot i, la veritat és que no em vaig fer pregar gaire; et vaig dir que si de seguida i, aleshores, tu et vas acostar i em vas fer un petó als llavis. Ja sé que no era el primer, però aquest era oficial, m'entens?
Nosaltres, aliens a tot, no es vàrem adonar que la resta de la colla estava pendent de les nostres accions, fins que esclataren en aplaudiments i crits quan ens vàrem besar.
Tu, en adonar-te'n et vas posar vermell també, però vas somriure i jo, jo, era tan feliç!
Ja érem nóvios de manera oficial. A la tornada, al tren, tota l'estona em tenies agafada la mà, com sempre, però ara era diferent.
Després..., després va passar un temps fins que ens vàrem fer grans, o, això ens pensàvem...



...No en sabíem més,
teníem quinze anys.




El Mocador
-----------------------------------------------------



Aquell senzill mocador
que em vas regalar...



Arribàrem a Pamplona un sis de Juliol del 71, ho recordes?, ambdós teníem vint i dos anys i, malgrat les reticències de la meva mare - eren altres temps -, finalment ens hi va deixar anar - això si - insistint fins l'avorriment en els seus consells i advertències: aneu en compte, vigileu, etc. etc.
Anàvem en el tren tota la colla de sempre. El viatge no se'ns va fer gens llarg malgrat la tardança en arribar, doncs en aquella època - almenys per a nosaltres que no havíem viatjat gaire - era tota una aventura anar de Sabadell a Pamplona amb tren, i sols!
L'ambient durant el viatge, fou extraordinari; es respirava llibertat per tot arreu, encara que, molta de la gent amb qui compartíem el vagó, aliens a les nostres dèries i imbuïts en la seva quotidianeitat, no crec pas que ens entenguessin. Però nosaltres, ai Lluís! nosaltres, Déu meu! Quin viatge! De fet, gairebé no en sabíem gran cosa del que havia passat realment tres anys enrere a Paris, però la rumorologia, encara que tardana pel control polític de la informació, anava esvalotada per tot arreu; estava explotant un temps nou, tot l'espectre del passat s'ensorrava i en l'aire només es respirava, s'olorava, la paraula llibertat.
En arribar a Pamplona, només baixar del tren vàrem tenir plena consciència de l'ambient que es respirava, del que representava estar al bell mig dels Sanfermines.
La ciutat estava curulla de gent, la majoria vestits amb la indumentària clàssica: pantalons i camisa blanca, faixa vermella i mocador també vermell al coll i molts nois amb boina. Carrers i places plens de jovenalla i altres no tan joves, amb un sol objectiu, passar-s'ho el més bé possible.
Bandes de música recorrien els carrers animant l'ambient i, en arribar a la plaça de l'Ajuntament, entràrem a una botiga on vas comprar-me un mocador. Encara recordo el nom de la botiga, Unzu.
- Perquè semblis una autèntica pamplonesa - em vas dir - i a partir d'aquí tot es va desbocar. Durant cinc dies vam comprendre el sentit exacte de la paraula LLIBERTAT amb majúscules. Menjar, beure, fumar, ballar, dormir poc a qualsevol lloc o parterre, era insuficient per reposar forces, però no ens importava: el dia i la nit eren una festa inacabable, enllaçàvem l'un amb l'altre dins d'una festa perpetua.
Al tercer o quart dia, al capvespre érem a la plaça del Castell, i tu anaves amb un pet d'aquells "macos".
No recordo exactament què va passar, però em sembla recordar que tenia a veure amb uns "hippies" de Madrid, als que la policia municipal havia desallotjat d'unes barraques que, d'acord amb els seus propietaris utilitzaven per dormir, i ara vagaven perduts per la plaça sense saber ben bé on anar.
Tu, et vas enfilar a la glorieta que hi ha al bell mig de la plaça, i ens vas engegar un discurs anarco-llibertari, defensant-los, que, de fet, ningú va entendre, potser d'enterbolits que anàvem tots plegats, però com que vares començar a ballestrejar contra la policia municipal, la Guardia Civil, el Govern i tot el que portés gorra i es bellugués, vas triomfar.
Encara ara, no entenc com no et van detenir. Suposo que, en veure que anaves tan torrat, decidiren deixar-te estar. De fet, la policia no estava gaire per la feina, la festa és el primer - devien pensar - a més, hi havia molts estrangers i no podien pas donar una mala imatge de la ciutat.
Ai! Lluís, que maco estaves d'anarquista torrat. Jo et veia com un déu, com un nou Durruti, del que m'havia parlat tantes vegades l'avi Joaquim, lluitant pels marginats i agafant les rendes de la llibertat per a tots nosaltres.
Finalment, quan et vas cansar de fer el beneit, et vas tombar allí mateix posant-te a clapar. La gent va anar marxant i, en quedar-nos sols, em vaig estirar al teu costat, i et vaig fer l'amor.
Tu ni tant sols te'n vas adonar, però estic segura que aquell capvespre vàrem engendrar l'Helena.
I quina manera més bonica de ser engendrada Lluís; Helena, la filla de l'amor i la llibertat, en mig de la follia de l'única festa que hi ha a tot el món.
Ens va despertar la frescor de la matinada, tu no recordaves res, i jo amb prou feines. Estàvem sols allí dalt de la glorieta, havia refrescat i abraçant-nos vam marxar de la plaça carrer enllà.
Un parell de cafès amb llet i uns croissants aconseguiren reanimar-nos i després, tot donant tombs pels carrers plens de gent a tota hora, ens retrobàrem amb la resta de la colla, i la gresca va continuar.
No ens vàrem perdre ni un "encierro", i això que jo tenia molta por veient aquelles bèsties tan grosses i que estaven tant o més espantades que nosaltres; però en Chaves, aquell noi de Cerdanyola que tenia molta experiència, - era el cinquè any que hi anava - ja ens havia explicat com ho havíem de fer per què no ens enganxessin.
- Sobretot vigileu en arribar a l'entrada de la plaça de braus, és el lloc més perillós, poseu-vos a un costat i mireu d'entrar de seguida a dins, no us quedeu al mig, ja que la gent del darrera us pot tombar al terra. Ah! i recordeu que els braus vénen darrere...
Li férem cas, i la veritat és que ens en vàrem sortir força bé: alguna patacada i poca cosa més va ser el resultat de l'aventura. Corríem pel mig de la plaça aliens a tot, embriagats de vida i barrejats amb gent de totes les edats i procedències.
Allí no hi havia racisme, odi ni res de tot això, només ganes de viure, de gaudir de la festa i la llibertat en estat pur.
Després, com passava amb la fi de les vacances i amb totes les situacions en què un s'hi troba bé, es va acabar la festa i, esgotats, malmenjats i maldormits, agafàrem el tren de tornada cap a casa, però, amb la sensació que havíem gaudit d'una festa i d'uns moments que mai oblidaríem.
Saps? al cap de quinze anys vaig tornar-hi. Volia que la nostra filla ho conegués, que sabés que era allí on havia estat concebuda, i, malgrat que la ciutat i la festa seguien conservant tot el seu encant i la seva màgia, ja no era el mateix, Lluís, o millor dit: jo ja no era la mateixa.
No vaig tornar-hi mai més, però aquell mes de Juliol del 71 l'he portat sempre profundament gravat a la retina, i cada any, en arribar el dia set, malgrat tot, el cor se m'eixampla en recordar-lo.




...mai oblidaré
el vell mocador.



Una guitarra
-----------------------------------------------------



Me la van regalar
quan em voltaven...


Recordes quan em vas comprar aquella guitarra?, era la primera que tenia a les meves mans. Tu deies aleshores, que jo cantava molt bé i que si m'acompanyava quedaria més adient. Jo no en tenia ni idea de tocar-la; però tu, amb infinita paciència em vas ensenyar a rascar i els acords bàsics, i entonàvem tots dos les cançons d'en Brassens, Ferrat, Bàrbara, Raimon, o en Serrat.
Mica en mica ens hi anàrem afeccionant, i fins i tot ens atrevirem a fer alguna actuació davant dels amics.
A mi em feia molta vergonya, però, i no és per que ho digui jo, teníem bastant èxit.
Tot anava molt bé, quan de sobte, el meu horitzó es va ennuvolar de cop.
En veure que se'm retardava el període vaig consultar-ho a la meva cosina Júlia, que almenys tenia un xic més d'experiència que jo. Ella és cuidà de tot, i les proves demostraren sens dubte el que ja em temia: estava embarassada.
Em vaig espantar. De sobte, tot s'ensorrava sobre meu, déus! Em vaig fer gran de cop, i a més no tenia ni idea de com reaccionaries, D'entrada ja no sabia ni com dir-ho a ningú; a la meva mare, ni pensar-hi, i a tu, buf! Molt complicat també.
Foren uns dies terribles, plens de pors i incerteses. Per una banda estava contenta, sentia que començava un procés nou dins meu, una vida que mica en mica començava a manifestar-se, però per l'altra estava molt espantada, més que res per la reacció de la gent del meu entorn.
En aquells temps les coses no eren com ara, quan hi ha més comprensió per aquests assumptes, i l'enrenou que es podia organitzar em tenia francament preocupada, el terrible "que diran" ho envoltava tot, i més encara una situació d'embaràs com la meva.
El dia del festival de Canet, ens vàrem emportar la guitarra i allí vaig decidir que t'ho diria. No sabia com fer-ho però si que era necessari que ho sabessis, al cap i a la fi era responsabilitat de tots dos.
Déus! Quin cap de setmana...
Estava ple de jovent, amb ganes de veure i de viure: Hi havia molta policia, els maleïts grisos, però no ens importava, no teníem por de res, i si una ànsia terrible de llibertat, de viure, d'experimentar noves sensacions, i d'escoltar aquelles cançons que ens parlaven de coses quotidianes, de coses que compreníem, tan diferents de la banalitat i la cursileria que estàvem acostumats a escoltar.
Com podríem explicar a la generació actual que vàrem passar de cop de Machin a Brassens, de José Guardiola a Brel, dels Llopis als Stones, de Fidel Prado a Sartre, etc.
Era molt el que vàrem absorbir de cop, i en molt poc de temps. Tot era vàlid i ens ho empassàvem. En qüestió d'un parell d'anys ens vàrem transformar en autèntiques esponges que absorbíem tot el nou pensament, el nou coneixement.
I va ser allí, en aquell entorn anarco-llibertari. Mentre cantava en Rafel Subirachs - no sabia encara com dir-t'ho - però en acabar la versió arravatada dels Segadors, mentre tothom aplaudia entusiasmat, t'ho vaig xiuxiuejar a l'orella, en treure, ben bé no sé d'on, un valor que no tenia. Et vaig dir que estava embarassada, que estava esperant un fill teu.
Tu, apartant-te, vas fer cara d'espantat i, amb l'estupidesa congènita dels homes, em vas preguntar que com sabia que el fill que esperava era teu, que no ho tenies gens clar, que no recordaves pas haver fet l'amor amb mi sense precaucions, etc. etc.
Et vaig mirar, d'aquella manera que els homes no sabreu mirar mai, dolguda, terriblement dolguda i ofesa, i et juro que t'hauria hostiat fins a matar-te d'emprenyada que estava, però en mirar-te als ulls, plorant, et vaig jurar i perjurar que tu eres l'únic noi amb qui havia estat mai, i que estava segura que havia sigut pel Juliol a Pamplona, allí a la glorieta, després d'aquella nit tan esbojarrada, quan vaig creure que eres un anarquista meravellós i tan sols eres un pobre noi borratxo.
Em vas defugir i, en insinuar-me la possibilitat d'avortar, després de donar-te una bufetada, vaig marxar deixant-vos sols a tu i la guitarra que m'havies regalat, (esberlada a la teva esquena per cert). Plorava més de ràbia i d'indignació pel mal que m'havien fet les teves paraules dubtant de mi, que no pas per les conseqüències que comportaven.
No em vas seguir, ni et vaig tornar a veure.
Allí vas restar quiet, mentre jo marxava. Ni tan sols un gest, ni una sola paraula de comprensió. Saps? no m'hauria pensat mai que es pogués ser tan covard, i no sé si amb el pas dels anys has pensat en aquell moment que va marcar, no tant sols els nostre trencament, si no també, el principi de la meva soledat.
Al cap de quinze dies, te'n vas anar voluntari al servei militar, sense tenir el detall d'acomiadar-te. Me'n vaig assabentar pel teu cosí, en Joaquim que, en trobar-me'l un dia, m'ho va dir. Li vaig preguntar si li havies donat una carta, encara que fossin quatre ratlles per a mi, una simple nota de comiat, però va dir-me que no, que simplement te n'havies anat.
No m'hauria pensat mai que poguessis cometre un acte de tanta mesquinesa. Si no podies confiar en mi, en la meva paraula de que la filla esperava era de tots dos, era millor deixar-ho estar; però a partir d'aquell moment, vaig decidir que ja no era teva, Helena seria tant sols meva. I vaig plorar Lluís, molt, i em va embargar una sensació de solitud enorme, tenia la impressió que tot el món s'ensorrava i em queia al damunt, però ho vaig superar, i la maternitat em va donar la força necessària per afrontar-ho tota sola.
Vaig tenir el valor de dir-li a la meva mare, qui malgrat les reticències inicials, ho va entendre perfectament, com una cosa natural, i la vaig tenir, a Helena, la nostra filla, malgrat tot, sense tu...


...Recordo lo mol
que vaig plorar.





Els falziots
-----------------------------------------------------



Que volin els falziots
no vol pas dir
que hagi arribat
la primavera...



I va ser un diumenge d'abril el dia que escollí Helena per venir al mon.
Era un dia de primavera preciós, d'aquells que es donen de tant en tant, radiant, sense un sol núvol al cel, quiet, com si no gosés bellugar-se per no despertar a la meva filla que acabava d'arribar.
Semblava que tot el petit univers que l'envoltava s'hagués posat d'acord per a rebre-la.
Els falziots i les orenetes volaven pels camps verds i florits, escampant la bona nova de l'arribada del bon temps. Tot brollava al meu voltant i la natura obria de nou el vell cercle de la vida per enèsima vegada, com havia fet durant milions d'anys.
En aquella època me n'havia anat a viure a Vilanova del Vallés; havia aconseguit una feina estable a Granollers que em permetia una certa independència.
No és que fos cap meravella la feina ni tampoc el sou, però era suficient per a sobreviure amb certa estabilitat i dignitat. De fet, la il·lusió amb que esperava l'arribada de la meva filla apaivagava totes les mancances que pogués tenir.
Com et deia, vivia a Vilanova, tota sola en un petit pis de lloguer, al carrer de la Palma.
Saps, no vaig voler mai complicar-me la vida amb un altre home, encara t'estimava, i, malgrat que havia tingut més d'una proposta, no en trobava cap que acabés de fer-me el pes del tot, potser escarmentada, o simplement perquè no n'hi havia cap d'interessant.
Ja m'estava bé així i, a cavall de Granollers i Vilanova, amb l'ajuda d'Helena, vaig trobar la tranquil·litat i la estabilitat que tant necessitava.
I n'era tan de bonica l'Helena, Lluís.
Només néixer ja era preciosa, amb uns cabells rossos com el blat i uns ulls enormes que ho tafanejaven tot, les mans, petites, semblaven de joguina, gairebé no plorava mai i és va agafar de seguida al pit.
És important el pit al principi, saps, pel calostre i..., però, no sé perquè t'ho dic això, si els homes no hi enteneu res d'aquestes coses!
Al cap d'un parell de dies, en sortir de l'Hospital de Granollers, la vaig portar a Vilanova, i estirant-la al mig d'un prat li vaig ensenyar la vida que brollava igual que ella per tot arreu. Allà li vaig desitjar que fos feliç, molt feliç, tot el que no havia pogut ser-ho jo.
I m'hi vaig bolcar, Lluís, tan sols vivia per ella, des del moment en que va venir al món, tot era poc per Helena. Fins i tot va aconseguir que jo recuperés la il·lusió i les ganes de viure.
La seva infància Lluís, va representar per a mi, un parèntesi de tranquil·litat i una certa pau interior, que francament, necessitava.
Però es va anar fent gran i jo, malgrat que mantenia una excel·lent relació amb ella, sentia que se m'escapava mica en mica. Tenia altres amigues i amics i ja no era la meva nena.
Creixia molt de pressa - massa - i, malauradament, l'havia de compartir.
Aquest fet em feia sentir una altra vegada rodejada de solitud.
A mida que s'anava creixent, i en certa manera influenciada per l'ambient de l'escola i algun rumor que li arribava pel poble, començà a preguntar-se perquè ella no tenia pare.
Li havia de dir alguna cosa i, reconec que no vaig ser gaire original, com la majoria de la gent que es troba en aquesta situació, suposo. Ja t'ho pots imaginar.
Un diumenge a la tarda que anàrem a passejar cap al Santuari de Santa Quitéria, mentre berenàvem i, en veure d'altres famílies amb els seus fills, m'ho tornà a preguntar, i aleshores vaig improvisar una explicació més o menys raonable:
"El teu pare es va morir quan eres molt menuda, un estúpid accident de carretera, - li vaig mentir - venia de treballar i en adormir-se es va estavellar amb el cotxe, tu tenies poc més d'un any i no te'n recordes.
Són coses que passen, és la vida, etc. etc. "
Però més endavant, quan ja era més gran, un dia em va fer una pregunta davant la qual no es pot mentir.
Volia saber perquè no tenia a casa cap retrat del seu pare, ni tant sols del dia del casament. Ho trobava molt estrany; la mare de la Lluïsa també era vídua i tenia retrats del seu marit per tota la casa, en canvi ella no n'havia vist mai cap del seu pare...
Ja no podia enganyar-la més, i aleshores, demanant-li que s'assegués, li vaig explicar tota la veritat.
En acabar em va abraçar, i mirant-me als ulls, va jurar que mai, mai, i passés el que passés, en volia saber res de tu, ni tan sols conèixer-te.
- No tinc pare i prou - va dir, i després se'n va anar corrents cap la seva habitació, plorant desconsolada.
No hi vaig voler entrar, era millor deixar-la sola, que és desfogués i, confesso Lluís, que aquell dia i en aquell moment, et vaig odiar profundament.
No en vàrem parlar mai més d'aquest assumpte, i no era pas per defugir-lo, simplement, no en vàrem parlar mai més.




...Que volin els falziots
tant li fa al vent,
i tant li fa.


Helena
-----------------------------------------------------


Abocat al balcó,
espero,
despullant l'horitzó,
espero...



I l'esperava abocada al balcó, de dia i de nit, despullant l'horitzó i patint pel més mínim retard.
No et pots ni imaginar com estimava i com patia alhora per la nostra filla. No és passió de mare, saps, però era molt bonica, i molt bona; era dolça, molt falaguera i sempre tenia un somriure als llavis. Helena era d'aquelles nenes que es fan estimar per tots.
Sí! ja sé, ja comprenc que la majoria de les mares diuen i pensen el mateix dels seus fills, però, és que la meva nena ho era, d'especial, Lluís.
A més, era una bona estudiant, l'ànima de l'escola diria jo, i tenia molts amics que sempre portava a casa, omplint-la de jovenalla, o sigui, de vida, i jo veia que tots l'estimaven i n'estaven d'ella, i em sentia feliç.
Va començar a mig festejar amb l'Albert el fill del forner del poble, però jo no hi donava massa importància, eren molt joves encara i, entre l'escola, el teatre i l'esbarjo propi de l'edat la veia créixer sana i feliç, sense maldecaps que l'entabanessin.
Saps, Lluís, veure créixer una filla és preciós, aquella menudalla de a penes un centímetre i mig, que encara esta a mig fer i ja li batega el cor, que es va formant mica en mica dins teu fins arribar a aquest petit miracle que és el néixer, i, quan la tens, l'abraces, i plora, i riu. Després creix mentre la gaudeixes cada moment, i comença a caminar, a parlar, a entendre les coses, i un dia, de sobte, t'adones que ja s'ha fet gran del tot, i que s'escapa mica en mica del teu control, però que encara és teva, part de tu, i que ho serà sempre més, passi el que passi. e l'estimes tant, i vols que sigui tan feliç, que tot és poc, i massa és res.
En complir els setze anys, i trobar una feina a Montornès, em va demanar que li compres una moto per anar a treballar, la combinació d'autobús era dolenta i la moto ideal, que molts amics en tenien, etc.
Ho vàrem discutir llargament - Mira que és molt perillós - que ja saps que hi ha molts accidents (vaig insistir-li), que no hi va tan sols la teva vida, Helena, que darrera hi va la meva - però la veritat és que no li vaig saber dir que no.
I mira que els tenia pànic a les maleïdes motos, però què volies que fes, la majoria dels de la seva colla en tenien i si no li comprava, aniria de paquet amb un altre i encara seria pitjor el remei que la malaltia.
Ella era molt assenyada i sempre em deia:
- Mare, no tinguis por, que ja aniré poc a poc, m'estimo molt la vida i ja tinc massa amics i amigues que l'han deixada per fer bajanades.
Però ni ella, ni la vida, ni jo, comptàvem amb aquell maleït dilluns i amb aquell maleït Seat.
Com cada dia, a les set en punt del matí va marxar de casa amb l'esmorzar a la motxilla i, com cada dia, es va aturar al bar de la benzinera a prendre un cafè i, com cada dia, després d'acomiadar-se dels parroquians habituals, va agafar la moto i s'aturà al semàfor per anar cap a Montornès.
Però aquell dia, aquella noia del Seat anava distreta amb els seus maldecaps, i sense veure-la la va envestir, amb tanta mala sort que la va enviar al bell mig de la carretera, en el mateix moment que travessava un tràiler.
Va morir a l'acte, esclafades ella i moto, tan sols unes dècimes de segon per adonar-se que per a ella tot s'havia acabat. I era tan jove, Lluís, i tan bonica, i tan bona nena, i tothom l'estimava tant.
La vaig plorar molt de temps, molt, no tenia valor per anar a la feina, ni per sortir al carrer, tan sols pensava en morir-me, però una veïna, la senyora Magdalena, es va compadir de mi i em portava quelcom de menjar i, de pas, intentava consolar-me.
Però tot era inútil, estava immersa en una depressió terrible.
No et pots ni imaginar la tristesa que representa la pèrdua d'una filla, Lluís, l'alteració de l'ordre natural de les coses és una de les terribles injustícies de la naturalesa, potser la més cruel de totes, i jo ja no tenia cap motiu per viure. Sense Helena em trobava totalment buida, seca de llàgrimes i amb el cor glaçat.
Un dilluns al matí, vaig prendre la determinació d'anar-me'n. No sabia on, però ja no podia estar ni un minut més en aquell pis que em recordava a cada instant l'Helena.
I vaig marxar...



... Espero per Nadal
i per la Magdalena,
que torni Helena...


Me'n vaig a peu
-----------------------------------------------------


Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors...



No podia suportar el dolor de la pèrdua de Helena, sentia dins meu un buit terrible, impossible d'omplir; un estat de desesperació angoixant que m'impedia continuar fent la vida normal i, un dia en anar a la fàbrica on treballava els vaig dir que plegava, que no podia continuar treballant sense esma ni ganes.
Ho van entendre, i la veritat és que es portaren molt bé amb mi, i així fou com vaig marxar de Vilanova.
Ho vaig fer a peu, necessitava pensar, analitzar la meva situació i decidir quina determinació prenia.
No va ser fàcil, Lluís, tenia un sens fi de dubtes i mals pensaments rondaven pel meu cap, però no ho vaig fer, no em vaig treure la vida, em calia seguir viva per a mantenir el record de la meva filla, fer el que m'havia explicat aquella bona dona quan la mort de l'avi, aquell dia al bell mig de la Rambla.
Necessitava no morir jo, perquè ella no acabes de morir del tot, i saps, tancava els ulls i encara la podia veure, somrient, plena de vida, però en tornar a obrir-los, la crua realitat em tornava al meu lloc, augmentant el meu estat d'angoixa.
Sí! ja sé que et pensaràs que és una bajanada, però estava tan sola i em sentia tan desesperada, que ni tan sols em quedaven llàgrimes per plorar-la, només sentia la imperiosa necessitat de marxar, de fugir. El lloc era el de menys, però ja no podia resistir més el pis de Vilanova.
Perdona la reiteració, però voldria que entenguessis que varen representar per a mi aquells dies, de dubtes, angoixes i desesperació.
Sense presses, vagant per la vorera de la carretera, amb un fat en el que portava les quatre pertinences més imprescindibles i després de retirar de "La Caixa" els pocs diners que hi tenia, em vaig dirigir a Anoharra, a casa la mare i, malgrat que va insistir que em quedés amb ella, li vaig dir que no, que necessitava estar sola i que es cuidés ella de malvendre les quatre coses que tenia al pis. Vaig instal·lar-me a la casa de meuques abandonada a les afores de la ciutat.
Passat un temps, la meva mare em va localitzar.
En aquella època encara vivia amb una certa dignitat i durant la tarda que compartirem, allí, assegudes al pati, sota els roures que ens feien ombra, m'insistia per tal que me'n anés d'allí, a casa seva, però jo no volia.
No ho entenc, filla - insistia - aquí no arreglaràs res ni li tornaràs la vida a l'Helena, m'agradaria que vinguessis a viure amb mi, ens faríem companyia, pensa que jo ja sóc gran i cada vegada em puc valer menys per mi mateixa, però si tu no vols, et comprenc. És la teva voluntat, ja saps que pots comptar amb mi pel que sigui.
I se'n va anar...
La seva figura menuda s'allunyava pel camp de blat ple de roselles, es veia fràgil, i cada vegada més petita, i jo n'hi tan sols m'havia adonat que ja érem de nou a la primavera.
No la vaig tornar a veure més, fins que al cap d'un temps, - el temps és un concepte relatiu quan no hi cap motiu per pensar-hi - un dia al mati, la Montserrat, una veïna a qui la meva mare havia confiat on era jo, va venir a visitar-me per comunicar-me la mort de la mare.
No la vaig plorar, ja no em quedaven llàgrimes, només em vaig acostar a casa seva per recollir alguns objectes personals d'ella i els llibres que em guardava de quan jo era joveneta.
L'endemà al matí vaig anar al cementiri, no a resar, ja saps que no hi crec jo en aquestes endergues, però si a dir-li adéu per última vegada.
Havia estat una bona dona la meva mare i necessitava acomiadar-me d'ella.
I estava allí sola, un dilluns al matí...
Quina pau s'experimenta en els cementiris, quina sensació de tranquil·litat, és com si el temps s'aturés, i una, de sobte, s'adona de la futilitat de la vida, i oblida les dèries i les petites bajanades que ocupen la nostra quotidianeitat.
És la constatació de l'única veritat real i tangible de la nostra existència, hem d'acabar aquí i per tant, en aquest feixuc camí que ens hi ha de portar, hem de saber triar el gra de la palla i centrar-nos solament en allò que és important, i potser l'ùnic important és estimar i ser estimat. La meva mare havia estat important per a mi, Lluís, i mira, amb això no estic d'acord amb Ciorán: donar la vida, malgrat tot, és una de les poques coses boniques, importants, que fem, i la meva mare n'és l'exemple.
Li vaig deixar unes flors, agafades d'una altre tomba que n'anava sobrada, i em vaig acomiadar d'ella.
Ja no tenia res que em lligués al món, ara estava sola del tot, només em quedaven els records i una profunda sensació de tristesa.
Poc bagatge Lluís, ja ho sé, però és el que hi havia.




...Me'n vaig a peu,
que el camí fa pujada,
i a les vores hi han flors..



Quan arriba el fred
-----------------------------------------------------


Quan arriba el fred
s'amaguen les fulles...


Hi ha un fred pitjor que el de l'hivern, Lluís. És el fred de l'ànima, de la tristor infinita que t'envolta quan ja ho has perdut tot, quan ja no tens res, ni tan sols la mínima auto estima per continuar endavant.
I és terrible, saps. A més, ja no pots tornar enrera, la degradació s'accelera i caus en el pou de la misèria i la indiferència.
En acabar-se'm els diners, vaig decidir començar a demanar pels carrers, i mira, la veritat es que ni tan sols em feia vergonya, a part que els necessitava per menjar.
Aleshores, des de l'altra banda, em vaig adonar que la gent era molt més generosa del que em pensava, i és que darrera de cada pidolaire hi ha una historia - trista sovint - i la gent, immersa en els seus propis maldecaps quotidians i la picaresca - que n'hi ha - no sol fer-ne gaire cas.
Però a mi, suposo que se'm devia notar molt que ho necessitava de veritat, i sempre hi havia algú que em deixava anar xavalla, o bé em convidava a prendre un cafè amb llet i una magdalena, Quan no tenia prou diners, recollia quatre cartrons, o qualsevol cosa que pogués representar algun ingrés, i així anava tirant.
Però quan al capvespre tornava a la casa de meuques, la soledat m'envoltava i els records s'amuntegaven sobre meu d'una manera insuportable.
La soledat es terrible Lluís, t'obliga a pensar, a recordar tot allò que voldries oblidar, i en el meu cas, feia mal, molt de mal.
Un divendres al capvespre, mentre estava al carrer de Gracia, pidolant com sempre, et vaig veure.
Estaves aturat davant d'una sabateria, aquella que fa cantonada amb al carrer de Sant Antoni, mirant l'aparador.
El primer impuls va ser acostar-me, però vaig - i si anés confosa i tan sols fos un miratge? - però no!, en fixar-m'hi detingudament vaig cerciorar-me que eres tu.
No havies canviat massa, alguns cabells blancs i un xic més de panxa, però n'estava segura que eres tu, el mèu Lluís.
Per un moment em va temptar l'idea de cridar-te i identificar-me, però la crua realitat del mirall de la sabateria en reflectir la meva imatge despellissada em va fer canviar d'opinió.
¿Quan de temps feia que no em mirava en un mirall?. Déus meus! em va envair un esglai en veure'm. Aquella deixalla que es reflectia implacable en el mirall de l'aparador, era jo.
Em vaig espantar, i apretant a córrer, no vaig parar fins arribar a casa.
A casa! Un eufemisme com un altre. Saps, no m'he mirat mai més a cap mirall de cap aparador, ho evito, i penso que ho pots entendre perfectament. El problema dels miralls és que et reflecteixen exactament tal com ets, sense trampes, sense enganys.
I fou en aquest moment quan encara em quedava una certa lucidesa, que vaig decidir escriure aquestes petites memòries.
Saps, no ho havia entès mai això de que la gent expliques la seva vida a tothom, però, de fet, jo tan sols t'ho explico a tu, o potser a ningú, no ho sé, i ni tan sols sé si m'importa, o si t'importarà a tu en cas que arribin a les teves mans; però necessitava fer-ho per deixar-ho anar tot, treure-ho del pap.
Aquesta decisió m'ha alegrat una mica en aconseguir recordar, a part dels dolents, els bons moments dels que vaig gaudir durant el meu pas per la vida, en aquests anys en que, més bé o més malament he anant arrossegant la meva existència. De fet, uns i altres han estat part de la meva vida i ara, m'agradaria molt poder dir allò de "ha valgut la pena", però ho sento; llevat dels anys que vaig aconseguir gaudir d'Helena, la resta no ha estat així, almenys en el meu cas.


...Quan arriba el fred
tot es mor.



Fins que cal dir-se adéu
-----------------------------------------------------



Es varen dir,
cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà
de les paraules...


I això és tot Lluís, crec que el més important ja t'ho he explicat i lamentaria que, en algun fragment de tot el que he escrit, pogués donar la sensació de rancúnia o venjança per la meva part. Si és així, et ben juro que no ha estat pas aquesta la meva intenció, tan sols tenia la necessitat imperiosa, vital, d'explicar-ho, de recordar el que ha estat la meva vida, i el que hauria pogut ser en unes altres circumstàncies.
Estic segura que recordes perfectament la lletra d'aquesta cançó, ens agradava molt i fixa't que, ironies de la vida, ni jo, i crec que tu tampoc, hem fet cas del que ens deia en Serrat, i ara ja és tard, molt tard. L'hivern ja és aquí i aquest no crec que el superi.
I mira, malgrat tot, encara que m'agradaria molt tornar a veure la primavera, veure com el camp es posa verd i les flors de mil colors envaeixen els prats que s'omplen de papallones, d'orenetes i falziots, ja m'està bé així.
Si!, ja sé que aquesta primavera que ve no la veuré, que me n'aniré en la grisor i la foscor de l'hivern. No em sap pas greu, crec que és el més escaient amb el que ha estat la meva vida i, disposada a anar-me'n, em sembla bé que sigui així. Saps, deu ser molt trist morir-se a la primavera, Lluís, com li va passar a la meva Helena.
Voldria dir-te moltes més coses, però estic cansada, i crec que ja n'hi ha prou, que ja està bé. A més, dec haver caigut en tantes contradiccions, tantes incongruències, que no vull insistir-hi més. Pensa que malgrat tot, sempre t'he estimat...
Adéu Lluís, pensa en mi, recorda'm quan era jove i bonica, quan tots els somnis del món voltaven pels nostres caps, quan encara érem capaços de guanyar temps al somnis, d'esgarrapar vida a la vida i d'anar molt més enllà de les paraules...
Sincerament teva,
Helena Subirats.



...Ser tal com som
de soca-rel,
cremar les naus,
navegar a pèl,
a cavall de la cresta de l'onada.



EPÍLEG
-----------------------------------------------------


En acabar de llegir les histories de la malaurada Helena, el diumenge al matí vaig telefonar al meu Director.
És va posar al telèfon, en reconeixer la meva veu semblava nerviós, i li vaig dir:
- Hola, ja ho he llegit tot, però abans que en parlem, si vostè ho vol, hi ha una cosa que em te molt intrigat; l'importaria dir-me com sabia que Helena, era conscient que vostè en sabria de l'existència de les llibretes?
Va restar un moment callat, sentia la seva respiració a traves de l'aparell, finalment em va dir:
- Miri, perquè no ve a casa, li ho contaré tot.
- Li sembla que ho faci ara? - vaig preguntar ansiós.
Va tardar uns segons a contestar, però finalment va dir:
- Sí, pot venir ara, crec que li dec una explicació...
Com podreu comprendre, intrigat com estava, m'hi vaig adreçar de seguida.
En arribar, la porta estava oberta, ell m'estava esperant al seu despatx, se'l veia abatut, i em va fer el gest que m'asseies.
- Gràcies per venir - em va dir -
Va restar uns instants callat, com si no sabés per on començar, però finalment, alçà els ulls i mirant-me fixament, em va dir:
Sap Ramon, una de les pitjors coses que poden passar-li a un a la vida és que, en un moment determinat, la part més fosca del teu passat et caigui a sobre de cop, recordant-te tot allò que vas fer malament, tot allò del que no et sents gens orgullós, i que havies intentat oblidar a base d'anys. I, quan aquest fet succeeix, la sotragada és brutal, terrible.
- Veurà, en arribar-me l'informe de la Policia, arran de la mort d'Helena, (que no va fer-ho per casualitat o per rutina). Malauradament la mort d'una pidolaire no porta tant d'enrenou, llevat que un sàpiga qui, i on viu aquesta persona, com era el meu cas.
Aquell dia que Helena em va veure al carrer de Gràcia, i que es va pensar que no l'havia reconeguda, em vaig adonar, o millor dit, vaig sospitar que podia ser ella; tenia un gest molt característic quan es posava nerviosa, es fregava l'orella, i tenia uns ulls enormes i burletes com els de la Guillermina, encara que el temps i les penalitats els hi havien entristit.
No vaig necessitar fer massa investigacions per certificar que era ella i saber on vivia, però no vaig ser capaç de presentar-m'hi i parlar-li.
No vaig gosar.
- I? - vaig preguntar per saber on volia anar a parar.
- No vaig fer res, una altra vegada em vaig acovardir, com el dia de Canet.
Es va aixecar.
- Perdoni'm, no l'he convidat a prendre res, vol una cervesa, o alguna altra cosa.
Li vaig dir que si, que ja m'estava bé la cervesa, el que volia era que acabes d'explicar-m'ho tot.
Va tornar de seguida amb dues ampolles, i desprès de beure'n un glop, es va asseure i continuà...
- El dia que la van trobar morta, - feia al menys deu o quinze dies que ho estava - la policia em va avisar, (car tenia molt bona relació amb González, el seu cap, a qui havia explicat una part de la història). Hi havia un sobre a la meva atenció, que ell em va entregar.
Era una nota de comiat, molt senzilla, colpidora, que preferiria guardar per mi sol, és tot el que li demano, vull que aquesta nota es quedi per sempre amb mi. Ho entén?
Vaig assentir, ell va continuar explicant la història...
- Després de llegir la nota, en anar a la casa abandonada i trobar les llibretes, no vaig gosar agafar-les, no era just, algú ho havia de saber, almenys una persona, havia de saber que havia estat un covard, abans, quan la vaig abandonar, i també anys després en retrobar-la. Aleshores vaig pensar en vostè.
- I ara que ho sap tot, faci el que vulgui i digui'm el nom del porc si li plau, però ja és tard, massa tard. Tan sols puc plorar-la; i com deia Helena, recordar-la, a ella i a la filla que mai vaig arribar a conèixer, perquè almenys, mentre jo visqui, no morin del tot.
Em vaig aixecar, deixant les llibretes sobre la seva taula, estava corprès, i li vaig dir:
- No es preocupi, no diré res a ningú, ja ha patit prou, encara que li agrairia que el dia que vostè falti, em permetés publicar-ho, per Helena, i per la seva filla.
En aixecar-se per acomiadar-me, em va dir:
Té tot el dret a fer-ho, faci el que cregui oportú.
No el vaig tornar a veure. L'endemà ja no es va presentar a la feina, i no es va saber res més d'ell fins que, al cap d'uns anys, dos concretament, la seva germana va contactar amb mi per dir-me que havia mort, i que tenia una nota d'ell adreçada per a mi, juntament amb les llibretes de l'Helena, i que li havia insistit molt en que tan sols me les fes arribar quan ell ja no hi fos.
Li vaig agrair la seva visita, lamentant la desaparició d'en Lluís que, segons ella em va dir, no va patir gaire, atès que l'Alzheimer el va atacar fortament i l'últim any gairebé no s'assabentava de res, però que abans va escriure la nota i li va donar les instruccions pertinents per a quan arribés el moment.
En marxar la dona, apressadament vaig obrir el sobre, era un senzill paper quadriculat, escrit amb llapis.
La nota deia així:
"Apreciat Ramon:
Tal com li vaig dir en l'última conversa que vàrem tenir, un cop jo no hi sigui, pot fer-ne l'ús que consideri oportú de les llibretes, i crec que és de rebut que ho publiqui, car, almenys la historia de l'Helena i la seva (no goso dir meva) filla, ens sobreviurà, i així el seu record és mantindrà mentre algú obri les pàgines del seu llibre.
Sap, els llibres no moren mai, contenen l'eternitat que tots cerquem incansablement, i la seva memòria perdura en el temps, sempre que algú tafaneja entre les seves pàgines.
Crec que el mínim que puc fer per elles, per redimir-me, encara que tard i malament, és demanar-li que ho publiqui.
Lamento profundament haver-lo defraudat. Un home fa el que pot, i li ben asseguro que viure, és molt difícil.
No li demano que resi per mi, igual que Helena no crec en aquestes histories, però si li demano que intenti comprendre que tan sols he estat un home que es va equivocar, i li ben asseguro que ho he pagat car, molt, molt més del que es pugui arribar a imaginar mai. Gràcies per tot, atentament:Lluís Puigdellivol"

I això és tot.

No se si us semblarà bé, però em vaig encarregar que els cossos d'en Lluís i Helena reposessin junts al costat de la seva filla, en el petit cementiri de Vilanova del Vallés, darrera del Santuari de Santa Quitéria.
Si algun dia hi aneu, no hi busqueu cap inscripció, no hi és. Millor dit, no amb els noms que us he dit. Però si hi aneu per Nadal o per la Magdalena, en una de les tombes, hi trobareu cada any, una rosa vermella.


Anoarra, a 23.04.00

Fins aque cal  dir-se adèu - Francesc Puigcarbó i Reixach.
Comparteix:  

Comentaris

Ximo ha dit…
Després de sopar la comence.
Flor ha dit…
Francesc, encontré un error en este post, de la pag. 13 salta para la pag.38. No se si tiene más errores con las restantes paginas. Mañana volveré a verlo.

Consegui traducirlo todo en tu blog y lo copié para el word. Lo estaba arreglando, los paragrafos y algumas palabras mal traducidas y vi que algo no estaba bien.

Nunca nadie te había dicho nada?
Yo como tengo el libro en la mano me dio un trabajo, pero encontré el error.

María ha dit…
Acabo de terminarla. Ayer me quedé en cuando ella le dice que está embarazada y se va, hoy estaba deseando encontrar un hueco para terminarla y fíjate la hora que es y aun no he comido pero la terminé.
Es una joyita. Debes estar orgulllosísimo de ella porque es para estarlo. Casi lloro con lo de la rosa roja que aparece cada año.
Seguro que Ramón eres tú ; )

Un beso, mil gracias!!!
No soy Ramón, podría serlo, pero no, es ficción.

Gracias por leerla y celebro que ye haya gustado.ç

Un abrazo.